Just Deploy It!

Autor: Èlia Pons

  • La sisena onada s’agreuja: l’atenció primària i els hospitals es tensionen

    La sisena onada s’agreuja a Catalunya. Els contagis i ingressos augmenten i, segons el Departament de Salut, més del 20% dels casos a Catalunya ja són sospitosos de ser de la nova variant òmicron, un percentatge que ja és del 25% a la ciutat de Barcelona. Salut preveu que òmicron sigui la variant dominant abans de les festes nadalenques. La situació preocupa especialment de cara a l’inici d’aquestes festes, durant les quals es produirà un augment de la interacció social.

    Aquestes últimes setmanes la situació epidemiològica ha empitjorat força i les previsions indiquen que el nombre de contagis seguirà a l’alça. Les causes són diverses: l’arribada del fred i l’augment de les interaccions socials en espais tancats, una ventilació insuficient, la nova variant òmicron o el relaxament general de la població, entre altres, podrien haver propiciat aquest empitjorament de la situació. Alhora, però, l’obligatorietat de l’anomenat passaport Covid per accedir a determinats establiments i activitats ha fet que s’hagi accelerat el procés de vacunació de persones que encara no ho havien fet.

    Les dades que subministra diàriament l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya indiquen que els casos positius a Catalunya superen els darrers dies els més de 6.000 diaris, una xifra que no s’havia assolit des de mitjans de juliol passat, al bell mig de la cinquena onada de la pandèmia. Els casos positius de Covid confirmats a Catalunya en una setmana s’han duplicat i han passat dels quasi 14.000 la darrera setmana de novembre (del 24 al 30) als més de 30.000 en la segona setmana de desembre (del 8 al 14), i que ja són 34.000 en les dades del dissabte 18. Segons les dades del Departament de Salut, durant la primera quinzena de desembre la incidència acumulada en 14 dies ha passat de 304 a 628, és a dir, un creixement de més del 100% en poc més de quinze dies. El dissabte 18 de desembre el risc de rebrot estava en 1.132 quan el 30 de novembre passat se situava tan sols en 396. Igualment, la Rt ha passat en aquesta quinzena d’1,33 a 1,73. Això ha impactat directament en l’atenció primària i en el nombre de proves de tests d’antígens i de PCR, així com de casos confirmats i també ha començat a tensionar els centres hospitalaris de tot Catalunya.

    «Fa unes quantes setmanes que els contagis i els ingressos estan pujant, encara que de manera més moderada si ho comparem amb altres onades. Però quan van pujant de forma constant, al final arribem a situacions complexes, i ara estem a les portes d’això. Preveiem que abans de Nadal superarem els 400 ingressos a UCI, per tant, la situació és força preocupant», assenyala Daniel López, investigador del grup de recerca en Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC) de la UPC.

    I, a més contagis, més pressió al sistema sanitari. On primer s’ha notat l’augment de la pressió assistencial ha sigut a l’atenció primària, que cada vegada rep més demandes d’atenció per simptomatologia de Covid-19. «Hem vist que s’ha multiplicat moltíssim el nombre de tests que fem i d’atencions a pacients lleus. La majoria de gent que atenem és gent jove, vacunada o no, amb simptomatologia lleu. Ens venen amb una simptomatologia pròpia del constipat, a la qual en un altre context no li donaríem importància, però que en aquest cas ens obliga a fer una prova per descartar que sigui Covid», explica Nani Vall-llossera, metgessa del CAP del Bon Pastor i membre del Fòrum Català de l’Atenció Primària.

    Vall-llosera destaca que l’atenció primària es troba en un moment de molta pressió, pel fet que coincideix la Covid amb altres virus respiratoris. «El que passi durant els pròxims dies serà clau per saber com evoluciona aquesta sisena onada. De moment, no és una onada comparable a la qual vam viure l’estiu passat, però ens trobem en un moment crític, perquè no sabem si aquesta situació es dispararà o s’aconseguirà controlar», afirma.

    Augmenten els ingressos a planta i UCI

    Els ingressos a les plantes d’hospitalització i a les unitats de cures intensives també van a l’alça. Dissabte passat, hi ha 1.144 persones ingressades als hospitals catalans, un 30% més que fa una setmana, i 306 a les UCI. El director de l’Institut Respiratori de l’Hospital Clínic, el Dr. Joan Ramon Badia, assenyala que aquest hospital comença a veure’s tensionat per l’augment d’ingressos, especialment a les unitats de cures intensives i intermèdies. A això s’afegeix el fet que falta, sobretot, personal d’infermeria per atendre aquests pacients complexos. «Fa unes tres setmanes que hem notat l’augment dels ingressos, no de manera exponencial, però sí que hem tingut un degoteig de casos que ha anat sumant cada dia un pacient més a cures intensives i, per tant, ara tenim una certa pressió assistencial», apunta Badia. De moment, a l’Hospital Clínic no s’han hagut de desprogramar intervencions quirúrgiques ni cap classe d’activitat ajornable, però sí que s’ha reduït el règim de visites a pacients hospitalitzats.

    El perfil dels pacients ingressats als hospitals ha variat una mica respecte a altres onades, sent ara la mitjana d’edat més baixa. Alhora la mortalitat ha disminuït dràsticament. «Les persones vacunades que ingressen amb Covid tenen molt millor pronòstic, fan més via i la seva estada a l’hospital és més curta de mitjana», assenyala Badia. Pel que fa als pacients ingressats a l’UCI, el perfil correspon pràcticament en un 80% a persones no vacunades de mitjana edat. «Els pacients que tenim que sí que s’han vacunat són pacients molt grans o amb altres comorbiditats i malalties que fan que la vacuna generi una menor immunització», sosté.

    Les dades evidencien, per tant, el gran impacte de les vacunes pel que fa a la disminució de la gravetat de la malaltia. «Estem convençuts que si no tinguéssim aquesta taxa tan elevada de vacunació estaríem molt pitjor que en qualsevol de les altres onades», sosté el metge especialista en pneumologia. En aquest sentit, Badia remarca que la vacunació dels infants és importantíssima. «Afortunadament, és molt excepcional que un infant pateixi malaltia greu per Covid, però amb la seva vacunació podem evitar contagis en persones que sí que són més susceptibles de tenir quadres més greus de Covid». Tanmateix, els efectes de la vacunació dels infants, que tot just es va iniciar la setmana passada, no es veuran fins d’aquí a unes setmanes.

    L’amenaça de la variant òmicron

    L’existència de la variant òmicron es va anunciar el 24 de novembre, després de detectar-la en mostres recollides entre el 12 i el 20 de novembre a Sud-àfrica. De moment, la nova variant es troba en estudi i encara no es coneixen del cert els efectes que pot tenir per als sistemes de diagnòstic, tractaments i vacunes. El que sí que se sap és que la variant òmicron és més transmissible que la delta i que té aproximadament 100 mutacions, el doble que l’anterior. La gran incògnita segueix sent la severitat d’aquesta variant.

    Òmicron s’està expandint ràpidament per Europa, i a Espanya comença a deixar empremta, malgrat que la variant delta continua sent encara la predominant. «Òmicron acabarà sent la majoritària, el que no sabem és exactament quan. Però, veient comportaments en altres països com Dinamarca, el que sí que sabem és que, quan ho sigui, el creixement quant a nombre de casos serà molt ràpid», sosté l’investigador de BIOCOM-SC, Daniel López.

    Per aquest motiu, l’investigador assenyala la importància de disminuir la incidència actual del virus i les ocupacions de llits als hospitals perquè quan s’estengui plenament la nova variant el sistema tingui capacitat de reacció. «Si ens enganxa amb els CAP saturats i els llits de planta i UCI plens, serà una situació insostenible. No sabem encara l’efecte clar de la variant òmicron, tenim encara molts interrogants, però, en qualssevol cas, cal preparar-se per afrontar la situació amb l’èxit més gran possible», remarca.

    El descobriment de noves variants del coronavirus posa, de nou, sobre la taula la necessitat que les vacunes arribin a tots els països del món. De fet, segons dades del web Our World in Data, un 53,9% de la població mundial ha rebut almenys una dosi de vacuna, però als països amb ingressos baixos només se n’ha administrat almenys una dosi al 5,6% dels seus habitants. El fet que hi hagi països on encara no hagin arribat les vacunes facilita que el virus circuli més i tingui la possibilitat de mutar i generar variants més contagioses. «Cal no oblidar que la Covid és una pandèmia global, i no s’aconsegueix que les vacunes arribin també a les poblacions empobrides, no aconseguirem avançar cap a la fi de la pandèmia», afirma López.

    Crida a la prudència de cara a les festes de Nadal

    Davant l’augment dels contagis i ingressos, els experts criden a extremar les precaucions durant les festes nadalenques, durant les quals es produirà un augment de la interacció social. «S’ha d’extremar la prudència. Si no es prenen mesures per disminuir la interacció social, després de les festes tindrem inevitablement una acceleració del nombre de contagis. Si no fem res per reduir els contagis, anem pel camí del pedregar», apunta Daniel López. Segons l’investigador de BIOCOM, les mesures actuals per reduir els contagis són clarament insuficients, perquè no s’ha aconseguit frenar l’expansió del virus. «Caldrà veure l’efecte del passaport Covid i de la tercera dosi de reforç, que en altres països com Dinamarca s’ha vist que ha fet desaccelerar el ritme de contagis, però no ha sigut suficient per frenar-se l’augment», explica López.

    Per la seva banda, el Dr. Joan Ramon Badia apunta que, de cara a les trobades familiars, si les persones estan vacunades i es fan un test d’antígens es podria minimitzar el risc. «Però, personalment, si hi ha familiars no vacunats o persones vulnerables amb malalties cròniques ja m’ho pensaria dues vegades en el cas de fer una trobada d’aquesta mena i, en aquest cas, no ho faria», expressa. Badia anima a vacunar-se a les persones que no ho han fet encara i també anima als pares a què vacunin els seus fills, perquè «la vacunació ens ajudarà a treure’ns de sobre aquest malson amb el qual portem immersos des de fa tant de temps, no només els sanitaris sinó tota la població».

    Aquest agreujament de la situació epidemiològica arriba en un moment en què l’atenció primària ha recuperat el seu ritme habitual i ha augmentat les visites presencials, tot i que moltes segueixen sent encara telefòniques, i en alguns CAP la situació és complicada. «Hi ha centres que tenen professionals de baixa o que per raons d’edat o patologies de base no poden visitar pacients Covid, per tant, només visiten pacients amb símptomes respiratoris un nombre limitat d’infermeres i metgesses», explica Nani Vall-llossera.

    «Anem fent front a les successives onades sense un reforç de personal. Falten mans i veiem que no hi ha prou múscul. Es continuen fent contractes de sis mesos a infermeres i metgesses, de tres mesos a administratius… això no atrau la gent. Falten professionals, sí, però per això cal millorar les condicions laborals, oferir perspectives de futur», remarca la metgessa de família. «Si no es reforça estructuralment l’atenció primària, aquesta situació és cíclica. Els professionals no som xiclets que ens estirem fins a l’infinit», conclou.

  • Els riscos de tenir personal no vacunat a les residències

    El debat sobre la possibilitat d’establir l’obligatorietat de la vacunació, si no per al conjunt de la població, almenys per a personal dels serveis sanitaris i de residències de gent gran, segueix vigent i no té perspectives de clarificar-se a curt termini.

    Un estudi publicat al New England Journal of Medicine aquest mes de desembre parteix de la premissa que l’efecte potencial de les taxes de vacunació del personal a Covid-19 a les residències de gent gran no ha estat prou ben estudiat. Per això, els autors de l’estudi van utilitzar dades de fins a 12.364 residències de gent gran (el 81% de totes les residències de gent gran dels Estats Units) distribuint-les en quartils en funció de la cobertura de vacunació. Segons la investigació, el percentatge de defuncions hauria augmentat fins a tres vegades a les residències amb una menor taxa de vacunació del seu personal.

    El que es va fer per dur a terme la investigació va ser establir la relació entre la cobertura vacunal i el nombre de casos de Covid-19 entre els residents, el nombre de casos de Covid-19 entre el personal i el nombre de morts relacionades amb Covid-19 entre els residents en un període de temps determinat.
    Es van fer servir models de regressió multivariant, amb ajustament per les taxes de vacunació dels residents, les taxes d’infecció per Covid-19 entre el personal i els residents, les característiques del centre i el comtat com a efecte fix.

    La investigació, portada a terme per l’Escola de Medicina de Harvard i la Universitat de Rochester a Nova York, assenyala, a més, com les taxes de contagis també són molt més grans a les residències on el personal no estava vacunat. En aquest sentit, s’estima en l’estudi que es podrien haver evitat unes 703 morts relacionades amb Covid-19 als centres de gent gran on la taxa de vacunació del personal era baixa, així com uns 4.775 casos de coronavirus entre els mateixos residents i més de 7.000 casos entre el personal.

    Les estimacions del model suggereixen, en definitiva, que en presència d’una alta prevalença comunitària de Covid-19, les residències de gent gran amb baixa cobertura de vacunació del personal van tenir un nombre més gran de casos i de morts que els que tenien una cobertura de vacunació del personal més alta. Són uns resultats que mostren clarament fins a quin punt la vacunació del personal de les residències protegeix la gent gran, sobretot en zones amb alta incidència de transmissió de la Covid-19.

  • Els efectes de la Covid llasten la lluita contra la tuberculosi

    Entre molts altres efectes, la pandèmia de la Covid ha provocat un retrocés en la lluita contra la tuberculosi i les morts causades per aquesta malaltia infecciosa han augmentat per primera vegada en més d’una dècada. Aquesta és la principal conclusió de l’informe World Health Organization’s 2021 Global TB report publicat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el passat 14 d’octubre.

    La causa d’aquest repunt de defuncions, segons els experts, és que els recursos dedicats a lluitar contra la tuberculosi han disminuït amb l’arribada de la pandèmia de la Covid i també s’ha produït una major dificultat per accedir als serveis essencials en els moments de màxima tensió sanitària i durant els confinaments. Aquesta dificultat per accedir als serveis sanitaris ha fet que moltes persones no hagin sigut diagnosticades el 2020. Mentre que el 2019 es van diagnosticar 7,1 milions de casos nous de tuberculosi, el 2020 aquesta xifra es va reduir a 5,8 milions.

    L’impacte de la pandèmia en la detecció dels casos de tuberculosi també s’ha pogut observar a Barcelona. Les dades provisionals que es van avançar a les XXV Jornades Internacionals de Tuberculosi, celebrades els passats 15 i 16 de novembre a Barcelona, revelen que el 2020 es van registrar 242 nous infectats, un 18% menys que el 2019. Aquest descens s’atribueix a la suspensió dels programes de vigilància activa durant els moments àlgids de la pandèmia.

    La principal intervenció sanitària disponible per reduir el risc que la infecció de tuberculosi evolucioni a malaltia activa és el tractament preventiu de la tuberculosi, i la majoria de les persones que reben aquest tractament viuen amb el VIH. El nombre global de persones que van rebre el tractament preventiu va augmentar d’1,0 milions el 2015 a 3,6 milions el 2019, però aquesta tendència positiva es va invertir el 2020, amb una reducció del 21%, a 2,8 milions. Això, probablement, va reflectir les interrupcions dels serveis de salut causades per la pandèmia de Covid-19.

    L’OMS calcula que, aproximadament, el 2020 van morir 1,5 milions de persones de tuberculosi, la majoria als 30 països amb més incidència d’aquesta malaltia, majoritàriament al continent africà i asiàtic. Les projeccions de l’Organització suggereixen, però, que l’impacte de les interrupcions causades per la pandèmia en el nombre de persones que desenvolupen la malaltia i moren podria ser molt pitjor el 2022.

    Algunes dades

    La tuberculosi és una malaltia transmissible que constitueix una de les principals causes de mala salut i una de les principals causes de mort a tot el món. Fins a l’aparició del coronavirus, la tuberculosi era la causa principal de mort per un sol agent infecciós, per sobre del VIH/SIDA.

    L’OMS estima que uns 4,1 milions de persones la pateixen actualment, però no han estat valorades per un especialista o informat oficialment a les autoritats nacionals. De fet, des que una persona s’infecta fins que desenvolupa un quadre clínic poden passar mesos i fins i tot anys, fet que dificulta l’estudi de contactes i el seguiment de les cadenes de transmissió.

    Aquesta malaltia és causada pel bacil Mycobacterium tuberculosis, que es propaga quan les persones malaltes de tuberculosi expulsen els bacteris a l’aire, per exemple, en tossir. La malaltia sol afectar els pulmons, però pot afectar altres zones. La tuberculosi és curable i prevenible: al voltant del 85% de les persones que desenvolupen la malaltia de la tuberculosi es poden tractar amb èxit amb un règim de medicaments de sis mesos de durada.

    La majoria de persones que desenvolupen la malaltia -al voltant del 90%- són adults, amb més casos entre els homes que entre les dones. El nombre de persones que adquireixen la infecció i desenvolupen la malaltia també es pot reduir mitjançant una acció que abordi els factors de risc: desnutrició, infecció pel VIH, el tabaquisme, els trastorns per consum d’alcohol i la diabetis.

    El bacil Calmette-Guérin (BCG) és actualment l’única vacuna autoritzada i en ús contra la tuberculosi, amb una cobertura propera al 90% a països amb alta incidència. La vacuna té gairebé cent anys d’antiguitat i està basada en una soca atenuada del bacteri que causa la malaltia, proporcionant protecció contra la malaltia però conferint una protecció molt limitada contra les formes pulmonars de tuberculosi, responsables de la seva transmissió. Actualment, hi ha diferents vacunes profilàctiques contra la tuberculosi que es troben en desenvolupament per reemplaçar BCG o per millorar la protecció en individus ja vacunats.

    Es necessiten recursos

    L’informe de l’OMS fa una crida urgent a la posada en marxa d’accions per mitigar i revertir l’impacte de la pandèmia de Covid-19 sobre la tuberculosi. La prioritat immediata és restablir l’accés i la prestació de serveis essencials contra la tuberculosi, de manera que els nivells de detecció i tractament de la malaltia es puguin recuperar almenys fins als nivells del 2019.

    El progrés en la reducció de la càrrega de la malaltia de la tuberculosi requereix un finançament adequat per als serveis de diagnòstic, tractament i prevenció de la tuberculosi, sostingut durant molts anys. Tot i això, el finançament en els països d’ingressos baixos i mitjans, que representen el 98% dels casos de tuberculosi notificats, està molt per sota del que es necessita, i hi va haver una disminució del 8,7% en la despesa entre 2019 i 2020 (de 4.998 milions d’euros a 4.567 milions), tornant a nivells del 2016.

    Els objectius mundials, incomplerts

    El 2014 i 2015, els estats membres de l’OMS i les Nacions Unides es van comprometre a una sèrie d’objectius per al 2020 per tal de posar fi a l’epidèmia de la tuberculosi. Aquesta estratègia contemplava una reducció del 35% en el nombre de morts per tuberculosi i una reducció del 20% en la taxa d’incidència de la tuberculosi, en comparació dels nivells del 2015. Aquestes fites, però, no es van assolir ni a escala mundial ni a la majoria de les regions i països de l’OMS, encara que hi va haver alguns casos d’èxit que van demostrar que les fites eren assolibles.

    Mundialment, la reducció del nombre de morts per tuberculosi entre el 2015 i el 2020 va ser de només el 9,2%, és a dir, aproximadament un quart del camí cap a la fita. El nombre de persones que emmalalteixen cada any es va reduir un 11% entre 2015 i 2020, una mica més de la meitat del camí cap a la fita del 20% el 2020.

    A escala regional, només la Regió d’Europa de l’OMS va assolir la fita de reducció de la taxa d’incidència de la tuberculosi, amb un descens del 25%. La Regió d’Àfrica de l’OMS va estar a punt d’assolir la fita, amb una reducció del 19%.

    Els líders de tots els Estats membres de l’ONU s’han compromès a «posar fi a l’epidèmia mundial de tuberculosi» per al 2030, sostinguts per fites i objectius concrets. Després de la primera reunió d’alt nivell de les Nacions Unides sobre la tuberculosi el 2018 i d’un informe sobre la tuberculosi del secretari general de les Nacions Unides el 2020, a l’Assemblea General de les Nacions Unides del 2023 es durà a terme una revisió dels progressos realitzats fins a finals del 2022.

  • La dieta mediterrània o el mindfulness durant l’embaràs redueixen el risc de tenir un nadó amb baix pes

    El baix pes al naixement, produït per un retard en el creixement fetal, afecta fins al 10% dels embarassos. És reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una de les causes més importants de mortalitat perinatal en el món i s’associa amb un pitjor neurodesenvolupament durant la infància i amb una major predisposició a patir malalties i problemes de salut metabòlica i cardiovascular durant l’edat adulta. Fins al moment, no hi havia cap tractament que pogués prevenir o millorar el baix pes dels nounats.

    Ara, un estudi liderat per investigadors de BCNatal -un centre d’investigació que uneix l’Hospital Clínic – IDIBAPS i l’Hospital Sant Joan de Déu- i la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació «la Caixa», demostra per primera vegada que el creixement fetal es pot millorar aplicant canvis en l’estil de vida de l’embarassada. Concretament, la investigació ha demostrat una reducció d’entre el 29 i el 36% dels nounats amb baix pes quan es fan intervencions basades en la dieta mediterrània o en el mindfulness -o atenció plena- per reduir l’estrès durant l’embaràs. Els resultats de la recerca s’han publicat a la revista JAMA.

    «Vam veure que les mares dels nadons que neixen amb baix pes moltes vegades tenien una dieta subòptima i alts nivells d’estrès», explica el Dr. Eduard Gratacós, director de BCNatal i del grup Medicina Fetal i Perinatal de l’IDIBAPS i del CIBERER. Així va sorgir la idea de fer un assaig clínic per estudiar si intervencions estructurades de dieta mediterrània o de reducció de l’estrès podien reduir la possibilitat de tenir un nadó amb baix pes i altres complicacions de l’embaràs. «Aquesta investigació és pionera i representa un canvi de paradigma, ja que demostra per primera vegada que una intervenció estructurada sobre l’estil de vida redueix complicacions de l’embaràs per a les quals cap tractament anterior havia demostrat tenir efectes positius. Per tant, els canvis en l’estil de vida no només tenen efectes en la mare, sinó en el nadó», remarca Gratacós.

    A l’estudi, batejat amb el nom d’IMPACT Barcelona, hi han participat més de 1.200 dones embarassades amb alt risc de tenir un nadó amb baix pes a causa de diversos factors, com l’edat avançada, complicacions en embarassos previs, tensió alta o malalties com la diabetis. Les dones embarassades es van dividir en tres grups a l’atzar: un grup va fer visites amb una nutricionista per seguir una dieta mediterrània, un altre va dur a terme un programa de mindfulness per reduir l’estrès i a un tercer grup no se li va fer cap intervenció. Després se’n va fer un seguiment per veure com es desenvolupava el nadó i si hi havia complicacions en l’embaràs i el part.

    Els resultats de la investigació són clars. «Les embarassades del grup control van tenir un 21,9% de nadons amb baix pes, i aquest percentatge es va reduir fins a un 15,6 en els grups de mindfulness i un 14% en els grups de dieta mediterrània», afirma la Dra. Fàtima Crispi, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de la recerca. «A més, també es va veure una reducció del 19% de les complicacions en l’embaràs en tots dos grups», afegeix.

    Josefin Berg, Fàtima Crispi, Àngel Font, Eduard Gratacós, Francesca Crovetto i M. Carmen González Sánchez a la presentació de l’estudi | Fundació «La Caixa»

    El primer grup de dones va fer visites mensuals amb una nutricionista per canviar el patró de la dieta i adaptar-lo a la dieta mediterrània, incorporant-hi més fruita i verdura, carn blanca, peix blau, lactis i cereals integrals. A més, se’ls va proporcionar de manera gratuïta productes alts en omega-3 i polifenols, com oli d’oliva verge extra i nous. Josefin Berg, una de les participants, es mostra molt satisfeta amb l’experiència. «Tot ha sortit molt bé. La dieta ha estat molt abundant i ha sigut molt fàcil seguir-la», assenyala.

    Per la seva banda, la M. Carmen González va participar en el programa de mindfulness, basat en un desenvolupat per la Universitat de Massachusetts i adaptat a l’embaràs. «El mindfulness em va ajudar a tenir consciència del moment present i no estar tota l’estona pensant, per exemple, en el moment del part. M’ha aportat una sèrie de tècniques que m’han ajudat a no estar tan estressada i poder millorar el meu benestar», destaca.

    «En grups de 20 o 25 persones i amb una duració de vuit setmanes, les participants feien meditacions guiades, una part activa de ioga i se’ls hi donava eines per gestionar emocions i situacions d’estrès», explica Francesca Crovetto, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de l’estudi. Per saber si hi havia una reducció de l’estrès, les dones participants van emplenar uns qüestionaris a l’inici i al final del programa, i es van mesurar els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès, el cortisol i la cortisona.

    Actualment, l’equip de BCNatal està dissenyant un estudi multicèntric per aplicar els resultats d’aquest estudi a qualsevol dona embarassada, sense la necessitat que hi hagi el risc de tenir un nadó amb baix pes. «L’aplicació de l’estudi no és senzilla i no es podrà fer d’un dia per l’altre. Aplicar-ho en l’àmbit protocol·lari requerirà una sèrie d’intervencions que han de ser validades científicament. També caldria veure l’efecte d’intervenir en altres factors, com la qualitat del son o l’activitat física. Serà un canvi progressiu», conclou Gratacós.

  • L’OMS demana accelerar la vacunació davant l’amenaça de la variant òmicron

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat que el risc global que suposa la nova variant òmicron és «molt alt». Per aquest motiu, ha demanat a tots els governs accelerar la vacunació contra la Covid, especialment entre la població de risc, i que es reforcin totes les mesures de vigilància davant aquesta nova variant que ha posat el món en alerta. L’organització també ha demanat a tots els països que notifiquin possibles casos o brots associats a òmicron.

    L’Assemblea Mundial de la Salut, l’òrgan plenari de l’OMS, s’ha reunit durant aquesta setmana, entre el 29 de novembre i l’1 de desembre, en una trobada extraordinària, per segon cop en tota la seva història, per tal d’examinar les vies per enfortir els mecanismes internacionals de prevenció, preparació i resposta davant de noves pandèmies.

    Aquesta reunió extraordinària va ser convocada després de la darrera reunió ordinària del mes de maig passat i ha tingut com a únic punt de l’ordre del dia l’examen de l’Informe del Grup de Treball d’Estats Membres sobre l’enfortiment de la preparació i resposta de l’OMS davant d’emergències sanitàries. La decisió de l’Assemblea ha sigut establir un òrgan de negociació intergovernamental per tal de redactar i negociar un conveni, acord o un altre instrument internacional de l’OMS sobre prevenció, preparació i resposta davant de pandèmies.

    Què se’n sap, de la variant òmicron?

    L’existència de la variant òmicron es va anunciar el 24 de novembre, després de detectar-la en mostres recollides entre el 12 i el 20 de novembre a Sud-àfrica. Segons l’OMS, però, el primer cas confirmat correspon a una mostra del dia 9 de novembre.

    De moment, la nova variant es troba en estudi i encara no es coneixen del cert els efectes que pot tenir per als sistemes de diagnòstic, tractaments i vacunes. El que sí se sap és que òmicron té aproximadament 100 mutacions, el doble de mutacions que la variant delta. D’aquestes mutacions, més de 30 es troben a la regió del genoma del virus que conté la informació per a la proteïna spike (S), la que el virus fa servir per entrar a les cèl·lules i que és la diana de les vacunes actuals.

    La gran quantitat de mutacions i la rapidesa amb què aquesta variant s’ha expandit fa témer que pugui ser més transmissible que les variants conegudes fins ara. De moment, òmicron ja és present a Àfrica, Europa, Orient Mitjà i l’Àsia Oriental. A Espanya es va detectar el primer cas de la variant òmicron el passat dilluns a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, tractant-se d’un viatger procedent de Sud-àfrica. També a Catalunya s’han detectat dos casos positius d’aquesta nova variant.

    El descobriment de noves variants del coronavirus posa, de nou, sobre la taula la necessitat que les vacunes arribin a tots els països del món. De fet, segons dades del web Our World in Data, un 53,9% de la població mundial ha rebut almenys una dosi de vacuna, però als països amb ingressos baixos només se n’ha administrat almenys una dosi al 5,6% dels seus habitants. El fet que hi hagi països on encara no hagin arribat les vacunes facilita que el virus circuli més i tingui la possibilitat de mutar i generar variants més contagioses.

    Segons l’OMS, una pandèmia com aquesta requereix esforç planetari per eliminar-la. En aquest sentit, el director general de l’OMS insisteix reiteradament en el fet que «ningú estarà fora de perill fins que tots estiguem fora de perill, ja que l’única manera de posar fi a això és aconseguir que tothom que necessiti vacunes, proves i tractaments per al coronavirus, a qualsevol lloc del món, els pugui aconseguir».

    En la mateixa línia, el pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona Quique Bassat assenyalava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que «fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus».

    Intensificar la prevenció davant de futures pandèmies

    La pandèmia de la Covid-19 ha posat sobre la taula la importància d’intensificar la prevenció, preparació i resposta davant de noves pandèmies i emergències sanitàries. En aquest sentit, el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS, ha dit que la decisió de l’Assemblea Mundial de la Salut era una oportunitat única en una generació per enfortir l’arquitectura sanitària mundial amb la intenció de protegir i promoure el benestar de totes les persones.

    «La pandèmia de Covid-19 ha tret a la llum els nombrosos errors del sistema mundial de protecció de les persones davant de les pandèmies: les persones més vulnerables es queden sense vacunes; els treballadors de la salut no tenen l’equip necessari per fer la seva tasca de salvar vides; i els enfocaments de «jo primer» obstaculitzen la solidaritat mundial necessària per fer front a una amenaça mundial», ha subratllat el director general de l’OMS.

    Fer front a tot això requereix, a parer de l’OMS, «un enfocament integral i coherent per enfortir l’arquitectura sanitària mundial, i l’elaboració d’un nou instrument per a la prevenció, preparació i resposta davant de pandèmies des d’una perspectiva que abasti totes les instàncies governamentals i tota la societat, donant prioritat a la necessitat d’equitat».

    L’òrgan de negociació que s’ha acordat crear en aquesta assemblea extraordinària celebrarà la seva primera reunió abans de l’1 de març de 2022 i la segona reunió abans de l’1 d’agost de 2022. També presentarà un informe sobre els avenços de la seva tasca a la 76a Assemblea Mundial de la Salut el 2023 i sotmetrà les seves conclusions a la consideració de la 77a Assemblea Mundial de la Salut que se celebrarà el 2024.

  • Els facultatius de l’UCI del Parc Taulí, al límit

    Una de les conseqüències de la pandèmia en els professionals sanitaris és l’enorme esgotament físic i mental que pateixen arran de les jornades interminables i la sobrecàrrega assistencial. A l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, el cas dels facultatius de la unitat de cures intensives ha arribat als tribunals.

    A finals de 2020, els professionals van avisar que la plantilla de l’UCI era insuficient, i el passat mes de setembre van advertir a la direcció de l’hospital del seu grau d’esgotament físic i mental. Com que no van obtenir resposta per part de la direcció, a finals d’octubre van anunciar que deixaven de fer guàrdies, donat que ja havien superat el màxim d’hores anuals.

    Davant del que consideren una vulneració dels drets dels facultatius, el sindicat Metges de Catalunya (MC) va interposar dues demandes davant el Jutjat Social de Sabadell contra el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí. Denuncien que l’Hospital ha imposat als professionals de l’UCI la realització de guàrdies un cop superades les 2.187 hores màximes de jornada laboral anual (1.688 hores de jornada ordinària i 499 hores obligatòries de jornada complementària). Aquesta imposició de guàrdies, segons Metges de Catalunya, «atempta contra la salut dels facultatius afectats», motiu pel qual demanen la suspensió de les mesures.

    El sindicat denuncia, a més, que l’empresa va modificar, a partir del 19 de novembre i fins al 31 de desembre de 2021, la jornada, el salari, l’horari i el sistema de treball dels professionals, instaurant un sistema de torns per a les jornades complementàries. La imposició de torns, a parer del sindicat, és «injustificada» i «improcedent» i, a més, suposa reduir a la meitat la plantilla d’especialistes presents al servei per atendre la totalitat de pacients crítics.

    «A una plantilla insuficient, com la de l’UCI del Parc Taulí, s’instaura un sistema de torns que comporta que hi hagi menys professionals disponibles a cada jornada. Això fa que es vegi minvada la qualitat de l’assistència a l’UCI, alhora que s’incrementa sobrecàrrega i la pressió de treball i es dificulta la conciliació familiar», alerta el delegat de Metges de Catalunya al Parc Taulí, Santiago Barcons.

    Barcons assenyala que, davant el crit d’alerta dels professionals, la reacció de l’empresa és «la coacció i el càstig». «És inacceptable. Tots han treballat moltes més hores de les que són exigibles. Tots han estat sotmesos a una pressió assistencial angoixant. Tots ho han donat tot, i sense cap reforç a la plantilla. I ara, després d’advertir que no podien més, els retallen drets fonamentals», expressa. Els professionals ara estan pendents que se celebri el judici els pròxims dies 10 i 15 de desembre per la imposició dels torns de treball.

    Els metges de l’UCI del Parc Taulí han rebut el suport de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC). En un comunicat, l’entitat ha demanat que s’arribi a un acord per limitar les hores d’atenció continuada a un nombre «raonable» que permeti el descans físic i mental dels professionals, així com la conciliació de la vida personal i laboral. La SOCMIC, a més, considera que el treball per torns «trenca l’esperit de l’especialitat mèdica, disgrega els equips i la formació, la qualitat assistencial i la recerca queden greument en perill».

  • Portar la musicoteràpia a casa dels infants que necessiten atenció pal·liativa

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha posat en marxa, per primer cop a Catalunya, un servei de musicoteràpia a domicili dirigit als infants que pateixen malalties greus o malalties cròniques complexes que requereixen atenció pal·liativa. Aquest hospital pediàtric, referent a tot l’Estat, tracta cada any 350 infants d’aquest perfil, dos terços dels quals són nens amb malalties greus que poden morir durant la infantesa i la resta, infants amb malalties cròniques complexes.

    La musicoteràpia és una disciplina que ha anat guanyant terreny durant els darrers anys i que s’ha demostrat que té grans beneficis per les persones que pateixen algun tipus de malaltia. «La música incideix en les persones tant en l’àmbit físic com psicoemocional. Les seves vibracions provoquen reaccions al cervell que fan que es produeixin una sèrie d’hormones, com les endorfines, que produeixen felicitat, tranquil·litat o sensació de benestar», explica Núria Bonet, musicoterapeuta de l’Associació Ressò i coordinadora de la iniciativa.

    L’Associació Ressò col·labora amb l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona des de 2005 per oferir musicoteràpia als pacients ingressats a l’Hospital. Preguntada pels beneficis en la salut de la musicoteràpia, Bonet destaca que «la música sincronitza amb el pacient i pot provocar que hi hagi una saturació més bona i que el ritme cardíac disminueixi, produint unes millores físiques en el pacient. Ajuda, doncs, que el pacient es pugui relaxar i respirar millor».

    Malgrat l’evidència dels seus beneficis, la musicoteràpia és una tècnica encara en avaluació a Espanya, de manera que, si bé existeixen publicacions relatives a aquesta pràctica, ara per ara, no té el suport del coneixement científic i no està professionalitzada.

    Enfortir el vincle familiar a través de la música

    El servei de musicoteràpia a domicili que ofereix l’Hospital Sant Joan de Déu als infants que requereixen cures pal·liatives, a part de contribuir al benestar dels infants, pretén enfortir el vincle de l’infant amb la família. «És una manera que la família pugui interaccionar amb l’infant d’una manera diferent de la qual ho fan habitualment, des del joc, des de la música, la cançó… la família hi és sempre present», apunta Bonet. En el cas que el pacient tingui germans, a aquests també se’ls fa partícips i se’ls fa guanyar el protagonisme en l’activitat.

    «És molt beneficiós fer una activitat conjunta tota la família, i el feedback que rebem de les famílies ho demostra», explica la musicoterapeuta. En la totalitat del programa, cada infant rep entre 12 i 15 sessions de musicoteràpia de tres quarts d’hora de durada aproximadament, en el decurs de les quals canten cançons o toquen instruments musicals diversos. «Les famílies es mostren molt agraïdes i molt contentes de veure els canvis que fa el seu fill des de l’inici fins al final de la sessió», assenyala Bonet.

    La musicoteràpia també permet que els nens i nenes es puguin expressar emocionalment. «Portem al domicili un suport, una activitat per cuidar a l’infant des d’un punt de vista holístic, centrant-nos més en el vessant psicoemocional i d’expressió dels sentiments», destaca la musicoterapeuta.

    La posada en marxa de la musicoteràpia a domicili per a infants que requereixen cures pal·liatives ha estat possible gràcies a la donació de l’Asociación Benéfica Anita, una entitat benèfica sense ànim de lucre impulsada per la família i amics de l’Anita, una nena que va morir als cinc anys a conseqüència d’un càncer i que va ser atesa a l’Hospital Sant Joan de Déu.

    «La mare de l’Anita ens havia manifestat que quan la nena va tornar a casa va ser molt dur per ella veure que el que més gaudia a l’hospital, que eren els pallassos i la musicoteràpia, a casa no ho podia tenir. Aleshores, va sorgir la idea de fer musicoteràpia a domicili. El projecte l’estem fent gràcies a ella», explica Bonet. L’Asociación Benéfica Anita treballa per fomentar la investigació del càncer infantil i el benestar i assistència dels infants afectats.

    La iniciativa de l’Hospital Sant Joan de Déu, en col·laboració amb l’Associació Ressò, està vinculada a un estudi de recerca que té com a objectiu de determinar quin impacte té la musicoteràpia en els infants malalts i les seves famílies: si pot ajudar a normalitzar les seves vides, a experimentar moments de vitalitat significatius o enfortir el vincle familiar, entre altres. Abans i després de cada sessió, es recullen diferents dades per valorar l’impacte d’aquesta activitat. A l’estudi de recerca, que tindrà una durada dos anys, hi participaran un total de 75 pacients.

  • Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

    La Nerea Fernández, de 22 anys, va començar a desenvolupar conductes problemàtiques amb el menjar quan tenia 12 anys. «Tot va començar de manera força subtil, ningú es va adonar. Jo ja feia temps que no em sentia bé amb mi mateixa i que no estava a gust amb el meu entorn i les meves relacions. Em vaig començar a centrar molt en el meu cos i en com em veien els altres», relata. Aquesta situació va coincidir amb una etapa de canvi i de noves amistats, quan començava l’ESO.

    «Jo no acabava d’entendre que em passava. Dinava quasi sempre sola a casa, perquè la meva mare treballava, i vaig començar a restringir aliments: mai menjava dolços, fregits… fins al punt que vaig començar a vomitar», explica. «El primer cop que vaig vomitar va ser força impactant per mi mateixa. Em vaig mirar al mirall, plorant. En aquell moment, ja havia fet un pas més: havia entrat en la boca de la malaltia».

    Cap als 17 anys, la Nerea va fer una baixada de pes considerable. Aleshores la seva família es va adonar que alguna cosa no anava bé i la van portar a un centre. La van diagnosticar amb un trastorn de conducta alimentària no especificat (TCANE), caracteritzat per quadres incomplets d’anorèxia o bulímia nerviosa. Quan va fer 18 anys, però, va demanar l’alta voluntària. «Jo no em volia curar. No era conscient de la meva malaltia i no volia que ningú frenés les meves conductes», assenyala. A finals d’aquell any, va parlar amb la seva família i va decidir demanar ajuda. Primer va ingressar en un hospital de dia i, més endavant, va fer-ho en un 24 hores, on s’hi va estar tres mesos i mig.

    «La primera setmana va ser horrible. Allà t’adones de fins a quin punt pot arribar un trastorn de conducta alimentària. Al centre sí que vaig prendre més consciència de la meva malaltia i vaig veure que no podia continuar així, que em volia curar i no volia fer patir més al meu entorn», explica. Un dels aspectes que més la va ajudar va ser el fet de sentir-se acompanyada. «Un dels sentiments que tenia era que estava sola i que ningú m’entenia. Però veure que hi ha gent que està al teu costat per com ets, malgrat tot, fa que et comencis a valorar més enllà del teu físic».

    Ara ja fa prop de dos anys que està recuperada. «Les meves emocions ja no les gestiono amb el menjar», explica, sent conscient que el que ha viscut l’acompanyarà tota la vida. «Com algú que ha tingut qualsevol classe de dependència, has de tenir una llum vermella que s’encengui quan hi ha alguna situació problemàtica i digui: ‘D’acord, això no està bé’. Has de ser conscient que tens més tendència a obsessionar-te amb l’alimentació o amb el teu cos que qualsevol altra persona».

    Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents.

    Les adolescents, les més vulnerables

    Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents, segons dades de la Fundació Fita. La mitjana d’edat d’inici de la malaltia són els 15 anys, tot i que entre un 8 i un 10% dels TCA tenen un inici tardà, com podria ser als 30 o 35 anys. 9 de cada 10 de les persones afectades per aquests tipus de trastorns són dones.

    «Les causes són multifactorials i intervenen tant factors biològics com socioculturals, com poden ser els cànons o models de bellesa que la societat accepta com a bons», explica Eduardo Serrano, psicòleg pediàtric de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i Coordinador de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’hospital.

    A l’adolescència hi ha una sèrie de factors que poden propiciar l’aparició d’un TCA. En aquesta etapa és on es produeixen més canvis físics, que són encara més evidents en les noies. Això fa que creixi la preocupació pel cos i per adaptar-se als cànons de bellesa que marca la societat. «El pas de la primària a l’ESO és un estressor que fa a les persones més vulnerables a patir aquest tipus de trastorns. És una etapa de canvis físics, però també psicològics: comencen a prendre decisions, busquen trobar-se a si mateix, tenen el desig de més autonomia, de trobar referents…», afirma Serrano. «També hi ha el que s’anomenen els esdeveniments vitals estressants, com un desengany amb una parella o la separació dels pares, que poden funcionar com un desencadenant de la malaltia», afegeix.

    La malaltia es manifesta, per una banda, a través de símptomes físics, com la pèrdua evident de pes, en el cas de l’anorèxia, o les fluctuacions exagerades de pes, en el cas de la bulímia, així com la desaparició o alteració del cicle menstrual. També apareixen símptomes psicològics: preocupació excessiva per l’alimentació i el pes, amb la inclusió de canvis en la dieta, obsessió per l’exercici físic, distorsió de la imatge corporal, irritabilitat o aïllament respecte a l’entorn. Igualment, apareixen sentiments de pèrdua de vàlua personal i de baixa autoestima.

    A les primeres fases del diagnòstic i, fins i tot, del tractament, una característica habitual en els i les pacients és la falta de consciència respecte a la malaltia. «Habitualment, el pacient no veu necessitat de canvi ni troba motivació pel tractament. Li costa entendre que té una malaltia, que ha perdut el control sobre si mateix i que tot el seu món gira al voltant del seu cos», explica el Dr. Fernando Fernández, cap de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’Hospital de Bellvitge.

    La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%.

    L’efecte de la Covid

    La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%. A més, la crisi sanitària també ha fet empitjorar els casos que ja existien i ha provocat, en alguns casos, recaigudes en persones que ja estaven recuperades. «La pandèmia va ser la tempesta perfecta. L’aïllament social, la incertesa, la por al contagi… van ser un estressor més», assenyala Eduardo Serrano, qui explica que, durant el període més dur de la pandèmia, a l’Hospital Sant Joan de Déu l’hospitalització parcial va augmentar en un 33% i els ingressos totals fins un 60%.

    Els missatges que circulaven durant el confinament evocant a la necessitat de fer exercici físic i portar una dieta sana per no «abandonar-se» van anar calant en la població. «Pel fet de no poder mantenir una activitat normal, ha augmentat la preocupació pel pes i la figura i l’obsessió per l’esport. A més, durant la pandèmia hi ha hagut diferents factors estressants, com la pèrdua de poder adquisitiu en la família o la mort de persones properes, que han fet que apareguessin angoixes que normalment no hi eren», sosté el Dr. Fernández. A l’Hospital de Bellvitge, on normalment veuen uns 300 o 350 casos nous cada any de TCA, aquest any n’han vist entre 400 i 450.

    Les xarxes com a amplificador del model de bellesa

    Les xarxes socials per si mateixes no són una causa dels TCA, però sí que poden jugar un paper en la seva incidència. «Les xarxes amplifiquen el model estètic, amb l’afegit que es produeix un retoc de les fotografies i es poden utilitzar filtres, que promouen encara més la idea de perfecció, tot i que sigui falsa. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari», explica Serrano. «Si jo em sento lluny de l’estàndard de bellesa, disminueix l’autoestima i això em porta a intentar modificar el meu cos amb la dieta, fent esport… tot són factors de risc que poden debutar en un trastorn alimentari», afegeix el psicòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu.

    Segons explica la Nerea, hi ha molt poca consciència respecte a la gravetat dels TCA i és habitual banalitzar aquests comportaments amb la dieta o l’esport. «Hi ha moltes influencers que fan servir expressions com ‘compensar el que he fet durant el cap de setmana’ o persones amb TCA reconegut que parlen dels dejunis intermitents», assenyala. «Quan algú que té un TCA llegeix o veu això, fa que la seva malalta evolucioni més ràpidament i pitjor», afegeix.

    Les xarxes amplifiquen el model estètic i promouen encara més la idea de perfecció. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari.

    Un abordatge multidisciplinari

    Segons dades de l’Hospital de Bellvitge, el trastorn per afartament i l’anorèxia nerviosa són els trastorns de la conducta alimentària que registren un percentatge més elevat de recuperació total després d’un tractament especialitzat, amb un 72% i un 65% respectivament. En canvi, la bulímia nerviosa i altres TCA atípics presenten menys probabilitat de restabliment complet, entre el 40% i 33%.

    D’acord amb els resultats d’un estudi de l’Hospital per avaluar l’impacte dels anys d’evolució de la malaltia en la resposta al tractament dels TCA, en l’anorèxia i la bulímia nerviosa, més de 12 i 14 anys d’evolució incrementarien el risc de cronicitat, mentre que per al grup de trastorns atípics seria de 6 a 8 anys i per al trastorn per afartament de 20 a 21 anys. Així doncs, el reconeixement precoç dels símptomes i el tractament indicat són aspectes claus en l’abordatge d’aquests trastorns.

    Un altre aspecte clau és l’abordatge multidisciplinari de la malaltia. En les unitats específiques de TCA, com la de l’Hospital de Bellvitge o la de Sant Joan de Déu, intervenen diversos especialistes en el tractament del pacient -psicòlegs, psiquiatres, endocrins, internistes, ginecòlegs, nutricionistes, etc.-. Normalment, els pacients arriben derivats dels centres de salut mental o de l’atenció primària i es fa un tractament específic en funció de la severitat del cas. En algunes ocasions, cal un ingrés a l’hospital de dia i, en d’altres de més greus, un ingrés total.

    En el cas de l’Hospital Sant Joan de Déu, en ser un hospital pediàtric, la família s’involucra en tot el procés. «Des del primer moment, mirem d’empoderar-los perquè puguin entendre tota la repercussió emocional de la malaltia i perquè puguin manejar la renutrició en el cas d’un ingrés parcial. També els facilitem eines perquè puguin gestionar situacions específiques. Formen un equip entre la persona afectada, la família i els professionals», remarca Eduardo Serrano.

    Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida.

    Parlar-ne per trencar l’estigma

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «A causa de l’augment de la demanda, s’han desbordat els recursos que teníem i també han arribat casos més greus a causa del confinament. Calen més recursos per poder fer front a aquest augment de problemes de salut mental», argumenta el Dr. Fernández.

    En la mateixa línia s’expressa la Nerea, qui també reivindica un augment dels recursos destinats a la salut mental. «Hi ha tanta gent que té problemes de salut mental que és impossible que la sanitat pública pugui abastir-ho tot. I hi ha moltes famílies que no es poden permetre pagar un psicòleg a la sanitat privada», afirma. La Nerea també destaca la importància d’educar en la gestió de les emocions des de les escoles, treballar l’autoestima i un pensament crític davant els inputs que rebem a través de les xarxes socials.

    La crisi sanitària també ha posat sobre la taula la importància de cuidar la nostra salut mental. «Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida. La prevenció és complexa, però tot el que sigui reconeixement precoç i trencar el tabú és importantíssim», destaca el cap de la Unitat de TCA de l’Hospital de Bellvitge.

    La Nerea ha volgut explicar el seu testimoni per visibilitzar els trastorns de conducta alimentària, ja que, segons diu, «les persones no són conscients que és una malaltia que et pot arribar a matar i no li donen la importància que se li hauria de donar». Destaca que el més important és demanar ajuda i fer-se valdre a un mateix. «Una cosa que m’he anat repetint durant molt de temps és que només ens tenim a nosaltres. Jo soc l’única persona que estarà sempre amb mi i és una merda estar tota la vida odiant-te a tu mateixa. Per això ens hem de valorar i acceptar-nos tal com som».

  • Albert Planes: «En aquest moment, caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària»

    Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes Magrinyà deixa la seva consulta. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i referent de moltes generacions de metges i metgesses de família, entre 1990 i 1994 va ser president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i entre 1995 i 1998 va ser-ho de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SemFyC). «Aquests dos períodes em van permetre conèixer companys de tot Catalunya i de tot l’Estat, companys que encara ara conservo i que m’han ajudat moltíssim a madurar com a professional i m’han ensenyat moltes coses. Em van donar una visió de l’atenció primària des d’un altre punt de vista, més global, més enllà de la meva consulta», explica.

    Quina és, per vostè, la situació actual de la primària?

    Desgraciadament, estem en una pitjor situació que la que teníem abans de la pandèmia, malgrat que sense l’atenció primària la pandèmia no s’hagués suportat, perquè és aquesta qui ha vist, evidentment, la major part dels casos, encara que als mitjans sovint només apareguin les UCI i els ingressos. Per sort, aquesta és una part petita de la pandèmia. Els casos més lleus també han donat tota una feina de seguiment, de suport, de col·laboració amb salut pública per traçar els contactes… això ha recaigut sobre la primària. Malgrat això, en diversos serveis de salut espanyols, especialment a Madrid, però també a Catalunya, l’atenció primària no s’ha vist reforçada. Hi ha hagut tímides situacions en què s’ha reforçat la primària amb alguns administratius més i els gestors Covid -que van ser un bon encert-, però això no s’ha acabat concretant ni perdurant.

    La difícil situació de l’atenció primària fa anys que s’arrossega…

    Sí, la primària ja estava desballestada i en una situació molt trista abans de la pandèmia, i ara encara ho està més, amb l’afegit que els sanitaris, com també la resta de la societat, han patit una situació molt estressant. Però mentre els hospitals ja estaven reforçats anteriorment, la primària no. Personalment, penso que estem en una situació molt trista que recorda, fins i tot, ara que ja acabo la meva vida professional, a quan vaig començar a treballar. Recordo que l’impuls de la reforma de l’atenció primària va ser aire fresc que va animar als professionals davant d’una situació que era desoladora, en la qual molts professionals estaven desencantats amb la professió i havien perdut les ganes i el gust de treballar. La situació actual em recorda, en certa manera, a aquell estat d’ànim, en què veies professionals enfonsats, sense il·lusió per fer. D’això dedueixo que, igual que en aquell moment la reforma de la primària va ser un fet important, que va donar ànims als professionals, en aquest moment caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària.

    La pandèmia ha fet perdre alguns valors propis de l’atenció primària, com l’accessibilitat o la longitudinalitat?

    Sí, però més que fer-los perdre, jo diria que ha accentuat una situació que ja teníem. Molts dels centres que es mantenen tancats actualment, que encara tenen una accessibilitat poc raonable, probablement coincideixen amb centres que abans ja tenien dificultats per dur a terme una bona accessibilitat, que ja tenien llistes d’espera llargues… no es tracta que algú atengui als pacients cada dia, sinó que qui els atengui sigui el seu metge/ssa, infermer/a de capçalera, perquè si no, no hi ha longitudinalitat. Havíem confós una bona atenció amb la immediatesa. Crec que la pandèmia ha accentuat aquesta pèrdua d’alguns valors, ho ha fet més visible. Altres centres, en canvi, no han perdut pas l’accessibilitat i fins i tot en els pitjors moments de la pandèmia, han buscat estratègies perquè el pacient pogués venir al centre seguint les mesures de seguretat o perquè els professionals poguessin visitar-lo a casa seva.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Com més llarga és la relació que mantenen, més alta és la influència en la salut del pacient. Sembla que ja comença a influir a partir dels dos anys de continuïtat amb un mateix professional, però a mesura que més llarga és la relació, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població. És essencial. Ho és també per la confiança que es crea amb el pacient. Nosaltres treballem gràcies a la confiança que dipositen els pacients en nosaltres: partim d’una relació de confiança i coneixement mutu entre el professional i el pacient i això permet mantenir la longitudinalitat, que influeix de manera important en la salut. La longitudinalitat té unes evidències quant a la millora de la salut molt més altes que molts dels fàrmacs que utilitzem. Aquí ve la tristesa, perquè no hi ha mesures per afavorir que un professional es mantingui al seu lloc de treball durant anys, no hi ha estímul, segueixen abundant contractes curts i precaris. I això no influeix només des del punt de vista professional, sinó que influeix de forma rellevant en la salut de les persones.

    Com més llarga és la relació metge-pacient, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població.

    La longitudinalitat també permet detectar situacions de risc.

    Completament. La coneixença i confiança permeten detectar coses que d’altra manera serien molt més difícils de detectar. La confiança permet a les persones explicar coses que d’altra manera no explicarien, com per exemple el fet de viure una situació de violència de gènere. Es necessita un cert grau de confiança per explicar-ho. Aquest grau de confiança és important en qualsevol professional de la salut, però sobretot és característic de l’atenció primària. Jo, si m’he d’operar d’apendicitis i conec el cirurgià que m’ho farà i li tinc confiança, perfecte, millor, però això serà per un període curt. Si quan torno a tenir un altre problema que requereix cirurgia no tinc el mateix especialista tampoc passa res, no té tanta importància. Per tant, la continuïtat en l’atenció especialitzada o secundària també és rellevant, sobretot quan els processos són llargs, però en situacions agudes no és tan important.

    Com han evolucionat les tasques dels metges de família al llarg dels últims anys?

    Hem adquirit molta més responsabilitat quant a l’atenció a les patologies que té el pacient, hem evolucionat quant a utilitzar un cert grau de tecnologies, com fer petites cirurgies, infiltracions o ecografies. Això és positiu, perquè ajuda a ajustar millor el diagnòstic i a guanyar confiança per part de la població. Ajuda també en l’atenció longitudinal, perquè si tens més capacitat de diagnòstic, no hauràs de derivar tant a l’hospital i podràs anar resolent alguns problemes tu mateix com a metge de família. Però, desgraciadament, ens hem deixat pel camí els valors essencials de la primària, com l’accessibilitat i la longitudinalitat. Fer ecografies, per exemple, ho pot fer perfectament un altre professional, de fet els radiòlegs segur que ho faran amb major precisió que nosaltres, però l’atenció longitudinal i accessible no la pot fer cap altre, l’hem de fer nosaltres. Si perdem aquesta essència que forma part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Si perdem l’accessibilitat i la longitudinalitat, que formen part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Quines millores reivindica en l’atenció primària?

    Jo crec que no és tan complicat com es planteja. Es pot entendre, per exemple, que faltin metges, tenim menys metges dels que necessitaríem, però també és cert que hi ha bastants metges de família que quan acaben la residència o bé marxen fora o bé es dediquen a un altre àmbit, com les urgències o l’atenció a final de vida. Si això és bastant general, que ho és, vol dir que tenim un problema. Per tant, la falta de metges no és tan real, sinó que potser no estem aprofitant bé els que tenim. Caldria engegar una sèrie de mesures per assegurar que aquells professionals que han fet l’especialitat de medicina familiar es quedin en un equip l’atenció primària. És una primera mesura que cal treballar també des de les universitats, on seguim sense aconseguir que els estudiants vegin de manera suficient la feina que es fa a l’atenció primària i una cosa que no coneixes no la pots apreciar o estimar.

    Fins i tot acceptant que tinguem problemes en nombre de metges, cal tenir en compte que el nucli essencial en l’atenció primària és el nucli format pel metge/ssa, infermer/a i administratiu/a. Podem tenir altres professionals, com treballadors socials, però aquest nucli essencial es pot reforçar encara que no hi hagi metges posant, per exemple, més infermeres, auxiliars d’infermeria o administratius. Hi ha altres perfils professionals que poden col·laborar amb el metge o la infermera de capçalera perquè l’atenció sigui més eficient. Això no s’està fent. Hi ha alguna tímida idea des de l’Institut Català de la Salut (ICS) de reforçar la unitat bàsica d’atenció (UBA3), assegurant que cada administratiu té una població de referència, per donar proximitat i major qualitat en l’atenció al pacient. Això s’hauria d’acompanyar d’una formació clara en temes sanitaris i de la creació de la figura de l’administratiu sanitari. No és el mateix fer d’administratiu en una empresa que fer-ho en un centre d’atenció primària, cal una formació específica. Formar l’administratiu seria cabdal, perquè pot fer de porta d’entrada en el sistema sanitari i pot redistribuir molt bé les tasques si està ben format entre els diferents professionals. Hauria de tenir capacitat per intentar orientar una mica que és el que necessita el pacient, si requereix una atenció urgent o pot esperar dos o tres dies per visitar-se. Això hi ha administratius que ja ho fan.

    El nostre sistema sanitari és massa hospitalocèntric i oblida sovint la primària?

    Sí, ho segueix sent, perquè aquesta és una reforma que no s’ha fet. Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt. I això ho hem anat patint al llarg dels anys. Crec que l’hospital no ha arribat a entendre mai la feina que es fa a l’atenció primària, potser perquè no se li ha proposat tampoc. Si no reorientem l’atenció a l’hospital, l’hospital segueix fent la seva, i això no ha ajudat gens a consolidar la reforma de l’atenció primària. Hi ha una gran diferència entre el pressupost que es destina als hospitals i el que es destina a l’atenció primària, i cal sumar-hi el fet que les retallades van afectar molt més a la primària que als hospitals. Això no s’ha revertit mai.

    Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt.

    Falta més medicina comunitària?

    Jo crec que hem pecat de no tenir una orientació comunitària prou forta i valenta, però tampoc ens hem de creure que els sanitaris siguem els que hem de resoldre tots els problemes de la comunitat. Nosaltres hi hem de col·laborar, és clar, però molts problemes de base social el que requereixen són solucions socials, com per exemple millores en l’habitatge. Nosaltres podem actuar de catalitzadors o detectors, però bàsicament la nostra feina és treballar en context, saber que estem treballant amb una població que té un determinat context social i familiar, conèixer els problemes del barri, etc. Això es pot fer des de la consulta, però també sortint-ne. Però resoldre problemes socials no és la nostra funció; per això hem de deixar pas a altres professionals, amb els que nosaltres hem de col·laborar.

    Les necessitats en salut en l’atenció primària tenen dos vessants: primer, necessitem més recursos com més envellida sigui la població i, segon, com més pobre sigui aquesta població, més recursos hi hem de destinar. El nivell i edat d’aquella població han de definir els recursos. Després, cal formar als professionals perquè siguin conscients de la llei de cures inverses i, per tant, jo he de destinar més temps no aquell que més atenció em reclama, sinó a aquell que més ho necessita. Després, també hi ha l’àmbit rural, on hem d’adaptar els recursos també a les necessitats de desplaçament i altres condicionats.

    Parlant del món rural, com és treballar de metge de família en un poble com Sant Julià de Vilatorta? Canvia molt la relació metge-pacient?

    Per mi ha sigut molt agradable. He tingut molta sort. Jo crec que la relació que estableixes amb la població és més estreta, més fàcil; el coneixement que arribes a tenir de la població és més profund. També facilita molt que l’administrativa conegui la població i, en aquest sentit, jo he tingut molta sort. Poden fer aquesta tasca que deia d’orientar l’atenció i, per exemple, quan truca a la Pepeta, ja sap que no se li ha de donar hora a les 9 del matí perquè és quan acompanya el seu nét a l’escola. Són petites coses que faciliten molt la tasca. L’administrativa en un poble té un paper molt més rellevant. En definitiva, és molt agradable treballar en un poble. Reconec que els companys que treballen a ciutat, i segons en quins barris, ho tenen més difícil per arribar a la gent, però també crec que podrien aprendre coses del món rural. A la ciutat també es pot fer això que les administratives coneguin la població.

    Li ha sabut greu deixar la consulta? Com afronta la nova etapa?

    Estic vivint el dol (riu). Sap greu, sí. Encara estic fent alguna consulta i m’estic acomiadant dels pacients. És com quan deixes qualsevol altra cosa que aprecies, que t’ha donat molt a la vida, que t’agrada, però que saps que algun dia has de deixar. De moment, faig una reducció de jornada, seguiré fent algun dia de consulta, però serà més aviat ajudar als meus companys quan ho necessitin en algun altre poble de l’àrea bàsica. Faré també algunes altres tasques d’assessoria que m’han demanat que faci, però la consulta meva pròpiament sí que la deixo.

    L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. Si coneixes al pacient pots detectar matisos que d’altra manera no series capaç de detectar.

    Com s’ha viscut la Covid des d’aquest poble de poc més de 3.000 habitants?

    S’ha viscut amb molta incertesa, com a molts llocs, sobretot al principi, i amb angoixa. Jo no preveia en la meva vida professional viure una situació com aquesta, i cal reconèixer que la població ha estat molt comprensiva. La població ha entès que canviava la situació i no es podia anar a la consulta per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Per part nostra, s’ha viscut amb molta angoixa el fet de veure que en els moments més crítics de la pandèmia no eres capaç d’atendre a tots els pacients, estàvem prioritzant una patologia important que se’ns emportava molta part de la feina, i ens costava estar a l’aguait dels pacients que tenien altres patologies, tot i que en tot moment vam intentar prioritzar els pacients que estaven pendents d’un diagnòstic important o d’alguna intervenció quirúrgica i que no podia demorar-se massa temps.

    El fet que coneguem tots els pacients donava molta proximitat. Trucaves i ja reconeixien la teva veu, i això és agradable. L’atenció per telèfon és una eina que ja utilitzàvem, però que té moltes limitacions, i això lliga amb el que parlàvem de la longitudinalitat. L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. No té res a veure la calidesa i profunditat de la trucada i la facilitat d’entendre’ns. Coneixes la veu, el seu context familiar i social, pots reconèixer si està animat o desanimat… en definitiva, pots detectar matisos que si no coneguessis la persona, no series capaç de detectar.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans i alguns segueixen tancats a hores d’ara. Què en pensa d’això?

    Jo crec que va ser un error. No s’hauria d’haver fet i ara n’estem vivint les conseqüències. El resultat està sent que hi hagi dificultat d’accessibilitat en alguns centres. En aquell moment era quan la gent necessitava sentir-nos més a prop. A part de diagnosticar, orientar, decidir si s’havia d’anar a l’hospital o no, el que fèiem sobretot és acompanyar. Aquest acompanyament es pot fer molt millor si estàs en el teu lloc de treball habitual i atens als teus pacients. A part d’això, hi havia raons epidemiològiques per no fer-ho, ja que el contagi entre professionals és molt més probable si ens concentrem en un centre d’atenció primària amb 40 professionals que no pas si estem repartits en consultoris en diversos territoris. El mateix amb la concentració de pacients. Crec que va ser un gran error. I ho dic des del respecte cap a les persones que han hagut de prendre decisions en aquesta situació d’incertesa. En aquest moment de la pandèmia, no té cap sentit mantenir els centres tancats. No pot ser que ho tinguem tot obert i que alguns pacients tinguin limitacions per accedir als centres de salut.

  • ‘Yo, vieja’: reivindicant la vellesa

    Anna Freixas, professora universitària jubilada i investigadora pionera en gerontologia crítica feminista, és autora del llibre Yo, vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres (Capitán Swing), una obra que pretén transformar la mirada de la societat sobre la vellesa i normalitzar el fet que ser vell o vella forma part de la vida. El llibre és un recorregut pels drets humans a la vellesa i, concretament, pels drets de les dones, sintetitzats en tres principis que a Freixas li semblen fonamentals en aquesta etapa vital: la llibertat, la justícia i la dignitat.

    El llibre, que ha estat prologat per Manuela Carmena, jutgessa i exalcaldessa de Madrid, duu a terme una reflexió sobre el tema a partir de situacions de la vida quotidiana. L’obra, que es construeix a partir d’una vintena de breus capítols encapçalats per una cita d’una escriptora o pensadora, formula al final de cada capítol recomanacions o suggeriments per viure en i amb plenitud aquesta etapa de la vida. Una etapa de la vida que, sobre la base de la llibertat i la dignitat, pot ser, i ha de ser, tan plena i feliç com qualsevol altra etapa de joventut o maduresa. «El meu llibre és una reivindicació, una normalització de la vellesa per donar llum a aquest període de la vida que ha estat enfosquit i que fa pànic”, diu en una entrevista al diari El País.

    Freixas també intenta visibilitzar determinats factors que consoliden els estereotips que la societat té sobre les dones velles. El llibre posa el focus, doncs, en situacions de la vida quotidiana que creiem tan normals que no les considerem importants i que, tanmateix, constitueixen el gruix de la discriminació i el rebuig social envers les persones grans, únicament pel fet de ser-ho. En aquest sentit, l’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.

    L’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.

    En el llibre, des de l’humor i de treure profit de les molèsties, indisposicions o malalties pròpies de l’edat, es llança la idea que convé i no fa cap mal riure-se’n d’una mateixa. Al mateix temps, es reivindiquen el paper i els drets de les dones grans com, per exemple, en relació amb la cura dels néts i nétes. Són moltes les àvies que ajuden els seus fills i filles en la cura dels néts i netes fent una feina que, si no fessin elles, s’hauria de pagar.

    En la tesi central de llibre, doncs, les dones grans estan molt fartes de no ser visibles, que se les infantilitzi, que no se les escolti ni respecti i que ningú es preocupi per les seves necessitats o interessos. I com que hi ha necessitats i interessos, aquests s’han de reivindicar, però tal com sosté Freixas, no des de l’amargura i la ira, sinó d’una manera afirmativa, propositiva i elegant. Per això el llibre està ple de recomanacions i suggeriments perquè les dones grans puguin ser capaces de tenir «una vida més lleugera i un món més gran», perquè les dones grans són el futur. D’aquí el subtítol del llibre, «Apunts de supervivència per a éssers lliures».