Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat

  • El Govern aprova convocar 2.500 places públiques per a personal sanitari

    El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.

    Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).

    Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.

    Àmbit prioritari

    Segons el Govern, la majoria de les 7.721 places es destinen a cobrir àmbits i sectors considerats prioritaris i que afecten el funcionament dels serveis públics bàsics. Així, 2.500 places corresponen a l’àmbit sanitari, és a dir, metges i infermeria; 2.000 són docents; 505, mossos d’esquadra, i 150, bombers, entre altres col·lectius.

    “Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.

  • Portes giratòries i sanitat

    Els casos de professionals que canvien de lloc de treball entre l’administració i l’empresa privada abunden entre nosaltres en tots els sectors, incloent-hi el sanitari. El fet en si mateix es pot ubicar dins el dret i l’aspiració de tothom a millorar la seva situació personal, professional i econòmica. Els problemes comencen quan el pas des de l’administració a l’empresa o viceversa pot tenir repercussions directes o indirectes sobre l’exercici de l’activitat pública i l’ús correcte dels recursos.

    Des de la porta giratòria es pot fer el trànsit del sector públic al privat o viceversa, però també es donen casos de polítics i directius que li agafen gust a la porta i giren amb ella de forma continuada simultanejant activitats públiques i privades durant llargs períodes de temps sense marejar-se. Tampoc són rars els que utilitzen repetidament la porta i entren i surten en els sectors públic i privat de forma successiva i alternativament.

    Aquest fenomen de les portes giratòries no és propi ni exclusiu de la cultura llatina (la nostra). De fet el terme “revolving door” va ser instaurat pels anglesos. Es dóna en tots els països i sectors d’activitat econòmica i social, però, si es consulten els llistats de casos publicats a casa nostra, es comprova que els sectors de les finances, de l’energia i el sanitari se situen al davant de la resta. Dins la sanitat els intercanvis més freqüents es donen en el camp de la farmàcia.

    No són pocs els que pensen que cal aprendre a conviure amb les portes giratòries i aprofitar les aportacions positives que poden fer els polítics i directius afectats en traslladar la seva experiència i contactes entre els sectors públic i privat. Els que així pensen asseguren que el que cal és actuar sota principis ètics i de transparència i, en tot cas, deixar passar un cert temps en el trànsit entre les dues situacions. Però les coses no són tan simples i la presència de greus conflictes d’interès pot influir de forma més o menys significativa en els processos de presa de decisions.

    A Catalunya el sector sanitari mou una gran quantitat de recursos econòmics, fet que el col·loca en el punt de mira de grups industrials i d’inversió en visualitzar-lo com un gran nínxol de negoci alimentat, en gran part, per diners de procedència pública. Aquest fet pot propiciar la connexió entre les portes giratòries i la corrupció tal com s’ha posat de manifest en exemples amb gran notorietat pública com el cas Innova. Sense entrar en aquesta relació dolosa no deixa de cridar l’atenció la velocitat que ha agafat darrerament la porta giratòria del CatSalut a partir dels recents canvis promoguts a l’Àrea del Medicament.

    En temps com els actuals en què la corrupció està present de forma diària en els mitjans de comunicació cal mantenir-se vigilant i, sense apriorismes, no caure en conductes que puguin induir sospites. La utilització innecessària de les portes giratòries no contribueix precisament a millorar la imatge de la nostra sanitat. Ja ho diu l’aforisme: la dona del Cèsar no solament ha d’ésser honesta sinó que també ho ha de semblar.

  • Cuidar i violència són incompatibles

    Cuidar és la raó de ser de la professió infermera. El concepte de cuidar està estretament lligat a l’acte de cuidar de la naturalesa humana i, en aquest sentit, relacionem l’acte de tenir cura amb el mateix desenvolupament humà i de tota la humanitat. Com deia Collière, les infermeres som un recurs per a les persones i comunitats, per mantenir la vida i la supervivència en condicions de salut i de malaltia.

    El nostre objectiu és tenir cura professional, és a dir, l’ajut continuat per mantenir les millors condicions de salut de les persones, les famílies i les comunitats. Un acte de vida que realitzem les infermeres amb interacció amb les persones cuidades.

    Aquest paradigma, orientat a la salut i centrat en les persones no és res nou per a les infermeres. Està arrelat als nostres valors i al nostre desenvolupament professional, sovint invisibles pels mitjans de comunicació, els gestors, els polítics i, fins i tot malauradament, pels mateixos professionals, però essencials per a qui ha de ser cuidat.

    El fet de ser ‘invisibles’ és més comú del que voldríem. No cal anar gaire lluny. Fa uns dies es van fer els exàmens d’accés a les especialitats però els mitjans de comunicació i les xarxes socials només feien esment dels MIR (Metge Intern Resident), tot i que també s’examinaven els IIR (Infermer/a Intern/a Resident), els PIR (Psicòleg/a Intern/a Resident) i els FIR (Farmacèutic/a Intern/a Resident). Però ningú ha fet referència a cap altre col·lectiu que no fos el MIR.

    Els últims dies, però, se’ns ha posat a primera línia amb una qüestió que res té a veure amb la nostra professió i raó de ser. Estem davant d’una professió on la violència no hi té cap cabuda, en cap situació ni circumstància. Qualsevol signe o imatge gràfica que estigui relacionada o inciti a la violència, que reflecteixi estereotips de gènere amb connotacions sexistes, que vinculi llenguatge, rols o fets violents, no poden atribuir-se a la nostra professió.

    Per això ens sorprèn i lamentem que els mitjans de comunicació hagin identificat una infermera en un cartell de convocatòria d’una manifestació en contra de les retallades a la sanitat pública. Una imatge que mostra una dona realitzant una acció violenta. Per quin motiu s’ha establert aquesta relació? Que els mitjans de comunicació associïn de manera generalitzada una imatge violenta a la professió infermera no té justificació.

    En aquesta ocasió sí que es va utilitzar bé el nom infermera per a referir-se al col·lectiu. Curiós que s’utilitzi bé quan la connotació és tan negativa però que no s’utilitzi bé quan són informacions generals o en positiu en què se’ns refereix com a «professionals d’infermeria» o «la infermeria». Termes que despersonalitzen l’infermer o infermera i que és una de les constants reclamacions que fem per a eradicar-ne l’ús. Hi insistim sempre, però difícilment ens en sortim.

    Les infermeres ens trobem constantment demanant que se’ns tingui en compte allà on s’analitza o s’opina sobre qüestions relacionades amb la salut i que són els nostres espais naturals, on podem i hem d’explicar quina és l’aportació infermera. Tot i això, se’ns obvia en les informacions que ens afecten com a col·lectiu fins a arribar a extrems ridículs.

  • El tabaquisme costa gairebé un bilió d’euros anuals en cures sanitàries i productivitat

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La factura del tabac és exorbitant. Cada any, l’impacte en les economies del món ascendeix a gairebé un bilió d’euros, segons un informe conjunt de l’Organització Mundial de la Salut i l’Institut Nacional del Càncer dels EUA.

    Les cures sanitàries provocades pel tabaquisme i la pèrdua de productivitat suposen aquests 0,95 bilions a més de matar més de sis milions de persones, la majoria en països en vies de desenvolupament, segons les dades de l’OMS. L’organització preveu que aquesta quantitat creixi fins als 8 milions el 2030. El càlcul és que, en el món, fumen al voltant de 1,1 bilions de persones.

    Grans magnituds

    Totes les magnituds al voltant dels cigarrets són descomunals: «La indústria del tabac produeix i comercialitza productes que maten a milions de persones prematurament, treu recursos a les famílies que podrien utilitzar-se per menjar i educació i imposa un enorme cost en salut per a aquestes famílies, les comunitats i els països», ha analitzat Oleg Chestnov, director adjunt per a Malalties No Contagioses de l’OMS.

    L’estudi tracta de deixar clar l’íntima relació entre el tabaquisme i el seu impacte econòmic a més de l’eficàcia que diverses mesures d’aquesta índole poden tenir per contenir l’epidèmia de consum de tabac. «Poden generar recursos significatius per als governs», asseguren les dues institucions.

    «Podria incrementar-se la recaptació en un 47% global -139.000 milions d’euros- si els impostos s’elevessin 76 cèntims per paquet. Això portaria a una alça del preu que comportaria una baixada del consum del 9%: 66 milions de fumadors adults menys».

    A més, aquest monogràfic assegura que el control del tabac no implicarà un dany significatiu en les economies locals ja que «el nombre de treballs que depenen del tabac ha estat caient en la majoria dels països». No obstant això, també adverteix del «poder creixent» que han adquirit les tabaqueres ja que, el 2014, «cinc empreses acaparaven el 85% del mercat del tabac».

  • El deteriorament de la sanitat després d’anys de retallades revifa les ‘marees blanques’

    Privatitzacions, desviament de diners, plantilles escasses i precàries, expedients de sanció… La sanitat pública segueix presentant deterioraments encara que els desperfectes passin més desapercebuts: a Vigo, Madrid, Granada, o Burgos la gestió sanitària segueix llançant ombres que provoquen mobilitzacions.

    A Madrid, el passat 19 de desembre es va convocar una tancada hospitalària per subratllar la mala situació de les plantilles. Només uns dies abans, Granada va culminar una bateria de protestes pel pla de la Junta d’Andalusia per fusionar centres hospitalaris. A Vigo, el seu nou hospital de gestió privatitzada no arriba per solucionar els problemes de la zona i origina peticions de «rescat» públic. La Comissió Europea manté obert un procés d’infracció a Espanya per un suposat engreix del pressupost de l’hospital semiprivatizat de Burgos: 200 milions de més per la constructora sortits de les arques públiques. El cas, encara actiu segons els registres de la Comissió, investiga si es van vulnerar les regles del mercat intern a l’ampliar els pagaments a la contractista: s’ha passat dels 242 milions d’euros previstos a més del doble.

    «El sistema sanitari no s’ha refet de la política de privatitzacions i retallades. Alguna comunitat autònoma recuperarà el 2017 les inversions del 2009», explica l’expediatra de l’hospital Niño Jesús (Madrid) i cap visible de l’oposició a l’adjudicació d’hospitals a empreses, Marciano Sánchez Bayle. Bayle subratlla que el fet que «els problemes i les reivindicacions no siguin a Madrid els resta atenció. Però no importància».

    Fa només tres mesos, Vigo va repetir la seva marxa ciutadana que demana a la Xunta prendre les regnes del nou hospital privatitzat. Un centre pel qual les arques gallegues paguen a la contractista 72 milions a l’any durant 20 anys. «I no ha resolt els problemes dels ciutadans de l’àrea de Vigo: col·lapse d’urgències i llistes d’espera un 30% per sobre de la mitjana de la comunitat», explica el president de la Federació en Defensa de la Sanitat Pública, Manuel Martín .

    De fet, l’hospital no ha obert els 1.400 llits compromesos: està en 850. «L’hospital està permanentment en obres. Fa uns dies li va caure a sobre a un pacient una porta plomada del servei de radiologia», es queixa Manuel Martín. La Xunta va dir que havia estat «un sabotatge» i van denunciar la «manipulació dels ancoratges».

    A més, la Comissió Europea va obrir una investigació sobre si els pagaments a l’empresa són una «ajuda encoberta» ja que l’executiu de Núñez Feijoo va haver de demanar un crèdit al Banc Europeu d’Inversió per finançar el projecte. El termini per a la investigació expirava al setembre passat però la CE no s’ha pronunciat encara. «Això ens fa ser una mica pessimistes», remata Martín.

    «No hem perdut el pols»

    Carmen Esbrí és portaveu de la Taula per la Sanitat-Marea Blanca que convoca un cop al mes una manifestació a Madrid. «Nosaltres no hem perdut el pols en quatre anys. Seguim denunciant la privatització que porta diners públics a empreses privades en les cures pal·liatives o en les proves diagnòstiques». La marea blanca que va refermar amb el pla de privatització de sis hospitals públics a la Comunitat de Madrid acumula 51 edicions.

    Una de les fórmules per les quals s’ha esquerdat l’atenció sanitària pública és la reducció i precarització de les plantilles. La tancada del passat dia 19 a l’hospital 12 de Octubre de Madrid demanava acabar amb «la manera tan cruel amb què estan tractant a la sanitat», explica una portaveu del sindicat Mats que va convocar la mobilització. «L’administració dissimula la precarietat», sintetitza.

    Amb plantilles precaritzades l’atenció es ressent: majors temps d’espera, menys minuts per a les consultes, restriccions en material i tractaments… La fundació Primero de Mayo de CCOO acaba de constatar que un terç dels professionals de la salut treballen de manera temporal. Sumen unes 193.000 persones, segons les microdades de l’Enquesta de Població Activa. I la majoria d’ells són interinitats, és a dir, cobreixen de manera temporal llocs de plantilla.

    Retret judicial

    Just aquesta pràctica tan extesa en la sanitat pública és la que ha vingut a desmuntar el Tribunal de Justícia Europeu en sentenciar que no es pot recórrer a la contractació temporal «per cobrir necessitats permanents». Jutjava el cas d’una infermera a la qual se li van anar empalmant contractes des de 2009 a 2013 fins acomiadar-la definitivament.

    «L’eventualitat infon por i es tradueix en doblar torns o perllongar horaris», raonen a Mats. «La llista d’espera no pot reduir-se a base de precaritzar als sanitaris», coincideix Carmen Esbrí.

    Un altre dels exemples més recents d’oposició a la forma en què les administracions estan governant el sistema sanitari va esclatar aquests novembre i desembre a Granada. 120.000 persones en tres manifestacions diferents es van enfrontar als plans de la Junta d’Andalusia perquè els hospitals de la ciutat es repartissin els serveis (una mena de fusió assistencial). Després de les convocatòries, la Junta va fer marxa enrere i va signar un acord amb cinc sindicats, que no ha satisfet tothom.

    Fins i tot una ciutat no destacada per la seva mobilització com Salamanca ha sortit en diverses ocasions, l’última al juny passat, per protestar pel que consideren «mala gestió» de la seva àrea sanitària.

    Les estadístiques del Ministeri de Sanitat donen algunes imatges molt gràfiques de l’empobriment del sistema: uns 6.000 llits públics instal·lats menys que el 2010. 3,1 per cada 1.000 habitants. El tercer per la cua a la Unió Europea. Es tracta d’»un efecte acumulatiu que, al final, omple la situació», lliga Sánchez Bayle.

  • La sanitat pública: voldrem realment mantenir-la?

    La lectura del llibre ‘La construcción de un éxito’, on Juli de Nadal descriu, en termes autobiogràfics i alhora amb el rigor d’una crònica, com es va elaborar a Espanya el sistema de sanitat pública, em planteja diferents consideracions com a lector i també com a metge veterà.

    L’autor dóna a entendre com la construcció de la sanitat pública va respondre a una consciència difusa en nombrosos sectors de la societat espanyola (del món mèdic o no). Calia canviar per millorar, amb objectius diversos, no necessàriament altruistes: qualitat professional, rendiment tècnic, coneixement científic, bé públic, organització social, interessos polítics… També fins i tot poder o estatus personals. Probablement, en un nombre suficient de persones, hi havia una consciència comuna que érem «una societat endarrerida» i que «calia fer alguna cosa» per millorar més enllà del lucre individual, en benefici d’una col·lectivitat no sempre ben definida.

    Eren altres temps. Ara la qualitat professional ha fet un salt espectacular al país mentre que el sistema públic està amenaçat per moltes bandes i deliberadament empobrit; però Espanya ja no és una «societat endarrerida». Nadal descriu molt bé com els professionals sanitaris estan actualment molt més informats i preparats tècnicament del que ho estaven quan els esperonava el desig de canvi. Les opcions professionals són molt més riques, però la sostenibilitat del sistema públic és molt més complexa.

    Em pregunto si la consciència de la necessitat i rellevància d’un sistema públic potent és prou estesa com per a promoure els importants canvis necessaris per consolidar-lo i enfortir-lo. No sé en quina mesura la consciència d’endarreriment i de necessitat de millora han estat substituïdes per la satisfacció més o menys justificada d’alguns, l’afany de lucre i promoció d’altres i la frustració individual de molts. L’esquer del lucre, la brillantor o el prestigi en una societat amb poderosos incentius individualistes poden haver esmorteït en molts l’estímul per al bé comú i l’equitat. La necessitat d’un sistema sanitari públic es percebia més fàcilment en un país endarrerit com el que evoca Juli de Nadal.

    El seu llibre, que déu molt de la seva força narrativa al rerefons de convicció personal, permet posar en perspectiva el món de la sanitat actual, d’on ve i com s’ha fet. Té, latent, la inquietud que el present i el futur plantegen. Pot ser, per tant, un instrument valuós per ajudar les generacions actuals, joves i no tan joves, a entendre el paper central que ha de conservar la sanitat pública en un país modern.

  • La síndrome del rei despullat

    Com molts companys he optat per arribar tard a les jornades i congressos. Així m’estalvio el discurs de benvinguda dels polítics de torn. Són actes pesats, protocol·laris i buits de contingut. Els membres de la taula s’ensabonen mútuament amb tanta energia que acaben esquitxant a l’audiència. També s’esforcen a demostrar que han après la lliçó, especialment quan no provenen del sector de la salut.

    He pogut comprovar la vigència de tots aquests tòpics en el tercer congrés de la professió mèdica, que es va celebrar a Girona el passat novembre. Tots els polítics han mencionat les idees clau de moda: envelliment de la població, noves tecnologies, «feminització» de la professió, l’excel·lència i han lloat la inestimable vocació i professionalitat dels metges que seguim treballant amb qualitat durant la crisi. Òbviament sense mencionar directament les retallades retributives i de plantilla. Són uns discursos aptes perquè l’audiència jugui al bingo. Permeten fer un llistat de paraules i anar–les tatxant a mesura que es mencionen.

    La Sra. Dolors Montserrat, que s’estrenava a Catalunya com ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, s’ha esforçat especialment a demostrar que ja s’havia après la lliçó. Però el que més m’ha sobtat ha estat el discurs del conseller de Salut, el Sr. Comín. Aquesta vegada no s’ha destacat ni per la impuntualitat ni per l’extensió. M’ha cridat l’atenció el seu contingut. Després de repetir el llistat de paraules clau, ha començat a donar voltes a la idea que si existís un informe PISA de salut, el sistema sanitari català seria un dels millors del món. Indiscutiblement volia afalagar l’audiència, però una part dels assistents no podíem deixar de pensar: Qui li escriu els discursos? Com pot estar tan allunyat de la realitat?

    Com és que el conseller desconeix que existeixen milers d’estudis que comparen els sistemes sanitaris? Com és que el redactor no li ha dit que l’OCDE fa informes periòdics sobre els sistemes de salut, com el darrer Health at Glance 2016? No xafardegen el web de l’European Observatory on Health Systems and Policies de l’OMS? No han sentit a parlar dels informes que periòdicament publica la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública? Desconeixen els Atles de variació de la pràctica mèdica? No ho puc creure.

    Més aviat penso que fan masses discursos. Participen en tants actes que acaben més preocupats per la teatralitat de l’actuació que per l’exercici de les funcions pròpies del seu càrrec. L’èmfasi de la posada en escena en un entorn jeràrquic els fa caure en la síndrome del compte del rei despullat. La cort d’afalagadors que els envolta no s’atreveix a mencionar els errors i el polític acaba pensant que és més guapo, llest i graciós del que en realitat el veu la gent.

    Per aquest motiu, penso que seria molt millor per a tothom que abandonéssim el costum mediterrani de celebrar actes inaugurals amb discursos de polítics. Aquesta activitat els distreu de les seves obligacions i avorreix l’audiència. Proposo que siguem més nòrdics, que fem inauguracions més austeres, convidant a persones polítiques o no, que efectivament estiguin implicades en el tema que es tracta. Ponents que a banda de parlar sàpiguen escoltar i, sobretot, que no marxin en acabar el seu discurs, sinó que es comprometin a participar activament en les discussions professionals de la jornada.

  • De la Llei General de Sanitat a la Llei General de Salut i Benestar

    El nostre model sanitari públic precisa una profunda transformació per poder donar una resposta més efectiva, eficient i equitativa a les necessitats de salut individuals i col·lectives de la població. En un context de sostenibilitat financera, estructural i organitzativa, s’han de preservar els principis d’universalitat, accessibilitat suficient, equitat, finançament majoritari a partir d’impostos i gratuïtat gairebé total de les seves prestacions, elements comuns a una gran part dels models europeus basats en serveis nacionals de salut.

    En el cas de l’estat espanyol, la Llei General de Sanitat de l’any 1986 és la norma fonamental en què se sustenta el model i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya de 1990 (LOSC), la que va proporcionar el suport legal al desenvolupament del sistema sanitari del nostre país. Ambdues tenen una antiguitat cronològica venerable, però no és aquest fet el principal argument que justifica la necessitat de la seva reconsideració.

    Abans de la seva promulgació ja existien dades indicatives de la direcció en què evolucionarien els models i els sistemes sanitaris dels països desenvolupats en un context sociodemogràfic, epidemiològic i econòmic marcat per l’envelliment poblacional, la cronicitat i unes necessitats financeres en progressió geomètrica pel consumisme sanitari i els costos de les estructures i la tecnologia. Com sempre, les lleis caminen darrere de la realitat. En aquests moments s’han vist clarament superades per una ràpida acceleració dels canvis de context, que fan insuficients els abordatges parcials dels problemes i els converteixen en simples pegats.

    Tal com he senyalat, una de les primeres reflexions polítiques sobre el canvi global del model que caldria realitzar és la referent al marc legislatiu. La Llei General de Sanitat de 1986 hauria de ser substituïda per una Llei General de Salut i Benestar que promogui la integració dels sistemes d’atenció sanitària i social. Aquesta hauria de donar d’una mateixa orientació estratègica i de mecanismes de planificació, organitzatius i de gestió de recursos humans, físics, i instrumentals molt més compatibles que els que proporcionen els marcs legislatius actuals. La LOSC hauria de seguir un camí paral·lel.

    La segona reflexió s’ha de centrar en la formulació de l’estratègia més adient per corregir els desequilibris del sistema sanitari actual. Un sistema marcat pels paradigmes de l’hospitalocentrisme, la sofisticació tecnològica i la super especialització. És evident que aquesta reorientació de model i sistema s’ha d’operativitzar amb una perspectiva temporal de mig termini, sense canvis sobtats que posin en risc els recursos i la qualitat i seguretat dels processos assistencials, però amb una clara determinació política i per tant pressupostària. Aquesta reflexió estratègica s’hauria de traduir en la generació de programes globals i sectorials d’innovació i desenvolupament en què participin les institucions i líders dels diferents àmbits involucrats per dissenyar els instruments necessaris per a la transició en un marc participatiu i transparent.

    En qualsevol cas, els canvis concrets que necessita el nostre model i sistema sanitari no poden ser una còpia més o menys literal dels introduïts en altres indrets. Cal que responguin de la forma més fidedigna possible a les característiques i necessitats del nostre país. Aquest objectiu, però, no es pot assolir sense la participació protagonista de la ciutadania i els professionals.

  • Dolors Montserrat, un valor a l’alça del PP català amb molts deures en Sanitat i violència masclista

    Dolors Montserrat i Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, Barcelona, ​​1973), ha confirmat amb la seva designació com a ministra de Sanitat, Assumptes Socials i Igualtat que és un dels valors a l’alça del PP català. La seva cartera inclou un ampli ventall de tasques pendents per revertir les retallades del primer Govern de Mariano Rajoy.

    Sanitat té deures endarrerits. El primer, crear un document específic perquè els immigrants en situació irregular accedeixin a la sanitat pública primària. Un anunci de l’anterior ministre, Alfonso Alonso, que mai va arribar a veure la llum. Un reconeixement que es va tractar d’un error des del punt de vista de salut pública perquè abocava als pacients a acudir a urgències i privava al sistema de fer un seguiment de malalts.

    A més, el nou Ministeri haurà de decidir si el copagament farmacèutic és un bon assumpte tenint en compte que ja l’any passat es va constatar la pèrdua d’efecte dissuasiu: hi va haver creixement en la despesa farmacèutica. Aquest 2016, mes rere mes, es va confirmant aquesta tendència.

    El Govern exerceix la seva acció sanitària molt especialment en la salut pública. Espanya no fa cas a l’Organització Mundial de la Salut i no ha redactat un pla específic per al fenomen del suïcidi: més de 3.900 a l’any. És la primera causa de mort violenta al país. Supera amb molt als accidents de trànsit o als homicidis.

    De la mateixa manera li toca a l’Executiu lidiar amb els tractaments mèdics de llarga durada i grans quantitats de pacients com els de l’hepatitis C. El finançament públic de tractaments, la cartera de serveis, es va retallar res més entrar al Govern Mariano Rajoy. ¿Podran recuperar algunes prestacions?

    Violència de gènere

    La lluita contra la violència de gènere és un altre dels grans reptes a què s’enfrontarà la nova titular de Sanitat, després que la partida de prevenció hagi experimentat una retallada del 26% des del 2010. S’espera que aquesta ministra lideri l’aprovació d’un pacte d’Estat contra la violència masclista, que ja ha determinat com a «prioritat» l’Executiu.

    Aquesta era una de les exigències que el PSOE va anunciar a canvi de l’abstenció i també apareix en el pacte d’investidura signat pels populars i Ciutadans. Aquest mateix dijous era detingut a Burgos un home acusat d’assassinar la seva exdona. Amb ella, són 37 el nombre de dones assassinades per violència de gènere en què va d’any, segons dades oficials.

    Modificar la llei integral del 2004 i ampliar-la a altres tipus de violència -més enllà dels que es donen en el si de la parella o exparella– és un altre dels reptes que li esperen. Així, posaria en pràctica el Conveni d’Istanbul, ratificat el 2014, i que obliga a això. Una altra de les línies ja perfilades és la posada en marxa d’un Pla de Sensibilització i Prevenció de la Violència de Gènere tal com estableix la llei. Tot, això sí, condicionat pel pressupost amb què es dotin les mesures, que condicionarà la seva posada en pràctica.

    Caldrà veure si els grups de l’oposició que s’han manifestat contraris a la reforma de l’avortament que obliga les noies de 16 i 17 a comptar amb el consentiment patern per interrompre voluntàriament el seu embaràs posen sobre la taula la seva reforma. Hauran de lluitar amb Montserrat, que el 2009 va confirmar assistència i es va mostrar favorable a una de les marxes que diversos col·lectius antiavortament celebraven a Madrid contra la llei de terminis que preparava aleshores José Luis Rodríguez Zapatero.

    Quant al sistema de dependència, la nova titular de Sanitat es trobarà amb pràcticament tota l’oposició exigint al Govern la restitució de la partida destinada al qual es va cridar quart pilar de l’Estat de Benestar i que després de diverses tisorades ha quedat col·lapsat. En la passada legislatura l’Executiu va complir el compromís d’incorporar als dependents moderats al sistema -que ho van fer amb vuit anys de retard-, però encara molts esperen a ser atesos. La llista d’espera de la dependència ascendeix, segons les últimes dades publicades a 360.000 persones.

    Nova generació del PP català

    Montserrat forma part de la nova generació de polítics conservadors catalans liderats per Xavier García Albiol que es van veure superats sense pal·liatius per Ciutadans a les darreres eleccions al Parlament, però que van superar els taronges en els comicis estatals.

    La seva relació amb la seva antiga cap de files i que anava un lloc per sobre seu en les llistes del 26-J, Alícia Sánchez Camacho, es va tensar per les enquestes que posaven en dubte el quart diputat dels populars per Barcelona. A més, ja venia tocada perquè des de l’entorn de Camacho s’acusava a l’ara ministra de ser una de les veus que més va pressionar perquè abandonés la direcció del PP català després de l’escàndol de la Camarga. Finalment les dues van aconseguir el seu escó el 26-J.

    La nova ministra de Sanitat és filla de la Dolors Montserrat, una veterana del PP català que va abandonar la primera línia política en 2015 després de gairebé trenta anys com a diputada. La seva filla, per contra, no ha format mai part de les files populars a la Cambra catalana, sinó que va iniciar la seva activitat política com a regidor al seu municipi, Sant Sadurní d’Anoia, i al Congrés, on és diputada des del 2008.

    L’empresa de la família de la nova ministra deu 2.305.822,98 euros a Hisenda

    Montserrat Operador Logístic, empresa que pertany a la família de la nova ministra de Sanitat, deu 2.305.822,98 euros a Hisenda, segons l’última llista de morosos publicada per l’Agència Tributària al juny passat amb dades corresponents al tancament del 2015. A la primera llista de morosos, publicada al desembre de l’any passat, la quantia pendent de regularitzar amb el fisc era d’1.277.896,03 euros.

    Fins al juny, quan es va declarar en fallida, l’empresa tenia com a administrador únic a Jaume Montserrat, germà de Dolors Montserrat. Entre els seus apoderats també hi ha la mare de la nova ministra, Dolors Montserrat Cullere, històrica dirigent del PP català. En la seva declaració de béns al Congrés dels Diputats, Dolors Montserrat no va comunicar cap participació en aquesta empresa.

    Amb una xifra de negocis de 3.647.769 euros l’any passat (un 10,8% més), 27 empleats i pèrdues de 254.616 euros el 2015, l’empresa va presentar concurs voluntari de creditors (antiga suspensió de pagaments) el passat 17 de juny perquè no podia atendre els seus deutes.

    Montserrat Operador Logístic té seu a Sant Sadurní d’Anoia (Barcelona), municipi del qual va ser regidora la nova ministra, i és «un grup d’empreses totalment familiar que ofereix solucions integrals de logística: emmagatzematge, transport i manipulació», segons la seva web.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Trenta anys de la Llei General de Sanitat sobre la balança el 9 de novembre

    El model sanitari que avui té l’estat espanyol fa trenta anys. La Llei General de Sanitat (LGS), aprovada el 1986 amb el primer govern del PSOE, va ser la que va aportar les bases perquè a Espanya hi hagués un sistema sanitari universal i gratuit. Un sistema que en els darrers anys ha estat tocat, per exemple, pel reial decret llei del PP d’exclusió sanitària, promulgat el 2012, que exclou del sistema públic persones en situació irregular.

    Trenta anys després de l’aprovació de la llei, impulsada pel qui n’és considerat el pare polític, el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, l’Ateneu Barcelonès dedicarà una sessió a fer balanç del model que llavors va originar-se. L’acte, que es farà en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu, comptarà amb la col·laboració dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i El Diari de la Sanitat.

    En la xerrada «Llei general de sanitat: Gestió i finançament» hi participaran com a ponents l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el doctor Juli de Nadal, qui recentment ha publicat el llibre ‘La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública’, en el que dedica un capítol sencer a explicar com es va gestar la llei. També hi participarà, en aquest cas com a moderador, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita entre altres mitjans El Diari de la Sanitat.

    La llei, a més de posar les bases polítiques i legals per construir un sistema de salut de cobertura universal i pública, de qualitat i d’accés gratuït i coordinat, va establir un sistema estatal de salut descentralitzat en les comunitats autònomes, amb una assegurança pública unificada on s’integraven tots els recursos públics i alguns privats. Aspectes com la gestió i el finançament del sistema sanitari seran debatuts en l’acte d’accés obert del proper dia 9 a les set de la tarda a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.