Representants de diversos col·lectius d’infermeres s’han presentat el matí de dijous a les portes de la conselleria de Salut per fer-li arribar al conseller Toni Comín un manifest on exigeixen al Govern que aprovi el marc normatiu autonòmic de prescripció infermera, perquè puguin dispensar medicaments i productes als malalts.
L’ex conseller Boi Ruiz va prometre el juliol passat, després d’arribar a un acord amb diversos col·lectius d’infermeres, que desplegaria a Catalunya un marc normatiu que permetés l’ús i la prescripció de medicaments per part de les infermeres. Malgrat tot però encara no s’ha fet públic aquest text ni s’ha aprovat cap proposta per tirar endavant aquesta iniciativa.
L’acord va arribar després de què l’octubre passat s’aprovés en l’àmbit espanyol el Reial decret 954/2015 que regula la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres. Segons aquest decret, el col·lectiu infermer ha de tenir el consentiment del metge per poder prescriure o utilitzar medicaments o productes mèdics, un fet que, diuen, posa moltes traves a la seva feina.
El que va quedar aprovat en aquest decret va sorprendre moltes infermeres que no s’ho esperaven després del que havien acordat al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut. “Van canviar a últim moment el text, imaginem que per pressions d’algun lobby de l’estat, com l’Organització Mèdica Col·legial”, expressa la vicepresidenta del Col·legi d’Infermeres de Barcelona, Gloria Jodar.
El que reclamen al govern català és que utilitzi les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permeti desplegar la prescripció infermera. “A Andalusia, per exemple, el govern autonòmic ho va regular i ara les infermeres andaluses estan prescrivint”, explica Jodar.
El que volen és que s’empari legalment la feina que des de sempre han fet de forma habitual. “La infermera en la seva pràctica autònoma quotidiana indica i utilitza medicaments sota el criteri de la bona pràctica i el judici clínic sense prescripció mèdica”, expliquen en el comunicat. “Havíem pactat amb Boi Ruiz donar caràcter legal a una cosa que ja estem fent, perquè les infermeres ho estan fent cada dia”, reivindica una altra portaveu.
Les conseqüències del decret espanyol
Les infermeres es queixen de què el nou decret provoca que no puguin fer gairebé res, i que hagin de consultar fins i tot al metge si poden posar un apòsit o utilitzar alguna pomada. “No pots anar al metge i dir-li ‘li poso aquesta pomada a aquest pacient?’ perquè el metge et dirà: ‘tu sabràs, perquè jo no ho sé’, perquè es tracta d’una pràctica absolutament nostra”, es queixa Jodar.
Una altre de les representants del col·lectiu d’infermeres ha dit en declaracions als mitjans durant la trobada a la conselleria que no té sentit que ella com a ciutadana pugui anar a la farmàcia i comprar medicaments però com a infermera no pugui prescriure’ls.
“Per un pacient que es visita a urgències amb un dolor agut si en aquell moment el metge està atenent a un altre persona, suposarà que l’infermera hagi d’anar a preguntar a un metge el que li posa al pacient i quin protocol seguir, demorant l’atenció. Una persona sempre t’haurà de donar instruccions de coses que ja sabem”, explica Jodar a Catalunya Plural.
Abans d’aquest decret el marc normatiu que parlava sobre aquests aspectes era la llei del medicament de 2009 que no negava la prescripció infermera però tampoc la regulava. Les infermeres des de fa temps havien demanat que es regules l’activitat que duen a terme dia a dia, però el resultat ha estat, segons Jodar, retrocedir encara més.
“Les infermeres tenim competències, formació, quan marxem a Europa treballem amb tot tipus de catàlegs de medicaments, perquè a tot Europa les infermeres prescriuen medicaments”, explica Jodar.
El manifest que han entregat aquest dijous a la conselleria de Salut està firmat per més de 40 entitats professionals sanitàries que representen al col·lectiu infermer que gairebé arriba als 50.000 membres a tot Catalunya.
Tenir més de 50 anys, ser autònom o treballar en els sectors immobiliari i de la construcció incrementen la probabilitat de patir una incapacitat laboral de llarga durada per trastorn mental. Així es desprèn d’un estudi elaborat per l’Hospital Universitari Bellvitge i que s’ha fet públic aquesta setmana.
En l’estudi, realitzat entre el 2008 i 2012, s’han analitzat 7.200 casos de persones en situació de baixa per trastorn mental per observar els factors que influencien al fet de tenir una baixa més llarga o més curta. La conclusió principal que s’extreu d’aquesta investigació és que els factors que provoquen baixes més llargues en persones incapacitades per trastorns mentals no només són mèdics sinó que són provocats per altres determinants demogràfics i sociolaborals.
“El que volíem era veure com afecten els trastorns mentals a la durada de la baixa laboral i conèixer quins altres factors s’associen a una baixa de llarga durada”, explica la doctora Eva Real, membre del grup de recerca, a Catalunya Plural. “I el que ens hem trobat és que la baixa s’allarga no només pel trastorn en si sinó per altres factors”, afegeix. “Els trastorns més greus provoquen llargues més baixes, ara bé, no és l’únic ni el factor amb més pes”, puntualitza la doctora. Entre la resta de determinants que fan que s’allargui la baixa està el tipus de sector laboral, l’edat, el tipus de contracta o la situació professional.
Per exemple, segons les conclusions de l’estudi tenir més de 50 anys i ser autònom incrementa les probabilitats d’allargar la baixa. “No hem extret conclusions causa efecte, però sí que veiem que aquest resultat pot tenir sentit tenint en compte que molts autònoms de més de 50 anys han hagut de fer front a pèrdues greus i això s’ha traduït en un estat d’ànim baix i en ansietat, problemes que no es solucionen d’un dia per l’altre”, explica la doctora.
Més risc per als autònoms
L’estudi a més conclou que els treballadors per conta pròpia tenen el doble de probabilitats de patir una incapacitat temporal de llarga durada. Per altra banda també han observat que els treballadors que tenen un contracte de duració determinada o de durada i servei també tenen més probabilitats de què la baixa per trastorn mental s’allargui.
“Hem vist que el 55% de les persones que treballen al sector de la construcció o l’immobiliaria necessitaven baixes més llargues. En canvi entre els funcionaris aquest percentatge és del 34%. És una diferència significativa”, explica Real.
Els sectors més afectats per la crisi són en molts casos els més afectats per aquestes baixes més llargues, és el cas de l’immobiliari. “Amb aquest estudi ens hem trobat amb una foto de la crisi econòmica i social que ha patit Espanya els darrers anys”, conclou Real.
Segons l’Organització Europea per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE), entre el 33 i el 55% de les noves sol·licituds per incapacitat permanent es demanen per motius de trastorn mental, una xifra que puja fins als 70% en el cas dels adults joves. És a dir, es demanen més prestacions d’incapacitat permanent per problemes psiquiàtrics que no per càncer, diabetis, accidents o patologies traumatològiques o reumatològiques.
La doctora diu que és molt important seguir estudiant els motius que porten a què la salut empitjori per poder oferir una millor assistència als malalts i per minimitzar l’impacte que té això sobre l’economia del sistema.
Catalunya ha batut el 2015 el seu rècord històric de trasplantaments d’òrgans. En total, s’han fet 954 intervencions d’aquest tipus, un 5,1% més que el 2014.
Segons les dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), s’han fet 127 trasplantaments per milió de persones, una xifra que col·loca Catalunya per davant de la mitjana espanyola, amb uns 100 trasplantaments per milió. També se situa al davant de països com Àustria, Noruega o França, que lideren el rànquing de la Unió Europea, i que es troben per darrere d’Espanya en nombre de trasplantaments.
L’especialitat que més ha augmentat el nombre de trasplantaments ha estat la cardíaca, amb un 17,9% més d’intervencions d’aquest tipus que el 2014. Segueixen els de Pàncrees i ronyó -els que més es practiquen, 647 al 2015-.
L’Hospital Clínic de Barcelona lidera el nombre d’intervencions d’aquest tipus, en total se n’han practicat 243 al 2015, li segueix l’Hospital Vall d’Hebron amb 206 trasplantaments realitzats i l’Hospital Bellvitge amb 202.
“Volem posar l’èmfasi no tant en els trasplantaments sinó en l’increment del nombre de donants. El primer són els donants i les famílies i sense ells aquestes persones que ara tenen una nova vida no hi serien”, ha expressat el doctor Jaume Tort, director de l’OCATT a Catalunya Plural.
De fet, aquest 2015 s’ha aconseguit la millor xifra de donacions dels últims sis anys. 256 donants cadàver vàlids, 5 punts per sobre de la xifra obtinguda el 2014. “Hem estat treballant a fons per trencar la tendència decreixent del nombre de donants d’aquests últims anys”, ha expressat Tort. Un decreixement que s’explica en part, segons el doctor, per la disminució dels accidents de trànsit i de les morts cardiovasculars.
L’augment de donacions s’ha donat per tres raons. Per una banda perquè han crescut les autoritzacions per part dels familiars. O el que és el mateix, la negativa ha baixat un 6% el 2015 respecte a l’any anterior. En segon lloc hi ha hagut més donacions encefàliques, un 2,7% més que el 2014. Per últim, i un dels fets més destacats per Tort, és l’increment d’un 91,7% dels donants d’asistòlia –malalts terminals d’algunes patologies ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca-. “És un tipus de donació que aquí a Catalunya no teníem implementada, i que fa un parell d’anys que s’està fent, ja hi ha 9 hospitals que apliquen aquest programa”, ha explicat Tort.
Trasplantaments a Catalunya per centre / DEPARTAMENT DE SALUT
Així ho destaca també el doctor Alberto Sandiumenge, coordinador de trasplantaments de Vall d’Hebron, en declaracions a Catalunya Plural que entén aquest èxit gràcies als nous programes posats en marxa. Aquest centre lidera el nombre de donants, en total 47 l’any passat, 31 per mort encefàlica i 16 per asistòlia.
Record de donants a l’estat espanyol
Espanya ha registrat aquest 2015 el millor augment en nombre de donants de la història, tal com informava aquesta setmana l’Organización Nacional de Trasplantes (ONT). Un cop més l’estat espanyol és líder mundial en nombre de donants, amb gairebé 40 donants per cada milió de persones. El 2015 es van registrar 1.851 donacions i es van realitzar 4.769 trasplantaments.
Espanya, a més, està molt per sobre d’altres països en quantitat de donants. Supera en més de 20 punts la mitjana de la Unió Europea, segona la ONT, i es troba, també, per sobre d’Estats Units, que el 2014 va registrar 26,6 donants per milió de persones. La Rioja, Cantàbria i Navarra són les comunitats autònomes líders a Espanya en nombre de donants per milió de persones.
“L’èxit del model espanyol es deu a la seva eficàcia i eficiència”, ha destacat el doctor Sandiumenge a Catalunya Plural. Aquesta eficàcia del sistema, diu, es dóna gràcies a què el coordinador de trasplantaments està als hospitals i a què el personal dels centres hospitalaris està format sobre aquesta pràctica.
Explica, també, que aquests darrers anys s’ha fet un esforç d’optimització per vigilar que no s’escapi cap possibilitat de donació. Diu però que un dels reptes és precisament detectar millor qui són els possibles donants i oferir-los la possibilitat de ser-ho, sense això, explica, s’escapen oportunitats. “S’han de buscar malalts que no estan a la UCI i que també poden ser possibles donants”, ha dit.
Precisament el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort, diu que s’està fent un esforç des dels centres sanitaris per buscar altres formes de donar òrgans. “Cal seguir amb l’estratègia d’aquests dos anys d’enfortir la donació per mort en asistòlia i estendre el programa als 23 hospitals que tenen programes de donació”, ha reivindicat. També diu que cal posar més esforços per buscar donants en aquells hospitals on no hi ha programa de donació i que cal una major sensibilització i promoció.
“Cal que la gent en parli de forma més normal, però és clar, parlar de la mort no és fàcil. Seria interessant que la gent expresses que un cop mort li agradaria ser donant d’òrgans”, ha reflexionat el doctor Tort.
Malgrat la bona notícia, el director de l’OCATT recorda que encara hi ha 1.335 persones que esperen rebre un o més òrgans a Catalunya. I ha recordat que sense més donacions no es podrà disposar dels òrgans necessaris per salvar la vida d’aquestes persones.
De 2010 a 2013 el pressupost per l’atenció primària ha caigut un 20% a Catalunya. L’Institut Català de la Salut (ICS), que controla gran part d’aquesta atenció, ha perdut més de 2.000 professionals als darrers anys. L’accés universal, la reducció del temps d’espera, la qualitat assistencial o la fi de la precarietat laboral són reivindicacions que han crescut aquests darrers anys entre treballadors i usuaris del sistema sanitari. A tot això, el sistema sanitari català està emmarcat dins d’un model sanitari mixte on la línia entre allò públic i allò privat no sempre està clara. Ana Vall-llossera, nova presidenta del Fòrum d’Atenció Primària de Catalunya (FoCAP), denuncia el desmantellament de l’atenció primària i reivindica un augment dels recursos.
Deies en el teu discurs quan vas ser nomenada presidenta de la FoCAP que l’atenció sanitària és política per definició. A què et referies?
Fonamentalment pel contingut del què fem, que és atendre a les persones a la comunitat i atendre-les per totes les coses que afecten la seva salut i per tant saber en quin context es produeixen les malalties. En quin context laboral emmalalteixen, en quin context familiar emmalalteixen, en quines condicions de vida a casa emmalalteixen, tot això té un contingut polític.
Per això i també perquè el model sanitari és polític, per tant, un model sanitari que aposta per la primària és una decisió política. Segurament els metges de família i tota l’atenció primària som més conscients de com l’organització del sistema afecta al què podem fer i fem cada dia.
El pressupost per atenció primària ha caigut un 20% de 2010 a 2013. En l’atenció especialitzada ha caigut un 8%. Com han afectat aquestes retallades?
Hi ha conseqüències a diversos nivells, perquè no tan sols es tracta del pressupost que s’ha retallat. Si no que durant els darrers anys l’atenció primària ha fet un esforç brutal de contenció de despesa, a tots els nivells, i a nivell de despesa farmacèutica també. Aquest estalvi que ha fet no ha revertit en absolut a l’atenció primària. Es retalla però a més l’estalvi que aconsegueix una part del sistema no es reverteix en el sistema sinó a eixugar tota la despesa general.
A nivell de conseqüències, fonamentalment hi ha hagut retallades de personal i això reverteix sobre la salut de les persones. A més, l’atenció primària atén i resol el 80% dels problemes de salut de les persones, però necessita poder donar continuïtat. És a dir, si jo no puc resoldre una cosa perquè necessito altres nivells assistencials i si la meva derivació suposa una llista d’espera altíssima, això també repercuteix sobre la salut de les persones. Les llistes d’espera per demanar hora per fer consultes a l’atenció especialitzada han crescut moltíssim. I també ha revertit en l’estat dels professionals de l’atenció primària. Hi ha un desànim important, la gent està sobrecarregada, se sent menyspreada pel sistema i això reverteix en la motivació i en com afronten els professionals el dia a dia.
De fet, segons l’Institut Català de la Salut (ICS) entre 2010 i 2013 s’han perdut gairebé 2.500 professionals. La disminució de pressupost ha revertit en primera instancia sobre els professionals. És cert que els metges tenen menys temps per passar consulta?
[destacat] «Quan la persona perd el professional de referència perd una informació que no està escrita a les històries» [/destacat]
Continuo visitant cada set minuts els pacients, crec que la retallada de la despesa no va per aquí. En alguns períodes de l’any hi havia un reforç, per l’augment de la demanada, que ara ja no hi ha, no es substitueix res, tu marxes de vacances i et tanquen l’agenda, els teus pacients es visiten en un contingent de gent a qui a l’hora se li desprograma la seva consulta per poder assumir-ho tot. Els pacients perden el professional de referència. Quan tu perds la continuïtat assistencial i la longitudinalitat de l’atenció això reverteix en la qualitat. Jo he vist un pacient, sé com estava, tinc la informació de si estava evolucionant bé o no. Quan la persona perd el professional de referència perd una informació que no està escrita a les històries, perquè és una història subjectiva, que tu coneixes de la persona.
I això impacte en la confiança que el pacient té cap amb el professional i el sistema?
Clar. Fa nou anys que estic amb la mateixa població, jo manego una informació molt important a l’hora d’emmalaltir que s’ha anat construint amb moltes trobades al llarg del temps, i això amb una primera vegada és impossible poder-ho copsar. Per altra banda, si tu tens professionals que treballen en la precarietat i la precarietat potser vol dir estar signant contractes d’un dia, de dos dies, contractes de dilluns a divendres, això reverteix. La continuïtat et dóna responsabilitat. Hi ha part de la meva responsabilitat que ve de què conec a les persones, les aprecio i això amb lliga a elles. El que dóna valor de veritat a l’atenció primària és l’accessibilitat, la proximitat de les persones, el fet de conèixer el seu context i a més a més seguir-los al llarg de tota la vida i això és el que s’està perdent.
Ana Vall-llosera, Presidenta de la FoCap / SANDRA LÁZARO
Tenim un sistema hospitalo-cèntric, més centrat en donar resposta a la salut a través dels hospitals i menys a través de l’atenció primària, per què? Es pot revertir?
En principi el model espanyol és un model que vol basar-se en l’atenció primària, però està infradotat i ho ha estat sempre pressupostàriament. Clar que és reversible aquesta situació, però cada cop anem a centralitzar-ho més, a què el pressupost estigui a l’hospital, a què els mitjans de comunicació estiguin centrats en el que passa als hospitals, que les notícies parlin del que passa als hospitals. Un exemple, la Marató de TV3 de l’altre dia. La diabetis i l’obesitat són problemes que es tracten fonamentalment a l’atenció primària i l’aparició de l’atenció primària en tot un programa va ser mínima. Hi ha un problema també cultural. Estem enlluernats per la tecnologia i la tecnologia amb gran mesura està a l’hospital i llavors costa que es vegi el valor d’una atenció integral. Un especialista en orella pot ser molt interessant per coses ben seleccionades, però si tots els problemes d’orella van a aquell especialista al final els pacients poden rebre més mal que bé si s’apliquen els mitjans inadequats.
Potenciar l’atenció primària és també una forma de descongestionar les urgències dels hospitals?
Potenciar l’atenció primària vol dir posar-hi recursos i arbitrar maneres per a què l’atenció de les urgències dels hospitals estigui gairebé exclusivament dedicada a les coses que es deriven de l’atenció primària. És a dir, que hi hagués una porta d’entrada als hospitals molt més petita del què és i que l’atenció primària pogués fer ingressos directament. Quan jo veies un pacient que no es pot atendre i tractar a casa seva que hi hagués la possibilitat de fer ingressos directes a l’hospital, amb una bona coordinació, però sense haver de passar per les urgències.
Davant del desmantellament de l’atenció primària creus que hi ha hagut una resposta contundent en forma de protesta per part de professionals i usuaris?
Jo crec que no. És a dir, si que hi ha hagut i hi ha una mobilització ciutadana cada cop més important, hi ha una valoració cada cop més important de l’atenció primària per part de la ciutadania. Però el que està passant i ha passat és molt gros i jo crec que ens hem quedat curts o pensant que això era conjuntural i que ja ens recuperaríem i no hi ha masses signes de que anem a recuperar-nos.
Les polítiques privatitzadores solen potenciar l’atenció hospitalària a costa d’afeblir la primària, tot i que l’evidencia indica que els països amb sistemes de salut basats en l’atenció primària tenen resultats en salut més bons, menys desiguals i menys costos sanitaris. Hi ha algun país en el qual ens podríem fixar?
El sistema espanyol està, teòricament, basat en l’atenció primària. El sistema espanyol es va emmirallar molt en el sistema anglès, però la crisi no és exclusiva d’aquí. La centralitat de l’atenció primària aquí no l’havíem assolit, però altres sistemes que si estan basats en l’atenció primària també estan patint un procés de desmantellament semblant. Segurament en el sistema en el qual més ens hem emmirallat, que és l’anglès, també amb els darrers governs conservadors tot això s’està desmantellant i anant cap a un sistema menys públic.
El model de gestió mixta de la sanitat catalana genera sovint confusió als ciutadans, no queda clar on està la línia entre allò públic i allò privat. S’ha creat expressament aquesta confusió?
El punt de partida a Catalunya era una mica especial, tenint en compte totes les modalitats que hi havia, els recursos en quant a hospitals no eren de titularitat pública i per això es va fer aquest model mixte. Això té unes raons històriques, sí, però s’ha potenciat. S’ha fet molt complex, perquè els proveïdors ja no només són consorcis, ordes religiosos, com eren, sinó que clarament hi ha com a proveïdors del sistema públic empreses privades. Evidentment, les retallades en el sistema públic o el tancament de quiròfans en els hospitals públics per augmentar brutalment la despesa que es fa en centres concertats i privats és intensional.
Ana Vall-llosera, Presidenta de la FoCap SANDRA LÁZARO
El principal problema de les UGAP és el distanciament que es produeix entre les direccions, els treballadors i el dia a dia dels centres. Segurament hi haurà UGAPs que mai tindran cap interès per l’empresa privada, perquè l’empresa privada va allà on pot ser rendible, hi ha molts llocs on això no es donarà mai. Segurament si que hi ha llocs on pot haver un interès privat per fer-se amb la provisió d’una UGAP. Però el que passa és que no està sent un sistema que estalvïi diners o que permeti una millor atenció a la ciutadania que al final és l’objectiu del sistema sanitari.
Quin és el principal problema d’aquest model doncs?
Fonamentalment, la gent que ho està vivint en zones com el Barcelonès Nord o el Maresme diuen que no els ha portat res de bo, que les direccions estan més allunyades del funcionament diari i que per tant la comprensió dels treballadors en general és pitjor, la resolució dels problemes del dia a dia és pitjor.
Llavors, per què s’ha implementat?
Suposo que és intencionat per tal que es puguin prendre decisions més verticalment sense dialogar amb els treballadors, és més fàcil com més lluny estàs tant dels treballadors com del dia a dia. Pots decidir coses més verticalment i en aquest sentit facilita. Si alhora tens menys directors de centres, la uniformitat és superior i la gent a controlar és menor.
El sistema sanitari català està cada vegada pitjor valorat, el 2014 descendia a la posició 5 de 14 en l’Informe de la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública i la mateixa entitat deia aquest any que les Canàries, València i Catalunya eren les autonomies amb pitjors serveis sanitaris. Què ha passat?
[destacat] Hem perdut en universalitat de l’atenció aquests darrers anys i hem perdut en benestar professional [/destacat]
És veritat que utilitzen uns indicadors una mica dubtosos. I crec que la satisfacció del pacient no ha disminuït molt significativament. Però veníem d’un moment en què l’atenció era de veritat, amb algunes excepcions, però era universal. Hem perdut en universalitat de l’atenció aquests darrers anys, hem perdut en benestar professional, els professionals hem perdut en capacitat de resolució en temps correcte dels problemes de salut de les persones.
I hem guanyat en alguna cosa?
Ha estat important i positiu la disminució de la despesa farmacèutica. Tenim una despesa farmacèutica a nivell estatal que no està justificada pels nivells de salut que té la població. És a dir, el nombre de medicaments consumits és altíssim, i això sí que ha millorat en els darrers anys. També hi ha, probablement, més consciència del què valen les coses. Jo crec que els professionals hem de saber quant val la nostra activitat, i ara sabem quant valen les proves, etc. Tot això és molt important, perquè els recursos són limitats i per tant hem de ser conscients de quant valen perquè tenim també com a deure l’administració de diners públics i per tant hem de saber administrar-los bé i ser conscients.
Tenim un sistema massa medicalitzat?
Si, però no és una cosa que depengui només del sistema sanitari. Vivim en una cultura i un sistema econòmic en el qual es fomenta la por a la malaltia, es fomenta una prevenció de la malaltia molt basada en tot allò mèdic i farmacològic i poc basada en la promoció d’altres polítiques d’estils de vida saludables. Estils de vida que també depenen de les condicions de vida de les persones. En aquest sentit tenim una indústria alimentària que s’ha agafat al carro del valor mèdic dels aliments d’una manera molt esbiaixada i molt poc científica, però tot això és cultural. I a part, les administracions públiques no aprofiten els mitjans de comunicació públics per donar uns missatges no medicalitzadors que ajudin a la gent a l’autocura, a saber quan cal o no cal consultar el sistema sanitari. És un moment en el qual el sistema econòmic ha trobat en la salut una mina. La por, la intolerància al malestar, la immediatesa, generen molta possibilitat de negoci. Tot això es fomenta i això ho pateix un sistema sanitari en què les persones que consultem i que hi treballem també parteixen d’aquesta cultura.
Com veus el tema de l’accés universal a la sanitat, com hem de solucionar això en un moment en què no paren d’arribar persones al nostre país?
El que sabem és que la limitació de l’atenció a determinats col·lectius econòmicament no aporta res, és a dir, surt més car seleccionar què si o què no que donar una atenció normal. A Catalunya s’han anat posant pagats al reial decret 16/2012 i això ha solucionat molts casos. Pensant en els refugiats, els refugiats legalment, per la llei internacional, segur que han de tenir garantida l’atenció sanitària. De fet hi ha un estudi alemany on es mirava si sortia millor limitar alguna cartera de serveis als refugiats i sortia millor atendre’ls en normalitat. Som capaços? Si en un estat que atén a 47 milions d’usuaris no som capaços d’atendre a 40.000 persones més que en principi són gent jove i sana, ja podem plegar. Jo crec que això no ha de suposar un problema en absolut. Tot s’ha de dotar de recursos, però la llei internacional ens obliga a donar acollida.
