Just Deploy It!

Autor: Èlia Pons

  • «No es va fer una anàlisi detallada del Segrià per fer el canvi de fase, es van basar purament en criteris econòmics»

    La presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Montserrat Gea, atribueix el rebrot inesperat al Segrià al fet que no es fes una anàlisi detallada de la situació del territori abans del canvi a la fase de ‘represa’. Considera que davant la possibilitat que es produeixi un nou brot al setembre o octubre cal fer una «inversió real» en recursos humans tan als hospitals com als centres d’atenció primària com als sociosanitaris. Assenyala també que una major inversió en salut pública i una bona vigilància epidemiòlogica adequada hagués evitat el confinament perimetral de la regió de Ponent.

    Com estan als ànims entre el personal d’infermeria al Segrià?
    Ara la situació epidemiològica està més estabilitzada. Però tenim un gran esgotament físic i emocional. Hem treballat amb molta pressió durant la primera onada i, amb els rebrots de les últimes setmanes, moltes infermeres han hagut de posposar les seves vacances. També han hagut de doblar torns, perquè no hi havia prou personal per fer front a aquests rebrots i les obertures de plantes i, per tant, el cansament s’ha fet palès. Esperem que aquestes mesures de desconfinament que s’han implementat ara al Segrià no facin que hi hagi un altre rebrot i que entre tots plegats hàgim après que no és bo precipitar les coses, fer reunions amb molta gent i que és important que tothom respecti les mesures que es recomanen des del Departament de Salut per evitar que es torni a produir una situació similar.

    El rebrot ha agafat el personal a contrapeu.
    Sí, i el principal problema és que hi ha una manca estructural d’infermeres. Pel que fa a les ràtios d’infermeres que hi ha als hospitals i als centres d’atenció primària estem a la cua d’Europa. Hi ha poques infermeres per atendre als pacients que ingressen amb simptomatologia de covid-19, tenen unes necessitats elevades de cures d’infermeria i això fa que aquestes hagin de doblar torns. Si al setembre o octubre es produeix una altra onada, cal que hi hagi una inversió real en recursos humans, a tot arreu: als centres hospitalaris, a l’atenció primària, als centres sociosanitaris… el personal d’infermeria té unes càrregues de treball molt elevades a causa d’aquestes mancances estructurals de personal. I tot això ho arrosseguem des de les retallades del 2008.

    És encara més problemàtica la falta de personal particularment a Lleida que a la resta de Catalunya? Pel que fa als metges, un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) assenyala que Lleida és la província amb més fuga de metges. Això també passa amb les infermeres?
    Amb les infermeres es produeixen dos fenòmens. Per una banda, hi ha una fuita d’infermeres perquè s’ofereixen condicions millors en altres llocs. Per l’altra, i és el principal problema, no hi ha una inversió en personal d’infermeria. A escala de tota Catalunya també hi ha una manca d’inversió en infermeres, però en el cas de Lleida la situació és molt pitjor. Les altres províncies tenen facultats i escoles d’infermeria que proporcionen un gran volum d’infermeres cada any, mentre que a Lleida només hi ha una facultat d’infermeria que només proporciona 60 infermeres a l’any, que no són suficients per cobrir totes les jubilacions que es produeixen. Si comparem la província de Lleida amb la resta de Catalunya, veiem que hi ha una manca d’inversió en la formació d’infermeres joves. A Catalunya, la província de Lleida és la que té un territori més ampli per cobrir en necessitats de salut de la població, però es fa una inversió mínima en la formació d’aquestes noves infermeres. En el cas dels metges, el problema que hi ha és que aquests marxen a altres territoris, el problema que tenim nosaltres és que les infermeres ni tan sols arriben a Lleida.

    Durant la pandèmia hi ha hagut reforç en el personal d’infermeria?
    Sí, però el problema és que les persones que es van incorporar com a voluntàries per donar suport assistencial durant la pandèmia eren persones que ja tenien una altra feina i afegien una segons jornada laboral a la seva jornada pròpia. O eren persones que es dediquen a altres àmbits, com bombers que també són infermers i s’incorporaven per donar aquest suport. També es van incorporar algunes infermeres d’Andorra o professors de la facultat d’Infermeria, que combinaven les classes online amb la pràctica assistencial. Per tant, les persones que es van incorporar ja tenien feina i, a més, ho van fer de manera temporal. També vam comptar amb l’ajuda dels estudiants d’infermeria. Des del govern eren absolutament conscients que a la crida de professionals i voluntaris contestaria poca gent, perquè no hi ha atur d’infermeres, a causa d’aquesta manca d’inversió que comentava.

    Com ho han fet amb aquesta falta de personal durant els mesos àlgids de la pandèmia i amb els rebrots de les últimes setmanes?
    Pel que fa a l’atenció primària, s’ha fet una replanificació dels serveis. No hi ha centres que hagin tancat completament, sinó que cert personal s’ha distribuït en altres centres i s’han tancat alguns serveis concrets. En l’àmbit hospitalari, s’ha demanat al personal que posposés les seves vacances i que doblés torns, treballant entre 14 i 17 hores diàries.

    Què creu que es va fer malament perquè s’hagin produït tants rebrots a Lleida?
    Quan es va passar de la fase 2 a la 3 no complíem els requisits, i després es va passar de la fase 3 a la fase de represa en 24 hores, quan no s’estava preparat. Estàvem rebent un nombre molt important de població migrant que treballen com a temporers i viuen en unes condicions que propicien que el virus es propagui. No es va fer una anàlisi detallada del nostre territori per fer el canvi de fase. Es van basar purament en criteris més econòmics o centralitzats, en veure les necessitats de ciutats com Barcelona, que estava en la mateixa fase que nosaltres, i no es va fer una lectura específica del nostre territori.

    Hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible

    Com és que no es va prevenir la situació dels temporers amb la pandèmia si fa tants anys que venen temporers per la fruita en aquestes dates?
    Això no és cap novetat. Ja feia setmanes que la gent veia que hi havia temporers vivint al carrer en males condicions, i en les circumstàncies de la pandèmia encara més perilloses. El que s’ha fet és derivar tota la responsabilitat a les administracions locals que en veritat no tenen potestat per poder dictaminar qüestions relacionades amb la mobilitat i no tenen competències en salut. Penso que hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible al nostre territori.

    El confinament perimetral s’hauria d’haver fet abans? Va faltar previsió per part del govern?
    Crec que el confinament perimetral és una acció que s’ha de fer quan ja no ets capaç de controlar els casos. El que ha faltat, i això és global a tota Catalunya i a tot l’Estat, és una major inversió en salut pública. Si nosaltres tinguéssim un sistema de vigilància adequat, el confinament perimetral no hauria sigut necessari, perquè llavors s’hagués pogut fer el seguiment dels contactes cas a cas, que és que pertocaria. El problema és que durant molts anys, i especialment amb les retallades, s’ha estat invertint només l’1% de tot el pressupost global en salut en les qüestions relacionades amb salut pública. Quan ha arribat aquesta pandèmia del coronavirus, ens hem trobat que els serveis de vigilància i salut pública estaven en mínims de personal i això ha dificultat que es poguessin fer de manera adequada els seguiments amb garanties.

    Ara s’està fent ja un adequat seguiment o rastreig dels contactes o encara és tot plegat poc estructurat?
    Podríem dir que els seguiments han millorat, però aquestes millores no són millores estructurals, sinó temporals. Amb les millores temporals el que succeeix és que, si no se sostenen en el temps, l’efecte que creen és molt reduït. El que s’ha de fer és una inversió real en aquestes estructures de salut pública, de manera que si arriba un altre rebrot el setembre o octubre, com indiquen els experts, ja tinguem una plantilla suficient per a fer els seguiments dels casos de manera molt més mil·limetrada del que s’ha fet fins ara.

    La ciutadania ha sigut prou responsable?
    Jo crec que, en general, la gent ha sigut molt responsable, ha respectat el distanciament, el rentat de mans… però hi ha hagut alguns grups que podríem dir que la seva actuació ha sigut millorable. El desig de retrobar-nos amb la gent del nostre entorn ha fet que, a vegades, la gent fos poc conscient del problema. Grups especialment de gent jove, que s’ha reunit en espais tancats i sense mantenir les distàncies. Això ens ha de fer aprendre per a les pròximes vegades de ser molt més curosos en aquest sentit. Ens hem de reunir en espais oberts, amb distanciament físic i socialitzar-nos de forma segura.

    Creu que la pandèmia pot servir per fer un replantejament del sistema de sanitat pública actual?
    Jo espero que així sigui, perquè si no voldrà dir que no hem après res. Dels països que havien aconseguit controlar la pandèmia, som el primer que ha fet un rebrot important a tota Europa. Això vol dir que quan es van posar recursos a la primera onada l’únic que es va fer va ser posar ‘pegats’. El que s’ha de fer ara és veure on ha fallat el sistema. Tots tenim a la retina que, quan es van tancar tots els pavellons d’Ifema, les infermeres explicaven per les xarxes socials que les havien acomiadat a totes. El que s’hauria d’haver fet és recol·locar aquestes infermeres en altres serveis on faltava gent, com en la vigilància dels rebrots perquè no es tornin a produir. S’hauria d’haver aprofitat que es tenien persones preparades per donar resposta a les necessitats de la població i, en cap cas, rescindir els contractes d’aquest personal sanitari és una bona idea.

    Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la

    Quin impacte creu que han tingut les retallades en la gestió de la pandèmia?
    Un impacte absolut. Quan hi ha una situació catastròfica, totes les responsabilitats recauen en els governs actuals, assenyalant la seva mala gestió, però la realitat és que els resultats que nosaltres tenim avui dia són el fruit de les retallades sistemàtiques que es van introduir l’any 2009 en tots els serveis públics. Les retallades el que fan és hipotecar les situacions que es puguin produir en un futur. Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la. També s’ha evidenciat en el nombre de sanitaris contagiats. Del total de casos positius de la primera onada, gairebé el 30% corresponien a personal de la salut. M’agradaria que donessin les dades segons categoria professional, perquè hi ha professional de la salut que estan 24 h al costat del pacient i que probablement són els espais que hem de reforçar d’alguna manera. S’ha evidenciat també la manca d’inversió en els serveis sociosanitaris i residencials, on s’han produït un nombre de contagis espectacular i també de morts, amb una incapacitat absoluta d’exercir cap control al principi de la pandèmia. Això ha de fer repensar com organitzem el sistema de cura pels nostres grans, com els cuidem i quins recursos invertim perquè tinguin una bona qualitat de vida en la darrera etapa de la seva vida.

    Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?
    Potser a nivell de les xarxes socials i d’imatge sí que és veritat que s’ha visibilitzat molt més la feina que fem al dia a dia, però també és veritat que el tracte per part de les administracions continua sent el mateix. A nivell dels usuaris, nosaltres sempre estem al seu costat i ells són molt conscients de l’acompanyament que fem i la professionalitat que proporcionen les infermeres amb les seves cures, però sembla que les administracions no acaben de ser conscients d’aquest fet i continuen caient en els mateixos paranys de jerarquies dels anys de la dictadura.

  • L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    L’augment de casos de coronavirus de les darreres setmanes ha agafat als Centres d’Atenció Primària amb quasi la meitat de la plantilla de vacances, ja que les han concentrat durant els mesos d’estiu per tal de tenir els equips complets en cas que hi hagi una segona onada del virus a la tardor. Però el rebrot ha arribat abans de l’esperat i als professionals, cansats físic i emocionalment per la situació viscuda des de l’inici de la pandèmia, els ha agafat a contrapeu. «Estem molt desgastats. Necessitem fer vacances i poder desconnectar. El personal està saturat», assenyala Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella. Amb el repunt dels contagis, indica, les consultes s’han disparat. «No només hem de fer el seguiment de casos, sinó gestionar consultes, necessitats i demandes relacionades amb el coronavirus, fer les baixes laborals, recollir i fer el seguiment dels contactes dels contagiats….tot i que el nombre de casos no és el mateix que al març o l’abril, el nombre de consultes és igual o superior», indica la metgessa.

    La sensació de col·lapse és generalitzada. «Estem desbordades i molt cansades», assenyala Maite Pallàs, infermera del CAP Raval Nord. «Arriba un moment que amb tants canvis, tants protocols nous que van sumant més i més coses…el cervell diu prou. I tot això amb una plantilla molt reduïda. La setmana passada érem cinc infermeres per fer-ho tot», expressa. Per la seva banda, Toni Vives, metge de família del CAP Florida Nord, també afirma sentir que el personal es troba al límit. A l’ambulatori són en total catorze metges, quatre dels quals estan de vacances i dos de baixa, és a dir, treballen amb gairebé la meitat de la plantilla habitual.

    Davant la manca de personal, alguns professionals han de doblar els horaris o fer hores extra. «O fas això o fas venir els que estan de vacances, unes vacances imprescindibles davant el cansament acumulat de la pandèmia», assenyala el metge de família del CAP Florida Nord. La Florida és un dels barris de l’Hospitalet que s’ha vist més afectat pel repunt de contagis, en una de les ciutats més densament poblades de tota Europa. A aquest fet, se li suma un perfil socioeconòmic de nivell baix. «Per alguns pacients, el confinament és impossible. Viuen en pisos amb molta gent, amb habitacions rellogades. Això fa que també augmentin les possibilitats de contagi», indica Vives.

    A banda del diagnòstic i del seguiment dels casos de coronavirus, els professionals dels ambulatoris també han de seguir donant assistència als pacients crònics. «Sembla que tot és coronavirus, però en realitat no és així, hi ha molts altres pacients que requereixen de la nostra assistències i les nostres cures», explica Pallàs. A més, aquests pacients, en moltes ocasions, tenen una gran complexitat. «Els crònics sobreviuen gràcies a que se’ls hi fa un control acurat, proper i continuat en el temps. Amb la pandèmia això no s’ha pogut fer de manera adequada i és qüestió de temps que aquests pacients es comencin a desestabilitzar», explica Elena Bartolozzi, metgessa de família del CAP Ramon Turró i secretària del Sector Primària ICS del sindicat Metges de Catalunya. Entre els professionals també hi ha preocupació pel retard en el diagnòstic de malalties, que pot tenir una greu repercussió pels pacients. «Si no diagnostico una patologia important el mes de març, la puc diagnosticar a l’abril, però després de tants mesos hi haurà malalties que se’ns escapin i que no sabem quan podrem diagnosticar», afirma Bartolozzi.

    Segons Bartolozzi, la pandèmia de la COVID-19 «ha tirat enlaire la feina habitual de la primària de manteniment de la salut de la població». «Es diu que l’atenció primària és la porta d’entrada del sistema, però és que també és la porta de sortida, i durant la pandèmia la primària ha deixat d’existir de manera eficaç. La situació és de col·lapse total», assenyala.

    En el moment més crític de la pandèmia, el passat mes de març i abril, van ser metges de família els que van anar a reforçar els hospitals o es van ocupar dels hotels sanitaris. Ara la situació es presenta a la inversa. Bartolozzi creu que s’han de trobar més metges de primària i, si convé «que els portin dels hospitals o d’allà on sigui». El moment és crític i es veu agreujat, encara més, en aquells CAPs que no tenen les infraestructures i els espais adequats i que ni tant sol poden fer circuits bruts i nets per atendre els pacients.

    Falta de coordinació en el rastreig de casos

    Encara a l’espera de l’arribada dels nous ‘gestors covid’ anunciats pel Departament de Salut, que faran tasques de seguiment de contactes, els professionals sanitaris denuncien la manca de coordinació amb els rastrejadors de Salut. «Nosaltres ens dediquem a fer rastreig dels convivents dels pacients. La resta de contactes els apuntem i esperem que algú els truqui, però tampoc tenim la certesa que s’estig ui fent bé. No sabem res. Com a rastrejador, no tinc consciència que s’estigui fent el rastreig de manera adequada», explica Vives. Segons Blanca de Gispert, a la pràctica, el que s’acaba fent és que els pacients contacten directament amb els seus contactes i després eels professionals dels ambulatoris els fan el seguiment.

    Per Bartolozzi, el principal problema que hi hagut ha sigut la manca de previsió de l’administració sanitària. «S’ha fet tot de manera improvisada, sense planificació i de manera reactiva», afirma. Considera que els nous ‘gestors covid’ ajudaran a organitzar el seguiment dels contactes, però que, a la pràctica, la feina serà la mateixa. «Tindrem els contactes endreçats, però el seguiment de símptomes, les exploracions oportunes i els tràmits referents a les baixes aniran a càrrec dels professionals dels CAPs».

    Més recursos i personal

    Blanca de Gispert insisteix en que a l’atenció primària calen més recursos econòmics i humans, calen més professionals. «No pot ser que se’ns demani fer tot això a cost zero» indica. En el fons, diu, és el que sempre han  reclamat des de l’atenció primària: «Més recursos, més personal i també un paper més central de l’atenció primària dins del sistema de salut pública».

    A Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «La primària, des de sempre, és esquelètica, és l’oblidada de les administracions i està abandonada completament en previsió de recursos», explica Bartolozzi. Segons ella, la tasca que fan els professionals de la primària és invisible. «La feina silenciosa i quotidiana dels milions de consultes dels equips d’atenció primària no llueix als polítics, com si ho fan els descobriments dels grans hospitals».

    Davant els rebrots recents de COVID-19 que han tornat a portar al límit els Centres d’Atenció Primària, el sindicat Metges de Catalunya insta la conselleria a reforçar amb personal i recursos els dispositius de salut comunitària per evitar que s’acabin convertint en centres exclusius d’atenció al coronavirus. Segons Bartolozzi, el que està passant actualment amb l’atenció primària és la «crònica d’una mort anunciada».

  • «Sense una atenció primària i una salut pública forta, la nova onada del virus serà igual o pitjor que la primera»

    Pedro Gullón (Madrid, 1988) és epidemiòleg i especialista en medicina preventiva i salut pública i Javier Padilla (Madrid, 1983) és metge de família. En plena pandèmia del coronavirus, han escrit el llibre Epidemiocracia: Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo, editat per Capitán Swing. El llibre reflexiona al voltant de la pandèmia del coronavirus però també sobre les pandèmies passades i les causes i els contextos socials i polítics que propicien el sorgiment d’aquestes. La principal tesi que defensen els autors és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. «Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir el coronavirus, perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. A més, tenen major vulnerabilitat mèdica», assenyala Gullón.

    El llibre apareix el juny de 2020 amb l’impacte de la COVID-19 però, feia temps que anàveu amb la idea d’escriure una cosa així?

    Javier Padilla: El llibre va ser un encàrrec editorial del dia 10 de març, quan això començava a posar-se malament. El dia 13 ja teníem un esquema, sempre mirant a la idea que no fos un llibre de la conjuntura, sinó mirant a epidèmies passades, escrit en el context en què estem però plantejant també cap a epidèmies futures.

    Pedro Gullón: Acostumem a dir que és un llibre sobre el coronavirus però no temàticament. No volem que sigui un llibre sobre el coronavirus sinó sobre totes les epidèmies i sobre tot el que ha anat passant. De fet, moltes coses i informació són pensaments que ja anàvem arrossegant d’abans, la qual cosa facilitava molt la tasca. En una situació normal, escriure un llibre en tres mesos és pràcticament impossible, però molta informació i idees ja les teníem.

    Una de les idees que defenseu és que les pandèmies són més problemes socials que mèdics. Per què? Quins són, en aquest sentit, les causes de la pandèmia?

    J: Aquesta idea va també lligada a la idea que les malalties són més problemes socials que mèdics, en termes generals o, almenys, pel que fa a les causes. Podríem al·ludir a tres causes fonamentals per veure d’on sorgeixen situacions com les pandèmies actuals. D’una banda, l’increment de la invasió d’ecosistemes, que s’ha produït molt especialment en els últims quaranta anys, en els anys vuitanta, que es produeix una intensificació dels processos de contacte entre humans i animals que potser no es donaven prèviament i que afavoreixen l’aparició de malalties en humans. D’altra banda, un tema més d’expansió com seria la popularització dels transports massius a grans distàncies, no solament pel turisme sinó per temes relacionats amb els negocis. I després hi ha un aspecte relacionat més amb la resposta que donem, que és la comptant pressió sobre els sistemes públics de salut, que fa que hi hagi països en els quals es dificulta la capacitat de resposta a situacions com l’actual. Serien tres aspectes fonamentals que ajuden a veure una mica el marc.

    P: Volem allunyar-nos del determinisme. Això que hem anomenat en el llibre ‘substrat epidèmic’, que es resumeix en aquests tres factors que ha explicat el Javier, és com entenem que sorgeixen les pandèmies a partir dels anys vuitanta i més específicament en el segle XXI. Però pandèmies, n’hi ha hagut i n’hi ha ara i n’hi haurà, i cadascuna té el seu context específic i el seu propi substrat epidèmic.

    Una altra de les tesis principals del vostre llibre és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. Què us porta a sostenir aquesta idea quan el que hem sentit aquests mesos és que el coronavirus no entén de classes socials?

    P: La idea de mostrar que el virus no entenia de classes socials partia d’una premissa que és positiva, que és mostrar la interdependència i la vulnerabilitat humana cap a la malaltia, però estava ignorant gran part de la figura. Això ho podia dir igual un futbolista de Reial Madrid en un xalet de 300 m², on si un era positiu podia aïllar-se bé de la família, i l’escoltava de la mateixa forma una caixera de supermercat que ha de seguir treballant durant el confinament, veient a persones tot el dia, i tornant a casa i segurament havent de seguir cuidant d’un familiar i convivint en un pis de 40 m² 5 o 6 persones. Si analitzem aquestes característiques podem veure, doncs, com el virus sí que entén de classes socials i això és a tres nivells. Un d’ells és la susceptibilitat més gran a contraure la malaltia. Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir-la perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. El segon és que, a més, tenen major vulnerabilitat mèdica. Qui són les persones que tenen més vulnerabilitat en termes de possible mortalitat o conseqüències més negatives? Doncs les persones que tenen una malaltia pulmonar obstructiva crònica, les persones amb diabetis, malalties cardiovasculars… Curiosament, totes aquestes malalties segueixen un patró social, de manera que les classes menys benestants també tenen més risc a agafar la malaltia, a les conseqüències mèdiques de la malaltia i també més risc a les possibles conseqüències econòmiques de la crisi derivada de la pandèmia. El virus entén de classes socials a molts nivells.

    La crisi sanitària de la COVID-19 està generant una important crisi econòmica i social. Una precedeix a les altres o estan totes interrelacionades?

    J: En el llibre fem referència al concepte de ‘crisi matrioska’, com unes dimensions de la crisi que contenen altres. Sí que podem dir que hi ha una certa concatenació o cronologia de com hem anat entenent-les, però totes estan relacionades. Sí que és cert que primer hem passat per una crisi sanitària, després s’ha parlat de l’impacte que tindria la crisi econòmica posterior, i ara també hi ha certes anàlisis que inclouen també l’existència d’una crisi ecològica que travessa totes les altres, inclosa amb una crisi de cures que s’ha fet molt evident en l’època del confinament. Però això no vol dir que tinguin una cronologia, sinó que s’estan relacionant en tot moment entre si. Crec que és molt important ser conscients que no podem donar només una resposta sanitària a una crisi com la de les circumstàncies actuals, perquè llavors estaríem menyspreant la necessitat de resposta econòmica, social, ecològica… la resposta ha de ser completament transversal, amb efectes que interaccionin amb la crisi ecològica, la crisi social, amb la crisi de cures… perquè si no, ens quedarem amb una resposta molt superficial i que, a més, acabarà impactant de manera preferent només en sectors molt concrets de la població.

    És difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci  millors persones.

    També es comenta que hi haurà un abans i un després de la COVID-19. Pot la pandèmia comportar un canvi profund en les estructures econòmiques i socials?

    J: L’altre dia vaig llegir una entrevista a Naomi Klein on deia que no és que situacions com l’actual per se fossin elements de canvis d’època, però que els canvis d’època es donaven en situacions com l’actual. És clar que res canviarà només pel que ha passat, però s’obre un escenari de canvi i això sembla indubtable. No hauríem tingut un ingrés mínim vital a l’estat espanyol si no hagués produït la pandèmia. D’aquesta manera, es pot evidenciar que hi ha coses que estaven presents per poder canviar. El que passi en l’àmbit europeu serà un element bastant determinant de fins a quin punt ens pot influir en les nostres vides diàries els canvis posteriors que tinguin lloc. Després, hi ha altres elements que estan relacionats amb el tema dels transports. Sembla que hi ha discursos que vaticinen un canvi total en els elements del turisme. El turisme com a element de consum, el turisme massiu, canviarà, perquè l’emergència ecològica en la qual ens trobem farà que canviï. Una altra cosa és que hagi de canviar per això o que seguim alimentant-ho fins a un moment en el qual hagi de canviar per circumstàncies materials més notables. Jo no seria tan determinista de relacionar la COVID-19 com a element de canvi; sí que seria més determinista en relacionar la COVID amb l’espai en el qual pot ocórrer un canvi, o no.

    P: De fet, fent referència a un dels mantres que també es diu, que és que ‘aquesta crisi ens farà millors’, una frase que sol repetir en Javier en algunes entrevistes és que és difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci millors persones.

    Tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies.

    El confinament va millorar la qualitat de l’aire, fet que es va notar en el medi ambient. Haurem après la lliçó o això haurà estat només un miratge?

    J: Mentre no canviïn les causes fonamentals, que són les que fan que estiguem en un model econòmic concret, no canviarà res. Jo crec que tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies. Crec que cal pensar en futurs que vagin a part de grans xocs d’aquest tipus, perquè són futurs que, a més, ja s’estan plantejant. Sí que és cert que una situació com l’actual pot obrir la finestra a una situació més favorable, però les propostes ja hi eren.

    P: És que, de fet, si no atenem aquestes propostes, la ‘nova normalitat’ s’assembla a la vella normalitat però amb mascaretes, sense cap mena de canvi més enllà. En el llibre parlem també de la qualitat de l’aire. Hi ha moltes opcions polítiques que es duen debatent des de fa temps respecte a un urbanisme saludable. Ara potser hauríem d’aprofitar aquesta oportunitat per treure-les al debat públic. Ara és el moment de treure totes aquestes batalles que es portaven parlant des de fa temps.

    La gestió política de la crisi sanitària de la COVID-19 ha estat diferent en els diferents països. Penseu que les actuacions unilaterals són eficaços o hagués estat millor un abordatge multilateral?

    J: Jo crec que no hi ha un abordatge unilateral real, perquè encara que hi hagi una certa il·lusió que cada un té sobirania per fer el que vulgui, a la pràctica no és així. S’han vist casos com el de Suècia, per exemple, en què es va decidir prendre una mesura diferent dels altres. Pensaven que anaven a tenir capacitat per mantenir l’activitat econòmica, però en un món globalitzat en el qual hi ha una interconnexió entre els diversos actors, si els actors paren, tu també has de parar, perquè estàs pedalant sense cadena, per dir-ho d’alguna manera, no vas enlloc. El que està clar és que si es pensa en àmbits com la Unió Europea o l’Organització Mundial de la Salut com a àmbits amb capacitat de governar i de desenvolupament de polítiques comunes, aquestes institucions s’han de posar en relleu en situacions com aquestes. L’OMS ha sortit malparada d’aquesta pandèmia, no tant per les seves mesures o no mesures, sinó perquè la gent ha vist que és una entitat amb molt poca capacitat d’execució.

    Jo crec que la unilateralitat en realitat no existeix, sinó que el que fan els països és intentar navegar dins d’aquestes interconnexions, intentant adaptar la resposta majoritària al context propi. Però la majoria de les respostes que s’han donat en els diferents països han estat relativament similars, és a dir, cadascú ha tancat part de l’activitat econòmica, l’ha anat obrint quan ha cregut que la situació estava millor… i després, aspectes comuns com la circulació de persones en els diferents països s’han anat pactant. Així que jo crec que l’entorn material d’interdependència i connexió entre les diferents regions és el que ha fet que la resposta no sigui tan unilateral com pugui semblar i com alguns països han intentat vendre.

    Seguint aquesta mateixa línia, amb el que comentaves de l’OMS, creieu que calen estructures internacionals més forts i potents?

    P: Està clar que el paper de l’OMS ha deixat bastant de desitjar, en el sentit de quina capacitat té per coordinar. Ja no només pel que fa a la capacitat executiva, sinó en la cooperació entre els països i l’ajuda humanitària necessària en la resposta al coronavirus o en intentar que la resposta sigui ja no només amb elements comuns, sinó amb justícia global. Hem arribat al moment en què més necessitàvem en el món l’OMS, perquè tenim un sistema global que genera pandèmies, però que després no és capaç de respondre globalment a elles. Arribem a aquest moment amb una OMS molt afeblida i que surt, a més, ferida gairebé de mort, quan una de les potències mundials més importants, com són els Estats Units, decideix retirar tot el seu finançament i veiem com, de mica en mica, aquest finançament públic, que té l’element de control democràtic i rendició de comptes, és substituït per capital privat.

    Ens hem trobat amb una emergència sanitària certament, però, en realitat hi ha emergències cada dia en moltes parts de món, ja siguin de pobresa, econòmiques, mediambientals o de drets humans.

    J: En el cas del coronavirus penso que hi ha dues singularitats. D’una banda, l’escala. Quan va ocórrer l’epidèmia de l’Ebola va ser un problema que ens va incumbir només en el moment en què va saltar les fronteres i va arribar a Europa, Estats Units… per l’altra, el que està clar en aquest cas és que s’ha produït una saturació dels serveis. Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països. Aquesta és una cosa molt notable. No vol dir que no hi hagi grans emergències socials que tinguin impacte en la salut, però tenen capacitat per saturar societats, diguéssim, no serveis. La taxa de pobresa que tenim a Espanya, per exemple, segurament tingui a llarg termini una repercussió en la població tremendament elevada. La singularitat de la pandèmia és que ha vingut ràpidament, de cop arriba i satura els sistemes sanitaris, i tenim molt poques eines per enfrontar-nos a ella. Contra la pobresa sí que tenim eines per fer-ho, una altra cosa és que no es duen a terme. Contra això no teníem eines per fer-hi front més que quedar-nos a casa nostra. La repercussió que ha tingut això sobre la mateixa dinàmica del sistema ha estat tremendament forta.

    Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països.

    En el llibre parleu de l’era de l»Antropocè’, l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial. La capacitat de transformar els ecosistemes per part dels éssers humans és l’element característic de la nostra època històrica?

    P: En el llibre intentem allunyar-nos d’aquesta frase que s’ha repetit tant aquests mesos, que diu que «el virus som nosaltres», l’ésser humà. Aquest punt de vista ecologista ha estat una anàlisi que han fet moltes persones, que diuen que hi ha una relació amb la crisi ecològica i la crisi que vivim ara. En el llibre intentem virar del concepte ‘antropocè’, des del qual és l’ésser humà el que modifica l’entorn, al concepte ‘capitalocè: és l’ésser humà, sí, però amb les circumstàncies econòmiques i el sistema econòmic existent, en aquest cas el capitalisme, el qual provoca aquesta situació d’invasió d’ecosistemes, que vénen accelerades des dels anys vuitanta, quan els pactes de Washington i el nou liberalisme provoca una acceleració encara més alta de l’economia. En el context actual, les pandèmies no es poden intentar analitzar sense plantejar-les des del sistema econòmic en el qual vivim els éssers humans, aquest ‘capitalocè’.

    Pel que fa a l’atenció primària, creieu que s’ha fet prou per potenciar-la durant aquesta crisi?

    J: L’atenció primària té una crisi que no és conjuntural, és estructural, des de fa dècades. Està clar que el que no s’ha fet en una situació de crisi és canviar la tendència del que s’ha anat fent en les dècades anteriors. Sí que crec que, almenys en la part final de la crisi, hi ha hagut una certa revalorització del seu paper i un cert reconeixement i presa de consciencia de que sense una atenció primària forta, el sistema no va enlloc. Però bé, és que salut pública i atenció primària, que són els punts centrals des d’on s’hauria d’aixecar la resposta al coronavirus des d’un sistema de salut com el nostre, són els sectors que més retallades han sofert en l’última dècada. Llavors, és lògic que la resposta que hagin pogut donar hagi estat més debilitada. Està clar que sense una atenció primària i una salut pública forta tornarà a venir una nova onada del virus que serà igual o pitjor que l’anterior.

    Recentment, parlant amb companyes de Barcelona, em van comentar que estaven molt emprenyades perquè estaven fent que elles fessin l’estudi de contactes, a més d’estar atenent els casos de COVID, les patologies habituals, les patologies que s’han agreujat amb el confinament i les que estan sorgint ara amb la crisi econòmica posterior a la sanitària. Està clar que l’atenció primària seguirà fent aigües, seguirà aguantant com pugui. Hi ha coses que s’han anat millorant, com és la capacitat diagnòstica en l’atenció primària o el nombre de personal en salut pública, però segueix sent insuficient amb la situació actual.

    P: En el llibre parlem de potenciar l’invisible i flexibilitzar el rígid. Potenciar l’invisible és potenciar l’atenció primària i la salut pública com a valors propis de sistema, entendre que el nostre sistema nacional de salut ha de pivotar sobre ells. I flexibilitzar el rígid és perquè creiem que hauríem també de fugir de muntar llits d’UCI només perquè hi ha hagut moments en alguns llocs d’Espanya on s’han saturat els llits UCI; no tenim per què tenir un sistema de pandèmia per a moments que no són de pandèmia. El que hem de tenir és un sistema hospitalari que sigui prou flexible perquè en moments de pandèmia pugui transformar-se. Això és una cosa que s’ha fet, de manera caòtica, quan hospitals de Madrid i Barcelona han triplicat els llits d’UCI. Nosaltres proposem que més que fer-ho de forma desordenada, provocant una càrrega en els professionals, emocional i de treball enorme, que això sigui part d’un procés organitzat. Que quan hi hagi augment de demanda siguem capaços de transformar diferents llocs per tenir aquesta capacitat de llits davant un augment de casos. I esperem que potenciant l’invisible mai arribi a ser de la mateixa manera que ho va ser el març.

    Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu.

    ¿Quin escenari creieu que pot haver-hi respecte a l’accessibilitat de la vacuna? Es parla que es necessiten mínim dos anys per poder abastir a tota la població.

    J: El primer serà veure de quina vacuna estem parlant, quant triga a sortir una vacuna que sigui efectiva, segura… en segon lloc, està en joc tot el tema relacionat amb la propietat intel·lectual. Si la majoria dels esforços econòmics relacionats amb les vacunes s’estan fent des de proveïdors públics, no pot ser que paguem el mateix preu que si fos una inversió totalment privada. I després, ja entraríem en temes de producció, que segurament serà el factor limitador fonamental i que caldrà veure quants països tenen capacitat per posar indústria pública a treballar-hi o que les indústries privades es puguin posar al servei del que és públic per treballar per a aquesta producció.

    Per altra banda, hi ha un punt fonamental que és que, tenint en compte que parlem d’una pandèmia, l’ideal i lògic seria anar a escenaris de justícia global, que el que féssim fos determinar quins països i quins grups de persones en aquests països han de tenir un accés preferent segons diversos criteris, com la gravetat de la malaltia, la repercussió que pugui tenir la pandèmia sobre economies locals, etc. I determinar dins d’un propi país si s’han de vacunar primers els treballadors essencials, la gent gran… A escala global, jo crec que no és el desitjable i és el que hauríem d’evitar, però si haguéssim de fer d’endevins, segurament podem afirmar que anem a un escenari de dues velocitats: una velocitat que serien els països de renda alta i renda mitjana-alta (Unió europea, Japó, Xina, EUA, Austràlia…), que farien una captació inicial de la vacuna, i després els països de renda baixa o mitjana-baixa. Segurament, l’OMS o altres institucions supranacionals intentarien que no fos així, però ja hem vist com funcionen països com els Estats Units, intentant comprar tractaments com el remdesivir. Aleshores, encara que potser Perú tingui una necessitat major de la vacuna que la que pugui tenir Holanda, està clar que Holanda no deixarà que sigui Perú qui accedeixi de forma preferent a ella, perquè Holanda no rendeix comptes davant la ciutadania del Perú ni cap institució global, sinó que rendeix comptes davant dels seus ciutadans. Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu, com ha passat amb els equips de protecció individual, els reactius per a tests, o tots els diferents episodis d’aquesta primera temporada de pandèmia que estem vivint.

    P: Jo voldria afegir un punt d’incertesa. Sembla que hem donat per fet que tindrem una vacuna, però caldrà veure, primer, si tenim una vacuna i, després, l’efectivitat que té aquesta vacuna. Si mirem epidèmies passades, encara no tenim una vacuna per al VIH, la SARS mai va tenir vacuna, la vacuna de l’Ebola tampoc va arribar… És veritat que hi ha una situació en què ja tenim vacunes en prova, però hem de tenir en compte sempre que aquests processos científics són llargs i que, de vegades, no donen el resultat esperat. És molt probable que la primera vacuna que surti, si és que surt alguna, tingui una efectivitat limitada. Crec que també pot ser problemàtic quan posem totes les esperances en un element únic que pot ser que no arribi. Per això hem de seguir actuant amb les eines que tenim ara.

  • El testimoni d’en Davide: «Viure al carrer és molt dolorós i deixa moltes seqüeles»

    «M’aixecava cada dia a les set del matí i recorria uns vuit quilòmetres a peu per poder dutxar-me i menjar», relata el Davide Andreoli. Va estar vivint als carrers de Barcelona durant més de vuit anys i ara, gràcies a l’ajuda de la Fundació Arrels, té un sostre on acollir-se. Explica que adaptar-se a tenir una casa després d’haver estat tants anys vivint al carrer no és gens fàcil. «Em va costar molt adaptar-me a tenir un llit, al principi dormia al sofà perquè, si no, no podia dormir. Encara ara, després d’un any, dormo amb la llum encesa, perquè estava acostumat a dormir amb la llum de les faroles a la cara».

    Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels, realitzat el passat 14 de maig, 1.239 persones viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. I la xifra no ha fet més que augmentar amb els anys. Calculen que en els darrers dotze anys, el nombre de persones que dormen al carrer ha augmentat en un 80%. Així ho recull la Fundació Arrels a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, un estudi realitzat a partir d’entrevistes a més de 1.400 persones sense llar durant els darrers quatre anys.

    Des de l’entitat denuncien que el nombre de persones que dormen al carrer és tan sols «la punta de l’iceberg», perquè el cens que elaboren no arriba a cobrir la totalitat de la superfície de Barcelona i hi ha persones que no volen parlar i no volen donar les seves dades. A més, el sensellarisme no només inclou les persones que dormen al carrer. Segons Arrels, actualment hi ha 4.200 persones sense llar a la ciutat de Barcelona, 2.171 d’aquestes estan allotjades en recursos públics i privats i 836 viuen en assentaments – solars, fàbriques, locals en desús -, un 93% més que l’any 2015.

    «Viure al carrer no és viure. Comences a pensar i a pensar i caus dins d’un pou del qual no pots sortir», explica el Davide. «Pateixes molt. Viure al carrer comporta molt dolor interior, i això et produeix moltes seqüeles», afegeix. Remarca que el pitjor de viure al carrer és la soledat. «Estàs sol davant el món sencer, ningú t’estima... això és el més dur».

    L’efecte de la COVID-19

    Amb la pandèmia de la COVID-19, les persones que viuen al carrer s’han fet més visibles, ja que no es podien confinar. També tenien dificultats per poder seguir les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Davant l’emergència sanitària, l’Ajuntament de Barcelona va habilitar més de 600 places que han acollit persones que viuen al carrer i persones que vivien en habitacions i albergs però que s’han quedat sense allotjament amb l’estat d’alarma. D’aquestes 600 places, 160 es mantindran fins a finals d’any i la resta tancaran al setembre.

    Des de la Fundació Arrels es mostren preocupats per què passarà amb les persones que no tindran on anar quan tanquin els equipaments de l’Ajuntament. «Esperem que a aquestes persones els hi donin solucions i que no s’incrementi el nombre de persones que viuen al carrer», assenyala Ferran Busquets, director de l’entitat. Per altra banda, remarca que hi ha moltes persones que no s’han acollit a aquestes places i que han preferit seguir dormint al carrer. «Hi ha persones que tenien por a contagiar-se en espais massificats com el de la Fira de Barcelona», explica.

    Aquestes persones que no han tingut un lloc segur on confinar-se han quedat més exposades al coronavirus i també a situacions d’abusos i agressions. Des d’Arrels expliquen que durant les setmanes del confinament total, tres persones que viuen al carrer van ser assassinades, una persona va morir a causa d’una baralla i una cinquena va morir de manera accidental. A més, també es van registrar diverses sancions a persones sense llar per no estar confinades quan, òbviament, no tenien manera de fer-ho.

    A més, especialment durant les primeres setmanes de confinament, hi ha hagut dificultats per cobrir les necessitats bàsiques de les persones que viuen al carrer, ja que una vintena de recursos per dutxar-se, menjar i descansar han hagut de tancar des de l’inici de l’estat d’alarma perquè no podien complir amb les mesures de seguretat o perquè no tenien suficient personal, ja que hi havia hagut contagis. A això se li ha sumat que durant el confinament van haver de tancar parcs públics, caixers i altres espais on les persones podien resguardar-se a la nit, de manera que les persones sense llar s’han vist obligades a canviar el seu lloc habitual per dormir.

    Les persones sense llar, cada vegada més joves

    L’informe presentat per la Fundació Arrels indica que gairebé la meitat de les persones que viuen al carrer tenen entre 36 i 55 anys i que en els darrers anys ha augmentat el nombre de persones d’entre 16 i 25, que representa actualment el 13% del total. «Aquest increment de persones joves es deu a la complicada situació en què es troben joves tutelats quan compleixen els 18 anys i es queden fora del sistema de protecció, sense que se’ls ofereixi una solució per a poder desenvolupar la seva vida», explica Busquets.

    Respecte a l’origen d’aquests joves, Arrels destaca que tres quartes parts de les persones d’entre 16 i 25 anys han migrat des de països extracomunitaris. Únicament el 5% són nascuts a l’estat espanyol i un 17% són persones migrades des de països comunitaris. Per aquest motiu, des de l’entitat assenyalen que haver migrat és un factor estructural de vulnerabilitat i exclusió, de manera que ser migrant esdevé un risc.

    L’impacte en la salut

    Viure al carrer té un impacte molt gran en la salut i en la vulnerabilitat de les persones. Segons assenyala Ferran Busquets, viure al carrer pot suposar que una persona vegi reduïda la seva vida fins a vint anys de mitjana. «A partir dels sis mesos d’estar vivint al carrer, es dispara la vulnerabilitat de la persona», explica Busquets. Ateses les dades d’Arrels, entre les persones que fa entre 5 i 7 anys que viuen al carrer un 40% estan en situació de vulnerabilitat alta.

    Segons l’informe de l’entitat, gairebé vuit de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana, que indica que necessiten una intervenció social des de serveis especialitzats. D’entre els grups de població amb una vulnerabilitat alta destaquen les persones de més de 65 anys, la meitat de les quals es troben en una situació de vulnerabilitat alta, i les persones d’entre 16 i 25 anys.

    A més, un 32% de les dones i un 28% dels homes que viuen al carrer afirmen tenir algun tipus de malaltia crònica. En els últims anys, també ha augmentat el nombre de persones que viuen al carrer que afirmen tenir una malaltia o trastorn mental que els impedeix viure de manera independent: d’un 4% el 2016 s’ha passat a un 9% el 2019. Entre les persones en situació de vulnerabilitat alta la xifra és molt més elevada i s’ha doblat: d’un 15% el 2016 a un 32% el 2019.

    Pel que fa al gènere, l’informe assenyala que les dones que viuen al carrer tenen, proporcionalment, una vulnerabilitat més elevada que els homes. Una dona de cada quatre té vulnerabilitat alta. En aquest sentit, l’entitat remarca que les dones sense llar pateixen una exclusió residencial menys visible, perquè abans de viure al carrer, «acostumen a buscar altres alternatives, com pisos sobreocupats, okupació d’habitatges buits, acolliments temporals o acolliment per part de familiars i amics». Busquets remarca que tenir una xarxa és molt important. «El suport és fonamental. A mesura que es van trencant els lligams que van aguantant a la persona, aquesta cau. Els que tenen la sort de tenir una xarxa poden no arribar al carrer», destaca el director d’Arrels.

    Sortir del sensellarisme

    «Sempre he dit que del carrer se’n pot sortir, però has de voler-ho molt», assenyala el Davide. «El primer pas és tenir un sostre, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme. Després també és important conèixer gent, tenir amics… tenir una xarxa que t’ajudi a tirar endavant», explica. Ara col·labora com a voluntari amb la Fundació Arrels que, segons diu, s’ha convertit en la seva «família». «Treballo aquí perquè vull ajudar a la gent que ho ha passat tan malament com jo. Vull contribuir al canvi i servir-los d’ajuda», explica el Davide.

    Segons Ferran Busquets, el punt principal per revertir una situació de sensellarisme és l’habitatge. «Aquest és el punt de partida, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme», remarca. A curt termini, des de l’entitat es proposa obrir espais petits als barris per acollir persones sense llar que s’adaptin a les necessitats de les persones usuàries. «S’ha de tenir un coneixement profund de les persones que viuen al carrer i a partir d’aquí, veure com es pot abordar cada situació. Calen solucions específiques per dones, per joves, per persones que fa molts anys que viuen al carrer i tenen una salut molt deteriorada… cal un donar-hi un suport molt particular en funció de la realitat de cada persona», conclou.

  • Josep Tabernero: «La inversió en recerca a Catalunya i a tot l’estat espanyol és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir»

    El Premi Nacional de Recerca, que atorga el Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), reconeix enguany la tasca del Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Tabernero destaca que la recerca clínica aplicada està molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer, sinó en altres especialitats. Tot i això, considera que la inversió destinada en recerca no és suficient. «Hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors», sostè.

    El Premi significa un reconeixement a la seva tasca i la del seu equip. Constitueix un estímul?

    Els premis sempre acaben en una persona, però jo crec que és un premi a tots els investigadors de biomedicina i a tots els professionals de l’àrea d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. La feina que fem no és només tractar els malalts sinó que, a través de la recerca, intentem millorar el pronòstic de les malalties o més ben dit, en totes les vessants, millorem la prevenció, el diagnòstic i els tractaments.

    Vostè, concretament, ha fet recerca en el camp dels tumors gastrointestinals i les teràpies moleculars. Han pogut desenvolupar teràpies adequades per aquest tipus de tumors?

    La veritat és que sí. El panorama amb els vint-i-dos anys que porto a la Vall d’Hebron ha canviat molt en moltes malalties, com el càncer de còlon o el càncer gàstric. No tan, per exemple, en el càncer de pàncrees, però sí que és veritat que també desenvolupem medicaments en altres malalties. L’altre dia fèiem un càlcul una mica retrospectiu i en un període de deu anys amb estudis que s’han fet aquí hem contribuït a trenta aprovacions noves de medicaments per malalties diferents i això és important. Posant-ho en perspectiva sí que hem contribuït a millorar els tractaments especialment en aquest grup de tumors digestius.

    Quines millores comporten per als pacients les teràpies moleculars?

    La primera és l’augment de la supervivència en malaltia avançada. A vegades, això es trasllada també en augment de la curació però, en qualsevol cas, incidim també, de manera molt important en l’augment de la qualitat de vida. El que tenim són un seguit de tractaments que són menys tòxics perquè són més precisos i, per tant, tenen menys efectes secundaris. En aquest sentit, realment aconseguim un doble efecte, no només fixant-nos en millorar la supervivència, sinó també la qualitat de vida dels malalts.

    Aquestes teràpies o els medicaments que se’n derivin, són accessibles a tots els pacients oncològics?

    En el nostre entorn és així, els malalts tenen accés a aquests medicaments. Quan els tractaments estan en fase d’experimentació, depèn del fet que els pacients tinguin criteris per entrar en un estudi clínic. Alguns malalts, perquè tenen una altra malaltia o estan prenent algun medicament que contraindiqui el fet de poder rebre aquesta teràpia i un tractament més experimental, no es poden beneficiar d’aquests estudis clínics.

    Quins són els criteris que s’han de complir?

    Els criteris pe rebre aquests tractaments primer de tot són clínics, que un malalt estigui en un bon estat general, que la resta de l’organisme funcioni mitjanament bé, tant en proves cardíaques o respiratòries. En alguns estudis que ja són més específics, perquè estan dirigits a alguna alteració determinada, el malalt ha de ser tenir alguna alteració precisa en el seu tumor. Hi ha sempre uns criteris d’inclusió que s’han de mirar molt acuradament per si el malalt els té o no.

    Quines són les principals línies de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia?

    Les principals línies de recerca, com que és una recerca aplicada molt al malalt, sempre està molt fonamentada, en primer lloc, en contestar preguntes que venen d’avaluar de manera diària als malalts. Per exemple, ajudar a la subclassificació de malalties molt freqüents. Nosaltres hem contribuït molt a definir el càncer de pulmó, càncer de mama, de pròstata… no són una sola malaltia, sinó que són moltes altres malalties.

    En segon lloc, el que fem és estudiar com funcionen els medicaments en cada tumor i estudiar també el que en diem els mecanismes de sensibilitat i de resistència, és a dir, quan un tractament no va bé, saber per què no va bé i preguntar-nos què podem fer perquè torni a anar bé combinant-lo amb altres medicaments.

    En tercer lloc, hem contribuït molt a crear models de laboratori que repliquin més la realitat tumoral dels malalts. Hem fet models amb ratolins als quals els posem un fragment del tumor del malalt i això ens ajuda molt a determinar perquè van bé o perquè van malament determinats tractaments. Si no tenim aquests models, si fem servir els models clàssics del laboratori, són models molt artificials i a vegades ens poden donar conclusions equivocades. També hem contribuït amb el big data, en col·laboracions amb altres centres, per poder tenir moltes dades de molts malalts i poder fer aquestes subclassificacions.

    I per últim, i potser més important, ens movem en el camp de la recerca clínica innovadora, en tenir estudis respecte de la primera vegada que dones un tractament a una persona i que són molt importants. Hem estat donant, per exemple, medicaments d’immunoteràpia sis o set anys abans que s’aprovés el primer tractament. Això és molt important perquè hi ha malalt que s’han curat de la malaltia quan d’altra manera no haguessin tingut aquesta oportunitat perquè són medicaments que no s’estaven comercialitzant encara.

    Com veu l’estat de la recerca científica a Catalunya en l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la vida? En podem estar satisfets?

    Jo crec que en podem estar satisfets. Sempre pots demanar més, però podem estar satisfets perquè el sistema sanitari i de recerca que tenim és bo. Això fa que, per exemple, si els malalts de qualsevol lloc del territori tenen alguna possibilitat de fer algun estudi clínic, com que hi ha molt bona relació en tots els centres de Catalunya poden tenir-hi accés. Perquè visitem al malalt, ens comenten les històries clíniques… i això fa que aquesta recerca clínica aplicada estigui molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer sinó en general, tot i que potser en el camp del càncer està més avançada. Dit això, com a país, en una consideració més global, tan en l’àmbit de Catalunya com en tot l’estat espanyol, la inversió en investigació i recerca és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir i hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors.

    La recerca de frontera a Catalunya està, en general, molt internacionalitzada. Amb quins altres grups i hospitals treballen conjuntament?

    La recerca, per definició, és global, és internacional, no té fronteres, i més encara si és una recerca d’alta qualitat. A Europa destacaria sobretot els centres que constitueixien el Cancer Core Europe, com l’Hospital Gustav Roussy de París, la Universitat de Cambridge, el Netherlands Cancer Institute a Amsterdam, la Universitat d’Heildelberg a Alemanya o el Karolinska a Suècia. A escala americana treballem amb els centres de càncer més prestigiosos, el Dana-Farber Cancer Institute de Boston, el MD Anderson Cancer Center de Houston, el Memorial Sloan Kettering de Nova York o la Universita de Califòrnia…treballem amb centres molt punters.

    En medicina oncològica, la prevenció sembla que ha de tenir un paper destacat. Hi ha suficients programes de prevenció i detecció precoç?

    La prevenció és una àrea poc estudiada, que la majoria de centres estem incorporant tardanament, però és una àrea fonamental. Si calculem que entre un 40 o un 45% dels tumors es podrien prevenir, ja no dic diagnosticar precoçment sinó prevenir, està clar que és important que es puguin estudiar bé aquestes àrees de prevenció. Honestament, jo crec que anem tard en això, però pràcticament tots els centres ens estem posant també les piles en aquesta línia.

    La pandèmia actual és una mica una pregunta obligada. El Vall d’Hebron és un dels hospitals de més alt nivell i més importants de Catalunya. Arran de la COVID-19 va haver de capgirar en pocs dies tots els seus serveis i instal·lacions. Com valora la reacció del personal i en general del sistema sanitari de Catalunya davant la pandèmia?

    La reacció del personal de l’Hospital ha sigut molt bona, ens hem adaptat dia a dia a la situació, hem modificat àrees, hem creat llits d’intensius…el nostre hospital és un hospital de 1.000 llits i vam arribar a tenir 800 malalts de COVID-19 i, per tant, la resta d’àrees es van haver d’adaptar a això. I això ho vàrem fer tots els professionals, no només metges o infermeres, sinó també administratius, zeladors, personal de la neteja…van fer tots molta més feina. Pel que fa al sistema, crec que ha estat lent, a vegades, a reaccionar, però també és veritat que no hi ha cap manual de com gestionar això. L’última gran pandèmia va ser l’any 1918. S’hauria pogut ser més proactiu, però també és veritat que ningú s’esperava que pogués passar això.

    Respecte la població general, haig de dir que s’ha comportat molt bé, amb totes les dificultats que suposava per la nostra manera de ser tot el període de confinament…i ara continua comportant-se molt bé. Hi ha potser un 5% de la població que no ho fa, i això ens fa mal a tots, i aquests són responsables, a vegades, de forma desconeguda o coneguda, d’aquests rebrots que estem tenint. És important continuar dient que la població s’ha comportat i s’ha de comportar bé, perquè si no serà molt difícil que puguem controlar els rebrots. És molt important la col·laboració de la població; no és un problema del sistema sanitari, sinó de tota la societat i hem de continuar-ho fent de la millor manera possible.

    El sistema sanitari públic de Catalunya és millorable? Està adequadament finançat o les retallades dels darrers anys de la crisi econòmica l’han malmès de manera greu?

    El percentatge del PIB que es dedica a salut a l’estat espanyol és molt més baix que a altres països de la nostra dimensió, i això és una realitat. Per tant, hem de pensar-hi. Jo crec que aquí hi ha una altra cosa important i és que s’hauria d’invertir més en salut pública. És una de les àrees més descuidades i és molt important, en aquest cas per anticipar infeccions, però també en el cas de la prevenció del càncer. Sempre s’ha invertit poc, i és un bon moment per fer la reflexió i pensar si hem d’anticipar-nos i invertir més en aquestes àrees.

    Es donarà ara més valor social als avenços científics que ens serveixin per fer front a les malalties, ja sigui una pandèmia com la COVID-19, ja siguin els diferents processos oncològics?

    Jo espero que canviï. Canviarà perquè malauradament això durarà, hi haurà rebrots ara, a la tardor, la vacuna no estarà disponible fins a l’any que ve com a molt d’hora…ens obligarà a establir una reflexió sobre quines àrees prioritàries tenim per a dedicar-hi més recursos. No hi ha dubtes sobre això. Potser ens hagués agradat que això fos d’una altra manera, però les coses s’han d’agafar com venen i a partir d’aquí doncs fer-ho el millor possible.

    Vocacionalment, vostè combina l’assistència mèdica amb la recerca científica puntera. Ja ho volia fer quan va estudiar Medicina? Que el va portar a especialitzar-se en oncologia?

    A mi sempre m’havia agradat que les persones estiguin el millor possible, i quan comences a estudiar Medicina descobreixes les malalties i com tractar-les de la millor manera, sempre conservant la relació amb el malalt i la humanitat. Quan vaig haver d’escollir d’especialitat, vaig decidir escollir l’oncologia perquè encara hi havia molt per fer. Quan vaig escollir fer oncologia encara no s’havia seqüenciat el genoma humà, però ja s’anticipava que hi hauria una revolució del coneixement pel que fa al genoma humà i a les malalties tumorals. Hi havia tant a fer que em va impressionar molt tot el camp que tenia l’especialitat i, sobretot, el coratge i l’esperit de lluita que tenien els malalts. I volia fer aquest doble vessant: tant curar els malalts com treballar en la recerca per poder millorar el pronòstic d’aquestes malalties.

  • Els MIR de Madrid inicien una vaga indefinida per exigir unes condicions laborals dignes

    Els residents són metges en formació, però asseguren que treballen com si no ho fossin. «És un problema estructural. En principi, els hospitals haurien de funcionar sense nosaltres, ja que, tot i que fem tasques assistencials, estem en període de formació però, a la pràctica, moltes vegades depenen de nosaltres». És el testimoni de Diego Boianelli, resident de tercer any (R3) de medicina interna a l’Hospital Clínic Sant Carlos de Madrid i president del comitè de vaga. «He arribat a treballar 90 hores setmanals, més del doble d’una jornada habitual. Els residents cobrem al voltant de 1.000 euros nets al mes i ens veiem obligats a fer una gran quantitat de guàrdies per assolir un salari digne», explica.

    Davant la precarització en la qual es troben, residents de medicina de 20 hospitals de la Comunitat de Madrid van presentar el passat 22 de maig a la Conselleria de Salut una demanda de conveni col·lectiu amb 80 propostes per demanar unes millores en les seves condicions laborals. No va haver-hi resposta per part de l’administració, així que el 8 de juny van presentar un escrit posant com a data límit el 2 de juliol per arribar a un acord favorable; si no, convocarien una vaga indefinida. Tampoc van rebre resposta, així que van fer oficial la convocatòria d’una vaga a partir del dilluns 13 de juliol, en que també s’ha convocat una manifestació les 10.00 hores. «Simplement volem que ens escoltin i seure a negociar unes bones condicions laborals», remarca Boianelli.

    Els residents asseguren que amb la pandèmia de la COVID-19, hi ha hagut varis detonants que els han portat a una situació límit. Denuncien, per exemple, que no els comptaven com a baixa professional en el cas de contraure la malaltia i que la manca de protecció que tenien ha fet que fossin un dels col·lectius més contagiats d’entre els sanitaris. En les causes de l’elevat contagi de metges residents també assenyalen el factor dels ‘llits calents’, compartits en els diferents torns.

    A més, Boianelli explica que a molts companys residents que se’ls reubicava a altres espais de treball, com el pavelló d’Ifema o els hotels medicalitzats, se’ls prohibia fer guàrdies. «Estaven treballant en jornades interminables i sense possibilitat de fer guàrdies per a complementar el seu sou», afirma Boianelli. Assegura que és un problema que ve de sempre, però que amb la pandèmia s’ha intensificat. «Ho aguantes perquè et diuen que sempre ha sigut així, però també tenim dret a queixar-nos». Amb l’arribada del coronavirus, a més, no han entrat encara a treballar els residents de primer any, així que les seves guàrdies les han hagut de cobrir entre la resta de residents dels hospitals.

    El passat 22 de juny, el comitè de vaga, format per representants dels diversos hospitals, es va reunir amb la Conselleria de Salut, que els va negar la negociació del conveni col·lectiu que van presentar i els va notificar que les propostes serien establides per part de l’administració. També van demanar desconvocar la vaga, però els convocants es van negar perquè no els havien posat cap opció sobre la taula favorable. La tensió creixent es va intensificar encara més quan el passat 8 de juny la Conselleria de Salut va imposar uns serveis mínims del 100% a la vaga. Davant aquesta acció, els convocants van presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). «Ens volen rebentar la vaga i que això no arribi a res, però el que aconsegueixen és que estiguem més enfadats», explica Boianelli.

    El president del comitè de vaga assegura que molts companys residents han rebut coaccions per part dels seus supervisors i de la direcció dels hospitals per tal d’aturar la vaga. «Des del meu hospital, el Clínic de Sant Carlos, ens van dir que si fèiem vaga ens suspendrien les vacances. Després van rectificar, però ja va quedar reflectida la seva intenció», explica. A més, diu que a altres companys els han amenaçat de no contractar-los a l’Hospital si s’adherien a la vaga o en obtenir una pitjor qualificació.

  • Professionals sanitaris de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida: «Estem esgotats i molt preocupats, i patim per la manca de personal»

    Totes les hipòtesis apuntaven que l’estiu i la calor suposarien una treva en el nombre de contagis per coronavirus. La fi de l’estat d’alarma i el conseqüent augment de la mobilitat, però, han comportat diversos focus de contagis a tot l’estat espanyol. Un dels focus més preocupants és a la comarca del Segrià, que en les últimes setmanes ha experimentat un repunt important de contagis, fins a registrar-se més de 500 en l’última setmana, especialment en les zones hortofruiteres de la comarca. Davant d’això, el passat dissabte, després de descartar-ho el divendres, el Govern de la Generalitat va anunciar el confinament perimetral de tota la comarca.

    Els treballadors de l’Hospital Arnau de Vilanova, el més important de la comarca, es mostren preocupats pel nou rebrot del virus, que no preveien que arribés abans del setembre. «Fa poc més de dues setmanes ja estàvem a punt de buidar l’UCI i estàvem tots molt eufòrics. Però quan quedaven dos pacients en van tornar a arribar més, i això ens va xafar molt», explica Mireia Martínez, infermera d’UCI de l’Hospital Arnau de Vilanova. Actualment, hi ha 42 pacients ingressats amb coronavirus a l’Hospital, 5 dels quals es troben a la unitat de cures intensives. De moment, la pressió assistencial no és intensa, però això no tranquil·litza als treballadores. «La por sempre la tenim. Estem a l’expectativa del que pugui passar. El que vam viure el mes de març i abril va ser molt bèstia, i no sé si podríem tornar a passar per això», assenyala Martínez. Malgrat la por, reconeix que, ara per ara, la major part dels casos són lleus i s’han donat sobretot en població jove i sana.

    Els professionals arrosseguen mesos de treball intens assistint als malalts de coronavirus i no han tingut encara una treva. «Estem esgotats i molt preocupats.Tots esperàvem amb ànsia poder començar les vacances d’estiu i desconnectar, perquè no hem arribat a fer-ho. Però ara no sabem amb seguretat ni si les podrem fer quan tocava», explica Martínez. Des de l’Hospital s’ha assegurat als treballadors que les vacances les faran quan estaven estipulades i que la plantilla estarà coberta. «Si que és cert que contractaran personal d’altres comarques, però també patim perquè està havent-hi un repunt de casos de coronavirus a altres regions sanitàries i no tenim molt clar si realment això es podrà fer», assenyala Melba Sofia Concha, tècnica en cures auxiliars de l’Hospital Arnau de Vilanova i presidenta de la Junta de Personal.

    Respecte a l’actual manca de personal i la recerca de nous treballadors, José Ángel Montañés, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova i delegat del sindicat Metges de Catalunya, assenyala que serà molt complicat trobar personal disponible pels mesos d’estiu. «Necessitarem personal d’urgències, de medicina interna i intensivista, que són unitats assistencials que no són fàcils de cobrir, perquè requereixen gent amb experiència i alta especialització». De moment, el Departament de Salut va demanar ahir que sanitaris i treballadors socials voluntaris de Catalunya acudeixin a Lleida per tal d’ajudar davant l’augment de casos de coronavirus que s’esperen els propers dies, fins que el confinament tingui els efectes esperats.

    Segons assenyala la representant de la Junta de Personal de l’Hospital, Melba Sofia Concha, la falta de personal és un problema que fa temps que s’arrossega a la regió de Lleida i al mateix hospital. «Estem molt infradotats de personal. I ara, amb la pandèmia, ho hem notat encara més. Durant anys no s’ha cuidat al personal i molts professionals han marxat a treballar a altres llocs. Ara en patim les conseqüències», assenyala. De fet, segons un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), Lleida és la província espanyola on hi ha més mobilitat de metges, que marxen a altres territoris on tenen millors condicions salarials i laborals.

    La tècnica en cures auxiliars també assenyala la manca d’espais que té l’Hospital, cosa que, segons explica, s’ha fet més evident amb la pandèmia. «Hi havia un projecte d’ampliar les instal·lacions de l’Hospital, però amb la pandèmia s’ha aturat tot i no sabem quan es podrà reprendre», explica. Davant dels nous brots i per donar suport a l’àrea d’urgències de l’Hospital i evitar l’acumulació de pacients, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de la Generalitat va instal·lar el passat divendres un hospital de campanya, format per tres mòduls independents, al costat mateix de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Ara per ara, però, encara no se li ha donat ús.

    Els treballadors denuncien «manca de prevenció» de les administracions

    El personal sanitari entrevistat denúncia que la situació actual es podria haver evitat si hi hagués hagut un adequat control dels focus de contagi. «No hi ha estructures suficients per fer aquest control. Les mesures de confinament han arribat tard i malament», denuncia Montañés. Segons explica, el sistema de vigilància epidemiològica del Segrià està sobrepassat i no té suficient personal per dur a terme un bon seguiment i control d’aquests focus. «Quan els casos són pocs, això ho pot fer la primària, però aquesta també està saturada i té també una manca de personal important, i més encara en període de vacances», assenyala.

    Montañés és del parer que s’hauria de confinar la població del Segrià i d’altres territoris del voltant de manera més estricta a casa. «Entenc que social i econòmicament és una situació molt difícil, però des del punt de vista sanitari seria la millor solució per evitar la propagació del virus», apunta el metge d’urgències. Al seu parer, i vist amb la perspectiva d’ara, es va intentar recuperar massa aviat l’assistència sanitària ordinària. “Es va anar massa ràpid per treure feina pendent i no allargar llistes d’espera, preveient que els brots vindrien més tard” indica.

    Els sanitaris, més preparats que abans

    La sensació entre el personal sanitari de l’Hospital és que ara se senten més preparats per afrontar la crisi, ja que la situació viscuda durant el pic de la pandèmia els ha dut experiència i agilitat en la gestió dels pacients. «Ara els malalts els tenim més controlats, sabem com tractar-los, tenim els protocols molt més clars i, fins i tot, ens vestim més ràpid», explica Martínez. Aquesta infermera de l’UCI explica que la incertesa de l’inici de la pandèmia i la gran càrrega assistencial era molt angoixant. «Ens entrava un pacients cada dues hores. Vam arribar a doblar els llits d’UCI que tenim inicialment, que eren 22, habilitant l’UCI coronària i quiròfans», assenyala.

    En la mateixa línia, Montañés explica que l’Hospital està preparat i ha activat els plans de contingència necessaris. «Això ho hem fet abans que la situació explotés mediàticament. Dies abans, veient el brot de la franja d’Aragó, ens vam posar en alerta i vam començar a deixar una planta buida perquè preveiem que hi hauria un augment de casos», explica. A més, els professionals remarquen que actualment disposen d’una bona reserva de material de protecció, per la qual cosa, això no hauria de ser un problema, tal i com ho va ser en el moment àlgid de la pandèmia.

    Malgrat que la situació estigui força controlada, els sanitaris remarquen la necessitat de conscienciació de la ciutadania a l’hora de complir les normes de seguretat estipulades, com l’obligatorietat de dur la mascareta, complir la distància física de seguretat i el rentat de mans.

  • Ramón Mur: “El que està passant a Lleida és la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat”

    Davant el rebrot que s’ha produït al Segrià, i amb el posterior confinament perimetral de la comarca, parlem amb el president del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL) sobre com veu la situació actual i les condicions en les quals viuen els temporers de Lleida des de fa anys. «És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i aquest és, sens dubte, un repte pel conjunt de la societat», sostè.

    Quina valoració fa de la situació actual al Segrià?

    És una situació preocupant actualment, perquè si bé fa uns 10 o 15 dies semblava que tot estava millor i que la situació actual era un escenari poc probable, s’han complert les premisses perquè passés tot el contrari. Segurament hi ha hagut una certa relaxació de les mesures per part de la ciutadania a partir de Sant Joan, però això ha passat a tot arreu i no s’han disparat els casos.

    Per un costat, a Lleida tenim una potent indústria agroalimentària, com són les indústries càrniques i les explotacions fructícoles. El desenvolupament de la indústria càrnica requereix d’un entorn de treball que fa més propici que tinguem focus de coronavirus, com les temperatures més baixes, la humitat de les unitats o que són llocs de treball on, amb freqüència, costa respectar les mesures de seguretat de distanciament que els serveis de prevenció de riscos han indicat. Hem de dir, però, que són focus estudiats i en seguiment.

    Per altra banda, la indústria fructícola, pel seu component estacional, ha tingut un efecte crida sobre els col·lectius més vulnerables i sense recursos, que han ocasionat moviments poblacionals desordenats. S’estima que poden ser prop de 30.000 persones. La pregunta és com arribaven temporers si estàvem en estat d’alarma? El sector primari és un servei essencial i, per tant, molts van venir, certament, amb contractacions. Això no és cap problema. Però un gran nombre de persones han arribat sense contractació prèvia en origen i, per tant, sense previsió d’estructures d’acollida. És una situació que constatem que es produeix des de finals d’abril, que ens va generar preocupació des del seu inici i així ho notifiquem.

    Però la situació dels temporers, que viuen en molt males condicions i al carrer, passa cada any, com és que això no s’ha solucionat abans?

    Crec que és important destacar que l’arrel de la situació actual és, per descomptat, d’ordre sanitari, tot i que té el seu fonament en unes raons socials, demogràfiques i econòmiques. Ara, amb el coronavirus, la situació socioeconòmica del treballadors temporers s’ha fet molt més evident. El que passa és que abans ningú patia per ells, i ara sí. Els temporers -insisteixo- potser han vingut encara més aquest any precisament perquè la situació de crisi econòmica ha deixat a molta gent sense ingressos, sense feina. És un drama, un autèntic problema social. Fa anys que passa, però no es prenen mesures socials i molts segueixen sense tenir habitatges dignes o viuen en amuntegament. Tot això fa difícil aplicar mesures de quarantena o fer-ne el seguiment dels contagis.

    En el cas d’infecció per coronavirus la gent s’ha de confinar, però pels temporers confinar-se suposa no tenir ingressos…

    Així és, però el control de la pandèmia passa per detectar pacients simptomàtics i aïllar-los, tant a ells com als seus contactes. El problema és, on els confines si no tenen un habitatge? Si no tenen una adreça, si estan al camp….

    Per on passa doncs la solució?

    És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i sostenibles. Aquest no és un problema d’alguns sectors, d’alguns col·lectius o de determinats perfils socials. Aquest és, sens dubte, un hàndicap pel conjunt de la societat i el seu abordatge passa necessàriament per fer una intervenció multidisciplinària entre totes les àrees i entitats que podem donar-hi suport.

    Quina capacitat tenen el serveis d’atenció primària del Segrià?

    La situació de l’atenció primària és molt complicada. Per intentar reduir la transmissió comunitària s’han d’identificar els possibles casos, fer PCR, s’ha d’estudiar i fer el seguiment dels contactes, que són un nombre molt elevat de casos i fer el seguiment de les mesures d’aïllament. Això suposa una gran càrrega de treball, però ara també ens trobem amb les persones que, després de 3 o 4 mesos d’espera, demanen visitar-se i fer el seguiment de les seves patologies, que ja no poden demorar-se més i, òbviament, això significa prestar atenció de tot el que no s’ha fet. Ara hem de fer aquesta feina i, a més a més, l’altra.

    Hi ha suficient personal sanitari per fer cobrir aquestes necessitats?

    No, està clar que necessitem reforços. Ara hi ha gent que està de vacances, ja que van demanar que les féssim a l’estiu. A més, venim d’una situació d’esgotament, de cansament acumulat i estem davant d’uns requeriments d’atenció que van en augment …i no hi veiem la fi. Que passarà els pròxims mesos? Ara s’està desenvolupant un ambiciós pla de contingència per intentar donar solució al problema actual, esperem que funcioni. Lleida pot ser la punta de l’iceberg del que ens pot tornar a passar.

    El virus ha perdut intensitat?

    Els casos es comporten com sempre i el virus segueix circulant. Però de moment, el cert és que hi ha més contagis de persones joves i, per tant, els casos són menys greus. Però si torna a arribar un altre cop a la població més envellida i amb més patologies ens podem trobar com abans, donat que la situació actual és de transmissió comunitària.

    Creu que el confinament s’hauria d’haver fet abans?

    El confinament és una eina que les autoritats apliquen amb criteris objectius. El que opino és que abans d’arribar a aquest confinament es podien haver treballat altres aspectes que potser haguessin pogut evitar aquest desenllaç. Per exemple, un major control dels moviments de la població, no per ficar-hi tanques sinó per donar suport a partir de les contractacions de temporers en origen. Aquí crec que l’abordatge del factor social i econòmic s’ha menystingut del tot.

    Tornant a la situació dels serveis sanitaris i de l’atenció primària, què caldria fer? 

    La solució passa per una reforma global del sistema sanitari i de l‘atenció primària, que no s’ha fet.  Cal fer un pacte polític i prendre això com una prioritat. La salut, a part de ser un dret fonamental, és també un important motor econòmic. Fa unes setmanes els col·legis de Metges i Infermers de Catalunya vam presentar un decàleg de propostes, i em consta que l’administració és sensible a aquesta necessitat. Però això s’ha d’abordar des del Parlament, canviant lleis… és una obligació el canviar el model, no pots ficar un pedaç, sinó fer una reforma de tot el sistema sanitari, per evitar un col·lapse. Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida. Com deia, el que està passant a Lleida és, potser, la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat. Ens cal un canvi de model. El model actual no aguanta aquesta pressió assistencial.

    Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida

    Això passa per potenciar la primària primer?

    El problema de fons passa per una reforma més ambiciosa de l’atenció primària, empoderar-la realment, donar-li eines, recursos i autonomia. Es requereix un pacte sanitari per tal de fer una reestructuració del nostre model amb un consens de tots els partits. Crec que s’ha de fer i ja tardem. Si no es fa aviat, arribarem tard.

    Pel que fa als serveis hospitalaris del Segrià, creu que ara mateix estan preparats per fer front a una possible nova onada d’ingressos?

    Afortunadament, de moment, en l’àmbit hospitalari no hi ha massa casos greus, s’han fet importants plans de contingència per si fos necessari activar-los. Actualment, a l’Arnau de Vilanova hi ha 8 persones a l’UCI, això és perquè ara mateix els contactes es donen entre persones joves. És important que les persones més fràgils i vulnerables estiguin més protegides i elles mateixes han de tenir cura de no exposar-se. A més a més, s’han iniciat campanyes per la seva conscienciació, doncs la mortalitat en pacients fràgils, com ja sabem, és molt elevada.

    Falta més consciència per part de la ciutadania? La població s’ha relaxat?

    És tota la societat civil la que ha de treballar més proactivament en aquest sentit, com ja ha fet fins ara, amb prevenció i responsabilitat cívica personal. Però sobretot que les administracions estatal, autonòmica i local, facin un treball conjunt entre serveis de salut, ONG’s i altres actors socials, per cercar solucions estructurals perdurables que lliguin els objectius comuns de prevenció i lluita pal·liativa contra la COVID-19. Només treballant plegats ho aconseguirem.

  • Crida del personal sanitari per un sistema 100% públic i unes millors condicions laborals

    Durant la pandèmia de la COVID-19, els professionals sanitaris han fet grans esforços per combatre el coronavirus, fent front a la incertesa d’evolució de la nova malaltia i treballant sense parar per atendre a la població afectada. Passats els mesos més complicats i de major pressió assistencial, els professionals es van organitzar sota la plataforma Sanitàries de Lluita, i aquest matí, dimecres dia 8 de juliol, han sortit al carrer a denunciar les mancances del sistema sanitari. Proposen iniciar una vaga de sanitaris la segona quinzena de setembre.

    Els professionals s’han concentrat davant el Departament de Salut a Barcelona, i també davant les delegacions de salut d’arreu del territori. Denuncien manca d’inversions, precarització laboral i l’alta privatització del sistema de salut pública català, amb la subcontractació de serveis com el de les ambulàncies o el 061. «Questionem el model del sistema de sanitat català, que està àmpliament privatitzat pràcticament des dels seus orígens. Les polítiques aplicades en els últims anys només han fet que aguditzar aquesta mercantilització de la salut. Per això exigim que la titularitat i gestió del sistema sigui 100% pública», reivindica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma.

    Els sanitaris demanen revertir les retallades que fa anys que pateix el sector i recuperar el 5% del sou que els van retallar fa 10 anys. Unes reivindicacions que fa anys que fan, però que ara, amb la pandèmia, segons diuen, s’han fet més necessàries que mai. «La pandèmia ha posat sobre la taula que aquest model d’excel·lència que tan lloen els polítics no existeix. El sistema té moltes deficiències, té molts forats i el que han anat fent durant anys és tapar-los amb pegats. I això s’ha vist, per exemple, en a manca d’equips de protecció», assenyala Tarragón, qui creu que la manca de previsió i les retallades només han servit per donar una resposta menys eficaç de cara a la pandèmia.

    Totes aquestes reivindicacions que fa la plataforma van ser trasllades a la Consellera de Salut Alba Vergés fa unes setmanes, però des del Departament se’ls va comunicar que la consellera no es podria reunir amb els professionals degut a la seva atapeïda agenda, una resposta que els convocants de la concentració qualifiquen de ‘lamentable’. «Davant d’això vam dir: ‘si la consellera no ve a nosaltres, nosaltres anem a ella’», destaca Tarragón.

    | Èlia Pons

    Durant la concentració s’ha fet especial èmfasi en l’atenció primària, exigint un canvi en la configuració del sistema. «Tenim un sistema molt hospitalocentrista, en que només es veuen per la televisió UCIs i hospitals de companya, quan l’atenció primària és la que ha portat gran part dels pacients contagiats de coronavirus. No només no han centrat l’atenció en la primària, sinó que fins i tot s’han tancat CAPs», assenyala Mireia Moret, metgessa de família del CAP Pare Claret. Moret també assenyala les instal·lacions deficitàries que tenen molts centres d’atenció primària. «Hi ha CAPs en molt mal estat; si un hospital caigués a terra segur que es posarien recursos. Però l’atenció primària no dona beneficis privats», expresa. Segons ella, l’atenció primària es troba invisibilitzada i menystinguda per les administracions. «El govern parla de l’atenció primària com a eix del sistema sanitari però no fa res perquè ho sigui. Això ens va pensar que només  són discursos buits», afegeix.

    Els professionals presents a la convocatòria també han remarcat també la urgència de garantir l’accés al sistema sanitari per a tothom. «Malauradament, no tenim un sistema realment universal. Hi ha molts col·lectius que a causa de no tenir una situació administrativa regular tenen dificultats per accedir a la totalitat del sistema sanitari. Si volem un bon sistema sanitari, aquest ha de ser per a tothom», al·lega Tarragón. En la lectura del manifest, s’ha fet referència al rebrot de Lleida com un «efecte directe de les males condicions laborals de les persones migrants» i s’ha assenyalat com a culpable qui mantè les condicions que allunyen aquestes persones del sistema de salut pública.

    | Èlia Pons

    La pressió assistencial i la gran càrrega emocional que han sofert els professionals sanitaris durant la pandèmia del coronavirus fa que els ànims hagin quedat molt minvats. «Són moments complicats, perquè estem esgotades per tot el que hem viscut», assenyala Tarragón. «Hi ha molts professionals que tot això ho patiran ara, en forma d’angoixes, ansietats i estrès postraumàtic», afegeix. Malgrat el cansament, la mobilització no s’atura. «Tenim ànims per seguir mobilitzant-nos, el que ens interessa és que els polítics donin resposta a les nostres demandes. No volem aplaudiuments, volem que se’ns escolti», destaca Carmen Masjuan, metgessa de l’Hospital de Mataró.

  • Pensar l’atenció primària des de la comunitat

    La pandèmia ha capgirat per complet les dinàmiques habituals dels centres d’atenció primària. Alguns CAPs van haver de tancar per aglutinar l’atenció primària en centres més espaiosos, les visites han passat a ser pràcticament totes telemàtiques i els professionals també s’han hagut de fer càrrec de l’assistència a les residències i de practicar els tests PCR a la població. Tot això, més enllà de la pressió assistencial, ha suposat també un important trasbals en la feina diària dels professionals. Ha introduït, així mateix, la necessitat d’establir espais de debat per tal de revisar l’atenció primària i introduir-hi millores que puguin beneficiar al conjunt de la societat.

    Per això, el passat 1 de juliol el Fòrum Català d’Atenció Primària i el col·lectiu de professionals sanitaris La Capçalera van organitzar un acte a la Capella de la Misericòrdia per debatre sobre l’atenció primària, el seu paper en la comunitat i les complicacions que ha causat la COVID-19 per fer una bona atenció sanitària. L’acte va reunir professionals sanitaris de diversos centres d’atenció primària, usuaris dels CAPs i moviments socials, com Raval Rebel o Vecines en Red, aplegant a una setantena de persones.

    En el decurs de l’acte es van revisar els pilars fonamentals de l’atenció primària. Aquests pilars són, en primer lloc, l’accessibilitat, és a dir, que els centres estiguin oberts i siguin propers a la ciutadania. En segon lloc, la integralitat, que és la visió de la persona en el seu conjunt, englobant també la seva situació socioeconòmica i tot el seu entorn. En tercer lloc, la longitudinalitat, que representa el vincle i la relació continuada entre professionals i pacients. En quart lloc, la coordinació, que és la interacció que es produeix amb tot el sistema. Finalment, la permeabilitat, que representa l’adaptació a la població i al voltant del centre. Els assistents a l’acte es van agrupar en grups de treball per analitzar i proposar mesures de millora per a cada un d’aquests pilars fonamentals, acabant amb una posada en comú de les diverses propostes.

    «Ja fa temps que els centres no s’organitzen d’acord amb aquests pilars fonamentals, i el coronavirus només ha fet que intensificar a pitjor aquesta problemàtica situació», va assenyalar Meritxell Sánchez Amat, presidenta de la FoCAP, qui va destacar que aquests pilars són els que aporten valor a l’atenció primària. «Sabem que els sistemes sanitaris que tenen una atenció primària forta són més eficients i més sostenibles», va afegir. Segons Jasmine Mcghie, metge de família del CAP Raval Sud i membre de La Capçalera, la pandèmia ha suposat treballar sota una lògica a la primària que trenca amb aquests pilars fonamentals de la primària.

    Més comunitat, presencialitat i atenció als més vulnerables

    Un dels elements que es va considerar com essencial és que l’equip d’atenció primària estigui integrat en el barri i conegui la situació socioeconòmica de les persones que hi viuen i que atenen als respectius centres. En aquest sentit, es va remarcar que la ruptura de la longitudinalitat afecta les poblacions més vulnerables i accentua l’anomenada ‘llei de cures inverses’, que significa cuidar menys a les persones que més ho necessiten, ja que són les que tenen més difícil l’accés al sistema. Es proposava, per tant, intensificar l’atenció a aquelles persones que més ho necessiten, reforçant el treball amb les entitats socials dels barris. «Els professionals de l’atenció primària tenen la responsabilitat i el deure de conèixer quines entitats i xarxes hi ha als barris on treballen i tenir un compromís amb els pacients que va més enllà de la malaltia», va remarcar Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, durant l’espai de debat.

    També es va proposar la recuperació, en la mesura del possible, de la presencialitat, ja que en l’atenció telefònica es perd gran part de la informació sobre el pacient i la seva situació personal. Es va assenyalar al respecte que, durant la crisi del coronavirus, l’atenció primària s’ha hagut de centrar molt en la situació mèdica i epidemiològica i s’han descuidat altres aspectes socials dels pacients. Aspectes que, a més, per telèfon, o bé no es poden o són molt difícils d’abordar. Un dels temes que va sortir, per exemple, va ser el de la soledat que pateixen les persones grans, que encara s’ha fet més evident amb la pandèmia. També es va considerar primordial que en situacions de crisi com la que hem viscut, els centres d’atenció primària es mantinguin oberts. «No es pot deixar a la població sense els referents que els han cuidat sempre», es va comentar.

    Des d’una altra perspectiva, els participants van expressar que a l’atenció primària se l’ha situat «com a subordinada en el sistema sanitari i que no se li ha atorgat un paper coordinador, fet que acaba produint una situació de desigualtat en relació amb altres institucions». Respecte d’això, es va proposar dotar de professionals d’atenció primària totes les estructures sanitàries, de manera que s’estengui una visió primarista a totes les institucions. «El sistema no pot deixar perdre el nostre coneixement sobre els pacients, sinó que ha de pensar en com l’atenció primària pot participar en el conjunt del sistema i liderar determinats aspectes», es va dir durant el debat.

    Una altra mesura proposada va ser la resignificació d’altres actors que formen part dels centres d’atenció primària, com la figura d’infermeria, d’administració i de treball social, evitant que l’atenció primària sigui ‘metgecentrista‘. També es va fer referència a la necessitat de potenciar l’autogestió des dels centres d’atenció primària i enfortir la seva capacitat organitzativa, coneixent l’entorn dels pacients i treballant amb la comunitat per arribar a tothom. «És important fer un diagnòstic de barri, per veure les necessitats que hi ha», es va remarcar. Els presents van insistir en la necessitat que la gent dels barris formi part de les decisions preses en l’àmbit comunitari i que els centres d’atenció primària generin aquests espais de participació per a tothom. En aquest sentit, es va destacar com a limitació l’actual precarietat laboral que existeix en molts centres d’atenció primària, que fa difícil mantenir les relacions amb el barri, a causa de la gran rotació de personal.