Just Deploy It!

Autor: Josep Martí

  • Per un nou Sistema Públic de Salut

    Antecedents històrics

    Podríem dir que el Sistema Públic de Salut comença a Anglaterra fa uns 77 anys amb l’Informe de la comissió Beveritge el 1942, amb el títol, poc motivador, de «Serveis d’assegurament i afins». Un informe encarregat pel ministre de sanitat laborista, el 1946, ja acabada la segona guerra mundial amb totes les seves seqüeles. El partit laborista crea a Anglaterra i Gal·les el «Servei Nacional de Salut» (posteriorment es crea a Escòcia i Irlanda), seguint els valors de l’Informe Beveritge i es converteix en un dels pilars de l’anomenat Estat de Benestar.

    L’Informe Beveritge de 1942, va ser revolucionari en el seu temps, afirmava que l’estat havia de ser el responsable de l’atenció a la salut i la malaltia, de l’educació i els serveis socials, de tots els ciutadans, del «bressol a la tomba». Això trencava en la cultura burgesa i capitalista del lliure mercat i del voluntarisme en l’acció social pels pobres. La classe obrera, molt potent amb els seus sindicats en aquells moments a Anglaterra i la resta del «poble», no s’ho podien creure. Es van començar a distribuir còpies de l’esmentat Informe i a les portes de les impremtes es formaven cues, en poques hores s’havien repartit 635.000 còpies. Pensem que la humanitat en aquests temes de salut i riscos socials havia passat milers d’anys amb inseguretat, desigualtat i injustícies. La història de «l’home sapiens-sapiens» té més de 100.000 anys.

    Un altre moment històric en la configuració dels Sistemes de Salut moderns es dóna al Canadà el 1974 (fa 45 anys) quan el ministre de Sanitat Marc Lalonde publica un Informe, conegut pel seu nom, on parla dels Determinants de la Salut i el seu pes en la salut dels Canadencs, el que ha de determinar, diu, els recursos empleats. Amb el terme de salut en totes les polítiques. Més tard, el 1978 (ara fa 41 anys) té lloc a Alma-Ata la famosa conferència internacional amb la seva Declaració sobre Salut i la importància de l’Atenció Primària i Comunitària en el centre del Sistema de Salut.

    Finalment, en aquesta història de creació dels Sistemes Públics de salut, a Espanya el 1986, un govern socialista-socialista proposa al Congrés de Diputats i és aprovat per unanimitat, la creació del Servei Nacional de Salut en la línia i els valors del que hem dit fins ara. Un sistema públic (pagat pels pressupostos estatals i no per quotes a la seguretat social) sense pagament en la utilització dels serveis, universal i integral.

    Han passat 33 anys del nostre SNS. A Catalunya, amb les transferències sanitàries i les lleis pròpies, en mans dels governs de dretes, el Sistema Públic de Salut s’ha desdibuixat amb el model nomenat de col·laboració públic-privat i darrerament, amb les retallades de recursos, ha perdut qualitat, tant en les condicions laborals dels professionals com en l’atenció sanitària i la sostenibilitat, amb pitjor accessibilitat (llistes d’espera de tot tipus) i pitjor qualitat (urgències, manca d’inversions, equipaments, privatitzacions, etc).

    El Sistema Públic de Salut avui

    Creiem que ara cal una nova anàlisi i propostes sobre el nostre model de Sistema Públic de Salut, tant perquè les condicions demogràfiques com de morbiditat i mortalitat han canviat, com perquè analitzant i protestant només sobre temes concrets de la Sanitat, que n’hi ha molts per les seves retallades i agreujament dels darrers anys, no podem arreglar-los. El problema és sistèmic, és de model. Estem en un model fruit de la història i dels interessos del mercat. Per això cal una anàlisi global del Sistema, dels seus valors, la seva estructura, la qualitat i l’eficiència. Els principals costos econòmics del Sistema actual, que tradueixen el que hem dit dels interessos del mercat, són l’àmbit hospitalari (amb més del 50% dels pressupostos de salut) i l’àmbit de la despesa en fàrmacs (que arriba al 29%). Aquests àmbits són els que primer s’haurien d’analitzar i reformar, tot caminant cap a un Sistema de Salut i no sols d’atenció a la malaltia, al servei de veritat de les persones i no del lucre.

    Analitzar i proposar tornant als valors de sistema Públic integral i no mercantilitzat. Que vol dir avui 100% públic? Integrar i posar en el centre del Sistema la Salut i Serveis socials els determinants de la Salut (econòmics, socials, culturals, de gènere, ambientals). Posar la salut en totes les polítiques. I, fonamental, avui amb l’envelliment de la població, la cronicitat de les patologies, la complexitat de molts pacients i el millor per l’eficiència del Sistema. Com passem de l’actual model hospital cèntric, medicalitzador innecessari i gran consumidor de fàrmacs, cap a un model primarista reforçant i posant realment al centre del Sistema al pacient i l’Atenció Primària i Comunitària. Quasi res! T’apuntes? D’aquesta anàlisi i propostes poden sortir noves lleis generals de com volem el SNS abans d’enredar més la troca amb lleis i estratègies sectorial. Lleis que han de posar al dia els valors del bé comú i la defensa dels drets de la ciutadania.

  • Sobre l’avantprojecte de llei de “Contractes de serveis a les persones”

    L’avantprojecte de llei de «Contractes de serveis a les persones» tramitat pel govern de Catalunya al Parlament el juliol del 2018 és la transposició (obligatòria) de les Directives del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 (fa més de 4 anys) 2014/23UE i 1014/24UE.

    Parlarem aquí de Sanitat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les competències exclusives en sanitat per l’article 162.1 de l’Estatut, però per l’article 162.3 tenen competències compartides (amb l’Estat) en ordenació, planificació, regulació, execució de les prestacions i serveis. Això pot ser un impediment en aquest avantprojecte si l’Estat no està d’acord en alguns temes.

    No em ficaré aquí a analitzar l’articulat detallat de la llei, amb coses negatives pels serveis públics i també coses positives en els criteris de contractació. La principal objecció a aquest avantprojecte és de caràcter polític. M’explico.

    La Directiva Europea no diu que sigui obligatori concertar amb entitats no públiques determinats serveis, al contrari, diu que si uns serveis els poden donar entitats considerades com ens propis de les administracions públiques no cal treure’ls a concurs. Això ja és un criteri polític i de sentit comú i s’hauria d’haver fet explícit en la introducció de l’avantprojecte. Tot al contrari, aquesta opció es fa explícita en un article de la llei (el 3.2). Recordem que un ens propis de les administracions públiques no només és l’ICS, també les empreses públiques (com l’IDI, el Pere Virgili i altres) o els consorcis públics (com el Parc de Salut Mar del CatSalut i Ajuntament de Barcelona). Quan el motiu de la llei hauria de dir: «quan els serveis no es puguin donar (justificadament) per ens propis es podrà acudir a la contractació externa», hauria de dir amb absoluta prioritat, tractant-se de diners públics a entitats d’economia social i solidària (sense afany de lucre assegurat).

    Art.3.2. S’exclou de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei la prestació d’aquests serveis en règim de gestió directa o mitjançant formes no contractuals de gestió o finançament, com el concert, la gestió delegada o d’altres formes regulades en normes d’àmbit sectorial, i que estiguin sotmeses a condicions econòmiques fixades per l’administració, tals com tarifes màximes i mínimes o mòduls. També s’exclouen els encàrrecs de gestió a mitjans propis, així com qualsevol altra fórmula de cooperació horitzontal entre poders adjudicadors en els termes de les directives comunitàries.

    A més, i molt més perillós per la discrecionalitat i possible corrupció, hi ha l’article següent: 3.3. La concreció dels serveis que s’han de prestar en forma no contractual es determina a la normativa sectorial aplicable o, si no n’hi ha, mitjançant ordre del titular del departament competent, en el cas que el servei el presti la Generalitat de Catalunya, o acord del ple de l’ens local quan el servei el presta una entitat local.

    Però, a més, quan llegim el principi del capítol V sobre prestacions sanitàries que es poden externalitzar és quan es pot entendre l’esperit privatitzador de la llei. De fet es pot externalitzar quasi tot, excepte sembla ser l’hospitalització amb ingrés. El llistat de serveis externalitzables per concert són 21 serveis (vegis l’article 27.1) entre ells tots els ambulatoris i domiciliaris com l’Atenció Primària, les urgències, consultes externes o cirurgia ambulatòria a més dels transports, els sociosanitaris i mots altres.

    27.1. Es regeixen per aquesta llei els contractes de serveis sanitaris que tinguin per objecte prestacions de serveis sanitaris tals com: a) Serveis de consultes externes b) Serveis d’urgències c) Serveis d’hospital de dia i d’hospitalització a domicili d) Serveis de rehabilitació hospitalària i ambulatòria e) Serveis de diàlisi hospitalària i ambulatòria f) Tractaments de reproducció humana assistida g) Serveis de litotrípsia h) Serveis de medicina nuclear i) Serveis de cirurgia major ambulatòria j) Serveis d’atenció primària de salut Serveis d’atenció especialitzada d’àmbit comunitari ) Serveis de centres de dia m) Serveis d’atenció a les drogodependències n) Serveis d’oxigenoteràpia o) Serveis de salut laboral que comportin la intervenció de personal mèdic o d’infermeria p) Serveis dirigits a pacients sociosanitaris a través de dispositius específics q) Serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva r) Serveis de transport sanitari, inclosos els destinats a la cobertura d’esdeveniments, i el transport adaptat, s) Serveis de veterinària vinculats a la salut pública, t) Serveis municipals de salut, u) Altres serveis sanitaris de caràcter complementari.

    A més una altra discrecionalitat perillosa: 27.4. Excepcionalment, les prestacions de serveis d’internament i d’àmbit comunitari definides a la normativa sobre fórmules de gestió de l’assistència sanitària es poden contractar de conformitat amb aquesta llei, previ informe de la unitat proposant respecte de les necessitats concretes i conjunturals a satisfer, per tal de garantir el correcte funcionament del sistema i la qualitat de la prestació als ciutadans.

    Conclusió meva: cal parlar-ne encara molt i consensuar defensant i millorant el Sistema Públic cada cop més en perill:

    La proposta de llei és «mas de lo mismo» del que tenim actualment. Es perd una ocasió de posar al dia, regenerar el que ja deia la LOSC i aclarir el model «públic-privat» en el camí de la preservació del bé comú i els drets ciutadans i no dels interessos del negoci privat.

    Almenys, caldria una declaració en l’»Exposició de motius» en la qual quedes clar que si un servei es pot donar per part d’una entitat considerada com a «ens propi» de l’administració pública no cal anar pel camí de contractes externs que regula aquesta llei. I la resta de la llei tractar només, en els casos de concerts amb entitats d’economia social i solidària, de les condicions de qualitat, transparència i integració al Sistema, codi ètic, condicions laborals, etc. i sobretot establir els mecanismes de control d’aquestes condicions (no sigui el cas que passi com en el tema tan denunciat de la rehabilitació ambulatòria i domiciliaria de Barcelona i altres).

  • Vis medicatrix naturae. Contra la medicalització de la vida

    Vis medicatrix naturae o, el què vol dir en llatí, «la força curadora de la naturalesa». Els grecs (el mateix Hipòcrates) deien: «La naturalesa és el metge de les malalties». Avui en sabem més coses sobre el tema, però de vegades ens pensem que ho sabem tot i oblidem aquest principi que encara es força vigent. Els que creiem en aquesta força hem de demanar a la medicina «oficial» actual que, almenys, no faci més mal, no destorbi les forces naturals de la persona, no substitueixi els processos naturals de curació, si de cas estimuli i ajudi a la natura.

    El cos humà, la seva estructura, el seu funcionament i la seva capacitat de cura són una meravella, com ho és la mateixa natura i els altres éssers vius. Recordem el que deia Walt Whitman ara fa 200 anys en la seva poesia de Fulles d’herba: «Crec que una fulla d’herba no és menys que la trajectòria dels estels i que la més insignificant articulació de la meva mà posa en ridícul qualsevol màquina»

    El dolor, la febre, la inflamació, la supuració, la tos, la sed, la gana i tantes altres coses que ens diuen que són malalties en realitat són signes que ens avisen, símptomes de defensa, lluita de les nostres capacitats de defesa.

    El cos humà, quina meravella, capaç de reparar, regenerar i renovar, cada dia, els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics i d’adaptació al medi.

    La regeneració de l’os, per exemple, serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme, l’os s’adapta a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creant teixits i òrgans. A l’ésser humà li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.

    Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia, en els animals i en les plantes la ferida es cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.

    És per tot això que hem de tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. I el sistema sanitari assistencial ha d’ajudar quan calgui. No medicalitzem la vida perquè, com deia recentment Iona Heath en la seva conferència en la celebració dels 10 anys del FOCAP, «La sanitat avui s’ha convertit en l’opi del poble». Que vol dir que dóna falses seguretats, promet benestar amb els seus efectes analgèsics i hipnòtics (potser per això tenim els alts consums d’analgèsics i antidepressius) i amaga els veritables determinants de la salut que són socials, econòmics, ambientals, de gènere i culturals, dificultant-nos les lluites contra ells i els seus interessos de negoci.

    Articles sobre el tema en el Diari de la sanitat:

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-ii/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-iii/

  • «Poderoso caballero es don dinero»

    La campanya actual contra les anomenades medicines alternatives sembla els temps en què les trementinaires i remeieres eren perseguides i castigades perquè posaven en qüestió els «poders establerts» amb la seva independència i els seus coneixements (poders de l’església, patriarcals, econòmics i dels senyors feudals).

    Primer de tot cal afirmar, com va dir Muir Gray prestigiós metge salubrista anglès, que «el coneixement és el gran enemic de les malalties». És ben veritat.

    Però una cosa és «el coneixement», fruit d’una bona recerca per trobar la millor evidència científica disponible sobre un tema (malaltia, tractaments, etc.) i una altra cosa és una opinió sobre aquest tema.
    Una cosa és la medicina basada en «l’evidència» científica (quan és coneguda) i una altra la basada amb «l’eminència». És a dir, amb l’opinió d’un suposat expert. Per això en medicina molts cops hem d’actuar amb incertesa, per experiència personal o col·lectiva (consens, sessions clíniques, protocols) perquè encara no tenim evidències científiques.

    Aquí té molta importància el codi ètic dels professionals, que diu, entre altres moltes coses: «el primer és no fer més mal» (el segon és fer el bé, almenys el que creiem que és el millor pels pacients). I a part del codi ètic està el sentit comú.

    Tot això ho podem aplicar a l’actual moda de demonitzar totes aquelles pràctiques sanitàries que, buscant curar o ajudar a les persones en els seus problemes de salut, no són considerades pels «poders» de la medicina «oficial». Medicina que creiem totalment científica quan la majoria de les actuacions no tenen encara una evidència científica demostrada perquè cal més recerca o, el que és pitjor, quan determinats interessos econòmics o d’hegemonia cultural utilitzen determinats estudis esbiaixats o directament pagats per aquests interessos, utilitzen els mitjans de comunicació (molt variats) per defensar les bondats (no demostrades) dels seus productes o procediments o ignoren i amaguen els seus efectes adversos. En tenim molts exemples, alguns recents, de prestigiosos professionals i empreses.

    Segur que hi ha força procediments i productes que històricament s’han utilitzat per millorar la salut o les molèsties. Aquesta història ha demostrat els seus efectes beneficiosos i, a més, que no han fet mal, ja que de fet molts fàrmacs són derivats de productes naturals. El mal és quan això es converteix en un negoci, amb una ambició de guanyar cada cop més cèntims, oblidant el segon principi ètic, que l’important és fer el bé a la salut.

    Si prohibim tot el que no té acreditat seriosament la seva evidència científica, haurem de prohibir també molts dels procediments i tractament «oficials». Les autoritats sanitàries, que són responsables de la qualitat i seguretat del Sistema de Salut i els mitjans de comunicació, han d’entendre que actuem en moltes ocasions en aquesta incertesa (científica) i que hem d’actuar per les experiències col·lectives i per l’ètica.

    S’han de prohibir «tots» els procediments (oficial o alternatius) que tinguin presumpció ferma que poden fer més mal que bé. Els poders públics han de vetllar per la protecció de la salut col·lectiva i informar també que camins alternatius que són innocus poden excloure camins científicament provats d’efectivitat i deixar la resta en mans dels mateixos pacients i els consells dels professionals (que aconsellaran els que tinguin evidència científica en el seu cas). Potser alguns procediments no curen, o actuen com a placebo, o no sabem com exactament, però no fan mal i els pacients milloren les seves molèsties (com ara: exercici físic (en moltes de les seves formes), dieta, quiropràxia, massatges, acupuntura, herbes, homeopatia, etc). Per això també els professionals de la Salut, a més de coneixements i ètica, necessiten més temps per escoltar, parlar (la paraula és el primer mitjà de tractament) i poder prendre les decisions compartides amb els seus pacients.

    No és bo sacralitzar el que creiem que és científic (perquè al cap del temps es pot demostrar que no teníem raó) i sobretot atenció allà on hi hagi grans interessos econòmics per fer negoci amb la salut (tant en els camins alternatius com els «oficials») perquè els professionals i els científics poden caure en el poderós poder dels diners.

    Per saber-ne més sobre l’evidència científica es pot llegir: Els Tractaments, a prova. Pensament crític sobre els pretesos efectes dels tractaments. 

  • Què han fet i què no han fet CDC-PDeCAT, ERC i PSC mentre han governat la sanitat des de les institucions?

    Portem massa anys de desgovern, corrupció, ineficiència i mala qualitat. No creieu promeses ni paraules, mireu el que han fet fins ara. Cal recordar.

    La Corrupció. Recordem alguns casos emblemàtics

    Boi Ruiz, metge, Conseller de Salut del govern de CIU va ser primer director general de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), la patronal més important de la sanitat privada a Catalunya, i posteriorment va ser president de la mateixa UCH fins a ser nomenant per Artur Mas Conseller de Salut. Varen posar al llop a guardar el ramat!

    Josep Mª Padrosa, director del Servei Català de la Salut va ser del 2007 al 2011 de la junta directiva de la UCH, s’han publicat les seves incompatibilitats per ser a la vegada apoderat de 6 empreses que tenen concert amb el mateix CatSalut que ell dirigeix. Dos càrrecs en una mateixa persona: apoderat empresa privada Rehabilitació «Corporació Fisiogestió» i gerent del CatSalut.

    Josep Prat (enginyer naval), el capità de tres grans vaixells a la vegada, imputat per un jutjat de Reus, arran de la denúncia de la CUP de l’ajuntament de Reus, per irregularitats en la gestió del holding d’empreses (entre elles les sanitàries) Innova, cobrava més de 300.000 euros a l’any. Prat va dirigir el CatSalut de 1998 a 2003. Prat a més tenia un lloc a USP hospitals la major multinacional sanitària privada a Espanya (Quiron i Dexeus a Barcelona). És nomenat per Boi Ruiz el 2011 president de l’ICS. En total: Innova, USP i ICS. Dirigeix tres grans vaixells a la vegada, amb franca incompatibilitat a part de les imputacions d’irregularitats i malversacions. Prat dimiteix d’ Innova i d’USP el dia 11 de gener de 2012 i finalment dimiteix de l’ICS el 28 de juny de 2012.

    Ramon Bagó (l’empresari de SERHS), L’home que es contractava a si mateix, exalcalde de Calella per CIU, vicepresident del Consorci Hospitalari de Catalunya. Investigat per l’oficina antifrau, per casos de suposada corrupció a l’ajuntament de Badalona i al Consorci de Salut Maresma la Selva. La seva empresa SERHS, obté durant 19 anys els contractes de cuina de l’hospital i altres centres de Badalona, el 50% d’ells sense concurs públic, en total 50 milions d’euros dels pressupostos públics.

    Xavier Crespo metge, l’amic de la màfia, exalcalde de Lloret de Mar, diputat per CIU va obtenir 209.000 euros d’empreses filials dels hospitals de Calella i Blanes als quals va ocasionar pèrdues de 2,4 milions d’euros. El cas va ser investigat per la sindicatura de comptes però va ser ocultat (informe Crespo) per la mateixa sindicatura i el departament de Salut. El maig del 2012 el cas torna a ser denunciat pels periodistes de Cafè amb Llet i pel diari El País. Està imputat per aquests i altres afers de suposades relacions amb la màfia Russa de Lloret.

    Pràcticament tots els casos de denúncies de corrupció s’han donat en entitats concertades amb diners públics: empreses, consorcis, fundacions, però no s’han descrit casos en el Sistema de propietat publica subjecte a dret públic (ICS) amb major control.

    La corrupció no és puntual, és estructural, caldrà canviar el «model». Corrupció afavorida pel «model sanitari públic» català, en realitat públic/privat, algunes de les causes afavoridores són amb múltiples proveïdors, amb estatus jurídic molt variat de difícil control. Els Sistemes de contractació i concert han estat d’amiguisme, clientelar i poc transparents. Els interessos econòmics privats, objectiu de lucre i mancats d’ètica han dominat la sanitat concertada. Absència de càstig ràpid i exemplar i poca sanció social en el cas de la rehabilitació. Acceptació legal de «portes giratòries». Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions.

    Grans retallades dels pressupostos públics en sanitat

    Els pressupostos del Departament de Salut el 2010 van ser de 9.875 milions i els del 2014 van ser de 8.290, vol dir una retallada de 1.585 milions. Els actuals prorrogats són de 8.563 és a dir falten encara 1.310 milions dels retallats.

    El que ha comportat degradació de la qualitat dels serveis i precarització laboral dels professionals i llistes d’espera creixents, provocant derivacions creixents de diners públics a empreses privades amb lucre mentre es retallen als centres públics. Hi ha els concerts amb empresa privada de negoci: CAPIO- IDC- Quiron Salut.

    Mentre es retalla als públics de Barcelona, Mataró, Bellvitge, Parc Tauli, i altres, s’augmenten les derivacions i el concert amb Sagrat Cor, Clínica Sabadell i General de Catalunya. Les promeses del conseller Comin s’ha quedat en res amb els actuals governants de salut d’ERC.

    O hi ha casos com Barna-Clínic i altres centres que permeten fer privada amb els recursos públics del mateix centre.

    Concertar amb empreses privades amb afany de lucre serveis que poden fer els equipaments públics

    L’Ajuntament de Barcelona va fer al principi d’aquest mandat municipal una anàlisi i informe de com es gasten els diners públics destinats a sanitat a la ciutat. Es va trobar que el CatSalut destina cada any més de 200 milions d’euros a aquests concerts de negoci. Molts d’aquests serveis els podrien donar amb millor qualitat integrant-los en el Sistema públic. Dos exemples:

    Desprivatització de l’atenció urgent domiciliaria de nits i festius

    Aquest servei estava privatitzat i els representants de l’Ajuntament de Barcelona varen exigir, a l’acabar els terminis del concert, passar-ho a l’ICS. Així es va poder fer amb els criteris de provisió pública, integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària, millora de la qualitat assistencial, continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària, registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) -de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient-, atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites.

    Darrerament impossibilitat, per negativa del govern català actual, de desprivatitzar la rehabilitació ambulatòria i domiciliària

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient fa 4 anys i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Posteriorment quatre districtes municipals, a petició i signatures de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats. L’Ajuntament, en els òrgans de govern del CSB, ha demanat el mateix reiteradament aquests anys i de moment ha seguit els interessos privats.

    Podríem seguir amb més exemples, amb els casos de la qualitat d’alguns sociosanitaris privats, de l’atenció sanitària a les residències geriàtriques, de l’atenció a urgències als hospitals, de les llargues llistes d’espera de tot tipus, de la degradació de l’Atenció Primària i Comunitària i la precarietat dels seus professionals. El tema del CAP del Raval Nord ha estat finalment emblemàtic de la posició d’aquests partits en defensa dels interessos del poder de les elits i en contra dels veïns i veïnes del Raval. Cal recordar i actuar en conseqüència.

  • CAP Raval Nord: «Que cada palo aguante su vela»

    O dit en català, perquè ho entenguin millor alguns, que cadascú carregui amb el seu mort, en aquest cas no es tracta de mort biològica (que potser també) sinó responsabilitats i conseqüències socials i polítiques dels seus actes i les seves decisions.

    Parlem, una altra vegada, del CAP del Raval Nord cap a la Misericòrdia. En aquesta lluita de les classes populars contra les elits de la ciutat i els seus subordinats com ara ho són determinades institucions, empreses i partits polítics.

    En aquesta lluita eren d’esperar resultats a curt termini però les forces i els mitjans encara són molt desproporcionats. Per una banda una institució «cultural» de les elits que representava el poder: la presidenta del museu, la Sra. Ainhoa Grandes és a la vegada consellera del Grup empresarial immobiliari «Renta Corporación» conegut a Barcelona i al Raval per la seva història immobiliària. Cal veure els interessos econòmics que participen en aquesta institució: banquers (la Caixa i Banc de Sabadell) i multinacionals (com Abertis d’autopistes, Agroaliment del grup Carulla amb 35 empreses d’alimentació i cosmètica, Naturgy de Gas Natural, i altres).

    Per altra banda les entitats ciutadanes i els treballadors del CAP, gent sense poder, que els d’abans diuen que estan manipulats (?), són la plataforma de defensa del CAP Raval a la Misericòrdia: entitats del Raval, la FAVB, la Marea Blanca, Rebel·lió Primària, La Capçalera, FOCAP, alguns sindicats no majoritaris i dues formacions polítiques municipals (sense estructura de partits tradicionals) i altres. Aquests han aconseguit 6.500 signatures per portar el tema al Plenari municipal i 500 adhesions del món de la cultura.

    Però als del «costat fosc de la força» els hi donen suport en els seus interessos, oposats als de la ciutadania i la Salut, altres partits tradicionals: PP, Cs, PDeCAT, PSC i ERC, que han negat (de moment) els interessos ciutadans i defensat els «interessos» de les elits (del capital), perquè són els seus servidors, perquè no podien permetre, a prop de les eleccions, que partits d’esquerres guanyessin la partida, i fonamentalment per deixar clar qui mana encara a la ciutat i al país.

    Espero que els ciutadans els hi facin carregar amb el seu mort.

  • Els valors dels professionals de la salut

    Crec que els professionals hem de ser els primers a tenir assumit que la salut no és l’absència de malaltia, que la malaltia és només un determinant més (important sí) de la salut i que la resta dels determinants, a més de la genètica, estan en les condicions de vida: habitatge, treball (o no treball), recursos econòmics, educació, medi ambient, gènere. La salut és tenir suficient autonomia per portar a terme els nostres projectes de vida. Per això som professionals de la salut i visitem persones, no malalties.

    He fet meus els següents valors per intentar exercir bé la professió, crec que els professionals de la salut han de ser: experts, acollidors i solidaris.

    • Expertesa, que vol dir saber el què hem de fer (i el què no hem de fer) i fer-ho bé. Un professional expert és el que té els coneixements amb l’evidència disponible, posats al dia, però a més, té experiència, fruit de l’aprenentatge, la pràctica i el sentit comú (això vol temps) i desmitificar les grans i innovadores tecnologies. El primer «no fer més mal». Els protocols i guies clíniques poden ser una ajuda al que hem de fer (tot reduint la variabilitat clínica indesitjable) però sempre s’hauran d’adaptar a les necessitats, característiques i demandes del pacient.
    • Acollidors, amables, respectuosos, respectant l’autonomia i la dignitat del pacient, tractar-lo com a persona (no com a malaltia) dialogant, donant informació, respectant la intimitat i prenen les decisions conjuntament. És una gran responsabilitat tenir el cos i l’ànim del pacient en les nostres mans (amb la seva angoixa, la seva vergonya i la por).
    • Solidaris, amb la resta de professionals i de nivells assistencials, fent un sistema sanitari públic de qualitat i sostenible, no «medicalitzar» innecessàriament, confiar també amb la força curadora de la paraula i de la mateixa natura, donar ànims i esperança.

    És evident que per poder practicar aquests valors s’han de tenir unes condicions de treball òptimes, tan laborals, personals i estructurals, cosa que ara no es dóna en molts sectors del nostre sistema de salut. I per fer bé les funcions de professionals de la salut s’ha de ser una persona forta, tant en conviccions, vocació, com amb aptituds personals i morals. Tenim en les nostres mans, en les nostres decisions i accions, la salut i la vida d’una persona, i això és molta responsabilitat.

    Tot això crec que hauria de formar part també de la docència dels estudis universitaris i de la formació/avaluació continuada durant l’exercici professional.

  • La lluita de classes avui: el cas del Raval Nord

    Els primers conceptes del marxisme eren que l’estructura econòmica, amb els seus sistemes de producció, comportaven la diferència de classes: el proletariat i la burgesia, classes amb interessos enfrontats. Només calia que una avantguarda organitzada (partit o sindicat) liderés la presa de consciència del proletariat com classe i passar a la lluita de classes.

    És a dir, existien classes socials, després consciència de Classe i feia possible la lluita de classes. És aquest l’ordre cronològic que funciona en la conscienciació de les lluites socials en la vida real? O aquesta només és la cronologia que defensaven els primers marxistes amb el concepte de materialisme històric?

    Posteriorment van sorgir altres pensadors marxistes, alguns fruit de la seva pròpia implicació en les lluites dels seus països com: Lukács (1885), Rosa Luxemburg (1871), Gramsci (1891) i Thompson (1924), que defensaven que la seqüència cronològica que es dóna en una realitat social determinada, que per ells té a veure no només en l’estructura econòmica sinó també en les condicions de la superestructura (cultura, valors, experiències polítiques). Per ells el més important en la consciència de classe no és la «teoria» (el coneixement de formar part d’una classe), si no l’experiència vital d’explotació que pot comportar la lluita per alliberar-se, la lluita de classes i posteriorment la comprensió i l’aliança amb totes les persones amb la mateixa situació, el reconeixés com a classe.

    Una classe era, en l’època de desenvolupament del capitalisme industrial, la burgesia, col·lectiu de propietaris de les terres, comerciants i propietaris dels mitjans de producció (fàbriques) que va haver de lluitar contra la classe dels nobles que tenien el poder, això era la lluita de classes. Una altra classe va ser la dels treballadors al servei d’aquesta burgesia, el proletariat. Molt analitzats en les seves lluites pels primers marxistes.

    Un exemple actual d’aquest procés (això sí que és un procés) el tenim avui dia a Barcelona en la lluita de treballadors del CAP Nord del Raval i la ciutadania empoderada d’aquest barri, una lluita per la seva dignitat i la seva salut, en front d’interessos de les elits (disfressats de falsa cultura) i interessos partidistes (en el pitjor sentit de la paraula). La plataforma de defensa del CAP, fruit d’aquesta lluita que semblava local i d’àmbit sanitari, darrerament ja manifesta que en realitat és una lluita social, una lluita de classes.

    Que queda avui d’aquests conceptes socials? Quines classes hi ha en un capitalisme que ja no té l’hegemonia de la burgesia (empresaris) sinó que està globalitzat? Fonamentalment avui hi ha un capitalisme especulatiu i financer, en mans de les grans corporacions multinacionals, amb poders invisibles per sobre del poder dels polítics i els estats i que condiciona totalment la vida de la gran majoria de persones i el futur de la sostenibilitat del planeta.

    Qui són avui els paries de la terra, els que només poden perdre les seves cadenes? En primer lloc el precariat: els que no tenen feina, estan a l’atur prolongat, els joves, les dones, la gent gran. Aquestes estan abocats a la pobresa de tot tipus: manca d’habitatge, difícil accés a bona alimentació, pobresa energètica, mala educació, mala salut i creixents desigualtats, molts d’ells discriminats també per qüestions de raça, de gènere, de religió.

    Però el capitalisme depredador i patriarcal actual també afecta i explota d’una manera encara més transversal que les condicions econòmiques directes a totes les persones que no són dels pocs privilegiats capitalistes, i a la llarga també els afectarà a ells. Afecta quasi totes les dones, i a tota la població, exposada a la degradació del medi i la pèrdua de sostenibilitat, que posa en qüestió la subsistència de la vida en el planeta.

    Aquestes persones, moltes d’elles conscienciades dels problemes i amb ànims per la lluita i la defensa de la vida, Els precaris, les dones i els sotmesos a les condicions ambientals, poden, a partir de les seves lluites sectorials, confluir en la consciència de classe i tenir clar quina és la classe contra la qual lluitar. Aquestes poden ser les darreres utopies.

  • La rehabilitació ambulatòria i domiciliària a Barcelona: un exemple més d’ineficiència, il·legalitats i paràlisi política

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient, fa 4 anys, i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Quatre districtes municipals, a petició de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats.

    La Marea Blanca a través de la SAP Muntanya va denunciar també aquesta externalització de serveis i la seva corrupció, va liderar una recollida de 5.000 signatures i va presentar a diversos Consells de Salut de districtes i a dos Plenaris de districtes municipals, en els quals es va aprovar, una demanda de rescissió d’aquestes contractes amb empreses privades amb lucre

    Per altra banda la comissionada de Salut de l’Ajuntament, ha demanat reiteradament en els òrgans de direcció de CSB, avançar en la construcció d’un model públic de prestació d’aquests serveis, nou model totalment públic, més eficient, amb una millor qualitat, integrat a l’Atenció Primària i amb continuïtat assistencial.

    Avui el model públic ja està fet, el liderarà l’Atenció Primària: és viable econòmicament i factible de prestar servis amb els equipaments públics ja existents a la ciutat Els representants de l’ajuntament de Barcelona al Consorci Sanitari de la ciutat (CSB) porten més de dos anys exigint al CatSalut d’aplicar aquest nou model organitzatiu i públic dels serveis de Rehabilitació ambulatòria i domiciliaria i d’acord amb la llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Aquests serveis estan actualment externalitzats a empreses privades amb lucre en un 55,8%. El nou model proposat és totalment factible donat els 9.100.000 euros (any 2016) que ara es donen a empreses privades amb lucre (empreses no integrades funcionalment en el Sistema, amb qualitat posada en qüestió i denunciades en vàries ocasions per motius laborals i de corrupció). Aquests serveis haurien de donar-los i poden fer-ho els proveïdors públics de la ciutat.

    En diverses Comissions Permanents de CSB: juliol i octubre del 2016, febrer i abril de 2017, va ser tractat i analitzat aquest tema, aportant propostes. Com que no va tirar endavant les propostes, el juliol de 2017 l’ajuntament ho va denunciar en un comunicat de premsa (amb una anàlisi del tema i propostes de millora).

    El febrer del 2018 els serveis jurídics de l’ajuntament fan un informe sobre la legalitat i la viabilitat de la proposta d’internalitzar els serveis a les entitats sanitàries públiques de la ciutat, que actualment són 15 les que ja estan prestant part dels serveis de Rehabilitació amb un pressupost del 44% dels 16 milions anuals.

    Han passat més de dos anys, la Gerència del CSB ha anat contractat alguns d’aquests serveis marginals a proveïdors públics del territori però sense revertir les externalitzacions concertades a empreses privades amb lucre i no integrades en el Sistema, i per tant ens gastem més recursos d’una manera ineficient, amb menys qualitat pels professionals i els ciutadans, i de manera il·legal segons la llei catalana d’ordenació sanitària i la Normativa Europea de contractació pública. Aquesta diu: Si l’administració pública pot donar els serveis amb les seves entitats pròpies (empreses i consorcis públics) no ha de treure aquests serveis a concurs a privats. Mentre falten recursos per altres nivells assistencials.

    Recentment, el grup parlamentari dels Comuns, ha presentat aquesta qüestió a la Consellera de Salut (el 27 de febrer) i aquesta li respon que està d’acord en el fet que s’ha fet malament, que cal un nou model (que no sap que ja existeix) i que més endavant es mirarà d’implantar si no hi ha impediments legals (?)

    Total, la paràlisi política del govern, primer imposada des de Madrid, i en els darrers mesos per inoperància pròpia, pressions dels interessos privats i manca de voluntat política, fan que seguim gastant recursos públics d’una manera ineficient, sense qualitat i d’una manera il·legal.

  • Què fer en la participació ciutadana en salut i sanitat

    Dèiem en el capítol anterior d’aquest tema què enteníem per participació ciutadana i dels professionals en Salut i en la governança del Sistema sanitari. Participar és prendre part, corresponsabilitzar-se en les polítiques, els processos i la qualitat dels béns comuns, en aquest cas de la salut personal i col·lectiva.

    Però què fer quan els valors i els interessos de la part que ostenta oficialment el poder, la planificació i la gestió del Sistema (moltes vegades, a més, entregada a interessos privats), no coincideixen amb els interessos de la majoria de la població i dels professionals? La participació real serà molt difícil d’exercir, es converteix fàcilment, un cop més, en declaracions de bones intencions que amaguen la falta de voluntat. Les institucions (polítics), o el «poder» tècnic (els gestors) o el «poder» corporatiu, es resisteixen i tenen por a compartir-lo, generalment perquè defensen una altra visió (ideològica), altres valors o interessos.

    En aquesta situació, que és la que actualment està generalitzada a quasi tot el nostre Sistema Sanitari, la participació ha esdevingut indignació, denuncia, resistència, protesta i propostes de millora. La participació en aquestes condicions s’ha convertit en lluita. Lluita de la ciutadania més conscienciada i empoderada (amb poder) i dels professionals més sensibilitzats.

    Per guanyar el nostre espai en la participació, en la defensa dels drets i dels béns comuns, cal començar a lluitar. Els drets no es demanen ni es concedeixen, els drets s’han de conquerir. No esperem que les «institucions», els polítics i sobretot els que realment ostenten el poder (amb la seva hegemonia global i el seu poder de capital) i que són invisibles, ens donin els espais oficials de participació, no volen (i no poden) compartir les decisions, no es poden permetre transparència ni funcionament democràtic, per això només fan «plans estratègics» de bones paraules i cap mitjà.

    Tenim avui ja, a Catalunya, molts exemples d’aquesta lluita per la democràcia real arreu del territori en les plataformes, marees, entitats i persones, cal que ens hi apuntem, que establim aliances àmplies, que confluïm des de la reivindicació local i dels diferents àmbits socials, a la reivindicació i la proposta global, un nou procés constituent (un nou pacte social inclús a nivell supraestatal) és necessari. Cal recuperar l’esperança que això és possible. S’està ja experimentant en moltes iniciatives, plataformes i accions arreu del territori, estem aprenent i cada cop som més i en sabem més.

    El camí de reconquesta dels drets i el canvi de model de societat és la lluita per la vida i la dignitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes per un món millor en comú. La lluita per la participació real, per la democràcia, és un camí.