Just Deploy It!

Autor: Gonzalo Casino

  • Desconfiança i desafecció

    La confiança en els mitjans de comunicació s’està ensorrant. Als Estats Units, el país que marca el pas en tantes qüestions relacionades amb la informació mediàtica, el percentatge de persones que confia molt o força en els mitjans ha anat caient en l’últim mig segle alhora que creixia el dels que no hi confien en absolut, fins que aquests últims van acabar superant els primers el 2022 i, de nou, el 2023 (39% davant del 32%), segons dades de Gallup.

    El problema de la pèrdua de confiança en els mitjans no és exclusiu dels Estats Units. El Digital News Report (DNR) del 2023, l’informe anual de l’Institut Reuters i la Universitat d’Oxford, confirma la desconfiança creixent en les notícies a nivell global. Aquest informe, basat en una enquesta de YouGov amb més de 93.000 entrevistes fetes en 46 països diferents, assenyala que, de mitjana, amb prou feines un 40% de la població confia en la majoria de les notícies la major part del temps, amb diferències entre països que van des del 69% de Finlàndia al 19% de Grècia.

    En conjunt, el consum de notícies als mitjans tradicionals, com la premsa i la televisió, segueix també disminuint en la majoria dels països analitzats al DNR del 2023. A més, aquest descens no es compensa amb l’augment del consum de notícies digitals i a través de les xarxes socials. Salvant l’interès excepcional suscitat per la pandèmia, menys de la meitat (48%) dels enquestats als 46 països van dir que estaven extremadament o molt interessats en les notícies, quan el 2017 ho estava el 63%. A Espanya, en els darrers sis anys, es va passar del 55% al ​​33%, i a l’Argentina, del 77% al 43%.

    El públic no només llegeix menys notícies i amb menys interès que en el passat, sinó que també les evita. Segons el darrer DNR, el 36% de la població procura evitar totes les fonts de notícies o bé tracta de limitar-ne el consum a certs moments o temes. No és fàcil precisar quan es va iniciar aquesta desafecció, però podem identificar una fita en l’article Les notícies són dolentes per a tu, i deixar de llegir-les et farà més feliç, publicat el 2013 a The Guardian per Rolf Dobelli. El 2019, aquest escriptor i editor suís va desenvolupar els seus arguments al llibre Stop reading the news, on adduïa diverses raons per evitar el rum-rum notíciós, entre elles la distorsió de la realitat, l’addicció i la pèrdua de temps que provoca.

    La qüestió és per què evitem les notícies. Una anàlisi recent, publicada a la revista El Profesional de la Información, ha intentat respondre aquesta pregunta a partir d’una enquesta realitzada a Espanya el 2022. I la primera raó que esgrimeixen els entrevistats és perquè no confien en els mitjans, especialment en els digitals (més de la meitat no hi confia). Altres raons de pes són la sobrecàrrega o la fatiga informativa i el fet que s’hagi de pagar per les notícies.

    El fenomen de la desafecció per les notícies és lluny de ser ben entès. Però si les generacions més joves ja presten més atenció i credibilitat als influencers que als periodistes, com indica el DNR del 2023, els mitjans de comunicació i els mateixos periodistes tenen un problema. Tampoc no sabem fins a quin punt la desafecció afecta les notícies de ciència. Tot i que potser aquí les coses podrien ser diferents, tenint en compte el prestigi social de què gaudeixen els científics i que bona part d’aquestes notícies són positives i tenen un tractament periodístic més profund. Ja ho veurem.

  • Infàncies trencades

    Fins fa tot just un parell de segles, pràcticament un de cada dos infants moria abans d’assolir la pubertat i poder-se reproduir, una proporció molt similar a la d’altres espècies de primats. Aquesta tragèdia universal s’ha suportat amb resignació durant mil·lennis, sense que el coneixement humà ni la medicina hagin estat capaços de posar-hi remei.

    A totes les èpoques, en civilitzacions i països dels quals s’han pogut fer estimacions, la taxa de mortalitat dels menors de 15 anys ha rondat el 50%. A les societats de caçadors recol·lectors, un 49%; a l’Imperi romà, un 50%; al Japó medieval, un 48%, i a l’Europa del segle XVIII, un 40% a Suècia, un 45% a França i un 50% a Baviera (Alemanya), segons dades reunides i resumides gràficament per Our Word in Data (OWID). Tot i l’elevat nombre de fills per parella, aquesta enorme pressió evolutiva ha estat una de les raons del lent creixement de la població humana, fins que es va començar a disparar pels vols del 1950.

    Una anàlisi de la mortalitat infantil i juvenil de 20 societats de caçadors recol·lectors i de 43 societats històriques, publicada a Evolution and Human Behavior, mostra que el 27% dels lactants no aconseguia superar el seu primer any de vida, mentre que el 47,5 % dels infants no sobrevivia fins a la pubertat. Aquestes taxes de mortalitat infantil, segons destaquen els autors d’aquest estudi, han estat molt similars a les dels micos del Vell Món, i fins i tot superiors a les dels orangutans i bonobos, i possiblement superiors a les de goril·les i ximpanzés.

    El 1950, la taxa de mortalitat infantil global era encara del 27%. Però des de llavors el progrés ha estat molt important. El 2020 havia baixat fins al 4%, tot i que amb sensibles diferències entre països. Al grup que tenia millors taxes, com ara el Japó, Finlàndia o Noruega, la mortalitat infantil arribava al 0,3%, mentre que en alguns països africans superava el 10%, segons dades d’OWID. A Espanya, era del 0,4% i a l’Argentina, del 0,8%.

    Com passa amb molts indicadors de salut i benestar, el progrés global ha estat enorme des de mitjans del segle XX. A més a més, la millora no s’ha aturat. On avui hi ha els països amb pitjors indicadors és on hi havia els països més avançats fa només unes poques dècades. Fins fa ben poc, pràcticament tots els pares veien morir algun dels seus fills, però aquesta circumstància ja és molt minoritària a nivell global. Amb tot, actualment uns sis milions d’infants moren abans dels 15 anys, més o menys uns 16.000 cada dia.

    Conèixer les causes necessàries d’aquest peatge de mortalitat és de gran ajuda per reduir-lo. Un primer pas necessari ha estat la definició precisa dels períodes clau de la infància amb finalitats estadístiques, tot i que encara no els segueixen tots els països, com el de nounat (fins als 28 dies), el de bebè (fins a 1 any) o el de menors de 5 anys. Aquest darrer és molt utilitzat per entendre i poder reduir la mortalitat infantil. Dels 5 milions de morts anuals de menors de 5 anys, més de 2 milions es deuen a infeccions, cosa que suggereix que encara hi ha molt marge de millora amb aquestes malalties. També n’hi ha, per exemple, amb altres causes menors però rellevants: 570.000 morts per asfíxia i traumatismes; 237.000 per accidents i violència, i 97.000 per malnutrició.

    La bona notícia és que moltes d’aquestes morts es poden prevenir. Certament, com li agradava dir a l’epidemiòleg suec Hans Rosling, les coses estan malament, però han millorat i estan millor del que ens indueix a creure la nostra inclinació natural al dramatisme i el negativisme de les notícies.

  • Desordre i concert

    El concepte de biaix es pot il·lustrar amb la imatge d’una diana de tir en la qual diversos trets apareixen agrupats no al centre sinó en un lloc perifèric. Un biaix és, efectivament, una desviació, ja sigui en el tir o en el judici. Els anomenats biaixos cognitius serien, per tant, desviacions del judici humà a l’hora de prendre decisions, com si l’escopeta del raciocini estigués torta i produís sistemàticament dianes allunyades d’una decisió racional. El fet que els humans tinguem tendència a fallar el tir en la mateixa direcció que enjudiciar els fets apunta que l’escopeta ja ens ve torçada o esbiaixada de fàbrica.

    La identificació, fa mig segle, d’alguns biaixos cognitius per part dels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky va fer trontollar la idea que som éssers racionals quan pensem i prenem decisions. Mitjançant enginyosos experiments, van identificar biaixos com el de confirmació, la tendència general a donar crèdit a la informació que confirma les nostres creences i a descartar la que les contradiu. O el que van anomenar heurísitica de disponibilitat, la tendència a donar més pes a la informació que recordem més fàcilment, per ser més recent o impactant. O l’anomenada aversió a la pèrdua, un biaix que ens porta a donar més importància a les pèrdues que als guanys equivalents.

    A mesura que es coneixen millor els biaixos cognitius, més clar va quedant que aquestes maneres de pensar poden ser un problema a l’hora de gestionar informació complexa com la del món actual. Tanmateix, observats sota la llum de la teoria de l’evolució, potser la teoria científica més polivalent, aquests biaixos poden haver contribuït a la nostra supervivència com a espècie. Així, per exemple, l’aversió al risc i l’heurística de disponibilitat ens poden haver ajudat, respectivament, a evitar amenaces i prendre decisions ràpides i eficients en situacions crítiques.

    La llarga llista de biaixos cognitius que podem veure a la Viquipèdia permet entreveure alguns tipus de limitacions del nostre pensament ràpid. Els emprenedors John Manoogian III i Buster Benson han creat el Cognitive Bias Codex, un diagrama circular hipertextual que ordena 188 biaixos cognitius en quatre grans categories. La classificació, encara que no té consens o aval en la comunitat científica, agrupa els biaixos al voltant de quatre mancances: de memòria, d’informació, de significat i de temps.

    Com que la nostra memòria no pot emmagatzemar-ho tot, tendim a seleccionar els records de més càrrega emocional, a reduir els successos als elements clau i a descartar allò específic per generalitzar més fàcilment. Com que hi ha massa informació, prioritzem allò que crida l’atenció, el que és estrany, allò que és divertit, el que canvia, el que confirma les nostres creences i els defectes dels altres (veiem la palla a l’ull aliè abans que al propi). Davant de la manca de significat, tendim a trobar patrons i a crear històries explicatives, a omplir amb estereotips, a simplificar les dades i els números per manejar-los millor i a projectar cap al futur i al passat allò que pensem avui. I, com que necessitem actuar ràpid, preferim la informació senzilla a la complexa i allò que ens facilita preservar el nostre estatus i vinculació a un grup, i tendim a creure que el que fem és important.

    Sens dubte, el pensament humà és molt més complex, però tenir consciència dels biaixos del pensament ràpid i intuïtiu que ens ve de sèrie és un primer pas per no caure fàcilment a les seves xarxes. Potser el nostre cervell és una antigalla evolutiva, però tampoc sembla gaire raonable considerar irracionals tots aquests processos cognitius que ens han permès sobreviure. Amb tot, analitzar les coses amb deteniment, per intentar anar més enllà de la pura intuïció, ens ajuda a prendre millors decisions en molts casos. Pensar cansa, ja ho sabem, però és estimulant i serveix per a posar una mica de concert al desordre.

  • Proves invisibles: sobre l’omnipresent falta d’evidències per a elaborar coneixement empíric

    Proves invisibles: sobre l’omnipresent falta d’evidències per a elaborar coneixement empíric

    Per a contar una història explicativa no fan falta molts fets. Per contra, és més fàcil i eficaç elaborar-la amb uns pocs fets cridaners i un grapat de dades de situació per a sustentar-la. I, si ja tenim prefigurats els missatges finals, molt millor: basta seleccionar les dades més convenients perquè el relat es vagi armant amb la racionalitat del constructor d’un mosaic. El que compte és el resultat, sense importar les peces descartades perquè no encaixen i aquelles que no estan disponibles, però que haguessin pogut alterar la imatge final.

    Les històries de les civilitzacions, les nacions i els imperis són en bona part relats embastats amb fets i dades significatives per als qui les escriuen. Solen articular-se a partir de grans esdeveniments relacionats més amb la guerra que amb les vicissituds de la pau. No és rar, per tant, que les històries nacionals expliquin de manera diferent un mateix esdeveniment, perquè s’han escrit amb dades i significats diferents. No obstant això, si no es té bé present que les proves descartades o desconegudes podrien canviar el relat i el coneixement, tota pretensió d’objectivitat es fa miques.

    Considerar de manera explícita l’existència d’aquestes proves invisibles és fonamental per a produir coneixement mínimament fiable, ja sigui en la historiografia i les ciències socials com en les disciplines més experimentals. La història de les civilitzacions antigues és un exemple eloqüent de racionalització a partir de proves limitades. Només són conegudes aquelles de les quals han perviscut objectes o, millor, registres escrits. Però quantes civilitzacions va haver-hi abans dels sumeris de les quals no queda pedra sobre pedra? Quantes no van arribar a desenvolupar algun tipus d’escriptura i quantes sí que la van desenvolupar, però de les quals no tenim cap rastre? La mateixa història de les llengües i l’escriptura, que necessàriament es remunta més enllà de les llengües sumèries, acàdia, assíria i babilònia, és impossible de traçar per l’eloqüent falta de proves. Però bastaria descobrir un lloc arqueològic ben proveït per a poder reescriure aquesta història.

    En les ciències empíriques, totes elles basades en l’observació i solo algunes amb capacitat manifesta d’experimentació, l’existència de proves o evidències és el que permet confirmar hipòtesis i desenvolupar el coneixement. Sense tenir en compte aquestes proves invisibles, tot coneixement resulta esbiaixat. No obstant això, la consideració explícita de les proves invisibles és, en general insuficient. En biomedicina, per exemple, abunden les recerques que, després d’haver estat realitzades, mai van ser publicades i, per tant, romanen ocultes. A més, entre les publicades, hi ha una tendència a informar dels resultats favorables.

    El perill d’aquests biaixos és molt clar quan parlem d’intervencions de salut: la sobreestimació dels efectes favorables i la infraestimació dels efectes desfavorables. Com la dimensió de les proves invisibles (la part submergida de l’iceberg) és difícil de mesurar, sempre ens queda una ombra de dubte o punt d’incertesa sobre els efectes reals dels tractaments.

    La historiografia en general, i les històries nacionals en particular, són un àmbit del coneixement en el qual abunden les proves invisibles, en uns casos perquè s’han destruït o estan ocultes, en uns altres per simple descarti i selecció interessada de les més convenients per al relat, la qual cosa es diu biaix de selecció o cherry picking. Però els biaixos derivats d’ignorar les proves invisibles afecten en major o mesura a tots els àmbits del coneixement empíric. Per això, per a produir, digerir i aplicar coneixement fiable, cal ser molt escrupolosos i vigilants amb aquests biaixos. El problema és que la naturalesa humana és més procliu a elaborar relats explicatius que a quedar-se sense relat per falta de proves.

  • Temps de cientifisme

    Temps de cientifisme

    La ciència viu dies esplendorosos, d’una esplendor que mou l’adoració als seus nombrosos fidels i que casa molt malament amb la actitud científica genuïna. El prestigi de la ciència és fins i tot més gran entre els seus nous adeptes que entre els autèntics i més ferms científics. Mentre aquests últims són conscients de les grans limitacions del coneixement científic i de les dures exigències de la investigació rigorosa, la legió de seguidors ingenus confonen la ciència amb el cientificisme, creient que és ciència tot allò que tingui aparença de ser-ho.

    Aquest fenomen de mitificació i mistificació de la ciència té múltiples manifestacions. Cientificisme és, per exemple, creure que la ciència pot oferir i ofereix respostes a qüestions que se li escapen, com ara la predicció de crisis econòmiques o socials, o aspectes de l’experiència humana que no es poden mesurar fàcilment, en particular les experiències mentals. És creure ingènuament que un escàner pot llegir la ment o que les sofisticades imatges dinàmiques del cervell ens estan mostrant emocions i sentiments complexos, com l’amor o la lleialtat, i que això permet entendre’ls científicament. I, en general, és fer servir la ciència fora dels dominis en què els seus mètodes es poden aplicar amb garanties.

    El cientificisme és també moneda corrent a la mala ciència. Entre els cada cop més nombrosos estudis inservibles per defectuosos i intranscendents, abunda l’ús d’estimacions estadístiques i altres eines matemàtiques sense solta ni volta, de manera inapropiada o on no són necessàries, simplement per donar-los més aparença científica. La complexitat innecessària, que no aporta res més que soroll i pompositat, és una altra característica de l’actitud cientifista d’alguns autors que se les donen de científics sense ser-ho cabalment. Aquestes pràctiques, relacionades amb l’actual pressió per «publicar o perir» en l’àmbit acadèmic, acaben inflant la bombolla del cientificisme.

    Una altra nota reveladora del cientificisme és la manca de consideració de la incertesa dels resultats de moltes investigacions. Això es manifesta, per exemple, quan es donen per definitius resultats que procedeixen de pocs estudis, realitzats sense prou rigor i que a més poden ser contradictoris. La il·lusió de creure que aquests estudis aporten respostes satisfactòries, sobretot quan són qüestions complexes, és pròpia d’una mentalitat cientificista. Abunda en les ciències socials i en la investigació de qüestions sobre estils de vida i l’alimentació, que solen ser massa complexes i donen lloc a notables cops d’opinió, com el paper dels greixos i el sucre a la salut.

    Aquesta confiança ingènua en la ciència, que confon el coneixement científic amb la seva vestidura externa, està sent aprofitada per tota mena de mercaders i publicistes per vendre els seus productes o serveis. Tot el que soni a ciència es ven millor i ajuda que el cientificisme es vagi infiltrant i calant a la ciutadania, que es va fent una idea distorsionada del que és i no és ciència.

    Bona part d’aquestes manifestacions cientificistes tenen a veure amb la manca de comprensió de la ciència com un procés de reducció progressiva de la incertesa i com un tipus de coneixement amb uns límits estrets del que escapen moltes de les qüestions que ens interessaria conèixer. La ciència només pot oferir respostes per a unes poques preguntes i, a més, les seves respostes són probabilístiques i provisionals, encara que unes més que les altres.

    Tot i que el concepte de cientifisme s’ha associat generalment a un excés de purisme, menyspreant el coneixement de les humanitats i altres activitats, l’excés de relaxació en què gairebé tot s’hi val com a ciència no és sinó l’altra cara de la mateixa moneda. I amb aquesta moneda d’or fals del cientificisme és que estem comprant i venent massa coses en aquests temps.

  • Ajuts per decidir: sobre la presa de decisions a partir dels riscos de les intervencions de salut

    Ajuts per decidir: sobre la presa de decisions a partir dels riscos de les intervencions de salut

    L’evolució ha dotat els éssers vius de dispositius naturals per a la gestió de riscos. Tots els instints no són res més que mecanismes innats per sobreviure i satisfer les necessitats bàsiques. La fam, l’instint de fugida o lluita, els instints de reproducció i cura de la prole, i fins i tot els instints més socials, com el de pertinença a un grup, són patrons de comportament automàtics que ens ajuden a prendre bones decisions sense haver de fer cap càlcul de possibles beneficis i danys. El problema és que aquests mecanismes van ser posats a punt en un ambient natural molt diferent de l’actual i ofereixen limitacions als entorns complexos actuals. Els riscos a què ens enfrontem avui són molt més sofisticats, i les decisions que hem de prendre, molt més difícils.

    La salut és sens dubte un dels epicentres més importants en la gestió de riscos. Són moltes les decisions que afecten la nostra salut, des de l’elecció d’habitatge fins a sotmetre’s a una operació que ens pot salvar la vida. Unes són petites i quotidianes, com allò que mengem o deixem de menjar, i d’altres més singulars, com sotmetre’s a un tractament d’infertilitat; unes tenen efectes immediats i altres a molt llarg termini, com ara fumar o no fumar. Però totes o gairebé totes tenen la cara i la creu, els beneficis i els danys potencials, i per poder prendre bones decisions cal conèixer-los. Els professionals de la salut solen ser la principal font d’informació, encara que per a algunes intervencions complexes s’han desenvolupat, a més, «ajudes per prendre decisions» (decision aids).

    Les explicacions dels metges poden ser valuoses, però en general és complicat que transmetin de manera clara els previsibles efectes de totes les opcions, i sovint els pacients no recorden bé els missatges dels metges. Les decisions aids sobre tractaments i proves diagnòstiques, un format resumit i adaptat que sol combinar text, gràfics i números –i de vegades vídeos i continguts a la web– per clarificar els beneficis i danys, s’han revelat com a eines molt útils per prendre decisions quan cap opció sembla clarament millor. Els pacients que les usen se senten més ben informats i són més conscients del que els importa. A més, probablement tenen expectatives més precises dels efectes beneficiosos i perjudicials de les diferents opcions i participen més en la presa de decisions amb el professional sanitari. El problema és que aquests materials són escassos i és difícil elaborar-los i mantenir-los actualitzats.

    Però fins i tot en les condicions més favorables, l’usuari ha d’involucrar-se activament per conèixer-ne els riscos fent-se les preguntes adequades sobre qualsevol tractament. Quins són els beneficis? Quins són els perjudicis? Quines alternatives o opcions hi ha? Què és el que vull o quines són les meves preferències? I, una cosa també important: què passaria si no faig res? Aquestes preguntes clau es resumeixen a les sigles en anglès BRAIN (Benefits, Risks, Alternatives, what do I want and what if I do Nothing?). Però això no és tot: per valorar els riscos de les intervencions, cal considerar també en quines persones s’han estudiat (s’assemblen a mi?), amb quines altres intervencions s’han comparat, i si s’han analitzat els beneficis i els perjudicis que més preocupen l’usuari.

    Quan el benefici esperat és molt gran (salvar la vida amb una operació d’apendicitis, per exemple) i compensa qualsevol dany possible, és fàcil prendre una decisió. Tot i això, en la majoria dels casos els beneficis no són tan grans ni està tan clar el balanç entre danys i beneficis. L’opció de no fer res, la gran ignorada en aquests temps tan intervencionistes i oblidadissos que el primer és no fer mal, també és una alternativa que cal tenir present.

  • Opinions d’experts: sobre el secret dels bons especialistes i la seva capacitat comunicativa

    Els experts són necessaris per al funcionament d’una societat complexa i el desenvolupament de les seves activitats i coneixements més sofisticats. Com més ampli i complex és un camp, com és el cas de la ciència i la tecnologia, més nivells d’especialització té. En medicina, per exemple, no es limita a un òrgan, com l’ull o el cor, i així hi ha oftalmòlegs especialistes a la còrnia i la retina, i cardiòlegs especialitzats en diverses tècniques diagnòstiques o terapèutiques. Els especialistes es comuniquen entre si mitjançant un argot que pot ser incomprensible pels altres. Tanmateix, és tan necessària l’existència d’experts com la «traducció» del seu argot al llenguatge corrent perquè el seu coneixement pugui beneficiar la societat de manera més completa.

    La transferència del coneixement consisteix precisament a fer accessible el coneixement expert a persones que no ho són, però volen o necessiten saber. Es realitza en diferents àmbits i en molts nivells, perquè no és un procés lineal sinó multidimensional i continu. A la recerca biomèdica, es distingeixen dues grans etapes o tipus de transferència: la T1, que va des de la recerca a l’aplicació clínica, i la T2, que aplica el coneixement clínic a la presa de decisions, en bona part pels no experts.

    El repte d’explicar una informació tècnica com la mèdica en llenguatge clar requereix dedicació per conèixer alguna cosa i per saber explicar-ho. I tots dos aspectes van units, com suggereix el conegut mètode d’estudi Feynman, que rep el nom del físic i el premi Nobel Richard Feynman. Aquest mètode segueix cinc passos de forma iterativa: estudiar el tema o concepte, explicar-ho amb la intenció que una altra persona ho entengui, identificar els punts febles o llacunes, tornar a estudiar-lo per tenir una visió més profunda, millorar l’explicació usant un llenguatge clar i exemples, i repetir aquests cinc passos fins a millorar l’explicació.

    Així doncs, els grans experts, els que coneixen profundament el seu camp, haurien de tenir també la capacitat de posar-se al cap de qui no sap i ser bons divulgadors. O, dit altrament, un expert no ho és completament si no és capaç d’explicar el que sap a la gent corrent. I per complir bé aquesta tasca, és probable que encara calgui una altra habilitat: saber més enllà i més ençà de la mateixa especialitat, baixant des de la branca de l’especialitat cap al tronc comú del coneixement. És a dir, per ser un expert que a més vol transmetre o divulgar-ne el coneixement, ve molt bé ser també un generalista competent.

    El metge Ciril Rozman, autor i director durant més quatre dècades del Farreras-Rozman, el tractat de medicina amb què han estudiat centenars de milers de metges a Espanya i Hispanoamèrica, és un exemple de metge competent com a especialista i com a generalista, a més de bon divulgador. “Sap quin és el secret?”, em va dir en una entrevista el 2009. “Saber poc de cada especialitat, però molt ben sabut. Saber molt bé els fonaments, no les minúcies. Jo sovint he discutit amb experts de moltes especialitats perquè tinc visió general, perquè l’home no és de cap especialitat mèdica”.

    Tot i això, les opinions dels experts no sempre estan alineades amb l’evidència i són encertades. No han de ser-ho quan opinen d’alguna cosa aliena al seu camp, però tampoc ho són necessàriament quan ho fan del que se suposa que saben. Els experts, com qualsevol persona, tenen valors i preferències que poden condicionar el seu judici, a banda de possibles conflictes d’interessos que el poden esbiaixar. A més, no tots els suposats experts ho són realment i no posen prou afany perquè se’ls entengui.

  • Ciutadania més científica

    La pandèmia de covid-19 ha estat un succés de tal magnitud social i científica que bé podria haver deixat alguna empremta en la relació dels ciutadans amb la ciència. No en va, la societat sencera va estar exposada durant llargs mesos a una allau d’informació científica i va assistir a través dels mitjans a un seminari global sobre epidemiologia i com se sap si un tractament funciona. Fins a quin punt aquesta experiència ha millorat l’actitud i el pensament científic?

    La Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) porta prenent el pols científic de la ciutadania des del 2002 i podria aportar algunes claus amb les seves 11 enquestes biennals de percepció social de la ciència. Els resultats de la darrera, la del 2022, mostren que gairebé la meitat dels entrevistats manifesta un pensament científic quan se’ls pregunta quin mètode és més eficaç per estudiar l’eficàcia d’un medicament. El 45,3%, davant del 32,7% a l’enquesta del 2020, marca la resposta correcta entre quatre opcions («Administrar el fàrmac a uns pacients, però no a altres, i comparar què passa amb els dos grups»), un augment significatiu que probablement està relacionat amb la informació difosa durant la pandèmia.

    També podria tenir relació que el principal benefici de la ciència reconegut pels ciutadans sigui «fer front a les malalties i epidèmies», secundat pel 69,7%, per davant de «millorar la qualitat de vida a la societat» (59, 4%) i «contribuir a la conservació del medi ambient i la natura» (41,3%). A més, a l’última enquesta s’ha registrat el percentatge més alt (64,4%) de persones que pensen que els beneficis de la ciència i la tecnologia són més grans que els perjudicis, i es manté un alt nivell de confiança a les vacunes, amb percentatges superiors al 80%, tant a l’enquesta de 2022 com a la de 2020.

    Amb tot, dues dècades i una pandèmia entremig no són temps ni circumstància suficients per observar grans canvis. L’última enquesta mostra que la ciència interessa molt o força gairebé la meitat de la població espanyola (47,2%), però no tant com el medi ambient (49,4%), el cinema, l’art i la cultura (56, 1%), la medicina i la salut (57,2%) i l’alimentació i el consum (62,6%). Però això és el que diuen els enquestats quan se’ls pregunta pel seu interès per certs temes. Si se’ls pregunta obertament sobre els tres assumptes informatius que més els interessen, només el 12,5% dels enquestats recorden la ciència i la tecnologia, un percentatge que va pujar des del 2004 (6,9%) al seu pic més alt el 2018 (16,3%), curiosament a la darrera enquesta realitzada abans de la pandèmia.

    Tot i que l’enquesta no permet aprofundir qüestions sobre l’actitud i el pensament científics, sí que mostra que gairebé tres quartes parts dels enquestats (72,4%) reconeixen un aspecte important com és el caràcter provisional de les troballes científiques. Pel que fa al compromís de la ciutadania amb la ciència, la majoria de la població (60,3%) no està interessada a involucrar-se en la presa de decisions sobre qüestions científiques, si bé aquest percentatge ha millorat respecte al d’enquestes anteriors (62, 0% a la de 2018 i 64,5% a la de 2020). Un 14% dels ciutadans ja participa d’alguna manera en la presa de decisions científiques (enfront del 9,4% el 2020), però queda clarament molt de marge de millora. I és que la ciència és una aventura col·lectiva que pot aportar molt en àmbits no convencionals (decisions educatives, polítiques, etc.) i que sortiria reforçada amb una major participació dels no científics.

  • Restaurar assaigs: sobre la visibilització i la reanàlisi de les dades de la investigació clínica

    Els assaigs clínics aleatoritzats es consideren el patró or o de referència a la investigació clínica. Això és així perquè, si han estat ben dissenyats, executats i comunicats els resultats, aquests estudis aporten les evidències més fiables sobre els efectes dels tractaments. El que passa és que no és or tot el que llueix com a assaig clínic. A més de deficiències en el disseny i l’execució, són freqüents dos greus problemes en la comunicació de resultats: l’alteració de dades i l’ocultació.

    L’ocultació de les troballes d’un assaig potser és el problema més conegut. Són milers els assajos realitzats els resultats dels quals no es coneixen perquè encara no han estat publicats (alguns ni tan sols van ser registrats). Aquest biaix de publicació no suposa només una alteració del coneixement, en la mesura que les dades ocultes alteren la síntesi de l’evidència. A més, implica la presa de decisions equivocades i la duplicació d’estudis innecessària.

    Algunes organitzacions internacionals, en particular All Trials i Transparidem, porten anys advocant perquè tots els assajos realitzats s’acabin publicant, i evitar així els perjudicis que l’evidència esbiaixada per aquest problema causa als pacients. Gràcies a l’afany d’aquestes organitzacions i a la creixent conscienciació de promotors i investigadors, s’han fet alguns passos en els darrers anys, però queda molt camí per recórrer per a la visibilització de tots els assajos.

    L’alteració dels resultats de la investigació clínica és un problema tant o més preocupant. Com passa amb l’ocultació d’assajos clínics, la tergiversació dels seus resultats també condueix a conclusions errònies que poden implicar distorsions en la presa de decisions sobre tractaments i danys evitables als pacients. Tot i això, la detecció d’aquestes manipulacions sol ser més difícil de descobrir i solucionar, ja que generalment obliga a revisar l’extensa documentació d’un assaig i realitzar-ne les dades.

    La reanàlisi o la restauració de les dades d’un assaig és un procediment encara poc freqüent i relativament nou. Està promogut principalment per la iniciativa internacional RIAT (Restoring Invisible and Abandoned Trials), que ha desenvolupat una metodologia per ajudar els investigadors de tot el món a restaurar assajos clínics quan hi ha sospites de discrepàncies entre les dades publicades i les presentades a les autoritats reguladores, no s’ha informat d’alguns danys associats al tractament, o hi ha diferències ben explicades entre el protocol de l’assaig i la publicació final, entre altres possibles alteracions.

    La iniciativa RIAT ha contribuït a restaurar alguns assajos grans i ben coneguts, com l’estudi FOURIER sobre el hipolipemiant evolocumab, publicat al New England Journal of Medicine el 2017. La restauració recent d’aquest assaig, realitzada amb la col·laboració d’investigadors del Servei Navarrès de Salut i publicada a la revista BMJ Open el desembre de 2022, ha mostrat discrepàncies en les causes de mort difoses al NEJM i les recollides a l’informe final de l’assaig (Clinical Study Report o CSR) presentat a les autoritats reguladores. Per això, encara que la restauració encara és parcial, els seus autors aconsellen prudència en la prescripció d’aquest medicament.

    Restaurar un assaig és una tasca generalment laboriosa, incerta i poc atractiva per a molts investigadors. Per fomentar-la, la iniciativa RIAT ha llançat una campanya de notificació i publicació a revistes acadèmiques de «cartes d’expressió de preocupació”(Expression of Concern) sobre deficiències en assaigs clínics. Aquestes cartes són només el primer pas per corregir errors en assaigs concrets, però podrien augmentar la conscienciació sobre un greu problema que tot just comença a ser conegut i abordat.

  • Patògens i evolució

    La genòmica ens permet veure l’evolució en acció i representa un salt qualitatiu respecte a la genètica. L’estudi de la diversitat del genoma humà ha permès respondre preguntes importants en els últims anys, no sols sobre antropologia i història, sinó també sobre la salut. En comparar genomes humans moderns i antics, s’han pogut identificar algunes regions genòmiques implicades en l’adaptació evolutiva al mitjà i la resposta a malalties. D’aquesta manera, contemplades a la llum de l’evolució genètica, la salut i la malaltia van adquirint una nova dimensió que ajuda a comprendre-les i manejar-les millor.

    Els patògens han estat probablement el primer factor de mortalitat de la nostra espècie fins al descobriment de la higiene, els antibiòtics i les vacunes. A més, han modelat profundament el genoma humà i la resposta immunitària, com explica el biòleg i genetista Lluís Quintana-Murci en el seu llibre Humanos, on sosté que els gens implicats en la resposta immunitària i les relacions entre hoste i patogen són les dianes preferides de la selecció natural.

    Encara que la selecció natural és la matèria primera de l’evolució, la seva acció és molt lenta. En canvi, el mestissatge és un recurs adaptatiu més ràpid. Si l’home modern s’ha convertit en una espècie capaç de colonitzar tot el planeta és, en certa manera, per les contínues migracions humanes i el mestissatge, fins i tot amb altres espècies d’homes ja desaparegudes.

    L’encreuament de l’home modern amb els neandertals, abans de l’extinció d’aquests últims fa uns 40.000 anys, va millorar la nostra capacitat defensiva enfront de les malalties infeccioses, sobretot víriques, a les quals els neandertals estaven més ben adaptats. Quan es van barrejar amb els humans moderns, els neandertals ja portaven a Europa i Àsia més de 200.000 anys, la qual cosa els havia permès adaptar-se també a les condicions climàtiques i els recursos alimentosos locals. Com ens mostra la genòmica, el mestissatge amb aquests parents arcaics ens ha aportat també avantatges adaptatius al fred, a més de beneficis relacionats amb la pigmentació del pèl i la pell i amb el catabolisme dels lípids.

    Els beneficis del mestissatge amb els denisovans són menys coneguts, però també rellevants. A més de l’adaptació a les altures, la incorporació en el nostre genoma de fragments d’aquesta altra espècie humana ja desapareguda es relaciona amb una gran varietat de característiques, com la diferenciació del teixit adipós i la distribució del greix corporal, l’alçada, la pigmentació del cabell i el desenvolupament de l’esquelet.

    No obstant això, el que en el passat era un avantatge adaptatiu pot convertir-se, amb el canvi de les condicions de vida milers d’anys després, en una mala adaptació. La genòmica ens mostra que el llegat arcaic presenta ara danys col·laterals en forma d’obesitat, al·lèrgies i malalties autoimmunes. Recentment, en investigar els factors genètics de la gravetat de la COVID-19 greu, es va descobrir que una regió del cromosoma 3 heretada dels neandertals s’associava amb un risc més gran d’hospitalització, segons una recerca publicada a Nature, encara que els mateixos investigadors van descriure després a PNAS  una regió del cromosoma 12, heretada també dels neandertals, que s’associava amb un menor risc de desenvolupar la malaltia.

    L’evolució genètica acaba aportant solucions per a combatre les infeccions, però funciona a molt llarg termini i té un elevat cost en vides. En canvi, la medicina ofereix solucions a les malalties infeccioses i autoimmunes de forma molt més ràpida i eficaç, si bé encara bastant imperfectes, com hem pogut constatar amb la COVID-19. La creixent informació genòmica ajudaria a individualitzar millor els tractaments i pot convertir-se en un motor important de la medicina del futur.