Aquest diumenge moria a l’Hospital de Mataró un nen de tres anys infectat per enterovirus. Segons fonts del mateix centre hospitalari el menor hauria ingressat, a través d’urgències, el mateix diumenge i hauria mort hores després.
De moment no s’ha pogut confirmar que la mort s’hagi produït a causa de la infecció d’enterovirus, per ara el Departament està estudiant el cas. Si és confirmés aquest seria el primer cop que mor un nen a causa d’aquest virus que va ser detectat el passat mes de maig, ja que el cas del menor de Tarragona mor per causes similars no ha estat confirmat, de moment.
Segons ha dit aquest dimecres Josep Maria Argimon, subdirector del CatSalut, el nen presentava una simptomatologia molt inespecífica i no tenia rombencefalitis, un cas d’afectació neurològica provocada per aquest virus. “Això vol dir que no podem afirmar una relació de causa-efecte entre la detecció d’aquest enterovirus i el tràgic desenllaç d’aquest cas”, ha dit Argimon.
El portaveu del CatSalut ha explicat que entre tres i quatres hores abans el pares havien acudit a un centre d’atenció primària perquè el menor patia vòmits, però els metges van decidir enviar-lo a casa. Hores després ingressava a les urgències de l’Hospital de Mataró amb una disminució del nivell de consciència. Poques hores després d’ingressar va patir una aturada cardíaca que els metges no van aconseguir remuntar.
Malgrat tot, Salut assegura, i sobretot per la poca especificitat de la simptomatologia, que el fet que les primeres anàlisis donessin positiu en enterovirus, podria ser només una troballa i no la causa de la mort. Es podria tardar entre 8 i 10 dies en tenir els resultats del serotipus, i tot i així, segons Argimón, podria ser que mai es pogués confirmar la relació entre l’enterovirus i la mort.
En aquest moment, ha confirmat aquest dimecres Salut, hi ha 13 pacients ingressats a la xarxa d’hospitals catalans per enterovirus. D’aquests 9 estan a planta i 4 a la Unitat de Cures Intensives (UCI). D’ençà que es va detectar el primer cas el Departament ha notificat un total de 99 menors afectats.
Els enterovirus són virus, amb més de 100 serotips diferents, que afecten milions de persones cada any. Majoritàriament produeixen quadres lleus i infeccions asimptomàtiques, en d’altres però, com en el brot patit a Catalunya, poden provocar afectacions neurològiques.
Des del Departament de Salut han assegurat aquest dimecres que el brot ha disminuït moltíssim durant aquests últims dies i que s’està revertint la situació. I han enviat un missatge de tranquil·litat a totes les famílies.
Cinc anys esperant unes oposicions per poder accedir a una plaça fixa de l’Institut Català de la Salut (ICS). El diumenge 19 de juny es van celebrar les oposicions de personal sanitari i administratiu de l’ICS, en les que estaven en joc 340 places.
La celebració d’aquestes proves no va estar exempta de polèmica. Treballadors de l’Hospital de Viladecans, amb el suport del sindicat CGT, van denunciar que havien trobat, dies abans de l’examen, un document oficial referent a les proves entre uns papers del centre hospitalari.
Segons expliquen els representants del comitè d’empresa que han interposat una denúncia als Mossos d’Esquadra, treballadors del torn de nit van trobar un document que s’entrega als candidats el mateix dia de l’examen on apareixen les seves dades personals i que conté quatre adhesius amb un codi de barres que té les dades de la persona que s’examina. S’utilitzen dos dels adhesius per posar-los al full de respostes de l’examen. En total en el paper trobat a l’Hospital de Viladecans només quedaven dos adhesius, el que fa sospitar als treballadors que alguna persona tingues l’examen abans del dia de les oposicions. Si més no, els sindicat CGT recorda que es tracta de documents que han d’estar sota custòdia rigorosa fins al dia de les proves.
El document que van trobar uns treballadors a l’Hospital de Viladecans i que fa referència a les proves
Els 5 minuts de controvèrsia
La polèmica generada per aquests documents trobats a l’Hospital de Viladecans no ha estat l’única d’aquesta convocatòria. Durant l’examen per les places d’infermeria a la seu de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, a l’edifici del carrer Roger de Llúria, els candidats es van quedar sense llum entre cinc i sis minuts a última hora del vespre del diumenge. Així mateix ho ha confirmat el departament de comunicació de l’ICS que ha assegurat que es van donar uns minuts més per finalitzar l’examen i que per tant donen per resolt el problema.
El moment en que va marxar el llum a l’aula de la Pompeu Fabra
Alguns opositors es queixen de què no té justificació. Es pregunten a més si va ser un tall accidental o si es va fer expressament i demanen que les persones afectades puguin repetir la prova.
A banda d’aquesta indecència alguns dels treballadors que van realitzar les proves a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) denuncien també que ho van fer en unes aules petites, on estaven asseguts un el costat de l’altre, sense espai entremig i que per tant permetia poder veure que responien els companys del costat. Segons un dels opositors la situació era denigrant.
L’ICS ofereix 340 places en total, el 78% de les quals corresponen a personal sanitari i el 22% a personal de gestió i serveis. Al voltant de 21.000 sanitaris es van inscriure a les proves, el que representa 60 candidats per cada lloc de treball ofert.
La crisi econòmica que va esclatar el 2008 ha tingut greus conseqüències en l’àmbit social per la majoria dels ciutadans. La salut ha estat un dels aspectes de la vida humana que més s’ha vist afectat per aquest problema. “La crisi ha tingut efectes sobre la salut, per temes com l’atur, i també efectes sobre el sistema sanitari”, reflexionava Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, aquest dilluns a la tarda.
La crisi ha afectat de manera significativa a les desigualtats, a Espanya, recordava Valcárcel, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat econòmica d’un país, va passar del 30 al 34,7 en pocs anys. Valcárcel, que ha fet aquestes reflexions en un acte a l’Ateneu Barcelonès organitzat juntament amb l’Associació d’Amics de la UAB, amb col·laboració d’El Diari de la Sanitat i amb Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural –editora d’El Diari de la Sanitat- com a moderador ha recordat que el sector sanitari ha estat un dels sectors públics més afectats per les retallades.
“La despesa sanitària pública s’ha reduït més que la resta de despesa pública, ha caigut un 20%”, reflexionava. Aquest fet ha provocat que s’hagin pres una sèrie de mesures que han modificat el sistema sanitari existent fins al moment de la crisi. El reial decret 16/2012 va implementar la possibilitat d’establir copagaments pel que fa als productes farmacèutics, carregant sobre els pacients encara més aquesta despesa, i va fomentar la desuniversalització de la cobertura sanitària. Les retallades al sector sanitari, recordava Valcárcel han provocat un augment de les llistes d’espera i un augment de les assegurances privades.
Beatriz González López-Valcárcel durant l’acte / SANDRA LÁZARO
En la mateixa línia, Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, que aprofitava per fer una reflexió conceptual sobre el terme crisi i salut, recordava que els problemes lligats amb la crisi, com l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral o les desigualtats socials, estan clarament lligats als indicadors del salut.
“Amb la crisi hi ha una sèrie de factors que clarament sabem que estan relacionats amb la salut. Un dels més clars és l’augment dels suïcidis. O l’augment de la violència, o l’empitjorament de la salut mental”, explicava.
Malgrat l’impacta negatiu sobre la salut que tenen aquests indicadors socials relacionats amb la crisi, Benach ha explicat que, segons mostren alguns estudis, en èpoques de crisi la mortalitat es manté o fins i tot disminueix. Per què? “Quan hi ha una crisi hi ha menys producció, menys accidents de treball, menys contaminació atmosfèrica i per tant menys asma o menys consum de productes nocius”, reflexionava.
Intervenció de Joan Benach / SANDRA LÁZARO
Amb tot Benach està convençut que és necessari que quan es parla de crisi es miri una mica més enllà. “Quan parlem de crisi hem de parlar del que hi ha al darrere, que és el capitalisme i hem d’entendre el neoliberalisme, necessitem millors indicadors i mesures que ens permetin entendre l’equitat en salut, un dels millors indicadors de justícia social que hi ha”, senyalava.
Benach està convençut que aquesta crisi econòmica és només “una nota a peu de pàgina de la crisi de civilització i la crisi ecològica que estem vivint”.
El tabac mata entre cinc i sis milions de persones cada any, unes 60.000 són espanyoles. En total el consum d’aquesta substància ha causat la mort d’un milió de persones a tot l’estat els últims 30 anys. Aquest producte ha estat acceptat al llarg de la història per molts ciutadans i alguns governs, que a vegades han ajudat a impulsar una indústria que com més creixia més afectava la salut de la ciutadania. Carlos Escolà, periodista i autor de “Licencia para matar. Una historia del tabaco en España”, analitza en aquest llibre el recorregut històric que ha tingut el tabac a l’estat espanyol. Escolà parla del poder de la indústria del tabac i explica com el sistema polític i judicial espanyol han protegit en moltes ocasions l’enorme poder econòmic que representen les grans multinacionals de la nicotina enfront dels milers de malalts que demanaven justícia als tribunals per sentir-se enganyats.
El tabac mata a més persones en un any que la sida, l’alcohol, les drogues il·legals, els accidents de tràfic i els homicidis junts. En canvi sembla que la controvèrsia sigui menor quan es parla del tabac. Hi ha una visió social oposada al tabac com hi és envers als accidents o als homicidis?
L’hàbit de consumir tabac és una cosa ancestral, que ha canviat la cultura nostra i l’europea. Al ser un hàbit que té tants anys ha estat sempre socialment molt acceptat i assumit. Però les regulacions que s’han fet han comptat sempre amb el suport de la població. Perquè a la vegada que s’ha acceptat històricament l’hàbit també s’és molt conscient, i cada cop més, de les conseqüències que té fumar. És una gran contradicció.
Va haver-hi una època en la qual fumar era quelcom que aportava prestigi, una moda. L’any 1980, explica al llibre, el 68% de la població fumava. Seguim igual?
Podem dir tot el contrari, fumar s’ha passat de moda, s’ha quedat antic. Tot i que molts joves s’enganxen al tabac cada dia i que continua sent un problema gravíssim, hi ha menys joves que fumen que abans, de fet, si ho mirem a nivell global, a l’última dècada a Espanya hi ha un milió menys de fumadors. Abans de la llei Salgado -2006-, un 30% dels majors de 16 anys fumava diàriament, hem baixat al 24-25% a nivell espanyol. Això no vol dir però que el problema no sigui de primera magnitud, perquè encara fumen set milions de persones a Espanya.
Es manté aquesta lluita contra el tabac iniciada l’any 2006 i potenciada amb la llei de 2011?
En els últims anys crec que hi ha hagut un cert fre vers les polítiques contràries al tabaquisme, sobretot en l’última etapa del govern del PP. No s’ha fet ni una sola campanya de prevenció, no s’ha fet cap regulació nova, inclús ara hem hagut de transposar la directiva europea de tabac i el senyor ministre diu que no hi ha hagut temps. Hi ha una certa desídia. També he detectat que hi ha una certa reorganització per part del lobby tabaquer a Espanya a través de la Taula del Tabac, en la qual hi ha la indústria, productors, cultivadors i amb una major acceptació per determinades institucions. Estem en un moment delicat. També hi ha una petita relaxació pel que fa al compliment de la normativa. Mentre que Espanya va arribar a tenir un punt de certa innovació i cert lideratge de les polítiques contra el tabaquisme, ara ens hem quedat una altra vegada enrere.
De fet, Espanya va ser la seu de la Primera Conferència Europea sobre tabac i salut, què va representar això? I per què es va fer a Espanya?
Va ser molt important, perquè es va donar dintre d’un context de modernització del país en general. Vam tenir un ministre que no ha estat prou reconegut en les polítiques sanitàries a aquest país, Julián García Vargas. Va ser el ministre que va haver de transposar les primeres grans directives europees del tabac a Espanya que van prohibir la publicitat, i posaven les primeres advertències a les caixes de tabac. Tot allò va fer que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decidís que el primer gran congres per la lluita contra el tabaquisme es celebres a Madrid. Va ser un moment important de reconeixement i d’impuls de les polítiques contra el tabaquisme a Espanya, que era un dels països que més preocupava l’OMS perquè era un dels països on més es fumava, juntament amb Grècia.
Una de les raons per les quals costa tant fer front a la indústria és el fet de que molts dels seus dirigents estiguin estretament relacionats amb el poder? Parla del cas d’un alt directiu del sector del tabac que va ser eurodiputat del PP.
Crec que la indústria del tabac és pionera en el lobbisme en el pitjor sentit de la paraula. I és pionera amb la pràctica de portes giratòries. En aquest cas parlem de portes giratòries de 180 graus: gent que ve de la indústria del tabac, després passa a un partit polític, treballa per exemple com eurodiputat al parlament europeu i quan acaba torna al seu lloc de treball a la indústria.
Això segueix passant? Quines són les estratègies avui de la indústria?
Avui dia és més difícil fer això, però la indústria continua fent la seva activitat de lobby. Ells lluiten perquè es pugui vendre un producte que té la contradicció de què com més benefici té a més gent mata. És a dir, com més diners guanyi Philip Morris voldrà dir que a més gent haurà matat. El truc del tema està en fer una constant regeneració del consumidor, a mesura que es van morint els clients agafar-ne de nous. I sobretot anar orientant el negoci cap als països del tercer món on hi ha menys regulacions i per tant poden trobar amb més facilitat més consumidors i amb menys problemes de regulació i de limitacions de consumir el seu producte.
El periodista Carlos Escolà
Les dues lleis més recents, la del 2006 i la del 2011, són les accions més rellevants per posar barreres a aquesta indústria?
Les dues grans regulacions són aquestes. Jo li dono molta importància a la del 2006, tot i així es va aprovar d’una manera una mica fallida perquè no prohibia fumar en l’hostaleria, obligava als locals petits a escollir si eren per fumadors o no i als grans a separar els espais. Això va ser un greu error, dit per la mateixa ministra Salgado, perquè no va ser una llei completa. Però sí que va suposar el gran canvi cultural a Espanya. Va suposar treure el tabac de determinats espais comuns, com per exemple a les zones de treball.
Va ser en aquell moment quan la societat va començar a prendre consciència de les repercussions de consumir tabac?
L’administració ha de vetllar per la salut dels seus ciutadans i quan un govern tira endavant una mesura com aquesta sempre genera polèmica i per tant surten moltes informacions per justificar i argumentar el motiu de la mesura i això fa que els mitjans en parlem i que la gent es conscienciï més del problema. Totes les enquestes que va fer el CIS en el seu moment comptaven, sempre, amb un grandíssim suport de la població vers les polítiques contra el tabac.
Pensa que els fumadors són conscients dels efectes reals que té aquesta pràctica sobre la seva salut?
Les dades són molt fredes. La majoria de gent s’enganxa al tabac als 13 anys i en aquella edat un veu molt lluny qualsevol possibilitat de que li passi res, sempre pensa que no li passarà. Quan un veu tan lluny la possibilitat de que li toqui una malaltia fa que es relaxi i no sigui conscient. La decisió de començar a ser fumador es pren a una edat en la que un no té tota la informació o si la té no la madura prou per valorar els pros i els contres. Quan un és prou madur ja s’ha convertit en un addicte. Fumar o no fumar és una cosa molt més subjectiva.
Quina informació té el consumidor?
La indústria sap des dels anys 50 que fumar provoca càncer, però no va reconèixer públicament que ho sabia fins a finals del 90, 50 anys després gairebé. Ara ens estan tornant a enganyar amb els additius. La indústria no informa del que posa a les cigarretes perquè la gent pugui estar-ne informada. Saben que els provocarà moltes malalties però del cert no saben el que estan prenent, ni els metges saben el què estan tractant. La cigarreta s’ha convertit en un producte d’enginyeria química i ningú coneix tots els additius perquè la indústria no informa.
Com s’ha de combatre això?
El futur és seguir per la via de la regulació, guanyar espais sense fum, prohibir fumar en els cotxes amb menors, prohibir fumar en espais comuns naturals com les platges o altres llocs. L’Institut Català d’Oncologia (ICO) informava fa poc que fumar a les portes dels centres hospitalaris o a les portes d’oficines fa que entri el fum a les instal·lacions a través del corrent d’aire i acaba perjudicant la qualitat de l’aire, per tant encara es poden fer moltes més coses per protegir el fumador passiu. També s’ha d’incrementar el preu del tabac, a Espanya costa la meitat que al Regne Unit. Està demostrat que l’increment del preu del tabac és una de les coses determinants perquè els adolescents no s’enganxin al tabac.
Tota la població Catalana i tot el territori es van veure afectats per l’aire contaminat l’any 2015. Així es desprèn d’un nou informe de l’organització Ecologistas en Acción que analitza els nivells de contaminació de l’aire a l’estat espanyol.
Si es pren com a referència els estàndards fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 7,5 milions de catalans es van veure afectats per l’aire contaminat. Si es vol ser menys exigent i es fixen els estendards legals que marca la Unió Europea –més baixos que els que recomana l’OMS- , 5 milions de ciutadans catalans van respirar aire contaminat el 2015.
El mateix any, segons aquesta organització que ha recollit dades de 700 estacions de mesurament de l’aire, 120 d’elles a Catalunya, es va produir un augment de la contaminació de partícules en suspensió, les anomenades PM10 i PM2,5 a Catalunya. També va augmentar el nivell de diòxid de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i el diòxid de sofre (SO2), tots ells contaminants de l’aire amb conseqüències per la salut de les persones i pel medi ambient.
En el conjunt de l’estat espanyol, i segons els nivells fixats per la directiva europea, dos de cada cinc espanyols van respirar el 2015 aire que incompleix aquesta normativa. En total 18,5 milions de persones, el que va suposar un augment de 3 milions de ciutadans comparat amb el 2014.
Les àrees metropolitanes de les grans ciutats són les més afectades per aquesta problemàtica. Des de Ecologiastas en Acción exigeixen als governs català i espanyol que prenguin mesures per reduir la contaminació i respectar la legislació vigent.
Precisament fa dos mesos el Parlament de Catalunya aprovava una moció instant al Govern a prendre mesures per complir amb els límits europeus de contaminació de l’aire. Per tal de què aquesta comunitat compleixi amb la legalitat europea hauria de reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020.
Conseqüències per la salut
Cada any es registren més de 25.000 morts prematures a tot Espanya per afectacions derivades de la contaminació de l’aire, segons les dades de l’Agència Europea de Mediambient, que recull l’informe. “La contaminació de l’aire hauria d’abordar-se com un problema de primer ordre” exigeixen des de la plataforma Ecologistas en Acción.
Però més enllà de les morts, el cost sanitari derivat d’aquesta contaminació representen almenys 32.000 milions d’euros l’any, el que suposa un 2,8% del PIB espanyol, segons l’OMS i l’OCDE. A més d’això s’ha d’afegir el cost que es deriva de les problemàtiques causades per aquesta contaminació en els cultius i els ecosistemes naturals.
L’organització també creu que la informació que es dóna a la ciutadania per part de les administracions públiques respecte a aquest tema no és “ni adequada ni ajustada a la gravetat del problema”. I denuncien que per evitar que algunes zones apareguin com a contaminades, es fixen uns límits de contaminació més laxes que els recomanats per la comunitat científica i l’OMS, el que suposa que es facin passar per saludable uns nivells de contaminació que segons l’organització són “nocius per la salut”.
2.001 una firmes en contra de la clínica privada Barnaclínic, que està dins de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest divendres diversos representants de la plataforma Tanquem el Barnaclínic han fet arribar les signatures a la conselleria de Salut juntament amb una carta on demanen que tanqui el centre privat.
Segons la plataforma el projecte Barnaclínic és “el paradigma de la connivència públic-privada al sistema sanitari català”. Els representants de Tanquem Barnaclínic han recordat, en aquesta carta dirigida al conseller de salut Toni Comín, que en els darrers anys el centre públic ha tancat el 10% dels quiròfans i 150 llits i no ha contractat a personal nou. I per contra han deixat que una empresa privada, Barnaclinic S.A, s’aprofités dels espais del centre públic per treure un rendiment, justificant que aporta beneficis pel centre públic. A més de les 2.001 firmes presentades aquest dijous, hi ha 2.500 firmes més recollides a Internet a través de la Plataforma Resistència Clínic.
Fa gairebé un mes Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona va anunciar en declaracions als mitjans durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020 de l’hospital, que no està previst tancar el Barnaclínic. Per contra sí que va assegurar que una comissió de professionals interns i externs revisarien el model de negoci de l’ala privada del Clínic, i estudiaran la possibilitat de traslladar el centre en un altre indret.
En aquella ocasió el director va dir que és bo que existeixi aquesta clínica privada perquè amb els diners que es recapten gràcies al lloguers d’espais es pot comprar tecnologia i esponsoritzar estades formatives a l’exterior. Amb tot però va admetre que hi ha algun element que “grinyola”. Segons una informació de l’Agència Europa Press Barnaclínic factura 14 milions d’euros i un 50% d’aquests retornen al centre públic en concepte de lloguers, quiròfans i proves complementàries.
El model de Barnaclínic, una societat mercantil controlada per l’Hospital Clínic –que forma part de la xarxa d’atenció pública (SISCAT)– i integrada en part dins el seu espai físic, ha aixecat polèmica des que el 200o va posar en marxa la seva activitat hospitalària.
“La salut no s’ha de buscar al metge, s’ha de buscar a la vida”, declara convençut Andreu Segura, coordinador i impulsor del programa COMSalut. Aquest projecte, que ja fa un any que s’està implementat en diferents punts del territori català, pretén tractar la salut dels ciutadans des d’una perspectiva integral i dins d’una comunitat, com pot ser un poble o un barri.
“Prescripció social” són les noves receptes que des de fa un any, i sota el paraigua d’aquest projecte, posen els professionals d’atenció primària – equips cada cop més multidisciplinaris amb l’objectiu de fomentar aquesta atenció integral- a disposició dels ciutadans. Es recepten activitats lúdiques, esportives, participació en corals o activitats culturals, com el teatre, col·laboracions amb entitats sense afany de lucre o fins i tot tallers educatius en lloc de medicaments. Tot pensat per promocionar aquells hàbits que poden millorar la salut.
“Hipòcrates ja reconeixia que els problemes de salut i la salut depenen d’allà on vius, de les condicions de l’entorn, la cultura, etc. Fem una identificació exagerada entre el que és salut i el que és malaltia o falta de malaltia, i la salut és molt més que això”, manifesta Segura.
Aquest programa, que ja està implementat en 16 àrees bàsiques de salut –divisió territorial sanitària amb equip d’atenció primària- de tot Catalunya està en fase d’avaluació. Per fer possible aquesta atenció integral, els professionals sanitaris d’atenció primària treballen conjuntament amb diverses entitats del territori per oferir aquestes prescripcions mèdiques que van més enllà de les tradicionals i que permeten promoure hàbits saludables de vida per millorar les condicions i prevenir malalties. L’objectiu d’aquest sistema d’atenció és també implicar a tota la comunitat en la prevenció, promoció i cura de la salut d’aquella comunitat.
Què significa atenció integral?
“La salut té almenys tres dimensions: la naturalesa orgànica i física, la dimensió mental i una tercera: la social, perquè som animals socials. Aquesta triple dimensió, ja està reconeguda en la definició de salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)”, explica Segura. L’atenció integral, doncs, és aquella que té en compte les tres dimensions a l’hora de tractar amb els pacients, no només la física i la mental, sinó també la que té a veure amb les relacions socials o el fet d’estar o sentir-se sol.
“Quan es diu: salut, diners i amor, salut no només és no tenir molèsties, sinó que estiguis feliç i acompanyat. Això no està contraposat en atendre malalties, però no és exactament el mateix”, afegeix. L’objectiu de l’assistència integral o comunitària, doncs, és anar més enllà de l’assistència mèdica tradicional.
“Ens hem enlluernat molt pels avenços en la biologia i la tècnica, que són molt importants, però ens hem descuidat massa d’aquests altres aspectes”, lamenta aquest expert.
Com es fa?
Els professionals sanitaris poden animar als pacients a fer ús de les eines comunitàries. No és nou que els doctors recomanin activitats o hàbits saludables en lloc de medicaments si ho creuen oportú, però amb COMSalut ara aquesta recomanació es fa en forma de prescripció. I comptant amb una sèrie d’entitats amb les quals es treballa de forma conjunta, i que permeten fer un seguiment de l’evolució del pacient.
“No podem descuidar que, per exemple, una persona que té un problema amb el sucre pugui estar vivint sola, que tingui feina o no, que hagi tingut accés a una educació o a una altra. Això són determinants socials i col·lectius que fan que visquis d’una manera o una altra”, recorda Segura. Determinants als quals, segons aquest professional, és essencial posar-hi tota l’atenció si el que realment es persegueix és millorar la salut d’aquella persona i prevenir problemes futurs.
El que reclamen molts professionals, que han assistit a una jornada impulsada pel Consorci Sanitari i Social de Catalunya (CSC), aquest dijous per parlar sobre el primer any d’implementació del projecte, és que es faci una valoració qualitativa i quantitativa exhaustiva dels resultats, per demostrar que no es tracta només “d’una creença” sinó que és una eina realment eficaç.
Aquest dimarts, Dia Mundial Sense el Tabac, l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha fet públiques les dades sobre el consum d’aquest producte. Entre el 2006 –un any després de l’aprovació de la llei contra el tabac que prohibia fumar als restaurants i bars -i el 2015 s’ha reduït de forma significativa, segons l’agència, l’exposició al fum ambiental als espais públics.
A més ha disminuït, també, el nombre de consumidors. El 2002 fumaven un 32% dels catalans majors de 15 anys, mentre que l’any passat aquest percentatge era del 26%, el que representa que al voltant de 270.000 persones hagin deixat de fumar durant aquest temps.
Aquesta disminució del consum i l’augment d’espais públics lliures de fum, sobretot pel que fa als establiments, ha comportat una caiguda d’un 11% dels ingressos per infart miocardi en les regions sanitàries de Barcelona i de Girona. A més també ha suposat una reducció d’hospitalitzacions per asma bronquial, que entre el 2002 i 2009 es van reduir en un 29% tant en nens com en adults, segons l’Agència.
Tot i així a Catalunya mor cada hora una persona per causes relacionades amb el tabac. Una de cada 4 morts en homes i una de cada 14 en dones majors de 35 anys responen també a aquesta causa. Al món moren sis milions de persones per motius semblants. A Espanya hi ha més de 60.000 defuncions anuals que responen a qüestions directament relacionades amb el consum de tabac, segons l’últim estudi epidemiològic realitzat, el que suposa més del 15% de les morts registrades a tot l’Estat.
És per això que malgrat els avenços, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) insisteix en què cal seguir fent esforços. La directora general de l’Organització, Margaret Chan, ha dit aquest dimarts que és urgent que els països implementin els paquets de tabac neutre, ja que assegura que és una mesura que funciona. L’envàs neutre és una mesura que permet reduir el consum perquè disminueix l’atractiu del producte, restringeix l’ús dels paquets de tabac com a suports publicitaris per promoure aquest producte, limita l’etiquetatge enganyós i augmenta l’eficàcia de les advertències sanitàries.
Alguns països com Austràlia ja han posat en pràctica aquest tipus d’envàs, que ha demostrat ser afectiu. En aquest país des de l’any 2012, quan s’aplica la iniciativa, han deixat de fumar més de 100.000 persones.
A Catalunya més d’un 28% dels parts que es van fer el 2014 van practicar-se a través de cesària. Aquesta xifra alarma algunes organitzacions com la Secretaria de la Dona i de Cohesió Social de CCOO, que en un informe amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones alerta de l’augment d’aquesta pràctica en els darrers anys.
El nombre de cesàries ha patit un augment des del 1993 fins avui, tot i que el 2014 se’n van fer menys que l’any anterior. El 2008 aquest percentatge, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) rondava el 26%, mentre que l’any 2013 va pujar gairebé fins al 29%. Tot i així el 1993, segons l’informe de CCOO, aquest percentatge no superava el 23%. A més, segons l’informe d’aquesta organització Catalunya es troba entre les comunitats autònomes on més cesàries es van practicar el 2012, només per sota d’Extremadura o la Comunitat Valenciana.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el 1985 els paràmetres sota els quals és idoni dur a terme aquesta pràctica. Segons l’OMS la taxa ideal de cesàries hauria de situar-se entre el 10 i el 15% del total dels parts.
Catalunya es troba lluny d’aquests números. Malgrat que aquest 28% fa pensar a CCOO que s’estan fent moltes cesàries innecessàries, la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya aclareix que és necessari definir quins són els motius pels quals es practiquen les cesàries. “Si parlem d’un col·lectiu de dones que ja tenen un fill i que estan sanes, aquest percentatge no pot passar del 15%, però si parlem d’una senyora de 34 anys o més que a més té preeclàmpsia [complicacions que poden sorgir durant l’embaràs o el part] ja és un altre tema”, manifesta.
Una forma d’establir una classificació més objectiva seria, segons Carreras, aplicant els criteris de Robson. Aquests criteris, que també formen part de les recomanacions de l’OMS, classifiquen a les dones embarassades ingressades a punt de donar a llum en 10 grups en funció d’unes característiques fàcilment identificables. Entre elles es fixa el nombre d’embarassos anteriors, la presentació cefàlica, l’edat de la gestant, l’existència de cicatrius uterines, entre altres. Aquesta eina segons la doctora Carreras seria útil per poder comparar les taxes de cesària d’un mateix centre i entre centres sota uns paràmetres més objectius. La doctora assegura que l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ja està treballant amb aquests criteris.
En quins casos la cesària és una pràctica necessària i en quins no?
L’OMS alerta de què si bé una cesària pot ser molt útil quan el part vaginal suposi un risc per la mare o el nadó, també pot portar complicacions importants, discapacitats o mort, sobretot quan es practiquen en entorns on no es tenen les instal·lacions necessàries per fer intervencions quirúrgiques segures.
La doctora Carreras assegura que hi ha dos casos en els quals la cesària no s’hauria de fer. Per una banda quan respon a casos de parts programats sota demanda, és a dir, quan una pacient vol tenir dia i hora pel seu part i programa una cesària per dur-ho a terme. “És un disbarat. La cesària és una eina extraordinària, que pot salvar vides, però s’ha d’aplicar quan toca, perquè estem parlant d’una intervenció quirúrgica”, explica aquesta doctora. Afegeix, a més, que el part vaginal té beneficis per la criatura.
El segon cas amb el qual no està d’acord que es dugui a terme aquesta pràctica és quan el part s’allarga. Aquesta especialista recorda que els parts són llargs, i que la dilatació de la mare pot portar entre 7 i 10 hores. Per tant, creu que no té sentit que passades les 4 o 5 hores si pacient i metge estan cansats decideixin fer cesària sense més motius. “Això és injustificable”, assegura.
Amb tot, també apunta que el nombre de cesàries pot haver augmentat a causa del canvi social produït que ha afectat l’edat en què les dones tenen fills. La mitjana està sobre els 34 anys, el que fa que augmentin les possibilitats de “situacions de risc”. El 2014 més de 4.700 dones d’entre 40 i 44 anys van parir a Catalunya, i el grup de dones comprès entre els 30 i els 34 va ser el que més parts va tenir: més de 25.000, només cinc mil més que el grup de dones de 35 a 39 anys.
Més cesàries als centres privats
“Podem constatar qui hi ha unes taxes de cesàries molt elevades als hospitals públics, però és als centres privats on hi ha encara un increment més elevat”, asseguren des de CCOO. Segons l’informe d’aquesta organització els centres privats el percentatge de cesàries del total de parts és de gairebé un 25% mentre als centres privats és del 40%. El preu de la cesària sol ser força més elevat que el del part vaginal, i aquests centres solen facturar les intervencions a les mútues o directament al pacient.
Quironsalud, empresa privada de prestació de serveis sanitaris, busca personal infermer per treballar als seus centres de Barcelona. L’oferta de feina, penjada al seu web i al portal Infojobs, senyala que es necessiten diversos perfils de professionals infermers, tots per suplències però amb “possibilitat real de continuïtat”.
L’empresa, que sembla que ara necessita treballadors, fa unes setmanes va anunciar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que havia d’afectar a 109 professionals de la Clínica del Vallès, centre de la seva propietat. La mesura la van prendre després que el Departament de Salut decidís que deixaria d’externalitzar activitat en aquest centre. Després de què l’empresa fes pública la seva intenció d’acomiadar part de la plantilla el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que ningú es quedaria el carrer i que 65 professionals serien absorbits per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell – se’n quedarà 40- i pel Consorci Sanitari de Terrassa -15-, els dos centres que també absorbiran l’activitat que ara es deriva a la Clínica del Vallès.
Oferta al portal de Quironsalud
D’ençà que el conseller va anunciar que reforçaria el caràcter públic del sistema i acabaria amb les derivacions a centres privats, previst per aquest 2016, professionals dels centres afectats han demanat que se’ls ofereixi informació sobre com es farà aquest traspàs d’activitat i personal.
“El personal no sap res, no se sap qui marxa, ni quan, ni sota quins criteris”, es queixa la portaveu del comitè de treballadors de la Clínica del Vallès. Els professionals d’aquest centre només saben que seran infermers, auxiliars, i algun zelador i administratiu els que seran desplaçats als centres públics, però encara no saben qui ni sota quins criteris.
Es per això que en un comunicat han demanat que es concretin les mesures que s’adoptaran i que aquells que siguin desplaçats tinguin una sortida laboral “equitativa” i no acabin “pagant per les decisions de l’administració”.
Però no només els treballadors de la Clínica privada demanen prudència a l’hora d’adoptar aquesta mesura, els treballadors del Parc Taulí de Sabadell, molts d’ells amb contractes temporals o amb jornades parcials, també estan preocupats. “Aquest comitè reitera que l’arribada dels professionals de la Clínica del Vallès no pot suposar un greuja amb els professionals que han estat al peu del canó durant aquests darrers anys de crisi. No es pot solucionar un problema a la privada generant un altre problema a la pública”, denuncien en un comunicat.
Els treballadors del Taulí recorden que la selecció de personal fix s’ha de dur a terme mitjançant una convocatòria pública, i que qualsevol tipus de contractació de caràcter indefinit que no passi per aquesta convocatòria suposaria un greuge pel personal de l’Hospital públic.
Al centre sabadellenc hi treballen 3.732 treballadors. D’aquests, més de 1.300 estan amb contractes eventuals, i no han pogut optar a una plaça fixa ja que no hi ha hagut convocatòria des del 2010. 1.152 hi treballen a temps parcial, per tant, no tenen contractes de temps complet, segons dades facilitades pel centre a aquest diari.
Salut assegurava el 13 de maig que la decisió de derivar pacients i treballadors a l’Hospital Parc Taulí s’havia consensuat amb els professionals, i que havien acordat que es destinarien 3,5 milions d’euros extres per la millora dels comptes del centre. Segons la informació facilitada per la direcció de l’hospital als treballadors aquests diners aniran destinats a abonar els imports pendents de les pagues extraordinàries dels professionals de 2013 i 2014, una quantitat que encara no els hi ha tornat.
