L’Observatori dels Drets de la Infància ha elaborat un informe, amb participació del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), en què alerta que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals perquè està desbordat i només proporciona una visita cada mes i mig.
Es tracta de l’informe La salut mental de la infància i l’adolescència a Catalunya: situació actual, mancances i propostes, les conclusions del qual apunten que els centres estan saturats, que part de la població infantil i juvenil no hi té accés, i que manquen professionals.
L’estudi del Grup de Treball de Salut Mental ha estat coordinat per Roger Ballescà, que és vicesecretari de la Junta de Govern del COPC. Segons Ballescà, “aquest document suposa una radiografia a la salut mental infantojuvenil a Catalunya que ens està alertant que l’assistència en salut mental és insuficient, no arriba a tota la població, quan arriba ho fa de forma precària i, tot i que tenim professionals molt competents, no són suficients».
Pel que fa a la saturació dels centres, el document remarca que els diferents dispositius que atenen les problemàtiques de la població infantil i adolescent “es troben desbordats per la demanda” des de fa anys. Als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) la mitjana de visites anuals per pacient és de 7,9, el que representa una visita cada mes i mig.
La saturació dels centres implica que l’atenció acabi centrant-se més en l’emergència que en la prevenció, sovint esdevingui tardana i amb menys intensitat de la necessària, cosa que disminueix la capacitat terapèutica i contribueix a un abordatge psicofarmacològic excessiu del malestar.
Quan a la manca d’accés als serveis de salut mental, els CSMIJ atenen un 5% d’infants i adolescents, mentre que els estudis epidemiològics indiquen que les problemàtiques de salut mental d’aquestes persones és d’entre el 10 i el 20%. Així mateix, els Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) no arriben a atendre ni al 50% de la seva població diana.
Això és especialment greu perquè, en paraules de Ballescà, “el 50% dels trastorns mentals apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75% comencen abans dels 18 anys, segons l’OMS. És a dir, no només ens estem jugant la salut actual, sinó la salut de la població del futur”.
La tercera gran conclusió del document fa referència a la manca de professionals a la sanitat pública. La mitjana de la Unió Europea és de 18 professionals per cada 10.000 habitants, mentre que a Catalunya és de 9 especialistes. A més, es calcula que des del 1998 hi ha un 35% menys de professionals de la psicologia clínica, i que hi ha dificultats per contractar especialistes d’aquest tipus.
Propostes
L’informe presenta una sèrie de propostes per revertir la situació i reclama augmentar el nombre de recursos, serveis i ràtios de professionals en salut mental infantojuvenil i atenció precoç, així com incrementar les places de Formació Sanitària Especialitzada en Salut Mental, com ara psicologia clínica, psiquiatria i infermeria.
També demana consolidar la psicologia sanitària en atenció primària i crear noves especialitats sanitàries en l’àmbit de la salut mental, com psicologia clínica infantil i de l’adolescència, i neuropsicologia clínica.
Ballescà conclou que es necessiten més places de Psicòleg Intern Resident (PIR), més especialistes a la pública i més especialitats de l’àmbit de la infància i l’adolescència. “Davant la manca d’especialistes, que malauradament persistirà en els anys vinents, cal recórrer a la Psicologia General Sanitària (PGS), especialment en l’àmbit de l’atenció primària”.
L’informe ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ del Consell Educatiu Municipal de Barcelona avalua, en el marc de la reforma horària, què cal prioritzar perquè l’alumnat millori a nivell vital i estudiantil. Hi ha consens entre la comunitat educativa que els tres pilars bàsics són l’alimentació, el descans i l’activitat física.
“Els infants i els joves cada cop dinen més tard, pitjor i sols”, indica l’estudi, que relaciona aquest canvi amb l’adaptació a l’horari intensiu: “En el món escolar, fruit de diferents circumstàncies i negociacions, es van compactar els horaris escolars; l’horari lectiu va passar de ser de matí i tarda a ser exclusivament de matí; com que el nombre d’hores lectives no podia modificar-se, a partir d’aquell moment l’alumnat es va incorporar més aviat a l’escola o l’institut i va plegar més tard”. Així, la majoria de menjadors de secundària van desaparèixer per la manca d’oferta lectiva a la tarda i el baix volum de menús.
La secretària del Consell Educatiu Municipal de Barcelona, Marta Carranza, recorda que els experts que van assessorar-los en l’elaboració de l’informe indiquen que s’hauria de menjar cada tres hores, aproximadament. “El que no és saludable és estar moltes hores sense cap ingesta. A secundària, hi ha qui entra a les 8 i surt a les 2 i, entremig, no menja entrepà, sinó llaminadures. Un bon hàbit és fer una parada a mig matí i fer ganyips, menjar nous, avellanes, ametlles, o fruita, per arribar a l’hora de dinar amb suficient energia”.
En aquest sentit, Carranza subratlla que “amb la supressió dels menjadors dels instituts es va agreujar el problema i va ser un pas enrere pel que fa a l’alimentació”, més enllà de la distribució i organització legítimes de cada centre i del professorat.
Substitueixen àpats per bosses de patates
L’estudi assenyala que, quan els infants i joves menjaven a l’escola, es garantia una qualitat i un acompanyament, mentre que en l’actualitat hi ha casos en què acaben substituint àpats per bosses de patates o aliments poc saludables, sobretot en zones més desafavorides i vulnerables. Així, la prevalença d’obesitat infantil en el barri de la Mina és d’un 24%, mentre que a Sant Gervasi és d’un 2,4%.
Els tres pilars del Pacte del temps per uns hàbits saludables
Entre les mesures proposades per a una millor nutrició dels infants i el jovent, figura fer un seguiment a les famílies que, un cop l’alumnat passa a secundària, continua requerint una ajuda per garantir una alimentació sostenible.
Dormen menys i pitjor
El Consell incideix que és necessari dormir nou hores per rendir bé a l’aula, però “any rere any, els infants i joves dormen menys i pitjor”. El descans, tan important en les etapes de creixement, no esdevé una prioritat, i no tenir uns bons hàbits de son pot provocar “alteracions en el caràcter, irritabilitat i baix rendiment escolar”.
Així, el document alerta que “els horaris i l’organització de la jornada existent a l’Estat espanyol no són els més adequats per respectar els ritmes del cos, i això és especialment dramàtic en infants i joves”. Per això, es recomana avançar els horaris d’activitat extraescolar i l’hora del sopar. Tenint en compte que les classes comencen a les 8 i que els adolescents es lleven a les 7, la nit abans haurien d’haver anat a dormir a les 22 hores, per anar bé, i sopar a les 20 hores.
“Els adolescents no se’n van a dormir a les 10”, reconeix Carranza. “Estaria molt bé flexibilitzar horaris i coordinar horaris amb les activitats de lleure i les famílies. Ja s’intenta, però les xarxes, la televisió i les sèries van avançant terreny, i quan les miren els adolescents? A la nit, amb el mòbil o el dispositiu que tinguin”.
“A les 8 del matí”, continua la secretaria del Consell Educatiu, “els joves estan a classe però no hi són. Tot i que hi ha excepcions, s’adormen i no estan concentrats. En canvi, a les primeres hores del matí a primària sí que hi ha més concentració, els infants són més petits i potser sí que sopen a les 8 i se’n van a dormir, però quan creixen la cosa canvia”.
L’estudi sosté que més de la meitat de l’alumnat d’entre 8 i 18 anys té somnolència a classe i no compleixen les recomanacions de descans dels professionals: “L’alumnat va a dormir molt tard i es lleva molt d’hora per anar a classe. No descansar prou implica més trastorns d’ansietat, menys empatia, augmenten les agressions…”.
Cal que l’activitat física sigui quotidiana
El tercer gran pilar per gestionar bé el temps i adquirir hàbits saludables és fer activitat, i la recomanació és incorporar una hora d’activitat física en horari lectiu cada dia. Això ajudaria a lluitar contra el sedentarisme i a adquirir valors com l’esforç, la superació, la constància, la persistència i el treball en equip.
La pràctica pot ser molt variada i no necessàriament ha d’incloure l’esport i la competició, sinó que les persones expertes parlen d’interioritzar rutines des de ben joves per fer moviments corporals i gastar energia. Aquesta educació física, que va acompanyada de l’equilibri psíquic i social, tindria a veure amb tenir en compte el domini corporal i postural i amb l’ocupació activa del temps.
“Dintre de l’activitat física, hi ha el desplaçament saludable, com anar al centre caminant o en bicicleta”, exemplifica Carranza, que destaca que a la ciutat de Barcelona el 90% de l’alumnat va i bé del centre escolar a peu, ja que s’aposta per l’escola de proximitat. D’altra banda, adverteix que no es pot tenir els alumnes tot el dia asseguts: “Els tenim hiperestimulats amb les pantalles i alguns s’estan tornant sedentaris perquè no prioritzen l’activitat física”.
Les recomanacions del ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ per a l’alumnat passen per qüestions com ara flexibilitzar els horaris d’entrada, avançar els àpats, fomentar l’activitat física i els desplaçaments actius, garantir el descans, fer classes de 50 minuts millor que de 60, o procurar no tenir tasques més enllà de les 6 de la tarda.
Aquest és un article publicat originalment al bloc Educa.Barcelona del Diari de l’Educació
Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.
Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?
Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.
És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.
Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?
L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.
L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.
L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.
Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?
Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.
Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.
Quina importància té la solidaritat?
Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.
Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.
Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?
La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.
La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.
És la sortida no fàcil, però sí ràpida?
Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.
Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.
El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?
Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.
Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.
Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?
La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.
S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.
Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?
Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió. El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.
En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.
‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?
Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.
Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.
S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.
Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.
«La creació d’aquesta càtedra és una posada de llarg per a la infermeria», assegura Marta Romero, directora de la primera Càtedra d’Infermeria que es constitueix a Catalunya i la segona en l’àmbit estatal. Es tracta també de la primera càtedra del sector que impulsa un col·legi professional (Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona) i una universitat (Universitat de Barcelona), i aquest dilluns ha estat presentada a l’Aula Capella de la UB.
Romero, que és directora i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de l’Escola d’Infermeria de la UB, ha destacat que amb aquest nou pas la Universitat i el Col·legi han unit forces per connectar l’acadèmia i el món científic amb l’àmbit professional per tal d’enfortir la professió d’infermera, una fita que considera «imprescindible per a la sanitat i la societat actuals».
La directora de la càtedra, que és el màxim nivell en l’escalafó docent universitari, ha tingut paraules de reconeixement per a l’equip humà que l’acompanyarà en aquesta nova tasca, un conjunt d’infermeres i infermers amb reconeguda trajectòria investigadora, docent i assistencial amb qui comparteix la finalitat de visibilitzar l’aportació de les persones infermeres a la salut de la ciutadania.
Un punt d’inflexió
Per al rector de la UB, Joan Guàrdia, la Càtedra d’Infermeria UB-COIB «suposa un punt d’inflexió per a la professió en l’àmbit acadèmic» i un pas «atrevit i potent» que s’ha accelerat en els últims dos anys i mig arran de la covid-19 i que ha esdevingut una necessitat pública.
«Mai ningú ha discutit el paper de la infermeria, però no és fins a la desgràcia d’una pandèmia espantosa que algú s’ha adonat del que suposa una professió com la infermeria», ha sostingut el rector.
Guàrdia considera que aquesta nova càtedra es convertirà en una institució de referència i rigorosa. I ha advertit: «Liderar és assumir responsabilitats i ser generosos, col·laboradors, flexibles, creatius i innovadors».
«Un dia màgic»
«El motiu de creació d’aquesta càtedra és molt senzill: Ens ho mereixem», ha sentenciat el director de l’Escola d’Infermeria de la UB, Joan Maria Estrada, que ha qualificat la jornada com «un dia màgic per a l’escola, per a la universitat i per a la professió infermera».
Per Estrada, el naixement d’aquesta càtedra és positiu per als centres de salut, els professionals i la ciutadania, i ha desitjat a altres companyes d’altres universitats, col·legis i comunitats autònomes que «tirin endavant els seus projectes amb molta feina, il·lusió i empenta» per tal d’aconseguir que en el futur hi hagi més càtedres d’aquest tipus que enforteixin la infermeria.
Prendre decisions estratègiques, ser crítics i autocrítics, i tenir cura de les persones i de les seves necessitats forma part de l’ànima del projecte, el camí del qual va començar fa anys i que, segons Estrada, encara es troba en el principi d’una feina a la qual li queda molt recorregut.
Com la resta de companys de taula, Estrada ha incidit en el fet que la Covid-19 ha posat de manifest les necessitats del sistema de salut i ha ajudat a saber on estan les seves debilitats, per la qual cosa ha animat a sentir-se orgullosos de la feina feta per obtenir aquest reconeixement i de la que encara queda per fer.
Per part seva, la vicepresidenta del COIB, Maria Romeu, ha recordat Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna, el naixement de la qual es va celebrar recentment, el 12 de maig, Dia Internacional de la Infermeria. Tant aquesta commemoració com la nova càtedra pretenen sumar la visió humanística i l’evidència científica, i volen servir per dotar el sector de més visibilitat i influència.
Romeu ha indicat que «cal posar de manifest la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres, de tenir la representació institucional que ens correspon i d’implantar de manera efectiva les especialitats», i «cal acompanyar les reclamacions amb evidències que només podem aportar les infermeres».
Per això, i per «convèncer» els legisladors, ha dit, «aquesta càtedra ha de servir per ajudar-nos a construir i difondre aquestes evidències, a partir del mètode científic en la recollida i l’explotació de les dades».
Recerca i formació
L’objectiu principal de la càtedra és la promoció d’activitats de recerca, formació, divulgació i transferència del coneixement a l’àmbit de la infermeria, així com l’organització d’activitats socials i culturals per fer visible l’aportació de les infermeres.
De forma específica, la càtedra es marca diferents finalitats, com facilitar la difusió dels resultats de recerca a través de publicacions i accions comunicatives, impulsar projectes de recerca alineats amb les necessitats de la ciutadania i amb la revalorització de la professió, fer activitats de formació continuada en l’àmbit tècnic, científic i humanístic, i potenciar el debat a través de jornades i congressos.
Els propòsits específics inclouen també la convocatòria d’un premi Càtedra Infermeria UB-COIB a la divulgació científica, així com promoure l’orientació de graduades joves cap a la recerca de la infermeria per contribuir a una millor cura de la persona, la família i la comunitat mitjançant premis Càtedra Infermeria UB-COIB al millor TFG, TFM i tesi doctoral.
“Per a mi, el Pis Zero ha sigut un trampolí per estar on estic ara”, afirma Rafa Montserrat, que fa més de dos anys que viu en un pis compartit. “Jo, el temps que vaig ser aquí, vaig estar bastant acollit. Després de tant de temps al carrer i a la muntanya, quan vaig entrar aquí em vaig quedar flipat. Arran de ser aquí, vaig poder saltar a un altre lloc, però aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me”.
Dormir sense el temor que et vinguin a agredir o a robar, és un dels elements que més valora en Rafa. “Al carrer em van pegar vuit punyalades. Per robar una ràdio de res, quatre duros. És que fins i tot les vambes i la manta et treuen. És molt diferent anar-te’n a dormir amb un ull obert i un altre tancat al carrer, a arribar aquí i dir ‘puc dormir tranquil, relaxat, que no em passarà res’”.
«aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me” | Pol Rius
Ester Sánchez és la responsable del departament de Suport a la Persona d’Arrels i directora del Pis Zero, situat en el primer pis del número 84 del carrer del Carme de Barcelona, del qual destaca la doble vessant d’allotjament i de sensibilització. “Jo crec que l’èxit del Pis Zero està en l’acollida. Evidentment, garanteix un sostre, que la nit sigui segura, i permet un descans mínim, però sempre hi ha hagut una amabilitat, una flexibilitat. És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social”.
Flexibilitat
El Pis Zero té deu places, que ocasionalment han arribat a ampliar-se fins a catorze en funció de les necessitats. Obre a les 20 hores en horari d’hivern i a les 21 hores a l’estiu. A partir d’aquí, l’hora d’entrada de les persones ateses és flexible, si bé sovint arriben uns minuts abans perquè després de passar tota la jornada a la intempèrie, els ve de gust estirar-se en el seu llit o sopar alguna cosa calenta. L’única condició si venen avançada la nit és que siguin curosos i respectin el descans dels altres. Quan arriben, els atén un treballador, que procedeix del sector de l’educació social, i una persona voluntària, a excepció de l’època més dura de la pandèmia de la covid-19, en la qual només acudien els professionals. A primera hora del matí, després d’un suc o d’un cafè amb galetes, s’acomiaden fins a la nit i a partir de les 8 hores arriba el personal de neteja.
Ester Sánchez: «És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social” | Pol Rius
El Pis Zero està obert als animals de companyia, per a la qual cosa la terrassa suposa un bon lloc. També allà es permet que pernoctin persones que se senten més còmodes en l’exterior que entre quatre parets. És el cas d’en Rafa Montserrat, que recorda com preparava el seu matalàs, coixí i manta en un racó, i com se li acostava l’educador amb un caldo calent i conversaven. “Soc una persona molt tancada per explicar el que sento, però a poc a poc m’he anat obrint amb el Fran, perquè veig que és una persona que em té afecte, em dona suport, que quan em veu malament parla amb mi. Et veus acompanyat perquè t’escolta, es posa més o menys en la teva situació, no et critica ni t’acusa. Ell t’escolta, tu vas parlant i et vas deixant anar”.
Fran Álvarez, que treballa al Pis Zero des que va obrir les portes al gener del 2017, també recorda aquests moments. “El Rafa sempre va voler estar fora. Li atabalava estar amb la gent. Aquest és un recurs per a totes les persones del carrer, però no hi ha una metodologia en comú de treball per a totes. Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat”. La clau per enfortir aquests llaços de confiança sembla estar a “no prejutjar i escoltar, i si et demana algun consell o suggeriment, li dones, des de la humilitat, no des de la imposició”.
Fran Álvarez: «Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat” | Pol Rius
Una altra de les característiques del Pis Zero és que no es prohibeix l’alcohol. Els usuaris que porten begudes alcohòliques, han de lliurar-les al treballador, i és aquest qui els permet prendre un got de vi o una cervesa mentre sopen, o si desperten inquiets durant la nit. En Fran ha percebut una evolució positiva quant a la reducció del consum d’alcohol, tenint en compte que un gran nombre de les persones sense llar són dependents. “El fet de no dir ‘no beguis alcohol’, sinó de dir ‘jo te’l dono’, fa que, progressivament, a mesura que passen les setmanes, vagin reduint el consum d’alcohol, i hem arribat a un punt en el qual, avui dia, no hi ha cap usuari que consumeixi durant la nit”.
“Quan arriba un usuari nou al pis, veu aquesta tranquil·litat i s’adapta. Els que acaben d’arribar venen amb l’horari canviat, perquè estan acostumats a dormir durant el dia perquè és més segur, però quan venen aquí ja no han de passar la nit en blanc, no han de mantenir-se desperts, descansen de veritat i van habituant-se a l’horari. I ho fem sense pressions, són els mateixos usuaris els que per voluntat pròpia decideixen anar baixant el consum, ja no el necessiten per mantenir-se calents durant la nit, com diuen ells, perquè aquí ja no passen fred i ja tenen un lloc en què no els passarà res”, exemplifica l’educador.
Prohibir el consum d’alcohol podria ocasionar una crisi d’abstinència, que inclou des de la sensació de nerviosisme i irritabilitat, a tremolors o nàusees, i fins i tot la mort. L’Ester Sánchez remarca que un dels aprenentatges d’aquests cinc anys ha estat com treballar la “reducció de danys”. “Si la persona necessita consumir alcohol, aquí se li permetrà perquè ho necessita, però el Pis Zero no és un espai de festa, és un espai de descans, de seguretat i d’estar allotjat en què es permet un consum moderat”.
José Manuel Sancho Amarilla, que actualment dorm en aquest recurs, coincideix amb l’argument de l’educador i de la directora. “Treure’t de cop de l’alcohol és impossible. Reduir-lo, sí que es pot. Al carrer t’ajuntes amb molta gent, la gent beu i tu acabes bevent. No se sap si és l’alcohol el que et porta al carrer o el carrer el que et porta a l’alcohol. Quan ja passen molts anys, no el pots treure de cop perquè et pots posar molt malalt”.
José Manuel Sancho Amarilla: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”| Pol Rius
En Sancho, com habitualment se’l coneix a Arrels, sent que al Pis Zero pot dormir en un espai de seguretat, tot el contrari del que li succeeix al carrer: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”. És d’esperit viatger, li agrada gaudir del moment i evita els conflictes. Cada nit, en funció de si ha sopat prèviament o no, pren alguna cosa calenta, es renta i, ja al llit, escolta la ràdio o s’entreté amb alguna pel·lícula des del seu mòbil, connectant-se a la xarxa wifi de l’apartament.
En Sancho ha vist altres companys enfadar-se i discutir, i es pren amb filosofia que hi hagi persones que ronquin. “Això és inevitable, què hi farem. Jo em tapo amb la manta fins al cap, i ja està. Pot ser que una persona vingui ratllada un dia i la liï una mica, però és un dia. Si sempre és la mateixa persona, doncs acabes una miqueta fart, però jo em poso YouTube i segueixo amb les meves coses. Ara mateix, no hi ha cap problema en el Pis Zero”.
La norma és no faltar al respecte
Si bé la tònica general és la de la tranquil·litat, en cinc anys hi ha hagut nits menys serenes. En aquest recurs denominat de baixa exigència, la norma és no faltar al respecte. Si això ocorre, o si hi ha alguna discussió pujada de to, el professional intenta calmar els ànims, però si la polèmica continua, l’usuari ha d’abandonar el pis per aquella nit. “S’intenta fer de la millor manera possible per no afectar la resta”, explica el Fran Álvarez. “A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar. Intentem dir-li: ‘avui has de marxar, però vine demà’, i l’endemà se’l rep amb els braços oberts, com si no hagués passat res”.
“A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar.» | Pol Rius
En Fran destaca que, tant ell com els seus companys, intenten prevenir que hi hagi situacions de conflicte. “Estem amb quatre ulls. Estàs atent per evitar que dues persones discuteixin. Agafes una d’elles, desvies l’atenció, parles d’una altra cosa, després parles amb l’altra, i suavitzes la situació”.
El voluntariat, l’ànima del projecte
Les voluntàries, en la seva majoria dones, són l’“ànima” del projecte, tal com assenyala la directora. “El voluntariat és una presència molt significativa. Si no està, com va ocórrer en l’època dura de la pandèmia, s’evidencia molt la seva absència. D’alguna manera, fa més màgic el projecte. La presència d’algú que és aquí per voler acompanyar i escoltar torna més carismàtic el Pis Zero”.
Les persones voluntàries acostumen a anar dues nits al mes i tenen una habitació on dormir. Berta Baixeras és una de les més veteranes. Infermera jubilada, assegura que al llarg dels anys ha viscut diferents pisos zero. “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant. Ara estem en un bon moment, i en altres etapes hi ha hagut altres moments, per la situació d’una persona, o de dues. Cadascun som d’una manera i el nostre voltant es veu afectat per això”.
Berta Baixeras: “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant» | Pol Rius
Acostar-se, parlar i sobretot escoltar és el que més fan les voluntàries, sempre respectant els temps de la persona atesa, ja que mentre un dia pot mantenir llargues converses, un altre pot no voler relacionar-se amb ningú. “Jo crec que tu has de percebre el que aquella persona no et pot expressar. Això es fa observant, parlant poc, mirant molt. Tu escoltes i mentrestant et vas fent càrrec d’una situació, que no és concretament el que t’està dient, sinó el que allò significa per a aquesta persona, i potser una paraula et dona la clau del que sent, no en aquest moment, sinó en la seva vida”. La Berta, com la resta de l’equip, creu que el projecte hauria d’ampliar-se a altres entitats i institucions: “Jo no entenc per què no hi ha més pisos zero”.
La voluntària està convençuda que un dels aprenentatges que aporta allotjar-se en el Pis Zero és la convivència. “Un dia has de tolerar una miqueta el teu veí i un altre dia el teu veí et tolera a tu. Has de comprendre que potser té un mal dia i que també pots cuidar l’altre, perquè aquí les persones també es cuiden entre elles. Cal tenir en compte que, malgrat totes les bondats del Pis Zero, les persones continuen patint”.
“Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada» | Pol Rius
El voluntariat també va creant cert vincle i relació d’afecte amb les persones ateses. “Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada. És com si vingués una visita a casa teva, saludes i tens una mica de conversa amb aquella persona que et coneix. Jo vinc contentíssima”.
Seguiment continu
A aquest recurs nocturn acudeixen persones que ja estan vinculades amb Arrels i a les quals se’ls fa un seguiment. D’una banda, l’equip de carrer i el del centre obert valoren quina solució residencial se’ls pot oferir a causa de la seva situació de vulnerabilitat per viure al carrer i poden recomanar el seu accés al Pis Zero. D’altra banda, acull persones que estan a l’espera d’obtenir una plaça en un habitatge o en un altre espai estable per evitar que, mentrestant, dormin a la intempèrie. A vegades, venen usuaris que habitualment resideixen en una vivenda però que, a causa del seu comportament, se’ls demanen les claus de casa seva i se’ls convida a reflexionar durant uns dies al Pis Zero.
“És important que ningú torni al carrer» | Pol Rius
En aquest últim cas, l’Ester Sánchez insisteix que no es tracta d’un càstig sinó d’un toc d’atenció. Residir en un habitatge de l’entitat, sota el model de Housing First (la casa primer), implica fer una aportació econòmica, tenir una convivència veïnal correcta i permetre que Arrels faci un seguiment social. Si una d’aquestes tres condicions no es compleix, se’ls recorda quins són els compromisos adquirits. “És important que ningú torni al carrer. Venir aquí és també una oportunitat per entendre que estàs perdent uns dies de ser la casa teva, i aquí també hi ha un equip humà que t’acompanya”.
“A mi m’ha passat”, admet el Rafa. “La vaig liar, vaig ficar la pota i vaig veure que per una ximpleria era aquí, però els educadors tenien tota la raó. Jo vaig reaccionar bé perquè vaig veure el que havia fet i aquí vaig veure tot el que perdia”. El Rafa agraeix l’acollida de treballadors i voluntàries. És un dels casos d’èxit, no només d’aquest recurs sinó del conjunt de l’acompanyament per part d’Arrels. El seu pas per la presó li va servir per posar tot per part seva per tal de sortir d’allà: “La meva escola va ser la presó, allà vaig obrir els ulls. Vaig entrar amb la idea que em van dir a Arrels: ‘Tu el que has de fer és estar el menys possible al pati’. Em vaig apuntar a tots els cursets: de llegir i escriure, d’alcohòlics, de dol… Els educadors van veure que jo reaccionava amb els programes, i em van donar la llibertat condicional”.
“Una tireta a una realitat”
L’Ester Sánchez valora que el Pis Zero possibiliti un procés de transformació de les persones sense llar, però insisteix que no és una casa, sinó “un recurs d’allotjament en el qual sentir-se segur i, a partir d’aquí, es pot construir”, tenint en compte el treball en xarxa amb altres recursos i professionals de la fundació. “Un pis és un punt de partida, perquè sense allotjament no podem construir, però el Pis Zero no és necessàriament la solució, és posar una tireta a una realitat”.
El Pis Zero no té un temps d’estada mínim o màxim, sinó que pot anar de dies a anys, segons l’evolució de cada persona. A partir d’aquest centre, en la majoria dels casos, han passat a viure a un pis individual o compartit, a habitacions de lloguer, a la Llar Pere Barnés d’Arrels o a algun dels recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Així ha ocorregut amb el 81% de les 118 persones que s’han allotjat en el Pis Zero en aquests cinc anys, des del 23 de gener del 2017. Només de forma molt excepcional, alguna ha tornat amb la seva família.
En el 19% dels casos, del Pis Zero han anat directament a l’hospital pel seu delicat estat de salut o han tornat al carrer, si bé posteriorment la gran majoria d’aquestes persones han accedit a una plaça residencial d’Arrels o d’alguna altra entitat. El 31% ha estat en el Pis Zero dues o més vegades, i el 14% de les persones que han passat per aquest recurs són dones.
Berta voluntària del projecte, acompanyant en Sancho que actualment dorm en aquest recurs | Pol Rius
Un nou Pis Zero a Poblenou
Arrels preveu obrir un altre Pis Zero a finals d’any en el districte del Poblenou, on té un edifici procedent d’herències intestades (immoble sense hereu que, en aquest cas, l’Ajuntament subhasta entre les entitats socials). Sota la filosofia de continuar creant espais pròxims i no massificats per a les persones sense llar en situació d’alta vulnerabilitat, el nou Pis Zero estarà situat en els baixos de l’immoble, en els quals hi ha una terrassa, i s’habilitarà una zona per a homes i una altra per a dones.
La resta del nou bloc estarà destinat a habitatges formats per habitació, bany i sala d’estar individuals, i per espais de cuina i rentadora compartits. Segons dades d’Arrels del recompte nocturn de juny del 2021, a la ciutat de Barcelona hi ha un mínim de 1064 persones dormint al carrer.
La Laia Ventura treballava com a infermera a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19 i, a finals de març del 2020, va passar de l’àrea d’hospitalització a l’anomenat Pavelló Salut, un espai destinat a atendre pacients amb coronavirus. «La feina en equip va ser la clau. Tothom estava disposat a ajudar i això va facilitar molt l’adaptació. A més, els pacients eren molt agraïts».
Pocs dies després que la Laia s’incorporés al Pavelló Salut, va ingressar un senyor gran que es deia José i que era amable i xerraire. «Recordo els pacients adults d’edat avançada per tot el tema de la tecnologia, no tenien massa sistema per connectar-se amb l’exterior. Si tu o jo haguéssim estat ingressades, hauríem tingut un mòbil, una tauleta o un ordinador, haguéssim estat connectades, tot i que l’experiència d’estar sola és molt dura».
Precisament, una de les tasques d’infermeria era tenir cura de la part més emocional i psicològica i donar un cop de mà a la gent gran perquè truquessin a les seves famílies, ja que no podien entrar visites. De fet, va sorgir la campanya ‘Tauletes per als malalts de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron’ que va suposar la donació de 400 dispositius amb l’objectiu que les persones ingressades poguessin comunicar-se amb l’exterior i estiguessin més entretingudes. «Vaig veure aquest canvi d’era de tecnologia i no tecnologia», recorda la Laia.
«El José tenia un mòbil antic. Trucava la dona i la família habitualment. Un dia, ens va dir que li havien trucat i li havien dit que la seva dona havia ingressat a la Vall d’Hebron, però no sabia res més, i estava intranquil. A partir d’aquí, tot l’equip es va mobilitzar. Vam confirmar que el motiu era la Covid i vam decidir traslladar-la per ajuntar la parella». Això va ser a principis d’abril, coincidint amb la Setmana Santa.
«En el moment en què vam saber que la podíem traslladar, vam pensar a fer-li una sorpresa al José, també per animar-lo, per buscar un punt de somriure malgrat la situació, que va ser molt dura. No li vam dir res, i tota l’estona un equip professional sanitari parlava amb l’altre per organitzar-ho».
El retrobament
Quan la Laia va saber que la María estava de camí cap a l’habitació del José, li va dir que tindria una companya molt maca que es deia María, i quan la llitera va entrar per la porta va exclamar: «Passeu la María, que l’hem de veure!» «La meva María?», va preguntar el José, totalment incrèdul. «La teva María!», va confirmar la Laia. I tothom va aplaudir.
El José i la María es miraven i s’enviaven petons. Quan van col·locar els llits un al costat de l’altre, tots dos es van agafar la mà. «Estaven agafadets. Externament, donava aquesta situació de suport, de ‘tirarem endavant’». Malgrat estar en observació, malgrat necessitar oxigen i malgrat el món capgirat per un virus, el José i la María no deixaven de somriure.
La parella va telefonar la família per explicar que estaven bé i que estaven junts. «Va ser un moment de felicitat. La Covid ens va portar molta duresa, i molt dolor des de l’àmbit assistencial, i personal, perquè quan arribaves a casa no sabies què fer, si dutxar-te o no, si tocar els teus o no. No sabies què passaria, com avançaria…».
La Laia llavors no era conscient que algú de l’equip estava gravant el retrobament; de fet, no recorda qui ho va fer. Va veure les imatges temps després, quan li van demanar permís per sortir a les xarxes socials.
El José i la Maria van ser sorpresos pels professionals de Vall d'Hebron. Després d'haver ingressat en dies diferents i estar en edificis separats, el matrimoni es va reunir de nou gràcies a la coordinació entre els equips
«També van sortir molts vídeos de quan donàvem una alta i aplaudíem, però no és el mateix que viure-ho. La sensació era de reconstrucció del cor. Cadascú ho ha viscut a la seva manera. Saps que l’experiència és dura, però quan ho vius, ho sents en el cor. Veure que hi ha gent a qui li estàs donant l’alta i es troba amb la seva família, que ja no està sola, veure el somriure dels pacients, són moments de parèntesi dins la Covid».
Suport emocional
Tresors com aquests són els que la Laia guarda d’aquelles setmanes durant la primera onada de la Covid. «Quan hi ets, tens les emocions a flor de pell. Poder viure una alta o un retrobament és molt satisfactori». El José i la María també van marxar entre els aplaudiments de tot l’equip i, poc després, al maig, la Laia va deixar el pavelló i va incorporar-se a pediatria, àrea en la qual continua a l’Hospital Vall d’Hebron.
El José i la María no eren l’única parella que compartia habitació, però sí la que la Laia recorda millor i amb la que va crear més vincle. De la mateixa manera, perduren l’alegria dels aplaudiments quan els pacients marxaven a casa. I està convençuda que tot això no va ser fortuït: «El treball en equip, la coordinació, el suport emocional en el dia a dia, això m’ho enduc com a record positiu».
Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.
«La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen», explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.
En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir «pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat». Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.
La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: «Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren».
Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.
«Vam travessar els límits del que era possible»
El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. «No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta».
«La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por».
Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. «M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar».
No obstant això, és imprescindible interioritzar que «el sistema de salut no pot salvar totes les situacions». «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà».
«Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada» | Cedida
Professionals que es plantegen deixar la professió
Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. «Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients».
Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.
Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. «Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades».
Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. «Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous».
Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. «Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom».
Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. «Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix».
La Ivana Gallardo estava fent les últimes pràctiques d’Infermeria de quart de carrera a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona quan es va declarar l’estat d’alarma per la Covid a mitjans de març. «Em quedaven tres setmanes per acabar-les i, d’un dia per l’altre, ens van dir: ‘Demà no vingueu; de moment, quedeu-vos a casa’. Pensàvem que serien només dues setmanes, però després va ser més seriós».
L’Assumpta Ruiz feia dos anys que s’havia jubilat i havia estat infermera a Can Ruti, com es coneix popularment l’hospital, des de la seva inauguració l’any 1983. «Quan va començar la pandèmia estàvem a casa. Estàvem seguint les normes que marcaven i estàvem una mica expectants. Tenia contacte amb l’hospital i tenia la sensació que volia fer alguna cosa perquè em sentia malament d’estar a casa mentre veia el que estaven fent les meves companyes. Tothom tenia por, tot era molt desconegut».
Els hospitals es quedaven sense llits disponibles per atendre l’allau de malalts per coronavirus i els efectius sanitaris eren insuficients, al que cal afegir les baixes de personal per contagi del virus. Quan algun malalt millorava i havia de fer quarantena, moltes vegades no se’l podia enviar a casa, però tampoc hi havia espai al centre perquè venien persones que estaven pitjor, i així es va crear la solució temporal dels hotels salut, que posaven les seves habitacions i les seves instal·lacions a manera d’hospital. Allà derivaven persones tant dels centres sanitaris com del mateix domicili quan no hi havia possibilitat d’aïllament.
La Ivana Gallardo i l’Assumpta Ruiz van ser cridades per anar a l’hotel salut Rafaelhoteles, que es va condicionar per alleugerir la situació a l’hospital. La Ivana va començar, amb supervisió de professionals titulats, quan encara no s’havia graduat, i l’Assumpta, que estava acostumada a obrir molts nous serveis durant la seva etapa laboral, es va encarregar de dirigir la logística de material sanitari i de material de suport, com cuina, neteja i bugaderia.
Assumpta Ruiz, infermera jubilada / Cedida
«No havia acabat la carrera i em sentia insegura»
La Ivana Gallardo reconeix que, tot i que va acceptar la proposta de feina amb ganes, per a ella va ser un «xoc». «Ningú sabia com reaccionaria el virus, hi havia poca informació, no havia acabat la carrera i em sentia insegura. Vaig començar a treballar el dissabte 28 de març, amb torns de 12 hores, de 8 a 20 hores, dia sí i dia no».
Els malalts eren, dins de la situació, estables i autònoms, però els inicis van ser intensos. «El primer dia va ser un caos, era quan havien d’entrar tots els pacients. S’havia d’organitzar la medicació, ens havíem d’organitzar nosaltres, però en poc temps ja ho portàvem per la mà, ens vam conèixer els companys i vam fer pinya». Després de l’ensurt inicial, la Ivana va treballar amb certa «facilitat», sempre amb l’assessorament i acompanyament d’infermeres veteranes i d’auxiliars.
Com que les persones ingressades estaven contagiades i/o havien de fer quarantena, el personal d’infermeria entrava a l’habitació el mínim indispensable, sobretot per repartir àpats i estris per a la dutxa, i esdevenia el contacte humà amb l’exterior. «Aprofitaves i parlaves amb els pacients, perquè a més estaven sols i no podien rebre visites».
Tot i que els ingressos no eren llargs i atenien moltes persones, hi ha casos que li van quedar més en la memòria. «Hi havia una senyora de 50 o 60 anys que era molt simpàtica i molt agraïda. No sé per què, però al final et quedes amb aquest tipus de persones. També hi havia una noia que tenia algun tipus de problema de desenvolupament i sempre ens feia dibuixos i donava molta alegria. En situacions com aquesta, hi ha gent molt resilient i aquesta actitud l’ajuda a recuperar-se».
El mes de maig la incidència de la Covid va disminuir i l’hospital ja estava més descongestionat, així que la Ivana va tornar al Germans Trias, primer a l’UCI i després a diverses plantes, sempre relacionades amb el virus. A finals de juny, ja tenia el títol oficial d’infermera.
«He crescut molt i molt ràpid»
L’entrada de la Ivana al món laboral va ser «per la porta gran», amb un rodatge que no s’havia imaginat. «No m’he sentit angoixada. Quan veus gent que mor, sí que fa pena, però he tingut bones companyes, que en sabien més que jo i que eren molt accessibles. Va ser una evolució ràpida».
Ella mateixa es va sorprendre en positiu de la seva reacció. «Jo sempre he pensat que començar a ser infermera em generaria molta ansietat, que tindria por a equivocar-me amb els malalts. Si em comparo amb la infermera que va començar, he crescut molt i molt ràpid professionalment i m’organitzo millor. A mi em va anar bé començar suau i pujar el nivell». El seu contracte finalitza al desembre i, si hagués d’escollir, es quedaria a l’àrea de pneumologia, si bé està oberta a rotar per més serveis.
«No quedava pràcticament una infermera lliure»
Per part seva, l’Assumpta Ruiz tenia un llarg recorregut en multitud de disciplines i, quan li van proposar reincorporar-se temporalment a la seva tasca d’infermera, no s’ho va pensar dues vegades. «He obert molts serveis i m’agrada fer coses. No quedava pràcticament una infermera lliure, la situació era molt complicada, i el repte de l’hotel em va semblar una tasca maca».
«Em van trucar al març. Tot va anar molt de pressa. L’hospital estava organitzant la posada en marxa de l’hotel salut i no tenien personal per gestionar-lo. En una setmana ja estava tot en marxa i l’hotel va obrir a finals de març. Va haver-hi un moment que semblava que aquells dos anys de jubilació no havien existit».
En el cas de l’Assumpta Ruiz, no va tenir contacte amb els pacients malalts de Covid, ja que era persona de risc per qüestió d’edat. Les dues primeres setmanes van ser complicades perquè, entre altres coses, els protocols canviaven constantment. «Els primers dies no tenies temps de pensar en res. Arribaves a casa i et ficaves al llit. Va ser una voràgine, va tenir el seu un moment complicat fer els equips assistencials i formar la gent. Els primers 15 dies van ser una mica difícils, la tensió assistencial era molt gran, però es van crear uns equips supermacos. Una de les coses boniques que recordo és la implicació de tothom».
Aquesta infermera veterana recorda la resposta de les empreses a l’hora de facilitar el material, i com des de l’hospital es formaven els equips. «El més bonic va ser la gestió de personal. Hi havia sèniors i estudiants, i van treballar supercompenetrats. Era agradable veure com tothom treballava a una».
L’Assumpta defineix la situació com «molt dura» i «molt intensa» fins a mitjans d’abril des del punt de vista de facultatius, zeladors, administratius i de tots els sectors, però el resultat final va ser enriquidor. «Nosaltres dèiem que l’hotel era una família. No hi havia conflictes, es feia el que s’havia de fer. En l’àmbit d’infermeria, l’atenció al malalt era complexa perquè només entraven a l’habitació un o dos cops al dia, i els malalts estaven sols, aïllats. Els pacients expliquen que veure els ulls dels professionals vestits amb els EPI creava una relació molt curiosa».
El Rafaelhoteles va funcionar com a hospital més de dos mesos, fins que es va tancar com a hotel salut i es va preparar per a la seva activitat habitual. L’Assumpta no té cap dubte que, si fes falta, preferiria repetir l’experiència abans que quedar-se a casa: «Si em necessitessin, tornaria a fer-ho».
Fent balanç prop d’un any i mig després, les imatges que li vénen al cap són les cares de por del principi, no per l’organització, sinó per la seguretat del personal davant un virus desconegut. Les escenes més emotives són les de les persones que sortien entre aplaudiments de l’hotel, un cop curades, cap a casa seva. «La cara de la gent quan sortia i es trobava amb un familiar, és de les coses més entranyables».
«Tots sortien per la porta curats»
Dintre de tot, l’Assumpta creu que va estar en un entorn privilegiat perquè «tots sortien per la porta curats». Només si alguna persona tenia alguna altra patologia diferent de la Covid i empitjorava, tornava a l’hospital Germans Trias.
Des del seu punt de vista, l’experiència de la Covid hauria de servir per dignificar el sector de la infermeria. «Tot el personal estava cansadíssim, perquè la situació no era fàcil, però la resposta de l’equip va ser fantàstica. M’agradaria que es reforcés el paper de la infermeria, des de les ràtios entre professional i malalt, fins a les condicions laborals. Tenim un bon sistema sanitari i bons professionals, però la pandèmia ha posat en evidència que cal millorar les condicions d’infermeria».
El doctor Joaquim Serra havia treballat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona durant 40 anys quan es va retirar als 65 i la seva vida va canviar totalment. A més d’estar més temps a casa, feia d’avi dels seus dos néts i estudiava italià a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), fins que es va declarar l’estat d’alarma pel coronavirus.
La falta de personal mèdic i de tot l’equip sanitari, juntament amb les mesures extraordinàries per tal que metges jubilats es poguessin reincorporar a la feina, van fer pensar a l’intensivista que el cridarien: “M’ho vaig imaginar. Les notícies eren bastant preocupants. S’havia de reforçar personal com fos i vaig pensar que tenia molts números, només feia un any que m’havia jubilat”.
Als 66 anys va tornar a treballar durant tres mesos, de març a juny, a la primera onada de la Covid-19. Després va repetir al novembre i va estar-hi sis mesos, coincidint amb la segona i la tercera onades, fins al 9 de maig, dia en què va acabar l’estat d’alarma.
“Vaig pensar que podia ser útil”
Amb la creença que un metge no deixa mai de ser metge, va acceptar tornar a exercir sense rumiar-s’ho gaire: “Vaig pensar que podia ser útil, hi havia una necessitat claríssima, perquè era impossible aconseguir gent. L’hospital no podia contractar personal perquè tots els hospitals estaven igual. La necessitat de personal extra era a tot arreu exactament igual, i l’única possibilitat del sistema era contractar gent jubilada i suspendre les vacances”.
El doctor va reincorporar-se a l’UCI no Covid, com altres companys jubilats, mentre que l’UCI dels malalts Covid depenia de professionals més joves. “Hi havia una necessitat de personal brutal. A la nostra Unitat de Cures Intensives normalment hi havia més de 50 llits, i vam passar a gairebé 200”.
Llargues jornades laborals
Al principi, hi anava quasi cada dia a l’hospital, després feia dos dies de feina i un de festa, inclosos dissabtes i diumenges, si bé no feia guàrdies. La jornada laboral començava a les vuit del matí i podia durar fins a quarts de deu o fins a quarts d’onze, sobretot al començament. El dia més dur va ser quan, a la primera onada, van haver de traslladar els malalts no Covid de l’edifici general, que va quedar destinat únicament per al coronavirus, a l’edifici de traumatologia. I ho van haver d’enllestir en un sol dia.
La feina estrictament mèdica a l’UCI no havia canviat tant respecte als anys anteriors, però la manca constant de metges va ser dramàtica. “Des del punt de vista de la feina no ha estat tan diferent del que estàvem acostumats a veure. El que ha sigut diferent per a nosaltres és l’acumulació tan brusca de malalts en un temps tan petit, i no poder agafar més personal, que t’hagi d’ajudar gent d’altres especialitats perquè no hi ha personal”.
“Tota la vida hem estat en risc de contagi”
Com a intensivista, parla amb naturalitat dels motius pels quals va reincorporar-se i sense reparar en els riscos. “No em preocupava massa contagiar-me perquè els meus pares ja no hi són, van morir fa anys, de manera que no tenia ningú d’edat avançada a qui contagiar. Jo estava sol a casa, com a màxim venia a veure’m el meu fill. No tenia el problema de poder contagiar massa gent perquè no hi havia ocasió. El que tenia més possibilitat de contagi era jo, per edat, però tampoc estava en àrea Covid. De fet, tota la vida hem estat en risc de contagi de malalties infeccioses a partir d’un malalt”. Alguns dels seus companys sí que es van contagiar, però per sort no van ser casos greus.
A més de sentir-se d’utilitat en plena pandèmia, en Joaquim veu punts de vista positius a nivell personal. “Treballar els caps de setmana en l’època del confinament màxim no va representar un problema perquè tampoc podies anar enlloc. Una de les sorts de fer això és que, per a nosaltres, el confinament pràcticament no va existir. Cada dia agafava el metro per anar a la feina i tornava caminant a casa per fer exercici. Tenia permís per sortir cada dia, i això era un avantatge respecte a l’altra gent que s’havia d’estar a casa tancada”.
Tornar a l’hospital en què havia estat treballant 40 anys i del qual ja s’havia acomiadat com a professional de la medecina, també va tenir la seva dosi de sensibilitat. “Va ser emotiu posar-se a treballar i trobar-te els teus companys antics, tot i que amb alguns ens havíem anat veient, però no és el mateix. Tornar a estar a la feina era una sensació molt estranya, però ràpidament et posaves en matèria i a la que havien passat quatre dies t’oblidaves de la jubilació”.
Serenor i dèficit de personal
L’ambient laboral, dintre de la situació pandèmica, va ser d’organització. “Hi havia bastant serenor. La gent sabia què podia fer, què havia de fer, penso que estava molt ben organitzat, que es va fer molta feina bona en poc temps, i que es va poder fer acceptablement bé, tot i els mitjans limitats. El punt fonamental era el descans del personal, perquè la gent havia de fer moltes guàrdies i hi havia gent que es contaminava i havia d’estar a casa. Sempre hi havia el problema del dèficit de personal, i no sabies si encara et quedaries amb menys personal, ni fins a on arribaria a pujar la corba”.
La corba del número de morts i malalts per la Covid va baixar, i amb aquest descens, els professionals sanitaris van poder recuperar-se una mica. “A mesura que la Covid va anar disminuint, augmentava el personal per a l’àrea no Covid, hi havia més llits disponibles i canviàvem l’organització”.
El maig del 2021, el doctor Serra va tornar a acomiadar-se de la medecina activa. Dubtava de si li trucarien de nou i hauria d’estar disponible al juliol i a l’agost, però la situació hospitalària va ser menys dramàtica que en les primeres onades. Actualment, en Joaquim Serra es troba jubilat, per tercer cop, i torna a fer d’avi.
Les notícies alarmants que venien d’Itàlia i les advertències de companys i metges italians que avisaven que la Covid-19 estava sent molt letal, feien presagiar que el sector sanitari havia d’estar preparat. “Estàvem una mica espantats”, reconeix el doctor Hipòlit Pérez, intensivista de l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. “A causa del número d’ingressos, vam decidir fer torns de 12 hores. Teníem molta angoixa perquè no sabíem fins a on arribaríem. El dubte era saber quan arribaríem al màxim, quant de material feia falta i quants llits calien”.
Abans que es poguessin reorganitzar, l’UCI ja estava plena, igual que la zona de reanimació REA i la unitat assistencial UPA, i el mateix dia que el doctor Hipòlit va tenir els primers símptomes de Covid, van haver d’habilitar la biblioteca en un temps rècord com si fos una unitat de cures intensives. Al març no hi havia prou respiradors a l’hospital per als malalts de coronavirus i els van haver de recollir de clíniques particulars i fins i tot d’animalaris: “Recordo que hi havia un respirador que deia “pigs” (porcs) i un altre que deia “dogs” (gossos). Després vam haver de buscar respiradors antics d’abans del 2000, buscar peces, i també van arribar els respiradors que va fabricar la Seat… Hi havia incertesa sobre què passaria, portàvem tant d’estrès i tanta fatiga que quan em vaig trobar malament ho vaig associar al cansament”.
L’afecte i l’angoixa d’atendre un company
Quan el doctor Hipòlit va tenir febre i va donar positiu per Covid, va haver d’anar a casa, però quatre dies després, en veure que cada cop tossia més, no podia parlar i s’ofegava, la seva dona, que és anestesista en un altre centre, el va portar a Urgències del Germans Trias i li van confirmar que estava greu i que havia de quedar-se ingressat. Era el 5 d’abril. “Sabia que anar a l’UCI era una possibilitat, no teníem mascaretes per a tots i ja teníem companys ingressats. També havíem tingut la mare o el pare d’algun company, a alguns els va anar bé, altres van morir”.
Per la seva experiència, l’Hipòlit sap que atendre un company en aquestes circumstàncies té una càrrega extra: “Ho passes amb molta angoixa, estàs mirant cada dia com estarà, si li falta més oxigen, si haurà claudicat… Hi ha més incertesa, més por, més nerviosisme, perquè quan tu tens un malalt greu i poses tot de la teva part, saps que hi ha una part que no controles”.
A més, com a especialista en cures intensives, àrea en la qual treballa des del 1993, sabia que era possible tenir una pneumònia associada a la ventilació mecànica, per exemple, perquè els tractaments que reben els pacients són molt agressius: “A vegades, no és tant la malaltia per la qual ingresses sinó la factura que et passa l’UCI”.
Tot i això, quan li van dir que havia d’estar a l’UCI, reconeix que va sentir cert “alleujament” perquè necessitava descansar. “Notava la cara de pànic dels meus companys, tenien molta angoixa, i els deia ‘tranquils, que anirà bé’. No estava nerviós. Si et poses nerviós, consumeixes més, i no és bo respirar massa ni massa de pressa. Penso que haver vist malalts em va anar bé perquè sabia, en certa manera, dosificar l’esforç”.
Hipòlit Pérez | Cedida
Records de l’UCI com a malalt
Recorda que un dels dies, a l’hora de fer-li una gasometria, que és una tècnica de medició respiratòria invasiva, la companya que havia de punxar-li no trobava l’artèria i va provar més de 10 vegades fins a aconseguir-ho. L’intensivista li deia que no es preocupés, que no passava res, que ho tornés a intentar, i mentre ella es disculpava, ell li donava ànims.
Viure l’UCI com a malalt va anar més enllà del que és estrictament mèdic. Les nits li feien pànic perquè li costava dormir i físicament es trobava pitjor, però quan sortia el sol tenia la sensació de descans. Somiava molt amb l’aire lliure i tenia moltes ganes d’estar a l’exterior. Va tenir un episodi de deliri en què es veia a ell mateix saltant del llit a un lavabo estrany que tenia la tapa d’or i, quan temps després ho va explicar a les infermeres, li van confessar que aquella nit s’havia tret els catèters i ho va embrutar tot de sang, per la qual cosa el van haver de sedar.
El primer dia en què va intentar aixecar-se de la cadira no tenia forces, i és que en els 12 dies que va passar a l’UCI va perdre 10 quilos. L’Hipòlit destaca l’afecte i la suavitat dels companys a l’hora de fer-li les cures i la higiene, i ara comprèn més les persones ingressades que diuen que si no van al bany i s’asseuen, no poden defecar.
Creu que, en el fons, no té un mal record de la seva estada a l’UCI i que va ser un privilegiat, però quan li van donar l’alta ho va tenir clar: va anar a fer el testament vital, per tal de deixar per escrit les instruccions i cures que voldria rebre en cas que algun dia no pogués expressar-ho: “Si m’han d’aplicar mitjans per allargar-me la instància a l’UCI, o si haig de sortir amb un deteriorament que no vull, no cal aplicar-ho. La mort és una cosa biològica que ens ha d’arribar a tots”.
Un equip motivat
L’Hipòlit va sortir de l’Hospital Germans Trias a finals d’abril, i es va reincorporar a la feina el 14 de maig, en un moment en què hi havia moltíssimes baixes, i és que la gran majoria de la plantilla es va contagiar de Covid, si bé només uns pocs van haver de ser ingressats. La tornada va suposar “molta felicitat i molta alegria de veure’ls a tots. Estava contentíssim en veure cadascuna de les persones que em saludaven i em deien ‘ja estàs aquí’, ‘què bé que hi siguis’. Em sentia molt reconfortat i molt acompanyat. Jo crec que el futur de moltes empreses és que la gent estigui al lloc de feina no com a càstig sinó contenta, en un ambient de comoditat, on hi hagi un equip que tingui en compte la importància de tot el personal. Ara penso no només en metges i infermeres, sinó en auxiliars, tècnics, neteja, tot. Si no està tot molt engranat i tot molt motivat no funciona una empresa, no funciona l’hospital”.
El doctor Hipòlit Pérez es va anar recuperant a poc a poc. A vegades s’ofega en pujar les escales i ha notat una caiguda de la capacitat de concentració, però no sap si ho ha d’atribuir a la Covid o bé a la falta de forma física i a l’edat. D’aquells dies a l’UCI sí que perduren les ganes d’estar a l’aire lliure i la sensació de benestar en veure entrar la llum per la finestra, una d’aquelles petites coses en què fins ara no havia reparat.
