Sureda explica en aquesta entrevista que propostes artístiques com Tot en ordre, del dramaturg britànic Alex Oates i traduïda per primer cop al català, ajuden a entendre realitats que sovint no vivim per poder empatitzar amb persones neurodivergents.
Com és posar-se en la pell d’un pare amb un fill que té trastorn de l’espectre autista sever?
La veritat és que com actors sempre ens toca posar-nos a la pell de personatges amb vides diferents de la nostra, i intentar entendre la seva realitat amb els nostres ulls. En aquest sentit, no m’ha semblat que aquest fos un procés diferent, i l’important ha estat trobar tot allò que sí que tenim en comú i que podem compartir: l’amor cap a algú estimat, les dificultats per tirar endavant situacions de la manera que voldries, la impotència, la por, el cansament, etc.
Coneixies de prop aquesta realitat, abans d’interpretar en Martin a Tot en ordre?
Personalment, no coneixia cap cas proper d’un autisme tan sever, ni el que implicava per a una família acompanyar-ho. Sí que estic familiaritzat amb diferents graus de TEA lleu, però m’he adonat que es tracta de realitats totalment diferents.
Si bé cada persona i cada família és diferent, l’obra reflecteix el desgast d’un pare i una mare que han d’estar constantment tenint cura d’un nen que té problemes de comunicació i d’agressivitat. Un dels objectius seria sensibilitzar la societat en general perquè sigui més comprensiva davant aquest tipus de situacions?
Sovint, com a societat, no acostumem a entendre situacions fins que no les vivim o les veiem de prop, i en aquest sentit trobo que propostes artístiques com aquest text de l’Alex Oates serveixen també com a finestra per observar des de dins una realitat que desconeixes, i així poder-hi empatitzar des de la pell i des del cor. No tinc cap dubte que aquest era un dels objectius de l’autor, que abans d’escriure l’obra havia treballat vora 10 anys amb persones amb canvis abruptes en la conducta, i coneixia de ben a prop la realitat i les dificultats que travessen les famílies. Crec que l’obra ajuda molt a entendre i a empatitzar amb la gestió que es fa al voltant de casos com aquests.
La millor manera de desactivar la por és la informació i l’educació
En Martin recorda una escena de quan va portar el seu fill, el Laurence, al parc i com va reaccionar un altre pare: primer amb llàstima i després amb rebuig. Estem lluny de ser una societat inclusiva real?
No conec prou de prop la realitat de les persones que conviuen amb qualsevol tipus de diversitat i no m’atreveixo a fer una afirmació així, però sí que crec que fa ben poc que s’ha començat a treballar en aquest sentit i a conscienciar la societat, i diria que encara hi ha molt camí per recórrer. Al final, i intentant entendre el personatge que comentes a la pregunta, t’adones que el que porta al rebuig és la pròpia por, i la millor manera de desactivar la por (en qualsevol discurs de rebuig o d’odi) és la informació i l’educació. Com més puguem donar a conèixer una realitat més fàcil serà arribar a una inclusivitat real.
Imatge de Tot el ordre | Carlos Montilla
A Tot en ordre, la mare, la Tam (Carla Torres Danés), i el pare s’estimen el seu fill, el Laurence, però ja no poden més. I tenen dubtes sobre com ha de ser que el nen estigui en un centre especialitzat. És un dilema al qual es poden enfrontar moltes famílies. Heu parlat amb elles o us han fet arribar el seu punt de vista?
No hem parlat directament amb cap cas tan sever com el del Laurence, però La Maièutica, quan va decidir portar a Catalunya aquesta obra que es va estrenar l’any 2019 a Londres, va apostar per obrir una línia de diàleg amb diverses entitats i referents que fa dècades que treballen amb famílies que conviuen amb l’autisme. A l’abril, vam fer un assaig obert al Centre Cívic Navas i les vam convidar; volíem saber com rebien l’obra. Ha estat un camí necessari per intentar representar el millor possible aquesta realitat sovint desconeguda. Tanmateix, vam sentir un testimoni molt semblant a la ràdio d’un pare que explicava com que ja no tenien recursos i eines per cuidar el seu fill menor d’edat i que l’única solució que li oferia l’administració per poder-se’n fer càrrec era que renunciés a la custòdia del seu propi fill perquè poguessin intervenir. Va ser un testimoni terrible.
Hi ha la figura del cuidador professional, el Gary (Pau Rosell). Tot i la dedicació, tampoc no és suficient. Creus que l’obra transmet un missatge que amb esforç i estima, en aquest cas, no es resolen les dificultats?
Crec que l’obra en cap cas parla d’això. Com a molt planteja moltes preguntes i deixa respostes obertes. I cadascú les interpreta a la seva manera.
Què has après interpretant en Martin?
El Martin és un personatge molt visceral, i tot i que en algunes coses hi tinc punts en comú, la situació que viu a casa (no només amb el seu fill) l’ha portat a uns nivells de frustració i ràbia altíssims. A mi, personalment, m’ha ensenyat molt sobre la gestió emocional en situacions límit i com algú pot arribar als extrems que arriba ell degut a la no possible resolució dels conflictes que viu.
Nomen destaca que la vocació del docent és la de canviar el món per fer-lo millor, la qual cosa porta intrínsecament despertar la curiositat de l’alumnat per crear una ciutadania crítica: “L’escola està construint també democràcia”, sosté l’autor de llibres com El nen filòsof, El niño filósofo y el arte, El niño filósofo y la ética y Cómo hablar con un adolescente y que te escuche (Arpa). El vincle entre docent i alumnat, el valor del càstig com a factor reparador o l’actuació del professorat davant casos d’assetjament són altres dels aspectes dels quals també tracta en aquesta entrevista.
Educar en temps difícils és un llibre pensat per a docents que parla de les relacions humanes que es donen a l’aula i, per tant, a la vida. Estaria dirigit, també, al món adult en general?
Jo tinc una formació no reglada filosòfica, des de molt jovenet he llegit i m’ha encantat la filosofia; en canvi, vaig estudiar història, i la història m’apassiona moltíssim, però crec que la filosofia dona aquest vessant d’’anem a interrogar-nos’, segurament pensant en un determinat públic. El vaig escriure amb la idea de respondre ‘per a què hem d’educar?’ És clar que el món de l’educació està molt centralitzat en les escoles però, òbviament, també en qualsevol persona que tingui fills o gent jove al seu càrrec, que també ha d’educar. Per tant, d’alguna manera, aquest Educar en temps difícils va adreçat sobretot a docents, però ens atent a tots els que tenim contacte amb la gent jove, amb nens i nenes.
Vaig posar el punt de mira en què m’agradaria que m’expliquessin si jo tornés a començar, si jo fos un mestre jove com tants que tinc al meu voltant. Ja fa 35 anys que faig classe; a vegades, se m’acosten i em pregunten alguna cosa. Vaig escriure el llibre amb aquesta idea. I, a part, jo crec que educar és ensenyar a pensar, a sentir, a conviure i a decidir. Aquests termes són molt importants. Ja havia fet tres llibres, que són els del nen filòsof, sobre ensenyar a pensar, el nen filòsof i l’art, i el nen filòsof i l’ètica, per ensenyar a pensar críticament, creativament i curiosament. També vaig treure un sobre adolescents i em quedava aquest apartat, el de ‘si anéssim al professorat, que li diríem?’ Hem acabat oferint el que per mi serien les claus, des de la humilitat de pensar que els consells que dones per uns seran vàlids i per altres no, perquè sempre els consells han d’anar contextualitzats.
Això queda reflectit al llibre.
Generalitzar és un error, no pots aprofundir. Parteixo de la idea del que a mi m’ha funcionat en la meva trajectòria professional, potser tu tens un altre context, sospesa-ho. Crec molt en què les persones reflexionin per si mateixes, ho explico molt a la classe amb els nens i nenes. I crec molt en què no ens hem d’avançar en el que pensa l’altre; deixem-lo pensar i, segurament, pot arribar a conclusions interessants, oferint-li eines de reflexió, no consells tancats.
Una de les coses que expliques és que, des de la docència, és important donar llibertat a l’alumnat perquè resolgui les seves dificultats i, alhora, estar present si està a punt de llençar la tovallola. És una línia molt fina plena de detalls. És complicat trobar l’equilibri?
És difícil. El mestre o la mestra s’ha de moure molt per l’aula. Aquest és un canvi bastant substancial respecte a èpoques anteriors en què estava estàtic, feia la seva explicació i marxava. Hi havia una sèrie de nens i nenes que havien connectat i que havien après moltes coses perquè si l’explicació magistral és bona ensenyarà molt i si és interactiva amb els alumnes pot ensenyar molt, però el mestre estava molt estàtic.
El mestre o la mestra s’ha de moure molt per l’aula
Jo crec que avui en dia el mestre ha d’estar dinàmic, i això no vol dir que no es pugui fer una classe magistral un dia, però un altre dia ells i elles han d’anar treballant, i en aquest anar treballant és quan el mestre ha de moure’s i pot anar veient aquesta diversitat de contextos: aquell nano o aquella nena a qui li costa, aquell altre que té aquella dificultat, aquell altre a qui li costa concentrar-se. I, aleshores, anar treballant la diversitat. A l’escola Sadako fem les classes amb més d’un mestre a l’aula perquè si no això és molt difícil de fer.
Poses èmfasi en la necessitat de crear alumnes que se sàpiguen moure en l’adversitat. Com d’important és això per no crear persones autoritàries o que no se sàpiguen defensar?
És fonamental. Afrontar l’adversitat és afrontar una part de la vida. La vida té adversitat i té molta alegria. Defenso que el mestre ha de ser un optimista lúcid i ha de creure que la vida val molt la pena. Però lúcid. No es pot enganyar. Ha de pensar que hi ha adversitat, i que l’adversitat apareixerà i que el patiment apareixerà. I, per tant, hem de fer el possible perquè aquesta persona sàpiga gestionar i afrontar aquest patiment. I això com es fa?
Aquesta és la pregunta del milió…
Traient-li els obstacles del davant, segur que no. No deixant que s’equivoqui, segur que no. Hem de permetre que s’equivoqui, encara que ho vegis i que diguis ‘s’equivocarà, s’equivocarà, s’equivocarà’. Potser si hi ha un risc molt greu has d’intervenir per evitar-ho, però si no hi ha un risc tan greu, si és frustració, de vegades cal deixar que s’equivoqui. Fins i tot pot servir per canviar la mirada, per dir, ‘escolta, t’has equivocat, està malament, però això no és tan dolent, perquè ens obre portes a pensar que hi ha un altre camí. Busquem quina alternativa hi pot haver’. No els podem tancar en una bombolla de vidres, ni quan són criatures ni menys encara quan són adolescents.
Afrontar l’adversitat és afrontar una part de la vida
Hem d’anar donant responsabilitat. Ho deia un alumne meu. Un dia li vaig preguntar: ‘Quan siguis pare, com ho faràs per donar més responsabilitat als teus fills?’ Em va dir que faltava molt i que no sabia si seria pare, però em va dir: ‘No ho sé, però ara mateix tinc una cosa clara: el que no faré serà no posar-los cap pes o posar-los massa pes’. Ell em parlava del gimnàs i explicava que el primer dia va mirar d’aixecar molt de pes perquè era molt fort i al dia següent va ser molt dolorós. Em va dir: ‘Això ha de ser cosa d’anar a poc a poc. Un dia un pes, un altre dia un altre pes, i quan ja domines aquest pes, li poses un altre. La responsabilitat funciona igual’. Estic completament d’acord. Només donant-los responsabilitat els farem responsables, però a poc a poc i sense passar-se.
En aquest difícil equilibri està l’art d’educar. Jo crec que la feina d’educar té molt de científic, perquè movem moltes dades i perquè la pedagogia ens aporta reflexions, però també hem de ser artistes en el sentit que s’ha de saber combinar molt bé tot el que forma aquest brou que és l’educació perquè puguis arribar a gent molt diversa, si vols arribar a tots i a totes, o a la majoria com a mínim. I això és artístic, al meu entendre, no és només científic.
Parles de l’assetjament, que és un mal de les aules, i també del món laboral i de molts mons. T’has trobat amb algun cas d’assetjament en què hagis hagut de ser molt proactiu?
Sí. Casos d’assetjament hi ha hagut sempre. No podem pensar que és un fenomen absolutament nou. Sí que és veritat que l’assetjament actual té una diferència derivada de les xarxes socials, i és que ara dura les 24 hores. L’assetjament de fa un temps era un assetjament puntual: s’acabava l’escola i s’havia acabat l’assetjament, que no el patiment. Ara l’assetjament continua més enllà de la barrera escolar. Al llibre explico que, moltes vegades, el docent o la docent és l’últim en saber que hi ha assetjament. Aquí tenim una part del problema. I és l’últim perquè la persona que fa l’assetjament o el grup de persones que assetgen, intenten que no es noti. I, per tant, quan ho fan? Al pati, a la sortida…
En espais fora de l’aula.
Clar, fora de l’aula, perquè, evidentment, si es dona dins de l’aula, els docents ja tenim protocols des de fa molts anys i, si veus un maltractament, actuaràs. El problema és quan ve aquell nen o aquella nena que diu ‘m’està passant això’ i ningú ho està notant. Hi ha la vergonya i la culpa de la víctima, que es pregunta com ha cedit tant, com s’ha deixat humiliar tant, i et diu ‘això no vull explicar-ho perquè em fa molt de mal’. Aleshores, la pregunta és ‘Tindré alguna cosa dolenta? Em mereixeré això de veritat? Potser no soc prou normal o tinc alguna cosa…’ S’ha de treballar molt amb aquesta idea que té la víctima i explicar-li que no té cap culpa.
T’has trobat amb alumnes que han patit assetjament i han verbalitzat que potser era culpa seva?
Sí, sí. ‘Potser jo tinc part de culpa. Jo entenc que, per la meva forma de vestir, per la meva diferència, potser no quadro en aquest grup, jo entenc que això pugui provocar…’ El que s’ha de fer entendre és que el respecte és fonamental. Has d’intervenir, tenint en compte que no podem ser innocents, que amb una xerrada amb l’assetjador o assetjadora i una altra amb la víctima no necessàriament s’haurà acabat el problema. L’assetjador té un poder i aquest poder genera adrenalina. Aquest poder no el cedirà perquè sí, perquè tu li diguis. Ha d’haver-hi un treball amb aquest assetjador o assetjadora i amb el grup d’indiferents que hi ha al voltant. És un fenomen molt complex perquè hi entra tothom, no només víctima i assetjador.
Educar és ensenyar a pensar, a sentir, a conviure i a decidir
És molt important treballar això a l’aula i mantenir el tarannà obert perquè vinguin a parlar amb tu si tenen algun problema. Aquesta és la confiança que has d’anar edificant cada dia, com un pont, anar aixecant-la, perquè si algun dia hi ha algun problema puguin venir i explicar-t’ho. I llavors, sí, s’ha de ser molt honest, perquè la víctima et sol dir que no li diguis a ningú, perquè li fa vergonya pensar que s’ho ha deixat fer i li angoixa molt. No es pot ser deshonest i dir quedarà entre tu i jo, sinó que l’única manera de resoldre-ho és precisament que convoquem a la família… S’ha de dir jo t’acompanyaré, t’ajudaré, estaré present. T’acompanyaré a parlar amb la teva família si et fa vergonya, la citarem aquí i en parlarem. T’ajudaré que puguis dir-ho, et protegirem, evidentment, perquè no hi hagi represàlies, perquè això també els fa molta por, la represàlia, un cop surti i es destapi.
De fet, menciones una frase de Charles Chaplin, “el meu riure no ha de ser mai la raó del dolor d’algú” i ho relaciones amb la convivència. Això s’hauria de conrear des de la infància per no convertir-se en l’adolescència i el món adult en persones conflictives i que ridiculitzen els altres a nivell laboral, familiar, social…?
Claríssimament. Crec que és un gran missatge. El respecte i el consentiment són principals, i el que sol donar-se quan hi ha un cert maltractament o una falta de respecte és l’excusa d’’és una broma’. Jo el que els dic és ‘tu no pots decidir com s’ha de sentir l’altre’. No pots perquè és un dret de l’altre. Si l’altra persona et diu que això no li senta bé, de cap manera pots continuar per aquest camí. Perquè l’estàs ferint. Que no era la teva intenció? No hi entrem, no jutjarem la teva intenció. El que estem jutjant és com se sent l’altre, que és una conseqüència certa i constatable. Si no hi ha consentiment, no estem rient els dos, no és una broma, per mi no ho és i, com que l’estic rebent, jo tinc tot el dret a dir-te que per aquí no pots seguir, perquè m’estàs ferint. Això crec que és fonamental en tots els àmbits.
Un altre tema que es dona des de fa molt de temps, però del qual ara se’n parla més i se li posa paraules, és el currículum amagat, aquell que té forma de missatges amb un rerefons que perpetua desigualtats, biaix de gènere i prejudicis, per exemple. El currículum amagat ha d’estar sempre en revisió permanent?
Sempre. Tal com dic al llibre, el currículum amagat és precisament el més perillós perquè és subtil, va calant i no te n’adones. És quelcom que hauríem de revisar sempre, sobretot en el sentir de les persones que convivim en una escola, des de la persona que fa la neteja a la persona que està a secretaria, als nens i nenes, i nois i noies, naturalment, al professorat… Tu et sents bé? No. Per què no? Ha d’haver-hi alguna cosa, que és aquest currículum ocult, que s’ha de revisar.
El currículum amagat és precisament el més perillós perquè és subtil, va calant i no te n’adones
El currículum ocult està a la vida, també. Són aquests implícits que no es diuen, però que es tenen molt en consideració i que es viuen molt. Precisament, és una de les qüestions que més impacta i més et diuen que impacta. Quan tornen els exalumnes i tu els preguntes com t’ha anat, què has fet de la teva vida, què has estudiat, i els preguntes què recordes de l’escola, què recordes dels mestres, què és el que més et va impactar, el que et diuen és això, l’ambient. No et parlen de que vam fer un treball, no. ‘L’ambient que jo notava que realment era una mica com a casa’.
Un ambient sa?
Sí, i si hi havia algun moment que no hi havia aquesta salut, en parlàvem, no ho deixàvem passar. I quan et diuen que això és el que s’han endut de l’escola, és el més bonic que poden dir de tu perquè els coneixements estan a tot arreu i pots aprendre a pensar per tu mateix, però quan et diuen ‘aquí vaig saber trobar un lloc, vaig estar-hi a gust i vaig poder ser jo…’ El pitjor que et pot passar és que un estudiant et digui ‘jo no he pogut ser jo en aquesta escola perquè l’escola m’ho ha impedit’.
Com t’agrada que et recordi l’alumnat?
M’agrada que em recordin amb això, ‘ens vas ajudar a pensar`’. Una cosa que em diuen i que crec que és molt important és ‘el que ens sobta de tu és que no perds el control’, la qual cosa és molt significativa perquè vol dir que estan molt habituats a què les persones adultes del seu voltant el perdin. ‘Però jo castigo igual’, els dic. ‘Sí, però em castigues quan m’has de castigar i de bon rotllo’. ‘Et castigo perquè hi ha un límit i tu te l’has saltat, i com que jo espero molt més de tu, per això et castigo, perquè vull que la propera vegada ho facis millor’. I amb aquest discurs t’ho entenen a la perfecció i, amb el temps, venen, i t’ho diuen, tu em vas fer pensar.
Jordi Nomen, autor d”Educar en temps difícils’ (Octaedro) | A.B.
Normalment, em recorden molt per xerrades que vam tenir i que jo no recordo. Sovint ni ells recorden què havia passat, però sí que vam seure i vam xerrar. Em diuen em vas dir això i em va anar bé parlar amb tu. En 35 anys, potser m’ha passat tres o quatre vegades, tampoc no és cada dia, però aquell dia estic fantàstic, com en un núvol, perquè això vol dir canviar la vida de la gent. I, clar, un es fa mestre per què? Per canviar la vida de la gent i per canviar el món, a millor.
En aquest sentit, jo crec que hem de canviar molt. Hi ha un missatge que es diu molt, que és surt allà fora i fes realitat els teus somnis. Compte amb el missatge perquè a vegades fer realitat els teus somnis vol dir trepitjar-li el cap al veí. Jo els dic, surt allà fora i millora la vida de les persones que tens al teu voltant, des d’on estiguis, des de com siguis. D’aquesta manera, si ho fem tots, això funcionarà millor.
Parlaves de càstigs i del fet que l’antic alumnat no recordava els teus càstigs com una cosa negativa. Al llibre remarques que és una oportunitat de millora i de rectificació.
Una oportunitat de reparació, que és el que ha de ser el càstig. És l’enfocament que s’ha de fer. El pitjor que poden rebre els infants i els adolescents a l’escola és la humiliació, per una banda, i dir les coses amb ràbia, per una altra. Em sembla lògic que això ho visquin malament. Aleshores, hem d’intentar que, si se’ls ha de castigar, que, com dic, a vegades és necessari perquè ha d’haver-hi una brúixola i ha d’haver-hi límits, no cal que hi hagi ràbia i, per descomptat, no ha d’haver-hi de cap manera humiliació. És molt diferent el missatge de ‘no ho has fet bé’ al de ‘no vals’. El missatge de ‘tu no vals’ és una etiqueta i a aquella persona l’acabes d’apunyalar. ‘Tu no vals’ vol dir que ja no hi ha possibilitat d’avançar, mentre que és més reparador ‘ho has fet molt malament, espero molt més de tu i crec que pots fer-ho molt millor i, per tant, reparem això en la mesura que sigui possible perquè vull veure una millor versió de tu i crec que ho podem treballar junts’.
Segons la teva experiència, i sabent que no es pot generalitzar perquè cal conèixer cada context, creus que actualment el càstig té un punt de vista més punitiu que reparador?
És molt difícil generalitzar, però jo diria que si apareix la humiliació i la ràbia és difícil que el càstig sigui constructiu. En canvi, si apareix la voluntat de millorar i es transmet el missatge que t’estic demanant que facis això per aquest motiu, és una oportunitat de millora.
Aquest oferiment d’oportunitat de millora, seria el que enforteix també el vincle entre docent i alumnat?
Clarament. Només aprenem allò que estimem. I només aprenem amb qui estimem. Les neurones mirall, ens diuen els estudiosos, funcionen per imitació de l’altre, però sempre hi ha aquest viatge d’estimació. Si un profe fa una cosa amb passió, els nanos aprenen perquè la passió és la que comporta l’aprenentatge, no allò que estigui explicant o fent. I, de la mateixa manera, si hi ha un vincle poderós entre aquest docent i l’alumnat, els alumnes aprenen perquè aquest vincle és el que li dona a l’aprenentatge una solidesa i una força que no té el desafiament intel·lectual, que també fa aprendre molt, però que és més fred. L’ideal, per a mi, són les dues coses: desafiament intel·lectual i vincle personal.
Si un profe fa una cosa amb passió, els nanos aprenen
El desafiament és molt interessant per fer hipòtesis i despertar la curiositat humana i, per tant, ensenya moltíssim. Si a això, que ja és prou fort, li afegim el vincle personal, d’estimació, l’efecte Pigmalió positiu, és a dir, de dir jo espero molt de tu i espero que ho faràs, això és potentíssim en l’aprenentatge. Si, a més, els recordes el paper social, poses molta força en el bé comú, en construir ciutadania, en construir democràcia, perquè no només estem preparant persones sinó que també estem preparant ciutadans i ciutadanes i, per tant, aquests ciutadans i ciutadanes han d’enfortir aquest bé comú i aquesta democràcia. Hi ha un paper social rellevant de l’escola que no només es limita a l’equitat, que també, és a dir, aconseguir que les diferències s’escurcin en la mesura que sigui possible. Hi ha diferències socials i econòmiques i, a més, estem construint ciutadania, i aquest vector no el podem obviar perquè, si no, se’ns poden transformar en petits egoistes. L’escola està construint també democràcia.
Com es crea pensament crític des de l’escola?
El pensament crític es basa en aquesta dissonància cognitiva. Estimular la curiositat generant problemes i, aleshores, tot el que ve darrere: argumentar, fer hipòtesis… Qui ens ha ensenyat a treballar críticament quan estàvem estudiant? És que tampoc ens ho han ensenyat als adults, és quelcom que hem anat agafant amb els anys, però tampoc no hem fet una reflexió sobre com es transmet. Tenim clar que és un objectiu fonamental, però si et pregunten com es fa… Si tu ho tens clar, però no saps com es fa, és inútil aquest coneixement.
Si féssim una enquesta, la majoria de mestres claríssimament dirien que volen treballar el pensament crític, que és l’objectiu bàsic d’aquesta feina. Perfecte, i com ho fas? Et trobaries un munt de gent que diria ‘fent què pensin’. Però, com fas que pensin? Si tenim el què però no tenim el com, el problema està aquí. Com que no ens ho han ensenyat, als docents, i jo ho entenc perfectament, els fa molta por posar-se en risc. Tinc uns coneixements, no en dubto, els he après al llarg de molts anys, aquí no pateixo; però quan m’obro a fer un diàleg filosòfic, això no ho sé fer. I si em pregunta una cosa que no sé? Aquí apareixen les pors. O, jo no sé fer-ho això, és molt difícil fer una dissonància cognitiva…
D’alguna manera, el pensament crític ajuda a qüestionar el que sempre s’ha dit.
El pensament crític és qüestionar la tradició. És a dir, la pobresa en el món no la podem solucionar. Això és el que diu la tradició. Sempre hi ha hagut pobres, no hi podem fer res. Mentida, clar que podem fer, perquè la pobresa no és una llei de la natura, la pobresa és una creació humana, per tant, la podem canviar, la podem millorar, com a mínim.
Entenc que en aquests 35 anys de trajectòria com a docent, encara t’apassiona. Però, en aquest temps, quants companys i companyes has vist que han llançat la tovallola?
Alguns, i també ho entenc. És veritat que tu has après a fer les coses d’una determinada manera i després t’ho canvien tot. Això és el que ha passat una mica amb la docència. Però, clar, és l’essència, perquè la docència és aixecar persones, és ensenyar a persones, i les persones i el món van canviant, va canviant l’economia i va canviant tot. S’ha d’entendre que per a alguns docents això és un sotrac. Diuen, és que això és el que jo vaig aprendre, vaig tirar-me cinc anys per aprendre a fer això, i ara m’estan demanant que no faci això i no m’estan oferint com ho he de fer. I jo, a més, no vull sortir d’aquí, perquè aquí és on em sento segur o segura, és on jo veig que tinc el control, que no m’equivocaré.
No s’ha de pressuposar una mala intenció. Tota persona que es fa docent, jo li pressuposo molt bona intenció. Si s’ha fet docent és que té ganes de canviar les coses, però sí que és veritat que es demana que facin coses molt diferents, amb gent al voltant molt diferent, sense prou mitjans… S’ha d’entendre aquest desencís.
De fet, parles del desgast de la feina, amb un salari que no dona per luxes i una vocació que no està reconeguda socialment, com que tothom sap el que ha de fer el docent…
Són capes que vas portant i que costen de portar. Crec que has de ser una persona lúcidament optimista.
Educar en temps difícils toca molts aspectes, però podríem resumir que defensa el necessari triomf de l’optimisme davant el desànim?
Sí, el que es defensa és que el docent ha de ser un artista reflexiu i, per sobre de tot, que estimi la vida, la professió i els alumnes que li han estat confiats.
L’assetjament escolar és una de les principals preocupacions dels nens i nenes i és un tipus de violència que tenen molt present i que els genera patiment i por. Així ho diu l’Agenda dels Infants que elabora l’Institut Infància i Adolescència.
Per això, demanen més comunicació i que tothom s’impliqui per acabar amb el bullying, especialment les famílies i l’escola. I reconeixen que tot l’alumnat té un paper important que passa per tractar-se bé els uns als altres i fer pinya perquè ningú no sigui assetjat.
Tot i la importància de sentir-se segur i segura a l’escola, l’informe indica que la meitat dels infants no se senten totalment segurs i un 53% creu que no rebria el suport dels companys i companyes de classe si tinguessin un problema d’aquest tipus.
La responsabilitat és de tothom
Per valorar aquestes xifres, Ramiro A.Ortegón, membre de la plataforma PDA Bullying, afirma que «l’abordatge del bullying i el ciberbullying ha de poder contemplar-se des d’una perspectiva comunitària en què tothom hi tenim una responsabilitat. El lideratge de la resolució de les situacions de maltractament ha de poder demanar-se a les institucions socioeducatives, siguin centres, serveis o equipaments de lleure, esports, etc., qui, conjuntament amb les administracions poden i han de guiar i acompanyar en el camí de la restauració del benestar, en el diàleg família-escola i en la coordinació amb els recursos que, al final, es proposen a nens i nenes com a eines o espais per a la resolució”.
Per a Ortegón, la prevenció passa per generar espais de provenció i sensibilització, així com de detecció a través de l’observació. Un cop s’activa l’alerta per l’aparició d’un cas, aposta per donar recursos a l’infant des de l’empoderament d’aquest i proposar alternatives, com comunicar-ho als espais d’escolta o altres canals que pugui haver-hi per a la detecció.
Preocupació de l’alumnat
La segona edició de l’Agenda dels Infants ha comptat amb la participació de 5.000 persones d’entre 8 i 11 anys de la ciutat de Barcelona que han fet 11 demandes i 30 propostes per millorar el benestar. L’alumnat que ha participat en l’apartat sobre assetjament escolar (el número 2) proposa fer campanyes per acabar amb el bullying a través, per exemple, d’anuncis, documentals i dibuixos animats, així com oferir informació a les persones que el pateixen per saber defensar-se i demanar ajuda.
Parlar és una altra de les solucions preferides: dir-ho a les famílies, siguin parents de les víctimes o de les persones que fan bullying, i explicar-ho a l’equip de mestres quan es detecta algun problema.
“El bullying no ens interessa, però ens preocupa”, diu en Roc, que té 11 anys i estudia a l’Eixample. “Ho passes malament quan estàs a l’escola i estan parlant malament de tu i després et deixen sola”, confessa l’Ayaan, de 10 anys i del mateix districte.
La importància de la cohesió de grup
Per no passar-ho malament, les seves propostes són relacionar-se amb tothom i tractar bé a tota la classe, sense discriminació, sense insultar i sense fer bromes pesades.
Aquestes bones intencions, però, contrasten amb el fet que gairebé la meitat dels infants (45%) afirma que no estan del tot contents amb els companys i companyes de classe. Per al responsable de PDA Bullying, aquesta dada mostra la necessitat de “treballar els vincles saludables dins dels grups”, ja que és gràcies al suport del grup que es pot superar aquesta problemàtica, tant per deixar enrere un possible rol d’agressor o d’agressora com de víctima.
Mentides, insults i agressions
Hi ha part de l’alumnat que no sent aquest suport de la classe o de l’escola, i és que un 56% afirma que ha sentit mentides i comentaris desagradables sobre ell o ella mateixa i un 54% assegura que alguna vegada els han insultat o els han agredit físicament. Diuen que les normes no són prou clares i fins i tot relaten males experiències.
Entre les frases extretes de l’agenda, destaquen: “Jo recordo un professor que deia que si teníem un problema l’havíem de resoldre entre nosaltres” (Gerard, 9 anys, Les Corts) o “Si t’hi tornes, el professor no et defensarà” (Ariadna, 10 anys, Horta-Guinardó).
Les idees estudiantils per frenar això implicarien posar més mestres i normes més clares, fer més activitats sobre el bullying per prevenir-lo, vigilar més a l’hora del pati i avisar els docents si es troben en un conflicte.
Convivència
Per a l’expert de la plataforma PDA Bullying, aquestes dades poden servir per revisar el concepte de normes que s’aplica a les aules: “Un primer pas per superar un conflicte de grup és la capacitat de l’educador o l’educadora per acompanyar a transcendir la norma cap a la construcció d’acords. Si el grup està d’acord, hi haurà més coherència davant la convivència que volem”.
Ortegón insisteix que els tallers que es facin han de fer-se de manera continuada amb l’objectiu de millorar la sensibilització tot incorporant què pot fer l’alumnat per ajudar si detecta un cas d’assetjament. Aposta per desplegar “estratègies reals de detecció als centres”, des de l’observació conscient i la resposta urgent, fins a valorar la necessitat de mesures restauratives que donin força a l’aprenentatge individual i grupal.
L’agenda dels infants assenyala que un 20% de l’alumnat que pateix violència a l’escola no demana ajuda a ningú, un 44% dels que han presenciat un conflicte han intentat ajudar, i un 12% ha volgut ajudar, però no ha sabut com fer-ho. Consideren que és important que el grup s’organitzi per ajudar els que pateixen i els que fan bullying perquè “potser tenen algun problema que no saben com resoldre”.
“Una amiga em va amenaçar”
En aquest sentit, i en paraules de les protagonistes, hi ha explicacions com: “Una amiga em va amenaçar perquè no li digués a la profe, i un grup d’amigues em va ajudar” (Matina, 10 anys, Sant Andreu) o “També s’ha de parlar amb el nen que fa bullying perquè, si no, ho tornarà a fer i no canviarà mai” (Alba, 9 anys, Les Corts).
Ortegón posa de relleu la nova figura dels coordinadors de coeducació, convivència i benestar (COCOBE): “Ha de ser una persona que lidera equips de valoració als centres, no l’única responsable o garant del benestar de l’infant. Tutors i tutores han de poder centrar les alertes, més si venen dels infants, i donar resposta a aquells conflictes que siguin directament la seva responsabilitat, ara bé, derivar-ne aquells que precisen d’una mirada o valoració més profunda”.
El 15% dels infants no està completament satisfet amb la seva salut, el 13% se sent sol habitualment i l’11% no està content amb el seu cos. Són algunes de les conclusions de la segona edició de l’Agenda dels Infants de l’Institut Infància i Adolescència, que destaca que l’alumnat posa més atenció en l’ajuda emocional, en comparació amb la primera edició, i en els suports que necessita per millorar l’autoestima.
L’estudi indica que els infants són conscients de la importància dels hàbits saludables, com ara fer esport, tenir una bona alimentació i dormir vuit hores, però es preocupa també de la salut mental i emocional. De fet, una de les idees per millorar el seu benestar que recull l’Agenda parla de “tenir més hospitals per a tothom i que tots els infants tinguem ajuda psicològica si la necessitem, si cal a través de l’escola, per poder-nos desfogar i solucionar els nostres problemes”.
D’aquesta demanda en parla Laura Torrella, de la direcció de l’equip SEER (Salut i Educació Emocional), per a qui els nens i les nenes demostren que ja saben que la salut no és només física, sinó que hi ha una salut integral en què també s’ha de tenir en compte la salut mental, emocional, espiritual i social. “Cada una d’aquestes dimensions de la salut està connectada amb les altres, de manera que quan una queda descuidada també afecta les altres”, explica.
Un altre concepte que es desprèn d’aquest capítol de l’Agenda dels Infants, el quart d’un total d’onze, és el de l’ajuda emocional, per a la qual “les persones adultes hem de poder veure què necessiten concretament els infants”, analitza Torrella. “Si els infants ens estan demanant ajuda és perquè tenen la consciència que de vegades no estan bé, volen estar millor i no saben com fer-ho. Així doncs, aquí és important que puguem dissenyar com els acompanyem a adquirir eines de gestió emocional, però també recursos per establir relacions saludables i gestionar els conflictes, aspectes que impacten molt sovint en com se senten”.
De fet, l’informe alerta que el 13% dels infants afirma que se senten sols. Consideren que la família és qui més pot ajudar-los per sentir-se millor i demanen parlar més sovint sobre els seus sentiments, sense que se’ls jutgi ni se’ls compari amb altres. Han verbalitzat les seves propostes per elaborar l’Agenda, entre les quals figura tenir més temps de tutoria o personalitzat per parlar de com se senten.
La pressió estètica
D’altra banda, els infants expliquen que reben pressió sobre com ha de ser el seu cos o la seva imatge, sigui per comentaris que reben pel seu aspecte físic o per la influència de les xarxes socials i els mitjans de comunicació sobre com han de ser un nen o una nena “ideals”. De fet, un 11% afirma que no està satisfet o satisfeta amb el seu cos, i un 26% diu que no li acaba d’agradar ser com és.
La Mireia, d’11 anys i alumna del districte de Gràcia ho resumeix així: “Les noies han de ser primes i perfectes i els nois han de ser forts i alts”, mentre que la seva companya Sara afirma: “A mi m’ha passat que he anat a una botiga i no he trobat res de roba de nenes i m’he agafat roba de nen, i que la botiguera em digui: ‘Ui, t’has equivocat, això és per a nens’”.
Per a Torrella, es tracta d’un tercer aspecte que inclou aquesta demanda, a més dels conceptes de salut integral i ajuda emocional: “És el punt de ‘com hem de ser’, que té relació amb la identitat i amb el paper de l’autoestima”. “L’autoestima està directament relacionada amb l’‘heteroestima’, és a dir, l’acceptació i apreciació externa. Si la persona adulta em reconeix, això vol dir que soc important i mereixo amor. Sense aquesta valoració externa en la infància és molt més difícil construir una autoestima forta. Però compte, això no vol dir que haguem de dir “molt bé” a tot el que fa un infant, sinó transmetre estima incondicional: t’estimo quan ho fas bé, i també t’estimo quan t’estic posant un límit”, afegeix.
Els suggeriments que han sortit dels tallers que han fet els infants de la ciutat de Barcelona passen per “acceptar el nostre cos tal com és i vestir-nos com vulguem, sense obsessionar-nos pel físic, sense complexos ni deixar que ens afecti el que diguin de nosaltres” o “ajudar-nos els uns als altres a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i no fer comentaris sobre l’aspecte físic dels companys i companyes”.
També creuen que seria bo “controlar les imatges que ens arriben perquè siguin fotos reals que no estiguin retocades i representin tot tipus de cossos”, així com “representar la diversitat en els anuncis, que no ens arribi sempre el model de noia prima i de noi fort, i que les botigues de roba i de joguines no tinguin seccions diferenciades per nens i nenes”.
“Molts alumnes tenen ganes d’aprendre i estan molt motivats en desenvolupar la seva part intel·lectual, la seva capacitat, i hem d’intentar al màxim acompanyar-los en aquest procés a través de l’acompanyament, d’una suma de suports, però a vegades els professors no tenen tanta formació com per dir que un alumne té tantes capacitats”, explica Fernàndez.
Cultivar la motivació és important, sense oblidar la part social, però l’experta remarca que existeix un “mite” sobre que totes les persones amb altes capacitats tenen dificultats socials. “Poden tenir-les, com qualsevol alumne”, matisa. “Sí que és veritat que moltes vegades no tenen els mateixos interessos que les persones de la seva edat”.
Més del 15% de l’alumnat
Fernàndez treballa en un institut públic a Sant Vicenç de Castellet en què l’any passat van detectar 42 alumnes amb altes capacitats. La detecció comença a primer d’ESO a través d’unes proves per detectar la diversitat i, en funció dels resultats, continuen fent més proves per ser el màxim de curosos. Estudis internacionals estipulen que entre el 15% i el 20% de l’alumnat té algun tipus d’alta capacitat, un percentatge que coincideix amb el d’aquest centre educatiu.
Dins de les persones amb altes capacitats, hi ha les superdotades, de les quals en van detectar dues. La resta poden ser molt bones en l’àmbit matemàtic, creatiu, lògic, acadèmic o en la suma de diferents talents. “Tenim perfils molt diversos. Hi ha alumnes que socialitzen perfectament, i altres que no tant. Tenen interessos propis de persones més grans i, a vegades, no encaixen”.
La part emocional adquireix molta importància, i és que, malgrat ser molt bones en alguna matèria acadèmica, per exemple, la gestió de les emocions sovint és la de la pròpia edat que tenen: “Tinc alumnes que s’interessen per la física quàntica i, en canvi, pot ser que s’ho passin malament per temes considerats menors o que tinguin una hipersensibilitat. Els alumnes amb altes capacitats molt sovint són hipersensibles i els afecten molt les coses”. Com a exemples, menciona aspectes com la mort o la justícia, sobre els quals poden pensar i analitzar més i amb més profunditat que altres persones de la seva edat.
Superdotació, talent i precocitat
A més de diferenciar entre altes capacitats (concepte genèric) i superdotació (domini de totes les àrees i saber-les relacionar), hi ha els talents simples i els talents complexos, segons si dominen una o vàries àrees d’aptituds. Així mateix, hi ha el que es diu precocitat, quan l’infant està desenvolupant-se i demostra habilitats en una o més àrees, però encara és aviat per confirmar si és un talent o no.
Una altra possibilitat és que l’alumne tingui una alta capacitat i algun tipus de trastorn, com el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i llavors es parla de doble excepcionalitat, una tipologia que tenen entre el 14% i el 20% de les persones amb altes capacitats, segons estudis internacionals.
Per això, des del COPEC insisteixen en la necessària formació als centres educatius per tractar aquest alumnat divers. Per aquest motiu, el mes de novembre va organitzar a la seu de l’ONCE de Barcelona la ‘Jornada d’Altes Capacitats. Abordatge des de la Neurociència’, que va comptar amb un centenar d’assistents.
La importància del vincle com a eina d’aprenentatge
La conferència inaugural va anar a càrrec del doctor David Bueno, fundador de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1ST, que va impartir la classe magistral ‘Aprenentatge i Cervell: Què ens aporta la Neuroeducació’, oferint la seva visió sobre la interrelació entre l’aprenentatge i la neurociència.
Per a Bueno, “l’establiment del vincle és la primera eina d’aprenentatge tant per les altes capacitats com per a qualsevol diversitat”. L’expert en neurociència va remarcar que “quan un infant amb altes capacitats no entén per què els seus companys no l’entenen, se sent al marge; i una persona que se sent al marge incrementa el seu nivell d’estrès”.
El doctor va posar èmfasi en el fet que “a qualsevol grup hi ha estudiants que destaquen per algunes coses, o que tenen una motivació especial per algun tema; els hem de donar l’oportunitat que facin ‘escapades intel·lectuals’ perquè el seu cervell així ho necessita”, sense oblidar la importància de pertinença al grup, evitant l’excés d’estimulació i deixant espai per al joc.
Durant la jornada, la presidenta del COPEC M. Victòria Gómez, va destacar que “potenciar la creativitat i assumir nous reptes ha de ser el motor d’excel·lència de l’educació”. En l’acte es va ressaltar la importància de saber identificar, intervenir i acompanyar les persones amb altes capacitats intel·lectuals per fer possible el desenvolupament del seu talent, així com un benestar global i sentir-se més integrades.
En aquest sentit, la coordinadora d’altes capacitats i diversitat del COPEC subratlla que aquest alumnat amb necessitats especials (NESE) necessita un acompanyament intel·lectual perquè no sap extreure el potencial que té i coincideix que en l’àmbit educatiu “el vincle és molt important, cal que l’alumne confiï en tu i que tinguis formació i coneixement”.
La relació amb les famílies
“La família ha d’estar informada i orientada cap a certs aspectes”, explica Fernàndez, que també és mare d’una adolescent amb altes capacitats. Proposar un pla individualitzat de l’estudiant, recomanar algunes activitats extraescolars o informar sobre l’existència d’associacions de famílies amb nens i nenes amb altes capacitats són algunes de les orientacions que es poden fer des del centre educatiu.
“Moltes famílies no saben què fer, i és important no pressionar i no etiquetar. És bo que sentin que tenen suport i ajuda, que ni és greu ni és un problema, i han de saber què poden esperar del seu fill o filla i quins recursos externs poden trobar, com beques o ajudes”. La informació, remarca, ha de ser bidireccional, perquè també l’equip docent necessita informació de l’alumnat per part de la família.
Vetllar perquè l’alumne estigui motivat és un dels objectius. Una de les maneres per aconseguir-ho pot ser l’acceleració de curs, que es fa de manera puntual en casos de superdotacions o talents complexos, sempre amb el consens de l’alumne, la família, l’equip docent i l’avaluació psicopedagògica. “En 12 anys, he fet 10 acceleracions i totes han anat molt bé”, posa com a exemple. També es fan acceleracions parcials, és a dir, només en alguna matèria, sigui amb la mateixa classe o anant a l’aula del curs superior, en funció del centre i dels recursos.
Per totes aquestes varietats, conclou Fernàndez, “el professorat ha de ser responsable de formar-se, no ens hem de conformar amb el que sabem. Hem de formar-nos en saber detectar, atendre, avaluar s’escau, i en tot el que estigui a les nostres mans”.
En aquesta entrevista, la xef de Sant Pol de Mar (Barcelona) compara el menjar al cos com la benzina al cotxe per poder tenir energia per anar a classe o a la feina. Està acostumada a parlar amb l’alumnat per fer-li veure les bondats de la dieta sana i equilibrada, i fruit de la seva dedicació és que per tot Catalunya té diverses aules amb el seu nom: Carme Ruscalleda.
Com podem conscienciar la infància i l’adolescència per crear uns bons hàbits alimentaris i que després els continuïn tenint durant l’edat adulta?
Jo crec que hauríem de conscienciar els pares d’aquesta canalla i d’aquests adolescents. Faig moltes xerrades amb associacions, gent jove, escoles… I als joves que tenen canalla els dic que han de sentir la responsabilitat de formar aquesta infància en educació en general, però també en els hàbits d’alimentació. I això es fa practicant a casa, anant amb la canalla al mercat. Si tu vas amb la teva canalla al mercat un dissabte pot ser una festa, com un parc temàtic. Els mercats canvien de colors, formes i olors. I, després, hi ha la màgia de portar-ho a casa i convertir aquella cosa crua en un plaer, que és lúdic, però que també és nutritiu. Sempre acabo dient ‘poseu a la llista de coses interessants a la vostra vida la cuina i la nutrició’.
Com d’important és la relació entre nutrició i rendiment acadèmic?
N’estic totalment convençuda que el rendiment acadèmic i el rendiment professional tenen una relació amb els hàbits alimentaris. Avui dia ens ho han posat molt fàcil, podem trobar de tot a qualsevol lloc, ben preparat, ben presentat, fins i tot amb unes paraules com detox, energètic, light, no engreixa, i ens decanta del camí del que hem de menjar. L’evolució i la cultura cap al menjar de la quarta i cinquena gamma ens ha desviat d’aquell producte de primera gamma que es preparava a casa, on hi havia sempre pa, un tall de formatge o xocolata per emportar-te a la feina o a l’escola.
Vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació
Hem perdut aquests valors i cal recuperar-los, perquè és l’energia que ens acompanya. L’alegria de fer el que et fa feliç, sigui formació acadèmica o rendiment professional, te la dona aquella benzina que tu has posat. El menjar és com la benzina per al nostre cos i, perquè el motor vagi bé, t’has de cuidar, doncs amb un bon oli, aliments frescos… Això ens pertoca per la nostra cultura: vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació; si ens desviem cap a una alimentació més moderna, més diferent de la que ens pertoca, que és la dieta mediterrània i l’estil de vida mediterrània, perdrem aquesta posició de ser els més longeus relacionats amb l’alimentació.
A nivell quotidià, s’està perdent aquesta gastronomia bàsica mediterrània?
No és que estigui en desús, però com diu el metge Valentí Fuster, que als Estats Units ha triomfat tant, no només és menjar, sinó l’estil de compartir i de parlar del menjar. La dieta mediterrània es basa principalment en que compris un producte de primera gamma, i el producte de primera gamma és el fresc de mercat. Això vol dir que has de tenir uns coneixements a casa teva de com ho has de guardar i de com ho has de manipular, i això potser és el que ha caigut en desús: l’interès per aquests valors que hi ha al darrere, aquest treball que comporta cuinar a casa i organitzar el menjar a casa.
Per això dic que s’ha de posar a la llista de coses interessants. Tenim temps per veure sèries, tothom està ben servit de sèries, de les més punteres, i en canvi, per al menjar diu que no hi ha temps. No m’ho crec, això són excuses. Fora mandra.
Carme Ruscalleda: «Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc» | Pol Rius
Hi ha una altra cosa. Abans, aquesta dieta tan sana estava en mans de dones que a casa ho feien tot a mà, no tenien les cases tan ben equipades com tenim ara. A la casa on vaig néixer, no hi havia nevera. Jo recordo veure arribar la nevera. Això vol dir que s’havia d’anar al dia, no podien guardar els aliments. Ara, a casa tens nevera i congelador, i pots fer la compra de la setmana un dia, organitzar-te, fer-te la llista de què menjaràs i, fins i tot, quan cuines ho pots fer per una, dues o tres vegades perquè pots guardar-ho. Utilitza aquesta tecnologia que ha arribat i t’ho facilita. Aquestes dones rentaven a mà, encenien el foc amb ventall a mà… Home, potser que ens ho fem mirar.
I què ha passat? Perquè una de les frases més repetides sí que és ‘No tinc temps’.
Això és una excusa de mal pagador. És una excusa d’algú que no ho ha posat en valor i que no té clar el que representa el menjar. Hi ha moltes malalties, al·lèrgies i intoleràncies relacionades amb una mala alimentació, i n’hi haurà moltes més. Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc, que no ho hem d’inventar, que és aquí, que si haguéssim de crear els mercats que tenim al nostre abast no els podríem crear. Seria inviable. I els tenim. Donem-los corda. I donar corda vol dir comprar-hi perquè, llavors, a casa estàs entrant vida, estàs entrant salut, estàs entrant coneixement amb aquella canalla que entendrà el que toca menjar a cada moment i com es transforma. I això els servirà per a quan siguin adults i s’emancipin i sàpiguen el que s’ha de menjar.
Parlem de salut física, però també mental, i de benestar emocional. No hi ha professional de la medicina que no recomani menjar bé i dormir bé.
I tant. Jo quan era petita deia ‘el dormir tan barat que va i tant que l’escatimem’. Cal cuidar aquest cos. Aquest cos que, si el tractem bé, farem un quilometratge en forma i amb il·lusió. Està relacionat amb la salut mental, n’estic convençuda. Les coses que mengem processades generalment estan molt carregades de sucre, i sabem que hem d’evitar el sucre. Tant el sucre com la sal han de ser molt escassos. Els sucres creen addicció, ens agraden i és fàcil que ens condueixin. És fàcil obrir el paquet i començar a menjar, no preparar res, però cal posar en valor allò que és engegar el foc, saber fer patata i mongeta tendra amb un bon raig d’oli i fer-te un tall, ja no et dic guisat, només a la planxa. Aquests coneixements els has de tenir.
De fet, participes en projectes relacionats amb escoles i nutrició.
Sí, i estic convençuda que l’administració prendrà la decisió que la cuina i la nutrició sigui matèria lectiva. A la canalla els hem d’ensenyar a escriure, a llegir, de comptes, d’història, però els hem d’ensenyar també la cultura del menjar que els correspon perquè, a més, som hereus d’una de les més interessants del món.
La cuina i la nutrició haurien de ser matèria lectiva
Aquesta formació ha de ser acadèmica, l’han de fer a l’escola i s’ha de practicar a casa. Hi ha moltes escoles que tenen aquesta empatia perquè veuen aquesta mancança en l’alumnat, perquè quan parlen d’aliments descobreixen que hi ha famílies que no compren mai fresc, i això és tristíssim en un país en què hi ha fresc a cada cantonada. Llavors, ens citen els cuiners perquè participem o clausurem un treball que han fet en extraescolars.
A mi m’agrada fer coses didàctiques i pràctiques. He creat una eina molt divertida, un desplegable, que em permet parlar de vegetals amb la canalla i preguntar, per exemple, ‘a qui no li agraden les bledes?’ I tots aixequen el braç, i faig una oda a les bledes. I parlem de fruites, de peixos, de marisc i de carn. Al final d’aquest desplegable hi ha una targeta vermella, i l’aixeco, i hi ha dibuixades piruletes, gelats, aquesta mena de magdalenes que hi ha amb tot de coses acolorides. És un material que s’emporten a casa i ni es trenca ni es taca, és com una joguina, i em permet parlar d’això.
I quina és la resposta de l’alumnat?
Està atent i t’explica quines coses li agraden i quines no. Hi ha qui no ha menjat mai, per exemple, un bullidet de mongeta tendra o de col. Això és terrible, no? La canalla, de fet, és una gran prescriptora. Penso que tot el treball que ha portat el reciclatge de tria de la brossa a casa, en gran part, l’ha portat la canalla.
I les escoles.
Clar, l’escola ha fet aquest treball. L’escola també ha fet un gran treball amb el no fumar, i la canalla ha estat prescriptora a casa. Ara, el pare i la mare, si continuen fumant, surten a fumar al balcó. Això es deu a aquesta formació de la canalla.
Parlem també del valor dels aliments, d’aquesta cultura que ens correspon cuidar: un hort, anar a pescar, cuidar animals als corrals, combinar els aliments, les quantitats… Hem passat d’una postguerra en què tothom anava curt per menjar a menjar un entrecot per cap de mig quilo. Això és un disbarat, això et fa mal. La proteïna és molt important, però en menor quantitat. T’interessa l’hidrat de carboni, els vegetals, les amanides… Jo quan era petita sempre hi havia una amanida que presidia la taula, una amanida compartida. Cada dia hi havia amanida i cada vespre menjàvem llegum cuinat, un llegum que anava variant i que després la convertíem o en una sopa o en un puré. Això s’ha de recuperar.
La cultura de cuinar a casa rau en un estalvi familiar i en una bona nutrició
Ara que parlem tots tant de malbaratament i de sostenibilitat, la cultura de cuinar a casa rau aquí, en un estalvi familiar i en una bona nutrició. És molt més car que compris un producte ja cuinat, ja processat; estàs comprant temps i estàs comprant un treball d’unes persones que l’estan elaborant per tu. I, com que ha de durar, hi ha uns afegits que no t’interessen. I, com que potser l’han d’embellir, l’han de tenyir, tampoc no t’interessa que te’l pintin. Home, menja directe, fes una comunió amb la naturalesa, que és aquí i que no ens la inventem, que és viva.
Creus que, a nivell general, les cuines de les escoles tenen aquesta sensibilitat cap al producte fresc i de proximitat?
Sí, s’ha fet un gran treball. El que t’haig de dir és ‘maleït diner’, que per ajustar el preu del menú de l’alumne s’acaba comprant un càtering i el més econòmic, però hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat, de cuinar producte ecològic. Maleït diner, que estem parlant moltes vegades d’un euro per cap. Hauríem de ser capaços de donar a aquest euro molt valor per aquella criatura que estem alimentant i li estem descobrint el que toca menjar a cada moment.
De fet, hi ha famílies que no tenen ingressos i, si l’infant o l’adolescent menja bé a l’escola s’assegura un plat calent. Potser s’hauria d’incidir més en aquest sentit…
Això sí que és una evolució social important, estar atent realment a qui ho necessita. I a formar, moltes vegades, a qui ho necessita. Sovint, t’adones que és desconeixement. Coneix el món del llegum, que és aquesta proteïna vegetal tan interessant. Jo m’he fet gran menjant llegums, i el meu home també, i a casa continuem menjant molt llegum perquè és sa, senta bé, és econòmic i et soluciona diversos àpats. També hem de fer formacions. Quanta gent té uns coneixements per organitzar el seu plat de la setmana i cau gastant més diners per desconeixement? Manca aquest coneixement, sí.
Pel que fa a les cuines de les escoles, abans parlaves de les al·lèrgies o les intoleràncies. Ha de ser complicat i tot un repte cuinar per a desenes de persones tan diferents.
Sí, o persones d’una altra religió en què no se’t permet menjar porc, per exemple. Hi ha un repte molt gran, en les col·lectivitats d’escoles, o col·lectivitats d’empreses, de fàbriques, fins i tot en el món de la restauració, facin menús o es dediquin a la gastronomia de la més alta volada. En una taula de quatre pots haver d’ajustar el menjar de tres, per al·lèrgies, intoleràncies o religions.
Carme Ruscalleda: «Hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat» | Pol Rius
Hi ha una responsabilitat social en persones conegudes del món de la cuina, com és el teu cas, d’explicar la importància de menjar bé o organitzar els àpats? No sé si estaràs d’acord que hi ha com una moda de programes televisius sobre cuina.
A mi em fa la impressió que els cuiners professionals sentim aquest compromís amb la societat. La figura del cuiner ha canviat molt. Jo, fa 35 anys que vaig creuar aquest mateix carrer i em vaig convertir en cuinera professional. Els que m’estimaven, els meus veïns, que continuen sent els mateixos, s’entristien, sí, sí, perquè em tancava en una cuina. En canvi, ara, passats aquests 35 anys, m’aturen i em diuen, feliços i contents, ‘la nena ha entrat a l’escola de cuina’. Com ha canviat! Ara la cuina es veu com un prescriptor de bons hàbits, de menjars divertits, de menjars gurmets. El cuiner té un discurs social, m’alegro de fer aquesta feina en un moment en què la societat et mira d’aquesta manera.
Comentaves que saber de cuina hauria de ser important, com llegir i escriure. Hi hauria d’haver més extraescolars de cuina? Potser és difícil que entri com a matèria curricular…
Jo estic convençuda que se n’adonaran. L’administració se n’adonarà, fins i tot per alleugerir el cost de la nostra medicina pública. Quants diners no gastem per haver desviat la nostra alimentació? Siguem prescriptors, avancem-nos a la malaltia i ensenyem a menjar bé. Jo m’atreviria a dir que és un tant per cent molt elevat d’escoles que treballen extraescolarment la cuina i la nutrició, perquè tenen aquesta empatia i perquè se n’adonen. La societat sempre va tres passos per davant dels polítics. Acabarà caient això, s’haurà de donar per força.
Des de quan vas a les escoles?
De sempre m’han contactat les escoles. Tinc més d’una classe a Catalunya a la qual li han posat el nom de Carme Ruscalleda. I potser més de deu. Em trien i busquem un dia, ara potser ho tinc més fàcil perquè no tinc el compromís que tenia de dinars i sopars quan tenia la responsabilitat del Sant Pau. Amb tot, com que també tinc compromisos, hem de buscar un dia i hi vaig. I fem un treball amb la canalla, fem aquest discurs, treballem amb el desplegable, m’expliquen el que han fet i és un goig. Sempre m’he implicat, i ara més perquè tinc més temps.
Tens facilitat per comunicar-te amb l’alumnat?
Jo des de ben petita m’he relacionat amb públic. A casa sempre hi va haver una botiga, d’una manera molt rústica primer, amb el que elaboràvem nosaltres a l’horta i, després es va convertir en un supermercat. Per tant, tenia aquell contacte amb el públic que fa que tu hagis de resoldre i guiar el teu client, de dir ‘mira, això ho podries fer així o d’aquesta altra manera’. M’agrada la gent. És molt important que t’agradi la gent quan et dediques al sector serveis perquè si no ho passaràs fatal.
Com passa als mercats, abans que parlaves de la seva importància, i el tracte directe.
Sí, els mercats s’han posat les piles. Hi ha aquest contacte amb la naturalesa, i les olors, hi ha la possibilitat de fer aquesta comunió que et senta tan bé i que et dona salut, et dona felicitat. No ets un tipus gris si menges fresc. Si menges processat, ets un tipus gris. I el sucre et fa caure en un estat de desànim perquè tens uns pics de sucre i unes baixades que porten a les depressions.
Hi ha també un tema econòmic. Estàs pagant molt més car perquè estàs comprant un paquet preciós i qui l’ha fet, la publicitat a la televisió o la ràdio, aquell plàstic per embolicar i un producte que, al final, estàs menjant coses que no et corresponen menjar. Tria bé, tu que pots. Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps. Tria bé, perquè, a més a més, serà més econòmic.
Si menges processat, ets un tipus gris
Fixa’t, el mateix mercat de producte fresc t’està oferint ja la quarta i cinquena gamma des de la mateixa parada. Això t’ajuda que no et desviïs del que s’ha de menjar. Si perdem els mercats, perdrem una identitat que ens fa molt especials davant del món.
Sempre heu cuidat el producte de proximitat durant aquests 35 anys?
Sempre. Des que vam començar, tot creuant el carrer, perquè teníem aquí al davant la botiga i al vespre arribava un carro i un cavall. Després va venir el turisme, va ser un gir i tot es va modernitzar. Abans anàvem a comprar a granel mig quilo d’arròs, mig quilo de sucre o un quart de quilo de macarrons. Ara tot està empaquetat, tot està llest perquè t’ho emportis a casa. Això és una revolució molt gran.
A casa es fa aquesta revolució, devia ser a finals dels 60. Jo em formo de cansaladera, perquè a casa sempre havíem criat porcs, i tenia aquesta formació. M’he fet un tip de desfer canals de porc per a la carn fresca al taulell i per elaborar salsitxes, les crues, les blanques, les negres… Aquesta és la meva formació.
Carme Ruscalleda i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Potser per la meva personalitat, de no tenir-ne prou, d’adonar-te què li feia falta al teu client, vam començar a fer coses per ajudar. El que està passant als mercats. Això va ser als anys 70. Jo em vaig casar al 75 amb en Toni i, quan ens casem, el Toni s’incorpora a la botiga. Cada dia hi havia una croqueta diferent, una pasta fresca diferent, un llegum cuinat diferent, i els caps de setmana hi havia plats de pollastre rostit, canelons… I aquí és on nosaltres topem amb un sostre de vida, descobrim que el nostre client està comprant temps. Nosaltres recomanàvem com podien cuinar i amb quina salsa i el client ens deia ‘no em compliquis la vida, jo vull unes safates, a escalfar i a taula’.
És que les croquetes no es fan tan ràpid…
Ah, no, és un treball. El client no volia complicar-se, no volia intervenir-hi, i aquí és quan nosaltres vam començar a acariciar la idea de parar a taula pública. Nosaltres volíem oferir esmorzars tardans i berenars-sopars a la botiga. Érem botiguers. I, en aquell moment, per l’atzar de la vida, vam tenir la possibilitat de comprar aquesta casa, que era un hostal.
Aquí la nostra vida va fer un gir. Des d’aquí es veia el mar, i nosaltres veníem d’un món càrnic. Nosaltres en aquell moment sacrificàvem porc, xai i vedell, no tocàvem el peix, només calamars farcits quan era temporada i bacallà. En canvi, aquí vam tenir clar que el client si veia mar, volia producte marí. Va ser un hàndicap, molt esforç, molt treball, molta il·lusió i molta felicitat al final.
I molts premis internacionals.
Sí. Sempre hem apostat per aquesta relació amb la naturalesa. Sempre hem fugit de químics. El 2015, vam presentar un projecte al Gastronòmika de Sant Sebastià, que era un menú degustació que vam titular ‘Paleta de colors naturals i gastronòmics’. El menú tenia 17 plats diferents, un de groc, un de gris, un de negre, un de vermell, i era tot pigment natural, fugint de l’artifici.
Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps
Jo era la filla d’un pagès que volia parar taula en una botiga d’un pagès i que decideix posar un restaurant. Quan has estat petit i has sembrat, has collit i has venut, estimes el valor d’una patata, estimes el julivert.
Tornem al que dèiem al principi: si a la infància i l’adolescència hi ha bons hàbits alimentaris, és més probable que continuïs volent menjar sa.
Exacte. Defenses allò. He ofert moltes fórmules senzilles de pescadors i de pagesos. Hi ha molt de valor en conèixer en aquests 35 anys el teu peixater i el teu pagès. I una persona que estima el que fa. Treballar un producte d’una persona que l’ha estimat i que l’ha fet arribar fins a la teva cuina, això ho has de posar molt en valor.
Podríem concloure que hauríem de cuidar més la nostra cuina i la nostra nevera, ara que la tenim?
Sí, que no obris la nevera i tot siguin plàstics. Que hi hagi aquell taper que tu has elaborat i aquell brou que t’ha sobrat i que es convertirà en una altra cosa. Anem curts d’aquest coneixement i és un coneixement que ens correspon com a cultura, que no ens l’inventem. És herència.
Més de 300 monitores i monitors dels esplais de la Federació Catalana d’Esplai – Fundesplai s’han format per promoure el benestar emocional d’infants i joves en el marc del nou programa ‘Estima, la proposta educativa per celebrar la vida’. La iniciativa es durà a terme durant els cursos 2023-24 i 2024-25 i, segons les previsions, arribarà a més de 160.000 participants d’esplais i escoles on l’entitat està present.
La pedagoga de l’àrea d’Innovació i Continguts de Fundesplai, Susagna Escardíbul Tejeira, destaca que, entre els eixos principals d’Estima, figura “el repte de la pau interior”, entesa com la cura cap a un mateix i cap als altres: “D’una banda, planteja el repte de conèixer-nos millor, de desenvolupar la fortalesa interior, ja que la forma en com ens tenim estima i en com afrontem les complexitats de la vida, influeix tant en el nostre benestar emocional com en les relacions que establim amb l’entorn”.
“D’altra banda, partim de la base que en el món actual, ens enfrontem a múltiples desafiaments i malestars, que ens afecten profundament. Les desigualtats socials, les guerres o l’emergència climàtica són només alguns exemples dels reptes que enfrontem com a societat”, indica Escardíbul.
Acció socioeducativa
La nova proposta educativa de Fundesplai vol contribuir des de l’educació en prevenció a millorar la situació de la salut mental d’infants i joves, i és que, segons l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya de 2021,un 11,4% de nenes i un 7,2% de nens entre els 4 i els 14 anys manifestaven la probabilitat de patir problemes de salut mental.
El programa ‘Estima’ parteix de la base que des de l’acció socioeducativa s’han de crear i promoure entorns on infants, joves i famílies puguin tenir cura del seu benestar emocional i desenvolupar la capacitat de tenir cura dels altres i també cap al planeta. En aquest sentit, els equips educatius del temps del migdia de les escoles, dels esplais, de les colònies, etc. tindran un paper fonamental. ‘Estima’ vol arribar als més de 160.000 participants entre els infants i joves d’escoles i esplais on Fundesplai està present a través dels seus programes i activitats.
Susagna Escardíbul durant la presentació d”Estima’ | Fundesplai
“Amb l’estima posem l’èmfasi en la importància del desenvolupament d’un conjunt de capacitats, valors i actituds que ajudin les persones a donar valor al conjunt de la vida en igualtat de drets, a la presència, les cures, els vincles, l’esperança, la resiliència, el bé comú, la pau”, remarca la pedagoga.
La iniciativa inclou una sèrie de recursos per facilitar el seu desplegament: un quadern pedagògic, uns eixos d’animació adaptats per edats, uns reptes col·lectius per dinamitzar accions conjuntes, la proposta de diferents activitats per poder fer als esplais, les escoles o les cases de colònies i un banc de recursos pedagògics. Tots aquests elements estan agrupats a la web https://fundesplai.org/estima en obert i de forma gratuïta.
Jocs per treballar les emocions
Es proposen activitats, jocs i dinàmiques enfocades al desenvolupament de les competències emocionals, com ara consciència i regulació emocional, autoconeixement i autoestima, i relacions interpersonals saludables. Com a exemples, hi ha l’emocionòmetre, un recurs per ajudar a treballar el reconeixement de les pròpies emocions: “La idea és que cada dia o amb certa regularitat dediquem un temps a “jugar” amb l’emocionòmetre. En rotllana, a fi que totes i tots es vegin les cares, ens fem les preguntes següents: Com em sento? Quina emoció defineix millor com em sento? Per què em sento així? Vull seguir sentint-me així o no? Què necessito?”.
També hi ha l’activitat de la cabana, que vol engrescar els infants a cocrear espais on puguin recollir-se, experimentar el silenci, regular les emocions: “La idea és que sigui un espai físic, dissenyat per ells mateixos. Alguns infants ja ens han transmès les seves preferències: se l’imaginen al pati, al costat d’un espai verd. Que hi hagi prismàtics per observar l’entorn (i centrar l’atenció), pintures i d’altres elements que ajudin a aquietar la ment”.
Taller sobre emocions | Fundesplai
L’objectiu és que, des del món educatiu i del lleure, es pugui ajudar a fomentar una bona salut mental i és que, com apunta la pedagoga, les activitats a la natura i a l’aire lliure, així com les esportives i artístiques i el paler de jugar, “són especialment útils per al benestar de les persones”.També es plantegen dos projectes col·lectius basats en la metodologia d’aprenentatge servei, orientats a exercitar la ciutadania activa i la capacitat de fer coses que aportin benestar propi i aliè. Durant el segon trimestre del curs 2023-2024, es desenvoluparà un projecte al voltant del valor del silenci, i el curs 2024 -2025 Fundesplai vol impulsar un conjunt de propostes de treball en relació amb el valor de la gratitud.
Formació
La formació de les monitores i monitors fa servir metodologies que promouen la lliure expressió, el treball en grup i la promoció de valors: “Les activitats estan molt lligades a la dimensió afectiva i les relacions educadora-infant tenen un component de proximitat que fa que esdevinguin una oportunitat per a la promoció de l’educació emocional”.
Més de 300 monitores i monitors assisteixen a la trobada de Fundesplai | Fundesplai
“Les educadores, hem de ser models de referència de benestar emocional per als infants i joves (ho som sempre, en un sentit o un altre) i, per aconseguir això, primer de tot caldrà fer una ullada a l’estat de la nostra salut emocional i la manera com ens relacionem i treballem en equip”. Entre les diverses estratègies, figura la creació d’espais formatius col·lectius on poder intercanviar experiències i formar-se en tècniques de relaxament i jocs per treballar aquests temes.
Justícia social
L’equip d’Innovació i Continguts de Fundesplai, amb la col·laboració de desenes de persones de la Comissió Pedagògica de l’entitat amb el suport de persones expertes, ha elaborat la proposta educativa ‘Estima’ al llarg del primer semestre de 2023. El passat 16 de setembre es va presentar el projecte a la seu de Fundesplai del Prat de Llobregat, en un acte en què va participar Isa Duque, que és psicòloga, formadora, creadora del projecte ciberactivista ‘la Psico Woman’ i autora del llibre ‘Acercarse a la generación Z’.
Duque va ressaltar que “la salut mental ha d’anar acompanyada de justícia social” en termes de tenir un habitatge digne i un treball estable, entre d’altres factors. “Els i les joves volen que els tractem amb menys ‘adultisme’, que els escoltem, que els validem emocionalment i que siguem conscients de la vulnerabilitat pròpia i dels altres”.
Per això, Duque insisteix que “cal connectar amb elles i ells des de la tendresa i l’afecte i que moltes i molts d’ells no poden tenir perquè el sistema va molt ràpid”.
Campanya d’estiu
A l’acte es va fer balanç de la campaña d’estiu de l’entitat, que tenia com a lema ‘Fem possible un món millor!’ i se centrava en la sensibilització envers els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a través d’activitats lúdiques com jocs, sortides, tallers, ciència ciutadana, esports i gimcanes.
Durant l’estiu, va haver 93.636 inscripcions, xifra que representa un increment del 14,5% respecte al 2022, quan va haver-hi 81.784. Les activitats més populars van ser els casals i les colònies, si bé van guanyar pes els bressols d’estiu destinats a la petita infància.
A través de la campanya ‘Fem possible un estiu per a tothom!’, orientada a facilitar la participació d’infants i joves en situació de vulnerabilitat, Fundesplai va recaptar fons per a 8.045 beques, gràcies a les aportacions d’administracions, entitats, empreses i particulars. La xifra és similar a la de l’estiu anterior, quan va aconseguir-ne 7.995 beques, però un 35% més que el 2021 (5.923).
Tots els centres de secundària de Catalunya tindran aquest curs 2023-24 una infermera de referencia dels equips d’atenció primària del barri o municipi per per atendre casos relacionats amb salut física i benestar emocional.
Es tracta de l’ampliació del programa ‘Salut i Escola’ de la Generalitat que l’any passat arribava al 70% dels instituts amb 551 infermeres. Segons les previsions, a partir del 2024 aquesta mesura també s’implantarà de forma progressiva durant tres anys a les escoles de primària.
Així ho han anunciat la consellera d’Educació, Anna Simó, i el conseller de Salut, Manel Balcells, en un acte a l’institut Numància de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona).
Prevenció i detecció de problemes de salut
La infermera de referencia serà la persona encarregada de coordinar activitats en l’àmbit de la prevenció i la promoció de la salut durant l’adolescència. Té una dedicació de 2,5 hores setmanals, que pot arribar a les 4 hores en zones de vulnerabilitat
Simó ha destacat que aquesta figura “és determinant per prevenir situacions de risc i detectar problemes de salut que l’atenció primaria no detecta tan fàcilment”, mentre que Balsells ha remarcat que en l’atenció als centres educatius també hi ha psicòlegs, higienistes dentals i nutricionistes.
En la presentació ha participat la infermera Anna Marchal i Torralbo, que ha afirmat que “el vincle de la infermera amb l’escola i l’equip docent és vital per al bon funcionament del programa”.
El desplegament de les infermeres als instituts suposa una inversió de 15 milions d’euros i l’ampliació del servei a les escoles a partir de l’any vinent tindrà un cost de 12 milions.
Consultes sobre benestar i alimentació
‘Salut i Escola’ promou la col·laboració dels centres educatius i els serveis de salut comunitària per millorar la salut dels i les adolescents mitjançant accions de promoció de la salut, de prevenció de situacions de risc i d’atenció precoç per als problemes relacionats amb la salut mental, la salut afectiva i sexual, el consum de drogues, alcohol i tabac.
Des que el programa es va posar en marxa el 2004, ha rebut un total de 223.291 consultes d’estudiants d’ESO i Batxillerat, de les quals un 34% tenen a veure amb benestar emocional, un 15% amb salut alimentaria i un 11% amb sexualitat. Li segueixen les consultes per violències (4%), el consum de substàncies (3%) i altres (22%). En el curs 2022-23 el programa ‘Salut i Escola va rebre més de 18.000 consultes i va coordinar més de 5.000 activitats.
Pel que fa a les activitats d’educació per a la salut, les temàtiques principals són: benestar emocional (30%), hàbits saludables (25%), afectivitat i socialització (15%), presentació del programa (8%), seguretat i riscos (6%) i altres (16%).
Escoles Resilients
D’altra banda, s’ha presentat el projecte Escoles Resilients, que té com a finalitat prevenir problemes de salut mental a través de la resiliència dels adolescents i del seu entorn. Es posa en marxa durant aquest curs en una primera fase i compta com a antecedent amb una prova pilot de l’Hospital Sant Joan de Déu amb alumnes, famílies i docents.
La iniciativa destaca la resiliència com a factor protector en el desenvolupament dels trastorns mentals, que fa referència a un conjunt de recursos psicològics (capacitats i habilitats sòcio-emocionals) que determinen el nivell de resistència o vulnerabilitat personal davant de les dificultats i esdeveniments vitals que generen malestar.
Aquesta primera fase d’Escoles Resilients es preveu desenvolupar -a través dels referents de benestar emocional i comunitari (RBECS) i de l’equip de Benestar per estar bé, d’Educació – en 138 centres educatius d’arreu de Catalunya, on s’oferirà la formació a un total de 500 docents que, al seu torn, realitzaran els tallers de resiliència i habilitats sòcio-emocionals a uns 8.000 o 9.000 alumnes.
Yúfera és lingüista, consultora en comunicació i professora a la Facultat d’Educació i a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, aborda per què les dones són menys escoltades i proposa que cadascú analitzi de quina manera rep una intervenció si és una dona o un home. Insisteix que encara avui perduren els estereotips i es relaciona més l’home amb la capacitat de decisió i la dona amb l’amabilitat.
El llibre parla d’un concepte, el de la violència comunicativa contra les dones, que es produeix quan no se les deixa parlar, quan no se les escolta o quan no se les mira a l’hora de fer un discurs en què hi ha homes i dones. És un concepte una mica invisible però molt quotidià?
És un concepte que articula força el llibre, per això el títol és aquest, ‘Qui parla i qui calla’. És a dir, sense intenció de banalitzar el concepte de violència, sí que hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes. I això ho podem veure en diferents àmbits, sobretot en els públics, que són els àmbits que més interessen en el llibre. És a dir, tot i que hem partit de l’àmbit domèstic, perquè també hem intentat fer aquest recorregut comunicatiu a la vida de les dones, i hem partit de la llar, òbviament, és en l’espai públic, allà on més veiem que tot i que la nostra presència sigui cada vegada més gran, la paritat numèrica es va aconseguint o es va acostant, però la paritat discursiva encara queda molt lluny.
Encara les dones tenim més problemes per prendre la paraula, arrisquem més quan prenem la paraula, intervenim en aquests contextos d’interaccions més formals, més professionals, molts cops per dir que allò que ha dit un altre ens ha agradat o que és interessant, és a dir, per donar suport a altres torns en la interacció, però intervenim encara menys que els nostres col·legues homes per aportar el nostre coneixement, el nostre punt de vista, la nostra expertesa, la nostra opinió.
En comunicació moltes vegades es parla de gènere, de persones, d’ells i d’elles, de metges i de metgesses, de professors i professores, però també comenteu que, si allò no va més enllà, queda buit, queda només en unes paraules.
Efectivament, de fet, aquest és el punt de partida des del qual vam considerar que calia el llibre, que calia dedicar unes pàgines, una obra, a la reflexió sobre aquesta qüestió de mirada, no quedar-nos en el codi lingüístic, sinó d’obrir la mirada a tot l’entorn de la comunicació, a tot el context comunicatiu. Això la lingüística ho ha fet. Històricament, primer vam començar estudiant les petites peces que componen el llenguatge, com estan formades, com es formen les paraules, com es formen les frases… Sí, el codi. Però, a partir de fa un temps, ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses.
Quan algú diu que s’ha acabat la reunió, allò és també un acte. No són només les paraules, sinó que allò és el final de la reunió. O quan algú diu, ‘declaro obertes aquestes jornades’, doncs és aquest acte, que són paraules, és aquest acte comunicatiu, el que fa que les jornades comencin. És a dir, el llenguatge té també aquest valor de fer coses en el món. El que anàvem veient des de feia alguns anys amb les meves companyes era que quedar-nos amb el codi, des de perspectiva de gènere, no ens permetia veure que hi ha molts altres elements en la comunicació que invisibilitzen les dones, per dir-ho amb una expressió que s’ha fet molt popular, o, com dèiem abans, que deixen les dones en situacions de més marginalitat comunicativa que els homes. I ens interessava reflectir aquests altres elements. És a dir, quan hi ha una interacció, com el fet de ser home o dona, determina què passa en aquella interacció. Ens interessava preguntar-nos això. Va haver-hi l’interès de l’editorial, també, i per això ens va demanar que féssim el llibre.
«Hi ha unes forces, per dir-ho d’alguna manera, que empenyen les dones cap a llocs de més silenci que els homes» | Pol Rius
A nivell comunicatiu i quotidià, què podem fer per millorar aquesta igualtat que no és tan real com ens agradaria?
Jo crec que hi ha, com a mínim, dos elements que a mi em semblarien molt interessants. Per una banda, prendre consciència. És a dir, intentar adonar-nos precisament d’això, ‘d’avui he estat en una reunió, ha passat això, ¿hauria passat exactament igual si qui parlava hagués estat un home, en el cas que fos una dona la que estava parlant, hauria estat exactament igual si…? Com han intervingut aquí el fet que es tractés d’un home i una dona? Què ha determinat això?’ Ens ho hauríem d’anar preguntant. O, per exemple, ‘uf, aquesta dona no m’està agradant com està plantejant això, és com molt seca, és una mica autoritària’. O sigui, atura’t un moment. Si fos un home i s’hagués comportat comunicativament exactament així, hauries fet aquesta mateixa valoració o no? O hauries considerat una manera normal de comunicar-se per la funció que està exercint aquesta persona? A vegades tenim una doble vara de mesurar el comportament comunicatiu d’homes i dones. I d’això és molt important que ens n’adonem.
Aquest és per mi el primer element important en el llibre o que podríem intentar posar en pràctica. I l’altre és l’escolta. Tot i que la lingüística s’ha ocupat moltíssim de què diem, de què fem o de la producció del llenguatge, s’ha ocupat menys d’aquest aspecte més receptiu del llenguatge, però és fonamental perquè és el motor de les interaccions. Si jo ara estigués parlant i pensés que tu no m’estàs escoltant, que estàs pendent del mòbil, que en realitat tens el cap a un altre lloc, jo a poc a poc aniria donant respostes cada vegada més curtes i finalment callaria, perquè no té sentit que jo produeixi llenguatge si no arriba enlloc.
Hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes
Encara ara tenim evidències empíriques que ens mostren que la veu dels homes, per nosaltres, culturalment, continua sent el tipus de veu més vinculat a l’autoritat, al coneixement, a la legitimitat, a la raó. I aquests espais, la veu de les dones, els han d’anar conquerint. Jo crec que és important que comencem adonant-nos que hem d’escoltar les dones amb el mateix respecte, amb el mateix interès, donant-los la mateixa credibilitat que donem als homes.
D’alguna manera, pel que comentes, hauríem de fer tots i totes, tothom, una mica d’autocrítica perquè, de fet, rebem inputs des que naixem?
Sí, per mi no és tan crítica. El llibre té un determinat toc que és molt buscat. No teníem cap interès en renyar. No ens interessava assenyalar què malament que fas això. No ens interessava d’aquesta manera, perquè no volem que es rebin aquestes idees com amb aversió o amb animadversió, sinó que volíem que fos més aviat propositiu, que fos més aviat una invitació a pensar. Per mi, el que és important no és tant fer autocrítica com fer autoanàlisi i conèixer-nos millor en tant que persones que ens comuniquem i decidir si hi ha alguns elements que volem modificar lleugerament.
No hi ha culpa. Per què? Perquè naixem en una cultura, perquè naixem dins un context comunicatiu que porta molts anys de tradició i és inevitable que totes les persones tinguem aquests biaixos, aquests estereotips. Aleshores, per mi no és interessant culpabilitzar ni criticar, sinó més aviat analitzar, descriure i donar recursos perquè modifiquem allò que pensem que ens pot anar millorant d’una altra manera.
En aquests elements que valores, de prendre consciència, i el que comentes que són inputs que anem rebent des que naixem, al llibre parleu de diferents àmbits. Un és l’escola. Com, des del professorat, des de l’equip docent, des que entrem a l’escola ja comencem a tenir aquests estereotips? Quins exemples podríem posar?
De fet, els estereotips els tenim des de molt abans, des d’abans de néixer. A l’escola el que veiem, per part dels docents, és que senzillament es valoren determinades coses de les nenes i es valoren determinats aspectes i determinades maneres de fer dels nens. I se’ls reforcen diferencialment aquests aspectes. De les nenes es valora que siguin comprensives, que siguin empàtiques.
Jo, com a mare, puc parlar de les entrevistes que tenia, tinc un fill i una filla, i de la meva filla el que més se’m deia era que es portava bé amb tothom, fins i tot amb aquells nens i nenes de la classe que són més rebutjats. I, del meu fill, no. El meu fill era molt més introvertit i no tenia tota aquesta faceta social de cuidar els altres i aleshores es valoraven altres qüestions, però no se li demanava això. És a dir, demanem i valorem qüestions diferents. I això fins i tot s’ha analitzat amb els apel·latius que adrecem a nens i nenes. Les nenes estan molt guapes i són molt bones nenes, i els nens són valents, són forts. Anem com contribuint a que es vagi desenvolupant aquest estereotip que ens porta a valorar que una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta al que esperem que sigui una dona i una persona que es comporta d’una determinada manera s’ajusta més o menys al que esperem que faci si és un home.
I des del punt de vista de la docència, creus que això està canviant?
Sí, sí, sí. En general, en el llibre també, jo penso que es nota que som optimistes, que valorem els canvis, i que per mi els canvis no venen tant perquè a les escoles es fa servir un llenguatge inclusiu, sinó perquè precisament cada vegada es pren més consciència d’això. Les nenes, per què no han de jugar a futbol? Que no hi ha activitats que siguin de nens i activitats que siguin de nenes. Que a la cuineta hi van igualment els nens i les nenes. Jo crec que des de l’escola es fa molta feina.
Es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust
Des de l’escola i des del joc, per l’exemple que estàs posant?
Clar, és que el joc és un element fonamental en els primers anys de l’escolaritat i, en aquest sentit, tot i que crec que encara poden quedar petites barreres, s’ha avançat molt, es permet amb més tranquil·litat que els nens i les nenes juguin a allò que realment els ve de gust.
També tracteu de diferències que encara existeixen a la feina, en el món del treball, sempre generalitzant, i amb excepcions. Per exemple, comenteu que, a l’hora de valorar el talent, d’ells encara hi ha la idea que es dirigeixen a l’acció i que les dones són d’un caire de més amabilitat.
Sí, efectivament, que ells són més resolutius. Com que són més assertius, tenen més recursos per liderar equips, per exemple, mentre que les dones estan més dotades, des de l’estereotip, des de la mirada més estereotipada, per generar bones relacions. I això té moltes conseqüències, i les veiem quan fem formacions. Les altres autores del llibre i jo, quan fem formacions, per exemple, a dones professionals, ens adonem que, quan els proposem de fer un role play, per exemple, tu ets la cap d’un grup al teu departament, tu lideres aquest equip de persones, i tens aquest home que no fa la feina com tu dius que s’ha de fer. I tu ja l’has advertit, ja li has dit algunes vegades què és el que esperaries d’ell. Ara digues-li ja d’una manera com més definitiva, comunica-li que si no canvia la seva actuació tindrà conseqüències. I el primer que diuen les dones és ‘és que això no ho sé fer’. I jo els dic, ‘d’acord, no ho saps, no importa, perquè ho treballarem, tu fes-ho’. I ho fan magníficament bé.
«Ens vam adonar que amb el llenguatge no només passem una comunicació, una informació, sinó que fem coses» | Pol Rius
El que passa és que es queden molt malament. Se senten molt malament, això s’ho emporten a casa, és això el que ens diuen aquestes dones. ‘D’acord, jo ho he fet, ho he sabut fer, crec que s’ha entès el missatge, crec que he transmès el que volia transmetre, però ara em quedo molt malament’. Per què et quedes molt malament? Perquè t’estàs comportant segons allò que s’espera de tu com a dona, que és que comprenguis l’altre, que l’ajudis si l’altre té un problema, però és que tu portes intentant això molts mesos, i al teu departament no es pot permetre això. Tu tens aquest home al teu cap moltíssimes hores, més que les persones del teu grup, que estan funcionant molt bé, no és just.
Tot això cal pensar-ho, cal adonar-nos-en, i cal també acordar i trobar conjuntament, en aquestes formacions ho fem en grup, maneres de tirar endavant aquestes situacions comunicatives que no ens facin més vulnerables, que no ens vinguin en contra, que ens permetin assolir els nostres objectius i dormir bé a la nit, que són temes importants. I en aquestes formacions surt molt la necessitat de pensar-nos comunicativament.
Has mencionat el tema del lideratge. Què està passant perquè encara avui en dia, quan una dona, generalitzant, té un càrrec important, un càrrec de poder, es diu que és massa tova o que és massa agressiva?
Exacte. Les dones professionals, les que arriben a determinats càrrecs, tenen aquesta paradoxa. Si comunicativament es comporten segons allò que tradicionalment entenem com un estil comunicatiu femení, no estan capacitades per liderar grups, no són prou resolutives, no tiren endavant la feina, no assoleixen els objectius, etcètera. Si es comporten d’una manera que és més assertiva, que té més a veure amb el que tradicionalment hem entès com un estil comunicatiu més masculí, les odien.
Les troben això, manaires que imposen, si em permets, la vulgaritat i el barbarisme, bordes. ‘Què borde aquesta dona!’ És un adjectiu que a vegades, dius, no el sento respecte d’un home que es comporta igual.
Què podem fer?
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients i que qualifiquem d’eficaces, independentment del sexe de la persona que ens les està mostrant. I en aquest sentit sí que animem molt els equips a explicitar aquesta manera de fer comunicativament. És a dir, a posar en valor, perquè necessitem aquests models, sobretot si venen de dones. És a dir, ‘ho has dit, era difícil, ho has fet així, ens ha semblat molt bé’, perquè les dones després generalment no tenim aquest feedback.
Hem de trobar maneres de comunicar des de llocs de lideratge que ens semblin adients
És interessant que anem trobant models de comunicació, que jo no sé fins a quin punt coincidirien amb els de la suposada comunicació masculina, però és que potser aquest estil de comunicació masculí és que no és masculí, és que té a veure precisament amb el poder, amb la necessitat de manar, de donar instruccions, de donar ordres, que són accions comunicatives que encara es reben millor si les fa un home que si les fa una dona. Perquè la dona més aviat hauria de ser això, igual, empàtica, no col·locar-se en un lloc superior de jerarquia, sinó en l’empatia, en la igualtat, al costat. No per sobre, sinó al costat. I quan, pel que sigui, per responsabilitat professional, estem a sobre, uf, tenim molts problemes.
Hi hauria una tendència més cap a l’horitzontalitat, quan són les dones les que manen?
El que crec és que hi ha una expectativa de més horitzontalitat, però a vegades l’horitzontalitat no és eficaç. Caldria valorar cada entorn professional. No crec que hi hagi necessàriament, pel fet que una dona estigui en el poder, més horitzontalitat. Però sí que crec que és el que s’espera. I si no és així, doncs aquesta dona és molt criticada. I potser no és així perquè ella considera que no pot ser així en aquell moment. Potser ho podria considerar un home, però si fos un home, no rebria tanta crítica com si fos una dona.
Un àmbit molt quotidià és el de la salut i el de l’anàlisi del metge. Comenteu que moltes vegades, quan un home i una dona tenen problemes de salut, què passa a la consulta?
Hi ha molta simptomatologia semblant que si qui la manifesta és una dona, per part del professional o la professional de la medicina, aquesta simptomatologia té tendència a associar-se amb qüestions relacionades amb l’estrès, la salut emocional o la salut mental. I per tant, la proposta que es fa de tractament o de tractament de la simptomatologia té més a veure amb ansiolítics, amb tranquil·litzants, mentre que per la mateixa simptomatologia, que pot ser un dolor, per exemple, en el cas dels homes, la resposta és, en més casos, una resposta de ‘farem proves perquè buscarem una cosa física’. Aquí hi ha tot un estereotip. Aquí, la que hem seguit més de prop és la doctora Carme Valls, que porta molts anys parlant dels biaixos de gènere en la medicina i explicant, per exemple, que les medicines es testen sobretot amb homes i aleshores els efectes secundaris en les dones són diferents però són més desconeguts. Estem progressant molt, però era interessant posar-ho de manifest.
Després d’acabar el llibre, un dia escoltava un podcast molt interessant, molt ben fet, en què una dona explicava que havia tingut un problema de salut molt greu i que se li havia complicat d’una determinada manera i que ella havia anat a explicar al centre mèdic això que li estava passant diverses vegades. No li feien massa cas, li deien que s’esperés perquè potser tenia a veure amb el tractament. I un dia va obrir el seu expedient i va veure que una de les coses que havia posat el metge o la metge, no sé si era un home o una dona, en l’expedient era ‘ansiosita’, que com a paraula ho trobo bastant terrible. És a dir, sí, segurament aquesta dona tenia ansietat, s’estava trobant malament, estava anant una vegada i una altra al centre mèdic i no rebia la resposta que li calia. I el que era encara més interessant en aquesta entrevista, era que ella tenia un amic que estava patint una situació molt semblant i que va arribar al diagnòstic molt abans que ella. Molt abans. I això, en principi, haurem de mirar formes de revertir-ho.
Té a veure amb l’escolta, no?
Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home.
I amb l’entorn d’aquesta persona que va al metge? No és només la malaltia que un pateix, sinó l’entorn social que està, o familiarment, o a la feina.
Suposo que pot tenir a veure amb la possibilitat que té aquesta dona de reivindicar, més o menys, com hagi estat educada o quin sigui el seu rol en altres entorns. Segurament li fa més o menys fàcil exigir, per exemple. Que és una cosa que ens costa molt a les dones, no? Exigir. ‘No, és que no me n’aniré. Vull un diagnòstic o vull que em facin unes proves’. Això s’ha de mirar cas per cas, també.
«Tot ens torna a aquest gran element de l’escolta, a escolta una dona com t’escoltes un home» | Pol Rius
El llibre l’has escrit amb l’Estrella Montolio i amb l’Elisa Rosado. Com ha estat treballar a sis mans?
Ha estat un plaer. Ha estat un luxe. Vaig tenir molt clar, quan em van encarregar el llibre, que preferia fer-lo amb elles. Per què? Perquè, de fet, aquest treball a sis mans ve de molt més lluny que l’encàrrec del llibre. Amb l’Estrella Montolio fa molts anys que fem formacions en perspectiva de gènere a diferents institucions, organismes, empreses. I amb ella és amb qui jo he construït tota la reflexió que tinc al voltant d’aquests temes, de la comunicació en perspectiva de gènere. Amb l’Elisa ens coneixem, som col·legues des de fa menys anys, i també n’hem parlat molt d’aquestes qüestions. I jo, quan escoltava l’Elisa parlar sobre aquests temes, pensava que la seva perspectiva podia enriquir el que volíem dir.
Per tant, els vaig proposar que participessin, em van dir que sí de seguida, jo em vaig encarregar de fer l’índex, una mica proposar quins temes podien tractar i de distribuir-los. Després, ens hem llegit i ens hem fet aportacions les unes a les altres, però tenim una excel·lent relació personal, que també és una qüestió que vull dir explícitament, perquè també hi ha l’estereotip que les dones entre nosaltres som molt competitives i ens fem la guitza. Ha estat un plaer treballar amb elles i el llibre ha quedat molt més ric que si l’hagués fet jo sola.
La col·laboració i la confiança són claus per arribar a escriure llibres com ‘’Qui parla i qui calla’.
I tant, jo diria que sí. Per mi sempre és molt més ric que hi hagi visions diverses i que hi hagi idees que surten de caps diferents.
L’alumnat d’infermeria que va treballar durant la pandèmia sanitària de la covid-19 va patir ansietat i estrès a causa de l’excés de responsabilitat, manca d’informació sobre els seus contractes, incertesa acadèmica, manca d’equips de protecció individual, por a contagiar-se i també temor a infectar els seus familiars.
Així ho indica un estudi liderat per la Universitat de Lleida i l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), publicada a Journal of Clinical Nursing, que ha comptat amb finançament del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL)- i en el qual també ha pres part personal investigador de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), la Universitat del País Basc (UPV-EHU), la Universitat de Múrcia i l’Hospital Clínic de Santiago de Compostel·la.
L’anàlisi, ‘From students to nurses under pressure: Nursing students’ entry into employment during the first covid-19 wave’ (D’estudiants a infermeres sota pressió: inserció laboral dels estudiants d’infermeria durant la primera onada de la covid-19), ha detectat diferents aspectes negatius en relació a la inserció laboral de l’alumnat abans de finalitzar la carrera i durant una crisi de salut pública.
Així, un 18,5% de les persones que han participat en l’estudi destaca que va patir incertesa, ansietat, estrès i manca de preparació psicològica, mentre que un 17% remarca la manca de suport legal o el fet de no pertànyer a un col·legi oficial d’infermeres i un altre 17% posa de manifest que els seus contractes temporals eren poc definits. La situació sobre l’organització de les contractacions la defineixen com a “caòtica, sobtada i mancada de garanties en algunes ocasions”.
Les mateixes xifres indiquen que el 51% de l’alumnat va ser notificat un dia abans de començar a treballar; el 42% no va rebre cap tipus de formació específica per protegir-se del contagi i el 84% va atendre pacients amb covid-19 confirmat o sospitós.
La por a contagiar
La incertesa laboral va ser un maldecap més dins de l’impacte emocional de la pandèmia, i és que la recerca indica que el 25% de l’alumnat va experimentar estrès, el 15%, ansietat i el 54% es va sentir preocupat amb freqüència o molt sovint.
Entre els símptomes que relaten trobem palpitacions (35%), malsons (30%), mals d’estómac o indigestió (31,5%), problemes per dormir (29%) i dificultats de concentració (26%).
També destaca la preocupació per contagiar-se (75%) i per encomanar el virus a familiars o persones convivents, sempre present per al 34% i freqüent per al 22%.
Emocions positives
L’alumnat ha explicat que treballar enmig d’una crisi sanitària mundial va aportar aspectes positius a nivell laboral i emocional, com l’adquisició d’experiència (28%), l’orgull d’haver pogut ajudar (8%), i l’esperit d’equip (4%).
La recerca apunta que durant la primera onada de la pandèmia de març a maig del 2020 “els estudiants d’infermeria participants van començar a treballar en entorns d’atenció mèdica, en la seva majoria amb contractes d’assistent d’atenció mèdica, amb el desig d’ajudar en aquesta situació d’emergència”.
Professionalitat
Com a conclusió, subratlla que “van exercir un paper important en l’atenció de la salut i van demostrar una gran professionalitat”. “Permetre que els estudiants dels últims anys de les seves carreres accedeixin a feines en entorns d’atenció mèdica, en particular com a auxiliars d’atenció mèdica, va ser beneficiós per a la seva capacitació per respondre les crisis de salut pública, per a les infermeres companyes que van rebre suport enmig de l’escassetat de personal qualitat, per a la resta de l’equip de salut, i per als propis pacients, que comptaven amb més professionals d’infermeria per atendre’ls en un context de carència important”, afegeix.
L’estudi posa de relleu que, si bé l’actitud estudiantil va ser “lloable”, les universitats tenen el “deure moral i legal de protegir la salut i el benestar dels seus estudiants, així com lidiar amb les conseqüències emocionals d’aquesta feina”.
Per a l’elaboració d’aquesta recerca, es va contactar amb un total de 413 estudiants de tercer i quart del grau d’infermeria de la UdL, la UAM i la UPV-EHU, dels quals 92 havien començat a treballar com a auxiliars sanitaris durant la primera onada de la pandèmia. Aquest darrer grup, amb un 83% de dones i un 17% d’homes i una mitjana d’edat, és el que ha respost un qüestionari en línia que contenia escales validades d’ansietat i estrès.
