Que s’hagués de crear un màster dedicat a la iniciació de la recerca en salut mental vol dir que encara no se’n fa tanta com caldria?
En general, la inversió en la investigació en salut mental ha estat més fluixa que en d’altres àmbits de la salut. Arran de la pandèmia, però, hi ha més sensibilització i menys estigma sobre els problemes mentals. L’estigma ha condicionat en certa mesura també que no s’hagi invertit tot el que voldríem.
Des de la seva experiència professional en psiquiatria, des de fa més de trenta anys en els camps de la depressió, l’ansietat i el trastorn compulsiu, què és el que ha vist que va més bé contra l’estigma?
Ha ajudat molt donar-ho a conèixer a través de la televisió i el cinema, encara que sigui en personatges de ficció, que mostren aquests problemes. Per exemple, la Monica, de la sèrie Friends, és coneguda per la seva personalitat obsessiva-compulsiva. També el Sheldon, personatge de la sèrie The Big Band Theory, mostra els seus trets obsessius, o Leonardo di Caprio interpretant el magnat Howard Hughes, a la pel·lícula L’aviador, on l’enginyer en aviació, molt reconegut en el món del cinema, no pot tocar segons què perquè s’infecta, sabent que és absurd. Però això ens fa reflexionar sobre com es pot entendre una capacitat cognitiva, una gran intel·ligència que, no obstant, està condicionada per aquell aspecte. Això ens demostra que no podem controlar tant fàcilment coses del nostre cervell, ens ensenya que, en qüestions de salut mental, no podem dir a qui pateix un trastorn que s’espavili, que aixequi l’ànim, perquè no li és fàcil controlar, com quan es pateix una addicció. Veiem com persones amb un nivell molt alt d’educació fumen. És una addicció, no ho poden deixar, tot i que saben que fumar augmenta el risc de patir certs càncers, infarts, bronquitis, que fumar afecta les persones de l’entorn i, a més, costa diners. Està clar que en el fumar tot són contres, però el cervell i les seves dimensions psicològiques no són de fàcil domini. Investiguem per poder ajudar.
La Marató de TV3, per exemple, ha demostrat que parlar de salut mental ajuda a tothom.
Jo hi vaig participar i em va agradar que persones molt conegudes sortissin dient que havien fet o que estaven fent tractament, i crec que va ajudar molt veure que és un fenomen que s’ha d’estudiar i tractar, i com més investigació fem, més a prop som de les cures. Es poden donar casualitats per tractar una cosa i pot ajudar, però si no es fa recerca, no es podran tractar algunes malalties. La indústria busca desenvolupar tractaments allà on hi pugui haver un retorn. Es calcula que entre el 35 i el 40% de la població ha fet o farà un tractament farmacològic de salut mental al llarg de la seva vida. Des dels anys 80 i 90 ja comptem amb molt bons medicaments i amb molt d’èxit. Des de la pandèmia, la gent parla més fàcilment del psicòleg i el psiquiatre, i això ha d’ajudar que hi hagi encara més recerca, però és una recerca que ha de competir amb altres àrees de la salut, com el càncer i les malalties del cor.
On és ara la investigació en depressió?
En l’àmbit clínic s’està avançant en dues línies de tractament. Una ja es comercialitza als Estats Units, basada en la modulació del sistema glutamatèrgic -el que regula l’excitació neurològica al sistema nerviós-. Igual que els estudiats abans, com el de la dopamina o el de la noradrenalina, regulen d’una manera o altre àrees que tenen a veure amb l’estat d’ànim i les emocions. En el cas del glutamat, ens dona una altra via per aquells casos que no han millorat prou, intentant modular els altres elements. I, a partir d’aquest medicament, s’estudien altres medicaments que actuen sobre aquest sistema per millorar l’eficàcia. Aquest nou només es pot administrar en centres de salut, perquè després de rebre’l s’ha d’estar unes hores en observació per veure que no hi ha cap efecte secundari, i només es dona si han fracassat els altres, té un ús més restrictiu. I, d’altra banda, s’estudien els efectes positius de la psilocibina sobre la depressió. A l’Hospital del Mar, per exemple, hi ha un grup de recerca que ho investiga.
El gran problema també és la dificultat d’accedir al cervell.
Per això també s’avança en la investigació en altres àmbits més bàsics, com certs aspectes de la neuro-imatge, com per exemple com reacciona el cervell amb els tractaments, o quines zones cerebrals es veuen més implicades. I està igualment en estudi l’aplicació de tècniques de modulació de l’activitat cerebral no invasius que poden variar l’estat d’ànim, com l’estimulació magnètica transcranial.
En genètica es continua investigant quins gens i variacions genètiques poden estar més implicades en l’aparició de la depressió o la relació entre factors inflamatoris i immunològics i la depressió, si aquesta disminueix o no en funció de l’estat inflamatori o immunològic i de quina manera els factors immunitaris s’associen a depressió.
Quin va ser el detonant que va portar a crear el màster per iniciar-se en la investigació en salut mental?
Es volia fomentar la recerca dels grups en solitari i en xarxa del CIBERSAM (Centro de Investigación Biomédica en Red del àrea de Salud Mental), un centre nascut per fer recerca d’excel·lència per a la prevenció dels trastorns mentals, i la millora dels tractaments i qualitat de vida de qui els pateixen. El CIBERSAM va ser creat per l’Instituto Carlos III de Madrid. Actualment, hi ha uns 25 grups d’investigació de tot l’Estat, entre ells el nostre de l’IDIBELL. Fem molts projectes cooperatius, i en convocatòries europees ens podem presentar diversos grups com un de sol.
A quins tipus de perfil d’estudiants s’adreça?
Està pensat, sobretot, per als graduats de qualsevol de les carreres orientades a la salut, com medicina, odontologia, infermeria, farmàcia, totes les professions de l’àmbit sanitari, com la psicologia, la logopèdia, la biologia, la bioquímica o la biologia molecular. Sí que hi ha algú entre els alumnes que ha fet ja investigació, però en general no n’han fet. La investigació és tot un món molt rigorós, on s’ha de treballar èticament i amb molta cura i en estudis que tinguin traçabilitat, en el nostre cas, per entendre com arribem a mesurar les emocions de l’ànima, i com afecten aquestes emocions la immunitat de la persona.
Ara treballa en algun projecte europeu?
Sí, al juliol en vam iniciar un en l’àmbit internacional sobre l’ús problemàtic d’internet entre els adolescents. No és sobre l’addicció a internet, que sabem que és ja una situació greu sobre la qual s’investiga i s’actua, sinó en el preàmbul d’aquesta addicció. Ens centrem en l’estudi de tantes hores d’exposició a internet que fan deixar de tenir interacció social. Sabem que un 25% d’adolescents poden tenir un cert nivell de problemes. I fem la detecció a les escoles. Participem 13 països europeus, amb la implicació de 22 institucions de recerca i una australiana, centres educatius de nou països, entre els quals hi ha Suïssa, el Regne Unit, Lituània, Espanya i Portugal. Passem un qüestionari sobre el control d’impulsos i la regulació emocional, i se’ls posa una aplicació al mòbil que ha de recollir informació sobre les aplicacions que fa servir, quantes vegades entra a mirar el mòbil i amb això es fa el fenotipus, l’expressió de l’experiència amb les pantalles, el fenotipus digital, quin ús se’n fa. Ens concentrem en el col·lectiu de 12 a 16 anys, i començarem a recollir dades el proper novembre. No és una intervenció clínica aquesta investigació, sinó sobre el benestar social. Fem una intervenció per intentar modular, no fer tractament clínic, sinó ajudar amb el mòbil i recollir les característiques que s’associen a tenir aquest ús tan freqüent de les pantalles.
No és, precisament, redundar en el problema això, fer arribar la solució també a través de l’ús de les pantalles?
Bé, aquest és un debat que està sobre la taula. Sabem que als adolescents els resulta més fàcil l’ús de les seves eines que unes diferents. El problema no és utilitzar internet, sinó fer-ho d’una manera descontrolada i prioritzant aquest ús per sobre d’altres activitats. És molt més fàcil que puguin participar de l’estudi i seguir les pautes que els hi donem des de les pròpies pantalles que ja fan servir. En el treball que fem s’inclou un mapeig de les regulacions que hi ha als diferents països europeus per fer propostes per normativa més homogènia amb l’objectiu de protegir els drets dels adolescents.
Ens hem habituat massa a les pantalles, fins i tot l’atenció mèdica l’ha fet una eina seva també.
Sí, però en l’àmbit clínic tenim clar que hem de prioritzar les visites i el contacte presencial per sobre de la virtualitat. Durant la pandèmia, sort en vàrem tenir d’aquesta virtualitat, però gràcies a l’experiència que hem tingut, ara podem avaluar els pros i els contres de la virtualitat. Quan els pacients són molt lluny, per fer seguiments -sempre i quan no hi hagi descompensacions- la visita virtual ajuda, però si una persona empitjora, la visita és millor i ha de fer-se presencialment. El factor humà, en la meva especialitat, és molt important; amb el contacte directe es transmeten d’una manera més clara emocions i suport, la dimensió personal és bàsica. Per això amb el treball més aviat volem veure fins a quin nivell la pantalla hi ha de ser.
En aquest màster hi ha diferents universitats involucrades. Com funciona?
És un màster semi-presencial d’un any que es pot fer també en dos cursos, en el qual una assignatura la pot donar la Universitat de Cantàbria o la Complutense de Madrid, però l’alumne pot ser que estigui a Barcelona. Es fan assignatures obligatòries teòriques, com els aspectes generals de la neurobiologia, i dues estades pràctiques, una d’investigació clínica i l’altra bàsica.
Investigació clínica i investigació bàsica, que són necessàries i complementàries. Quin exemple podríem posar si parlem de salut mental per entendre la diferència entre ambdues?
Posem per cas que investiguem què fa que en un cas de depressió hi hagi més o menys recaigudes. En la investigació clínica, agafo les característiques de qui s’ha recuperat de la depressió, miro el nombre de recaigudes prèvies, el sexe, l’edat, i altres malalties que pugui tenir el pacient, així com els seus antecedents familiars. I recullo dades de tot un any sobre això, on no hi ha res d’investigació bàsica, tot és clínic.
Això no em dona tota la informació, perquè hi poden haver variacions del cortisol i aspectes de la neuro-imatge que permetrien veure, per exemple, reaccions del cervell davant d’aspectes emocionals, i moltes més bases genètiques que puc mirar i relacionar. Amb això puc vincular casos dels que han recaigut i observar quines característiques biològiques i genètiques comunes tenen, i amb neuro-imatge, veure també el nivell de cortisol, si s’assemblen o no. La recerca translacional és això, combinar biomarcadors que prediuen la recaiguda en depressió que poden tenir més força predictiva que les dades clíniques. Així s’estudien els mecanismes d’una malaltia o trastorn, per arribar a respondre a la pregunta: per què li passa això a una persona?
De quant de temps són les estades pràctiques?
Una primera és de dues setmanes i la segona, de sis setmanes i les dues a diferents llocs. Tant els alumnes del màster que han fet ja investigació bàsica com els que han fet clínica fan estades pràctiques en clínica i en laboratori. Així, els que tenen un background més d’investigació bàsica, veuen què preguntem als pacients i què utilitzem per fer la investigació en l’àmbit clínic.
Tot el que s’aprèn obre portes també laborals?
Sí, perquè els alumnes aprenen la metodologia de la investigació, com monitorar assajos clínics en centres d’investigació on calen persones per fer-ne la gestió. Per exemple, en un centre com l’IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), que és enorme, cal personal de gestió de recursos humans, i també en altres llocs com l’estabulari on estan els animals amb què s’investiga. El nostre màster obre una porta laboral en molts d’aquests llocs, també en la indústria farmacèutica i en grups de recerca com els que formem part del CIBERSAM.
Com a excap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ara ja jubilat, quina valoració fa de la creació d’una unitat específica i independent d’atenció psicològica en aquest centre hospitalari?
És una aposta per part de la direcció, considerant que és més fàcil abordar d’inici el benestar emocional, i en això el primer nivell d’abordatge es fa des de la psicologia. El repte és veure com pot funcionar combinadament, saber determinar els tractaments psicològics que poden funcionar només des de la psicologia i els que només així es queden curts. El mateix que passa amb casos que, des de l’inici, es veuen clarament com a casos de psiquiatria, però d’altres que requereixen teràpia combinada entre psiquiatria i psicologia.
