Just Deploy It!

Autor: Ana Basanta

  • Marina Subirats: “Moltes dones m’han dit: ‘A mi la mare no m’estimava’”

    A ‘De mares a filles. La transmissió de la feminitat’ (Edicions 62), Marina Subirats Martori reflexiona sobre com, durant segles, moltes mares han transmès la seva pròpia frustració sobre els límits de ser dona. Revoltar-se contra aquesta norma social imposada pel sistema patriarcal ha suposat rebel·lar-se també contra la mare, i això està ple de contradiccions. La relació entre mares i filles, diu, tradicionalment ha estat perversa perquè es basa en l’estima i, alhora, en la incomprensió.

    Si bé en l’actualitat hi ha grans diferències, hi ha una batalla feminista que a nivell general no ha estat guanyada: perdura el culte a la imatge i la importància de seguir els cànons de bellesa per agradar als altres.

    Comentes que, tradicionalment, les mares han transmès a les filles, amb petits gestos quotidians, que ser dona és una condemna, sobretot amb el que s’espera d’elles en l’àmbit familiar i social. Com de gran ha estat aquesta condemna?

    Ha estat enorme. No sempre s’ha manifestat de la mateixa manera. En les societats més antigues, aquesta condemna passa per una mutilació física, com en el cas de la Xina amb tenir els peus petits, o en el cas, encara actual, malauradament, de les mutilacions genitals a l’Àfrica.

    Sempre afecta el cos, però també és simbòlic: amb els peus embenats pots aconseguir que la dona no es pugui bellugar i, com que no pot caminar, no pot anar gaire lluny. Tenim altres formes, com, per exemple, a llocs del nord d’Àfrica, on has d’anar ben tapada i això arriba fins al burca, que és una mena de presó en la qual no pots anar gaire lluny tampoc.

    Marina Subirats: «Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer» | Pol Rius

    Hi ha d’altres casos, com unes robes que t’oprimeixen. En el món occidental això ha estat més difícil de veure, com quan les dones duien mirinyacs o quan duien cotilles i faixes. Van estar de moda els ‘corpiños’ (cossets), que el que premien eren els pulmons i tenien uns cordons per prémer més, amb la qual cosa tampoc no pots anar gaire lluny.

    Expliques que recordes perfectament el dia que et van dir a casa que t’havies de posar faixa. I també quan vas decidir treure-te-la. La faixa i aquest tipus de vestimentes podrien ser un símil del concepte de ‘maresposa’?

    És clar. La meva mare i la meva tia, que duien faixes, em deien ‘és que així vas subjecta’, però jo tenia 14 anys i era primeta. Jo era una nena que saltava, anava a l’escola i jugàvem a córrer. I, de cop i volta, trobar-te amb una cosa que t’apreta i que quan fa calor et fa llagues… Trobem aquesta subjecció del cos per raons morals o estètiques. Què deia la meva mare? ‘És que si no, quan camines, se’t mou la carn i és una vulgaritat’.

    Per descomptat, no és el mateix posar-me una faixa que que m’embenin els peus als 10 anys i se’m gangrenin els dits. Com més mirem cap aquí, aparentment, hi ha més llibertat i menys opressió directa, però és substituïda per una opressió mental.

    Parles dels comentaris de la mare i de la tieta. Què creus que ha fet més mal, la religiositat o la frase del ‘què diran…’?

    Les dues coses, perquè van lligades. La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat. Això instal·la una opinió a la gent sobre coses que són lletges i no s’han de fer i, per tant, el veïnatge parlarà malament de tu si les fas, perquè no compleixes amb les normes que no estan mai explicades del tot, però que són com del grup. Llavors, la mare això no ho vol perquè no vol que et critiquin i has de ser una dona com cal.

    Generalitzant, les mares han transmès de forma inconscient aquesta inseguretat que facis el que facis mai no serà prou?

    Exacte, que mai és prou. I que sempre tu ets culpable. Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer. I, llavors, la mare t’ha de corregir, perquè la mare és la que ha d’aconseguir que siguis la dona perfecta. Tot el que tu fas que surti d’aquest motlle, que surti d’aquest model, la mare t’ho ha de corregir, perquè si no ho fa, tu no seràs la dona perfecta i el resultat d’això és que no et casaràs, que ningú no et voldrà o que et criticaran o que seràs una mala dona. Però la idea més immediata és que no et voldrà ningú, no et casarem. I això seria un fracàs per a la mare. Estic parlant d’un model antic.

    La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat

    A la segona part del llibre explico la reacció contra això, i ho faig a través de la Simone de Beauvoir, que ens ha deixat molts escrits sobre la seva revolta. Ella va néixer el 1909, uns 35 abans que jo. No són molts anys de diferència, però era d’una família benestant francesa molt més rígida que la meva. No la deixaven sortir sola o no la deixaven pintar. Era realment una cosa terrible. I tenim l’exemple de la seva amiga, Zaza, la que va morir, que estava enamorada d’un home i la mare no la deixava sortir amb ell. Revoltar-se contra això li va costar moltíssim, li va costar molts plors, perquè era rebutjar la mare i entrar en conflicte amb la mare i negar tot el que la mare li transmetia.

    D’alguna manera, era com si trenqués amb la mare?

    Trenca amb la mare, però com que amb la mare hi ha un vincle afectiu, que en general és fortíssim, això és molt contradictori i molt dolorós. Ho explica a ‘Una mort molt dolça’ quan parla de la mort de la mare, que està considerat com un dels seus millors llibres perquè no és tant la dona intel·lectual, sinó que explica una vivència, i la vivència és dolorosa i ella està dividida.

    ¿Creus que la relació mare-filla és de les més contradictòries que existeixen, en el sentit que les mares han heretat la frustració, a causa del sistema patriarcal, i no entenen algunes de les oposicions de les filles; en canvi, com dius al llibre, ningú no t’estima com una mare?

    Sí, per això és tan complicat. Jo dic que és perversa perquè és una relació amorosa, una de les més amoroses que hi pugui haver, que és la de la mare amb les seves criatures, siguin nens o nenes, però en el cas del nen, la mare l’ha d’impulsar, l’ha de fer créixer, i en el cas de la nena, l’ha de disminuir. Però t’estima molt. Estic parlant d’una època que ja ha passat, tampoc no he analitzat totes les cultures, perquè és impossible, però podríem dir que aquest ha estat el patró.

    Possiblement, encara moltes mares transmeten frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat

    Ara està sent diferent. Possiblement, encara moltes mares transmeten el mateix, la frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat. Però, per què és tan complicada? No perquè les mares siguin estúpides o perquè siguin males mares, és perquè és la norma social imposada pel patriarcat, que les va mutilar, que ja les va fer posar dintre d’aquest motllo, que elles ja el van patir, unes més i altres menys, depèn de l’energia que tingués cada una i de les aspiracions, i després elles ho transmeten a la filla.

    Fruit aquesta relació tan complicada i plena de matisos i d’històries personals, ¿un cop trenques amb la mare pots trencar amb tot o gairebé amb tot, amb les normes establertes pel patriarcat?

    Va ser difícil escriure el llibre perquè el volia fer a partir d’entrevistes, i em vaig adonar que les dones no eren conscients que això era una norma, una norma patriarcal, sinó que deien ‘com és que la meva mare…?’, ‘és que com era la meva mare…’, ‘és que mira, em va dir…’, com si fos un problema estrictament entre persones.

    Jo el que he volgut explicar en aquest llibre és que és una norma social i que quan anem fent retrocés d’aquesta norma, també canvien les relacions entre mares i filles, que no haurien de ser conflictives en si mateixes. Ho són perquè estem en una societat patriarcal que obliga les mares a fer això, però per a la majoria de dones, això es viu com un fet individual i estricte de tu amb la teva mare.

    «Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que, si una dona no és mare, sigui una dona realment» | Pol Rius

    Per exemple, al llarg de la vida, no només quan preparava ‘De mares a filles’, hi ha hagut moltes dones que m’han dit: ‘A mi la meva mare no m’estimava’, i a totes les desgràcies que els hi passaven durant la vida veien part de culpa en la mare, ‘perquè la mare no em va estimar prou, i això em va crear uns problemes, etc.’ Que puguis trencar amb tot? No ho sé, perquè, possiblement, si creus que tens una deficiència afectiva amb la mare, busquis l’afecte en altres persones. I, per tant, el buscaràs en les amigues, la parella, potser els fills, i et resistiràs a creure que tota relació implica una lluita de poder.

    Es pot ser mare, feminista i esposa mantenint el concepte de l’àngel de la llar?

    Jo crec que no, perquè això està basat en una frustració personal. Per tant, crea molt mal rotllo. Recordo que la meva mare volia ser mestra, però després de la guerra això no va poder ser i ella tenia molt ressentiment cap a l’estat, i estava sempre fregant, cuinant i ocupant-se de tot. En certa manera, hauria volgut que jo, que vaig tenir tres germans més petits, o les dones dels meus germans, l’haguéssim anat substituint. No ho va aconseguir, i això va crear molta ràbia, la sensació d’haver fet un gran sacrifici per als altres que no es veia recompensat perquè aquesta figura de l’àngel de la llar, en comptes de ser enaltida, més aviat era denigrada, era com dir: ‘Però tu per què t’has conformat a fer això a la vida?’

    Hi ha incomprensió entre mares i filles?

    És clar. També pot ser que hi hagi filles que s’adaptin molt bé a aquest rol i se sentin còmodes. Però les que no s’adapten, que són moltes, han de lluitar contra aquesta imposició i això vol dir lluitar contra la mare. A vegades, contra el pare, si la mare és molt feble. Simone de Beauvoir, tal com ho explica, sembla que la seva mare no era una dona excessivament forta, i diu que si només hagués estat amb la mare, potser l’hauria pogut portar més o menys per on ella volia, però hi havia el pare, que exigia, exigia i exigia que no fos d’aquella manera. En canvi, quan parla de la Zaza, tenia una mare fortíssima i era la mare qui deia ‘tu amb aquest home no hi pots anar’.

    La norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix

    Evidentment, hi ha un tema de personalitat, perquè no totes les dones són iguals, n’hi ha de més potents, altres no tant, o són més bones dones, altres no tant, i també depèn de com de rebel sigui la filla i del seu entorn. Això modula la relació, mai és exactament el mateix, però el que volia subratllar és que la norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix. Per què? Per què el que mana, o manava, a la societat és que les dones siguem submises, obedients i que ens conformem amb un rol. Si tu, de manera espontània, no ets així, qui t’ha de convertir és la mare. I això és el que crea, podríem dir, el conflicte.

    És tabú no parlar bé o parlar malament de la mare, més enllà dels espais reduïts de molta confiança?

    Sí, perquè llavors això és magnificat. Perquè, fixa’t, correspon a un pensament religiós, tan catòlic com islamista i d’altres. Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que si una dona no és mare, sigui una dona realment. A aquesta dona se li demana tot, des del sacrifici físic, podríem dir, de l’embaràs, d’alletar la criatura, fins a estar sempre pendent, de cuidar-la, de tot, fins i tot no queixar-se, estar contenta amb el que fa, no contestar malament al marit, no imposar res… I, a canvi, no se li dona res. L’únic que se li pot donar és el mèrit. ‘Què faríem sense ella? És tan bona, és un àngel’.

    Podríem dir que aquest àngel és una compensació simbòlica, perquè moltes vegades no té un duro, no pot decidir si té ganes de comprar-se un vestit perquè ha de demanar diners al marit i no els hi dona i llavors ni s’atreveix. Aquesta dona no té cap compensació, l’únic que pot tenir és una compensació simbòlica del tipus ‘És que les mares són meravelloses’.

    La filla arrossega un sac de culpabilitat que no t’acabes de treure?

    Jo crec que ara menys. Hi ha graus. Ara hi ha dones africanes que han estat mutilades i que després han parlat, i tenen un odi cap a les que li van fer aquest horror. Imagina’t les dones xineses, que després no podien caminar. Pot haver-hi un odi, però com que tot això va acompanyat d’un ’ha de ser així, si no, no et voldrà ningú’, la dona s’ha de conformar amb el seu destí. El seu destí és terrible, però és aquest. És la llei patriarcal.

    I, ara, què està passant a l’Afganistan i a l’Iran? Estan enverinant nenes a les escoles perquè no hi vagin. No hi ha igualtat. Exigeixen que les dones siguin ignorants, que no surtin de casa, que estiguin només al servei dels homes. I hi ha nenes que van a l’escola, i per convèncer-les que no, les enverinen. Estem pràcticament en el cas de les societats antigues. És a dir, has de ser una dona com jo et dic, i si no, millor morta.

    En el món occidental, en el dia a dia, ¿un dels grans canvis seria que tot i que la dona continua assumint el pes de les cures, també hi ha el missatge que t’has de cuidar a tu mateixa?

    Sí, s’està produint, però, aquí hi ha una evolució que, jo que ja porto molts anys en el feminisme, l’he vista. Al començament era, ‘hem de deixar de sentir-nos responsables de la vida dels altres i ens hem de començar a cuidar nosaltres’; ’tu també tens dret a tenir una tarda per a tu’. I d’aquí creix tot el missatge d’anar-te distanciant del treball de cura, i d’anar posant el focus en tu mateixa. Si ho mirem a nivell de la civilització, això és molt greu, perquè vol dir que ningú s’ocuparà dels altres, o sigui, fem cada vegada persones més egoistes. El meu punt de vista és que necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la. Les dones hem anat cap al perfil masculí, ‘escolta, jo m’ocupo de lo meu, em cuido a mi mateixa’.

    Necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la

    Jo, quan tornava de l’escola, volia tenir la meva mare, parlar amb ella i jugar amb ella. Ara hi ha criatures que van a anglès, a música, a piscina, etc., perquè els pares treballen i les han de tenir ocupades. El vincle amorós no el substitueixes per unes activitats extraescolars. No dic que sigui millor que la criatura estigui tot el temps amb els pares, dic que el fet que només els vegin una estoneta quan tothom està cansat, s’ha de fer el sopar i anar-se’n a dormir, fa que la qualitat del vincle i de l’aprenentatge no sigui la mateixa.

    És complicat compaginar-ho…

    És complicat… A mi el que em sembla és que ara les dones hem adoptat una vida masculina. Hem de fer que els homes i les dones adoptin part de la vida femenina i la vida de cura, però compartida. Si no és compartida, doncs no.

    El llibre t’ha servit per entendre la teva mare o, d’alguna manera, per reconciliar-te amb ella, tenint en compte aquestes contradiccions entre mares i filles?

    Sí, perquè les he entès. Fa anys que les he entès, perquè amb la meva mare vaig poder parlar molt. La meva mare era una dona molt intel·ligent, que havia fet molt d’esforç, perquè ella és la que salta d’un poble petit a Barcelona. Era d’una família pagesa on el seu pare deia que per què s’havia d’aprendre a llegir? Va acabar sent mestra, i va fer un salt molt gran.

    Jo vaig poder parlar amb ella quan ja érem grans. Ella va morir quan jo ja tenia 50 anys. Vam poder parlar i jo crec que hi va haver un punt de trobada. I, abans de morir, em va dir ‘gràcies per tot el que he après de tu’. I vaig ser jo la que no vaig saber agrair-li el que havia après d’ella. Potser per això encara ho remeno després de tants anys. Però molta gent no ho perdona mai.

    Marina Subirats i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius

    Hi ha moltes dones que diuen ‘la meva mare no em va estimar’. Què vol dir? Que el conflicte s’ha dut fins a l’últim moment. I que no han pogut trobar un punt d’entendre-ho. Però jo, insisteixo, això em permet de comprendre que no és que les dones siguin unes males bèsties que es mengen l’ànima de les filles, és que elles han estat ‘matxacades’ abans. I les seves mares també abans. I això ho han de transmetre. Tenen el mandat de transmetre-ho.

    Alguns d’aquests aspectes podríem dir que estan superats al món occidental, però cites que hi ha altres tipus de problemes, com el culte al cos, la influència de la publicitat i dels ‘likes’ a les xarxes, la bulímia, l’anorèxia… Més en dones que en homes. Què ha passat, just ara, que són més feministes?

    La meva sensació és que les mares han sortit a treballar, tenen un altre punt de vista i, en certa manera, s’han empoderat. Ni totes ni per igual. Si tu parles ara amb moltes dones consideren que no han d’estar submises al marit. Una altra cosa després és què fan a casa seva, fins i tot sense adonar-se’n. Però la imatge que presenten és de molta més independència del que presentaven les nostres mares. Però ara això s’ha capgirat.

    Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’

    Aquesta cosa tradicional que una dona no vivia tant per si mateixa sinó com a objecte de desig i de servei als altres, això és un missatge que es dona a través dels mitjans de comunicació. L’èmfasi en l’aspecte és molt curiós. Abans havies d’anar tapadeta, havies de tenir faldilles llargues… Jo soc de l’època en què s’havien tallat les faldilles, però les faldilles no podien pujar del genoll, els escots havien de ser petits, etc. I no havies de ser presumida, havies de ser discreta. A això se li ha donat la volta. Per què? Perquè s’ha posat al servei de la societat de consum. I què hi ha? Molta roba, però una roba molt llampant. Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’.

    I està creant problemes de salut.

    Torna a ser el treball sobre el cos. Quan tu camines damunt d’uns talons així alts i prims, -ara s’ha posat de moda les vambes, menys mal- els talons deformen el peu i no els aguantes tanta estona. Però, què és l’elegant? No només això, has d’anar depilada, has de ser prima, però prima segons el cànon, ara has de tenir cul i pit, cintureta molt prima i cames molt primes. A Disney van arribar a dibuixar les noies amb la cintura més estreta que el coll. És a dir, hi ha tota una sèrie de pràctiques encaminades a convertir-te en objecte de desig de l’altre. I pensar que això t’empodera, que et dona poder perquè faràs el que voldràs de l’altre, acaba sent fals, perquè què és el que està veient l’altre? Una pornografia on les dones són absolutament tractades com objectes de plaer. I no importa per res el que li passi a ella.

    Des de la teva experiència en el món de l’educació, què es pot fer des de les escoles?

    Moltíssimes coses. Fa anys vaig escriure ‘Rosa y azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta’. El vaig fer, amb una companya, a partir de gravar a les escoles i de comptar les paraules que es deien a nens i a nenes a primària. Vam veure que per cada 100 paraules que el mestre o la mestra havien dit als nens, n’havien dit només 76 a les nenes. Era un dèficit d’atenció a la nena.

    Vam veure que la nena sovint era utilitzada per ajudar la mestra a controlar el nen, quan era petit i se l’havia d’acompanyar al lavabo. A una escola rural, em van dir que posaven una nena enmig de dos nens perquè ella els ajudava a fer els deures. Això no és un cas aïllat ni una anècdota, segurament és un exemple de com continuarà creixent.

    En aquell estudi vam veure que els nens, quan tenen certa autonomia van corrent i van cridant i no van enlloc, simplement estan prenent possessió del seu espai. Les nenes, no. Les nenes surten del seu lloc i van a fer una cosa concreta a un altre lloc. No hi ha intent de possessió de l’espai. Vam veure que els patis s’havien convertit en pistes d’esports, amb porteries de futbol o canastres de bàsquet on s’instal·laven els nens, i elles miraven amb por a creuar per si rebien un cop de pilota. I, a les nenes, que se’ls deixa fer? Que siguin maques, que siguin sexis.

    Es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte

    Tornem al punt de partida, mostrar-se d’una manera determinada per als altres…

    Clar. Tu no ets vàlida com a individu, sinó pel fet que ets un objecte de desig de l’altre. I això és el que caldria aturar. I és molt difícil. Un exemple, hi havia un centre on portaven les nenes de cinc, sis, set anys. No sé si encara existeix. Allà les banyaven, feien massatges, les maquillaven, posaven pestanyes, les pentinaven, les vestien i les ensenyaven a caminar com a models. Llavors, feien totes les fotos del món i les donaven als pares i mares, i tota la família estava encantada. La nena entén que la seva manera de triomfar és aquesta, ha trobat el camí que haurà d’utilitzar perquè algú li faci cas: ser molt mona, molt simpàtica, molt somrient… És molt difícil plantar cara a això perquè són les mateixes mares i àvies les que estan seduïdes i diuen: ‘És que estan tan mones’.

    Tenim batalla de l’estètica per a molt de temps?

    Jo crec que aquesta serà de les més difícils de donar-li la volta. En altres terrenys hem accedit a la universitat, a les professions, a la política però, en canvi, es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte.

  • L’hospitalitat, més enllà del tractament mèdic

    La paraula ‘hospital’ ve del llatí ‘hospes’ i en el seu origen significava ‘hoste’ o ‘visita’. Després es va transformar en ‘hospitalia’ com a ‘departament de visites forasteres’ i en ‘hospital’ com el lloc que atén persones grans i malaltes.

    Un hospital és sinònim en l’imaginari col·lectiu de bates blanques, metges, metgesses, infermeres, infermers, auxiliars i tot un conjunt de professionals que tenen cura de les persones, però tot això té més sentit quan va acompanyat d’un espai i uns serveis amables que siguin sinònim d’escalfor, humanitat i amabilitat, més enllà del tema estrictament biomèdic.

    Amb aquesta premissa, l’equip de Direcció de Qualitat i Experiència del Pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona aporta una mirada emocional per tal que persones ateses, famílies i acompanyants, tinguin una estada més còmoda, dintre de les circumstàncies.

    “L’hospital, des del valor de l’hospitalitat, que és el nostre valor central, sempre s’ha enfocat en com atenem les persones. És important curar i cuidar les persones, però també com les atenem”, sintetitza David Nadal, adjunt de direcció de Qualitat i Experiència del Pacient.

    Per això, l’any 2015 la direcció del centre va decidir fer un pas més enllà i crear aquest departament per tal de focalitzar en com introduir noves metodologies centrades en la participació de les persones per tal de dissenyar, transformar i innovar els espais.

    “Aquest pas implica que pacients, famílies i professionals en formen part des de la seva veu i les seves necessitats de tot el que anirem canviant a l’hospital. No és un tema només d’espais concrets, sinó que és generalitzat en l’organització”, remarca Nadal.

    Model participatiu

    D’aquesta manera, es repensen els serveis i els models d’atenció en diferents estrats, tenint en compte l’experiència del pacient en l’hospitalització, les consultes externes, les urgències i la resta de serveis hospitalaris. A més, hi ha el consell de famílies i el consell de joves amb els quals tenen reunions periòdiques per tal de plantejar aspectes més estratègics i transversals de l’organització.

    David Nadal i Joan Vinyets | Pol Rius

    Un exemple, d’entre més de 50, és el de la punció. Tal com explica Joan Vinyets, cap de l’àrea d’Experiència del Pacient, “hi ha una gran quantitat d’estudis científics que demostren que un dels aspectes més angoixosos per als infants és el tema de la punció. Això ho hem de situar en context. En l’àrea d’experiència del pacient, l’extracció és un tema traumàtic i l’equip va decidir abordar això per reduir l’experiència negativa dels infants. Cal aportar la veu dels teus usuaris”.

    Tot va començar des de l’observació. L’equip de Qualitat i Experiència del Pacient va detectar que al servei d’extraccions hi havia moltes cues i al matí s’acumulava molta gent, per la qual cosa es van plantejar com reduir les cues i van posar en marxa el projecte el 2017. Es van fer enquestes, es van recollir opinions i es van trobar punts crítics.

    El repte era com gestionar els espontanis i com informar els pacients que ja venien preparats, així com el fet de gestionar les agendes i verificar si era necessari que tothom s’acumulés a primera hora del matí i que vingués en dejú, o si hi havia persones que podien ser ateses a mig matí o a la tarda.

    Abordar la por i el dolor en la punció

    Es va detectar que, generalitzant, hi havia pacients que tenien por i hi havia famílies que no venien prou informades, dos fets que retardaven el procés de punció. A més, hi havia persones amb diversitat funcional i els extractors necessitaven poder fer un abordatge diferent.

    Per arribar a aquestes conclusions, es van fer desenes d’entrevistes a professionals i a famílies, així com més de 200 enquestes a pacients per saber quines necessitats o sensacions tenien abans i després de l’extracció. La novetat, explica Joan Vinyets, és que “no només enfoques en el moment de l’extracció, sinó en l’abans, el durant i el després”.

    Així, es van fer workshops des del dolor i amb el consell de famílies es va tractar què fer amb una persona que hi va per primera vegada, o amb un nen crònic que ve de manera recurrent, o amb un pacient complex, mirant de tenir en compte totes les alternatives possibles, per a la qual cosa van comptar amb l’equip de Child Life, que vetlla per l’atenció emocional dels infants i va fer formació a l’equip d’extracció en el cas de persones més complexes.

    La conclusió és que es va obrir una agenda de tardes, es va millorar la informació digital a les famílies via SMS abans de l’arribada a l’hospital i es va reduir el temps d’espera de 24 a 9 minuts. I, a més, es va introduir la presència de gossos durant l’espera i durant el procediment de la punció, per tal de reduir el factor por. Es tracta d’animals ensinistrats que estan acostumats a estar amb infants i que, acompanyant la canalla, poden reduir els nivells de nerviosisme.

    Els infants s’entretenen amb els gossos i pensen menys en el moment de la punció | Pol Rius

    Així ho confirma la Judith Sánchez, infermera que treballa al servei de punció abans que s’introduís el servei de gossos i que ha vist tot un canvi: “Des que estan, els infants als qui els agraden els gossos, estan molt tranquils perquè estan pendents de tocar-los, de si els poden donar llaminadures… Entren amb ell i amb una cullera per donar-li una llaminadura al gos i estan molt entretinguts”.

    Per a la Judith Sánchez, amb aquesta iniciativa s’aconsegueix reduir la por i el dolor: “En una analítica de sang, és important que el nen no faci força en el braç perquè si el braç es posa dur, costa més i és una mica més difícil. En canvi, si el nen està tranquil, la punció és més fàcil”.

    El treball amb els gossos també funciona als serveis de salut mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu i forma part de l’anomenat Hospital Amic, que està finançat per donacions.

    Centre oncològic pediàtric

    A més de la teràpia canina, hi ha projectes d’art, música, pallassos… Fins a un total de 54 iniciatives actualment. Hi ha planificacions més grans que conviden a repensar tot el model hospitalari, com és el cas del nou edifici del Pediatric Cancer Center Barcelona (PCCB), que entre 2017 i 2022 va tenir en compte l’opinió de malalts, famílies i professionals en el seu disseny.

    “S’ha incidit en temes d’espais, d’ambientació i de model d’assistència; és un projecte que s’ha fet en diferents fases i que es va inaugurar el juliol. Primer, es van identificar necessitats, quin tipus d’assistència volien les famílies i els pacients que estaven en tractament oncològic, quin tipus d’ambientació esperaven… És a dir, es va fer un abordatge global des del seu punt de vista i des de les seves necessitats”, comenta David Nadal.

    Passadís del Pediatric Cancer Center Barcelona de l’Hospital de Sant Joan de Déu | Pol Rius

    Es va incloure prop de 120 pacients i famílies i uns 50 professionals per tal que l’arquitectura i el disseny fossin més còmodes i estiguessin pensats per a les necessitats de les persones ateses, com és el cas de les sales de jocs pensades per a diferents edats, el mobiliari dins i fora de les habitacions per descansar, o els espais per fer meditació i classes escolars, perquè hi ha pacients oncològics que necessiten seguir el curs acadèmic durant la seva estada a l’hospital.

    Per a aquest objectiu, es va treballar amb menors que havien passat un càncer i amb les seves famílies, i també amb els qui encara estaven passant per aquest procés. “Interessava aquesta visió global, des de l’inici fins al tractament actiu i al final del procés. Es va muntar una simulació a les habitacions, amb diferents elements, i es va demanar a aquests pacients, famílies i professionals que interactuessin en aquest espai”, explica el director adjunt.

    La distribució, la disposició i els elements permetien detectar si hi havia aspectes a millorar, com l’accessibilitat, per tal d’orientar els equips d’arquitectura i disseny. I així es van anar construint les habitacions, els boxs i un espai específic per a les famílies. Durant el procés, va haver-hi diversos canvis en el mobiliari, en la il·luminació i en l’emmagatzematge: “Si algú ha passat un mes ingressat en un hospital sap quines necessitats té i identifica, per exemple, si els armaris són petits”, il·lustra David Nadal.

    Disposar de taules polivalents per menjar i per treballar va ser un altre detall valorat pels experts, és a dir, les persones malaltes i les seves famílies. Tenir llocs on aïllar-se i llocs on socialitzar també es va valorar com a necessari.

    Hi ha familiars que estan amb la criatura un, dos o tres mesos, dormen amb ella a l’habitació i necessiten saber on poder rentar la roba, on poder cuinar, on poder relaxar-se i on poder connectar-se per treballar. Tenir resposta a aquest tipus de necessitats els pot alleugerir part de la vida quotidiana. Així, l’espai família, mirar de cobrir algunes d’aquestes necessitats. Això té cabuda a l’àrea de nounats o de l’UCI, i és que, “hi ha uns aprenentatges que anem fent en els diferents projectes”, assevera David Nadal.

    La connexió amb la natura

    Un aspecte clau en el centre oncològic pediàtric és l’ambientació i la connexió amb la natura. Al principi, seguint el consell dels dissenyadors, es tractava de quelcom molt conceptual, però segons les persones consultades no acabava de funcionar i es va modificar. Així, es van incorporar diferents elements, com els colors, els sorolls i els jocs a l’entrada de l’edifici, que no tenen res a veure amb l’entrada típica a un centre hospitalari.

    Sala de jocs del centre oncològic pediàtric | Pol Rius

    “La presència del verd és molt important i, a més, està demostrat psicològicament que el verd fa aquesta connexió cap al món natural. Hi ha elements gràfics i visuals quan entrem al vestíbul, com uns tòtems. Hi ha soroll d’ocells, que és una mica aquesta idea que em sorprengui, que pugui interactuar i que no em faci pensar en l’hospital”, clarifica Joan Vinyets.

    L’equip destaca el temps d’implicar pacients i dissenyadors en tots els projectes, des d’una sala de punció fins a tot un edifici nou. Fets com introduir el color verd, que no és el color corporatiu, exigeixen de canvis de pensament a molts nivells. La participació, indiquen, ha de ser genuïna i ha de tenir impacte. Es tracta no només d’escoltar les idees, sinó de donar resposta a les necessitats de les persones.

    En aquest sentit, insisteixen en la necessitat de crear una cultura de la participació, de manera que cada cop són més els professionals de Sant Joan de Déu els qui acudeixen a la Direcció de Qualitat i Experiència del Pacient per consultar quin tipus de dinàmiques es poden fer per millorar una o una altra assistència. “Quan parlem d’experiència del pacient com a grup, parlem de ser facilitadors. Nosaltres facilitem aquest procés, però els protagonistes de l’experiència són els pacients i les famílies”, resumeix David Nadal.

    Nous reptes

    Un altre aspecte a tenir en compte és què passa després d’acabar el tractament i superar el càncer, com s’acompanya a les persones que han estat mesos ingressades i que s’han d’incorporar a una nova normalitat que no serà la mateixa realitat d’abans. Es tracta d’un punt crític perquè no depèn només de l’equip de l’hospital sinó de l’entorn social, veïnal, cultural, familiar i d’amistats.

    Hi ha pacients que després de patir un càncer tenen seqüeles físiques i cognitives i, si bé les especialitats mèdiques són primordials, des del centre hospitalari s’aposta també per la branca social i psicològica, un tema complex que necessita un abordatge multidisciplinari i per al qual estan treballant actualment.

  • Refugiades palestines al Líban: Sense accés a tractaments mèdics

    La gran majoria de refugiades palestines al Líban depenen de la UNRWA en temes de salut, si bé hi ha altres ONG que proporcionen serveis sanitaris. Una de les grans preocupacions de les refugiades és l’alt cost econòmic que pot suposar l’hospitalització, ja que l’Agència no paga la totalitat de la despesa i sovint la família ha de recórrer a demanar diners a parents i amics, endeutar-se o, fins i tot, renunciar al tractament. Un altre inconvenient és el cost de les medecines que, en el context de crisi actual, s’agreuja perquè inclús tenint la capacitat per pagar-les, hi ha escassetat a les farmàcies i no es troben.

    La UNRWA disposa de 27 centres d’atenció primària dins i fora dels camps palestins al Líban. Acumula un dèficit des de fa anys que fa que es trobi immersa en la seva pròpia crisi de finançament, cosa que dificulta poder proporcionar uns serveis bàsics de qualitat, mentre que les professionals se’n ressenten per l’elevat nombre de pacients que atenen. “No pots demanar al personal mèdic que atengui un pacient realment bé si té una mitjana de tres minuts per pacient”, alerta la Huda Samra, responsable de l’oficina de comunicació i informació pública de la UNRWA al Líban. “Això no vol dir que en destini tres minuts sempre, perquè hi ha casos més fàcils i d’altres més difícils”.

    La Huda Samra és conscient de les limitacions dels serveis que aporta la UNRWA a causa del seu dèficit pressupostari crònic. “Als hospitals, per exemple, en el cas d’operacions que són molt cares i difícils, només cobrim el 60%, el 50% o el 40%, i les refugiades han de cobrir la resta de la factura de l’hospital, però a vegades no hi ha manera que arribin al 100%, i han d’anar a ONG o a filantrops perquè les ajudin, i algunes mendiquen, literalment, per aconseguir la quantitat necessària per anar a l’hospital. Això no és digne, no és bo”.

    A la pregunta de: “Què passa si no aconsegueixen els diners? Poden morir?”, la Huda Samra reconeix l’evidència: “Sí, poden morir. D’altra banda, la UNRWA no està traient cap persona de l’hospital, està fent tot el que pot el millor que pot. No estem deixant ningú morint a la porta de l’hospital, si algú necessita ingressar, ens assegurem que el pacient entra a l’hospital i després ja mirem com trobem els diners”.

    L’Agència té uns fons addicionals per a pressupost mèdic, però tot i així a vegades no són suficients i les famílies no poden assumir la diferència. “Imagina’t algú que està realment malalt a l’hospital, imagina’t la família corrents a tort i a dret per obtenir els diners. És terrible. I com que saben que la UNRWA no cobreix la totalitat de les despeses hospitalàries, hi ha persones amb malalties greus que decideixen no començar el tractament, oblidar-se del tractament, i es plantegen ‘si després no puc cobrir el 100% i tenim deutes, què passa si moro? La meva família haurà de pagar després que hagi marxat’. És un dilema. Hi ha casos en què, conscientment, decideixen no començar el tractament. La situació a què ens estem afrontant és terrible”.

    Com que saben que la UNRWA no cobreix la totalitat de les despeses hospitalàries, hi ha persones amb malalties greus que decideixen no començar el tractament

    La Huda Samra és crítica i sincera amb les restriccions de la seva feina, i fa una crida a la solidaritat internacional davant d’una realitat poc coneguda. “Són éssers humans que estan patint. Nosaltres mateixes ens sentim destrossades per no poder fer més, per veure cada dia aquesta misèria humana i aquesta catàstrofe. Sé que no estem cobrint totes les necessitats i totes les demandes, però al Líban la UNRWA és l’únic salvavides disponible per a les refugiades. No poden sobreviure sense els nostres serveis”.

    Tot i el missatge pessimista, afegeix que “com a mínim, estem aportant per a les cures hospitalàries, perquè no totes les famílies necessiten posar diners de la seva butxaca. Estem donant atenció primària, a les nostres clíniques hi ha medicació disponible, potser no totes les medecines estan disponibles, però sí un gran nombre. No és suficient, però, com a mínim, els estem donant alguna cosa. Si la UNRWA avui no estigués aquí, la comunitat de refugiades palestines no podria sobreviure”.

    La Samira Abed Saleh va néixer a Burj al Shemali, on viu amb dos fills i una filla. El seu marit va morir a casa fa 4 mesos i 10 dies. Ho té gravat a la memòria: “Havia de ser operat a l’hospital, però la documentació era incompleta i tampoc no hi havia prou diners. Abans que l’arribessin a operar, va morir. És molt dur”.

    La seva treballadora social de BAS, Amal Nouh Kassem, intervé: “Hi ha gent que mor perquè no hi ha prou fons econòmics. La UNRWA paga una part, però el pacient ha de pagar l’hospital i, si no té prou diners, no pot accedir a l’hospital. Hi ha un altre problema, i és que molta gent no té medecines. Quan tenen diners per comprar-les, hi ha medecines que al Líban no es troben. Es troben paracetamol i pastilles per a la pressió, però falten moltes coses”.

    La Samira Abed Saleh creu que ser refugiada és difícil per als homes i per a les dones, perquè els han fet fora del mateix país i ningú no pot tornar a Palestina, però reconeix que són elles les que tenen més responsabilitats a la casa i les que tenen la doble feina d’intentar treballar per donar suport econòmic a la família i, alhora, tenir cura dels fills i les filles. “La situació és dura per a tothom. El meu marit tenia mal d’esquena, però anava a treballar a l’agricultura per mantenir la família. Jo també tinc mal d’esquena i treballo com a netejadora. No sabem què és tenir baixa per malaltia, seguretat social o vacances pagades”.

    “Necessito els diners i haig de treballar. Netejo cases o botigues, però he empitjorat dels meus problemes d’esquena i coll. Vaig anar al doctor, que em va receptar ibuprofè, però aquestes pastilles són molt fortes per al meu estómac, i ara tinc molt malt de panxa, així que he hagut de deixar les pastilles”. No és optimista sobre el seu futur, amb dues noies i un noi a càrrec. Cap dels tres és bon estudiant. El fill gran, amb 14 anys, ni tan sols sap escriure i ha deixat les classes, i les noies, d’11 i 10 anys, van a contracor a l’escola i amb prou feines progressen. “Tinc por del futur”, reconeix la mare.

    Rouaqda Gherbal: “Molts pares posen el focus a tenir menjar i diners per a la família i sobreviure” | A.B.

    Els problemes de salut estan en molts casos directament relacionats amb la manca d’accés a una bona alimentació i a una dieta equilibrada. El Programa Mundial d’Aliments (PMA) va fer una avaluació entre abril i maig del 2020 per estimar l’impacte de la crisi econòmica i la Covid-19 en els recursos i la seguretat alimentària al Líban. El 60% de les persones refugiades palestines entrevistades van dir que els ingressos familiars s’havien vist reduïts, mentre que el 40% havia perdut la feina i el 20% tenia salaris més baixos. Com a conseqüència, gairebé tothom afirmava ingerir menys aliments que abans de la pandèmia, el 50% menjava productes més barats, el 15% se saltava alguns àpats i el 8% passava un dia i una nit sencers sense menjar.

    Davant aquest panorama desolador, les malalties relacionades amb la salut mental han augmentat en els últims tres anys, tant per a la població refugiada com per a la libanesa. L’estrès, la depressió, l’ansietat i el trastorn de personalitat no són exclusius de la comunitat palestina, però sí que està afectant especialment la població en situació de més vulnerabilitat. “Proporcionem suport psicològic, fem sessions de prevenció, informem les refugiades sobre on poden anar perquè hi ha ONG molt bones i molt actives, però tampoc no és suficient. És de sentit comú. No pots solucionar gran cosa si no es resol l’atur, la pobresa i la manca d’esperança. Com esperes que la gent se senti millor si no es resol tot això, si no els donem oportunitats de feina i si no resolem la pobresa? És molt preocupant”, emfatitza la responsable de l’Agència.

    Una de les pitjors conseqüències de tot plegat és com afecta a la salut dels infants. La Rouayda Gherbal és terapeuta psicomotora i la Farah Nehme és psicòloga. Totes dues són libaneses i treballen a un centre de BAS a Beirut en què reben menors amb diferents problemes en el desenvolupament psicomotriu, amb dificultats a la parla i l’escriptura i amb diagnosis com autisme i trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).

    “La crisi al Líban afecta les persones libaneses i les refugiades. Tot és més car per a tothom. Els nens i les nenes no estan tan estimulades com abans i això les porta a tenir més dificultats, sobretot en el desenvolupament psicomotriu perquè no estan jugant, no estan interactuant, no estan socialitzant, no estan sortint fora i no estan descobrint el seu voltant. Com menys experiència motora hi hagi, més dificultats hi ha”, resumeix la Rouayda Gherbal.

    Tenir una estimulació continuada és quelcom complicat en un submón en què regnen la pobresa, la gana i l’atur. “Els pares i les mares no tenen diners per comprar tots els mesos noves joguines i estan molt estressats a causa de la crisi. Això està afectant el seu estat psicològic, de manera que no focalitzen en els infants i no els estimulen. Molts pares posen el focus a tenir menjar i diners per a la família i sobreviure. La crisi afecta els salaris, per descomptat, i això afecta la capacitat de portar els infants a l’escola”.

    La situació es complica encara més quan les criatures necessiten un seguiment especialitzat al col·legi. No és fàcil trobar centres on puguin atendre correctament alumnes amb autisme o TDAH. “No hi ha moltes opcions”, lamenta la Rouayda Gherbal. “Les escoles del govern no estan gaire avançades en aquest sentit i les escoles privades són molt, molt, molt cares, i els pares no tenen diners suficients per pagar aquestes quantitats. Aquest és el primer gran problema, on portar els infants amb dificultats”.

    Una situació que sovint es troben la Rouayda Gherbal i la Farah Nehme és que els pares i les mares estan molt estressades pensant en com arribar a final de mes, mentre la canalla fàcilment pot estar a casa consultant internet amb la tauleta o el mòbil, sobretot arran de la pandèmia de la Covid-19 i el confinament. Han vist menors que, en les primeres visites, semblava que tinguessin algun tipus d’autisme quan no en tenien i, en pocs mesos, amb teràpia i estimulació, han fet una gran evolució.

    Hi ha infants de 8 anys que no parlen. Durant la pandèmia no han anat a l’escola i no han tingut interacció social

    Les activitats que es proposen són, entre d’altres, tirar la pilota a diferents llocs de la sala de jocs de la consulta per tal que focalitzin en l’objectiu i mesurin la força i el to de veu segons si estan lluny o a prop. Entre les teràpies bàsiques, també figuren treballar amb la plastilina i les seves diverses formes i colors, o pintar. Així, amb jocs motors i intel·lectuals, desenvolupen eines per millorar les seves capacitats i adquirir un esperit de superació. La majoria de persones que atenen no presenten problemes molt severs, ja que només venen un cop per setmana i això no és temps suficient per a qui necessiti un seguiment més exhaustiu. Si, un cop fets els 18 anys, han de continuar amb algun tipus de teràpia, se les pot derivar a un altre servei i continuar rebent assistència mèdica en l’edat adulta.

    Les dificultats a l’hora de parlar i de comunicar-se han augmentat en els últims dos anys. Tal com subratlla la Farah Nehme, “hi ha infants de 8 anys que no parlen. Durant la pandèmia no han anat a l’escola i no han tingut interacció social. A més, acostuma a haver-hi una falta d’estimulació per part de familiars més grans que ells”.

    És típic que, mentre els progenitors no són a casa perquè treballen o busquen feina, els germans i les germanes grans mirin que les petites no prenguin mal, però no hi dediquin massa temps a jugar amb elles ni a interactuar. A l’escola tampoc no hi ha mitjans suficients per atendre-les. “Encara que vagin a l’escola i escoltin la professora”, apunta la psicòloga, “no hi ha prou eines per ajudar la criatura. No és una cosa exclusiva de les persones palestines o dels camps, però jo crec que sí que ho pateixen més”. En l’actualitat, una trentena de nens i nenes fan teràpia al centre per millorar la parla durant tres cops per setmana. En total, hi acudeixen un centenar d’infants i adolescents. Els serveis són gairebé gratuïts, amb un cost d’un dòlar per pacient.

    Per a la Farah Nehme, la salut mental està molt relacionada amb les condicions i les restriccions dels camps i amb la situació de ser refugiada. “Viure al camp és molt salvatge. Tot el que veus i toques és molt dur, el soroll, les olors, la contaminació, els nens no tenen espais per jugar, els edificis que estan a tocar, l’aigua que és salada… I cada dia, el mateix. Tots els sentits afecten els nens i les nenes a tots els nivells. La situació és dura i acaben tenint problemes de comunicació, psicomotrius, en la parla… Ara, el suport psicològic és un objectiu de les organitzacions. Abans, les prioritats tenien més a veure amb l’alimentació i tractar traumes com perdre els pares”.

    En Hassan Chamseddine és psiquiatre libanès i treballa a diferents camps palestins. Els traumes amb què es troba tenen a veure amb la pròpia condició de persona refugiada. “Anar d’un país a un altre pot ser un problema de salut mental. És traumàtic i depressiu i moltes persones desenvolupen problemes psicòtics. Moltes vegades marxen del seu país i es troben que no són ben tractades. Aquí, poden ser universitaris, enginyers, etc., i no poden autorealitzar-se i treballar perquè només està permès per als libanesos, no per als palestins. Només dins dels camps poden desenvolupar les seves habilitats. Estudiar 12 o 15 anys per especialitzar-se i no tenir feina i no tenir futur… és molt dur i frustrant. Algunes persones prefereixen no estudiar a la universitat i trobar una feina més senzilla”.

    A Beddawi, al nord del país, Hassan Chamseddine atén infants i adolescents. Els entrebancs amb què es troba també tenen a veure amb la parla i l’escriptura, on hi ha hagut un retrocés en els últims anys, l’ansietat, la depressió, l’estrès i un entorn familiar difícil, sobretot derivat de divorcis. El psiquiatre contextualitza que “la majoria de les persones no tenen una bona formació, i quan els fills tenen dificultats amb la parla o algun tipus de retard, la família no ho té en compte perquè per a elles aquesta qüestió pot semblar normal. A més, es crea una situació en què no tenen temps per cuidar les criatures i el marit sempre és fora”.

    En aquestes circumstàncies, la depressió esdevé quelcom habitual: “Hi ha més depressió i més estrès per no trobar feina i diners. La depressió afecta més les dones. Elles es queden a casa, tenen cura dels infants, i quan el marit torna a casa no té temps per a la família. Amb la gent jove és diferent, perquè l’home i la dona poden treballar fora, però moltes dones grans no surten de casa”.

    Hassan Chamseddine: “Hi ha més depressió i més estrès per no trobar feina i diners” | A.B.

    Pel que fa als divorcis, el psiquiatre comenta que els fills i les filles són les que pateixen les pitjors conseqüències a nivell mental. “La majoria es queden amb els pares. A vegades, les mares tenen dret a veure-les dos cops per setmana, i viure sense la mare és un gran problema. A vegades, el pare treballa fora, no pot tenir cura dels infants i poden anar amb la mare. Els fills i les filles conviuen amb l’excitació, la depressió, comportaments antisocials, desordre de la personalitat i, entre els adolescents, hi ha un nombre petit d’addiccions a drogues i alcohol”.

    També hi ha menors amb 6 o 7 anys i fins i tot amb 10 o 11 anys que tenen incontinència urinària, una qüestió de la qual ara se’n té més informació i per a la qual hi ha tractaments. Normalment, es tracta d’una qüestió més relacionada amb la psiquiatria que amb el tema físic i que ve motivada per ansietat, fòbia o per algun tema social o familiar.

    La majoria de persones que venen a la consulta són palestines, palestines sirianes, libaneses i sirianes. La visita és gratuïta i, a vegades, ajuden a obtenir algunes medecines, ja que hi ha tractaments que si s’aturessin tindrien conseqüències nefastes.

    Juntament amb la salut mental, els centres de BAS miren de proporcionar clíniques bucodentals gratuïtes o a un cost molt baix gràcies al finançament d’ONG estrangeres. Al camp de Burj al Shemali, el dentista Imad Ajjavi i la infermera Rayanj Ali obren la consulta de dilluns a dissabte. Cada mes reben entre 125 o 130 persones que, en la seva majoria, hi acudeixen per temes de càries, extraccions de dents i queixals, ortodòncia i higiene dental.

    “Hi ha qui es cuida les dents i qui no. Els recomanem com tenir-ne cura, però no els podem obligar”, comenta l’Imad Ajjavi, mentre mostra una dentadura de plàstic amb la qual ensenya a les més petites com han de rentar-se bé les dents. “Venen perquè és barat i perquè no està lluny. Si haguessin d’anar fora del camp, potser no hi anirien, i si haguessin de pagar, segurament tampoc”.

    En general, les persones que van al dentista no tenen una bona salut bucodental, sinó que hi van quan estan bastant malament. “No es preocupen de les dents i quan venen tenen un dolor molt gran”, assenyala la Rayanj Ali. “Mirem de fer educació per canviar-ho, a vegades funciona, tot i que també és veritat que quan han de prendre’s medecines, sovint se n’obliden quan ja es troben bé. És difícil per a nosaltres treballar així. Intentem que tinguin cura de la seva salut en conjunt, no només de les seves dents, ja que es tracta d’una estratègia global”.

    La doctora Manal Abahana, dentista a Beddawi, es troba amb situacions semblants i coincideix que els principals contratemps tenen a veure amb el fet que les persones ateses no es renten les dents i quan van a la consulta ja fan tard. “Els pares no sempre encoratgen ni donen exemple per tenir una bona salut dental, menjar sa i netejar-se les dents. Si no vinguessin de franc o quasi de franc i si no estiguéssim prop de casa seva, no vindrien perquè no és una prioritat. Haurien de pagar un taxi i se’ls faria tot molt car. Hem de pensar que la preocupació aquí és el menjar, no comprar pasta de dents i raspalls. Han de poder comprar altres coses bàsiques. Per això, algunes vegades, quan venen, tenen molt de dolor. Aquí els aconsellem com tenir una bona higiene, però volen resoldre el problema a curt termini i no pensen en el futur i en la cura de les dents a llarg termini”.

     

    Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.

    Refugiades palestines al Líban: Suspens en salubritat i urbanisme

     

  • Silenci i serenor per garantir el creixement personal i acadèmic

    “El símbol de l’escola són tres xiprers, que són el símbol de l’hospitalitat. Antigament, quan en una masia hi havia dos xiprers, tenies un plat a taula; si n’hi havia tres, t’hi podies quedar a dormir. És el nostre tarannà. Aquesta és una escola concertada i inclusiva. El nostre repte és acollir persones que inicien el seu aprenentatge als 3 anys o menys, que siguin felices en aquest entorn i que vulguin aprendre al llarg de la vida, siguin quines siguin les seves necessitats”. Així presenta Agustí Olivares l’escola Thau de Barcelona, de la qual és director des de fa cinc anys i en la qual treballa des del 1999.

    El disseny de l’edifici, que mira a la ciutat Barcelona, és una part essencial d’aquesta aposta de crear un bon espai educatiu des de diferents punts de vista. L’any 1972, un equip d’arquitectes liderats per Oriol Bohigas, va idear-ho no com un centre tancat, sinó orientat a l’horitzó, i pensant en la concentració de l’alumnat. “Van buscar un espai que fos un model de petita ciutat, amb places i carrers, amb espais diàfans i polivalents”, resumeix Olivares.

    Així, per exemple, al parvulari no hi ha parets, i entre passadís i aules els vidres fan de paret. “És un ambient coherent i de serenor en què l’arquitectura ha tingut un paper clau. Es va pensar en un tipus d’escola en la qual podem fer un treball molt interessant pedagògic”.

    Olivares: «Es va pensar en un tipus d’escola en la qual podem fer un treball molt interessant pedagògic» | Pol Rius

    D’aquesta manera, es treballa indirectament l’oralitat. L’alumnat està acostumat a que, mentre està a classe, fora de l’aula hi hagi persones amunt i avall, però ni es distreu ni se sent observat. Això facilita parlar en públic amb més naturalitat.

    Amb els anys, la millora de les condicions acústiques i ambientals per ajudar a tenir aquest espai de serenor ha estat un dels reptes. Les aules tenen sensors de CO2, que mostren si cal obrir o no finestres, per exemple. “Si hi ha unes bones condicions acústiques, els nens no criden. Això és complicat d’entendre en una escola, però si ells se senten, no necessiten cridar”.

    Art i educació emocional

    Una de les àrees més cuidades de l’escola és l’art, sigui pintura, escultura o art contemporani. Quatre artistes plàstics, amb formació de magisteri i en plantilla, imparteixen les classes amb l’objectiu de vincular art i educació emocional. Aquesta és una de les senyes del centre. “El treball de l’art plantejat d’aquesta manera és molt beneficiós. Quan parlem amb antics alumnes, siguin mestres, enginyers, arquitectes o advocats, tots tenen un record molt especial del treball d’art que van viure a l’escola. No hi ha un model o una elaboració de si es fa bé o malament, sinó que són persones que creen. Hi ha el gaudi davant de l’expressió i la creativitat”.

    Més que en el resultat, la importància està en el procés creatiu. “Hi ha un treball de frustració, d’assaig error, i nosaltres aprofundim especialment en aquest vessant”. El dibuix natural és un dels forts d’aquest programa des de P3, i està molt vinculat al silenci, l’observació i el fet que no surti del tot bé a la primera.

    “Té a veure amb el coneixement d’un mateix i amb l’estimació de la natura a través del dibuix. Aquest és un treball directament relacionat amb la sostenibilitat i l’ecologia que s’adquireix amb l’hàbit de seure, observa i dibuixar en l’entorn natural”.

    El Consell d’Infants

    El centre, que acull uns 1.300 alumnes en quatre línies, compta amb un Consell d’Infants. Es tracta d’un òrgan participatiu d’alumnes que fa diferents propostes de millora. A més dels delegats i delegades que hi ha a les assemblees de classe, cada dos anys l’alumnat escull els seus consellers, que són 28 nens i nenes d’entre 5 i 16 anys.

    Entre els suggeriments que han vist fer realitat gràcies al Consell d’Infants, hi ha un millor aprofitament dels espais exteriors, el que ara es coneix com a projecte Fem Verd. Consisteix que una part de la muntanya que abans estava tancada, s’ha convertit en un camí en forma de zig-zag que sol aprofitar-se a l’hora del pati per menjar amb vistes a Barcelona. Actualment, s’està implementant una zona de vinyes a la part alta i està previst ampliar el projecte tot sumant-li un petit bosc limítrof.

    També van proposar fer un espai de jocs a l’entrada de l’escola perquè no fos tan gran, asfaltada i grisa, i ho van aconseguir. El mateix va passar amb l’obligatorietat de portar bates: van argumentar que podien fer-les servir al laboratori i a plàstica, però no durant tot l’horari lectiu, i així va ser.

    La rotllana

    La rotllana és un dels elements bàsics no tangibles que forma part de l’essència de Thau. Com el seu nom indica, es tracta que l’alumnat es col·loqui en forma de cercle, i d’aquesta manera es poden tractar diversos temes, que poden ser conflictius o de reflexió. “És la rotllana de tota la vida, que ancestralment recorda al descobriment del foc i a reunir-nos al seu voltant. Si la dignifiques, la pots treballar a totes les edats”.

    En aquest sentit, durant un any van fer la prova a una classe de quart de primària i van recollir evidències d’inconvenients i d’avantatges per tenir un tipus de mobiliari que s’adaptés a aquesta iniciativa. Van decidir fer servir a classe unes taules que l’alumnat pot recollir fàcilment doblant la part de dalt, per tal de fer una rotllana sense barreres físiques i posant les cadires en cercle. “És molt diferent mirar els ulls dels companys que els clatells”, exemplifica el director, “i el mobiliari és important per poder gestionar l’espai”.

    Alumnes de l’escola Thau preparant l’aula per a la rotllana | Pol Rius

    La rotllana genera un espai buit i alhora potencia el treball d’educació emocional. A partir d’aquí, amb un treball sistematitzat i reflexionat a nivell pedagògic, aportant la mirada del grup, es poden treballar aspectes com la prevenció de conflictes. “Això no és per fer-ho un cop a la setmana perquè toca fer una assemblea, sinó que ho pots fer en 30 segons quan ho necessitis”.

    Olivares recorda les paraules del director de teatre Peter Brook quan deia que només el fet de crear un espai buit ja és un acte teatral. “Es pot aprendre a parlar en públic”, ressalta Oliveres, tot relacionant-lo amb la importància de l’expressió oral, d’enriquir vocabulari i treballar la pèrdua de vergonya.

    Meditació

    L’espiritualitat és un altre dels motors de l’escola. “Es treballen aspectes essencials per al desenvolupament humà, com són la compassió, l’amistat, el respecte i la solidaritat. Indubtablement, això passa per moments de silenci, però no només moments de silenci físic, sinó de moments de consciència com a equip. Una escola ha de poder trobar l’espai per poder reflexionar el seu projecte”.

    Prova d’això és que la reunió dels dimecres de l’equip directiu comença amb uns 15 o 20 minuts de meditació. A Olivares li va costar quatre anys convèncer tota la resta de la importància de prendre aquests minuts abans de tractar dels assumptes de l’escola, sempre de manera voluntària per qui ho vulgui fer. L’equip directiu va fer un curs de meditació avançada que, assegura, ha donat uns resultats excel·lents.

    Olivares: «La meditació comporta un estat de benestar i una capacitat d’enfocar el dia a dia d’una manera serena» | Pol Rius

    “Els meus companys diuen que no és un curs, que és un regal. Jo estic convençut que la meditació a les escoles, començant pels equips directius, ha d’ajudar que realment hi hagi un treball de presa de consciència i que les escoles prenguin decisions diferents. No és una qüestió mística, em refereixo que la meditació comporta un estat de benestar i una capacitat d’enfocar el dia a dia d’una manera serena”.

    Aprenentatge servei

    L’aprenentatge servei és una altra de les potes per tal que l’alumnat trobi sentit a allò que aprèn i fa, i que vegi com pot repercutir en la comunitat. D’exemples n’hi ha molts, des d’infants de sis anys que han exposat les seves obres a la Fundació Tàpies, fins a alumnes de tercer de secundària que han col·laborat en l’elaboració d’un hort terapèutic al recinte hospitalari de la Vall d’Hebron.

    Una vegada, van venir metges de l’hospital infantil Sant Joan de Déu i van explicar a alumnes de secundària algunes de les dificultats que es trobaven en el seu dia a dia. Una de les més dramàtiques era com posar un inhalador a un infant que arribava a urgències. En el procés de fer propostes de millora, unes alumnes van dissenyar unes màscares d’animals per tal que l’infant escollís quin animal volia ser i se la posés. Les alumnes van considerar que podria ajudar a rebaixar la tensió del moment perquè l’infant pot escollir, per exemple, ser un pingüí, i pot estar més distret.

    “Participen en projectes reals i passen coses. És el que diuen moltes vegades: ‘no som el futur, som el present, també estem vivint ara’. Pot semblar utòpic, que ja ens va bé la utopia, però és que som una escola de Barcelona, doncs, què fem? Tocar a la porta d’altres institucions. Al llarg dels últims anys hem establert diferències sinergies amb altres institucions”.

    Exterior de l’escola Thau | Pol Rius

    En el marc d’aquest esperit de cuidar la natura, el respecte i la creativitat, a l’escola Thau no només hi ha tres arbres, els tres xiprers símbol de l’hospitalitat, sinó que amb la col·laboració de l’alumnat, han plantat llimoners, codonyers, pruners, figueres i presseguers, entre altres espècies, que serveixen tant per cuinar a l’escola i fomentar els productes de proximitat, com per ajudar a fer classes de matemàtiques a l’hora de calcular proporcions i particions.

    Aquest model de petita ciutat dissenyat als 70 i actualitzat al llarg dels anys permet treballar diferents metodologies que, en essència, volen potenciar el benestar de l’alumnat, les relacions socials i l’estabilitat emocional, posant èmfasi que les estones de silenci són essencials per deixar descansar el cervell. Com explica Olivares, “el silenci és poesia i Thau és una escola eminentment poètica”.

  • El Govern admet que el sistema va fallar en el cas de bullying i suïcidi de Sallent

    Alguna cosa va fallar en el sistema quan dues persones de 12 anys van saltar des del balcó de casa seva i alguna cosa va fallar també quan, en un principi, es va descartar des de les institucions que hi hagués algun tipus d’assetjament escolar i després la investigació va confirmar que van patir ‘bullying’.

    Així ho ha assenyalat aquest dimarts la portaveu del Govern català, Patrícia Plaja, en relació al cas de Sallent, en què un dels germans va morir i l’altra està greument ferida: “Vull expressar les disculpes en nom de tot el Govern perquè el suïcidi o una temptativa és un fracàs del sistema, i la consumació d’un suïcidi d’un menor encara més”. “És inqüestionable que alguna cosa ha fallat i arribarem fins al final per detectar què és el que ha fallat”, ha afegit.

    Plaja ha demanat no “revictimitzar” el centre educatiu on estudiaven les víctimes perquè “això no ajuda a ningú”. Ha insistit que “totes les circumstàncies que han provocat que dos menors d’edat hagin protagonitzat aquests fets s’han d’investigar i s’arribarà fins al final”.

    Des de la Conselleria d’Educació i l’institut, inicialment es va negar que es tractés d’un cas d’assetjament, mentre que la família i part de l’entorn explicava que tenien problemes amb altres alumnes. La investigació policial va assenyalar que van patir bullying pel seu origen argentí i perquè un d’ells, el que va morir, va demanar identificar-se com un noi i que li diguessin Iván.

    Plaja ha reconegut que informativament no hi ha hagut rigorositat i “no s’ha fet tan bé com s’hauria d’haver fet”. “La pressió mai pot ser una justificació per facilitar una informació que després has de corregir”, ha reconegut.

    Actuació d’ofici de la sindicatura

    La sindicatura de greuges va anunciar la setmana passada l’obertura d’una actuació d’ofici en la qual es dirigirà a la Conselleria d’Educació i a l’Ajuntament de Sallent per saber si l’institut tenia coneixement d’una possible situació d’assetjament i quines actuacions hauria realitzat al respecte.

    “Es vol saber si l’institut tenia coneixement d’alguna situació de possible assetjament cap a les dues germanes o si s’havia detectat malestar emocional, i quines actuacions s’havien emprès. També es preguntarà als serveis socials si coneixien la família afectada i en feien un seguiment, i, si és així, quina valoració fan de la seva situació”, va indicar la institució en un comunicat.

    D’altra banda, va mostrar la seva preocupació per la salut mental d’infants i adolescents, especialment després de la pandèmia de la covid-19. Els indicadors de benestar subjectiu dels infants de l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) mostren en els darrers cinc anys un increment sostingut de la probabilitat de patir problemes de salut mental. Des de l’any 2017 fins a l’any 2020, aquesta probabilitat ha passat del 5,1% al 10,6%.

    L”Informe sobre els drets de l’infant 2022′ denunciava que els infants i adolescents socialment menys afavorits tenen més del doble de probabilitats de patir un trastorn mental que els infants socialment més afavorits (12,0% i 5,4%, respectivament), i a més tenen més dificultats per accedir als recursos que necessiten.

  • Com es pot prevenir el risc de suïcidi en adolescents?

    No existeix un únic perfil suïcida, sinó que hi ha contextos diversos que mereixen respostes diferents, però sí es poden detectar canvis de comportament que poden donar el toc d’alerta, com l’aïllament social o la pèrdua d’interès d’activitats que abans agradaven. Això és el que opinen algunes de les persones especialistes procedents del món de l’educació, la psicologia i la sociologia a qui hem consultat.

    Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista, i té una dilatada experiència professional en el món dels adolescents i els joves i les seves dificultats socials. Considera que confiar-ho tot en la posada en marxa de protocols als centres educatius és insuficient, ja que s’ha de tenir en compte la capacitat i el temps que el professorat pot dedicar a aquestes qüestions: “Si el protocol no serveix per intentar alertar, no serveix”.

    Funes remarca que el suïcidi juvenil ja era una qüestió molt greu abans de la pandèmia de la covid, i és que l’any 2020 va ser la primera causa de mort entre les persones de 15 a 44 anys. Tot i això, es disparen les alarmes quan es coneixen noves víctimes i noves xifres.

    “Les raons per les quals una persona adolescent pot acabar decidint fer aquest pas, poden ser múltiples. Desconec els motius de les noies de Sallent, però algunes joves decideixen plegar perquè no arriben al nivell d’èxit que els adults estan exigint; altres perquè tenen unes vides insuportables; o perquè no li troben massa sentit a la vida; o perquè tenen una vivència de dir ‘no li importo a ningú i si desaparec no li importarà a ningú’”, explica l’expert.

    Funes advoca per observar la vida en general, la persona i l’entorn, i no “simplificar” amb la possibilitat que tingui un problema de salut mental. Sense restar importància a aquest element, defensa que cal apropar-se al context i al llenguatge dels joves: “Si no tens idea de l’univers digital en què es relacionen els adolescents, se t’escaparà una part important”.

    “Veritablement, a l’escola facilitem tutors, psicòlegs i professionals que miren les vides adolescents per descobrir que poden acabar malament? Són vides complicades, necessitem que els adults mirin els adolescents. Cal observar, escoltar, i no mirar un a un, si no mirar tot el grup”, remarca. I afegeix: “S’ha d’anar fora del despatx, perquè sinó sempre intentarem diagnosticar en comptes de descobrir l’origen del patiment i de les dificultats. La resposta no és el protocol, és tenir temps, ganes i encàrrec de mirar vides adolescents”.

    Més personal format

    La doctora Natàlia Calvo, adjunta de Psicologia Clínica del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i investigadora de CIBERSAM, emfatitza que l’adolescència és un període complex ple de canvis que, a vegades, poden produir alteracions que formen part del procés i, altres vegades, poden portar a determinades dificultats o trastorns.

    Si bé no hi ha una única resposta que indiqui com es pot detectar el risc de voler acabar amb la pròpia vida, sí es poden detectar canvis. Aquest canvis poden estar relacionats, per exemple, amb dificultats per expressar o regular les emocions, o amb les xarxes socials i els models determinats que s’estableixen a l’hora de tenir determinats gustos i comportaments.

    “És un període molt crític en què hi ha molta vulnerabilitat”, assegura Calvo. “Moltes vegades, estem demanant a la societat que detecti factors per als quals no està entrenada. A les escoles no estan formats per això majoritàriament, a les famílies el pare i la mare treballen per sostenir la casa… El moment que estem vivint és altament complex per als adolescents i el seu entorn; i des dels dispositius de salut mental, no hi ha prou personal, demanem que ens dotin de més persones formades i preparades per a l’abordatge d’aquestes dificultats”.

    La doctora insisteix que “no es pot responsabilitzar determinats sectors”. “Les famílies es culpabilitzen, les escoles ho passen malament perquè no ho han pogut veure, perquè hi ha una part de l’adolescència que està encapsulada… Els diferents actors que actuem al voltant del subjecte hauríem d’estar més formats i disposar de més eines”.

    Un cop identificades situacions que generen malestar o que poden ser susceptibles de tenir tendències suïcides, Calvo sosté que “s’haurien d’activar els protocols de salut mental, anar a pediatria i activar la xarxa comunitària. El problema és que la xarxa comunitària està desbordada. Cada vegada hi ha més demanda i  hi ha pocs recursos. Moltes vegades no tenim especialistes, i les places de psicologia clínica no augmenten des de fa anys”.

    Per a Calvo, la pandèmia ha permès visualitzar moltes dificultats de salut mental del jovent, però no hi ha prou serveis per abordar-los. “Els joves ho estan passant molt malament, i hem de donar una resposta. Davant els primers signes, cal actuar perquè no es converteixi en un trastorn molt sòlid”.

    Tendència a l’aïllament

    Anna Romeu, presidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, remarca que el primer pas és conèixer l’adolescent, siguin familiars propers o educadors, perquè moltes vegades la persona no verbalitza el seu patiment, però fa canvis que s’han d’observar. “Acostumen a ser canvis com tancar-se més en un mateix, perdre interès en coses que normalment interessaven, o deixar de banda amics i activitats”.

    Els canvis d’actitud acostumen a ser bones “pistes”. Així, estar més irritable, enfadar-se més i estar més trist o desmotivat, poden ser característiques a tenir en compte, així com el comportament amb les pantalles. “Els joves viuen a Internet i, si tenen pensament de fer alguna cosa, moltes vegades ho busquen a Internet. Així, conèixer l’historial de navegació pot ajudar”.

    Un altre factor que pot ser útil és preguntar a les amistats. “A l’adolescència, els iguals tenen un pes específic molt gran. Seria interessant tenir contacte amb amics, amb gent propera a l’adolescent, per preguntar si han observat alguna cosa o si l’adolescent els hi ha explicat, perquè si ho diuen a algú serà a amics propers”.

    Un cop es detecta que una persona està en risc d’autolesionar-se, és important oferir l’ajuda adequada. “Normalment, quan una persona té idees de suïcidi, el que fa és tancar-se en ella mateixa, sigui adolescent o gran. És important oferir-li la mà, oferir-li algú que pugui escoltar, que no s’espanti davant el que l’adolescent està vivint o experimentant, sinó que pugui parlar amb algú obertament i que li pugui oferir una alternativa. Normalment, es fa amb un professional, però algú de confiança pot fer aquest paper”.

    “Cal no jutjar-los, no espantar-se, no criticar-los, no intentar treure la idea del cap directament amb negacions o amb resistències, sinó acceptar que se sent així, i mirar d’esbrinar els motius pels quals té aquestes idees, si hi ha algun motiu, si alguna cosa li preocupa i, després d’oferir-li ajuda professional normalment, seguir amb l’acompanyament, no deixar-lo sol, no permetre que s’aïlli tant”, afegeix Romeu.

    Facilitar eines de detecció

    La presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, Clara Rubio, també és del parer que cal dotar els centres educatius de més persones especialitzades i formades, i que les famílies no tenen prou eines de detectar situacions tan complexes. “Pensem que el més rellevant és facilitar eines de detecció al personal docent i a les famílies, a través de formació i sensibilització”.

    “El que és necessari, però, és assegurar que s’apliquen correctament els protocols existents en situacions de vulnerabilitat per tal de disminuir factors de risc que sabem empíricament que poden portar un jove a una situació de desesperança”, assevera.

    Les limitacions de la prevenció

    José R. Ubieto és psicoanalista i escriptor. Coincideix en la importància de tenir present la prevenció, però com que hi ha perfils molt diversos, les bones intencions tenen també les seves limitacions. Recorda que quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el suïcidi com un problema de salut pública l’any 2004, es van iniciar projectes com el Codi Risc Suïcidi (CRS) del Servei Català de la Salut el 2014.

    “S’estableix el perfil de la personalitat suïcida i, ‘fixada’ la foto, es difon perquè tots siguem capaços de detectar el comportament del ‘suïcida sospitós’ i intervenir adequadament. Aquí radica un primer problema, ja que no existeix un únic perfil suïcida, i les motivacions i contextos són molt diversos”, explica Ubieto.

    “Hem d’evitar també donar consistència a la categoria de ‘personalitat suïcida’, ja que pot animar a qui se senten atrets per temes mòrbids a reunir-se sota aquest tret identificatori. Aquesta és la paradoxa de la proliferació de pàgines web sobre el suïcidi que, si bé persegueixen prevenir-lo, poden funcionar com a font de contagi”, afegeix.

    Fixar-se en l’entorn i no només en la persona pot ser una bona manera de fer prevenció. Així, defensa tenir en compte la família, considerar els antecedents, les conjuntures vitals i la manera de com relata la persona la seva situació. “Responsabilitzar-la del seu acte -que no vol dir culpar-lo ni reduir-lo a la condició de víctima passiva- és ajudar-la a respondre. Això li permetrà evitar identificar-se a l’objecte caigut o rebutjat per llançar-se al buit o desaparèixer de l’escena i del vincle a l’altre. Tornar-li, en definitiva, el desig de viure”, conclou.

    Xarxes de suport

    La sociòloga Glòria Garcia, del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, indica que “des de la sociologia sempre cal començar preguntant-se el més bàsic, per estrany que sembli: Com és que cal prevenir el suïcidi? Per què s’entén com una problemàtica que cal detectar i combatre? Per què hi ha alguns suïcidis que entenem (eutanàsia) i d’altres que de cap manera?”.

    Els factors, insisteix Garcia, són diversos, com també ho són les seves interpretacions: des del context històric catòlic que jutja el suïcidi com un pecat, fins a una estructura demogràfica que col·loca els estrats infanto-juvenils en posició d’escassetat i, per tant, són un bé preuat, passant pel gran valor que se li dona a la vida i pel tabú de la mort i sobretot del suïcidi. “Segur que hi ha molts més elements; si més no, el suïcidi com a tal és un fenomen social i no pas un fet aïllat”.

    “D’una banda, val a dir que el suïcidi és l’opció que algunes persones contemplen per alliberar un malestar extrem. En aquest sentit, els experts en la matèria distingirien entre els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb la vida d’un mateix i els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb el patiment extrem derivat de fets concrets. En aquest cas, es tractaria d’un immens crit d’ajuda al món i és aquí on hi ha marge per intervenir, almenys des de la intervenció social”.

    Garcia relaciona aquest “crit d’ajuda” en el món adolescent amb la complexitat social que existeix, i cita identitats de gènere, diversitats estètiques, opcions polítiques i activistes, processos migratoris, models familiars i de parella…. “Són moltes opcions a les quals fer-hi front de manera individual.. és massa aclaparador! A més, el patiment en aquestes eleccions és difícil de detectar tant per a un mateix/a com per a l’entorn perquè són massa eixos!”.

    La resposta, afirma la sociòloga, ha de ser compartida i corresponsabilitzada i, en aquest sentit, posa de manifest la rellevància de les cures per la xarxa de suport i de pertinença. “Sigui quin sigui o com sigui l’espai (virtual, presencial, formal, informal…) s’ha de facilitar que tothom trobi espais on se senti acollit, inclòs, reconegut, on poder expressar i aprendre a gestionar emocions... lluny de patologitzar el batibull intern!”.

    “Necessitem xarxa. Necessitem tenir-nos. Necessitem ser mirats. Per mi és des d’aquí que hem de treballar, tant per incidir en el risc de suïcidi com en el malestar emocional que algunes vegades arriba al suïcidi”, tanca Garcia.

  • Comença un cicle de mobilitzacions a la sanitat catalana

    Sota el lema ‘Ho has donat tot. No has rebut res’, Metges de Catalunya (MC) ha convocat mobilitzacions per a tots els facultatius dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la xarxa sanitària concertada (SISCAT) per a dimecres i dijous d’aquesta setmana.

    Entre les reivindicacions del sector, destaquen que cal planificar els recursos, retenir el talent mèdic, oferir formació continuada als i les professionals i dignificar les condicions de treball, tal com va explicar el secretari general de MC, Xavier Lleonart. La sobrecàrrega de feina, denuncien, impedeix dedicar hores laborals a la formació, docència o recerca, a més de no poder oferir l’atenció que voldrien a les persones ateses.

    En els últims dos mesos, diferents entitats han donat suport a MC, com per exemple el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), la Societat Catalana d’Especialistes en Psicologia Clínica (SCEPC), la Societat Catalana de Neuropsicologia (SCNPS), la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica – ANPIR o Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).

    Amb l’objectiu que les protestes fossin del conjunt del sector sanitari, la Mesa Sindical Sanitària de Catalunya va presentar la seva pròpia convocatòria de vaga per als mateixos dies. Tot i això, el 23 de gener va informar que la desconvocava per un “possible defecte formal en l’avís de convocatòria a les patronals”, si bé animava a continuar amb les mobilitzacions previstes.

    Recorreguts

    MC es manifesta el 25 de gener a les 10 hores davant el Departament de Salut i es desplaçarà per la Gran Via Carles III, Rambla Brasil i Plaça de Sants per arribar al migdia a l’estació de Sants.

    L’endemà, hi ha una altra manifestació de MC a les 10 hores a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que baixarà per Via Laietana i l’estació de França, i finalitzarà a les 12 davant del Parlament de Catalunya amb una plantada de bates blanques.

    Recorregut de les manifestacions de MC dels dies 25 i 26 de gener

    Per part seva, si bé la Mesa Sindical Sanitària no farà vaga com a tal, sí que fa una crida a participar en les accions previstes, que són: el 25 de gener a les 11 hores a plaça Sant Jaume per acabar al Parlament, mentre que el 26 a la mateixa hora hi ha concentracions descentralitzades pel territori.

    A més, hi ha una concentració dissabte 28 a Sant Jaume amb altres organitzacions per tal de defensar els serveis públics, no només sanitaris sinó també educatius. La Mesa té el suport d’altres sindicats del sector de l’ensenyament en entendre que es tracta d’una crisi més global dels serveis públics.

    Nova vaga mèdica 1, 2 i 3 de febrer

    Les diverses organitzacions ja avisaven que les accions d’aquesta setmana suposaven l’inici d’un seguit de mobilitzacions a mitjà termini a Catalunya, i per això MC també ha convocat una nova vaga de personal facultatiu per als dies 1, 2 i 3 de febrer.

    El sindicat mèdic ja havia alertat que el conflicte s’allargaria fins que Salut no aportés solucions als “greus problemes” que pateix el sistema, especialment la sobrecàrrega de treball i la crisi de facultatius derivada de les condicions assistencials, laborals i retributives que s’ofereixen als professionals.

    Durant aquests tres dies, hi ha convocades aturades l’1 de febrer, als hospitals de 8 a 11 hores i de 17 a 20 hores, i als centres d’atenció primària d’11 a 14 hores i de 17 a 20 hores. El 2 de febrer, serà de 8 del matí a la mitjanit tant als hospitals com als CAP, i el 3 de febrer repetiran els horaris del dia 1.

    Altres sindicats

    La posició d’altres sindicats que també denuncien deficiències en el sistema sanitari públic i demanen millores laborals té algunes diferències amb MC. Així, per part seva, la Intersindical va convocar mobilitzacions per als dies 24 i 25 a tots els serveis sanitaris per tal que tots els sectors se sentin representats.

    La secretària d’organització de la federació de serveis públics de la Intersindical, Monica Meroño, explica que l’objectiu és donar “protagonisme a la resta de personal sanitari, no només als metges”, com residents d’infermeria i medicina, administració, personal de serveis, zeladors, etc. “A sanitat, totes som un equip, i com a equip hem d ‘anar totes a una”, afegeix.

    Sindicats com CC.OO. i UGT de Catalunya s’han desmarcat d’aquestes mobilitzacions. Es dona la circumstància que tots dos i el sindicat d’infermeria Satse, el passat 23 de desembre, van arribar a un acord en el sector de la sanitat concertada amb la Conselleria de Salut i amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC).

    Es tracta del III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat). L’acord inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que MC no va signar per entendre que no responia als problemes del sistema sanitari públic.

  • Xavi Tarragón: “Hi ha vaga de totes les categories de la sanitat”

    “No estem demanant res revolucionari”, assegura Tarragón, i argumenta que volen que el Govern compleixi amb les mesures aprovades pel Parlament, com equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema de salut o establir unes ràtios professional-usuària segons les realitats de cada territori que permetin una correcta assistència.

    D’on sorgeix la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya?

    La Mesa està formada per diferents sindicats (ara Usoc, Catac, CGT, SAE, FTC, Fapic, PSI Lluitem, Cos i Infermeres de Catalunya) i sorgeix arran d’una moció del Parlament de l’abril del 2022 relacionada amb la situació laboral dels treballadors i treballadores de la sanitat. També qüestionava algun punt del propi model sanitari, sobretot com està l’Atenció Primària, però bàsicament era sobre condicions laborals. D’aquesta moció, presentada per la CUP, es van aprovar alguns punts, i altres no, però després, el Govern no ho va fer efectiu. Vam intentar parlar amb el conseller Argimon, que era qui hi havia llavors, per veure quina voluntat hi havia i, quan semblava que ens havíem de reunir, va haver canvi de conseller, amb Manel Balcells ara. Al final, no hem pogut parlar amb ningú.

    Quines mesures heu pres?

    La primera mesura que vam prendre va ser fer una crida als treballadors i treballadores de la sanitat a què no fessin hores extres els set primers dies de cada mes a partir del desembre. No era gens ambiciós, tampoc no estàvem demanant tant. Pensàvem que, si realment tothom s’hagués afegit a aquesta crida, hauríem pogut posar el sistema en un problema perquè, sense anar més lluny, aquí, a l’Hospital del Mar, a tot el Parc Salut Mar, durant aquest any s’han fet més de 20.000 hores extres. Imagina’t tota l’activitat que s’hauria deixat de fer si no s’haguessin fet aquestes hores extres, i doblatges de torns, etc. Són 20.000 hores reconegudes per l’empresa, tenint en compte que hi ha un màxim de 80 hores per treballador i any a l’Estatut del Treballador. A tots els hospitals hi ha aquesta manca de personal i tenen la necessitat que la gent faci hores extres per poder mantenir tota l’activitat.

    Des del novembre ja s’estaven intensificant les mobilitzacions a diversos centres.

    Sí, es van fent coses. Davant la convocatòria de vaga de MC, seiem i diem que això no va només de metges, només d’infermeria, ni només d’auxiliars d’infermeria, sinó que això és un problema del sistema i del model sanitari. Aleshores, per què no aprofitar aquesta convocatòria de metges i convoquem els mateixos dies? Hi havia qui deia que els metges diluirien la nostra lluita perquè surten més als mitjans. Sembla que només hi hagi vaga de metges, quan, en realitat, hi ha vaga de totes les categories de la sanitat. Vam decidir fer vaga el 25 i el 26. I, els motius, no estem demanant res revolucionari, són el compliment d’allò que mana el Parlament, que el Govern ho compleixi. Ja sabem que moltes vegades no fan cas, però el que exigim és que el manament del poble es compleixi.

    Tarragón: «A tots els hospitals hi ha manca de personal» | Pol Rius

    També estem demanant allò que tothom diu que és necessari i que tots els consellers que van passant reconeixen, que és que el 25 per cent del total del pressupost destinat a sanitat vagi a Atenció Primària.

    Gairebé dos anys després dels aplaudiments al sector sanitari per la covid, pel reconeixement i l’esforç humà, sentiu que teniu el suport de la ciutadania?

    Sí que és cert que hi ha hagut un canvi des dels moments més crus de la pandèmia, el març, abril i maig del 2020. Jo crec que s’ha perdut una mica aquesta sensibilitat, que està per sobre de l’època prèvia a la pandèmia, però que no està en els nivells màxims dels moments més forts. Amb els aplaudiments, tot eren lloances, ja no sols de la ciutadania, sinó dels parlamentaris, dels grups polítics, però malauradament es va quedar en això, en paraules buides de continguts, aplaudiments per fer la foto i poc més. No s’ha traduït en cap fet que diguis, aquí sí que veiem alguna cosa.

    Esperàveu més de l’Administració.

    Seguim esperant més de l’Administració i d’aquí que convoquem tota aquesta sèrie de mobilitzacions, perquè veiem que si no tenen algun estímul extern que els forci, costarà. Venim d’anys de retallades del 2010, teníem la sanitat totalment destrossada, i la pandèmia ha fet que, un sistema que ja estava totalment tensat, saltés pels aires. I ara ens trobem sense professionals. Estem veient com, en aquest centre, per exemple, s’està invertint una fortuna per ampliar-ho, que jo no dic que no sigui necessari, però no sé si és el millor moment. No tenim treballadors i treballadores, quan aquestes obres acabin, que està previst a finals d’any, tota aquesta nova activitat que hi haurà amb aquests nous espais, nous quiròfans, nous llits i noves plantes d’hospitalització, amb quin personal ho pensen cobrir, si ja no en tenim ara? Qui planifica que s’havien d’aprofitar els fons de Next Generation, potser hauria d’haver anat planificant també com consolidar i millorar les condicions dels treballadors i treballadores.

    El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores

    La pressió assistencial és una bomba de rellotgeria?

    Sí, a salut mental, a nivell sociosanitari i, sobretot, a les urgències. A les urgències és un problema crònic que venim arrossegant des de fa anys, però en els últims mesos i setmanes està sent salvatge. A l’Hospital del Mar, a Vall d’Hebron, a Bellvitge… Jo crec que és un problema de model que està basat en l’hospitalocentrisme, que dedica molts diners a l’hospitalària. Això també és un nínxol de negoci per a tota la indústria farmacèutica i tecnològica sanitària. Totes les intervencions quirúrgiques, tots els materials que s’han d’utilitzar, això és el que genera negoci. El que dona prestigi són els estudis i tot el que fa l’hospitalària, i es deixa de banda, considerem, el que ha de ser vital i ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari, que és l’Atenció Primària comunitària i familiar.

    Per què es deixa de banda?

    Tenen les seves prioritats. El pressupost és limitat, diuen, i han de repartir com creuen, perquè evidentment el 25 per cent no està anant a la Primària. Si tinguéssim una Primària poderosa, amb el pressupost que necessita, amb els recursos necessaris, els resultats en salut probablement millorarien i el pressupost de sanitat es reduiria. Hi ha un munt d’estudis que reconeixen que els resultats en salut, amb una Primària potent, milloren.

    La longitudinalitat.

    Sí, el seguiment del mateix metge a una persona durant anys, salva vides i millora la qualitat de vida. Si això no es pot mantenir, al final les malalties s’agreugen, no hi ha el seguiment adequat, han de venir a urgències, necessiten intervencions costosíssimes… El sistema pateix també, però tot el negoci i tota la indústria que hi ha al voltant de la sanitat deixaria de nodrir-se, i creiem que hi ha una certa voluntat política en mantenir això.

    “Hem normalitzat la falta de personal a costa de la nostra salut i de renunciar als nostres drets com a treballadores i treballadors”. Ho dieu a la convocatòria de vaga. Aquesta frase podria resumir el que està passant?

    Totalment. Tota la gent que fa hores extres al final acabarà claudicant, acabarà agafant baixes, fet que empitjora la situació de manca de personal perquè per suplir aquestes persones necessitem unes altres que tampoc no tenim, i s’hauran de fer més hores extres… No tenim personal, d’acord, plantegem-nos què necessitem, perquè amb les places que s’han generat noves d’infermeria no n’hi haurà suficient.

    Des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus

    El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores, i que malgrat tot aquest esforç, a les urgències, no pot ser que els mateixos treballadors que tenen estipulada una afluència de pacients, vegin que dia rere dia, per molt que de vegades s’intenti reforçar aquest servei amb més professionals, vegin un col·lapse brutal. Aquí, a l’Hospital del Mar, la capacitat és de 96 boxs i volem que tots els pacients estiguin col·locats adequadament i atesos com caldria. Fa pocs dies teníem 190 pacients en algun moment, i 130, 140, 150, 160, és habitual tots els dies. Que hi hagi pacients que estiguin més de 100 hores al servei d’urgències és habitual, quan no haurien d’estar més de 24 hores. Això comporta al treballador i a la treballadora un estrès, en veure que, per molt que s’esforci, la feina no surt i potser el pacient no està atès com caldria. Això va calant i, des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus.

    Demaneu increments salarials per apropar-vos a altres països d’Europa, com per exemple Alemanya. Ho veieu factible?

    Ara, no. S’ha de lluitar per arribar a equiparar-nos. Sabem que si algun dia s’aconsegueix, serà d’aquí a molts anys. Hem d’anar encaminats a això. El que sí que demanem és equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat. Tenim un model tan fragmentat, tan diferenciat… A més, en relació a la resta de comunitats autònomes, som uns alumnes avantatjats en això de la privatització i la col·laboració públicoprivada. Al PS Mar tenim les nostres condicions pròpies perquè tenim un conveni propi, al Sant Pau exactament igual, al Clínic igual, cadascú amb les nostres condicions. Després estan els que són del tot públics, els del sector ICS, que tenen unes condicions; després el sector concertat del SISCAT, que acaben de signar un conveni per nosaltres del tot insuficient, tot i que després cada hospital té els seus pactes de millora i de negociació en el comitè. Encara que tots treballin per al CatSalut, cadascú té unes condicions diferents, una jornada anual diferent i una ràtio de personal-pacient diferent.

    Aquesta fragmentació debilita el personal?

    Sí, el debilita. Intentar unificar la lluita de tots els treballadors és complicat perquè cadascú té la seva realitat en el seu centre. L’ICS sí que és una empresa molt gran i aquí sí que podríem fer força.

    Xavi Tarragón i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius

    Vam demanar al Departament de Salut dades de diversos centres que tenen aquestes realitats i convenis diferents, com Vall d’Hebron, PS Mar, Clínic i Taulí. Volíem conèixer les ràtios d’infermeres per pacients per cada especialitat i per cada torn, així com d’auxiliars i de zeladors. Aquestes dades no ens les han passat. Han donat l’excusa que és molt complex, que necessitarien molts recursos i que no creuen que sigui tan necessària aquesta informació com per dedicar tants recursos. Una mica la resposta va ser aquesta.

    Tenint en compte les mobilitzacions i la convocatòria de vaga, hi ha hagut algun apropament, reunió o conversa amb el Departament de Salut?

    No. Zero. Nosaltres ho sol·licitem, i si volen evitar la vaga, jo crec que haurien de seure amb nosaltres. D’altra banda, nosaltres convoquem vaga, però pel que fa a hospitalització, els serveis mínims que imposa treball i la interpretació que fa l’empresa, pot passar que, si tenim tres infermeres i tres auxiliars en el torn de tarda, els serveis mínims que imposen siguin tres infermeres i tres auxiliars. En algun servei, demanen més serveis mínims dels que tenim habitualment, i això acredita la falta de personal que hi ha.

    És un contrasentit.

    Tenim limitat el dret de vaga a l’hospitalització. Sí pots fer vaga a consultes externes, a exploracions complementàries, potser a quiròfan, on només deixen que hi hagi activitats per intervencions urgents, i a l’Atenció Primària.

    Si una persona té programada una operació per al dia 25, és possible que se l’ajornin?

    Si no és urgent, és possible. En realitat, l’empresa no sap qui farà vaga.

    I una visita al CAP?

    Haurien d’anul·lar tot el que no sigui urgent, però després hi ha trampes. Hi ha un ordre jeràrquic brutal i tenim comandaments, càrrecs i càrrecs intermedis que, més enllà de gestió, estan per controlar i van fent feina tirant de que som un equip i que hi ha bon rotllo, i demanen ‘tu faràs vaga, no faràs vaga’. Juguen amb això, depenent de qui sigui més o menys hàbil per tenir aquesta informació, suposo que es programarà més o es programarà menys. Després fan trampes amb els plannings, però costa molt denunciar-ho a Inspecció de Treball. Per exemple, si una persona fa vaga i l’empresa fa doblar torn a una altra, això ho portes a Inspecció de Treball per intentar acreditar que s’ha vulnerat el dret de vaga d’aquesta treballadora perquè al final el servei l’han mantingut fent aquestes trampes, però no és fàcil… Suposo que els recursos que tenen a Inspecció de Treball també són molt limitats.

    Demanem equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat

    Després de la vaga del 25-26, hi haurà més mobilitzacions?

    Aquesta és la intenció. Treballem en les mobilitzacions que farem aquests dos dies i, probablement, hi haurà una altra dissabte 28, en què també farem crida als agents socials i a la ciutadania. El 25 i 26, serà més per un tema laboral de treballadors i treballadores, i el 28 cridem també a la ciutadania perquè, al final, interpel·la el conjunt de la població quan parlem de millors condicions laborals, reduir ràtios treballador-pacient, potser reduir jornada anual, i no tenir aquesta obligatorietat de fer hores extres. Al final, això redundarà en un millor servei a la ciutadania; per tant, ho hem de fer amb ells.

    El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social

    Hem de veure la resposta que rebem dels treballadors i de la ciutadania. Hem de recordar que Ustec i altres sindicats d’ensenyament s’han sumat a la vaga per intentar que no sigui només una cosa de sanitat, per iniciar un cicle de mobilitzacions, ja no només de la sanitat, perquè no és només el problema de la sanitat el que ens està preocupant. A veure si això serveix per anar escalfant motors i arribar a una suposada, algun dia, vaga general exitosa. Ho estem iniciant, i estem parlant amb diferents agents socials que estan mobilitzant-se. Hem parlat amb Marea Blanca, amb Marea Pensionista… El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social, més enllà de la sanitat i l’educació”.

    Us fa por que després de tot l’esforç, canviï poca cosa?

    Som conscients de la força que tenim, no som innocents. Sabem que els grans sindicats no han convocat, tret de Metges de Catalunya. CC.OO. i UGT ni estan ni se’ls espera i Satse es va despenjar, va firmar el seu conveni del SISCAT i, de moment, no se’ls sent. És una mica sorprenent. Hi ha afiliats seus que ja ens han comentat que no ho entenen.

    El que nosaltres qüestionem és, com signes un conveni que és del tot insuficient quan hi ha una vaga convocada per Metges de Catalunya, que sí que està en aquesta mesa del SISCAT. Si  t’haguessis afegit i haguessis amenaçat el Departament de Salut, o les patronals, ‘ull, mireu que està muntant aquesta gent’, haguéssim tingut més força. Ho han desaprofitat. Per mi, ha sigut un error estratègic monumental, era una oportunitat única d’anar tots a una.

  • Ferm suport de la infermeria a Montse Gea després dels canvis en la direcció de Salut

    La Generalitat va anunciar el 10 de gener el nomenament del metge Marc Soler com a nou director general de Professionals de la Salut de Catalunya, en substitució de la infermera Montserrat Gea, la qual cosa va aixecar les crítiques de diverses organitzacions del sector en considerar que la infermeria està menyspreada en els càrrecs de direcció de la sanitat.

    El Consell  de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va lamentar que “el Govern desoeixi les autoritats sanitàries per incorporar les infermeres en alts càrrecs de Salut” i va assegurar que aquest relleu “col·loca Catalunya fora dels territoris que incorporen infermeres en els principals alts càrrecs de planificació de Salut, d’acord amb les directrius de l’Organització Mundial de la Salut”.

    El CCIIC va emetre un comunicat en el qual la degana, Glòria Jodar, va voler “agrair la valuosa i difícil tasca duta a terme per la doctora Montserrat Gea, en uns anys de màxima emergència sanitària i social”, i va demanar que “la reorganització del Departament de Salut no deixi fora les infermeres” perquè “cap govern no podrà construir sense l’aportació estratègica de les infermeres”.

    El Consell feia referència a l’informe de l’OMS ‘Orientacions estratègiques mundials per a la infermeria i llevadoria 2021-202′, que recomana als governs “enfortir el lideratge” d’aquestes professions en els sistemes acadèmics i sanitaris, i recordava que aquest és un compromís subscrit per la Conselleria com a membre del grup Nursing Now Catalunya.

    “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres”

    L’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI) indicava a les xarxes: “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell”.

    Per part seva, el grup Infermeria Digna deia: “Una llàstima perdre Montserrat Gea”. “No tenir en compte les infermeres en els llocs de decisió és deixar d’escoltar el col·lectiu universitari majoritari del sector”.

    Tres dies després de l’anunci del relleu, el Departament anunciava que Gea serà la nova comissionada del conseller Manel Balcells per liderar el Fòrum de Diàleg Professional, la qual cosa també ha sorprès en el sector. El fòrum està format per professionals de la salut i altres àmbits, com l’universitari, l’econòmic i els serveis socials, i les seves conclusions han de servir com a full de ruta del Departament en les polítiques de planificació de professionals de la salut.

    «Aquest moviment va doldre»

    La presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Ester Giménez, indica que els dos canvis en la mateixa setmana han estat “una mica estranys”. “No sabem la realitat exacta. La decisió ens va sobtar, i aquest moviment va doldre com a infermeres. Montse Gea és una persona molt capacitada i sap greu. S’ha de veure quina capacitat de decisió té en aquest fòrum”, afegeix.

    Giménez remarca que, fins ara, la infermeria tenia dues representants en alts càrrecs de direcció del Departament de Salut, el de Montse Gea fins fa poc, i el de l’actual directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Yolanda Lejardi. “La infermeria és un sector que està menyspreat, també la majoria de direccions dels Centres d’Atenció Primària estan formades per metges, només hi ha un percentatge molt petit d’infermeres, quan la feina de direcció la poden fer diferents professionals, i la infermeria té aquesta visió global del sector. És important tenir aquesta visió”.

    Montserrat Gea

    Gea (Lleida, 1976), és diplomada en Infermeria (E.U.Gimbernat) i en Ciències Empresarials (Universitat de Llleida), Màster en Ciències de la Infermeria i Doctora per la UdL.

    Ha exercit com a infermera assistencial en els àmbits sociosanitari, residencial i de primària, i sobretot en l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida. Especialitzada en polítiques de salut pública i recerca qualitativa per la Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, va ser la investigadora principal del Grup de Recerca en Cures de la Salut de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), així com també investigadora d’altres grups internacionals i de l’Estat espanyol.

    Ha estat secretària del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya, i responsable de la seva comissió de recerca, i presidenta del Col·legi d’infermeres i infermers de Lleida.

  • Xavier Lleonart: “El sistema sanitari està a punt de la defunció”

    Conèixer quants facultatius falten en cada centre i de quines especialitats, dignificar retributivament el sobreesforç per la manca de personal, recuperar la jornada de 35 hores setmanals, regular els descansos segons les recomanacions de les institucions europees i oferir incentius per evitar la fuga de talent, són algunes de les reivindicacions de Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari del sector. En parlem amb el seu secretari general, Xavier Lleonart.

    ‘Ho has donat tot. No has rebut res’ és el lema de la convocatòria de la vaga de Metges de Catalunya. Hi ha sensació d’abandó després dels esforços de la covid?

    Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts. Després d’una dècada de retallades, la pandèmia ha donat l’estocada final. Molts companys i companyes esperaven que servís perquè les administracions i els governants fossin plenament conscients que la sanitat pública i la salut eren una qüestió molt important i que calia cuidar-la. Quan veus que tornen a aplicar receptes antigues, veus que no han après res i que no rebrem res després d’una dècada de retallades i dos anys de pandèmia.

    Hi ha unanimitat en el sector en què falta personal, més enllà dels matisos de cada organització.

    Falten mans, però faig un matís, falten mans en un context en el qual les dades apunten que no falten mans; és a dir, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) som el segon país del món en nombre de metges i el sisè en nombre de facultats de medecina. És un contrasentit. On són aquests metges? On no són és a la pública, perquè la sanitat pública no està resultant atractiva. Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa, amb la qual cosa aquí ve el primer gran problema: som incapaços de retenir el talent que formem perquè no li estem oferint unes condicions, ja no laborals i retributives, que també, però sobretot d’exercici professional, de condicions assistencials, que faci que a aquesta persona que està perfectíssimament formada li sigui atractiu quedar-se en el sistema.

    Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa

    És el que passa quan tu et formes com a metge de família, resident, i veus que el teu adjunt, el que et té al teu càrrec, un dia rere un altre atén 50 o 60 visites, d’una forma precària, i que això no s’acaba mai. Qui pensa que el paper ho aguanta tot i posa una agenda mèdica en la qual hi ha 10 pacients alhora?

    El sistema s’està carregant la Primària?

    El sistema sanitari està a punt de la defunció, tot ell. La Primària, segurament, és la primera baula que caurà, però darrera van les urgències hospitalàries i, després, tota la resta. Segurament, estem visibilitzant aquest deteriorament accelerat en la Primària, però tenim imatges de com estan les urgències hospitalàries, i cal tenir-ho clar, les imatges que estem veient de les urgències hospitalàries, amb una Primària forta, segurament, no serien tan greus. El sistema sanitari són vasos comunicants, i quan una banda cau, l’altra se’n ressent. Això té un efecte dominó.

    I què es pot fer per millorar-ho?

    Es poden fer moltes coses, una altra cosa és que les vulguin fer. Cal canviar el model, com a filosofia. Fa molts anys que estem en un model absolutament economicista en el qual el professional sanitari és un obrer especialitzat que treballa com si fos en una cadena de muntatge, i el bon obrer, el bon metge, no és aquell que fa la feina millor, no és aquell que tracta bé el pacient, no és aquell que soluciona el problema del pacient, sinó que és aquell que fa més volum de feina per unitat de temps, seguint un criteri de cadena pura de muntatge. Aquest model s’aguantava en base a un personal precari que, quan claudicava, hi havia més, i el podies reposar. Què succeeix? Que ara, quan cau aquell professional, no tens per reposar, perquè el que l’havia de substituir ha sortit per potes.

    Lleonart: «Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts» | Pol Rius

    La crisi del model es produeix perquè no tens gent, però, alhora, no tens gent perquè aquest model està en crisi, i el primer que has de fer és posar al centre del sistema, no els criteris economicistes de productivitat, sinó la professionalitat, amb els dos pilars que ha d’aguantar el sistema, que són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals. Si tu cuides els professionals, tindràs professionals motivats que exerciran en bones condicions i podran donar una atenció de molta més qualitat a la població.

    Els dos pilars que ha d’aguantar el sistema són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals

    Per exemple, des de fa molts anys, no hi ha cap conveni laboral de la sanitat que parli de les condicions assistencials. Aquest és un greu problema, perquè tots volem que el metge o metgessa que ens atén tingui temps per formar-se perquè estigui a l’última i ens pugui aplicar tot allò que siguin millores substancials en quant a tractaments i en quant a mesures diagnòstiques, que estigui al dia. Doncs, el conveni de la concertada que s’ha firmat fa poc només contempla que el metge pugui tenir 20 hores de formació a l’any. És el mínim que marca l’Estatut dels Treballadors, però, amb 20 hores a l’any, algú creu que un metge es pot mantenir al dia? És evident que no.

    Sobre l’acord a la sanitat concertada, que inclou una pujada salarial de fins al 3,5%, CC.OO., UGT i Satse sí que van signar. Hi ha diverses organitzacions que donen suport a la vaga de MC, però no aquests tres sindicats. Pot crear una imatge de no unitat?

    És el missatge que vol traslladar el Departament de Salut, però Metges de Catalunya representa la pràctica totalitat de facultatius i facultatives; és a dir, la classe mèdica no està contenta amb aquest acord. La classe mèdica té la seva singularitat i és un dels pals de paller del model sanitari. A mi em preocuparia que els metges no estiguessin contents amb allò que se signa, perquè això vol dir que tenim una pota fluixa. S’han tornat a seguir aquests criteris economicistes, s’han pactat unes condicions estrictament laborals i retributives i només ha importat la suma aritmètica i no la suma qualitativa. És evident que el col·lectiu mèdic no pot ser majoria mai, és el 20% o el 25%, però algú pensa que no som molt importants en aquest sistema? Algú pensa que se’ns pot excloure sense que passi res? Feia menys irresponsable aquest Departament de Salut.

    MC demana un increment salarial progressiu per anar aproximant-se a països veïns, com França, amb 88.000 euros anuals, que és un 30% més que a Catalunya, i no és dels més elevats d’Europa.

    Bèlgica està en els 160.000 i Alemanya en els 150.000. Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu. Una enquesta de l’Associació MIR Espanya realitzada a les persones que feien la residència deia que fins a un 60% no contemplava el seu exercici professional quan acabés l’especialitat a Espanya.

    Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu

    La qüestió és greu perquè hi ha enquestes entre els estudiants de medecina que diuen que cada cop és més gran el nombre d’alumnes que volen acabar la carrera perquè la formació és de bona qualitat, però que després volen marxar a un altre lloc. I aquí es dona una altra de les circumstàncies d’aquesta tempesta perfecta que estem vivint: els valors de les generacions que estan pujant de nous professionals han canviat. És una generació que prioritza la conciliació de la vida familiar i laboral, i que considera que la feina no ho és tot. D’altra banda, aquesta generació no té por a desplaçar-se i pot treballar entre setmana, per exemple, a Frankfurt, i el cap de setmana agafar un vol i venir a casa i estar amb la seva colla.

    MC ha convoc
    MC ha convocat vaga de metges el 25 i 26 de gener | Pol Rius

    Tota la coctelera està donant aquesta situació en què tenim una generació jove molt ben preparada amb pocs incentius. Fa un any, un resident meu, del Consorci Sanitari de Terrassa, em va dir que marxava a la privada. Fins ara, jo tenia el concepte que el resident que s’ha format té una inquietud d’investigació, docència, recerca i de formació continuada que, evidentment, a la privada el mata. Ell em va dir, ‘aquí, la formació, docència, recerca que hi havia, pràcticament ha quedat aniquilada, perquè estem tan absorbits per la tasca assistencial, perquè cada cop hi ha menys mans, que no dona per més. Per treballar i fer docència, em paguen millor a la privada’. La fuga és multifactorial, però hem de tenir en compte que el maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina.

    Demaneu fer els descansos que toquen, sobretot després de les guàrdies. No es respecten?

    Hi ha una directiva europea que diu que entre jornada laboral i jornada laboral han de passar almenys 12 hores, i s’ha de garantir per llei un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Hem aconseguit que es respecti a base de demandar-ho, una i una altra vegada, anant als tribunals, perquè les empreses sanitàries no ho respectaven.

    Hi ha un tema que només afecta metges i metgesses i que és imprescindible que es tracti entre l’Administració i els facultatius que ens preocupem pels nostres pacients: les guàrdies de localització o guàrdies de crida. Són un tipus de guàrdia en la qual estàs localitzable i et poden cridar per anar a fer l’assistència en funció de les necessitats. Això, no és més que una forma de precaritzar perquè en una guàrdia de crida et poden pagar un 40% menys que en una guàrdia presencial, però et poden cridar dues o tres o cinc vegades, segons les necessitats.

    Pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització

    Les persones de més de 50 anys estan exonerades de fer les guàrdies de presència, però no les de localització, o sigui, que pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització, amb l’agreujant que si et criden, potser, a les dues de la matinada, has d’anar, però al dia següent també has de fer la teva jornada habitual. Aquestes guàrdies no tenen regulació, ni en la legislació laboral ni en els convenis; potser no has pegat ull en tota la nit perquè has hagut d’anar a l’hospital tres vegades i l’endemà a les 8 del matí has de fitxar i fer l’activitat d’assistència normal. Això és un altre exemple de maltractament.

    Amb aquest panorama, és viable tornar a les 35 hores setmanals a curt termini?

    Aquesta jornada ja s’està aplicant a altres llocs d’Espanya (Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura, País Basc, La Rioja i Navarra). Estem dient que ser metge a Catalunya és ser un esclau? S’han de contractar més mans, no hi ha més remei. Els estudis demostren que, quan tu dones un bon entorn laboral i un entorn de productivitat, generes pràcticament la mateixa productivitat fent menys hores. Amb bones condicions de treball, és molt possible que hi hagi menys complicacions, menys revisites a urgències i menys freqüentació als ambulatoris.

    A la Primària ja ho diuen. Per exemple, una persona que té dolors compatibles amb pedres a la vesícula, se li demana una ecografia i triguen 12 mesos a fer-li l’ecografia. Pel camí, pot fer quatre visites a urgències per dolor per quadres de còlic, sis al metge de capçalera… Si en el moment de demanar l’ecografia, la tinguessis l’endemà, tot això t’ho haguessis estalviat. És una qüestió de donar qualitat i, si dones qualitat, millores l’eficiència.

    Hi ha 9.000 jubilacions previstes en els pròxims deu anys, però falten xifres per centres de treball. Com es pot planificar?

    Hi ha un desconeixement total i no es pot planificar així. El sistema sanitari català, a diferència de la resta de l’Estat, està hiperfragmentat. Hi ha la sanitat de l’ICS, la sanitat concertada, dins la sanitat concertada hi ha les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sense ànim de lucre… En aquests moments, si jo fos conseller de Salut, no tindria un interlocutor, tindria més de 100 interlocutors diferents. La sanitat pública d’aquest país depèn de més de 100 empreses sanitàries diferents.

    Hi ha una llei que estableix el registre públic de professionals sanitaris on ha de constar noms, cognoms, edat, especialitat i lloc de treball. Des de Metges de Catalunya vam intentar accedir-hi i no existia, no existeix aquest registre públic. Vam fer una petició a la Generalitat via portal de la transparència demanant aquest conjunt públic de dades. Jo tinc un correu de resposta dient que la meva petició és massa complexa. Com podem planificar el futur de la sanitat si no sabem el que tenim ni on ho tenim?

    Es pot quantificar el nombre de metges i metgesses que falten?

    Teníem unes dades de l’evolució de la plantilla que treballava des del 2014, i estem sobre un dèficit de 1.000 metges. Són estimacions, perquè dades per poder fixar-ho, no en tenim, però si li sumes l’envelliment de la població i la hipersofisticació de la medecina que hi ha hagut en aquests anys, pots entendre que la necessitat no és de 1.000, sinó d’uns quants més.

    Lleonart: “El maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina” | Pol Rius

    El problema és que la Conselleria no ho veu, no té la percepció que li faltin mans, o no tinc la percepció que estigui preocupada perquè li faltin mans. El problema de fons d’aquesta convocatòria de vaga no és tant les condicions laborals i retributives, sinó el paradigma. El paradigma que el metge ha de fer més hores que un rellotge s’ha acabat. Només hi ha dos grups petits de població que se senten ben atesos per la sanitat pública: la gent que està sana, que no n’ha de menester, i la gent que té una malaltia molt greu o de risc vital. Aquí, la sanitat pública encara té capacitat de resposta adequada i potent. Pel mig, hi ha una llarga llista d’espera, que cada cop és més llarga. La gent se sent molt mal atesa quan veus un bony, demanes una exploració i triguen un any en fer-te una exploració. No té sentit.

    Nosaltres som els primers que ens sentim molt malament quan hem de dir que hi ha aquesta espera. Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la feina, però si la població no n’és conscient i no ens ajuda és cap a on anem. Si soc metge de Primària i tinc, en el millor dels casos, una visita cada tres minuts, pràcticament no tinc temps ni d’escriure el que m’expliquen. La sensació de baixa qualitat en la prestació assistencial fa que tota aquesta gent digui, ‘jo, aquí, no hi vull anar’.

    El fet que hi hagi altres convocatòries de vaga, de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya els mateixos 25 i 26 i de la Intersindical el 24 i 25, dilueix el missatge o reforça que el model sanitari ha de canviar?

    Tenim prou arguments per fer una convocatòria ben diferenciada perquè bona part de tot això que he dit, la resta de plataformes no ho contemplen. Estem molt preocupats per la qualitat assistencial que donem a la població, i no ho fiem tot a les condicions laborals i retributives, que també, sinó que hi ha altres coses, i nosaltres creiem que tenim la necessitat, el dret i diria l’obligació fins i tot deontològica de poder plantejar a l’Administració que això s’ha de poder parlar en alguna taula amb els professionals. Coses com les guàrdies de localització, a ningú, ni tan sols a aquests altres convocants, els interessa. No puc calibrar si potencia o dilueix el missatge, sí puc dir que el nostre posicionament i les nostres demandes estan clarament diferenciades i que lluitem per la qualitat de la sanitat en aquest país.

    És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui

    Com és la relació amb el Departament de Salut?

    Estic francament emprenyat perquè hem volgut ser molt responsables, molt respectuosos, hem fet un anunci d’una convocatòria de vaga amb més de dos mesos d’antelació per donar temps a la part contrària, a l’Administració, a què reaccioni, a que faci una taula, a que segui, a que parli, a que negociï, a que busquem conjuntament solucions, i l’Administració ha llençat a la brossa aquest temps que se li va donar de marge. Hem demostrat d’una forma molt clara que la nostra voluntat no és el conflicte pel conflicte, volem contribuir a arreglar els problemes que té la sanitat d’aquest país. És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui.

    Hi ha hagut reunions amb la Conselleria després de convocar la vaga?

    No, no ens han trucat. Jo lamento profundament i responsabilitzo directament el conseller (Manel Balcells) que si hem d’acabar fent la vaga la única culpa serà seva perquè nosaltres no podem fer res més. Vam presentar 54.000 signatures dient que és necessari que hi hagi canvis, ens vam reunir quan el van triar i vam dir ‘esteu en temps de descompte’, hem fet per terra, mar i aire tots els missatges d’alerta possibles, hem dit ‘convocarem una vaga’ dos mesos abans per donar lloc a negociar. Tinc la impressió que en algun fòrum això pot haver estat interpretat de forma errònia, com que ens feia por fer la vaga, i no anava d’això, era una gran responsabilitat del nostre col·lectiu. Estem preparats i la farem grossa.

    Després de la vaga, què passarà?

    Això no s’acaba amb el 25 i el 26. Al cartell ja ho diem, és l’inici d’una sèrie de mobilitzacions.