L’oci a través de les pantalles està integrat a la nostra societat des de fa temps. Durant el confinament, però, encara s’ha intensificat més l’ús d’Internet i de les xarxes socials. Pels infants i adolescents, la pandèmia de la COVID-19 ha suposat que estiguin més hores a casa, convivint amb la família, fent els deures escolars en línia i buscant formes de relacionar-se amb els seus amics a través de les pantalles. I és que Internet ofereix grans possibilitats per relacionar-se i interactuar amb els altres, però el seu ús excessiu pot ser un factor de risc i desenvolupar un ús problemàtic o addictiu de les pantalles. Les dades apunten que, actualment, el percentatge d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet és del 9 o 10%, percentatge que s’ha vist augmentat en els últims cinc anys, en què gairebé s’ha triplicat.
Amb el confinament s’ha vist augmentat l’ús de pantalles entre infants i adolescents i, en alguns casos, les famílies han sigut més laxes a l’hora de permetre la seva utilització. «Alguns pares i mares, per afavorir la convivència, entretenir els seus fills i poder teletreballar amb més tranquil·litat, han sigut més permissius en l’ús d’Internet, xarxes socials i videojocs durant el confinament», explica Rosa Díaz, psicòloga clínica del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic. Díaz remarca que ara cal tornar a l’ús habitual de les tecnologies, però que, en període estival, això costarà. «Al setembre veurem quines conseqüències ha tingut al confinament i si augmenten els casos d’infants i adolescents que fan un ús problemàtic d’Internet o si s’han agreujat algunes addiccions ja existents», assenyala la psicòloga.
En els infants i joves, l’ús excessiu d’Internet i dels videojocs pot afectar el bon desenvolupament físic, psíquic i social. Però no és el mateix fer un mal ús d’Internet que tenir-ne una addicció. Es parla d’addicció quan una persona no pot portar una vida satisfactòria perquè l’ús excessiu i descontrolat de les pantalles li impedeix fer les activitats de la vida diària amb normalitat. «S’estableix que hi ha addicció quan la persona és incapaç de controlar i acceptar que hi ha uns límits en la utilització d’Internet, i continua accedint-hi», explica Díaz. A vegades, en els joves és força difícil de detectar, perquè ells mateixos no són conscients del seu problema. Com succeeix en altres tipus d’addiccions, alguns dels indicis d’una addicció a les noves tecnologies poden ser l’aparició de dificultats per mantenir les activitats de la vida quotidiana, com les relacions familiars o que deixin d’anar a l’escola, que desenvolupin irritació i agressivitat quan no poden accedir a Internet o la necessitat d’anar augmentant el temps de connexió per sentir-se satisfets.
Els orígens de l’addicció
Les causes que poden propiciar l’aparició d’un trastorn addictiu a les noves tecnologies són diverses i, en molts casos, es tracta d’una combinació de factors. Segons explica Díaz, entre un 80 i un 90% dels casos d’addiccions -del tipus que siguin- es tracta de joves que tenen algun tipus de trastorn previ o experiències traumàtiques. «A vegades queda confós, però si vas gratant descobreixes que darrere l’addicció hi ha un fracàs acadèmic, una situació familiar molt complicada, un trastorn d’ansietat o depressiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat o algun altre tipus de trastorn lleu de neurodesenvolupament», explica la psicòloga. «En l’addicció -continua- troben una sortida airosa al seu problema».
També les persones tímides o amb problemes per relacionar-se amb el seu entorn social tenen més risc de tenir una addicció a les noves tecnologies, ja que l’ús d’Internet i de les xarxes socials permet comunicar-se i identificar-se amb altres persones sense haver d’interaccionar cara a cara. A més, el tipus de recompensa que ofereixen Internet, les xarxes socials o els videojocs és immediata, de manera que és més fàcil ser addicte a aquesta activitat que a d’altres que poden tenir recompenses més a llarg termini. A les xarxes socials, per exemple, cada interacció genera una informació diferent que fa que la persona tingui ganes de tornar a consultar-la al cap d’una estona.
En general, els infants i adolescents són una població especialment vulnerable per desenvolupar una addicció a internet, xarxes socials o els videojocs, perquè el seu cervell encara es troba en procés de desenvolupar-se i perquè les pantalles estan cada vegada més presents en tot el seu entorn. «Internet i determinades aplicacions tenen un gran atractiu pels joves i és fàcil que es puguin enganxar, especialment si tenen alguna dificultat en relacionar-se a la seva vida quotidiana», destaca Díaz.
Pautes i acompanyament per tractar les addicions
El Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona disposa d’un programa específic per a l’atenció integral d’infants i adolescents diagnosticats amb una addicció a Internet, les xarxes socials o els videojocs. Habitualment, el tractament que es fa per controlar una addicció a Internet ha de ser un tractament integral, tractant tota la problemàtica i detectant si es té alguna malaltia associada. El tractament dels símptomes és principalment psicològic, com l’objectiu d’identificar les causes de la conducta addictiva i actuar-hi a través de millorar les capacitats de la persona. Es tracta d’ensenyar eines de control d’impulsos, de gestió emocional i estratègies per afrontar l’estrès. El tractament ha de tenir en compte la necessitat de consolidar els avenços i prevenir les possibles recaigudes, de manera que la mitjana de temps de tractament d’un pacient atès a l’Hospital Clínic de Barcelona per aquest tipus d’addicions és d’entre 1 i 2 anys.
En aquest sentit, es considera clau el treball conjunt amb la família de l’infant o adolescents i la seva col·laboració en tot el procés. «Donem pautes a les famílies, els donem eines perquè siguin ferms i posin límits, però alhora amb tacte i empatia», explica Díaz. Hi ha unes pautes generals i després s’incorporen de noves en cada cas concret. Generalment, explica Díaz, es tracta de fer un pacte amb l’infant o adolescent, posant uns horaris de restricció de les tecnologies, però també tenint en compte la seva opinió, arribant a un acord. «En el cas dels adolescents s’intenta que no es passi d’una hora o hora i mitja diària d’oci digital, sigui mòbil, televisió o qualsevol altre tipus d’aparell. També es limita el tipus d’activitat, depenent de l’edat, i s’acorda el compliment d’aquest pacte». I, sobretot, es recomana fomentar les activitats socials, afavorir la comunicació i diàleg amb la família i potenciar aficions d’oci exterior.
La caiguda en el nombre de contagis i ingressos per COVID-19 ha propiciat que els hospitals i centres mèdics posin ara el focus en reprendre aquelles activitats que havien estat suspeses o ajornades a causa de la pressió assistencial durant la pandèmia i també en el tractament de les seqüeles els pacients que han patit el coronavirus. Aquestes seqüeles són diverses i depenen, habitualment, del grau de gravetat en què s’ha patit la malaltia. Els experts calculen que entre un 15% i un 20% de les persones curades desenvoluparan algun tipus de seqüela que, a vegades, no és immediata, sinó que es pot manifestar setmanes després d’haver tingut la infecció vírica.
La primera seqüela important, i una de les que més preocupa, és la fibrosi pulmonar, derivada de pneumònies greus provocades pel virus. «És com una mena de cicatriu reparadora que es crea com a resposta natural del nostre organisme davant l’amenaça del virus», explica Francisco Cegri, coordinador del Grup de Gent Gran de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Aquesta fibrosi limita la capacitat pulmonar i provoca que, al llarg temps, el pacient tingui una limitació per a realitzar esforç físic i que hagi de rebre un tractament per a millorar aquesta capacitat ventilatòria.
Aquesta afectació més greu pot arribar a ser crònica. «La por que teníem era que després d’haver patit de manera greu el coronavirus els pulmons haguessin quedat danyats permanentment», assenyala el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Manel Cervantes. Tanmateix, el seguiment realitzat als pacients post-covid sembla apuntar que la tendència és a la millora. «Un cop passa la fase inflamatòria de la malaltia, que pot durar un mes o dos, la tendència és anar recuperant-se, això sí, de forma progressiva», assenyala el doctor. Recorda, però, que en alguns casos si que pot causar un dany permanent dels pulmons i alguns pacients, fins i tot, han necessitat que se’ls fes un trasplantament de pulmó. Aquests, però, són casos molt poc freqüents.
Una altra seqüela molt comuna del coronavirus és l’afectació en la coagulació de la sang, que causa, en molts casos, trombosi a les cames i embòlies pulmonars. En aquest cas, es tracta d’una seqüela que té tractament a través d’anticoagulants i amb rehabilitació i fisioteràpia la tendència també és a la millora. Aquesta alteració en la coagulació de la sang empitjora amb la reducció de la mobilitat que suposa una llarga estada a una unitat de cures intensives (UCI).
Haver estat ingressat a una UCI també provoca problemes de fatiga i pèrdua de massa muscular, seqüeles que també tenen repercussions en l’àmbit respiratori. «Normalment associem la pèrdua de musculatura a les dificultats per caminar, però va més enllà, ja que la força muscular és imprescindible per poder respirar bé», remarca Cervantes. En aquest sentit, és molt important realitzar exercicis pautats per especialistes, tant exercicis de mobilitat com tècniques respiratòries, segons convingui en cada cas. «En funció de les particularitats de cada cas aconsellem uns exercicis o uns altres. La qüestió és que els pacients integrin aquests exercicis en el seu dia a dia, que és el més important perquè la recuperació física sigui la màxima possible», remarca Cegri.
Cegri també destaca les conseqüències psicològiques que es poden haver produït en persones que han passat pel coronavirus. «Hi ha persones que han vist capgirat el son i no descansen igual de bé, per la intranquil·litat, ansietat i nerviosisme que els ha provocat passar per aquesta situació», assenyala. Per això, diu, és important reduir l’estrès i reflexionar sobre les causes que ens el provoquen, també amb l’ajuda d’exercicis de relaxació per cuidar la qualitat del nostre son. «Mantenir una adequada higiene de la son és fonamental per la nostra salut i per sentir-nos millor durant el dia», destaca.
Moltes incògnites encara per descobrir
Malgrat que cada vegada hi ha més coneixement sobre les possibles seqüeles del coronavirus, a través del seguiment dels pacients un cop han passat la malaltia, encara queden molts interrogants per resoldre. «Amb una malaltia nova com el coronavirus els especialistes hem de tenir la ment molt oberta a què puguin sorgir noves seqüeles», assenyala Cervantes. En la mateixa línia, Cegri remarca també la incertesa de l’evolució de la malaltia i de les seves seqüeles i recorda que hi ha persones que fa molts mesos que les pateixen, i que això els provoca un trasbals emocional molt gran.
Una de les incògnites és quines afectacions de tipus neurològic pot provocar el coronavirus. En l’àmbit de la recerca, aquest tipus de seqüeles encara són força desconegudes, però ja hi ha alguns estudis que assenyalen diverses repercussions del virus en la salut cerebral. «Estudis fets a la Xina assenyalen que el coronavirus produeix al cervell una mena d’envelliment, que afecta tant a la memòria com a la capacitat de resposta de l’organisme. Això, segons diuen, amb el temps pot provocar malalties tipus Parkinson o Alzheimer», assenyala Cegri.
Una altra seqüela des del punt de vista neurològic és la pèrdua del sentit del gust i l’olfacte. Aquesta afectació s’ha produït en alguns casos per la penetració del virus al sistema neuràlgic a través de les fosses nasals, provocant petites lesions que, pel que s’ha vist fins ara, acostumen a anar progressivament a millor.
D’altra banda, segons explica Cervantes, hi ha una evidència molt gran que els malalts que han estat molt temps a una UCI per una malaltia greu acostumen a tenir, durant les setmanes i mesos després de patir la malaltia, problemes de concentració, mal de cap o vista cansada. «Aquestes seqüeles neurològiques podrien estar més relacionades amb un període d’estada llarg a l’UCI per haver patit una malaltia greu que no pas al coronavirus en si, però això no ho podem assegurar al 100%», destaca el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí.
L’estudi dels casos, doncs, aportarà més llum a aquestes possibles seqüeles. El que sí que està clar és que la reacció inflamatòria que provoca la COVID-19 pot afectar a qualsevol òrgan del cos, minvant la seva funcionalitat. Per això, assenyala Cegri, és molt important fer un seguiment exhaustiu d’aquestes seqüeles, tractant-les per poder minimitzar els seus efectes i fent que les persones que han patit el coronavirus puguin recuperar al màxim la seva normalitat anterior.
Coordinar esforços
Per tal de combatre aquestes seqüeles, l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell va posar en marxa la primera unitat funcional de tot l’Estat dedicada exclusivament al tractament i coneixement de les conseqüències d’haver patit el coronavirus. «L’objectiu és coordinar els esforços entre els diferents especialistes de l’Hospital i els professionals d’atenció primària perquè es pugui fer l’atenció al pacient de la millor manera possible, fent que se senti còmode i optimitzant els esforços entre els diferents professionals», explica Cervantes.
D’aquesta manera, l’Hospital es coordina amb els CAP per millorar l’atenció sanitària amb un sistema de seguiment presencial i telemàtic per potenciar la recuperació dels pacients i el coneixement d’aquelles seqüeles que es puguin cronificar. Hi ha dues vies d’entrada a la unitat: una, per haver patit la malaltia de manera greu, que és la via d’accés més directa, en què el pacient és enviat directament als especialistes corresponents als seus símptomes i, l’altre, a través de la derivació del metge de capçalera. En aquest sentit, Cervantes destaca com a un dels primers objectius confirmar el diagnòstic. «Hem d’estar segurs que les afectacions que mostra el pacient són pel coronavirus o per un altre motiu», assenyala el doctor.
Inevitablement, les seqüeles més lleus queden en segon pla i es prioritza l’atenció a aquelles seqüeles que poden tenir més transcendència per la seva gravetat i que tenen tractament, com els problemes de coagulació de la sang o l’atenció a pacients que han manifestat seqüeles neurològiques com haver patit un ictus. «Això és prioritari perquè podem evitar que empitjori», explica Cervantes.
L’atenció primària, cabdal per fer un bon seguiment
Cervantes considera que el paper de l’atenció primària en el tractament i diagnòstic de les seqüeles és fonamental. «El metge de capçalera coneix els pacients, les patologies prèvies que tenien i els medicaments que prenen, de manera que pot valorar molt bé si els símptomes que sent el pacient s’expliquen per altres malalties prèvies i derivar-lo a un especialista o un altre». En aquest sentit, remarca la importància de coordinar esforços amb l’atenció primària per tal de minimitzar les seqüeles dels pacients post COVID-19. «La cooperació amb els centres d’atenció primària és essencial. Si ens pensem que hem de funcionar per separat, l´únic que farem és duplicar els esforços», assenyala.
En la mateixa línia, Cegri destaca que els professionals de la primària són els que es troben més a prop de la comunitat i tenen un rol molt important en el monitoratge i seguiment de totes les persones que han patit la COVID-19 i en la seva recuperació, minimitzant les seqüeles. «Nosaltres acompanyem a aquests pacients, observant com afecten aquests problemes en les activitats de la seva vida diària i decidint com es poden revertir aquestes dificultats provocades per la malaltia», destaca. «Fem seguiment telefònic i domiciliari. No ens oblidem de ningú, perquè sabem que podem ajudar a les persones a minimitzar els danys de la malaltia si comencem la nostra intervenció de manera precoç», conclou.
L’atenció primària ha sortit el carrer per exigir a les autoritats una resposta immediata davant l’actual manca d’espais que pateixen molts ambulatoris. Es queixen també de la falta de planificació per fer front a l’actual fase de desescalada i que no es prioritzi prou l’atenció primària, dotant-la de personal, recursos i infraestructures adequades. Tenint en compte, a més, que correspon als centres d’atenció primària el seguiment dels pacients post-covid-19 i la detecció precoç de nous casos.
Per aquests motius el passat 22 de juny al migdia professionals de diversos centres d’atenció primària de Barcelona es van concentrar a la Plaça de Sant Jaume sota crits de “volem caps dignes!” i “atenció primària de qualitat!”. La manifestació va ser convocada per la Plataforma CAP Gòtic Nou Ja!, la Plataforma Nou CAP Passeig de Sant Joan/Carles I Ja!, la Plataforma CAP Raval Nord Digne!, el CAP Drassanes, el CAP Casc Antic, el CAP Ramon Turró, el CAP Besòs i el CAP La Pau. “No tenir una planificació adequada per l’atenció primària suposa un risc per la salut de la població i això ni ara ni mai no ho podem permetre”, van reivindicar els CAPs participants a través de la lectura d’un manifest conjunt.
La manifestació va aplegar també veïns usuaris dels CAP, que es van sumar a la protesta comuna per unes millors condicions d’assistència sanitària. És el cas de l’Antònia, usuària del CAP Passeig Sant Joan, que no s’ha perdut ni una de les concentracions que ha organitzat el centre durant els darrers dies. “Com a usuària, defenso la sanitat púbica de qualitat i els professionals del CAP on em visito treballen en una condicions inadequades. Estan estressats i no donen a l’abast, i és molt injusta la situació que pateixen. S’està jugant amb la salut i la vida de les persones i, per això exigeixo que se solucioni la situació”, reivindica.
La manifestació va aplegar usuaris dels CAPs | Èlia Pons
La situació de manca d’espais d’aquests centres s’ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19 i és especialment crítica als CAP Gòtic i Passeig de Sant Joan, que recentment han organitzat protestes per exigir un canvi d’ubicació o una ampliació de les seves instal·lacions, tal com se’ls hi havia promès des de feia anys. En el cas dels CAP Passeig Sant Joan i Carles I, que esperen que se’ls reubiqui en un únic espai adequat i suficient per atendre tota l’àrea que cobreixen en un terrenys a l’encreuament entre el carrer de Nàpols i la Gran Via. Els professionals del CAP Gòtic també fa anys que esperen la construcció d’un nou centre que subsani la manca d’espais actual.
També destaca el cas del CAP Raval Nord que, després de dos anys de lluita dels seus treballadors i veïns del barri, va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona cedís l’espai que ocupa la Capella de la Misericòrdia per construir-hi un nou CAP. Amb la pandèmia, la situació del centre també s’ha complicat per la manca d’espais i unes instal·lacions deficitàries i antigues.
Reivindicacions comunes
Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva. “La construcció del nou CAP ja estava aprovada al pla de barris del 2008 i del 2016, ens van dir que estaria fet pel 2019 i encara estem esperant. En menys de cinc anys no tindrem un nou centre, i la situació és insostenible”, explica Alba Martínez, metgessa de família del centre.
L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir els requisits de seguretat per evitar la propagació del virus. Les instal·lacions del centre no compten ni amb sortida d’emergències, ni aigua calenta. Les consultes no tenen finestres i no hi ha una ventilació adequada. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.
“Estem en una situació molt precària. Som 70 treballadors i no hi cabem. Hem hagut d’habilitar la sala de reunions amb diversos ordinadors i els despatxos de direcció per poder assistir als pacients”, explica Custo Buil, metge de família del centre. “És un edifici molt vell i la meitat de les consultes tenen problemes de ventilació. El passadís de l’entrada és molt estret i no podem tenir sales d’espera diferenciades per fer els dos circuits -brut i net- recomanats, de manera que fem el triatge a fora del centre, i es creen cues al carrer”, assenyala Martínez. A més, contínuament es troben plagues de diversos insectes, com paneroles.
En una situació semblant es troba el CAP Gòtic. El centre va obrir l’any 2000 amb una evident manca d’espai, de manera que el 2005 es va inaugurar un annex al centre per afegir-hi consultes, però aquest va tancar al cap de poc temps per problemes de salubritat. L’Ajuntament va acordar el 2008 la construcció d’un nou CAP, que no s’ha materialitzat. El problema per la manca d’espais s’ha intensificat amb la pandèmia. “Ja ens faltava espai, però el coronavirus ho ha desequilibrat tot. Ens hem vist obligats a reservar espais on visitar pacients amb símptomes respiratoris separats dels altres pacients, i això ens ha fet perdre més consultes de les poques que teníem. Hem arribat a una situació límit”, explica Oriol Rebagliato, metge de família del CAP i adjunt de direcció.
A banda de les condicions deficitàries dels dos centres, se suma la càrrega assistencial derivada de la pandèmia. “Nosaltres estem fent el diagnòstic de coronavirus, el rastreig dels contactes dels pacients i alhora fent assistència telemàtica i domiciliària a la resta de població del barri, que tenen un perfil molt envellit. I sense més personal ni dotació econòmica”, afirma Buil.
El que més preocupa als professionals és que hi hagi una segona onada de la pandèmia del coronavirus. “Ara és estiu, i hi haurà professionals de vacances. Estem en la fase de desescalada, i de moment no estem visitant presencialment pacients a ple rendiment. Però si ve una altra onada del virus a la tardor, no sé com ens ho farem”, explica Buil.
Professionals dels CAPs durant la protesta. | Èlia Pons
Acords amb l’administració
Després d’una setmana de protestes, el CAP Gòtic i el CAP Passeig Sant Joan/Carles I han arribat a un acord amb l’Ajuntament i el Departament de Salut per tal d’ampliar temporalment els centres. En el cas del CAP Gòtic, es farà una ampliació provisional del centre en mòduls prefabricats a la Plaça de Joaquim Xirau i en el cas del CAP Passeig Sant Joan l’ampliació es farà amb mòduls al carrer Ali Bei, just a la sortida de la porta d’emergència del centre.
Malgrat aquests acords inicials, els treballadors dels dos CAP asseguren que no afluixaran les protestes i que seguiran fent pressió a les administracions per a tenir el nou centre que se’ls va prometre. “Aquest acord ens pot resoldre la situació de manera provisional. El que ens fa por és que, de nou, aquesta situació temporal s’eternitzi. Nosaltres seguim demanant el centre definitiu que se’ns va prometre el 2008”, reivindica Rebagliato.
L’atenció primària, la gran oblidada
El personal de l’atenció primària ja va sortir al carrer a protestar per reclamar unes millores assistencials i laborals el novembre del 2018. Sota el lema “Atenció Primària digna i respectada”, van protestar durant una setmana per exigir mesures que frenessin la precarització progressiva del primer nivell assistencial. Ara, tornen a protestes, recordant demandes que ja tenien aleshores. “En l’última vaga de primària que es va realitzar el 2018, nosaltres ja exigíem una dotació econòmica del 25% del pressupost sanitari per la primària”, recorda Buil. “Continuem en la mateixa situació precària que aleshores”, afegeix.
Segons Martínez, les mancances dels CAP que es reivindiquen s’han anat salvant gràcies a la bona voluntat dels treballadores, però cal una major planificació i dotació de recursos per part de les administracions. “Si volem que l’atenció primària sigui l’eix vertebrador del sistema de salut pública, necessitem recursos”, argumenta. Una altra de les reivindicacions és la necessària injecció de personal. “Si augmentes el nombre de professionals en l’atenció primària, augmenta la possibilitat de supervivència de la població”, diu Rebagliato. Espera que les mobilitzacions serveixin d’alguna cosa, però té clar que aconseguir l’esperada millora de la situació serà ”una carrera de fons”.
«Tenia l’esperança que un dia em llevés i no tingués febre, però això no passava i cada vegada anava a pitjor». És el testimoni de l’Eulàlia Torrent, metgessa de família a CAP Manso-Poble Sec. Va començar a tenir símptomes de coronavirus després que el seu marit, en Toni, també metge, donés positiu a la prova PCR. Ell va començar amb febre i al cap de pocs dies va ingressar a l’Hospital de Sant Pau amb pneumònia bilateral. «Se’m sumava la preocupació pel Toni amb el fet que jo també estava malalta. Sempre que ho havia estat algú m’havia cuidat, però aquest cop no hi havia ningú a casa. Tenia molta tos, em notava marejada… frustrada. Tenia el model del Toni, que va anar a pitjor cada setmana, i jo sentia que anava a seguir el seu camí».
En fer-se una placa, a l’Eulàlia li van diagnosticar pneumònia i va ingressar al mateix hospital que el seu marit, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta. Al cap de pocs dies, en Toni també va tornar a casa, després d’haver estat tres setmanes a l’hospital. No saben del cert com es van infectar, però sospiten que en Toni es va infectar en un domicili d’un pacient amb símptomes de coronavirus.
Segons les informacions proporcionades pel Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris contagiats per coronavirus ha sigut, fins a l’11 de juny, de 51.849, 63 dels quals -a data del 5 de juny- han mort. D’aquesta manera, els sanitaris contagiats suposen un 21% dels contagis totals a l’estat espanyol. Segons dades recents recollides en una enquesta difosa pel sindicat SATSE, un 38% de les infermeres i infermers de Catalunya ha patit la COVID-19.
Diverses entitats laborals, com el Sindicat de Metges de Catalunya o el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) han denunciat en nombroses ocasions la manca de protecció dels professionals sanitaris durant la pandèmia i han assenyalat aquest fet com la principal causa de la «sagnia de contagis» entre el personal sanitari. Aquests han viscut el calvari de la pandèmia per partida doble: a primera línia assistint als malalts i també com a pacients de coronavirus.
Dolores Alcaide, infermera especialista en cirurgia de l’Hospital General de l’Hospitalet, va viure una situació semblant a la de l’Eulàlia. «Amb la pandèmia vivíem amb un estrès constant i, clar, arribava a casa molt cansada. Però em vaig començar a sentir més cansada, fins que vaig començar a tenir dècimes». A principis d’abril es va fer la PCR i va donar positiu, de manera que es va quedar aïllada a casa. «Veus el que veus a l’hospital, i et deixa molt tocada. A més, hi ha l’angoixa que portes la malaltia cap a casa i tens por de contagiar els teus. Et sents culpable», explica. Al cap d’una setmana de patir símptomes li van diagnosticar pneumònia bilateral. Aleshores la van derivar cap a un hotel medicalitzat, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta.
«A l’hotel vaig viure un gran sentiment de soledat», relata. «Et trobes molt malament, el tractament és dur. Dos cops al dia venien les infermeres a prendre’m les constants i a donar-me la medicació, que m’anava prenent amb les pautes que em donaven». A l’hora de dinar, picaven a la porta. «Obries la porta i veies com s’obrien la resta de portes del passadís i la gent, en pijama, agafava el menjar i tancava la porta. Quan acabaves, llençaves les deixalles al cub d’escombraries que hi havia al costat de la porta», explica.
Durant el pic de la pandèmia
Amb l’inici de la pandèmia, la Dolores va passar de treballar en quiròfans a la unitat d’urgències de l’Hospital General de l’Hospitalet, de manera que va haver d’adaptar-se a unes noves tasques. «Has de reciclar-te en el tractament d’un malalt que tu ja no portes, perquè tothom es va especialitzant en alguna cosa», explica. Com a la resta d’hospitals, en pocs dies es va passar d’uns pocs casos de coronavirus a què a mitjans del mes de març gairebé tot l’hospital estigués ple de pacients de COVID-19. A la pressió assistencial a la qual estaven sotmesos els sanitaris se li sumava l’evident manca de material de protecció. «Al principi la manca de material era escandalosa. Tots estàvem molt reticents», es queixa.
En el mateix sentit s’expressa l’Eulàlia, que explica que la falta de material de protecció que tenien al CAP la feia treballar amb una inseguretat molt gran. A més, assenyala que el personal de l’atenció primària s’ha sentit, com en moltes altres ocasions, de segona. «Des de la primària vam veure la diferència respecte als hospitals. Allà quan els sanitaris començaven a tenir símptomes lleus de COVID els feien la PCR ràpidament, mentre que a nosaltres no, i això que érem els primers a rebre els pacients amb símptomes. No se’ns cuidava ni se’ns diagnosticava», diu.
A banda de la manca de material de protecció i la pressió assistencial per l’augment exponencial de pacients, un altre factor estressant pel personal sanitari era la incertesa de treballar per combatre una malaltia nova i desconeguda. «No sabies ben bé a què t’enfrontaves. Sempre diem que treballem amb l’evidència científica i en aquest cas, evidentment, no n’hi havia. Havíem d’anar prenent decisions al dia a dia», explica Yolanda Canet, cap de Ginecologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. «Vam haver de redissenyar ràpidament el servei per adequar-nos a la situació, fent circuits segurs per les dones que venien de part que no tenien el coronavirus i atenent a les dones embarassades que sí que tenien la malaltia», assenyala.
La Yolanda va viure el pic del contagi des de casa, aïllada després de ser diagnosticada de coronavirus. Va contraure pneumònia, però els criteris no eren d’hospitalització i es va quedar a casa. «Estàs molt ambivalent: et trobes molt malament i reconeixes que estàs molt malalt i alhora saps que els teus companys i companyes estan a primera línia treballant al 200%». Al cap d’un mes es va reincorporar a la feina. «Tornes una mica amb la sensació que ja està tot fet, que has estat fora de joc en els pitjors moments», explica. «Després, però, t’adones que continua havent-hi molta feina, reorganitzant altre cop tot l’Hospital per tornar a l’activitat habitual». Aquesta ‘nova normalitat’ la veu com una oportunitat per repensar els hospitals. «El coronavirus ens ho ha trencat tot: doncs ara aprofitem-ho per muntar-ho de la manera que voldríem» diu.
Segons explica Guillermo Roca, infermer d’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a primera línia i en els moments més crítics, es barrejaven diversos sentiments: “incertesa, frustració, desconeixement…”. Ell va haver de confinar-se després de mostrar símptomes lleus de coronavirus i que la PCR donés positiva. «Al cap de quinze dies, sense que em fessin cap mena de prova, vaig tornar a la feina”. A l’UCI, la realitat era molt dura. “Hi havia dies bons, amb moltes altes, i dies dolents en què els pacients no avançaven. Els dies dolents, tenies la sensació d’estar donant-te cops contra la paret tot el dia. Estar 12 hores treballant i que els pacients, en lloc de tirar endavant, empitjoressin, era molt frustrant». Per això, diu, en arribar a casa intentava desconnectar. «Fas la teva feina, com sempre has fet, i en arribar a casa intentes no pensar en tot el que has fet. Perquè si hi penses, l’endemà no hi tornes», afirma.
L’angoixa de ser pacient i sanitari
L’experiència i els coneixements dels professionals sanitaris fa que quan es posen malalts, moltes vegades, tendeixin a automedicar-se i a deixar-se aconsellar pels seus companys. Això va fer l’Eulàlia fins que va dir prou. «Va arribar un moment que vaig dir: vull que algú em cuidi, vull deixar de pensar i posar-me en mans d’un especialista», explica. Segons ella, quan els sanitaris emmalalteixen la situació és «especial i cruel», perquè se saben la teoria i poden preveure els diferents estadis pels quals passaran. «Hem vist pacients que han estat igual que nosaltres i que alguns han empitjorat, han hagut d’anar l’UCI i, fins i tot, han mort. Tots aquests pensaments els vols treure del cap, perquè et provoquen angoixa. Penses: jo vull ser un pacient, no un pacient metge». De fet, quan estaven ingressats a l’hospital, ella i el seu marit van dir a la pneumòloga que no volien saber detalls tècnics sobre com estaven d’analítiques, per exemple, sinó que simplement volien saber si anaven a millor o a pitjor.
En la mateixa línia, la Yolanda explica que ella sabia on tenia els límits i es controlava ella mateixa. «Et controles perquè tens coneixement dels criteris de la possible progressió. Parlant amb companys que també han estat malalts, ens explicàvem que comptàvem els dies al calendari. Sabíem que a partir del dia 8 o 9 de febre, a vegades, és quan la malaltia pot començar a complicar-se. Això era molt angoixant, perquè estaves contínuament controlant-te». A més, trobar-se en aquesta situació permet posar-te a la pell dels pacients. «Em vaig trobar en la mateixa situació que molts pacients, que es trobaven malament i no obtenien resposta del 061 ni dels ambulatoris perquè estava tot col·lapsat», explica. És ara, després d’haver passat la malaltia, quan és més conscient de tot el que ha viscut. «Vaig passar molta por i me n’he adonat després. En aquell moment, em trobava tan malament que no podia ni pensar», expressa.
Cuidar-se per poder cuidar
Davant l’estrès generat per la pandèmia i l’experiència de molts professionals sanitaris que han patit la malaltia, durant aquests darrers mesos s’ha potenciat l’atenció psicològica als sanitaris. En molts hospitals s’han realitzat teràpies individuals i col·lectives per expressar dubtes, angoixes, pors i frustracions. També entitats com la Fundació Galatea, pertanyent al Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), van posar en marxa teràpies telemàtiques per atendre als professionals que necessitaven suport psicològic davant el patiment i l’impacte emocional a causat per la crisi del coronavirus.
«Inicialment anava dirigit a professionals sanitaris, però també vam ampliar el servei als professionals dels serveis socials, com educadors, professionals de la geriatria i administratius que han atès a pacients amb COVID-19», explica el director de la Fundació, Antoni Calvo. Es tracta de sessions per videoconferència d’uns trenta minuts amb l’objectiu de «canalitzar i validar tot el patiment i les experiències viscudes i activar els recursos propis per poder afrontar situacions difícils».
Segons explica Calvo, els professionals han mostrat bàsicament tres pors: la por a no disposar dels recursos necessaris per atendre correctament als pacients, la por a contagiar-se i deixar la resta de l’equip a l’estacada i la por a contagiar-se i poder contagiar a la família. «Aquestes tres pors s’han traduït en quadres d’estrès, d’angoixa i en la dificultat de gestionar les incerteses i els nombrosos interrogants que encara imperen sobre la malaltia», assenyala Calvo.
Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei de la Fundació Galatea i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes i els treballadors socials i altres perfils professionals un 9%. Per ara, s’han atès a uns 500 professionals i s’han realitzat més de 1700 intervencions. Una demanda habitual que han tingut des de l’entitat per part d’hospitals i ambulatoris és la de fer intervencions en equips, per recompondre i canalitzar les angoixes viscudes des del punt de vista col·lectiu. «Els professionals sanitaris estan molt acostumats a treballar amb protocols i amb equips estables, tot organitzat de manera concreta, i amb aquesta situació s’han hagut de variar molts plantejaments, fet que ha trencat els esquemes de molts professionals», afirma Calvo.
El director de la Fundació remarca la necessitat dels professionals sanitaris de cuidar-se per poder continuar cuidant. «Són gent molt compromesa, molt vocacional i amb un gran sentit de la hiperresponsabilitat. Dedicar-se a aquest tipus de professions d’atenció a les persones comporta uns riscos que els hem de tenir molt presents. Hem de preparar aquests professionals perquè sàpiguen afrontar situacions difícils i cuidar també la seva salut mental», diu.
Saturats de base
L’arribada de la pandèmia va intensificar el ritme frenètic dels hospitals i dels centres mèdics, però la saturació i l’estrès del personal sanitari per la sobrecàrrega de feina ve de lluny. «Estem dins un sistema sanitari molt estressant i amb molta precarietat laboral, especialment dins el personal d’infermeria. El sistema se n’ha sortit d’aquesta crisi perquè el personal ho ha donat tot i hem tret el millor de nosaltres», reivindica la Yolanda. La crisi, doncs, ha posat de manifest les debilitats del sistema. «Es necessiten recursos i han d’haver-hi els mitjans de protecció necessaris en cada moment. Caldrà veure si ara aquestes mancances es corregeixen i s’inverteix més perquè el sistema surti reforçat», assenyala la Dolores.
Els professionals també es queixen del mal ús que fa la ciutadania del sistema de sanitat pública. «Tenim una institució que tracta a les persones com si fossin un client. La gent s’ha malacostumat i va a urgències per qualsevol cosa. És un tracte clientelar absurd: la sanitat és per tots i l’hem de gestionar bé», reivindica l’Eulàlia. Segons ella, els aplaudiments de la població no serveixen de massa si això no canvia.
Seguint aquesta mateixa línia, en Guillermo destaca que falta educació sanitària. «Si tu vas a un hospital públic i has d’estar esperant cinc hores és que tu no has d’estar allà. Si comencem a fer un bon ús i s’inverteix en sanitat pública el sistema es manté. Si no, cau pel seu propi pes», afirma. En aquest sentit, la Dolores destaca que la sanitat pública s’ha de valorar sempre, no només quan hi ha una necessitat urgent com la que hem viscut. A més, diu, moltes vegades, la població no emfatitza amb les reivindicacions del col·lectiu sanitari. «Se’ns veu com un col·lectiu privilegiat, com si no tinguéssim dret a protestar per les nostres condicions laborals».
Malgrat la duresa de l’experiència viscuda, si una cosa positiva es pot extreure de la crisi, ha estat el sentiment col·lectiu d’unió entre els professionals sanitaris. «A la unitat UCI on treballava hi havia professionals d’especialitats molt diverses. Algunes, que no havien vist una persona intubada en la seva vida, però que tenien moltíssimes ganes d’aprendre. Metges, infermers, auxiliars, zeladors… tots ens hem unit molt», destaca en Guillermo. Explica que en un moment tan crític es necessita tant tenir a algú al costat que, fins i tot, al més desconegut li explicaries les teves intimitats més grans. «El company que tens a la trinxera és l’únic que tens. Jo he plorat amb gent que ni coneixia. L’experiència radical que hem viscut ha creat un vincle molt fort entre nosaltres. Això és el millor que m’emporto, perquè viure això sense els meus companys hagués estat horrible», conclou.
Quiròfans i hospitals de dia convertits en unitats de cures intensives, llits d’hospitalització allà on hi havia butaques i un hotel habilitat amb preses d’oxigen per ingressar més pacients. L’Hospital Clínic, igual que la resta d’hospitals del territori, es va haver de reconvertir de cap a peus per poder atendre al nombre exponencial de pacients de coronavirus que anaven arribant a l’Hospital. Ara, en una situació més relaxada, però amb la calma tensa per la incertesa d’un possible rebrot, parlem amb el Director Mèdic de l’Hospital, el Dr. Antoni Castells, sobre com s’ha viscut des de la direcció la gestió de la pandèmia i sobre la complexitat de transformar completament un hospital altament especialitzat i tecnificat com l’Hospital Clínic. Castells remarca la unió que s’ha produït entre tots els professionals sanitaris en lluitar per una causa comuna, siguin de l’especialitat que siguin. «El concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia. L’Hospital mai havia estat tan cohesionat com ara», diu.
Des del punt de vista de la direcció mèdica, com és reconvertir en pocs dies un Hospital de la magnitud i de l’especialització de l’Hospital Clínic?
L’Hospital ha canviat completament. Ara ja tornem a ser una mica l’Hospital que érem abans. Durant els dos mesos de crisi més important, hi ha hagut diversos conceptes sobre els quals ha pivotat la transformació. Primer, que aquest hospital havia de continuar atenent malalts no infectats de COVID-19. Un plantejament que podríem haver fet era deixar d’atendre pacients no COVID i portar-los a altres hospitals. Però això no ens va semblar adequat, bàsicament per un tema d’equitat social, perquè estaríem prioritzant un tipus de malalts respecte a uns altres, quan tots tenim els mateixos drets de ser atesos. Per tant, un concepte era aquest: l’Hospital continuaria sent bivalent, per pacients amb COVID i pacients sense.
És a dir, dues vies d’hospitalització…
Agafant aquesta situació de partida, el que va comportar, i va ser part de la dificultat, va ser que vàrem habilitar espais diferenciats pels pacients COVID i no COVID, el que en diem la sectorització. La part de l’Hospital per a pacients amb COVID va arribar a ser la majoritària, perquè va arribar a ser tres quartes part de l’hospitalització. Vam haver de separar físicament els dos espais i el personal es va haver d’adequar per estar a un lloc o a un altre. Per últim, i probablement l’aspecte clau per gestionar aquesta situació, és que es va trencar el precepte de que cada servei té els seus llits. Eren llits i unitats completament polivalents, de manera que en una sala, que podia ser de digestiu, ingressaven malalts de qualsevol mena, infectats per la COVID. Aquest concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos, de manera que obríem una sala i allà hi ficàvem tots els malalts que anaven entrant. En el punt àlgid de la crisi, la segona quinzena de març, això és el que ens va salvar perquè, si no, haguéssim col·lapsat. Aquesta polivalència va ser clau.
El Clínic va haver de crear noves unitats per a crítics i semicrítics.
Sí, igual que molts hospitals, vam haver de crear unitats allà on no hi havia. Amb els llits que teníem habitualment no n’hi havia prou per assistir a tots els pacients que anaven arribant i el que vam fer va ser reconvertir espais en els que habitualment no ingressen malalts per ingressar-los: àrees quirúrgiques, àrees de reanimació, hospitals de dia, unitat de diàlisi… espais que vam haver de buidar per posar llits, oxigen i en alguns casos dotar-lo de monitors i respiradors, no només per reconvertir-ho en una sala d’hospitalització, sinó també en una unitat de crítics. Aquesta va ser una transformació arquitectònica important. Els llits d’intensius es van multiplicar per tres. És un canvi molt considerable, perquè són els llits més complexos de dotar des del punt de vista tecnològic. Dotar aquests elements en un espai on el dia abans hi havia, per exemple, una butaca, era complex.
El concepte de perdre l’especialització va ser clau, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos
L’Hospital també va habilitar altres dispositius per atendre els pacients amb COVID.
Aquest és un Hospital que aproximadament té uns 700 llits, i en el moment àlgid de la crisi en vam arribar a tenir prop de 1.000, tots plens. Per això vam habilitar dos dispositius diferents. D’una banda, l’Hotel Salut, a Plaça Espanya, on la cabuda màxima era de 500 llits, doblant totes les habitacions. No va ser necessari ocupar tots els llits, vam arribar a tenir entre 160 i 170 pacients, que estaven com estaven a l’Hospital, exactament en les mateixes condicions. Allà teníem un aparell de radiologia per fer radiografies, els hi fèiem les anàlisis i, a més, vam portar una petita unitat de farmàcia, per no haver de portar medicaments d’un cantó a l’altre durant tot el dia. Vam instal·lar preses d’oxigen a les habitacions, ja que aquests malalts, com que la majoria tenien problemes respiratoris, necessitaven el flux d’oxigen.
També vam potenciar l’hospitalització a domicili, que el que representa és que el pacient és com si estigués ingressat a l’Hospital però al seu domicili, i són els metges o infermeres els que es desplacen al domicili per fer les tasques que toquen. Aquest és un dispositiu que ja utilitzem habitualment i així donem sortida a uns cinquanta malalts. Durant la pandèmia, va haver-hi un moment que vam arribar a tenir-ne 300, que eren els casos més lleus. Aquestes dues estructures, hotel i hospitalització a domicili, són molt extensibles, perquè no estan limitades, en canvi, a l’Hospital hi ha unes parets i arriba un moment que ja no tens més llits. Això ens va permetre encaixar-ho tot.
Van haver de contractar molt personal sanitari addicional per fer front a la pandèmia?
Sí. Quan poses més llits, necessites més metges i més infermeres. Hem arribat a contractar al voltant de 270 metges i 400 infermeres. En relació amb els metges, hem utilitzat bàsicament tres fonts principals. Primer, els metges de l’Hospital que es dediquen a la recerca els hem recuperat com a metges assistencialistes. Després, els que hem anomenat els ‘residents 0’, que són persones que s’havien presentat al MIR poc abans que comencés la pandèmia i que no havien escollit plaça, ni ho han fet encara, i els vam contractar com si ja fossin residents de primer any. I el tercer grup han sigut els estudiants de Medicina, que els hem contractat com auxiliars sanitaris i han ajudat a metges i infermeres a fer diferents tasques, com repartir la medicació, fer les històries, donar les altes, contactar les famílies per informar de l’estat dels pacients… Pel que fa a les infermeres, hem contractat infermeres que treballaven en altres institucions i estudiants d’infermeria.
Aquestes noves contractacions han sigut claus, ja que vam haver de dividir la plantilla en dos grups, de manera que sempre hi hagués un grup que es quedés a casa, per tenir possibilitat de relleu si el grup de l’Hospital s’infectava. Per fer això, hem hagut, d’alguna manera, de duplicar la plantilla. Aquestes contractacions han sigut temporals, durant aquests mesos de pandèmia. El tema de la gestió de personal el vam fer sobre la marxa, fèiem crides a les xarxes socials perquè qualsevol persona que volgués i tingués la formació s’hi presentés. També hem tingut voluntaris, que no han estat en contacte amb els malalts, però que han fet feina logística de tota mena.
| Pol Rius
La pandèmia ha unit professionals d’especialitats molt diverses per fer front a un enemic comú. Què creu que ha significat per l’Hospital això?
Ha suposat una gran unió. Aquesta és la part positiva de tot això. L’Hospital Clínic no havia estat mai tan cohesionat com ara, perquè tothom ha fet una causa comuna, lluitar contra una mateixa malaltia, i s’ha oblidat una mica de si era psiquiatre, traumatòleg o el que sigui. La crisi ens ha recordat que tots som sanitaris, tots vam estudiar carreres del mateix àmbit i ens ha recordat que, amb més o menys coneixement, som capaços de portar els pacients. Crec que això ha sigut la part positiva: la solidaritat, la generositat, el respecte entre tots els professionals…crec que és de les lliçons més valuoses que hem après, fruit de tenir una causa comuna contra la qual lluitar. Habitualment, als Hospitals, com passa en qualsevol lloc de treball, cadascú reivindica una mica la seva especialitat. Tothom considera que allò que ell fa és el més important, fins i tot. En aquest període això ha desaparegut i ha sigut clau per poder afrontar un repte d’aquesta magnitud.
Aquesta cooperació i unió de la qual parla, s’ha vist també entre hospitals? Han compartit experiències i s’han ajudat amb altres hospitals?
Sí, aquest és un punt important. Fruit de l’estat d’alarma, es va permetre que els hospitals privats també formessin part d’aquesta situació i la relació que hem tingut amb els quatre hospitals que ens han donat un cop de mà, l’Hospital Sagrat Cor, la Clínica Plató, el Teknon i el Dexeus, ha sigut magnífica. Mai havíem tingut aquesta relació tan propera, i això ha sigut fonamental. En aquests mesos durs, cada dia ens trucàvem i ens intentàvem ajudar. Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà i nosaltres els ajudaven fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí, cadascú adequant-se a les necessitats i possibilitats que tenien. Aquest sentiment de solidaritat entre centres jo crec que ha sigut clau, i tornaria a existir si, malauradament, això tornés a passar.
La relació amb Sagrat Cor, Plató, Teknon i Dexeus ha sigut magnífica: Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà, i nosaltres fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí
Han estat útils les tecnologies de la informació i la comunicació en una crisi com aquesta?
Sí, i això també són coses que quedaran. Els malalts infectats són malalts que han d’estar aïllats i, des del punt de vista humà, una de les coses més complicades ha sigut tenir la família lluny. Hi havia gent que moria a l’Hospital i, fins i tot, per acomiadar-se de la família tenien dificultats. El fet de poder comptar amb tauletes i dispositius per comunicar-se els pacients amb la família ha alleugerit una mica això.
L’altre punt de vista és el dels professionals. Els que no estaven atenent als malalts ingressats han continuat fent consulta. Fa tres mesos que el 80% o, fins i tot, en alguns serveis el 90% de les visites es fan telemàticament, o bé per trucada o per videotrucada.
La relació telemàtica amb els pacients perdurarà?
Aquest és un canvi que segur que quedarà; ara perquè és la mesura que tenim per evitar que vingui molta gent a l’Hospital i poder mantenir les distàncies socials de seguretat, però, probablement, si algun dia desapareix aquesta amenaça i no hem d’anar amb mascareta ni mantenir el distanciament social, això quedarà. Ara hem après que en alguns tipus de visites no és necessari que el malalt vingui a l’Hospital. A vegades, només es tracta de comentar el resultat d’una prova, que podrem continuar fent-ho de manera no presencial, i així evitem al malalt haver de venir, perdre hores de treball i, a vegades, necessitar algú de la família perquè l’acompanyi. Aquest tipus de visites no presencials quedaran. No tornarem, crec jo, al tipus de consulta que fèiem habitualment.
Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb la por constant de no tenir suficients recursos
Com ha viscut vostè com a director mèdic de l’Hospital el fet d’estar al capdavant de la resposta a aquesta emergència? Una cosa és l’estrès dels que estan a primera línia amb els malalts i l’altre dels qui estan a primera línia a l’hora de coordinar i gestionar tot l’aparell logístic de l’Hospital.
Ha sigut molt complex. La principal complexitat va venir per la incertesa. Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb l’angoixa i la por constant de no tenir suficients recursos. Ara sabem com ha acabat, almenys fins ara. Va haver-hi un moment en que cada dia anava augmentant el nombre de pacients que venien a urgències, eren 50, 60, 100, 120…i l’endemà no sabíem si serien 150 o 200 o si arribaríem a un punt en què ja no tindríem més capacitat. L’altra cosa va ser el fet de ser capaços de transmetre tranquil·litat al conjunt de l’organització. Això requereix una mica de tranquil·litat. Un punt clau va ser la comunicació: ser molt transparents a l’hora de transmetre les decisions que preníem. Durant aquests tres mesos, cada dia hem fet un comunicat dirigit a tota la institució explicant el que fèiem de nou respecte el dia anterior.
Un altre aspecte i, possiblement el més important, és el sentiment de gratitud, d’agrair constantment tot el que fa el personal. Perquè tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200% i des de la direcció vam intentar agrair molt a tothom la feina feta.
Un altre punt és que amb aquesta presa de decisions importants també ens equivocàvem, i ens hem equivocat. També s’ha d’introduir aquest concepte d’humilitat des de la direcció. A vegades es veu la direcció com un ens que no s’equivoca mai, i no és cert, ens equivoquem, i més si hem de prendre decisions molt ràpidament.
Tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200%
Quins creu que són els possibles errors que s’han comès?
Quan va començar la crisi sanitària, el primer malalt el vam atendre a l’Hospital el 25 de febrer. Feia dos mesos comptats que al món sabíem que existia aquesta malaltia, i encara tenim moltes incògnites. Bàsicament vam cometre errors tècnics. Per exemple, vam començar pensant que no podríem posar dos malalts infectats junts. Això feia que, al començament, anéssim cremant sales molt ràpidament. Pel que fa als materials de protecció, al començament vam extremar-ho tant que tothom anava vestit de cap a peus amb nivells de protecció molt alts, després vam aprendre que probablement no era tan necessari i amb unes proteccions concretes n’hi havia prou.
Hem comès errors fruit del desconeixement de la malaltia. Des d’un punt de vista organitzatiu, també hem anat canviant. A la primera fase de l’epidèmia requeríem la confirmació de tots els sospitosos d’infecció; va haver-hi un moment que això era inabastable. Aleshores vam començar més el diagnòstic clínic. Hem tractat els malalts amb tot el que teníem al nostre abast, tota una sèrie de medicaments que tampoc estava realment provat que fossin eficaços. Molts d’aquests tractaments que vam utilitzar, amb els diferents estudis que s’han fet ara ha quedat demostrat que no eren eficaços. Ara no cometríem el mateix error, utilitzaríem aquells que tenen més evidència científica, però en aquell moment no teníem cap més alternativa. Aquest tema també va tensar molt l’organització, perquè en ser una malaltia que va venir de cop i volta i de manera molt ràpida, moltes vegades veiem que anàvem a quedar-nos sense medicaments en determinats moments, i això preocupava molt. Aquestes coses són les que ara, amb més coneixement de la malaltia i del que funciona o no, probablement si tornés a venir un nou brot, les gestionaríem millor.
Ara que ja ha passat aquest primer pic de la pandèmia, quines són les lliçons apreses en termes de gestió sanitària?
Jo crec que n’hem après bastants. Una, que el que sempre hem dit, i ara s’ha posat en més evidència que mai, és que la sanitat pública està infrafinançada. Jo crec que això és evident. No parlo de si tenim prou recursos materials o EPIs, perquè probablement cap sistema no pot fer front a tot en els pics d’una epidèmica. És evident que no tenim una sanitat dimensionada per a una emergència continuada en el temps. Però sí que hi ha recursos que fan falta. La falta de recursos és comuna en tot el sistema, des de l’atenció primària, fins als hospitals aguts com el nostre, sociosanitaris… tot el sistema està infrafinançat.
Una segona cosa que hem après, concretament dels hospitals, és que aquests han de ser més flexibles arquitectònicament, han de ser més grans. Els hospitals grans com el nostre cada cop estan més reservats a gent a la qual se li han de fer intervencions complexes, processos invasius… són un tipus d’hospitals molt tecnificats. A aquests hospitals li fan falta llits de crítics, tant d’intensius com d’intermedis, o bé tenir unes sales que, en funció de la demanada, les puguis convertir en una cosa o una altra. Això, per exemple, obliga que totes les habitacions siguin individuals. Als hospitals vells encara tenim el 80% de les habitacions que són dobles. Això dificulta molt el dia a dia. Aquesta és una lliçó que hem après: els hospitals han de ser més grans, més versàtils i han de tenir més llits de crítics. La ràtio entre llit convencional i llit de crítics ha de canviar respecte a l’actual, per poder fer front a una epidèmia com la de la COVID o per afrontar la complexitat que tenen cada cop més els hospitals. Nosaltres tenim un important problema d’espai a l’Hospital Clínic, per això el volem ampliar.
Precisament, en quina situació es troba la proposta d’ampliar l’Hospital al recinte de l’Escola Industrial?
Fa anys que ho portem demanant i, ara, amb la pandèmia, s’ha fet més necessari que mai. La proposta es troba en fase de discussió entre els diferents actors que han de participar-hi. No és un projecte de l’Hospital Clínic només, sinó de tothom que té alguna responsabilitat en aquest àmbit: el Departament de Salut, que és qui gestiona l’Hospital, la Diputació de Barcelona, que és el propietari dels terrenys que considerem òptims, de l’Escola Industrial, i l’Ajuntament de Barcelona. Aquests tres actors s’han de posar d’acord en reconvertir uns espais per aquest altre ús.
Evidentment, no és tan sols aquest consens polític, sinó que fer un Hospital nou costa molts diners. El personal ja el tenim, bàsicament estem pensant a ampliar les infraestructures. Sempre pot haver-hi un increment de personal, però el que necessitem és l’espai per fer un Hospital nou d’aquest tipus, amb molts llits d’intensius. L’Hospital necessita més quiròfans, més àrees per fer procediments invasius… i tot això és la part més costosa que tenen els hospitals. S’ha de buscar un finançament que vingui de fons públics, d’aquí i d’Europa i, si han de ser de fons privats, també. Això és difícil, i encara ho és més en aquests moments, que hem acabat de passar per una pandèmia. S’han hagut de gastar molts diners per fer front a la pandèmia, i ara ens ve una crisi social i econòmica molt important. En aquest context, és difícil poder fer l’ampliació que demanem. Però, en certa manera, nosaltres tenim l’obligació de reivindicar aquesta necessitat.
| Pol Rius
Ens trobem ara en una situació de desescalada. Quina és la situació actual a l’Hospital? Quines activitats s’han reprès i quins canvis implicarà aquesta ‘nova normalitat’?
Fa un mes i mig, aproximadament, quan vam veure que ja havíem tocat sostre i que el nombre de pacients que arribaven a urgències era cada dia menor, vam començar a plantejar l’estratègia d’aquesta fase de desescalada i de tornar a recuperar l’activitat normal. En aquests moments, tenim quatre unitats amb pacients COVID, de les trenta que teníem fa poc més d’un mes. Això ens ha permès recuperar espais que havíem convertit en sales d’hospitalització i tornar al seu ús habitual. El que hem prioritzat és l’activitat quirúrgica. Aquesta no l’hem deixat de fer mai, però vàrem passar dels trenta quiròfans que tenim a treballar només en quatre. Ara, en aquests moments, estem treballant en vint-i-vuit. En plena crisi continuàvem amb dos quiròfans per les urgències que s’havien d’operar i dos per procediments no diferibles, que molts són els oncològics.
I en l’àmbit de la consulta externa?
Estem recuperant el percentatge de vistes presencials. Hem recuperat respecte el mes passat al voltant del 25% de les visites i al llarg del mes de juny arribarem al 50%. A partir d’aquí veurem com ho fem, segons com evolucioni la malaltia al conjunt del país. Com deia abans, un percentatge d’aquestes visites no caldrà fer-les de manera presencial, sinó que el podrem continuar fent de manera telemàtica en benefici de tothom.
En un mes i mig hem anat molt ràpidament en recuperar les activitats habituals. L’activitat quirúrgica és la que més s’ha ressentit, ja que en aquests tres mesos hem deixat de fer unes 2.300 intervencions. Però la llista d’espera no s’ha incrementat, perquè la gent no venia a l’hospital. Tanmateix, aquesta és una falta sensació de seguretat, perquè aquests malalts que han deixat de venir algun dia tornaran a ser aquí. La idea és recuperar com més aviat millor tota l’activitat quirúrgica. Per tant, aquesta és la que hem prioritzat durant la fase de desescalada. L’altra cosa que estem fent és també recuperar l’activitat habitual dels hospitals de dia i gabinets d’exploracions.
Com deia, encara no es veu l’impacte en les llistes d’espera, però d’aquí a un temps, tard o d’hora, augmentaran. Com es planteja fer front a aquest augment de les llistes d’espera?
Una de les coses que hem fet és ampliar horaris de consulta, però no tant per les llistes d’espera, sinó pel tema del distanciament. Si abans, per exemple, visitàvem quatre malalts en una hora, ara, perquè no s’acumulin, n’haurem de visitar dos i el que haurem de fer, doncs, és ampliar el temps que tenim per fer això o bé ampliar les visites no presencials. El que està clar és que les llistes d’espera augmentaran d’aquí a un temps. Com ens plantegem això? Doncs com més feina fem ara, millor. Les llistes d’espera no deixen de ser vasos comunicants. És el que tu pots fer i el que t’entra. Tornaran a entrar malalts quan es reactivin del tot els centres de primària i aquests ens els enviïn cap aquí. El que hem d’intentar és que quan això passi estiguem en les millors condicions, per això tenim molt d’interès per reprendre l’activitat completa com abans millor.
Com es prepara l’Hospital en cas que hi hagi un rebrot?
Jo crec que hem après moltes coses d’aquesta crisi. També sabem com han reaccionat els professionals de la casa, que ho han donat tot. Els professionals ara estan més preparats. Per altra banda, hem de tenir un estoc de material de protecció més alt del que hem tingut a l’inici de la pandèmia, per tal d’anticipar-nos i no trobar-nos en la dificultat que ens vam trobar, que necessitàvem material i el mercat estava bloquejat. En l’aspecte més d’infraestructura, el que hem fet és refermar-ho. És a dir, en aquelles sales que vam posar llits i vam passar un cable com vam poder i vam posar oxigen, el que hem fet és aprofitar aquesta treva per anar-ho assegurant més, per així poder habilitar llits més ràpidament en cas que hi hagi un rebrot. Aquesta capacitat de transformació de l’Hospital la vam aprendre improvisant, però ara ja no partim de zero i sabem, per exemple, on poden anar més llits d’UCI. El que hem fet és tenir aquesta instal·lació preparada perquè en 24 hores puguem tornar a recuperar tots els llits que vam tenir el punt àlgid de la pandèmia.
Disminuït el nombre de contagis entre la població, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta d’hospitals, ha començat a encarar ‘la nova normalitat’. A poc a poc, s’ha anat recuperant l’habitual rutina a l’hospital, que havia quedat completament capgirada amb l’inici de la pandèmia. Els equips integrats per professionals d’especialitats diverses per assistir als pacients de COVID-19 han tornat als seus corresponents llocs de treball habituals i els pacients de coronavirus han retornat exclusivament al servei de malalties infeccioses.
Amb l’inici de la desescalada, la intenció ha sigut reorganitzar l’assistència cap a un sistema més eficient i segur. Progressivament, es va anar reprenent l’activitat quirúrgica, que havia quedat gairebé totalment interrompuda durant la pandèmia, només fent operacions d’urgència. «Hem anat recuperant a poc a poc l’activitat quirúrgica, primer fèiem unes tres operacions diàries i després vam anar augmentant el nombre fins que el dilluns 18 de maig ja tornaven a estar operatius tots els quiròfans», explica el subdirector mèdic de l’Hospital, Alvaro Arcocha. Això s’ha fet donant prioritat absoluta a les cirurgies oncològiques que no es podien demorar.
També s’han anat reprogramant les consultes presencials, amb les mesures de seguretat adequades i ampliant l’horari també a la tarda per evitar aglomeracions. La majoria de consultes, però, per tal de minimitzar riscos, es fan de forma telemàtica. Sens dubte la no presencialitat és un dels grans canvis que ha instaurat la crisi sanitària. «Amb la pandèmia ens hem vist obligats a emprar la telemedicina, però aquesta ha arribat per quedar-se. Òbviament no perdrem la presencialitat, però sabrem escollir més i millor en quins casos val la pena que el pacient es desplaci a l’hospital i si és o no eficient que vingui. Es prendrà la decisió que beneficiï més al pacient», assenyala José Jerez, infermer de pràctica avançada de l’Hospital.
Incertesa continuada
La paràlisi de l’activitat habitual als hospitals durant les setmanes més crítiques ha tingut, òbviament, impactes en les llistes d’espera, tant pel que fa a les activitats quirúrgiques com a les proves diagnòstiques. «Hi ha altres processos que tindran un impacte indubtable en les llistes d’espera. Fent les millors estimacions possibles per a finals d’any, arribarem al mateix nivell que l’any passat. En alguns procediments potser arribem a les xifres d’intervencions de l’any passat, però en d’altres serà impossible», destaca Arcocha. «Confiem que el primer trimestre de 2021 puguem tornar a recuperar la normalitat d’abans de la pandèmia», afegeix.
Això, però, encara és una incògnita, i dependrà també de si es produeix o no un rebrot del virus. Tanmateix, en cas que es produeixi, els professionals de l’Hospital no tenen dubtes en què estan molt més preparats per afrontar-ho que a l’inici de la pandèmia. «Vam haver d’aprendre sobre la marxa a tractar un virus que desconeixíem completament. Hem après a reorganitzar l’Hospital ràpidament, de manera que si ens trobéssim un altre cop en la situació, tindríem una resposta encara més ràpida i més clares les directrius sobre què s’ha de fer», explica la Dra. Carlota Gudiol, del servei de malalties infeccioses.
Pel que fa a la possibilitat d’un rebrot, Gudiol el considera força probable. «Vull pensar que durant els mesos d’estiu tindrem una treva, però de la mateixa manera que hi ha un brot de grip cada hivern, el coronavirus no desapareixerà. Seguirà circulant i és possible que tinguem un rebrot», assenyala. Tot i això, destaca que la incertesa és enorme i, encara que ara es tingui un coneixement més gran de la malaltia, hi ha moltes incògnites per resoldre. «Encara no podem posar la mà al foc sobre algunes de les hipòtesis que tenim, per exemple, pel que fa a la capacitat immunològica del virus, que alguns estudis preliminars indiquen que és baixa, o l’afectació o no de la calor sobre aquest», indica.
Per la seva banda, Jerez es mostra preocupat per l’actitud relaxada d’una part de la ciutadania. «Els números són números, i al final ja no ressonen tant. La gent es queda amb la idea que la corba ja ha anat baixant, però el cert és que encara no ens hem desfet completament del risc».
L’Hospital de Bellvitge reobre tots els quiròfans i s’adapta a la nova realitat postCovid-19 / Hospital de Bellvitge
El punt àlgid de la pandèmia
«Ens ho vam trobar a sobre de sobte. D’un dia per l’altre ens vam trobar immersos en un nombre exponencial de casos greus de coronavirus». Així descriu Gudiol l’inici de la pandèmia. Els primers casos de coronavirus ingressaven al servei de malalties infeccioses, però quan el nombre de pacients va començar a sobrepassar la capacitat d’aquest servei, es van incorporar altres serveis en l’atenció d’aquests malalts. «En lloc de tenir serveis especialitzats, ens vam convertir en un Hospital transversal», explica. Els pacients crítics els va portar el servei de cures intensives i d’anestèsia; els semicrítics, fonamentalment pneumologia amb el suport de medicina interna i malalties infeccioses; i a la part d’hospitalització es van crear els ‘equips COVID’, amb un infectòleg, internista o pneumòleg al capdavant i amb personal sanitari d’altres especialitats, tant quirúrgiques com mèdiques, que es va haver de formar ràpidament per assistir als pacients de coronavirus. També es va haver d’augmentar la dotació de llits d’UCI a correcuita, fins a triplicar els que hi havia anteriorment.
«Els protocols canviaven cada dia i la pressió assistencial era elevadíssima. Combinar aquesta pressió assistencial amb la formació d’urgència en funció del coneixement i evolució de la malaltia, provocava un estrès brutal», explica Jerez, cap d’Infermeria. A més, molts professionals van haver d’aprendre a utilitzar aparells tecnològics que no estaven acostumats a fer servir. «En els moments més durs, sabies quan entraves, però no quan sorties. Eren hores i hores de treball sense parar», assenyala Jerez.
Havent viscut aquest punt àlgid de pressió assistencial, el que més valoren els professionals sanitaris ha sigut comptar amb el suport dels seus companys i companyes. «Una de les vivències més positives que m’emporto és que tot el personal sanitari hem anat a l’una. Hem unit forces, ens hem arremangat tots i hem tingut una capacitat de comunicació i de treball en equip impecable. Hem tret el millor de nosaltres», destaca Gudiol. En la mateixa línia, Arcocha assenyala que amb aquesta crisi «ens hem sentit desbordats tots, però el personal ha respost d’una manera excel·lent, amb disposició i esforç enormes, davant una situació tan imprevisible i dramàtica».
La crisi ha suposat pels professionals sanitaris sortir de manera dràstica de la seva zona de confort. «Ens hem tret la capa de la nostra especialitat i hem apostat per l’ajuda multidisciplinària, treballant amb el servei que sigui. Hem sigut solidaris amb els companys i amb els pacients, donant el màxim de nosaltres perquè se sentissin el millor possible, en un moment en el qual no tenien els seus familiars per acompanyar-los. Ha suposat una humanització total», assenyala Jerez.
La desescalada emocional
Sens dubte, malgrat que els aprenentatges que ha dut la crisi són immensos, viure una situació tan dura i estressant també ha passat factura al personal sanitari en l’àmbit emocional. Segons explica Gudiol, la corba emocional és capritxosa. «Les primeres setmanes estàvem tan ficats en la situació i en l’assistència als pacients que vam fer un desplegament d’adrenalina molt gran, amb una capacitat de treball enorme», explica. «Aquesta adrenalina inicial ens feia imparables». Però amb la baixada de la pressió assistencial, diu, és quan es comença a prendre consciència de la situació viscuda. «Durant les setmanes de màxima activitat, he tingut la sensació de viure una vida paral·lela a la meva. Quan agafes distància i comences a digerir els processos, sentiments i experiències viscudes és quan fas la davallada emocional», diu.
Per José Jerez, ara els professionals sanitaris estan fent la seva pròpia desescalada. «Els que hem passat per això, sabem que la cicatriu de tot el que hem viscut quedarà per sempre, i és una ferida que costarà de tancar», explica. «Hem viscut moments duríssims amb els pacients, hem vist caure companyes malaltes, hem tingut por a tornar a casa per no contagiar a les nostres famílies i, fins i tot, molts companys han anat a hotels per aquest motiu. I amb tot això, no hem pogut ni fer-nos una abraçada», diu. En aquest sentit, destaca que seria bo que la ciutadania fes un exercici de memòria i que d’aquí a uns mesos no oblidés que el personal sanitari ho va donar tot per pal·liar aquesta crisi i que cal prendre consciència que s’ha de cuidar la sanitat pública.
Elena Carreras és cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, dedicat a promoure la perspectiva de gènere en la salut. Segons Carreras, la crisi del coronavirus suposa una oportunitat per repensar els hospitals i introduir noves pràctiques per millorar l’assistència als pacients. En aquest sentit, considera que la telemedicina, que ha agafat un pes molt important en aquesta crisi, ha suposat una revelació “extraordinària”. Carreras destaca també la necessitat d’introduir, en general, una mirada de gènere en la sanitat, incorporant-la a les facultats i fomentant el lideratge femení. “Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a càrrecs de més responsabilitat”, destaca.
Com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de la Vall d’Hebron?
Tot l’Hospital de la Vall d’Hebron es va redissenyar per poder fer l’atenció als pacients de coronavirus. Es van multiplicar per quatre el nombre de llits d’UCI que hi havia prèviament i tot l’hospital es va bolcar completament en l’atenció de la covid-19, transformant els punts d’atenció als malalts crítics. Tot el personal sanitari es va posar a disposició del serveis que lideraven l’assistència a pacients de coronavirus, com la unitat de respiratori i medicina interna. Ara estem en situació de desescalada: el pic de la covid-19 ja ha passat i ara hem de tornar a la normalitat. Aquí és on hi ha la gran oportunitat per l’Hospital. Donat que, pràcticament, hem buidat l’Hospital per poder assistir als pacients de coronavirus, podem tornar-lo a omplir d’una manera diferent de com estava, i aquesta és l’oportunitat de millora amb la qual estem treballant ara mateix. Crec que és important veure la crisi com una oportunitat de canvi.
Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat
Quines mesures s’hauran de prendre amb aquesta desescalada?
Una de les premisses clau és que per un tema de seguretat, i sobretot de qualitat, no podem fer que s’acumulin els pacients a les sales d’espera. Això vol dir que ens hem de repensar una mica les coses que fèiem i que podíem fer d’una altra manera. Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat en les consultes quan no és necessari veure el pacient presencialment. És un canvi de plantejament important. De fet, moltes vegades és molt més còmode pel pacient i per la família i, fins i tot, per les empreses. Quan demanes un dia per anar al metge, acabes perdent tot el dia, si fas una vídeoconsulta és només el temps que estàs amb el metge, no perds el temps en el desplaçament i en l’espera. Si ho enfoquem positivament jo crec que és una gran millora. Això sí, s’ha de saber fer bé i també s’ha de saber explicar bé. Si la gent té la percepció que fas això per treure-te-la de sobre, no anem bé. Farem això perquè és el millor per tots, també especialment pel pacient i la seva família.
I al Servei d’Obstetrícia i Ginecologia? Com ha canviat la manera de treballar amb l’inici de la pandèmia?
Els embarassos i parts sempre són una activitat diferent de la resta, perquè no para mai. Durant el moment àlgid de la pandèmia, es van parar cirurgies i visites no urgents, però les consultes d’embaràs i els parts no. El que vam fer va ser diferenciar molt bé dos circuits, un pels pacients de coronavirus i l’altre pels que no ho eren, i vam fer sales de parts específiques per pacients de la covid-19. Vam habilitar habitacions i consultes específiques per pacients de coronavirus, de manera que no s’ajuntaven les pacients que tenien la infecció amb les que no. D’aquesta manera, ens vam anar adaptant a aquesta situació.
Durant aquests dos mesos, quines angoixes i preocupacions afegides han tingut les dones embarassades?
Moltes dones tenien molta por de passar per la malaltia, no tant per elles, sinó per les possibles repercussions de cara a la criatura. Estaven molt angoixades. Una altra de les preocupacions era si podrien estar acompanyades en el moment del part i podrien compartir aquest moment tan únic amb la parella. En això les hem tranquil·litzat, perquè en cap moment hem impedit que la dona estigués acompanyada durant el moment del part. El que vam parar una mica va ser l’acompanyament durant les consultes, però ara ja tornem a deixar passar els acompanyaments. En el part i el postpart les dones no han deixat mai d’estar acompanyades.
A les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar
En general, es manifesten diferent les malalties en homes i dones?
Sí. L’exemple que sempre expliquem en mirada de gènere en les malalties que afecten homes i dones és l’infart. Els signes d’opressió al pit i dolor toràcic, i irradiació al braç esquerre, que és una mica el que tothom té interioritzat com a símptomes d’infart, són signes que caracteritzen els homes quan pateixen un infart. En canvi, quan les dones tenen un infart presenten més aviat símptomes d’ansietat, de dolor al pit, de malestar i, fins i tot, d’irradiació de dolor a l’esquena. Pateixen molta intranquil·litat, perquè no saben què tenen. Aquestes diferències de símptomes entre home i dona s’han de conèixer, perquè si no, no s’interpreta mai com un possible infart. Les dones cada vegada tenen més infarts però es diagnostiquen menys, perquè no s’hi pensa. Això és la valoració en mirada de gènere. I, en general, la població no ho sap, i això fa que també a vegades arribin els infarts més evolucionats, perquè s’arriba tard a urgències. També hi ha un altre component més social, que és el fet que a les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar. I només després de tot això, es preocupen per elles.
Vostre és presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. Amb quin objectiu es va crear aquest Consell? Quines tasques es duen a terme?
Precisament l’objectiu del Consell és donar una mirada de gènere a tot el que s’està fent en salut per decidir quines pràctiques són correctes i quines no. Per exemple, si a algú se li acudís, a causa de les preocupacions econòmiques o per altres raons, que els malalts que estan ingressats s’han de portar el menjar de casa, una sanitat on s’hi apliqui la perspectiva de gènere diria: un moment. Sobre qui recaurà la feina que els malalts hagin de dur el menjar des de casa? I la resposta és clara. Tots visualitzem les dones fent el menjar i portant-lo a correu-cuita a l’hospital. Per tant, seria una distribució asimètrica de les càrregues. La idea és anar mirant totes les polítiques que es fan perquè es facin amb una mirada de gènere.
Falta perspectiva de gènere en la sanitat?
Totalment. Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també. En aquest sentit, és mèrit del Departament de Salut actual i de la consellera Alba Vergés el fet de voler donar aquesta mirada de gènere i crear el Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. A vegades, la gent confon la mirada de gènere amb la paritat, i no és ben bé això. La paritat forma part de la mirada de gènere, però aquesta és quelcom més, és com afecta el conjunt de les dones les decisions que es prenen. Aleshores, arribem a la conclusió que, moltes vegades, no s’introdueix aquesta mirada de gènere per no haver-ho treballat des de l’inici, des de la formació de les facultats, per exemple. No s’acaba d’explicar prou bé. A vegades, nosaltres mateixos, com a metges, no ho hem treballat o no ho hem valorat prou.
Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també
És suficient la recerca que es fa en les malalties que afecten les dones?
Aquesta mirada que estic posant de manifest també s’ha d’aplicar en la recerca. Els estudis s’han de fer amb ratolins paritaris, i això no s’ha fet. Després ens trobem que les dosis no són adequades per les dones, perquè a les dones els hi fa més efecte segons quin medicament o segons quina dosi. No, no és suficient. L’exemple de l’endometriosi és clar. És una malaltia molt desconeguda i, afortunadament, ara se n’està parlant més, des de la consciència. L’endometriosi ha sigut la primera, però en aquest calaix estarien també, per exemple, les cefalees, que afecten majoritàriament a les dones. Tot aquest tipus d’aspectes s’han de treballar molt més. El Departament de Salut està fent molt èmfasi en el fet que aquestes diferències es vagin escurçant fins que desapareguin. Per exemple, les puntuacions de les beques de la Generalitat ja puntuen diferent segons la mirada de gènere, és a dir, els projectes amb aquesta mirada són millor puntuats.
Aquesta mirada de gènere també implica erradicar la violència obstètrica? Em podria posar exemples?
Sí. La violència obstètrica, igual que qualsevol classe de violència, és la violència que s’exerceix per part d’algú que pot controlar l’altre. La consciència sobre aquest fenomen ve arran de les reivindicacions de les dones i del fet que moltes professionals ens hem adonat del poc protagonisme que es donava a les dones en el moment del part no era l’adequat. Moltes vegades, l’atenció depèn d’algunes decisions que es prenen molt des de la vessant mèdica i sense tenir en compte la mare. Això és violència obstètrica. Per exemple, fer una episiotomia sense demanar permís a la mare o fer-la sistemàticament sense cap motiu de pes, és violència obstètrica. Fer cesàries que no toquen perquè a mi em va millor, també és violència obstètrica. I aquí tots hem de fer un exercici d’anàlisi, de que és el què fem malament i el que hem de millorar.
És cert que cada vegada hi ha més dones metgesses, però els caps de servei continuen sent majoritàriament homes. Què cal fer per revertir això?
Sí que és veritat que l’evolució és favorable, però encara queda molt per fer. El que caldria també és empoderar més a les dones quan tenen càrrecs de poder. Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a llocs de més responsabilitat, però moltes vegades les dones tenen moltes més inseguretats que els homes. La dona sempre pensa ‘ui, no sé si ho faré bé’, ‘potser no encaixo amb el perfil que demanen’. Els homes, en canvi, no ho pensen mai això, envien el currículum i s’ha acabat. I potser no són els millors candidats, però s’ho creuen. Per mi, aquest és el canvi cultural profund que necessitem. Que les dones ens ho creiem. Que creiem que sí, que podem fer-ho.
Caldrà una mirada de gènere per enfocar les conseqüències d’aquesta crisi?
Sí, totalment. És el que comentava abans, sobre l’oportunitat que ens dóna aquesta crisi per repensar els hospitals. S’han de repensar els hospitals amb una mirada de gènere. Això vol dir fer que el funcionament de l’hospital no tingui el metge en el centre: el centre ha de ser el pacient i la seva família. Canviar l’enfocament perquè el centre sigui el pacient, també és una mirada de gènere. Això no té a veure amb la paritat, sinó que té a veure amb la mirada femenina, entenent per gènere femení les característiques que tradicionalment s’associen a les dones, com la cooperació, el diàleg o l’equitat. Aquests valors són els que s’han de fomentar.
Quins problemes fonamentals té la sanitat pública catalana?
La sanitat pública té un dèficit de finançament crònic, que també provoca que, comparat amb altres països europeus, els sous siguin molt més baixos. Es manté la qualitat, a expenses d’uns sous molt baixos. El motiu és que no arriben els diners que han d’arribar.
Creu que aquesta crisi ha provocat més consciència social en aquest aspecte? Ha fet veure a la població que cal cuidar la sanitat pública?
Sí, i penso que aquesta reflexió col·lectiva que s’ha fet és molt positiva. També crec que s’han fet unes despeses extres per afrontar la pandèmia que han sigut adequades, però falta veure ara com es pot afrontar la postpandèmia. I això claríssimament té una vessant política.
Des d’un punt de vista de la salut, tots hem après molts conceptes nous durant aquests dos mesos. El terme que se li dona oficialment és el Health Literacy, el coneixement en salut. Estic convençuda que la població, globalment, ara en sap més que fa dos mesos. Jo crec que aquest aprenentatge s’ha de mantenir. Aquesta voluntat de la gent de saber sobre la seva salut seria molt bo que es mantingués i seria, de nou, una oportunitat de cara a la postpandèmia. Ser més conscients, per exemple, des mals hàbits que tenim i canviar-los, ja que influeixen completament en el desenvolupament de certes malalties.
Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, als treballadors del CAP Raval Nord els hi costa rememorar les sensacions que tenien a l’inici de la crisi sanitària. Però en el que sí que coincideixen és en una paraula que ha anat ressonant al llarg d’aquest període: incertesa. Incertesa per l’evolució de la pandèmia, incertesa pels protocols canviants, incertesa per l’arribada de la vacuna i, ara, incertesa també per l’inici de la desescalada. Durant aquests mesos, la rutina al centre d’atenció primària del Raval Nord, igual que a la resta de centres mèdics i hospitals, s’ha capgirat completament. «Vam passar de fer consultes programades presencials a fer-ho pràcticament tot per telèfon i només atendre les urgències, a banda de tots els seguiments domiciliaris dels pacients aguts i d’aquells que requerien cures diàries», explica la directora del CAP, Anna Romagosa.
En els centres d’atenció primària ha recaigut la tasca de filtratge i de seguiment dels casos lleus de coronavirus, una tasca imprescindible per alliberar els hospitals de més pressió assistencial i garantir que només arribessin als centres hospitalaris aquells pacients més greus. A banda d’això, els CAPs han continuat fent el seguiment dels pacients amb altres patologies i també s’han fet càrrec de les residències de la gent gran, identificant possibles contagis de coronavirus i sectoritzant els espais d’aquestes per fer possible l’aïllament de les persones residents afectades, o enviant-les a l’hospital o als hotels sanitaris si convenia.
Una de les primeres mesures que es va establir al CAP Raval Nord per garantir el filtratge i minimitzar el risc de contagi va ser la introducció de circuits diferenciats d’assistència per aquells pacients que venien al centre amb símptomes o sospita de coronavirus i aquells que venien per altres patologies. També es va trucar els pacients que eren grups de risc, com la gent gran o les persones amb patologies prèvies. «Vam identificar aquelles persones més fràgils i vam donar-los-hi les indicacions per dur a terme el confinament de manera adequada, sempre insistint que ens contactessin si necessitaven qualsevol cosa» assenyala Antònia Raya, infermera del centre.
Al CAP Raval Nord s’ha habilitat una garita en desús per a fer el triatge dels pacients. | Èlia Pons
Unes instal·lacions deficients
L’edifici que ocupa el CAP Raval Nord, o CAP Lluis Sayé, va ser dissenyat inicialment, els anys trenta del segle passat, per tractar pacients de tuberculosi, per la qual cosa disposa de diversos accessos i amplis finestrals per garantir una bona ventilació i llum natural. A més, disposa d’una curiosa garita que s’utilitzava per rebre els malalts mantenint la distància de seguretat, que va quedar en desús -s’hi posaven plantes- i que ara s’ha tornat a habilitar amb la pandèmia del coronavirus. «A l’inici pensàvem que el centre era ideal per aquesta situació, però clar, és ideal quan hi ha pocs pacients», explica Raya. El CAP disposa d’unes instal·lacions molt antigues i en mal estat i, per això, els treballadors del centre, amb el suport veïnal del Raval, feia molt temps que reclamaven el trasllat del CAP a unes noves instal·lacions a construir a la Capella de la Misericòrdia. Finalment, després d’un gran pols entre diverses institucions, l’Ajuntament de Barcelona va acordar abandonar l’ampliació prevista del MACBA i la construcció d’un nou CAP en aquest espai.
Les deficiències del centre dificulten la tasca dels professionals amb l’inici de la desescalada. «En el nostre centre les sales d’espera són els passadissos que hi ha davant les consultes i, per tant, no podem evitar que no s’acumuli la gent», explica Raya. «Quan comenci a venir més gent al CAP, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat i això suposa un espai físic que no tenim», afegeix. Aquests impediments faran que als passadissos hi hagi d’haver només unes poques persones i s’hauran de fer malabarismes per poder atendre a tothom. «Haurem d’espaiar les vistes, fer-ne unes presencials i d’altres de telefòniques, i tot això implicarà moltes més hores de feina», assenyala la infermera del centre. Suposarà també més consultes telefòniques. «Farem per telèfon moltes consultes que abans fèiem presencials, però que potser eren tràmits administratius pels quals no cal veure el pacient en persona», explica la directora del centre, Anna Romagosa.
Les sales d’espera del CAP Raval Nord són els passadissos situats davant les consultes, de manera que es farà molt difícil mantenir les distàncies de seguretat. | Èlia Pons
La realitat complexa del Raval
El confinament no és igual per a tothom i en barris com el del Raval, on les rendes familiars són baixes, en alguns habitatges es fa difícil poder fer un confinament en les condicions recomanades. És per això que, el personal del centre, a banda de preguntar als pacients sobre els seus símptomes físics o emocionals, també contempla en l’atenció sanitària si les persones tenen alguna mancança en l’àmbit socioeconòmic. «Sanitat i serveis socials han d’anar de la mà, perquè uns sense els altres són insuficients», destaca la metgessa de família del centre Txell Puig.
Les condicions precàries en les quals viuen moltes famílies del barri són una dificultat afegida a la situació de confinament. «Hi ha famílies que viuen en infrahabitatges i en pisos molt petits on viu molta gent, sense ventilació i amb unes condicions molt precàries», explica Laura Miguel, treballadora social del CAP. En aquestes condicions, diu, es fa impossible mantenir la distància de seguretat entre els convivents del pis. I la situació es complica més si una persona del pis té símptomes de coronavirus. «A l’inici de la pandèmia, vaig anar a un domicili d’un possible positiu en covid-19 que vivia amb nou persones més», explica Romagosa. «És molt difícil que una persona es pugui aïllar en aquestes condicions i, per tant, en aquests casos el que fem és recomanar que vagin a un hotel sanitari».
Aquesta constant comunicació amb els pacients i l’interès per les seves necessitats a vegades es fa difícil per telèfon, especialment quan els pacients són persones migrants que no parlen massa ni català ni castellà. «A vegades no acabo de saber si m’han entès. Abans de la pandèmia, moltes vegades podíem demanar que ens passessin amb alguna persona que parlés l’idioma o, fins i tot, al CAP venien traductors, però ara es fa molt més difícil», explica Laura Miguel. A més, segons el personal del CAP, el contacte telefònic perd part de l’essència de la seva feina. «Jo crec que, en general, no ens acabem de trobar còmodes amb aquest sistema. A la primària tenim poques proves diagnòstiques, però el que sí que tenim són els nostres ulls, les nostres mans i que coneixem els nostres pacients. Amb el contacte telefònic es perd una part de l’essència i del poder terapèutic que té l’escolta, el cara a cara, una abraçada o una agafada de mans», explica Txell Puig.
La complexa realitat socioeconòmica del barri ha afectat també a la salut dels veïns. De fet, està demostrat que els factors socials i emocionals d’una persona repercuteixen clarament en el seu estat de salut. «Una situació socioeconòmica difícil influeix molt en el nivell d’ansietat i angoixa d’una persona. L’estrès provoca que dormis pitjor i això, a la llarga, acaba afectant a tot el cos», destaca Romagosa. En la mateixa línia, Antònia Raya apunta que no serveix de gran cosa descobrir una cura molt eficaç per combatre el coronavirus si una persona no té diners per pagar-se el menjar o no té un habitatge digne on viure.
Recorre als serveis socials per primera vegada
Al Raval moltes famílies són usuàries dels serveis socials, però amb aquesta crisi s’ha vist augmentat el nombre de famílies que necessiten aquests serveis. «Hi ha persones que per primera vegada han hagut d’acudir als serveis socials. Moltíssima gent que vivia de l’economia submergida i subsistia sense cap prestació ara s’ha quedat sense feina i sense res», explica Laura Miguel. També, diu, hi ha molta gent afectada per ERTOs o que no cobra l’atur perquè feia poc temps que treballava i ara no té diners per pagar-se el menjar. Així doncs, la demanda d’ajuda ha pujat exponencialment, però els treballadors dels serveis socials segueixen sent el que són. «Són serveis que ja estan normalment al límit de per si i amb aquesta situació això encara s’ha agreujat més. Els serveis públics no donen l’abast», explica Txell Puig. En aquest sentit, les xarxes de suport mutu organitzades pel veïnat estan jugant un paper fonamental per ajudar al subministrament d’aliments i medicaments a les persones que ho necessiten.
Aquests moviments autoorganitzats, però, no poden durar per sempre. «Com a mesura puntual està molt bé, però no és sostenible que entitats i persones majoritàriament voluntàries carreguin aquest pes. Crec que s’ha de fer un reclam a l’administració i, de la mateixa manera que es va invertir per ampliar les UCIs i construir hospitals de campanya, s’ha de posar remei a aquestes conseqüències econòmiques de la crisi sanitària», reivindica Puig. Segons Antonia Raya, el que caldria fer és començar a fer plans de barri. «Cada barri té unes peculiaritats i s’haurien de fer plans adaptats a la realitat social d’aquests, no des dels despatxos, sinó des de la gent que estem atenent els pacients a primera línia».
Al CAP Raval Nord s’han començat a fer els test PCR a les persones amb símptomes de coronavirus. | Èlia Pons
El temor al col·lapse i la necessària injecció de personal
Amb l’inici de la fase de desescalada, a les treballadores del centre els preocupa la sobrecàrrega de l’atenció primària i que es pugui arribar a un cert col·lapse del sistema. És cert que hi ha menys infectats, però tots els pacients donats d’alta retornen a la primària per fer-se el seguiment de la malaltia. A banda, els CAPs segueixen fent els controls a les residències i també han d’atendre tots els pacients amb altres patologies i altres pacients que, si no es pot fer per via telefònica, han de venir al centre a visitar-se. A això se li suma fer les proves PCR a les persones que han iniciat símptomes de coronavirus, preferentment transcorregudes 24 hores des de l’inici dels símptomes.
«Tot això ho fem amb el mateix personal que teníem abans de la pandèmia, que ja era just», explica Raya. «O hi ha una injecció de recursos humans per poder donar resposta a la complexitat que suposa treballar enmig d’una pandèmia amb una població que ja té moltes mancances des del punt de vista socioeconòmic, o no sé com ens ho farem», assenyala la infermera del centre. Però aquesta necessitat d’augment de personal no és una demanda nova. Ja fa anys que, des de l’atenció primària, un dels àmbits més castigats per les retallades, es reclamen unes millores que no acaben d’arribar mai.
Per aquest motiu, el personal del CAP reclama una major inversió en sanitat pública, passant també per unes millors condicions laborals. «Està molt bé que se’ns reconegui la feina, però jo crec que els aplaudiments de les 20 s’han de materialitzar cap a un reclam d’unes millors polítiques en matèria de sanitat pública», reivindica la metgessa de família Txell Puig. La primària, però, segons les professionals, no ven ni fa negoci, perquè no suposa grans descobriments ni altes tecnologies. «Nosaltres som més com les formiguetes que anem contenint, que sostenim les angoixes, les pors i els dols de tota la família, i fem el seguiment més proper», conclou Puig.
Fina Mauri és cardiòloga de la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut. Parlem amb ella sobre com s’està vivint la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de Can Ruti i dels efectes que pot tenir l’ansietat del moment en les malalties cardiovasculars. «L’ansietat pot tenir efectes en el sistema cardíac, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular, com reforçar hàbits poc saludables». La cardiòloga considera que és molt important remarcar la importància de la prevenció davant les epidèmies i les malalties cardiovasculars.
Com ha sigut la transformació que ha experimentat l’Hospital Germans Trias i Pujol arran de la pandèmia del coronavirus?
Ha sigut una transformació total de l’Hospital. Fa tres mesos això era impensable. En el moment àlgid de la pandèmia, en només tres dies es van haver de crear noves UCIs i es van començar a transformar espais que no estaven habilitats per ingressar-hi pacients, fins que gairebé tot l’hospital estava ple de pacients amb coronavirus. La biblioteca, per exemple, va passar de ser un espai per estudiar a un espai per acollir pacients ingressats. El desplegament de recursos ha sigut molt important. Crec que aquella angoixa que van passar molts hospitals nosaltres la vam passar, evidentment, però potser d’una manera més suau.
La pandèmia ha suposat que molts professionals d’especialitats allunyades de les malalties infeccioses s’unissin en la lluita contra aquest virus. Com ha sigut l’adaptació?
Cardiologia, com moltes altres especialitats, ha participat molt en la lluita contra el coronavirus. Les guàrdies de cardiologia es fan a la unitat coronària, que és de crítics i, per tant, uns dels especialistes que tenen més coneixement en el tractament de crítics són els cardiòlegs, a banda dels intensivistes, anestesistes i altres especialistes. Per això, molts professionals del nostre servei han estat col·laborant d’una manera molt intensa en tractar els pacients de coronavirus que anaven arribant, igual que moltes altres especialitats.
Com pot afectar el coronavirus als pacients que tenen alguna malaltia cardiovascular?
Són pacients que són més vulnerables. Com que s’està allargant l’esperança de vida, a la part final de la vida hi ha molts persones que tenen patologies cardíaques, i aquests pacients grans són els més vulnerables i els que evolucionen de manera més greu en patir el coronavirus. A partir dels setanta anys, si s’agafa el coronavirus, la mortalitat augmenta molt. Vèiem que hi havia riscos afegits: els pacients que tenien malalties cardíaques també eren els pacients que tenien més possibilitats de patir de manera més greu el coronavirus. I, per altra banda, els joves que tenen factors de risc com la hipertensió, la diabetis o l’obesitat, que són també persones que poden desenvolupar alguna malaltia cardíaca, són també els que es trobaven en una pitjor situació en contagiar-se de coronavirus.
L’ansietat té per ella mateixa efectes en el sistema cardiovascular, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular
Quina activitat hi ha hagut a la unitat de cardiologia durant les darreres setmanes?
Va haver-hi un moment que vam haver de parar força l’activitat per poder tractar i donar resposta a l’onada de pacients que ens arribava a l’Hospital. Tota l’activitat programada no urgent es va aturar. De la mateixa manera que es va aturar a la primària, el que s’ha fet és fer consultes temàtiques i si es veia que algun pacient estava en perill, se l’enviava cap a l’hospital. El problema és que els havíem de convèncer perquè vinguessin, perquè molts tenien por de venir a l’hospital. Nosaltres els dèiem que no es preocupessin, que teníem els circuits separats i que les possibilitats de contagi eren molt baixes. Però la major part de l’activitat programada es va haver d’aturar, igual que a tots els hospitals.
El que ens va sorprendre molt és que els pacients que sempre tenim amb patologia aguda del cor no venien a l’hospital. Vam començar a veure que pacients amb infart agut de miocardi s’havien reduït en més d’un 40%, però els pacients amb infart de miocardi no tan greu, però que també necessiten que se’ls ingressi i se’ls tracti, obrint les arteries afectades, pràcticament no venien. Això és un fet que ens va preocupar molt. Per això vam engegar campanyes per informar a la ciutadania que els hospitals estaven preparats per atendre de manera segura, i que les persones hi anessin davant de qualsevol símptoma que fes suposar que tenien una patologia cardíaca que s’estava inestabilitzant o qualsevol altra malaltia. El que ens vam trobar és que molts pacients arribaven més tard i amb patologies més evolucionades.
Com es prepara la desescalada? Com s’hauran de readaptar els hospitals? Canviaran les dinàmiques de treball?
Estem tots els hospitals amb la mateixa: atenent les màximes mesures de seguretat i començant a tractar els pacients que estan en llista d’espera, prioritzant els pacients que tenen més risc. Ja s’està atenent als pacients que necessiten algun tipus de procediment, però el més difícil és pels pacients que vénen a visitar-se en la consulta externa, perquè s’han de mantenir les normes de seguretat i això farà que canviïn les dinàmiques que teníem fins ara a les sales d’espera. Així que tot el que es pugui fer telemàticament es farà així. Però hi ha moltes consultes, sobretot a cardiologia, que no es poden fer de manera telemàtica, consultes en què cal veure els pacients, fer les exploracions pertinents, fer els electrocardiogrames…tots els hospitals estem mirant de quina manera ho fem de manera conjunta i homogènia. Tots anem plegats a preparar i assolir amb èxit aquesta desescalada i aportant idees perquè aflori la intel·ligència col·lectiva. S’ha de fer la desescalada de manera molt progressiva i sempre hem d’estar preparats per si hi ha un rebrot.
Pel que fa a les proves diagnòstiques, s’està mirant com reprogramar-les. No podem reprogramar com fèiem abans i deixar que estiguin vint o més pacients en una sala d’espera. A més, habitualment venen amb un acompanyament perquè no poden venir sols, i llavors ja sumen quaranta persones. El que fèiem abans ha deixat de poder-se fer, almenys mentre estigui el virus per aquí, que ens pot donar un altre espant en qualsevol moment.
Això s’està discutint, però no depèn de nosaltres. S’està discutint des de les direccions dels hospitals i, sobretot per part del Cat Salut, que és qui al final ha de decidir les directrius del que s’ha de fer. Estem treballant conjuntament tots per veure quina és la millor manera.
Quin efecte pot tenir l’ansietat del moment en les patologies cardíaques? Quina connexió hi ha entre manifestacions de l’ansietat i els trastorns cardiovasculars?
Hi ha una patologia cardíaca molt clàssica que és el conegut com a «síndrome del cor trencat» o cardiomiopatia de Takotsubo, que normalment es dóna a causa situació d’estrès molt important, que fa que es trenqui una placa d’una artèria del cor, i produeix un infart. L’ansietat pot portar a això. Però l’ansietat també pot dur que les persones mengin malament, que tinguin hàbits més tòxics. L’ansietat pot produir que les persones tinguin més ganes de dormir, que no facin cap exercici físic. L’ansietat té per ella mateixa efectes en el sistema cardiovascular, però, a més a més, et fa tenir conductes que no són bones per la salut cardiovascular i que poden portar a que es manifesti de manera més ràpida una malaltia d’aquest tipus. Podria passar que hi hagués més casos d’aquest tipus de malalties amb el temps.
Per això, des del Departament de Salut tenim un projecte que va adreçat a estudiar com evolucionarà tot, que passarà, per exemple d’aquí a tres anys, després d’haver tingut aquest episodi del coronavirus, que ens ha trasbalsat molt. El que està clar és que, emocionalment, ha sigut un xoc brutal. Però de moment només ha sigut un parell de mesos, ara ens plantegem mirar com influirà en l’aparició d’insuficiència cardíaca d’aquí a un temps, si es dispararan les malalties del cor…Això ho compararem amb les tendències dels anys anteriors per veure si aquestes tendències es modifiquen després d’aquest episodi agut, que ha sigut molt estressant. Però els efectes del coronavirus en les patologies cardíaques no es veuran fins d’aquí a un temps, de moment ho estem començant a analitzar.
Ara hi ha menys contagi en la població general, però segueix havent un percentatge molt elevat de contagi entre el personal sanitari.
Tothom ha fet el que ha pogut, i hi ha gent que s’ha infectat a l’hospital, evidentment, és un dels riscos que tenim. Jo treballo en radiació i un dels riscos és que tinc més possibilitats de patir càncer que una persona que no treballa en radiacions. Amb això vull dir que la nostra professió ja té uns riscos afegits. Sí que és veritat que en algun moment han faltat materials de protecció, però des de les direccions mèdiques s’ha fet tot el possible perquè es tingués el màxim de proteccions. No ho podem atribuir tot només a la falta de proteccions, sinó que realment aquesta malaltia és molt infecciosa i les possibilitats d’infecció són molt altes. Si tu estàs treballant en un entorn envoltat de pacients de coronavirus, tens moltes més possibilitats d’infectar-te, això és així. I clar, això també genera angoixa.
La crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que som vulnerables
Quins creu que seran els principals aprenentatges que extraurem d’aquesta crisi?
Jo crec que ha posat de manifest la impermanència. Fa tres mesos ningú es podria haver imaginat que hi hauria un daltabaix així. En l’àmbit personal ha suposat un sotrac emocional, per exemple en el cas d’un cardiòleg, que ha passat de mirar les arítmies cardíaques a estar tractant pacients de coronavirus, fent pràcticament de resident i seguint les directrius d’algú més expert en aquest tipus de patologies. De sobte ha passat una cosa que et fa veure que tot és impermanent. Això ens fa reflexionar. Moltes vegades estem pensant que el que tenim durarà sempre, però, de sobte, passa una cosa que ho canvia absolutament tot. I això és una cosa que normalment no tenim present. Jo crec que la crisi del coronavirus ha posat de manifest que no ho tenim tot controlat, que pot venir un virus i ens ho pot descontrolar tot, i que tots, absolutament tots, som vulnerables. Per tant, hem d’aprofitar les coses bones que tinguem, perquè en un moment determinat tot això se’n pot anar.
Creu que canviarem molt com a societat després de la pandèmia?
Seria desitjable. Jo crec que dependrà de com hagi viscut cadascú la pandèmia. La gent que ho ha viscut enfadada, probablement no canviarà, perquè voldrà tornar a la seva vida d’abans. La gent que en lloc d’anar cap a fora ha anat cap a dins, segur que ha reflexionat. L’ideal seria que les persones haguéssim tingut temps ara de reflexionar en el món en el qual vivim. També seria ideal que al sistema sanitari això li servís per reformular aquelles coses que es puguin millorar. Per exemple, potser no cal que els avis vinguin a les consultes a fer-se un seguiment que es pot fer telefònicament, i es poden estalviar ell i la seva família el desplaçament fins a l’hospital. Trucant-los i fent les preguntes adequades potser n’hi ha prou, i l’avi se sentirà igualment controlat i acompanyat. El repte del sistema sanitari és estudiar quins aspectes poden canviar perquè la gent sigui més feliç i tingui una millor qualitat de vida i assistència mèdica. Si fem això, també hem de ser molt conscients dels recursos que tenim i de com utilitzar-los. Cal fer pràctiques que aportin valor, que serveixin per millorar la vida de les persones. Evidentment que ja ho fem això, però sempre es pot fer millor.
l repte del sistema sanitari és estudiar quins aspectes poden canviar perquè la gent sigui més feliç i tingui una millor qualitat de vida i assistència mèdica
Creu que es valoraran més algunes especialitats sovint oblidades, com les infermeres, que fan una tasca de cura molt important?
Jo crec que sí. Quan tot va bé, la gent no és conscient de determinades coses, però quan hi ha un sotrac com aquest és quan li posem valor. A dins del sistema sanitari, els metges estem treballant molt, però les que no es treien els EPIs en gairebé tota la seva jornada laboral i descansaven menys eren, sobretot, les infermeres. I també altre personal. Les dones de la neteja, s’han fet un fart de netejar i de desinfectar-lo tot. I jo crec que cal posar en relleu la tasca que fan.
Quins creu que són els reptes centrals per a la salut pública?
Crec que és cabdal prevenir futures epidèmies i prevenir malalties cardiovasculars. El que és molt visible és quan tu tractes un problema agut, quan algú té un problema molt greu i aleshores venim els «herois» i el salvem. Però moltes malalties es poden prevenir abans, i la gent dóna poca importància a això. Sí que s’han fet campanyes en contra del tabac i ara la gent fuma menys, però l’obesitat, per exemple, és un altre problema greu. En el cas de la diabetis, la majoria no són pacients amb diabetis juvenil, sinó que tenen diabetis secundària a l’obesitat, a causa dels mals hàbits alimentaris. Totes aquestes coses passen per la manca de prevenció.
Malgrat que el sistema de salut pública de casa nostra és fantàstic, i fa campanyes per promoure hàbits saludables, no n’hi ha prou, perquè la població no és prou conscient que cal prevenir per no emmalaltir. Quan sortim d’un episodi greu estem molt contents perquè s’ha pogut tractar, però si després no fem un canvi de xip mental i que han de canviar les coses que no vam prevenir abans, serveix de ben poc. S’ha de reforçar la part d’atenció aguda, perquè si tenim problemes com el que hem tingut amb la pandèmia del coronavirus s’ha de donar respostes de la millor manera possible, però, sobretot, hem de prevenir. La gent ha de ser conscient de la importància de tenir un estil de vida saludable.
Creu que la ciutadania està sent suficientment responsable?
És difícil fer que la gent sigui plenament conscient. És com la gent que fuma: es pensa que no li passarà res. En canvi, les persones que han sofert un infart o un càncer de pulmó, se n’adonen. És molt difícil tenir una actitud totalment responsable quan no n’ets conscient de la magnitud de la tragèdia. Sí, la gent sap la xifra de morts, potser hi ha gent espantada, però penses que a tu no et tocarà. Algú que no està ficat dins del sistema, que no ha estat en primera línia veient com la gent es moria, com s’ofegava i se’ls havia d’intubar ràpidament…la gent que no ha viscut això, no té por. És molt difícil trobar un terme mitjà per no terroritzar la gent, però perquè la gent sigui responsable. Això passa sempre. Quan tracto les artèries a algú que té algun tipus de problema, després es pensa que no ha passat res. I a vegades els hi he de dir: «Escolti, que això no és una neteja de dents». Crec que part de la ciutadania no és conscient de la gravetat de la situació, i em preocupa que pugui haver-hi un rebrot a causa de la falta de consciència.
Vicky Fumadó és pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses i patologia importada i tropical. Durant la seva trajectòria, ha treballat al Sant John of God Missionary Hospital de Sierra Leona durant l’epidèmia de l’ebola i també a altres països del continent africà com Tanzània, Etiòpia i Moçambic. Considera que si el coronavirus arriba al continent africà amb la mateixa intensitat que a Europa, pot tenir greus conseqüències a causa de la gran fragilitat dels sistemes sanitaris africans. “Els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat”, assenyala la pediatra. També remarca que, en general, en el món cal una major inversió en prevenció davant les epidèmies. «El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en salut pública i epidemiologia, que, en aquest cas, són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia del coronavirus».
Com està vivint l’Hospital Sant Joan de Déu la crisi del coronavirus?
El coronavirus ha trastocat les nostres rutines. Des del gener teníem activat tot un dispositiu per si arribava el virus. A més ames l’hospital té un conveni de col·laboració amb la Xina, que ens envia infants per tractar-los a l’hospital. En tot aquest temps, això no s’ha deixat de fer, de manera que havíem d’estar molt preparats per poder atendre bé als pacients. Des del gener vam començar a fer formació perquè els professionals aprenguessin a posar-se els equips de protecció individual, ja que només els que treballem amb alt aïllament estàvem formats, vam adoptar les adequades mesures de protecció i ens vam anar adaptant a les circumstàncies segons evolucionava l’epidèmia.
Els primers casos que vam tenir van ser molt lleus. Primer testàvem a tothom i va veure com va arribar un moment que això no era possible, hi havia molts més possibles casos que test. En aquest moment, els hàbits de l’Hospital van canviar molt. Som un Hospital «amic dels nens», en el qual hi ha molts llocs per jugar, hi ha pallassos, mags, gossos, zones d’espera per les famílies i un contacte molt estret amb voluntaris. Tot això es va haver de desmuntar de la nit al dia. Hem hagut de deixar de fer el que feia que el nostre Hospital tingués unes característiques tan especials, per prioritzar la seguretat.
Com s’han hagut d’adaptar els professionals i les infraestructures hospitalàries?
Enmig de la pandèmia, vam haver d’adaptar espais per ingressar els pacients i separar zones amb pacients covid-19 i zones lliures del virus. Va haver-hi un moment que l’Hospital va admetre adults, primer adults joves i després no tan joves, per tal de donar ajuda a la resta d’hospitals de Catalunya, i especialment de Barcelona. Molts hospitals van tancar les unitats de pediatria i nosaltres en ser un monogràfic vam haver d’atendre tots els infants amb altres patologies, d’acord amb els altres hospitals. La vida hospitalària va canviar molt, i encara continua canviant. Hem passat de tenir uns pocs casos aquí, a estar envoltats per la pandèmia, i tot això requereix adaptacions molt ràpides del personal i de tota la infraestructura hospitalària.
L’adaptació dels professionals per atendre adults ha sigut sobretot més a nivell de l’UCI, i hospitalització, sempre comptant amb suport d’internistes i el suport de l’Hospital Clínic per poder adaptar també les pautes i protocols i demanar ajuda en el tractament de malalties dels adults que acompanyen a aquesta infecció. Sobretot, hem hagut de posar-nos molt al dia amb l’afectació que té el coronavirus en els adults i la que té amb els infants. La infecció la podíem tenir protocol·litzada i saber les complicacions que hi ha, però en els adults hi ha altres malalties que acompanyen a la infecció que no estem acostumats a tractar.
En els nens la incidència del coronavirus és força lleu.
Sí que és cert que en la gran majoria és lleu, però hem vist casos més greus, hem tingut nens ingressats a les UCIs. De fet, des de l’Hospital hem engegat una plataforma que es diu Kids Corona que consisteix en diversos estudis per veure la incidència del coronavirus en els infants i estudiar perquè l’expressió de la malaltia és més lleu en els nens. Es tracta d’estudiar nuclis familiars que hagin patit la Covid-19, per mirar la infecciositat i veure perquè la incidència del virus sembla menor en nens que en adults. Aquest programa va començar perquè quan portàvem quasi 400 tests només hi havia un 5% de positivitat, i a partir d’aquí ens vam preguntar què estava passant. Hi ha diversos estudis en marxa, basats en diverses hipòtesis, com la protecció que pot proporcionar la microbiota de la nasofaringe en nens, o l’estudi de biomarcadors que poden afavorir la protecció de l’organisme del nen, entre altres.
Que el nen se senti com a casa no pot ser prioritari. Que l’Hospital sigui un lloc segur passa per davant
Com canviaran les dinàmiques de treball amb la reducció de la intensitat de la pandèmia?
Ara mateix estem en un procés de desescalada, tenim menys pacients ingressats a planta i a les UCIs. S’estan tornant a obrir algunes consultes externes que durant aquest període no han sigut essencials i han disminuït molt la seva activitat, i això fa que vulguem ser un espai segur pel personal i pels pacients que arriben. Hem de seguir fent circuits diferenciats de pacients i veure una mica en cada servei què cal fer i com tractar els grups més vulnerables de pacients perquè tot sigui el més segur possible. També se seguiran fent seguiments telemàticament d’algunes patologies com hem fet fins ara, per no posar en risc els pacients.
En aquest moment, una filosofia que sempre ens guia que és fer que el nen se senti com a casa, que estigui còmode i tingui un ambient amigable, no pot ser la prioritària, el que passa per davant és que l’Hospital sigui un lloc segur. Els acompanyants s’han reduït només a un i les dones que ara tenen un fill no poden rebre visites. I això haurà de seguir així mentre hi hagi transmissió comunitària. En aquests moments sembla que està baixant, però no podem assegurar res i és possible que hi hagi un rebrot, perquè durant moltes setmanes hem estat confinats i ara que tornem a sortir al carrer el més probable és que hi hagi una pujada de casos, tot i que això no vol dir que s’arribi a la situació d’abans.
Amb l’endarreriment en les proves diagnòstiques, pot ser que en els pròxims mesos es detectin més casos entre infants de malalties greus, com el càncer?
Tot i que part de l’activitat s’ha reduït en les darreres setmanes, el que és essencial no s’ha posposat. Oncologia, per exemple, ha continuat funcionant. Això no crec que passi, perquè normalment quan detectes un càncer o malaltia greu és perquè un nen s’ha posat molt malalt. El que sí que passarà és que activitats no imprescindibles s’allargaran més en el temps i això pot tenir una repercussió en les llistes d’espera. Però tot el que són malalties greus hem intentat que la gent vingués i se sentís segura. El que sí que hem notat és que la gent, a vegades, tenia por a venir a l’Hospital. Cada dia trucava als pacients que havien de venir l’endemà per saber si vindrien i molta gent em deia que, com que no era imprescindible, vindrien quan hagués passat tot això. També el que ha passat és que pacients amb malalties molt agudes, com pot ser una apendicitis, han vingut més tard, de tal manera que han vingut amb patologies més evolucionades.
Vostè és especialista en Medicina Tropical. Ara la incidència a l’Àfrica del coronavirus encara és força lleu, però com creu que pot afectar la pandèmia al continent africà? Sembla evident que els sistemes sanitaris africans no estan prou preparats.
De moment el nombre de casos al continent africà és molt més baix dels que hi ha aquí. Per sort. Però clar, jo he viscut l’epidèmia del virus de l’ebola allà, treballant a Sierra Leone a l’Hospital Saint John of God, i l’epidèmia va deixar un sistema sanitari, que ja és precari de per si, molt destruït. La gent tenia molta por d’anar als hospitals, de manera que morien d’altres malalties, com de malària o, per exemple, dones que tenien el part a casa, sense cap atenció. Això fa por, perquè ells tenen molt al cap la idea de l’ebola. Les repercussions d’una pandèmia com el coronavirus en un sistema de salut molt més dèbil que el nostre serien molt més grans, també per la mortalitat per altres malalties.
Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions
El més preocupant és que la covid-19 arrossega a Europa i als països més rics a una crisi econòmica molt greu, a causa de l’aturada de l’economia i de les indústries. Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions, els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat. Això si no acaba d’entrar el virus, perquè, si entra, serà terrible. Afectarà d’una forma encara més accentuada que a Europa. Si encara no ha entrat del tot el virus, no sabem per què és. Es diu que potser és pel clima, que la incidència directa dels infrarojos en el virus pot ajudar a la seva destrucció. Però poden ser altres factors. També pot ser perquè hi ha una mitjana de població més jove, que pot ser un factor que contingui també els casos més greus. Hi ha moltes coses que no sabem d’aquest virus encara. És complicat. És molt desconegut encara i, quan pensem que estem controlant una cosa, ens n’apareix una altra.
Alguns països africans poden estar més preparats davant el coronavirus, amb l’experiència que tenen de l’ebola?
El que sí que estan més preparats és a l’hora d’acceptar un confinament, a saber que hi ha un moment que han d’acceptar el que ve i limitar els seus moviments, però no estan preparats, no són forts els sistemes de sanitat que tenen. Continuen sent molt més forts els nostres. Nosaltres tenim molta sort d’estar on estem. Al final s’han posat en marxa els recursos, tindrem una greu crisi econòmica, però jo crec que ens en sortirem. Crec que, amb esforços, d’aquí a un any tindrem una vacuna. La gent ha patit molt, i està patint, però aprendrem que la prevenció és important, que coses tan bàsiques com el rentar-se les mans pot controlar una infecció i moltes altres coses simples i no tan simples. Ens han col·locat en el nostre lloc una mica.
Quines lliçons extraurem de tot això?
Al món occidental vivíem en una falsa seguretat. Pensàvem que les epidèmies no podien tornar i que no podria passar això, i ara ens hem sentit vulnerables, i crec que li donarem més importància a coses que no li donàvem. Crec que aquesta crisi ens ha fet sentir menys prepotents, i adonar-nos que hem de treballar per tenir un món millor i sense infeccions, i que hi ha coses senzilles que pot fer tothom que haurien d’estar molt més interioritzades i incloses en la nostra educació. Jo crec que molta gent no es rentava les mans en tornar del carrer, i són coses molt senzilles que permeten tallar la transmissió d’un virus.
Els infants han estat molts dies tancats a casa i fa només uns dies que poden sortir una estona. Creu que aquest confinament pot tenir conseqüències en la seva salut mental?
La veritat és que els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència. Han pogut gaudir de passar l’estona amb els seus pares i han pogut divertir-se en alguns moments. Però sí que és veritat que no tothom té les mateixes oportunitats. Hi ha pisos que són molt petits i en els quals viuen moltes persones. Això al final genera tensió dins la família, perquè els nens es posen nerviosos si no es poden moure. Naturalment, els que han tingut un mínim espai o una terrassa, ho hauran viscut millor que aquells que viuen en un espai tancat i fosc, i amb molta gent a casa. Però en l’àmbit de recuperar-se i de problemes de salut mental, en tenen i en tindran més els adults que els nens. A més hi ha una altra cosa, que és que els nens viuen la immediatesa, viuen el moment.
Els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència
Nosaltres estem més angoixats de cara el futur.
Exacte, i aquestes preocupacions no les tenen ells. Si en aquell moment s’ho estan passant bé, no pensen si demà podran sortir de casa. Quan a un nen li dius: «això ho farem diumenge que ve.» Et diu: «uff falta molt!». Potser ho han viscut pitjors els adolescents, però la majoria poden fer servir eines per comunicar-se amb els seus companys.
Com pot haver afectat el confinament a infants amb malalties amb l’autisme o, per exemple, amb dèficit d’atenció o especialment hiperactius?
Ha afectat, sobretot, els infants amb autisme, els nens amb els quals no pots connectar o no els pots explicar les coses i necessiten moure’s. Per això al final es va aconseguir que poguessin sortir i, fins i tot, alguns es van haver d’identificar perquè si no la gent els insultava des dels balcons. Era necessari que aquests infants poguessin sortir. De fet, jo crec que si fóssim més disciplinats, s’hagués pogut fer que tothom pogués sortir a donar una volta una estona, però ja has vist que quan es pot sortir, la gent surt i s’ajunta, amb la qual cosa és complicat dur a terme el desconfinament d’una forma segura.
Creu que s’està assumint responsablement la desescalada per part de la ciutadania?
M’ha semblat observar que no es manté correctament la distància física que s’ha de mantenir. No s’han fet servir correctament les mascaretes en llocs on no es pot mantenir aquesta distància…això em preocupa, són coses que ens poden fer anar cap enrere.
El nostre sistema de salut estava prou preparat per la pandèmia del coronavirus? Quines millores reivindica?
Jo crec que tenim un bon sistema de salut, molts bons professionals i hospitals, però la salut pública i l’epidemiologia no es veia com una especialitat important. Aquí s’hauria d’haver invertit molt més en això i, sobretot, preveure que es necessitaria quan l’epidèmia ja era evident, però continuàvem pensant que no arribaria a Europa. Hem anat una mica lents amb això. Jo crec que aquesta crisi posarà de manifest això: la necessitat d’invertir en salut pública. Primer ho teníem lluny, a la Xina, però en un món global la distància és difícil de mesurar, però després quan ho teníem aquí al costat, a Itàlia, era evident que ens arribaria de la mateixa manera, però aquí sembla que es pensava que ens salvaríem, pensàvem que el nostre sistema assistencial era més fort i contindria la pandèmia, però no ha sigut així. Tanmateix, no hi havia cap raó per pensar que no ens arribaria de la mateixa manera. Aquí vam relliscar una mica. Portugal per exemple, s’han avançat molt més que nosaltres i ha pogut frenar-ho abans. El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en prevenció, salut pública i epidemiologia, que en aquest cas són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia.
