Just Deploy It!

Autor: Daniel Gallego Díaz

  • Catalunya, la comunitat que ha perdut més despesa social en l’última dècada

    Les retallades en matèria de serveis socials que es van aplicar amb la crisi del 2008 i els anys següents van causar molts estralls. Un d’ells, que la inversió prèvia no s’ha arribat a recuperar mai. Així ho revela un informe publicat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials que compara les partides pressupostàries autonòmiques de l’any 2009, any del pic en despesa social, i les 2019.

    Catalunya en surt molt malparada. La seva inversió en els àmbits que analitza l’informe -educació, sanitat i serveis socials- és la que menys s’ha recuperat respecte del 2009 a tot l’Estat, amb una diferència negativa de 4.062 milions d’euros. En termes percentuals, suposa una reducció del 19’6% d’inversió respecte fa una dècada, malgrat la recuperació econòmica anunciada pels poders econòmics i polítics i sense comptar amb la sotragada de la crisi que ha provocat la pandèmia de la Covid-19.

    La gran davallada respecte fa deu anys ha portat Catalunya a ser la comunitat amb menys despesa proporcional per habitant en els àmbits analitzats per l’estudi. Els pressupostos, arrossegats des del 2017 per la manca d’acord polític, suposen una despesa de 2.199€ per habitant català, la més baixa de tot l’Estat, on la mitjana és de 2.498€.

    Encara en termes d’inversió per ciutadà, Catalunya encapçala la classificació de pèrdues respecte fa una dècada. L’any passat es van invertir per habitant 588€ menys del que s’havia dedicat el 2009. Només segueixen en termes negatius Castella-la Manxa, Canàries, Aragó i la Comunitat de Madrid. El gruix de les regions de l’Estat sí que han recuperat la inversió per habitant respecte fa deu anys, fins als 349€ de Navarra, els 335€ del País Valencià o els 334€ d’Astúries.

    En termes proporcionals, els comptes catalans van dedicar un 54’4% del total de la inversió a despesa en polítiques socials, un 6% per sota de la mitjana estatal i només per sobre de les Illes Balears i de Navarra, que van destinar-hi el 53’2% i el 51’6% respectivament.

    La sanitat, el taló d’Aquil·les català

    L’àmbit on més mal han fet les retallades i la no recuperació de la inversió a Catalunya és, amb diferència, la sanitat. En la darrera dècada la despesa de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros. La davallada, de més d’una quarta part dels pressupostos respecte fa deu anys, no té competidor a tot l’Estat, on la mitjana és de -2’7%. De fet, només Castella-la Manxa (-11’8), Aragó (-7’6%), la Rioja (-4’1%) i Extremadura (-0’8%) es troben també en termes negatius respecte del 2009.

    La caiguda en picat té efectes en la inversió per habitant, on Catalunya torna a situar-se al final de la classificació, amb 1.166€ dedicats per ciutadà en termes de despesa sanitària. La dada, 170€ per sota de la mitjana Estatal, queda molt lluny del que hi dediquen altres regions com el País Basc (1.719€), Astúries (1.714€) o Navarra (1.664€).

    No en va, alerten els autors de l’informe, la diferència és d’un 47’4% més de despesa sanitària per habitant al País Basc que a Catalunya, cap i cua de la classificació. Amb tot, i pel règim fiscal especial de la primera comunitat, ho comparen també amb Astúries, on la diferència és igualment feridora: un 46’96%.

    Educació, un 12% menys d’inversió

    La partida educativa gairebé ha igualat la seva despesa al global de l’Estat, ja que només es reporta una pèrdua del 0’1% d’inversió pressupostada el 2019 respecte de l’executada el 2009, abans de les retallades. Amb tot, Catalunya tampoc té bones dades: amb 780 milions d’euros menys, el pressupost educatiu ha perdut un 12% en la darrera dècada. Només Castella-la Manxa, amb un 15’7%, supera Catalunya en el sentit negatiu.

    Si bé la despesa proporcional respecte del total del pressupost gairebé s’apropa a la mitjana, queda per sota en un 2’2%, a l’hora de comparar quant rep cada ciutadà Catalunya torna a la part baixa de la taula. La despesa per habitant en educació és de 756€ a Catalunya, la segona més baixa de l’Estat, només per sobre dels 723€ que hi inverteix la Comunitat de Madrid i a gairebé 100€ dels 863€ de la mitjana espanyola.

    L’aspecte menys negatiu, els serveis socials

    La partida de despesa en serveis socials és on Catalunya surt menys malparada en la comparació respecte del 2009. Si bé la diferència és encara negativa, ho és només en un 0’7% i un total de 14 milions d’euros perduts. És un apartat en què gairebé totes les comunitats han recuperat inversió: només el minso 0’7% català i el 26’5% de Castella-la Manxa estan en números vermells. De fet, el global estatal ha crescut en un 17’9% respecte fa una dècada.

    La despesa a Catalunya de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros

    Catalunya va destinar amb els pressupostos prorrogats des del 2017 un 6’8% del total de la inversió a serveis socials, ben a prop del 7’3% de mitjana espanyola. En termes de despesa per habitant és l’únic cas en què el ciutadà català no es troba entre els tres que menys inversió rep. Amb 276€ per persona, Catalunya està per sobre de Múrcia (251€), Canàries (217€) i les Balears (151€).

    La inversió mitjana de l’Estat, també en dèficit

    La despesa en serveis públics no només ha perdut respecte fa deu anys a Catalunya. La mitjana de l’Estat espanyol també reflecteix una davallada, tot i que molt més lleugera que la catalana. Al conjunt de comunitats espanyoles, el 2019 s’hi va invertir 1’2 milions d’euros menys destinats a salut, sanitat i serveis socials que el que s’havia destinat el 2009.

    L’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, que signa l’estudi on es presenten les dades, ho atribueix a l’»absència de pressupostos estatals i al continu augment de partides destinades a pagar el deute”. No en va, el 2009 la despesa autonòmica per habitant dedicada al pagament de deute era de 149€, mentre que el 2019 va ser de 684€.

    Catalunya és la comunitat de l’Estat amb menys despesa proporcional per habitant en aspectes socials

    Amb tot, l’estudi visibilitza la gran diferència entre les diferents comunitats que conformen l’Estat espanyol: des dels 3.420€ que dedica Navarra per habitant a despesa social fins als 2.199€ que rep cada persona catalana de mitjana. També ben divergent és la variació entre el 2009 i el 2019: mentre hi ha regions que han perdut bona part de la seva inversió com Catalunya (-19’6%) o Castella-la Manxa (-15’4%), d’altres han incrementat notablement les partides socials, com és el cas de les Illes Balears (24’8%), Navarra (15’4%) o el País Valencià (14’5%).

    José Manuel Ramírez Navarro, president de l’associació, recorda que si bé des del 2014 i fins al 2018 la inversió social de mitjana a l’Estat tenia una dinàmica creixent, «ha caigut un 0’1% respecte del 2018 als pressupostos definitius de 2019». Aquesta conjuntura «llasta la tendència de recuperació de la despesa en polítiques socials posant-la en greu perill».

    Ramírez Navarro afegeix que, en el context actual de la pandèmia de la Covid-19, s’hauria d’apostar per un «blindatge pressupostari de matèries tan essencials per a la ciutadania com la sanitat, l’educació i els serveis socials», així com «posar en marxa fórmules urgents que permetin les comunitats autònomes prestar els serveis». «El benestar de les persones no pot ser ostatge de les estratègies partidistes i de la falta de talla política», conclou.

  • Més de 7.000 sanitaris han mort per coronavirus a tot el món

    El nombre de personal sanitari mort a causa de la Covid-19 creix a un ritme amenaçador. Així com la pandèmia ha canviat de focus -d’Europa a Amèrica, especialment la central i del sud-, el nombre de facultatius que ha mort després d’infectar-se ha crescut exponencialment. Si a mitjans de juliol Amnistia Internacional xifrava en 3.000 el nombre de personal sanitari mort per Covid-19, ara publica un informe que eleva la dada a 7.000 professionals.

    L’ONG alerta, a més, que «és probable que les xifres siguin significativament inferior a les reals, donat que a molts dels països inclosos a l’anàlisi la informació és insuficient». A més, també avisen que «les xifres no sempre són comparables entre Estats donat als diferents mètodes per a recopilar dades i la definició de personal sanitari que s’utilitza a cada país».

    L’augment de casos es deu a «la disponibilitat de noves fonts de dades» i a l’acarnissament que la pandèmia té a alguns països en concret, sovint amb molta població i una alta concentració d’habitants a les grans ciutats. El paradigma és Mèxic, l’Estat que encapçala la trista llista amb 1.320 decessos confirmats a causa de la Covid-19, segons assegura Amnistia Internacional al nou informe. A més, gairebé 100.000 sanitaris s’han infectat, segons les dades oficials del ministeri de salut mexicà.

    Amnistia posa el focus en concret al personal de neteja dels centres hospitalaris de Mèxic, que considera especialment vulnerable a la Covid-19: «Molts netejadors i netejadores estan subcontractats, el que significa que tenen menys protecció», denuncia l’organització. De fet, Amnistia va donar veu al juliol a un metge mexicà que assegurava que han de destinar un 12% del seu sou a la compra d’EPIs per atendre la població amb seguretat.

    AI exigeix condicions de treball segures

    A la classificació, darrere de Mèxic, hi ha els Estats Units d’Amèrica, el Brasil i Rússia amb 1.077, 634 i 631 decessos entre els sanitaris per Covid-19, respectivament. Aquests són casos, explica Amnistia, d’estats “on les taxes d’infecció i mort han estat altes durant tota la pandèmia”. Amb tot, també ocupen les primeres places països “on les taxes d’infecció s’han disparat els últims mesos”. En destaquen l’Índia (573) i Sud-àfrica (240).

    “El nombre de morts entre el personal sanitari encara és espantós a països com Mèxic, Brasil o Estats Units, alhora que la ràpida propagació de la infecció a Sud-àfrica o Índia mostra la necessitat que tots els Estats prenguin mesures”, resumeix Steve Cockburn, director de Justícia Econòmica i Social d’Amnistia Internacional. El representat exigeix “cooperació global a fi de garantir que tot el personal té els EPIs adequats”.

    En efecte, Cockburn insisteix en la necessitat que els sanitaris “puguin continuar fent la seva tasca vital sense arriscar la seva pròpia vida”. Afegeix: “La mort de més de set mil persones mentre tractaven de salvar altres persones és una crisi de proporcions enormes. Cada sanitari té dret a unes condicions de treball segures i és un escàndol que tants i tantes estiguin sacrificant la seva vida”.

    Les causes de l’augment

    Un cop més, la manca d’equips de protecció i de garanties laborals són l’explicació de l’increment dels casos entre els facultatius. Amnistia Internacional assegura que a Sud-àfrica «el govern no ha satisfet les demandes laborals, que inclouen la provisió adequada d’EPIs, la participació activa de la plantilla als comitès de salut i seguretat, suport psicosocial, transport i un suplement econòmic per qui treballa a primera línia». Si aquestes demandes no són acceptades per l’executiu sud-africà, el principal sindicat del sector públic, Nehawu, planteja una vaga.

    El personal sanitari de l’Índia, recull Amnistia Internacional, té unes demandes similars: «EPIs adequats, un millor salari i unes condicions de treball justes i favorables». En la mateixa línia, l’Associació Brasilera de Salut Col·lectiva (ABRASCO) denuncia manca d’equips de protecció i de «protocols clars per tractar les infeccions, la inexistència de suport en salut mental i uns contractes precaris per a les persones contractades d’urgència». Fins al moment ja han mort 634 sanitaris brasilers a causa del coronavirus.

    Steve Cockburn opina: «Durant la pandèmia, els governs han qualificat el personal sanitari d’herois i heroïnes, però no té cap sentit quan tants sanitaris moren a causa de l’absència de protecció bàsica». L’activista demana als executius d’arreu del món que «prenguin mesures urgents per protegir la vida dels treballadors i treballadores de la salut».

    La situació d’Espanya, menys negativa

    La millora de la situació epidemiològica durant els mesos de maig i juny ha fet que l’Estat espanyol surti del capdavant de la llista negra de sanitaris morts per coronavirus. A l’informe d’Amnistia del juliol Espanya ocupava la desena posició, però des de llavors, segons les dades de què disposa l’ONG, no ha mort cap altre sanitari a l’Estat, fet que deixa la xifra congelada en 63 facultatius.

    Això no impedeix que els contagis segueixin augmentant a l’Estat espanyol entre el personal sanitari, alhora que s’han donat nombrosos brots arreu. Les dades ofertes pel Ministeri de Sanitat, actualitzades a 3 de setembre, notifiquen 827 infeccions entre facultatius en els set dies previs i 1.740 en les últimes dues setmanes. Al total del territori espanyol i des de l’11 de maig, quan va canviar el mètode de recompte, 6.499 treballadors de la salut s’han infectat.

    Catalunya encapçala, de llarg, el nombre de sanitaris infectats des de l’11 de maig, amb 1.265. La segona posició l’ocupen la Comunitat de Madrid (788) i Castella-la Manxa (731). Amb tot, les dades recents a Catalunya són més favorables que a altres regions de l’Estat. En l’última setmana s’han infectat 43 sanitaris catalans, mentre que en les dues darreres van ser-ne 125.

  • Reduir les ràtios a les escoles pot dividir per cinc el nombre de casos de Covid-19

    La distribució de l’alumnat a les aules pot multiplicar o dividir per cinc el nombre d’infeccions per coronavirus. Ho demostra un estudi publicat per la universitat canadenca de Waterloo, a Ontàrio (Canadà). La reducció de les ràtios, així com una bona ventilació de les aules o una exigent higiene, ja era una recomanació dels experts per a la tornada a les classes. Aquest treball, però, demostra fins a quin punt és important la disminució de les ràtios, tal i com demanen els sindicats educatius.

    Els investigadors han analitzat sis diferents configuracions d’aules a un hipotètic centre d’educació infantil amb 50 infants i educadors, si bé asseguren que “els resultats també són rellevants per a debats sobre la reobertura de les escoles”. Amb un model matemàtic han simulat les “prediccions sobre el risc d’infecció de coronavirus” a una aula amb una ràtio de 15 alumnes per dos docents, a una de vuit per dos i a una de set per tres. A més, en tots els supòsits hi han afegit la variable d’agrupar els germans a la mateixa aula.

    Les iniciatives per reduir el contacte entre aules només tenen un «modest benefici per reduir la propagació»; la clau és la distribució i ventilació dins de les classes

    Els resultats reflecteixen la importància de reduir el nombre d’infants per aula: «Les simulacions revelen que la ràtio de 7:3 amb els germans junts és la configuració amb menys risc». A l’altra cara de la moneda, «les aules amb més canalla [15:2] experimenten de tres a cinc casos més de Covid-19», asseguren els autors de l’estudi. Fins i tot escriuen que “les classes d’aquesta mida [15 alumnes] representen un risc tangible de brots de coronavirus”.

    Per això, l’investigador en cap de l’estudi i professor a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Waterloo, Chris Bauch, alerta: «Els responsables de la mida de les classes de 30 alumnes han de reconfigurar immediatament els seus plans d’obertura de l’escola canviant a models híbrids, com ara part en persona i part en línia».

    Els autors conclouen que “les aules i les llars produeixen taxes d’infecció molt més altes que les zones comunes”. Per aquest fet, les iniciatives per reduir el contacte entre aules com els grups bombolla, les entrades i sortides escalonades, l’ús de diferents entrades o la neteja constant només tenen un «modest benefici per reduir la propagació», ja que la clau és la distribució dins de les classes i la seva ventilació.

    Mantenir les escoles obertes

    Els científics canadencs no només han calculat la transmissió de la Covid-19 depenent de la configuració de les aules, sinó que han aprofitat el model matemàtic per calcular els dies que les escoles o llars d’infants haurien de tancar perquè tenen brots.

    La lògica relació entre nombre de casos i brots fa que, un cop més, les aules més reduïdes siguin la millor opció. El model calcula que el nombre de dies perduts amb aules tancades “seria entre cinc i vuit vegades superiors amb la ràtio de 15:2 que per a les de 8:2 o 7:3″.

    En el pitjor escenari, ràtio de 15:2 i assignació aleatòria sense agrupar germans, les aules estarien tancades entre 145 i 214 dies, segons una millor o més desfavorable situació epidemiològica. Altrament, amb ràtio de 7:3 i germans a les mateixes classes, aquestes només tancarien entre 13 i 16 dies. Les dades, creuen els experts de la universitat canadenca, “aclareixen encara més la necessitat de classes més petites i de l’agrupació entre germans com a mesura preventiva”.

    Amb tot, els autors de la recerca avisen que no han tingut en compte variables de risc en funció de determinants socials o de salut, com per exemple la classe social, l’ètnia o el risc veïnal, que “s’està mostrant que fan variar clarament el risc de patir Covid-19”. A més, reconeixen que l’estudi no ha passat encara per la fase de revisió per pars, necessària per a validar qualsevol estudi. Amb tot, han publicat els resultats per “ajudar a aconsellar al Canadà en la lluita contra la Covid-19”.

    En el pitjor escenari, ràtio de 15:2 i sense agrupar germans, les aules estarien tancades entre 145 i 214 dies

    “Els resultats del model il·lustren que a més estudiants en una classe, més probable és que un d’ells s’infecti, i en conseqüència és més probable que l’aula es tanqui”, abreuja el professor Bauch. Afegeix que “com més alumnes té una classe tancada, a més alumnat afecta la problemàtica”.

    L’equip investigador afegeix una raó més perquè els responsables polítics i educatius redueixin les ràtios: “La distància social i la higiene a les aules només és factible amb menys canalla a les aules. És improbable que les aules amb 15 o més infants proporcionin als joves l’espai necessari per distanciar-se físicament», recorden.

    Els sindicats catalans demanen abaixar les ràtios

    Els principals col·lectius sindicals de docents a Catalunya van signar fa una setmana un comunicat conjunt per exigir a la Generalitat que redueixi les ràtios d’alumnat per professorat. Aspepc-SPS, CCOO, CGT, Intersindical, UGT, USOC i USTEC demanen reduir les aules a 10 alumnes als cicles d’infantil i 15 a la resta de cursos per tal de “garantir la presencialitat de tot l’alumnat a tots els nivells educatius”.

    Si bé aquesta exigència reduiria les ràtios a les aules catalanes, encara queda lluny del punt ideal segons l’estudi, on la ràtio 15:2 era la que pitjor resultats epidemiològics donava i més dies de tancament d’aules suposava. El comunicat unitari també exigeix un «increment de personal docent, d’atenció educativa i de serveis necessari per a aplicar aquestes ràtios de seguretat» alhora que es mantenen «les especialitats i l’atenció a la diversitat».

    Mentre el Departament d’Ensenyament no garanteix aquestes mesures, un seguit de famílies unides com l’Agrupació de Famílies per una Elecció Educativa Segura (AFEES) assegura que no duran els seus infants a les aules quan reobrin les escoles. Consideren que les mesures anunciades per reduir el risc de contagi no són efectives i també es queixen de manca d’informació.

    També un col·lectiu de professorat que té patologies prèvies o amb familiars que les pateixen, Docents en Risc, dona suport a la vaga de les famílies, però no poden afegir-s’hi perquè cap sindicat l’ha convocada. Entre les seves demandes hi ha la instal·lació de purificadors i filtres per millorar la ventilació de les classes, l’ajornament de les oposicions o l’exempció de donar classe als docents de més de 55 anys.

    El Sindicat d’Estudiants (SdE), per la seva part, sí que ha convocat una vaga general estudiantil pels dies 16, 17 i 18 de setembre, durant la primera setmana de represa de les classes. Demanen un «pla d’inversió massiva per a la contractació de professorat, la reducció de les ràtios i la fi de la bretxa digital» per tal de garantir «una educació pública presencial, de qualitat i amb aules segures». El Sindicat d’Estudiant dels Països Catalans (SEPC) no s’ha afegit a la convocatòria, si bé comparteix l’exigència d’»aules segures que garantisquen la nostra formació» i va donar suport al comunicat conjunt dels sindicats de professorat.

  • L’experiència als casals d’estiu desmunta la idea dels infants com a vector de contagi

    La tornada a l’escola, d’aquí a pocs dies, és un dels moments més crítics en la gestió de la pandèmia de la Covid-19. Un parell de dies abans que es decretés l’estat d’alarma i comencés el confinament, el mes de març, tots els centres educatius catalans van aturar la seva activitat presencial. El 14 de setembre, però, l’executiu garanteix que es reprendrà la normalitat, malgrat que la incertesa encara planeja sobre com serà la tornada.

    «El moment més crític de la pandèmia des del minut zero», la tornada a les classes, genera molts dubtes entre professionals de l’educació i de la salut i entre les famílies. A fi d’aclarir si la capacitat de transmissió de la Covid-19 que té la canalla és diferent de la d’altres grups d’edat, l’Hospital Sant Joan de Déu ha publicat un estudi que revela que els nens i nenes transmeten el coronavirus sis vegades menys que el global de la població.

    Un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials. L’índex de reproducció, de 0’3, va ser sis vegades inferior al del global de la població

    El treball, que ha analitzat durant cinc setmanes un total de 22 casals d’estiu amb mostres de 1.905 infants i monitors, conclou que l’índex reproductiu de la Covid-19 ha estat del 0’3 en aquests espais lúdics. Durant el mateix període, l’àrea metropolitana de Barcelona, d’on eren tots els casals que s’han utilitzat com a mostra, tenia un índex de reproducció d’entre 1’7 i 2 punts. Així, la taxa de transmissió del coronavirus era sis vegades inferior als casals lúdics i esportius que al global de la metròpoli barcelonina.

    En concret, durant les cinc setmanes de l’anàlisi es van donar 39 casos de Covid-19, dels quals nou van ser entre els monitors i 30 d’entre els 1.905 infants que van participar com a mostra. La trentena de nens i nenes va estar en contacte amb un total de 253 persones que formaven part dels seus grups estables de convivència. D’aquestes, només 12 van contraure el virus. En percentatge, suposa que un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials.

    Per filar encara més prim, el Sant Joan de Déu especifica que 22 dels 30 infants positius, un 73%, no van contagiar cap altra persona. D’entre els set restants, cinc van transmetre el virus a un contacte, un parell a dos i un únic cas a tres persones. D’aquestes dades s’extreu que la taxa bàsica de reproducció local del virus (Ro) era del 0’3 a les colònies analitzades.

    L’estudi, un dels més amplis a escala internacional per mesurar la transmissió del SARS-CoV-2 entre la canalla, no troba diferències dins del grup infantil: “Els més petits [menors de 12 anys] han mostrat la mateixa capacitat de transmissió de la malaltia que els més grans [de 13 a 17 anys]”, diu el comunicat emès pel Sant Joan de Déu.

    “Vam participar convençuts per esbrinar què pot anar bé per prevenir la Covid-19 i ha passat el que pensàvem: mantenint el protocol d’higiene, distància… els casals i esplais s’han pogut tirar endavant amb èxit”, explica Josep Mª Valls, portaveu de la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai). “Vist des de la perspectiva del mes d’abril o maig, ha anat molt bé. És la primera activitat en què els nens han socialitzat i han gaudit del seu dret després del confinament”, afegeix.

    Entorn similar a l’escolar, però no extrapolable

    “Les activitats s’han desenvolupat en un entorn similar al d’una escola, implementant mesures bàsiques de contenció de risc com el rentat de mans freqüent, grups bombolla reduïts, mascareta i activitats principalment a l’aire lliure”, diu l’informe de l’hospital que ha coordinat l’estudi. “Hem reproduït unes condicions semblants a les que ens trobarem a la tornada a l’escola”, explica Juan José García, cap de Pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu i coordinador de Corona Kids, la plataforma del SJD que ha realitzat l’estudi.

    L’estudi no és extrapolable a les aules: «Els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats»

    En efecte, el resultat és esperançador de cara a la tornada a l’escola: “Dona pistes per obrir-les al setembre d’una forma segura i controlada, aplicant mesures com les dels casals d’estiu”, assegura Iolanda Jordan, coordinadora d’investigació pediàtrica de Kids Corona. Amb grups bombolla, utilització de mascareta i rentats de mans freqüents “s’aconseguirà mantenir la transmissió a nivells molt baixos i garantir el funcionament normal de la majoria de les escoles”, pronostica Jordan.

    Tanmateix, els mateixos investigadors avisen que “la major part de les activitats dels casals s’han fet a l’aire lliure i amb grups petits, de forma que els resultats no són directament extrapolables en altres condicions”. Aixó ho exposa l’expert en gestió epidemiològica Àlex Arenas, qui rebaixa les esperances i assegura que «la incidència quan es va fer l’estudi era molt més baixa que l’actual» i, com els mateixos autors reconeixen, «els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats».

    A més, els signants de l’estudi reconeixen que les cinc setmanes en què han pres mostres és un període “curt”, cosa que esdevé una “limitació a l’hora d’extrapolar els resultats”. En la mateixa línia, expliquen que s’estan realitzant “seguiments clínics als contactes per tal de detectar possibles falsos negatius”.

    Sigui com sigui, la Generalitat valora positivament l’estudi. “Estem construint les evidències i l’estudi pot aportar idees per a la presa rigorosa de decisions”, ha declarat la consellera de Salut Alba Vergés, en referència als protocols per la tornada a les escoles i instituts.

    El problema: les aules, no la canalla

    Amb aquest nou estudi de la plataforma Corona Kids de l’Hospital Sant Joan de Déu creix l’evidència científica entre els experts que els infants no s’infecten més que els adults ni són focus d’infecció, tal com es va presumir en alguns moments a l’inici de la pandèmia. Un altre treball de Kids Corona va estudiar entre l’abril i el maig un total de 411 famílies, amb 724 infants, a les quals almenys un progenitor havia contret la Covid-19.

    La problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult, sinó en les condicions de la tornada a l’escola

    Les conclusions apuntaven que “un 17,5% dels infants que han conviscut amb un pare o mare malalt de COVID-19 també ha contret el virus”, mentre que el percentatge dels adults era del 18’9%. Els investigadors van concloure que “els infants s’infecten igual que els adults quan estan exposats a una font d’infecció”. Ara bé, “la malaltia es manifesta molt més lleument”, ja que “més del 99% dels menors no mostraven símptomes o aquests eren poc importants”, diu l’informe.

    Les conclusions són compartides amb altres estudis similars, que “demostren que la Covid-19 pot provocar una càrrega important de malaltia en els nens, però confirma que les malalties greus són menys freqüents i que els ingressos hospitalaris precoços en els nens conclouen millor que en els adults” o que «és generalment una malaltia lleu en nens, inclosos els nadons» i «el resultat fatal és generalment inusual».

    Així les coses, la problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult i requereix menys ingressos, sinó en les condicions de la tornada a l’escola. Salut i Educació han realitzat diversos anuncis de les mesures que es prendran: a mitjans d’agost van crear un protocol insuficient, a la vista de molts experts epidemiòlegs, i fa pocs dies van anunciar que la mascareta seria obligatòria a partir de secundària i mig milió de tests PCRs per a l’àmbit educatiu.

    Aquest dijous hi ha hagut una nova actualització, després que totes les comunitats autònomes de l’Estat hagin aprovat una guia comuna. Entre les novetats hi ha que la mascareta serà obligatòria per tothom a partir dels sis anys.
    Poc després, set col·lectius sindicals de professorat català han emès comunicat unitari en què exigeixen a la Generalitat una baixada de les ràtios de 10 alumnes a infantil, de 15 a primària i «tan baixa com sigui possible» a secundària i poder «garantir la presencialitat de tot l’alumnat a tots els nivells educatius».

    Un dels punts cabdals serà la ventilació de les aules, principal fet diferencial entre els casals d’estiu en què es basa l’estudi del Sant Joan de Déu i les classes d’una escola o institut. La importància és tal que un estudi prepublicat, que encara està en la darrera fase de revisió, apunta que la Covid-19 s’expandeix fins a 20 vegades més en un espai tancat que obert, segons avança The New York Times. 

  • La poliomielitis salvatge ja és història a l’Africa

    La Comissió de Certificació de la Regió d’Àfrica, ARCC per les seves sigles en anglès, ha declarat la regió africana lliure de la poliomielitis salvatge. L’anunci arriba després que s’hagi certificat que el continent ha complert quatre anys sense cap nou cas. Els darrers es van donar a Nigèria el 2016. Des de llavors, l’organisme independent ha confirmat a l’OMS que no hi ha hagut cap més cas a aquest país ni en cap altre de la regió. L’històric assoliment suposa que cinc de les sis regions de l’OMS, que representen el 90% de la població, estan lliures de la pòlio salvatge.

    “És un moment històric per l’Àfrica. És la segona erradicació d’un virus del continent des de la verola fa 40 anys. Les futures generacions d’africans podran viure lliure de la poliomielitis salvatge», ha declarat la doctora Matshidiso Moeti, directora regional de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al continent africà.

    Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides

    Tedros Adhanom, director general de l’OMS i nascut a Eritrea, ha parlat d’un «dia de celebració i esperança». «És un gran dia pels meus germans i germanes africanes: el nostre continent és declarat lliure de pòlio. És un dels majors èxits de salut pública, demostrant que amb ciència i solidaritat podem vèncer els virus i salvar vides”, ha dit Làdanum.

    Més d’un segle de malaltia

    La pòlio és una «malaltia altament infecciosa causada per un virus que, majoritàriament, afecta canalla de menys de cinc anys», explica l’OMS. «Envaeix el sistema nerviós i pot causar una paràlisi total en qüestió d’hores”, afegeix l’organisme sanitari. Segons les seves dades, entre el 5 i el 10% de la canalla que pateix la paralització mor quan els músculs implicats en la respiració no poden respondre.

    Va començar a expandir-se pel món a inicis del segle XX, amb pulmons artificials d’acer i confinaments durant els estius com a úniques eines per a lluitar-hi, explica l’OMS. A mitjans de segle, 600.000 persones s’infectaven i quedaven paralitzades anualment. A Espanya les estimacions parlen de 2.000 morts i més de 30.000 persones amb danys al sistema nerviós. L’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya eleva la xifra a 300.000 afectats.

    «Després del pic de la Guerra Freda, els científics van cooperar i van desenvolupar dues noves vacunes. Però amb una baixa taxa de vacunació, la pòlio va continuar sent endèmica arreu d’Àfrica», explica l’organització sanitària.

    Donat que la malaltia encara no té una cura mèdica, la vacunació és l’única eina per frenar-ne l’expansió. Per això l’Assemblea Mundial de la Salut de l’OMS va iniciar el 1988 la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio, amb l’objectiu d’eliminar la malaltia a inicis del segle XXI. La fita es va aconseguir a Amèrica, el Pacífic i Europa, però a l’Àfrica la dificultat de fer arribar les vacunes a tota la població i les barreres socioeconòmiques van complicar-ne l’erradicació.

    La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Encara tenim un llarg camí al davant per erradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan

    Per això, el 1996, amb Nelson Mandela com a imatge visible, va arrencar la campanya ‘Kick Polio out of Africa‘ [‘Xutem la pòlio fora de l’Àfrica]. En aquesta data, informa l’OMS, la poliomielitis salvatge paralitzava anualment 75.000 nens i nenes.

    La situació a l’Àfrica, però, no ha estat igual a totes les regions. Alguns països, com Algèria, Senegal, Kènia o Moçambic, no han reportat cap cas durant el segle XXI. Les regions occidental i central africana, amb Estats com Nigèria, Camerun o la RD del Congo, la que ha trigat més a eradicar la malaltia.

    El 25 d’agost, després de gairebé un quart de segle de campanya, el continent ha aconseguit desempallegar-se de la pòlio salvatge. “Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides”, ha resumit el director general de l’OMS, Tedros Adhanom.

    El sanitari i cap de l’OMS ha agraït la tasca de tantes persones i organitzacions que ho han fet possible: “Agraeixo i congratulo els governs, treballadors sanitaris, voluntaris, líders religiosos i tradicionals i els pares de la regió perquè han treballat junts per xutar la pòlio salvatge fora d’Àfrica”. “Sí, tot això costa diners, però al cap i a la fi, els diners gastats en eradicar la pòlio no són un cost, sinó una inversió”, ha afegit el biòleg eritreu.

    El camí que cal recórrer

    Si bé s’ha aconseguit una fita, l’OMS rebaixa l’emoció en un comunicat en què recorda que la pòlio salvatge encara es transmet a dos països de la regió mediterrània oriental: l’Afganistan i el Pakistan.

    «La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Setze països encara s’enfronten a brots derivats de la vacuna i encara tenim un llarg camí al davant per eradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan», ha dit el doctor Tedros. «Mentre la pòlio persisteixi a qualsevol lloc, és una amenaça arreu. Encara tenim molta feina a fer per enviar la pòlio als llibres d’història», ha afegit.

    En efecte, les dades i la tendència mundial és molt positiva gràcies a les campanyes de vacunació a l’Àfrica en les darreres dècades. Les dades ho certifiquen: l’any 1988 s’estima que va haver-hi 350.000 casos de poliovirus salvatge, mentre que el 2018 se’n van notificar 33. El descens del 99% en 30 anys, però, no fa abaixar la guàrdia a l’OMS, que alerta que “mentre hi hagi un sol nen infectat, tots els nens de tots els països corren el risc de contraure la poliomielitis”. Assegura que “si no s’erradica en els últims reductes, es podrien produir fins a 200.000 nou casos anuals en deu anys”.

    A banda dels brots amb transmissió a l’Afganistan i el Pakistan, l’altra problemàtica és el cVDPV, el poliovirus derivat de la vacuna. La immunització oral que ha salvat tants nens i nenes pot escampar-se per la comunitat si hi ha “àrees d’inadequat sanejament» mentre el cos de qui l’ha rebut està creant la resposta immunitària. Actualment setze Estats africans fan front a brots d’aquest tipus. L’OMS, tanmateix, assegura que “el reduït risc de patir cVDPV és significatiu per als beneficis enormes per a la salut pública associats amb la vacuna” i assegura que la transmissió es talla amb dues o tres rondes de «campanyes d’immunització d’alta qualitat».

    És per això que, per controlar tot plegat, l’OMS considera essencial mantenir el “compromís continuat amb l’enfortiment dels sistemes de salut i la immunització a la regió africana”. Alerta que «el risc ha augmentat amb les interrupcions de la vacunació a causa de la Covid-19, que han deixat les comunitats més vulnerables als brots de cVDPV2».

    En aquesta línia, la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio “crida els països i donants a mantenir-se vigilants davant totes les formes de pòlio”, perquè “fins que no s’erradiqui cada soca a tot el món, els increïbles avenços realitzats contra la poliomielitis a escala mundial estaran en risc”.

  • Por, ira, autoexigència i reticència a demanar ajuda: la salut mental dels sanitaris durant la Covid

    “Ens trobarem gent que presentarà quadres ansiosos i depressius, també amb professionals que arran de l’esforç s’han redescobert i han trobat habilitats d’afrontament que desconeixien; i amb els ‘claudicants’, que diuen que no poden més i els pot aparèixer una patologia mental severa”. És la previsió de Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, la que més sanitaris ha atès durant aquests mesos de pandèmia.

    Els serveis d’atenció psicològica que els hospitals catalans han habilitat coincideixen en que no tenen suficient demanda per culpa del tabú generalitzat a rebre ajuda i consell sobre salut mental, que és encara més gran dins del col·lectiu sanitari perquè s’accentua la suposada idea de debilitat. Els experts alerten que és important demanar ajuda i, sobretot, animar els companys de l’entorn que podrien necessitar-la i no s’atreveixen a demanar-la.

    Menys demanda de l’esperada

    Els tres departaments hospitalaris i la direcció de la Fundació Galatea coincideixen que han donat suport a menys sanitàries i sanitaris dels què esperaven, tenint en compte com de demandant ha estat la situació.

    «Esperàvem més demanda d’ajuda, però no podem oblidar que parlem d’un col·lectiu al qual li costa demanar-la. Són professionals abocats a l’ajuda als altres i poc a un mateix», explica Calvo. Amb tot, el seu servei és el que ha atès més sanitaris, amb un total de 800 trucades i correus. El total d’intervencions, algunes de les quals no han estat puntuals sinó que han esdevingut un procés terapèutic en seguiment, creix a 3.000.

    Osane Gómez, psiquiatra a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i co-coordinadora del programa Cuida’t, que ha donat suport als sanitaris tarragonins, explica que «acudir a una visita o consulta de l’àmbit de la salut mental encara és vist com una fragilitat. Alguns sanitaris veuen la seva professionalitat qüestionada quan han de demanar ajuda».

    És necessària la sensibilització entre caps i companys per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar

    L’estigma sobre la salut mental pot ser encara major quan qui t’ha de tractar és un company de feina: “Hi ha gent a qui no li agrada demanar ajut al seu recurs [del seu hospital] i prefereix anar a la Fundació Galatea per no trobar-se els psicòlegs del seu propi hospital. O gent que malgrat estar malament no demana ajuda», resumeix Joaquim Soler, psicòleg clínic de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Que els serveis habilitats pels centres hagin rebut entre 150 i 300 sol·licituds cadascun enfront de les 800 de Galatea sembla demostrar la teoria de Soler.

    De la por a la ira; de l’estrès agut al posttraumàtic

    L’objectiu principal dels serveis oferts als sanitaris era evitar que l’estrès que estaven patint els dies més crítics de la pandèmia, sovint sense adonar-se’n, acabés convertint-se en un estrès posttraumàtic. «Estar malament és lògic perquè és una situació molt demandant, però volíem minimitzar l’impacte i les seqüeles», explica Soler.

    “Va ser un estrès molt important, al qual cal afegir-hi la por que tothom tenia d’infectar-se», resumeix Víctor Pérez, psiquiatre i coordinador del Grup d’Investigació en Salut Mental de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). En efecte, tots els serveis d’atenció psicològica als sanitaris convenen que la por era l’emoció predominant entre aquells que els consultaven durant la fase més crítica de la pandèmia.

    Predominava «l’ansietat i la por a no fer bé la feina i a contagiar i deixar la resta de l’equip. També a contagiar la família», explica Calvo, de la Fundació Galatea. Afegeix també casos amb emoció de tristesa i simptomatologia depressiva: «Es manifestava molt d’insomni, molta dificultat per a desconnectar i tornar a connectar entre els temps de descans i de feina».

    «De març a finals de maig ens trobàvem que dominava l’angúnia i la temor de qui podia contagiar i contagiar-se, especialment entre els professionals més joves amb xiquets i els més grans amb pares a càrrec», apunta Antoni Castel, psicòleg i co-coordinador del programa Cuida’t de l’Hospital Joan XXIII.

    Castel, com la resta dels seus col·legues, coincideix que amb l’avenç de la pandèmia a una fase amb menys tensió hospitalària, les sensacions dels sanitaris han canviat: «Ha començat a aparèixer l’esgotament psicològic i ha canviat el perfil, amb professionals d’edat intermèdia que han aguantat a primera línia i han tingut molt d’impacte». La seva companya de projecte, Gómez, afegeix el sentiment de ràbia: «A l’inici veies la societat implicada per lluitar contra el virus, però amb la desescalada s’han vist conductes incíviques, manca de precaucions… Molts sanitaris es pregunten si realment la gent ha entès què ha passat i si ells han de tornar a esforçar-se tant mentre part de la societat es mostra despreocupada».

    Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients

    Antoni Castel afegeix la por: «Molts es pregunten si seran capaços d’afrontar un nou episodi similar al de la primavera. És una situació molt estressant en l’àmbit hospitalari i estem captant la sensació que molts sanitaris no es veuen capaços de tornar a afrontar-lo». Comparteix la idea de canvi de simptomatologia el director de la Fundació Galatea: «Hi ha ràbia perquè el sistema no estava preparat, per l’amenaça rebrots, pel context sense precedents, incert i amb feina acumulada… La por inicial s’ha transformat en ràbia i a vegades costa de gestionar», diu Calvo.

    És en el context de canvi de símptomes quan es comencen a veure els primers casos d’estrès posttraumàtic, segons Antoni Castel, del Joan XXIII. “Si l’estrès és agut, el tractament és relativament senzill, de forma psicològica, sense necessitat de farmacèutics. Però quan passen setmanes i mesos amb els símptomes, ja són casos de diagnòstic majors”, apunta el seu company Joaquim Soler.

    La importància de demanar i recomanar ajuda

    Per tal d’evitar que els símptomes lògics després d’aguantar una situació tant demandant esdevinguin problemes psicològics més greus per no tractar-se, els experts en salut mental insisteixen que és cabdal trencar el tabú, parlar-ne i posar-hi solució.

    Es mostren especialment preocupats per la poca demanda que han tingut els seus serveis. “En una situació d’estrès agut, la majoria de professionals són capaços de sortir-se’n amb els seus propis mitjans a través de la resiliència i el suport familiar o personal. Però hi ha una sèrie de persones a les quals els cal un ajut superior. Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.

    Aquest percentatge, però, no és el que ha acudit, de moment, als serveis d’atenció en marxa. El tabú social sobre la salut mental, la debilitat que senten molts sanitaris en no ser capaços de gestionar amb els recursos propis la situació o la vergonya que els fa demanar suport al seu propi hospital és un gran mur difícil de trencar. “La demanda per malaltia mental és menor a la que hauria d’haver-hi. Veiem molta menys patologia de la que s’ha d’esperar”, resumeix Víctor Pérez.

    Osane Gómez, però, es mostra esperançada: “Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients”. En aquest sentit, tot el col·lectiu sanitari i els seus familiars juguen un paper cabdal: “És necessària la sensibilització entre caps, companys… Per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.

    L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar

    Al seu centre continuen creient que cal adaptar-se com sigui al tipus de pacient que encara és molt reticent a assumir que necessita suport psicològic clàssic. “L’esforç actual és, donat que no tenim demanda, posar radars i senyals d’alarma perquè, si la gent està malament, els puguem ajudar en un espai que no tingui res a veure amb l’hospital i el servei de psiquiatria”. Per això, encara en el marc del programa One2One de l’Hospital del Mar, han habilitat una consulta a 3 quilòmetres del centre, en un ambulatori d’atenció primària i on poden rebre ajuda i consells sense que se’ls obri l’expedient clínic.

    No només el One2One segueix en marxa i buscant noves formes d’aportar ajuda. La Fundació Galatea garanteix el suport als sanitaris catalans independentment de si pot renovar el suport econòmic de la Fundació La Caixa a partir d’octubre. 

    El servei Cuida’t del Joan XXIII de Tarragona tampoc té assegurada la seva continuïtat: «Els companys que han participat demanen que no acabi perquè creuen que ho necessiten per tenir suports pel que està venint i el que vindrà. Quan acabi l’estiu hi haurà reunions i la gerència decidirà si es renova», diu Osane Gómez. Al contrari, Soler explica que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va suspendre l’atenció específica així com va millorar la pressió als centres. Si bé no creu que sigui necessari, assegura que “si fes falta es podria tornar a habilitar”.

    L’èxit de l’atenció informal

    A més dels serveis d’atenció via telefònica o per correu electrònic, alguns dels hospitals catalans han habilitat diferents canals perquè els sanitaris expressessin i fossin conscients de les emocions que estaven sentint. N’és exemple un espai que van habilitar a la cafeteria de l’Hospital del Mar, on els facultatius esmorzaven i prenien el cafè i, en un ambient distès, compartien experiències amb companys o amb la parella de psicòleg i psiquiatre que sempre hi eren.

    “En mes i mig van passar 900 professionals. Va ser un èxit espectacular, poder parlar amb altres que estaven en la mateixa situació”, explica Víctor Pérez. L’explicació lliga amb l’estigma sobre la salut mental i rau en el fet que «no posava ‘salut mental’ ni ‘psiquiatria’ enlloc». «L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar», afegeix.

    Altres serveis de suport també van trobar una eina paral·lela a l’atenció. Una d’elles són les teràpies grupals. “Alguns equips sanitaris han demanat una intervenció. En els moments crítics de la pandèmia, les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants. En alguns equips s’ha perdut la cohesió i s’ha hagut de tornar a treballar», explica Calvo. La Fundació Galatea va arribar a 800 professionals més amb el servei d’ajuda a grups.

    Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals

    També van fer teràpies grupals a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ho explica Gómez, co-coordinadora del programa Cuida’t: “Anava encaminada a l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció». Les temàtiques de les sessions, sempre adaptades als espais i a les estretes agendes dels sanitaris en els moments més tensos, volien «facilitar eines per permetre una millor gestió de l’estrès, per tal de facilitar un descans emocional però no una desconnexió», atès que l’emergència sanitària encara és vigent.

    A més, els departaments de salut mental dels centres hospitalaris catalans també han creat vídeos breus, cartells o salvapantalles amb què tractaven d’arribar a aquells que necessitaven ajuda i no s’atrevien a demanar-la o, simplement, per tal de donar consells sobre gestió emocional. “Vam fer vídeos perquè, si la gent era poc inclinada a trucar, tingués consells de regulació emocional, de com donar males notícies als pacients, de gestió del dol… Una desena de vídeos perquè si algú volia ajuda però era reticent a demanar-la per telèfon o correu, pogués visionar els materials pràctics”, explica Soler, de l’Hospital de Sant Pau.

    Allí també van fer versions abreujades d’una guia que havien preparat inicialment i les van penjar per les instal·lacions: «Eren consells orientats a crear pauses per evitar l’escalada inconscient de l’emoció que et pot portar a un moment on no pots frenar. Per exemple, cuidar el cos amb petits moments de descans, prendre el sol, beure aigua, no saltar-se cap àpat, fer exercici físic… I en sortir de la feina, no necessàriament parlar del problema i no consumir alcohol ni seguir altres estratègies evitatives del problema», recorda Soler.

    El perfil: dona i infermera

    Si s’hagués de fer un retrat de qui ha demanat ajut o consell psicològic al servei del seu hospital o a la Fundació Galatea seria una dona infermera. Així ho ratifiquen els especialistes consultats. «Sabíem que les dones tenen menys dificultat per demanar ajuda, i ho hem confirmat amb el telesuport psicològic», diu Calvo, de la Fundació Galatea.

    El 60% del suport que han donat ha estat a dones, però recorda que la salut és un sector molt feminitzat: «Aquest món està ocupat fonamentalment per dones, el 80% de les estudiants de Medicina són noies i el percentatge de metgesses col·legiades a Barcelona és del 60%». Calcula que un terç de les trucades eren d’infermeres, un altre d’auxiliars d’infermeria i el restant de metges, de les quals el 80% eren dones.

    El percentatge d’ajuda a sanitàries ha estat encara superior a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha representat el 76%. La mitjana d’edat va ser dels 41 anys i també encapçalen la classificació les infermeres (46%), seguides per metges i residents (35%). “Les infermeres són les que s’han emportat la pitjor part perquè tenien més tracte diari amb els malalts”, resumeix Pérez des de l’Hospital del Mar.

    A l’Hospital Joan XXIII concorden amb la superioritat lògica del gènere femení a les seves consultes. Matisen però, que «han tingut molt de personal mèdic, incloent-hi diferent especialitats, residents, adjunts o caps de servei». Divideixen el perfil, més enllà del gènere, en dos tipus: “Hi ha persones que ja havien patit en el passat quadres d’ansietat o depressió i que estaven estabilitzats i ara han recaigut i també professionals amb un nivell d’autoexigència molt alt que va donar el 300% i ara experimenten crisis d’ansietat molt importants».

    Gómez fa èmfasi en el personal de les residències: “Manifestaven sensació de manca de mitjans i, a més, havien d’afrontar dols. Són professionals que coneixien de fa anys els pacients que estaven morint. Estaven emocionalment molt vinculats a ells”.

  • Poc, tard i malament: la gestió de la Covid-19 a les residències, denuncia MSF

    L’organització d’acció sanitària-humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha elaborat un informe “que posa de manifest greus problemes al model de gestió de residències i en la coordinació entre les diferents administracions”. “La situació viscuda a les residències de gent gran durant l’epidèmia de la Covid-19 a Espanya mai hauria de tornar a ocórrer. Les lliçons apreses i les vides perdudes haurien de provocar un canvi profund”, comença el text.

    Gairebé el 70% de les morts registrades a l’Estat per coronavirus són d’usuaris de residències, dada que segons MSF reflecteix “un abandó a les residències de les persones més vulnerables a la Covid-19 i la desprotecció del personal que els cuidava”. A Catalunya el 49% de les morts per Covid-19 s’han donat a aquests equipaments.

    A més de la falta d’EPIs a l’inici de la pandèmia, el personal sanitari ha mantingut una lluita constant perquè les empreses, sovint residències, es facin càrrec de la neteja de la roba de treball. En alguns centres això encara no s’ha aconseguit, va assegurar la fisioterapeuta Natalia Garcia a aquest mitjà. “Les residències érem les grans oblidades a l’inici de la pandèmia”, es queixava.

    A la manca de previsió de les primeres setmanes cal afegir-hi altres problemes estructurals que moltes residències de gent gran pateixen des de fa anys, com ara uns espais molt reduïts, manca de dotació econòmica i sobretot falta de personal que, a més, acostuma a estar poc valorat socialment i monetària. De fet, el negoci dels centres residencials per a gent gran ha esdevingut un focus d’atracció d’inversió de capital privat, en considerar-lo un èxit gairebé garantit. 

    A Catalunya s’han registrat 6387 decessos a residències de gent gran, el que suposa que hagi mort gairebé el 10% dels seus usuaris

    “La combinació de dèficit va fer inviable respondre a l’epidèmia. No disposar de recursos sanitaris i assistencials va tenir un impacte directe a la salut dels residents”, denuncia Ximena Di Lollo, responsable de la resposta de MSF a les residències. A banda, i com va reconèixer Garcia al Diari de la Sanitat, va ser comú el protocol de no rebre pacients de residències infectats de Covid-19 als hospitals. “Trucaves a l’hospital i et deien: ‘Ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, escullin vostès”, relata Luisa, treballadora social d’una residència auxiliada per MSF. “Van prioritzar la resposta assistencial als hospitals, deixant enrere les persones grans a les residències, malgrat ser el col·lectiu més vulnerable i amb més mortalitat”, recorda Di Lollo.

    L’informe és el colofó dels dos mesos i mig en què l’organització ha prestat el seu coneixement i gestió a les residències de l’Estat espanyol. En total, Metges Sense Fronteres ha donat suport a 486 residències. Catalunya, amb 200, encapçala la classificació, seguida de Castella i Lleó amb 114 i de la Comunitat de Madrid amb 79.

    La llista negra

    Metges Sense Fronteres fa un llistat dels problemes amb què es va trobar quan les seves unitats van començar a donar suport a les residències de gent gran de l’Estat. En destaquen la “manca d’anticipació i de plans de contingència agreujada per la descoordinació i multiplicitat d’interlocutors”. Això, junt amb un “reduït marge de maniobra per implementar les mesures d’aïllament, quarantena i distància a causa de la inadequació de les infraestructures i espais i l’alta ocupació”, va deixar moltes residències a tocar del col·lapse.

    “No tinc temps per veure el bombardeig de correus que arriba a l’ordinador. Tinc molt de personal de baixa, els familiars truquen constantment i he d’elaborar dos o tres informes diaris amb la mateixa informació per a diferents administracions”, assegurava Alba, directora d’una residència castellana-lleonesa on MSF va col·laborar. “Em trobo amb recomanacions i protocols que es contradiuen. És una confusió total i mentrestant els residents emmalalteixen i algú els ha d’atendre”, afegeix la gestora del centre.

    Precisament per les baixes de personal, MSF també destaca “falta d’organització, direcció i recursos humans” per controlar el contagi, amb un “personal restant que va haver d’assumir tasques gairebé mèdiques que no eren pròpies de la seva funció”.

    La falta de tests diagnòstics, la denegació de derivacions a centres hospitalaris amb un “aïllament en detriment de la salut i les cures dignes”, així com la falta de protocols per a l’etapa final de la vida i la “carència d’atenció psicosocial a residents, personals i familiars” completen la llista de denúncies que fa Metges Sense Fronteres.

    En conjunt, MSF constata que “donat el perfil de les persones que viuen a residències, mantenir-los en espais tancats i sense l’atenció mèdica i psicològica adequada va multiplicar els contagis, accelerar la mortalitat i va produir situacions indignes i humanes”. L’organització insisteix que “no es van prioritzar les derivacions hospitalàries” i que les residències, “llocs per a la convivència i les cures i no per al tractament medicalitzat, van haver de donar unes cures per a les quals no estaven preparades”.

    Metges Sense Fronteres també remarca que, a bada de què els equipaments de protecció individuals van arribar tard i van ser insuficients durant setmanes, existia “falta de formació en la utilització” per part d’un “personal gens habituat a l’ús d’aquests elements”. A banda, assegura Ximena Di Lollo, “els EPI no sempre estaven adaptats a les necessitats de les residències”.

    Laura, auxiliar d’infermeria d’una residència privada a què MSF va prestar suport, reconeixia: “A les residències hi ha molta gent que no sap utilitzar materials de protecció com guants o mascareta. Les cuidadores, el personal de manteniment i neteja o el de cuina estan molt despistats i al final és un caos. Uns van sobreprotegits, sense diferenciar la zona en què es troben, portant la contaminació d’un lloc a un altre”.

    La gent gran, al centre de la resposta

    El col·lectiu sanitari-humanitari dedica unes pàgines del seu informe a presentar unes recomanacions que dirigeix a “l’administració central, les autonòmiques, provincials i municipals” en tant que “responsables de traslladar, desenvolupar i dotar de recursos la política de prevenció i resposta a la Covid-19 per a les residències de gent gran”.

    Consideren que “les persones grans han d’estar al centre de la resposta a la Covid-19 per garantir-ne el dret a rebre un tractament específic, urgent i digne, incloent-hi les derivacions hospitalàries”.

    El Parlament ha aprovat una resolució que insta a augmentar la ràtio de gericultores a les residències catalanes

    Per això, MSF recomana als governs l’elaboració de plans de contingència adaptables a les residències, l’establiment de “polítiques i mecanismes per a la detecció, vigilància i control efectiu en entorns com les residències”, assegurar que es poden sectoritzar -és a dir, que no es massifiquin-, disposar de “mecanismes per cuidar la salut mental i emocional de residents, personal i familiars” i “acompanyar-ho de recopilació, sistematització, publicació i anàlisi de dades per millorar la presa de decisions.

    Referent a l’aïllament social, un dels punts més durs que relata l’informe, MSF exigeix que “es permetin les visites de familiars i els acomiadaments en els moments finals, sempre amb les mesures de protecció adequades”. Tot plegat perquè “no hagin de passar moments tan durs lluny dels seus” i evitar situacions com les que relata Carme, directora d’una petita residència familiar: “Una pacient va deixar de menjar i de moure’s; es passava les hores mirant per la finestra. Altres es queixaven i miraven de sortir de les habitacions. Ha estat molt dolorós haver-los de mantenir tancats”.

    Una comissió al Parlament ho investiga

    Lògicament, no totes les residències de l’Estat ni de Catalunya han viscut les problemàtiques que reporta MSF. Amb tot, és on l’organització ha hagut de fer més suports. No en va, ja s’han registrat més de 6.389 decessos a centres residencials catalans, el que suposa que hagin mort gairebé el 10% dels seus usuaris.

    En els darrers set dies s’han confirmat per PCR 145 infeccions a residències catalanes: 119 a la demarcació de Barcelona, 11 a Tarragona i a Lleida i 4 a Girona. La xifra de les tres darreres setmanes ascendeix a 499 a tot el país. Actualment hi ha 50 pacients ingressats, un dels quals és a l’UCI.

    És per això que el legislatiu català va crear el 7 de juliol una comissió d’investigació a proposta dels grups parlamentaris de C’s, PSC-Units, CatECP, CUP i PPC i amb el vistiplau de tots els partits que conformen el Parlament. El motiu de la comissió és “analitzar i investigar les formes de gestió de les residències durant la crisi presentant especial atenció a les més i menys exitoses des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”.

    Tot seguit es va celebrar un debat plenari en què l’oposició va insistir en les errades que Metges Sense Fronteres detalla al seu estudi i l’executiu, per la seva banda, va parlar d’un “operador públic” com a forma de gestió de les residències de gent gran catalanes.

    Fruit d’aquest debat, el Parlament va aprovar 58 resolucions relatives a la gestió de les residències durant la pandèmia i sobre el seu futur més pròxim. Es van validar les propostes de la CUP d’establir el salari brut de les plantilles de residències als 1200€ mensuals en 14 pagues, l’increment de ràtios de gericultores a una per cada quatre residents o l’increment del nombre d’inspectors i inspectores per garantir dues visites anuals a tots els centres.

    El ple també va donar suport a “impulsar una mesa tècnica per analitzar el model actual d’atenció residencial”, a proposta de Ciutadans. Els grups que conformen l’executiu, JxC i ERC, van proposar i aprovar la creació d’una “agència que, com a operador públic, integri el vessant social i sanitari per tal de garantir una millor resposta pública a les persones” amb l’objectiu d’esdevenir “l’instrument que ens permeti planificar conjuntament en l’àmbit residencial amb una única mirada”.

  • Detectar la meitat de casos de Covid-19 evitaria una segona onada

    Detectar el 50% dels casos positius i aconseguir aïllar el 40% dels seus contactes i familiars. És la recepta per evitar una segona onada i un segon confinament total que proposa un equip de científics en un article publicat recentment a la revista Nature.

    Amb dades anònimes de mobilitat i demogràfiques obtingudes a l’àrea metropolitana de Boston (Estats Units), han estudiat tres capes diferents d’interaccions socials: el lloc de treball i la comunitat, les llars i les escoles. Amb aquestes dades, han elaborat un “model detallat basat en agents” de la Covid-19.

    Diferenciant entre els infectats asimptomàtics, els que tenen símptomes i els que encara no, han obtingut un “model que permet explorar estratègies relacionades amb l’aixecament de les restriccions i el rastreig i aïllament de casos”. Els resultats apunten en la línia de les actuacions dels Estats que millor han gestionat la pandèmia i del que demanen els experts: fer tests i més tests.

    “Un període d’estricta distància social seguit d’un robust nivell de tests, traçat de contactes i quarantenes domiciliàries podrien mantenir la malaltia en la capacitat del sistema sanitari alhora que permet la reobertura d’activitats econòmiques”, escriuen els experts a Nature. “Un sistema de resposta basat en proves millorades i la traça de contactes pot tenir un paper important en la relaxació de les intervencions de distanciament social mentre no hi hagi immunitat”, insisteixen.

    Tres escenaris diferents

    La conjuntura més positiva, la recomanada pels experts que signen l’estudi, és la ja mencionada on el sistema sanitari és capaç de detectar el 50% dels positius, com a màxim, dos dies després que mostrin símptomes. En aquest escenari, que ve després d’un confinament com el que ja s’ha donat a bona part del món, el 40% dels contactes dels positius són detectats i també compleixen quarantena domiciliària.

    Salut fa una mitjana de 8.500 PCR diàries, lluny de les 30.000 que va prometre Argimon fa un mes

    Si aquesta situació fos verídica, segons els càlculs computacionals, “la reducció de la transmissió comporta un aplanament notable de la corba epidèmica i sembla limitar eficaçment el possible ressorgiment d’una segona onada epidèmica”. Amb només el 9% de la població fent quarantena, que correspon al 50% de positius detectats i els seus contactes, s’evitaria una segona onada. Això seria molt millor que haver de recórrer novament a “polítiques massives de distanciament social que afecten a tota la població i que tenen una durada de molts mesos”, recorden els científics.

    En un escenari en què s’ha fet una desescalada però no hi ha suficient recerca de casos positius i seguiment dels seus contactes, “no s’impedeix el ressorgiment de l’epidèmia i hi ha una segona onada de Covid-19” tan bon punt es relaxen les mesures. Segons els seus càlculs, la taxa reproductiva del virus arribaria fàcilment al 2, quan ha d’estar sota de l’1 perquè es consideri que la pandèmia està controlada. Actualment la mitjana catalana és d’1’02.

    Els científics s’han aventurat també, amb l’ajuda del seu model computacional, a calcular com hauria estat la pandèmia si no s’hagués pres cap mesura de distanciament social ni confinaments. Asseguren que en aquesta hipotètica societat es donarien 25’2 casos diaris d’infecció per cada miler d’habitants fins a arribar a un 75% de la població infectada. En el cas català, suposaria que les infeccions serien més de 5’5 milions.

    “Gràcies a aquesta metodologia podrem tenir models epidemiològics predictius. D’aquí a un any o dos, així com consultes el temps al diari, podràs consultar el nivell d’epidèmies”, augura en declaracions a elDiario.es David Martín-Corral, científic toledà que forma part del grup multidisciplinari i internacional que signa l’estudi.

    Evitar la saturació del sistema sanitari

    “Una política proactiva de testatge, de traçat i quarantena dels contactes permet una reobertura gradual de les activitats econòmiques amb una baixa incidència de la Covid-19 que el sistema sanitari pot manejar”. En efecte, el quid de la qüestió és aconseguir que d’ara endavant els hospitals i centres de salut no tornin a saturar com ho van fer durant la primera onada.

    “Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca”, va resumir el científic, assessor i expert en control de pandèmies Àlex Arenas en una entrevista a aquest mitjà. Partint d’aquesta idea que la temuda segona onada no és com una tempesta que arriba sinó una situació que es crea, la saturació o no del sistema sanitari és clau per evitar-la.

    Detectar el 50% dels casos positius i aconseguir aïllar el 40% dels seus contactes i familiars evitaria una segona onada

    Si no s’actua d’hora, avisen els autors de l’estudi, “el sistema sanitari patirà grans interrupcions en el servei i es traduirà en morts addicionals a causa dels hospitals saturats de pacients amb Covid-19”. En aquests moments, segons les dades del Departament de Salut, hi ha 642 pacients ingressats per coronavirus a Catalunya, dels quals 129 es troben a les UCIs. En un dels punts més crítics de la primera onada, a principis de maig, hi havia 575 catalans a les UCIs catalanes.

    Catalunya: més tests, però encara insuficients

    Si bé la tensió actual de les unitats de cures intensives dels hospitals catalans no es pot comparar amb la de fa alguns mesos, la situació “quant a susceptibilitat és exactament igual” donada la prevalença a infectar-se, assegura Arenas. El físic valora molt positivament el canvi a la secretaria de Salut Pública amb l’arribada de Josep Maria Argimon: “Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula”, assegura.

    Un dels puntals del canvi d’Argimon, i eina necessària per a complir amb els requisits de detecció dels positius i aïllament dels seus contactes, és l’augment de proves PCR. El nou secretari de Salut Pública va anunciar fa un mes que el Departament tenia “capacitat de fer 24.000 PCR diaris i la setmana que ve serà de 30.000”.

    El nombre actual de proves és molt superior al de mesos enrere. Per exemple, la consellera Alba Vergés va assegurar a la CCMA el 5 de maig que se n’estaven fent entre 5.000 i 8.000 diàries. Segons les dades del Departament, en la darrera setmana se n’han fet una mitjana de 8.500 al dia i l’anterior 10.200. Si bé existeix un increment, queden encara molt lluny de les 30.000 que va prometre Argimon.

    La gestió més eficaç dels nous casos i rebrots per tal d’evitar una altra onada ve acompanyada de “reptes logístics que inclouen la capacitat de diagnòstic ràpid i a gran escala i un fort augment del nombre de traçadors de contacte”, reconeixen els autors de l’estudi. Són dues problemàtiques a què actualment fan front els sistemes sanitaris català i espanyol. De com s’afrontin dependrà que hi hagi o no una segona onada similar a la de la primavera.

  • Àlex Arenas: “Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de la salut”

    Optimista pel present però alhora molt preocupat pel futur. Així es mostra Àlex Arenas, un dels científics que ha assessorat al govern espanyol i català al llarg de la pandèmia i que ara signa una carta on els demana que sotmetin les seves accions a una anàlisi per tal d’aprendre de les errades.

    Mentre no existeix l’auditoria, vaticina l’errada més greu: anar darrere del virus i actuant sempre tard. Creu que amb l’arribada de Josep Maria Argimon al capdavant de la secretaria de Salut Pública la gestió catalana ha millorat notablement amb unes polítiques proactives que han frenat el rebrot de l’àrea metropolitana. Amb tot, confessa que tem per la tornada a l’escola perquè les mesures preses per Ensenyament són insuficients. Sospita que, un cop més, no s’està fent el treball necessari en el moment òptim i alerta de les conseqüències que comportarà.

    Amb quin propòsit demaneu l’auditoria que fiscalitzi la gestió del govern central i els autonòmics?

    La idea és un procés en què puguem aprendre de les coses que s’han fet bé i malament. Normalment és una pràctica estesa en què avalues processos i gestions a través d’un comitè tècnic imparcial i internacional que et pugui ajudar a identificar els factors. La idea de la carta és posar de manifest la necessitat de fer-ho al més aviat possible perquè no torni a passar el mateix que al març.

    Partiu de la hipòtesi que s’han comès errors, correcte?

    Aquí i a tot arreu. Però nosaltres ens hem de preocupar pels nostres. No és normal que un país que té un sistema sanitari dels primers del món hagi patit la pandèmia d’aquesta manera. Hem de detectar què ha fallat en el procés per corregir-ho.

    La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.

    Sempre s’ha dit, també vostès a la carta, que el sistema sanitari espanyol és molt bo. La prova de la pandèmia, però, l’ha superat amb moltes dificultats. Fins i tot hi ha gent que creu que no l’ha superada. On és la frontera entre el que fa bo un sistema: el finançament o els coneixements de qui el forma? 

    El que fa bo el sistema és el coneixement i la dedicació dels professionals que el formen. Hi ha hagut deixadesa dels governs per cuidar el sistema, no s’ha invertit prou, i hi havia diners per fer-ho. Sabent tot el que ha passat en aquest país, els diners no eren el problema, era una qüestió de voluntat, de visió de futur…

    El sistema sanitari s’ha castigat, però encara així ha respost perquè els professionals de la salut han donat tot el que tenien per salvar vides. No tinc cap dubte que els professionals no han fallat, sinó que el sistema de gestió no ha estat prou àgil per fer front al que venia. Si s’hagués actuat unes setmanes abans, el nombre d’ingressats no hauria estat tan alt i el sistema podria haver donat una millor resposta. La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.

    A la carta dieu que no voleu que l’estudi sigui un “instrument per repartir culpa”. Però no deixa de ser una manera de trobar els errors. Creieu que els governs voldran fer-la?

    Fernando Simón ha manifestat que es farà. Que potser ara no és el moment, però que es farà quan sigui possible. Crec que qualsevol ciutadà i qualsevol govern estarà a favor de fer-ho. El com i el quan és una incògnita, però que es farà n’estic bastant segur.

    També parleu d’una “pobra coordinació entre el govern central i els autonòmics”. Ha pesat en aquesta crisi la tensió territorial i política?

    Desconec els processos polítics, però sobre la gestió de dades i de recursos sí que sabem que hi ha hagut problemes entre centralitzar o descentralitzar. No sé com s’hauria d’haver fet, però sé que no ha funcionat prou bé i algunes coses haurien de corregir-se.

    A falta d’auditoria, quins creu que han estat els pitjors errors?

    Hi ha un error fonamental i greu: actuar tard. En aquesta epidèmia, si vas tard dues setmanes, vas molt malament, perquè la propagació és molt ràpida. Una política reactiva, de reaccionar al que et ve, no és suficient, és incorrecta. Necessites una de proactiva per avançar-te als esdeveniments, per minimitzar el que vindrà. El problema sempre és arribar tard. Són dues setmanes, però és un temps que pot ser catastròfic.

    Un “baix seguiment del consell científic” és un altre aspecte que hipotitzeu a la carta. Les regions sanitàries de Lleida i totes les de l’àrea metropolitana de Barcelona ni van passar per la fase 3 [dues setmanes], per entrar en nova normalitat amb la resta de Catalunya. Per què es va permetre? 

    Per la mania d’intentar avançar la situació quan les dades et semblen bones, i dic semblen perquè aquesta gent no en sap prou d’epidemiologia. Es van avançar i va ser un error. Aquests temps són necessaris, no són un caprici. Encara que les dades semblin bones, amb dades d’infecció romanent baixes però no zero cal molt de control. Especialment si obres la mobilitat. Hi ha una cosa que no ha quedat clara i és que el virus no està en un lloc, el tenen les persones. Si les persones es mouen, el virus es mou. La difusió era molt perillosa amb els llindars d’incidència que teníem.

    Ha sentit en més d’una ocasió que l’economia estava per sobre de la ciència?

    He sentit que la visió científica no era la que es portava a terme. El perquè no el sé. Però moltes vegades penses que és l’economia, la sensibilitat social… Factors que no tenen a veure amb l’epidemiologia que a vegades s’han imposat o han endarrerit les decisions científiques.

    Això té un risc, oi?

    Passar per sobre de decisions epidemiològiques no és gens encertat. Ni això ni protestar pel tancament de l’oci nocturn, de les terrasses, dels restaurants… Són decisions que no es prenen aleatòriament o fortuïta, sinó amb un criteri. Si tens una opinió pública contrària el que hauries de fer és explicar-ho. Potser la manca de comunicació en aquest procés ha estat un error: no s’entén, si no, que hi hagi tanta contraposició a prendre mesures que són absolutament necessàries.

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.

    També hi ha hagut associacions empresarials que han protestat contra les decisions i, a vegades, la justícia els ha donat la raó.

    El sistema judicial ha de ser present, però no entenc per què decisions epidemiològiques són rebutjades per jutges. Suposo que perquè no s’han documentat prou bé i haurem de veure com els governs justifiquen les decisions.

    Entenc que els sectors empresarials pateixen pèrdues elevadíssimes i entren en protestes. Has de saber com explicar als sectors perquè estàs actuant així i oferir-los alternatives. Aquesta és una crisi complexa i amb molts factors. Cal tenir una visió global i saber què faràs si afectes un sector. A vegades no n’hi ha prou amb una injecció de diners i cal un canvi de paradigma. Molts hotels d’Eivissa, veient que perdran el 40% d’ocupació perquè no vindran anglesos, tanquen els hotels. Mirem-ho diferent: podrien obrir, abaixant els preus perquè siguin assolibles per a la població nacional. Jo no hi he anat mai perquè no m’ho puc permetre. Ells potser no guanyarien tant, però la gent podria seguir treballant i segur que molta gent catalana visitaria l’illa si els preus baixessin un 40%, que és el que perden amb els anglesos. Potser no guanyarien tant coma abans, però guanyaríem tots.

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.

    La gent espera que tot això acabi per tornar a la normalitat prèvia. Jo penso que mai tornarem al punt previ. La pandèmia portarà molts anys d’intentar canviar el model sanitari, educatiu, econòmic, social… No podem dependre tant de què vinguin o no estrangers per mantenir el 20% del nostre PIB. Cal reinventar-se amb un model més distribuït, solidari, diferent.

    Tornant a les possibles errades, els experts deien que durant la nova normalitat era cabdal fer rastrejament dels casos que, inevitablement, es donarien. Com ha pogut haver-hi un dèficit tan gran quan era la clau per evitar grans rebrots? Com s’ha permès el pas a nova normalitat sense suficients rastrejadors?

    És el que jo em pregunto. Jo vaig informar a tothom de la importància. Es podia calcular el nombre de rastrejadors necessaris i el sabíem, però els serveis de Salut no van posar els recursos quan calia i ara correm. A Catalunya hem tingut la sort que ha entrat l’Argimon [nou secretari de Salut Pública], que hi entén i en una setmana ha posat tot el que tenia a fons. A Madrid se n’adonen ara que necessiten rastrejadors. Així anem. Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de salut. Era de sentit comú i no s’ha fet.

    A què es deuen aquestes errades? Al principi hi havia dubtes perquè ningú sabia com actuar, però per què no s’aprèn del que funciona a altres països? És difícil aplicar els seus mètodes? Si el funcionament perimetral al Segrià va funcionar, per què no es va fer el mateix a la metròpoli de Barcelona? 

    És cert que l’aprenentatge hauria de ser una experiència i que cada vegada els governs tenen més informació, però també que hi ha impossibilitats. El confinament del Segrià era factible logísticament, a Barcelona hauria d’haver estat ràpid i localitzat. Confinar tota l’àrea metropolitana, des del punt de vista de recursos d’Interior, no és factible.

    Entenc que hi ha aquestes limitacions, o que no es poden fer infinites PCR si no les tens. Però és cert que aprofitar l’experiència i anar preparant-te és possible.

    Vostè va preveure a finals de juny, amb un mes d’antelació, els rebrots de juliol. Ara la taxa reproductiva del virus (Rt) a Catalunya és inferior a 1. S’ha controlat bé el rebrot?

    Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula, s’està parlant de fer PCR concentrades a barris, actuar ràpidament, anar a buscar el virus i no rebre’l… El sistema de control, les mesures contundents que s’han pres a alguns barris o zones… Sense ell, possiblement, estaríem parlant ara d’un confinament total. Tinc l’esperança que en les dues setmanes vinents es pugui arribar al control de la fase de rebrots.

    Tornarem als nivells de risc baixos com al maig-juny o ens n’hem d’oblidar? 

    Amb la prevalença que hi ha actualment, la situació quant a susceptibilitat és exactament igual a la del març. Qualsevol brot que es descontroli i del qual en perdem les cadenes de transmissió ens portarà a una situació equivalent a la del març.

    Queda un mes per la tornada a les escoles i instituts. Vostè ha manifestat que les mesures preses fins al moment per Ensenyament eren insuficients. És aquest un moment clau?

    La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero. Les escoles són un pilar de la nostra societat i de sistema socioeconòmic. Les necessitem perquè les famílies puguin treballar, perquè l’educació no pot ser només virtual i ens ho juguem tot. Per això cal posar-hi tot l’esforç. Que hi hagi rebrots a les escoles serà inevitable, però es tracta de tenir un pla per cada situació en què ens podem trobar. La meva crítica és que el pla, per ara, és insuficient, de mínims i no pot fer front al que ens espera.

    Sense això no podem tirar endavant. A les escoles hi ha dos processos: el sanitari, que hauria de ser el principal perquè sense salut no hi ha educació, i l’educatiu, que és un problema per se. Davant de la situació actual, em sembla absolutament necessari l’ús de mascareta constant a partir dels 10 anys i l’ús de les PCR com a manera de controlar, dins del possible, que no hi hagi rebrots o detectar-los al més aviat possible.

    Si no es poden fer perquè no hi ha recursos, cal un equivalent. Per exemple, es poden fer les PCR amb pools [fer grups estables i testar una única persona per considerar no infectat tot el col·lectiu si una prova dona negativa] cada 15 dies, si no cada 21, o cada mes. Però cal saber quins recursos posaran sobre la taula.

    Ara mateix no hi és, ni se’n parla. Es parla d’una infermera i un gestor Covid per cada centre. És absolutament insuficient. Aquest sistema no permet el control. Si no ho preparem ara, serà massa tard. I no podem anar tard un altre cop. Ensenyament hauria d’estar treballant 24 hores els 7 dies de la setmana ara, no al setembre. Si no ho fan, tindrem un problema que no serà controlable quan torni l’escola*.

    *Nota: l’entrevista es va realitzar abans de la presentació d’Ensenyament del nou protocol de la gestió de casos de Covid-19 als centres educatius.

    Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula

    Creu que hi haurà una segona onada si es perd el control dels brots? N’estem preparats?

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres. Si som capaços de fer els passos perquè no hi hagi una onada, control i seguiment estricte, no n’hi haurà. Si no ho fem, tindrem la segona onada.

    Des de l’arribada d’Argimon [nou secretari de Salut Pública] hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula

    El sistema està més preparat? Estem fent més PCR, però encara no són suficients. Tenim més rastrejadors, però encara no n’hi ha prou. A més, com que tenim la mobilitat oberta, no depèn només de les decisions que es prenen a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya i a l’estranger. És una qüestió comuna.

    La ciència, i en el seu cas concret la física i la informàtica, n’estan aprenent amb aquesta pandèmia? Està servint perquè perfeccionin els seus mètodes? 

    Des del punt de vista científic espero que en traguem una forma d’actuar molt seriosa perquè les autoritats parin atenció. La física, la computació, les matemàtiques… porten fent això fa molts anys. Una altra cosa és que això fos útil o no, de forma immediata, per a la societat. Tots els estudis que fa anys que molta gent fem, eren articles que només interessaven a la societat científica. Ara s’ha vist que l’aplicació és fonamental per la nostra vida i se li està donant importància. Espero que no sigui una anècdota, sinó una forma de viure, de fer política i de gestionar, perquè la ciència la tenim.

  • El coronavirus carrega contra la pobresa

    nou coronavirus no distingeix entre ètnies, fronteres, classes o gènere, tal com tantes veus repeteixen des de l’inici de la pandèmia. Amb tot, sí que varia molt l’afectació depenent d’alguns condicionants, com és el cas de la classe social. Un article publicat a la revista Journal of Public Health reafirma la relació directa entre una renda més baixa i un nombre més alt de casos de la Covid-19.

    L’estudi, elaborat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària, ha creuat les dades de renda dels deu districtes que conformen la ciutat de Barcelona amb la taxa d’incidència de la Covid-19. El resultat és clar: com més pobre és el districte, més casos de la malaltia. El desequilibri arriba fins al punt que el districte amb menys renda, Nou Barris, va registrar 2’5 vegades més casos que el més ric, Sarrià-Sant Gervasi.

    Els districtes situats més a l’esquerra al gràfic, amb menys renda mitjana, tenen més prevalença a patir el nou coronavirus. En canvi, els situats més a la dreta i amb més ingressos econòmics tenen una quantitat menor de casos. Amb tot, els mateixos autors reconeixen dos excepcions. Una és Sant Andreu, on “la divergència de resultats pot explicar-se per l’alt percentatge (25%) de residents menors de 25 anys, que són menys vulnerables a la Covid-19”. L’altre és Ciutat Vella, on “els resultats reflecteixen la realitat d’una zona molt turística: ingressos mitjans baixos en una població relativament jove i alta presència de població estrangera no resident”.

    El gradient socioeconòmic que demostra que les classes més pobres tenen més risc de patir la Covid-19 no és cap nou descobriment. L’equip redactor de l’article cita altres estudis: “El Bronx, el districte de Nova York amb la proporció més gran de minories ètniques racials i on la majoria de persones viuen en situació de pobresa, tenia taxes d’hospitalització i mort més elevades”. Així mateix, menten un altre informe britànic que trobava “gradients cridaneres en el risc d’hospitalització per Covid-19 segons la raça i la privació socioeconòmica”.

    El treball es basa en 9.000 casos, dels quals es coneix el districte barceloní de residència, compresos entre el 26 de febrer i fins al 19 d’abril, encara en plena primera onada.

    Treball presencial, transport públic i habitatge

    Demostrada un cop més la relació directa entre pobresa i afectació del nou coronavirus, l’equip científic en busca explicacions. Una d’elles posa el focus en l’aspecte laboral. Les baixes taxes observades als districtes amb més nivell socioeconòmic, diuen, poden explicar-se per la capacitat de teletreballar que tenen els qui hi viuen: “Tot i que es va animar els empresaris a desenvolupar el teletreball, la probabilitat d’aquesta opció va ser menor per a aquells sense educació terciària, amb competències de numeració i alfabetització limitades i amb un accés no adequat a la tecnologia”.

    Els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població

    Recorden que hi ha evidència que “els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població”, per la qual cosa aquells que han hagut de fer treball presencial, sovint més físic i no adaptable al teletreball, han estat molt més exposats.

    El tercer aspecte, lligat encara a la població amb menys recursos econòmics, és l’”habitatge de mala qualitat” que “s’associa amb l’amuntegament, cosa que es tradueix en taxes d’infecció més elevades”. Viure en un barri deprimit econòmicament s’associa amb “condicions d’habitabilitat pitjors, massificades o compartides”, escriuen. Al contrari, recorden que “l’ús de segones residències per al període de confinament també podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona”.

    L’ús de segones residències per al període de confinament podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona

    “Aquesta malaltia l’està patint més la gent de menys nivell socioeconòmic”, resumeix Maria Grau, investigadora principal i membre del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP). “S’han de fer més esforços als barris amb una població més vulnerable. Si no es trenca el cercle viciós entre pobresa i malaltia, els problemes locals d’inequitat en salut romandran o es veuran incrementats a les àrees afectades per l’epidèmia”, pronostica.

    Els autors certifiquen que “la pandèmia agreuja també les desigualtats existents en el mercat de treball” i pronostiquen que pot fer augmentar la bretxa, que ja existeix, en el futur. En efecte, molts indicadors apunten que la crisi econòmica lligada a la Covid-19 ha aprofundit les desigualtats ja existents en l’àmbit laboral a la capital catalana.

    Salut i economia, de la mà

    Els científics que han redactat l’estudi veuen inviable deslligar la gestió sanitària de la socioeconòmica. “Els nostres resultats assenyalen que els esforços per contenir una epidèmia no poden ignorar els problemes d’equitat sanitària”, diuen. A més, avisen que “garantir la igualtat d’oportunitats de tractament per a tots és clau, però la protecció financera durant el brot també és important”.

    Els autors també consideren cabdal fomentar millores en l’alfabetització en salut de la ciutadania; és a dir, “el coneixement i capacitat de les persones per obtenir, processar i comprendre informació i serveis sobre salut per prendre decisions sanitàries adequades”. Amb això s’aconseguiria “reduir el risc d’extensió de la infecció” en tant que augmentaria “la comprensió de la necessitat de responsabilitat social i adhesió”.

    “És fonamental aplicar polítiques d’educació sanitària que afavoreixin una millor comprensió i aplicació de les mesures preventives, especialment amb les poblacions de més risc, com són els barris més deprimits”, defensa José Miguel Baena-Díez, investigador de l’IDIAPJGol.