Just Deploy It!

Autor: Èlia Pons

  • Efectes col·laterals del coronavirus: l’augment de les llistes d’espera i els riscos pels malalts de càncer

    «Tu, sobretot, cuida’t». Aquesta frase ha sigut recurrent durant les darreres setmanes, i encara pren més rellevància quan es dirigeix a persones que pateixen algun tipus de malaltia greu, com el càncer, i que són un grup especialment vulnerable davant el risc de contagi del coronavirus. En les circumstàncies actuals, les angoixes i pors ja existents per la incertesa de patir una malaltia se sumen a les causades per l’efecte del coronavirus. «Durant el confinament, la percepció de vulnerabilitat i de persona malalta se’ls ha aprofundit», explica Sara García, coordinadora d’activitat de la Fundació Kālida. Aquesta entitat acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial que incideix tant en les dimensions emocionals com en les corporals i socials, amb l’objectiu d’augmentar el benestar d’aquestes persones durant la vivència de la malaltia.

    La Milena va ser diagnosticada amb càncer de pulmó l’agost de l’any passat i és usuària de la Fundació Kālida des d’aleshores. Des que va començar la pandèmia del coronavirus, només ha sortit de casa un cop al mes per anar a l’hospital per a que li administrin el seu tractament. Explica que durant el confinament ha tingut una davallada emocional. «Abans de tot això començava a tenir forces per començar a sortir, havia guanyat seguretat i havia entès tot el que em passava. Ara que de cop ens hem hagut de quedar tots a casa, he sentit molta angoixa», explica.

    El suport que li ha donat la Fundació Kālida, diu, ha sigut clau per sentir-se més animada. Aquestes setmanes, la Fundació ha organitzat, via telemàtica, classes de ioga, relaxació i altres activitats perquè els pacients verbalitzin com se senten. «Molts han vist que s’ha incrementat la seva percepció d’incertesa i de pèrdua de control. Abans es podien distreure i quedar amb algú, durant aquestes darreres setmanes s’ha intensificat el capficament i la preocupació entorn a la seva malaltia», explica García.

    Endarreriments en tractaments i operacions no urgents

    A causa de l’excepcionalitat i gravetat de la pandèmia, gairebé tots els recursos i personal del sistema sanitari s’han bolcat en contenir i pal·liar els efectes del coronavirus, en resposta a la situació de milers d’afectats. Per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites, les operacions quirúrgiques i altres activitats, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se. Així, els tractaments i operacions no urgents, així com les proves diagnòstiques, es van posposar sense data fixa, fins que la crisi sanitària provocada per la pandèmia estigués, si més no, una mica més controlada i es reduís la pressió assistencial.

    «En el moment màxim de la pandèmia, vam posposar les cirurgies no urgents, pel risc en la morbiditat i mortalitat que podria suposar per un pacient recentment intervingut contraure el coronavirus», assenyala el cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Josep Tabernero. Tot i això, les consultes d’oncologia han sigut una de les activitats que més s’ha mantingut, ja que s’han considerat sempre prioritàries a causa de la gravetat de les malalties oncològiques. «Hem arribat a reduir l’activitat un 50% durant els períodes de més pressió assistencial, però ara ja estem al 90%», assenyala Tabernero.

    L’impacte en les llistes d’espera

    Els endarreriments en les proves diagnòstiques, els tractaments i les intervencions quirúrgiques ja s’han començat a notar en les dades de les llistes d’espera del mes de març publicades pel Servei Català de la Salut. Malgrat que els canvis encara són discrets i quan es podran apreciar més serà en les dades del mes d’abril -encara no disponibles-, sí que s’ha produït una gran variació en el nombre de pacients intervinguts el mes de març, sent gairebé la meitat que el mes anterior -un 45% menys-. Al febrer van ser 34.769 els pacients operats i, al març, 18.941. Dels últims 12 mesos, només en el mes d’agost de 2019 s’havien vist menys intervencions quirúrgiques, fet habitual durant la temporada de vacances.

    També s’han vist els efectes en els dies d’espera. Els pacients pendents de ser operats el mes de març havien d’esperar, de mitjana, 15 dies més que el mes de febrer. Si el mes de febrer havien d’esperar 150 dies, de mitjana, el mes de març es va augmentar un 10%, fins a 165 dies. Només el mes de setembre es veia una xifra similar -163 dies- a causa de la disminució de pacients intervinguts durant l’agost. Per especialitats, on han augmentat més els dies percentualment són en les intervencions de cirurgia cardíaca -13 dies més, de mitjana, un 49% més- i en els processos oncològics -12 dies més, de mitjana, un 62% més-. L’espera per realitzar les proves diagnòstiques TAC també ha augmentat considerablement, passant de 55 dies de mitjana a 66.

    Però l’impacte real de la pandèmia en les llistes d’espera es veurà quan es recuperi l’activitat habitual de les proves diagnòstiques, incorporant així més pacients a les llistes d’espera. En aquest sentit, caldrà incrementar els recursos per poder contenir aquest augment de les llistes d’espera i reduir l’impacte del coronavirus en altres malalties.

    La Fundació Kalida acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial / Kalida

    L’arribada de la ‘nova normalitat’

    Els engranatges dels hospitals i centres d’atenció primària s’han engegat ara per tal de planificar el funcionament durant els pròxims mesos de les instal·lacions i les dinàmiques de treball. Amb l’esperada disminució de la pressió assistencial i el nombre de contagis deguts al coronavirus, ja s’han començat a reprendre visites, operacions i tractaments que s’havien posposat. Si una cosa és clara, és que l’inici de la desescalada i el desconfinament, amb aquesta ‘nova normalitat’ de la que tant es parla, comportarà canvis també en els hospitals i centres mèdics, que hauran d’estar en contínua adaptació en funció de l’evolució de la pandèmia i redimensionar els espais necessaris, sempre tenint en compte la possibilitat que es produeixi un rebrot del coronavirus.

    Una de les primeres mesures que van prendre els hospitals i centres mèdics per evitar la propagació del virus -i que s’haurà de seguir mantenint durant els pròxims mesos- va ser la d’establir circuits diferenciats d’entrada per aquells malalts que venien amb símptomes respiratoris amb sospita de coronavirus i els que no. També, com s’ha fet fins ara, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat entre els pacients, fer ús de les mascaretes i dels materials adequats de protecció i limitar el nombre d’acompanyants. «Fer venir moltes persones als hospitals en sales d’espera com havíem fet fins a l’inici de la pandèmia no ens ho podrem permetre durant mesos», afirma Josep Tabernero, cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

    Durant les darreres setmanes, part de l’activitat mèdica habitual de consultes i seguiment dels pacients en serveis com el d’oncologia s’ha fet de manera telemàtica i s’han allargat els temps de funcionament d’aquests serveis. Aquesta també serà una de les mesures que s’hauran de mantenir durant els pròxims mesos, un cop les llistes d’espera s’actualitzin i es puguin atendre aquells nous pacients diagnosticats i aquells que han quedat en llista d’espera a causa de l’endarreriment de les activitats mèdiques. «Haurem d’augmentar els horaris d’activitat quirúrgica, de radioteràpia, d’exploracions radiològiques…Si no podem augmentar la capacitat en nombre de dispositius, perquè no podem augmentar el nombre de quiròfans, haurem de duplicar pràcticament els horaris dels serveis permetent que vinguin el mateix nombre de malalts, però amb molta més seguretat física», assenyala Tabernero.

    En aquest sentit, davant l’inevitable augment de les llistes d’espera, caldrà prioritzar aquelles cirurgies de patologies més greus, com són el càncer o les malalties cardíaques, sobre altres procediments que no són tan greus i que poden esperar un cert temps. Tabernero destaca que els efectes col·laterals del coronavirus no afectaran tant als pacients que ja tenen un diagnòstic en actiu i estan en seguiment i tractament, sinó, sobretot, a aquelles persones que no s’han diagnosticat durant aquest temps a causa de l’endarreriment de les proves diagnòstiques. «Preveiem que en els pròxims mesos hi hagi més casos de càncer diagnosticats i, per tant, haurem de donar resposta més ràpidament, estudiant com planificar els tractaments de manera més eficient» diu el cap de servei de la Vall d’Hebron.

    Per Tabernero, una altra aspecte important que cal fer entendre a la ciutadania és que s’ha de tenir respecte al coronavirus, però no por. «Va haver-hi setmanes que ens faltaven molts malalts a les consultes, que no venien perquè tenien por al contagi. És molt important fer entendre que els hospitals són segurs, que prenem les mesures adequades perquè així sigui», assenyala. Explica també que en les darreres setmanes han arribat casos de pacients amb patologies molt evolucionades, que s’havien esperat a casa per por d’anar a l’hospital. «Quan algú sent un símptoma que suggereixi a algun tipus de malaltia ha de donar l’alerta», destaca.

  • Sant Jordi arriba també als hospitals

    En plena pandèmia del coronavirus, és inevitable parlar d’una Diada de Sant Jordi diferent, també als hospitals. L’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona ha canviat les paradetes de llibres de segona mà que es muntaven cada any al vestíbul principal per l’entrega de llibres personalitzats a les habitacions dels pacients. S’han lliurat tant al mateix Hospital com a l’Institut Guttman i l’hotel Rafael Hoteles de la ciutat, habilitats per allotjar pacients de coronavirus que ja estan en fase de recuperació però que necessiten repòs i evitar la transmissió del virus abans de rebre l’alta.

    «M’ha fet moltíssima il·lusió, no m’ho esperava gens!», diu el Miguel, un pacient de coronavirus allotjat a l’hotel sanitari Rafael Hoteles. «Aquest Sant Jordi és molt diferent d’altres anys, em sap greu no celebrar-lo amb la meva família» diu. Però, tot i això, es mostra molt content amb la iniciativa que ha tingut l’hospital. En el seu cas, ha rebut el llibre «Los dados trucados de Dios», de Juanjo Ruiz Varela. «L’han encertat de ple, perquè m’agraden molt els llibres de misteri!», assenyala. Després de 36 dies des que va donar positiu en coronavirus, es troba molt millor i se sent més fort. El pròxim diumenge li tornaran a fer el test i espera que el resultat sigui negatiu i, per fi, poder tornar a casa.

    S’han repartit al voltant de 1.500 llibres a primera hora del matí, gràcies a la donació que ha fet la llibreria Fénix i l’Ajuntament de Badalona. Alguns pacients també han volgut tenir un detall amb el personal sanitari i han elaborat roses amb material que tenien a l’habitació o dibuixos. La iniciativa ha fet que hi hagi un mica més d’alegria a l’hospital en un Sant Jordi diferent. «Hem pensat que un llibre podia ser una molt bona companyia durant el procés de recuperació dels pacients, davant la solitud que senten», explica Irene Giménez, cap de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania de l’Hospital Germans Trias i Pujol i organitzadora de la iniciativa.

    En la mateixa línia s’expressa Mar Amat, infermera de l’hotel sanitari Rafael Hoteles, qui assenyala que Sant Jordi és un dia especial per tothom, per celebrar amb la família, i que els pacients, en trobar-se sols i aïllats, no poden celebrar-lo com voldrien. Remarca que iniciatives com aquesta fan que el pacient tingui un dia diferent, acostumat a la rutina monòtona de cada dia. «Hi ha pacients que fa vint dies que estan aquí i qualsevol petit detall ja és un trencament en la seva rutina i un motiu d’alegria», assenyala.

    Alguns pacients de l’hotel sanitari també han volgut tenir un detall amb les infermeres. | Cedida per Badalona Comunicació

    Des de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania i els equips d’infermeria de les diferents instal·lacions de l’Hospital s’ha fet una tria personalitzada de llibres segons el perfil de cada pacient, en funció de l’edat, la mida de la lletra i el contingut i temàtica del llibre. En aquest sentit, Giménez remarca que és molt important l’acompanyament que fa el servei d’infermeria i el vincle que es crea amb el pacient. «Volíem que veiessin que, malgrat que no puguin viure el Sant Jordi en família, hi ha algú que també pensa en ells», assenyala.

    En Miguel, de fet, afirma que una de les coses que més valora i que el fa estar millor durant la seva estada a l’hotel sanitari és la tasca d’acompanyament que fa el personal d’infermeria de l’hospital, a qui qualifica d’»àngels». «Ahir era el meu aniversari de bodes i passar-ho aquí tot sol era dur, però gràcies a la sorpresa que em van fer les infermeres m’ho vaig passar molt bé», explica.

    Juntament amb el llibre que s’ha repartit a cada pacient, s’hi ha inclòs un punt de llibre elaborat amb dibuixos seleccionats d’entre els molts que han arribat a l’Hospital durant les darreres setmanes. També han anat acompanyats de les indicacions que hauran de seguir els pacients per evitar que el llibre es converteixi en un vector de transmissió del virus quan rebin l’alta mèdica. Les instruccions indiquen que el llibre s’haurà de mantenir durant quinze dies embolicat amb una bossa de plàstic doble.

    Tot i aquest repartiment de llibres, l’Hospital Germans Trias i Pujol tornarà a celebrar el Sant Jordi el pròxim 23 de juliol, igual que la resta de Catalunya, confiant poder recuperar les activitats tradicionals que es feien a l’hospital.

  • La transformació radical dels hospitals davant la COVID-19: l’experiència a Vall d’Hebron

    «Mai m’hauria imaginat que arribaríem a estar a primera línia contra la Covid-19», expressa Carlos Marrero, metge especialista en cirurgia vascular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Actualment, fa més d’un mes que gairebé no fa cap intervenció quirúrgica, sinó que es dedica exclusivament a l’assistència de pacients amb Covid-19, tret d’algunes guàrdies que fa de la seva especialitat. És resident de segon any i, per aquest motiu, té els records dels estudis molt més frescos que altres professionals. Tot i això, s’ha hagut de reciclar ràpidament i ho ha fet gràcies a l’ajuda de professionals més experimentats en la simptomatologia del coronavirus. «Ens sentim molt acollits pel servei de medicina interna. Ells es van ocupar que almenys en cada equip hi hagués un internista, que ens va guiar durant les primeres setmanes i ens va ensenyar tot el que calia per assistir als pacients de coronavirus», explica.

    Marrero forma equip, entre altres persones, amb el neuròleg Manuel Requena, que abans de la pandèmia treballava a la unitat d’ictus. «El meu dia a dia ha canviat radicalment», diu. «Abans tractava amb pacients amb patologies greus, ara tracto amb molts pacients prèviament sans que, de cop i volta, han tingut una insuficiència respiratòria aguda». Per això, explica, ha hagut d’actualitzar-se i adaptar-se a veure un perfil diferent de malalt. En aquest sentit, destaca també la importància de la comunicació amb el metge internista present a l’equip, per qui passen tots els dubtes i decisions importants.

    En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon, que ara mateix està treballant a una unitat de cures intensives de l’hospital. «L’adaptació ha sigut molt ràpida, gràcies al suport dels professionals de les UCIs, que ens han format de manera express». Segons explica, ha entomat el repte amb moltes ganes, i destaca la cooperació i coordinació entre l’equip com a mesura clau per assolir l’èxit.

    Una adaptació constant

    El xoc davant la incertesa i excepcionalitat de la situació s’ha viscut des de totes les àrees d’especialització. Alicia Sánchez, infermera especialitzada en l’atenció a malalts crítics, diu que quan va veure que l’hospital s’estava mobilitzant d’aquella manera, donant d’alta a pacients i obrint nous llits d’UCI, va ser quan va prendre consciència de la gravetat de la situació. En el seu cas, ella ha hagut d’encarregar-se de formar un equip sencer, en ser la més experimentada en el tractament de pacients crítics. «He sentit molta responsabilitat en aquest aspecte. Una pressió que, fins ara, en els tres anys que fa que treballo aquí no havia sentit», explica. Ara, però, un cop tot el personal s’ha format i adaptat a la situació, és més fàcil de gestionar el volum de feina.

    L’Hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de Catalunya, per la qual cosa el desplegament de recursos ha sigut especialment important, ja que es disposava de l’espai suficient per reestructurar l’hospital per complet. «Ha passat a ser un hospital dedicat gairebé exclusivament a pacients de Covid-19. Els pacients negatius en coronavirus s’han traslladat a l’Hospital Maternoinfantil», explica Requena. Pel que fa a les unitats de cures intensives, aquestes s’han ampliat de manera considerable, habilitant espais que no estaven destinats a aquesta tasca, i s’ha passat de tenir una cinquantena de llits d’UCI a tenir-ne 200. A més, s’ha habilitat un pavelló esportiu del costat de l’hospital per acollir pacients de coronavirus més lleus.

    Gràcies a això, a principis d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) felicitava l’Hospital per la seva gestió, abans i durant la crisi sanitària. Així ho afirmava el Dr. Bruce Aylward, Assistant Director-General de l’OMS durant una visita al centre on assegurava que “Vall d’Hebron ha fet una gran feina per convertir-se en un centre Covid, re-formular tots els espais i preparar els seus professionals per avançar-se al virus”.

    Els mateixos professionals de l’Hospital qualifiquen el desplegament dels recursos d’impressionant. «Posa la pell de gallina que tothom s’hagi bolcat amb entusiasme i dedicació per pal·liar aquesta situació», afirma el metge internista Ferran Martínez. Tot i això, l’augment de la càrrega de treball a causa de la pressió assistencial, ha passat factura al personal. «Hi ha moltíssim cansament, estem treballant 24/7 per combatre aquest virus», explica Martínez. A més, els professionals sanitaris es troben completament absorbits per la pandèmia. «Quan estem a casa també treballem, ja que cada dia canvien els protocols i ens hem d’anar adaptant a la situació», explica l’internista.

    A banda de l’estrès a conseqüència de la pressió assistencial, molts professionals se senten angoixats per la possibilitat de contagiar-se i contagiar a les seves famílies. En aquest sentit, una de les grans preocupacions és la manca de material de protecció, un problema generalitzat en tots els hospitals del territori. «Al principi teníem un munt de material d’un sol ús, però després vam haver de començar a reciclar les ulleres, les bates… Entrem a les habitacions amb la mateixa bata contaminada, intentant fer equilibris per no contagiar-nos quan ens la posem», explica Alicia Sánchez, infermera de l’hospital. Una altra de les queixes és que, a vegades, l’esterilització dels materials de protecció no s’ha fet de manera adequada, i tant les ulleres com les bates han quedat brutes. Això, diu Sánchez, exposa molt més als treballadors al contagi. «És normal que molt personal sanitari estigui infectat si no tenim el material adequat per protegir-nos», assenyala.

    Que els malalts marxin sols, el més dur

    «Sempre és molt dur veure com algú es mor i, quan ho fa sol, encara ho és més», afirma Martínez. I és que un dels majors drames de la crisi del coronavirus ha estat que els pacients no puguin rebre visites de familiars. «Els pacients se senten molt sols, i a mi el que em sap més greu és que moltes vegades entrem, mirem que estigui bé i sortim de seguida, per la nostra pròpia seguretat», explica la Laia, una altra infermera de l’hospital que ha preferit que el seu nom real no aparegui en aquest reportatge. «A mi m’agradaria parlar una estona amb ells i fer-los-hi companyia, però sí nosaltres ens posem malaltes, no queda res més», afegeix.

    El fet que estiguin restringides les entrades de familiars als hospitals per evitar possibles contagis és molt dur pels pacients que estan sols, però també pels familiars. «Hi ha molta sensació de solitud en les famílies», expressa el neuròleg Manuel Requena. «Moltes vegades s’acomiaden dels malalts en el moment que se’ls endú l’ambulància, sense saber si els tornaran a veure», explica.

    Donar les notícies per telèfon fa que tot sigui més difícil de gestionar pels professionals, acostumats a parlar amb els familiars cara a cara. «Per telèfon és més fred, no pots ni tocar l’espatlla, ni veure com està anímicament la persona amb la qual estàs parlant… Un silenci al telèfon no saps com gestionar-lo. No saps si la persona està plorant ni què necessita en aquell moment, si cal que la deixis sola o li diguis alguna cosa», explica Requena. En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon. «Tot depèn d’una trucada i és molt difícil poder transmetre tot el que vols dir o alleujar l’angoixa que senten els familiars». Els familiars, però, segons els professionals, estan molt agraïts per la tasca que s’està fent. «És molt emotiu quan truques a algú per telèfon per donar-li una mala notícia i el que fa és donar-te les gràcies», assenyala Martínez.

    Tot plegat, ha generat una situació complicada de gestionar emocionalment pels professionals sanitaris. Per això, els equips de psicòlegs dels hospitals s’han posat també al servei dels professionals per ajudar-los a pair la situació. Segurament, però, serà quan la crisi sanitària s’hagi superat quan els professionals necessitin més aquesta ajuda. «Crec que en el front de la batalla, per dir-ho d’alguna manera, tothom va per feina, però que després sortiran moltes coses, i hi haurà molta gent a qui tota aquesta situació li haurà deixat marques», destacada Martínez.

    Menys pressió assistencial, però no s’abaixa la guàrdia

    «Cada setmana s’anaven afegint llits d’UCI nous, perquè s’omplien tots. Era un no parar». Així expressa Carlos Marrero com va viure el moment de màxima pressió assistencial a l’hospital. Les darreres setmanes, però, aquesta afluència d’ingressos ha disminuït considerablement. «Aquests últims dies han baixat els ingressos i tenim la sensació que ve menys gent a urgències, fins i tot algunes plantes s’estan començant a buidar», explica l’internista Ferran Martínez. Tot i això, remarca que no s’ha d’abaixar la guàrdia, ja que, igual que el nombre d’ingressos ara està baixant, pot tornar a pujar si es produeix un repic del nombre de contagis.

    Tot plegat genera molta incertesa entre el personal sanitari, afegida al poc coneixement que hi ha encara sobre la malaltia i a la manca de tractament efectiu per combatre-la. «Els sanitaris estem molt acostumats a treballar amb l’evidència, recolzada en estudis clínics per intentar demostrar allò que serveix i allò que no», explica la cardiòloga Blanca Gordon. «A hores d’ara, aquests estudis encara no els tenim, així que anirem veient com avança tot i ens anirem adaptant», afegeix.

    Malgrat la greu situació que encara s’està vivint als centres hospitalaris i mèdics a causa de la pandèmia del coronavirus, també hi ha bones notícies. El que encoratja més als professionals és quan els pacients surten de les UCIs, aplaudits calorosament pel personal sanitari. «Cada malalt que se’n va a casa és una victòria i més combustible per a continuar», conclou Martínez.

  • Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    Marc Antoni Broggi és doctor en Medicina i Cirurgia i, actualment, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, una institució de la Generalitat de Catalunya al servei dels professionals i dels ciutadans que s’encarrega d’assessorar en problemes ètics que sorgeixen al voltant de la vida i de la salut. Broggi destaca la importància de l’acompanyament al pacient i als familiars en el tram final de la vida. Argumenta que, per a fer-ho adequadament, cal formació. «Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres», diu.

    Un dels seus camps de recerca principals és la bioètica. Quines implicacions té la bioètica en la crisi de la Covid-19?

    Crec que són moltes. En la bioètica, precisament, es fa necessari abordar situacions com aquestes, on ens trobem tots sorpresos i perplexos davant de fets relacionats amb la medicina i les ciències de la vida que necessiten una anàlisi difícil però necessària. Aristòtil ja ho deia que el que porta els éssers humans a pensar és la perplexitat davant de canvis que apareixen. La bioètica vol ser, justament, una ajuda per decisions que s’han de prendre en situacions complicades i en condicions d’incertesa i amb un coneixement limitat.

    El que fa la bioètica és ajudar a ponderar els valors que estan en joc, avaluant, per exemple, els principis que es tenen en compte o les conseqüències probables de les actuacions; és a dir, té un hàbit de donar raons, de reconèixer els límits i de saber respondre, d’acceptar la responsabilitat. I en aquesta crisi de la Covid-19 hi ha molts factors que són tributaris de la bioètica: pot ser l’assignació d’uns recursos que són limitats, la decisió de transformar un hospital perquè sigui apte per la Covid-19 i deixar de tractar persones que tenen altres malalties, o els límits del confinament. Cada decisió d’aquestes s’ha de prendre donant les raons que la justifiquen, fent-ho amb transparència. La bioètica ajuda, no per triar «la bona solució», sinó la millor, o menys dolenta, en aquell moment.

    Els pacients més vulnerables han de tenir les mateixes oportunitats de tractament. Però com es pot garantir això?

    Jo crec que els professionals sanitaris estan preparats per fer aquest tipus de decisions, i aquestes s’han de prendre com estan habituats a fer-ho: ponderant tota una sèrie de valors. En aquest cas concret, el Comitè de Bioètica va voler ajudar als professionals que es poguessin recolzar en uns protocols mitjançant els quals es pogués prioritzar segons una sèrie de paràmetres, i que les decisions no es limitessin a triar per un sol d’ells, com pot ser el de l’edat. L’edat és un paràmetre més, però no és, ni de bon tros, el paràmetre fonamental per una decisió individualitzada. Sí que ho són, en canvi, les possibilitats de recuperació del pacient.

    Els professionals sanitaris estan sotmesos a una gran pressió assistencial en aquesta crisi. Tenen l’adequat suport?

    Crec que necessiten molt suport de la ciutadania en general, i dels poders públics en particular. Sí, necessiten el suport màxim aquests dies. Em fa l’efecte que la tensió és molt forta i que estan molt exhausts, ja que la crisi no només és intensa sinó molt llarga, i estar a primera línia, dia a dia, cansa molt A més, hi ha moltes baixes entre ells, i això fa disminuir molt el nombre de personal disponible. La pressió és, doncs, molt forta i han de notar el reconeixement. Tots els serveis psicològics, que abans eren una mica marginals, formen ara part dels serveis fonamentals, no només pels malalts i pels familiars, sinó també pels professionals. Aquesta crisi ens ha ensenyat realitats que no havien aflorat i que, en canvi, ara s’han vist clarament necessàries.

    D’altra banda, hi ha moltes expressions de solidaritat, de fraternitat, que s’han posat en marxa i que en veure-les, ens poden emocionar. S’ha vist que depenem d’una sèrie de serveis, no només dels sanitaris, sinó de tots els que ens permeten estar confinats: ho podem fer perquè ens arriba menjar, perquè hi ha una sèrie de serveis mínims que funcionen. L’educació, per exemple, també s’ha hagut d’adaptar a la situació. Jo crec que aquesta crisi ens ensenya moltes coses i, entre elles, la nostra capacitat, com éssers humans, de resiliència, d’adaptar-nos a noves situacions en poc temps. Hem sigut capaços, tot i el coneixement limitat del virus i de com actua, de modificar la corba natural de la seva expansió i de la mortalitat que provocaria, o de transformar, per exemple, un gran hospital en poc temps per a entomar l’onada tremenda de la Covid-19 que li venia a sobre.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat, sense poder agafar de les mans als seus familiars. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort digna?

    Realment la quantitat de malalts que moren és molt elevada i la gran possibilitat de contagis ha fet restringir la presència de familiars i ha fet que molta gent no morís en les millors condicions ni amb prou dignitat. Crec que l’important és que es mantingui una sensibilitat per augmentar l’ajuda al màxim en el procés de la mort. Sé d’iniciatives imaginatives per tal que la gent es pugui acomiadar. Crec que els professionals del sector sanitari s’han fet també conscients d’aquesta necessitat i fan el possible per ajudar al màxim. És una qüestió d’actitud, de veure-ho com a no superflu, de mirar sempre que el malalt no se senti abandonat.

    Els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida

    Vostè va escriure un llibre que es titula «Per una mort apropiada», una mena de manual de bones pràctiques per a qui ha de tractar a un malalt terminal. Com s’ha de fer aquesta atenció a un malalt terminal?

    El més important és evitar el patiment. Després, s’han d’evitar les mesures inútils en aquell cas concret, que són un dany pel malalt i que a la societat tampoc li convenen. Finalment, s’ha de mantenir en el possible una comunicació personalitzada per descobrir i respectar les voluntats de cadascú, per adaptar-nos a la seva manera de ser. Per això insisteixo en l’adjectiu d’ajuda «apropiada», en el sentit que, no només sigui raonable, sinó que cada persona es pugui apropiar al màxim del seu procés. Diria, a més, que s’ha demostrat una necessitat clau en aquest moment, que és la que tots els professionals sanitaris, siguin de l’especialitat que siguin, adquireixin coneixements i habilitats per lluitar contra el dolor, per saber calibrar la no instauració de mesures ja inútils per aquella persona i per acompanyar-la.

    Hi ha prou formació entre el personal sanitari per comunicar i acompanyar en el final de la vida?

    Crec que n’hi ha, però que en caldria més. No n’hi ha massa en els estudis, i després els professionals l’adquireixen amb l’experiència. És molt superior la d’ara a la que hi havia fa uns anys. Els professionals d’ara saben millor com tractar aquests aspectes. Ara s’ha estès més àmpliament una cultura en el sentit que els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida. S’ha demostrat que no es pot només reservar aquesta darrera cura, en la majoria de casos habituals, únicament als especialistes en cures pal·liatives.

    Creu que ara hi ha una major sensibilitat social per millorar les condicions i l’assistència en el tram final de la vida?

    Sí, hi ha una consciència molt més gran de la societat i també del personal sanitari. En aquest sentit, crec que aquesta epidèmia ha sigut un sotrac que ens ha fet més conscients. Sortirem amb una evidència més gran d’aquesta necessitat d’assistència en el tram final de la vida. D’alguna manera, amb aquesta crisi sortirem amb una consciència més lúcida dels nostres límits. Abans vivíem en una situació més inconscient, per exemple, molt envanida del nostre domini sobre la natura, de la malaltia per exemple. Però s’ha demostrat que la nostra ignorància en molts terrenys és més gran que el nostre coneixement. Crec que aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta crisi. Els grecs haurien dit que aquesta epidèmia era un càstig per la nostra supèrbia, com passa a la Ilíada o a Èdip; i en aquest cas nostre podria ser pel maltractament que fem de la natura en molts aspectes. Potser no és un càstig, però sí una dura lliçó d’humilitat.

    Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres

    Com es fa entendre als familiars i al mateix pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    Encarar el pronòstic forma part de l’activitat de les professions sanitàries. Sempre han hagut de fer costat a un pacient quan s’acosta el moment en què arriba el seu final. S’ha de saber transmetre que es pot fer sempre alguna cosa per ell: perquè no pateixi, perquè estigui més còmode o se senti acompanyat… no s’ha de dir que no hi ha res a fer. És clar que s’ha de transmetre que ja convé parar de lluitar contra la malaltia i que, en canvi, s’han de dedicar els esforços que la persona estigui confortable. Hipòcrates, al segle V abans de Crist, ja deia que quan la malaltia “és més forta que nosaltres”, hem de saber acceptar-ho i no actuar inútilment contra ella. En general, crec que els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, la por i l’esperança, el dol i la pèrdua, i així ajudar el màxim en aquests moments. És el què els ciutadans esperen de nosaltres.

    A Catalunya hi ha un sistema de cures pal·liatives extraordinari. La setmana passada, precisament, va morir la meva mare. Vaig trucar a una amiga de cures pal·liatives quan vaig veure que era el final, va venir ràpidament, va fer el pronòstic, li va posar un tractament contra la dispnea, i va morir a casa, acompanyada per nosaltres i sense patir.

    Com poden els familiars fer un bon dol en aquestes situacions?

    És molt difícil. Haurem de buscar noves formes, improvisar imaginativament per fer el dol en una situació de confinament. La situació actual ens ha fet fer un pas enrere, i el dol resulta socialment complicat. Entenc que és molt difícil, però no sé per què no hi poden haver més de tres persones en un cementiri ampli a l’aire lliure i, en canvi coincidir en un metro: és un problema de sensibilitat, també. Durant segles, els humans hem anat esmolant unes formes socials d’acompanyament al dol, i ara, sobtadament, tot això s’ha trencat de forma provisional. Les famílies veuen que es queden sense un ser estimat i no han pogut acomiadar-se d’ell i ni tan sols compartir després el dol entre si.

    Vostè distingeix entre l’eutanàsia i la mort digna.

    Molta gent parla d’una forma imprecisa de l’eutanàsia. No és eutanàsia fer que la gent mori bé, fer que mori sense dolor, sense ofec, sense actuacions desproporcionades. Una cosa és provocar la mort quan no vindria, i una altra diferent és deixar que arribi sense patiment, sense actuacions que ja no són útils pel malalt o que aquest no vol. Això segon és bona pràctica, una necessitat. És mala pràctica deixar que el malalt pateixi.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Com es pot abordar?

    La mort sempre ha sigut un tema tabú. Ara també ho és, però, més o menys, ho ha sigut sempre. Hi ha una frase d’una de les primeres obres de la humanitat, el Mahabharata, que diu que el més estrany dels humans és que, sent mortals, visquin com si no ho fossin. És a dir, la gent viu d’esquena a la mort, i en part, és sa que ho facin. No es pot viure bé pensant massa en la mort. Però és sa poder-hi pensar quan s’hi ha de pensar, és a dir, quan es mor algú del nostre voltant i l’hem d’ajudar, o quan a tu mateix et queda poc temps de vida. A parer meu, hi ha d’haver una preparació, tant intel·lectual com afectiva o sentimental. Saber que, un dia proper, això s’ha de deixar tal com estigui. En aquest sentit, no és bo no anar a veure un moribund o que els nens no vegin a l’avi mort o que no sàpiguen que s’està morint. És dolent amagar la mort.

    I llavors, com es pot explicar la mort als infants?

    Jo no sóc especialista en el tema, però hi ha experts que diuen que als nens se’ls hi ha de parlar de la mort amb naturalitat, no se’ls hi ha de dir mentides sobre ella i se’ls hi ha de parlar de manera espontània i sense dramatitzar-ho. En el dol, que el puguin expressar, fer servir el dibuix, actuacions simbòliques… Crec que sí: que als nens, a la seva manera, i de forma delicada, se’ls ha de fer intervenir, com en un problema més de la vida tal com és.

    El seu pare va exercir durant la guerra civil en una situació molt difícil. Ara no estem en una guerra però molts fan servir terminologia bèl·lica, què li sembla aquest ús d’expressions bèl·liques?

    Jo crec que no és gaire encertat parlar de la situació actual de l’epidèmia del coronavirus com si estiguéssim en una guerra. Crec que és bo reconduir-ho i parlar més aviat d’una situació en què es fa molt necessària la solidaritat i la fraternitat entre nosaltres. Estem en un moment en què hi ha gent que pateix i que necessita tota la nostra ajuda i els nostres recursos, no només materials sinó també organitzatius. Perquè la demostració de solidaritat que s’està vivint és impressionant: els grans hem d’agrair als joves el fet de protegir-nos amb el seu esforç i risc del seu futur, personal i econòmic. Aconseguir el confinament i que durant setmanes la gent pugui viure amb comoditat, sabent que hi ha uns serveis que segueixen estant en marxa, és extraordinari.

     

    Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres

    Creu que després d’aquesta crisi aquesta consciència social i de cooperació mútua seguirà existint?

    Jo crec que és bo que quedi aquest sentiment de necessitat de cooperació i solidaritat entre tots nosaltres. Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres. Això no es va aconseguir el 1918, durant l’anomenada grip espanyola. Ara s’ha aconseguit una solidaritat molt intensa i eficient, i no s’hauria de perdre ni oblidar. El meu pare recordava el temps de la guerra com un temps que et feia pensar que les coses no eren gens fàcils, i que havies de no oblidar que hi havia greus perills en l’horitzó. Ara sembla que també passarà una mica això. Que quan aquesta crisi passi, quedarà en les generacions futures com un record de la possibilitat dels perills. Les generacions futures diran: “jo vaig estar en aquella època”. Quedarà com una lliçó a la humanitat de què ens pot passar. És com acaba “La pesta” de Camus, amb aquest estat de consciència.

    Crec també que una de les coses que ha demostrat aquesta crisi sanitària és la importància del que en dèiem “l’estat de benestar”, que requerim una sanitat i una educació potents, i hem vist que han de ser potenciades, augmentades. Hem de fer un esforç per fer més sòlida la sanitat i l’educació públiques.

    Com creu que podrem anar sortint d’aquesta crisi sanitària i tornar a una certa normalitat?

    Jo crec que per a la sortida, pel desconfinament, necessitem més coneixement. Hem de ser capaços de saber quins límits estem disposats a passar, quin tipus de rebrot, per exemple, estem disposats a admetre. La sanitat pública i els experts tenen molt a dir en això. Hem de conèixer fins a quin punt la sanitat pública és capaç de rebre una altra onada de coronavirus, encara que sigui més petita. Al meu entendre, el desconfinament, que haurà de ser progressiu, amb coneixement dels nostres límits i decidint, com vol la bioètica, en condicions d’incertesa, donant raons de les prioritats que triem.

  • Miquel Porta: «Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda»

    La situació sanitària de la crisi de la COVID-19 segueix sent molt greu en nombre d’infectats i de defuncions. Quan creu que pot durar encara el confinament de la població?

    A mi m’agradaria que aquest estiu, o pocs mesos després, ja estiguéssim treballant de manera propera a aquella «normalitat» d’abans, però el desig compta molt poc: és molt difícil, impossible saber-ho. Tècnicament, ningú sap que passarà. Pensem que les coses aniran millorant, però també que hi haurà, potser, algun rebrot, que haurem de vigilar…més enllà d’això, l’experiència que estem vint a escala mundial és una experiència psicològica, cultural i emocional brutal i insòlita. Mai havíem cregut que el món sencer pràcticament es pararia. Milions de persones estem aprenent a conviure amb aquesta incertesa i l’ansietat és lògica i racional. Estem com dins d’una pel·lícula que mai havíem viscut com a real. Vivim dins una novel·la tràgica i a estones fascinant de milers de pàgines on quasi totes són en blanc. Llegim doncs la nostra pròpia novel·la de misteri, més o menys angoixant; amb estones també agradables. Aquestes pàgines que ara estan en blanc s’aniran omplint de significats, de sentit, de realitat i veritats, però de moment hem de conviure amb aquests buits, blancs… una incertesa insòlita, que ens esglaia.

    En fi, avui només sabem que la fi del confinament haurà de ser esglaonada, molt a poc a poc i segurament durant mesos. Fa pocs dies hem conegut, per exemple, que el govern farà més proves per detectar l’estat immunitari a professionals de la salut i a una mostra aleatòria de 30.000 famílies, un estudi gegantí. Això pot donar resposta a una part del problema que tenim. Però, a hores d’ara, no podem saber si d’aquí a trenta dies seguirem més o menys confinats. Tant de bo aviat puguem posar més èmfasi en més activitat econòmica.

    Què caldria fer per prevenir noves onades d’aquesta pandèmia o altres episodis de malalties infeccioses com aquesta?

    Si pensem en els estats d’ànim col·lectius, crec que molta gent no tenim massa confiança en que les polítiques canviïn prou per evitar més onades. El món hauria de ser un món bastant diferent: quants tenim forces per pensar-lo? Ara bé, tècnicament, si desenvolupem la Llei General de Salut Pública, per exemple, i creem una bona Agència de Salut Pública, com la que havíem creat a Catalunya -i que el govern de Mas i companyia van degradar- aquestes podrien ser bones opcions per controlar possibles rebrots d’aquest virus. Aquesta agència hauria de ser independent del govern o el més autònoma possible, igual que passa en alguns països. Factible ho és.

    Potser la prevenció de futures epidèmies passarà també per replantejar-nos les pautes actuals de producció i consum. Ara estem veient la quantitat de companyies àrees que estan a punt de fer fallida. Haurem d’anar per aquí, canviar el model de viatges que tenim, que és un autèntic disbarat. És fàcil dir-ho, oi? Tots sabem que el món està molt degradat ambientalment, a causa del maltractament que fem els humans i especialment certes indústries. Vés a saber quantes coses bones sortiran d’aquesta crisi que no ens havíem atrevit mai a fer. Però temo que el cost humà sigui enorme, si no som molt valents i organitzats.

    És més aviat positiu, vostè? Les coses poden canviar cap a bé i es pot replantejar el sistema de salut pública?

    No ho tinc clar. Jo tinc molt present que a Espanya la meva generació i la següent durant molts anys hem estat fent recerca, activisme i pedagogia amb molta claredat i ambició per defensar la salut pública. Quan vaig acabar la carrera no hi havia una generació que estigués defensant la salut pública de la manera que l’estem defensant, amb visió de tots els factors que influeixen en la salut, de tipus econòmic, ambiental, social… tot això no existia. Crec que hem evitat, per exemple, no sé si força o una mica, la medicalització excessiva de la salut pública. Hem evitat que tot girés al voltant del sistema assistencial, hem remarcat el pes de les polítiques socials. Però, a la vegada, perquè continuem tant a la cua d’altres països? Perquè no tenim una xarxa de vigilància epidemiològica o de resposta a les pandèmies o d’intervenció social molt més potent? Per què tan poques ciutats espanyoles tenen quelcom valuós com l’Agència de Salut Pública de Barcelona?

    Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats

    Coses que són molt raonables i ambicioses, que toquen els nassos als poderosos, les hem fet, les hem explicat, però, naturalment, no s’ha aconseguit pas tot el que es volia. I, si no ens organitzem millor, aquesta crisi ens pot conduir a canvis molt greus. Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats.

    A partir de l’actual crisi sanitària, la ciutadania serà més conscient i responsable respecte la salut pública?

    Estem fent un exercici massiu de responsabilitat, i caldrà seguir així. Haurem de continuar persuadint als ciutadans que compleixin amb el que les autoritats recomanen i que tinguem confiança en les institucions. És vital! Estic entre dos pols que coexisteixen: segur que millorarem moltes coses -polítiques, solidaritat, civisme-, perquè el que està passant és molt fort, però, per altra banda, recordo la crisi de l’oli tòxic, de la sida, de les vaques boges, de les diferents pandèmies víriques que hem viscut…i penso que hem fet moltes menys coses de les que hauríem volgut. Això sí, en la memòria humana sí que queda l’impacte de les grans crisis. Penso que aprendrem coses, però menys de les que voldríem.

    Les mesures adoptades fins ara per les autoritats sanitàries espanyoles han estat les adequades i en el moment adequat?

    Jo parteixo de la base, racionalment òbvia, que la resposta davant de problemes complexos que afecten milions de persones mai pot ser perfecta. Algú de veritat pensa que davant d’un problema socialment rellevant es poden prendre totes les decisions adequades en el moment oportú i precís? El punt de partida ha de ser que tota resposta davant d’aquests fenòmens és d’entrada imperfecte, i després veurem si és un desastre monumental o si està dins d’un marge acceptable en una societat humana. No hi ha dubte que s’han comès errors greus: per superar-los és millor no buscar la perfecció i els brindis al sol. I compte amb una dreta que ja no tenia pietat ni quan no estava atemorida per l’extrema dreta. És impossible no ser conscients que, com recordava fa poc l’Enric Juliana, és la primera vegada en 80 anys que al capdavant de l’Estat hi ha l’esquerra -el govern més a l’esquerra que molts viurem mai-. Siguem ambiciosos, audaços i eficients.

    Vivim una tensió molt forta entre, d’una banda, les tendències més emocionals i irracionals, tan humanes i comprensibles i tan explotades pels populismes -d’això a Catalunya en sabem un munt-, i, per altra banda, les tendències racionals i pragmàtiques amb polítiques ambicioses i amb impactes reals en les nostres condicions de vida. Està clar que una bona política de salut pública fa por als poderosos, que tanmateix no ho expressen explícitament, el rebuig no està dins del seu discurs ideològic, però és real i fort. Els poderosos intenten constantment evitar, amb la màxima discreció, que es potenciï la salut pública, entenent-la com tot allò que es fa des de dins i des de fora del sistema sanitari per protegir la salut de la gent, incloent l’economia, el medi ambient, les polítiques socials…

    Els poderosos intenten constantment evitar que es potenciï la salut pública

    El nombre d’infectats no està clar.

    No, avui el percentatge de població infectada no se sap, potser és un 20%-30% o més, també dependrà del subgrup. L’única manera de saber quin és el percentatge de població infectada pel virus és fer un estudi amb una mostra representativa de la població general, triada a l’atzar. Aviat començarà aquest estudi, molt ambiciós, amb 30.000 famílies. Per altra banda, el nombre de defuncions també és molt incert, ja que s’està comptant de manera molt diversa a diferents subgrups, països i comunitats autònomes. Fins que no hi hagi estudis com cal, això tampoc es podrà saber. Temo que ens esperen sorpreses molt desagradables: en alguns sectors les xifres d’infectats i de morts poden ser molt més altes que les que ara circulen. Tot i que haver estat infectat pot ser positiu per la gent sana. No és fàcil pair aquests efectes tan diversos, cal serenitat. Ens convé una societat menys crispada i consumista, amb menys màrqueting polític.

    A part d’aquests estudis agafant una mostra representativa de la població, caldria fer testos massius per identificar tots els afectats i aïllar-los?

    No m’agrada la paraula «massius», crec que això seria una cosa errònia i contraproduent. S’han de fer proves a subgrups justificats tècnicament, per exemple els professionals de la salut i tot el personal que treballa en l’atenció sanitària (administració, neteja, manteniment). Però a la població general no s’han de fer estudis massius, han de fer-se estudis molt orientats a conèixer, per exemple, la prevalença d’anticossos. I això no implica fer-ho massivament, sinó a través de mostres representatives de la població.

    És absurd fer les proves a 47 milions d’habitants, això faria més mal que bé. I sempre la salut pública té l’obligació de fer més bé que mal. Si es fessin proves a la totalitat de la població, es generarien falsos positius i negatius, i això generaria exploracions complementàries, que sovint tenen efectes indesitjables. Ara bé, el que dic no resol tot el problema de les indicacions dels testos, queden força preguntes; pot haver-hi casos individuals justificats. Ara bé, hem de mirar de prevenir que els populistes i corruptes indueixin massivament una demanda injustificada de testos.

    En la seva batalla contra l’epidèmia, diversos governs, com el xinès, han desplegat noves eines de vigilància. Són mesures adequades? Fins a quin punt es pot fer aquest control social sobre la població?

    A mi em sorprèn amb quina facilitat oblidem que la Xina té un govern autoritari i, a la vegada, la poca confiança que tenim en les nostres -imperfectes- institucions democràtiques. Podem tenir més confiança en les institucions democràtiques: poden controlar bé una pandèmia preservant els drets i llibertats dels ciutadans. Aquests sí que són objectius que valen la pena, i no els sermons populistes.

    Creu que la crisi ha posat de manifest les debilitats del sistema de salut pública i de prevenció epidemiològica?

    I tant! La crisi ha demostrat que els polítics de tots els partits polítics sovint han mirat cap a una altra banda quan se’ls ha demanat inversió en el sistema de vigilància epidemiològica i en la preparació per a la resposta a les epidèmies, perquè veien que això no els resultava rendible electoralment. Et sona que els ciutadans votem els polítics…? I aquests inverteixen en coses que enlluernen a curt termini, focs d’encenalls. Els experts a Catalunya i arreu feia molt de temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble, i fa anys que insistim que als hospitals i CAPs el personal treballa en condicions incorrectes per prevenir infeccions.
    Aquesta no és la primera pandèmia que hi ha hagut a la història de la humanitat.

    Tothom ha recordat ara la mortífera pandèmia de la grip de 1918. Però que té de diferent aquesta epidèmia?

    La seva rapidesa i magnitud. El seu caràcter ‘global’, paraula que tant fem servir… potser n’haurem d’inventar una altra. La magnitud global i sistèmica de la pandèmia està intensificant una vivència i una consciència sense precedents del món superinterdependent en el que vivim.

    Necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim

    Fa falta més cooperació internacional o ja està bé que les decisions sobre salut pública es prenguin a escala d’Estats?

    Sí, cal molta més cooperació internacional, perquè no n’hi ha prou. El que s’està fent, mirar cada ‘païset’ per la seva banda, és un error en si mateix i a més afavoreix els populismes més reaccionaris . Per tant, a més de cooperació entre països i estats necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim. No només per donar resposta davant les pandèmies, sinó també per les altres crisis, la crisi de migració, l’emergència climàtica, pel comerç de drogues, pels ‘inferns fiscals’…. Són tots processos sistèmics que necessiten respostes sistèmiques democràtiques. Sembla abstracte, però ha de ser part de les sortides autèntiques a l’actual crisi pandèmia. Si hi pensem una mica esdevindrà part del nostre paisatge ideològic, de les nostres aspiracions. Aleshores només caldrà trobar maneres d’avançar. I les trobarem.

  • Gabriel Heras, metge intensivista: “Més que herois, som víctimes del sistema”

    Gabriel Heras és metge intensivista i director del Projecte Internacional d’Investigació per a la Humanització de les Cures Intensives (HU-CI). El projecte pretén millorar aquestes unitats altament tecnificades per tal de fer-ne uns espais més humans i amables. Entre les mesures que proposa amb el seu equip per tal de millorar el sistema destaca la necessitat de dotar d’acompanyament psicològic al personal sanitari. “El sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé”, afirma Heras. Per això, diu, cal fer una reflexió important del sistema de salut pública que tenim.

    Quina és la realitat de les UCIs dels hospitals? Com es treballa aquests dies?

    Hi ha una càrrega de treball brutal, especialment a Madrid i Catalunya, on la pressió assistencial és fortíssima. En les UCI ‘s sempre es treballa molt ràpidament, perquè les patologies dels pacients són molt greus. Ara el ritme és el triple d’intens. Hem multiplicat els espais i la càrrega de treball en un 300%. I no som més personal. Més que herois, som víctimes de sistema, perquè realment estem treballant molt per sobre de les nostres possibilitats. A les UCIs el treball és molt complex, els pacients vénen amb una insuficiència respiratòria aguda greu, i necessiten accés a ventilació mecànica de manera urgent, amb la qual cosa necessitem mans que sàpiguen utilitzar aquests respiradors. Però falta personal especialista en medicina intensiva.

    A més, ja no són només les víctimes del coronavirus, sinó totes les víctimes invisibles que tenen altres patologies les que ara no poden ser ateses. Persones que tenen càncer i que han de ser operades, potser ara mateix no poden ser operades, i el càncer es pot desenvolupar i provocar la mort de la persona. Aquí hi haurà molt de patiment afegit i molta mortalitat oculta.

    Com hauria de ser una UCI més amable i humana?

    En el projecte HU-CI hem establert diverses línies de recerca per a millorar l’atenció a les UCIs. Primer de tot, demanem la flexibilització dels horaris de visita i la participació de les famílies en les cures, per tal d’assegurar el benestar del pacient. La prevenció de les seqüeles també és molt important, no només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també. Un altre aspecte important és que estem treballant en hospitals construïts en els anys 60 i 70 que, en general, no estan fets per a les persones. Hi ha dèficit d’espais, hi ha poques habitacions individuals… els hospitals estan fets per tractar la malaltia i ja està.

    Els professionals de les UCIs estan sotmesos a una gran pressió. Tenen l’adequat suport emocional i psicològic?

    La crisi del coronavirus ha evidenciat també la necessitat de cuidar els professionals. Mai se’n parla, el sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé. Jo crec que aquesta situació ha de generar una gran reflexió social. Sembla que ara ha quedat clar que un professional sanitari val més que un futbolista. I això no ha estat mai així. En una crisi com l’actual, els professionals estan sotmesos a una enorme pressió i el desgast emocional és brutal. Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies. Per això, estem posant en marxa un projecte per incorporar psicòlegs experts en catàstrofes per acompanyar emocionalment tant als pacients, com els familiars i els professionals. Hem aconseguit finançament per implantar el projecte en alguns hospitals de Madrid i pròximament també ho farem a Catalunya.

    Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies

    Quines mancances hi ha en el sistema de salut?

    Hem estat víctimes durant molts anys d’una planificació de la sanitat basada en les retallades. Alemanya té quatre vegades més estructures sanitàries que Espanya, perquè han invertit, i això s’està veient en la crisi del coronavirus. Hi ha hagut un dèficit de planificació en els materials. No és casual que el 15% dels infectats siguin professionals sanitaris. Si hi ha més treball i has de veure els pacients amb la mateixa bata tot el dia, amb la mateixa mascareta…és qüestió de temps que t’acabis contagiant. En el meu equip som nou metges, i quatre estem de baixa. Sí que és veritat que tenim el suport de metges de moltes altres especialitats, però no és el mateix. És com si a mi ara em poses a operar. Jo faré tot el que pugui, però no ho faré tan bé com algú que està especialitzat en això.

    La gestió política de la crisi està sent l’encertada?

    Des del projecte HU-CI vam fer una crida per intentar pal·liar aquesta situació crítica que estem vivint a Madrid i també a Catalunya. Vam demanar al govern, per una banda, que es convoquessin tots els professionals de cures intensives d’altres comunitats autònomes que encara no tenien tanta pressió assistencial perquè vinguessin a ajudar-nos i, per l’altra, vam demanar traslladar pacients a altres comunitats autònomes contigües. Encara estem esperant que el govern ens contesti. Des del 20 de març, que és quan vam fer aquesta crida fins ara, ha mort molta gent. El problema és que el govern està donant respostes amb l’única estratègia de la improvisació.

    Un altre gran problema és que estem lluitant contra un enemic invisible, perquè no s’estan detectant els pacients potencialment contagiosos. Si no posem el focus en qui són els positius i qui els negatius, això és un desastre. L’error ha estat un error estratègic de planificació. Per què no hem fet el que ja ha funcionat en altres països? Això va començar al desembre a la Xina, si haguéssim estat més atents al que passava aquí, com van fer Corea del Sud o el Japó, que de seguida van anunciar l’estat d’alarma i van fer una detecció massiva dels casos, ara no estaríem com estem. La crisi del coronavirus ha aconseguit posar de manifest totes les mancances del sistema. Tothom s’ha adonat que no tenim el millor sistema sanitari del món, encara que sí que tenim uns professionals excel·lents, i que cal fer una profunda reflexió per millorar-lo.

    Quins factors es tenen en compte en el moment de la selecció de qui entra a l’UCI i qui no?

    Nosaltres donem els recursos als pacients que tenen més probabilitats de recuperació i als que pensem que els hi farem un bé. Perquè ingressar a cures intensives és molt dur, no és plat de bon gust. Per curar les persones hem de fer coses que no són agradables, les tècniques són molt agressives i intervencionistes. La nostra tasca és intentar retornar les persones a la seva situació prèvia. I hi ha gent que no té criteri per ingressar a cures intensives. Si un pacient té una insuficiència cardíaca en fase terminal, per molt que el connecti a un respirador, si necessita un cor, no estaria actuant bé si l’ingressés a una UCI. Si els recursos són escassos, hem de triar molt bé a qui li anirà bé i a qui no. A partir dels setanta anys, però no ara, sinó sempre, els metges d’intensius mirem molt bé si aquesta persona es beneficiarà d’un ingrés a l’UCI, valorem com és la seva situació prèvia i després també quina serà la seva qualitat de vida.

    La regla general seria centrar l’atenció sanitària a la dignitat de les persones. Cal analitzar cada persona en cada cas i l’expressió de la malaltia en cada persona és diferent. Valorem el que necessita cada pacient en cada moment, i l’UCI no sempre és la solució. Morir entre cures intensives no és la millor opció del món. El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    L’emergència de la pandèmia fa que s’hagin de prendre les decisions molt de pressa.

    Sí, hi ha molta més pressió. Cal treballar molt més ràpid. Moltes vegades s’han de valorar tres pacients alhora. Però és la nostra feina, i portem fent-ho tota la vida. Triem qui compleix criteris, qui pensem que, amb el nostre coneixement i les escales clíniques, podrem fer tornar a la seva situació prèvia.

    Com es fa entendre als familiars d’un pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    La clau és la sinceritat. Diem la veritat. Que seguirem cuidant a aquella persona. Diem als familiars que el pacient morirà, i els preparem psicològicament. No és gens fàcil dir-ho. Però explicant les coses amb precisió i sinceritat, la gent ho entén. El que no entén la gent és que la menteixis. Per a nosaltres seria molt més fàcil fer entrar a tothom i connectar-lo als aparells, però això no és bona medicina. Nosaltres hem de saber molt bé a qui ingressar, sobretot perquè això genera patiment a les persones. Aquesta línia és molt subtil i fina. Clínicament, un pacient que es morirà i un pacient que està molt greu però que sobreviurà, s’assemblen molt. La medicina no són matemàtiques.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort més digna?

    Jo crec que no s’hauria de permetre això. Un s’acomiada del seu pare o la seva mare un cop a la vida, i si cal posar a les famílies els equips de protecció individuals i que entrin a l’habitació es fa. Cal facilitar aquest comiat, perquè si no això generarà un estrès posttraumàtic posterior i la gent quedarà molt tocada. Si una persona està a punt de morir, el mínim és que un ésser estimat l’acompanyi i li doni la mà. El sistema hauria de garantir que les famílies es puguin acomiadar.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Creu que s’ha d’abordar més i normalitzar socialment?

    Sí, penso que se n’ha de parlar més. S’ha de naturalitzar el procés de morir. Parlar de la mort és parlar de la vida. La mort és democràtica, a tots ens arribarà. És una cosa que no podem deixar a la improvisació. És importantíssim fer un bon acompanyament en el procés de morir, posant en el centre del procés a la persona. Cal fer una presència de qualitat i amb calidesa per part dels professionals. El personal sanitari no ha estat entrenat en això, per això calen formacions específiques per acompanyar en el procés de morir. Hem estudiat sobre criteris biològics, però la cura de l’invisible és essencial. La cura emocional mai s’ha fet a l’atenció sanitària, i és fonamental.

  • Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets és infermera -ara jubilada-, i ha dedicat també gran part de la seva vida a la docència. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la seva contribució a la professió d’infermera. Actualment, és membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, una de les seves principals línies d’investigació. Per ella, el gran valor de la infermeria és el de cuidar, alhora que es cura. I això, segons diu, en aquest moment de pandèmia mundial, és essencial. “Les infermeres no només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a les persones és importantíssima”.

    Quins creu que són els grans reptes als quals s’enfronten les infermeres en aquesta crisi sanitària?

    Penso que la crisi del coronavirus no presenta reptes diferents per les infermeres, es tracta de seguir fent la mateixa feina que feien fins ara. Això sí, ara han hagut de reinventar-se i ser capaces de reubicar-se i donar resposta a les necessitats d’assistència, fent especialitats que moltes vegades no són les que estan acostumades a fer. Les infermeres estan demostrant aquesta capacitat d’adaptació i competència de ser capaces d’afrontar-se a això.

    Les infermeres també ajuden que la gent pugui fer els aïllaments domiciliaris, que la gent que té uns símptomes lleus no s’espanti tant i no col·lapsi l’hospital. Hi ha infermeres per telèfon o atenció domiciliària que fan aquesta tasca, perquè la persona es quedi a casa i sàpiga el que ha de fer. Expliquen com posar mascaretes, com esterilitzar, com separar-se d’una persona aïllada, però al mateix temps cuidar-la…les infermeres fan el que fan sempre, que és fer que la vida quotidiana, que les necessitats de la vida, puguin ser compatibles amb les malalties i els seus tractaments, a més evidentment d’encarregar-se del tema de l’administració dels tractaments i les cures necessàries.

    En general hi ha un enfocament centrat en la malaltia i en el tractament. Quina visió creu que aporta la infermeria?

    Un aspecte important jo crec que és la capacitat d’humanització. Aquest interès, per exemple, perquè les persones que estan aïllades i soles puguin connectar d’alguna manera amb els seus familiars. No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a la persona és importantíssima. Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar. Això no s’ha d’oblidar. L’atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia. Cuidar és el marc general de l’atenció i, a vegades, aquest cuidar porta a la cura, i altres vegades no. Les infermeres jo crec que això ho tenim molt interioritzat.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament. El fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d’ajuda davant del patiment. Les persones ens morim, és natural, forma part de la nostra vida. Nosaltres com a professionals de la salut sabem que la salut és fràgil, i que la vida també ho és. Hem de mirar d’atendre aquesta fragilitat i combatre la malaltia, evidentment, i, si és possible, erradicar-la, però sempre s’ha de cuidar la persona. El tractament no pot passar per davant de la persona, ha d’anar de la mà. Això és fonamental.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament.

    Aquests dies hi ha molta por al col·lapse de la sanitat pública, especialment de les UCIs hospitalàries. Què s’hauria de fer per evitar això?

    Els hospitals estan fent uns esforços enormes, s’estan reconvertint gran part dels hospitals per atendre els pacients de la Covid-19 i estan reconvertint altres àrees que són d’hospitalització més lleu o centres que no van dirigits a l’hospitalització. Estan fent l’impossible per tenir més llits i possibilitat d’assistència per pacients de coronavirus o de qualsevol altra malaltia. Una altra cosa és el que hauria de fer el sistema de salut per donar assistència en una situació que no sigui de crisi com aquesta. Perquè no podem oblidar que abans del coronavirus ja estàvem en una situació de crisi en l’àmbit sanitari.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys al sistema de salut pública?

    Les llistes d’espera ja eren molt altes abans del coronavirus i la manca de personal i de recursos també ho era, això no ha fet més que agreujar-se amb la situació actual. S’hauria d’invertir molt més perquè el sistema de salut pugui donar cobertura a totes les persones en una situació de normalitat. L’altra cosa és com un sistema de salut més o menys fort es rearma, es reforma i es reinventa per una situació com la d’ara. Una situació com la d’ara és totalment imprevista i no hi ha cap país del món que estigui preparat per enfrontar-la sense que això sigui una crisi. Però és clar, com més fort i més ben dotat de recursos i infraestructures estigui el sistema, més fàcil es fa.

    I tampoc hem d’oblidar l’atenció primària. Ara s’està focalitzant molt tot en el sistema d’hospitals i d’UCIs però no podem oblidar que la base de tot, de tot el sistema, és l’atenció primària. L’atenció primària avui en dia també s’està reinventant en aquest període de crisi i també és la que en els últims anys ha patit més amb tots els temes de promoció, prevenció, seguiment al malalt crònic, l’atenció domiciliària…si haguéssim tingut un sistema més fort, més consolidat i amb més recursos, segurament la patacada hauria sigut una mica més petita, encara que hagués hagut igualment una crisi, perquè era una situació imprevista.

    Com veu la professió d’infermeria actualment?

    La professió d’infermeria està molt precaritzada, en el sentit que hi ha moltes mancances. Fa molts anys que estem treballant per revertir això. Cal que les especialitats d’infermeria tinguin els seus llocs de treball adients i corresponents, cal que es reconegui la competència que aporten les infermeres, la responsabilitat que estan duent a terme…jo crec que un país més desenvolupat és aquell també que és capaç de reconèixer aquest tipus de professions, que no són un «a més a més». Durant molt de temps s’ha pensat que es cuida quan ja no es pot curar, que les persones les cuidem quan ja no podem fer res més res. I no és així. És un error enorme. Cuidar no es pot deixar a la qüestió individual i personal de cadascú, és un aspecte substancial de les necessitats que tenim les persones. Tenir cura implica una responsabilitat compartida. Tots necessitem ser cuidats i, alhora, tots som cuidadors.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important, que és vigilar que el tractament estigui ben posat, preguntar-te si has dormit bé, ajudar-te a menjar, a posar-te còmode…les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades. Són les tasques menys valorades, la societat les té menyspreades. Però sense elles no podríem viure. Sí que és veritat que en els últims anys, de mica en mica, es va visibilitzant i reconeixent més la importància de les cures, però molt tímidament. La infermeria encara és com una disciplina difusa, com un calaix de sastre. Però crec que cada vegada es veu més clar que quan les infermeres fan el seu paper i el defensen, tothom hi surt guanyant.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important… les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades.

    Creu, doncs, que aquesta crisi pot acabar fent més visible el paper de les infermeres?

    Sí, jo crec que sí. El que passa és que penso que és així perquè encara no hi ha tractament pel coronavirus. I com que no hi ha tractament, les cures són l’important. Jo crec que és important que les cures no perdin el protagonisme, que siguin part del tractament. És a dir, que si una persona ha d’estar aïllada, que hi estigui el més acompanyada possible.

    En la seva etapa com a docent, ha sigut codirectora del postgrau d’infermeria en cures pal·liatives. El sistema de cures pal·liatives existent a Catalunya és el més adequat?

    Jo crec que és adequat, el sistema de cures pal·liatives que tenim a Catalunya és molt bo, però no arriba a tothom. El problema són, de nou, els recursos. Entre tots ens hem de donar compte que és un tractament que es pot fer en moltes situacions, hi ha persones que moren a tot arreu. Les persones es moren en hospitals, a casa, on sigui i, per tant, no és només una qüestió d’especialització. És una competència transversal, qualsevol professional sanitari hauria de tenir relatives habilitats en l’atenció de les persones al final de la vida. És el risc de l’especialització. «Això és dels de pal·liatius», es diu. Bé, sí, evidentment, però tots els professionals haurien de tenir també aquesta competència. Hi ha molts professionals que estan ajudant a persones en aquesta situació però que no tenen aquestes habilitats de comunicació, perquè no les han desenvolupat perquè treballaven en altres àrees.

    Un dels seus camps d’investigació és la Bioètica. A quins dilemes ètics s’enfronten els infermers i infermeres en aquesta crisi de la Covid-19?

    El triatge de qui va l’UCI i qui no és un problema ètic important, però ho és sempre. Els problemes que afronten amb la Covid-19 són els mateixos. Es tracta sempre de donar l’atenció màxima possible i escollir aquelles persones que poden assolir un major benefici i benestar amb aquests recursos, tenint en compte que aquests són sempre escassos. Per això cal que la política es posi al servei de l’atenció i que inverteixi en sanitat pública. No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer. El repte és treballar tots junts, garantint el major acompanyament a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible.

  • Estudiants a primera línia contra el coronavirus: “Havia d’ajudar en el que pogués”

    Fa unes setmanes, el Departament de Salut anunciava la mobilització de metges i infermeres jubilats i estudiants acabats de llicenciar i d’últims cursos per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. Davant la manca de personal sanitari, el risc de col·lapse del sistema de salut pública i les nombroses baixes de professionals sanitaris per infecció del virus, els estudiants d’últim curs de Medicina i Infermeria desenvolupen una tasca de suport molt útil. I en tenir l’oportunitat d’ajudar en una situació així, els estudiants no van dubtar en acceptar.

    «Jo he estudiat per això i no veia cap raó per no venir a ajudar, en un moment en el qual és tan necessari. Em va sortir de dins, perquè és la meva vocació», diu la Margot Pelfort, una estudiant menorquina d’últim curs d’Infermeria a la Universitat de Barcelona. Havia anat a Menorca a passar el confinament amb la seva família, quan la van trucar per anar a treballar a les nits a l’Hospital Clínic. No va dubtar-ho ni un segon i ràpidament va agafar un vol. Malgrat que des de l’inici la van avisar que no estava obligada a entrar a les habitacions de pacients de Covid-19 si no es veia preparada, ella ha volgut fer-ho, perquè si no, diu, no se sentia útil. «No faig cap cosa per la qual no em senti preparada. Faig tasques com prendre les constants dels pacients i preparar les medicacions, i l’equip que m’ha tocat em té molt en compte i m’ajuda en tot el que necessito», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Sara Violat, companya de classe de la Margot. Ella ha començat a treballar a l’Hospital de Viladecans, perquè, diu, veia les notícies i «sentia que havia d’ajudar tot el que pogués». A l’inici, es pensava que no tindria contacte amb pacients amb Covid-19, i es va sorprendre en trobar-se amb un panorama diferent del que havia imaginat. «Entro a les habitacions, miro les constants dels pacients i dono la medicació, això sí, sempre amb la supervisió d’una infermeria de la planta», explica.

    L’estudiant de quart curs d’Infermeria Sara Violat, a l’Hospital de Viladecans.

    Altres estudiants tenen encara més autonomia. La Mar Amat, estudiant de quart curs d’Infermeria, treballa en un hotel sanitari de Barcelona i forma equip amb una estudiant de tercer d’Infermeria i un de cinquè de Medicina. Tots tres fan tasques assistencials a pacients amb coronavirus. «Som bastant autònoms. La part de tasques és senzilla, prenem constants i valorem una mica com es troba el pacient, però sento molta responsabilitat, i això m’agrada», afirma. «Jo em sento com una infermeria més i estic molt contenta de poder ajudar», diu.

    Els estudiants d’últim curs de Medicina també estan al peu del canó. És el cas d’en Marc Gassio, estudiant d’últim curs de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha començat a treballar a l’Hospital de Berga. «Aquí vivim una situació molt complicada, la població està molt envellida i, per tant, tenim casos molt greus». Ell fa tasques assistencials al servei d’anestèsia, on se situen els pacients que no han sigut acceptats a les UCIs o que estan pendents d’ingrés. «Tinc contacte directe amb pacients de Covid-19, tot i que la presa de decisions no depèn de mi, ja que tot el que faig ho supervisa el meu adjunt», diu. Segons explica en Marc, a l’Hospital de Berga hi ha hagut moltes baixes de professionals per contagi de coronavirus i, a més, no és un lloc accessible perquè vinguin reforços. «No tot es concentra a Barcelona i voltants, un hospital comarcal també té les seves necessitats i aquí tenim menys recursos», reivindica. Amb l’alarma que hi ha per la manca de personal, creu que el recurs de contractar estudiants s’hauria d’utilitzar molt més.

    Mireia Vendrell, una altra estudiant de sisè curs de Medicina, treballa a l’Hospital de Granollers, on atén a pacients de coronavirus més lleus. Qualifica l’experiència com a “molt enriquidora” i la veu com una oportunitat de formació molt útil. «Jo m’ho prenc com unes pràctiques, perquè, al final, encara no he acabat la carrera», explica. Per això, diu, està molt agraïda perquè s’hagi donat aquesta oportunitat als estudiants de contribuir a la lluita contra el coronavirus.

    L’impacte emocional i la por al contagi

    Estar a la primera línia en aquesta crisi sanitària, segons expliquen els estudiants, és molt dur emocionalment. «Els primers dies em vaig sentir una mica aclaparada amb la situació, és un gran impacte veure la realitat a l’hospital, no és com veure-ho a les notícies», assenyala la Sara. «Els meus companys estan molt pendents de mi, de si estic bé, si estic angoixada…això em reconforta molt», explica.

    Una de les majors preocupacions que tenen els estudiants entrevistats és contraure el virus i contagiar a la família. «A casa no hi ha ningú amb factors de risc, si hagués sigut el cas potser no hauria acceptat la feina. Encara que anem protegits amb els equips de protecció individual hi ha un alt risc de contagi», explica el Marc. Ell té contacte amb pacients molt greus. «És molt dur, per això els meus superiors m’han preguntat si em vull reubicar a una altra planta», afegeix.

    En la mateixa línia, la Sara destaca que el personal sanitari està amb els pacients tot el dia i que se sent molt exposada al contagi. «Això genera inseguretat, perquè no saps si et contagiaràs. A més, anant a treballar poso en risc a la meva família», assenyala. Per això, tots els estudiants segueixen un ritual en arribar a casa per tal de minimitzar els riscos: van directes a la dutxa, posen tota la roba que portaven a rentar i mantenen les distàncies amb la seva família.

    La manca de material de protecció pel personal sanitari que s’ha denunciat en nombroses ocasions és també una altra preocupació que tenen els estudiants, ja que els exposa més al contagi. «La mascareta me l’he de guardar fins que se’m trenqui, les ulleres i la bata també les he de reutilitzar, l’únic que em canvio en entrar a cada habitació són els guants», explica la Mar. Per la seva banda, la Margot diu que de bates impermeables no en queden, de manera que porten pijames blancs, que són, segons diu, «més pesats, calorosos i menys higiènics». En entrar a les habitacions, però, tots els estudiants assenyalen que compten amb els equips de protecció individual adequats.

    Els estudiants també es mostren preocupats pel personal sanitari que fa setmanes que està en aquesta situació. «Se’ls veu molt esgotats i es nota que estan afectats emocionalment. Malgrat això, ho continuen donant tot», explica la Margot. Assenyala que, segons li han dit els seus companys, l’ajuda dels estudiants és molt útil, però els hi hauria anat millor que s’haguessin incorporat abans.

    Aquesta situació excepcional demostra la vocació de molts d’aquests joves estudiants d’Infermeria i Medicina. «Hauria preferit que la meva primera experiència laboral fos en unes altres circumstàncies» -admet la Sara- “però l’aprenentatge que estic fent és enorme”.

  • Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

    Miquel Vilardell, metge i catedràtic de Medicina Interna de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presidir el Col·legi de Metges de Barcelona entre 2010 i 2014, període convuls a causa de les retallades que va patir el sistema de salut públic català. Ell va ser-ne molt crític i ara, en plena pandèmia pel coronavirus, ens parla sobre com ha afectat la manca d’inversió en la sanitat pública a la gestió de la Covid-19. Vilardell reivindica que cal protegir el sistema públic de salut amb més recursos i assegurar la protecció del personal sanitari.

    La crisi de la Covid-19 suposa un gran repte pel sistema sanitari. El nombre d’infectats i d’hospitalitzats està creixent constantment. El sistema sanitari públic espanyol i català està prou preparat per afrontar una pandèmia com aquesta?

    El sistema sanitari nostre és un sistema que té unes qualitats molt rellevants. Aquestes són, fonamentalment, que hi ha equitat en el sistema i que hi ha la generalització i universalitat en l’assistència, que per mi són dos elements importantíssims. Ara bé, quina és la principal debilitat? Que s’inverteixen pocs recursos econòmics en aquest sistema públic de salut. Científicament, en l’àmbit mèdic es produeixen molt ràpidament avenços científics i tecnològics, però, si no invertim, no només no s’avança sinó que ens quedem enrere.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys a la crisi de la Covid-19?

    Les retallades han afectat molt a tot el sistema sanitari. Quan no es posen els diners mínims i necessaris perquè el sistema de salut no només es mantingui, sinó que es vagi posant al dia amb els avenços que van apareixent, aleshores evidentment tenim problemes. Aquests recursos han faltat. La falta d’inversió pública és el principal problema. Durant els últims quinze anys no s’han invertit els recursos necessaris en el sistema de salut públic i això ha fet que moltes de les estructures i dels equipaments sanitaris hagin envellit.

    I què és el que ens ha salvat? El nostre personal sanitari, que és d’una qualitat extraordinària. Tenim uns professionals absolutament entregats i que hi posen molta passió en el que fan. Els professionals són molt competents i això ens ha salvat moltes vegades, tant en el camp de la recerca com de l’assistència. Per tant, el nostre sistema de salut públic és bo, sobretot per les característiques d’equitat i universalitat, però falten diners per millorar les estructures i tenir-ho tot preparat pel que pugui venir. A causa de la manca de recursos tenim menys estructures sanitàries que altres països, com per exemple Alemanya

    Hi ha hagut una manca de previsió i excés de confiança en la gestió per fer front a la Covid-19?

    Quan una cosa és tan desconeguda, com el coronavirus, quan no coneixem pràcticament res d’aquest virus i tenim poques evidències de les conseqüències que realment pot provocar, no podem preveure tot el que pot passar. Crec que ningú no es pensava que això tindria la magnitud que està tenint ara, malgrat l’experiència d’Itàlia i la Xina. Pensàvem que aquí teníem un sistema suficientment preparat i que podríem parar-ho abans, però no s’ha pogut frenar. Potser, si ara retrocedíssim al passat, s’hauria d’haver ordenat que es tanquessin aeroports i fronteres, però dir això una vegada ha vingut ja la davallada és molt senzill. Preveure-ho no era gens de fàcil. Aquest coronavirus és un gran desconegut que ens ha agafat a tots desprevinguts.

    Quines són les mesures més importants que s’han d’aplicar per afrontar la pandèmia?

    En primer lloc, el confinament de la població és fonamental. Que es faci veritablement efectiu i que la gent es quedi a casa. Un confinament total resulta cabdal per evitar la propagació de la malaltia. Si no es fa això aquests dies, els hospitals se’ns ompliran de tal manera que l’atenció que donarem sortirà molt perjudicada i se’ns morirà més gent dels que podrien morir. Hem de ser conscients d’això, hem de quedar-nos confinats totalment. Això no vol dir que desaparegui el coronavirus, però amb el confinament total es reduiran els contagis i tindrem menys pressió assistencial i, per tant, més mitjans hospitalaris. Hem de poder atendre correctament la gent que està més greu, que ha entrat en insuficiència respiratòria i que necessita ajuda per a respirar o que ha tingut un col·lapse multiorgànic.

    Per altra banda, és fonamental que el personal sanitari vagi ben protegit, els sistemes de protecció s’han de proporcionar immediatament a tots els treballadors de la sanitat. Això és absolutament fonamental. També cal generalitzar els tests. Fer tests i diagnòstics a tota la gent que està en contacte amb malalts. El personal sanitari ha de saber quina població és portadora del coronavirus.

    La recerca també és fonamental en aquest moment. Ara per ara, el que sabem segur és que l’edat i les patologies prèvies són un factor de risc, però segur que hi ha altres factors genètics i ambientals que predisposen a una evolució determinada de la malaltia. De moment no tenim una evidència de cura científica que sigui eficaç. Per això és important investigar. I la investigació vindrà donada, malauradament, per la casuística. Només així podrem treure conclusions. Actualment s’han obert moltes línies de recerca i s’està investigant amb gran esforç i a molts llocs per trobar la vacuna que curi la malaltia, perquè només així solucionarem aquesta crisi sanitària.

    Al marge del sistema públic, creu que la sanitat privada està fent també l’esforç que es requereix?

    La sanitat privada s’ha implicat totalment. Ha posat els hospitals a la disposició del sistema públic de salut per tractar pacients de la Covid-19. Qui digui que el sector privat no ha apostat prou per ajudar a curar als infectats de coronavirus no coneix bé la situació actual. Jo crec que aquesta crisi ha servit també per unir forces entre el sector sanitari públic i el sector sanitari privat. Crec que són dos sistemes complementaris i que, en situacions com l’actual, han d’anar els dos de la mà, a la una, amb aquesta complementarietat. Ara s’està demostrant que això és el que passa.

    Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament

    El personal sanitari està sotmès a molta pressió assistencial. Què s’hauria de fer per millorar les condicions amb les quals treballa tot aquest personal en els hospitals i en els CAPs?

    En aquest moment la situació és molt difícil. Els professionals hi posen molta vocació i passió, però, evidentment són humans. Lluiten per salvar vides, però la pressió contant també els afecta psicològicament. Per això crec que és important introduir eines de suport psicològic, que molts professionals sanitaris necessitaran en algun moment. El Col·legi de Metges, per exemple, té un programa d’atenció psicològica que està fent una bona tasca, i s’hi han acollit moltíssims sanitaris.

    Com afronta el personal mèdic els dilemes ètics de tenir uns recursos escassos, per exemple respiradors, i un nombre elevat de pacients? Si es col·lapsa el sistema sanitari, en funció de quins criteris es decideix a qui es tracta i a qui no?

    Els hospitals, a través de les seves comissions deontològiques, han elaborat uns criteris i protocols molt acurats per fer front a aquestes situacions. Això que es diu que a partir dels 65 anys ja no s’intuba a la gent és completament fals. L’edat no és l’únic criteri que es té en compte, sinó que es fa tota una valoració de la persona a partir de les escales de valoració de criteris de fragilitat. Es té en compte, per exemple, en quin estat general es trobava el pacient abans de la malaltia, el grau de dependència que té en la seva cura personal, si està a prop el seu final de vida, si té una alteració cognitiva…és a dir, es tenen en compte un gran conjunt de factors. Tots els hospitals tenen comissions ètiques que fan les seves valoracions. El problema en el qual ens hem de centrar és que hem de poder disposar dels recursos necessaris per tractar a tots els pacients.

    Creu que la sanitat pública sortirà més reforçada o més precaritzada d’aquesta crisi?

    Jo crec que la sanitat pública n’ha de sortir reforçada. El personal de la sanitat pública és extraordinari. I el sistema en si és molt bo, per les característiques d’equitat i universalitat que deia. El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants. Això espero que els que ens governin en un futur ho tinguin molt present. El sistema sanitari s’ha d’enfortir i actualitzar periòdicament per estar preparats pel que pugui venir.

    D’altra banda, crec que la població ja tenia clar que el personal de la sanitat pública és excel·lent, però la crisi del coronavirus ha posat de manifest que els polítics han de cuidar molt més al personal sanitari. La situació ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública. També crec que hi haurà algunes especialitats que sortiran reforçades amb aquesta crisi. Aquelles a les quals a vegades se’ls dóna poca importància: els metges de família, els metges geriàtrics o els especialistes de medicina interna i intensiva. Són especialitats fonamentals, però, com que són molt generalistes, a vegades no són prou apreciades. Per exemple, els metges de família que atenen en els Centres d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de fer el diagnòstic precoç, donen un suport directe als malalts, ja que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i, a més, fan les visites i emergències domiciliàries. No donen grans èxits mediàtics, però en moments com aquest és quan es posa de manifest que són especialitats imprescindibles.

    El que sortirà de tota aquesta crisi jo crec que és que hem de destinar recursos a la sanitat, a la dependència i a les prestacions socials, a les coses que realment són importants.

    Respecte a la formació del personal sanitari. Creu que una situació com aquesta despertarà més vocacions? Hi haurà més joves que voldran estudiar medicina o infermeria?

    Ja n’hi ha molts d’estudiants, però el que hem de valorar és la necessitat de professionals i, si realment ens en falten, cal planificar bé les entrades a les facultats de medicina i ciències de la salut. Perquè de vocacions n’hi ha moltes. Hi ha molta gent a la qual no li falta vocació, però no té la qualificació de 13 que fa falta per entrar. Crec que el que s’ha de fer és una acurada planificació del nombre de metges que es necessiten en aquest país, de cada especialitat. El més important és establir i planificar adequadament les necessitats, pensant també en el futur. El que no podem fer tampoc és obrir l’aixeta d’entrada a les facultats de Medicina i després tancar-la amb el MIR.

    Quins aprenentatges podem extreure d’aquesta crisi?

    El primer és que s’ha de protegir aquest sistema públic de salut amb més recursos. Cal protegir les necessitats de personal sanitari d’aquest país de cara el futur i valorar les especialitats que són imprescindibles en un moment com aquest. Una altra ensenyança important és que la medicina preventiva i la salut pública segueixen sent vitals per poder planificar i sostenir el nostre sistema de salut i que la investigació, la recerca en l’àmbit biomèdic, s’ha de promoure i finançar correctament. La solució final la donaran els investigadors en poder trobar una vacuna que ens alliberi del risc que suposa el coronavirus.

  • Les dificultats de confinar-se quan no es té un sostre

    Les directrius del govern espanyol són clares: tothom ha de romandre confinat a casa i només es podrà sortir al carrer per anar a comprar, anar a la farmàcia, cuidar persones dependents, per passejar les mascotes o per altres causes de força major. Les persones sense llar que dormen al carrer, però, no poden seguir aquestes indicacions, així com tampoc complir amb les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Des de la Fundació Arrels denuncien que hi ha persones sense sostre que han sigut multades i expulsades d’alguns llocs de l’espai públic, situació que qualifiquen de “surrealista”, ja que aquestes persones no poden, per raons evidents, confinar-se. Aquestes situacions problemàtiques que s’han desencadenat en els darrers dies, segons explica el director de l’entitat Ferran Busquets, han fet augmentar l’angoixa. “Moltes vegades, a persones que estan a punt de sortir-se’n, els apareixen multes acumulades que dificulten molt que puguin seguir endavant”, afirma Busquets.

    A banda d’això, la seva situació de salut és molt delicada, de manera que es troben més exposades al contagi. “Són persones que, de mitjana, viuen vint anys menys que la resta de la població. A més, el 30% de les persones sense llar pateixen algun tipus de malaltia crònica”, explica el director de la Fundació.

    Mesures per atendre les persones vulnerables

    El passat divendres, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar les mesures que s’implementaran per atendre els col·lectius més vulnerables en el marc de la crisi sanitària. En primer lloc, l’Ajuntament posarà a disposició 200 pisos turístics per allotjar a persones sense llar que viuen en equipaments Housing First que han hagut de tancar a causa de l’aplicació de protocols de seguretat. L’acord s’ha dut a terme amb l’operador de pisos turístics Apartur i l’allotjament serà inicialment durant dos mesos, amb els costos assumits per l’administració.

    També s’obrirà un pavelló de la Fira de Barcelona, de 6.000 m² i capacitat màxima per acollir 1.000 llits, destinat a persones sense llar, víctimes de violència masclista, famílies recentment desnonades o altres col·lectius en risc. En un inici, allotjarà 150 persones i després s’aniran habilitant més places. Els àpats seran gestionats per la Creu Roja. L’alcaldessa Ada Colau va explicar que en aquests moments l’Ajuntament, amb el suport de l’Exèrcit, està “treballant perquè en els pròxims dies es pugui habilitar l’equipament amb llits, taules, cadires, dutxes i tot el necessari perquè les persones puguin estar en condicions dignes i complir amb els protocols sanitaris”.

    A més, el consistori també ha obert tres nous equipaments per acollir a persones sense llar i en situació de vulnerabilitat: l’Espai Pere Calafell, que tindrà una capacitat de 56 persones, un espai gestionat en col·laboració amb l’entitat Sant Joan de Déu, que tindrà 30 places i un tercer equipament cedit pel Centre Assís, que va haver de tancar per un possible cas positiu de coronavirus entre el personal de l’entitat. En aquest espai s’hi ha habilitat un servei de dutxes, bugaderia i de repartiment de menjar.

    Segons la Fundació Arrels, les mesures impulsades per l’Ajuntament suposen un pas endavant per donar resposta a la greu situació de les persones sense llar, però no arriben a totes les que viuen al carrer. Des de l’entitat, consideren que la major part d’aquestes mesures s’enfoquen a l’acollida de persones que actualment ja estan en altres equipaments, però que les alternatives per a les persones que dormen a la intempèrie són poques, tenint en compte que la ciutat hi ha al voltant de 1.200 persones que dormen al ras. “La nostra proposta és obrir més espais a la ciutat amb un nombre reduït de places. Les persones sense llar no volen anar a espais amb molta gent, perquè ja han provat d’allotjar-se en albergs i no són una solució efectiva”, expressa Busquets.

    Mesures com les que s’han implementat a la ciutat de Barcelona també s’han introduït a altres ciutats, com Madrid, on s’ha habilitat, entre altres, un hotel i una pensió per allotjar persones sense llar i sol·licitants d’asil. El govern espanyol també ha introduït iniciatives per atendre aquestes persones, entre les quals destaquen el repartiment per part de les Forces Armades de ‘kits’ d’higiene i alimentació i el condicionament d’espais amplis per allotjar-les.

    Les entitats socials, adaptant-se a la nova situació

    L’alerta sanitària ha suposat també que moltes entitats que atenen les persones més vulnerables hagin hagut de capgirar la seva rutina i incorporar les mesures de prevenció i protecció recomanades. Algunes, com la Fundació Arrels, han hagut de reduir la seva activitat i només mantenen aquells espais imprescindibles per l’atenció a les persones sense llar i altres, fins i tot, han hagut de tancar perquè no reunien les condicions necessàries o perquè s’ha donat algun cas potencialment positiu de coronavirus entre el seu personal.

    Per exemple, el Centre Assís, que va haver de tancar, ha intensificat el servei telefònic per assistir psicològicament a les persones sense llar i informar-les sobre la situació. “Hem rebut moltíssimes trucades de gent preocupada. Si nosaltres, que estem a casa, ja tenim por, imagina’t les persones sense llar que estan exposades al contagi les 24 hores del dia”, explica Roger Fe, educador del Centre.

    Per tal d’assegurar que les persones sense llar puguin complir amb les recomanacions sanitàries, el Centre Assís ha engegat una campanya de micromecenatge per recaptar fons per a poder fer un ‘Kit d’emergència per a persones sense llar’, que contingui mascaretes, hidrogel desinfectant per a mans, guants, sabó, termòmetre i altres productes necessaris per a prevenir el coronavirus. La idea és organitzar, per equips de voluntaris, el repartiment d’aquests ‘kits’ a les persones sense llar i a les entitats que atenen aquestes persones.

    Els menjadors socials també han hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Durant aquestes setmanes distribueixen bosses amb menjar per endur-se a l’entrada, en lloc d’habilitar un espai on poder asseure’s. Des del menjador social de la Comunitat Sant Egidi, expressen que “la precarietat de les condicions de vida de les persones sense llar s’ha agreujat encara més en aquest període, degut, en part, per l’aïllament atesa la menor circulació de persones”, que fa més difícil que puguin rebre l’ajuda necessària. Segons la portaveu de l’entitat, Meritxell Téllez, aquests dies pràcticament s’ha doblat el nombre de persones ateses al menjador social.

    I després del confinament, què?

    Les mesures impulsades per les administracions per atendre les persones sense llar arriben per pal·liar la seva situació d’emergència, però queda pendent veure què passarà un cop s’hagi superat la crisi sanitària. “Quan s’acabi el confinament tot tornarà a ser igual. Els pisos turístics tornaran a fer el seu negoci i les persones sense llar tornaran al carrer”, sosté Roger Fe, del Centre Assís. Per això, diu, cal replantejar com es gestiona el sensellarisme. “Hem de preguntar-nos si només busquem gestionar la pobresa o bé erradicar-la”.

    L’epidèmia del coronavirus ha posat de manifest la manca habitual de recursos per a l’atenció de les persones sense sostre. Els serveis socials es troben desbordats i tenen un límit en la seva capacitat d’actuació. Segons Albert Sales, Investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), les autoritats han d’incrementar els recursos destinats a aquests serveis i això s’ha de fer amb el suport de totes les administracions. “Els municipis l’únic que poden fer és atendre a les persones sense llar, però no tenen capacitat per controlar, per exemple, el mercat de l’habitatge o la precarietat laboral, que són algunes de les causes del sensellarisme”, destaca. “L’exclusió residencial és una problemàtica estructural i requereix solucions de país”, afegeix.

    L’alerta sanitària i la consegüent crisi econòmica que vindrà provocarà, segons l’investigador, que augmentin les persones que acabin vivint al carrer en els pròxims mesos. La solució, diu, ha de passar per garantir l’accés a l’habitatge. “El problema de les persones sense llar no és de sostre, el que necessiten no és un llit en un alberg, sinó que se’ls asseguri un habitatge”, assenyala. “Els albergs no són espais per refer la teva vida després d’haver passat pel carrer. Un cop més aquesta crisi posa de manifest que un alberg no és una llar”, conclou.