Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • El Consell Assessor de Salut acusa de mancances socials i sanitàries en salut pública i atenció primària

    Els membres del Consell Assessor de Salut han publicat un document anomenat «El sistema de Salut postcrisi de la COVID-19. Primeres valoracions del Consell Assessor de Salut». En ell, fan un breu anàlisi de la situació i valoren quins aprenentatges poden adquirir-se. A banda, tanquen fent un seguit de recomanacions.

    Entenent que «el sistema sanitari avui és difícil de preveure» perquè «encara es desconeix l’abast de les conseqüències d’aquesta crisi». Parlen de no saber del cert si s’haurà aturat el coronavirus quan remetin els casos però també de com «la incertesa també impregna el desconeixement de l’impacte real dels canvis sobre les persones (en l’àmbit social, en el patró de la demanda i de la utilització de serveis…), els professionals (els rols, les especialitats, el valor de la humanització, l’ètica, el reclutament i les projeccions, la formació…), les organitzacions del sistema (fins on pot arribar la seva capacitat de reacció i reinvenció, la seva flexibilitat…) i els avenços tecnològics i la innovació (l’agilitat amb la qual les innovacions s’han implementat, l’impacte de la tecnologia en l’atenció no presencial en temps de crisi respecte del ritme normal d’implementació…).

    Conviden aleshores a «reflexionar sobre el que ha passat, a fer diferent i a projectar diferent». Des del Consell Assessor de Salut, apunten que «la crisi ha estat una lliçó d’humilitat» perquè «s’ha demostrat que hi ha un seguit d’aspectes bàsics que no teníem prou assegurats o previstos, i s’ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat com a planeta, com a continent, com a país, com a sistema, com a professionals i també com a persones»

    Així, des del Consell es fa palès com aquesta situació ha fet «aflorar les virtuts del sistema de salut, encapçalades pel compromís i la qualitat dels seus professionals». Però, també, «les seves mancances, com ara l’infrafinançament, la
    necessitat de transformar el sistema d’atenció a les necessitats socials i sanitàries i la necessitat de reforçar l’àmbit de la salut pública i el de l’atenció primària i comunitària».

    El CAS apunta que globalment es va infravalorar la pandemia

    En el document publicat, el Consell Assessor de la Salut afirma que «globalment, l’aprenentatge dels errors recau en el fet d’haver infravalorat inicialment els brots, posteriorment l’epidèmia i, finalment, la pandèmia». Si bé, també diu que «els organismes internacionals com l’OMS, els estats i les organitzacions científiques i acadèmiques s’enfrontaven a una malaltia no coneguda i, per tant, imprevisible».

    Tot i així, també reconeix que s’ha avançat i s’han pres decisions efectives per fer front a una emergència de gran impacte en la salut. Aquí, el Consell posa el focus en les qüestions rellevants en relació amb l’atenció, la gestió, la
    planificació i els aspectes ètics de la gestió i actuació en la pandèmia. No obstant, afegeixen: «No podem obviar que la declaració de l’estat d’alarma per part de l’Estat espanyol i la consegüent centralització de la gestió de la crisi, de l’estratègia epidemiològica i de la gestió de la compra de material han condicionat, i molt, la capacitat del Govern de la Generalitat i, per tant, de la Conselleria de Salut a l’hora de prendre decisions». Estudiant aquesta situació, han identificat diverses fortaleses i febleses del nostre sistema amb impacte en la gestió de la crisi.

    Entre les fortaleses destaquen la solidaritat de la ciutadania, la solidaritat i flexibilitat dels professionals per adaptar el seu dia a dia per fer front a la COVID-19, la capacitat d’adaptació i flexibilització del sistema davant les crisis, és a dir, l’esforç dut a terme per reorganitzar els centres sanitaris de tot el territori i transformar-los en centres COVID-19 i també l’increment de la capacitat en nombre de llits per a les cures intensives i la transformació d’equipaments
    diversos en hospitals de campanya. A banda, també afegeixen el potencial de les eines digitals i el rol de l’atenció primària i comunitària en la resolució, la contenció i el monitoratge de la malaltia, amb un paper fonamental de l’atenció al domicili i de la teleassistència.

    Les debilitats que troben que hi ha són l’absència de protocols i pautes rigoroses, com també de consens,
    sobretot supraterritorialment, per fer front a diversos aspectes de la situació de crisi com la priorització de recursos, quan aquests són limitats i haurien d’arribar de manera equitativa a tothom que ho necessités o l’atenció al procés de final de la vida. Altres debilitats serien la manca d’integració assistencial en els àmbits de la salut i social, les deficiències en l’anàlisi i la previsió de la importància de la pandèmia amb poca coordinació entre els serveis de protecció de la salut, la capacitat de resposta de la xarxa territorial i municipal de salut pública i el sistema assistencial de salut.

    En general també creuen que hi ha mancances importants per a la salut pública, com la manca de disponibilitat de les proves per diagnosticar la malaltia i dels equips de protecció individual (EPI). Així com també la falta d’una veu cientificotècnica consensuada, autoritzada i reconeguda de l’àmbit de la salut, visible com a referent del sistema de salut. Per últim, la manca de previsió de l’afectació de la COVID-19 en el sistema de residències de gent gran i de persones amb discapacitat, a fi de prevenir contagis i dotar aquests centres de recursos per fer-hi front.

    Recomanacions per a l’orientació del sistema de salut

    El Consell Assessor de la Salut creu que «la urgència recau ara a proposar estratègies i accions que puguin ser útils i preparar-nos per a properes crisis». Paral·lelament, diuen que s’ha de continuar transformant el sistema per garantir
    la millora de la salut i el benestar de les persones, mitjançant una atenció equitativa, de qualitat i eficient, i prenent decisions per mantenir-lo viable a mitjà i a llarg termini.

    En el document divideixen les recomanacions segons els àmbits de resposta. Així, la resposta a l’impacte immediat ha d’elaborar un pla d’atenció a la ciutadania, integrat i coherent amb la resta d’estratègies establertes en salut mental, per a l’abordatge de les conseqüències de la crisi en la salut mental de la ciutadania i en concret dels col·lectius en situació de vulnerabilitat. També, elaborar un pla d’atenció als professionals per pal·liar les conseqüències de l’impacte emocional i físic de l’atenció que han prestat a les persones i comunitats durant la COVID-19. A nivell estructural, apunten que cal mantenir la disponibilitat d’estructures i circuits sanitaris i socials necessaris, preparats per si es produeixen nous brots.

    Altres àmbits als quals dirigeixen recomanacions, que es poden consultar en el seu document, són els professionals, les organitzacions o el sistema. A aquests úñtims, entre la llarga llista de recomanacions, inclouen incrementar, en la mesura necessària, el finançament en salut per assolir objectius explícits i avaluables de millora de l’equitat, la qualitat i la seguretat, la coordinació i l’eficiència, i prioritzar les accions i les prestacions d’acord amb el valor afegit. També, reforçar la salut pública amb la identificació i l’abordatge de les debilitats, especialment pel que fa a l’adequació de recursos, per tal d’ajustar l’encaix al sistema de salut, i donar més protagonisme a la comunitat.

  • L’ecografia a l’AP redueix la incertesa clínica i ajuda en el cribratge i derivacions

    Metges de família, medicina interna, urgències, anestesiologia, UCI… tots aquests perfils són a qui està dirigit el curs virtual de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) anomenat ‘Ecografia Pulmonar en la malaltia per COVID-19’. En definitiva, tots els perfils que «disposin de sistema d’ecografia al seu lloc de treball i que estiguin disposats a avançar en la seva formació bàsica i en l’aplicació d’aquests coneixements en el si del seu Equip d’Atenció Primària o Servei d’Urgències».

    La importància d’aquesta pràctica, que des de l’Atenció Primària demanen des de fa anys, s’ha fet palesa durant la crisi sanitària derivada de la COVID-19. Detectar en fases inicials anomalies en la capacitat respiratòria d’una persona són claus per aturar la malaltia.

    El Dr. Pere Guirado, metge de família i coordinador del grup d’ecografies de la CAMFIC, es meravella de la rebuda que ha tingut el curs. Explica que tot això ho fan de més a més: «ara anem bojos perquè no comptàvem amb tanta gent». I és que el curs l’han creat, diu, en 10 dies, ja que a banda d’això, treballen, fan guàrdies, tenen famílies però tothom ha fet «els vídeos corrents perquè la gent està molt engrescada».

    I és que amb data de 15 d’abril, el Servei Català de la Salut començava a equipar al conjunt de centres d’atenció primària per a la realització d’ecografies pulmonars vinculades al diagnòstic de la infecció per COVID-19. En explicar-ho, asseguraven que «efectuar una radiografia de tòrax havia estat fins al moment el mecanisme per l’Atenció primària per a la determinació de les lesions pulmonars per COVID, però amb el temps s’ha anat consolidant l’ecografia pulmonar com una tècnica adequada i molt sensible. Per aquest motiu s’ha iniciat la distribució per tot el territori d’ecògrafs».

    El Dr. Guirado explica que, tot i que hagi coincidit en el temps, aquesta demanda ve de llarg. «Els metges de família fa uns quants anys que dèiem que és una tècnica que amb formació i equipament podíem fer com fan altres especialitats però això genera dubtes entre els radiòlegs», explica.

    «Vem intentar pactar amb els radiòlegs mediant amb el departament i quan ja estàvem a punt de signar-ho l’any 2016 aleshores va haver-hi els diferents canvis de Govern i els nous pressupostos. Això es va desencallar l’any passat amb la compra de 110 ecògrafs que són els que arriben ara», relata Guirado.

    «Dins de les inversions en el pla millora de l’atenció primària d’enguany estava prevista una compra molt important d’ecògrafs per dotar els centres d’atenció primària d’aquesta tecnologia. L’ecografia feta per professionals d’atenció primària s’ha anat consolidant ràpidament els darrers anys dins de la cartera del servei dels equips com una tècnica molt útil per tal de poder fer primeres valoracions diagnòstiques en moltes malalties. En aquest sentit, la crisi de la COVID-19 ha accelerat aquest procés», explica Jaume Benavent, referent d’atenció primària i salut comunitària en l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut.

    Portàtils i fàcils d’utilitzar

    Així, s’ha aconseguit coincidir el curs que ha muntat la CAMFIC online on hi ha 5.000 persones apuntades amb l’arribada d’aquests ecògrafs als Centres d’Atenció Primària. Una tècnica que segons Guirado «és molt senzilla i és molt resolutiva i amb la qual pots valorar el risc que el pacient empitjori o no abans que amb una radiografia». El curs, promocionat també des del Departament de Salut, com ells mateixos expliquen, permet realitzar una exploració ecogràfica sistemàtica de tòrax, identificar les diferents estructures toràciques i abordar ecogràficament l’aparell pulmonar en la situació concreta de Covid-19, i compta amb vídeos explicatius, presentacions dels docents, i ofereix debats entre experts i alumnes.

    Els ecògrafs dels quals disposaran als centres són portàtils i fàcils de fer servir. Com destaca Guirado, calia poder moure’ls còmodament per poder dur-los a una residència o a un domicili. El Dr. Guirado treballa al CAP de Pallejà i, en el seu cas, tot és molt més urbà però ressalta que hi ha zones de Catalunya on els professionals cada dia de la setmana van a un poble diferent. Era important doncs que poguessin dur l’ecògraf amb ells: «és important apropar la prova al pacient i amb un equip petit pots fer l’ecografia al centre, a una ambulància o a casa del pacient, depenent de la situació».

    Un dels nous ecògrafs clínics: petits, portàtils i usuals / Pere Guirado

    De fet, l’ecògraf què ell utilitza, diu, és com un mòbil connectat a una tauleta. Destaca a més com remarcable de l’ecografia clínica en aquest context que sigui «propera i portable, inocua (ja que no irradia, reproduible i que ajuda a estratificar el risc i a fer seguiments períodics» a més de ser molt «resolutiva».

    Celebra a més que arribin en aquestes circumstàncies donat que hi ha gent afectada de coronavirus a la qual li estan donant l’alta però encara se li ha de fer un seguiment durant uns dies per si segueix contagiant. Aquest seguiment, diu el Dr. Guirado, implica fer radiografies o ecografies. «Una radiografia implica que has de dur el pacient que contamina a un servei de radiologia i després has de netejar curosament la sala de radiografia», explica i apunta que «és més complicat aquest mecanisme que fer una ecografia pulmonar al CAP o a casa el pacient».

    Una APP que ajuda a resoldre dubtes sobre ecografies

    En el marc del Congrés de la CAMFIC celebrat al novembre, es presentava una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.

    L’objectiu de l’APP com destacava el Dr. Pere Guirado és «impulsar i popularitzar la formació de l’ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta». De fet, ara, cinc mesos després de la seva presentació, l’app es pot trobar en català, castellà, en anglès i en portuguès.

    Més enllà de fer servir els ecògrafs per la COVID-19, fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Segons dades del Grup d’EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies hi ha la possibilitat de reduir en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles». De fet, segons els experts, la CAMFIC assegura que entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.

    El Dr. Guirado fent ús d’un ecògraf en un domicili abans de l’estat d’alarma

  • Sis residències i 11.486 habitants: com passar la pandèmia a un municipi com Pallejà

    Pallejà és un municipi d’11.486 habitants, segons dades del 2018. Fugint del funcionament de les grans ciutats, Pallejà és un exemple de coordinació a tots els nivells. El Centre d’Atenció Primària Pallejà és durant aquesta crisi l’encarregat de tenir cura de tota la seva població i del barri de Fontpineda, una urbanització on, a més, hi ha dues residències d’avis. El CAP és també l’encarregat de dur un control d’aquestes i de quatre residències més que hi ha al municipi.

    Olga Campos, infermera al Centre, parla de superació i gratitud cap a la població d’un municipi on tothom es coneix. «La població ha respost molt bé. Ara ja ens arriba material però al principi ens vam haver de reinventar i ens cobríem amb bosses de plàstic o amb les capelines del tint dels cabells que ens duien de perruqueries. També ens van fer màscares i pantalles i els taxistes ens porten a fer domicilis quan ens cal».

    Dels 25 treballadors amb els quals compta el centre, dues persones s’han contagiat i una altra dóna positiu com asimptomàtica. Això ha implicat que d’una manera o altra, gairebé tots els treballadors s’han hagut d’aïllar en algun moment de la pandèmia havent de teletreballar i reinventar-se a cada moment. «És una situació que ha anat canviant a poc a poc. Al principi va ser molt convulsa i amb molta por i ara ja ens hem anat relaxant una mica perquè ja ho tenim més per la mà. També tenim més EPI», destaca.

    I és que l’extraordinari del moment ha fet, segons Campos, que sembli que no existeixi cap malaltia més, però no és així. De fet, segueixen fent el mateix: visitar pacients al CAP, per telèfon i a casa. Però anar a les cases comporta vestir-se de dalt a baix i sovint utilitzar més material del qual es disposa. «Aara els hi dic a les persones a les quals els hi vaig a fer un control que em treguin un dit per la porta, els hi punxo i després seguim xerrant amb la porta tancada. Hem de buscar maneres per nosaltres estar segurs i també saber que no encomanem la malaltia a ningú… tampoc sabem si estem malalts nosaltres».

    Campos explica que en el seu municipi no han arribat a tancar cap CAP en cap moment però reconeix que per companys amb els qui ha parlat, sembla que per qui ho viu és una situació molt angoixant. Tancar un CAP implica que hi ha tot un nombre elevat de població que no té un centre de referència on anar en cas de necessitat a prop de casa. Implica desplaçar-se i, com diu Campos, això no és una bona solució: «ens hem anat reinventat a veure què funciona i què és el millor».

    Alguns dels CAP que han hagut de tancar ho han fet per trobar-se amb poc personal en tenir diversos positius o aïllats. Ella mateixa va haver d’estar confinada una setmana per haver estat en contacte amb un pacient sense la protecció adequada. «Va ser molt al principi, que encara no s’estaven aplicant totes les mesures, i semblava un refredat normal».

    Les tecnologies com aliades davant el distanciament

    De la mateixa manera, el Dr. Pere Guirado, metge de família del centre, també ha passat per un període d’aïllament. En la línia de reinventar-se, Guirado comenta que el que han estat fent també de forma voluntària ha estat fer teletreball. «Com hi ha companys confinats per haver sigut contactes, mentre no els hi surtin bé totes les proves, s’han creat un accés a la història clínica des del seu ordinador i estan fent seguiment telefònic a pacients des de casa», explica.

    Aprofita aquesta situació per parlar positivament de La Meva Salut, un recurs pel qual la ciutadania pot parlar amb el seu metge o metgessa de capçalera. Un cas que exposa és el d’una pacient jove que tenia un problema burocràtic i que després d’uns correus ho ha pogut solucionar. «Aquesta pacient en condicions normals hauria demanat hora, hagués vingut i després de tot això, haguéssim solucionat el problema… I el problema era només que necessitava una baixa perquè el seu nen és positiu i s’ha hagut de confinar amb ell i la seva empresa no li donava la baixa com malaltia professional», explica Guirado.

    Creu que davant aquests casos no només ara s’ha d’aprofitar tot el que dóna la tecnologia. Altres exemples serien demanar analítiques o informes per anar a l’ICAM, apunta.

    Des del CAP de Pallejà han demanat participar en una prova pilot que consisteix a fer videoconferències amb els pacients. És evident que amb alguns no serà útil, però amb altres Guirado creu que sí. «Jo sóc molt paternalista i a vegades hem sigut excessivament protectors. La gent és molt més autònoma… pel meu caràcter me n’adono que podem comunicar-nos fàcilment, sobretot hi ha gent jove que va atrafegada i per correu es solucionen moltes coses amb qualitat alta». Explica que, si això no s’ha implantat, és perquè fins ara les visites virtuals no comptaven com feina feta mentre que evidentment necessiten temps per fer-se.

    Tot i les readaptacions, la falta de personal pot passar factura. Així, tant Guirado com Campos i alguns dels seus companys han passat per aïllament. Aportant noves valoracions, la infermera Olga Campos recomana que, donat que no es pot aturar el coronavirus fins que no es trobi la vacuna, cal que tothom segueixi molt bé les indicacions d’higiene i distanciament, així com disposar d’una habitació individual per l’infectat. Reconeix però que «hem de fer ser conscients que moltes persones no ho tenen a l’abast: no tothom viu en una casa gran o en un pis que tingui finestres per tot arreu».

    Dos treballadors del CAP Pallejà de camí a una residència d’avis

    El fet de viure en un poble petit fa que els treballadors del CAP coneguin a tota la població i això fa que no arribin a desconnectar. Campos explica que li costa dormir: «Se’m fan les 3 de la matinada pensant en quin seguiment hauré de fer l’endemà i com trobaré els meus pacients. Tinc gent a la UCI [per zona els hi toca l’Hospital de Martorell], gent jove, tinc una noia de 27 anys que ha fet un ictus… són molt dures totes les històries». Per aquest motiu, Campos diu que ha deixat el seu telèfon a disposició de qui ho necessiti les 24 hores del dia.

    La seva rutina ha canviat dràsticament. Han deixat de banda els controls rutinaris de diabètics i hipertensos per exemple, tot i que, si algun es descompensa per canvi d’hàbits, doncs els hi diuen que acudeixin al CAP per tractar-ho. La majoria de casos els segueixen per telèfon. A canvi, de fer menys controls rutinaris s’ha passat a fer més derivacions cap a serveis socials i més seguiment per dol patològic. Aquesta és, relata, una feina molt diferent de la que feien. I és que són moltes les vivències dures de gent que ha perdut la parella o un fill. Així, també estan fent seguiment en salut mental: «hi ha casos que inicien el dol molt malament: no poden acomiadar-se, no poden anar a l’enterrament i deriven cap a fortes angoixes o inicis de depressió».

    L’Atenció Primària, imprescindible davant la crisi de les residències

    Des del CAP de Pallejà es coordinen sis residències: quatre al mateix municipi i dues d’elles situades a la urbanització de Fontpineda que també recauen sota el seu control.

    El Dr. Pere Guirado és metge de família al CAP de Pallejà i és un dels tres metges que ha assumit les visites a residències. Fins ara, des del CAP feien assistència a les residències quan era necessari però d’una manera més laxa, amb menys intensitat. El Dr. Guirado explica que «això ha pujat per la situació». Hi ha residències que només tenen una infermera a temps parcial i un metge que va dos dies a la setmana i, si algun dia hi havia alguna necessitat, des del CAP suplien aquestes mancances.

    «Ara estem a tope. La situació s’ha complicat molt: avis que abans estaven estables però tenen molta patologia de base s’han descompensat per la infecció i tenen patologia respiratòria moltes no greu però en algun cas greu i això ha fet que tinguéssim alguna defunció», relata Guirado.

    En aquest sentit, la coordinació de residències ha estat complicada perquè, com remarca Campos, «podies anar divendres i que tot estigués bé i que diumenge es disparessin de cop cinc casos». Treballar també aquí per Campos és una feina «xula», ja que és una feina nova que els aporta coneixement i també els ha ajudat a treballar més en equip.

    El Pla específic que ha realitzat el Departament de Salut arran de l’epidèmia assigna un metge i una infermera a cada residència. El Dr. Guirado explica però que hi ha dos tipus de residència. Les que estan estables, si segueix tranquil·la es fa un seguiment telefònic diari matí i tarda o un cop al dia si està bé. Quan és una residència que s’ha complicat per la raó que sigui, el seguiment es fa amb més intensitat i en funció de l’estructura de la residència – que hi ha algunes que tenen infermera a temps parcial i metges encara a menys hores – aleshores el que passa és que els hi donen suport des del CAP: més coordinació o, en funció del cas, van a fer assistència directa. «Això pot implicar que un dia faci’s trucades simplement o que la cosa impliqui que sortim tots cap a les residències equipats com els astronautes», narra Guirado. «Per exemple et pots trobar que hi ha 7 pacients amb coronavirus i que estaven tots estables i dos han començat a desestabilitzar-se. El que fem és visitar-los, atendre’ls, els hi fem ecografies pulmonars… El pla és intentar donar molt suport i si cal fer alguna prova, doncs fer-la sempre que la puguem fer aquí que hi ha moments que el pacient pot estar prou malament per a necessitar que el SEM el porti a Martorell», segueix.

    I és que els problemes a les residències com s’ha vist poden variar d’un dia a l’altre per factors diversos. Hi ha moltes residències, sobretot a municipis com Pallejà, que són cases antigues reaprofitades on les habitacions que t’hi trobes són de tres persones. Com ens explica Guirado, amb aquestes condicions i davant la falta de material per poder treballar en condicions, «les variabilitats de les residències van fer que moltes auxiliars es posessin malaltes i algunes plantilles hagin passat de 12 a 3 auxiliars». La tasca dels professionals del CAP de Pallejà per a les sis residències al seu càrrec ha estat a banda de l’assistència, també la formació del personal i ajudar amb tot el material que han pogut. «Quan hem anat a fer alguna visita, com ens emportem material com ara gel de mans o mascaretes, si ens sobren les deixem allà. Per seguretat i no moure virus amunt i a baix però també perquè ells tenen menys material que nosaltres», diu Guirado.

    Valora a més que moltes de les residències ho han fet el millor què han pogut però que en altres casos, després de tenir diverses baixes els hi ha costat molt contractar: per falta de personal perquè arreu estaven igual però també per por i perquè els sous a les residències són molt baixos, opina Guirado. «És un pla que està bé però requereix molt d’esforç i s’hi ha anat tard», creu sobre el pla de Salut.

  • Elena Bartolozzi: «Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària»

    Menys càrrega, més pressupost, més recursos, ràtios menys elevades, criteris adaptats als territoris… Així podria haver començat un article o entrevista fa un, dos o tres anys. També cinc anys enrere o durant l’esclat de la crisi del 2008 que en sanitat situa les retallades més dràstiques a partir del 2010. Si les mateixes demandes segueixen vigents és perquè l’Atenció Primària denuncia que aquestes no s’han vist recompensades ni pal·liades.

    Enmig de la crisi sanitària, econòmica i social que ha comportat el coronavirus, parlem amb Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya.

    A finals de la setmana passada trèieu una nota on dèieu que demanàveu «cirurgia fina» a l’hora de tancar dispositius d’atenció primària per no deixar desatesa la patologia crònica durant la pandèmia. Què us heu trobat? Quants CAP han tancat o quina informació us han donat?

    Hi ha hagut diferents informacions en aquest sentit. Al principi alguns CAP grans es van tancar, per exemple a la zona metropolitana, perquè s’estaven donant molts contagis entre professionals. En començar l’epidèmia no es van organitzar bé les coses, sobretot quant a mesures de protecció individual, i va haver-hi un nivell de contagi molt elevat i això va motivar que alguns CAP grans es tanquessin per manca de personal. Després el què se’ns ha explicat és que s’han tancat molts consultoris rurals per concentrar l’activitat en centres més grans i més ben dotats. També perquè hi ha hagut un gran nombre de professionals confinats i malalts que s’han hagut d’aïllar. Aquests han estat els dos motius.

    Després, no tancats però si amb personal retallat s’ha anat fent durant tota la crisi de manera progressiva per haver d’atendre altres dispositius com ara els hotels de salut i sobretot les residències. Les residències d’avis han sigut un cop molt gran pels equips per la inversió de personal i per la situació tan demolidora que ens hem trobat.

    Heu necessitat també augmentar l’atenció domiciliària?

    No s’ha augmentat expressament l’Atenció Domiciliària. A l’Atenció Primària tenim molta gent gran que no surt de casa i es visita a domicili i a aquesta s’ha seguit visitant normal. Però ens ha arribat el caos de les residències d’avis amb un percentatge de contagi i de morts enorme i, davant aquesta situació que s’ha generat, a qui s’ha recorregut és als equips d’Atenció Primària per posar ordre i visitar tots aquests pacients.

    Teniu dades de quants professionals de l’Atenció Primària s’han hagut d’aïllar en algun moment o quants positius hi ha hagut? 

    No, aquesta informació l’ICS no ens l’ha donat. Sabem pels companys que hi ha hagut equips que han hagut de tancar per l’elevat nombre de contagis però l’ICS no ens ha facilitat en cap moment el número total de contagis i positius de professionals.

    Sobre el tracte que hi cap a l’Atenció Primària: des de Metges de Catalunya denuncieu sovint que «s’omplen la boca amb bones paraules» però en l’àmbit de polítiques sanitàries la tenen descuidada. Per xarxes socials ha corregut que així com a hospitals s’estaven fent test al personal, a l’AP no se’ls hi ha plantejat. Fins a quin punt això és així?

    Les xarxes de facultatius d’Atenció Primària estan incendiades. La indignació és enorme des del principi. Nosaltres ja partíem des d’una base de precarietat del personal.

    La Primària té una dotació pressupostària que no arriba al 16%, quan un sistema d’Atenció Primària potent hauria de tenir un pressupost del 25%. Ens trobem que hem d’atendre tota la nostra població i hem de reinventar-nos per poder atendre tota aquesta crisi. I continuar mantenint els nostres pacients habituals, clar. Però no els estem atenent igual i això tindrà repercussions quan passi la crisi més gran. Es sumarà tot el que s’està acumulant i no estem podent atendre perquè hi ha coronavirus però també hi ha moltes altres malalties que l’Atenció Primària porta.

    Cal tenir clar que l’Atenció Primària és altíssimament resolutiva i porta un gran control de malalties molt complexes que no s’estan podent atendre de manera habitual. Això quedarà acumulat per a després i s’ajuntarà amb les seqüeles de la COVID. El què vindrà després és impensable.

    Ja no partíem d’una bona situació, era insostenible. Nosaltres en concret a Metges de Catalunya vam presentar una denúncia per sobrecàrrega a inspecció de treball al novembre. Quan estàs sobrecarregat no pots visitar bé, no pots fer prevenció, no pots fer atenció domiciliària bé… només vas apagant focs. El que ens espera ara serà completament inassumible perquè ja ens hi estem trobant.

    La Primària sembla la vaca que no para de donar llet. Necessitem personal per residències? El traiem de Primària! Potser que comencin a buscar en altres llocs perquè nosaltres no donem a l’abast. Estem disposats a fer de tot però sempre amb recursos

    Ara ja fa més d’un any dels acords de la vaga però denuncieu que no s’han vist plasmats. Ara encara s’estan veient més perjudicats?

    Evidentment. Al final a la Primària li recau tot perquè és la porta d’entrada però també la de sortida. Ara ja estem fent controls postingressos hospitalaris COVID. Has d’anar aprenent a més perquè és una malaltia nova per tothom i ens hem de reinventar cada dia. A més, no disposem de test. Estem fent el seguiment de contactes, estem fent milers i milers de trucades amb un nivell d’incertesa enorme. Pressuposem pels símptomes, truquem, anem aprenent… I ho estem fent prou bé perquè estem diagnosticant les pneumònies amb punts molt inicials i se’ls hi està donant tractament prou aviat i això també permet que els hospitals i les UCIs es descongestionin.

    Però encara és el dia que puguem demanar un test a un pacient per saber si realment ho és, per confinar als familiars, per aïllar-lo… Ho hem de fer tot de manera empírica, sense dades. I això a nivell científic és molt poc efectiu, suposa un gran desgast perquè has d’actuar com si tothom estigués contagiat. Dóna molta incertesa per emetre incapacitats temporals… ens falten test. Un metge necessita poder demanar proves diagnòstiques. I no les tenim després de 2 mesos. I no parlem ja dels professionals que només es testa els simptomàtics i en alguns casos, sobretot a l’inici, s’ha trigat molt a fer-ho.

    Ara quan baixi la corba també recauran sobre vosaltres les proves per estudiar la immunitat general de la població? Us han passat les directrius de com anirà tot?

    No. Havíem d’arribar uns tests que ens els anaven a fer al personal sanitari dels CAP i volien començar també a les residències per separar els pacients infectats dels sans. Però es va veure que els tests no tenien la sensibilitat adient, donaven molts falsos negatius i per tant no eren útils. Quan la crisi passi, que no sabem quant durarà perquè la corba s’aplanarà però els contagis seguiran sent-hi, necessitarem disposar de proves diagnòstiques d’immunitat per nosaltres i pels pacients. És imprescindible i fonamental. Es fa amb totes les malalties, quan una dona es queda embarassada se li va una serologia del xarampió i la rubèola per saber si està immunitzada o no, doncs amb el coronavirus igual. Si és que és una cosa bàsica de la qual no disposem. És increïble. Hi ha problemes de distribució mundial, és veritat. Segur que a la primària ens arriba tard i poc com sempre.

    La setmana passada vam entrevistar al Dr. Josep Maria Puig i vam parlar del Fòrum de Diàleg Professional. Va comentar que «aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses». Vau aconseguir que hi hagués una secció dirigida a l’Atenció Primària i Comunitària. Després d’això, tindreu demandes concretes?

    Nosaltres sempre demanarem el mateix. Els fòrums de debat, les taules de professionals, estan bé però han d’anar acompanyades de mesures efectives. Si no, no serveixen de res.

    Estem cansats de sentir que l’AP és molt important però dota-la pressupostàriament, dota-la de professionals i no siguis garrepa amb els facultatius que estan traient feina i atenent població amb problemes de salut molt complexes i d’una manera molt efectiva. Volem que hi hagi personal. La dotació tecnològica està molt bé, que posin ecògrafs, que fem videoconferències… La crisi del coronavrius ha servit perquè fem molta més activitat no presencial però sense recursos no ens en sortirem i la població no se’n sortirà. No ho podrem fer.

    Es calcula que el pressupost de la Generalitat es deficitari en 5.000 milions per poder atendre bé les necessitats de salut de la població. I d’aquí un 25% ha d’anar a l’Atenció Primària. S’han d’ajustar les plantilles de tot el personal… Les càrregues dels facultatius han d’estar ben dimensionades. Després de l’acord de sortida de vaga van fer un estudi de càrregues que per res s’ajustava a la realitat. La gent continua tenint les agendes atapeïdes i plenes.

    Demanem recursos, demanem personal i en concret jo demano facultatius a l’Atenció Primària i també de la resta de personal per descomptat però primer hem de reposar tota la plantilla que ens falta.

    En una mateixa empresa no hauria d’haver disparitat de criteris entre professionals perquè això vol dir inequitats a la població

    Just et van nomenar secretària del sector ICS d’Atenció Primària el maig del 2019. Ens pots fer una valoració de com ho has viscut o què t’ha impactat més?

    Jo em vaig incorporar a la secretària l’any passat però fa més de 10 anys que sóc delegada de Metges de Catalunya i ja abans portava la secció de Barcelona ciutat. Molt del què passa ja ho coneixia, ja que fa molts anys que m’hi dedico. La dedicació ha sigut més gran i he participat més amb la resta de companys. M’ha sorprès comprovar una vegada més les diferències territorials dins la mateixa empresa. També els criteris aleatoris que fan servir les direccions que apliquen la mateixa norma d’una manera totalment aleatòria i indiscriminada amb els seus propis criteris cosa que crea un sentiment d’incertesa molt gran als companys. Veus la gran disparitat de criteris que hi ha i això en una mateixa empresa no hauria de passar perquè disparitat de criteris als professionals vol dir inequitats a la població. Això està claríssim.

    Després no deixa de sorprendre’m la gran indignació enorme que jo anomeno el tsunami. Crec que l’administració no és conscient de les condicions amb les quals treballem ni de la gran dedicació que tenen els professionals. I la indignació és creixent. Això és un tsunami que de moment està a l’oceà però arribarà. Vam fer una vaga enorme i no han complert i això ha generat aquesta indignació creixent. No sé com es mesuren els tsunamis però puc aventurar que serà ben gros perquè volem treballar bé i visitar bé la nostra població i no ens deixen.

  • Damir Garcia: «En recerca, t’omple trobar una aplicabilitat clínica al teu projecte»

    A finals de març investigadors de Vall d’Hebron han seqüenciat el genoma del virus SARS-CoV-2 de dos pacients. El que havia de ser un projecte d’un any de durada, es va convertir en una carrera a contrarellotge per aturar la pandèmia del SARS-CoV-2. En quinze dies, el grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) amb una àmplia expertesa en tècniques de seqüenciació massiva, i la Unitat de Virus Respiratoris del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, seqüenciaven el genoma complet de dues soques del SARS-CoV-2 de dos pacients.

    El treball ha estat el resultat de l’estreta col·laboració entre la Unitat de Virus Respiratoris del Servei de Microbiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i el grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca.

    Parlem sobre la utilitat de la recerca, sobre compartir coneixements, sobre la col·laboració entre grups i sobre com ha canviat el dia a dia dels investigadors científics. Ho fem amb Damir Garcia Cehic, labmanager del grup de recerca en Malalties Hepàtiques del Vall d’Hebron Institut de Recerca.

    En totes les professions que poden aportar alguna cosa a la crisi pel coronavirus els horaris han desaparegut

    Sí. Jo m’aixeco al matí i ja no sé si és dimarts, dimecres o on estem.

    Com és el vostre dia a dia i com veu decidir la col·laboració?

    La jornada laboral a la qual estàvem acostumats ja no la tenim. Passem aquí el temps que faci falta i si hem de venir un dissabte o un diumenge, ho fem.

    Jo treballo com lab manager del laboratori d’Hepatitis virals de l’Institut de Recerca de l’Hospital Univeritari Vall d’Hebron i ara estem col·laborant amb el Departament de Microbiologia de Vall d’Hebron, concretament en el grup de virus respiratoris. Nosaltres ja teníem molta experiència acumulada d’haver treballat molts anys amb el virus de l’Hepatitis C i teníem coneixement de seqüenciació.

    La col·laboració era per combinar coneixements. Ells amb els virus respiratoris i nosaltres amb l’aportació d’haver seqüenciat ja abans i totes les metodologies que havíem posat a punt fins avui.

    La gràcia, en un idioma que entengui tothom, de seqüenciar els virus, quina és? Quin és l’objectiu?

    Ara nosaltres partíem d’una base zero amb la COVID-19. Ha sigut iniciar tot l’estudi però també provar noves metodologies que per molt que tinguéssim avançades per altres estudis, amb la COVID-19 no teníem una base on agafar-nos i començar a estirar del fil.

    Vam decidir que l’anàlisi del genoma complet seria la base. A partir d’aquí, un cop ja tinguéssim el genoma complet ben analitzat, ja podríem agafar i pensar quines estratègies, quin ús li pots donar i com pots continuar a partir d’aquí.

    Els vostres resultats poden servir per a altres recerques que s’estan fent amb l’objectiu d’aturar la transmissió o trobar vacunes per exemple?

    El que és important no és el què un grup pugui fer o deixar de fer, sinó la cooperació i la col·laboració. Nosaltres al final estem treballant a Vall d’Hebron però hem de crear sinergies més enllà i buscar col·laboracions entre grups de recerca de diferents zones. Si el que nosaltres estem fent com equip i puguem descobrir, serveix per un altre grup amb unes línies totalment diferents com podria ser la recerca de vacunes, doncs genial.

    Si nosaltres amb l’anàlisi del genoma del virus aconseguim per exemple trobar una regió interessant, que tingui una variabilitat molt baixa, que sigui sempre igual en tots els casos que tenim analitzats… Doncs això en un grup que tingui més experiència en el disseny de vacunes els hi pot servir per col·locar-li la seva diana. Els hi donaríem informació interessant d’on anar a buscar.

    També ens pot servir per trobar marcadors que també ens donin algun tipus de predicció. En els primers dies de la infecció potser es trobava algun marcador i gràcies a poder analitzar les mostres, podríem haver trobat informació d’una posició o marcador que ens indiqui pacients lleus i així poder diferenciar aquests d’algú que pugui tenir una infecció aguda.

    Són idees d’elements que podem anar trobant perquè evidentment hi ha molts més factors que el virus en si. Tots tenim la nostra genètica i el nostre propi sistema immune.

    Clar, són factors que van més enllà del comportament del virus

    Exacte. És una feina molt complexa.

    També hi ha el tema de les mutacions, que no podeu preveure totalment

    Hem de pensar que és un virus totalment nou. L’Hospital Carlos III de Madrid també té molta experiència en virus respiratoris i ja tenien un punt de partida per fer l’anàlisi i per saber per on havien d’anar. Però en tot el tema de les mutacions, el volum d’informació que necessites és molt gran. I mira que ara tothom està compartint-la.

    A València van aconseguir seqüències parcials del genoma, aquí al Trias i Pujol també han penjat algunes seqüències que estan quasi completes, al Carlos III també… Tothom està compartint i al final és la millor estratègia. Que tothom col·labori donant la màxima informació perquè aconseguim trobar com a mínim informació útil. Dir que és per trobar una solució no ho puc dir, que és molt agosarat, però sí informació útil per poder trobar-li una aplicació en la clínica, en el dia a dia dels hospitals.

    Al final és el treball de moltíssima gent. No serà un sol grup, ni un sol equip de recerca qui aporti. Serà una xarxa de col·laboracions on tothom haurà aportat el seu petit gra de sorra per acabar traient alguna cosa en positiu de tota la investigació que s’està fent, que anem treballant al 200%.

    I ja no és només la part de recerca, també tota la gent que està treballant a la part assistencial: els tècnics que estan a la part de diagnòstic, no a recerca, són gent que ha respost de manera excel·lent. Ens veiem cada dia, perquè tinc la sort de poder intentar ajudar des del laboratori d’un hospital i realment és admirable el què estan arribant a fer.

    També han duplicat la feina perquè arriben més proves

    Sí. És un degoteig constant. És arribar al matí, posar-se la bata i no parar. Hi ha pics de feina brutals. Al final veure com s’està gestionant i com s’està organitzant aporta molt. Per mi, l’experiència de treballar aquí a l’Hospital Vall d’Hebron és excepcional. A ningú se li pot retreure absolutament res. Des del tècnic de diagnòstic passant per tots els estaments: tota la gent de l’hospital ja sigui neteja, el servei de menjador… tothom està implicat al 200%. I realment t’omple molt aquests dies ser aquí. Si has de venir i estar 12 o 14 hores treballant no ho vius com un sacrifici i no penses ‘avui he treballat 14 hores’. Jo hi ha dies que marxo amb ganes de dormir i aixecar-me per tornar a ser aquí.

    Ho vius com una superació, doncs

    Si estiguessis sol, potser seria desmotivant però al final és una qüestió d’actitud: venir a treballar i d’estar tots remant en la mateixa direcció. I clar, jo si sé fer una cosa i cal fer-la, no em puc quedar a casa.

    Algun dia descansareu però

    Sí. Els dies que ens quedem a casa és perquè en alguns casos els seqüenciadors triguen X dies a donar resultats i si estan tots en marxa, tampoc pots fer massa més que esperar els resultats. I aquests són els dies que ens estem marcant com a descans. Potser coincideix que és un dimecres això.

    Si hem de venir un diumenge a la tarda per avançar feina, venim i ja descansarem dimarts. La sensació que hi ha en aquest hospital vagi’s on vagi’s no és de sacrifici ni d’ofec, sinó tot el contrari.

    Fora del dramatisme de la situació, com a investigadors ha de tenir una part molt interessant poder estar dins un projecte així

    Sí. És una motivació pels grups de recerca el fet de poder ser partícips i poder col·laborar. Es pot arribar a pensar equivocadament que vulguem treure articles o el màxim profit per aconseguir algun altre projecte o finançament, però el què més ens omple al cap i a la fi, des del grup d’Hepatitis com a mínim, és que la investigació que puguis fer després tingui una aplicabilitat clínica o una utilitat.

    Que estiguis 10 anys treballant en alguna cosa i que després això on has estat treballant tingui un ús i se li doni un bon ús i sigui útil en un hospital per ajudar a la gent… Això és el que t’acaba omplint més i el que t’acaba motivant més per venir aquí.

    La investigació està en la situació on està en aquest país… el que ens compensa és el punt de satisfacció personal, la il·lusió que et fa treballar aquí, que t’agrada la teva feina i que se’t retorna tota la feina que estàs fent quan aconsegueixes fer alguna cosa que serveixi per ajudar. Tots els qui ens dediquem a investigació bàsica et dirien les mateixes paraules.

    Comentes que ara esteu compartint coneixements però de normal les publicacions no estan en obert. Creus que canviarà la política de privacitat de les revistes? 

    No en tinc ni idea… Que tothom pugui tenir accés a allò que es fa és un tema molt complex… Podria dir-te que tant de bo tot estigués obert i tothom pogués accedir a la informació fiable i verificada però són temes que no em corresponen molt i no ho puc saber.

    A part, situacions com aquesta al cap i a la fi ja existeixen. Hi ha xarxes de col·laboració a nivell estatal des de fa molts anys entre centres. Situacions com aquestes són el que més valor donen: compartir i no només amb grups o laboratoris del mateix centre i que tothom acabi aportant l’experiència que té en els seus àmbits

    La majoria de gent que esteu treballant amb la COVID-19, si bé no veniu tots del món respiratori, sí que veniu del món dels virus: vosaltres des de l’Hepatitis C, el projecte del Dr. Bonaventura Clotet ve del VIH…

    Exacte. I sí però cal ser conscients que al final tots els virus són diferents. Nosaltres hem entrat a col·laborar amb ells sobretot per l’experiència metodològica perquè els virus són totalment diferents. Estem en moments d’assaig-errors i estem encara fent modificacions.

    Vam arribar a seqüenciar dos pacients sencers però per aconseguir això hem hagut de fer molta feina. Hem hagut de provar moltes metodologies diferents i portar en paral·lel moltes tècniques diferents. L’important d’això ha estat trobar la metodologia més que trobar la seqüència que ja és prou per trobar un punt de partida.

    Aquesta fase ja l’hem passat i ara anem tenint-ho tot més preparat. Els experiments i el que fem a partir d’aquest punt esperem que vagin sortint amb més agilitat. Tot és molt sensible. Hi ha tanta gent i tants estaments implicats… I hi ha preguntes que no es poden contestar.

  • #DefensemLaPública demana pancartes als balcons contra la precarització de la vida

    Les xarxes socials s’han omplert des de fa dos dies de missatges defensant la sanitat pública. La majoria d’ells s’han publicat inicialment als perfils de les diverses xarxes de suport veïnal que s’han creat arreu del territori. Xarxes que fan ús de la solidaritat però també de la lluita contra la precarietat per exercir el suport mutu amb les persones més pròximes.

    Després de fer compres a botigues d’alimentació i farmàcies, va ser el torn de donar-se suport i informació laboral. També els grups d’habitatge d’arreu del territori han treballat durant aquestes setmanes de confinament donant suport i informació a les persones vulnerables.

    El plat estrella de tots aquests grups també ha estat coordinar l’elaboració de matyerial com ara mascaretes per dur a centres sanitaris o bé per repartir de nou entre els veïns més vulnerables. Els discursos que es compartien alhora de realitzar les mascaretes per al personal eren de suport a persones que estaven treballant sense tenir garantits els seus drets laborals.

    Així, després d’una mostra tímida el passat 7 d’abril, Dia Mundial pel Dret a la Salut i contra la seva Mercantilització, els moviments socials ens porten una nova edició de ‘llençols blancs als balcons’. Aquest cop, sota l’etiqueta #DefensemLaPública demanen que a partir de dissabte dia 18 a les 20 hores els balcons s’omplin de pancartes.

    En el seu manifest expliquen que «des de l’inici de la crisi de salut pública provocada per la COVID-19, hora darrera hora, les televisions ens han mostrat com el personal sanitari treballa sense el material mèdic i de protecció necessari. Donant-ho tot, en torns laborals interminables i en unes condicions insuportables». Segueixen també amb unes paraules que acusen el departament de Salut de no fer ús de tots els llits de la sanitat privada disponibles. La conclusió on diuen que ha dut la crisi de la COVID-19 és veure que «teníem el sistema sanitari al límit: precaritzat per una dècada de retallades i per l’existència de la gestió privada».

    Així, donat que «el personal sanitari posa en risc la seva salut per atendre la dels altres», diuen que ara «ens toca a nosaltres defensar la pública». Demanen tres coses: coordinar la resposta sanitària i garantir el material necessari per les professionals; intervenir la sanitat privada i posar a disposició tots els recursos per a fer proves massives de PCR i tots els llits hospitalaris preparats per rebre malalts; i, en tercer lloc, controlar de manera 100% pública la indústria farmacèutica per garantir protocol, gratuïtat pel que fa a la recerca i desenvolupament de nous fàrmacs, tractaments i possibles vacunes».

  • Josep Maria Puig: «Si té algú completament ofegat, no pot demanar-li que corri com una llebre»

    Amb la crisi sanitària arran de la pandèmia del coronavirus, el sindicat Metges de Catalunya està actiu més que mai en la lluita dels drets laborals del seu col·lectiu i també pensant en clau de salut pública.

    Així, el sindicat adverteix que iniciar un desconfinament parcial, tal com ha acordat el govern espanyol, sense disposar d’un estudi de seroprevalença del coronavirus que permeti conèixer quin és el percentatge de població afectada per la malaltia de la COVID-19, “podria posar en risc la ciutadania si hi hagués una nova onada de casos greus que requerissin medicina intensiva”. L’organització recorda que l’ocupació de les unitats de cures intensives (UCI) a Catalunya està al voltant del 85% i que, per tant, “el seu marge d’absorció és molt escàs”.

    Més enllà de l’actualitat, cal anar pensant en què s’haurà de fer un cop s’avanci i es surti d’aquesta etapa. Parlem amb Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya sobre política, drets laborals, gestió i incompetència.

    Amb el coronavirus podríem dir que dins els hospitals han desaparegut les especialitats. Des de Metges de Catalunya a l’estiu ja denunciàveu que els pressupostos estaven afavorint que les llistes d’espera encara s’allarguessin més i ara s’han sumat les aturades… Teniu demandes concretes sobre això?

    L’any 2017 el conseller Comin en vista del creixement de les llistes d’espera va decidir posar 57 milions d’euros damunt la taula per accelerar totes les intervencions i intentar disminuir llistes d’espera durant un any. Al cap de l’any, en fer l’anàlisi, es va veure que l’objectiu era un reduir un 10% i va aconseguir reduir un 0,5%. El què va aconseguir amb aquests diners va ser en realitat parar el creixement de les llistes d’espera, que era una constant.

    Ara, tres anys més tard, i els nous pressupostos, si s’aprovessin destinen 20 milions a reduir llistes d’espera. Si es van posar 57 i es va aconseguir parar sense reduir, com m’expliquen que vostès amb 20 milions reduiran llistes d’espera? A qui volen enganyar? És evident que vista la realitat no es proposen fer res significatiu.

    Ja comencem a veure que una cosa és el què es diu, i la intenció i l’altre la viabilitat del què estan prometent. Això es multiplica per tres o per quatre o no anirem enlloc…

    Ara, i és obvi, amb la voluntat de parar la pandèmia s’han aturat moltes altres coses. Totes les mesures sobre què fer després s’haurien d’anar pensant ja?

    Molt més. I no pinta massa bé perquè el Govern està insistint a aprovar aquests pressupostos, uns pressupostos que castiguen la sanitat d’una forma vergonyosa.

    Pensi que la Generalitat ha tingut un augment en els últims 10 anys del 30%. Un 30% més de diners disponibles a repartir entre totes les conselleries. La cosa lògica seria que amb una gran sensibilitat social un percentatge més gran anés a sanitat i a educació i altres partides es veiessin una mica disminuïdes. Si tinguéssim un gestor normal i corrent faria el repartiment proporcional a cada conselleria.

    Doncs nosaltres tenim un 30% del pastís de més que ens arriba de Madrid però es decideix que a sanitat li toca un -1% d’aquest 30% respecte el què hi havia l’any 2010. Aquesta és la sensibilitat social del nostre Govern que vol seguir aprovant aquests pressupostos amb un infrafinançament absolutament vergonyós. És de les més baixes, per no dir la més baixa després d’Andalusia, de tota Espanya. No pinta gens bé com anirà la sanitat pública i molt menys les llistes d’espera que si fins ara anaven creixent, es dispararan d’una forma alarmant.

    Parlant aquests dies amb professionals sanitaris, davant la problemàtica del material alguns em comentaven que ara cal prioritzar que la sanitat tingui tots els recursos sanitaris per fer front a aquest tipus de crisi, que la seva lluita per un millor reconeixement i per repensar la retribució que es mereixen pot esperar. Servirà aquesta crisi per cuidar més la sanitat?

    No hi ha possibilitat que cap sistema estigui preparat sense tensions per enfrontar una pandèmia com aquesta. No podem tenir 2000 llits d’UCI per si un dia ens agafa un virus d’aquests però és evident que no podem tenir només 500 com teníem abans. Una de les ràtios més baixes per habitant de tot Catalunya. Estàvem al voltant de 8 llits d’UCI, comptant pública i privada, per cada 100.000 habitants. Alemanya en té 29. Pràcticament quatre vegades més. Els Estats Units en té 36… Està clar que estàvem molt per sota del què necessitàvem. No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat. Això és un reflex de la inversió que es vol fer en salut pública.

    A Europa, la mitjana està en una inversió del 7,5% del PIB. Hi ha països veïns amb els quals ens podem emmirallar com França o Alemanya que el que inverteixen està en una mica per sota del 9% el primer i en una mica per sobre del 9% del PIB el segon. Espanya, tenint en compte que s’inclou Catalunya que estira en negatiu, està en el 5,9% del PIB. Catalunya està en un 3,9%.

    No se li poden demanar «peras al olmo». Vostè si té algú completament ofegat, no li pot demanar després que corri com una llebre. No podem estar preparats sense tensions però sí que podem estar en molta millor situació.

    No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat

    Ara s’estan fent moltes contractacions extres i això vol dir que hi ha moltes persones preparades sense feina habitual tot i que hi ha mancances de professionals constantment. A part hi ha el tema dels residents.

    Això és una altra bufetada i mostra de quina és la sensibilitat a nivell estatal també perquè aquest decret ve de Madrid. Hem de tenir en compte que aquests residents acabaven cap al 20 de maig i se’ls hi fa una pròrroga perquè no s’incorporaran els nous residents perquè s’ha paralitzat el país. El què no podia passar és que marxessin els que hi ha ara, per tant se’ls hi pròrroga el contracte.

    En comptes de contractar com a especialistes que ja són decideixen prorrogar el contracte de resident… per tant mantenim uns sous de misèria. Pensa que un MIR està al voltant d’uns 1200 euros al mes de sou.

    Ja ens poden sortir a aplaudir, ja ens poden raspallar per la televisió, ja ens poden dir els sanitaris, els herois… que ens tracten com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules.

    Els discursos són molt agradables i van en la bona direcció i els fets no van cap a on diuen ni aquí ni allà. Estem massa acostumats que el que diu un polític és qualsevol cosa menys la veritat. Això es va traduint i concretant en mostres que ens ensenyen que el què escriuen és totalment del què parlen. És totalment escandalós mantenir especialistes com a aprenents.

    Després hi ha els que havien de triar plaça que començaran més tard i per ells és una situació d’incertesa

    Aquí ja és més difícil repartir responsabilitats perquè tot el país està paralitzat i és un mal que afecta a tothom… Penja de la pandèmia, no és voluntat política que aquests no s’incorporin. Sí que es veuen damnificats, però com es veu damnificat el 80% del teixit social del país. Sí que es pot acusar d’estar pagant amb mà d’obra barata els especialistes.

    Tornant a què passarà després i a les gestions que s’hauran de fer: hi ha el tema del Fòrum de Diàleg Professional que en unes declaracions seves deia que s’estava caminant en cercle i no s’avançava. Com ho reprendrem?

    No hi ha una gran confiança perquè els mateixos que ens han situat en aquesta situació extrema a la sanitat pública són els que ens han de treure. Que qui m’ha provocat l’incendi me l’hagi de venir a apagar no em tranquil·litza excessivament. Aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses. El diagnòstic de què li passa a la sanitat catalana s’ha fet moltes vegades i tots el tenim molt clar. És evident que el problema està en el finançament. Muntar taules de diagnòstics per parlar de què hem de fer és com diuen els castellans marear la perdiz.

    Ja sabem què necessitem altra cosa és, si poses els mitjans, parlar com ens podem anar reorganitzant perquè el món és dinàmic i la medicina s’ha d’anar adaptant a la realitat. Això sí que vol dir seguir fent canvis estructurals i organitzatius però sense els diners no farem més que donar voltes en cercle.

    Amb el tarannà que hi ha hagut fins ara, que era tenir-nos entretinguts, ser cordials i anar parlant i anar a la nostra sense fer el mínim cas, a què es planteja i es demana… no és més que un instrument per distreure.

    Ja ens poden sortir a aplaudir que se’ns tracta com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules

    Un dels punts era com treballar l’atenció primària i com fer que la societat es tornés primarista. Ara està havent-hi de nou conflicte amb els CAP.

    És exactament el mateix. S’ha parlat molt de la primària: la porta d’entrada al sistema, se’ls ha de cuidar… No hi va haver cap canvi respecte a la primària fins que es va fer una vaga de quatre dies on va anar-hi el 80% del personal. Està costant una eternitat que aquells acords que es van signar realment s’implementin en el dia a dia.

    Quan es demana a tot arreu, experts, societats científiques, que la primària ha d’estar ben dotada perquè després l’especialitat hospitalària no es vegi carregada això vol dir que el 25% del pressupost sanitari ha d’anar a la primària. Estem en el 15, 16, 17% en el millor dels casos i els pressupostos segueixen igual. Ni cas d’aquest 25% i mentre tenim aquests números aniran dient com estan de preocupats per la primària i com fer-la sostenible quan els tenen amb l’aigua al coll. Aquesta és la constant que tenim. El discurs en una direcció i els fets en 180º de diferència.

    Som una societat prou madura perquè els polítics ens diguin quina societat volen d’ara endavant. Si volem un model de societat on la iniciativa privada prengui el relleu i amb un model tipus americà o volem una societat com els països del nord on hi ha una redistribució de la riquesa nacional a través dels impostos i on hi ha els diners necessaris perquè tot allò relacionat amb el benestar social funcioni. De manera que hi ha polítics que ens diuen que el model primarial és molt millor i uns altres que poden anar en una altra direcció. Que cadascú ens expliqui què vol fer, no que digui el que la gent vol sentir, sinó el què farà.

    Relacionat amb el seguiment de la població que és el que fa la primària, ara amb l’envelliment i la cronificació de la població ha explosionat com estan les residències quant a recursos, infraestructura i com està el seu personal. És un error que això depengui del Departament d’Afers Socials i Família o hauria de dur-ho Salut com s’ha fet ara durant la crisi?

    Jo diria que no és tan important de quin departament penja sinó quina concepció es té d’això. Hauria de ser un servei públic perquè realment ho és però s’ha anat privatitzant d’una manera gairebé total. Residències públiques hi ha poquíssimes i privades-concertades ho són gairebé la majoria. Quan algú ha de fer un negoci té diferents maneres d’entomar el negoci perquè sigui rendible. M’invento les xifres perquè s’entengui: quan l’administració pública diu que un llit de sociosanitari costa 10, quan decideix que enlloc de tenir-ho ell ho donarà a concurs perquè ho gestioni una empresa privada ho dóna i ho autoritza per menys que ho gestiona ell i en fer això estaria, en externalitzar-ho per menys podria dir que està utilitzant bé les diners públics. La realitat desmenteix que sigui el mateix servei perquè aquesta empresa que agafa això amb un finançament insuficient ja ho sap que ho agafa així i voldrà fer negoci.

    Els negocis es fan tenint tres potes fonamentals: menys gent de la que necessites per atendre els malalts, per tant van tots sobrecarregats i traient la llengua contínuament; gent més mal pagada i precària i a més a més amb una estructura de qualitat professional diferent de la que s’utilitza en els estàndards públics i dels que es consideren correctes. Si per tants pacients s’han de tenir dues infermeres jo en tindré una i contractaré una auxiliar que costa menys diners. Per tant pago malament, tinc menys gent, la tinc més precària i així faig el negoci. Això és un low cost. I aquesta realitat que és coneguda ha estat consentida i encoratjada des dels poder públics des que va començar la crisi que podem situar més o menys el 2010. Això ho va començar el senyor Mas

    D’aquella època va sorgir també la famosa i polèmica frase de qui va ser director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat, Daniel De Alfonso: «ens hem carregat la seva sanitat»

    És tota una forma de fer que està provocant uns resultats que eren esperables. Com vol que aquestes residències que se’ls hi està donant una quantitat de diners per totes les persones que tenen absolutament insuficient sobrevisquin i a sobre facin negoci? Alguna cosa ha d’estar agafada amb pinces.

    Això és fruit de voler anar privatitzant tots aquests serveis socials que hauria de donar l’administració publica però els ha externalitzat, els ha subrogat i a partir d’aquí els ha fet malbé. I això és el que ha passat amb la gent gran que la tenim aparcada amb unes condicions que no són les ideals i el resultat és el que és, una mortaldat tremenda.

    S’arrossega d’aquella època aquesta situació i la pèrdua de llits i professionals que no s’ha revertit en cap moment

    No. Les proclames que s’han revertit les retallades és totalment falsa. S’han perdut uns 1020 llits d’aguts, d’hospital que atenien gent malalta, no anaven allà a passar el cap de setmana, 780 llits han desaparegut de sociosanitaris que seria un entremig entre anar a l’hospital i tornar a casa, de metges d’Atenció Primària se n’han perdut prop de 1000… Aquests metges visitaven gent, no estaven a la consulta jugant al solitari, estaven treballant. Això és una sobrecàrrega de treball pels que s’han quedat i si a més en determinades dates com vacances no es substitueixen, la tensió a la qual estan sotmesos els professionals els últims anys és de vergonya.

    Ara se’ls hi fa donar un do de pit sense els instruments necessaris per no caure malalts ells, la seva família ni contagiar la resta de la població i, en plena crisi, en plens agraïments, tens l’escarni del ‘no us preocupeu que als que arribin els seguirem collant, els pagarem com aprenents quan ja són especialistes’. Tots els senyals que ens vénen des del món polític no són gens engrescadors de què passarà després.

    Una altra frase que es repeteix com un mantra però no és soluciona és que si la sanitat funciona i ha sobreviscut és gràcies als seus professionals

    És una esquizofrènia. Estan dient una cosa i fent una altra. Nosaltres hem fet una petició formal al Servei Català de la Salut perquè els residents que s’incorporin aquí a Catalunya com especialista, si el ministeri decideix mantenir el sou que tenien, que l’administració catalana el completi i els hi paguin com el que treballen, com especialistes, com el que són. No estem demanant res fora de lloc, eh. Estem parlant que aquesta gent rebi com a mínim 250 euros més al mes perquè s’ho mereixen. A cap lloc del món la qualitat assistencial que tenim aquí està pagada com està pagada aquí. Creua els Pirineus i els sous es doblen i la feina disminueix. És una realitat molt punyent.

    Ens creiem la propaganda política i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides

    A quasi totes les teves respostes aportes dades i comparatives

    Tinc una obsessió per no mostrar només opinions, que evidentment les tinc, sinó fets objectius i contrastables. Si la gent que governa ens digués el que està fent bé els podríem seguir votant però que no ens tractin com nens de primària que no ens adonem de res. Però responsabilitat de la gent segueix existint quan tria la gent perquè ens mani. Si som prou babaus per seguir mantenint els mateixos com estem fent doncs ja tenim el què ens mereixem…

    Hi ha una definició de política feta pel Voltaire, que és absolutament vigent, que diu que la política és l’instrument que utilitzen els homes sense escrúpols per governar als homes sense memòria. Aquesta és una realitat tremenda.

    Ens creiem la propaganda i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides.

    També un altre aspecte és el cas que us fan. Ara que hi ha una emergència sanitària evidentment tothom parla de vosaltres però en una situació normal, com està la sanitat no ocupa massa espai

    Penso que s’entén bé en quina direcció anem i quines polítiques ens volen posar damunt de la taula. Està clar que anem cap a una situació cada cop més americanitzada. Si un sotrac com aquest fa que el rumb canviï una mica… D’alguna cosa ens haurà servit. Però necessitem sotracs d’aquesta magnitud perquè si no la línia de destrucció serà lenta i segura sense que els tremoli el pols.

    Sense vosaltres estaríem molt pitjor. Això va quedar claríssim amb la vaga del 2018. El suport públic dels mitjans de comunicació va pesar moltíssim a l’hora de torçar el braç. Sense mitjans de comunicació estem morts. En el nostre cas vau ser fonamentals. La post crisi no serà «ja ens hem sortit». Haurem de parlar de nou amb vosaltres.

    Caldrà fer comprensibles, senzills i raonables els motius. Que no ens estem inventant historietes, que estan fomentades en fets reals. Que ens expliquin la veritat i cadascú escolli el model que cregui que va millor socialment. Els hauríem de poder inhabilitar com a càrrecs públics. Res de multes, inhabilitar després de la crisi per provocar problemes públics. Inhabilitats i si tenen un ofici cap allà però la majoria no en tenen i maneguen les coses sense tenir expertesa ni en una sola cosa de la societat. Què fem amb un ministre de sanitat a Espanya que és filòsof?

    Això del govern dels millors? El govern dels millors amics, els que tenen una adhesió inquebrantable. Aquests són els polítics que ens estan governant.

    S’han estrenat d’una manera a més…

    Si si han tingut mala sort… i això dóna carnassa a la dreta i a l’extrema dreta i fomenta el populisme. Si els que hi ha ho han fet tan malament hem d’anar als qui ens poden salvar i per tant ens anem en mans de la dreta. El què passa als Estats Units, que s’han tirat en mans del pitjor perquè estan desesperats i és el que està passant a Itàlia i al Brasil i el que pot acabar passant aquí

    I és cíclic… tornem al tema de la memòria
    La història es repeteix. Això és una de les coses que crida l’atenció. És molt més antic que la frase del Voltaire, però Heráclito de Éfeso deia que tot canvia, res queda igual, tot agafa un altre caire, excepte la història. Es repeteix sempre i es fa sempre amb sang. És l’única cosa que la humanitat repeteix… Anem vestits d’una altra manera però pensem exactament igual que els homes primitius

  • Un desconfinament per fases, estratificat i sota estudi epidemiològic constant

    Tot i que a partir d’aquests dilluns el govern espanyol aixeca el confinament total, des del Govern de la Generalitat de Catalunya segueix assenyalat com a irresponsabilitat aquesta decisió. Davant el que veuen com una situació que pot afavorir un rebrot de casos, han explicat en roda de premsa les mesures que creuen que s’han d’aplicar des del Govern i també per part de la població.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat que des del Govern: «no defugim de tenir cura de la ciutadania de Catalunya i explicarem de quina forma segura s’han de fer les coses i en quins moments d’acord amb dades epidemiològiques i científiques i no basades en quan cauen els festius». Així, la consellera de Salut Alba Vergés sense haver afirmat que cal desobeir la decisió del Gobierno ha demanat que la gent es segueixi quedant a casa.

    Mentrestant, han explicat que des de Salut i des de la Generalitat s’estan preparant perquè el desconfinament sigui segur, amb dades, transparent: «que poden haver-hi rebrots i que intentarem evitar-los i per això ens preparem amb el sistema assistencial però també amb sistemes de vigilància, amb l’àmbit comunitari i en fer aquesta comunicació del risc». «Si demanem unes mesures que són estrictes, complicades, que ens trenquen la societat i la gent no les entén… és difícil que les puguin complir», ha tancat Vergés.

    Un procés transparent i segur

    La consellera ha indicat que el desconfinament hauria d’iniciar-se a finals d’abril i no ara i que hauria de ser escalat, progressiu i segur, per fases i protegint els grups de risc.

    I és que les dades diuen que ara els pacients crítics s’han estabilitzat en els 1600. En aquest sentit, Vergés ha volgut agrair-ho al sobreesforç dels professionals: «hem aconseguit controlar allò que ens feia tanta por». «El sistema està aguantant i està aguantant molt bé però continuarem tenint molta pressió». «Les mesures de confinament han funcionat i ens han permès tenir un sistema per atendre tothom». Amb aquestes idees, Vergés ha apuntat que no s’hi valen precipitacions i que una «obertura prematura del confinament pot comportar un repunt i un rebrot», ja que no s’ha pogut encara baixar la corba i el sistema pot no sostenir-se si el rebrot es dóna ara. El desconfinament no hauria aleshores de començar fins que no passessin 15 dies des de l’arribada del pic i, mentrestant, han explicat, tenir controlats els focus calents com serien la gent gran.

    Així, el Dr. Joan Guix, secretari de Salut Pública, ha explicat que, si seguim així, amb els indicadors epidemiològics actuals, en dates pròximes estaríem en condicions de començar el desconfinament per tornar a una «nova normalitat» i, durant aquest temps «mantenir la incidència de nous casos per sota el llindar de la capacitat del sistema de salut». Per Guix, el procés de desconfinament ha de ser «transparent amb fets objectius i estratificats segons grups d’edat, geografia i grups professionals». A més, també un procés «reversible en tot moment si els indicadors i monotorització així ens ho indiquen».

    El control s’articularà a partir d’un sistema de vigilància que detecti i aïlli casos i que estudi els contactes amb PCR i altres tipus de test, elaborant indicadors de l’evolució, monotoritzant l’impacte i fent estudis de seroprevalència a la població.

    En un altre àmbit, Guix també ha explicat que es treballarà des del sistema sanitari per seguir atenent pacients COVID i recuperar l’atenció a altres patologies. També, seguir garantint la salut dels professionals i actuar sobre les residències serien dos punts que Guix ha volgut assenyalar. També ho ha fet destacant el paper de l’àmbit comunitari per abordar determinants de salut i factor psicosocials: «la sortida d’aquesta crisi no pot basar-se en desigualtats», ha sentenciat.

    Perquè això no passi, cal implantar salut en totes les polítiques que s’executin: que, com assegura ja s’està fent, «tots els departaments de la Generalitat estan encaminades a un mateix objectiu, vèncer el coronavirus».

    Un desconfinament per fases i no encara

    Així, han determinat tres grans passos: confinament, desconfinament progressiu i, per últim, retorn a la nova normalitat. Per passar d’una fase a l’atra amb garanties de seguretat, Guix ha explicat que cal tenir cobertes cinc dimensions essencials: tenir capacitat assistencial dins el sistema, un coixí suficient per fer front a qualsevol rebrot; tenir capacitat de realització de test, tenir capacitat d’implantar mesures de distanciament social i mesures higièniques; tenir capacitat d’identificar casos i contactes per procedir a aïllaments i quarantenes i tenir capacitat per conèixer la tendència de la pandèmia.

    Els condicionants que acompanyaran aquests àmbits seran que el sistema sanitari i en concret les UCI tinguin capacitat de resposta, controlar els punts calents (residències sobretot), garantir la seguretat dels professionals i veure una tendència clara i sostinguda en la regressió de l’epidèmia.

    Així, es passarà d’un punt a un altre «no perquè sigui dilluns de pasqua, sinó perquè es compleixen els requeriments». «No ens lliguem en dates, ho garantim per fets i seguretat», ha dit Guix.

    Així, primer caldrà tenir tot això controlat i iniciar proves i tests a la població per fer l’estudi i la vigilància. Segons el Dr. Fabregat, director general de recerca i innovació en salut, s’augmentarà la capacitat i disponibilitat de tests ràpids: «Ens veiem amb capacitat de poder arribar a sectors de la població amb els quals no teníem aquesta capacitat». Saber i conèixer la taxa d’immunitat de la població ajudarà a establir un o altres metodologies. Pel que fa a les residències, Fabregat ha explicat que s’estan realitzant 1200 test al dia i que ara hi haurà la capacitat d’arribar als 1800. A més, dins l’anomenat programa Orfeu, es realitzaran 170.000 test en un període cinc-sis setmanes. L’estudi de seroprevalència permetrà a més poder saber quanta gent està protegida.

    Més enllà, en una segona fase del desconfinament, la gent sana ja podrà començar a sortir al carrer sense necessitat que sigui per treballar només i això també estarà aplicat a infants. Serà d’ús obligatori seguir les mesures d’higiene i distanciament i fer ús de les mascaretes. En una tercera fase es passarien a obrir restaurants i bars però seguint les mateixes normes i ja, en una quarta fase, passaríem a l’obertura d’equipaments culturals i escoles.

  • La dificultat de sostenir el sistema de salut expressada per treballadors del Clínic

    Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».

    Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.

    El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.

    Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.

    Innovar davant la manca de recursos i espais

    «Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».

    A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».

    A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.

    Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»

    Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».

    La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa

    La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».

    Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».

    En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»

    Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».

    Les baixes i diferències entre el personal

    Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.

    La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.

    Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».

    A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.

    A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.

    Sindicats exigiran responsabilitats

    Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».

    Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».

    «Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.

    En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.

  • «El dia a dia és molt estressant i el més dur és que els pacients marxin sols»

    Montserrat Padilla és infermera a l’Hospital de Martorell, un hospital comarcal que tot i el seu volum s’ha vist afectat plenament per la COVID-19. El virus ha modificat el dia a dia del centre i ha provocat la reestructuració de molts dels seus serveis.

    Parlem amb Padilla de com el més dolorós és acomiadar des de la distància les persones més greus i com això està impactant en la feina del personal sanitari. També, i una vegada més, la denuncia principal és la manca de material.

    Quin és el vostre dia a dia a l’Hospital de Martorell?

    Tenim una mica de tot. Des de pacients que hem de corre i els hem de derivar, pacients que arriben molt justets i veus que no es podrà fer massa i acaben morint… Els hi donem confort fins a l’últim dia però és molt trist. No hi ha família ni ningú proper amb ells. Estem nosaltres però és molt dur.

    Després també hi ha casos de gent que quan està més estable podem derivar cap a l’hotel que tenim habilitat i això es porta millor.

    En general el dia a dia és molt estressant. La part que marxin sols és molt dura.

    Quins recursos utilitzeu per arribar a les famílies? S’han sentit moltes iniciatives aquests dies.

    La setmana passada em vaig trobar amb un cas d’un avi, molt agradable pobret, que no duia res. No tenia mòbil ni tan sols les seves ulleres perquè havia ingressat d’urgències. De les donacions que anem rebent a l’hospital, que estan super bé, hi ha una que ha consistit en uns telèfons petitons que es poden rentar, que es poden posar sota l’aixeta. Parlem amb els familiars perquè es baixin una aplicació i es connectin i així poden fer videotrucades.

    Vaig portar el mòbil a l’habitació i el pobre home va poder veure a la seva filla, als néts, a la seva dona i va parlar amb ells una estoneta. La veritat és que poder fer això està molt bé.

    A banda, encara que no els puguin veure, si els hi volen portar algun efecte personal com un mòbil o les ulleres en aquest cas o un llibre doncs també ho acceptem. Ho deixen a la recepció, ja que no poden accedir a les instal·lacions de l’hospital, i nosaltres els hi facilitem.

    Heu de mantenir també aquesta distància de seguretat i encara que pugueu fer de missatgeres però tota la part més humana que de sempre s’ha tingut des d’infermeria s’ha perdut en no poder tenir contacte. Entenc que poder presenciar i facilitar aquests gests us reconforta.

    Sí, la veritat és que sí que serveix. Tenim una mica de tot. Hi ha moments que estem contents però hi ha moments que plorem bastant.

    La saturació també us ha marcat diferències a les rutines entre treballadors. Us impedeix compartir aquests moments de dificultat?

    Ha canviat la situació però també és cert que aquí a l’Hospital de Martorell som com una petita família. Tot i que hem tingut prou baixes de companys, alguns que han estat molt malament, altres que han estat malament però ja s’estan recuperant i estan tornant una altra vegada, la veritat és que entre nosaltres ho portem bastant bé. Fem un bon equip i ens donem suport. Parlo a nivell d’infermeria, supervisors d’infermeria i auxiliars. Hi ha dies que si tenim algun problema, en algun moment és fàcil que facis una mica de davallada però sempre hi ha algú que et dóna suport.

    Des de l’Hospital també us han facilitat ajudes?

    Tenim suport psicològic. Es va crear un grup de whatsapp des de l’hospital que funciona com a canal i on hi som tots els treballadors. No podem escriure però si rebre informació. Per allà ens van explicar que hi havia un equip de psicologia al qual ens podríem dirigir.

    A nivell de salut mental ens han ofert suport de tota mena però el què ens passa és que tenim manca de material… Anem justets però de moment anem fent.

    S’han marcat protocols des de l’Hospital pel que fa a la comunicació amb les famílies? Com ho feu?

    S’han repartit els metges de tal manera que hi ha uns quants que es dediquen a passar visites i altres que es dediquen a trucar als familiars i explicar o bé l’evolució o bé que hi ha hagut una defunció. Si es donen d’alta, si s’ha de traslladar, si ha empitjorat i s’ha de traslladar a un altre hospital… o per dir simplement que segueix estable.

    Nosaltres en el full d’infermeria ho veiem si han parlat amb el fill i què li han comunicat i també podem explicar això als pacients ingressats.

    De la mateixa manera què ha canviat el contacte amb el pacient també amb els familiars… Per molt que pugueu recorre a oferir videotrucades.

    Avui en dia també la majoria de malalts tenen mòbil però sí que és veritat que quan empitjoren clar aquest recurs ja no el tenen i una videotrucada no farem si no estan bé. Aleshores ja és el metge el qui truca i el qui va explicant l’evolució fins que els hi diu que ha mort…

    Fer entendre això als pacients sí que es deu veure diferent segons la seva edat.

    Sí perquè els més grans es posen molt neguitosos, molt. I, clar, si estan molt justets, es troben sols, potser es tracta d’un avi que era molt autònom i de sobte quan ingressa veu que no es pot aixecar… Res ajuda. Nosaltres estem amb ells i els intentem facilitar tot però és molt difícil dur-ho bé.

    Els que comparteixen habitació encara poden tenir una mica de conversa i es relacionen però els que estan sols, no. A l’Hospital també els hi han facilitat targetes de televisió gratuïtes perquè puguin veure-la i distreure’s. Això no pal·lia el malament que estan però facilita les coses i suma per ajudar tot el que es pot.

    Aquesta dedicació requereix temps. Amb les baixes que comentaves, heu vist que us costa més arribar?

    Nosaltres som de portar entre 10 i 12 pacients per infermera i ara ens han baixat les ràtios a 8 però perquè no executem una dinàmica normal. Trigues més de l’habitual entre que et vesteixes, entres, et vas traient capes… Però ni que costi sempre trobes un moment perquè saps que estan passant-ho malament. Intentem així estar una estona amb ells, amb alguns aprofitant el temps de la higiene. Amb els que són autònoms igualment els hi preguntes sovint com estan perquè xerrin una mica i els hi deixes clar que estàs allà amb ells, encara que estiguin sols familiarment parlant.

    Us està costant adaptar-vos? Com porteu els torns?

    Jo vaig estar molts anys a planta però vaig passar a laboratori per reducció d’horari en tenir dos fills petits. Ara he passat de nou a planta… Des que ha començat tot sí que he tingut dies de descans però sí que he passat de fer mitges jornades a guàrdies senceres. S’ha hagut de fer així perquè amb tantes baixes i tanta feina anem «a lo que puedas y donde puedas».

    Els caps de setmana o fem mig dia els dos dies o 13 hores un dels dos. Ens ho pregunten i respecten bastant el què cadascú demana però anem fent dia a dia. No sé si el cap de setmana vinent em necessitaran.

    Per les persones que no estaven tant en primera línia trobar-se amb pacients més greus estan afectant?

    L’Hospital de Martorell en ser un comarcal molt petit totes hem passat per planta. Més o menys sabem com va tot l’hospital. És diferent un gran que agafaria molta més cosa. Ser petit fa que sigui més fàcil.

    No es fan consultes, no es fan extraccions… moltes coses no estan operatives i ara estem tots ubicats a planta. Però insisteixo, sempre pregunten per quins torns pots fer i fins i tot ens deixen que ens canviem entre nosaltres els serveis per poder estar una setmana seguida a un mateix lloc i treballar més tranquil·la sense anar-te canviant de pacients cada dia.

    Entenc que ser petits i que us conegueu tots més ajuda i fa família

    Sí. Ens veiem i anem cansats i a alguns sí que ens està tocant una miqueta però ens fa il·lusió veure’ns…

    Heu xerrat d’expectatives de futur?

    Diumenge de guàrdia ho comentàvem a l’hora de dinar i estem desanimats. No veiem el final, ni com acabarà això, ni què passarà. No vam saber arriscar-nos a pensar en dates.

    De dissabte a diumenge ens van dir que hi havia menys ingressos i semblava que la cosa baixés però de diumenge a dilluns un altre cop estava ple. No ens plantegem quan acabarà. Anem treballant el dia a dia.