Sistema sanitari i corrupció

Les polítiques sanitàries s’han d’estructurar en, almenys, dos nivells clarament diferenciats: centralitzat i territorial. En el primer s’elaboren els conceptes, les estratègies globals i es dissenya el marc normatiu i financer general que farà possible el seu desenvolupament en el conjunt del sistema, mentre que en el segon s’adapten aquestes iniciatives al context local i s’operativitzen.

Les interrelacions entre els dos nivells han d’estar fonamentades en principis bàsics com l’ètica i transparència dels comportaments. Les conductes corruptes i opaques dels diferents actors del sistema, amb referència especial als elements de direcció i gestió, fan inviable el desenvolupament estratègic i operatiu d’una política sanitària efectiva i eficient. Entre nosaltres, molts diuen que es tracta de casos aïllats però obliden que el més probable és que sigui exactament el contrari i que, com opinió pública, estiguem veiem solament la punta de l’iceberg de les conductes corruptes.

Les conductes inadequades i corruptes són de tipus diferent en els dos nivells del sistema sanitari: en el “centralitzat” predominen les actuacions permissives o passives. Una mena de “lessez faire, lessez passer” que implica assumir l’existència d’un cert grau de corrupció estructural i institucional que es tradueix en conductes que es poden incloure en els conceptes de prevaricació (dictar una resolució arbitrària sabent que és injusta) i/o malversació (sostraure béns públics, o permetre que un altre ho faci). Aquests comportaments corruptes deixen aflorar la idea, molt estesa en la nostra cultura, que no es pot prestar el mateix nivell d’atenció a la gestió dels béns públics que als privats o propis.

Si analitzem els casos de corrupció que apareixen cada dia en els mitjans de comunicació podem veure que, amb excepcions, els alts càrrecs polítics (que es mouen en el nivell centralitzat) cauen en conductes de prevaricació i malversació per omissió i/o connivència amb altres que es mouen habitualment en els nivells immediatament inferiors. Amb certa freqüència els polítics corruptes (sanitaris o d’altres sectors) pertanyen a classes socials altes o fins i tot a la noblesa, àmbits en els quals l’estima per l’erari públic és habitualment bastant baixa.

Les conductes corruptes en el nivell “territorial” se situen majoritàriament en l’àmbit de l’apropiació indeguda (comesa per qui fa seva una cosa que ha rebut amb l’obligació de tornar-la) i/o el robatori (apropiar-se d’una cosa d’altre amb ànim de lucre, amb violència o utilitzant la força). En aquests casos els comportaments inadequats més freqüents no són per omissió, ja que impliquen accions d’apropiació i/o robatori que generen habitualment un benefici monetari i patrimonial immediat del corrupte. No cal aprofundir en les explicacions, ja que en el cas del nostre sistema sanitari molts dels casos que han sortit al domini públic pertanyen a aquest grup de conductes corruptes.

No és fàcil pensar en solucions a curt termini d’aquest problema en un context com el nostre en què la corrupció ha arribat a impregnar la “cultura de funcionament” del sistema sanitari, i de molts altres àmbits de la vida política i econòmica. Se sap que canviar els marcs culturals requereix temps i, cal no oblidar-lo, una decisió ferma i continuada de correcció de les desviacions detectades així com el disseny d’estratègies preventives de les quals puguin produir-se en el futur. Fins ara, l’actitud de la majoria dels polítics ha estat una mica decebedora: giren el cap o fins i tot neguen els fets fins que l’evidència es fa insuportable. Encara no he vist ningú que faci autocrítica i que traslladi a l’opinió pública sanitària iniciatives en aquest àmbit.