La doctora Rosa Maria Alcolea treballa des de fa més de 20 anys al CAP Besòs, on els passats 17 i 19 d’agost es van fer 1.541 PCR, amb un resultat de 34 casos positius. «La població aquí funciona pel boca a boca i és molt col·laboradora. El primer dia es va calcular que es farien uns 400 PCR i es van arribar a fer 569. La setmana anterior vam detectar una pujada important de persones que necessitaven fer-se una PCR, per contagi o per sospites. Com que hi ha molts pisos petits i viuen famílies juntes, venien a realitzar-se la prova famílies senceres, i també grups d’amics».
«Aquí hi ha un problema socioeconòmic important i el poder adquisitiu és més aviat baix. La gent de barri vol treballar, però té sous molt baixos. Els pisos solen ser d’entre 50 i 60 metres quadrats, en els quals poden viure dues famílies; per exemple, dues parelles amb els seus fills, o els pares amb els fills i els néts, perquè molts d’ells potser han perdut la feina i s’han vist obligats a tornar a la casa dels pares. També hi ha famílies de gent jove, migrant, que comparteixen el pis entre diversos per poder pagar-lo i arribar a final de mes», exposa Alcolea.
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari
Amb aquestes característiques, fer la quarantena en una habitació en cas de tenir Covid o d’haver estat en contacte amb un positiu, és gairebé missió impossible. «L’aïllament a casa és molt difícil perquè hi ha diverses persones convivint. Tu et pots posar mascareta i guants, però si la casa és petita, és molt complicat fer l’aïllament correctament, encara que s’intenta. S’han fet veritables esforços per deixar el malalt en una habitació, mentre tots els altres es reparteixen la resta de la casa». En moltes ocasions se’ls ofereix passar les dues setmanes de quarantena a un Hotel Salut proper, al Condal Mar «Ho han acceptat i estan molt agraïts que els hi hàgim pogut enviar. Allà se’ls atén com si estiguessin al barri i se’ls fa seguiment».
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari. «Han ajudat moltíssim i han fet un treball excel·lent», apunta Alcolea. «Moltes vegades, el pacient no entenia què passava ni per què insistíem en que havia de quedar-se a casa. O no entenia les instruccions que li donàvem. Tu li dius ‘mira’t la temperatura’, però hi ha gent que no està acostumada a mirar si té febre. Ens hem trobat amb gent asimptomàtica, que es trobava bé, i els costava molt entendre que havia de fer un confinament. Es preguntaven ‘per què no puc sortir, per què no puc anar a treballar?’, Si és que treballaven».
Notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’
A això s’afegeix la por d’algunes persones a quedar-se sense feina, sobretot quan perceben pocs ingressos. «Hi ha molta por a perdre la feina si agafen la baixa. Pensen: ‘Tinc un contracte amb un sou baix, i si el perdo? Què serà de la meva família?’ Això preocupa moltíssim en zones com aquesta». Més enllà que entenguin que han de finalitzar l’aïllament de 14 dies, si es troben bé, si la PCR és negativa, si ja no estan en contacte amb cap positiu i si necessiten amb urgència els diners, la situació és complicada. Moltes persones treballen en la restauració, sobretot en cuina, i en el sector de la construcció. També hi ha un col·lectiu important de treballadores de geriàtrics als quals se’ls està fent especial vigilància a causa del contacte directe amb la gent gran.
Els metges de capçalera, i tot l’equip ambulatori, es converteixen en un referent per a la població. «En barris com aquest, l’atenció primària és molt important. A nosaltres, el que ens sabia molt greu era que trucàvem a casa dels nostres pacients per saber com estaven i, tot i trobar-se malament, alguns no havien acudit a el centre. Et deien: ‘És que no vull molestar, que teniu molta feina’. En certa manera, en barris com aquest, notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’. Totes aquestes coses, sabent com de dur ha estat, són d’agrair. No només ha estat dur per a metges i infermeria, també per a administratius, treballadors socials… Tots han tret temps per donar una resposta comunitària, encara que voldríem que fos millor i esperàvem comptar amb més mitjans. Estem sobrecarregats i tenim molta feina, però estem al costat del pacient «.
La Doctora Rosa María Alcolea | Pol Rius
La pandèmia agreuja la pobresa
El doctor Daniel Roca treballa al CAP Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard, que atén persones amb problemes de drogodependències al barceloní barri del Raval. Per a Roca, «la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar les diferències. Qui té mitjans i recursos pot adaptar-se i tirar endavant, i qui no, segueix estant com abans». Potser per això, la població amb addiccions de droga i alcohol, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «Han estat força preservades de la Covid perquè en certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta. Crec que és un col·lectiu bastant aïllat del món». En cas que un drogodependent doni positiu per Covid, se l’envia a un equipament específic de la Fundació Pere Tarrés.
En els seus 12 anys com a metge al Raval, Roca ha vist com famílies de 15 membres vivien en una sola casa en què hi havia dues habitacions, sobretot quan vénen d’altres països i estan un temps amb els familiars que han arribat prèviament. «No és infreqüent», assegura el doctor. Recentment, va presenciar com 12 treballadors que recollien fruita compartien un mateix habitatge. Se’ls anava a buscar en furgoneta per portar-los al camp i, després d’acabar la jornada, se’ls portava de tornada a el pis. Quatre d’ells van donar positiu en les PCR, i alguns compatriotes es van negar a fer-se la prova en veure que els seus companys havien perdut la feina. La situació precària de treballadors com aquests és anterior a la pandèmia: «Moltes vegades, en el moment en què se signa el contracte, de forma encoberta, ja se signa la liquidació, ja tenen els papers preparats. Ho he viscut prèviament, igual que he vist contractes de quatre hores diàries quan se’n feien quinze».
La població amb addiccions, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «En certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta»
Roca sosté que «la pobresa i la precarietat no permeten fer les coses bé des del punt de vista sanitari. Els Hotels Salut només donen resposta a aquesta precarietat. Se’ls confina per no expandir la pandèmia, se’ls dóna tres àpats a el dia i s’evita la propagació de virus. Però no se soluciona el problema perquè segueix havent-hi molts pisos petits en els quals viu molta gent que necessita menjar. Sense pandèmia, ja teníem problemes, per exemple, amb persones diabètiques perquè fessin la dieta correcta. Amb la pandèmia, estem demanant un nivell d’exigència que no poden complir perquè abans ja no podien complir-lo».
En aquestes circumstàncies, els dos mediadors culturals de al CAP Drassanes no donen abast. «Hi ha gent que sap que està passant una cosa molt grossa però que no acaba d’entendre-ho. Els ho intentes explicar i, normalment, ho comprenen, els dius que hi ha un període d’incubació i que necessitem un temps en el qual s’aïllin per seguretat, però n’hi ha que no volen fer-se la prova, o que et diuen que ja l’han fet i no és així».
L’ambulatori rep cada dia centenars de trucades telefòniques relacionades amb la pandèmia, a més d’altres centenars que tenen a veure amb l’atenció primària habitual. A aquesta saturació s’hi suma un altre inconvenient quotidià: que no totes les persones estan censades al Raval, i no totes tenen targeta sanitària, amb el conseqüent esforç de temps i dedicació sanitària i burocràtica per atendre-les per via d’urgència o derivar-les a serveis socials. «L’organització administrativa és d’una manera, però la realitat és una altra. Intentem posar tanques a camp, però el camp és lliure», precisa Roca.
Olga Ortiz és metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà), un dels primers barris en què la Conselleria de Salut va organitzar cribratges massius de proves PCR, durant l’última setmana d’agost, amb l’objectiu de detectar a persones amb Covid que fossin asimptomàtiques. Dels 4.650 veïns que van acudir a la carpa proveïda per realitzar aquests test, 540 van donar positiu. Segons la doctora, una de les principals característiques de Sant Ildefons és que «té un nivell socioeconòmic baix, un dels més baixos de Catalunya. Hi ha grans blocs de pisos petits, d’uns 50 metres quadrats, amb molta concentració de persones». Com a mostra, cita un exemple de fa pocs dies: «Vam atendre a una família de cinc persones, amb la mare positiva, que viu en una sola habitació dins d’un habitatge. Ens vam organitzar amb els serveis socials perquè els portessin menjar, però no es pot fer un aïllament en una habitació amb cinc persones, així que vam tramitar el trasllat a un Hotel Salut de Barcelona perquè realitzessin allí la quarantena».
No tots els pisos de Sant Ildefons reuneixen aquestes condicions, però sí una gran majoria, i és freqüent que no tinguin ascensor o, si el tenen, que sigui per a edificis de nou pisos amb quatre portes per replà, amb el conseqüent risc de contagi en un espai tan petit sense airejar pel qual circulen desenes de persones al dia. Ortiz, que porta gairebé 30 anys treballant en aquest ambulatori, ha conegut històries molt variades amb la Covid, com la d’un home que va donar positiu en coronavirus i, quan van anar al seu domicili a comunicar-li-ho, els van dir que vivia en un cotxe al carrer. Va costar localitzar-lo, però finalment, amb l’ajuda de la Policia Local, el van trobar.
La barrera idiomàtica d’algunes famílies estrangeres juga en contra en l’aïllament, sobretot quan no hi ha mediador cultural, com és el cas d’aquest CAP: «Vaig trucar a un pacient malalt de Covid per al control de símptomes i quan vaig mirar a la història, vaig veure que havien programat les PCR per a la família, que eren la dona i cinc fills, i que no havien vingut a fer-la. Jo li preguntava i ell em deia a tot que sí. Vaig veure que no m’estava entenent. Li vaig demanar el telèfon de la filla gran, i la vaig trucar. No sabien que havien de fer-se els test i estaven tots al carrer, menys el pare, que estava aïllat en una habitació. No és l’únic cas».
Una altra de les particularitats del barri de Sant Ildefons és l’elevada taxa d’atur. Segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de juny, el conjunt de la ciutat de Cornellà té una taxa propera al 13 per cent. En el cas de l’atur juvenil, puja al 36 per cent. Davant la por de perdre la feina, Ortiz va presenciar com un home, camioner, es negava a fer-se la PCR perquè necessitava treballar. «Estem en una situació de risc important de salut pública, però no podem obligar-lo a fer-se la PCR. Sí que ho notifiquem, però dubto que hi hagi una xarxa que pugui controlar aquest tipus de casos».
Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius
El que funciona en aquest municipi del Baix Llobregat, assenyala Ortiz, és la xarxa social: «En la crisi de 2010, es va sobreviure perquè les famílies fan molta pinya. Els avis han ajudat moltíssim, amb una pensió vivien, no una, sinó tres famílies. Vivia la família de l’avi, més potser la família dels dos fills. A Cornellà, tenim un grup comunitari molt potent a tots els nivells, amb ajuntament, policies, sanitaris, escoles, associacions de veïns… Al juny, les cues de les PCR arribaven fins al mercat que posen alguns dijous, i una de les nostres infermeres, que va a les reunions d’aquesta Xarxa Solidària Ciutadana, va trucar a l’Ajuntament; van venir, van senyalitzar i van apartar els llocs del mercat, i va ser gràcies a la xarxa».
Des dels ambulatoris s’atén tradicionalment als pacients amb malestar, malalties diverses i patologies cròniques, al que ara s’afegeix la realització de les proves PCR i el seguiment a les persones que han donat positiu i els seus contactes, que també han d’estar en quarantena. Això ha produït una sobresaturació dels CAP, on els professionals veuen augmentar la seva jornada després de mesos d’estrès i baixes laborals. Només a Sant Ildefons, hi va haver durant l’estat d’alarma 23 baixes per Covid, en un centre de prop de 80 treballadors. «La gent de la primària està molt cremada. Sense menysprear la feina de ningú, molts dels nostres companys van anar a les Urgències de Bellvitge, a residències de gent gran, a Hotels Salut, i per a això es van tancar ambulatoris i es va concentrar la feina en alguns CAP. Igual que nosaltres ajudem a reforçar, no estaria malament que ara ens reforcessin».
En aquesta mateixa línia, el sindicat Metges de Catalunya, considera que el pla presentat per la Generalitat per enfortir l’atenció primària amb noves contractacions és insuficient perquè el sector arrossega retallades des de fa una dècada. La Conselleria de Salut ha anunciat la construcció de cinc nous espais hospitalaris per fer front al coronavirus, però sindicats sanitaris reclamen aprofitar les infraestructures sanitàries existents i prioritzar la inversió en els ambulatoris davant la saturació del personal.
La importància de la xarxa veïnal
A prop de Sant Ildefons, els barris de Collblanc, la Torrassa i la Florida, a l’Hospitalet, van ser els primers a registrar rebrots a l’àrea metropolitana de Barcelona, fins al punt que el 12 de juliol la Generalitat va restringir la mobilitat en els tres, i va tancar cinemes, teatres i locals d’oci nocturn durant 15 dies.
Lola Sirre és treballadora social del CAP Florida Equip Florida Sud des de fa dos anys. Destaca que una de les singularitats de barri de la Florida és que és un dels més densos d’Europa, amb prop de 30.000 habitants en 0,38 quilòmetres quadrats. «Socialment, és un barri molt vulnerable. Gairebé la meitat de la població és emigrant, i una part important està formada per persones grans que viuen soles», explica Sirre.
Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili
Pel que fa a nivell econòmic, a la Florida hi ha «un percentatge alt de persones amb baixa formació qualificada i de persones en situació irregular, que comporta que només poden accedir a una feina precària i d’economia submergida, fet que provoca una situació econòmica d’ingressos baixos i inestables».
Es tracta també d’un barri «envellit» en què la majoria d’habitatges són antigues, petites i sense ascensor, el que provoca que moltes persones grans pateixin aïllament social. «Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili», comenta Sirre.
L’habitatge precari és, de nou, un dels hàndicaps en un barri multicultural amb pocs recursos econòmics: «Una bona part de la població resideix en pisos multicompartits en els quals els nuclis de convivència són de més de sis persones, moltes vegades sense vincle familiar, que comparteixen espais comuns de l’habitatge. També ens hem trobat amb famílies senceres que viuen en una mateixa habitació».
Traslladant aquestes fragilitats a la situació d’estat d’alarma, Sirre destaca que, «des de l’Institut Català de la Salut, juntament amb la col·laboració de diferents administracions, per donar resposta als malalts de Covid-19, es va crear el recurs Hotel Salut Renaissance a l’Hospitalet per poder complir correctament l’aïllament. Els pacients del CAP La Florida que han patit la malaltia han valorat molt positivament aquest recurs perquè donava resposta a la demanda de no poder realitzar l’aïllament i a la por a contagiar a la resta del nucli de convivència». Des de juliol, es va deixar d’utilitzar el Renaissance i els pacients són traslladats ara a l’Hotel Salut SB Plaça Europa.
Per Sirre, «és rellevant la mirada de la feina social i sanitària en el marc de la pandèmia perquè tota la part científica de la medicina va acompanyada de problemes socials, i necessites fer com un trencaclosques amb l’equip mèdic i l’equip social, perquè una cosa va lligada a una altra. És molt important el treball sociosanitari en aquesta pandèmia per coordinar i vehicular totes les demandes dels pacients».
En el cas de l’atenció a la gent gran, des del CAP han col·laborat amb la xarxa comunitària del barri per fer seguiment a aquestes persones i ajudar-los en tasques quotidianes com baixar les escombraries o portar-los la compra, gràcies als voluntaris. «La gent gran tenia molta por. Aïllar-te durant tres mesos, a casa, sol… Al final desconnectes del dia a dia. En coordinació amb l’Ajuntament i les entitats del tercer sector, i amb el seguiment dels equips de salut i les trucades telefòniques, els acompanyem. Això és positiu perquè senten que no estan sols. Amb una trucada en la qual et expliqui com està vivint tot això, fas que es senti acompanyat i això allibera una mica a nivell emocional», sosté.
Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius
«El codi postal determina la qualitat de vida»
Les xarxes comunitàries i les entitats socials de barri són un altre punt de referència per a moltes persones vulnerables en època de pandèmia perquè estan en primera línia amb els més desfavorits i col·laboren en frenar les desigualtats. És el cas de l’Associació Educativa Ítaca, que treballa des de 1976 a Collblanc-Torrassa amb infants i joves i té des ludoteca per al gaudi dels més petits fins a projectes d’inserció laboral. El seu director, Felipe Campos, remarca que la densitat de població de la zona és similar a la de moltes zones de Bombai, ja que en menys d’un quilòmetre quadrat conviuen més de 60.000 veïns, el que el converteix en un territori d’una alta diversitat cultural, amb més de 120 nacionalitats diferents, més de 70 llengües i una gran pluralitat religiosa.
«Amb totes aquestes dades, podem intuir que amb una densitat de població tan gran hi ha un greu problema d’habitatge. Tenim pisos antics i aquest és un fet determinant que afecta la salut. Ens han dit que aquesta crisi afecta a tots per igual, siguem rics o pobres, però no és cert. Potser és el mateix mar, però no tots anem en el mateix vaixell, i els barris determinen de manera directa com és un confinament o una prova diagnòstica».
Camps ha vist la «por» a fer-se un test perquè «no és igual si et trobes en una situació administrativament irregular, no és igual si tens feina, si tens contracte o si treballes en l’economia submergida. Són elements que fan que el codi postal determini la qualitat de vida d’un nen, un adult o d’un conjunt familiar». Entitats com Ítaca, generen projectes socioeducatius per tal de «garantir la dignitat i l’equitat en les polítiques tant de protecció a la infància com de protecció i garantia de drets a famílies de barri».
Rosa Elvira Valdés i Rosario Paucas són auxiliars i porten més de 15 anys treballant a la residència Bertran i Oriola de la Barceloneta. Janina Gómez i Carmen Fernández són infermeres des de fa dos anys en aquest mateix centre. Les quatre van estar de baixa entre 40 i 100 dies. Tres per donar positiu en Covid i una, Rosario, per atacs d’ansietat, a més que va tenir símptomes lleus de coronavirus, però no va arribar a fer-se la prova PCR. Dels 75 treballadors d’aquest geriàtric, 40 van caure malalts.
Les quatre coincideixen que des de la direcció de la residència, els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien. Per això, els va alleujar, però no els va estranyar, que la Generalitat intervingués la residència per il·legalitats per part de l’empresa Eulen.
Les primeres alarmes van saltar a finals de febrer, quan a l’àrea de dermatologia del Centre d’Atenció Primària (CAP) de la Barceloneta van detectar un positiu per Covid. “Van avisar la residència que calia anar amb compte amb un usuari que, per desgràcia, després va morir. Calia aïllar aquesta persona 15 dies, però al desè, la directora va decidir que sortís a les zones comunes i no es va completar la quarantena. Nosaltres, com sanitaris, ja ens preocupem i exigim EPI, però van passar del personal”, critica la Rosa. A mitjans de març, només comptaven amb guants i, ni tan sols hi havia gel higienitzant a la residència. “Direcció deia que no calia, que en aquesta residència no hi havia casos, i era públic que a Madrid estava morint gent”.
Els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien
En el relat dels fets, Rosa destaca que el 20 de març va morir una dona “suposadament” per pneumònia. “Com que no li van fer la prova, no sabem si era Covid. Ja havíem avisat, ‘aquesta senyora té mocs, té tos, no menja’. I ens deien ‘La teva funció és atendre-la i ja està”. El 28 de març, diversos avis van començar a tenir símptomes i, finalment, aquella nit ens van lliurar les mascaretes FFP2, una bata verda de quiròfan i unes ulleres de protecció”.
“Van decidir traslladar els malalts a les instal·lacions de centre de dia, ja que estaven desocupades, però amb tan mala fortuna que van posar els usuaris en uns llits que no estaven articulats. Què passa? Que a l’ésser residència, no tenim oxigen. Només hi ha un compensador que dóna molt poquet oxigen, i aquells usuaris en necessitaven més”. La Rosa va veure la directora moure’s per l’ascensor d’una planta a una altra amb el mateix EPI que portava al centre de dia, que era on hi havia les persones amb febre alta: “Va ser un desastre”. “El diumenge 29 de març jo ja me’n vaig anar amb unes dècimes de febre. Aquí va començar la gent a emmalaltir. La directora va tenir coneixement que el 20 de març dos treballadors es van encomanar, però no ho va comunicar ni va aplicar el protocol. Això va ser un desastre que va arribar on va arribar: mitja plantilla malalta i un terç dels usuaris morts”.
Afirmen que hi va haver molta frustració i que no han tornat a treballar igual; responsabilitzen l’anterior directora, María José Rodríguez. “Actuava amb supèrbia i amb ineptitud, perquè per sentit comú ja havia d’haver pres mesures, amb la que estava caient. Va ser totalment una irresponsabilitat”, assenyala la Rosa, mentre la resta assenteix a les seves paraules.
La Rosa vivia a casa del seu germà amb la família d’aquest, la seva esposa i tres fills menors, de manera que quan li van diagnosticar la Covid va decidir mudar-se al pis d’una amiga, coneixedora de la situació. No sent temor per acudir al seu lloc de treball, però de moment no tornarà amb el seu germà. La Rosario viu amb el seu marit i dos fills menors i segueix el mateix protocol com si hi hagués algú infectat, encara que és impossible no tocar els nadons. La Janina va passar les quarantenes (va donar dues vegades positiu) a casa amb el seu germà malalt d’esquizofrènia, que va donar negatiu en totes les proves.
La Carmen viu sola i no té la càrrega afegida de poder contagiar algú al seu domicili particular, però va sentir, com les seves companyes, la “frustració” i la “impotència”. Un dia abans d’agafar la baixa, el crític 28 de març, va ser ella qui, desobeint les ordres de direcció, va telefonar al CAP i va informar que hi havia diversos pacients amb febre i amb falta d’aire: “La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP. Van enviar a una doctora amb EPI i va ser llavors quan van aïllar i ja es va saber tot”. Les quatre tenen una qüestió sense resoldre: “Què es podria haver fet?”. Els estranyava la postura de la direcció, però alhora escoltaven notícies que estava succeint el mateix en altres geriàtrics i que era una pandèmia sense precedents per a la qual no hi havia vacuna.
La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP
Al reincorporar-se a la feina, han sentit el “buit” i la “fredor”: “És que van morir moltíssimes persones”. Assegudes en una terrassa de la Barceloneta, recorden residents que ja no hi són, com una senyora molt apreciada que portava anys amb elles i que té una filla molt activa i coneguda al barri, que tot i que oblidava algunes coses, recordava el nom d’elles i reconeixia la seva veu. O un senyor mut molt atent i molt seguidor del Barça que col·laborava en les activitats de centre, sobretot per Nadal, per adornar l’arbre. Esmenten els noms d’uns i altres, i el seu tracte amable. “Et dius, ‘però, per què? Si no hauria d’haver mort… ‘però aquesta malaltia ha vingut a matar”.
Com afiliades al sindicat co.bas, donen suport a la demanda de reconèixer el contagi per coronavirus com malaltia laboral amb l’objectiu de tenir més drets en cas de complicacions, i és que entre les seqüeles de la Covid, afirmen tenir caigudes de pèl, taquicàrdies, cansament extrem, falta de respiració i dolors d’esquena. A Bertran i Oriola, ara hi ha més material sanitari i més protecció, però davant els temuts rebrots, remarquen que no cal abaixar la guàrdia i que tots els empleats estan més alerta i més vigilants. “Esperem que la Generalitat no li tregui l’ull a les residències, perquè a la que es descuidin, les empreses són empreses”, subratlla la Rosa.
D’esquerra a dreta: Rosa Elvira Valdés, Carmen Fernández, Janina Gómez i Rosario Paucas | Pol Rius
“Ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar”
Joan Carles Callau és gerocultor i responsable de planta a la residència municipal Fort Pienc, al barri barceloní del mateix nom, des de 2008. Ha patit la falta de màscares, amb l’excusa de no crear alarma o malestar entre els residents, i d’EPI, que va provocar un degoteig de contagis. A principis d’abril, els treballadors van començar a rebre màscares quirúrgiques per a diversos dies, després una per cada jornada laboral i, quan va començar a haver-hi positius en la residència, els van donar una bata per setmana i una FP3 per tot el mes.
En aquest geriàtric de 137 places, sense comptar el centre de dia, repartides en cinc plantes, van morir 25 persones, de les quals 20 estan confirmades com mort per coronavirus, mentre que a la resta no li van fer les proves. Dels 101 treballadors de Fort Pienc, gairebé la meitat van emmalaltir, entre ells, Joan Carles, que va arribar a estar hospitalitzat de gravetat amb problemes respiratoris i va estar prop de dos mesos de baixa.
De la seva visió sobre el tracte als avis, destaca: “No permetien enviar als hospitals i molts familiars no han pogut veure els seus morts. Dels que han sobreviscut, anímicament han perdut bastant perquè calia tenir-los tancats. Al principi, l’empresa no sabia com manejar aquests casos i ara segueix havent rotació de personal”. Sacyr Social és la gestora d’aquest equipament i, en l’actualitat, destina la cinquena planta a persones amb Covid o amb símptomes.
Sobre les queixes de familiars per desinformació, el gerocultor confessa que “ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar i, què si s’assabentaven que ho fèiem, prendrien mesures, però alguns companys sí que han parlat amb familiars perquè trucaven per preguntar com estaven”.
Janina Gómez (esq) i Rosario Paucas (dta) | Pol Rius
“Vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”
En altres residències tampoc està ben vist donar informació a l’exterior. Una sanitària d’un geriàtric de la comarca lleidatana de Segrià, que prefereix romandre en l’anonimat, explica que al principi no tenien ni mascaretes ni EPI. Les treballadores i els familiars dels usuaris van comprar les màscares i, davant la falta d’equips adequats, van tirar de creativitat i supervivència: “vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”.
En aquest centre, equipat per a més de 40 places, es van encomanar una dotzena d’avis, dels quals al menys un no ho va superar. “Crec que hem tingut força sort perquè aquí hi ha infermeres suficients, no tenim un excés de residents i l’atenció mèdica ha funcionat. A mi, el que em va cridar l’atenció, va ser el desemparament per part de l’Administració, el ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’. Això sí em va afectar”, explica.
Em va cridar l’atenció el desemparament per part de l’Administració: ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’
El fet de portar material de casa i d’enviar les persones amb símptomes a l’hospital va ajudar a descongestionar la residència. “Al principi, va ser bastant desastrós. Després, la Conselleria de Salut va començar a enviar material, els malalts van anar evolucionant bé i van tornar aviat. Tenim sales diferenciades, espai a l’aire lliure, hem pogut treballar bé, ha funcionat i no hem tingut cap rebrot de moment”, recalca des d’un dels punts calents de Catalunya.
Segons aquesta sanitària, el preocupant és l’atenció a les persones amb demència. “No entenien què estava passant. Explicar i moure’ls d’un lloc a un altre va ser molt complicat. Van tornar a rebre visites de la família i van tornar a estar tancats. Què podem fer? Tenim gent que vol sortir al carrer, que vol fer una passejada i que et pregunta per què no vénen a veure’ls seus familiars. Altres sí que són conscients del que està passant i es consolen dient que caldrà tenir paciència”.
Per això, considera imprescindibles les trucades i videotrucades. “Ho hem cuidat moltíssim. Les famílies han pogut parlar amb ells i veure com estan. Els mitjans tècnics han ajudat molt, si no, hauria estat pitjor. I la gent, quan et veu pel carrer, ho agraeix”. Per a ella, el millor d’aquest període ha estat veure tornar les persones de l’hospital: “Això ha estat gratificant”.
Rosa Elvira Valdés | Pol Rius
“Exigim més inversió en residències”
Marea de Residències és una plataforma que reuneix treballadors i familiars per reclamar uns serveis públics, universals i de qualitat. Eduardo Calderón, membre d’aquesta agrupació, destaca que “el problema principal a les residències és que, anteriorment, ja hi havia manca de personal i mitjans”. “El 2019 ja dèiem que si hi havia un virus no hi hauria mascaretes, i el virus ha fet evident el que havíem anunciat. No hi ha ni una comunitat autònoma que s’hagi salvat”.
Per a Calderón, el sector de la dependència ha estat “un negoci per a les constructores” i, si s’haguessin potenciat més les cures a casa, la situació hagués estat menys greu. Considera que habilitar l’habitatge perquè un familiar estigui a casa, “no interessa, no dóna beneficis” però donada la situació actual “com has de confinar algú en una residència a la que acaben de morir la meitat d’usuaris i no hi ha personal ni mitjans?”.
Segons dades acumulades de les comunitats autònomes, més de 19.600 ancians han mort per Covid o amb símptomes a residències a Espanya, el que representa prop de el 70 per cent del total de les més de 28.000 morts comptabilitzades pel Ministeri de Sanitat. Segons l’opinió de Calderón, tot i les xifres, a les residències continua havent deficiències en el manteniment d’aparells, com grues per aixecar a la gent gran, se segueix estalviant en menjar i no compten amb la plantilla necessària. La pressió de familiars i treballadors a l’Administració per dignificar els geriàtrics contínua: “Exigim més inversió en residències públiques”.
Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
Caty Serrano | Pol Rius
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
Mª José Cardelén | Pol Rius
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
