La Cuca Esperanza era coordinadora d’hospitalització als hospitals del Mar i de l’Esperança de Barcelona quan es va declarar l’estat d’alarma el març de 2020. Es va jubilar a l’agost, però va continuar anant ocasionalment a l’octubre i al novembre, fins que al desembre li van proposar incorporar-se a l’àrea de cribratge i, després, de vacunació. Recorda la data exacta en la qual va començar la inoculació: “El 27 de desembre vam anar a posar les primeres vacunes a la residència. Va ser un dia important, no perquè estiguéssim en ple Nadal, sinó perquè eren les primeres vacunes”.
La Marisa Garreta era responsable d’infermeria del centre sociosanitari Fòrum, que també pertany al consorci Parc de Salut Mar. Es va jubilar el març del 2021, però després d’un descans d’un mes i mig, en el qual va acudir a alguna reunió de feina, va començar a vacunar a l’Hospital del Mar: “En cap moment hi ha hagut una ruptura des de la jubilació. Venir és una obligació moral, un compromís, perquè l’única esperança que tenim és la vacuna, així que com més aviat acabem de vacunar, millor”.
La Cuca i la Marisa coincideixen que són les sanitàries més joves les que han de fer l’assistència directa al pacient, i que si infermeres expertes com elles es dediquen a les vacunes, les professionals d’hospitalització poden seguir amb les seves tasques i no tenir sobrecàrrega. Normalitzen la seva decisió de tornar a la infermeria perquè no tenen malalties de risc i perquè acudeixen una o potser dues vegades per setmana, segons les necessitats. Això, després d’haver treballat jornades de 14 hores diversos dies seguits, com va ocórrer el març i l’abril del 2020, sense poder planificar i amb canvis continus de protocol, és una “meravella”.
“Ser útil és un luxe”
Han passat de dirigir equips a acudir a vacunar, i asseguren que és un “gust” poder continuar aportant de forma més descansada. “És molt diferent. En l’època més dura treballàvem en festes, dissabtes, diumenges, tota la Setmana Santa, hi havia canvis d’horaris continus… Creiem que és el que podem fer en aquest moment, és el que podem donar. Dins de la desgràcia, poder treballar i ser útil és un luxe per a nosaltres”, assegura la Cuca.
Cuca Esperanza vacunant contra la Covid | Hospital del Mar
“Ha estat un any molt peculiar. No t’has plantejat en tota la pandèmia un horari real. Entraves, però no sabies quan sorties. Ara vacunes, però no has de preocupar-te de si falten o sobren vacunes, si cal descongelar-les, si cal demanar-les. Això era un estrès, però ja no és la nostra responsabilitat. Són dos mons”, reconeix la Marisa.
La vacuna no és punxar. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, preguntar-li com va anar la primera dosi, tota l’educació sanitària… L’essència de la vacunació és aquí.
La Cuca i la Marisa no tenen sensació de cansament, sinó que fan el que saben fer, per la qual cosa estan “encantades” de contribuir. “Sabem administrar una vacuna, sabem tractar les persones que vénen i donar-los uns consells. I això és el que fem”, explica la Cuca. La Marisa afegeix: “La vacuna no és punxar. Punxar ho pot fer qualsevol persona, perquè és una tècnica. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, si la pots vacunar, preguntar-li com va anar la primera dosi, tenir un mínim de coneixement abans d’inocular la vacuna, i després, és tota l’educació sanitària, explicar-li tot el que et pot passar, quins efectes secundaris pot tenir, què ha de fer si li passa una cosa o una altra… L’essència de la vacunació és aquí”. La barrera idiomàtica, tranquil·litzar qui es posa nerviós amb les agulles o atendre qui diu que les agulles li maregen són algunes de les coses que, amb l’experiència, són més fàcils de preveure i tractar.
L’agraïment de la ciutadania
Abans del coronavirus, imaginaven la jubilació de manera semblant a com l’estan vivint, però sense vacunes i amb viatges, cosa que ara està més restringida. Malgrat això, la Marisa creu que és “gratificant” veure les companyes i atendre les persones que vénen a vacunar-se: “Tenen un agraïment que jo no havia viscut en molts anys de feina. Ara és poca la gent que se’n va sense dir-te “gràcies per la vostra feina”, i aquesta actitud és una de les coses que m’han sorprès. Persones agraïdes n’hi ha sempre, però aquesta generalització m’ha sorprès”.
Han viscut moments simpàtics amb la gran quantitat de persones que fotografiava el moment de la vacunació per immortalitzar-lo i pujar-lo a les xarxes, però també per enviar-ho a familiars d’altres països en els quals vacunar-se és una cosa excepcional. “Em deien: ‘Jo és que li envio a la meva mare, perquè estigui tranquil·la. És que allà no saben si podran vacunar-se i estan patint molt’”, recorda la Cuca, a qui li crida l’atenció la conscienciació de la població d’origen extracomunitari sobre la importància d’obtenir la vacuna gratis i programada.
La Cuca i la Marisa resten importància a si la seva tasca és essencial, i consideren que també ho és el sector de l’alimentació, les farmàcies, el transport o la recollida d’escombraries, per exemple. Sospiten que s’ha “mitificat” la feina que porten exercint des de fa 42 anys i que s’ha visibilitzat el paper de la infermeria. Per a la Marisa, “la cura, el sofriment i la mort formen part de la nostra professió. Crec que ara hi ha hagut molt desconcert, molta incertesa, perquè ha estat una allau”.
Quan se les pregunta fins quan plantegen continuar compaginant jubilació i infermeria, la Cuca diu: “No m’he posat data”, i la Marisa coincideix: “Mentre sigui necessari”.
L’Iris Garcia estava passant uns dies lliures a Cancun. «Allà no havia arribat encara el coronavirus, o si hi havia casos no era com aquí, i m’arribaven notícies que els carrers estaven buits, la gent confinada, que als supermercats faltaven coses… Per mi va ser un xoc, jo al·lucinava. És com que no t’ho acabes de creure perquè no ho estàs vivint». L’Iris recorda les fotos que li enviaven de carrers de Barcelona habitualment molt transitats, i va sospesar si era millor quedar-se o marxar.
Estava fent les pràctiques d’Infermeria, a través d’un programa d’intercanvi d’estudiants, a Puebla, un lloc tranquil i estudiantil, lluny de l’enrenou. A l’abril, van començar a conèixer-se els primers casos de Covid-19 a Mèxic, i l’Iris va cedir a la pressió familiar que li demanava que tornés a Castellbisbal (Barcelona). Li van anul·lar un vol, dos vols, i tant ella com una companya que estava en la mateixa situació es van posar en contacte amb el Ministeri de l’Interior davant la possibilitat d’anar en un avió de l’exèrcit que estava repatriant ciutadans espanyols, cosa que encara avui li sembla de ciència-ficció. A casa li deien que si no tornava ara, no sabien quan podria fer-ho, i una cosina seva que és infermera la va alertar de la gravetat de la pandèmia. Finalment, van rebre un email d’Aeroméxico que els informava que anava a operar un vol amb destinació Madrid i van volar en un avió comercial.
Va estar les dotze hores del vol amb guants i amb doble mascareta, cosa que encara no era obligatòria a Mèxic i que va viure amb una certa angoixa i incomoditat. En arribar a l’aeroport de Barajas, la sensació no va desaparèixer: «Era molt rar tot. Estava tot buit. Vaig canviar la targeta SIM i vaig rebre un munt de trucades de diferents centres sanitaris, hotels Covid, espais com les fires que havien habilitat…». Va rebutjar la primera oferta d’incorporació immediata a un hotel Covid perquè va preferir fer una setmana d’aïllament preventiu en haver fet un viatge tan llarg i haver estat en contacte amb tantes persones de diferents països.
Graduada al juliol
A finals d’abril la van trucar de l’Institut Català de la Salut (ICS) per treballar a Urgències de l’Hospital de Viladecans durant sis mesos. Ho tenia relativament a prop de casa, a Castellbisbal, i va començar a treballar quan va acabar la quarantena voluntària. Encara no estava graduada perquè no havia presentat el Treball de Final de Grau (TFG), però era qüestió de mesos.
«Sempre vaig estar acompanyada d’un infermer amb més experiència, mai em van deixar sola. No signava medicació i, si hi havia un pacient una mica més delicat, entrava algú amb mi. Sí que feia d’infermera, però sempre amb un acompanyament, perquè realment no tenia el títol». El mes de juliol, l’Iris ja estava oficialment titulada.
«Va ser una oportunitat per espavilar-te»
La gran majoria dels pacients que arribaven a Urgències de l’Hospital de Viladecans eren persones amb símptomes de Covid. «Va ser una oportunitat per espavilar-te de totes totes, perquè tampoc et quedava molta opció».
En l’àmbit emocional, el que més la va afectar va ser veure els pacients sols a l’habitació. «Em quedava amb ells, sobretot si eren persones grans que sabies que potser no sortirien d’allà i estaven conscients, sabien perfectament on estaven. Jo entrava, els posava el pijama, la via i, si els veia una miqueta malament, els donava la mà, els preguntava com se sentien, intentava calmar-los una miqueta si estaven nerviosos».
«Això és potser el que més m’ha marcat. Nosaltres estem acostumades a la mort, a veure la gent morir, però sí que és veritat que tan massivament… I gent de potser 50 o 60 anys… Crec que cal fer molt d’èmfasi en l’acompanyament emocional, en què el pacient senti que et preocupes per ell, i això en infermeria aquí sí que es té molt en compte».
«El somni de la meva vida era ser a Bellvitge»
Un cop finalitzat el contracte a Viladecans, l’octubre del 2020 va començar a treballar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge en horari nocturn, on ja s’havien posat en contacte amb ella uns mesos abans. L’Iris havia fet allà les pràctiques el 2019 i havia quedat molt satisfeta de l’experiència. «Em van encantar. Sabia que volia acabar allí, tard o d’hora. Jo estava molt bé a Viladecans, és un hospital molt familiar i la gent t’acull molt bé. Estic molt agraïda per l’oportunitat laboral que em van donar, però el somni de la meva vida era estar a Bellvitge».
L’Iris es va incorporar a Bellvitge durant la segona onada, que no va ser tan tràgica com la primera en aquest hospital: «Pel que m’han explicat, va ser molt dur. Jo no m’ho imagino, no ho he viscut, potser per això no m’ha quedat un trauma molt fort. Gaudeixo molt amb la meva feina, no ho visc com una feina. Avui, per exemple, haig d’anar a treballar, però ja tinc ganes d’anar-hi». Durant els anys que va estudiar Infermeria, va treballar com a administrativa, una ocupació que li va permetre pagar-se la carrera, però que no li satisfeia. Ara, amb 28 anys, s’ha independitzat, viu a Viladecans, prop de l’hospital, i gaudeix de l’ambient laboral: «És com una miniciutat, a mi m’encanta».
«Soc una noia normal i corrent que és infermera»
L’Iris no té la sensació de ser una treballadora essencial, sinó que creu que forma part d’un col·lectiu de professionals que fan el que han de fer. Tampoc se sent reflectida amb les comparacions dels superherois de bata blanca. «Jo no em sento una heroïna, soc una noia normal i corrent que és infermera, igual que han estat infermeres moltes persones durant molts anys, però sí que tenia ganes de formar part d’això».
El seu repte actual a Urgències és «aprendre a prioritzar». «M’estic enfocant més a saber identificar situacions; és a dir, quan ve un pacient, què és el que has de fer primer. Costa molt tenir l’ull clínic d’una persona experta, però a poc a poc ho estic aprenent».
El contracte actual finalitza al desembre, i no deixa de formar-se. L’any passat va cursar un Màster presencial en Urgències Intrahospitalàries i al setembre comença un altre sobre Urgències Extrahospitalàries: «A mi el que em mou ara mateix és la motivació laboral».
La Inés Ibáñez és responsable d’Infermeria d’Exploracions Complementàries de l’Hospital del Mar de Barcelona, on treballa des de fa 35 anys, i a la primera onada del coronavirus va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia. A finals de març, es va incorporar a la sisena planta, amb una barreja d’angoixa per la responsabilitat de dirigir un equip que començava des de zero, ja que tothom venia d’altres departaments, però també amb el repte que representava tenir cura del pacient en unes circumstàncies tan complicades. «Tothom va posar entusiasme, estàvem al mateix grup i teníem el mateix problema», recorda un any i mig després quan parla dels companys i companyes de feina amb qui va compartir aquelles setmanes.
Les persones que atenien venien de l’UCI o d’Urgències i es trobaven greus, però estables, tot i que la patologia a vegades es complicava i molts malalts havien de baixar de nou a cures intensives. El 19 d’abril del 2020 va ingressar a Urgències un matrimoni de 69 i 75 anys de la zona del Besòs que es deien Carmen Cortés i Tomás Cortés, i l’endemà els van pujar a la sisena planta. Com en altres ocasions, si ingressaven dos membres d’una mateixa família i ho demanaven, podien compartir habitació.
La Inés va rebre un email, a través del Servei d’Atenció al Ciutadà del Parc Salut Mar, del gendre de la Carmen i el Tomás que deia que, en dos dies, la parella celebrava els 50 anys de casats, i demanava si podrien fer alguna cosa especial per ells. «En aquell moment, les visites estaven prohibides a l’hospital, no podia entrar ningú. El primer que se’m va ocórrer va ser, ‘sí, cap problema, tenim poc més de 24 hores’, i vaig pensar que ens podien fer arribar alguna fotografia o alguna cosa representativa d’ells perquè se sentissin més acompanyats».
Durant la primera onada del coronavirus, la Inés va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia | Pol Rius
«Potser és l’última vegada que ho celebren junts»
A partir de llavors, l’enllaç de la família va ser la Mari Carmen, una de les filles de la Carmen i el Tomás. «Em va dir: ‘Potser és l’última vegada que els meus pares ho celebren junts’. Això és el que em va activar més. La veritat és que la senyora estava més justeta, no sabíem què passaria, i la família n’era conscient. I vèiem que se’ns morien molts pacients… És molt dur estar a l’hospital sol, morir-te i fer-ho sense acompanyant».
La Inés va explicar a la reunió d’equip el cas de les noces d’or, i van obrir una pluja d’idees. No tenien temps i les botigues estaven tancades, així que cadascú es va oferir a portar de casa el que pogués. Així, van fer un pastís i galetes, i van portar roses per fer un ram de flors i serpentines per decorar l’habitació. «Vam dir: ‘Farem com si es casessin de nou’. Tothom va ser molt proactiu i participatiu».
En arribar el dia, la Carmen i el Tomás van estar molt sorpresos i feliços. A ell li van posar una esponja com a llacet, i a ella la van vestir de blanc, vel inclòs, amb roba de l’hospital. Van rebre una foto del seu estimat gos, a qui tant trobaven a faltar, i van connectar amb la Mari Carmen a través de la tauleta. Va haver-hi marxa nupcial, padrins de casament i va arribar el moment: «Pots entregar la núvia al nuvi!».
Pastís, música i ball
El Tomás esperava la Carmen fora de l’habitació, acompanyat dels equips infermer i mèdic enfundats en EPI, i la festa va continuar al passadís, on van col·locar dues cadires i una taula amb un pastís i dues espelmes que indicaven que feien 50 anys de casats. La Mari Carmen saludava constantment amb un «Mama, mama! Estic aquí!», i la Carmen li preguntava com estava el gos.
Van sonar cançons de Los Manolos i del Raphael, les mateixes que la Mari Carmen li havia dit a la Inés que els agradava als seus pares, com «Amigos para siempre» o «Mi gran noche». I van arrencar a ballar. «Aquí sí que vaig dir ‘prou, parem’, perquè els dos estaven amb l’oxigen i la Carmen estava justeta. Així que vam tornar cap a l’habitació».
«Va ser molt xulo. Vam plorar molt. Ploràvem tots. El Tomás va plorar moltíssim, més que ella. Vam plorar perquè, a més, se’ns morien molts pacients, va ser una època molt dura, i molt personal va necessitar assistència psicològica, però després, dintre de tot, queda aquest record bonic, aquesta part bonica, la implicació i les ganes d’ajudar el pacient. Estic supercontenta amb l’equip».
La Inés, emocionada, durant l’entrevista | Pol Rius
«No ho oblidaré mai»
L’endemà, la Carmen estava esgotada, com una nena petita després d’una festa d’aniversari, i el Tomás, el més xerraire dels dos, plorava, i deia: «És la millor celebració que he tingut». «Tots dos estaven contents, deien que no ho oblidarien mai a la vida. La veritat és que, quan mires enrere, penses que va ser una experiència molt maca, inoblidable, perquè mira que han passat coses en aquests 35 anys d’infermera, he viscut de tot, he tingut moments millors i pitjors, però aquesta experiència va ser diferent. I la gent es va implicar molt. Tot era treballar, treballar i treballar, i durant el temps per descansar vam fer pastissos, galetes… Va sorgir així, per ajudar el pacient i estar pel pacient». Una de les persones de l’equip, que tenia coneixements audiovisuals, va editar un vídeo de poc més d’un minut sobre la celebració d’aquests 50 anys junts que van titular «Amar en tiempos revueltos».
Amb l’objectiu que la Carmen i el Tomás tinguessin un bon record, l’equip d’infermeria també va aconseguir oxigenar-se i «carregar piles» per tirar endavant en mig d’una situació inesperada en què les defuncions anaven a ritmes vertiginosos. «Estàvem patint molt, i allò va ser la il·lusió de fer alguna cosa diferent».
El 28 d’abril, la Carmen i el Tomás Cortés van rebre l’alta i es van acomiadar de la planta sisena de l’Hospital del Mar entre abraçades i aplaudiments. Encara no estaven del tot bé com per tornar a casa seva, així que primer van estar uns dies a un dels hotels Covid de Barcelona. «Se’n van anar supercontents. Sempre fèiem l’aplaudiment al passadís quan algú sortia amb l’alta, i ploraven tots dos. No és que fossin molts dies, hi ha pacients que potser s’estaven més temps, però va ser molt intens».
Mesos després, una auxiliar d’infermeria li va comentar a la Inés que la Carmen i el Tomás Cortés tenien una visita a Consultes Externes, i ella i part de l’equip van sortir de l’hospital per saludar-los, cosa que també va ser una sorpresa i una alegria per a la parella. L’abril del 2021 van fer una trucada telefònica de seguiment, per protocol. Tots dos es van recuperar de la Covid i es troben bé de salut.
«103, un número sobre la porta, un número associat al pànic que, vaig pensar en aquell moment, ja seria per sempre, un número maleït en el meu record. Al final, resultaria el refugi que em permetria sortir del pou on havia caigut». Així recordava en Fernando Domínguez l’habitació en la qual va estar intubat. En total, va passar 18 dies d’incerteses i aprenentatges a l’hospital, dels quals ha deixat constància en la missiva «Agrair. Sobre pors, persones i humanitat (Cola de vida)».
Va anar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge el 13 de març del 2020, després de diversos dies de febre i cansament. Recorda que el van aïllar en un box, van guardar la roba en bosses, li van posar una bata i el van estirar en el llit. A partir d’aquí, i sense saber precisar durant quant temps, van venir la por, la diarrea i la morfina. Quan va recuperar la consciència, va notar una cosa a la boca que no li permetia parlar i va sentir els braços lligats al llit. «És per la teva seguretat», li van dir.
«Amb la boca ocupada per un tub no es pot parlar, així que la voluntat d’algunes infermeres intentava superar l’inconvenient. La paciència, la seva, feia que al final aconseguíssim entendre’ns», va relatar en la carta el Fernando, arquitecte de professió i veí del Prat de Llobregat. Ara que han passat 16 mesos, reconeix que no és una cosa que tingui molt present en el seu dia a dia: «Revius més la situació quan es repeteix en algú que tu coneixes».
Quan encara estava lligat al llit, es fixava en els ulls de les infermeres, del doctor, de la doctora, del zelador, perquè els seus ulls eren l’única cosa que podia veure darrere dels equips de protecció, les ulleres i les mascaretes, però les sensacions anaven més enllà de les mirades. La Gwen, la infermera de trets asiàtics (després va saber que era de la Xina), li va agafar la mà i va fer sentir al Fernando que «fora hi havia un món».
Va sortir de l’UCI entre aplaudiments
Nou dies després d’entrar a l’hospital i encara feble, el Fernando va sortir de l’UCI entre els aplaudiments dels sanitaris, que li van confessar que necessitaven un cas com el seu, ja que fins aleshores només hi havia morts per Covid en cures intensives. A partir d’aquí, la seva recuperació va transcórrer a les plantes 16 i 11.
La primera vegada que va intentar escriure el seu nom, a penes va poder amb la primera lletra. Va tenir diverses primeres vegades: caminar de nou, beure aigua, aixecar-se del llit, dutxar-se… «En el meu cas, vaig anar recuperant-me. He tingut molta sort, vaig sortir de l’hospital pel meu propi peu. Conec amics que encara tenen dificultats per caminar o que han de fer-ho amb una fèrula. La meva sensació física és que faig una vida suposadament normal d’una persona de 62 anys».
Amb el temps, allò que més aprecia dels petits moments quotidians és la dutxa. El primer dia que va poder fer-ho per ell mateix a l’hospital va ser inoblidable: «El plaer de sentir l’aigua calenta córrer des del teu cap als peus, juntament amb el plaer esbufegant de l’esforç realitzat en eixugar-te amb la tovallola, no va passar desapercebut a les assistents, mentre anava repetint: Quina meravella! Quina meravella!». Encara avui ho reviu com una de les millors sensacions: «Quan em van deixar dutxar-me va ser un espectacle, una explosió d’alegria. En aquest moment estàs més sensible i l’aprecies més. Coses petites del dia a dia a les quals abans no donaves importància, aquí es converteixen en una cosa important».
A la carta, el Fernando agraeix el tracte rebut per les infermeres Jessica i Gwen, entre d’altres, el «Doctor X1», la «Doctora X2», perquè llavors no sabia els seus noms, o la «senyora X3 de la neteja» (després va saber que es diu Núria) qui, en descobrir que el seu carregador era compatible amb el mòbil del Fernando, li ho va deixar fins a l’endemà perquè pogués comunicar-se amb la seva família.
El gest humanitari va topar amb un moment de terror quan el Fernando no va aconseguir recordar la contrasenya del mòbil, però després de diversos intents, la memòria va jugar a favor seu: «Mai un carregador, mai un mòbil, va ser tan important per a mi; el meu es va convertir en la bassa que acull el nàufrag, encara enmig de la tempesta. Mai abans havia dit tantes vegades en tan poc temps ‘t’estimo, us estimo’».
El telèfon també li va portar notícies personals del seu món exterior. Quan dies després ja li van fer arribar el seu carregador, el seu germà mitjà el va trucar i li va explicar que la seva mare, de 97 anys, havia mort mentre ell estava a l’UCI. «Va ser delicat quan em va explicar com l’havia trobada quan el van avisar: la sensació de pau, els ulls tancats, com adormida en el seu llit. Va sentir les meves llàgrimes, la meva veu inexistent, vaig sentir la seva proximitat, el seu afecte, la seva tendresa». La mare vivia amb el fill petit, per la qual cosa el Fernando tot seguit va trucar al seu germà petit i el missatge que va rebre va ser: «Tu no et preocupis, ara el que has de fer és recuperar-te». Els seus pares eren gallecs i, així com quan va morir el pare el van portar a la seva terra natal, tal com ells havien demanat, ara tenen pendent «una urna i un viatge» perquè descansin tots dos junts.
«Atenció, interès, afecte, comprensió»
Amb sensacions i sentiments tan oposats, el Fernando destaca que, més enllà dels imprescindibles coneixements mèdics, «hi havia alguna cosa més que m’havia ajudat, que m’havia fet aferrar allà on estava, i això havia estat la demostració per part d’unes persones que sí que estaven fent la seva feina, però que alhora em van transmetre atenció, interès, afecte, comprensió: una cola insuperable que t’ancora a les ganes de viure».
En Fernando Domínguez va rebre l’alta el 31 de març. «Cada dia aprenia una cosa més, anava avançant i anava creixent, físicament. El més complicat és el tema psicològic; el cap és molt més complex», reconeix el Fernando, que va decidir acudir al psicòleg per primera vegada per intentar assimilar tots els canvis. Les conferències telemàtiques, encara amb cansament i cert dèficit d’atenció derivats de la Covid, se li van fer dures, com ho va ser també el confinament propi de la pandèmia. «Si les teves capacitats estan disminuïdes i tu creus que no, et trobes amb un xoc brutal. Tu vols arribar, però no arribes. Això es queda al teu cap. Et menystens».
La història del Fernando ha quedat plasmada en un curtmetratge realitzat per David Airob i José Bautista que relata la por d’aquells dies a l’Hospital de Bellvitge i la humanitat dels sanitaris enmig de la pandèmia. El treball porta com a títol «103», el número d’habitació en la qual el pànic inicial va anar desdibuixant-se mentre afloraven les ganes de viure.
«Ens vam poder tocar»
Gràcies a aquest curt, el Fernando va conèixer els rostres i els noms de gran part de l’equip hospitalari que el va atendre i que va acudir a l’estrena el passat 8 de juliol. «No sabia quines cares tenien, només veia els seus ulls. Primer els vaig veure en fotos, al documental. Se’ls veien les cares i aguantaven un cartell que posava «Jo sóc el doctor X1» o «Jo sóc la doctora X2″. Algun d’ells em va escriure, i el dia que van estrenar el curt, molts d’ells van venir i ens vam poder tocar».
Així va culminar l’anhel que el Fernando havia expressat en sortir de l’hospital en la seva carta: «Espero poder posar-vos cara i nom a tots». «La meva història és una de tantes i segur que en cada cas hi haurà persones com les que a mi em van cuidar, persones que, a més de la seva feina, demostren la seva humanitat», conclou en les 17 pàgines que va escriure entre l’1 i el 16 d’abril del 2020.
La primera onada de la Covid la vaig viure amb una sensació de descontrol i d’impotència». Així descriu Eva Gil, metgessa adjunta del servei d’Urgències a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, la seva experiència entre finals de febrer i abril de 2020, que compara amb els anys que va estar treballant a Angola: «Mai hauria imaginat viure aquesta situació extrema en un context que, per a mi, és un lloc segur».
Eva Gil havia estat a l’Hospital Nossa Senhora da Paz, a Angola, entre 2015 i 2017. «Allà la impotència té a veure amb el fet que no hi ha medicaments per a malalties que sí que es poden curar. Aquí ens enfrontàvem a una cosa que no coneixíem. Tot d’una, va aparèixer un virus que no teníem molt clar com actuava. Cada dia estaven sortint coses noves en el sentit de quins òrgans afectava, com havies d’aïllar-te, quines mesures havies de prendre, com organitzar-te a l’hospital… Cada setmana sortia un protocol nou».
La sensació que tenia l’Eva en els primers mesos de la pandèmia era la d’»anar per darrere de la malaltia» i, tot i això, haver de «tirar del carro». D’aquella època, l’Eva té poques imatges de l’hospital. Amb prou feines recorda les cares dels malalts o situacions concretes. L’estrès laboral era compartit, i les converses amb els companys no giraven al voltant del coronavirus, sinó sobre què feien a casa i com entretenien als més petits. En el cas de l’Eva, té una filla, la Nindia, que llavors tenia un any i mig i que estava confinada juntament amb el seu pare.
Un ingrés inesperat
L’estiu va suposar un petit respir, en comparació amb els primers mesos de la Covid, i a finals d’octubre, amb l’arribada de la segona onada, va ingressar a l’hospital una persona que es va convertir en el seu pacient més entranyable. Era la tieta de la professora de guarderia de la Nindia del curs anterior. La mestra, l’Ana, li havia comentat a l’Eva que la seva tieta Gregoria estava ingressada per Covid a Sant Pau i que a la família li agradaria portar-li una petita bossa amb alguns efectes d’higiene personal, de manera que la doctora es va oferir a fer-la arribar quan pogués.
Va ser així com l’Eva va conèixer a Gregoria Peña, en un descans del seu torn: «Recordo entrar a l’habitació, ben protegida, per portar les seves coses. Pensava que entraria, li donaria la bosseta i, al cap de poca estona, sortiria. I no. Em vaig quedar. Ella sabia que vindria i es va emocionar molt. Es va posar a plorar, estava molt sensible, però tenia ganes de parlar». Quan la Gregoria es va calmar una mica, l’Eva li va fer una foto, va gravar una salutació per a la família i l’hi va enviar a Anna.
La fotografia que li va fer l’Eva a la Gregoria quan es van conèixer, juntament amb la bossa que li va dur la doctora.
Des de llavors, l’Eva va seguir visitant a la Gregoria per voluntat pròpia, ja que la família només li havia demanat que li donés la bossa. Hi anava cada dia que treballava a l’hospital, que era la gran majoria. Parlaven sobretot de l’Ana, de com es van conèixer, i de la Nindia, que l’adorava. L’Eva no hi va ser com a doctora, sinó com a acompanyant, per preguntar-li com se sentia i donar-li una mica de conversa enmig de l’aïllament.
La Gregoria va estar lúcida en tot moment, però al cap d’uns dies va empitjorar en l’àmbit respiratori i va caldre baixar-la a la unitat de crítics, on no va estar sedada, però sí que va necessitar oxigen d’alt flux. L’Eva també va anar a veure-la allà, encara que només fos per saludar-la i per informar a la família de primera mà com la veia. «Em vaig mullar, no vaig ser freda. Sí que els vaig dir des del principi que com a metgessa no interferiria, però jo els explicava com la veia. Quan la van baixar a crítics, els vaig intentar donar ànims, els vaig intentar dir que sí que era veritat que hi havia pacients que anaven malament, però que hi havia pacients que amb una miqueta d’oxigen i d’atenció es recuperaven. I en pocs dies, ella es va recuperar».
Un dia, a mitjans de novembre, l’Eva va anar a l’hospital i la van informar que li havien donat l’alta a la Gregoria. No va poder acomiadar-se d’ella presencialment, però sí que ho va fer a través del mòbil, i va rebre diversos missatges i àudios d’agraïment de la família.
«Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles» | Pol Rius
«Estan molt espantats»
La Gregoria va suposar un punt d’inflexió per a l’Eva. «Va ser un xoc. Abans d’ella, jo intentava mantenir-me al marge, donava la informació i desapareixia. Després, els preguntava als pacients si volien que parlés amb algú de la família o si volien que apuntés el número de telèfon d’algú. Et preocupes una mica més, i enriqueix, perquè a mi, a més de la medicina, m’agrada el tracte amb el pacient».
«Ells estan sols i estan 24 hores a l’habitació donant-li voltes al cap. Darrere de cada persona hi ha una història i una família, però no poden anar a veure’ls, i estan espantats. Molt espantats. Perquè s’han dit moltes coses sobre el coronavirus, hi ha molta informació. Molts ploren en el moment en què els dius que tenen Covid i han d’anar a la unitat de crítics».
En l’àmbit personal, tenir cura emocionalment de la Gregoria va suposar una forma de «tornar» l’afecte a qui també havia curat de la seva filla. «L’Ana és molt afectuosa i la Nindia l’estima amb bogeria. Em va demanar que fes d’enllaç, no podia dir que no, i tampoc volia dir que no. Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles».
«Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada» | Pol Rius
Viure la Covid com a metgessa i familiar
L’Eva va saber el que és estar a l’altre costat i tenir un familiar proper ingressat. La seva família és de Burriana (Castelló) i durant els mesos de gener i febrer de 2021 es van encomanar el seu pare, el seu cunyat, el seu nebot de dos anys i la seva germana, la qual, sense ser factor de risc, va ser la que pitjor ho va passar i va haver d’estar ingressada per pneumònia. L’Eva no va poder baixar a visitar-los, pel confinament i perquè tampoc li haguessin permès anar a veure’ls. «Va ser tens, per la distància i pel pes de jo saber com van les coses. No sabia si aniria bé, i tampoc podia dir-los-hi als meus pares».
La germana de l’Eva es va recuperar. Des de llavors, s’han vist poc, perquè l’Eva es va quedar embarassada al març, sent un embaràs de risc. Està de baixa i té poca vida social, més enllà de dur a la Nindia al parc. Ara, els sentiments són diferents dels de les onades anteriors. Confessa que és més complicat cuidar-se a un mateix que als altres, perquè a l’hospital, en anar totalment equipada, tenia una sensació de seguretat, cosa que no li passa al carrer.
Fa poc va veure a l’Ana, que li va comentar que la Gregoria, amb 70 anys complerts, segueix bé. L’Eva recorda aquells dies i aquelles converses «sobre res en concret» amb molt d’afecte. «Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada».
L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.
“El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius
Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.
La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.
També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.
Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.
“Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius
L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.
Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.
En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.
Atenció a la via pública
Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.
“Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius
Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.
“En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.
La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.
“identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius
Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.
Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.
En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.
Acompanyament en locals tancats
L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.
“A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius
“Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.
Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.
Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.
Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.
Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.
“Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius
A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.
El fenomen del “lover boy”
“Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.
Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.
Tenen cura de la seva salut sexual
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius
Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.
Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.
“Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius
Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.
En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.
A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.
Han plogut més de cinc anys des que un grup de socorristes encapçalat per Òscar Camps decidís anar a l’illa grega de Lesbos per assistir refugiats i intentar evitar casos com el de l’Aylan Kurdi, el nen de tres anys que va arribar mort a una platja turca. L’ONG Proactiva Open Arms i el seu fundador i director han rebut prop de 50 premis per la seva feina a favor dels Drets Humans a la Mediterrània, però la tasca diària està plena d’entrebancs: al drama humà del naufragi, se sumen les dificultats per portar les persones rescatades a un port segur, i el que és pitjor: «Tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir».
Més de cinc anys i més de 61.000 vides salvades a l’Astral, el Golfo Arruzzo i l’Open Arms. És la història d’un èxit humanitari o d’un fracàs internacional?
És la història d’un fracàs, però més aviat diria que és la història d’una reacció ciutadana envers una mala gestió política o una inacció deliberada. Nosaltres no érem una organització, sinó un grup de socorristes que vam anar a Lesbos. Després ens vam haver d’organitzar administrativament. No hi havia intenció de crear res, però en veure que aquestes persones quedaven a la deriva i ningú s’ocupava d’elles, vam assumir una responsabilitat que ningú estava assumint: ni la guàrdia costanera grega, ni la turca, ni Frontex (Agència Europea de Fronteres i Costes). Es feia perquè ho diuen els convenis internacionals, però ningú tenia aquell encàrrec específic. Per tant, som la resposta ciutadana a una inacció.
Les persones que rescateu fugen de la guerra, la fam, la prostitució, l’esclavisme… Creus que Europa, o una part d’Europa, és insensible?
Europa s’ha posat de perfil davant la migració, ha deixat de complir els convenis internacionals a què està subscrita, i fins i tot vulnera els Drets Humans, tant en el seu territori com en les polítiques migratòries envers tercers països. La Unió Europea dificulta el dret de demanar asil o refugi utilitzant vies segures, posa mil traves a aquest dret. Que no puguis arribar a Europa per sol·licitar-lo és vulnerar el dret i pervertir els Drets Humans, com ho és pactar amb tercers països perquè facin de frontera i retinguin gent contra la seva voluntat utilitzant la força i utilitzant centres de detenció inhumans. Ara al Marroc li interessa bombardejar el Sàhara Occidental i vol que Europa es posi de perfil, i passarà com va fer Erdogan a Turquia amb els kurds no fa més d’un any, que va amenaçar que si hi havia intervenció europea, deixaria passar un milió de sirians cap a Europa. D’això se’n diu extorsió.
Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir
Sovint es parla de la necessitat d’actuar als països d’origen per millorar la seva situació i evitar migracions no desitjades, però la ruta de la Mediterrània a Europa continua sent la més mortífera del món. Què està fallant?
Serà perquè no s’ajuda. Serà que la diàspora africana que està establerta a Europa envia el doble de diners que tota l’ajuda humanitària del món. Mentre això sigui així, per a ells serà millor venir a Europa que no pas esperar que Europa els ajudi. Europa està esprement tots els recursos: ara ho està fent amb els caladors de pesca i molts dels caiucs deixaran de pescar i passaran a la migració. En el seu moment va passar amb els pirates somalis: ens queixàvem de la pirateria, però abans vam esprémer tots els seus caladors, amb convenis internacionals. La responsabilitat que tenim sobre moltes d’aquestes coses és extrema, però no es diu i no s’explica.
Òscar Camps davant un mural d’Open Arms / Pol Rius
En aquests cinc anys, heu trobat veus anònimes, entitats, partits i institucions a favor i en contra de la vostra tasca. Esgota haver d’explicar, davant els detractors, per què s’ha de salvar una persona que s’està ofegant?
Això va a la consciència de cada persona. Nosaltres l’únic que fem és intervenir quan aquestes persones estan abandonades en mig del mar en aigües internacionals, que són de tothom i no són de ningú, i si són aigües internacionals ja no els hauríem de dir migrants, sinó nàufrags. El que fem és intervenir, posem les vides en seguretat i les enviem a l’administració més propera, que normalment és Itàlia o Malta. Per nosaltres, són vides, i aquestes vides s’han de resguardar, protegir, rescatar i entregar a l’administració corresponent. Salvaguardar la vida a la mar és una de les lleis més antigues que es coneixen, sobretot a la Mediterrània. Qui ho vulgui entendre, que ho entengui. Hem d’assumir aquesta responsabilitat i no deixar-los morir. I per què? Perquè som professionals del salvament. A la Mediterrània central no hi ha ningú més que estigui intervenint, per tant, té sentit que hi hagi una organització que demostri la necessitat que les administracions facin aquesta feina.
Als que ens acusen de fomentar la migració perquè els nàufrags saben que estem enmig del mar, jo els explicaria que el Mediterrani central és com Europa de gran, i un vaixell petit allà al mig és com si no fos res. És molt difícil trobar una embarcació, encara que tinguis els radars. Al mar està morint moltíssima gent, molt abans que arribéssim. I quin sentit té que hagin de morir? No és necessari que hagin de morir, sigui quin sigui el motiu que els porta a migrar i sigui quina sigui la situació que es trobaran a Europa o on sigui.
No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa
Heu arribat a estar setmanes esperant l’autorització per portar la gent rescatada a un port segur, com va passar l’agost del 2019 a Itàlia, però sempre ho heu aconseguit perquè així ho diu el dret marítim internacional. En l’actualitat, teniu menys inconvenients?
Jo diria que és cíclic. El 2016 i el 2017 estàvem coordinats amb la guàrdia costanera italiana i, de sobte, amb unes eleccions el març del 2018, canvia el perfil polític italià, i passem a ser enemics brutals de la República Italiana, segons el seu ministre d’Interior, Matteo Salvini, i comencen a haver persecucions, bloquejos administratius, dificultats, amenaces… Sempre utilitzant els mitjans de comunicació i les xarxes socials per difamar i crear un relat al carrer de què no estem fent les coses bé, de generar aquest dubte als nostres donants. Qualsevol acció que han pres contra Open Arms per la via judicial ha quedat desestimada o ni tan sols ha estat admesa a tràmit. Per tant, estem respectant els Drets Humans, els convenis internacionals, la constitució italiana, i l’espanyola.
Vam passar de rebre premis, fins i tot el Premi Ciutadà Europeu 2016, del Parlament Europeu, i a mi em van nomenar Europeu de l’Any 2018, a ser enemics. Hem tingut moltes dificultats, però hem seguit fent allò que el dret ens permet, i vam denunciar el ministre d’Interior italià per prevaricació, difamació i segrest, perquè ens va bloquejar de forma voluntària i unilateral abusant de la seva posició sense cap motiu, i això la justícia italiana ho té present i el dia 12 de desembre tenim una preliminar.
L’Open Arms és l’únic vaixell humanitari a la Mediterrània central. Us sentiu sols?
Estem perseguits i amenaçats per diferents països, ens sentim massa acompanyats, encara que no hi hagi cap vaixell ni civil ni militar allà al voltant. Sabent que és la frontera més mortífera del planeta i on més naufragis hi ha del món, que no hi hagi cap vaixell, només els comercials, ja diu quina és la posició de la Unió Europea i dels països que conformen la frontera sud: no fer res. Per tant, no és que ens sentim sols, és que és David contra Goliat. No hi ha cap altra organització a la Mediterrània, hem de seguir estant i seguirem estant, i si no és amb un vaixell serà amb un altre, i seguirem testimoniant i seguirem denunciant el que passa.
Òscar Camps a la seu d’Open Arms / Pol Rius
Què és més dur, atendre els naufragis o lluitar contra aquests Goliats?
El més dur és, després de veure com actuen aquests polítics que teòricament representen els nostres interessos, descobrir-los; descobrir que tots són còmplices, que saben el que està passant i que les seves decisions ocasionen morts. Són frívols i són els que ens representen. Això és el que més por ens fa, descobrir que tenim dirigents que, davant una situació com la crisi migratòria, la seva resposta és deixar morir. Tenim uns representants polítics sense ànima.
Imatges com les de la dona que cridava ‘On està el meu bebè’ perquè l’havia perdut a l’aigua, o les del nen Aylan mort en una platja, durant un temps fan la volta al món i sacsegen consciències, però creus que a llarg termini s’obliden?
Jo crec que el relat, les històries i els testimonis de totes aquestes persones que han viscut la situació, dintre d’uns anys, s’explicaran, com ha passat amb els supervivents dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial, que han donat el seu testimoni d’aquella pàgina negra de la història d’Europa. Molta gent que ha sortit de la mar, moltes d’aquestes 61.000 persones que hem rescatat, parlaran i explicaran com ho van patir, qui hi havia i qui no, i molta gent s’avergonyirà, i segur que molts s’avergonyiran de quina posició tenien els seus avis.
La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular
Sovint les dones que rescata Open Arms relaten violacions i atrocitats, quina acostuma a ser la seva situació?
La violació reiterada és el mínim que li passarà a qualsevol dona que surti del seu país i intenti arribar a Europa o travessar una frontera de forma irregular perquè significa posar-te en mans de grups delictius, bandes criminals o milícies. Quan entres en aquesta dinàmica, el mínim que et passarà és que t’utilitzin com a joguina sexual en el cas que siguis dona o menor. En el pitjor dels casos, pot passar qualsevol cosa, pots morir en la violació, pots morir en el part, pots morir en el camí… Evidentment, molts dels fills que porten aquestes dones són fruit de violacions. Les nenes i els nens també les pateixen, són testimonis molt cruents que t’expliquen. Tenim infinitat de relats, i aquests relats no els pot tapar ningú, estan a les xarxes, estan publicats, existeixen i, segurament, un dia es buscaran. Un dia, algun d’aquests menors que hem rescatat serà algú, un polític, un escriptor, un arquitecte important, algú que tindrà accés a l’altaveu mediàtic i explicarà el que ha passat. Tot el que està passant, que s’intenta tapar i que és el que nosaltres denunciem, que sembla una novel·la, serà història, i serà una part negra de la història de la Unió Europea.
Heu rescatat persones de més de 20 nacionalitats diferents. És Líbia el pitjor país de la zona?
La majoria dels països dels quals provenen, si no tenen conflictes armats tenen grups armats. Si no és Boko Haram és Estat Islàmic o un grup terrorista o milícies armades que tenen el control de certes zones i que segresten o maten o persegueixen la gent jove que està en edat de poder agrupar-se en un bàndol o un altre. Si tu no vols participar en alguna d’aquestes accions, no et pots quedar allà perquè o et mataran uns o et mataran els altres. Hauràs de marxar. I si no pots sortir d’una forma legal, sortiràs de qualsevol manera. En la majoria dels països dels quals fugen et persegueixen per la teva inclinació sexual o per la teva posició política o per la religió… i aquesta gent té dret, tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure. No se’ns pot privar i dificultar, i molt menys retornar a aquest lloc del que fugim, que és el que està passant a Líbia.
Líbia és un productor de petroli i gas important, vam eliminar el seu president, Muammar al Gaddafi, ara hi ha unes milícies i estan intervenint els americans, els saudites, els turcs, els francesos, els alemanys, estem intervenint tothom. De Líbia surt tràfic de drogues, d’armes… hi ha un descontrol i, a més, rep diners d’Europa i de la mateixa la UE a través de convenis amb Itàlia per frenar o retenir de qualsevol manera les persones que volen arribar a Europa. Evidentment, aquestes milícies i grups armats no respecten els Drets Humans. Per tant, Europa fa pactes amb països mercenaris. Els donem vaixells, diners, i muntem campanyes mediàtiques per dir que Líbia és un port segur, que Líbia està negociant la pau, però Líbia és un estat fallit: no té guardacostes, no té estament jurídic, no té un president, no té un exèrcit… són grups armats que estan en guerra. Per tant, estem fent acords amb grups armats, amb milícies.
Òscar Camps, durant l’entrevista | Pol Rius
Com és el dia a dia a bord de l’Open Arms?
L’Open Arms és un vaixell de salvament, així està registrat, i ha de complir amb totes les normatives que certifiquen aquesta activitat. Tota la seva tripulació ha d’estar preparada i formada per fer aquesta tasca i per navegar en aigües internacionals. Segons la marina mercant, aquesta tripulació ha d’estar formada per unes categories professionals: capità, primer oficial, cap de pont, oficial de màquines, primer oficial de màquines, mariner de màquines, mariner de coberta… La tripulació està formada per 9 llocs de treball i, a més, hi ha 10 persones voluntàries, que són l’equip mèdic, que el formen dues persones i que acostumen a ser doctora i infermer, i l’equip per a les dues embarcacions de salvament, que són més ràpides que el vaixell. Per cada llanxa hi ha un patró, dos socorristes i un periodista.
Tothom té dret, a desplaçar-se i a buscar un lloc segur per viure
Quant de temps s’hi estan?
Al principi eren quinze dies, tot i que si fas un rescat, per exemple, el dia 13, i no et donen port fins uns dies després, igual estàs 20 dies al mar. Ara, amb la Covid, quan desembarquem hem d’afegir la quarantena, encara que tots tinguem PCR negativa, i en total podem arribar a les sis setmanes.
La Covid ho ha complicat més.
Per descomptat. Quan surten de la sala interna del vaixell per anar a coberta s’han de vestir com si anessin a l’UCI. Hi ha una zona bruta i una zona neta del vaixell. La bruta és la part de fora, i la neta és l’interior del vaixell. Quan una persona surt a treballar a la zona bruta s’ha de vestir com si anés a l’UCI i quan entra s’ha de descontaminar, i això implica molta feina, més estrès, més material, més lentitud. Quan van a rescatar amb les llanxes també van vestits així, tret dels socorristes que han de tirar-se a l’aigua.
Com es finança l’ONG?
El 90% prové de donacions i el 10% d’administracions locals. Com que no rebem ajudes d’administracions grans, tenim la llibertat de denunciar i de portar el testimoni de què passa, i això a alguns els espanta.
A nivell personal, què has après en aquests cinc anys?
Més que aprendre, t’adones d’en mans de qui estem. Estem en mans de gent que no està capacitada per tenir la responsabilitat de dirigir, que es mou per interessos i no per servir a la societat, estem en molt males mans i ens calen estadistes i polítics de debò. El que sí que he après és que mai s’ha de deixar de fer el que creus que s’ha de fer.
La Pepa Bertran és metgessa de família, viu a Corbera de Llobregat i treballa a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) del Baix Llobregat Nord, que inclou els municipis d’Olesa de Montserrat, Abrera, Collbató i Esparreguera. Fa atenció domiciliària i a residències, i va ser en una visita a una dona gran amb demència que feia diàlisi a Esparreguera a principis de març quan suposadament es va contagiar de coronavirus. Llavors encara es considerava una epidèmia, arribaven notícies d’Itàlia i de la Xina, i la doctora no duia protecció perquè no sabia que la senyora, que semblava estar bé, tenia la Covid, de la qual, finalment, va morir.
“Al cap d’unes 48 hores vaig començar a tossir molt. Era cap de setmana. Dilluns vaig trucar a la feina perquè tenia molta tos, tenia tota la pinta de Covid, però com que llavors a la primària no hi havia PCR, em van enviar a casa a fer teletreball. Dissabte vaig ingressar al Clínic amb pneumònia bilateral greu. No vaig anar a l’UCI, vaig demanar aguantar al màxim, que no contemplessin aquesta opció encara. Vaig necessitar oxigen, amb una mascareta que et permet respirar pels teus propis pulmons. En canvi, si t’intuben, un tub t’insufla l’oxigen i et fa moure els pulmons”, explica la metgessa.
La Pepa va passar 10 dies al Clínic, a vegades sola en una habitació i a vegades amb alguna altra persona, i 8 dies a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. “No cabia gent als hospitals, molts vam haver de marxar amb l’oxigen. Els símptomes que tenia encara els tinc. Estic millor, perquè les analítiques de sang surten millor, però la Covid em va afectar els ronyons, la pell, el fetge…. Encara avui m’ofego, estic baixa d’oxigen i tinc un cansament que no em deixa moure. És com si el meu cos no fos meu”.
La doctora va contagiar la seva parella, que va patir pneumònia bilateral i que ja està recuperada. Els seus fills estan independitzats i no viuen amb ella, però el patiment de portar la malaltia a casa no desapareix. “Hi ha por a contagiar els altres, i una vegada els contagies el sentiment que tens és… També hi ha el patiment dels meus fills cap a mi, perquè és una malaltia nova. Vaig tenir un dia molt crític en què no podia respirar, i tenia tots els paràmetres de les analítiques fora de control”.
Sanitaris amb Covid-19 persistent
La Pepa Bertran forma part d’un grup de recent creació que es diu ‘Sanitaris amb Covid19 persistent’ i que està format per unes 30 persones entre metges, infermers, auxiliars i treballadors socials, que continuen amb símptomes múltiples mesos després de patir la malaltia. “Demanem que se’ns compti. Volem saber quants sanitaris ens vam contagiar i quin és el nostre estat de salut. Hi ha que estan molt afectats, per mals de cap, o perquè se’ls adormen els braços, o que no han recuperat el gust o l’olfacte. Com és una malaltia nova, no sabem què passarà. Seria bo que ho fes el Col·legi de Metges i, després, que cada societat científica comptés els seus. Hauria d’haver-hi categories per especialitats perquè estem contagiats de moltes especialitats. Quasi tots ens vam contagiar al principi. Les primeres setmanes de març van ser fatídiques”. Declarar la Covid com a malaltia professional és un primer gran pas. La metgessa explica que tenen suport, entre d’altres, del Col·legi de Metges, de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).
La doctora Bertran va tornar a la feina el 25 de setembre després de més de sis mesos de baixa, assignada a l’ambulatori de Martorell, però de moment fa tasques de despatx i documentació. “No m’imagino la meva vida professional sense visitar pacients”, lamenta, als seus 61 anys, després de ser metgessa des dels 23. Encara s’ofega, li baixa l’oxigen i té dolor muscular. Té anticossos que la protegeixen del contagi però, com ella remarca, “no sabem quant duraran ni la qualitat d’aquests anticossos”.
“Els metges que estem malalts de Covid persistent i que ens estem organitzant per defensar nos com a col·lectiu professional davant la nostra empresa i l’administració, tenim un doble patiment: a nivell personal, cap a nosaltres i les nostres famílies, i a nivell professional. Jo ara no puc treballar de metge? I què m’ofereixen? Hi ha persones amb 30 anys que estan com jo. Som els que tenim cura dels pacients; si ningú té cura de nosaltres, nosaltres no podem cuidar els pacients”. La Pepa ho té molt clar: “Jo no vull estar en una habitació fent receptes. Amb la meva experiència puc ajudar altres àrees de la medecina, i així ho he demanat a la meva empresa. Volem que el nostre futur professional no sigui estar tancat a fer receptes, sinó que s’aprofiti la nostra experiència en altres camps”. Com a exemple, destaca que poden col·laborar en la recollida de dades de simptomatologia o ajudar a crear protocols per a pacients lleus amb Covid quan tornen a casa i fer-los un bon seguiment.
El doctor Francisco Álvarez té 68 anys i treballa a l’Hospital del Mar de Barcelona com a intensivista, però mai s’havia vist a l’UCI com a pacient. Fa tasques de direcció, formació d’alumnes en pràctiques i control de qualitat de l’assistència de malalts crítics. Va ser el divendres 13 de març quan es va començar a trobar malament a casa i va sospitar que podia tenir Covid. “Vaig tenir la desgràcia d’agafar el virus, soc dels primers casos que van arribar a l’hospital. Dies anteriors havia tingut molta activitat i vaig estar a Madrid com a assessor del Ministeri de Sanitat”. Al principi tenia febre, però els problemes respiratoris el van obligar a ingressar a l’hospital el 23 de març. “La situació a l’hospital era una mica caòtica i jo notava que estava pitjor. Cada 12 hores venia un equip de gent diferent, em vaig trobar la meva dermatòloga i gent amb un nivell de coneixement limitat perquè no teníem tractament per a aquest virus”.
El Francisco coneixia tot el que s’estava prenent i no sabia si funcionaria. Va empitjorar i el van haver de baixar a l’UCI per proporcionar-li oxigen d’alt flux a través d’unes ulleres nasals connectades a una màquina. “Vaig estar de gravetat mitjana, sense necessitat de ventilació mecànica. He reflexionat sobre la meva experiència i la podria dividir en tres etapes. La primera va ser d’acceptació i resignació. Jo em dedico a les infeccions a l’UCI, és el meu tema. Més tard o més d’hora estarem en contacte amb aquest virus i, si no ho passes molt greu, és bo per tenir anticossos. Pensava que, si era com una grip, com passa amb la majoria de casos, en uns set dies faria vida normal. En el moment en què vaig veure que tenia insuficiència respiratòria vaig passar a la segona fase, la de la por. Ja havia vist pacients amb insuficiència respiratòria aguda molt important que acabaven intubats, adormits, sedats i dues o tres setmanes connectats a un respirador. Sortien molt deteriorats. Un cop a l’UCI vaig viure el carinyo de tot el personal d’infermeria i, per això, la tercera etapa és la de la gratitud, per com m’havien tractat de bé”.
El Francisco n’era conscient del que passava al seu voltant perquè, dins de l’UCI, era dels que estaven millor i coneixia l’equip. Com que no hi havia prou sanitaris, una gran part els van reclutar de consultes externes. “Vaig sentir, sobretot a les nits, que estaven plorant, quasi amagats. Em va fer una mica de pena. La gent aguantava, però jo els veia patint moltíssim perquè no estaven acostumats a tractar malalts greus i allà la meitat estaven intubats”.
De la seva experiència els quatre dies que va passar a l’UCI, recorda el moment de l’evacuació de la higiene personal. “És una situació per a la qual no estàs preparat ni acostumat. L’he viscuda tota la vida amb els pacients, però és una cosa que no oblidaré”. En moments així, en què estàs greu, no pots anar al lavabo, no hi ha visites familiars i només esperes en un llit, el detall d’una companya que li va regalar una rajola de xocolata, perquè sabia que li agrada molt, li va fer emocionar. “El menjar a l’hospital no és gaire bo, i aquesta xocolata me la vaig administrar com si fos un tresor”.
Quan el Francisco es va estabilitzar, el van pujar a planta. La pressió assistencial, els seus coneixements mèdics i l’evolució favorable, van fer que als quatre dies demanés marxar a casa i va continuar amb un seguiment hospitalari telefònic. En dues setmanes ja feia vida “quasi normal” i a principis de maig, després d’un mes i mig de baixa, va tornar a la feina. Ara, gairebé sense seqüeles, treballa telemàticament i va a l’hospital com a professor. Confessa que té certa “por” als rebrots, per ell mateix i per l’organització de la docència, davant la possibilitat d’haver de canviar tot el sistema de pràctiques i fer-les online. “A medecina, hem de tenir contacte amb els malalts. Si hem de fer pràctiques online, no és el mateix que tocar el malalt, parlar, deixar-los la història clínica, fer preguntes als estudiants i estimular-los”.
Sandra Inestal és infermera d’Urgències a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona | Cedida per l’entrevistada
La Sandra Inestal és infermera d’Urgències a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, on treballa des de fa 13 anys. No sap al cent per cent en quin moment es va contagiar, però l’última setmana de març i la primera d’abril van ser especialment complicades. “A Urgències anaven tots els pacients Covid, perquè no hi havia lloc a l’UCI. Eren pacients greus i no pujaven a planta. Els que ens vam contagiar en el meu servei, ho vam fer en aquestes setmanes més fortes a Tarragona”.
El dimarts 7 d’abril la Sandra va notar que s’ofegava. El cap de setmana, que tenia festa, s’havia quedat a casa perquè estava molt cansada i va fer un dia de diarrea, però se li va passar i no ho va relacionar amb Covid. Dilluns va anar a treballar i una companya li va dir que s’estava ofegant mentre pujava les escales, però anava tan atabalada que no li va donar importància. Dimarts, en comunicar el seu estat a l’hospital, li van fer una radiografia i a la placa va sortir que tenia pneumònia, per a la qual va haver d’estar ingressada una setmana.
Em sabia greu donar més feina als meus companys
La Sandra recorda aquells dies amb cert malestar per ocupar un llit en un moment de màxim estrès en què no s’aconseguia controlar el virus i en què les infermeres eren essencials. “A mi em sabia molt de greu que els companys tinguessin molta feina i que jo estigués allà donant-ne més. Al final, però, no donava tanta feina, perquè no vaig necessitar oxigen i era una habitació molt fàcil de portar. I quan em van donar l’alta la sensació era la de: ‘Us deixo aquí penjats i marxo com a mínim un mes’”. A l’habitació, va coincidir amb un company metge a qui també van haver d’ingressar per Covid. Els van preguntar si volien compartir-la i, com que només es podien comunicar amb l’exterior per telèfon, passar aquests dies junts els va ajudar a suportar millor la malaltia.
La Sandra va estar dues setmanes més en aïllament a casa. La primera vegada que va sortir al carrer, després de quasi un mes sense moure’s, va quedar sorpresa. “Va ser una fita caminar. La seqüela que m’havia quedat era que m’ofegava. Fins fa un mes, quan feia esforços, notava com una pressió i un malestar respiratori”.
Va tornar al Santa Tecla el 7 de maig. Reconeix que al començament no era capaç de fer la mateixa activitat a Urgències. “Són moltes hores dempeus amunt i avall. El primer dia de feina va ser fotut, però després va anar molt bé”. Descriu els mesos de març i abril com una convivència amb la por i la tensió. “Era un virus que no coneixia ningú i tot el procediment amb el pacient era bastant nou. Hi havia certa tensió quan arribava el pacient, de ‘ho estic fent bé, m’estic rentant les mans, m’estic posant bé el vestit…’”.
En aquestes circumstàncies, admet que el millor que li va passar va ser no conviure amb ningú. “És més fàcil viure sola a casa: arribar, dutxar-te, rentar la roba i no sortir fins a l’endemà. La gent que té parella, marit, fills o que viu amb els seus pares tenia més por que els que vivim sols”. Saber que durant un temps té anticossos que haurien d’evitar que es contagiï, li fa anar amb més tranquil·litat que els primers mesos de la pandèmia. “Atens el pacient sense aquella pressió prèvia”, assegura. En el seu servei d’urgències, en què hi treballen unes 90 persones, s’han contagiat vuit sanitaris, dels quals quatre han hagut de ser ingressats.
La gran diferència entre abril i octubre és que “en l’època Covid només hi havia Covid. Ara a Urgències tens tota mena de pacients: amb ictus, ossos trencats, mal de panxa, infarts, nens amb mocs… El complicat per a mi és que no saps si el pacient que ve de casa ho té o no ho té perquè no ho té diagnosticat”.
Les xifres
Segons dades del Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris positius per Covid fins al 7 d’octubre és de 64.845, xifra que suposa el 7,64 per cent del total de contagis, que arriben als 848.324 confirmats per PCR. Catalunya és la comunitat autònoma que acumula més positius, amb 1.999 sanitaris contagiats, seguida de Castella i Lleó (1.571), Comunitat Valenciana (1.489), Castella-la Manxa (1.487) i Madrid (1.458).
El malson de la família de l’Ana Sánchez i l’Alex Granados va començar un divendres 13. L’Ana, auxiliar de clínica, treballa a l’Hospital de Bellvitge des de fa més de 22 anys, igual que el seu marit, que està a l’àrea de manteniment. El 13 de març van trucar a l’Ana perquè no hi havia prou personal i va anar al seu lloc de feina. Quan va sortir, no es trobava del tot bé, però va fer el torn que li corresponia dissabte, diumenge i dilluns. En acabar, i en veure que no millorava, li van fer la prova PCR. El 18 de març li van donar el resultat: positiu. “Tenia mal de cap, febre, fred… He passat per tots els símptomes: pèrdua d’olfacte, de gust i de cabell, i molt cansament, que encara en tinc, em canso més que abans de la Covid”, explica.
El seu marit i la filla gran, l’Alba, de 20 anys, que és zeladora al mateix hospital, es van fer la PCR i el 21 de març els van confirmar que tenien coronavirus. També va caure la filla mitjana, Sandra, que llavors tenia 16 anys, mentre que el Pol, de 10, no va presentar cap símptoma. L’Ana, l’Alex i l’Alba coincideixen que l’aïllament a casa, a Gavà, va ser un caos, ja que és més aviat petita i només hi ha un lavabo. A això es van ajuntar tres ingressos hospitalaris per Covid: el 25 de març, el pare de l’Alex a l’Hospital Sant Llorenç de Viladecans; el 26, l’Alex, amb moltes dificultats per respirar, a Bellvitge, i el 27, la mare de l’Ana també a Bellvitge. “Van ser tres dies horribles”, resumeix l’Ana.
“Va venir tot de cop”, afegeix l’Alba, per a qui la pitjor nit de totes va ser la del 28 de març. Al debilitament provocat per la malaltia i l’enrenou familiar amb pare i avis ingressats, va veure com la seva mare vomitava sang i tenia una forta migranya. L’Ana va accedir a contracor a anar al Sant Llorenç de Viladecans a què la punxessin per estabilitzar-la, amb el compromís de tornar amb els seus fills la mateixa nit. L’Alba no tenia prou forces per portar la mare fins a l’ambulància i, per protocol, els de l’ambulància no podien entrar al domicili familiar, així que amb l’ajuda de la Sandra i de la paret, la van acompanyar fins a la porta. “El panorama era que jo estava sola, amb els meus dos germans petits, i em trobava bastant malament”, recorda l’Alba. En subministrar-li les medicines, l’Ana va agafar un taxi i va tornar a Gavà.
L’Alex i l’Alba Granados, durant l’entrevista | Pol Rius
Mentrestant, l’Alex havia estat traslladat a semicrítics i, posteriorment, a la REA, un servei de reanimació en què va haver d’estar intubat tres setmanes. Hores després, moria el seu pare. Era l’1 d’abril, però ell no ho va saber fins que li van donar l’alta el 6 de maig. L’Ana i l’Alba feien torns per estar pendents del telèfon, ja que cada dia trucava el metge de l’hospital per explicar com evolucionava l’Alex, però no hi havia una hora fixa, i a casa van perdre el control horari. “No sabíem en quin dia vivíem”, diuen. Recorden agraïdes que els companys de feina els explicaven l’evolució de l’Alex o ensenyaven, per videoconferència, l’habitació, perquè ell no era conscient. “Jo no puc explicar res d’aquesta fase”, diu l’Alex. “Només recordo que va venir una doctora i em va dir que baixava a la REA. No sé què va passar, com em van baixar, res, no recordo res”.
Després d’un mes de baixa, l’Alba es va reincorporar a la feina, i va tenir l’opció d’anar a l’àrea on encara hi havia el seu pare, que continuava a la REA però ja desintubat. “Jo a ell l’he vist molt inflat, per la retenció de líquids, i impressiona”. Una setmana després, va passar a la Unitat de Crítics Intensius i, dies més tard, a la part d’infecciosos, perquè a l’hospital s’havia infectat amb el bacteri E. coli, que li va provocar molta febre i diarrea.
De Bellvitge el van traslladar a la Policlínica de Barcelona i, finalment, li van donar l’alta. “No podia ni fer dues passes, m’havia d’agafar a algú. Em van venir a buscar les meves germanes i la meva dona. Feia dies que sospitava que alguna cosa anava malament. Quan em van donar el mòbil i parlava amb elles (Ana i Alba) i amb els meus germans, sempre preguntava el mateix, ‘què tal el papa?’, i sempre em deien, ‘tranquil, que està bé, està en planta, però no pot parlar per telèfon’. Comences a lligar caps, a dir-te ‘al meu pare li ha passat alguna cosa’. No volia fer-me a la idea, però n’era conscient”. Un cop a casa i encara molt dèbil, va saber que havia mort, que no el van poder enterrar i que un dia li van entregar les cendres al seu germà. La seva sogra sí se’n va ensortir, després de cinc dies a l’hospital.
Durant les primeres setmanes a casa, l’Ana tenia cura de l’Alex, el punxava, feia els controls diaris de sucre i tensió, i li donava els medicaments, fins que l’1 de juliol va reprendre l’activitat hospitalària al mòdul C d’Urgències, que és on tracten cirurgies sagnants i politraumatismes.
L’Alex ja pot fer passejades curtes, condueix i està força recuperat. “Soc de la primera onada. No se sabia totes les conseqüències que portaria el virus. El metge em va dir que tindria seqüeles entre sis mesos i un any, i ja farà sis mesos. Vaig sortir amb problemes de tensió, de sucre, de cor… Jo no havia estat ingressat en la meva vida, ni m’he trencat un os. Soc una persona activa, faig mountain bike, o feia. Ara s’està regulant tot una altra vegada. El problema és que si camino una mica més ràpid del que és normal, que és el meu costum, m’ofego. Em costa pujar les escales i noto que em fan mal els genolls. A vegades em fa mal la ferida que em va deixar el tub. No es nota perquè ho tapa la vareta de les ulleres. A la REA estava cap per avall, i el tub m’ha deixat marca. He recuperat el gust, l’olfacte, el cabell, però em canso molt més que abans.”
He vist molts pacients, però no són el meu pare
Ana Sánchez, durant l’entrevista | Pol Rius
Els mesos d’estiu, l’Alba, que té contracte de suplència a Bellvitge, ha estat en la zona Covid de l’hospital, coincidint amb els rebrots a diferents barris de l’Hospitalet de Llobregat. A la pregunta de si tem portar el virus a casa, assegura que “és dur” treballar i tornar amb els pares i els seus germans. “A vegades dius, ‘uf, i si ho torno a agafar?’, perquè hi ha casos de gent que l’ha passat dues vegades. Ell (Alex) no està recuperat al cent per cent. D’altra banda, a l’àrea Covid sabia que hi havia material i que em protegia bé. Ara, per exemple, estic a la porta d’urgències, i allà no saps qui ve…”. Durant les primeres setmanes de tornar a la feina, l’Alba va anar a dormir a un hospital per a sanitaris a Barcelona, prop de l’Hospital de Sant Pau, precisament pel neguit a contagiar-se una altra vegada i fer emmalaltir la seva família. Va ser durant la fase dos, la segona setmana de juny, quan va tornar a casa.
“On està l’Ana sí que és de risc”, diu l’Alex, “perquè potser ve en l’ambulància algú que ha caigut i té un problema al genoll, i potser aquesta persona és positiva i no ho sap. Jo cada cop que se’n va a treballar i torna, estic espantat. Mai he estat propens a tenir por a malalties, i ara fa uns dies li van fer la PCR a la meva dona i a la Sandra perquè tenien diarrea i mal de panxa. Han donat negatiu, però durant dos dies he tingut molta por i m’he plantejat anar-me’n a casa de la meva mare. Tinc por perquè he sortit d’una cosa que no he viscut però que m’expliquen, i amb tot el que he passat, jo no sé si ho passaria dues vegades. Em diuen que he tingut molta sort, però la sort m’ha de somriure dues vegades? Els anticossos duren uns mesos i, com diu l’Alba, hi ha gent que ha tornat a caure”. L’Alba assenteix: “Jo els preguntava ‘i com és que tornes a estar aquí? No se suposa que hi ha anticossos durant cert temps?’ i em deien ‘sí, però vaig ser dels primers’. I potser acaben ingressats a l’UCI. I jo penso: ‘I si ho torno a agafar, què?’. Jo he vist molts pacients, però no són el meu pare”.
