Just Deploy It!

Autor: Daniel Gallego Díaz

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • Temporalitat i precarització al servei del 061 externalitzat a Ferrovial

    Fa més de quatre mesos que els sindicats de la plantilla que atén les trucades del telèfon 061/Salut Respon, cabdal en temps de pandèmia i d’atenció telemàtica, van denunciar l’alta càrrega de treball. Ha passat el temps, però no han canviat les condicions ni les situacions en què es troben les treballadores. De fet, Salut no ha fet cap canvi, més enllà de prorrogar el contracte d’externalització amb Ferrovial el mes de novembre.

    Alane Chaparro, membre de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), va treballar atenent trucades a una sala del 061/Salut Respon des de l’agost fins al gener, quan, a diferència de la dinàmica comuna, no li van renovar el contracte. Explica que la pràctica que realitza Ferrovial és allargar els contractes eventuals fins a l’any, moment en què per llei haurien d’esdevenir indefinides, quan són acomiadades.

    No té sentit que un servei públic, i més en pandèmia, tingui com a únic objectiu el benefici econòmic d’una empresa

    «La Generalitat dóna subvencions a l’empresa per fer formació, i com més gent formi, més diners rep Ferrovial», argumenta Chaparro com a explicació per a l’alta inestabilitat de la tasca. A més, «de cara a la galeria sempre queda bé dir que has contractat molta gent», afegeix.

    El nivell de rotació és tan alt que, segons la sindicalista, tota la plantilla té contractes eventuals o d’obra i servei, de manera que poden ser acomiadades en funció de la càrrega de treball i abans de l’any sense cap justificació. «En els mesos que he estat han entrat i sortit unes 400 persones. Hi ha hagut un parell d’acomiadaments massius«, explica l’Alane Chaparro.

    La ja extreballadora considera que el fet que el servei estigui externalitzat és «un problema» i no entén com un servei telefònic que dóna servei a tota la població, així com a equipaments de la xarxa pública de Salut, no es gestioni directament des del departament. «No té sentit que un servei públic, i més en pandèmia, tingui com a únic objectiu el benefici econòmic d’una empresa», diu en referència a Ferrovial. «Se’m fa difícil entendre que una extensió del sistema sanitari públic sigui privada», afegeix.

    Chaparro relata que Ferrovial intenta «reduir constantment el temps de trucada, contractar gent nova o acomiadar persones si un mes baixen les trucades». La sindicalista apunta clarament a un culpable: «Els enemics que fan mal a la sanitat pública no és només Ferrovial, sinó Salut i, per tant, ERC», diu. Afegeix que «cal assenyalar perquè les responsabilitats tenen nom i cognoms i s’han de depurar».

    Acomiadada després de fer acció sindical

    La pràctica més repetida a Ferrovial segons Alane Chaparro, allargar el contracte justament fins a l’any, no es va repetir en el seu cas. La treballadora considera que el motiu és que pocs dies enrere havia començat a fer sindicalisme. «Totes les persones que van acomiadar el 31 de gener portaven des del març. Totes menys dues», diu referint-se a ella i a una companya «que va estar molts dies de baixa». En el seu cas, que van entrar a l’agost, la pràctica comuna de Ferrovial hauria estat mantenir-les contractades durant més mesos.

    No és l’únic servei externalitzat per Salut a Ferrovial que ha aixecat polseguera

    «El contracte se’m va acabar nou dies després de fer acció sindical. No em renoven el contracte, tot i que no rebo cap informació i he d’entendre per mi mateixa que estic acomiadada», diu. «No crec que sigui casualitat que tothom a qui han acomiadat sigui del març menys dues, i que una d’elles estigui sindicada», protesta.

    En aquest sentit, Chaparro assegura que de moment ha fet una denúncia individual, tot i que explica que «estem treballant per fer-ne de col·lectives». Amb tot, reconeix que aquest aspecte «s’ha d’acabar de concretar» i encara no pot facilitar més informació.

    La relació entre Salut i Ferrovial

    El servei del telèfon d’atenció sanitària 061 no és l’únic servei externalitzat per Salut a Ferrovial que ha aixecat polseguera des que va començar la pandèmia per Covid-19. El col·lectiu sanitari i bona part de l’opinió pública es va oposar a l‘externalització del servei de rastrejament de casos positius.

    Al llarg de l’explotació per part de Ferrovial es van reportar nombrosos problemes, com ara el fet de no permetre que la plantilla respectés la distància de seguretat a l’entrada de les instal·lacions o greus errors de programari que inutilitzaven la tasca. Per aquest motiu, i quan va començar la campanya de vacunació, Salut va decidir internalitzar el servei.

    Ara bé, no va acabar aquí el problema. El col·lectiu de rastrejadors acomiadats en el moment en què Salut va prendre les regnes del servei, Scouters en Lluita, critica que la Generalitat no els va avisar de la finalització del contracte amb Ferrovial i els va acomiadar sense permetre’ls, de forma efectiva, incorporar-se al servei internalitzat.

  • Exrastrejadora de Ferrovial: «Salut deixa més de 600 persones al carrer sense dignar-se a parlar amb la plantilla»

    L’1 de febrer va canviar la gestió del sistema del rastrejament de casos de Covid-19, tal com va anunciar Salut poc abans que acabés l’any. Ara bé, l’avís als 849 treballadors no es va fer fins quinze dies abans de la data, dues setmanes després que s’anunciés a la premsa. Carolina Soto-Aliaga, portaveu d’Scouters en Lluita, considera insuficient l’opció de Salut d’inscriure’s a la borsa general i avisa que continuaran mobilitzant-se i que emprendran accions legals per exigir la subrogació.

    Avui dia, els rastrejadors de Ferroser-Ferrovial ja no esteu fent la vostra tasca. És correcte?

    Dels 849 rastrejador que érem, tenim constància que han estat agafats per una borsa de Salut unes 200 persones. O sigui que des del dia 31 a les 22.00 hores, ens hem quedat al carrer 649 rastrejadors.

    Com us heu organitzat per formar ‘Scouts en lluita’?

    Estàvem dividits en tres torns -matí, tarda i cap de setmana- i a dos centres diferents -Sant Joan Despí i l’Hospitalet de Llobregat-. Per tant, era com si fóssim sis torns. El més bonic és que molts no ens coneixíem, i l’únic contacte que teníem eren els grups de Whatsapp fets per resoldre dubtes o canviar horaris. Ens comencem a organitzar quan veiem notícies a la premsa que el contracte acaba el 31 de gener. Pensàvem que eren rumors, que no podia ser veritat que s’informés abans a la premsa que a 849 treballadors.

    Salut ho va anunciar en una roda de premsa el 28 de desembre. Llavors no se us comunica?

    No. El rumor va creixent, demanem informació a Ferroser-Ferrovial i a Salut, però no rebem resposta. Només quinze dies abans, el 15 de gener, se’ns informa amb un comunicat que el contracte acaba el 31 i que ens deixen una borsa oberta expressament per a qui es vulgui apuntar al nou servei.

    De fet, la borsa ja estava oberta, segons va informar Salut aquell dia de desembre. Us van avisar quan es va obrir?

    No, no ens van avisar. El 15 de gener ens avisen que s’obrirà durant tres dies, però abans ningú no ens informa de res. Patíem i només sabíem en funció de les notícies que hi havia als mitjans. Ni Ferrovial ni la Generalitat ens van avisar que existien aquestes borses mentre nosaltres treballàvem a la tardor.

    Ha dit que unes 200 persones ja s’han inscrit a la borsa i han estat contractades per Salut. És així?

    En cap moment Salut va parlar clar, no sabíem quanta gent agafarien. En primer lloc haurien de ser transparents i subrogar la plantilla, que seria el més normal en l’àmbit laboral i de cara a la salut pública, perquè som els únics rastrejadors que hi ha hagut a la història. Sabem perquè se li va escapar a Marc Ramentol, secretari general de Salut, que estaven formant 500 persones i que finalment en serien 700.

    Protesta d’Scouters en Lluita a la plaça St. Jaume de Barcelona | Cedida

    Per tant, com a màxim han agafat 200 rastrejadors de Ferrovial i 640 han quedat al carrer després de passar-se mesos treballant en condicions laborals precàries, en torns de vuit i dotze hores, fent una feina molt dura física i emocionalment perquè atenem famílies afectades per la Covid, a qui se li ha mort gent, a qui truques en mig d’un enterrament, persones que es passen vint minuts plorant…

    A més, Scouts en lluita ha protestat per la borsa. Creieu que és insuficient i que s’hauria d’haver prorrogat la plantilla.

    La borsa té uns inconvenients, com que la gent es va haver d’espavilar a buscar tota la informació que es requeria en només tres dies i en plena pandèmia. Això ja descarta gent perquè alguns tràmits són lents. Alhora, és una forma de fer que la gent no es manifesti, perquè li treus tot el temps. També ens diuen que és exclusiva per a nosaltres, però llavors no sabíem que n’hi havia una oberta des d’octubre. No només no ens posen com a prioritat, sinó que ens deixen a la cua d’una borsa amb persones sense experiència.

    Els treballadors, que hem estat a primera línia i hem donat la cara, ens n’anem al carrer

    A més, tot i saber que el 90% dels contractats som estudiants i l’altre 10% té càrregues familiars o altres feines, imposen a tots els nous de la borsa un horari rotatiu. Això fa que molta gent s’hi apunti i hagi de renunciar en saber els horaris. La Generalitat es renta la cara dient que no s’ha apuntat tothom, però com esperes que estudiants assumeixin un horari rotatiu? Ja sabien que passaria això.

    Per últim, vint-i-quatre hores abans de la primera concentració, van publicar una llista amb tots els noms amb un ordre de prioritat de trucada, de l’1 al 866. Hi ha persones que no són de la plantilla de Ferrovial i altres de la plantilla no hi apareixen. Tot feia pensar que seguirien l’ordre descendent, però no, trucaven aleatòriament. D’aquesta manera la gent es despistava, tenia por i pensava que ja no l’agafarien perquè han trucat un número superior, pensaven que potser ens contractaven a tots… Juguen amb la necessitat, la fe i la por.

    El Diari de la Sanitat va destapar la ineficiència del servei per culpa de l’operatiu. També vam conèixer la poca seguretat anti-Covid que se us donava. Com és veure’s al carrer després de tot aquest esforç i d’haver estat peça clau en el control de la pandèmia?

    Efectivament, no hem tingut seguretat contra la Covid, no hi havia presa de temperatura, no hi havia l’exigència de mascaretes homologades, ens avisaven dels torns a l’últim moment amb només sis hores d’antelació, se’ns van denegar vacances…

    S’ha criticat molt el rastrejament, el rastrejament, les condicions en què treballàvem… Però no la plantilla, que és intocable. Hem tingut una eficiència brutal, amb una nota de 98% de les avaluacions externes. La plantilla s’ho ha deixat tot i ha funcionat bé. En canvi, ens deixen al carrer.

    Sembla que la comunicació amb el Departament de Salut no era gaire fluida. Us sentiu escoltades?

    Després de demanar-ho més de vint-i-dues vegades, Salut encara no s’ha volgut posar en contacte amb nosaltres. Són més de 1.500 milions de famílies ateses, de treball a favor de la salut pública i deixen més de 600 persones al carrer sense dignar-se a parlar amb la plantilla ni amb els seus representants. És vergonyós.

    No només no ens posen com a prioritat, sinó que ens deixen a la cua d’una borsa amb persones sense experiència

    A més, durant la vaga l’empresa va demanar el 100% dels serveis mínims, el que no s’ha vist mai en una vaga, perquè suposa anul·lar-la. El Departament de Treball n’imposa el 90%. És grotesc que demanin uns percentatges tan alts quan l’1 de febrer es redueix la plantilla. Com pots defensar que cal un 100% i imposar un 90% si l’endemà no en necessites tants? És una persecució en contra de qualsevol mobilització en plena tercera onada i campanya electoral.

    I els partits que no formen part del govern, us han donat suport?

    Van fer una reunió en línia on van participar tots els grups parlamentaris, excepte ERC. Van mostrar tot el suport cap a nosaltres i vam aconseguir que signessin un document, que també va signar ERC, en què se’ns dóna suport i s’explica que subrogació és viable a escala legal, administrativa i laboral. Perquè si hi ha un canvi de gestió d’empresa, la nova direcció té l’obligació de mantenir la plantilla. A més, la Generalitat va dir que assumiria totes les funcions, i això implica la subrogació automàtica, perquè seguim amb un servei que ja hem realitzat abans amb una altra empresa.

    Així, els grups parlamentaris d’ERC i Junts van signar un text que contradiu el seu govern?

    Sí, entren en contradicció perquè per un costat hi ha Alba Vergés i companyia negant la possibilitat de subrogació i alhora firmen un document per a la continuïtat total de la plantilla i on s’expressa la necessitat i legalitat de la subrogació. Esperem que no quedi tot en un paper i una signatura, perquè els polítics estan massa ocupats en rascar vots.

    Sigui com sigui, el contracte amb Ferroser va acabar i els vostres també. Com va ser i què fareu ara? Seguireu mobilitzades?

    El dia 31 va ser un dia dur, perquè ets sents utilitzada. Veus que la Generalitat ha guanyat perquè ha rescindit un contracte polèmic i amb pactes ocults que vés a saber què impliquen. Ferroser i Ferrovial ha fet el que volia, ha guanyat diners i un dels seus alts càrrecs, Max Llobet, ha estat contractat per Salut. Els treballadors, que hem estat a primera línia i hem donat la cara, ens n’anem al carrer.

    Tot i això, seguim amb força, amb mobilitzacions i pressionant. Obrirem una via legal per prendre accions contra Salut i contra Ferrovial. Estem estudiant opcions legals.

  • El col·lectiu sanitari esclata: «Estem fartes»

    Gairebé un any després de l’inici de la pandèmia que ha tensat el sistema sanitari de forma constant, grups sindicals del sector de la salut han arrencat la campanya #EstemFartes, amb què volen visibilitzar el desgast crònic i actual del sistema i fer sentir les seves demandes.

    El primer acte de la campanya va començar fa una setmana, quan es va demanar al col·lectiu sanitari que pengés a les xarxes socials fotografies amb l’etiqueta #EstemFartes «donant visibilitat i cridant agònicament que ja no podem més i que n’estem fartes, cada una i cada una des del seu lloc de treball».

    La campanya està impulsada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, un òrgan conformat per diversos sindicats amb representació al món sanitari i que té com a germen el moviment Sanitàries en Lluita, nascut fruit de la pandèmia. En concret, la conformen Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS.

    La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma

    «Arran del malestar laboral al sector vam decidir que era el moment d’unir esforços i trobar un consens de les demandes que compartim», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa i president del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. «Som un grup de gent amb interessos comuns que ens hem unit per fer sentir les reivindicacions i recollir les inquietuds dels professionals de la salut», afegeix Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Per una sanitat totalment pública

    Christian Munné exposa una llarga llista de demandes, que inclouen una aposta per l’atenció primària, la reducció de la jornada laboral a 35 hores o la recuperació del nivell adquisitiu perdut en els darrers anys. Ara bé, tots els sindicats consultats concorden que l’objectiu principal és assolir un sistema sanitari de gestió i titularitat totalment pública.

    «El model publicoprivat porta a unes condicions laborals molt diferents i nosaltres demanem que una mateixa feina tingui unes mateixes condicions», diu Munné. No en va, per a la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya és clau l’equiparament de drets laborals i salarials entre les persones que fan la mateixa tasca. «És necessari que els professionals que fan una mateixa tasca tinguin un mateix sou, una cosa que ara no passa», matisa Txus Merino, infermera al Parc Taulí de Sabadell i portaveu de la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

    Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats

    «Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada. Comporta unes diferències socials i professionals que afecten directament l’estat emociona», concorda la portaveu d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. Afegeix el problema recurrent de la precarietat laboral: «Estem treballant en situacions de contractes d’un dia o una setmana en un context de pandèmia i amb un dèficit estructural d’infermeria que ho agreuja tot», afegeix.

    Per la seva part, Txus Merino defensa l’aposta que fa la Mesa per l’atenció primària: «És cabdal que tingui més recursos perquè la sanitat funcioni bé. Cal que puguem atendre la població a prop de casa seva i amb recursos suficients i que quan vagin a l’hospital sigui per coses que realment requereixen un hospital, no perquè la primària no té recursos».

    Esgotament sense resposta

    Els sindicats que conformen la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya reporten un alt cansament entre el personal sanitari i administratiu dels centres de salut, no se senten escoltats pel govern català i avisen que preparen mobilitzacions i una vaga de cara al mes de març.

    «La situació ens posa en una situació laboral crítica que se suma a les retallades de fa tants anys. No veus una solució, no veus una sortida i fa patir, perquè hi ha molta declaració pública però no canvis reals. Això desespera», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa. «Veus que l’únic que canvia és que cada cop hi ha més fuga de personal perquè la nostra feina deixa de ser atractiva aquí», afegeix.

    Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya fa la mateixa lectura: «Fa molts anys amb situació crítica que la pandèmia ha fet esclatar». Assegura que «cada vegada tenim més carrega i pressió assistencial mentre perdem poder adquisitiu i l’administració no ens dóna el reconeixement que ens mereixem». Per això, explica, «hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats». Matisa que el seu sindicat es va reunir amb alts càrrecs de Salut el mes d’octubre i «vam veure bones paraules i intencions, però sense resultats».

    Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada

    La manca de resposta per part de l’administració ha estat el detonant de la campanya: «No ens sentim escoltats. No hi ha una interlocució directa amb Salut i només tenim reconeixements públics. Ara és el moment de posar sobre la taula solucions», diu Munné. Per aquest motiu, la Mesa preveu una vaga el mes de març que, tenint en compte els serveis mínims d’un servei essencials en el context de pandèmia, s’acompanyarà d’altres actes reivindicatius.

    En la mateixa línia, Esther Rodríguez explica que «portem molts intents d’intentar de tractar-ho amb Salut» sense èxit. «La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma. O ens reben i Salut es posa a treballar o haurem d’anar a la vaga i fem mobilitzacions» avisa la vicepresidenta de la Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Txus Merino, portaveu de la COS, també avisa que «no ve d’ara, sinó de fa un munt d’anys«. Amb tot, i si bé reconeix que «hi ha un cansament brutal entre les companyes i estem fartes de les situacions que vivim», creu que el desgast pot afectar de dues maneres: o bé incentiva el personal a manifestar-se o «està tan cansat que surt de la feina i no en vol saber res». Merino fa una crida al segon grup: «Cal pensar en quina sanitat volem deixar pel futur. Si cada vegada hi ha més precarització i privatització, hi haurà un moment en què una part de la població no tindrà accés a la sanitat», alerta.

  • Neix un programa per millorar l’ocupabilitat de dones en situació administrativa irregular

    Aconseguir una regularització administrativa a partir d’una millora en el món laboral és l’objectiu del nou programa que presenta la Fundació Surt. ‘Essencials per les cures’ és l’itinerari formatiu que capacitarà dones que actualment es troben en situació administrativa irregular o que ho poden estar per treballar en el món de les cures.

    «El principal objectiu és laboral: que estiguin en condicions de trobar feina. Ens centrarem en dones que, un cop fet el curs, puguin millorar la seva situació administrativa, que va en paral·lel a la situació laboral», explica Mercè Garau, cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic de l’organització.

    El contingut del programa es basa en l’adquisició de competències en tres grans àrees: comunicació, cerca de feina i coneixements tècnics. En el primer les dones aprendran el català perquè «és un facilitador d’inserció laboral i els facilitarà el contacte amb l’entorn». A més, recorda Garau, la comunicació és un aspecte molt necessari i ben valorat en l’àmbit laboral de les cures.

    Són “unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació”

    Pel que fa a la competència de cerca de feina, faran un mòdul de coneixements de la societat catalana i el seu marc jurídic, i aprendran sobre el funcionament del mercat laboral sociosanitari i de les cures i en aspectes com la capacitació digital, clau en el context de pandèmia.

    Per tal de dirigir-se laboralment a l’àmbit de les cures, l’apartat teòric tanca amb cinquanta hores de formació tècnica en aquest aspecte. Per últim, les dones que actualment estan en situació administrativa regularitzada faran «unes pràctiques no laborals del sector». Les que estan en situació irregular «les faran en un entorn simulat que reprodueixi de forma realista les cures perquè també tinguin l’aprenentatge pràctic necessari per a la professió», assegura Garau.

    Són, segons la cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic, «unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació». No en va, després dels tres mesos de formació obtindran el certificat d’acollida, necessari per al posterior permís de residència.

    A més, tindran el bagatge de la formació tècnica i professionalitzadora les deixarà «en condicions de presentar serveis professionals com a cuidadores de persones amb diferents graus de dependència».

    Gran demanda inicial

    Per poder formar part de l’itinerari és necessari que la dona es trobi en una situació administrativa irregular però amb tres anys o més de residència efectiva a Catalunya. L’altra possibilitat és que tingui regularitzada la seva estança però tingui un risc d’esdevenir irregular aviat.

    Fonts de l’organització expliquen que cada edició pot acollir una quinzena de dones i les primeres ja estan completes. S’ha habilitat una llista d’espera que ja és «nombrosa». «Som una entitat coneguda i el boca-orella funciona», explica Mercè Garau, qui matisa que també arriben dones derivades d’altres entitats del teixit associatiu o dels serveis socials públics.

    El nou itinerari forma part del Servei d’Atenció a les Dones Migrades (SADI) de la Fundació Surt, que començarà el 26 de gener i durarà fins al 28 de maig. Els cursos seran presencials, de 9.30 a 12.30 hores, de dilluns a dijous laborables.

  • Irregularitats en la vacunació revifen el conflicte del transport sanitari

    El sector del transport sanitari de Catalunya acumula fronts oberts en ple context de pandèmia de la Covid-19. A la vaga indefinida convocada pels sindicats CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT, se li suma ara una notificació presentada per la CGT davant de la Fiscalia Anticorrupció.

    El col·lectiu anarcosindicalista dóna «el cent per cent» de veracitat a la informació filtrada pel col·lectiu Tècnics en lluita, segons la qual els alts càrrecs de les empreses de transport sanitari de Catalunya s’han avançat i han rebut la vacuna contra la Covid-19 sense que fos el seu torn.

    Salut ha de prendre mesures en referència a l’escàndol, i no afavorir les empreses com està fent perquè rep pressions

    «Requerim a la Fiscalia que investigui els possibles delictes de prevaricació i tràfic d’influències amb ànim de benefici propi, així com l’incompliment de la normativa sanitària», diu la Confederació General del Treball. «Creiem que Fiscalia ho investigarà, perquè hi ha hagut tràfic d’influències i s’han beneficiat d’un bé de l’Estat», afirmen fonts del sindicat, que són optimistes amb la idea que la notificació al ministeri fiscal prosperi.

    La informació que la CGT ha posat sobre la taula de la Fiscalia és que «almenys en l’àmbit de les empreses d’ambulàncies concertades amb el SEM, nombrosos directius i personal de confiança sense contacte amb pacients s’estan vacunant impròpiament».

    En concret, el sindicat diu que quatre càrrecs de l’empresa Falk van rebre la primera dosi a l’Hospital de Bellvitge i cinc de Transport Sanitari de Catalunya al CAP de Sants entre els quals hi havia personal de recursos humans «sense contacte amb malalts».

    Creiem que Fiscalia ho investigarà, perquè hi ha hagut tràfic d’influències i s’han beneficiat d’un bé de l’Estat

    L’escrit continua denunciant que almenys cinc alts càrrecs d’Ambulancias Domingo van rebre-la a Vall d’Hebron i al Cap Montegre i, sense detallar-ne la ubicació, cinc directius d’Ambulàncies La Pau també van posar-se el vaccí saltant-se els protocols del ministeri i de la conselleria. La CGT també diu que Ambulàncies Lázaro va procedir de la mateixa manera, en aquest cas sense detallar els noms dels presumptes infractors.

    «Les que hem denunciat són totes les empreses concertades de transport sanitari que hi ha a Catalunya. Ho han fet totes», apunten fonts de la Coordinadora de CGT del Servei d’Ambulàncies. «És molt greu, perquè tenim companys vulnerables, en primera línia i amb malalties cròniques que no han pogut rebre encara la vacuna. Els alts càrrecs, que no en tenen contacte, sí», afegeixen.

    Complicitat de Salut

    Fonts de la CGT asseguren que el Departament de Salut ha rebut i s’ha sotmès a pressions de les empreses del sector del transport sanitari per tal de canviar el protocol de vacunació. Fan referència a l’anunci del secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, que divendres va ordenar vacunar tot el personal hospitalari, independentment de les seves tasques i del seu grau de contacte amb possibles o confirmats positius en Covid-19.

    «Salut ha de prendre mesures en referència a l’escàndol, i no afavorir les empreses com està fent perquè rep pressions», diuen fonts de la CGT. Els anarcosindicalistes creuen que la instrucció d’Argimón és un «intent de regularització de conductes impròpies» per part dels alts càrrecs del sector del transport sanitari i demanen que es prioritzi a qui té un risc més alt d’infectar-se perquè està en contacte amb pacients.

    «S’ha d’enviar un missatge nítid per evitar que aquests abusos de poder de béns públics esdevinguin norma d’actuació amb qualsevol persona amb poder polític o de decisió sobre aquests», afegeixen.

    Més de cent dies de vaga

    L’avançament dels directius de les empreses de transport sanitari concertades ha coincidit amb el moment en què la vaga convocada pels sindicats majoritaris arriba al centenar de dies.

    Des del 9 d’octubre, CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT mantenen una vaga indefinida al transport sanitari català amb l’objectiu de la «no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA» i per aconseguir un «pla real d’equiparació» amb les condicions de l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

    Després de manifestar-se en reiterades ocasions davant de les seus del Departament de Salut, divendres, en commemoració dels cent dies de la vaga, els sindicats van citar-se davant de les seus territorials d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit que gestiona la Conselleria de Salut.

    Des del 9 d’octubre, CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT mantenen una vaga indefinida al transport sanitari català

    Van demanar l’elaboració d’un «pla per equiparar progressivament les condicions laborals del personal de transport sanitari a les del personal del Sistema d’Emergències Mèdiques», així com «la retirada dels expedients disciplinaris i sancions» aplicades per les empreses fruit de la vaga.

  • La pobresa energètica provoca una pitjor salut física i mental

    Qui no pot pagar les factures dels subministraments energètics, o qui en redueix el consum que necessitaria per qüestions econòmiques, pateix una pitjor salut física i mental que la població que no es troba en situació de pobresa energètica.

    Ho ha confirmat un estudi elaborat per experts de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Sant Pau, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), de l’Autònoma de Madrid (UAM) o de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    La mostra compara l’estat de benestar dels gairebé 2.500 participants d’un programa d’atenció a la vulnerabilitat energètica de la capital catalana amb una mostra similar de població barcelonina amb els subministraments assegurats.

    Més asma i bronquitis

    L’estudi compara la prevalença de tres malalties, així com la sensació de salut percebuda per la persona. En tots quatre valors, les persones que patien pobresa energètica abans de començar el programa d’atenció pública reportaven pitjors indicadors que el grup que sí que pot pagar les factures de llum, aigua o gas.

    Donat que els resultats estan disgregats per gènere, se sap que les dones que es troben en situació de pobresa energètica tenen una prevalença superior als homes a patir les patologies analitzades. Ara bé, en tres dels quatre valors, l’empremta de la pobresa energètica marca més els homes, en comparació amb el grup de control.

    En concret, l’estudi troba que menys del 5% de la població general barcelonina pateix asma. En canvi, és el cas del 15,6% de les dones i de l’11,8% dels homes en situació de pobresa energètica. Això suposa una incidència 3,22 vegades superior en el cas del gènere femení i del 2,23 en el masculí.

    Deixant de banda l’asma, en els altres aspectes estudiats són els homes sense recursos per a l’energia els que reporten un pitjor benestar, en comparació amb el grup que té garantit els subministraments.

    El cas més greu és el de la bronquitis crònica, amb una incidència 5,43 vegades més alta en els homes en situació de pobresa energètica. És a dir, del 17,1% enfront del 3,1% del global de la població masculina de Barcelona. Pel que fa a les dones la incidència de la bronquitis és 4,94 vegades superior entre les quals es troben en aquesta condició respecte de les que no ho estan.

    Impacte en salut mental i percebuda

    L’impacte de la pobresa energètica també deixa una marca en la salut mental de qui la pateix. L’estudi analitza els símptomes de depressió i d’ansietat de manera conjunta i troba una incidència del 17,9% entre el global de dones barcelonines i de l’11,5% dels homes.

    En canvi, focalitzant entre qui participa del programa per a afectats per pobresa energètica, els valors incrementen al 57,5% i el 46,7%, entre dones i homes respectivament. Així, la incidència es multiplica per 3,23 i per 4 per a cada gènere.

    Per últim, els investigadors comparen un valor més abstracte i ampli, com és la sensació percebuda de salut dolenta. El 58,6% de les dones i el 56,7% d’homes en situació de pobresa energètica així ho senten. Entre el grup general només és el cas del 24% i el 17,5% dels enquestats.

    Més pobresa, pitjor salut

    Les dades exemplifiquen clarament la relació entre pobresa energètica i una pitjor salut. Encara més, els científics han fragmentat els resultats segons la capacitat econòmica de les persones que formen part del programa d’atenció a la pobresa energètica entre els qui pateixen una de tipus baixa, mitjana o alta.

    Els resultats tornen a apuntar en la mateixa línia: «Com més alta és la intensitat de la pobresa energètica, major és la prevalença en gairebé tots els problemes de salut estudiats», diu el grup d’investigadors a l’informe.

    Per exemple, un home en situació greu de pobresa energètica té el doble de prevalença d’asma que un en situació d’emergència baixa. La situació es repeteix, en el cas de les dones, amb una multiplicació d’1,88 en la possibilitat de patir bronquitis crònica.

    La pobresa energètica afecta desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters

    Els investigadors troben diferents explicacions a l’alta incidència de malalties mentals i físiques entre la població en situació d’emergència energètica. Mentre relacionen els problemes respiratoris amb “males condicions d’habitatge”, troben que la problemàtica mental i emocional es deu a “la preocupació pel deute i l’assequibilitat, el malestar tèrmic i la preocupació per les seves conseqüències per a la salut”.

    Quant a l’anàlisi sociodemogràfica de qui més pateix la pobresa energètica i les seves conseqüències sobre la salut, l’equip investigador conclou que afecta «desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters», en la línia de «conclusions d’estudis previs».

    Per tot plegat, el col·lectiu científic considera que a «les regions del sud d’Europa es necessiten urgentment programes adaptats per reduir la pobresa energètica». Creuen que és el primer aspecte on cal actuar, ja que és més fàcil eliminar a curt termini la pobresa energètica que la pobresa en ingressos.

    “Les polítiques i programes específics haurien de coexistir amb polítiques estructurals més àmplies destinades a millorar les condicions de vida, treball i habitatge”, apunten. En cas de combinar els programes, asseguren, «es reduirien els efectes sobre la salut i les desigualtats en la salut en les poblacions afectades per múltiples privacions socials”.

  • Manca d’infermeres: un problema actual i futur

    La mancança d’infermeries als centres sanitaris catalans no és cap novetat. El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va avisar al juny que el pla de Salut de suport a l’atenció primària, que preveia la incorporació de 21 infermeres, era insuficient.

    De la mateixa manera, el novembre del 2019, un informe del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), la Unió Catalana d’Hospitals (UCH) i l’Institut Català de la Salut (ICS) va concloure que hi havia més d’un miler de vacants en el moment i 900 places necessàries a curt termini, aleshores fixat com el 2020 i el 2021.

    Tenint en compte que en el moment de l’estudi hi havia 18.660 professionals de la infermeria contractades, les places requerides en aquell moment representaven gairebé el 6% de la plantilla.

    La necessitat de personal d’infermeria, en proporció a la plantilla del moment, és especialment agreujada a l’Alt Pirineu i Aran (47%), Girona (21%) i Barcelona ciutat i Terres de l’Ebre (19%). La mitjana del país s’ubica al 17,5%.

    Al dèficit ja conegut a Catalunya cal afegir-li la problemàtica que reporta un informe publicat pel Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres, ICNM per les seves sigles en anglès. El treball, que combina una anàlisi de dades sobre la plantilla d’infermeria a escala internacional i una revisió d’estudis, avisa que “la força de treball en infermeria en molts països està envellint”.

    Una de cada sis infermeres, a prop de la jubilació

    La font més destacada en què es basa l’informe de l’ICNM és l’informe de l’estat de la infermeria publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2020. Hi destaca la dada que el 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més i s’espera que es jubili durant la dècada que hem encetat.

    L’estudi de l’OMS, recorda l’ICNM, xifra en 4,7 milions les noves infermeres que seran necessàries en els anys vinents per a substituir les que s’han de jubilar. Encara més, l’informe parla d’una «escassetat mundial de 5,9 milions d’infermeres, dels quals el 89% es concentra en països de renda mitjana baixa i baixa».

    Així, recorda l’organització internacional, “per cada deu noves infermeres que es necessiten per fer front a l’escassetat mundial, se n’hauran de formar altres vuit per substituir les que es jubilin” durant la dècada vinent. En total, l’OMS xifra en 10,6 milions les infermeres que s’han de formar a escala mundial els anys que vénen.

    Covid-19, primer avís

    La pandèmia que pateix el món des de fa gairebé un any ha agreujat i posat en relleu el dèficit estructural de personal d’infermeria a molts països. De fet, durant les primeres setmanes de la situació excepcional, Catalunya va reclutar personal sanitari jubilat. No en va, la ràtio d’infermeres al país és notablement inferior a la mitjana dels estats de l’OCDE.

    Alguns dels països més afectats pel perfil de l’envelliment són d’ingressos elevats

    El Centre Internacional sobre la Migració d’Infermeres ho té clar: “La raó per la qual els països han utilitzat aquestes mesures d’emergència per ampliar ràpidament la plantilla d’infermeria en resposta al Covid-19 és a causa de l’escassetat subjacent d’infermeria”.

    La institució remarca el fet que la malaltia causada pel virus SARS-CoV-2 té com a factor de risc l’edat avançada. Per això insisteix en el gest de nombroses infermeres que, arreu del planeta, han tornat a exercir en un moment complicat a escala global i que els comporta un alt risc en l’àmbit individual.

    Per això, demanen «una política imperativa per garantir que les infermeres grans estiguin ben protegides al lloc de treball, especialment si treballen en zones amb risc d’infecció».

    Desigualtat mundial

    Les regions més riques, com són Amèrica i Europa, pateixen més l’envelliment de les plantilles d’infermeria. Segons les dades de l’OMS, que no estan desglossades per Estat, més del 20% de les infermeres del continent americà tenen 55 anys o més.

    Per això, el Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa del “risc que alguns països afrontin el seu repte de substitució mitjançant la contractació internacional activa”. Aquesta pràctica, que poden efectuar estats més rics, consisteix a contractar personal de països menys rics per cobrir les mancances de treballadors autòctons.

    “Alguns dels països més afectats pel perfil de l’envelliment són països d’ingressos elevats, que probablement consideraran la contractació internacional com una “solució” per substituir infermeres que jubilar-se”, resumeix l’ICNM.

    “Si no es basa en l’enfocament ètic de l’OMS sobre contractació internacional de personal sanitari, pot danyar la capacitat de països ‘font’ per satisfer les demandes immediates de salut de la població”, diu l’ICNM. L’organisme creu que la pràctica pot suposar un risc “per a assolir l’assistència sanitària universal”.

    L’Estat espanyol, si bé forma part del grup dels més rics a escala mundial,  aporta personal d’infermeria a altres països amb més potència econòmica. L’última dècada es va reportar un creixement sostingut de metges que, en busca de millors condicions, van marxar a treballar al Regne Unit, França o Alemanya.

    Conservar i cuidar la saviesa

    El Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres veu una problemàtica afegida al fet que tantes infermeres siguin a tocar de la jubilació. A banda del fet que crea una necessitat de cobrir les places, també alerta de la pèrdua de coneixements i experiència que suposen per a una plantilla comptar amb personal més veterà.

    “La prevenció, la reducció o la substitució d’aquesta pèrdua potencial d’habilitats i experiència és un dels principals desafiaments de la força de treball en infermeria a què s’enfronten molts països”, diu a l’informe. Per a l’ICNM, el personal més envellit compta amb unes “habilitats addicionals i pràctiques avançades” que es poden perdre.

    Per tot plegat, la institució internacional crida els responsables polítics a trobar una resposta per “donar suport i retenir les infermeres durant més temps”. Ara bé, no a qualsevol preu: “Cal establir polítiques per permetre que les infermeres envelleixin bé”, diu.

    El 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més

    Així, el centre demana respostes polítiques que “tinguin en compte la diversitat de la plantilla, reconeguin que cada infermera tindrà un cicle de vida i un cicle de carrera, i que les seves prioritats probablement canviaran amb el pas”. L’organisme opta doncs per una resposta individualitzada i amb perspectiva generacional. Les mesures només seran efectives si “s’adapten a les necessitats i expectatives de les infermeres envellides”.

    El centre demana polítiques de suport excepcionals per “permetre el retorn voluntari d’aquelles infermeres que han estat excloses per discriminació d’edat i que no han pogut assolir el seu potencial professional”.

    Els factors que influeixen a la satisfacció i la retenció d’infermeres envellides, explica l’organisme, són «complexos i multidisciplinaris», però acostumen a influir-hi aspectes comuns, com l’estat de la seva salut i benestar a la feina; l’entorn laboral, les relacions laborals o les condicions laborals.

    En aquest sentit, un dels estudis en què es basa l’informe del col·lectiu d’infermeres es va realitzar a l’Estat espanyol el 2013 entre les infermeres de més de cinquanta anys. La conclusió és que entre les que tenien més intenció de jubilar-se van reportar «nivells més elevats d’esgotament», «nivells de salut percebuda més baixos» i «demandes laborals més grans i actituds laborals més negatives».

    Per aquest motiu, l’ICNM posa l’èmfasi en la cura que cal tenir sobre el col·lectiu d’infermeria més envellit. Recorda que “pot ser una feina estressant i exigent físicament” i avisa que “qualsevol intent de millorar la retenció d’infermeres majors ha de tenir en compte aquest context de treball desafiant”.

    Pla per donar suport a les infermeres veteranes

    El Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres tanca el seu informe amb un decàleg de recomanacions, que sempre han de partir de la idea que “l’organització contractant tingui una bona comprensió del perfil, les necessitats i les expectatives de les infermeres que treballen, independentment de l’edat”.

    Per tal de captar el perfil de la plantilla, les seves expectatives i plans, l’ICNM proposa fer enquestes o grups focals, de manera que la direcció del centre sanitari conegui millor el seu personal d’infermeria.

    L’ICNM avisa del risc que alguns països afrontin el seu repte de substitució mitjançant la contractació internacional

    Un aspecte destacat de les instruccions que aporta la institució és la forma de tractar les infermeres més veteranes. Demana que s’elimini «la discriminació en la contractació, promoció, formació i retenció» de la part més envellida del col·lectiu i aposta per un «accés igualitari a oportunitats d’aprenentatge i de carrera».

    L’ICNM parla d’un «redisseny del lloc de treball per reduir la càrrega de treball i l’estrès» que asseguri la “seguretat i salut laboral del personal”, que porti a una optimització de «la contribució de les infermeres majors» i que garanteixi «la transferència de coneixement i el desenvolupament de lideratge» a les noves generacions.

    Quant al vessant econòmic, el centre proposa «un sistema de remuneració i avantatges que premïi l’experiència», així com «proporcionar opcions de planificació de la jubilació».

  • David Rojas: “La mortalitat es redueix un 4% per cada increment de vegetació a 500 metres de casa”

    L’expert en disseny urbà saludable i doctor en Biomedicina és un dels autors d’un estudi, potenciat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que analitza la relació entre la proximitat a la vegetació i el seu efecte positiu en la salut.

    Rojas assumeix que el creixement infinit no és possible ni sostenible, però defensa que és compatible el desenvolupament econòmic amb el respecte al medi ambient i amb la creació de llocs de treball verds.

    Amb tot, reconeix que la velocitat amb què es prenen les decisions polítiques en aquesta línia és molt lenta, i insta la població a posar de la seva part canviant la mentalitat i prenent decisions individuals en pro de la salut global a mitjà i llarg termini.

    Quina relació ha trobat el seu metaestudi entre l’exposició a la vegetació i la longevitat?

    Hem inclòs nou estudis, que van seguir més de vuit milions de persones en set països i en diferents períodes de temps, i trobem que l’exposició a més verdor al voltant de les cases redueix el risc de mortalitat.

    La relació depèn molt de com de prop es visqui de la vegetació. Trobem que, a més verdor en 500 metres al voltant de la llar, menys probabilitat hi ha de morir en comparació amb els que tenen menor vegetació a aquesta mateixa distància.

    El resultat és un gradient en el qual si vas incrementant la concentració de verdor hi ha menys mortalitat, però és difícil de traduir a xifres. El missatge fàcil és que a més vegetació prop de casa la possibilitat de morir es redueix. S’ha trobat aquesta relació en diferents països i ecosistemes del món.

    No és possible anunciar una relació més exacta de la relació?

    Si es fa la lectura del resultat combinat, la relació és que la mortalitat es redueix un 4% per cada increment en l’índex de vegetació a 500 metres de casa.

    No sabem exactament les vies en les quals la vegetació afavoreix la longevitat

    D’això traiem que no sols cal demanar que s’incrementi la verdor en general a la ciutat, sinó que cal intentar una promoció individual. Dins del que és a les nostres mans, cal incrementar o promoure la vegetació prop de casa, en el barri o el nostre carrer.

    En l’estudi useu l’índex de vegetació Normalized Difference Vegetation Index (NDVI). És consultable? Com es calcula?

    És accessible a tothom, es basa en dades de diferents satèl·lits i està la pàgina de la NASA. Així i tot, no és fàcil d’entendre i interpretar com Google Maps, sinó que requereix programes per a llegir i interpretar la informació. Són imatges satel·litàries de verdor, en les quals s’estandaritza la quantitat de verd o de clorofil·la del terreny visualitzat.

    Ha de trobar-se una forma publicoprivada per a absorbir l’impacte social negatiu dels productes contaminants

    Es podrien trobar mitjanes d’una ciutat, però l’important no és aquesta dada, sinó l’individual de cada llar, perquè el risc que estudiem i la relació oposada és al voltant de la casa.

    En l’estudi reconeixen que hi ha una certa dificultat, en els diferents treballs previs, de definir què es considera “espai verd”. Com ho han solucionat en el seu treball?

    És molt difícil. Hi ha molts estudis i cadascun defineix la verdor de manera diferent: un parc, un arbust al carrer, un tros de gespa, un arbre aïllat… Hi ha moltes definicions que els estudis utilitzen per a classificar l’exposició. L’índex inclou qualsevol mena de vegetació. No sols que estigui en el sòl, sinó també jardins en terrats d’edificis encara que la gent no estigui exposada a això. Per això tractem de combinar estudis amb la mateixa definició de verdor.

    La solució arriba en usar imatges satel·litàries, perquè s’homogenitza la definició i usem la mateixa definició de verdor per a cada foto satel·litària.

    De fet, també alerten de “la baixa disponibilitat i qualitat de l’evidència publicada sobre estudis longitudinals entre espais verds i mortalitat”. Fan falta més dades per a l’estudi científic?

    Sí. De fet, ara estem treballant en països en vies de desenvolupament.

    En l’estudi reconeixen que pràcticament totes les dades en els quals es basen són de països del primer món i rics i això comporta un biaix. Per què?

    Que siguin la gran majoria d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia pot comportar un biaix de comportament. La forma en la qual s’usa o es veu l’espai verd en països desenvolupats és molt diferent. Qui té les necessitats cobertes veu la vegetació com una font d’oci.

    La mortalitat es redueix un 4% per cada increment en l’índex de vegetació a 500 metres de casa

    No sabem exactament les vies en les quals la vegetació afavoreix la longevitat, però una podria ser simplement relaxar-se, conviure amb altres persones utilitzant els espais verds o sortir a fer exercicis. Als països en vies de desenvolupament, el fet d’anar a córrer o passejar no és una quelcom que estigui molt en la seva cultura, possiblement per falta de temps.

    Partint del fet que l’ús de l’espai públic i les àrees verdes és diferent, volem veure si l’associació entre verdor i longevitat és igual en països en desenvolupament. Pel que sembla, per les dades de la Xina incloses en l’estudi, la verdor també és un factor protector, però queda molt per entendre d’aquest procés en aquests països.

    En l’estudi matisen que els resultats només són aplicables a adults. Així i tot, es pot esperar que siguin extrapolables als nens i nenes? Per exemple, un estudi de la Universitat d’Aarhus, a Dinamarca, troba que qui creix sense un entorn verd té fins a un 55% més de risc de desenvolupar diversos trastorns mentals en el futur.

    L’estudi que esmenta no segueix específicament a l’individu en el temps, és transversal. Per a arribar a una conclusió sòlida necessitaríem diversos períodes de temps, per tal de saber si és que els que estan sans mentalment poden viure prop de la vegetació o és perquè viuen en aquest lloc que tenen millor salut mental.

    Sobre el nostre estudi, la possibilitat biològica que els nens també es beneficiïn existeix. Però com encara no coneixem què té la vegetació que millora la salut i no sabem la interacció dels nens amb la verdor, no ens aventurem.

    Hi ha altres mostres d’afectació positiva de la vegetació en els nens. A les escoles de Barcelona amb més àrees verdes els estudiants tenen millors resultats en tests neurològics de desenvolupament de resolució de problemes complexos. Hi ha suggeriments que la verdor pot millorar la salut infantil. Però com són estudis esporàdics, seria aventurat dir que això passa en nens també. Es pot suggerir, però no afirmar.

    Com diu, no han trobat el motiu exacte pel qual les zones verdes milloren la longevitat. Pot ser una combinació de factors?

    És clar. Són línies de relacions o diferents vies. Podria ser l’activitat física, encara que en casos on la verdor no és espai públic, com el fet que un veí tingui verdor, també beneficia. Així, l’activitat física no és l’únic factor o el primordial.

    Hi ha altres possibilitats com la millora de la qualitat de l’aire, una millor regulació de la temperatura i humitat de l’ambient, una atenuació del soroll del trànsit, l’abast de microorganismes de la vegetació pròxima o el color verd com a pal·liatiu de l’estrès.

    No pot ser que hagis d’anar lluny de la ciutat pel fet de tenir menys diners

    Hi ha bastants raons per a creure que qualsevol d’aquestes raons pot millorar la salut, però és difícil saber exactament quina és la que millora. La meva recomanació és incrementar la verdor prop de casa, que el toquis, que surtis a córrer… només tenir-lo a prop està millorant la salut de la població.

    És un perill la concentració de persones en ciutats amb alta densificació? Un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona xifra en 2.100 les morts anuals per contaminació a la capital catalana.

    La densitat no és el problema. Hi ha estudis que suggereixen que en àrees més denses viuen persones amb menor probabilitat de morir. El problema no és la densitat sinó la contaminació. Hi ha gent que diu que la solució és treure les escoles de les zones amb més trànsit, però no, el que cal fer és treure els cotxes d’allí.

    És la contaminació, amb el permís de la Covid-19, el problema més gran de salut actual?

    En casos com Barcelona, on es pateix de contaminants a nivells alts, sí. La contaminació en àrees urbanes és el principal factor de risc ambiental. Per descomptat que el canvi climàtic és més important, però és un problema a mitjà i llarg termini. Ara mor més gent per contaminació de l’aire que per altres causes ambientals. I és quelcom que podríem prevenir i no ho estem fent.

    L’ampliació de zones verdes a les ciutats i la reducció de la contaminació pot ser contradictòria amb la producció econòmica d’un sistema capitalista que sempre busca el màxim benefici. És necessària una desacceleració econòmica?

    El missatge no és exactament competir contra el creixement econòmic, sinó apostar per un desenvolupament diferent. Cal fomentar un disseny urbà sostenible i saludable que inclogui àrees verdes o vegetació, i això va de la mà amb el desenvolupament econòmic. No amb el creixement, perquè el creixement infinit no és fiable, no existeix i no és possible. La mentalitat seria buscar un desenvolupament econòmic, una progressió sostenible. Potser no cal posar més cases i oficines en cada cantonada, sinó repensar l’espai.

    A més, quan es parla d’ampliar la verdor no fa falta tenir un parc urbà enorme en cada barri com el de la Ciutadella de Barcelona. Es pot incrementar amb petites àrees sense haver de competir amb el desenvolupament de l’ús del sòl. La regulació i zonificació de l’ús del sòl hauria d’obligar a dedicar un percentatge del sòl a verdor.

    Hi ha espai per al desenvolupament econòmic usant l’alternativa de verdor i vegetació. Es poden generar ocupacions verdes i la proposta és regular millor l’ús del sòl i el mercat immobiliari perquè funcioni d’una forma més adequada i sense que generi desplaçament de població vulnerable socialment.

    A l’estudi reconeixen que l’augment de zones verdes de grandària gran, com ara parcs, pot augmentar el crim i la gentrificació. Demanen que s’acompanyin les polítiques amb regulacions per a reduir els possibles efectes negatius. Com?

    Hi ha intervencions provades per a reduir la criminalitat en espais públics. El disseny influeix molt. En un parc, la il·luminació, l’estètica, la visibilitat i el manteniment serien les claus. Un lloc fosc, mal mantingut i sense visibilitat permet espais perquè algunes persones facin activitats que afavoreixin el crim.

    Nova York invertia molt en el manteniment dels parcs perquè la gent veiés que la ciutat estava en bones condicions i no es degradés. Amb això es genera més sentiment d’apropiació, pertinença i interacció amb l’espai públic per part de la ciutadania.

    Quant a la gentrificació, hi ha una necessitat de regulació del preu per als desenvolupaments urbanístics. El mercat per si sol no es controlarà i necessita ajuda de certa regulació. Cal pensar en la necessitat de combinació de negocis, habitatges d’interès social i del sector privat. Barrejar tot això és la idea. Així com que visqui gent de diferents edats i no es desplaci a la gent gran; barrejar la població és important.

    Com es pot implicar la ciutadania en decisions molt positives per al conjunt de la societat a mitjà o llarg termini però negatives a escala individual a curt termini? Per exemple, a deixar d’usar el cotxe antic i passar-se al transport públic o comprar un vehicle més ecològic però molt més car.

    És important la informació de les bones decisions individuals. Viatjar amb cotxe no sempre és el més saludable, no sols ambientalment, sinó per a les persones. S’ha comprovat que el desplaçament en transport públic, amb bici o a peu són de lluny millors per a la salut individual que el cotxe. I econòmicament és molt més costós mantenir un vehicle privat. Abans de fer la inversió, és important que la gent conegui el cost i el benefici dels seus actes.

    També fa falta que la gent tingui més informació, a les grans ciutats, del transport públic, que ofereix moltes opcions. Pot ser que no sigui el més ràpid, però hi ha opcions. Què val més la pena, arribar cinc minuts abans a casa pel plaer de sentir que arribo abans o la salut? El valor del temps està una mica sobrevalorat.

    El desplaçament en transport públic, amb bici o a peu són millors per a la salut individual que el cotxe

    A més, el govern hauria d’ajudar a fer la transició de qui ha comprat un vehicle que ja no pot usar. I també s’ha d’implicar la indústria, que hauria de fer un pas endavant. Normalment espera al fet que el govern compensi les externalitats negatives de les seves actuacions, però no sempre podrà ser. Ha de trobar-se una forma publicoprivada per a absorbir l’impacte social negatiu dels productes contaminants.

    Com es pot trencar la dinàmica negativa de la gent que no usa el transport públic perquè és poc eficient si fins que no hi hagi demanda no se n’augmentarà la freqüència?

    Això succeeix per un problema del mercat, que ha trobat l’alternativa de vendre terra allunyada dels centres urbans més barata. Així es redueix la densitat de població a les ciutats, però es deixa la gent aïllada. És un problema de disseny que cal evitar que es perpetuï. No pot ser que hagis d’anar lluny de la ciutat pel fet de tenir menys diners.

    També cal canviar la mentalitat: què volem? Una casa o un pis súper gran però haver de fer viatges constants al centre de la ciutat? O viure al centre en un lloc petit però que ens doni els beneficis de ser a la ciutat?

    Existeix una demonització del cotxe? Per a gent en zones aïllades, comarques menys poblades o sense recursos pot ser l’única opció.

    Algú ens va inculcar socialment que l’estatus econòmic i que la felicitat s’obté tenint una casa gran, amb jardí gran i amb pàrquing per a dos cotxes en l’entrada. Això és insostenible. Hem de canviar aquests desitjos socials i alterar els usos i costums, perquè les alternatives no són tan dolentes.

    Per a gent que ha nascut en pobles petits, la idea és que es millori la connectivitat amb el transport públic amb els nodes més grans. També cal pensar alternatives innovadores per a oferir serveis bàsics a les zones rurals.

    El problema és que anem en aquesta direcció, però no a la velocitat a què deuríem. Quan parlen els polítics tot sona molt bonic, però no veiem que estiguem arribant-hi perquè la velocitat d’intervenció és molt lenta.

    Les modificacions urbanes del govern municipal de Barcelona, que busquen pacificar la ciutat cap a una mobilitat més sostenible, genera molta divisió ciutadana. Quina opinió en té?

    Hem fet estudis de valoració de les superilles i el canvi d’ús de l’espai públic que suposen. Si s’apliquessin totes les que hi ha previstes demà mateix, milloraria la qualitat de l’aire i tindria un gran impacte positiu en la salut pública.

    A ningú li agraden els canvis. I si ens agraden, que passin, però no al nostre carrer. I aquest és el problema: hauríem de ser més conscients del positiu que comporta. Com a investigadors no hem estat prou reeixits perquè la gent entengui de manera clara els beneficis. Continuem veient el gust i el plaer de tenir cotxes, perquè dóna estatus.

    Cal incrementar o promoure la vegetació prop de casa, en el barri o el nostre carrer

    La majoria dels joves encara continuen desitjant un cotxe que sigui guai, que faci molt de soroll, que sigui esportiu… Existeix una sensació que és quelcom a completar en la seva vida. Els mitjans de comunicació, l’educació i la societat ens ho inculca i té molts impactes negatius en la societat.

    Com vam fer campanyes amb el tabac dient “això no és alguna cosa guai per a la vida”, hauríem d’evitar que els que creen vehicles tinguin campanyes publicitàries que diguin “tenir aquest cotxe és guai”. Té molt detriment per a la societat i per a la salut individual. Canviar la cultura sobre l’aspiració social que tenim seria de gran ajuda.

    Entenc que molta gent ha invertit temps i diners en l’estatus que té: per a la casa amb pàrquing, per als cotxes… Entenc que hi hagi rebuig. La gent pot pensar que els haurien d’haver avisat abans perquè no invertissin mitja vida en una aspiració que ara va en contra del correcte. Però si no canviem les aspiracions ara, tindrem un conflicte durant generacions.

  • Espanya aprova l’eutanàsia i assoleix el dret a la mort digna

    L’Estat espanyol ha fet el pas més gran, fins al moment, en el camí cap al reconeixement del dret a la mort digna. La cambra baixa ha aprovat la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE), que reconeix i finança públicament la prestació, dins del sistema nacional de salut, a l’eutanàsia activa i al suïcidi assistit. La norma, que va camí del Senat on també s’aprovarà, converteix Espanya en el sisè Estat del món amb l’eutanàsia despenalitzada i regulada a tot el seu territori.

    La llei, aprovada amb 198 vots favorables, dues abstencions i 138 vots negatius de PP, Vox i UPN, posa com a condicions per a rebre l’eutanàsia ser ciutadà espanyol o haver-hi viscut durant un any i «capaç i conscient» en el moment de la sol·licitud.

    Els supòsits en què un ciutadà pot acollir-se a l’eutanàsia activa o al suïcidi assistit són «patir una malaltia greu incurable» o «un patiment greu, crònic i impossibilitant». En tots dos casos, caldrà demanar la prestació d’ajuda a morir per escrit. Un metge, després de verificar que es compleixen els requisits necessaris, realitzarà amb el pacient «un procés deliberatiu sobre el seu diagnòstic, possibilitats terapèutiques i resultats esperables, així com possibles cures pal·liatives».

    Després d’una segona sol·licitud per escrit, hi haurà una segona deliberació que, després de vint-i-quatre hores, culminarà amb la decisió final del pacient. En cas afirmatiu, el metge principal haurà de presentar el cas a un altre col·lega, que també haurà de validar les condicions. Encara més, abans de rebre l’eutanàsia, una «comissió de garantia i avaluació” rebrà el cas en un màxim de tres dies i tindrà una setmana més per donar la seva resolució.

    “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat”

    Això no obstant, en els casos en què el pacient «no es trobi en ple ús de les seves facultats», no serà necessari expressar la voluntat per escrit en el moment actual. N’hi haurà prou que, amb anterioritat, hagués subscrit un document amb instruccions per a aquests casos, com ara un testament vital o unes voluntats anticipades. La persona representant nomenada en el document «serà l’interlocutor vàlid per al metge responsable», preveu el text legal.

    “Estem molt contents, portem des del 1984 lluitant per això”, assegura Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD). Tot i que amb alguns matisos com ara la comissió de control previ, Alonso es mostra molt satisfeta i alegre per la victòria social. “Hi ha persones que venen a l’associació que viuen situacions desesperants. La llei els permetrà viure-les amb una mica menys de dolor i amb més sensació de control sobre la seva pròpia vida i els seus desitjos”, argumenta.

    La llei entrarà en vigor tres mesos després de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), amb tota probabilitat les primeres setmanes de la primavera del 2021. El text concorda, majoritàriament, amb la voluntat de l’associació Dret a Morir Dignament: «Si una persona considera que la seva vida no té la dignitat necessària per a ser viscuda, ha de tenir la possibilitat de triar», diu Alonso. “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat. Per tant, nosaltres podem decidir”, sentencia.

    Eutanàsia activa, passiva i suïcidi assistit

    L’eutanàsia activa i el suïcidi assistit són dos conceptes similars, però amb un matís important que els diferencia. El primer procediment és “l’actuació mèdica l’objectiu de causar la mort, de manera ràpida i indolora, a un pacient amb un patiment insuportable, provocat per una malaltia incurable i en fase irreversible, a petició expressa, reiterada i informada del pacient”, explica el doctor Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut.

    En canvi, en el cas del suïcidi assistit la tasca del personal sanitari és «l’ajuda mèdica» a una persona que «posa fi a la seva vida gràcies a la informació i els fàrmacs que li prescriu un professional sanitari», exposa Busquets.

    Així, la diferència entre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit és que el primer cas és un facultatiu qui proporciona la substància que porta el pacient a la mort, mentre que en el segon cas hi ha una ajuda i recomanació mèdica, però és el pacient qui s’administra el contingut que desfà la seva vida. D’aquí que es consideri un suïcidi assistit pel personal sanitari.

    Ara bé, hi ha un tercer concepte, el de l’eutanàsia passiva, notablement més estès i aplicat arreu del món. És aquell procediment en què, per voluntat del pacient, s’ometen o es paralitzen tractaments que haurien d’allargar la seva vida. En seria exemple la persona que pot continuar un tractament de quimioteràpia però decideix aturar-lo, tot i saber que en fer-ho està reduint les seves possibilitats d’esperança de vida. No és, però, un tractament que posi fi directament a la vida del pacient.

    L’estat espanyol és el sisè del món en regular el dret a rebre l’eutanàsia activa

    Fins al moment, Espanya és un dels molts Estats del bloc de l’Europa occidental on s’aplica l’eutanàsia passiva. Es regula a la llei d’autonomia del pacient aprovada el 2002 i que reconeix el dret del pacient «a decidir lliurement, després de rebre la informació adequada, entre les opcions clíniques disponibles» i a «negar-se al tractament» sempre que consti per escrit.

    La nova regulació aprovada al Congrés amplia les possibilitats de la població espanyola a rebre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit. El text legal reconeix les dues opcions: “La prestació d’ajuda per a morir es pot produir de dues modalitats: l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent» o «la prescripció al pacient per part del professional sanitari d’una substància, de manera que se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort», recull la llei.

    Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD) no veu diferències substancials entre els dos procediments, de cara al pacient que decideix acabar la seva vida: “La mort és digna quan s’ajusta als valors de la persona, per tant és igual eutanàsia que suïcidi assistit. És perfecte que les dues opcions estiguin legalitzades perquè la persona pugui triar”, diu.

    Vistiplau social i sanitari

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort per part dels pacients és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola, tal com mostren diverses enquestes.

    L’empresa Metroscopia ha preguntat quant al «dret d’un malalt incurable a què els metges li proporcionin algun producte per a posar fi a la seva vida sense dolor» en diverses ocasions, i la societat espanyola és cada cop més favorable. El 2008 hi van respondre favorablement un 80% dels enquestats, mentre que el 2017 ho va fer el 84% i el 2019 el 87%.

    En una enquesta elaborada per Ipsos el 2018, el 85% de la ciutadania va respondre que sí que regularitza l’eutanàsia, enfront d’un 15% que s’hi oposa. Més enrere en el temps, el 2011, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) també va reportar el vistiplau general, amb un 77,5% de la població a favor de regular «el dret de les persones a tenir una mort digna» enfront del 9,8% que no ho volia.

    Els resultats no concorden amb el reflex de la societat que es trasllada al Congrés. El Partit Popular i Vox, partits fermament oposats a la llei, ocupen el 40,2% dels escons de la cambra baixa espanyola.

    La paradoxa s’explica perquè, fins i tot entre els votants dels partits més conservadors de la política espanyola, hi ha una majoria a favor de l’eutanàsia. Segons Metroscopia, el 73% de l’electorat de Vox és favorable a la pràctica i també s’hi suma un 65% del vot del PP. El consens és tal que fins i tot l’aproven els catòlics practicants (59%) i els practicants d’altres religions (73%).

    L’eutanàsia és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    «La informació empírica constata que la població espanyola és majoritàriament favorable a poder prendre el control de les seves vides en el moment de morir», resumeixen a l’article ‘Actitudes de los españoles ante la eutanasia y el suicidio médico asistido‘ (2018) els experts Rafael Serrano del Rosal (CSIC) i Adrián Heredia Cerro (Universitat de Granada).

    En concret, reporten més suport a l’eutanàsia que al suïcidi amb suport mèdic. Els autors creuen que és una qüestió «més cultural que racional» perquè «el suïcidi en general (…) en societats com la nostra de tradició judeocristiana està culturalment proscrit».

    Les pràctiques que afavoreixen el dret a la mort digna també són rebudes de bon grat entre el col·lectiu sanitari, cabdal en la pràctica que s’ha aprovat al Congrés. Després d’una enquesta realitzada als seus socis el 2019, la Sociedad Española de Medicina Interna (SEMI) afirma que el 83% hi estan a favor, mentre que un 17% en contra.

    De la mateixa manera, un sondeig a quatre col·legis de metges de l’Estat va reportar un percentatge superior al 90% de facultatius favorables a la regulació de l’eutanàsia. L’única delegació catalana a la mostra, la de Tarragona, va ser la més favorable. El col·legi tarragoní va rebre un 76% de posicionaments a favor de la regulació «amb total seguretat» i un 15% que va respondre «probablement sí». Els opositors ferms o dubtosos són el 8,7%.

    Topada entre els comitès de bioètica

    «No és un debat mèdic, o exclusivament mèdic, sinó ètic i social», opinava respecte de l’eutanàsia el Col·legi de Metges de Barcelona en un comunicat el 2018. En efecte, l’aspecte del suïcidi assistit i l’eutanàsia entren al terreny de la bioètica, on el comitè espanyol i el català han mostrat postures molt diferents.

    El Comitè de Bioètica d’Espanya (CBE), per unanimitat, declara que «hi ha fermes raons per a refusar la transformació de l’eutanàsia i l’auxili al suïcidi en un dret subjectiu i en una prestació pública”. Per raons de «fonamentació ètica de la vida, dignitat i autonomia», creu que les opcions de mort digna aprovades al Congrés són un «retrocés de la civilització». Els membres del CBE aposten per una millora de les cures pal·liatives, un argument que coincideix amb la tesi del Partit Popular i Vox defensada en seu parlamentària.

    Les institucions catalanes són més favorables al dret a l’eutanàsia. “Les cures pal·liatives poden rescatar molt malalts incurables de la desesperació i de les ganes de morir. Això no treu, tanmateix, que una persona (…) desitgi disposar de la seva pròpia vida i demani ajuda mèdica per a fer-ho”, diu el Col·legi de Metges de Barcelona. “Cures pal·liatives i petició d’eutanàsia, per tant, no s’exclouen”, conclou.

    «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi»

    De forma oposada al seu homònim espanyol, el Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) sí que aprova l’eutanàsia i el suïcidi assistit. “Les persones tenen dret a disposar de la seva vida”, diu Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut. «Atesos els principis de dignitat, autonomia i benestar del pacient amb un patiment insuportable és èticament acceptable i socialment desitjable la despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi», assegura el comitè català per veu del doctor Busquets Font.

    Un punt que critica el Comitè de Bioètica de Catalunya és el fet que la llei espanyola requereix un estudi previ del cas. “Exigir un control previ és una mesura contraproduent, perquè el malalt veurà que la seva difícil decisió, tan íntima i transcendent, ja no es basa en la confiança indispensable amb el professional sanitari que atén la seva sol·licitud», explica Busquets.

    L’expert recorda que el CBC veu suficient la comissió posterior «per verificar que s’han complert els requisits de la llei com es fa en tots els països que l’han despenalitzat». «És innecessari: burocratitzarà molt la prestació i farà esperar gent que no pot esperar més”, concorda Isabel Alonso, presidenta de l’associació DMD.

    Tant Busquets com Alonso refusen la teoria que l’aprovació de l’eutanàsia provocarà morts que pacients vulnerables no desitgen. “Per més que es repeteixi, no ha passat a cap dels països que fa anys que exerceixen la pràctica. Com tampoc és cert que les cures pal·liatives donin resposta a totes les demandes dels pacients», diu l’expert. «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi. Per compassió o no, però no és eutanàsia», afegeix la presidenta de DMD.

    A diferència d’algunes comunitats de l’Estat, Catalunya no disposava d’una llei pròpia de mort digna. «No es va considerar necessari, amb les lleis existents era suficient per a atendre de manera respectuosa la fi de la vida. Promulgar lleis que incideixen en aspectes ja regulats poden produir situacions no desitjades», argumenta el responsable de Bioètica a Catalunya.

    Amb tot, el Parlament sí que va aprovar una proposta per dur al Congrés la proposició de llei per despenalitzar l’eutanàsia. Van votar sí 124 diputats (Cs, JxCat, ERC, PSC, En Comú-Podem i la CUP), no quatre (PPC i Units per Avançar) i un diputat de Junts per Catalunya es va abstenir.

    Degoteig de regulacions

    L’estat espanyol és el sisè del món que ha regulat el dret a rebre l’eutanàsia activa. Fins al moment ja és legal a tres estats europeus -Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica- i al Canadà i Colòmbia. A la pràctica també cal sumar-li l’estat de Victòria, a Austràlia, que en la seva llei de «mort assistida voluntària» del 2017 assumeix que, en el cas que el pacient no es pugui autoadministrar la medicació que el porti a la mort, ho farà el facultatiu.

    Amb el pas dels anys cada cop són més els països que avancen en la regulació de la mort digna, més enllà de les cures pal·liatives. Fa tot just una setmana, el Tribunal Constitucional d’Àustria va reconèixer el dret al suïcidi assistit perquè l’autodeterminació a què té dret la ciutadania inclou el dret a la vida però també «el dret a una mort digna». Si bé l’eutanàsia seguirà penada, es permetrà el suïcidi assistit a partir del 2022. El Constitucional alemany, el febrer del 2020, també va obrir la porta a aquest tipus de mort digna.

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    En una línia similar, el suïcidi assistit també s’ha despenalitzat en la darrera dècada als estats de Vermont, Colorado, Washington D.C., Califòrnia, Hawaii, Nova Jersei i Maine, tots ells als Estats Units, on la dècada anterior també el van regular a Washington i Montana. A Suïssa, un buit legat sobre els motius que porten un facultatiu a assistir un suïcidi permeten que la pràctica no sigui contrària a la llei. De fet, aquest estat fins i tot permet que estrangers hi vagin per practicar-lo.

    De cara al futur, l’estat australià d’Austràlia Occidental va aprovar una llei que facilita el suïcidi assistit o l’administració de l’eutanàsia i que entrarà en vigor el 2021. Encara a Oceania, el mes l’octubre la població de Nova Zelanda va aprovar en referèndum, amb un 66% de vots a favor, regularitzar l’eutanàsia. Per la qual cosa, estarà permesa a partir del novembre de l’any vinent.

    Així, cada cop són més estats els que, de mica en mica, s’afegeixen a una llista que van iniciar els Països Baixos a principis de segle. Concretament, va ser el 2001 quan el legislatiu neerlandès va ser el primer a permetre l’eutanàsia.