Les persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona han augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. Gairebé la meitat (un 48%), manifesten patir algun problema de salut i tres de cada deu afirmen tenir malalties cròniques. Són algunes de les dades que es desprenen de l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar’, elaborat per la Fundació Arrels a partir d’unes enquestes realitzades el 10 de juny de l’any passat.
Durant aquella nit de juny, més de 530 voluntaris de la Fundació Arrels van enquestar a un total de 289 persones que viuen als carrers de Barcelona. En total, es van comptabilitzar 1.064 persones dormint al ras, una xifra que, sumada al nombre de persones allotjades en recursos públics i privats (2.808) i a les que viuen en assentaments (865), suposa que un total de 4.737 persones es troben en situació de sense llar a la capital catalana, davant de les 4.200 persones comptabilitzades l’any anterior.
Segons Arrels, el nombre de persones que viuen al carrer no ha baixat en els darrers tres anys, i si es compara amb les xifres del primer recompte que es va fer a Barcelona l’any 2008, on es van localitzar 658 persones dormint el ras, el nombre ha crescut un 62% durant els últims tretze anys.
«Durant els anys de pandèmia, s’ha cronificat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Les places d’allotjament continuen sent insuficients i les persones sense llar no poden anar-hi directament a demanar plaça. No disposar d’un seguiment social continuat és un factor que incrementa la cronificació d’aquestes persones», ha explicat Bea Fernández, cap del Servei Jurídic d’Arrels, durant la presentació de l’informe.
L’impacte en la salut
Viure al carrer deteriora l’estat de salut i posa en risc la vida de les persones. S’estima que les persones sense llar viuen, de mitjana, vint anys menys que la resta de la població, i les dades mostren que hi ha una relació directa entre viure més temps al carrer i patir un deteriorament més greu. Concretament, a partir dels sis mesos de viure al carrer, augmenta el nombre de persones que estan en una situació de vulnerabilitat mitjana i alta.
Un 26% de les persones enquestades per Arrels diuen tenir alguna malaltia crònica que afecta el fetge, els ronyons, el cor, l’estómac o els pulmons; i un 18% de les persones diuen que tenen alguna malaltia mental o trastorn que li impedeix fer una vida independent (el doble que el 2019). D’entre les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer, el 78% se senten vulnerables i un 73% manifesten que no disposen de cap mena d’ingrés. A més, un 15% afirmen que no tenen cobertes les necessitats bàsiques.
Gairebé un terç de les persones entrevistades diuen que han tingut problemes per mantenir un recurs d’allotjament o bé l’han perdut o les han fet fora perquè tenien problemes de salut física o mental. A més, el 45% de les persones enquestades afirmen haver patit algun tipus d’agressió física i/o verbal o un tracte discriminatori pel fet de viure al carrer.
Pel que fa a l’accés a l’assistència mèdica, el 44% de les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer afirmen haver fet ús dels serveis d’urgències mèdiques, però el 30% d’aquestes persones no disposen de targeta sanitària, de manera que no poden accedir a un tractament i una atenció mèdica continuada.
Manca d’atenció social
De les 289 persones entrevistades, un 44% va explicar que no havien tingut contacte amb cap treballador social durant els sis mesos previs a l’enquesta i un 49% va respondre que sí havien estat ateses. Segons els resultats de l’informe, les persones més joves són les que es troben més desateses. En concret, un 79% de les persones d’entre 18 i 25 anys diuen no haver rebut atenció social. En el cas de les persones d’origen extracomunitari, la xifra de persones no ateses és del 52%. A més, gairebé la meitat de les persones (47%) enquestades diuen no estar empadronades a Barcelona, fet que dificulta l’accés als recursos socials i sanitaris.
El 30% de les persones enquestades per Arrels han nascut a Catalunya i la resta de l’Estat, el 27% procedeixen de països comunitaris i el 41% de països extracomunitaris. D’entre les persones migrades entrevistades, el 17% ha explicat que ha sol·licitat asil a l’Estat espanyol, una xifra que gairebé triplica la de l’any 2016. Segons Arrels, aquestes xifres posen sobre la taula les escletxes del sistema de protecció a les persones sol·licitants d’asil.
Propostes immediates i a llarg termini
Entre les mesures immediates que proposa la Fundació Arrels per pal·liar la situació que viuen les persones sense llar, destaquen obrir espais petits diürns i nocturns a cada barri on les persones accedeixin a serveis bàsics i puguin passar la nit protegides, enfortir els equips de carrer i crear equips de salut orgànica que visitin les persones al carrer ajudant així a recuperar la seva vinculació amb el sistema sanitari.
A mitjà i llarg termini, l’entitat demana habilitar mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva, tenir el dret a l’habitatge com a punt de partida per accedir a altres drets i agilitzar els tràmits i la burocràcia per obtenir la documentació bàsica com el padró i la targeta sanitària. Arrels també demana una ordenança de convivència i civisme a Barcelona que no criminalitzi les persones que viuen al carrer. A més, l’entitat defensa la importància d’obrir l’accés de les persones sense llar a la mesa d’emergències, per garantir que les persones més vulnerables puguin ser degudament ateses i se’ls faciliti un allotjament adaptat a les seves necessitats.
Les joves a partir dels 16 anys podran avortar sense el consentiment dels pares i mares, les regles doloroses podran comportar baixes laborals des del primer dia i sense duració màxima, hi haurà un permís prepart remunerat des de la setmana 39 de gestació -no des de la 36, com en principi proposava el Ministeri d’Igualtat- i els centres educatius hauran d’oferir, gratuïtament, els productes necessaris per a la menstruació. Aquestes són algunes de les qüestions més rellevants que incorpora l’avantprojecte de llei per a la Protecció dels Drets Sexuals i Reproductius i la Garantia de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, aprovat ahir pel Consell de Ministres, després de molts mesos de controvèrsia entre els dos partits que conformen el govern espanyol.
Ara, aquest projecte de llei haurà de passar pels òrgans consultius, el Consell General del Poder Judicial i el Consell d’Estat, i després s’enviarà al Congrés dels Diputats, on es debatran les esmenes dels diferents grups parlamentaris. A continuació anirà al Senat, on previsiblement també s’hi presentaran esmenes. Si supera aquest llarg tràmit parlamentari, la nova llei actualitzarà la que hi ha vigent des del 2010, que encara està pendent de sentència del Tribunal Constitucional pel recurs interposat pel Partit Popular ara fa dotze anys.
L’avantprojecte ha estat impulsat pel Ministeri d’Igualtat, dirigit per Irene Montero (Unidas Podemos) i, des del minut zero, ha generat debat entre els membres socialistes del govern, que no veuen amb bons ulls alguns dels plantejaments del nou avantprojecte de llei. D’aquests aspectes, els més controvertits són amb relació a l’avortament a partir dels 16 anys sense el consentiment patern, el que genera molt rebuig en sectors més conservadors i, especialment, les baixes laborals per regles doloroses. De fet, aquest últim aspecte ha estat discutit des del mateix PSOE, des dels sindicats i des de diferents sectors feministes, per considerar que pot estigmatitzar a les dones i dificultar encara més la seva activitat laboral i les seves carreres professionals. Finalment, la baixa per regles doloroses requerirà que la dona hagi estat diagnosticada amb alguna malaltia associada a aquests dolors, com la dismenorrea o l’endometriosi, fet queminimitza el nombre de dones que s’hi podran acollir.
Sense IVA reduït en els productes menstruals
El projecte de reforma de la llei de l’avortament finalment no inclourà la reducció de l’IVA dels productes d’higiene menstrual, que el Ministeri d’Igualtat pretenia abaixar del 10% al 4%. Ho va confirmar la ministra d’Igualtat aquest dilluns, en una entrevista a la Cadena SER, en què va responsabilitzar el Ministeri d’Hisenda, encapçalat per María Jesús Montero, de què aquest element no s’incorpori en la proposta legislativa. Es calcula que amb aquesta reducció de l’IVA es deixarien de recaptar uns 30 milions d’euros. La proposta, doncs, ha quedat aparcada i es tornarà a plantejar en els pròxims pressupostos generals de l’Estat.
Tanmateix, es tracta d’una proposta de reducció de l’IVA que fa temps que es planteja des dels sector més d’esquerra del govern i des de molts àmbits feministes. De fet, segons un estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, un 19,2% de les dones han tingut, en algun moment de la seva vida, dificultats econòmiques per comprar productes menstruals. Així mateix, una investigació pionera en l’àmbit europeu, impulsada per Zero Waste Europe i realitzat per Rezero, estima que el cost anual associat a aquests productes oscil·la entre els 21 i els 125 euros, entre 749 i 4.493 euros al llarg de la vida d’una dona.
Interrupció voluntària de l’embaràs
Pel que fa al dret a l’avortament, es pretén que sigui clarament un servei del sistema públic de salut i, per garantir-ho, la proposta adoptada pel Consell de Ministres recull un registre d’objectors de consciència que es posarà en marxa a cada autonomia i que ja va avançar la ministra Montero fa unes setmanes. En aquest sentit, els professionals que es vulguin inscriure hauran de fer-ho amb antelació i per escrit i, tal com diu el text del projecte, aquests objectors de consciència ho seran tant per a l’àmbit públic com per al privat. També es preveu l’eliminació dels tres dies de reflexió per avortar i l’obligació de rebre informació tret que ho demani la dona de forma expressa.
Es mantindran els terminis actuals, de manera que l’avortament continuarà sent lliure fins a la setmana 14 de gestació, però serà la dona la que decideixi el mètode amb el que portarà a terme la interrupció voluntària de l’embaràs. A partir d’aquí i fins a la setmana 21, es podrà fer un avortament terapèutic, és a dir, una interrupció per causes mèdiques com ara malformació del fetus o perill per a la vida de la mare. A més, el nou projecte de llei inclou un període de baixa per interrupció voluntària de l’embaràs i s’hi incorpora la provisió d’assistència i acompanyament integral i especialitzada en aquests casos.
En aquest context, recentment s’ha modificat el Codi Penal per tal de penalitzar l’assetjament a les dones que interrompen voluntàriament els seus embarassos. Aquesta mena d’assetjament a les portes de determinades clíniques era una constant des de la despenalització de l’avortament i el reconeixement, del dret de la dona a interrompre lliurement i voluntàriament la gestació en les primeres catorze setmanes de l’embaràs. Amb aquesta nova disposició, que ja està en vigor, s’ofereix seguretat jurídica tant a les dones que volen interrompre l’embaràs com als professionals que hi participen, ja que estableix penes de fins a tres anys per aquells que, per obstaculitzar l’exercici del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, assetgin una dona mitjançant actes molestos, ofensius, intimidatoris o coactius.
Salut sexual
El document presentat al Consell de Ministres també inclou la gratuïtat dels anticonceptius hormonals, inclosos els de llarga durada, i la píndola de l’endemà, la distribució d’aquests mètodes anticonceptius en instituts en el marc de campanyes d’educació sexual i, en el termini d’un any, la dispensació d’anticonceptius de barrera als centres educatius. A més, les píndoles anticonceptives de darrera generació tornaran a estar cobertes per la Seguretat Social i es promouran els mètodes d’anticoncepció masculina, perquè això no sigui només una responsabilitat de les dones.
El nou projecte de llei també posa èmfasi en l’educació sexual, que passarà a ser obligatòria a totes les etapes educatives i s’enfocarà des del consentiment i les relacions fomentades als bons tractes. Així mateix, es crearan centres públics d’atenció especialitzada en salut sexual i reproductiva i també es formarà de forma específica en educació sexual i menstrual els professors, funcionaris de presons i treballadors públics.
Ventres de lloguer
El projecte de llei també regula, prohibint-los, els ventres de lloguer, ja que es consideren com una de les formes de violència contra la dona. Amb aquesta consideració, es prohibirà la publicitat de les agències que ofereixen aquest tipus de serveis, amb sancions pels mitjans de comunicació que incloguin els seus anuncis. Finalment, l’esborrany de la nova norma ha eliminat l’article en què es proposava donar competència als tribunals per perseguir penalment a les parelles que recorrin a l’estranger per dur a terme aquesta pràctica.
Lluïsa Brull és presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA) des de 2018, un càrrec que va revalidar aquest passat mes de febrer pels pròxims quatre anys. Brull és infermera especialista en salut mental i té una àmplia experiència en gestió de serveis d’infermeria, ja que ha desenvolupat càrrecs de supervisora i d’adjunta a la direcció de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.
Amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, reivindica la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres de Catalunya, les quals, diu, pateixen una situació «força precària». Una altra de les prioritats que defensen des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona és aconseguir el reconeixement de la Categoria A de les infermeres que treballin al sector públic.També reclama la necessitat d’incorporar més infermeres a les taules de decisió perquè, diu, «només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió».
Quina és la situació laboral de les infermeres al sistema sanitari català?
La situació laboral de les infermeres és força precària. Un estudi publicat recentment al Journal of Nursing Management, coordinat per Paola Galbany, presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona, així ho demostra. Segons els resultats de l’estudi, el 38,7% de les infermeres catalanes treballava amb un contracte eventual abans de la pandèmia. Sí que és cert que amb la pandèmia ha millorat una mica la situació d’eventualitat de les infermeres, ja que en molts casos s’han fet contractes d’almenys un any, però, en aquests moments, ja tornen a haver-hi acomiadaments a algunes comunitats autònomes, com a Madrid o Andalusia. Algunes d’aquestes infermeres acomiadades han vingut a treballar aquí.
Aquesta precarietat fa que moltes optin per treballar a la sanitat privada o anar-se’n a altres països, on tenen millors condicions laborals.
La situació, en aquest sentit, és preocupant. Esperàvem que amb la pandèmia milloressin les condicions laborals de la professió, però, en veure que res canvia, les infermeres tornen a marxar. El passat mes d’abril, a Tarragona, hem tingut 35 baixes, algunes de les quals han marxat a altres països on les condicions laborals i retributives són molt millors.
Aleshores, creu que durant la pandèmia no s’han instaurat suficients mesures per garantir que les infermeres es quedin al sistema i tinguin unes bones condicions laborals?
No. Una de les mesures que demanem és el reconeixement de les especialitats. L’única que està reconeguda actualment és la de llevadora. Però, en salut mental, geriatria, atenció primària… pot treballar qualsevol infermera, tingui l’especialitat o no. Fora d’Europa, les especialitats estan més reconegudes i es veuen recompensades en la remuneració. Fins i tot en altres llocs d’Espanya estan més reconegudes. De moment, el Departament de Salut va anunciar un augment del 12,4% en l’oferta de places de formació d’infermeria especialitzada. Però, clar, si després de fer una especialitat no hi ha una repercussió traduïda en millores laborals, estarem formant especialistes que després marxaran de Catalunya. Per altra banda, demanem el reconeixement de la categoria de l’A1. Patim un greuge comparatiu, perquè a nosaltres [les infermeres] se’ns reconeix com a diplomades, quan ja fa anys que som graduades universitàries. Així doncs, no podem optar a moltes posicions de responsabilitat, com les gerències, perquè sempre es demana uns persona que pertanyi a la categoria A1.
Hi ha, doncs, massa poca presència de les infermeres a les institucions i càrrecs de decisió?
Completament. Les infermeres hem d’ocupar càrrecs institucionals i participar en òrgans de decisió. Actualment, només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió. Pel que fa al territori català, ara tenim la Yolanda Lejardi, que és la primera infermera que ocupa el càrrec de directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). També la Montserrat Gea, que és directora general de Professionals de la Salut. Però continua sent completament insuficient. Una infermera pot perfectament ocupar un càrrec de gerència en un hospital o centre de salut. Hem de ser valents i apostar per les infermeres, perquè coneixen perfectament el funcionament dels centres on treballen.
Falten infermeres al sistema?
Sí. A Catalunya hi ha una ràtio de 6,6 infermeres per cada mil habitants -A Tarragona és un 5,6-, mentre que la mitjana europea se situa al voltant de 8,8. Hi ha molts estudis que evidencien que quan s’aposta per la infermeria es redueix la mortalitat i morbiditat dels pacients. Per tant, la falta d’infermeres perjudica la capacitat del sistema de salut d’oferir cures de qualitat a la població.
El Govern de la Generalitat va anunciar fa pocs dies que el curs que ve s’augmentarien en gairebé 600 les places d’accés al grau d’Infermeria, un 25% més de les actuals. Com valora aquesta mesura? És suficient?
Penso que la manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals. En el cas concret de la Universitat Rovira i Virgili, hi haurà 15 noves places d’Infermeria: 8 al campus de Tarragona i 7 al Campus Terres de l’Ebre a Tortosa. Estimem que són necessàries 20.000 infermeres més a Catalunya, per la qual cosa l’augment de places és insuficient, sobretot en un context pandèmic de sobrecàrrega de treball. Potser, d’aquí a uns anys, aquest augment de places arribarà a ser suficient, però sí les condicions laborals no milloren, les infermeres continuaran marxant a altres països, com al Regne Unit o als països nòrdics. Insisteixo: estem formant professionals ben qualificats que després marxen del sistema.
Com ha afectat la pandèmia, i la conseqüent sobrecarrega laboral, la salut mental de les infermeres?
Segons un estudi del Consell General d’Infermeria d’Espanya, gairebé la meitat de les infermeres s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia. És evident que la sobrecàrrega de feina, els canvis en les tasques, l’estrès que provoca una situació com la que hem viscut… han passat factura a les infermeres en l’àmbit emocional. Hi ha moltes professionals que estan cremades. La falta de descans i d’hores de son, la fatiga, l’ansietat… tot això ha tingut una gran repercussió en la seva vida. Moltes infermeres s’han vist sobrepassades i fins i tot han necessitat ansiolítics per poder dormir. És molt difícil estar treballant amb aquestes condicions de sobrecàrrega i després arribar a casa i que puguis desconnectar. A més, també ha augmentat el consum de tabac i altres tòxics. Des del Col·legi, tenim un programa d’ajuda psicològica a les professionals, i calculem que un 39% de les infermeres que s’han acollit al programa té estrès posttraumàtic.
Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible. Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?
Sí, socialment s’ha donat a conèixer molt la professió i aquest acompanyament que fem a les persones. Sobretot quan els pacients han estat sols als últims moments de vida, les infermeres hem estat allí, i això la població ho sap. Però aquest reconeixement no només ha de venir de la societat en general, sinó dels directius i responsables polítics. Aquest reconeixement a la tasca de les infermeres ha de passar per una millora de les seves condicions laborals i per reconèixer les especialitats i la categoria A1. Necessiten una injecció pressupostària perquè, si no, les infermeres tornaran a marxar per aconseguir una millora de les seves condicions laborals.
El Departament de Salut invertirà 30 MEUR a reformar l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. S’hi construirà un nou edifici, de 5.500 metres quadrats, i es reformarà l’àrea quirúrgica, entre altres accions. Com ho valora? Quins problemes tenia aquest hospital?
La construcció d’un nou hospital és una reivindicació històrica. Fa temps que demanem un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre. El problema que hi ha actualment és que l’hospital té 46 anys, amb plantes que no han tingut una reforma en mig segle, amb quiròfans obsolets, i amb un accés que és molt complicat, ja que es troba sobre un turó a la part alta de Tortosa. Per això demanem un hospital accessible i que estigui a l’abast de tota la població del territori. A més, part de les especialitats que es van creant no hi caben i han d’estar disperses pel territori, com tota la part de radioteràpia, que està a un poble que es diu Jesús.
Es tracta d’un tema d’equitat territorial: volem l’hospital que es mereix la gent de les Terres de l’Ebre. Si volem que els professionals sanitaris es quedin a les Terres de l’Ebre, un dels llocs de Catalunya que pateix més la manca de professionals, un dels temes cabdals és tenir un bon hospital, amb tecnologia puntera. Si està tot obsolet, la gent no voldrà quedar-se a treballar aquí. La població de les Terres de l’Ebre ha de tenir els mateixos drets que la població de Barcelona de tenir un bon hospital de referència. No pot ser que s’hagi de conduir 1 h en cotxe fins a Tarragona per segons quines atencions sanitàries. Amb aquesta ampliació, alguna cosa millorarà, però no ho solucionarem tot. Anteriorment, s’havia plantejat un altre projecte d’ampliació, però el Departament de Salut va reconèixer que tindria un cost molt important.
Salut també s’ha compromès a construir un nou Hospital, que es licitarà a partir del 2025.
Sí. L’Ajuntament de Tortosa ha proposat una ubicació per al nou centre, uns terrenys de 70.000 metres quadrats al pla parcial del camí de Roquetes, que són propietat municipal i de la Sareb. Però s’haurà de veure si realment es construeix. També hi havia un altre projecte pensat el 2006, que va ser bloquejat anys més tard per les retallades a la sanitat pública en el marc de la crisi econòmica del 2010. Ara, el 2022, ens trobem en la mateixa situació: buscant terrenys. És una presa de pèl per la gent de les Terres de l’Ebre. Qui sap… potser d’aquí un o dos anys, si no es comença prompte, es produeix un canvi de partit polític i el projecte es queda en res.
Els casos de xarampió notificats a tot el món van augmentar un 79% en els dos primers mesos del 2022, en comparació amb el mateix període d’any anterior. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ho atribueixen, sobretot, a la disrupció de les campanyes de vacunació infantil per la pandèmia de Covid-19. Així doncs, les organitzacions adverteixen que els confinaments i restriccions per la pandèmia i la derivació de recursos i personal per fer-hi front pertorben la immunització davant d’altres malalties.
Els dos primers mesos d’aquest any es van notificar gairebé 17.338 casos de xarampió a tot el món, enfront dels 9.665 dels dos primers mesos del 2021. Com que aquesta malaltia és molt contagiosa, els casos tendeixen a aparèixer ràpidament quan els nivells de vacunació disminueixen. Segons l’OMS i UNICEF, l’augment dels casos de xarampió revela que hi ha un risc més gran que augmenti la propagació de malalties que es poden evitar mitjançant la vacunació i es podria desencadenar un increment dels brots epidèmics.
L’abril del 2022, els organismes van informar que s’havien produït 21 brots de xarampió de gran magnitud i gravetat a tot el món durant els darrers 12 mesos. La majoria dels casos de xarampió es van registrar a Àfrica i a la regió del Mediterrani oriental. En l’últim any, on hi ha hagut més casos ha estat a Nigèria (12.341), Somàlia (9.068), Iemen (3.629), Afganistan (3.628) i Etiòpia (3.039). Però, alerten les organitzacions, és probable que les xifres siguin més elevades, ja que la pandèmia ha pertorbat els sistemes de vigilància a tot el món, i és possible que no es notifiquin tots els casos.
Algunes dades sobre el xarampió
El xarampió és una malaltia molt contagiosa i greu causada per un virus de la família dels paramixovirus i normalment se sol transmetre a través del contacte directe i de l’aire. Encara que existeix una vacuna segura i econòmica per combatre’l, introduïda el 1963, la malaltia va causar encara el 2019 uns 207.500 morts, la majoria entre infants menors de cinc anys.
El virus infecta el tracte respiratori i s’estén a la resta de l’organisme. A banda del seu efecte directe a l’organisme, que pot ser letal, el virus del xarampió també debilita el sistema immunitari i augmenta la vulnerabilitat dels nens a altres malalties infeccioses com la pneumònia i la diarrea, fins i tot diversos mesos després que es produeixi la infecció per xarampió. La majoria dels casos ocorren en entorns que pateixen dificultats socials i econòmiques a causa de la Covid-19, els conflictes o altres crisis, i que tenen una infraestructura sanitària deficient i insegura.
La majoria de les morts es deuen a complicacions de la malaltia, que són més freqüents en menors de cinc anys i en adults majors de 30 anys. Les més greus són la ceguesa, l’encefalitis, la diarrea greu (que pot provocar deshidratació), les infeccions de l’orella i les infeccions respiratòries greus, com ara la pneumònia. Els casos greus són especialment freqüents en nens petits malnodrits i, sobretot, en els que no reben aportacions suficients de vitamina A o el sistema immunitari del qual es troba debilitat pel VIH/SIDA o altres malalties.
«El xarampió és més que una malaltia perillosa i potencialment mortal. També és un primer indici que hi ha llacunes a la nostra cobertura mundial de la immunització, llacunes que posen en greu perill els nens vulnerables», va dir Catherine Russell, directora executiva d’UNICEF. «És encoratjador que a moltes comunitats la gent comenci a sentir-se prou protegida de la Covid-19 per tornar a fer més activitats socials, però fer-ho a llocs on els nens no estan rebent la vacunació sistemàtica genera les condicions més propícies per a la propagació d’una malaltia com el xarampió», va afegir.
Campanyes de vacunació interrompudes per la Covid
El 2020, 23 milions de nens no van rebre les vacunes infantils bàsiques a través dels serveis sanitaris sistemàtics, la xifra més elevada des del 2009, i 3,7 milions més que el 2019. Fins a l’1 d’abril del 2022 seguien ajornades 57 campanyes contra malalties que es poden evitar amb vacunes a 43 països. D’aquestes, 19 són campanyes contra el xarampió, cosa que fa que 73 milions de nens corrin el risc de contraure’l per no haver estat vacunats.
La cobertura igual o superior al 95% amb dues dosis de la vacuna contra el xarampió pot protegir els nens contra la malaltia, però les interrupcions relacionades amb la pandèmia de Covid-19 han endarrerit en molts països la introducció de la segona dosi. Per això, l’OMS i UNICEF demanen que es recuperin ràpidament les campanyes de vacunació infantil. «Ara és el moment de tornar a engegar la immunització essencial i llançar campanyes de recuperació perquè tothom pugui tenir accés a aquestes vacunes que salven vides», va assenyalar Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS.
Les vacunacions contra el tifus i la pòlio també s’han vist alterades aquests darrers dos anys, per la qual cosa les dues agències de l’ONU temen que després de la Covid hi pugui haver epidèmies importants d’aquestes altres infeccions, prevenibles amb la vacuna. «La pandèmia de Covid-19 ha interromput els serveis d’immunització, els sistemes de salut estan desbordats i ara estem assistint a un ressorgiment de malalties mortals com el xarampió. En el cas de moltes altres malalties, les repercussions d’aquestes interrupcions dels serveis d’immunització es deixaran sentir durant dècades», va afirmar el director general de l’OMS.
El risc que es produeixin grans brots ha augmentat perquè les comunitats han flexibilitzat les pràctiques de distanciament físic i altres mesures preventives contra la Covid-19 que s’havien instaurat durant el punt àlgid de la pandèmia. A més, amb el desplaçament de milions de persones a causa dels conflictes i les crisis, com a Ucraïna, Etiòpia, Somàlia i Afganistan, les interrupcions en els serveis d’immunització sistemàtica i de vacunació contra la Covid, la manca d’aigua potable i sanejament i l’amuntegament augmenten el risc que es produeixin brots de malalties.
L’evidència científica demostra que els sistemes de salut basats en una atenció primària forta garanteixen nivells de salut més alts a la població, són més equitatius i eficients en l’ús de recursos, i disminueixen les desigualtats i la mortalitat. Malgrat això, la inversió en atenció primària continua sent insuficient per abastir les necessitats sanitàries de tota la població. Seguint aquesta línia de reivindicació, aquest matí el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Amnistia Internacional, Marea Blanca, Medicus Mundi i Rebel·lió Atenció Primària han donat el tret de sortida a la campanya #25AtencióPrimàriaJa en una roda de premsa davant el Parlament de Catalunya, coincidint amb la reunió de la Comissió de Salut. Les entitats reclamen que en els pressupostos de la Generalitat de l’any 2023 el pressupost destinat a l’atenció primària augmenti fins al 25% del total del pressupost de Salut per tal de «garantir el dret a la salut, sense cap mena de discriminació». La roda de premsa també ha comptat amb la presència de David Cid, portaveu del grup En Comú Podem al Parlament de Catalunya, i Laia Estrada, diputada de la CUP.
Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella i membre del FoCAP, ha reivindicat que el pressupost sanitari que es destina actualment a l’atenció primària és «insuficient per respondre a les necessitats de salut de tota la població». Amb aquesta campanya que s’inicia avui i que contemplarà un seguit d’accions encara per concretar, es vol cridar l’atenció dels diferents grups parlamentaris i buscar el seu compromís en la defensa del 25% del pressupost sanitari per l’atenció primària. «El que volem és garantir l’augment progressiu del pressupost per donar resposta a les necessitats de salut de la població i reconèixer la importància de l’atenció primària a través de l’augment de recursos materials i la contractació de més professionals», reivindiquen les entitats impulsores al manifest de la campanya. Defensen que l’atenció primària representa la porta d’accés al dret a la salut per a la majoria de la població, especialment de les persones i els col·lectius en situació de major vulnerabilitat i denuncien que, en lloc de veure’s reforçada amb l’increment de les necessitats sanitàries de la població, l’atenció primària ha estat la «gran perjudicada» de les retallades de l’última dècada.
Segons les entitats, el Govern de Catalunya desatén les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de diferents Relators de les Nacions Unides que insten als Estats a reforçar l’atenció primària i demanen destinar-hi com a mínim el 25% del total de despesa sanitària. «L’OMS estima que l’atenció primària pot satisfer més del 70% de les necessitats de salut de les persones al llarg de la seva vida. Malgrat això, els pressupostos del Govern per al 2022 destinen només el 17%, sense desglossar prou quines partides són incloses en aquest àmbit», denuncien al manifest. Dels 11.215 milions d’euros destinats a Salut el 2022, 1.885 estan previstos per l’atenció primària, una xifra que representa un augment respecte a l’any anterior de 323 milions, però que, segons les entitats, «resulta del tot insuficient per cobrir les necessitats de personal i de recursos que garanteixin l’accés universal del dret a la salut de la ciutadania».
La pandèmia accentua la situació crítica de l’atenció primària
La situació crítica de l’atenció primària s’ha fet encara més evident durant la pandèmia de la Covid-19. «La situació prèvia a la pandèmia ja era molt precària, ja que no teníem ni el personal ni els recursos suficients, però amb la Covid ha empitjorat. El volum de feina ha augmentat exponencialment, el que ha tensionat molt els serveis d’atenció primària. La part més important de la resposta a la pandèmia ha recaigut sobre la primària i, a més, hem assumit moltes més tasques, alhora que hem intentat continuar mantenint l’atenció a la patologia crònica. Això no s’ha vist acompanyat ni de recursos ni personal suficient. Prova d’això és que moltes persones s’han vist amb dificultats per accedir al seu centre i contactar amb les seves professionals de referència», expressa de Gispert.
La gran càrrega assistencial derivada de la situació pandèmica ha passat factura en l’atenció a les patologies cròniques i altres malalties, com el càncer o les malalties cardiovasculars. «Hi ha hagut una discriminació indirecta en l’atenció sanitària de la població, en particular de les malalties no Covid-19. Els resultats han estat els retards i les deficiències en els diagnòstics i l’augment de les llistes d’espera, que incrementen encara més el risc d’empitjorament de l’estat de salut de les persones», expliquen les organitzacions impulsores de la campanya, que defensen que l’atenció primària sobreviu gràcies al compromís dels seus professionals.
D’altra banda, dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental. «En aquests moments, el personal es troba molt desgastat, i la crisi sanitària posa en risc la seva salut física i mental. Els alts nivells d’ansietat i frustració han fet que molts professionals s’estiguin plantejant abandonar la professió o marxar a treballar a l’estranger i això és molt preocupant en un sistema infradotat i amb dificultats per trobar nou personal», afirma Blanca de Gispert. Segons les entitats que impulsen la campanya, els discursos i aplaudiments d’agraïment al personal sanitari durant els moments més crítics de la pandèmia s’han de traduir en mesures concretes per ampliar les plantilles i millorar-ne les condicions laborals.
«La pandèmia ha de servir com a punt d’inflexió per repensar el sistema sanitari públic i enfortir l’accés al dret a la salut. Són moltes les dificultats i els reptes socials i econòmics a conseqüència de la pandèmia, però la millor sortida d’aquesta crisi és la protecció i el respecte dels drets humans de forma indivisible i universal. L’enfortiment de l’atenció primària és essencial per garantir el dret a la salut i millorar la resistència del sistema sanitari davant les noves necessitats i amenaces», conclou el manifest de la campanya.
«El 90% del que soc té molt a veure amb la meva feina». Així respon Juan Carlos Tomasi a la pregunta de què li ha aportat treballar com a fotoperiodista a Metges Sense Fronteres (MSF). Des que va aterrar a Ruanda el 1995, fruit de l’atzar, ha perdut el compte dels conflictes armats, les catàstrofes naturals i les emergències mèdiques, com epidèmies i crisis nutricionals, que ha retratat amb la seva càmera. Unes històries que captura amb un respecte i una ètica implacable. «Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós. Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant», explica.
L’Afganistan, Síria, Sudan, Kènia, Angola, el Congo, Etiòpia, la República Centreafricana, Níger, Colòmbia, Mèxic… Tomasi ha recorregut mig món retratant històries crues de patiment humà. Ara, recull en un llibre els seus 27 anys de fotoperiodisme humanista sota el títol La memoria del olvido (Editorial Blume), que commemora també els 50 anys de la fundació de Metges Sense Fronteres. La publicació recull la tasca de MSF en alguns dels conflictes i desastres naturals més aguts de les darreres dècades i també posa el focus en moviments massius de població i en històries properes i humanes. A banda de les fotografies de Tomasi, el llibre inclou col·laboracions i textos escrits per alguns dels treballadors i treballadores de la ONG, periodistes, fotògrafs i escriptors que han treballat sobre el terreny amb MSF, com Sebastião Salgado o Mario Vargas Llosa, així com testimonis de pacients que ha atès l’organització.
Fa 27 anys que treballa a Metges Sense Fronteres com a fotògraf. Com va començar a treballar-hi?
Un dia, un amic meu, el Rafael Vilasanjuan, que aleshores era el director de comunicació de Metges Sense Fronteres, em va dir: «Tens el passaport en regla? Te’n pots anar aquesta tarda a Ruanda?». I jo vaig dir-li que sí. Això era l’any 1995. Era el que sempre havia volgut fer. Des que tenia 9 o 10 anys, veia pels telenotícies de llavors la Guerra del Vietnam i estava convençut que algun dia aniria a algun lloc en conflicte. Com a periodista primer vaig començar treballant en l’àmbit dels esports fins els Jocs Olímpics, més endavant vaig muntar una productora i, finalment, la vida em va portar cap aquí. Jo soc reporter, i el reporter és periodista, realitzador, fotògraf, guionista… i, per sobre de tot, persona.
Per què fa fotoperiodisme?
Perquè m’enganxo. Soc tartamut. Jo volia fer ràdio o televisió, perquè m’encantava, però vaig optar per fer fotografies perquè era el que menys em limitava.
El llibre La memoria del olvido és una història gràfica de Metges Sense Fronteres, que l’any passat va fer 50 anys. Per què aquest títol?
La memoria del olvido fa referència al fet que Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats. Els mitjans de comunicació mai aborden o treballen en aquests contextos i situacions que no són mediàtiques, però nosaltres portem des de fa molt anys treballant-hi. Que no es cobreixin aquestes crisis i conflictes genera un oblit constant. Sudan, Congo, Somàlia, Etiòpia… hi ha molts llocs on encara hi ha conflictes dels quals ningú en parla. En aquest llibre el que fem, precisament, és posar com a protagonistes a persones que normalment no ho són.
«Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats, que no són mediàtics» | Pol Rius
De què ens parlen les seves fotografies?
Parlen bàsicament de l’ajuda de persona a persona. Hi ha tota una filosofia darrere del que comporta estar treballant dia a dia amb persones oblidades. Construïm sobre l’esperança i, si no existeix l’esperança, ens l’hem d’inventar. Les meves fotografies intenten que tu puguis reflexionar observant-les, que et doni aquest punt d’incertesa que et faci parar un segon i preguntar-te perquè et pot interpel·lar o no aquesta fotografia. En el fons, busco generar consciència.
Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós.
A les seves imatges, malgrat la duresa i el drama que les envolta, no es veu derrota ni èpica. Com s’ha de fotografiar el patiment humà?
Jo crec que has de partir de la base que una fotografia, abans de tot, ha d’emanar respecte. Has de pensar que les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós i, si ets mínimament sensible, es forma una empatia entre tu i aquella persona. Jo intento no donar èpica a la desgràcia, sinó que, al contrari, amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant. Treballant amb el Sebastião Salgado [un reconegut fotoperiodista brasiler], m’adonava que ell aconseguia crear un ambient màgic amb les persones que fotografiava. Ell venia cantant, mirava a la gent, els somreia, els tocava, creava complicitat i confiança. Per tant, ser respectuós amb la gent que estàs fotografiant és per mi un aspecte clau, i sempre has de demanar permís. De fet, el codi ètic de MSF ens obliga a comptar amb l’autorització de cada persona de qui expliquem la seva història.
Que li ha aportat fotografiar zones de conflicte i conèixer totes aquestes històries de patiment humà?
Per una banda, m’ha aportat molts mals de cap. Hi ha hagut ocasions en què he patit per la meva vida. Quan estàs en llocs on cauen bombes, on es disparen armes… passes molta por. Es pateix ansietat i estrès però, malgrat tota la càrrega negativa, crec que el 90% del que jo soc té molt a veure amb la meva feina. La resta crec que és pel meu fill, en Leo. Vaig tenir-lo amb 52 anys i, des d’aleshores, encara faig algun viatge, però ja no vaig a zones de conflicte. Ja no me la jugo tant com abans.
Suposo que viure aquestes situacions et fa veure l’horrible que pot ser el món a vegades.
Una guerra és un espai en el qual pots veure el millor i el pitjor de l’ésser humà. Una guerra crea una atmosfera de por i terror. El primer que fa és trencar completament l’equilibri d’una vida. Si de sobte et quedes sense casa, sense diners, sense menjar, sense futur… és terrible, és el pitjor que et pot passar. Les guerres són, sense cap mena de dubte, el pitjor de la condició humana.
«Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant» | Pol Rius
Després de viure i fotografiar aquestes situacions, de veure infants malnodrits, veure les conseqüències de grans conflictes i catàstrofes naturals… com és tornar a casa?
Tornes molt tocat. Depèn d’on vinguis, clar, però hi ha viatges que impacten molt. Des que soc pare, evidentment, quan retrato una història dura on els nens són els protagonistes, torno molt més tocat encara. Cadascú té les seves eines perquè pugui ser menys dolorós. Jo em dedico molt al meu fill quan torno.
Quines són les experiències o fotografies que has fet que més l’han marcat?
Crec que el que més impacta és quan veus la mort en directe. I ara, com a pare, crec que veure un nen morir en una crisi nutricional és el més dur, perquè és, amb totes les lletres, un autèntic assassinat. I no és que en mori un, sinó que se’n moren molts. El 2005 a Níger vaig retratar la pitjor crisi nutricional que he vist mai. Cada dia es morien 50 nens. És un xoc emocional molt fort.
Hi ha hagut casos en què ha hagut de deixar la càmera i ajudar?
Moltíssims. Per sobre de tot, ets persona. Molts cops he hagut de deixar la càmera i ajudar. Per mi això ha sigut com una «defensa», m’ha alliberat. Faig fotografies, sí, però també treballo en ajuda humanitària amb Metges Sense Fronteres.
La fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa.
En casos de crisi o emergència veiem, sovint, molts fotògrafs capturant la mateixa escena, fins i tot barallant-se per aconseguir el millor angle.
Això sempre ha passat. Ha passat ara a Bucha, però també va passar a Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Grècia… ara, agafes un avió i en un moment i amb pocs diners et plantes allà on sigui. Ara bé, a una guerra, a primera línia, no tothom s’atreveix a entrar-hi. La gent mor i això fa molta por. Has de tenir molta sang freda.
Amb tanta saturació d’informació i imatges, ens hem acostumat a l’horror?
Jo crec que, malgrat això, ens impacta igual. Sí que és cert que, d’alguna manera, t’hi acostumes, perquè ja has vist moltes fotografies, molts documentals sobre conflictes… al final, són guerres convencionals. Però ens impacten igual. I quan hi ets i ho vius directament en primera persona, encara més, és clar.
Al llibre El compromiso de la fotografía, editat per la revista 5W, en el qual conversa amb la fotògrafa Anna Surinyach, defensa que la diferència entre una fotografia i una imatge és la tesi: si no hi ha tesi, no hi ha fotografia.
La fotografia té molta part de procés intel·lectual. Has hagut de llegir molt i rebre molts inputs de la història que retrates perquè en un moment donat, en una dècima de segon, puguis fer una fotografia sabent què és cada element del que hi ha apareix, què hi ha al darrere i quin és el concepte de fotografia que vols fer. Una imatge pot ser molt bonica, però si vols transmetre alguna cosa, interpel·lar les persones que la vegin, això té molta feina darrere. En aquest sentit, la fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere. Tu interpretes la realitat, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa. I abans de fer una denúncia, has de testimoniar el que estàs veient i desenvolupar la teva tesi.
«El reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa» | Pol Rius
Per què serveix la fotografia?
Jo crec que la fotografia humanista, la de reportatge, és una eina de testimoni i de denúncia que pot tenir un gran impacte, amb una gran càrrega emocional i ideològica. Contribueix a trencar estereotips i a generar consciència. És el que deia abans de la tesi. Tot i això, el reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa. Digue’m, per exemple, quants mitjans espanyols han enviat fotoperiodistes propis a Ucraïna. Gairebé cap. La gran majoria són reporters i fotoperiodistes freelance. I estan molt mal pagats. La fotografia documental o bé te la finança una beca o Fundació o bé te l’has de finançar tu, i després intentar vendre la teva feina. Es necessiten recursos i temps per explicar històries en profunditat i el periodisme i fotoperiodisme d’avui en dia van molt lligats a la immediatesa.
El gran repte del fotoperiodisme és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. Per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això requereix una gran reflexió.
La immediatesa limita molt en la seva feina a Metges Sense Fronteres?
Sí, molt. Molts cops vas a situacions d’emergències i has d’enviar les fotografies molt ràpid. També s’hi suma el fet de la mateixa existència dels protocols de seguretat, que són molt estrictes. No pots anar per tot arreu i, a vegades, el temps és molt limitat. Abans teníem més llibertat, però hi ha hagut segrestos de treballadors de MSF -fa poc a Camerun en van segrestar cinc, per exemple-, l’any passat van ser assassinats tres treballadors a Etiòpia… s’ha d’anar amb molt de compte.
Quins creu que són els reptes actuals del fotoperiodisme?
Jo crec que el gran repte que hi ha ara és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. A vegades, per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això és un dilema amb el qual hem d’anar amb molt de compte i que requereix una gran reflexió. Es pot manipular molt fàcilment la informació amb les fotografies. Per altra banda, l’ètica i la moral són molt importants. Saber el que estàs fent i per a què, i tenir clara, insisteixo, quina és la teva tesi.
Quines són les històries que vol explicar en un futur?
Tinc un projecte pendent, que vaig començar el 2010 i amb el qual he viatjat a Sudan, Níger i Etiòpia, entre altres, que és sobre com pot afectar la manca d’aigua i el canvi climàtic sobre els moviments de població, és a dir, el tema dels refugiats climàtics. Jo crec que no passaran gaires anys fins que hi hagi conflictes per l’aigua, en lloc de pel petroli o per les energies com estem veient ara. I molts habitants del món en patiran les conseqüències.
L’Hospital Vall d’Hebron i l’escola Thau han construït un hort terapèutic on hi treballaran conjuntament pacients amb lesions medul·lars i dany cerebral adquirit i alumnes de tercer de l’ESO del centre. La iniciativa pretén millorar el benestar emocional dels pacients alhora que potencia el vincle entre el món educatiu i el sanitari.
«Els pacients tenen la necessitat de fer un tipus de rehabilitació fora d’un ambient tan medicalitzat com és un hospital i en contacte amb la natura, i l’hort els ajuda de diferents maneres», explica Sandra Ponce, infermera supervisora d’hospitalització de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats i una de les impulsores de la iniciativa.
Per una banda, segons destaca la infermera, el projecte els ajuda en la seva pròpia rehabilitació, ja que fan exercici, caminen i treballen amb les mans. D’altra banda, l’hort els ajuda a socialitzar, fet que millora la seva autoestima. «Els pacients estan acostumats que els cuidem. Ells encara no se senten preparats per cuidar dels seus fills o néts, i el fet de cuidar de l’hort els empodera i els anima a seguir amb tot el procés de recuperació», expressa.
A més, el contacte amb la natura i el fet de dur a terme una activitat a l’exterior millora el seu estat d’ànim. «Per alguns pacients amb lesions medul·lars, és el primer cop que surten de les quatre parets de l’hospital des del seu ingrés. Tornar a sentir la terra mullada, el sol… surten de la seva rutina i això els ajuda molt», afirma Ponce.
L’hort terapèutic s’incorpora dins un pla integral de Neurorrehabilitació per als pacients amb dany cerebral, del qual forma part la robòtica, la realitat virtual, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la neuropsicologia i la logopèdia. Pel que fa a l’escola, l’activitat s’emmarca dins del seu projecte ‘Fent Verd’, que propicia el contacte dels seus alumnes amb l’entorn natural més proper i té com a lema «El cor verd d’una escola, un pulmó per a la ciutat».
| Vall Hebron
Des del 2018 ja hi havia un hort terapèutic al costat de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, com a resultat d’un projecte presentat per Sandra Ponce al concurs ‘Jo Innovo’, una iniciativa de Vall d’Hebron per incentivar la innovació entre els seus professionals, que poden presentar projectes per millorar els serveis i l’atenció dels pacients. La iniciativa de l’hort terapèutic, que va classificar-se com a finalista, va ser proposada pels mateixos pacients, quan se’ls va preguntar quines activitats podien fer per millorar la seva rehabilitació. Amb la pandèmia, però, el projecte va quedar interromput, fins que ara s’ha reactivat amb la col·laboració de l’escola Thau.
En una primera trobada, els alumnes de l’escola Thau van construir diversos elements de jardineria per l’hort terapèutic amb material reutilitzat com palets de fusta: un banc, dues jardineres per plantar-hi heures, un hort urbà adaptat per a pacients amb mobilitat reduïda per espinacs i maduixes, dues cases i una menjadora per a ocells i un hort per a plantes aromàtiques.
Els alumnes van ensenyar als pacients com trasplantar i tenir cura de l’hort i els van explicar quines eren les plantes aromàtiques que podien trobar a l’hort. «La seva espontaneïtat i frescor ajuda molt als pacients i els aporta molta alegria. És molt emocionant veure’ls junts. Els alumnes els fan moltes preguntes, els empenyen les cadires de rodes i entre tots comparteixen vivències i experiències. Això els fa prendre consciència d’altres realitats que potser no coneixien», assenyala Ponce.
Així, periòdicament, els alumnes faran activitats de jardineria a l’hort terapèutic conjuntament amb els pacients de l’Hospital, els quals visitaran l’hort dos cops per setmana. La col·laboració entre Vall d’Hebron i l’escola Thau Barcelona quedarà reforçada per unes xerrades per part dels professionals sanitaris perquè els nois i noies coneguin la realitat dels pacients que han patit lesions medul·lars o que tenen seqüeles neurològiques.
«És una molt bona iniciativa de caràcter educatiu i social, carregada d’optimisme i d’energia positiva, que estableix una vinculació innovadora i il·lusionant entre dues institucions que comparteixen vocació de servei i de millora del present», destaca Agustí Olivares, director de l’escola Thau Barcelona.
Tina Ureña és treballadora social i cap de l’àrea de Rehabilitació del Centre de Psicoteràpia de Barcelona-Serveis Salut Mental. Tenia només 21 anys quan va començar a treballar-hi i ara, 40 anys després, ha estat guardonada amb el premi Medalla d’Or en la categoria de Significació del Treball Social que atorga el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, en reconeixement de la seva tasca. «M’ha fet molta il·lusió. El treball social és una professió molt viva i dinàmica i jo he tingut la gran sort que he pogut treballar en àmbits molt diversos», explica Ureña. Malgrat que actualment treballi en l’àmbit directiu, segueix molt vinculada a la primera línia i als projectes comunitaris de l’organització. Considera que el treball social és essencial per garantir una mirada integral en l’atenció a la salut de les persones. «Ara està molt de moda dir que hem de posar les persones al centre. Al treball social això ho hem fet tota la vida. No pots fer de treballadora social si en el centre no hi ha la persona i el seu entorn», destaca.
Des de CPB Serveis Salut Mental presteu serveis especialitzats d’atenció integral en l’àmbit de la Salut Mental comunitària. Què vol dir exactament això? Què suposa aquest model d’atenció integral?
L’atenció integral vol dir que, davant d’una persona amb un trastorn mental i la seva família, hi ha una forma d’abordatge que contempla tots els vessants i dimensions que tenen a veure amb la malaltia i amb la persona malalta. Des d’un punt de vista més clínic, prestem l’atenció mèdica psicològica i social que necessita la persona, però també treballem amb ella les conseqüències i repercussions de la malaltia i com podem afavorir un projecte de vida que li permeti tirar endavant. És a dir, intentem no quedar-nos només amb els aspectes que tenen a veure amb la malaltia, que són molt importants (un bon tractament, medicació adequada, psicoteràpia…), sinó també amb com podem fer que una persona amb un trastorn mental pugui portar la vida el més plaent i funcional possible en funció de la seva situació i que la seva malaltia la limiti el mínim possible. Intentem treballar, doncs, quin serà el seu projecte de vida, com serà el procés d’alta, com es farà el relleu terapèutic, quines activitats comunitàries podrem activar perquè la persona se’n pugui beneficiar…
Tenim serveis molt diferents, que van des de l’hospitalització, l’atenció ambulatòria, la prevenció de la conducta suïcida, la intervenció en crisi… també tenim equips d’atenció en el domicili i cinc serveis de rehabilitació psicosocial, entre altres. Tenim, doncs, diferents serveis que ens permeten treballar totes les dimensions de la persona que atenem. Partim d’una filosofia assistencial que és de fonament comunitari, perquè entenem que les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat.
Quina importància té l’entorn comunitari en la salut de les persones?
És molt important. Moltes vegades, el que dona significat a la vida d’una persona té veure amb els rols significatius que desenvolupa a la seva vida. Pot ser que treballis d’una cosa que no t’agrada gens i que el que t’ompli sigui, per exemple, ser voluntària en alguna entitat o participar en el moviment associatiu. La inserció social i comunitària de les persones que tenen un trastorn de salut mental és fonamental. Buscar els rols significatius que omplin la seva vida. Des dels serveis de rehabilitació, treballem en projectes comunitaris molt bonics. Tenim el projecte «Cuinetes», on s’elabora menjar a partir d’excedent alimentari i es reparteix al barri, un projecte de passejar gossos dels avis que no poden tenir cura dels animals, horts comunitaris… duem a terme iniciatives molt diverses.
A més, estem col·laborant amb instituts fent sensibilització en la lluita contra l’estigma en les malalties mentals. Hem treballat molt en la línia del pacient expert: quan tens una malaltia, arriba un punt que ets molt expert en què et passa i la transmissió dels aprenentatges és molt interessant i arriba a la gent jove amb molta facilitat.
Les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat..
Quina és la importància del treball social en l’atenció a la salut mental?
Per mi és fonamental, en el sentit que el treball social, de base, garanteix una mirada integral. El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat. Aquesta capacitat de fer una anàlisi de com viu i com se sent la persona, què li limita la vida, quins suports té, quines oportunitats li dona la comunitat, quins recursos es poden activar que ajudin a la persona… aquesta mirada global, veient la persona i com interactua amb el seu entorn, és molt important. La mirada del treball social va més enllà del diagnòstic. Nosaltres estem molt impregnats del nostre entorn, de la nostra família, dels nostres amics, dels companys de feina, de les nostres pors, inseguretats… són tot un conjunt de coses a tenir en compte. Les persones no són esquizofrèniques, tenen esquizofrènia. I, potser, aquesta persona que té esquizofrènia és pare de família, veí d’una escala, en el seu moment volia ser metge, té uns amics, una família… les persones som un munt de coses.
Treballeu en xarxa amb altres entitats i serveis de salut mental?
Sí, hi treballem de forma molt estreta. Normalment, els pacients ens vénen derivats dels centres de salut mental, hospitals de dia i, en general, de la xarxa de salut mental. Habitualment, continuen mantenint el tractament al seu centre i nosaltres, ens ocupem de tot el vessant més social i, des del servei de rehabilitació, del seu projecte de vida. És, per tant, un tractament complementari, i intentem que els plans de treball estiguin articulats. No només ens coordinem, doncs, sinó que treballem en xarxa i compartim els objectius de treball. Ens posem d’acord per veure que farem nosaltres des d’aquí i què es farà des de l’altre centre o hospital. Tenim un perfil de pacients molt divers i, en funció de la seva situació, veiem de quins serveis es beneficiarà. Tenim pacients amb un nivell de disfuncionalitat molt alta, amb els quals treballem que el procés de cronificació de la malaltia no vagi tan ràpidament, que no tinguin crisis i es puguin mantenir tan estables com sigui possible. Altres, tenen una estada més curta. Depèn molt del cas.
Ateneu persones amb addiccions? Quines dificultats afegides té el fet de tenir problemes de salut mental i addiccions alhora?
Sí, atenem persones amb patologia dual. Si es tracta d’una persona que té un trastorn de salut mental i el consum de tòxics altera molt el funcionament del dia a dia, demanem primer que passi per un tractament per desintoxicar-se, però si el consum és actiu, però secundari i no interfereix tant, és un aspecte més que intentem treballar, a vegades conjuntament amb la xarxa de toxicomanies. Evidentment, el consum de tòxics li afegeix complexitat al trastorn de salut mental. Com més aspectes s’afegeixen, més difícil és de tractar un trastorn de salut mental. Per exemple, si la persona té altres malalties, problemes econòmics o d’habitatge, si no té un bon suport familiar… són moltes les variables que interfereixen.
El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat.
Quin paper juga la prevenció i la detecció precoç en l’atenció integral dels trastorns de salut mental?
És fonamental. El que passa és que sempre la prevenció és com el germà pobre de les estructures. L’àmbit assistencial, el dia a dia, s’ho menja tot, i no queda espai per a la prevenció. Però jo crec que la pandèmia ens ha donat una lliçó considerable en aquest sentit. Els problemes de salut mental han augmentat exponencialment arran de la pandèmia, especialment en el cas dels joves, en els quals les dades de malestar, suïcidis i autolesions són esfereïdores. Aquí hem d’incidir-hi. Entre tots, hem de poder fer entorns comunitaris més saludables, fer que les persones siguin més resilients. Vivim un context molt complicat: la pandèmia, la crisi econòmica, la precarietat i l’atur juvenil, l’emergència climàtica i, ara, la guerra d’Ucraïna, amb totes les seves conseqüències econòmiques. El món se’ns menja i aquí tenim feina no només els treballadors socials i els sanitaris, sinó les famílies, les escoles, els instituts… hi ha feina per a tothom. I els polítics s’han de posar les piles també. S’ha fet una injecció de diners important per crear nous serveis d’atenció a la salut mental. Però també és cert que hi ha molts recursos a les grans ciutats, però estan mal repartits arreu del territori. S’han fet accions, i més que se n’hauran de fer.
Creu que la pandèmia ha fet que es normalitzi més el fet de parlar de la salut mental?
La pandèmia ha posat sobre la taula la nostra vulnerabilitat. La desesperança, la incertesa, la por al que passarà… ens ha provocat nivell de patiment emocional molt fort. Amb la pandèmia hem viscut una sèrie de situacions a les quals no estem acostumats. La capacitat adaptativa de cadascú és diferent i hi ha gent que s’ha adaptat i altra que s’ha desbordat completament. En les persones que tenien problemes de salut mental de base, aquests problemes s’han vist agreujats. La pandèmia ens ha fet veure que som molt vulnerables i que hem d’invertir a crear estructures socials més saludables. Crec que sí que s’ha normalitzat el fet de parlar de salut mental, però crec que l’estigma cap a les malalties mentals com a tals continua existint. També és cert que, malgrat que la normalització del patiment emocional ha portat a trencar alguns tabús, a vegades s’han banalitzat aquests problemes de salut mental. Hem incorporat el llenguatge de la psicologia o la psiquiatria. Per exemple, moltes persones diuen «tinc ansietat», «avui estic bipolar» o «estic paranoic» i, a vegades, això és poc respectuós cap a les persones que realment tenen dificultats. Tampoc ho podem respondre tot des de la salut mental: hem d’intentar que hi hagi certa capacitat d’anàlisi personal, ser més crítics i resilients.
Rosa Almirall, ginecòloga i militant feminista, va fundar el 2012 la Unitat Trànsit, la primera unitat d’atenció ginecològica per a persones trans no patologitzant de Catalunya. Amb motiu del Dia Internacional per a la Visibilitat Trans, parlem amb ella sobre l’encara patologització de les persones trans dins el sistema sanitari i sobre el funcionament del model de Trànsit, un servei pioner al món. «El protocol d’atenció a la salut de les persones trans s’ha anat suavitzant una mica, però aquestes continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius», explica la doctora.
Com i quan va néixer Trànsit?
Jo era directora del servei de ginecologia de l’Institut Català de la Salut (ICS). Trànsit pròpiament va començar l’octubre del 2012, però feia ja un parell d’anys que l’havíem començat a gestionar. Arran de la demanda de dues dones trans que no havien sigut ben tractades pels professionals sanitaris, em vaig començar a replantejar per què les persones trans no acudien a nosaltres. Vaig contactar amb persones de la comunitat i vaig plantejar-los-hi la creació d’una consulta d’atenció sexual i reproductiva per a persones trans en què se les tractés amb la dignitat i el respecte que es mereixien. L’any 2012 m’hi fico seriosament en el tema, i els presento el projecte tant a la comunitat trans com a l’ICS. En aquell moment, el servei concertat a Catalunya per atendre les persones trans era el servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic, on hi havia la unitat de trastorns d’identitat de gènere.
Quan va ser reconegut Trànsit pel Departament de Salut?
Podríem dir que fins a finals del 2016 era un servei alegal, perquè el servei concertat era el del Clínic, però nosaltres cada vegada rebíem més persones. Fins que a principis de 2016 ja eren 600 persones. Va arribar un moment que era desbordant. Vaig demanar ajuda a la comunitat trans, que va crear la Plataforma Transforma la Salut per reclamar una atenció a la salut de les persones trans respectuosa. Aquesta i altres entitats van fer una feinada enorme d’activisme i visibilització i, finalment, el Departament de Salut, que ja coneixia el nostre model, assumeix Trànsit com a propi i l’introdueix com a porta d’entrada de les persones trans al sistema de salut pública de Catalunya. En aquest moment es posen les bases de l’atenció a la salut d’aquest col·lectiu i se’ns dota de pressupost per poder augmentar l’equip.
En què es basa el vostre model d’atenció?
Bàsicament, ens basem en un model de respecte total al que diuen les persones. Nosaltres actuem com a acompanyants i no les jutgem en el seu procés. Entenem que no tenir una identitat normativa és tremendament complicat en un món binari i normatiu, i que aquestes persones passen processos llargs per arribar a identificar-se com qui són i visibilitzar-se com a tals. Això, a més, no està exempt de violències i discriminacions per part del seu entorn. El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent i les ajudem en qualsevol dificultat que tinguin. La identitat de gènere no és tan sols femenina o masculina, sinó que hi ha persones que es poden trobar en qualsevol punt, dins o fora d’aquestes categories. A més, la identitat de gènere no és estable i està en constant evolució. Aquest és un tema que pertany a la mateixa persona i nosaltres el que fem és acompanyar-la en cadascun dels processos.
El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent.
Quins serveis oferiu a les persones trans?
Com qualsevol altre servei de salut, la nostra missió és oferir acompanyament a les persones respecte la seva salut. Ens assegurem de donar una bona informació sobre els tractaments que segueixen i garantir que no tinguin contraindicacions. Per altra banda, també acompanyem l’entorn social de la persona, familiar i afectiu. A més, acompanyem als centres educatius, empreses i tots els espais on es mou la persona, perquè puguin entendre el seu procés i respectar el camí d’aquesta persona.
A banda d’això, les persones que atenem poden optar a acompanyament psicoterapèutic, per malestars relacionats amb la seva identitat o dificultats per visibilitzar-se socialment, per exemple. També hi ha un acompanyament psicoterapèutic grupal, ja que per les persones trans és molt important comptar amb una xarxa d’iguals. Tenim també un grup d’acompanyament multifamiliar per a adolescents, on hi poden participar membres de l’entorn familiar, educatiu… El treballador social és qui s’encarrega de tots aquells aspectes relacionats amb l’entorn afectiu, familiar, educatiu, laboral, etc. Després també tenim dues administratives que porten tot el tema de gestió de les visites i programació d’atencions, i que també fan acollida, ja que són persones trans i ens ajuden a fer acompanyament a persones que necessiten conèixer alguna persona del col·lectiu que els hi expliqui el seu procés.
Feu formació a professionals?
Sí, fem formació tant a professionals del món de la salut (de salut mental, atenció primària, pediatria, endocrinologia…) com de l’educació, per anar augmentant el coneixement d’aquests professionals que cada vegada es troben amb més persones que s’estan qüestionant la seva identitat. La formació és importantíssima, però és molt lenta. No obstant això, és molt satisfactori el fet de veure que cada vegada són més els i les professionals de la salut que ens contacten perquè els ajudem en l’atenció als pacients trans i els expliquem quins aspectes haurien de tenir en compte.
Com ha sigut l’atenció a la salut a les persones trans des del sistema sanitari al llarg de les últimes dècades?
Els primers protocols i tractaments apareixen cap als anys 70. Ho fan als Estats Units, i amb un criteri sobre la normalitat i la no normalitat molt diferent del d’ara. El protocol, aleshores, era molt psiquiàtric: es feia una avaluació de la persona per estudiar si complia una sèrie de requisits que li permetrien ser acceptada als serveis de salut com a persona trans. S’estableix, doncs, el criteri de persona transsexual -perquè en aquella època es deia així- ‘verdadera’ i ‘no verdadera’. Els psiquiatres no només jutjaven a les persones trans sobre si eren o no trans, sinó que també els deien quin canvi mèdic havien de seguir, si tractament hormonal, operacions… Qualsevol persona que s’allunyava dels seus estàndards, no el consideraven un ‘veritable transsexual’.
A més, hi ha un altre obstacle que havien de passar la majoria de persones, abans de seguir qualsevol tractament o fer una modificació corporal, que era fer el que es deia l»experiència de vida real’. Això consistia en el fet que, durant tres o sis mesos, la persona havia de presentar-se a la societat les 24 hores al dia amb la imatge que li corresponia per la identitat que sentia i, transcorreguts aquests mesos, havia d’acudir als serveis de salut amb dos testimonis, un de l’àmbit familiar i un del laboral o educatiu, que confirmessin que la persona s’havia presentat al món com qui era i que això l’havia fet feliç. Una pel·lícula tremenda. Era exposar completament totes aquestes persones. Les persones fan la seva pròpia experiència de vida real, que és que, en la mesura que poden, van fent petits canvis en la imatge corporal amb la qual es presenten a la societat, i ho fan com i quan volen. Aquesta experiència de vida real havia exposat moltes persones trans a violències importants en l’espai social.
El protocol s’ha anat suavitzant una mica, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid.
El model patologitzant és encara el majoritari a les unitats d’atenció a la salut de les persones trans?
Sí. Després d’aquest primer protocol dels anys 70, hi ha hagut alguns protocols de revisió i el proper sortirà, en principi, el maig d’aquest any. L’últim va ser el 2011 i ja suavitzava alguns dels criteris dels anys 70. Però, tot i això, costa molt modificar la concepció dels serveis de salut i de la societat en general. Sí que és cert que el protocol s’ha anat suavitzant una mica i no hi ha tan tercer grau com abans, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. Per exemple, les persones que es consideren no binàries o les persones trans que se senten còmodes amb els seus genitals no compleixen ben bé els seus ‘requisits’ i els diuen que no tenen la condició de trans. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius. Hi ha serveis d’entitats i associacions LGTBI friendly al Canadà i als Estats Units que també tenen aquest model, però dins de la sanitat pública jo diria que els únics països on això s’ha establert és a Malta i a Catalunya.
De fet, no va ser fins al 2018 que l’OMS va deixar de considerar la ‘transsexualitat’ com una malaltia mental.
Exacte. Però el fet que canviïs la paraula no vol dir que canviïn els professionals. Canvies, diguéssim, el diagnòstic, però no canvies la manera d’arribar a aquest diagnòstic. Els qualifiquen de tenir ‘incongruència de gènere’… jo sempre dic que per mi són les persones amb més congruència de gènere, perquè lluiten pel gènere que senten i amb el qual s’identifiquen.
Quin és el balanç que fa després de tots aquests anys des que vau crear Trànsit? Com ha anat creixent el servei?
Hem passat de ser una professional -jo- a temps parcial, més dues psicòlogues que exercien voluntàriament, a ser, a Barcelona, 10 professionals, unes quantes a temps complet. També hem obert altres punts Trànsit a Catalunya: a Reus, Lleida, Girona, Catalunya Central, amb base a Manresa, Sabadell, Terrassa, i estem a punt d’obrir-ne un a Badalona. La idea seria que, en un futur, Trànsit desaparegui, és a dir, que cadascun d’aquests punts formi als professionals de l’àrea perquè, a la llarga, en qualsevol equip d’atenció a la salut sexual i reproductiva hi hagi un professional que tingui coneixement d’aquest tema i que, per tant, no siguin necessàries entitats especialitzades.
A quantes persones heu atès al llarg d’aquests anys? Ha canviat el perfil de persones que ateneu?
El 2016 eren 600 les persones ateses i, en aquest moment, a Trànsit a Barcelona hem atès unes 5.000 persones, i cada setmana entren unes 15 persones noves. Les edats van de 2 o 3 anys fins a persones de 70 i escaig. Ha augmentat moltíssim el nombre de menors i adolescents que acudeixen al nostre servei. Els primers anys, quan era un servei poc conegut, venien persones que habitualment estaven dins de l’activisme, que feia temps que estaven amb tractament. Ara, en canvi, venen persones d’edats molt diverses. La franja d’edat s’ha ampliat molt i sovint venen amb una major xarxa social. Moltes vegades l’entorn de les persones ja coneix la seva situació, a l’escola ja els diuen pel seu nom, etc.
Durant els darrers anys, considera que s’ha avançat en termes de drets de les persones trans?
A partir de la Llei del 2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI a Catalunya, es despatologitzen les identitats trans i això dona la possibilitat a Trànsit d’existir. Crec que la visió ha canviat molt i que Catalunya és un petit oasi en aquest sentit, perquè l’administració ha impulsat accions molt positives. Pel que fa a la salut, el Departament de Salut i i el CatSalut han fet una aposta important per donar suport a Trànsit i a les persones trans i canviar la mirada patologitzant. Crec que s’ha avançat molt en l’atenció a la salut de les persones trans, tot i que encara hi ha violències i incomprensió en alguns espais. A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte. Hi ha hagut un gran canvi des que vam engegar Trànsit el 2012. També cal dir que des de l’activisme s’està fent una feinada impressionant per visibilitzar a les persones trans, organitzant jornades, xerrades a les escoles, fent documentals, exposicions fotogràfiques…
A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte.
Parlem de la Llei Trans que s’està impulsant en l’àmbit estatal, l’avantprojecte de la qual va ser aprovat pel Consell de Ministres el passat mes de juny.
Es va presentar un projecte de Llei Trans que era una molt complet, que considerava la variabilitat dels processos i necessitats i que treballava molt en com assegurar drets a les persones trans en tots els àmbits. Era una meravella, però va ser bloquejat. Es va crear una fractura en el moviment trans: les que no volien que hi hagués llei si no era aquella i les que van decidir negociar per rebaixar les propostes de la llei i guanyar, almenys, alguns drets. I estem aquí. L’avantprojecte de llei es va presentar al Congrés per la seva discussió i aprovació definitiva, però el procés sembla que està encallat. Sembla que hi ha dificultats per tirar-la endavant per posicions contràries entre els dos partits que estan al Govern.
En els últims anys, el discurs transexcloent ha anat agafant força. Què en pensa?
Aquestes persones expressen la seva opinió amb molta violència. És una opinió que va en contra de les persones trans, i jo no responc a violències.
Quines són les assignatures pendents quant a la lluita pels drets de les persones trans?
Primer de tot, el dret a l’autodeterminació de gènere, incloent-hi les persones no binàries: cadascú s’ha de poder classificar i identificar com vulgui. Un altre tema important i en el qual s’hauria de treballar és la qüestió de la inserció laboral de les persones trans, que actualment estan pràcticament excloses del món laboral. A més, cal fer una feina important als centres educatius per informar més sobre les identitats diverses a les aules.
Pel que fa a la salut, tot i que la situació és força bona, s’ha de tenir en compte que el nombre de persones que es qüestionen la seva identitat en aquest moment és creixent i que, evidentment, necessitaríem més recursos per atendre-les. Un dels temes que no podem portar a terme per falta de recursos és la recerca. Caldrien estudis per tal de millorar la manera d’atendre les persones trans, valorar com han de ser els serveis dirigits a aquestes, estudiar els efectes dels tractaments a llarg termini sobre la salut, ja que no tenim prou coneixement científicament validat sobre el tema… Sovint es diu que hi ha un penediment del 80% en els adolescents que fan la transició, unes dades que es basen en estudis dels anys vuitanta on es tenia una consideració del gènere molt diferent de l’actual. S’han de fer investigacions per actualitzar aquesta mena de dades, que són molt antigues i que, probablement, no es corresponen a la realitat.
Creu que les noves generacions ja viuen amb més naturalitat el fet que existeixin identitats diverses?
Sí, jo penso que hem viscut moltes revolucions. La lluita pel respecte a l’orientació sexual i la revolució feminista, que continua. Ara estem vivint una altra revolució, que és una continuïtat de la lluita que estem fent les feministes des de fa molts anys i que és un pas més cap a la igualtat de les persones. Les noves generacions es pregunten: «Què vol dir això que els meus genitals condicionin qui soc, com em puc expressar, com vull que em tractin…?». El que ens estan dient els joves és que no els agrada el món que els hem deixat quant a la classificació de gènere. Molts joves estan fent un pas endavant per lluitar perquè cada persona pugui ser qui és, independentment del que tingui als genitals o quina categoria de gènere se li ha donat en néixer.
Xavier Maneja té ben gravat el moment de l’últim cop que va veure a la seva mare i l’última conversa que van tenir per telèfon, abans del seu ingrés a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Mercè Gimbert va morir el 21 d’abril del 2020, en plena primera onada i estat d’alarma, als 84 anys, a causa de la infecció per la Covid-19. Uns mesos abans, havia ingressat a un centre sociosanitari a Balaguer perquè s’havia trencat el fèmur i necessitava fer rehabilitació, ja que la caiguda l’havia deixat en un estat delicat de salut i tenia molt dolor.
Amb l’inici de la pandèmia, al centre on estava ingressada van començar a arribar pacients de Covid i, aleshores, es va optar per traslladar altres pacients a un casal de gent gran que, arran de l’alerta sanitària, s’havia habilitat com a hospital i centre de dia. Aquest trasllat, segons explica en Xavier, es va fer en una furgoneta amb 12 persones, sense que els pacients portessin mascareta i sense seguir la resta de recomanacions sanitàries. Després es va saber que una de les persones que hi havia en aquella furgoneta era positiva en coronavirus.
«La mare i jo parlàvem cada dia per telèfon. Un dia, mentre parlàvem, va començar a tossir i esternudar. Jo aquí ja em vaig preocupar. Ens vam haver d’acomiadar perquè li portaven el sopar i, l’endemà al matí, vaig trucar-li per dir-li bon dia, però ja no em va contestar. No em va tornar la trucada en tot el dia», relata en Xavier. Neguitós, a la tarda va trucar al centre on estava ingressada la Mercè i el van informar que la seva mare estava de camí a urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i que estaven esperant els resultats d’una prova respiratòria. L’endemà a primera hora li va trucar la doctora i li va dir que la seva mare estava greu i que la situació era preocupant. «Em van dir que havia arribat a l’hospital pràcticament sense oxigen i que havien decidit aplicar-li el protocol Covid», assenyala en Xavier.
L’endemà, a les 5:15 del matí, va rebre una trucada. «Em van dir que havien fet el que havien pogut, però que no havien aconseguit salvar la vida de la meva mare. Em vaig quedar paralitzat. Glaçat. En complet estat de xoc. No podia creure el que m’estaven dient», explica emocionat en recordar-ho. «Quan vaig penjar em vaig quedar uns minuts assegut al llit, intentant assimilar la notícia. El fet de perdre-la d’avui per demà, quan feia dos dies que havia parlat amb ella, el fet d’haver d’estar confinats i no poder estar al seu costat durant els últims moments de la seva vida… era molt dolorós. No haver-me pogut acomiadar d’ella encara ho va fer més traumàtic. La ferida que tinc m’acompanyarà sempre».
El confinament per la pandèmia tampoc permetia organitzar cerimònies de comiat, fet que va intensificar la solitud que sentia en Xavier davant la pèrdua de la seva mare. Més endavant, van poder fer una petita cerimònia amb la família per acomiadar-la. «Això em va ajudar, perquè ens vam reunir tots per recordar la meva mare i fer-li un petit homenatge. Va ser bonic», afirma.
Arran de la mort de la seva mare, en Xavier va començar a assistir a sessions de suport psicològic al Servei de suport al dol de Ponent. «Assistir a teràpia em va ajudar a gestionar millor la pèrdua. La tristesa i el buit que va deixar la mort de la meva mare la tindré sempre, però ara, per exemple, miro fotografies de la mare i ja no em desespero, al contrari, les miro amb molta estima, des de la tristesa de no poder-la gaudir més, però amb la tranquil·litat que va deixar de patir. La tinc molt present sempre i vaig sovint al cementiri a visitar-la. M’ajuda a carregar les piles».
En Xavier amb la seva mare, la Mercè | Cedida
La importància del comiat
Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya es van registrar un total de 45.648 defuncions vinculades al coronavirus entre el gener i el maig del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. El mes d’abril va ser el més difícil, amb 26.305 morts. Moltes d’aquestes persones van morir soles, sense rebre l’últim adeu dels seus éssers estimats. I és que, pels que es queden, aquest últim adeu pot ser molt significatiu.
«El fet que no hi hagi comiat no és, per si mateix, un indicatiu que el dol anirà malament, però, evidentment, el comiat és una peça més del puzzle. Quan la vida s’ensorra, tota la informació dels últims moments és important: saber que la persona no ha patit, que ha mort acompanyada, poder veure-la i agafar-la de la mà, poder honrar la vida d’aquesta persona…», explica Montse Robles, infermera especialista en dol i responsable assistencial del Servei de suport al dol de Ponent.
L’especialista assenyala que a la nostra societat tot el que té a veure amb la mort està associat a la cultura i religió que tenim i que, en aquest sentit, la mort té un vessant social molt important. «Quants cops hem sentit el comentari de ‘l’església estava plena’ quan algú ha mort, com un senyal que tothom se l’estimava? Hi ha un cert consol en els rituals que envolten la mort d’algú. És una peça més de tota aquesta recomposició de la vida que segueix després de la pèrdua d’algú», afirma Robles.
Amb la primera onada, però, aquests rituals es van veure suspesos, per tal de contenir l’expansió del coronavirus. Així, les persones que van perdre algú en aquell moment es van trobar que la mínima socialització que sovint es recomana no la podien fer. Segons la infermera especialista en dol, aquestes cerimònies s’haurien d’haver recuperat abans. «Entenc que la situació era molt nova i es van fer les coses el millor possible donades les circumstàncies, però també penso que es va reaccionar una mica tard quant a permetre que hi hagués més gent als tanatoris i vetllatoris i que es poguessin visitar els pacients a l’hospital», opina.
Davant la incapacitat de reunir-se amb la família i amics per acomiadar a algú, en algunes ocasions es van dur a terme cerimònies alternatives via telemàtica. També, en alguns casos, es van posposar els actes de comiat per més endavant. «Fer-ho més endavant ajuda fins i tot més. En el moment que es produeix la mort d’una persona estimada, sovint no estàs en condicions d’organitzar cerimònies molt treballades; en canvi, si es fa uns mesos més tard, a vegades acostumen a ser més personalitzades i reflecteixen molt millor la persona que ha marxat», explica Robles.
La petjada psicològica en els sanitaris
Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut també un impacte demolidor en la salut mental dels professionals sanitaris. A banda de l’estrès físic per l’elevada càrrega assistencial, l’impacte psicològic derivat de la pandèmia els ha colpejat de ple, especialment en moments d’alta pressió com la primera onada on, d’alguna manera, els sanitaris van haver de suplir els familiars en moments de final de vida. La soledat i l’aïllament dels pacients, les dificultats per fer un bon acompanyament, l’exposició al dolor i a la mort… tots aquests factors els han causat un malestar psicològic que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació.
«En el punt àlgid de la primera onada, la mortalitat a l’UCI era del 40%, quan normalment és del 10%. Hi havia, per tant, una mortalitat molt alta a la qual els mateixos professionals sanitaris no estem acostumats», destaca Gabriel Heras, cap de servei de l’UCI de l’Hospital Comarcal Santa Ana de Motril (Granada). «Tampoc estem acostumats al col·lapse del sistema: a no tenir llits suficients, en moments d’ocupació màxima, a obrir nous espais inversemblants per salvar el nombre més gran de pacients possible… tot això té un gran impacte en la salut mental», afegeix l’intensivista. Segons Heras, la pandèmia ha posat de manifest una de les grans carències del sistema, que és la falta d’atenció psicològica adequada als professionals sanitaris. «Molts professionals sanitaris han dit: realment val la pena dedicar-se a això?».
I és que segons els resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%).
La necessària humanització de les cures intensives
Un dels principals punts d’aquest document està dedicat a la humanització de les cures intensives, en el qual van participar membres de l’equip de Projecte HU-CI, una iniciativa encaminada a la humanització de les cures intensives creada i dirigida per Gabriel Heras. «En aquest pla es faciliten actuacions protocol·litzades perquè les famílies puguin veure i acompanyar els pacients, especialment en els casos de final de vida. Perquè ningú no hauria de morir sol, excepte si és el seu desig», explica Heras.
Amb les onades posteriors, es van anar flexibilitzant les restriccions als hospitals i sí que es va permetre la visita dels familiars en moments finals de vida, sempre amb EPI i amb les mesures de protecció necessàries. Heras assenyala que amb la pandèmia s’ha posat de manifest l’important que és la humanització de les cures intensives i del sistema sanitari en el seu conjunt, així com l’acompanyament en el moment final de vida. Malgrat això, apunta que els protocols existents no són suficients i que haurien de ser uniformes. «Són gairebé aleatoris. Calen protocols comuns, perquè no pot ser que en alguns llocs es permetin visites i en d’altres no. Això no pot dependre de la sensibilitat del professional», apunta.
En aquest sentit, opina que la formació dels professionals és fonamental. «Adquirir habilitats no tècniques, com la comunicació, l’empatia, l’escolta activa, el fet d’estar present… és crucial, i són habilitats a les quals històricament no se’ls ha donat la importància que tenen», assenyala el director de Projecte HU-CI. «La mort és una part més de la vida i el dia que això s’entengui, que ens apropem al procés de morir i que l’objectiu sigui morir-se bé, el dia que es deixi de veure la mort com un fracàs, haurem donat una passa molt important en la humanització del sistema sanitari», conclou Heras.
