Encara no tenim president i ja corren travesses sobre els noms de possibles consellers de salut. Es parla de David Elvira que suposaria la continuïtat, de Manel Balcells que ja va tenir la seva oportunitat durant el mandat de la consellera Geli, o del Clan de Vilanova amb el tàndem Joan Ignasi Elena i Encarna Grifell. Segurament en sortiran molts d’altres. Sovint aquests tipus de suposades filtracions són totalment interessades. Sorgeixen dels mateixos candidats i dels grups de pressió que volen promocionar el seu candidat o cremar el que no els interessa.
Com que a casa nostra l’estructura directiva es fixa per amistats i fidelitats personals i no per competència professional ni mèrits de gestió, aquestes travesses tenen conseqüències sobre tots els directius del sistema. Segurament avui molts càrrecs procuren no perdre cobertura del mòbil perquè no se’ls escapi la trucada que canviï el seu futur professional. D’altres en canvi veuen amb preocupació que sonin uns noms que inevitablement s’acompanyaran del seu cessament.
Però les empreses del sector sanitari són les més interessades en els nomenaments. Tradicionalment, tant el Consorci Social i Sanitari de Catalunya com la Unió Catalana d’Hospitals han estat decisius en l’elecció del director del Servei Català de la Salut. Eufemísticament ho feien per avançar en el Model Sanitari Català. És a dir per anar retallant el pressupost de l’Institut Català de la Salut en favor dels concertats públics i privats. No deixa de ser graciós que s’anomeni «Model Català» a la creació d’uns consorcis i d’unes empreses públiques que han patit exactament els mateixos efectes adversos que les creades a l’estat espanyol. Hem tingut problemes de transparència, clientelisme, nepotisme, corrupció, politització o arbitrarietat. Més aviat estàvem «espanyolitzant» el nostre sistema sanitari.
En la darrera legislatura, el Conseller Comin va intentar remar en sentit contrari en procurar afavorir la provisió pública, però malauradament va tenir un mandat curt i molt marcat per factors de política extrasanitària.
Aquestes travesses no són una porra innocent per endevinar el nom del conseller, en realitat són unes maniobres interessades per marcar la política sanitària. Recordo que l’any 2010, en una reunió internacional comentava a un professor holandès de medicina de família la meva tristesa perquè acabaven d’anomenar conseller de salut a l’expresident de la patronal d’hospitals privats concertats. Temia que no faria polítiques a favor de l’atenció primària. – Al contrari – em va dir – justament, per a demostrar que no vol afavorir els seus, ajudarà molt l’atenció primària -. Tristament no som com Holanda. A casa nostra els grups de pressió aconsegueixen col·locar el seu candidat i aquest fa obertament polítiques a favor dels que l’han promocionat sense cap tipus de pudor.
Estem en un moment molt difícil, tant per la situació política del país com pel fet que el sistema sanitari encara no ha sortit de la crisi econòmica. Patim seriosos problemes de gestió de personal, de llistes d’espera i de sobrecàrrega assistencial. En definitiva, cal una actuació seriosa i molt professional per reflotar els serveis de salut. Demano als decisors que aquesta vegada no escoltin als grups de pressió i que anomenin a unes persones que honestament treballin en favor de la salut del conjunt de la ciutadania i pel bé de la totalitat del sistema sanitari.
Deja una respuesta