Just Deploy It!

Autor: Èlia Pons

  • Un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia

    Després de dos anys de pandèmia, els professionals de la salut acumulen nivells de malestar físic i mental molt elevats. Un malestar que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació. Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… una suma de factors han acabat passant factura als professionals sanitaris. Tant és així que un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%). Una demanda que duplica la que hi havia a l’estiu de 2020 (25%), poc després de la primera onada.

    Són alguns dels resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia. En concret, hi han participat set col·lectius professionals de l’àmbit de la salut: metges, infermeres, odontòlegs, farmacèutics, psicòlegs, veterinaris i treballadors socials.

    L’estudi, desenvolupat la tardor de l’any passat, denota que, encara que en algun cas ha millorat lleument algun indicador de salut, la majoria de professionals continuen empitjorant o es mantenen i en cap cas es recuperen els nivells anteriors a la pandèmia. En general, infermeres i treballadores socials (els dos col·lectius més feminitzats, juntament amb psicologia) són els grups que presenten un pitjor estat de salut percebut. De fet, en tots el col·lectius, les dones tenen pitjors indicadors que els homes.

    Amb la pandèmia s’han consolidat també les llargues jornades laborals. De fet, el 49% dels metges i el 47% del personal d’infermeria enquestat declaren que treballen més de 40 hores setmanals, malgrat que el moment en què es va fer l’enquesta no coincidia amb cap onada ni pic de casos de la Covid-19. Paral·lelament, els professionals sanitaris expressen de manera generalitzada que no se senten reconeguts per la societat, ni prou valorats per part dels directius ni de les organitzacions on treballen. Segons els resultats de l’enquesta, només se senten reconeguts per la societat el 38,6% dels metges, el 33% de les infermeres, el 27,4% de les treballadores socials i el 23% dels veterinaris.

    El director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, considera que tots aquests elements fan concloure que “és imprescindible que el sistema comenci a donar senyals de canvi i que no trigui a fer-ho”. “El sistema sanitari ha de reconèixer els seus professionals i ha de demostrar-los amb accions i millores concretes que es preocupa per ells”, expressa Calvo. Des de l’inici de la pandèmia, la Fundació Galatea va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic per als professionals de la salut. Fins al febrer de 2022, s’havien atés a través d’aquest servei més de 1.900 professionals de la salut de tot Catalunya i s’havien ofert més de 7.000 sessions s’acompanyament.

    Fatiga, dolor i estrès

    L’efecte acumulatiu de les diferents onades de la pandèmia en la salut física i, sobretot, emocional, es fa palès: la majoria de trastorns com l’insomni, el patiment psicològic, el cansament o el dolor empitjoren i es cronifiquen. Si abans de la pandèmia el 10% dels professionals percebia la seva salut mental com a regular o dolenta, a la tardor del 2021 aquest percentatge s’havia triplicat. Les infermeres (40,2%), les treballadores socials (35,7%) i els metges (30,7%) són els col·lectius amb més càrrega psicològica i els que han tingut una evolució més negativa des de l’inici de la pandèmia.

    L’enquesta de Fundació Galatea planteja per primer cop les situacions d’estrès posttraumàtic i el resultat és que el 16,3% dels professionals sanitaris manifesten que sovint actuen com si estiguessin revivint experiències estressants relacionades amb la pandèmia. Les més afectades són les infermeres (26,3%) i les treballadores socials (24,6%). Fins a un 42% dels professionals de la salut tenen algun risc de patir un trastorn mental.

    Pel que fa al consum de tranquil·litzants o hipnòtics, aquest ha augmentat des de l’inici de la pandèmia: a la tardor de l’any passat, un 30% dels professionals en consumia, mentre que a l’inici de la pandèmia aquesta xifra se situava en el 18%. El consum d’aquests fàrmacs ha augmentat en tots els col·lectius, sobretot en infermeres (35%) i farmacèutics (33,5%).

    Els pensaments de “no poder més” o la sensació d’“estar sobrepassat” afecten el 30% dels professionals, especialment a les infermeres (40%). A més, tots els col·lectius presenten percentatges superiors al 60% de professionals afectats per cansament, dolor o estrès i, en la majoria de grups, els nivells són similars o, fins i tot, superiors als de la primera onada de la pandèmia i molt per sobre dels nivells prepandèmia. Les infermeres tenen els nivells més alts en tots tres indicadors: cansament (58,8%), dolor (60,1%) i estrès (57,7%). En aquest context, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat avançar la seva jubilació, especialment les infermeres (30%), els metges (21,5%) i les treballadores socials (20%).

  • Medicina androcèntrica: així afecta el biaix de gènere a la salut de les dones

    Al llarg de la història, s’ha tingut la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones. La mirada masculina se situa al centre, i des d’ella s’investiga i es transmet el coneixement. Les conseqüències d’aquest biaix de gènere en la medicina són moltes: des d’errors i demores en el diagnòstic i en l’estratègia terapèutica fins a una desigualtat en l’atenció sanitària, que pot portar a malalties invisibilitzades. Es parteix de la presumpció d’igualtat entre dones i homes en el curs de les malalties, quan, en realitat, l’expressió de les malalties (signes i símptomes), la resposta als tractaments i els pronòstics poden ser diferents.

    El concepte de «biaix de gènere en l’atenció sanitària» va sorgir el 1991, quan un article publicat a The New England of Medicine va iniciar el debat entorn d’aquest tema. En la investigació, es va detectar una diferència significativa segons el sexe en la realització d’angiografies coronàries en pacients hospitalitzats als hospitals de Harvard i New Haven per malaltia coronària. Fins i tot, a igualtat d’edat, comorbiditat i gravetat, els resultats de l’estudi van demostrar que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. Com no segueixen el mateix prototip en símptomes i signes que els dels homes, moltes vegades una malaltia concreta, com és el cas dels infarts, no és sospita en les dones, de manera que es diagnostica menys.

    «Al llarg d’aquests 30 anys [des de la publicació del 1991], s’ha publicat moltíssim sobre el biaix de gènere en la medicina, però a la pràctica s’ha avançat poc. Una revisió d’estudis publicada l’any passat per la comissió de Dones i Malalties cardiovasculars al The Lancet, conclou que encara ara les malalties cardiovasculars en les dones continuen sent poc estudiades, poc reconegudes, poc diagnosticades i poc tractades. És a dir, bàsicament venien a dir el mateix que l’any 1991», explica la Dra. María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

    Les investigadores de The Lancet defensen que «l’impuls per lluitar per l’equitat i la igualtat per a les dones, tant socialment com culturalment, s’ha de traduir també en una inversió en la millora de la salut de les dones i en posar fi a les llacunes de coneixement».

    Recerca androcèntrica

    Durant dècades hi ha hagut un biaix de gènere en la recerca mèdica, perquè les dones no eren incloses en assajos clínics i això comportava un desconeixement de l’estudi de les malalties en les dones. Ara, malgrat que ja s’inclouen dones en els estudis, la ràtio continua sent insuficient. «La ràtio és d’aproximadament quatre homes per una dona. Per poder detectar si realment un fàrmac és eficaç i segur en les dones, i si hi ha diferències significatives en com les afecta respecte als homes, s’hauria d’incloure una mostra representativa de dones, i no és el que es porta a terme. Això fa que, sovint, encara que s’incloguin dones en els assaigs, no se segreguin els resultats per sexe», assenyala Ruiz Cantero, que va coordinar la monografia Perspectiva de género en medicina, publicada per la Fundació Dr. Antoni Esteve el 2019. Això també passa en els estudis amb animals, on més de dos terços d’aquests són mascles.

    I perquè no s’inclouen més dones en els assajos clínics? «L’exclusió de les dones en els assaigs clínics es deu principalment al risc fetal durant l’embaràs i al fet que les dones tenen molta més variabilitat hormonal que els homes, que fa que tinguin relacions creuades amb els fàrmacs. Per exemple, un antibiòtic no actua igual el dia 14 del cicle menstrual que en un altre dia, en què ha caigut el nivell d’estrògens. Això fa que els assaigs es tornin més complexos», aclareix la catedràtica de la Universitat d’Alacant. Com a resultat, «s’apliquen els tractaments que s’han demostrat que van bé pels homes, però no hi ha prou evidència científica que també vagin bé per les dones, o en la totalitat de les dones», explica la Dra. Fina Mauri, directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut i cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    També s’ha de tenir en compte que els efectes secundaris dels fàrmacs afecten de manera diferent a homes i dones. «Inicialment, es pensava que era per la diferència de pes, però ja es fan els ajustos de les dosis en funció del pes de la persona. El que passa és que la distribució del greix és diferent entre homes i dones, i això fa que els efectes secundaris puguin ser diferents, independentment de la correcció que ja fem. Per tant, hi ha altres factors que s’han de tenir en compte», remarca la Dra. Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

    Malalties cardiovasculars, primera causa de mort en les dones

    Quan parlem de com afecta la visió androcèntrica a la salut de les dones, l’exemple clàssic és el de l’infart. I és que l’expressió clínica dels infarts en les dones pot ser diferent que en els homes. «El 90% de les dones experimenten dolor al pit, igual que els homes, però també n’hi ha que tenen altres símptomes addicionals, que són més freqüents que en els homes, com nàusees, cansament, dolor abdominal, mal al braç o a les espatlles… això pot fer que els infarts en les dones triguin més a diagnosticar-se», destaca la Dra. Mauri.

    «La diferent simptomatologia de les dones fa que la taxa de mortalitat en els infarts sigui més elevada en elles, perquè com que es triga més a diagnosticar, arriben més greus a l’hospital», assenyala Ruiz Cantero. De fet, entre els anys 2005 i 2015, la taxa de mortalitat per infart a l’estat espanyol va ser del 18% en dones i del 9% en homes, segons un estudi liderat per Antonia Sambola, del Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron, en el marc de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (Fundació IMAS).

    Segons Fina Mauri, no hi ha massa consciència del fet que les dones també tenen malalties del cor, quan, de fet, la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort en les dones a l’estat espanyol, per sobre del càncer de mama. Mentre que els homes pateixen més infarts, les dones tenen més ictus i insuficiències cardíaques. I elles, sovint, triguen més a anar a l’hospital. «La gent els hi diu ‘ja se’t passarà’, o bé són elles mateixes qui minimitzen els símptomes. A vegades pensen que tenen moltes coses a fer. Per exemple, un cop un dona que tenies problemes de cor em va arribar a dir que no podia anar a l’hospital perquè havia de preparar el dinar de Nadal», explica la cardiòloga.

    En la mateixa línia, la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, explica que, en general, «les dones tenen aquest caràcter més cuidador, que fa que el primer sigui l’entorn i les persones que tenen a càrrec seu i, després, es cuidin a elles mateixes».

    Pel que fa als factors de risc associats a les malalties cardiovasculars, a banda dels exemples clàssics com el tabac o l’obesitat, hi ha factors específics en les dones que sovint no es tenen en compte. «Per exemple, les dones que han tingut diabetis gestacional o que han tingut hipertensió durant l’embaràs tenen més possibilitats de tenir malalties coronàries en el futur. També tenen més risc les dones amb ovaris poliquístics o les que han tingut una menopausa molt precoç. Aquests factors, a vegades, el mateix metge o metgessa no els té en compte», explica la Dra. Mauri. «Detectar aquests factors de risc és molt important. Si una persona té aquests factors relacionats amb l’embaràs, cal insistir molt a reduir altres factors de risc que sí que depenen de la pacient, com el consum de tabac o el sedentarisme», afegeix.

    «Això és estrès»

    Sovint, els mals i patiments de les dones s’associen a l’estrès o l’ansietat. Es té la concepció que les dones tenen més problemes de salut mental, però realment si a la depressió i l’ansietat, més freqüent en dones, els afegim l’alcoholisme i el suïcidi, la prevalença és semblant en tots dos sexes. Tot i això, l’evidència científica demostra que les dones tenen més probabilitats de sortir d’una primera consulta amb un diagnòstic de trastorn mental, mentre que en els homes es pensa més en una altra causa i es demanen proves complementàries. Aquest biaix de gènere, sovint, es tradueix en una sobremedicació de les dones. De fet, segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    «A les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes», explica la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Segons Valls, s’obvia la dimensió social i econòmica de la salut. «El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment, pot ser que les dones pateixin més ansietat, a causa de les seves condicions de treball, sovint precàries. Però això són problemes socials, no mèdics. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius», expressa.

    María Teresa Ruiz Cantero coincideix: «S’està tractant de manera farmacològica el que són problemes socials. Què tinc dolor? Doncs un analgèsic. Què no puc dormir? Orfidal. Hi ha un medicament per cada un dels símptomes, però la causa segueix existint, i aquesta no es tracta». Per la investigadora, el principal problema és que els metges i metgesses de medicina general no tenen temps suficient per fer un bon diagnòstic. «Amb una consulta de cinc minuts no es pot diagnosticar i, encara menys, tractar un problema».

    Carme Catalán, en nom de la Xarxa de dones per la salut, argumenta que cal treballar per un model feminista de salut, tenint en compte la dimensió bio-psico-social i mediambiental. «Només actuant des de tots els vessants, podrem millorar la salut de les dones i del conjunt de la població», afirma.

    Malalties oblidades

    La mirada antropocèntrica en la medicina pot provocar també la invisibilització d’algunes malalties, darrere d’un diagnòstic de símptomes psicosomàtics o de patologia mental. És el cas, per exemple, d’algunes malalties inflamatòries digestives, com la malaltia de Crohn, en què es produeix una major demora diagnòstica en les dones perquè s’assumeix que si les dones tenen diarrea o estrenyiment, és perquè estan ansioses o estressades.

    Un altre exemple és la fibromiàlgia, caracteritzada per un dolor crònic a tot el cos i una sensació dolorosa a la pressió en uns punts específics. A més de dolor, la fibromiàlgia pot ocasionar rigidesa generalitzada, sensació d’inflamació a mans i peus i molt cansament, i també es poden notar formiguejos poc definits que afecten de manera difusa, sobretot les mans. Es reconeix com una síndrome, fet que significa que el reumatòleg la pot identificar quan troba en una determinada persona unes alteracions que concorden amb les que han estat prèviament fixades per al diagnòstic.

    La fibromiàlgia és una malaltia més freqüent entre les dones, que afecta un 4,2% de dones a l’estat espanyol. No es coneix la causa ni tampoc té un tractament específic, sinó que es tracta amb fàrmacs per millorar el dolor. Segons escriu Carme Valls al seu llibre, «s’ha atribuït a aquesta malaltia, sense proves objectives, tota mena de dolors musculars per als quals no es trobava cap explicació». En aquest sentit, Valls qüestiona que es tracti amb psicofàrmacs i argumenta que calen més investigacions que estudiïn les dones diagnosticades amb fibromiàlgia.

    Una altra malaltia sovint oblidada, encara que cada vegada més coneguda, és l’endometriosi. Es tracta d’una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Pot causar un dolor incapacitant durant la menstruació, un sagnat abundant i dificultar les relacions sexuals. A més, entre un 30 i un 50% de les dones que la pateixen presenten greus problemes de fertilitat. Malgrat ser una malaltia poc investigada, s’estima que l’endometriosi afecta, en més o menys grau, una de cada deu dones.

    «Durant molts anys, s’ha negat el dolor que produeix l’endometriosi i l’invalidant que pot ser en alguns casos. Reconèixer-la és el primer pas per fer un diagnòstic i tractar-la, però si s’associa amb una qüestió psicosomàtica, no es podrà tractar mai», destaca la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras. Segons la metgessa, s’ha avançat molt en el reconeixement de l’endometriosi, però altres alteracions com el dolor pelvià crònic o el vaginisme són «les grans oblidades».

    Biaix de gènere en la Covid

    Des de l’inici de la vacunació contra la Covid-19, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla. En aquest cas es veu clarament el biaix de gènere en els estudis clínics que, malgrat que van incloure dones, no van contemplar la diferència entre sexes: «Ningú va pensar que les vacunes contra la Covid-19 podrien alterar la menstruació, perquè no es va pensar que hi ha efectes secundaris davant les vacunes i medicaments que afecten específicament a les dones», expressa Carreras.

    Després de la manifestació d’aquestes alteracions menstruals, ara es comencen a fer estudis sobre com afecten les vacunes al cicle menstrual. A Espanya, la Universitat de Granada ha iniciat el Proyecto EVA, liderat per la investigadora Laura Baena. La iniciativa investiga possibles alteracions menstruals després de la vacuna contra el coronavirus. A la fase inicial del projecte s’ha recollit informació mitjançant un qüestionari en línia que compta amb més de 14.000 respostes en què set de cada deu dones asseguren haver presentat canvis en la seva menstruació després de vacunar-se.

    Pel que fa a les diferències entre homes i dones amb relació a l’afectació de la Covid-19, se sap que el coronavirus ha provocat símptomes més severs i més mortalitat en homes, però, en canvi, les dones pateixen més Covid persistent. Es calcula que entre un 10% i un 20% de les persones que han passat la infecció per coronavirus continuen tenint-ne símptomes mesos després.

    La simptomatologia és molt diversa: fatiga, mal de cap, taquicàrdia, dolor muscular i articular, pèrdua de memòria, dificultat per respirar i opressió al pit… malgrat que ara s’ha estudiat més la malaltia, durant mesos hi va haver un gran desconeixement i una elevada infradetecció. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», explicava Esperanza Martin, metgessa de família del CAP Maragall, en una entrevista al Diari de la Sanitat on explicava la seva experiència com a pacient de Covid persistent.

    Canviar la mirada

    Segons Carme Valls, el primer pas per revertir el biaix de gènere en la medicina és canviar la mirada en la ciència i introduir-hi la perspectiva de gènere. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats de ciències de salut, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», remarca.

    En aquest sentit, durant els darrers anys, s’estan fent esforços des de diverses institucions per la incorporació de la perspectiva de gènere a les universitats. Per exemple, el 2018, la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), formada per 22 universitats dels territoris de parla catalana, va publicar unes guies per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària, sota la coordinació de Teresa Cabruja (de la Universitat de Girona), M. José Rodríguez (de la Universitat d’Alacant) i Tània Verge (de la Universitat Pompeu Fabra, i actual consellera d’Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat).

    La guia del Grau en Medicina va ser elaborada per María Teresa Ruiz Cantero. Per la investigadora, «es tracta que les institucions facin passes estratègiques per incorporar la perspectiva de gènere en la salut i mostrar quin és el valor afegit de la seva incorporació en la recerca, la docència i la pràctica professional». En aquest sentit, destaca també la importància de formar als sanitaris perquè incorporin la perspectiva de gènere en la seva pràctica professional.

    Des de la Xarxa de dones per la salut, a banda de destacar la necessitat de més formació en perspectiva de gènere a les universitats, argumenten també que aquest treball ha de començar des de l’educació de base. «Si hi ha un abordatge des de la infància pel que fa al respecte i la consideració de la igualtat de les persones des de tots els punts de vista, també en la diversitat sexual i racial, els i les estudiants estaran més receptives quan facin estudis superiors».

    Per Elena Carreras, el missatge clau que ha d’arribar a la societat és que la perspectiva de gènere beneficia a tothom. «De la mateixa manera que es poden produir infradiagnòstics en dones, també pot passar en els homes». És el cas de l’osteoporosi, per exemple, que en els homes suposa aproximadament un terç del total dels casos, però no se sospita i, en canvi, es detecta més en les dones a causa de la seva relació amb la menopausa.

    «La mirada de gènere t’amplia les mires. El fet de posar-se les ulleres i mirar-ho tot des d’aquesta perspectiva, comença a moure tota la roda del canvi. Comences per veure com el biaix de gènere afecta les dones, però també et fixes en altres col·lectius invisibilitzats, com la gent gran, els infants o la població més vulnerable», conclou Carreres.

  • «Moltes persones sense llar pateixen un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental»

    Yolanda Osorio és psiquiatra i coordinadora de l’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar (ESMES) gestionat conjuntament pels Serveis de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i per la Fundació Sant Pere Claver. A més, també és fundadora del programa SATMI, dirigit a la població amb problemes de salut mental derivats del procés migratori a l’àrea de Barcelona.

    Osorio explica que es calcula que fins a un 73% de persones que viuen al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental i que una gran part desenvolupa quadres depressius o altres problemes de salut mental pel fet de viure al carrer. «Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present. Això fa que sovint desenvolupin problemes de salut mental i que moltes intentin fugir de la seva situació través de tòxics, com l’alcohol o altres».

    Per les dones sense llar la situació és, sovint, encara més complicada: «si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més», explica la psiquiatra. «Per les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions…», afegeix. En aquest sentit, remarca la importància de crear recursos específics dirigits a les dones sense llar, com els centres La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta.

    Quina tasca féu des de l’Equip de Salut Mental per Persones sense Llar de Sant Joan de Déu? A quins perfils de persones ateneu?

    L’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar està integrat per cinc psiquiatres, cinc infermeres i cinc Coordinadors de Pla Individual (CPI), que són gestors de casos que fan un acompanyament molt més intensiu en el dia a dia. El programa depèn de l’Hospital Sant Joan de Déu i de la Fundació Sant Pere Claver i consisteix a fer un tractament integral en salut mental a persones sense llar amb trastorns mentals greus. Atenem, sobretot, a persones que dormen al carrer i també hi ha un equip específic d’educadors que treballen en assentaments.

    Treballem conjuntament amb els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Els educadors i treballadors socials de l’Ajuntament són els qui detecten persones en situació de sensellarisme amb presència o sospita de trastorn mental i ens ho comuniquen per poder fer una valoració i abordatge. També treballem coordinadament amb els educadors de carrer i amb les entitats que treballen en aquest àmbit, per tal de vincular les persones amb els diferents recursos existents. La col·laboració constant amb altres entitats és fonamental.

    El districte on atenem més població és a Ciutat Vella, perquè, històricament, és un lloc de pernocta de molta gent. També actuem bastant a l’Eixample, a Sants i a Nou Barris. A més, també atenem persones amb trastorn mental sever que han estat ingressades a hospitals de psiquiatria de Barcelona, com el Sant Pau, Vall Hebron o el Clínic, i que, quan es fa la previsió d’alta, se sap que quedaran en situació de sense llar.

    Segons dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, des de l’any 2008 fins ara, el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona ha passat de 658 a 895, un increment del 36% en més d’una dècada. El cens més recent de la Fundació Arrels, del passat mes de maig, eleva la xifra fins a 1.239 persones. Cada vegada hi ha més persones sense llar?

    Sí, cada vegada n’hi ha més. La situació de les persones s’ha precaritzat molt més. Amb la pandèmia, molta gent que estava en una situació precària, però podia pagar el lloguer d’una habitació i que estava treballant, encara que fos de manera precària i fràgil, ho va perdre tot i es va veure d’un dia per l’altre abocat al carrer. Tot i que es van incrementar alguns recursos destinats a persones sense llar, també molts d’altres que existien van haver de reduir el nombre de places. Però no sempre els recursos arriben a tothom i, per tant, s’incrementa el nombre de persones que viuen al carrer. Paral·lelament, l’elevadíssim preu del lloguer a Barcelona, la manca de recursos d’habitatge públic i les dificultats d’accés a un habitatge… tot això aboca molta gent al carrer. No hi ha prou oferta de pisos d’emergència social.

    Fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general.

    Quin impacte té en la salut de les persones el fet de viure o haver viscut al carrer?

    Si parlem de salut mental, una revisió de diferents estudis d’onze països, amb un total de 8.000 persones participants, calcula que fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental, és a dir, gairebé tres quartes parts. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general. La relació és bidireccional: el fet de viure al carrer fa que les persones consumeixin més alcohol. Un usuari, per exemple, ens deia que al carrer has de beure alcohol per aguantar. Però, també, hi ha un percentatge important de persones que ja eren consumidores d’alcohol abans de quedar-se al carrer.

    També incideix l’impacte d’un trauma previ. Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes d’elles tenen històries de vida molt traumàtiques que les han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present, tan prèviament a viure al carrer com després de fer-ho. Això fa que, en molts casos, es desenvolupin quadres depressius o altres problemes de salut mental, i aquesta fugida a través dels tòxics, com l’alcohol o altres.

    Tot això, evidentment, té una incidència en l’esperança de vida. La mortalitat en aquest col·lectiu és molt més alta que en la població general per diversos factors: la dificultat d’accés a la xarxa de salut, de cuidar-se, de fer tractaments preventius, de cuidar la dieta, la higiene… hi ha molts factors que fan que la salut de les persones sense llar es vagi deteriorant molt abans que en una persona que no viu aquesta situació.

    «Creem un vincle amb la persona i prioritzem quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social..» | Pol Rius

    Les persones que ateneu us comuniquen les seves necessitats? Com ho feu per crear un vincle de confiança?

    Per generar el vincle amb la persona hi ha tot un procés. Tu vas al metge o als centres de salut mental voluntàriament perquè no estàs bé, però en el nostre cas són persones que en la majoria de casos no demanden la nostra atenció, sinó que nosaltres tenim la sospita que hi ha un patiment i ens hi acostem. A partir d’aquí, comencem tot un procés d’avaluació a través d’entrevistes per tenir un diagnòstic. Hi ha tot un procés que requereix temps, expertesa i coneixements. Es genera un apropament, creant un vincle amb la persona i prioritzant quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica o de medicació, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social… L’objectiu final és aconseguir que la persona surti del carrer.

    Quin és el protocol d’actuació quan la persona requereix un ingrés?

    Evidentment, es donen situacions en les quals la persona rebutja qualsevol oferiment d’ajuda i es posa en risc a ella mateixa o una altra persona. En aquests casos actuem d’urgència i, si és necessari, fem ingressos involuntaris. Però la solució no és l’ingrés, sinó traçar un pla a llarg termini, articulant els recursos necessaris en funció del cas, siguin recursos sanitaris, socials o qüestions administratives.

    Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han evocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present

    La delicada salut de les persones sense llar ha fet que durant la pandèmia siguin un col·lectiu especialment vulnerable. Com els ha afectat la Covid i els confinaments? Hi ha hagut prou recursos per garantir la seva seguretat?

    Les persones sense llar van estar més exposades al virus, perquè quan es parlava de confinament, no es podien confinar. Els que no vivien a carrer i estaven en recursos també han viscut una situació complicada. Es van crear recursos específics, com la Fira Barcelona i altres, per donar resposta a aquestes persones i donar-los-hi un espai on confinar-se. També es van crear unitats específiques dins dels albergs perquè poguessin fer aïllament les persones positives.

    Alguns d’aquests recursos eren equipaments d’emergència que després van desaparèixer. Què se n’ha fet després d’aquestes persones? Han tornat al carrer quan han tancat aquests equipaments?

    A algunes persones se’ls va reubicar en altres recursos ja existents. D’altres, eren persones que venien de fora de Barcelona i van tornar a marxar quan van tancar els equipaments. I un altre grup de persones van tornar al carrer. Cal tenir en compte que Barcelona té un pla de sensellarisme molt potent, però aquest pla està en fases més incipients, si és que existeix, en ciutats veïnes. Per això durant la pandèmia va venir molta gent provinent, per exemple, del Garraf o del Baix Llobregat.

    «Moltes persones sense llar pateixen un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental» | Pol Rius

    Hi ha molt d’estigma envers la pobresa.

    Sí. Això es veu en la mort del fotògraf René Robert a París, per exemple. És esgarrifós. Passes pel carrer i a una persona que està estirada a terra, ni la mires. Són invisibles. Això reflecteix molt el món occidental. La persona que viu al carrer és una persona que va ser un nen, que va tenir uns pares, que té una història darrere. S’ha d’humanitzar-les. Sembla que si una persona viu al carrer és perquè vol, i no pensem en tota aquesta història que hi ha al darrere o el perquè està vivint al carrer. Aquest estigma també l’hem vist amb la pandèmia, quan es van crear hotels salut específics per a persones sense llar. Amb una excel·lent gestió, això sí, però l’estigma, segurament inconscient, hi era. I si pateixen un trastorn mental hi ha un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental.

    Les dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar mostren que el nombre de persones sense llar d’entre 18 i 30 anys ha augmentat, i que ja representen el 17,9% de les persones sense llar a Barcelona. Moltes vegades es tracta de joves que han passat per processos migratoris. Quines barreres es troben?

    Durant els darrers anys, Catalunya ha sigut receptora d’un gran nombre de joves migrants sense referent adult, que van passar a ser tutelats per la DGAIA. En fer la majoria d’edat, però, molts s’han quedat sense cap lloc on viure i s’han vist abocats a viure al carrer. La llei, afortunadament, es va modificar l’estiu passat, però fins llavors quan feien 18 anys aquests joves tenien permís de residència però no permís de treball. Sense treballar, com pots tenir un lloc on viure? I clar, el nombre de nanos amb 18 anys era més alt que els recursos de pisos. Amb la nova llei tots aquests joves surten també amb permís de treball. Això ha suposat una millora de la seva qualitat de vida i també del seu benestar emocional. Això demostra que hi ha moltes eines i decisions polítiques que es poden portar a terme i que només depenen de l’aposta política que es fa. També cal dir que, en alguns casos, la seva situació no s’ha acabat de regularitzar. Hem de tenir en compte que parlem de joves que vénen de situacions molt complicades al seu país d’origen, d’històries traumàtiques i que, en molts casos, també es produeix un consum de tòxics que els dificulta tirar endavant.

    Si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més.

    Les dones només representen entre un 10 i un 15% del total de persones que dormen al ras, però, segons diversos estudis, viuen «sensellarisme encobert», ja que recorren a altres formes d’exclusió residencial, com infrahabitatges o albergs temporals, per tal de defugir el carrer. És més difícil, doncs, detectar una situació de sensellarisme o exclusió social en les dones?

    Sí, en el cas d’una dona és més difícil de detectar perquè, com has dit, recorren a altres opcions, com pot ser la seva xarxa familiar o d’amistats. És cert que les dones representen un percentatge baix de les persones que viuen al ras, però si tenim en compte aquest concepte més ampli de sensellarisme, per exemple dones que viuen en situacions d’okupació o en infrahabitatges, el percentatge augmenta fins a un 20 o 25%. Són molt difícils de detectar aquests últims casos.

    En molts casos es tracta de dones que han viscut situacions de maltractament i de violència masclista. Per tant, en el cas de les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat. Si és una situació traumàtica de per se, en el cas d’una dona encara ho és més, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions… per això, treure les dones del carrer és una prioritat dels diferents recursos que treballen en el sensellarisme. En aquest sentit, durant els darrers anys s’han creat recursos i albergs específics només per dones, com La Llavor, situat al districte d’Horta-Guinardó i gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta, a Sarrià-Sant Gervasi. També s’ha incorporat la perspectiva de gènere en el disseny dels albergs. És un tema que s’està treballant i que preocupa molt.

    Què és necessari per posar fi al sensellarisme? Les administracions haurien d’implicar-se més?

    Sempre es parla de Finlàndia com el país que ha aconseguit reduir més dràsticament el nombre de persones sense llar. Hem d’anar cap aquí, però no només aconseguir que hi hagi menys persones al carrer, sinó zero. I per això es necessiten recursos estructurals. No estem parlant de contractar més professionals sanitaris, educadors i treballadors socials, que també, sinó de crear recursos al territori, i dissenyats tenint en compte la diversitat de perfils que hi ha, ja que hi ha dones sense llar, persones joves, persones migrants o refugiades, persones amb trastorn mental i consum de tòxics… i les necessitats són diferents. S’ha d’apostar pel model Housing First. El primer és garantir una llar, per poder començar a treballar altres aspectes. Garantir una llar, no només un sostre, sinó un lloc on viure de manera autònoma, que sigui casa seva, amb les seves pròpies regles. I per això calen recursos i voluntat política.

  • L’Hospital Vall d’Hebron homenatja les dones científiques amb el mural «Pioneres»

    Amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha estrenat «Pioneres», un mural de grans dimensions per homenatjar les dones científiques més importants de la història. L’obra, de l’artista barceloní Mateo Lara «Ma’La», vol donar visibilitat a les dones que han marcat un abans i un després en l’àmbit de les ciències de la salut.

    El mural es va iniciar el 31 de gener en un dels murs exteriors del centre hospitalari. Amb una llargada aproximada de 40 metres i una superfície d’uns 160 metres quadrats, mostra nou dones que, des de l’Antiga Grècia i fins a l’actualitat, han fet avançar la ciència en l’àmbit de la salut. Són, per exemple, Gertrude Belle Elion, precursora de la immunoteràpia, o Rosalind Franklin, que va descobrir l’estructura de doble hèlix de l’ADN. La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur.

    L’obra ha estat impulsada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i ha comptat amb la col·laboració de la farmacèutica biotecnològica Amgen. Coincidint amb el final de l’elaboració de l’obra i amb el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, aquest divendres 11 de febrer un grup de pacients i professionals de l’Hospital han pintat els últims detalls del mural.

    L’artista Mateo Lara ajuda un pacient a pintar els últims detalls del mural | Èlia Pons

    «Aquest projecte contribueix a humanitzar l’entorn del Campus i a donar visibilitat a unes dones científiques que, amb el seu esforç i dedicació, han canviat la història de la humanitat», ha explicat el gerent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el Dr. Albert Salazar, durant l’acte de presentació del mural.

    A la presentació de l’obra també hi ha intervingut la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Meritxell Budó, qui ha destacat la importància de visibilitzar les dones científiques, fent valdre el seu potencial i trencant el sostre de vidre, en un sector, com és el sanitari, molt feminitzat. Per la seva banda, Gemma Geis, consellera de Recerca i Universitats i presidenta de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha explicat que aquest mural és «una representació del país, del lideratge de moltes dones». També ha posat èmfasi en la necessitat de tenir més referents femenins en tots els àmbits.

    La Dra. Anna Santamaria, responsable del programa Women in Science del Vall d’Hebron, ha assenyalat que el mural representa un procés de sensibilització molt important. «És un homenatge a les dones com a eix central de les cures i també un homenatge a l’excel·lència femenina», ha afirmat.

    La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur | Èlia Pons

    Les pioneres

    • Metrodora: doctora grega autora del text mèdic més antic conegut escrit per una dona. El seu treball Sobre les malalties i cures de les dones avança aspectes ginecològics en una època en què l’estudi de la salut femenina es limitava només al part.
    • Tròtula de Salern: metgessa italiana medieval especialitzada en ginecologia i obstetrícia. La seva obra Les malalties de les dones desterra el mite que les malalties de les dones venien de la menstruació i que la infertilitat era només femenina.
    • Anna Morandi Manzolini: anatomista i escultora experta en el sistema esquelètic, aparell reproductor masculí i femení i òrgans dels sentits. Gràcies al seu talent per fer figures de cera reproduint l’anatomia humana al detall, va impartir classes d’anatomia a la Universitat de Bolonya, en substitució del seu marit.
    • Rita Levi-Montalcini: neuròloga italiana que va descobrir el factor de creixement nerviós (NGF), una proteïna que regula el creixement del nervi i manté sanes les neurones. El 1986 va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb el bioquímic nord-americà Stanley Cohen.
    • Gertrude Belle Elion: bioquímica i farmacòloga nord-americana precursora de la immunoteràpia. Va descobrir el Purinethol, el primer medicament fonamental per al tractament de la leucèmia. El 1988 va rebre el Premi Nobel de Medicina.
    • Rosalind Franklin: científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l’estructura de l’ADN. La seva recerca va ser clau per a la determinació del model de Watson i Crick de la doble hèlix de l’ADN el 1953.
    • Margarita Salas: bioquímica espanyola la recerca de la qual va permetre conèixer com funciona l’ADN, com les seves instruccions es transformen en proteïnes i com aquestes es relacionen. Aquesta troballa va permetre amplificar l’ADN i va tenir múltiples aplicacions biotecnològiques.
    • Linda H. Aiken: infermera i investigadora nord-americana que actualment és la directora del Center for Health Outcomes and Policy Research. Ha treballat en el camp de la investigació sanitària durant la major part de la seva carrera. És una autoritat quant a les causes i conseqüències de la falta d’infermeres als Estats Units i al món i també ha dirigit estudis a gran escala sobre l’impacte de la infermeria en els resultats sanitaris dels pacients.

  • Gairebé la meitat de les infermeres es planteja deixar la professió i dos terços han patit ansietat durant la pandèmia

    Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental.

    Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió. D’entre les infermeres enquestades, gairebé un 60% ha patit insomni i tres de cada deu no tornarien a estudiar la carrera d’Infermeria.

    Són les contundents dades extretes de l’estudi Radiografia de la situació professional i emocional de la professió infermera, una macroenquesta que, segons els seus impulsors, posa de manifest «la situació insostenible que viu la professió d’infermera i la indignació creixent entre el col·lectiu». Hi han participat 19.300 professionals per quantificar i conèixer l’impacte de la pandèmia de la Covid entre les més de 275.000 infermeres i infermers en actiu que treballen a centres sanitaris, públics i privats, de l’estat espanyol.

    Segons el president del Consell General d’Infermeria, Florentino Pérez Raya, l’estudi representa «una radiografia rigorosa que demostra la pressió assistencial i de tota mena a què estan sotmeses les infermeres. Una situació que ve de molt enrere i que, des de fa dos anys, s’ha agreujat per la pandèmia de la Covid». Pérez Raya denuncia també la precarietat de les condicions laborals de les infermeres i infermers, que habitualment tenen contractes de pocs mesos o fins i tot de dies (o hores).

    En aquest sentit, pràcticament el cent per cent (98,7%) de les professionals enquestades ni se senten reconegudes pels polítics ni confien que aquests donin solucions a la seva precària situació laboral. A més, nou de cada deu considera necessari mobilitzar-se per solucionar problemes com la sobrecàrrega de treball, l’esgotament físic i mental, les males condicions laborals i la falta de reconeixement professional.

    Font: Consell General d’Infermeria d’Espanya

    Un dèficit crònic d’infermeres

    A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2019, en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,6, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.

    El Consell General d’Infermeria considera que en la situació actual caldria pràcticament doblar el nombre d’infermeres en plantilla per poder prestar una assistència adequada als pacients. Segons els resultats de l’estudi, el 93,6% de les infermeres afirma que s’hauria d’incrementar les plantilles i l’opinió majoritària creu que caldria fer-ho entre un 33% i un 100%.

    «No podem continuar maltractant una professió fonamental per a la salut de la població i per al futur de la sostenibilitat del sistema sanitari, ni mantenir amb un nombre de professionals que està a anys llum de les necessitats assistencials de la professió, no podem estar tan allunyats de països del nostre entorn i nivell socioeconòmic com el Regne Unit o França», destaca el president del CGE.

    Les precàries condicions laborals del sector provoquen un desgast personal de les professionals, les quals en algunes ocasions opten per continuar la seva carrera professional a l’estranger, on poden gaudir d’unes millors condicions laborals i més estabilitat que a Espanya. L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger i, fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786.

    «Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», assenyalava Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    La principal solució per revertir el dèficit d’infermeres i afavorir el retorn de les professionals que han emigrat a l’estranger és millorar les condicions laborals de les infermeres i proporcionar-los-hi una major estabilitat.

    Reivindicacions a les autoritats sanitàries

    El CGE planteja un decàleg de reivindicacions per al col·lectiu d’infermeres i infermers:

    • Més professionals per assolir almenys la mitjana europea de 864 infermeres per cada 100.000 habitants.
    • Reconeixement de les infermeres dins del grup professional A1 que dóna accés a funcions de nivell superior.
    • Condicions laborals dignes i acabar amb l’alta temporalitat.
    • Impulsar el desenvolupament real de les especialitats infermeres, aprovades l’any 2005, però que no estan reconegudes a moltes comunitats autònomes.
    • Més infermeres a Atenció Primària per cobrir les necessitats dels usuaris i usuàries de la sanitat.
    • Millors condicions a l’àmbit sociosanitari i residències i apostar per la figura de la infermera especialista en geriatria.
    • Infermeres a totes les escoles per promoure la prevenció i l’educació en salut.
    • Nous contractes a les universitats davant la jubilació dels professors.
    • Que les infermeres estiguin en llocs de gestió i responsabilitat als centres sanitaris.
    • Més veu en la presa de decisions polítiques.

  • L’art com a teràpia per a pacients amb càncer

    Un diagnòstic de càncer és un esdeveniment de gran impacte a la vida de les persones. Confronta els pacients amb la vulnerabilitat i produeix l’aparició de pors i incerteses, circumstàncies que poden generar diversos graus d’estrès i malestar emocional. En aquest sentit, els hospitals, cada vegada més sovint, impulsen polítiques d’humanització amb models d’atenció integral que vetllen pel benestar emocional dels pacients i que van més enllà del tractament mèdic.

    Una d’aquestes estratègies per millorar la qualitat de vida dels pacients de càncer és l’artteràpia. L’artteràpia és una disciplina que proposa un espai de trobada amb un mateix, on poder dialogar amb diferents llenguatges artístics, amb la finalitat de facilitar al pacient un canal de comunicació i d’expressió de les seves emocions. Ja sigui a través de la pintura, la ceràmica, l’escriptura o la música, el pacient pot connectar amb emocions que potser no ha sigut capaç d’expressar verbalment.

    «El diagnòstic de càncer representa un abans i un després en la vida del pacient. De cop i volta, tot canvia, i s’enfronten a una malaltia que porta acompanyat l’estigma de la mort. En aquest moment, necessiten ressituar la seva vida. L’artteràpia dona peu a treballar aspectes emocionals o vivencials a partir de les arts plàstiques o altres manifestacions artístiques i és una eina que pot ser molt potent i beneficiosa pels pacients durant tot el procés oncològic», considera la Dra Begoña Mellado, oncòloga de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Un estudi multicèntric

    L’Hospital Clínic fa anys que ofereix als seus pacients aquest tipus de teràpia i, des de l’any passat, participa, juntament amb altres hospitals, a ATANDEC, un estudi multicèntric impulsat amb l’objectiu d’avaluar si l’artteràpia és una intervenció efectiva per ajudar les persones amb càncer a disminuir els nivells d’ansietat i depressió, així com millorar la seva qualitat de vida. L’estudi està impulsat per la Fundació Nous Cims i, a banda del Clínic, compta amb la participació d’altres centres com la Fundació Kālida Sant Pau, la Fundació Althaia, el Consorci Sanitari de Terrassa i tres centres de l’Institut Català d’Oncologia (l’Institut ICO Hospitalet, ICO Badalona i ICO Girona).

    Iolanda Pujol, artterapeuta i coordinadora de l’estudi, explica que l’artteràpia és un «acompanyament molt respectuós i lliure que proposa al pacient identificar, a través de diversos materials i expressions artístiques, allò que li està passant en aquell moment». «És un espai de recerca i d’investigació on els pacients exploren la seva capacitat creadora i fan un recorregut personal per les seves vivències», afegeix.

    La mostra de pacients que participa en l’estudi està dividida en dos grups: un grup format per usuaris que reben l’atenció habitual prevista al seguiment de les persones amb càncer, i que se’ls oferirà participar en els tallers un cop finalitzin la seva col·laboració; i un grup que participa en les dotze sessions d’artteràpia guiades per especialistes. D’aquesta manera, es poden analitzar els resultats de cada grup d’usuaris i valorar l’efectivitat d’aquesta teràpia.

    Les sessions d’artteràpia estan dividides en tres etapes. Es comença per un primer contacte, en què es parla de les inquietuds dels participants. A continuació, es duu a terme una proposta encaminada a la producció artística, ja siguin arts plàstiques, expressió escrita, música, expressió corporal o teatralització. La darrera part de la sessió es dedica a la reflexió, en la qual es posen en comú les vivències que s’han experimentat, posant paraules, dialogant amb l’artterapeuta i trobant nous significats a les emocions sentides.

    Una experiència compartida

    Víctor Duran és un dels 432 pacients de càncer de tot Catalunya que ha participat en aquest estudi. Va ser diagnosticat de càncer de pròstata a finals del 2017 i, malgrat que després d’un tractament de radioteràpia aparentment estava curat, a finals del 2020, en un dels controls rutinaris, li van detectar metàstasi al pulmó. «Quan em van donar la notícia, va ser molt dur. Fins llavors el tractament havia anat bé, fins i tot m’havia reincorporat a la feina. Tenia seqüeles de la radioteràpia, però estava bé. Però quan em van dir que havia fet metàstasi pulmonar… les coses es veuen d’una altra manera», relata. Després d’un primer tractament de quimioteràpia, que no va funcionar, aquest mes de gener n’ha iniciat un altre.

    Davant aquest dur diagnòstic, en Víctor va acudir a la Fundació Kālida, un centre de suport per a persones amb càncer situat al recinte de l’Hospital de la Sant Creu i Sant Pau. «Vaig pensar que m’aniria bé tenir contacte amb altres pacients i comptar amb un suport extern que millorés la meva situació anímica per tal d’afrontar millor la meva malaltia», diu.

    Després de fer ús de diversos serveis de la Fundació, va decidir participar en les sessions d’artteràpia que ofereix l’entitat. «Al principi no sabia ben bé on em ficava, però ha sigut molt interessant. M’ha ajudat a estar millor anímicament. Quan estàs buscant una expressió artística i dels teus sentiments, estàs apartant del teu cap tota la problemàtica que comporta la malaltia, i això m’ha servit per evadir-me i desconnectar», explica. «A més -afegeix-, he pogut aprendre molt dels companys i companyes i he gaudit molt d’aquest acompanyament».

    La Fundació Kālida ofereix sessions puntuals d’artteràpia i, a més, el taller en format curs que dura tres mesos, amb un total de dotze sessions on hi participen grups d’entre sis i vuit persones. A causa de la pandèmia, s’ha passat al format online, per tal de minimitzar riscos en un col·lectiu que és especialment vulnerable davant la infecció per coronavirus.

    «El feedback que rebem dels pacients de càncer és molt positiu», explica Ana González, psicoòncologa de la Fundació. «És molt interessant que sigui en grup perquè, tot i que cadascú fa un treball individual, hi ha ressonàncies personals entre uns i altres. Gairebé totes les activitats que fem són grupals, ja que compartir l’espai amb altres pacients que estan passant pel mateix procés i reconèixer-se, els ajuda molt. Els fa normalitzar la seva situació i acceptar els seus sentiments», afirma.

  • Pressionats per l’excel·lència: la carrera de Medicina emmalalteix els seus estudiants

    Al voltant de 450 milions de persones arreu del món es veuen afectades per algun problema de salut mental que dificulta greument la seva vida. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que, l’any 2030, els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món. De fet, s’estima que una de cada quatre persones patirà algun tipus de trastorn mental almenys una vegada a la vida.

    Els futurs metges i metgesses no són aliens a aquesta realitat durant la seva etapa universitària. Moltes investigacions evidencien que l’exercici de la Medicina, així com d’altres professions sanitàries, s’associa -paradoxalment- a múltiples riscos per a la salut, com la tendència a patir burnout, ansietat o depressió. Un estudi impulsat pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), en el qual van participar més de 5.000 estudiants de 43 universitats espanyoles, revela que un 41% dels estudiants de Medicina presenten símptomes de depressió i un 11% idees suïcides. A més, entre el 20 i el 25% dels estudiants participants pateix habitualment ansietat.

    Una investigació anterior, publicada a la prestigiosa revista mèdica Journal of the American Medical Association (JAMA) el 2016, va concloure que un 27% dels estudiants de Medicina pateixen depressió o en tenen símptomes, i al voltant d’un 11% han tingut pensaments suïcides durant la seva etapa d’estudiants. En aquesta metanàlisi es van considerar prop de 200 estudis de 129.000 estudiants de Medicina de 47 països. Segons la investigació, els estudiants de Medicina són de dues a cinc vegades més propensos a tenir depressió que la població general.

    Així mateix, el 2012 la Fundació Galatea, una entitat creada pel Col·legi de Metges de Barcelona que ofereix suport psicològic als professionals sanitaris, va analitzar un 50% dels estudiants de quart curs de Medicina de Catalunya, trobant en un 47% d’aquests un risc de mala salut mental.

    El còctel està servit: autoexigència de sèrie i una carrera molt absorbent

    «Per accedir a la facultat de Medicina es necessita una nota de tall molt elevada i, per tant, es tracta d’estudiants acadèmicament molt potents, amb una gran disciplina i esforç, que neix ja en edats molt prematures. Però també amb una elevada autoexigència, que els causa estrès i angoixa», explica Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea.

    Estudiar Medicina es converteix, sovint, en un projecte familiar, i això també introdueix una pressió addicional a l’estudiant per complir les expectatives del que s’espera d’ell. «Veiem, especialment en nissagues de metges i metgesses, com de molt joves els estudiants ja tenen el propòsit d’estudiar Medicina i com això va marcant la trajectòria acadèmica de l’alumne, amb uns nivells d’exigència molt elevats», afegeix Calvo.

    L’elevada exigència de la mateixa carrera, juntament amb la pressió per l’excel·lència, augmenten el malestar emocional dels estudiants. El còctel està servit. «Els estudiants de Medicina són persones amb un nivell d’hiperresponsabilitat molt gran i, alhora, la carrera és molt exigent i requereix una intensitat d’estudi molt important. Aquesta interacció entre la manera de ser de la majoria dels alumnes i el que demanem a la carrera, provoca moltes vegades un gran malestar, que pot condicionar el desenvolupament d’una simptomatologia ansiosa i depressiva», assenyala Narcís Cardoner, psiquiatre del Parc Taulí i professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona.

    Fruit de la necessitat de cuidar la salut mental de qui ens cuidarà, cinc facultats de Medicina catalanes han posat en marxa un programa pilot per detectar problemes de salut mental a les aules de Medicina. Hi participen la Universitat Autònoma, la Rovira i Virgili, la Universitat de Barcelona, la Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic. Gràcies a un conveni amb el Departament de Salut i la Fundació Galatea, els estudiants que ho necessitin podran adreçar-se a aquesta entitat per rebre suport psicològic.

    «Plantegem fer screenings en els quals puguin participar els estudiants que vulguin per tal de poder identificar potencials casos de malestar emocional i oferir-los ajuda. La Fundació Galatea oferirà un abordatge específic adient a l’estudiant. Probablement, hi ha persones que es poden beneficiar d’estratègies més preventives i d’altres que poden requerir un tractament terapèutic més intensiu o fins i tot farmacològic», explica Cardoner, que és un dels coordinadors del programa. Alguns estudiants ja s’han acollit a aquest servei, que encara es troba en revisió per part de les diverses facultats participants. Més endavant, es pretén ampliar-ho a altres carreres de l’àmbit de ciències de la salut, com Infermeria o Psicologia.

    | Pol Rius

    Més eines de gestió emocional

    Segons la investigació impulsada pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), prop d’un 37% dels estudiants de Medicina tenen síndrome de burnout o «síndrome del treballador cremat», una xifra que augmenta al llarg dels anys de carrera fins a assolir un 45% l’últim curs.

    A causa de l’exigència del pla d’estudis, la vida externa a la carrera es veu molt minvada. «Aquesta exigència fa que els estudiants només es relacionin únicament o de forma predominant amb la gent de la mateixa carrera i que renunciïn a altres activitats», destaca Cardoner, professor de Psiquiatria a l’Autònoma, que explica que alguns estudiants acudeixen a ell a la recerca d’ajuda perquè se senten «desbordats i angoixats».

    Segons explica el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, buscar l’equilibri entre la necessitat d’invertir moltes hores en l’estudi i, a la vegada, tenir una xarxa d’amistats i un entorn relacional positiu és molt important per l’estabilitat emocional de l’alumne. En aquest sentit, Calvo destaca la importància d’introduir en el currículum de la carrera coneixements en matèria de gestió emocional i relacional. «Els estudis en ciències de la salut prioritzen molt tot el que són el coneixements tècnics, i l’aprenentatge més vinculat a les emocions i les habilitats comunicatives queda molt reduït», sosté el director de la Fundació Galatea.

    I és que aquestes habilitats, segons Calvo, són essencials en la condició mèdica: «Es tracta d’una professió relacional, s’estableix un vincle i una confiança amb el pacient que influeix, fins i tot, en l’eficàcia del tractament. El mateix metge és un instrument de cures. Quan un metge explora, quan mira als ulls al pacient, quan té un determinat to de veu… tot això té molt de poder, i els estudiants han de ser-ne conscients», remarca.

    Per aquest motiu, un dels objectius del programa és proporcionar als estudiants formació a través de tallers, xerrades i assignatures sobre autoconeixement i maneig de l’estrès i del malestar emocional. «Facilitar-los-hi eines és importantíssim. Moltes vegades, formar i proporcionar informació és la millor estratègia preventiva perquè no es desenvolupi un problema de salut mental. No hem d’oblidar que parlem de joves d’entre 18 i 24 anys, que és la franja d’edat en què apareixen la majoria dels trastorns de salut mental», conclou Cardoner.

  • Meritxell Sánchez-Amat: «Cal reivindicar l’atenció primària, perquè sense ella no hi ha sanitat pública»

    La pandèmia de la Covid-19 ha capgirat les maneres de treballar a l’atenció primària i, sobretot durant els pics de contagis, el primer nivell assistencial ha viscut situacions molt complicades. I és que l’atenció primària és un àmbit que fa anys que viu una situació crítica a causa de les retallades i la manca de personal, i la crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació.

    Segons Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), una de les coses que crema a les professionals sanitàries de l’atenció primària és no poder fer bé la seva feina: «Sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet… El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades», explica. «Això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així», afegeix.

    Quina és la situació actual a l’atenció primària? Com l’esteu vivint?

    Ara comencem a notar que estan baixant els casos. És veritat que les mesures que s’han pres per disminuir la burocràcia, tot i ser insuficients, estan ajudant una mica a disminuir la pressió als CAP. No obstant això, tenim una part del personal que és positiu i això dificulta l’organització dels equips. Són moments difícils.

    Seria un bon moment per replantejar el tema de la gestió de les baixes?

    Sí. De fet, abans de la pandèmia ja ens havíem pronunciat a favor de les baixes autodeclarades. Té sentit que hi hagi una visita quan es requereix atenció mèdica, però quan és una atenció burocràtica perd tot el sentit. Hi ha, per exemple, quadres lleus de gastroenteritis o quadres respiratoris, amb febre o no, que el que necessiten és repòs domiciliari. Fer sortir a la gent per anar a buscar un paper al CAP és contraproduent, per la persona malalta i perquè es gasten recursos que no estan justificats mèdicament. La burocràcia treu temps per l’atenció als pacients i, per tant, les baixes autodeclarades serien una mesura de descongestió immediata, i no només en pandèmia. El problema és que les empreses demanen la baixa des del dia zero i es converteix en urgència una qüestió burocràtica. No té sentit. Més enllà d’això, la reflexió és que s’està utilitzant el sistema sanitari, l’atenció primària, per fer d’obstacle perquè la gent agafi la baixa. Hi ha un problema de confiança entre empresaris i treballadors.

    Amb la pandèmia ha canviat molt la vostra manera de treballar a l’atenció primària i heu assumit tasques derivades que abans no fèieu. S’ha ressentit l’atenció a la patologia crònica?

    L’atenció primària és molt heterogènia i arreu del territori català hi ha situacions diferents. Hi ha equips que, per les característiques d’edat i composició del personal, han tingut més dificultats per tirar endavant tota la feina, Covid i no Covid, però a partir de la quarta onada jo crec que ja es va recuperar bastant l’atenció no Covid a tot arreu. Ara bé, quan ve un pic de contagis, en molts llocs l’atenció a la patologia crònica es paralitza o es redueix molt. No a tot arreu. Però sí, és evident que ha sigut un dels problemes.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans. Què en pensa d’això?

    Això reflecteix la incomprensió de l’administració respecte del que és l’atenció primària. Al principi de la pandèmia no només consultoris petits sinó centres d’atenció primària van tancar: a l’Hospitalet, segona ciutat més poblada de Catalunya, es van tancar alguns centres i a Barcelona també es va voler fer, però va haver-hi resistència. Aquest fet reflecteix una falta de confiança en l’atenció primària. I no només pel fet que es tanquessin consultoris i centres, sinó pel fet que es planifiqués la vacunació als anomenats vacunòdroms. A la pràctica, la majoria de la vacunació s’ha fet als centres d’atenció primària, però, un cop més, perquè la primària ha estat reclamant fer aquesta feina. Inicialment, es volia fer la vacunació més en centres de vacunació massiva. S’ha perdut l’oportunitat de bolcar recursos en l’atenció primària. I jo em pregunto: realment el CatSalut aposta per l’atenció primària? Perquè els fets ho desmenteixen.

    Es continua tenint, doncs, una visió massa hospitalocèntrica?

    En general, sí. Quan hi ha alguna cosa que se suposa que no acaba de funcionar, en lloc de reforçar la nostra xarxa d’atenció primària, que és molt bona, es creen dispositius, noves unitats i es reforcen altres nivells, en lloc de fer-ho a l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. L’atenció primària fa atenció domiciliària, està dins de les seves funcions, però s’estan destinant recursos a fer unitats hospitalàries d’atenció domiciliària. Això és duplicar recursos i és d’una ineficiència important, ja que es podria fer perfectament des de la primària. A vegades, només és qüestió de dotar la primària dels recursos i eines que es necessiten pel tractament. Tot això ens fa pensar que no es creu en l’atenció primària.

    S’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal.

    Fa gairebé dos anys que convivim amb el coronavirus. Què és el que hauria d’haver canviat a la primària i no ho ha fet? S’ha reforçat prou amb més professionals?

    Hi ha hagut una inversió insuficient en si mateixa i insuficient en comparació amb la inversió que s’ha fet en altres nivells assistencials. Sí que és cert que s’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal, com també passa moltes vegades a l’atenció hospitalària pública. Primer de tot, cal oferir contractes llargs i amb bones condicions, ja que encara ara s’estan fent a l’atenció primària contractes, a infermeres sobretot, però també a metgesses, de pocs mesos. Però cal fer una aposta molt més valenta, i això té molt a veure amb el fet que metgesses i infermeres puguin fer de metgesses i infermeres, i no de secretàries del sistema, que treballen fent feina burocràtica. Poder facilitar que es pugui compaginar la feina assistencial amb docència i amb recerca, per exemple, faria més atractiva l’atenció primària.

    Des de les institucions es repeteix molt el mantra «no es troben professionals».

    Això se soluciona canviant les condicions laborals en les quals treballem i fidelitzant el personal que tenim. Trobem a faltar un pla de recuperació de personal per atreure metgesses i infermeres a l’atenció primària. En l’àmbit hospitalari s’han ofert contractes d’infermeria de dos anys, el que ha fet que moltes infermeres de primària se n’hagin anat cap als hospitals, perquè allà tenen una continuïtat que no tenen a la primària. El problema no és només una qüestió de sou, malgrat que els sous a Catalunya són més baixos que a la resta de l’Estat. La gent no pensaria a marxar si aquí pogués treballar bé. Una de les coses que ens crema a les professionals sanitàries és no poder fer bé la nostra feina, sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet. Això és el que desgasta més, més que una nòmina determinada a finals de mes. El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.

    Durant la pandèmia ha quedat demostrat que l’atenció primària té una capacitat d’adaptació molt gran i que totes les tasques que s’han demanat de més, s’han fet i molt bé. Tanmateix, durant alguns moments de la pandèmia la primària s’ha desbordat, i això també té un impacte en la salut mental de les professionals.

    Sí, té un impacte en la salut mental de les professionals i també de la població en general. La primària és molt adaptable, en bona part, per la capacitat de treball de les professionals, però mantenir aquest esforç al llarg del temps és esgotador. El retorn que tenim dels pacients ens anima. Sí que és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut moments de crisi entre professionals i pacients, però jo crec que hem d’anar de la mà: estem en el mateix vaixell i hem de remar plegades. Som vasos comunicants, perquè si nosaltres estem saturades això també acaba repercutint a la població. Jo tinc la sensació que la població ens ha fet costat, tot i que hi ha excepcions, és clar. La meva vivència a la consulta és que, encara ara, quan truques a algun pacient o el visites a la consulta et pregunta com estàs vivint la situació de la pandèmia i valora la teva feina.

    El que crema és estar crònicament esgotat i preocupat. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Tenir una metgessa i infermera de família al llarg dels anys redueix la mortalitat i millora la salut de les persones. De fet, un estudi demostra que tenint la mateixa metgessa durant 15 anys es redueix la mortalitat en un 25%. La feina a l’atenció primària és molt satisfactòria. El vincle que es crea amb els pacients és molt enriquidor pel professional. Per tant, la longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.

    Les professionals de l’atenció primària potser no brillem tant, perquè la nostra és una tasca de cures i, com a tal, és menys visible i valorada, però, a la pràctica, aporta moltíssima salut. Durant la pandèmia jo no he sentit que la gent es queixés en l’accés de les visites a consultes externes hospitalàries, tot i que s’han anul·lat i no s’està donant el servei d’abans; en canvi, sí que hem sentit molta gent que es queixa de l’atenció primària. Per què? Perquè l’atenció primària és molt important. Fa una feina de formigueta, una feina silenciosa, una feina que quan és ben feta no es nota, però que quan no es pot fer com hauria de ser, es troba a faltar molt. L’atenció primària, fins ara, estava treballant i resolent moltes coses, i ara que té dificultats per fer-ho tot es nota. Però, malgrat les dificultats que tenim al dia a dia, continuem fent una feina molt valuosa: continuem anant als domicilis, continuem acompanyant a final de vida, continuem atenent el malestar emocional creixent de la població, continuem atenent la patologia crònica, continuem diagnosticant… La primària és molt adaptable a les circumstàncies i cada euro que s’inverteix en atenció primària té un retorn molt elevat. La pregunta, doncs, és perquè no s’inverteix prou en atenció primària.

    Els professionals de l’atenció primària estan desmobilitzats?

    El nostre col·lectiu, en general, costa de mobilitzar i, després de tot l’esforç que va suposar la vaga de l’atenció primària del 2018 i veure que no hi ha hagut un canvi substancial, ha vingut la pandèmia i ens ha agafat cansades, decebudes i, moltes vegades, enfadades. En aquesta situació, mobilitzar és difícil. Ara que estem en plena sisena onada és impossible plantejar accions, però més endavant sí que s’ha de fer. El que hem de començar a plantejar-nos, més que potser grans mobilitzacions, és qüestionar i deixar de fer coses que se’ns demanin i que no tinguin sentit. Això potser no tindrà una repercussió mediàtica tan gran, però internament pot tenir conseqüències. Per exemple, pel que fa al tema de les baixes, fer-les al final de la consulta, quan s’hagi acabat la feina que considerem que és essencial. Seria una manera de ser fidels a la nostra feina i a la nostra població.

    La longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.

    Recentment, el Comitè de Redacció d’Actualizació en Medicina de Família, va publicar una editorial que defensava la tesi de «deixar de fer per poder fer», i que ja no té sentit estar testant i rastrejant contactes de persones sanes amb símptomes menors i que s’ha de deixar espai a les malalties cròniques, a la prevenció i a tot això que forma part de l’essència de l’atenció primària. En la mateixa línia, el Departament de Salut preveu eliminar quarantenes obligatòries i el rastreig de contactes per Covid a l’abril. Què en pensa?

    Aquesta editorial va ser molt ben rebuda entre els professionals de l’atenció primària. A diferència d’altres onades, en aquesta sisena onada ens hem trobat que la feina que fèiem potser no estava aportant allò que calia. En altres onades, vèiem molts casos lleus, però també vèiem casos més greus. En aquesta, estem invertint moltíssims esforços en persones asimptomàtiques o amb símptomes molt lleus i deixant de fer altres coses, i això ha fet que hi hagués un qüestionament de la feina que estàvem fent. Des del FoCAP també vam publicar un article en la mateixa línia. Jo crec que el que té valor és que metgesses i infermeres de família, des del coneixement de la nostra feina i del que fem dia a dia, estem explicant a polítics i a altres professionals de la sanitat la nostra situació i fem una crida a replantejar la nostra feina. El que abans potser tenia sentit, ara deixa de tenir-ne, i crec que és molt valuós que hi hagi veus valentes que posin aquests temes sobre la taula.

    Després es pot discutir si la relaxació de les mesures ha de ser ara o més endavant, però és una manera de dir: «Escolteu, els que estem a peu de carrer treballant, si bé no som especialistes en salut pública, sí que som especialistes en la nostra feina i sabem que estem deixant de fer altres activitats molt importants». Jo crec que aquesta sisena onada ha marcat un punt d’inflexió. Hem de tenir present que, a part de la Covid, la resta continua existint. El que ha sigut curiós d’aquest editorial, que ha anat més enllà de la primària, és com des d’altres nivells assistencials el que s’ha fet, en consonància amb la consideració que es té de l’atenció primària a la nostra societat, ha sigut treure valor a què es diu a l’editorial pel fet que ve de metges de família, que no som experts en virus ni en epidèmies. Nosaltres som experts en la nostra feina i el que nosaltres fem a la primària no ho coneix altra gent. Hem de reivindicar la importància i el valor què nosaltres aportem al sistema sanitari. Cal canviar la concepció que la societat té de l’atenció primària, donar-li valor i reivindicar-la, perquè sense la primària no és possible la sanitat pública.

  • Les vacunes contra la Covid s’associen amb un allargament del cicle menstrual, segons un estudi

    Des de l’inici de la campanya de vacunació contra la Covid, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats i endarreriments en l’arribada de la regla.

    Ara, una investigació recent impulsada pels Instituts Nacionals de Salut Estatunidencs (NIH) conclou que la vacunació contra la Covid sí que té un impacte en el cicle menstrual, tot i que molt limitat. Concretament, segons els resultats de l’estudi, una dosi de la vacuna pot allargar, de mitjana, en un dia el cicle menstrual (el temps que transcorre entre sagnats). Els experts consideren, però, que la diferència no és clínicament significativa i que no hauria de causar preocupació. Els resultats de l’estudi s’han publicat a la revista Obstetrics & Gynecology.

    A la investigació van participar un total de 3.959 dones, 2.403 de les quals estaven vacunades. Per a dur a terme el seguiment dels seus cicles, els investigadors van utilitzar l’aplicació «Natural Cycles», on les participants recollien dades sobre la seva temperatura i cicles menstruals. En total, es van estudiar tres cicles menstruals, inclosos també el cicle o cicles en què se’ls va administrar la vacuna.

    Segons els resultats de la investigació, es produeix una major variació en el cicle menstrual en aquelles dones que han rebut les dues dosis d’una vacuna d’ARN missatger -és a dir, Pfizer/BioNTech o Moderna- dins un mateix cicle. En aquests casos, s’ha observat un allargament del cicle de dos dies de mitjana. Durant la investigació no es va observar cap canvi significatiu en el cicle menstrual de dones no vacunades, de manera que els experts descarten que els resultats de l’estudi s’expliquin per «l’estrès pandèmic generalitzat».

    «Les vacunes d’ARNm creen una forta resposta immune o estressant, que podria afectar temporalment l’eix hipotalàmic-pituïtari-ovàric si s’arriba a sincronitzar. Les nostres troballes en els individus que van rebre dues dosis en un sol cicle recolzen aquesta hipòtesi», descriuen els investigadors en l’informe. Els experts admeten que, encara que els resultats de la investigació suggereixen que els individus que reben dues dosis en un sol cicle tornen ràpidament a la durada del cicle de referència, les dades encara no inclouen suficients cicles posteriors sense vacuna per investigar-ho completament per a tota la cohort vacunada.

    La preocupació per una possible associació entre les vacunes contra la Covid i l’alteració dels cicles menstruals pot portar a dubtar sobre la vacunació. Lamentablement, els assaigs clínics de les vacunes actuals contra el Covid-19 no van recollir els resultats del cicle menstrual després de la vacuna i, actualment, segueixen sent poques les evidències al respecte. Aquest fet posa de manifest, una vegada més, la necessitat d’investigar amb perspectiva de gènere en la medicina.

  • Augmenten els casos i morts per malària a conseqüència de la pandèmia de la Covid

    La malària o paludisme és una malaltia febril aguda provocada per paràsits del gènere Plasmodium que es propaguen a les persones a través de la picada de mosquits femella del gènere Anopheles infectats. Es calcula que el 2019 hi havia 229 milions de casos de malària arreu del món.

    El darrer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la malària al món analitza l’abast dels danys causats per la pandèmia de Covid-19 a la resposta mundial per fer front a la malària. Les conclusions no són favorables: l’OMS estima que l’any 2020 hi va haver 241 milions de casos i 627.000 morts per paludisme, el que representa que el 2020 va haver-hi uns 14 milions de casos més en comparació amb el 2019, i 69.000 morts més.

    Segons l’OMS, aproximadament dos terços de les morts addicionals per aquesta malaltia al llarg del 2020 -uns 47.000- van estar directament relacionades amb les interrupcions en la provisió de prevenció, diagnòstic i tractament del paludisme durant la pandèmia de la Covid-19. Tot i això, segons el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, la situació podria haver estat molt pitjor si no fos pels esforços dels països on la malària és endèmica per tal de mantenir els serveis assistencials. De fet, l’abril del 2020, durant els primers mesos de la pandèmia de la Covid-19, l’anàlisi de l’OMS havia previst que les morts per malària es duplicarien durant aquell any si es produïa el pitjor escenari d’interrupció dels serveis de prevenció, diagnòstic i tractament.

    Abans de la crisi sanitària, però, ja hi havia indicis que la lluita mundial contra el paludisme s’estava estancant. «Fins i tot abans de la pandèmia, el progrés mundial contra la malària s’havia estabilitzat, i els països amb una càrrega alta de la malaltia estaven perdent terreny», exposa el director general de l’OMS a la presentació de l’informe.

    El 96% dels casos de malària a escala mundial el 2020 es va concentrar en 29 països africans, i només en sis d’ells -Nigèria (27%), la República Democràtica del Congo (12%), Uganda (5%), Moçambic (4%), Angola (3,4%) i Burkina Faso (3,4%)- es van presentar ja al voltant del 55% de tots els casos arreu del món. Entre 2000 i 2019, la incidència de casos a la regió africana de l’OMS es va reduir de 368 a 222 per 1000 habitants en risc, però va augmentar a 232 el 2020, principalment a causa de les interrupcions dels serveis durant la pandèmia de la Covid-19.

    «La situació actual és especialment precària. Si l’acció no s’accelera, correm el risc de veure un ressorgiment immediat de la malaltia, especialment a l’Àfrica. Com s’indica a l’informe, això és degut a una convergència d’amenaces -que van des dels brots de Covid-19 i Ebola fins a les inundacions i altres emergències humanitàries- que han provocat interrupcions en els serveis de malària a diversos països africans amb alta càrrega», descriu Tedros Adhanom Ghebreyesus.

    Tot i els desafiaments que ha implicat la Covid-19, també s’han vist tendències positives aquests últims dos anys. Així, per exemple, el 2020 va haver-hi un augment en el nombre de nens que van rebre medicaments preventius contra la malària, uns 11,8 milions més que el 2019. A més, diversos països, com la Xina i El Salvador, van ser certificats per l’OMS com a lliures de malària, i 25 països més estan en vies d’acabar amb la transmissió de la malària per al 2025.

    Per altra banda, dels 31 països que tenien previstes campanyes de mosquiters tractats amb insecticida (MTI) el 2020, 18 (un 58%) van completar les campanyes a finals del 2020. El 72% dels mosquiters tractats amb insecticida previstos a la campanya es van distribuir a finals d’aquell mateix any.

    /iStock

    Una malaltia prevenible i curable

    Els primers símptomes de la malària, com la febre, les cefalees i els calfreds, solen aparèixer als 10 o 15 dies des de la picada del mosquit infectant i poden ser lleus i, per tant, difícils de reconèixer com a propis del paludisme. Si no es tracta, aquesta malaltia pot degenerar fins a manifestar-se de manera greu i produir la mort de la persona infectada.

    Alguns grups de població corren un risc més elevat que altres de contraure la malaltia i presentar quadres greus, com són els lactants, els nens menors de cinc anys, les embarassades i els pacients amb VIH/sida. Sortosament, en els darrers 20 anys, l’accés ampliat a les eines i estratègies de prevenció del paludisme, incloses les mesures de control de vectors -com els mosquiters tractats amb insecticida- i l’ús de medicaments antipalúdics preventius, han tingut un gran efecte en la reducció de la càrrega mundial de la malaltia. Per prevenir les infeccions per paludisme s’utilitza un tractament quimioprofilàctic basat en medicaments.

    Des de l’octubre del 2021, a més, l’OMS recomana per primer cop l’ampli ús de la nova vacuna antipalúdica RTS,S en nens que viuen en regions amb transmissió moderada i alta de la malaltia. Aquesta primera vacuna contra la malària recomanada per l’OMS, que té l’efecte d’induir la immunitat humana, actua de manera diferent i sinèrgica a altres intervencions de prevenció del paludisme.

    Les dades de les experiències pilot iniciades el mes de gener de 2021 i que es van fer a Kènia, Ghana i Malawi, van demostrar que la nova vacuna té un perfil de seguretat favorable, redueix significativament la incidència de la malària i la forma greu i mortal de la malaltia en els més petits i es pot administrar eficaçment en entorns de vacunació infantil reals, fins i tot durant una pandèmia com la de la Covid-19. «Si s’introdueix de forma generalitzada i urgent, la vacuna RTS,S podria salvar la vida de desenes de milers de nens cada any. Tot i això, seguim necessitant noves eines per acabar amb la malària, i més inversió en investigació i desenvolupament», destaca Tedros Adhanom Ghebreyesus a l’informe de l’OMS.

    Un cop declarada la malaltia, la millor opció terapèutica disponible per al paludisme és el tractament combinat basat en l’artemisinina (TCA). L’objectiu principal del tractament és aconseguir l’eliminació ràpida i completa dels paràsits del torrent sanguini del pacient per tal d’evitar que un cas de paludisme derivi en una malaltia greu o la mort.

    Les fites mundials

    Les fites del 2020 de l’estratègia mundial contra la malària de l’OMS no s’han complert, i, tal com indica el director general de l’OMS, «sense una acció immediata i dràstica, no s’assoliran els objectius del 2030″. De fet, des del 2015, el punt de referència de l’estratègia mundial de l’OMS contra la malària, 24 països han registrat augments de mortalitat per malària.

    Davant això, els experts de l’OMS consideren urgent mobilitzar recursos addicionals per fer front a aquesta malaltia. Segons l’Organització, els aproximadament 3.300 milions de dòlars gastats en la lluita contra la malària el 2020 haurien de triplicar-se amb escreix els pròxims 10 anys per aplicar amb èxit l’estratègia mundial. «La malària ha afligit la humanitat durant mil·lennis. Ara tenim les eines i l’estratègia per salvar moltes vides i amb noves eines per començar a somiar amb un món lliure de malària», expressa el director general de l’OMS.

    L’Estratègia Tècnica Mundial contra la Malària 2016-2030 és un marc tècnic per a tots aquells països on el paludisme és endèmic. L’estratègia estableix diverses metes a escala mundial: reduir la incidència i la mortalitat per malària almenys en un 90% per al 2030, eliminar la malaltia en almenys 35 països per al 2030 i impedir-ne la reaparició als països on s’ha certificat la seva absència.