Just Deploy It!

Autor: Daniel Gallego Díaz

  • Amnistia denuncia la vulneració de drets humans a les residències de gent gran

    L’associació en favor dels drets Amnistia Internacional (AI) ha publicat un informe, partint d’una anàlisi de dades i d’entrevistes amb organitzacions i persones expertes de l’àmbit de la sanitat i de l’atenció a la gent gran, que assegura que les residències de gent gran «tenen carències importants en el model i que la pandèmia de la Covid-19 els ha fet més patents«.

    Com a conseqüència, les persones usuàries de les residències han vist vulnerats «almenys cinc drets humans», segons denuncia AI a l’informe. «A les residències s’ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna», exposa Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya.

    Els drets a què fa menció l’organització es troben recollits als tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com són el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Segons el cap d’Amnistia a Espanya, «una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència».

    Discriminació en l’atenció sanitària

    Amnistia considera que la gent gran que viu en centres residencials va veure vulnerat el seu dret a la salut, a la vida i a la no discriminació per edat quan, durant el primer pic de la pandèmia i amb els centres hospitalaris col·lapsats, no eren derivats en cas de necessitat. «La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades», assegura l’organització a l’informe.

    El protocol del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) aconsellava no ingressar els majors de 80 anys a les unitats de cures intensives, si bé donava prevalença al criteri del metge o metgessa del pacient en cada cas. Ara bé, Amnistia recorda que «en tant que molts no tenien la capacitat de consultar un metge o metgessa, el resultat era el mateix: denegació de qualsevol modalitat d’assistència sanitària adequada».

    Amnistia, que centra el seu estudi en les dues comunitats de l’Estat amb més morts acumulades a residències amb símptomes compatibles de coronavirus, confirma que «va haver-hi persones grans residents necessitades d’atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible Covid-19 o altres patologies que patien, ni a l’hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats».

    «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles»

    La Generalitat, com altres institucions, va anunciar la «medicalització» dels centres residencials. Aquesta mesura, però, no s’ha implantat. Segons Amnistia perquè «a més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, l’increment de dotació de recursos com ara personal o materials, mai es va dur a terme». «Per a ells medicalitzar vol dir posar oxigen, però realment seria fer un pseudosociosanitari dins de les residències», defensa Helena Motos, referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    Pensa el mateix María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1: «Instal·len oxigen a algunes residències i hi porten els positius sense fer cap altre canvi. Quina medicalització és aquesta si no tens servei mèdic ni infermeria les vint-i-quatre hores? Quan no pots posar cap via perquè no hi ha personal d’infermeria?», es pregunta.

    «Moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l’atenció que necessitaven a les residències», resumeix AI. El resultat és, segons dades de la Generalitat recollides per l’ONG, que 3.198 persones grans van morir entre març i maig a residències catalanes sense ser traslladades a un hospital.

    En altres casos no tan fatals, Amnistia ha documentat i agrupat testimonis que reporten com «la combinació de falta de personal, de recursos i l’obligat aïllament en cas de sospita de Covid-19» van produir en alguns casos «la desnutrició, la deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional a les persones grans en residències». AI també alerta que altres patologies van quedar sense l’atenció merescuda: «Els problemes de nafres, úlceres o depressió, molt comuns entre les persones grans residents, no van ser tractats adequadament a nombroses residències de Catalunya i de la Comunitat de Madrid», diu a l’informe.

    «En ambdues comunitats va haver-hi moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l’excepció i a vegades ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets», sentencia Amnistia Internacional.

    Degradació del dret a la vida privada i familiar

    Més enllà dels aspectes més estretament relacionats amb la salut física, Amnistia Internacional també posa el focus en un punt necessari per a la bona salut mental i per al manteniment de les capacitats cognitives de les persones, i més en particular d’edats més avançades. AI recorda que, en aplicació dels protocols, les residències van viure un «tancament de facto» de cara als familiars i també, en algunes ocasions, el tancament de les persones grans a les seves habitacions per llargs períodes.

    Tot plegat, així com la cancel·lació de les activitats rutinàries de lleure o d’activitat física i cognitiva, «van contribuir a la soledat de les persones residents i al seu ràpid deteriorament». Aquest fet, explica Amnistia, vulnera els drets de la gent gran a la mort digna i el respecte a la vida privada i familiar.

    Amnistia recorda l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones per part de tercers, incloses les empreses

    Alguns dels centres residencials, com a mesura provisional durant el confinament estricte en què els familiars tampoc haurien pogut visitar els residents, van habilitar trucades telefòniques o amb vídeo de forma periòdica. Amb tot, el treball de camp realitzat per Amnistia reporta que «la majoria de les famílies han explicat que les comunicacions amb els seus estimats que resideixen a residències eren, majoritàriament, limitades i insatisfactòries».

    En molts casos els familiars «no es beneficiaven de la interacció» i les trucades eren «poc freqüents i mal organitzades», expliquen els testimonis que recull Amnistia. La problemàtica era encara més gran en els casos de pacients amb demència o deficiències auditives. A més, l’organització assegura que «molt poques residències van implementar un sistema de trucades o videotrucades adequat per compensar la falta de contacte físic amb les famílies». El fet que el personal de la residència, destinat a altres tasques, s’hagués de fer càrrec d’intervenir en les comunicacions amb la família no va afavorir l’agilitat de les trucades.

    Amb l’inici de la desescalada algunes residències han permès visites de forma setmanal o amb una certa periodicitat, seguint els protocols de Salut. Amb tot, la Coordinadora de Residències 5+1 assegura que no totes ho han complert. «Hi ha residències verdes [aptes per a visites] on els familiars no han pogut entrar perquè una empresa ha decidit imposar-se als drets constitucionals de les persones», assegura María José Carcelén, portaveu de la plataforma. Per això, el setembre van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals que encara no s’ha resolt. «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles», es lamenta Carcelén.

    Toc d’atenció a l’administració catalana

    L’ONG ataca amb duresa tots els executius que han estat al càrrec durant la pandèmia. Donat que l’informe se centra especialment en les dues comunitats més afectades per morts a centres residencials, el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid i el de Torra i Aragonès a Catalunya són els més atacats. «Les mesures adoptades per les autoritats han estat ineficients i inadequades. Es van implementar de forma incoherent i no van arribar a dotar d’accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències», diu Amnistia Internacional.

    L’anàlisi conclou que els protocols estaven mancats «d’uniformitat i claredat de criteris en la intervenció» i eren impossibles d’aplicar perquè «no hi havia capacitat d’assumir les necessitats d’assistència sanitària de totes les persones residents afectades o amb simptomatologia compatible de Covid-19, però tampoc per a donar continuïtat i cures a les necessitats diàries».

    Lourdes Bermejo, vicepresidenta de Gerontologia de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que afirma en declaracions a AI que «no ens vam preparar prou. Pensem que hi havia informació científica provinent d’altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació». «Si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament», es lamenta. 

    «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent»

    Amnistia recorda, per exemple, que durant les primeres setmanes de la pandèmia «el personal de les residències no va comptar amb la protecció adequada ni va tenir l’accés a tests, el que va produir contagis i dificultats per implementar les directrius». L’organització fa palès que, a diferència del que passa amb el personal de centres hospitalaris, no hi ha cap registre del nombre de treballadores i treballadors de residències de gent gran i sociosanitaris que s’ha infectat o mort per la Covid-19. AI assegura que ha pogut documentar que, entre el març i l’abril, hi va haver casos de residències on més del 50% del personal estava de baixa.

    A Catalunya la situació s’ha agreujat encara més pel fet que la competència de les residències s’ha alternat durant la pandèmia entre el Departament de Treball, Afers Socials i Família, que les gestiona normalment, i el de Salut, que en va adoptar les competències. Si bé les dues conselleries corresponen a ERC i han arribat a acords compartits, la manca d’un referent clar i la coordinació entre departaments no ha afavorit a la claredat de la gestió de la pandèmia. «La gestió a mitges és com estar en terra de ningú. Mai saps cap a on has d’anar», resumeix Helena Motos, Referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    El debat sobre el model residencial

    Un acord entre les dues conselleries relacionat amb les residències durant la pandèmia va ser l’anunci de la voluntat de crear un operador públic que les gestionés. Tot l’arc parlamentari va coincidir en la necessitat de reformar el model de les residències, així com ho fan les organitzacions del sector.

    Bona part del problema, segons reporta Amnistia, és qüestió de l’infrafinançament i dels nombrosos anys de retallades pressupostàries. «La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d’austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol», asseguren. Per aconseguir un model de residències que realment siguin la llar de la gent gran i que estiguin preparades per a moments de tensió sanitària caldria «incorporar ràtios de diferents perfils professionals i redefinir les característiques de les habitacions», apunta Amnistia.

    És del mateix parer Motos, que creu que no hi ha problema en medicalitzar les residències, però «amb personal adient i amb un reconeixement professional del sector«. El segon aspecte suposaria una millora econòmica per a les persones que hi treballen. Quelcom a què, segons Motos, les patronals s’oposen. «Més del 70% del sector és privat i això vol dir que cal obtenir beneficis i, per tant, no tenen interès en què es professionalitzi el sector perquè caldria pagar més i les ràtios s’haurien de revisar«, argumenta.

    Segons la sindicalista és necessari un «canvi dràstic del model», ja que actualment es prioritza el benefici econòmic al benestar de la gent gran. «Les macroresidències són una fàbrica de fer diners. Tenir 180 o 200 llits és una barbaritat, perquè els avis perden tota la identitat i la capacitat de fer el que volen. Tenen una hora marcada per a tot i l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les». Motos explica que aquest tipus d’atenció «implica un cost econòmic que les empreses no estan disposades a pagar».

    La referent de Sanitat de CCOO a les Terres de Lleida ataca el govern català de defensar «la pública» però «continuar amb les licitacions de les residències públiques». Assegura que hi ha «poc interès polític» i el panorama és que les grans empreses i els fons estrangers seguiran beneficiant-se del sector, especialment quan d’aquí a una dècada els primers bebès nascuts durant el babyboom espanyol arribin a edats més avançades. «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent«, conclou.

    Accions per no repetir el desastre

    Amnistia Internacional considera que en els mesos que han passat des de la primera onada «s’han millorat determinats aspectes». Concorda amb aquest fet que, en els moments actuals i amb els hospitals menys saturats que durant el primer cop de la pandèmia, sí que s’estiguin fent més derivacions als hospitals. Amb tot, AI considera que «algunes de les preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant».

    «A les macroresidències, l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les»

    Per exemple, «les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades», apunta AI. De fet, la Coordinadora 5+1 denuncia que el trasllat d’usuaris amb Covid-19 d’unes residències a altres habilitades per a acollir-los és «demencial» i busca «estalviar amb la vida i l’atenció sanitària de la gent gran». «Traslladar pacients positius entre residències és tot el contrari a allunyar el risc dels centres», diu Carcelén, qui opina que l’única solució és crear noves residències únicament per a casos positius o «dur-los als hospitals i fer una bona atenció mèdica».

    Per això, Amnistia, donada la gran incidència del virus a les residències i la situació de vulnerabilitat de qui hi viu, insta les autoritats a adoptar «mesures de prevenció, detecció, control i vigilància per tal de garantir l’accés dels residents a una atenció sanitària adequada i sense patir discriminació». Recorda també l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones «contra l’abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses», en referència al fet que la majoria de persones grans residents viuen en centres privats o concertats.

    A curt termini AI exigeix que les «decisions sobre l’atenció mèdica a les residències es prenguin segons avaluacions individualitzades» i que s’eliminin les disposicions dels protocols de derivació que «poden portar a mesures discriminatòries» en l’accés a l’atenció sanitària. També demanen que el règim de visites es garanteixi i es consideri prioritari per a l’interès de les persones residents.

    Amb la mirada més amplia, Amnistia considera que el govern de l’Estat ha d’impulsar una «llei que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l’Estat», així com una «investigació independent» per valorar les actuacions durant la pandèmia i saber «si s’han respectat els drets i la seguretat del personal cuidador» o si van ser adequades «les mesures preses per les autoritats autonòmiques en matèria de supervisió a les residències».

  • La meitat de les persones sense llar pateixen incidents o delictes d’odi

    Gairebé una de cada dues persones que viuen als carrers de l’Estat espanyol ha patit, com a mínim, un incident o ha estat objecte d’un delicte d’odi. Les dades són d’HATEnto, l’Observatorio de Delitos de Odio contra Personas Sin Hogar i són fruit d’una investigació elaborada el 2015 a les principals ciutats de l’estat.

    Un 47,1% dels enquestats declara haver patit algun dels atacs mencionats. D’entre aquests, el 81,3% els ha patit en més d’una ocasió. La proporció dels qui es veuen amb ànims de presentar una denúncia és molt més baixa: són només el 13,1% dels qui participen en l’enquesta. En el cas d’agressions físiques el percentatge és lleugerament més alt, del 17%.

    El 42,9% de les agressions reportades consisteixen en insults o tracte vexatori, mentre que en un 40,8% són de caràcter físic. En un nombre inferior també es registren robatoris de les pertinences (10,5%) o danys sobre aquestes (7%). Un 3,50% dels enquestats ha patit una agressió sexual.

    Dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar

    Pel que fa als agressors, les persones sense llar expliquen que en un 40,7% dels casos les persones que els han amenaçat o agredit duien algun element intimidatori, com ara pals, pedres o ampolles. L’estudi d’HATEnto també revela que la majoria de les agressions es cometen de nit i matinada (60%) al lloc on dorm la persona sense llar.

    L’enquesta també dibuixa un perfil clar d’agressor: home (87%) i jove d’entre 18 i 35 anys (57%). Aprofundint més en les característiques de qui ataca els sensellar, un 28,4% són nois joves que anaven de festa, el 10,1% són agressions dels cossos de seguretat i policies i un 7,3% són per part de persones d’ideologia nazi.

    Tot i que la majoria d’atacs es donen a la nit, l’enquesta assegura que «dues de cada tres experiències van ser presenciades per altres persones». En aquests casos, «el 68,4% dels testimonis no van fer res». Segons l’observatori HATEnto, la dada reflecteix «la indiferència amb què la societat s’enfronta a la vulneració dels drets de les persones sense llar».

    «Dormir i viure al carrer té un component de violència estructural, que es veu agreujat per la violència directa de què són objecte. Una societat democràtica no pot permetre’s abandonar més enllà dels marges una part de la seva ciutadania», critica HATEnto.

    Per tot plegat, l’observatori exigeix una reforma del Codi Penal per tal que entre els delictes d’odi, d’agressions o assassinat s’inclogui l’aporofòbia, la fòbia a les persones pobres, com una «circumstància agreujant de la responsabilitat». «Els delictes motivats per l’aporofòbia han de ser considerats amb la gravetat que mereixen”, afegeix HATEnto.

    Elles, més vulnerables al carrer i més afectades per la Covid

    La mostra de l’enquesta d’HATEnto és molt reduïda en dones, ja que només representen el 18,4% d’aquesta. Amb tot, les enquestades han estat més maltractades que els homes pel fet de no tenir llar. El 60,4% de les dones enquestades reporten, com a mínim, un delicte d’odi o incident similar, mentre que el percentatge disminueix al 44,1% si la mostra se circumscriu només als homes.

    L’ASSÍS Centre d’Acollida, entitat que treballa per millorar el benestar i la qualitat de la vida de les persones que no tenen llar, ha reportat un increment del 77% en el nombre de dones ateses en comparació amb l’any anterior. «Des de l’inici de la pandèmia, s’ha disparat el nombre de dones ateses», en una situació que ASSÍS titlla d’»esfereïdora». Si bé la “crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 ha accelerat els processos d’exclusió”, la situació de les dones que no tenen una llar, «ja era de vulnerabilitat abans, tot i que la seva situació no era tan evident», expliquen fonts d’ASSÍS.

    El centre d’acollida ha centrat els seus esforços a acollir dones en situació de sensellarisme amb el programa Dones amb Llar. Elena Sala, la seva responsable, valora amb preocupació l’augment de casos que atenen: «El degoteig de trucades de persones anònimes, professionals i veïnat que busca assessorament per a dones, moltes d’elles amb infants a càrrec, que s’han quedat al carrer o que estan a punt de fer-ho és realment alarmant”.

    Aprofitant el marc de les celebracions del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, ASSÍS aprofita la publicació de les preocupants dades d’augment de consultes i atencions per visibilitzar «els diferents tipus de violència que pateixen» les dones sense llar. «Hi ha molta violència amagada», explica Sala, qui argumenta que «al carrer estan més exposades a patir situacions violentes«.

    El nombre de dones sense llar que ha demanat atenció ha incrementat en un 77% a causa de la pandèmia

    «Viuen en un estat permanent de por i inseguretat, generalment els acompanyen sentiments de vergonya, culpa i desconfiança que fan que no només estiguin invisibilitzades, sinó que moltes vegades elles mateixes vulguin ser invisibles», expliquen fonts de l’entitat.

    Una persona sensellar, ferida per la Guàrdia Urbana de Barcelona

    Dissabte, dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre i una setmana abans del seu dia internacional, un agent de la policia local barcelonina va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar al passeig de Sant Joan. Segons la versió policial, «la persona mostrava una actitud molt agressiva i amenaçava els agents amb una navalla de grans dimensions», raó per la qual «un dels agents ha hagut de fer ús de l’arma de foc».

    El succés, però, ha indignat una part de la població que veu de forma ben diferent els fets. Gràcies a alguns vianants que van gravar l’acció, s’han escampat vídeos per les xarxes socials que demostren que la voluntat violenta de la persona sense llar no era tal, com a mínim en el moment en què rep el tret. De fet, una anàlisi de la Directa demostra que l’home sense llar duia braç immobilitzat per un cabestrell i a l’altre duia una bossa de plàstic. A més, la mida del ganivet que portava l’home sense llar era de mida similar als d’ús comú a les cuines.

    L’IRIDIA Centre per a la Defensa dels Drets Humans titlla l’actuació de l’agent policial com a «molt preocupant» perquè recorden que l’ús d’armes de foc «sempre ha de ser l’últim recurs i hi ha indicis de desproporcionalitat». L’Observatorio HATEnto, per la seva part, recorda que les persones en situació de sensellarisme «no només veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge, sinó també d’altres com el de la mateixa seguretat, la integritat física i moral» i insta a reflexionar «si la percepció de perill per part dels agents hauria estat similar» si la situació no s’hagués donat amb una persona que viu a la via pública.

    Arrels Fundació, entitat que acompanya i orienta les persones sense llar que viuen a Barcelona, coneixia l’home ferit i es troba «consternada» pel cas. Recorda que la violència física i verbal contra les persones sense llar a Barcelona «ha augmentat» i alerten que «són situacions que afecten la salut física i emocional» d’aquestes dones i homes. «Tres persones van ser assassinades durant el confinament», recorda Arrels Fundació.

    Ferran Busquets, director de l’organització, va assegurar dijous que en Marjan, el nom de l’home sense sostre abatut per la Guàrdia Urbana de Barcelona, es troba «estable i amb bona evolució». Amb tot, l’última informació facilitada per la Conselleria d’Interior és que es troba a l’UCI per una ferida a l’abdomen originada pel tret de pistola. El Síndic de Greuges ha obert una investigació, així com els Mossos d’Esquadra, que han recollit proves i informació per tal de facilitar-la als poders judicials.

  • Els infants més pobres tenen una pitjor condició sanitària

    Com menys recursos econòmics tingui una família, pitjor és la salut de l’infant que hi viu. És el patró que es repeteix al llarg de les estadístiques que recull l’informe ‘Infància i salut a Catalunya i Espanya’ publicat per la Fundació Pere Tarrés (FPT) en el marc dels actes pel Dia Internacional de la Infància, que es commemora el 20 de novembre.

    Les diferents preguntes i estadístiques, que relacionen infantesa amb patrons d’alimentació, activitat física o higiene, demostren una certa variabilitat quant a gènere de l’infant. Però sobretot, revelen un gran impacte de la classe social de la família sobre els determinants sanitaris de l’infant.

    Una percepció ben encertada

    Els infants de famílies pobres tenen una pitjor salut i en són conscients. «El 10,5% dels infants de la classe més empobrida valoren negativament el seu estat de salut enfront un 3,9% dels infants de la classe benestant», resumeixen els autors de l’informe. Amb tot, la percepció general de la salut per part dels nens i nenes és positiva -vora el 97% creu que és positiu- i mostra una tendència creixent en l’àmbit estatal des del 2006.

    A escala catalana la tendència és la mateixa: el 96,6% de la població de fins a catorze anys considera que té una salut bona. Amb tot, hi ha un petit gradient en funció de la classe social. Entre els nens de famílies més benestants ho creu el 97,8% enfront del 96% dels nens de classe més pobra.

    El 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica

    La percepció dels infants és totalment certa. A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica. “La percepció diferencial té una base objectiva que s’evidencia en els indicadors de salut”, resumeix la Fundació Pere Tarrés. L’exemple més clar són els trastorns mentals, patits per un 0,25 de la classe social dos -la segona més rica- i per un 1,28% de la classe cinc -la segona més baixa-. Si bé en tots dos casos els diagnòstics afecten una part molt minsa de la població, la diferència és cinc vegades superior.

    El patró es repeteix en les altres tres malalties que analitza l’enquesta, que són alhora les més patides pels infants de l’estat. Tant en l’al·lèrgia crònica, com en l’asma i en els trastorns de la conducta, on hi ha inclosa la hiperactivitat, la mitjana estatal se supera sempre entre les dues classes més baixes. Contràriament, les dues classes més riques de la societat espanyola sempre es troben per sota de la mitjana.

    Quant al gènere no hi ha grans diferències, excepte en el cas dels trastorns de la conducta, diagnosticats al 2,95% dels nens enfront del 0,90% de les nenes. Segons les dades referents a Catalunya el 15,2% dels xiquets pateix un problema de salut crònic o de llarga durada en comparació a un inferior 9,9% de les xiquetes. Els més comuns a escala catalana són la bronquitis (11,3%), problemes crònics de pell (10,6%), otitis (8,5%) i al·lèrgies cròniques (6,6%).

    El gradient de classe també s’aprecia de forma clara en qüestió de salut dental. D’entre els infants fills de famílies més riques només un 0,65% diu que no es renta mai les dents, enfront del 41,7% que se les neteja tres cops al dia. El percentatge varia al 3,89% i el 23,5%, respectivament, en els fills de cases més pobres espanyoles.

    Hi ha un descens del 22,9% d’infants exposats al fum de tabac el 2010 a l’11,6% del 2018

    “El gran impacte que exerceix la pertinença de classe en l’estat de salut dels infants indica una alarmant insuficiència de les polítiques de benestar i de protecció a la infància tant a Espanya com a Catalunya”, critica la Fundació Pere Tarrés. Segons l’organisme, “l’afebliment creixent de la protecció social al nostre país s’evidencia en l’augment de la desigualtat de classe social entre les famílies i els infants, cosa que al seu torn afecta de forma molt preocupant al seu estat de salut”.

    Impacte de la classe en l’alimentació i l’activitat física

    «A Espanya, les xifres d’obesitat infantil són bastant elevades», considera la FPT. En creixement lleuger des del 2003, les més recents són del 10,3%. Pel que fa al sobrepès, la població espanyola d’entre dos i disset anys que en té és del 18,26%, “xifra idèntica a la del 2011”, explica. A escala catalana es reporten un 20,7% d’infants amb sobrepès i un 12,5% amb obesitat.

    La influència de la classe social impacta de forma progressiva i clara. El sobrepès i l’obesitat augmenta entre els infants més pobres, especialment en els nens i en el cas de l’obesitat. Només en tenen el 5,41% de nens de la primera classe enfront del 15,37% de la sisena i última. A Catalunya el contrast és encara més gran: el 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica.

    Un dels motius que provoquen la gran diferència pot ser l’accés a una alimentació equilibrada i saludable. En aquest sentit, el consum de fruita fresca és gairebé vint punts percentuals inferior per part dels nens més pobres. A més, el 3,7% dels nens de la primera classe beuen refrescos amb sucre diàriament, mentre que ho fan el 13,6% dels nens del sector més pobre de la societat. Segons les dades del ministeri, la tendència es manté també amb els adults. Com més pobra és una persona, especialment si és un home, més consum diari de refrescos ensucrats fa.

    Quant a l’activitat física i el lleure actiu, hi ha diferències notables entre l’àmbit espanyol i el català. En el primer, un de cada dos infants en practica, el que suposa un augment de 15 punts respecte a la dècada dels anys noranta. A Catalunya l’estil d’oci actiu es redueix al 35,1%. Segons les dades estatals, hi ha disset punts de diferència d’activitat entre els nens que en fan més -els més rics- i els que en fan menys -els de la classe més pobra-. A més, com més disminueixen els recursos econòmics, més gran és la bretxa de gènere. A l’estrat més pobre fan esport de forma diària el 51,8% dels xiquets enfront del 30,6% de les xiquetes.

    La cara positiva: menys fum i més llet materna

    La part més positiva que reflecteix l’informe de la Fundació Pere Tarrés és una bona tendència en dos determinants per a la salut dels més petits. Un d’ells és l’exposició al fum del tabac, que des del 2011 s’ha reduït, com a mínim, a la meitat en totes les classes socials espanyoles excepte en la més pobra, que ha passat del 14,5% al 10,2%. En efecte, el determinant econòmic tampoc desapareix ni en els aspectes més positius: hi estan exposats el 7,32 i 10,25% dels nens de les classes més pobres, en comparació al 3 i al 2,27% de les dues més riques.

    Les dades de l’àmbit català també reporten la bona tendència, amb un descens del 22,9% d’infants exposats el 2010 a l’11,6% del 2018. En una orientació similar, el nombre de dones que continua amb la lactància materna exclusiva mig any després del part era del 39% el 2017, cosa que suposa un augment molt considerable en comparació amb el 15,1% que ho feia el 1995. El creixement és en totes les freqüències -a cap de sis setmanes i als tres i sis mesos- i de forma sostinguda en els anys.

    Quant a l’alletament no es troba una relació clara entre la classe social i el format escollit -natural, mixt o artificial-. Ara bé, sí que hi ha una diferència positiva en favor de les dones més pobres pel que fa a les que escullen només la llet materna: són el 44% enfront del 36% de les dones més benestants. Ho certifiquen les dades catalanes. Les dones més pobres són les que més tard abandonen la lactància materna: un 32,4% els dóna el pit fins als dotze mesos o més, i només un 14,6% ho fa fins als sis o nou mesos.

    Incògnita de l’efecte Covid

    La Fundació Pere Tarrés ha elaborat l’informe partint de diferents enquestes de salut recents, entre les quals hi ha l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya (ENSE) o l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA). Quant a la classe social, s’ha determinat segons l’ocupació de la «persona de referència de l’infant», explica la FPT.

    Si bé les fonts són relativament recents, no incorporen en cap cas els efectes derivats de la pandèmia de la Covid-19, com ara l’aïllament domiciliari o la reducció d’activitats físiques. «Haurem d’esperar fins a l’any 2021 per disposar de dades oficials que recullin aquest efecte», preveu l’organisme. Amb tot, s’atreveix a fer un pronòstic de caràcter negatiu: “La Covid-19 ha generat un pervers efecte Murphy, empitjorant el que podria anar a pitjor: les desigualtats en la salut dels infants”.

    A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica

    La FPT s’avança a les dades perquè considera que amb la informació presentada a l’informe, que “mostra un efecte robust de la classe social sobre la salut de l’infant”, “podem inferir que els efectes socials devastadors de la pandèmia empitjoraran les situacions de desigualtat i vulnerabilitat dels nens i de les nenes vers la salut”.

    L’entitat socioeducativa veu reforçada la seva tesi en l’informe ‘Confinament i salut’ del Grup d’Investigació en Determinants Socials de la Salut i Canvi Demogràfic – OKIP de la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Els resultats preliminars del treball mostren que la falta d’exercici físic dels infants durant el confinament va ser deu punts superior en les llars de parents amb estudis primaris o inferiors respecte dels universitaris.

    En la mateixa línia, a les llars on els adults tenen més dificultats per arribar econòmicament a fi de mes, els infants estan molt més exposats a la presència d’humitats, problemes de soroll, presència de fum de tabac o manca de llum natural que en aquelles residències de classes benestants.

    Davant del previst empitjorament de les condicions, la Fundació Pere Tarrés insta els educadors i educadores a prendre en consideració les dades recopilades i actuar-ne en conseqüència per tal de promoure la salut infantil. Així, animen els professionals de l’educació i de l’oci i el lleure a «entendre que els infants han de poder explicar el seu malestar i ser escoltats», per la qual cosa cal «pensar com oferir moments i espais per l’expressió de malestar en la salut».

    També els animen a desfer «el context patriarcal» que porta a les nenes a practicar de forma molt menys freqüent l’activitat física o a «actuar sobre l’hàbit d’higiene bucodental, especialment amb els nens».

  • Joe Biden, nou President dels EUA: què pot suposar per la sanitat la derrota de Trump?

    La transició presidencial no serà fàcil als Estats Units. Un resultat molt ajustat en alguns estats que han decidit la balança junt amb un president sortint que ja havia posat en dubte el vot per correu i que ha emès acusacions de frau durant la nit electoral, omplen d’incertesa el futur polític de la democràcia liberal amb més poder econòmic, geopolític i militar.

    L’ONG Freedom House ha reportat en informes recents que “els pilars de la llibertat han estat atacats als Estats Units”. Els presidents previs a Trump “han contribuït a la pressió al nostre sistema infringint els drets dels ciutadans nord-americans”. Amb tot, durant els quatre anys d’estada de Trump a la Casa Blanca, el republicà “ha demostrat reiteradament el seu menyspreu per la tradició del respecte a l’estat de dret”. De fet, semblava impensable en una democràcia liberal consolidada que un dels candidats s’autoproclamés guanyador durant la nit electoral amb bona part de l’escrutini per fer, com va fer el 45è president.

    En tot cas, i a l’espera dels processos de revisió que hi pugui haver, els recomptes dels estats donen a Joe Biden els 270 vots electorals necessaris per ocupar la Casa Blanca, segons validen les projeccions de The Associated Press i el conjunt de mitjans nacionals. Això obre les portes a una nova etapa als Estats Units, on la desinformació deixi de ser el dia a dia del cap d’estat, on les armes de foc estiguin més regulades o on el canvi climàtic torni a l’agenda política.

    La jornada electoral també ha renovat la càmera baixa, on els demòcrates també s’hi han imposat, i el Senat. En aquest cas, els pronòstics favorables al partit de Biden semblen no complir-se. A falta d’acabar l’escrutini, el Partit Demòcrata no ha aconseguit sumar els 51 senadors que donen la majoria. Així, tot indica que almenys durant una part de l’administració Biden, el 46è president exercirà el poder executiu sense el recolzament d’una part del legislatiu, cosa que dificultarà les reformes. Amb tot, el relleu al Despatx Oval pot comportar alguns canvis.

    L’hora de la veritat

    Gairebé disset mentides o desinformacions al dia. Part del periodisme estatunidenc es va rebel·lar contra les fake news (falses notícies) i les mitges veritats que el president Trump emet en gairebé cada discurs o intervenció. L’exemple més clar és la tasca del Washington Post, que va calcular que fins a finals d’agost, en un total de 1.316 dies, Trump havia fet “22.247 afirmacions falses o enganyoses“.

    Per exemple, i segons reporta el Washington Post, Trump ha repetit més de setanta vegades que els EUA han fet més tests de Covid-19 que tots els països europeus junts, una afirmació falsa. L’empresari també va suggerir injectar desinfectant als malalts de Covid-19 per acabar amb el virus. Una recomanació que va portar centenars d’estatunidencs a urgències per haver ingerit clor.

    Els fins ara president no només va estructurar el seu discurs de campanya i de presidència en veritats parcials, dades manipulades o mentides totals, sinó que va alterar de tal manera la veritat que acusava tots els periodistes que el fiscalitzaven de ser mentiders. “Tu no, la teva organització és terrible. Silenci. No et donaré permís per fer-me una pregunta, tu ets fake news (notícies falses)”, va dir Trump a un periodista de la CNN en una roda de premsa. Trump també ha qüestionat la validesa de les presents eleccions, en dubtar de les garanties del vot per correu, massiu per l’actual emergència sanitària. Per exemple, la nit electoral va fer un tuit dient, sense proves, que “estan intentant robar-nos les eleccions”.

    Oportunitat per frenar la polarització

    En un país amb un bipartidisme tan establert, la polarització pot semblar òbvia. Amb tot, al llarg de la seva història, la ideologia del Partit Demòcrata i el Partit Republicà no havia divergit tant com perquè la societat dels Estats Units es dividís de forma irreparable. En els darrers anys, però, la fractura s’ha anat fent gran. I amb Donald Trump a la Casa Blanca, carregant l’agenda pública amb picabaralles plenes de desinformació i atacs no fonamentats, no hi ha hagut oportunitat per a rebaixar la tensió.

    Les enquestes elaborades pel Pew Research Center mostren com en el darrer quart de segle el votant mitjà del Partit Demòcrata cada cop es definia més com a totalment liberal i el del Republicà com a conservador.

    El mateix centre d’investigacions revela que la crisi de la Covid-19 ha polaritzat més els Estats Units que qualsevol altra economia occidental. Només el 29% dels estatunidencs que no van votar Trump creuen que “el seu país ha fet un bon treball en la lluita contra la Covid-19”, mentre que el percentatge dels seus votants que li dona suport és del 76%. La diferència, de 47 punts, és la més alta per sobre de França i Espanya (34) o el Regne Unit (33). Alguns estats, com Austràlia o Dinamarca, només reporten cinc punts de diferència entre els votants de la coalició governant i els que van votar l’oposició.

    Encara més, la mateixa enquesta mostra que més de la meitat de la població de Suècia, el Canadà o Dinamarca, doni o no suport a la coalició governant, creu que “el país ha esdevingut més unit després de la crisi”. Als Estats Units només el 18% considera que la seva societat n’ha sortit reforçada.

    Amb un nou president que representa el sector més centrista del Partit Demòcrata i que està avesat en el món de la política, el diàleg i la diplomàcia, s’obre una oportunitat per frenar la polarització política dels Estats Units. O, com a mínim, per a no augmentar-la al mateix ritme desenfrenat.

    El nou inquilí de la Casa Blanca ha promès fer tot el que estigui en les meves mans per protegir i construir sobre l’ObamaCare

    Treball, però també lluita climàtica

    De la mà de la mentida i la poca creença en l’evidència científica, Donald Trump podria ser titllat de negacionista quant al canvi climàtic. El 45è president dels Estats Units no considerava l’augment de la temperatura global com una gran problemàtica i va posar per sobre la indústria i la creació o manteniment de llocs de treball. L’exemple més clar és que va retirar els EUA de l’Acord de París, un text signat per gairebé 200 Estats que es comprometen a intentar reduir l’augment de la temperatura de la Terra.

    L’arribada de l’administració Biden hauria de suposar un canvi radical en l’aspecte climàtic. Segons el web de campanya del demòcrata, els Estats Units tornaran a l’acord “el primer dia i lideraran un important impuls diplomàtic per elevar les ambicions dels objectius climàtics dels països” signants. En referència a la intenció de Trump d’invisibilitzar la problemàtica climàtica, el programa de Biden recull la intenció de “restablir el compromís amb la ciència i la veritat al govern, inclosa la recuperació de les paraules ‘canvi climàtic”.

    A diferència de Trump, el nou inquilí de la Casa Blanca compta amb un espai específic al seu programa pel canvi climàtic. De fet, el nou mandatari lliga la creació de llocs de treball a una nova economia més verda, com apunten els alts càrrecs de la Unió Europea en la recuperació postcoronavirus. Promet crear llocs de treballs que permetin “construir una infraestructura moderna i sostenible i oferir un futur equitatiu d’energia neta”.

    Sanitat: reconstrucció de l’ObamaCare

    Als Estats Units hi ha gairebé 28 milions de persones sense cap assegurança mèdica, el que representa vora el 8,5% del total de la població. En ple context de la pandèmia de la Covid-19, la fragilitat i mancances del sistema de salut estatunidenc ha quedat al descobert. De fet, una enquesta elaborada pel West Health Institute el 2018 va revelar que hi ha més gent que pateix pagar la factura de l’atenció sanitària (40%) que no pas a la malaltia greu com a tal (33%). A més, un 44% d’estatunidencs no ha anat al metge quan estaven malalts o lesionats “pel cost” de la factura posterior.

    Les pors no són infundades. Alguns familiars de pacients que han patit el nou coronavirus han hagut de recórrer a campanyes de micromecenatge per poder-se pagar els funerals. Si bé l’executiu de Trump va aprovar una llei d’urgència, ha resultat insuficient per a les persones amb menys recursos.

    De fet, un dels punts forts de la campanya que va portar Trump a la Casa Blanca el 2016 i del seu mandat ha estat l’intent de derogació de l’ObamaCare. La reforma del sistema sanitari, que alhora havia estat un dels llegats més destacats de la presidència de Barack Obama, ha suportat nombrosos cops del Partit Republicà, tant des dels òrgans legislatius -el Senat i la Cambra de Representats- com des de l’executiu de Trump.

    En els quatre anys de mandat, doncs, l’administració Trump i la majoria republicana durant dos anys a les dues càmeres legislatives, han anat afeblint l’Affordable Care Act, la llei d’atenció assequible més coneguda com a ObamaCare. Segons el fins ara president, molts estatunidencs de renda baixa es veien penalitzats “per no adquirir una cobertura d’assegurança mèdica que no volien o que no podien permetre” i va apostar per “promoure l’opció i la competència sanitària als Estats Units” que, segons Trump, “ha ampliat les opcions de cobertura per a milions d’estatunidencs de diverses maneres”, com ara plans de curta durada o durada limitada que “ofereixen opcions més barates”.

    Finalment, no s’ha imposat la idea de Trump de desfer-se totalment del pla de salut d’Obama i crear-ne un nou, del qual no n’havia especificat els detalls. El vencedor Biden recorda al seu web de campanya que la llei d’atenció assequible es va signar “amb el vicepresident Biden al seu costat i van fer història”. Ho titlla com una “victòria de cent anys” que atribueix tàndem que van formar durant dos mandats Obama i Biden.

    De fet, el nou inquilí de la Casa Blanca ha promès “fer tot el que estigui en les meves mans per protegir i construir sobre l’ObamaCare”. Entre les promeses de Biden per fer arribar a més ciutadans l’assegurança assequible hi ha expandir-la entre aquells estats on els governadors s’hi han oposat i que ha privat, diu el seu equip de campanya, gairebé cinc milions d’adults de classe baixa de tenir una cobertura sanitària. També s’ha compromès a “ampliar el finançament per als serveis de salut mental” o a “facilitar l’accés a l’anticoncepció i protegir el dret constitucional a l’avortament”.

  • L’ictus en l’era Covid: actuar ràpidament quan tot s’alenteix

    En Pere, de 69 anys, era un home actiu i independent que a mitjans de gener va patir un ictus hemorràgic sever. Els pronòstics apuntaven a la mort o, en el millor dels casos, a un estat vegetatiu definitiu. “La família confiava que es recuperaria”, assegura el seu fill Jorge. En efecte, va despertar del coma, però l’enrevessada història només havia començat. Una insuficiència respiratòria va obligar a induir-lo de nou al coma i després d’un mes a l’UCI va ser traslladat a planta, on va contraure la grip A i va ser aïllat.

    A les acaballes de febrer, quan la Covid-19 començava a fer ressò a Itàlia i un mes després del seu ictus, va ser traslladat al sociosanitari Pere Virgili de Barcelona per iniciar la rehabilitació. “Vam veure una mica la llum, la rehabilitació començava i els familiars i amics més propers el podíem anar a veure”, diu el seu fill. Però la pandèmia estava a punt d’arribar i tot va canviar. La cancel·lació de visites i la “rehabilitació en punt mort” van precedir la saturació del centre sociosanitari.

    “El meu pare estava sol, no podia rebre visites, es trobava en un moment molt delicat emocionalment, desorientat, amb dèficits importants en l’àmbit d’atenció i no entenia la magnitud del que estava passant amb la pandèmia. Vam decidir portar-lo a casa”, relata en Jorge.

    Adaptació exprés de la llar, compra de material, canvis de rutines. “Amb la meva mare a casa del meu germà per evitar contagis, la meva parella i jo ens vam encarregar del pare els primers quinze dies. Veure el meu pare totalment dependent va ser molt dolorós, però les ganes de tornar una part de l’amor rebut era suficient per tirar endavant”, explica.

    Amb perspectiva, en Jorge valora l’oportunitat d’haver passat temps amb el pare i la sensació d’unió entre la família, però no n’oblida la duresa: “Era una gran responsabilitat per la inexperiència, la gravetat del cas, una assistència de 24 hores en tots els àmbits… i amb el risc del possible contagi de coronavirus”. La d’en Pere i en Jorge és una de les històries que s’amaguen rere els 13.000 casos l’any, 35 al dia, que hi ha d’ictus a Catalunya.

    En un any marcat per la pandèmia de la Covid-19, els neuròlegs i altres experts del camp insten a no oblidar la importància de prevenir, identificar i atendre els casos d’aquesta malaltia cerebrovascular que és la primera causa de mortalitat en dones i la segona en homes. A més, les seqüeles que comporta fan que sigui la primera causa de discapacitat adquirida, segons dades de la Fundació Ictus. “Es calcula que l’ictus afectarà una de cada sis persones al llarg de la seva vida”, apunta la mateixa font.

    Al total de l’Estat espanyol la xifra de casos, segons la Sociedad Española de Neurología (SEN), ascendeixen a 130.000, esdevenint la primera causa de mort en dones i la tercera en homes. Actualment, moren 27.000 persones l’any a causa de l’ictus. Però les seqüeles també es fan notar entre els qui sobreviuen. Una enquesta elaborada per la Federación Española del Ictus (FEI) diu que un 71% dels enquestats indica que el seu estat de salut després de la malaltia és «regular, dolent o molt dolent».

    Segons la mateixa font, el 44% dels afectats per ictus té dificultats per dutxar-se o banyar-se sense ajuda i a un 58% li costa fer «tasques domèstiques lleugeres». L’impacte també toca la butxaca: el 42% dels pacients requereix adaptacions a la seva llar, i una quarta part (27%) necessita un cuidador extern. La FEI calcula que «en pacients amb seqüeles greus hi ha una inversió inicial significativa» superior a 3.000€ al mes per fer front a aquestes adaptacions i serveis, que sovint no tenen cabuda al sistema públic de salut o no són suficients.

    Perdre la por d’anar a l’hospital

    “L’atenció a la pandèmia ha obligat els sistemes sanitaris a reorganitzar els serveis. Alhora, s’ha vist una disminució significativa en els ingressos per causes neurològiques durant l’estat d’alarma i el confinament”, apunta la FEI.

    En efecte, la Fundació Ictus ha calculat a partir de les dades de Salut que les activacions del Codi Ictus, que n’afavoreix el ràpid tractament, es van reduir un 20% «durant les setmanes de confinament, en comparació a les setmanes anteriors». A més, «els pacients d’ictus van arribar una hora més tard a l’hospital».

    La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any

    Això, diu la Fundació, és «una dada preocupant, ja que es tracta d’una malaltia aguda» on «el temps de reacció és un factor clau per administrar el millor tractament i reduir les seqüeles». Les reticències a anar a l’hospital per la por a contagiar-se o en pensar que els centres estaven saturats es van afegir a una problemàtica que ve de llarg: segons l’enquesta de la FEI, només un 12% dels afectats per un ictus sabien com procedir quan el van patir i només el 22% en sabia reconèixer els símptomes.

    Tot plegat juga en contra en una patologia on cada segon és vital. “Quan una persona nota un dels símptomes, no cal que siguin tots, cal actuar, insisteix el Dr. Óscar Ayo, neuròleg i vocal del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Sociedad Española de Neurología (SEN). Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    En el cas de percebre algun d’aquests casos, i no necessàriament tots, els experts insten a trucar al servei d’emergències (112) de forma immediata. El doctor Ayo ho resumeix: “La velocitat és fonamental. Hi ha un període de temps curt en què la sang pot tornar a passar si es dissol el trombe. És qüestió de poques hores».

    La importància d’actuar ràpidament rau en el fet que un ictus, en el 85% dels casos, “es dóna quan una artèria que porta sang al cervell s’obstrueix, una zona de l’òrgan es queda sense circulació i té lloc l’infart cerebral”. En l’altre 15% dels casos la complicació es dóna “quan una estructura vascular, com artèries o venes, es trenquen i la sang surt per espais del crani, en el que es coneix com a hemorràgia cerebral», resumeix el doctor Ayo. Si la persona afectada o qui té a prop reconeix de pressa un dels símptomes, els equips mèdics disposen d’eines i de tractaments àgils que poden aconseguir que la sang torni a fluir i les seqüeles siguin poques.

    Manuel Requena, neuròleg de la Unitat d’Ictus de l’Hospital Vall d’Hebron, insisteix: «Cada minut que passa redueix la possibilitat d’un tractament efectiu i de superar l’ictus sense seqüeles. Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà».

    Rehabilitació en temps de pandèmia

    Un factor important quan una persona pateix un ictus és la recuperació posterior, on la rehabilitació hi juga un paper cabdal. Aquí, la pandèmia de la Covid-19 també ha fet molt de mal. Com en el cas d’en Pere i el seu fill Jorge, la Fundació Ictus reporta que «fins a un 60% dels pacients no van poder seguir els programes de rehabilitació presencial durant el confinament», i el suport es va haver de limitar a un «seguiment telefònic i telemàtic adequat».

    Són dades d’una enquesta elaborada arrel del Pla director de malaltia cerebrovascular del Departament de Salut, avançada per la Fundació Ictus, i que també revela que el 95% dels pacients atesos van seguir «adequadament el tractament de prevenció i van tenir un bon control dels factors de risc» durant les setmanes de confinament total.

    Un dels serveis que es van adaptar telemàticament van ser els que serveix la Fundació Ictus. Esther Duarte és membre del patronat de la fundació i metgessa rehabilitadora de l’Hospital de l’Esperança del Parc Salut Mar de Barcelona: “La rehabilitació és fonamental en pacients amb ictus. Durant la pandèmia cada cop era més difícil ingressar pacients, perquè els metges es destinaven a unitats Covid. L’hospital es va convertir en una altra cosa”, justifica.

    Duarte explica que tant l’hospital com altres fundacions relacionades amb l’ictus van adaptar la seva atenció a les possibilitats, amb vídeos, trucades als pacients o programes de telerehabilitació. Amb tot, reconeix que “entre els pacients que van veure interrompuda la rehabilitació hi ha casos de deteriorament funcional i cal fer molta feina per tornar al punt previ”.

    Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    Un cas és el programa ABRIC de la Fundació Ictus, que amb la pandèmia ha passat de ser presencial i limitat a Barcelona a obrir-se a tot el país de forma telemàtica. “És un assessorament gratuït per a les persones que han viscut un ictus i el seu entorn”, expliquen des de l’organització.

    També ha cancel·lat l’activitat presencial i ha adaptat el suport a la via telefònica l’Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral (AVECE-ICTUS). “Ens truquen cada dia persones que han tingut ictus i que gairebé no reben rehabilitació”, assegura Carmen Aleix, presidenta de l’organització.

    “Les persones que surten d’una Covid tenen preferència per fer rehabilitació perquè han estat més temps al llit. Els de l’ictus estan bastant aparcats”, explica Aleix. “La rehabilitació dels pacients amb ictus sempre és l’assignatura pendent, però ara encara més. És una mala època pels afectats d’ictus», assegura.

    Covid-19 i ictus, una relació complicada

    Més enllà del retard que ha implicat la situació de pandèmia en el diagnòstic d’alguns casos, nombrosos sanitaris han estudiat la relació entre el SARS-CoV-2 i l’ictus. Una revisió de casos del doctor Trejo-Gabriel y Galán conclou que tenir antecedents d’ictus augmenta 3 vegades el risc de morir per Covid-19. Ara bé, afegeix que “en aquest moment l’ictus no sembla una de les complicacions principals de Covid-19”. “Qualsevol persona amb patologia crònica com haver tingut ictus necessita més cura que persona sana”, resumeix Manuel Requena, neuròleg a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables

    Els experts expliquen que qualsevol inflamació greu al cos, com la que pot causar la grip comuna o la Covid-19, afavoreix l’aparició de trombes, que en alguns casos poden afectar el cervell i causar un ictus. En aquest sentit, un estudi publicat a JAMA Neurology conclou que el risc de patir un ictus entre els pacients amb Covid-19 és gairebé vuit vegades superior als malalts de la grip comuna, que ja era un factor relacionat. D’entre el grup d’ingressats per la Covid-19 estudiat, un 1,6% va patir un ictus isquèmic. Només un 0,2% dels pacients hospitalitzats pel virus de la grip va patir-ne un en el mateix període de temps.

    Un treball de la universitat Thomas Jefferson dels EUA fins i tot indica que la Covid-19 ha modificat lleugerament el pacient tipus d’ictus. «Vam veure pacients de 30, 40 i 50 anys amb accidents cerebrovasculars massius, del tipus que normalment veiem en pacients de 70 i 80», apunta Pascal Jabbour, director de la investigació en una nota de premsa del centre universitari.

    Segons aquest estudi, «els pacients joves sense factors de risc d’ictus poden tenir un risc augmentat si han contret Covid-19, tinguin o no símptomes de la malaltia». L’informe aporta altres conclusions cridaneres, com que la taxa de mortalitat entre els pacients amb ictus i Covid-19 és del 42,8% mentre la mortalitat típica d’ictus és entre el 5 i el 10% o que la mitjana d’edat dels afectats, partint de les dades dels EUA; havia abaixat 15 anys.

    Requena no dóna gaire valor a aquest treball per la minúscula mostra en què basen els resultats. “No hi ha articles més extensos que confirmin un canvi de patró en el pacient amb ictus. Nosaltres a Vall d’Hebron no ho hem vist», explica. Afegeix que sí que han tractat pacients joves amb Covid greu i que han desenvolupat un ictus, «però la majoria tenien patologies prèvies o incloïen factors de risc. Per tant, encara no sabem si la Covid-19 juga un paper important o no».

    Requena també ha aportat coneixement a la relació entre la malaltia cerebrovascular i el nou coronavirus. En un estudi que ha liderat, s’ha trobat que les persones a les quals la Covid-19 fa un dany pulmonar greu presenten un risc més elevat de patir ictus. Tanmateix, això no succeeix en pacients amb Covid-19 sense dany pulmonar sever, els quals tenen el mateix risc d’ictus que la resta de la població.

    “Hem vist que la relació entre Covid-19 i ictus no és causativa”, resumeix el neuròleg. Hi ha malalts que no tenien cap altre risc ni factor previ, han tingut la Covid, i en aquest context han desenvolupat un ictus. Ara bé, “quan el virus no es presenta amb un quadre greu, no sembla que el fet de patir-lo sigui causa de tenir un ictus després”, explica. En resum, “si has tingut una Covid poc greu, no vol dir que tinguis més riscos de patir un ictus”.

    Edat i estil de vida, claus per l’ictus

    El 29 d’octubre es commemora el Dia Mundial de l’Ictus i els experts aprofiten per fer recordar que entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables. En són exemples la hipertensió arterial, el colesterol alt, un excés de greix abdominal, la diabetis o els hàbits tòxics com el tabaquisme, l’alcoholisme i el consum d’altres drogues.

    De fet, l’estil de vida juga un paper molt important en la prevenció de l’ictus. «De forma invisible, els hàbits també són molt importants. Per exemple, una vida sedentària, una dieta alta en greixos no saludables o viure en un ambient de pol·lució de l’aire, que és un factor menys atès», explica el neuròleg Óscar Ayo.

    Un altre aspecte que es relaciona amb l’ictus és la fibril·lació auricular, un tipus d’arrítmia cardíaca. Segons una enquesta de la farmacèutica Boehringer Ingelheim, el 60% dels espanyols desconeix què és la fibril·lació auricular. A més, el 66% dels enquestats no sap que aquest tipus d’arrítmia cardíaca augmenta el risc de patir un ictus. Fonts citades per la farmacèutica estimen que un milió d’habitants espanyols pateixen l’arrítmia. D’aquests, «molts estan sense diagnosticar» i, per tant, desconeixen que són població de risc a l’hora de patir la malaltia cerebrovascular.

    Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà.

    A banda, hi ha un darrer element important que les persones no podem alterar i que, amb el temps, serà més greu: l’edat. La Federación Española del Ictus calcula que, donat a l’envelliment de la població, el nombre de persones que pateixen un ictus seguirà augmentant. Prediuen un creixement del 34% en el nombre total de casos entre el 2015 i el 2035 a Europa, mentre que a Espanya la pujada prevista és del 39% en el mateix període.

    “La biologia, avui dia, no pot modificar els processos d’envelliment. Els vasos sanguinis, les artèries… tot el cos envelleix sense que hi puguem fer res”, assumeix Ayo. Ara bé, insisteix que “el 85% dels ictus provenen de factors de risc evitables i amb més conscienciació podríem aconseguir que cada cop n’hi haguessin menys”.

    En tot cas, el neuròleg envia un missatge esperançador: “Que la gent sàpiga detectar-los ha marcat un abans i un després. La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any. Cada cop atenem més i millor els pacients, aconseguint revertir les conseqüències”. Per això és vital que la població en conegui els símptomes i no dubti a trucar a emergències i anar a l’hospital, per tal d’arribar-hi quan encara resti un marge de temps suficient per tornar a fer circular la sang i recuperar el màxim de teixits.

  • La contaminació de l’aire a Barcelona causa unes 2.100 morts anuals

    La contaminació de l’aire a la ciutat és un greu problema de salut pública. És la conclusió de l’anàlisi de l’aire de 2019 que l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha publicat recentment, i en què avalua els valors contaminants i estima l’exposició de la població als seus efectes. El resultat és contundent: “La contaminació de l’aire és el principal risc ambiental per a la salut”, diu l’ASPB.

    No en va, l’organisme sanitari xifra en 2.100 les morts anuals que causa la contaminació de l’aire a Barcelona, el que suposa un 13% del total de decessos. Arriben a aquesta xifra després calcular els nivells de diòxid de nitrogen, de micropartícules PM2,5 i de ponderar els casos en què els dos agents poden influir en la mort. La informació es compara amb els nivells de contaminació trobats a l’indret poblat d’Europa amb menys contaminació registrada.

    Altrament, si el municipi de Barcelona tingués l’aire del Parc Natural del Montseny, es registrarien 1.500 morts menys a causa de l’aire contaminat. En un escenari menys favorable però més factible, si la capital catalana complís amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) referent als màxims dels dos agents contaminadors, hi moririen un miler menys d’habitants l’any. El descens seria del 7% en el total de morts naturals registrades a Barcelona.

    Seguint el mateix patró, un aire el més net possible comportaria 210 menys casos de càncer de pulmó l’any (-22%) i 950 menys infants diagnosticats d’asma (-61%). La reducció seria de 150 càncers (-16%) i 725 asmàtics (-46%) si els nivells contaminants de l’aire registrat al Montseny s’apliquessin a la capital catalana. Per últim, amb els criteris màxims que aconsella l’OMS, 110 persones no patirien el càncer de pulmó (-11%) i 525 infants no serien diagnosticats d’asma (-33%).

    L’estudi revela que els efectes nocius de la contaminació són més greus com més llarga és l’exposició. “Les dades indiquen que l’impacte en salut de l’exposició puntual a nivells elevats de contaminació atmosfèrica és molt menor que l’impacte de l’exposició continuada als nivells habituals a la ciutat”, redacten després de comparar els efectes dels episodis temporals amb més contaminació. “El principal impacte es produeix per l’exposició crònica i es tradueix en un augment a llarg termini de malalties cardiovasculars, respiratòries, càncer de pulmó i la mortalitat”, afegeixen.

    En aquest sentit, les dades dels punts de mesurament revelen que a Barcelona se superen de forma recurrent els nivells màxims d’alguns elements contaminants. Per exemple, el total de la ciutadania barcelonina està exposada a nivells de micropartícules PM2,5 per sobre del valor que recomana l’OMS. Quant al diòxid de nitrogen (NO2), superen el límit legal de la UE el 26% de les escoles i un 35% de la ciutadania hi viu exposada.

    Igualment, a la capital catalana se superen els valors de mitjana anual i de màxim diari de micropartícules PM10 que recomana l’OMS i el màxim diari legal de la Unió Europea alguns dies l’any. Barcelona també excedeix, en menor mesura, les recomanacions de l’OMS quant a l’ozó, el benzè i el benzo(a)pirè.

    Desigualtat per districtes

    L’exposició ciutadana als elements contaminants no és gens homogènia a la capital catalana. Amb les dades de les estacions fixes i amb estudis mòbils, l’ASPB disposa d’un mapa que xifra els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de micropartícules PM2,5. Després, les dades es ponderen amb la població que habita a cada districte.

    Pel que fa al NO2, cada ciutadà barceloní està, de mitjana, està exposat a 39µg/m³, just una unitat per sota del límit legal fixat per la Unió Europea i recomanat per l’OMS. La meitat de la població, de fet, es troba exposada a una forquilla d’entre 33 i 42 µg/m³. Ara bé, es registren mínims a algunes llars de només 17 µg/m³ i un màxim al voltant de 85 µg/m³.

    Si Barcelona complís amb les recomanacions de l’OMS, hi moririen un miler menys d’habitants l’any

    L’enorme diferència es deu a la gran desigualtat de valors registrats entre els districtes. Mentre el 35% de la població barcelonina viu exposada per sobre del límit recomanat i legal, és el 94% d’habitants de l’Eixample els que pateixen aquest fet.

    El mapa d’emissions mostra com els barris de l’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Dreta són els més afectats i exerceixen com a centre irradiador que s’escampa pels barris i districtes que l’envolten. Horta-Guinardó i Nou Barris, especialment els barris més propers a Collserola, són els que menys valors registren de diòxid de nitrogen. Els autors de l’estudi xifren en 5% “la mortalitat natural que es pot atribuir a la contaminació de NO2” a l’Eixample, mentre que el percentatge baixa al 2% als dos districtes menys afectats.

    L’explicació és clara: «El diòxid de nitrogen és un contaminant molt relacionat amb les emissions del trànsit a la ciutat», diuen els tècnics que redacten l’informe. Asseguren que «el 60% de la concentració d’aquest contaminant a l’aire de la ciutat” en prové. Ho demostra el fet que les estacions de mesurament més properes al trànist acumulen, de mitjana, un 48% més de NO2 que les que es troben al fons urbà. També que hi hagi un clar creixement durant les hores pic del dia, quan més gent agafa el cotxe, i un notable descens els dies del cap de setmana.

    La diferència és encara més gran en el cas de les micropartícules PM2,5, on entre el domicili que en registra més i el que menys hi ha un 258% de diferència. La meitat de la ciutadania barcelonina està exposada a uns nivells d’entre 14 i 18 µg/m³, per sobre dels 10 recomanats per l’OMS però encara lluny dels 25 que té com a objectiu màxim la Unió Europea.

    Les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2,5), a més de tenir relació amb els vehicles motoritzats “de distribució urbana de mercaderies, dièsel i antics», provenen «d’activitats que generen pols com obres o explotacions ramaderes». En aquest cas, tot el municipi està per sobre dels nivells de l’OMS i per sota dels de la UE, tot i que on més se’n registren és a l’Eixample, a Sant Martí i a la zona més oriental de Sant Andreu i Nou Barris.

    Els científics que han elaborat l’estudi van valorar la possible relació entre nivells d’exposició a la contaminació i altres aspectes socioeconòmics. Conclouen que hi ha una “certa relació positiva, del 0,36, entre el nivell de renda dels barris i el nivell de diòxid de nitrogen”. El 39% de població amb estudis universitaris està exposada a més de 40 µg/m³, mentre que el percentatge dels que tenen estudis primaris o menys es redueix lleugerament al 29%.

    Tanmateix, la correlació és molt minsa i gairebé inexistent en els casos de les micropartícules PM2,5 i PM10. “No hi ha un patró comú de desigualtats en l’exposició a la contaminació de l’aire a les ciutats europees”, afegeixen.

    Escoles exposades

    La mala situació de l’aire a la capital catalana afecta, inevitablement, els centres educatius de la ciutat. Segons els càlculs de l’ASPB, “les escoles de Barcelona van estar exposades a un nivell mitjà de 37 µg/m³ de NO2 durant el 2019, dos punts per sota la mitjana als domicilis”.

    La situació és greu al global del municipi, amb la meitat dels centres exposats a una forquilla d’entre 32 i 41 µg/m³ de NO2 quan el límit de l’OMS i el legal de la UE és de 40. Amb tot, és a l’Eixample on la situació és més crítica amb uns nivells mitjans a les aules de 49 µg/m³.

    Amb els criteris de l’OMS, 110 persones no patirien càncer de pulmó i 525 infants no serien diagnosticats d’asma

    En total, el 26% dels centres barcelonins es troben en carrers on la contaminació supera el límit legal. A més, n’hi ha 25 (7%) on se superen els 50 micrograms per metre cúbic. “Es troben gairebé tots al districte de l’Eixample”, diuen els experts que signen l’estudi.

    L’ASPB insisteix en la diferència de nivells entre les escoles de diferents districtes i en l’impacte sobre la salut que comporta superar els límits de diòxid de nitrogen: “Cada augment d’exposició de 10 µg/m³ de NO2 suposa augmentar un 5% el risc de desenvolupar asma infantil», diu.

    Reduir el trànsit motoritzat, la millor solució

    “Els resultats indiquen que cal actuar amb mesures permanents i transversals, prioritzant les zones més afectades, per tal de protegir la salut de les persones” diu l’ASPB. Insten, en primer lloc, a una reducció del trànsit motoritzat perquè «és, amb diferència, la mesura més eficient per disminuir l’exposició i els efectes en salut de la contaminació de l’aire«. En aquest sentit, demanen que es fomenti el transport actiu i una millora del transport públic alhora que es restringeix el vehicle motoritzat privat. També demanen una actuació sobre altres fonts de partícules, com ara les obres, i un augment de les zones verdes i la vegetació urbana.

    D’acord amb els resultats de l’estudi, recomanen una intervenció prioritària al districte de l’Eixample, així com actuacions a les escoles per protegir la infància de l’exposició a la contaminació. Proposen allunyar els nous equipaments del trànsit i augmentar la vegetació, assegurar la ventilació i la neteja de les aules ja construïdes.

  • La Covid-19 ha provocat el descens més gran d’emissions de CO₂ des de l’any 1900

    La pandèmia de la Covid-19 ha donat al planeta Terra el respir més gran. Durant la primera meitat del 2020 hi ha hagut un “abrupte descens del 8,8%” de les emissions de diòxid de carboni (CO₂), d’acord amb un estudi que n’estima les xifres diàries a diferents països i sectors econòmics.

    “La pandèmia està impactant en les activitats humanes, i al mateix temps sobre l’ús d’energia i les emissions de diòxid de carboni», resumeix el grup de científics, liderats per Zhu Liu, que ha publicat recentment l’article a la revista Nature Communications.

    Aquesta no és la primera vegada que la societat pateix un canvi en el model de vida per un factor relativament aliè i sobtat. Amb tot, i segons les dades de l’informe, la Covid-19 ha provocat l’impacte més gran sobre les emissions de CO₂ en la història. El descens reportat durant la primera meitat de l’any, de 1.551 tones mètriques i d’un 8,8% respecte del mateix període de l’any anterior, no és comparable amb cap altra baixada des que hi ha dades.

    “La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial”, insisteixen els investigadors. Com s’aprecia al següent gràfic, el descens en la primera part del 2020 és d’1,6 gigatones de diòxid de carboni. Aquesta baixada no té competidor en la història.

    Font | Liu, Z., Ciais, P., Deng, Z. et al. Near-real-time monitoring of global CO2 emissions reveals the effects of the COVID-19 pandemic. Nat Commun 11, 5172 (2020). https://doi.org/10.1038/s41467-020-18922-7

    Des que es tenen dades, l’any 1900, només en 23 dels 120 anys s’ha registrat un descens d’emissions respecte de l’anterior. Amb tot, cap de les baixades és similar a la provocada per pandèmia de la Covid-19. Les 1,6 gigatones menys de CO₂ només s’apropen al descens de 0,8 que va haver-hi durant la II Guerra Mundial. En aquell cas es van emetre 790 tones mètriques menys, mentre que la baixada actual, de 1551, és de gairebé el doble.

    Pel que fa a la disminució d’emissions per la crisi financera i econòmica de finals de la dècada del 2000, no suposa ni una cinquena part del descens de CO₂ expulsat entre el gener i el juny del 2020.

    Els experts, això sí, matisen que “els primers mesos de 2020 van ser excepcionalment càlids a l’hemisferi nord”. Creuen que això pot explicar una part de la disminució d’emissions de CO₂ respecte del mateix període de l’any 2019 independentment de les mesures imposades per la pandèmia. Després de deslligar la variació de temperatures, una “anàlisi preliminar” els porta a pensar que l’hivern més càlid del normal suposa només un 15% de la baixada de les emissions. Així doncs, el 85% restant del descens sí que s’atribueix als efectes derivats de la Covid-19.

    El treball de Liu i els seus col·legues es basa en nombroses fonts estadístiques. Entre d’altres, les emissions es van calcular a partir de dades de producció d’energia elèctrica, del trànsit diari de vehicles a les grans ciutats, dels vols o de la producció del sector industrial.

    El transport terrestre, el respir més gran

    Referent als diferents àmbits d’emissió analitzats, l’aviació internacional és la que ha tingut una baixada més destacada entre la primera meitat d’aquest any i la de l’anterior. El transport aeri, enfonsat per les restriccions de mobilitat entre Estats, ha reduït les seves emissions en un 52,4%. El segon lloc a la classificació és per a l’aviació nacional, que ha contaminat un 35,8% de CO₂ menys que el 2019.

    Ara bé, el descens més notable en termes de tones de CO₂ es reporta en el transport terrestre, responsable del 18% de les emissions de diòxid de carboni cada any, segons l’estudi. «Les contribucions més importants a la disminució global de les emissions el 2020 provenen del transport terrestre», amb 613,3 tones mètriques menys. Altrament dit, la reducció del transport terrestre suposa un 40% de la reducció de les emissions de CO₂ provocada per la Covid-19.

    La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial

    La relació amb el confinament és total. En el cas concret de la Xina, les emissions de CO₂ del transport terrestre van decréixer el febrer un 53,8%, mentre que es van recuperar de mica en mica així com les restriccions es relaxaven, des del 25% negatiu del març al -4’2% del juliol.

    Completen el podi de contribucions al descens d’emissions el sector elèctric (-341,4 tones mètriques que suposen el 22% del total de la reducció), el sector industrial (-263,5 Tm i 17%) i l’aviació nacional i internacional (-200,8 Tm i 13%).

    Barcelona: menys trànsit, menys partícules

    L’estudi estrenat a Nature és el més complet fins al moment. Els investigadors asseguren que abans de la seva publicació només existien suposicions sobre el descens d’emissions a causa de la Covid-19. Citen, per exemple, les projeccions de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) que estimava un descens del 5% entre el gener i l’abril del 2020 respecte dels mateixos mesos del 2019.

    Un altre estudi el va aportar l’Agència de Salut Pública de Barcelona a finals del mes de juny. L’ASPB va mesurar les emissions en un seguit de partícules contaminants que afecten l’aire i la respiració dels humans. Des de l’estat d’alarma i fins al 18 de maig, poc més de dos mesos, van reportar una baixada del diòxid de nitrogen (NO2) del 55%, del 63% quant a carboni negre i del 39% de les micropartícules PM10.

    Aquests resultats van molt lligats a la disminució del trànsit rodat que va patir la capital catalana durant el primer pic de la pandèmia i el confinament estricte. Segons les dades de l’organisme municipal, el trànsit es va reduir de mitjana en un 75% als accessos i a l’interior del municipi i en un 70% a les Rondes.

    L’ASPB estima que amb aquesta reducció, durant els dos mesos estudiats, es van evitar 15 morts per contaminació. Segons l’informe, cada any s’evitarien 800 morts a la ciutat de Barcelona si la contaminació es mantingués en els nivells del període estudiat.

    Fins quan durarà la baixada?

    La gran pregunta a respondre, de cara al futur més proper, és si la disminució d’emissions es mantindrà constant durant el que resta d’any. Si bé podria ser una bona notícia pel planeta en el camí a evitar l’augment d’1,5ºC de temperatura, les dades més recents no semblen indicar que es tracti d’una tendència.

    Res més lluny de la realitat, “els efectes de la pandèmia sobre les emissions van disminuir a mesura que es van relaxar els confinaments i es van reiniciar algunes activitats econòmiques, especialment a la Xina i a diversos països europeus”, expliquen Liu i companyia. De fet, les dades reporten que la baixada més pronunciada, amb un -16.9% respecte del 2019, va ser el mes d’abril, quan la Xina i Europa vivien la primera onada de ple.

    Per posar un exemple concret, les emissions del sector energètic només van ser un 1,1% inferiors el juny del 2020 respecte del 2019, mentre que a l’abril la diferència negativa era de 9,7%. A la Xina, fins i tot, hi ha hagut un repunt d’emissions al mes de maig, superant la dada de l’any anterior. Només als països on encara hi havia un alt nombre de casos al juny, EUA, Brasil i l’Índia, els descensos es mantenien notables.

    Però no tot és negatiu. Hi ha altres aspectes on la disminució sembla persistir. És el cas de la mobilitat, on el transport terrestre va suposar un 13% menys d’emissions el juliol d’aquest any respecte de l’anterior. Això sí, la retallada és inferior als mesos d’abril i maig, on van ser de 38,6% i 32,6% respectivament.

    “Els efectes a llarg termini de la pandèmia sobre les emissions són encara incerts i depenen de factors com l’eficàcia i el rigor de les polítiques de salut pública, la recuperació de les economies i els canvis persistents en el comportament humà”, escriuen els científics que han fet el càlcul i l’estudi.

    En aquest sentit, els experts recorden que si bé els canvis que hem dut a terme per aconseguir la reducció del 8,8% han semblat molt considerables, el canvi de paradigma necessari per assolir els objectius d’emissions baixes implicaran gestos encara més destacables. “S’han de basar en canvis estructurals i transformadors en els sistemes de producció d’energia, descarbonització del transport i millora de l’eficiència en l’ús energètic dels edificis”, escriuen. Amb aquestes mesures, asseguren, no hi hauria menys activitat humana, sinó un millor aprofitament dels recursos.

    La transició energètica postpandèmia que molts líders polítics han anunciat, coneguda com la ‘Recuperació Verda’ o el ‘Pla Verd’, perilla si hi ha un “rebrot de carboni”, diuen els experts. “Les emissions podrien rebrotar i superar els nivells previs a la pandèmia si la recuperació i l’estímul depenen de la disponibilitat d’energia amb alt contingut de carboni”, sentencien.

  • L’aïllament social agreuja l’Alzheimer

    El doble d’hiperactivitat, comportaments estranys, atròfia asimètrica de l’hipocamp o disminució de pes de la melsa. Són alguns dels patrons trobats en un grup de ratolins amb Alzheimer que han estat aïllats durant un llarg termini, en comparació amb un grup de rosegadors amb la demència però sense estar reclosos i un altre que no pateix la malaltia.

    Les troballes són fruit d’un estudi del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal i de l’Institut de Neurociències (INc) de la Universitat Autònoma de Barcelona que volia trobar fins a quin punt l’aïllament físic, i sovint social, repercuteix sobre la gent gran amb la malaltia d’Alzheimer.

    Les científiques han sotmès a aïllament un grup de “ratolins mascles models d’estadis avançats de la malaltia d’Alzheimer” i els han fet una sèrie de “proves conductuals” similars a les zones de residències de gent gran en què, alguns d’ells, han estat o porten tancats durant mesos. Han escollit ratolins del gènere masculí perquè és el més afectat per la Covid-19 i el que pitjor dades reporta quant a supervivència a la demència i quant a envelliment del sistema neurològic, immunològic i endocrí.

    Hiperactivitat i impacte emocional

    Els resultats de les proves, en comparació amb les d’un altre grup de ratolins amb Alzheimer sense aïllar, confirmen la tesi que el tancament agreuja la malaltia de l’Alzheimer. El grup sotmès a un confinament va multiplicar per dos la hiperactivitat respecte dels rosegadors amb la malaltia però lliures.

    L’augment d’activitat es va trobar en les funcions motores gruixudes, que suposen el moviment d’extremitats o del cos sencer, així com en la funció motora fina, que provoca petits moviments a mans, canells, dits, llavis o llengua, expliquen les expertes.

    Les investigadores també reporten “l’aparició de comportaments estranys”. Expliquen que els animals van mostrar “patrons emocionals semblants a l’ansietat” i van canviar les formes de fer front a l’estrès. Les entitats que tenen cura de persones amb Alzheimer ho constaten: “Sembla que no se li doni importància, però per les persones amb trastorn neurocognitiu fa molt el seu estat d’ànim. Ens ha costat molt, gairebé dos mesos, remuntar el seu estat emocional», explica María Jesús Lerín, directora i coordinadora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus.

    Hi està d’acord Amèrica Morera, pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE: «Hem vist que estaven més tristos, més irritables». Explica que els familiars cuidadors es van sorprendre a l’inici del confinament de la poca afectació que estava tenint sobre els malalts, però així com es va allargar l’estat d’alarma la situació va empitjorar amb hiperactivitat i conductes repetitives. «Necessiten un estímul. No només les activitats que els fem en si, sinó sortir de casa, arreglar-se, relacionar-se entre iguals i tenir una rutina horària», defensa.

    “Són resultats preocupants, ja que l’agitació és un dels principals símptomes neuropsiquiàtrics associats a les demències, que causa una càrrega important per al cuidador i, en alguns casos, el seu maneig clínic pot arribar a ser un desafiament”, reconeix Aida Muntsant, una de les autores de la recerca que ha esdevingut la seva tesi doctoral.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, recorda que hi ha moltes persones afectades per trastorns cognitius moderats i greus que, en viure en centres residencials, encara no han pogut sortir al carrer. «És una situació vital nova que la persona no pot entendre. Es tradueix en estrès, ansietat i trastorns del comportament, que és el llenguatge que utilitzen per expressar el seu malestar». A través d’una enquesta pròpia constaten que el 34% dels usuaris ha mostrat un augment de la simptomatologia depressiva, un 19% ha manifestat un creixement dels trastorns de conducta i un 12% dificultats per agafar el son i dormir.

    Quant a la pèrdua de capacitat cognitiva, María Jesús Lerín reconeix que “quasi tots els usuaris han apujat un grau de l’escala GDS”, que mesura el deteriorament del cervell per la demència. “Gairebé tots els que tenien grau quatre van passar a cinc i els de cinc a sis”, lamenta. D’entre les persones tutelades per Alzheimer Catalunya Fundació, un 25% han empitjorat la qualitat de les àrees cognitives, incloent-hi orientació, atenció i concentració i memòria i llenguatge.

    La pedagoga de la Fundació ACE, per la seva part, explica que “sí que han perdut, sobretot en orientació física i temporal, però a la resta de funcions no hem vist una diferència significativa”, restant-li gravetat a les sensacions de les famílies. Destaca, això sí, la disparitat de declivi entre els usuaris que han tingut una estimulació des de casa i els que no l’han pogut rebre o no ho han permès. “A vegades, si no ve d’un professional, els pacients no col·laboren”, matisa.

    Atròfia i pèrdua de pes

    La multiplicació de l’activitat mental no és l’única diferència que s’ha reportat a la recerca. Si bé no s’ha modificat la variable de la proteïna Tau, vinculada a les malalties neurodegeneratives, “ha augmentat l’atròfia asimètrica de l’hipocamp” del grup aïllat. “El resultat és important, ja que l’asimetria s’ha relacionat amb major vulnerabilitat a factors estressants”, destaca Lydia Giménez-Llort, catedràtica en Psiquiatria i investigadora de l’INc que ha dirigit i també signa l’estudi sobre ratolins. No en va, l’hipocamp juga un paper important en el procés de la memòria i els records.

    L’aturada d’atenció especialitzada comportarà repercussions en els diagnòstics precoços i en la seva evolució, preveu Alzheimer Catalunya Fundació

    L’altre factor destacat és la pèrdua de pes corporal i renal, un fet ja reportat en humans amb la Covid-19. Ara bé, “la disminució del pes de la melsa, un important òrgan del sistema immunitari perifèric, es va observar només en els animals aïllats”, expliquen a l’estudi.

    “En l’àmbit de mobilitat sí que hem vist molta diferència. El fisioterapeuta, en fer les avaluacions de reingrés, ha vist que han perdut molt”, alerta Amèrica Morera. Hi coincideix Lerín, que recorda que “l’exercici físic, junt amb l’àmbit cognitiu i emocional, és un pilar”. Reporta, especialment en els usuaris en fase més avançada, un empitjorament en la marxa i en l’equilibri. I recorda que no caminar comporta efectes col·laterals, com dificultats per a defecar o l’aparició d’úlceres.

    Pacients i cuidadors, una realitat oblidada

    Els centres especialitzats en la cura i tractament de persones amb Alzheimer s’han adaptat, sobre la marxa, als efectes de la pandèmia. Trucades diàries i personalitzades per atendre i assistir el malalt i els seus cuidadors, enviament d’exercicis per via telemàtica o préstec dels equipaments d’exercici físic a les llars són algunes de les mesures

    «Va ser dur estar tot el dia parlant amb persones en una situació tan problemàtica. La part positiva és que hem entrat a la intimitat del domicili, ens explicaven el seu dia a dia i els hem conegut en pocs mesos més que en tot el temps previ. S’ha fet un altre tipus de vincle», relata Amèrica Morera.

    Lerín, que va portar durant el confinament un telèfon d’atenció per a les famílies les 24 hores del dia amb trucades de matinada incloses, afegeix que la represa no ha estat fàcil pels equips de sanitaris que tenen cura dels pacients amb Alzheimer: “Treballar amb EPIs no és fàcil. El llenguatge no verbal és el 80% de la comunicació, i amb la cara tapada no podem somriure, tampoc els podem abraçar… no podem fer coses habituals com tocar-los o acompanyar-los”.

    Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos

    Cuidadors professionals i familiars han «augmentat esforços i temps d’atenció per passar a una dedicació de 24h. Això ha generat una sobrecàrrega. Estrès i ansietat han estat el seu dia a dia i s’ha trobat a faltar el suport de l’administració a escala social i sanitària», es queixa Paqui Gómez.

    Amb tot, qui va es va encarregar directament de la cura dels pacients durant el confinament estricte van ser els familiars o cuidadors. Persones no expertes en la matèria i que van veure com, d’un dia per l’altre, perdien les hores de conciliació que els aportava el temps que els pacients eren als centres especialitzats. «No han pogut dedicar-se a ells mateixos i a cuidar-se físicament, social i emocional», resumeix Gómez.

    La directora del Centre Terapèutic per a l’Alzheimer de Reus, María Jesús Lerín, recorda que «la relació cuidador i usuari és un binomi» i assegura que «quasi tots els cuidadors estaven pitjors que els usuaris, alguns amb atacs d’ansietat o símptomes depressius» perquè «hi ha un component de desgast molt gran» en el tracte constant amb una persona amb Alzheimer que no entén la prohibició total de sortir al carrer.

    “En alguns casos les trucades s’enfocaven en la persona cuidadora. Li recordàvem que necessitava els seus moments propis i li donàvem tècniques. Hem intentat personalitzar al màxim l’atenció», diu Morera. La pedagoga i sotsdirectora de la Unitat d’Atenció Diürna de la Fundació ACE considera que els governs “s’han centrat en l’emergència i s’han oblidat dels drets de molta gent. Del tractament dels pacients i de la conciliació del cuidador principal”. Lerín pregunta retòricament: “Però a qui van tenir en compte? A cap col·lectiu. No vull pensar que se’ns va menystenir més que a altres col·lectius”, diu.

    Paqui Gómez, Cap d’Acció Social d’Alzheimer Catalunya Fundació, afegeix una problemàtica per al futur. L’aturada tècnica de l’atenció especialitzada a causa de l’emergència sanitària de la Covid-19 comportarà, preveuen, «repercussions tant en els diagnòstics precoços de la malaltia com en la seva evolució». A més, consideren que s’hauria d’haver relaxat el confinament, tal com van demanar a l’abril. «Hi ha hagut una tendència paternalista en la presa de decisions per part de les administracions. S’hauria d’haver trobat l’equilibri entre la protecció i els riscos per conviure amb la pandèmia sense arribar a situacions límits».

    En aquest sentit apunten també les investigadores que han realitzat l’experiment sobre ratolins: “Són necessàries intervencions adaptades al perfil clínic heterogeni i complex de les persones amb demències, i considerar les implicacions de càrrega sobre els cuidadors, professionals i familiars”, diuen Muntsant i Giménez-Llort.

  • Esgotament entre els sanitaris: un de cada quatre metges s’ha plantejat deixar la professió

    L’afectació mental de la pandèmia de la Covid-19 no és cap secret. Els experts ja van preveure l’impacte que tindrien els confinaments, la tensió o la por sobre la població, qualificant-lo com la ‘quarta onada’.

    El xoc es preveia especialment dur per a les persones que han estat a primera línia durant la pandèmia, com és el cas dels especialistes del món sanitari que han viscut la problemàtica de primera mà. Ara, els resultats preliminars de l’estudi ‘Impacte de la Covid-19 sobre la salut dels professionals sanitaris’ ho confirma.

    El desgast ha estat tal que un de cada quatre metges i metgesses enquestades (24%) s’ha plantejat deixat la carrera professional en el món sanitari. Amb tot, només el 2% del total ho acabarà fent, enfront del 22% que no la deixarà. Proporcionalment, suposa que el 8% dels qui s’ho han pensat han pres la decisió d’abandonar la professió.

    Al capdavant dels qui han pensat a deixar el lloc de treball hi ha els facultatius de l’atenció primària, que es troben en una situació límit pel seu paper com a primera barrera de control i gestió dels casos de Covid-19 en un panorama de recursos insuficients. Un 31’7% dels metges i metgesses de la primària ha considerat deixar la professió, una xifra superior al 21’3% reportat a l’àmbit hospitalari.

    Pel que fa a la salut mental actual dels col·legiats, un 42% assegura sentir-se «menys preparat físicament i emocional» per fer front a una segona onada d’igual intensitat a la primera, patida entre els mesos de març i maig. Un 31% diu estar igualment preparant, mentre que un de cada quatre metges i metgesses (27%) està ara més preparat que durant la primera onada de la pandèmia. De nou els professionals de l’atenció primària són els que reporten un impacte major, ja que el 48’4% dels enquestats diuen estar ara menys preparats.

    Degradació de la salut física i mental

    Abans de l’arribada de la Covid-19 i els seus efectes als hospitals i centres de salut, un 50% dels metges i metgesses reportava esgotament físic a la feina «poques vegades o mai». En el cas del desgast emocional, tampoc existia o era poc freqüent en el 54% dels enquestats. Amb tot, durant els mesos més crítics de la pandèmia les dades van donar un tomb total.

    El 57% dels facultatius van patir esgotament físic «amb molta freqüència o sempre» entre els mesos de març i maig, mentre que en el cas del desgast mental el percentatge creix al 65%. Aquells que seguien en l’opció de «mai o poques vegades» és del 23% en el cas de la salut física i del 18% en la salut mental.

    Si bé entre el juliol i l’agost, moment de les enquestes, els resultats van millorar respecte del moment crític, no s’han recuperat els nivells previs a la pandèmia. Això demostra, com reporta el CoMB que hi ha hagut un “empitjorament de la salut física i mental dels metges”. Asseguren que hi ha col·lectius, com el personal de l’atenció primària, el d’UCI o el de serveis d’urgències que «mostren pitjors indicadors de salut», així com una «recuperació més lenta que la resta de companys».

    En efecte, els facultatius d’UCI i d’urgències són els que més degradació de salut han patit. Abans de la crisi, el 27’7% dels enquestats se sentien sempre o molt sovint cansats. Durant el pic de la pandèmia eren el 68%, un 11% més que la mitjana, i ara són el 47’4%, cinc punts percentuals més que el global de metges i metgesses de la mostra.

    Les dades formen part dels resultats preliminars d’un estudi elaborat per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i les professores universitàries Núria Mas i Judit Vall. La mostra la conformen 1.648 metges i metgesses catalans que van respondre l’enquesta entre els mesos de juliol i agost.

    La importància de l’equip humà

    La companyonia i el suport rebut pels companys de treball va ser un factor comú destacat com a aspecte positiu entre els sanitaris, tal com van relatar a aquest mitjà. La transcendència de disposar d’una xarxa de companys també és destacada pels experts en salut mental. Víctor Pérez, psiquiatre de l’Hospital del Mar, va explicar al Diari de la Sanitat que la “sensibilització” entre companys és cabdal “per ajudar a parlar i consultar els sentiments», ja que si l’entorn no fa pressió «al sanitari li costa parlar”.

    L’estudi presentat pel CoMB confirma la relació entre un equip cohesionat i un millor estat de salut. Els professionals que treballen en equips amb objectius compartits i amb sentiment de pertinença mostren «millors indicadors de salut física i emocional que la resta», asseguren fonts que participen de l’informe. Al contrari, fins al 31% dels professionals que no tenen el suport d’un equip laboral que consideri que el protegeix «s’enfronten a conflictes ètics amb freqüència». Aquesta dada disminueix fins al 24% en el cas dels facultatius que sí que se senten embolcallats pel seu equip.

    Conscients de la importància del suport, existeixen diversos serveis que fomenten la unitat grupal. Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, va explicar a aquest mitjà que “en alguns casos les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants» que han provocat la «pèrdua de cohesió”.

    Altres serveis psicològics han organitzat dinàmiques similars. A l’Hospital Joan XXIII el servei de psicologia va habilitar el programa Cuida’t, conformat, entre d’altres, per teràpies de grup encaminades a “l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció”, segons Osane Gómez, psiquiatra i co-coordinadora del programa Cuida’t.

    Recursos per a la salut dels sanitaris

    El Col·legi Oficials de Metges de Barcelona ha aprofitat la presentació per manifestar unes reivindicacions que comencen per «reformar l’actual sistema de salut» de tal manera que garanteixi «la protecció de la salut dels professionals» i «redueixi al màxim factors de risc afavorits pel mateix sistema».

    L’organització creu que seria positiva la cessió de «més autonomia per als professionals i per als equips, així com formació per a la gestió de l’estrès i de la presa de decisions complexes». Recorden que la salut dels qui tenen cura de la societat «ha de ser una prioritat de les autoritats», a les quals demanen «atenció adequada, tant a escala assistencial com de prevenció i promoció de la salut».

    Per això, creuen que cal formar els professionals sanitaris en aspectes com la gestió de les emocions, de les dificultats o de les situacions d’estrès.

  • L’1% més ric del món duplica les emissions de CO₂ del 50% més pobre

    Poc més de 78 milions de persones emeten el doble de diòxid de carboni que tres bilions. És la principal conclusió d’un informe que publica l’ONG Oxfam en col·laboració amb l’Institut del Medi Ambient d’Estocolm, en què queden visibles les desigualtats quant a les emissions de gasos contaminants en funció del capital econòmic.

    Al comunicat, l’ONG assegura que “en les darreres dècades la desigualtat extrema de les emissions ens han deixat a tocar del col·lapse climàtic”. En efecte, Oxfam considera que si bé les emissions de carboni s’han reduït a causa dels confinaments i d’una menor mobilitat a causa de la pandèmia, “la crisi climàtica desencadenada per l’acumulació d’emissions a l’atmosfera al llarg del temps s’aguditza”.

    Augment sense fre i desigual

    Les dades que aporta Oxfam demostren que entre l’any 1990 i el 2015, les emissions anuals de CO₂ a l’atmosfera van augmentar en un 60%, fent que el total acumulat es dupliqués en el breu període de quinze anys.

    Això, assegura l’ONG al comunicat, té uns efectes directes sobre la vida humana. Apunten que el cicló Amphan que ha afectat l’Índia o els incendis descontrolats que pateixen els EUA són “un clar recordatori de com de perillosament a prop ens trobem de superar la fita de mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC”, com es va fixar a l’Acord de París del 2015.

    L’ascens en les emissions, de fet, té un col·lectiu ben definit com a principal responsable: les elits econòmiques. El 10% de la població mundial més rica, aproximadament 630 milions de persones, ha generat al llarg dels quinze anys estudiats el 52% de les emissions acumulades, consumint un 31% del pressupost global de carboni. De fet, filant encara més prim, l’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions i va fer-se amb el 9% de la previsió.

    A l’altra cara de la moneda hi ha el 50% de la població més pobra. Mig món, 3,1 bilions de persones, va generar el 7% de les emissions i va consumir el 4% del pressupost, d’acord amb les dades que facilita Oxfam. Així, el centil més benestant va emetre el doble d’emissions i va consumir el doble de pressupost que tota la meitat d’habitants de la Terra.

    Pel que fa a l’augment en els quinze anys estudiats, lideren el creixement d’emissions el grup que englobaria la classe mitjana. El 40% de població intermèdia, “que tenia un punt de partida molt baix”, ha sumat un 49% d’emissions de CO₂ en el període estudiat. Ben a prop, amb un increment del 46%, hi ha el grup del 10% més ric. Pel que fa al 50% de població més empobrida “gairebé no va incrementar el seu nivell d’emissions associades al consum”, assegura l’ONG.

    El 10% més privilegiat està conformat, en primer lloc, per ciutadania d’Amèrica del Nord i de la Unió Europea, seguides de la Xina i l’Índia. Al grup exclusiu de l’1%, diu Oxfam, “més d’un terç de les emissions estan associades a ciutadania dels Estats Units, seguits per l’Orient Mitjà i la Xina”.

    Els experts en ecologia de l’ONG alerten que “si no es manté un ritme ràpid de reducció d’emissions, el pressupost global de carboni necessari per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC s’haurà esgotat el 2030”. De fet, la desigualtat és tal que calculen que si al món només hi habités el 10% més adinerat, “el pressupost global s’esgotaria només uns anys més tard”, encara que el 90% restant reduís a zero les emissions.

    “El model econòmic actual ha estat el desencadenant del desastre climàtic i d’una desigualtat igualment catastròfica”, opina Ban Ki-moon, exsecretari general de les Nacions Unides en declaracions a Oxfam. El diplomàtic considera que “la pandèmia de la COVID-19 ens imposa l’obligació de reconstruir un model basat en una economia sostenible, resilient i justa”.

    És del mateix parer Paula San Pedro, portaveu de canvi climàtic d’Oxfam Intermón a Espanya: “El mapa d’emissions reflecteix que el consum de carboni ha servit per enriquir els més rics i no per treure la gent de la pobresa”. Vaticina que “el model ha caducat i és urgent un de nou” i assegura que reprendre l’economia com funcionava abans de la pandèmia, “envellida, injusta i contaminant, ja no és una opció viable”.

    Canvis en un moment irrepetible

    Amb les dades clares de l’origen del problema, Oxfam alerta: “Els dos grups més afectats per aquesta injustícia són els menys responsables de la crisi climàtica: les persones en situació de pobresa i d’exclusió i les generacions futures”. El primer col·lectiu perquè, com demostren les seves fonts, són les que menys petjada ecològica creen i en canvi “ja tenen dificultats per fer front als efectes del canvi climàtic” i el segon perquè “heretarà un pressupost de carboni esgotat i un món que avança cap al col·lapse climàtic”.

    És per això que l’ONG insta els governs a prendre mesures urgents post COVID-19 per fer front a la crisi climàtica i la desigualtat, que “són inseparables”. Oxfam creu que l’actual és un “moment històric i crític” en què cal actuar per frenar el “creixement econòmic cada cop més desigual i basat en el carboni” que ens portarà a una “crisi climàtica pitjor, totalment descontrolada i irreversible”.

    L’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions de CO₂

    Entre les mesures que proposa Oxfam per evitar que superar el límit fixat de 1,5ºC d’escalfament hi ha “gravar determinar béns i serveis de luxe que generen un gran volum d’emissions com els cotxes SUV o els vols en classe alta o en avions privats”.

    No en va, citen estudis que demostren que “la major part d’emissions dels principals emissors de la UE provenen, amb diferència, del transport”. Segons el gràfic facilitat, més del 50% de CO₂ del que emet l’1% més ric de la Unió Europea és referit a transport aeri i terrestre. Pel 10% més benestant les emissions en mobilitat també és el motiu capdavanter.

    Al comunicat, l’ONG també insta a “ampliar la infraestructura digital i de transport públic per reduir les emissions, frenar la desigualtat i millorar la salut pública”. L’organització no governamental apunta que els executius tenen “una última i històrica oportunitat per construir uns sistemes econòmics més justos que respectin els límits del nostre planeta”.