Just Deploy It!

Autor: caralp

  • «Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants»

    Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.

    Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?

    Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.

    Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.

    En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?

    A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.

    E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.

    A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.

    Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?

    A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.

    E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.

    Elena Ronda durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?

    E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.

    Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?

    A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.

    E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.

    A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.

    L'Alison durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?

    A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.

    E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.

    A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.

    E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.

  • El càncer serà la principal causa de mort al 2030 si no s’incrementa la inversió en recerca

    Segons els experts el càncer serà la primera causa de mort al món el 2030. De fet, es preveu que augmenti la seva incidència en 21,6 milions de casos nous per any abans del 2030. Malgrat això cada dia hi ha més persones que sobreviuen a aquesta malaltia gràcies als tractaments i a la prevenció. Això és gràcies, en part, a la recerca enfocada a aquest sector.

    El 22 de setembre, dia Mundial de la Investigació en Càncer, els experts reivindiquen la importància de posar esforços per seguir avançant en la troballa científica que permeti la prevenció, un millor diagnòstic i tractaments encara més eficaços. Una part d’aquests experts es van trobar aquest dijous en una taula rodona a Barcelona, impulsada per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) per intercanviar idees. Aquesta organització ha impulsat un moviment global per a la investigació en càncer al qual ja s’han unit diverses entitats internacionals.

    Aquesta iniciativa vol acompanyar la Declaració Mundial del Càncer que impulsa la International Union Against Cancer (UICC). Segons aquest document, la perdua d’anys de vida i productivitat juntament amb la discapacitat causada pel càncer suposen un cost per l’economia mundial important, comparat amb altres malalties infeccioses. «És necessari actuar amb urgència per evitar morts, patiments innecessaris derivats del càncer, i reduir l’alt impacte econòmic i social que té la malaltia», reivindiquen.

    Segons els experts les prioritats són potenciar la investigació que identifiqui les causes d’aquesta malaltia, posar esforços en la prevenció i detecció precoç del càncer com un factor essencial per controlar la malaltia, o aconseguir que es pugui curar el càncer o si més no transformar-lo en una malaltia crònica amb un elevat índex de supervivència.

    «Els científics entenen la gran importància de la col·laboració multidisciplinària mundial. L’única forma de vèncer el càncer és mitjançant la unió de forces de diferents disciplines i països, centrant la nostra lluita contra el veritable enmig», va apuntar durant la taula rodona el doctor Joan Seoane, secretari general de l’organtizació European Association For Cancer Research (EARC).

    De fet, un dels objectius principals que es fixa la Declaració Mundial és precisament consolidar fonts de finançament sostenibles en cada país per la investigació, o promoure la col·laboració internacional per aconseguir avenços globals. A més, un punt important, segons els experts, és incrementar el coneixement per la societat sobre el valor i l’impacta dels esforços d’aquesta investigació.

    Les xifres

    Segons la American Cancer Society l’impacte econòmic global per la pèrdua d’anys de vida i productivitat juntament amb les discapacitats causades pel càncer fou el 2008 de 895 milions de dòlars (796 milions d’euros) que equival a l’1,5% del PIB mundial. Aquestes xifres topen però amb els diners que es van invertir a escala mundial el mateix any en investigació. En total 19 milions de dòlars (17 milions d’euros) destinats a fer recerca en càncer, el que suposa només un 2% del cost econòmic que es va derivar de la malaltia.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el cost econòmic derivat del càncer es podria mitigar si s’implementessin estratègies preventives i eines de diagnòstic precoç. Alhora cal actuar de pressa per evitar més morts i patiments innecessaris derivats de la malaltia, asseguren.

    Segons la Declaració Mundial la implementació de la prevenció, la detecció precoç i les estratègies de tractament podrien salvar entre 2,4 i 3,7 milions de vides cada any, la gran majoria persones que viuen en països en vides de desenvolupament, i tindria un impacte global de 400 bilions de dòlars (350 bilions d’euros).

  • Catalunya va ser l’autonomia que més llits d’hospital va perdre entre 2010 i 2014

    2.079 és el nombre de llits que ha perdut el servei sanitari públic català durant el període 2010-2014. Així ho denuncia el sindicat Comissions Obreres (CCOO) que ha fet un informe on constata que Catalunya és la comunitat autònoma de tot Espanya que més llits ha perdut durant aquests anys.

    En total, als centres públics sanitaris de tot l’estat han deixat de funcionar 5.983 llits durant aquesta època. Catalunya encapçala la llista, i per darrere segueix Castella la Manxa, amb 677 llits menys, País Valencià amb 638 menys i Madrid amb 600 menys. De les 15 comunitats autònomes de l’estat (l’estudi no inclou les dades de Ceuta i Melilla), només tres han augmentat el nombre total de llits en centres públics entre el 2010 i el 2014. Es tracta de la Rioja (139 més), Navarra (112) i Múrcia (16).

    Davant d’aquests resultats el sindicat reclama al Govern català i al Departament de Salut que realitzin «les inversions necessàries en aquest sector per tal de revertir les retallades dels darrers anys i incrementar el nombre de llits en funcionament dels centres sanitaris públics».

    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO
    Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO

    La reducció de llits es va veure impulsada per la disminució del pressupost en Salut. Segons dades oficials, el 2010 el pressupost per aquest departament era de més de 9.000 milions d’euros, una xifra que va anar disminuït progressivament fins al 2015. Any en què va augmentar lleugerament per primera vegada, però seguia sent inferior als 9.000 milions de 2010. Aquest 2016 els pressupostos estan prorrogats, i per tant se segueix comptant amb els mateixos diners que el 2015.

    El 2014 va ser l’any en el qual aquests pressupostos van tocar fons, fins als 8.200 milions. És a dir, mentre que el 2012 es comptava amb 1.297 euros destinats a sanitat per persona, el 2013 i 2014 aquesta xifra rondava els 1.090 euros per càpita.

    Segons l’informe de CCOO, i basant-se en dades del 2016, Catalunya està entre les tres comunitats autònomes que menys diners públics destinen a Sanitat. En total, segons l’informe la comunitat catalana destina un 28,75% del total del pressupost públic al Departament de Salut. Al capdavant se situa Astúries, que destina més del 38% del total de diners públics a aquest sector.

    Disminució de treballadors

    Les retallades en el sector públic han afectat no només al tancament de llits, sinó també al personal, que ha vist com les plantilles de treballadors es reduien. Segons l’estudi del sindicat Catalunya ha perdut més de 200 treballadors en el sector sanitari públic des de gener del 2012 a gener del 2016.

    A principis d’aquest any Catalunya comptava amb 38.823 empleats. En aquest cas no és la comunitat que més treballadors ha perdut. Andalusia amb 5.500 empleats menys encapçala la llista, i li segueix Madrid (-4.600) i Castella la Manxa (-2.982).

    Pel que fa al conjunt d’Espanya s’han perdut més de 15.000 treballadors des del 2012.

  • El primer cas d’eutanàsia a una menor posa el focus sobre un debat pendent

    Tot i que fa dos anys que Bèlgica permet aplicar l’eutanàsia a menors d’edat, aquest cap de setmana passat s’ha practicat per primera vegada a la història la primera mort assistida a una menor. La pacient, que tenia 17 anys, patia una malaltia irreversible que segons sembla li provocava un dolor físic insuportable, condició necessària perquè aquesta pràctica pugui aplicar-se.

    Bèlgica és una de les poques regions al món on aquesta pràctica està legalitzada i regulada. El 2002 es va aprovar aquesta llei que va ser ampliada el 2014 amb la possibilitat que la mort assitiada pogués oferir-se també a menors d’edat. D’aquesta forma es va convertir en el primer estat al món en aplicar l’eutanàsia a menors sense límits d’edat. Holanda també permet l’eutanàsia a joves, però posa el límit als 12 anys.

    «El criteri de la llei belga de no establir nocions d’edat i estudiar el grau de maduració del pacient per prendre aquesta decisió és el més encertat», assegura en declaracions a El Diari de la Sanitat, Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas.

    Segons aquesta experta l’important no és l’edat del pacient sinó valorar totes les característiques de cada cas. «Si es tenen en compte tots els elements, la valoració no ha de ser massa diferent a la qual es faria a una persona major d’edat», apunta.

    La llei belga estableix que pot accedir a aquesta ajuda qualsevol pacient que ho demani, que estigui en plenes capacitats mentals i que pateixi dolor físic o mental insuportable. Alhora els malalts han de tenir una malaltia incurable.

    Mentre Bèlgica i Holanda fa més d’una dècada que apliquen aquesta pràctica, i protagonitzen notícies com la d’aquest cap de setmana, a Catalunya o Espanya s’han fet pocs passos en aquest sentit. De fet, el Codi Penal espanyol penalitza l’eutanàsia o la cooperació al suïcidi. Tot i així existeix la llei Bàsica d’Autonomia al Pacient, que des del 2002 permet als malalts negar-se a acceptar algun tractament. Però aquesta opció difereix molt de la mateixa eutanàsia, que tracta d’aplicar un procediment que causa la mort al pacient de forma immediata.

    Segons Terribas el debat sobre l’eutanàsia està present entre la societat, i els ciutadans tenen clar el que volen. «El problema és que no hi ha voluntat política per tractar-lo, perquè és un tema que no agrada», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Segons aquesta experta, es tracta d’un tema que no genera vots i que a més incomoda. A banda de la falta de voluntat política una altra de les raons que fa que Espanya no hagi fet passos en aquesta direcció, segons Terribas, és el poder que té encara l’Església sobre aquestes qüestions. «A Bèlgica l’Església ha estat molt més respectuosa amb això i ha acceptat el que la majoria volia en una societat plural», expressa aquesta experta.

    Mentre que l’Església planteja un discurs molt més existencialista a l’hora d’oposar-se a aquesta pràctica, aquell que assegura que la vida no ens pertany sinó que és de Déu, la resta d’actors que s’hi oposen creuen que aprovar l’eutanàsia seria perillós perquè podria donar lloc a abusos. «Aquest discurs de por a l’abús és el que s’utilitza, però això no passaria si legisléssim bé i tinguéssim les eines per treballar bé», assegura Terribas. «Tenim les eines i el personal preparat, però falta la voluntat política», afegeix a més.

    Bèlgica i Holanda: més d’una dècada permetent l’eutanàsia

    S’han donat abusos a Bèlgica i Holanda d’ençà que posen en pràctica l’eutanàsia? «No hi ha cap indici que ens faci pensa que s’està donant un ús abusiu d’aquesta pràctica, no hi ha dades que ens demostrin això», assegura Terribas.

    Segons dades del Comitè Federal de Control i Avaluació de l’Eutanàsia belga, recollides per l’Agència Reuters, el nombre de casos d’eutanàsia ha anat en augment durant l’última dècada. Mentre que el 2003 es van donar 235 casos en tot el país, el que representava un 0,2% de totes les morts, el 2013 es van donar 1.807 casos, representant un 1,7% de les morts.

    El 69% del total de casos recollits el 2013 es va aplicar a persones que patien càncer, i el 65% del total van ser aplicats a persones que tenien menys de 80 anys, segons Reuters.

    Segons els experts consultats per l’agència de notícies la pràctica de l’eutanàsia pot haver augmentat ja que la societat cada vegada està més familiaritzada amb aquesta pràctica i alhora coneix millor la llei.

    A Holanda el nombre de casos també ha augmentat els darrers anys, i un dels factors que ha reobert el debat sobre aquesta pràctica ha estat l’augment de casos aplicats a persones amb problemes mentals. Mentre que el 2010 es va aplicar l’eutanàsia només a dues persones per malalties mentals insofribles, el 2015 van accedir a aquest recurs per les mateixes raons 56 malalts. Un dels casos més controvertits fou el d’una jove de 20 anys que havia sigut abusada sexualment, i patia un trastorn per estrès posttraumàtic incurable, segons explica el diari The Telegraph.

    Malgrat això, Paulan Stärcke, expert holandès sobre eutanàsia, consultat pel diari britànic, els menors d’edat que demanen posar fi a la seva vida s’han de considerar també molt seriosament. «Hi ha un enorme malentès, l’eutanàsia es tracta d’una mort bona per la persona que mor. Es tracta d’una excussió de la voluntat d’un pacient», assegurava.

    A banda d’Holanda i Bèlgica altres països tenen legalitzada aquesta pràctica: Colòmbia i Luxemburg. A més Suïssa, Alemanya, Japó i Canadà tenen permès el suïcidi assistit. A més a cinc estats dels Estats Units també està permesa aquesta pràctica.

    Tot i que Holanda i Bèlgica serien un possible exemple amb el qual fixar-se si aquí es volgués aprovar una llei similar, Terribas assegura que fins i tot aquests models són millorables. «El control d’aplicació de l’eutanàsia és posterior a la seva aplicació, és després quan el tribunal ho avalua, doncs això fins i tot es podria fer abans», remarca.

  • Per què la indústria farmacèutica no es preocupa pels problemes de salut pública mundials

    «Persones que viuen tant en països pobres com en països rics s’estan trobant amb què els medicaments que necessiten o no existeixen o són tan cars que no poden permetre-se’ls». Aquesta és la denuncia que fa Katy Athersuch, una de les portaveus de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització acaba de presentar un nou informe on assegura que el model d’investigació de medicaments ha fracassat perquè no respon a les necessitats de la salut pública mundial.

    Amb aquest estudi els professionals de MSF volen cridar l’atenció als membres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de l’Assemblea General de l’organització a Nova York, perquè prenguin mesures per revertir la situació. Segons l’organització és el poder de la indústria i les seves dinàmiques i el poc esforç dels governs en revertir aquesta situació els que fan que aquest sistema no funcioni. Quins són els motius que els porten a afirmar això?

    Segons l’organització la indústria farmacèutica no inverteix prou a investigar malalties que no són lucratives. És a dir, no inverteixen a fabricar medicaments que no els reporten benefici. «El sistema d’innovació biomèdica actual està clarament impulsat per interessos financers: les empreses farmacèutiques desenvolupen fàrmacs basant-se en el retorn probable que un producte oferirà a través de les vendes», assegura l’informe.

    Prova de què això és així és, per exemple, la falta de medicaments i vacunes per tractar malalties que pateixen persones que viuen en països pobres, és a dir, persones que no poden pagar aquests medicaments. «Les empreses farmacèutiques ignoren les necessitats de les persones dels països més pobres», denúncia l’organització. Un exemple és el cas de l’Ebola. MSF denuncia que la malaltia fou descoberta fa quaranta anys però la investigació per tractar-la i prevenir-la mai va ser una prioritat per la indústria.

    Un altre cas que prova que les farmacèutiques no inverteixen en allò que no els hi reporta benefici, i en aquest cas està més centrat en els països desenvolupats, és la falta de resposta a la crisi causada per la resistència als antibiòtics. Segons MSF la indústria no posa atenció a la propagació d’infeccions resistents als medicaments per motius financers.

    Més raons. Segons l’informe publicat recentment el model actual no s’aguanta per l’alt preu d’alguns medicaments. Un exemple n’és el tractament per fer front a l’Hepatitis C. Aquesta malaltia causa més de 700.000 morts a l’any a tot el món, malgrat que existeix un medicament per combatre-la: el sofosbucir. Un tractament que moltes persones no poden pagar pel seu elevat preu. Als Estats Units per exemple val 1.000 dòlars la pastilla, tot i que MSF calcula que a la farmacèutica que el fabrica, Gilead, li costa produir-lo tan sols un dòlar per píndola.

    El problema dels preus es deu sobretot al sistema de patents que regeix aquest sector. Aquest model fa que les farmacèutiques tinguin els drets exclusius d’allò que investiguen o produeixen i per tant no han de patir per cap tipus de competència, tenint llibertat plena per marcar el preu que vulguin durant bastants anys.

    Una campanya de l’organització alerta d’aquest problema a través d’un vídeo on recorda que la indústria, tot i que sempre justifica l’alt preu al·legant l’alt cost de la investigació i els possibles fracassos, mai revela els nombres reals d’aquest cost. Segons aquesta campanya l’any 2014 les farmacèutiques van generar més d’un milió de dòlars en vendes, i segons dades del 2010 només un 8% del total es reverteix en el desenvolupament de nous medicaments.

    Mostra de què el preu dels medicaments és molt alt i no té fre és el cost d’immunització dels nadons, de les vacunes. Avui, segons MSF és 68 vegades més car que el 2001.
    És per tot això que l’organisme internacional demana als governs que facin pressió perquè la indústria sigui més transparent i perquè implementin noves estratègies de R+D en el sector. «S’ha de trencar el vincle entre la investigació mèdica i les proteccions basades en els monopolis de mercat, que condueixen als elevats preus dels productes farmacèutics», denuncia l’organització.

  • La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

    La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. «Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat», explica ella a aquest diari.

    Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. «Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això», explica ella.

    Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

    «Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres». Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. «La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional», apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

    El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. «Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia», explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. «Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital», explica la Judit.

    «A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut», explica Cuxart.

    Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. «Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

    El Regne Unit, el principal destí

    Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

    Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

    Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. «Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients», afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

    Quan marxar és gairebé una obligació

    Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. «Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès», descriu el Joan.

    En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. «En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar», explica.

    Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. «Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria», assegura la Gemma.

    La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. «A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals», assegura.

    «Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem», denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. «Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari», assegura.

    «Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida», reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.

  • «La feina de la infermera, ajudar, és el que et motiva a anar al Senegal o l’Equador»

    La Natàlia Mingorance és infermera. Treballa al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sant Llorenç d’Hortons. Tot i que mai s’havia plantejat ser infermera, o no era la seva gran vocació, ara està enamorada d’aquesta professió. Tant és així que no es conforma amb practicar la infermeria a Catalunya o sent especialista en diabetis, sinó també viatja pel món fent voluntariat. Com a infermera ha col·laborat amb la Fundació Barraquer al Senegal i també amb l’associació Amigos del Cayapas a l’Equador. Durant l’estona que dura aquesta entrevista remarca que és voluntària, que ho fa perquè li agrada i pagant-se ella les despeses. A més encara li queda temps per participar a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Un dels últims viatges que has fet ha estat al Senegal, amb un projecte de la Fundació Barraquer que té per objectiu operar la població de cataractes. Què et va sorprendre d’aquest viatge?  

    L’objectiu d’aquesta missió és retornar la vista a gent que viu en un lloc on moltes vegades no es poden permetre aquestes intervencions, sigui pels diners o perquè a vegades no hi ha cirurgians que es dediquin a això. Es tracta d’una cirurgia que no és gaire cara per a nosaltres -costa uns 150 euros- però allà no tenen aquests diners. Les cataractes al Senegal no són com aquí, allà tenen “pedres” als ulls i realment no hi veuen, a causa de la sequedat i al sol. Al Senegal em va impactar el cas d’un noi de 45 anys, un pastor de cabres que no podia alimentar la seva família perquè des de feia sis mesos no hi veia. Tornar-li només un ull significava que podia tornar a donar menjar a la seva família, que tornava a tenir una vida. Si a més ara hi tornem i li operem l’altre ull serà fantàstic.

    Què et va portar a col·laborar en projectes de voluntariat internacional?

    M’agrada molt la meva feina. Potser la deixaria per anar-me’n a l’altra punta del món? No dic que no. Jo no volia ser infermera, o no era una opció vocacional, volia anar-me’n a l’altra punta del món a construir cases. Quan vaig començar a treballar d’infermera i vaig descobrir que la primària m’agradava m’hi he anat com enganxant. La feina de la infermera, ajudar, és el que et porta a anar a llocs com el Senegal o l’Equador, i és el que m’hi porta a mi. Vull compatibilitzar-ho amb el que faig; sóc especialista en diabetis, vull compatibilitzar també això.

    A l’Equador hi vas amb l’entitat Amigos del Cayapas, per ajudar a les poblacions indígenes de la selva. Quines són les necessitats sanitàries en aquest territori?

    Potser costa imaginar que a l’Equador hi ha zones de selva amb indígenes vivint en una situació de pobresa extrema. L’Equador no és pobre, però té unes zones que s’han quedat excloses per diferents motius. La selva ens l’estem menjant entre tots. Això ha provocat que la població que hi havia s’hagi hagut de tornar sedentària perquè no poden caçar on solien fer-ho. Aquests ciutadans, que un dia eren nòmades, s’han quedat sense territori lliure. Al quedar-se en un lloc tenen malalties que abans no tenien. El sedentarisme sense una seguretat higiènica genera malalties. A més pateixen patologies exportades, a causa d’aquells membres que viatgen, des de la selva, a les ciutats més grans i després tornen. Aquestes poblacions han patit en 4 o 5 anys el canvi que nosaltres vam fer amb 40 anys.

    Fa anys que vas a l’Equador, quin és el canvi aquest del que parles i que has pogut viure?

    He viatjat allà tres anys diferents i durant aquest temps he vist com ha canviat aquest territori. Les grans empreses han arribat allà, tenen Coca-Cola o cervesa i en canvi no hi arriba la sanitat o el menjar. En tres anys he vist com han passat de no tenir electricitat a què alguns menors que estudien a la ciutat tinguin tauletes o mòbils, aparells que no poden carregar al poblat indígena perquè no tenen electricitat.

    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l'Equador / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l’Equador / SANDRA LÁZARO

    Com és aquest territori i com hi accediu?

    És una zona de difícil accés, sense carreteres, només pots arribar-hi amb canoa. Ells, per falta de diners, no tenen embarcacions amb motor, sinó que es mouen entre els poblats a rem. Es tracta d’una zona aïllada de la resta, un lloc on ningú arriba. El govern ha apropat la sanitat als llocs més grans. La gent que treballa als centres sanitaris d’aquests llocs s’ha de desplaçar riu amunt i avall per poder anar a cobrir les vacunes, la desnutrició infantil, la tuberculosi o la sarna entre els diferents assentaments indígenes.

    Què us va motivar a anar allà?

    La primera vegada que aquesta entitat va anar allà va ser per un tema d’oncocercosi, una infecció que causa ceguera i que es transmet a través de la picada d’un tipus de mosca. Es va aconseguir eradicar amb uns programes de salut molt importants i una de les metgesses, presidenta ara de l’ONG amb la qual participo, va col·laborar-hi. Va anar allà per primera vegada i va veure les necessitats de la població i va adonar-se que un cop completat el programa per eradicar aquest problema els habitants es quedarien sense ningú que els visités. Tot i que ells viuen segons la llei indígena, la normativa equatoriana assegura que tenen dret al metge i als avenços que arribin al país. Per això aquesta doctora juntament amb una infermera catalana van decidir crear aquesta ONG i donar cobertura a aquesta zona, on viuen uns 10.000 indígenes.

    Amb quin tipus de patologies us trobeu?

    En el cas dels menors sobretot amb temes dermatològics, com dermatitis, i també amb desnutrició. I en adults cefalees, gastritis, molts paràsits. Això els passa perquè beuen l’aigua del riu. Per ells el riu és la vida, i és part de la seva naturalesa, és el seu Déu de l’aigua i per tant creuen que no els pot contaminar. Per tant, per molt que els diguis que han de bullir l’aigua és difícil que ho entenguin. És difícil per ells entendre que l’aigua de la pluja, per molt que caigui del cel, quan porta una estona al cubell no és neta, per exemple.

    Es tracta de fer entendre una altra forma de viure?

    Ells volen seguir vivint com viuen, per tant, tu no vols canviar res del que ells fan, tu no vas a ser salvador ni il·luminador, vas a ajudar. Hi vas per cobrir temes sanitaris bàsics. Però alhora intentes donar educació. Per exemple, si poden tenir una latrina, els hi ensenyes com construir-la i fer-la servir i això pot permetre combatre infeccions, perquè els expliques que és millor deixar de fer les seves necessitats al costat d’on està el nen jugant a futbol, per exemple.

    Quina va ser la teva impressió la primera vegada que hi vas anar?

    A escala personal vaig quedar impressionada de tot. La selva és brutal, no hi ha carreteres, aigua corrent… Res de tot allò amb el què estàs acostumada. I de sobte arribes a l’última ciutat: gris, fosca, amb forats de bala a una paret perquè mesos abans havien trobat un submarí ple de cocaïna que venia de Colòmbia. Coses d’aquestes que t’impressionen moltíssim.

    I com a infermera el repte és intentar entendre el què els està passant. Potser et diuen que tenen mal de cap quan el problema real està a l’estómac perquè no saben reconèixer el que els passa. La dificultat per comunicar-te amb ells, que parlen una llengua pròpia, em va impactar més que les malalties. Tot i que també impacta veure el grau de desnutrició de molts nens petits.

    Un cas particular que recordis?  

    El d’una nena que patia molta desnutrició i que segurament li provocarà retard mental quan sigui gran. La mare estava exclosa de la seva comunitat perquè segurament el pare era el germà de la mare, i els havien castigat. La mare, amb 14 anys, s’havia quedat sense res.

    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO

    Us trobeu amb molts problemes de salut relacionats amb la maternitat?

    Una de les coses que em va impactar la primera vegada va ser el cas d’una dona que em va dir: “Se me ha caído el niño”. Jo li vaig demanar que el portés per veure què li havia passat i ella insistia en què li havia caigut. Al final vaig entendre que el que volia dir és que havia patit un avortament espontani. Moltes dones després de l’avortament pateixen malalties infeccioses pèlviques i això es deu en part perquè per cada 10 o 12 fills que tenen han passat per 20 embarassos.

    Quantes expedicions feu? És l’única vegada que aquesta gent veu un metge?

    Hi anem dues vegades l’any i molts cops sí, és l’única vegada que veuen un metge, sobretot a les comunitats més llunyanes. Però als nens se’ls intenten desparasitar cada sis mesos. El que sí que tenen és un bruixot que els fa els seus tractaments.

    Com reben ells la vostra ajuda?

    Ens comencen a conèixer i saben que portem medicaments que els fan sentir bé però també ens volen perquè el bruixot els ha donat permís per veure’ns.

    Quina és la diferència entre fer d’infermera aquí i fer-ho en llocs com el Senegal o a territoris indígenes equatorians?

    Aquí penso que ens hem desmarxat. També és veritat que les necessitats són diferents, tenim malalties pròpies provocades per l’alimentació i el sedentarisme. Aquí, tot i que al meu centre de primària tractem algunes urgències, una part molt gran del dia ens la passem reeducant, explicant coses que hem perdut: la bona alimentació i el bon exercici, per exemple, que és bàsic per mi. Al Senegal no et planteges que ningú faci exercici físic, operes una cosa que aquí fas sense més, però que allà et retorna la vida. És una intervenció molt directa, espectacular i que reporta satisfacció. I a l’Equador em fa la sensació que ajudes que la gent se salvi, sense ser salvador de res, però la sensació és aquesta. Per exemple, amb un antiparasitari ajudes a què un nen que està desnodrit deixi de tenir paràsits i que pugui créixer i tenir una vida normal. L’ambient dels tres llocs és molt diferent. A cada lloc vas a fer-hi una cosa molt diferent.

  • La Sindicatura denuncia cessió il·legal d’empleats de l’Hospital de Sabadell a un centre privat

    La Sindicatura de Comptes ha passat revisió als comptes de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell –consorci públic-. Entre totes les irregularitats que hi ha trobat, destaca la que fa referència a la relació que mantenia l’Hospital Parc Taulí de Sabadell amb el centre privat Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud.

    La denúncia té a veure amb l’enviament de personal facultatiu des del Taulí a l’Hospital General per tal de donar sortida a l’activitat assistencial que el Taulí derivava al centre privat i que estava regulat per contracte, tot i que l’informe no especifica a quantes persones va afectar aquest fet.

    Segons ha pogut saber la Sindicatura, durant el període 2012-2014 el Taulí derivava especialistes d’angiologia i cirurgia vascular, neurologia pediàtrica i cirurgia pediàtrica a l’Hospital General sense que això estigues emparat legalment. D’acord amb la normativa que regula el sector sanitari la Corporació pública no podia legalment firmar cap «aliança estratègica» que permetés enviar aquests especialistes al centre privat ja que en el contracte que el CatSalut (Servei Català de la Salut) mantenia amb l’Hospital General de Catalunya per atendre pacients del sistema sanitari públic no s’hi incloïen aquestes tres especialitats. Això és així ja que la llei d’ordenació de les professions sanitàries estableix que els professionals vinculats a un centre poden prestar serveis a un altre sempre que hi hagi una aliança estratègia -acord de col·laboració- entre diversos establiments,. Una aliança que en aquest cas no es podia donar perquè aquesta condició -sobre aquestes tres especialitats- no s’incloïa en el contracte entre el CatSalut i l’Hospital General.

    A més l’òrgan fiscalitzador assegura també que els treballadors afectats per aquesta pràctica tampoc haurien complert amb la jornada laboral ni amb l’horari que els corresponia fer dins del consorci públic. Treballadors del comitè d’empresa del Parc Taulí de Sabadell denunciaven fa uns mesos a Catalunya Plural el transvasament de personal d’un centre a l’altre. Segons els professionals hauria estat més útil que el consorci gastés els recursos públics en obrir quiròfans i potenciar el centre públic i no en derivar activitat a l’hospital privat. Els treballadors asseguraven que quan els cirurgians operaven a l’Hospital General ho feien segons les condicions establertes en el contracte laboral firmat amb el centre públic, en hores extraordinàries i sense rebre compensació pel desplaçament.

    De fet la Sindicatura afegeix a més que els contractes del personal que treballava també a l’hospital privat no preveuen aquesta prestació de serveis als centres privats, de manera que “la jornada laboral que realitzen no figura degudament documentada en els seus contractes de treballa”.

    Més irregularitats

    A banda d’això en l’informe se senyalen altres irregularitats com el retard en l’execució de les obres de l’Edifici Santa Fe –part del consorci- o de la tercera planta del Taulí, malgrat que l’execució de les obres a temps era un dels criteris d’adjudicació del servei.

    Aquest organisme també denuncia l’adjudicació directa de la prestació de serveis assistencials als pacients d’accident de trànsit a la societat Trafisaba SL. Aquest adjudicació, feta el 2004 i prorrogada durant el període analitzat, s’hauria d’haver fet per concurs públic donat del volum de despesa que es deriva del servei.

  • Un estudi revela que dues hores de videojocs a la setmana milloren el funcionament cerebral

    El debat sobre si els menors han de jugar o no a videojocs encarna opinions de tot tipus. S’han dit moltes coses sobre els beneficis i perjudicis que aporta aquesta pràctica. Però, i si jugar a videojocs ajuda a millorar algunes habilitats? Un estudi realitzat per investigadors de l’Hospital del Mar i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) analitza a través de ressonàncies magnètiques les respostes motrius que es desenvolupen quan els menors juguen amb jocs digitals.

    Segons el resultat d’aquest estudi presentat recentment els nens d’entre 7 i 11 anys que juguen amb videojocs tenen millors habilitats motores i també millor rendiment escolar. Ara bé, com destaca el doctor Jesús Pujol, metge del Servei de Radiologia de l’Hospital del Mar i un dels autors de l’estudi, perquè es donin aquests beneficis és necessari, només, jugar-hi dues hores a la setmana.  “Si comparem jugar contra no jugar, jugar sempre és millor, ara bé, amb jugar dues hores n’hi ha prou”, apunta Pujol.

    Jugar a videojocs està associat a un millor funcionament dels circuits cerebrals que són importants en l’adquisició de noves habilitats, segons l’informe. Així ho han vist els autors de l’estudi gràcies a l’anàlisi de més de 2.400 menors a través de ressonàncies magnètiques que els han permès estudiar les respostes del cervell en relació a aquest factor. El que revela aquest estudi és que aquestes dues hores a la setmana permeten la maduració del sistema motor dels infants.

    Tradicionalment els nens adquirien aquestes habilitats motores a través d’activitats físiques, com per exemple, jugant a l’aire lliure. “Hem vist que l’activitat virtual també ajuda a madurar el sistema motor”, afegeix Pujol.

    Què passa si es juga més de dues hores a la setmana?

    L’estudi també ha permès als investigadors veure que aquells menors de 7 a 11 anys que juguen nou hores o més a videojocs durant la setmana tenen més problemes de conducta, conflictes amb els companys i menors habilitats socials. I on estaria el límit? “Jugar més de dues hores és millor que no jugar, però no s’obtenen més beneficis que jugant-ne dues, amb dues hores a la setmana s’assoleix ja el benefici”, apuntat Pujol. Així doncs, no hi hauria masses diferències entre jugar dues o cinc hores a la setmana, però si que es generarien problemes a partir de les nou hores setmanals, si considerem els dos factors que té en compte l’estudi: desenvolupament d’habilitats motrius i rendiment escolar.

    Per la seva banda, Dani Aranda, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en el tema dels videojocs, apunta que els beneficis del joc no s’haurien de relacionar amb els beneficis físics sinó amb allò que realment aporta el joc. “Ningú juga a videojocs per desenvolupar activitats motores, el benefici del joc és el plaer, l’esforç, la superació la sociabilitat”, emfatitza aquest expert.

    És per aquesta raó que Aranda creu que no s’hauria d’establir un nombre d’hores a jugar, sinó que és la unitat familiar la que, segons els seus valors, ha d’organitzar quan es pot jugar i quan no. “S’ha d’incloure l’activitat del videojoc com un altre tipus d’activitat cultural a  desenvolupar en família”, assegura, ja que segon ell el joc permet a les famílies socialitzar-se. “El joc s’ha de compartir, perquè és una manera de compartir moments de plaer”, apunta.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) les hores que els menors de 14 anys dediquen als videojocs a l’ordinador i a Internet arriba, de mitjana, gairebé a dues hores diàries. Així per exemple els menors de 5 a 9 anys gasten una hora i mitja a aquesta pràctica i els menors de 10 a 14 gairebé dues hores. Tot i així l’enquesta no fa diferències entre els minuts que es dediquen a jocs i als que es dediquen a fer altres coses amb l’ordinador o a Internet.

    Aranda remarca en aquest sentit que s’ha demostrat a través de diversos estudis que els menors fan servir la tecnologia d’una forma molt responsable, i que no es pot parlar de patologies relacionades amb el joc digital entre menors com un problema generalitzat, ja que, assegura, només afecta una part molt petita de la població menor d’edat.

  • L’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes, un problema persistent

    La resistència als antibiòtics s’ha convertit en un problema de magnitud global que preocupa a autoritats sanitàries de molts països. Un dels factors que provoca aquesta resistència és l’ús inadequat o excessiu que es fa d’aquests medicaments. Un estudi promogut per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) assegura que la prevalença d’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes segueix sent molt elevada, fet que pot incentivar l’automedicació.

    Segons aquest estudi presentat recentment, realitzat a partir d’una enquesta feta als últims mesos del 2014, un 38% de les persones a qui es va preguntar va admetre tenir antibiòtics emmagatzemats a casa. Les farmacioles de les llars catalanes poden tenir aquest fàrmac ja sigui perquè ha sobrat d’anteriors tractaments o perquè, en alguns casos, tot i que no està permès, pugui haver estat comprat sense recepta.

    La CAMFiC alerta: “la medicació sobrant pot encoratjar l’automedicació posterior, incentivant un ús inadequat d’aquests fàrmacs i contribuint a un augment de la resistència antibiòtica, que està assolint nivells alarmants en alguns països europeus”.

    El doctor Carles Llor, que ha participat en l’estudi, assegura que es tracta d’un problema greu del qual diferents actors en són responsables. Per una banda els metges, que poden prescriure dosis de més o que no informen adequadament de què és important fer tot el tractament, per altre els pacients. Segons un estudi, explica Llor, un 30% d’ells deixa el tractament si ja es troba bé. Altres prenen medicaments sense consultar el metge, i per últim les farmàcies, que a vegades venen antibiòtics sense recepta, assegura aquest expert.

    Aquests fets provoquen que tota classe de fàrmacs destinats a combatre les infeccions s’acumulin a les llars, i d’alguna manera incentivin l’automedicació. Prendre fàrmacs sense recomanació d’un professional recorda Llor, no només causa problemes de resistència al medicament, sinó que a més pot tenir conseqüències adverses. “Els antibiòtics poden tenir molts efectes secundaris”, assegura i alerta que l’ús de l’antibiòtic s’ha “banalitzat molt”.

    L’estudi també apunta com a causant d’aquest emmagatzematge el fet que els antibiòtics es dispensin en caixes amb el mateix número de dosis. Segons la CAMFiC caldria promoure la dispensació exacta de pastilles d’antibiòtics a les farmàcies. És a dir, que només fos possible comprar el nombre de pastilles exactes necessàries per fer front al tractament receptat pel metge.

    Les varietats que més s’acumulen a casa

    Segons l’enquesta realitzada per aquesta entitat l’Amoxicil·lina i àcid clavulànic és l’antibiòtic que més es desa. Del total de capses guardades d’antibiòtic a les llars catalanes enquestades més d’un 20% responien a aquest tipus. Segons Llor això es deu al fet que es tracta de l’antibiòtic més receptat a Espanya perquè serveix per tractar diversos tipus d’infeccions, com les bucodentals, les respiratòries, les urinàries o les cutànies.

    A una distància significativa li segueix l’amoxicil·lina, la fosfomicina, i la cloxacil·lina. Tot i els resultats, l’estudi remarca que, com que l’enquesta es va fer per via telefònica, és “probable que l’emmagatzematge real d’antibiòtics a les llars catalanes fos infravalorat”.

    La resistència al medicament, una alarma global                         

    A la Unió Europea moren al voltant de 25.000 persones cada any a causa d’infeccions que no poden ser tractades amb antibiòtic per culpa de la resistència que han generat els bacteris al medicament. Si és cert que l’aparició de bacteris resistents és quelcom natural, l’ús inadequat d’antibiòtics ha accelerat el procés. A l’estat espanyol moren 2.500 persones a l’any a causa d’aquest fet i l’Agència Espanyola del Medicament calcula que al 2050, si no es fa res per revertir la situació moriran 40.000 persones d’infeccions que no podran ser tractades amb els antibiòtics presents.

    Quan un antibiòtic és resistent significa que els bacteris que causen la infecció resisteixen el tractament i per tant que no desapareixen, provocant, en alguns casos la mort. L’Agència també calcula que aquesta resistència provoca una despesa sanitària addicional de 150 milions d’euros a l’estat espanyol.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanava fa poc dies revisar el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual, en les que s’ha observat un augment dels casos que resisteixen als antibiòtics que s’utilitzen per tractar aquestes patologies.

    Per tot això Llor reclama mesures urgents per fer front a aquest fet. En primer lloc demana que es controli de forma exhaustiva que no es venen antibiòtics sense recepta. En segon lloc assegura que és important informar millor a la població sobre aquest fet. I per últim assegura que és important que els poders polítics se n’adonin i reflexionin sobre la gravetat del problema.