Sentir tristor, desesperança envers el futur i dificultat o problemes per conciliar o mantenir el son són algunes de les manifestacions expressades en un qüestionari per part de més de 6.000 noies i nois, estudiants d’ESO d’instituts de les comarques de la Catalunya Central. Són les variables que serveixen per avaluar l’estat d’ànim d’aquests adolescents, i el recompte revela que el 18,6% d’ells tenen un estat anímic baix. La dada que crida l’atenció és que en el cas dels nois, només un 11,6% acusen aquest estat baix d’ànim, mentre que en les noies el percentatge s’enfila fins al 25,1%.
La diferència entre gèneres s’explica principalment, segons l’equip d’investigació, “per factors contextuals que també es relacionen amb l’estat d’ànim. Hi té un paper molt important la violència sexual que pateixen les noies, però també hi afecta el fet que les adolescents dediquen menys temps a fer activitat física que els nois (el 57 % no arriba als mínims recomanats per l’OMS). També són determinants el fet de ser immigrant, fer dieta i fumar tabac diàriament que s’associen igualment amb un estat d’ànim baix únicament en les noies. En canvi, el consum de risc d’alcohol només s’hi va associar en els nois.
Pel que fa a les variables socials d’exposició, s’observa una major prevalença d’estat d’ànim baix tant en nois com en noies amb una situació socioeconòmica desfavorida. Tenir notes més baixes, abusar del telèfon mòbil o patir assetjament són altres factors associats que no semblen tenir diferències de gènere. A la banda contrària, la major part de la diferència entre gèneres en la prevalença de l’estat d’ànim baix es deu al fet d’haver patit violència sexual.
Focus en l’estat d’ànim
Tal com explica la investigadora de la UVic-UCC que ha liderat l’estudi, Helena González-Casals, el grau més alt o baix de l’estat d’ànim el delimiten fent una estimació de les respostes dels símptomes com la tristor i la seva freqüència i intensitat, els problemes per dormir, si són més o menys puntuals, i tot allò que es demana a l’enquesta. “Sabem que un estat d’ànim baix no necessàriament porta a patir una depressió, però sí se sap que, un baix estat anímic perllongat en el temps sí que pot derivar en un diagnòstic de depressió o ansietat, que hi contribueix”.
Per això, un dels objectius d’aquesta recerca és identificar-ho per a poder fer una acció preventiva, fent que l’estat anímic baix no es faci crònic.
Però no és l’única intenció de la investigació -precisa González Casals-. “També volem descriure aquest fenomen per veure fins a quin punt està passant i encarar els resultats cap a accions de promoció que impedeixin arribar a un estat d’ànim baix perllongat en el temps”. És a dir, el treball de recerca estudia la situació i com es relaciona aquest estat d’ànim amb altres variables i, a partir d’aquí, les dades són a disposició de qui vulgui desenvolupar alguna actuació.
Per tant, els resultats d’aquesta investigació, publicats en obert a la revista Journal of Affective Disorders, poden ser útils per fer una feina preventiva i detectar malestars i simptomatologia abans que es produeixi un empitjorament o cronificació i es passi d’un estat d’ànim baix a trastorns més severs, com podrien ser l’ansietat o la depressió.
La recerca l’ha fet el grup interuniversitari Epi4Health, participat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el campus Manresa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). I les dades que s’han treballat formen part del projecte liderat des d’UManresa (Universitat de Vic, Universitat Central de Catalunya), DESKcohort, que consisteix en fer un seguiment al llarg del temps de les persones de 12 a 18 anys escolaritzades en centres educatius de la Catalunya Central per tal d’analitzar-ne el comportament o aspectes rellevants que poden afectar diferents aspectes socials de la seva vida, la seva educació o la seva salut.
Estat d’ànim canviant
Segons s’explica en el portal Faros de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’estat d’ànim, trist o irritable, la major part del temps és un dels símptomes que engloba la depressió, que és la manifestació més freqüent dels trastorns afectius. Però perquè els especialistes estableixin un diagnòstic de depressió, aquest símptoma s’ha de donar juntament amb alguns altres i han de perdurar en un determinat temps.
Se sap també que la major part dels trastorns mentals s’inicien en l’adolescència, per la qual cosa, estudis com aquest permeten interpel·lar els agents interventors perquè, quan es facin accions, “tinguin en compte que s’han de fer de manera diferencial per a nois i noies perquè sabem que hi ha diferències”, apunta Helena González Casal que prepara el seu doctorat amb la UOC, dins del programa Salut i Psicologia sota la direcció de Marina Bosque, investigadora principal del grup Epi4health dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, vinculat a l’eHealth Center, i d’Albert Espelt de la UAB.
La investigació ara continua i ho farà mesurant altres aspectes sobre l’estat d’ànim, com ara l’impacte de la pandèmia sobre ell en aquests adolescents. També volen veure si l’entorn urbà o rural hi té influència, per tal de perfilar accions específiques o intervencions preventives encara més acurades.
Actualment, es planteja un escenari amb una gran sensibilitat per la salut mental. A Barcelona queda recollida en l’agenda política i, en concret, en el compromís de l’Ajuntament amb el primer i el segon Pla de salut mental de la ciutat, les Taules als districtes i en la consolidació i ampliació del servei de suport psicològic Konsulta’m, l’Aquí t’Escoltem o el xat de suport emocional per a joves, entre d’altres. Iniciatives que proposen intervenir decididament en el terreny de la promoció i la prevenció de la salut mental en els equipaments de proximitat com són les escoles o els centres cívics per millorar el benestar emocional als barris.
Podem valorar ja bons resultats d’iniciatives realitzades i impulsades arreu de la ciutat com la incorporació d’educadors emocionals a 40 escoles amb el Pla de Barris que promouen pràctiques restauratives com a element de resolució de conflictes, convivència i cura dels infants i professionals del centre escolars; o també la incorporació del servei Konsulta’m dins de tres instituts-escola de barris d’atenció prioritària que dóna la possibilitat de generar respostes col·lectives entre salut i escola; així com l’acompanyament de professionals de la salut als barris (infermeria comunitària, psicologia i educació) per tal de dinamitzar activitats generadores de salut.
La salut mental d’infants i joves és un repte per a la societat i, en concret, per al sistema educatiu, on s’han evidenciat necessitats, però també s’han fet visibles, i molt, les seves fortaleses. Els malestars i patiments psicològics estan afectats pels determinants socials de la salut, interactuen no només en l’aparició i el desenvolupament de la malaltia i el patiment, sinó que tenen una àmplia repercussió en el benestar emocional i la salut mental de la població i, en especial, dels infants. Així, és molt important situar les persones més vulnerables al centre de les estratègies i polítiques públiques.
Davant de l’augment del risc psicosocial d’un gran nombre de persones, cal potenciar les eines que s’han mostrat més efectives per a l’abordatge d’aquelles situacions de risc elevat per a la salut mental. Resulta imprescindible analitzar aquestes situacions des d’una mirada àmplia, que concebi la salut mental en totes les seves dimensions i no només s’enfoqui a detectar i tractar la malaltia. És necessari acompanyar les persones des del treball en xarxa, en el marc de l’atenció de proximitat, ja que aquestes estratègies demostren ser efectives no tan sols en la prevenció, sinó que són en si mateixes generadores de salut.
Per tot plegat, atendre des dels espais de proximitat, esdevé, un cop més, l’eix des d’on articular. Per això, l’atenció d’infants i joves a la pròpia escola com a recurs proper, quotidià i comunitari pot i és una iniciativa imprescindible. A escoles i instituts hi ha una alta demanda relacionada amb problemes de malestar emocional, reaccions adaptatives i trastorns mentals. També el vincle dels equips educatius amb els infants i joves fan que sigui un actor clau en aquest abordatge pel benestar emocional.
La incorporació de psicòlegs pot esdevenir una eina eficaç per situar i enllaçar totes les actuacions de promoció del benestar, prevenció i detecció de situacions de risc i signes d’alerta de patiment mental des dels centres educatius
No obstant, per tal que la comunitat educativa pugui dur a terme aquest paper, és essencial reforçar els equips i optimitzar la coordinació amb la resta d’agents. En aquest sentit, la incorporació de psicòlegs pot esdevenir una eina eficaç per situar i enllaçar totes les actuacions de promoció del benestar, prevenció i detecció de situacions de risc i signes d’alerta de patiment mental des dels centres educatius.
No hem d’oblidar, però, que integrar noves figures en una comunitat, transforma i canvia les seves dinàmiques internes, fent que l’estratègia d’implementació sigui fonamental per a no generar desajustos. La incorporació del psicòleg per tal d’abordar el benestar i la prevenció de la salut mental a l’interior de l’escola és una iniciativa valenta i necessària, i alhora, també complexa i difícil.
Primer de tot, s’ha de tenir present el context actual, per saber com generar les sinergies necessàries i plantejar la suma de nous rols. Actualment, tenim un marc de col·laboració entre educació i salut que possibilita el desplegament de noves estratègies, uns programes específics dins de salut i de la salut mental en concret, la creació de nous rols i funcions professionals que contribueixen a una atenció dels infants i joves. També, per últim, tenim espais de creació col·lectiva i participativa en el marc municipal que permeten el diàleg entre els diferents agents, per aconseguir que els centres educatius siguin espais de cura i seguiment de la salut mental, establint mecanismes i estratègies per tal de ser uns actius de salut de primer ordre. En aquest sentit, l’equitat en l’accés a l’educació, la sostenibilitat i enfocament sistèmic de les intervencions en els àmbits de la salut i l’educació aporten justícia social establint les bases per un context educatiu democràtic.
En segon lloc, no podem oblidar l’apoderament i participació de la comunitat educativa en les temàtiques de salut mental i benestar, la importància dels entorns escolars des del punt de vista estructural i social, la formació del professorat, nous agents i programes que aporten estratègies com són les tècniques restauratives, la col·laboració en xarxa, i l’enfortiment de la comunitat educativa, aquests elements fan que actualment podem pensar en la possibilitat d’intervenir i exercir funcions amb altres professionals.
Com a tercer punt, la necessitat d’ordenar, coordinar i potenciar el treball des de diferents agents i contextos d’actuació i, dotar alhora aquestes estratègies d’una perspectiva comunitària, ha generat al llarg dels anys diferents xarxes, grups de treball i comissions. En aquesta direcció, els anys de recorregut en mesures de promoció de la salut en l’àmbit educatiu des de les iniciatives municipals, han permès teixir aliances entre els equips professionals, tant de l’àmbit de la salut com de l’educació, i ha proporcionat un bagatge d’experiència i coneixement que és necessari valorar. Alhora, ha posat de manifest la necessitat d’articular estratègies i mecanismes de coordinació estables que permetin una implementació efectiva i sostenible en aquest àmbit, des d’una mirada comunitària i integral de la salut.
Per tot això, la proposta d’incorporar un psicòleg en l’àmbit escolar ens confronta amb la necessitat de repensar la mateixa escola en tres sentits.
En primer lloc, (re)tornar l’escola als mestres. La societat actual i la seva complexitat provoquen que l’escola no sigui tan sols un lloc d’aprenentatges. La seva funció principal no es pot exercir sense un estat de benestar emocional de tots els membres de la comunitat educativa. Per aquest motiu la incorporació d’un psicòleg obre la possibilitat que els mestres facin de mestres. Contribuint també a què l’escola sigui un espai educatiu, basat en el bon tracte i els vincles segurs entre tota la comunitat, i esdevenir un espai generador de salut.
La incorporació d’un psicòleg obre la possibilitat que els mestres facin de mestres
En segon lloc, la valentia política a l’hora d’apostar per nous rols i funcions per millorar el benestar d’infants i adolescents ha d’anar acompanyada d’estratègies tècniques amb recursos i processos que aportin valor de manera eficient. Cal no oblidar i hem de tenir en compte la pressió d’uns professionals sovint massa tensionats i amb una demanda social excessiva, que ha de ser també atesa.
Per finalitzar, el fet d’incorporar recursos i elements al sistema educatiu comporta una transformació en si mateixa. De la mateixa manera que el context educatiu transforma la relació entre un adult i un infant, fent del vincle entre alumne i mestra una relació de seguretat i confiança.
Retornar l’escola als mestres significa un retorn als professionals que amb un desig propi i no anònim es vinculen amb alumnat. Nois i noies que no són un paper en blanc, sinó subjectes que interactuen, desenvolupen els seus interessos i participen del context. Aleshores l’escola esdevé un espai de benestar i cura. En aquest sentit, el treball participatiu amb els infants dins del programa municipal Parlen els nens i nenes fet des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona dóna pistes i orienta les pràctiques més positives i enriquidores que els infants valoren per millorar el seu benestar.
Amb tot això, incorporar un psicòleg a la cort d’educació és una iniciativa valenta i decidida, que segur que aportarà valor i enriquirà l’escola perquè sigui (encara més) una comunitat acollidora, saludable i segura. Una comunitat, com és tradició en el model d’escola pública de Barcelona, que promou que els seus membres, docents, famílies, i sobretot, alumnes, es cuidin i se sentin corresponsables del benestar del conjunt.
L’abril de l’any passat, la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, va encarregar a una comissió d’experts que fes un diagnòstic detallat de la precarietat laboral i els seus efectes sobre la salut mental. Un any més tard, aquesta comissió ha presentat l’informe PRESME (“Precarietat Laboral i la Salut Mental”). L’ha coordinat Joan Benach.
Es pot assegurar que hi ha una relació clara entre la precarietat laboral i els problemes de salut mental? Quins són els principals problemes de salut mental que causa la precarietat laboral?
Per descomptat. La salut mental és sensible a la precarització de les condicions laborals. La relació entre la precarietat i la salut mental de la població treballadora ja estava àmpliament documentada abans de la pandèmia. És cert, però, que la majoria d’estudis entenen la precarietat com un fenomen unidimensional, estudiant com la inseguretat o tenir un contracte temporal afecta a la salut. Per exemple, els estudis sobre inseguretat laboral han mostrat una clara associació amb trastorns de la salut mental com l’ansietat, en forma de dosi-resposta; es a dir, a més inseguretat, pitjor estat de salut. En comparació amb els que tenen llocs de treball estables, els qui tenen contractes temporals solen tenir pitjors condicions de treball, però no sempre els resultats sobre la seva salut mental han estat concordants. En canvi, la majoria d’estudis que entenen la precarietat laboral de forma multidimensional (inseguretat, salaris, contractes, drets laborals, etc.) mostren com els qui pateixen precarietat laboral tenen pitjor salut mental (depressió, ansietat, estrès, malestar psicològic, etc.) que aquells que no pateixen situacions de precarietat.
Ens pots donar dades concretes de la relació i l’impacte entre la precarietat laboral i la salut mental?
A Espanya, una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé a la meitat de treballadors assalariats; és a dir, uns 6,5 milions de treballadors, 900.000 dels quals posseïen nivells de precarietat molt elevats. A més, l’estudi va mostrar que, si no hi hagués precarietat laboral, podrien haver-se evitat al voltant del 17% de casos de mala salut mental a la població assalariada espanyola, especialment en el cas de les dones i dels treballadors manuals més precaris. Més recentment, l’informe PRESME va estimar en gairebé 12 milions el nombre de persones en situació de precarietat laboral l’any 2022 a Espanya, incloent assalariats, autònoms i aturats que han treballat prèviament. En aquest cas, a partir dels càlculs de risc atribuïble s’estima que dels 511.000 casos de depressió entre la població activa l’any 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut una feina estable en millors condicions.
Malauradament, però, sembla que no hi ha massa estudis que analitzin aquesta relació. Per què passa això? És complicat fer-los?
La realització d’estudis sobre la precarietat laboral en relació a la salut s’enfronta a dos problemes principals. Per una banda, la precarietat laboral és un fenomen social conflictiu que fa referència al desigual poder i al secular conflicte entre capital i treball, entre empresaris/es i treballadors/es, on hi ha milions de persones que només tenen la seva força de treball per vendre, i que han de treballar (o són relegats a l’atur) amb el consentiment dels qui controlen el mercat laboral i les condicions de treball. Això vol dir que, per exemple, hom pugui anar a una empresa a fer un estudi sobre els riscos dels/les treballadors/es associats al risc de fumar, o inclús a l’estrès, però que, en canvi, sigui molt més difícil poder analitzar la precarietat laboral. Per una altra banda, perquè cal disposar de mesures multidimensionals de la precarietat laboral, que és un fenomen dinàmic i complex d’analitzar. Avui, els sistemes d’informació europeus i espanyols són encara molt limitats i no permeten mostrar de forma rutinària i integral la situació i l’evolució de la relació entre la precarietat laboral i la salut mental. A més, els fons de recerca per a investigar el tema i el nombre de recercadors/es interessats/des són encara molt limitats. Tot això fa que no puguem fer un seguiment adient, tal i com sí que es pot fer, per exemple, amb l’atur. Així doncs, per combatre la precarietat laboral i els seus efectes tòxics per la salut, cal poder analitzar de forma integral la precarietat laboral i els seus impactes sobre la salut. Diguem-ho d’una manera directa: és ben significatiu que en els temps de la intel·ligència artificial sembla que no volem mesurar la precarietat laboral i els seus efectes.
Una anàlisi amb dades del 2005 va estimar que la precarietat laboral multidimensional afectava gairebé la meitat de treballadors assalariats
Què ens pot dir dels col·lectius laborals més afectats per aquesta problemàtica? Hi ha un factor de gènere i de migració en la relació entre precarietat laboral i salut mental? Com afecta els treballadors autònoms?
Tot i les mancances d’informació, avui sabem prou bé que els efectes derivats de treballar de manera precària penetren desigualment en els cossos i les ments de les persones, provocant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals molt diversos on destaquen l’angoixa i la depressió. Per exemple, sabem que a Catalunya i a Espanya hi ha un marcat gradient social en la prevalença dels problemes de salut mental —sobretot l’ansietat i la depressió— en funció de la classe social, l’estatus migratori, el gènere i d’altres condicions socials relacionades amb la precarietat. Així, les classes i grups socials més explotats i discriminats són aquells que estan més exposats a patir problemes de salut mental derivats de la precarietat. Concretament, la investigació disponible estima que el risc de patir problemes de salut mental és més de dues vegades superior entre les persones treballadores en situació més precària en comparació a les que estan en una situació menys precària. Això també s’aplica als/les treballadors/es autònoms/es, que representen gairebé un 20% de la població ocupada espanyola. Tenim evidència, encara que molt limitada i fora del context espanyol, de la relació entre el treball autònom i la salut mental. Per exemple, en un estudi es van trobar associacions entre el treball per compte propi i la depressió, l’ansietat, la mala salut autopercebuda i l’estrès.
La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest la vinculació entre la precarietat laboral i els problemes de salut física i mental dels treballadors?
L’impacte de la COVID-19 entre els diferents grups socials va posar de manifest les desigualtats socials de la salut. Per exemple, les classes treballadores més precaritzades es desplacen amb més freqüència des de l’extraradi fins al centre de les ciutats per fer els serveis de neteja, manteniment, repartiment, cures, etc. Aquest és un factor determinant, encara que no l’únic, que explica per què els brots de la pandèmia no és van distribuir aleatòriament, sinó que es van concentrar més als barris més pobres. Altres exemples són el major risc de contagi que van patir grups de població precaritzats, com els obrers, els migrants i les dones. En aquest sentit, per exemple, cal comprendre la sobrecàrrega laboral i domèstica que pateixen tantes dones; el no poder mantenir la distància social i no poder-se canviar sovint les mascaretes; viure en habitatges sobreocupats; desplaçar-se de manera poc segura; o no poder-se permetre una atenció sanitària i de cures amb prou qualitat. A més, cal no oblidar que fruit en gran part de les condicions socials prèvies, els grups socials desfavorits també concentren més factors de risc i malalties, com la hipertensió arterial, l’obesitat, la diabetis, les malalties del cor, entre d’altres. Sembla clar, doncs, que això els va fer més susceptibles a l’impacte del coronavirus. En definitiva, la COVID-19 va aguditzar l’anomenat gradient social de la desigualtat de salut, és a dir, que a mesura que empitjora la situació socioeconòmica dels grups socials i els barris, també empitjora gradualment la seva salut.
Dels 511.000 casos de depressió entre la població activa el 2020 se n’haurien pogut evitar 170.000 si la població precaritzada hagués tingut un treball estable en millors condicions
El govern espanyol actual ha aprovat una reforma laboral que pretén reduir la precarietat en el treball. S’han notat els seus efectes o encara és aviat per determinar-ho?
La reforma laboral del 2021 corregeix alguns dels molts efectes negatius de les reformes regressives anteriors. Per exemple, està tenint un impacte significatiu en la reducció de la molt elevada temporalitat, que és característica del mercat de treball espanyol, fomentant una ocupació més estable mitjançant contractes de caràcter indefinit, més o menys continus, la qual cosa contribueix a la lluita contra la precarietat laboral. Val a dir que, a banda de la reforma laboral, hi ha altres disposicions normatives de caràcter més específic que també poden ajudar a reduir la precarietat, com son la Llei 12/2021, coneguda com la “Llei rider”, o la Llei 1/2020, que deroga l’acomiadament objectiu per absentisme (incloent-hi el relacionat amb baixes mèdiques). Tanmateix, però, l’Informe PRESME assenyala que encara hi ha molt marge de millora per continuar en el camí d’assegurar l’eliminació de la precarietat des del pla normatiu. Cal avançar molt més en la qualitat de l’ocupació, el reforçament dels drets laborals i l’establiment de mesures legals i de protecció social davant de la precarietat. A més, com ja he comentat, cal fer un seguiment i una avaluació de totes aquestes mesures amb instruments de vigilància i recerca que ens permetin comprendre de forma integral l’evolució de la precarietat laboral i de tots els seus impactes.
Hi ha molts treballadors pobres. És millor tenir un treball precari i angoixant o no tenir-ne i sobreviure amb els subsidis existents?
Cap de les dues situacions és bona per a la salut. És ben conegut que estar aturat te conseqüències socials i de salut molt dramàtiques. Per exemple, augmenta el risc d’emmalaltir i morir prematurament; també incrementa la desigualtat social, la pobresa, la inseguretat ciutadana, la xenofòbia i el racisme, els desnonaments, la dificultat que els joves s’independitzin, o que les dones es plantegin tenir fills quan ho desitgin. L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un major risc de suïcidar-se. Tot i ser limitat, el coneixement sobre les conseqüències de la precarietat laboral en la salut ha augmentat força i és molt rellevant. Nogensmenys, encara ens manquen estudis que permetin conèixer de forma integral els impactes d’ambdues situacions, atur i precarietat, en funció dels nivells de protecció i prestacions socials. En tot cas, cal no oblidar que, en un sentit general, les situacions de precarietat també inclouen el trobar-se de forma més o menys intermitent en situació de subocupació o d’atur.
L’atur augmenta el risc d’alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió, tenir conductes de risc i abusar de drogues com l’alcohol o el tabac, i un risc més gran de suïcidar-se
Què és més eficaç per millorar la salut mental de la població? La medicalització o la garantia de llocs de treball segurs, dignes i ben pagats?
El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són avui una resposta normalitzada davant de les adversitats generades pels problemes d’un medi laboral que està ple de processos patològics. Malauradament, encara són moltes les persones (incloent molts professionals sanitaris) que pensen que la major part de trastorns de salut mental s’expliquen principalment per factors psicològics o biològics de tipus individual i no social, o per la interacció entre allò social i allò biològic. Això fa que gran part de la població treballadora individualitzi el patiment i se senti responsable dels seus símptomes, sense comprendre les arrels profundes darrere de la seva situació laboral i del seu malestar psicològic. Sovint aquest sentit comú hegemònic té com a resultat la medicalització i l’abús farmacològic, en comptes d’actuar sobre l’origen del problema i eliminar els factors socials associats a la precarietat laboral. Avui sabem que molts dels problemes de salut mental relacionats amb la precarietat laboral tenen la seva arrel en determinades condicions socioeconòmiques, en decisions polítiques o legislatives i en estratègies, models organitzatius o pràctiques laborals gens democràtiques que duen a terme moltes empreses. És això el què és prioritari canviar. Alhora, també cal potenciar la salut pública, la salut laboral i la salut mental comunitària, que han de jugar un paper important en la prevenció dels trastorns mentals i la promoció de la salut mental de la població. No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles.
No podem fer front al patiment laboral que genera la precarietat a base de pastilles
A l’informe defensen la implantació d’una Renda Bàsica Universal, tot i que es reconeix que no és la solució definitiva. Seria útil, però?
El que defensem a l’informe és un debat seriós sobre mesures que, d’acord amb l’evidència disponible, poden contribuir a la desprecarització laboral. Pel que fa a la renda bàsica universal, és un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona, per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies, un pagament monetari regular a tota la població, de manera individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. El seu tret més distintiu és la seva incondicionalitat, ja que cada individu rep una quantitat mensual de diners suficient per cobrir les necessitats bàsiques sense cap contrapartida. Des del punt de vista de la precarietat laboral, la renda bàsica pot empoderar a treballadors i treballadores en les seves reivindicacions laborals, permetent que sigui més fàcil rebutjar llocs de treball precaris i afavorint aquells que són més dignes. És una mesura amb un gran potencial desprecaritzador perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por. També pot servir per incrementar l’equitat, el temps d’oci, el desenvolupament personal i la creació de noves iniciatives laborals i comunitàries d’economia social i solidària. En conseqüència, tal i com mostra l’evidència disponible, pot tenir efectes molt beneficiosos per a la salut mental de tota la població al reduir la incertesa vital i el desgast psíquic que causen les situacions de precarietat laboral i l’amenaça constant de perdre la feina. No obstant, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’estat de benestar i mercantilitzar els serveis socials, ni tampoc pot ser la “solució” a tots els problemes socials relacionats amb la precarietat laboral, ni resoldre la desigualtat econòmica. Cal emprendre nombroses mesures per fer un canvi de model productiu, afrontar la dramàtica crisi ecològica actual, incrementar la democràcia a les empreses o combatre el racisme, xenofòbia o sexisme existents, per esmentar algunes de les principals formes de discriminació laboral. Com apuntem a l’informe, més enllà de les seves avantatges i limitacions, és molt important debatre en profunditat i amb tota la seva complexitat l’estratègia de la possible implementació de la renda bàsica adaptada a cada context polític.
La renda bàsica universal és una mesura amb gran potencial desprecaritzador, perquè augmenta la llibertat real de moltes persones que actualment viuen amb por.
Quina seria, doncs, la solució definitiva per garantir que anar a treballar no comporti posar en perill la salut mental? I mentre arriba la solució perfecta, com cal avançar en la lluita contra la precarietat laboral i els efectes negatius que suposa per la salut mental?
Malauradament no podem parlar de “solució definitiva”, en singular, per resoldre la precarietat. Més aviat hauríem de parlar de “procés” de desprecarització, on calen moltes mesures complementàries per assolir la seva eliminació i assolir així un món més just, democràtic i saludable. A l’Informe PRESME oferim una extensa llista de conclusions i recomanacions específiques que mereixen una reflexió i debat adients. Les recomanacions generals més importants que proposem son tres. Primer, desenvolupar una regulació de les relacions laborals amb un nou Estatut del Treball per al segle XXI que promogui feines dignes i justes en un sistema productiu més democràtic i realment sostenible en el marc d’un decreixement material just. Això vol dir desprecaritzar les condicions de treball, reforçar els drets col·lectius de les persones treballadores i fomentar una major participació democràtica en el desenvolupament econòmic i la vida laboral. Segon, l’ampliació de la protecció de l’ocupació i les prestacions socials amb una atenció sociosanitària pública, integral i de qualitat que ha d’incloure l’educació, la sanitat pública, la salut col·lectiva i les cures. Complementàriament, cal debatre i posar en pràctica polítiques com la gestió del temps i el repartiment del treball, el treball garantit, la renda bàsica universal o garantida i la democràcia econòmica a les empreses, orientant el mercat de treball cap a feines socialment necessàries i ecològicament sostenibles. I tercer, reconèixer que la precarietat laboral i la salut mental són dos qüestions fonamentals en què cal invertir els recursos i els mitjans necessaris per a la seva anàlisi i avaluació. Això és essencial per poder passar a l’acció. En aquest sentit, cal desenvolupar sistemes de vigilància integrals i de qualitat que permetin fer un seguiment sistemàtic de la magnitud, l’evolució, la desigualtat i els efectes sobre la salut mental i el benestar de la població, així com avaluar l’efectivitat i l’equitat de les polítiques i les intervencions implementades.
Catalunya compta amb 772 empreses dedicades al sector de la salut mental i de l’autonomia personal, segons un estudi d’ACCIÓ —l’agència per la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball—, elaborat amb la col·laboració del Clúster de Salut Mental de Catalunya. Les empreses catalanes d’aquest àmbit facturen 9.244 euros de manera agregada, xifra que representa el 3,79% del total del PIB català. Val a dir que les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat, en comparació amb el 2017, la darrera vegada en què es va quantificar aquest àmbit, tot i que llavors no es van tenir en compte les companyies dedicades a l’autonomia personal [definint autonomia personal com la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d’acord amb les normes i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària].
Les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat
Quant al volum de facturació, aquest és sis vegades superior que fa sis anys. Aquestes dades indiquen que aquest creixement empresarial es vincula també a un augment de la demanda de serveis d’aquest tipus. És a dir, els problemes de salut mental han augmentat i amb ells l’oferta privada, que també està incentivada per una manca de recursos al servei públic. A Espanya es mantenen unes xifres aproximades de 10 psiquiatres per cada 100000 habitants. En el LibroBlanco de la Psiquiatría en España s’afirma que només cinc comunitats autònomes estan per sobre dels 11 psiquiatres cada 100000 habitants, a més que el 20% dels especialistes tenen més de 60 anys i es jubilaran en uns 5 o 7 anys. En el cas dels psicòlegs clínics la taxa és d’aproximadament 6 per cada 100000 habitants.
Infància i joventut en el focus de la voràgine
Dins de l’estudi, citant fonts de la Confederación Salud Mental España, OMS, Barómetro Juvenil de Salud yBienestarde la FAD, es data que a Espanya entre el 2,5% i el 3% de la població adulta té un trastorn mental greu, fet que suposa més d’un milió de persones, i gairebé la meitat dels joves espanyols d’entre 15 i 29 anys (48,9%) considera que ha tingut algun problema de salut mental. A més, el 6,7% de la població espanyola està afectada per l’ansietat, exactament la mateixa xifra de persones amb depressió i 8 de cada 10 persones amb problemes de salut mental no tenen feina (83,1%).
La precarietat de la salut mental entre la població s’han ubicat també al debat polític, i es que s’ha convertit en una problemàtica de primer nivell: repassant les dades de l’última dècada, la probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011. Aquest creixement s’ha accentuat als últims 3 anys passant de menys del 6% l’any 2018 a percentatges propers al 10% el 2021.
La probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011
La joventut es veu especialment afectada, i es que una combinació entre la falta d’expectatives de futur, la precarietat a diversos nivells i factors com la pandèmia han disparat les patologies. Indicadors de l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB corroboren aquesta tendència, i es que es recull que el risc de mala salut mental marca el seu màxim històric en haver passat del 19,9% al 31,4% en les dones durant els últims cinc anys i del 16,5% al 21,6% en el cas dels homes, uns percentatges que empitjoren en totes les franges d’edat i són especialment elevats entre la població jove i adolescent. L’estudi “El sector de la salut mental i l’autonomia personal a Catalunya” afegeix que a Catalunya, més del 9 % de la població infantil (de 4 a 14 anys) té probabilitats de patir un problema de salut mental. D’aquesta població amb risc de patir problemes de saluts mentals, hi ha més nens (11,4%) que nenes (7,2%).
La classe social, un factor diferencial en la salut mental
Els problemes de salut mental s’han de considerar també molt lligats a conseqüències com les addiccions, i també a la inversa. Durant el 2021 van augmentar els inicis de tractaments de totes les drogues, a excepció de l’heroïna, que ha patit un lleuger decreixement. La suma de totes ha augmentat en més de 2 mil inicis de tractaments a Catalunya de l’any 2020 al 2021. La substància que més ha crescut en nombre d’inicis de tractaments ha sigut la cocaïna.
Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social
Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social. El CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències) de Sant Cugat és un dels que registra un menor percentatge de pacients crònics de salut mental (19,0), davant el CAS de la Mina, que registra una de les tasses més altes (60,5). Cal esmentar que en municipi del Vallès té una renta familiar bruta de 17553 euros, i el barri de Sant Adrià del Besòs s’ubica amb una renda familiar bruta de 3626 euros.
L’alcaldessa de Barcelona i candidata per a les eleccions municipals del 28 de maig per BComú, Ada Colau, explica en una entrevista per a la Fundació Periodisme Plural que la salut mental de la població ha de ser una prioritat a l’agenda política.
L’Ajuntament de Barcelona va impulsar el I Pla de Salut Mental (2016-2020) que ara tindrà continuïtat amb la recent aprovació del II Pla de Salut Mental (2023-2030) i que farà especial èmfasi en l’abús de pantalles entre els joves. “Estic molt orgullosa que abans de la pandèmia vam ser pioneres gràcies a l’excel·lent feina de la regidora Gemma Tarafa, que ha portat la Regidoria de Salut. Vam ser pioneres com a ciutat en fer el primer pla de salut mental de la ciutat”, explica l’alcaldessa. El desplegament del primer pla va servir per construir un model municipal basat en la col·laboració entre institucions, entitats i associacions.
Vam ser pioneres com a ciutat en fer el primer pla de salut mental de la ciutat
«Ningú l’havia fet, cap ciutat ha fet un pla de salut mental, perquè en teoria no era competència nostra, és competència autonòmica. Però detectant que era un tema en augment abans de la pandèmia, vam fer un pla de salut mental treballant en xarxa amb les entitats que ja treballaven el tema. Això ens va permetre fer el primer telèfon de prevenció del suïcidi, trencant el tema amb aquest tabú, i és un telèfon que ha atès sobretot trucades de fora de Barcelona», diu Colau sobre el paper de l’ens municipal envers aquesta temàtica. «Això [el Pla de Salut Mental aprovat per l’Ajuntament] va forçar una mica la Generalitat a obrir el telèfon i a adonar-se que ells havien de cobrir aquesta demanda perquè realment era una necessitat, i malauradament van augment aquesta necessitat», afegeix.
Cap ciutat ha fet un pla de salut mental, perquè en teoria no era competència nostra
El telèfon de prevenció del suïcidi a la ciutat forma part del primer pla de Salut Mental. Consisteix en l’habilitació d’un telèfon gratuït, el 900 925 555, les 24 hores cada dia de l’any. Des de la seva posada en marxa, han atès més de 9000 trucades i han rebut més de 600 persones al Barcelona Cuida per les dues entitats referents a Catalunya i Barcelona. Sobre aquest tema, Ada Colau fa menció de com la Generalitat, i no pas els ajuntaments, haurien de ser els promotors de les cures de la salut mental poblacional a través de recursos i finançament: «La Generalitat deixa de posar el pressupost que s’ha de posar en salut mental —que és evident que està totalment infravalorat — i que necessita molts més recursos».
La Generalitat deixa de posar el pressupost que s’ha de posar en salut mental
Indicadors de l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB, recull que el risc de mala salut mental marca el seu màxim històric en haver passat del 19,9% al 31,4% en les dones durant els últims cinc anys i del 16,5% al 21,6% en el cas dels homes, uns percentatges que empitjoren en totes les franges d’edat i són especialment elevats entre la població jove i adolescent. La vulnerabilitat de la població jove, sotmesa a pressions com els sous precaris, la manca de perspectiva de futur o l’aturada de les seves vides durant la pandèmia és un dels eixos de treball més destacats.
En un context de complexitat general en la salut mental, Colau segueix apuntant de manera ferma a la responsabilitat competencial autonòmica: “El sistema públic de salut de Catalunya és el que ha de cobrir de forma adequada les necessitats en matèria de salut mental, perquè el que no pot ser és que l’Ajuntament faci més el que li toca a la Generalitat de Catalunya”.
Sembla que independitzar-se mai havia estat tan complicat com ara. La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya l’any 2021 va registrar un 17%, la xifra més baixa des que hi ha registres, mentre que la mitjana europea se situa per sobre del 32%. A més, l’edat en què els joves s’independitzen ha augmentat fins als 29,8 mentre que la mitjana europea se situa en els 26,5 anys. Tanmateix, l’atur entre els joves s’estableix per sota del 29% lluny del 50,4% del 2012, quan la taxa d’emancipació era del 28,6%. Per a CCOO, el motiu, tot i que hi ha menys atur entre els joves és que “tenir un treball no és condició suficient per emancipar-se”.
«Espanya és el país líder en problemes de salut mental entre els joves»
El sindicat ha presentat l’informe “Joves i emancipació a Catalunya i Europa” davant d’un “context d’incertesa constant i de precarietat, perquè tot i tenir feina, som pobres”, afirma la Juliana Rosanna Sánchez-Valverde, responsable de Formació d’Acció Jove de CCOO. Més d’un 80% dels joves menors de trenta anys continua vivint a la llar familiar, pels “elevats preus de l’habitatge al nostre país”, afirma Sánchez Valverde, que afegeix que “té un impacte evident en la salut mental dels joves al no poder dur a terme els seus projectes vitals”. De fet, Espanya és el país líder en problemes de salut mental entre els joves, segons l’estudi Estado Mundial de la Infancia 2021, elaborat per Unicef, que destaca que un 70% dels joves europeus té ansietat o depressió. Els joves senten que la seva salut mental empitjora, segons el “Baròmetre Juvenil. Salut i Benestar” de la Fundació Mútua Madrileña i Fundació FAD Joventut. En l’estudi destaca que la sensació de bona salut ha passat del 86,7% el 2017 al 54%. Els problemes que més els preocupa són l’atur, els baixos salaris i la precarietat laboral i només un 21,4% creu que milloraran en el futur. A més, sis de cada deu se senten molt o bastant estressats amb la feina o els estudis i des de la pandèmia, el suïcidi se situa com la principal causa de mort no natural entre els joves a Espanya.
“L’emancipació juvenil no és cosa només de joves, sinó de tota la societat”
“Els joves no som el futur, som el present”, va afirmar Lucía Aliagas, coordinadora Nacional d’Acció Jove-Joves CCOO, que va afegir que “els joves precaris es converteixen en adults precaris” i va aprofitar per reivindicar un Pacte Nacional per la Joventut, ja que segons demostra l’estudi “existeix un problema nacional”. En la mateixa línia, Irene Galí, sociòloga encarregada de dur a terme l’estudi, va defensar que cal que es comenci a tractar l’emancipació dels joves com a qüestió conjunta perquè “l’emancipació juvenil no és cosa només de joves, sinó de tota la societat”. A més, va destacar que els joves viuran pitjor que els seus pares i “la sobre responsabilització familiar que existeix està provocada per la falta de compromís de l’Estat”. Tot i això, va posar en valor la millora en les dades de qualificació a Espanya, tot i que avui dia està al capdavant en sobrequalificació. Al nostre país, un 34% dels joves ocupa llocs de feina en els que tenen més formació de la que se’ls hi demana mentre que la mitjana europea se situa en el 21%.
Sous, temporalitat i falta d’habitatge protegit, el triangle de problemes que ofega l’emancipació
Lluny queda l’emancipació juvenil aconseguida el 2007 amb un 33%, la xifra més elevada des que hi ha registres. Des del 2013, l’ocupació juvenil ha anat millorant, tot i que l’emancipació s’ha anat reduint. Per tant, tenir feina no és garantia de viure bé, perquè en moltes ocasions ni et permet pagar el lloguer. L’informe destaca la precarietat de l’ocupació juvenil i l’elevada taxa de temporalitat. Mentre el 2013 era del 15,6%, ara sobrepassa el 27%. I en comparació als majors de 29 anys, la temporalitat se situa en el 10,5%.
Pel que fa als sous, l’informe exposa com els joves encara no se n’han sortit de la crisi del 2008. La lenta recuperació de l’anterior crisi té un impacte directe en els joves. Mentre que abans de la crisi immobiliària els salaris dels menors de 30 anys representaven el 67,18% del sou mitjà, l’any 2020 s’ha reduït fins al 49,42%. Entre els menors de 25 anys la situació empitjora. Segons l’Agència Tributària els sous són de 8.517€ davant dels 28.530€ dels treballadors d’entre 45 i 54 anys: “en cas de viure sols es trobarien en risc de pobresa o exclusió social”, conclou l’estudi.
L’habitatge és el tercer puntal que enfonsa l’emancipació al país. Segons l’Institut Català del Sòl, a Barcelona, els joves haurien de destinar el 84,3% del seu sou per a poder pagar el lloguer. A més, l’últim trimestre del 2022 els preus del lloguer a Catalunya s’han disparat amb un ascens del 14,4% a Barcelona fins a arribar als 1.066,68€. Al preu, s’afegeix la inestabilitat. El fet de tenir feines temporals, a més d’impedir una estabilitat suposa que tampoc puguin accedir a una hipoteca o tinguin problemes per a accedir a un contracte de lloguer per la falta d’un contracte indefinit. L’opció més factible és el lloguer social, ínfim a Espanya: un 2,5% davant el 20,9% de Dinamarca, el 24% d’Àustria o el 30% dels Països Baixos.
Entre el 2005 i el 2009 es van construir anualment a Catalunya 10.000 habitatges protegits, dels quals un 40% es destinaven a lloguer social. Posteriorment, es va anar reduint i avui dia de l’habitatge protegir construït entre 2015 i 2017 un 0% és de lloguer social. Segons la sociòloga Galí, el parc d’habitatge i els ajuts públics són els principals elements que fomenten l’emancipació juvenil a Europa. Amb el parc d’habitatge públic, es pot veure una correlació quan hi ha més d’un 10%, amb un efecte llindar, ja que amb parcs tan petits els principals beneficiats són les persones en risc d’exclusió social i no els joves. Pel que fa a la despesa pública a Espanya per fomentar l’emancipació es destina un 0,1% del PIB.
Primer, van ser les oficines bancàries rurals, substituïdes per la banca en línia a la qual les persones grans no podien accedir. Durant la pandèmia –i tal com ja havia denunciat Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa– es va accelerar la digitalització de la pobresa i moltes famílies es van veure incapaços de sortejar el seu complex accés virtual.
A l’àmbit de les cures assistencials a persones soles, ja fa un temps que s’implementen programes com els que realitza Care Coach als EUA, on les cures digitals són la norma: els usuaris reben una Tablet amb una càmera modificada i augmentada que permet el control remot -a través de teleoperadores ubicades a països llunyans- de la seva vida quotidiana (estat del domicili, ingesta medicació prescrita, cura personal d’higiene…). Només en casos d’urgència es trasllada una unitat mèdica al domicili per verificar presencialment l’estat de la persona. A l’últim MWC22 es va presentar el robot social ARI II -ja provat al costat del nou robot Tema per l’Ajuntament de Barcelona- que ajuda la gent gran a recordar la pauta adequada de medicació o la data d’una visita mèdica, entre altres prestacions (música, notícies).
La Telesanitat ha entrat amb força al mercat i els fons d’inversió que la sustenten ja somien que el 90% de les seves prestacions siguin digitals, excepte aquelles que requereixin tant sí com no el cos present. Una coneguda asseguradora sanitària fa dies que promociona un producte d’assistència psicològica bluaU Mente Sana, anunciat com “Un nou pas en medicina digital que t’ajuda a millorar la teva salut a través de la gestió (?) saludable de les emocions” i la presidenta de la Comunitat de Madrid defensa la Tablet com a eina eficaç en la prestació de serveis sanitaris. El proper nínxol de mercat -ja iniciat- és la teleeducació on s’aspira, com en el fracassat projecte Summit (Kansas), a educar adolescents en línia en l’excel·lència tecnològica, eufemisme per camuflar la manca d’inversions en professores, tal com les mares i pares d’aquells adolescents nord-americans van denunciar en veure el caos que es produïa.
Aquesta nova presència guanya terreny i qüestiona la “vella”, aquesta que per a molts començarà a ser un luxe perquè molts d’aquests serveis es prestaran en línia segons criteris econòmics i només aquells que puguin pagar-los tindran accés a una atenció física i personalitzada. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el substitut low cost. Això afecta els vincles personals i terapèutics, la vivència de la soledat i, per tant, la salut mental. La protesta de la sanitat a Madrid -i en altres comunitats autònomes- és només el principi d’aquesta nova bretxa corporal que atenta directament la convivència social. El metavers, juntament amb això, és un acudit.
“La comunicació és una de les coses que ens pot fer sentir més excloses”. Són paraules de la Montse Tarridas, mare d’una noia de 25 anys amb discapacitat intel·lectual arran d’un ictus, que parla sobre la importància d’usar un bon llenguatge en els serveis sanitaris i socials. “A vegades, es dirigeixen a mi com a mare, quan volem que ella sigui més autònoma. Moltes vegades, el metge exclou, quan aquesta persona necessita ser comunicada d’una manera diferent”.
La Montse Tarridas participa en la jornada ‘Comunicació inclusiva en discapacitat intel·lectual i salut mental’ organitzada pel Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) en el marc del cicle ‘Comunicació i Responsabilitat Social’. Durant l’acte, s’ha posat de manifest la necessitat de formar els i les professionals per ser més conscients de la diversitat de les persones ateses i fer-les més partícips.
Tarridas, que es membre de l’ Associació en Defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual LADD, assegura que és molt freqüent en el món mèdic no preguntar als protagonistes, sinó als familiars, i que sovint els sanitaris tenen dificultats per dirigir-se al col·lectiu directament afectat. “A vegades, és per desconeixement”, reafirma.
Per part seva, la Rosa Martín (Fundació Aura), que té síndrome de Down, reivindica que la seva vida està formada per moltes altres coses: “Treballo, tinc família, faig tallers…”. Per això, creu que no cal recalcar contínuament que té una discapacitat. “Ja ho sé! No cal sempre dir la paraula”. Considera que sovint es relaciona aquest fet amb la necessitat de tenir algun tipus de suport, quan, en funció de la persona, “no li cal”.
En Xavier Orno (Dincat), activista i persona amb discapacitat, també opina que els i les professionals han de saber trobar les preguntes per conèixer el motiu de la visita a la consulta i, en el seu cas, sí que agraeix anar acompanyat: “Jo puc entendre el que em diuen, però a vegades no me’n recordo. Per això, ve la meva mare. A vegades, és el familiar qui s’avança a explicar què passa”.
La Márgara Sedeño (Aprenem Autisme) és mare d’un nen de 10 anys amb autisme i recorda que hi ha diferents graus d’autisme i que els matisos són importants. Per exemple, és important anticipar-se i explicar a la persona què se li farà per disminuïr el seu neguit. D’altra banda, cal tenir present petits detalls, com el fet que hi hagi molta gent a la sala d’espera o que hi hagi molta llum, ja que són factors que generen angoixa.
“Si utilitzem el llenguatge de manera adequada, correcta, pot ser un element transformador. El contrari pot crear barreres i moltes dificultats”, sosté l’Antonio Serrano (Obertament), activista contra l’estigma de la salut mental. Ell posa en valor que la persona atesa s’ha de sentir a gust amb el professional per obrir-se i dir-li que li passa, i això ho genera que hi hagi un bon clima de comunicació d’igual a igual: “El tracte ha de ser de tu a tu, no d’un professional a una persona més baixa”.
Ja fa anys que la Jamila Guasch (Obertament) va tenir un problema de salut mental i que li van donar l’alta mèdica. Actualment, té 21 anys, estudia dues carreres i fa una vida autònoma, però encara ara, quan va al metge per un mal de coll, per exemple, i veuen l’historial i la medicació que pren, la tracten de manera diferent i se sent estigmatitzada: “Potser no cal que parlis pausadament, o potser a una altra persona li has de dir a poc a poc perquè ho entengui. Hi haurà persones que ho agrairan i altres que no”.
Vulneració de drets
L’experiència d’aquestes sis persones amb els serveis sanitaris exemplifica que, si bé hi ha un canvi de mirada més inclusiva, encara queda camí per recórrer. Així ho han posat de manifest diferents organitzacions socials, com Dincat. Romà Javierre és tècnic i responsable de l’àrea d’accessibilitat de l’entitat, i afirma que no hi ha una única manera d’entendre la discapacitat.
Javierre parla de tres models: la prescindència, lligada a la religió, que ho veu com un càstig diví i que creu que es pot prescindir d’aquestes persones; el rehabilitador, que ubica la discapacitat en el cos, tracta de rehabilitar les persones a un suposat estat de normalitat i se centra en les limitacions, projectant estereotips; i el social, que posa el focus en la vulneració de drets i la discriminació, denunciant que les persones amb discapacitat es troben amb molts tipus de barreres i prejudicis.
La diversitat és la normalitat
Com a responsable de Comunicació de Dincat, Laura Muntada considera que hi ha un acord ampli en el sector per fer servir l’expressió “persones amb discapacitat intel·lectual”, si bé hi ha qui prefereix parlar de “diversitat funcional”. És millor evitar parlar només de “discapacitat” perquè llavors es treu el focus en la “persona”. Tampoc no cal fer servir eufemismes com “persones diferents” o “especials”. A més, en el sector és clar que “no hi ha persones normals, la diversitat és la normalitat”.
De la mateixa manera, no aporta el llenguatge infantilitzat que parla de “nens” i “nenes” a persones que potser ja tenen 50 anys; ni el paternalisme basat en l’excessiva protecció, ni la mirada assistencial de que són persones que necessiten sempre ajuda. “Hi ha persones que, amb una mica de suport, poden tenir una feina digna”, subratlla.
Sense etiquetes
Carlos Alcoba és responsable de Salut Mental i Estigma a l’àmbit laboral d’Obertament. Per a ell, és bàsic creuar la barrera de parlar de “nosaltres” i “vosaltres” diferenciant qui té i qui no té problemes de salut mental: “Hi ha gent que té l’etiqueta de la salut mental, però que la major part de la seva vida no té aquest problema de salut mental”. La clau radica en facilitar que tinguin una vida digna i veure la persona més enllà del diagnòstic.
Així, hi ha diferents tipus d’estigma, el social, el de l’entorn, el del sistema, el laboral i el de la comunicació. Des d’Obertament treballen per comunicar no a tothom, perquè cadascú té diferents maneres d’entendre un missatge, sinó al públic a què va destinat, sigui en xerrades a escoles o institucionals per adaptar el llenguatge i ser eficaços.
Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Foto: VS
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Foto: VS
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)
La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:
Prevenció
Del llatí. praeventio, -ōnis.
f. Acció i efecte de prevenir.
f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.
No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:
Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.
Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?
Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.
Atenció i contenció
L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcid i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.
“Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.
La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica
En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.
La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals
Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.
Matar a Werther
Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.
El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.
L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada
Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.
Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.
Els judicis de valor només generen més dolor
Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.
Més enllà dels murs del cementiri
“Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.
Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional
Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.
Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.
Els factors culturals són un dels principals suports del tabú
En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.
Algú que vulgui escoltar
Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.
“Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.
El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg deRedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.
Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom
Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.
De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.
