Just Deploy It!

Autor: Laura Casamitjana

  • L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’estudi d’Ipsos LGBT+ Pride 2023 va fixar un 9% de població total del col·lectiu entre els 30 països enquestats. Espanya és on és més probable que els enquestats diguin que són gai o lesbianes (6 %), essent el segon país amb més població LGBT –un 14%–, dada que es dispara entre els joves, amb un 18% del total: es podria dir que la Gen Z és la menys heterosexual de la història.

    De l’informe d’Ipsos, un punt conclusiu rellevant és que “els homes són més propensos que les dones a identificar-se com a gai/lesbiana/homosexual (4% davant de l’1% de mitjana a nivell mundial)”. Si bé els avenços socials i polítics incentiven que cada cop hi hagi menys armaris i la gent s’identifiqui com a part del col·lectiu amb menys embuts, les dinàmiques de gènere produeixen que per a les lesbianes sigui més complex posicionar-se. “L’abreviatura que els homes homosexuals i les lesbianes van començar a fer servir per a la seva comunitat era ‘GLBT’, que començava amb G, cosa que només va emfatitzar el descontentament que les dones lesbianes sentien sobre el seu lloc a la comunitat”, desenvolupa la Dra. Jill Gover, ex-professora d’Història LGBTIQA+ de la Califòrnia State University.

    En el context de la segona meitat del segle XX, les dissidències sexuals i de gènere anaven prenent cos polític en una societat que els marginava sistèmicament, i com més solidesa prenia el moviment pels drets del col·lectiu, les lesbianes van anar necessitant nous espais per a crear les identitats. Gover esmenta un factor important, i és que “les dones sentien que els homes homosexuals eren sexistes i es comportaven com ho feien els altres homes en aquell moment, cosa que era una forma de marginar-les. Fins i tot hi havia grups de lesbianes que volien separar-se i no tenir res a veure amb els homes homosexuals”.

    Les germanes de sang

    Als anys 80, amb l’arribada de l’epidèmia de la SIDA als Estats Units, es comença a reformular la relació entre les diferents lletres del col·lectiu. Durant aquest període, certs grups dins de la comunitat lèsbica van adoptar una postura activa davant de l’epidèmia, reinterpretant la crisi com un assumpte de caire polític i social en oposició a la normativitat heterosexual, apropant així posicions. Un conjunt d’infermeres, conegudes com les Blood Sisters(germanes de sang), es van dedicar a la cura de pacients amb VIH en entorns hospitalaris. També lideraven campanyes per promoure la donació de sang, assegurant així un subministrament adequat per satisfer la creixent demanda de transfusions. Aquestes iniciatives van aconseguir atraure més de 200 dones que es van unir a la causa de la donació, motivades no només per raons mèdiques, sinó també per la força del gest simbòlic de solidaritat: elles van intervenir quan les restriccions imposades per les autoritats van excloure els homes de la comunitat de participar a les campanyes de donació.

    Van ser les Blood Sisters les que van encapçalar les vigílies de cura, deixant les dones lesbianes al capdavant en els pavellons d’hospitals. Això no només va enfortir la comunitat, sinó que també va contribuir a contrarestar l’estigma que pesava sobre els homes gai fins avançada la dècada dels 90, quan els primers tractaments per al VIH van començar a ser accessibles.

    “Entre nosaltres som visibles”

    Després de la intervenció de les lesbianes en la cura dels gais quan més discriminació pesava sobre ells, les tornes en l’acrònim van anar canviant de sentit. Així va ser com, a partir de mitjans dels 90 del segle passat, la denominació “lèsbic-gai” va començar a ser més comú en llocs de la comunitat, ja fossin socials o punts de salut. Amb la integració de totes les sigles de l’arc de Sant Martí i la seva entitat política cada cop més forta, veure la L al davant va passar de ser l’excepció a ser la norma.

    Que les lesbianes no obtinguessin reconeixement fins que no van exercir un paper crucial en l’atenció als gais és un gest simptomàtic. En un context patriarcal, continua prevalent allò que diu que les dones han de fer el doble per aconseguir la meitat. Els homes copen els espais. Dins els ambients LGBT, es reprodueix aquesta dinàmica.

    S’intenta condemnar sistèmicament les lesbianes a viure ofegades a la trinxera de la mica de lloc que els queda, i per això, els homes se senten més còmodes reconeixent-se com a homosexuals que les dones. Però la visibilitat és molt més que aquesta trinxera, perquè si no estaríem deixant que els homes decidissin el que és o no visible, deixant a les seves mans el poder de la categorització, de l’existència d’altres, de la identitat de les lesbianes. Com va escriure Brigitte Vasallo a “les que sempre vam ser visibles”: “em sembla transcendent preguntar-nos davant de qui estem reclamant la visibilitat. Perquè, estimades, entre nosaltres som visibles, com bé sabem totes quan anem pel carrer i ens creuem la mirada”.

  • La generació dels vuit segons

    La generació dels vuit segons

    Una web té 10 segons per carregar-se. Si no ho fa dins d’aquest límit de temps, hi ha un 123% més de probabilitats que l’usuari abandoni la pàgina. Tik Tok, el gegant que compta amb 1218 milions d’usuaris actius cada mes, segons Statista, en el seu origen permetia penjar vídeos de tan sols 15 segons. No anaven errats: per assolir la viralitat, la mitjana indica que el més adequat és publicar contingut que vagi entre els 7 i els 15 segons, com explicita un informe de We Are Social.

    “L’abundància de la informació dona lloc a la pobresa de l’atenció”, teoritzà als setanta el premi Nobel Herbert Simon. L’economia de l’atenció és un concepte que, en clau econòmica, analitza l’atenció com a recurs escàs i valuós. Al segle XXI, amb l’acceleració social de l’era digital, les qüestions al voltant de l’atenció ―i la paciència― prenen una rellevància especial, i més encara per a la generació dels nadius digitals.

    Entre la multipantalla i el multitasking

    L’Institut de la Joventut (Injuve) indica que “els períodes d’atenció dels Z són més curts; vuit segons és el temps mitjà que els joves paren atenció plena a alguna cosa concreta”. Un excés d’estímuls al món del scroll infinit, barrejat amb la infoxicació ―sobrecàrrega informativa―, fa que els centennials visquin sotmesos a un col·lapse d’inputs, i que això hagi modificat certs patrons neurològics: “Els seus cervells han evolucionat per processar informació a velocitats més ràpides i són cognitivament més àgils per gestionar desafiaments mentals”, afegeix l’estudi d’Injuve.

    Multipantalla i multitasking, la gen Z és la de les acrobàcies mentals; tendeixen a tenir oberts diversos dispositius alhora i a fer-hi activitats diferents ―per exemple, veure una pel·lícula a l’ordinador mentre xategen amb el telèfon intel·ligent, cosa que els fa tenir l’atenció dispersa en diversos elements―. Alhora, han hagut de desenvolupar un filtre capaç de discernir a simple vista, entre l’allau d’informació, allò que els interessa i allò que no. “El cervell només pot produir un o dos pensaments”, explica a The Guardian Earl Miller, neurocientífic de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Puntualitza que, no obstant, els adolescents creuen poder-ne manejar sis alhora, cosa que és en realitat “posar el cervell a fer malabarismes”.

    Speedwatching: símptoma, causa i conseqüència alhora

    La roda de l’acceleració es retroalimenta, i a la societat de les presses, qualsevol cosa esdevé susceptible de ser devorada com més aviat millor. Una ansietat social generalitzada, una sensació permanent d’estar-se perdent alguna cosa, els seus conseqüents afartaments d’informació. El 2010 YouTube, plataforma on va proliferar el fenomen youtuber ―precursor dels actuals influencers i creadors de contingut― va introduir l’opció d’accelerar el visionat dels seus vídeos. És a dir, pots veure en 5 minuts una cosa que en dura 10. Posteriorment, altres com Netflix o Amazon Prime van incorporar aquesta funció, però això no es limita només al consum de contingut, va també a la vida personal: fins i tot WhatsApp s’ha unit a la tendència i pots escoltar de manera accelerada els àudios que reps.

    L’speedwatching és, a més a més de conseqüència d’una atenció divagant col·lectiva i l’obsessió per la productivitat del temps, el fruit més visible del FOMO (fear of missing out). “El fenomen FOMO, per les sigles en anglès, s’entén com la por d’estar absent”, esmenta el centre de tractament d’addiccions Orbium. Sobre això, expliquen que “actua de tal manera en la persona, que comencen a fer servir excessivament les plataformes digitals impulsats per la por de ser exclòs i perdre’s experiències”.

    El circuit de recompensa a ritme de Fórmula 1

    Veure el contingut accelerat permet veure més contingut en menys temps, però que entri un torrent d’informació no vol dir que es retingui. Si bé seria lògic pensar que consumir alguna cosa en velocitat accelerada requereix més atenció, el que passa en realitat és que el cervell es torna més gandul. Per alterar el ritme narratiu d’allò que es consumeix es requereix pràctica. Alhora, estar sotmès a l’speedwatching fa girar la roda cada vegada més ràpid: “la recerca constant de nous estímuls activa el neurotransmissor anomenat dopamina, creant circuits de recompensa i generant un cercle viciós”, cita un article d’InCom UAB.

    La cultura de la immediatesa afecta tota la societat, i tant adults com joves es poden veure temptats de veure un vídeo accelerat, o de sortir d’una pàgina web si no ha carregat en 10 segons. Ara bé, l’èmfasi d’aquesta dinàmica en joves ―i especialment adolescents― rau també en la seva etapa d’aprenentatge. Retenir a la memòria la característica d’un estímul durant un lapse de diversos segons, per després contrastar-la amb la d’un altre estímul, constitueix una tasca cognitiva que demana esforç. La dopamina té un paper essencial en aquest procés, assenyala un estudi de la UAM. Per tant, hackejar el procés a través d’una gratificació accelerada, instantània i que requereix una recompensa cada cop més gran té relació directa amb la retenció (i, en conseqüència, amb l’atenció).

  • La soledat no desitjada afecta els joves

    Persona gran, sense xarxes familiars ―o molt pobres―, que viu sola i pot tenir certs problemes d’autonomia. És el perfil clàssic en el qual pensem quan parlem de soledat no desitjada. Ara bé, un informe constata un altre grup vulnerable: els joves.

    L’Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya, fet per SoledadES en col·laboració amb Ayuda en Acción, apunta que un de cada quatre joves es veu afectat per la soledat no desitjada. És a dir, el 25,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys. Sobre el total de persones en situació de soledat no desitjada, hi ha factors diferencials de més prevalença sobre les persones que formen part de grups històricament discriminats. Aquests serien les dones (31,1%), les persones amb discapacitat (54,4%), el col·lectiu LGTBI (39,7%) i les que són d’origen estranger (32,8%).

    La qualitat i la quantitat de les relacions socials és determinant

    La base de la soledat no desitjada es troba en la qualitat i la quantitat de les relacions. Durant aquesta etapa vital els amics juguen un paper crucial, “les relacions d’amistat són les que tenen un impacte més gran en la soledat juvenil, per sobre de l’àmbit familiar, de treball o d’estudi”, explica l’informe. En aquesta línia, apunta que tenir menys relacions amb amistats de les desitjades és “un factor significatiu, que augmenta la probabilitat de patir soledat no desitjada més que cap altre, en 4,7 vegades”.

    Tota aquesta qüestió està travessada per les habilitats i actituds socials. Les persones que se senten soles tenen molta menys confiança en els altres i, alhora, l’escepticisme pot tenir arrels en fets traumàtics: “el percentatge de persones que han patit assetjament escolar o laboral alguna vegada en la seva vida és gairebé el doble entre joves que pateixen solitud no desitjada (un 58,1% ha patit assetjament) que entre joves que no la pateixen (un 32,1% ha patit assetjament)”.

    Causalitats, una moneda amb diverses cares

    El fenomen és multicausal. Atur i desigualtat són dos grans eixos de relació directa: “les persones en situació d’atur pateixen una prevalença de la soledat 5 punts per sobre de les que estudien o treballen […]; la prevalença en joves de llars amb dificultats econòmiques és gairebé el doble que entre joves de llars que arriben amb facilitat a final de mes (36% davant del 19,4%)”, esmenta l’informe. Categòricament, afegeix que “l’anàlisi multivariant considera significativa la relació entre la pobresa i la solitud”.

    Un factor d’estudi clau ha estat com afecta la digitalització, i és que la generació Z és la dels “nadius digitals”. S’ha detectat que la presencialitat segueix guanyant les pantalles: “les persones que tenen relacions amb amistats principalment en línia tenen una probabilitat dues vegades més gran de patir soledat no desitjada. Tanmateix, tenir relacions principalment en línia o a distància amb familiars o amb l’entorn de treball o estudi no té un efecte significatiu per a la soledat”. La qüestió, doncs, rau en la qualitat del cara a cara, ja que el món digital, en certes situacions, pot ser un aliat.

    Una altra qüestió que incumbeix la gen Z és la salut mental. En aquest cas, també influeix de manera bidireccional, i una mala salut mental i un risc més gran de vulnerabilitat tenen relació directa: “Les persones que pateixen soledat pateixen majoritàriament algun problema d’ansietat o depressió, en un 77,8% de els casos, davant del 34,8% entre les que no pateixen solitud. A més, el jovent que se sent sol té un nivell d’autoestima menor que el que no se sent sol”. Considerant la salut d’una manera més genèrica, una altra dada rellevant que mostra l’estudi és que les persones que “perceben el seu estat de salut de manera negativa o regular tenen un 42,2% més de probabilitat de patir soledat no desitjada”.

    Prevenir, detectar, intervenir: les tres eines de treball contra el fenomen

    Per pal·liar la soledat no desitjada, des de SoledadES s’incideix en la necessitat de la prevenció, la detecció i la intervenció. L’ecosistema educatiu esdevé clau per dur a terme aquesta tasca; per exemple, aposten per afavorir l’educació emocional i la inclusivitat en tots els trams educatius. Sobre aquesta línia de treball, un altre plantejament de l’informe és “reforçar el personal educatiu per millorar les ràtios, la qualitat de l’educació i així l’equitat educativa i els nivells d’èxit, o reforçar i adaptar les polítiques actives d’ocupació a la joventut” . Desenvolupar serveis específics d’atenció juvenil orientats a reduir la soledat, enfortir els sistemes de protecció i d’alerta primerenca vinculats a la salut mental, promoure la participació de joves en el disseny i execució de polítiques públiques sobre la temàtica i afavorir espais d’interacció social són algunes més de les iniciatives d’acció dedicades a reduir l’impacte de la problemàtica.

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg de RedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • Sanitat aprova la nova especialitat d’Urgències entre opinons contraposades

    Sanitat aprova la nova especialitat d’Urgències entre opinons contraposades

    La proposta governamental per a la nova especialitat passa per crear una doble passarel·la amb programa formatiu compartit. En aquesta, s’estableix la nova especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències que en els seus primers períodes formatius, compartirà un període de formació comuna de dos anys de durada amb Medicina Familiar i Comunitària.

    Els residents que entrin al MIR a partir de l’aplicació de la norma, accediran directament a aquesta formació si així ho escullen, tal com estipula el decret, “garantint l’elecció de l’Especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències a qui la vulgui fer al MIR com a primera elecció”. Ara bé, el Ministeri de Sanitat també ha adaptat l’homologació per tal que metges que tenen ja l’especialitat, puguin accedir a la doble. Les persones amb títol d’especialista en qualsevol de les dues especialitats en Ciències de la Salut ho podran fer si acrediten cinc anys d’exercici professional mitjançant una prova d’avaluació de competències i un període formatiu de l’altre especialitat.

    La Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències celebra aquest impuls al nou projecte, i declara que així «es recupera l’esperit de la Llei d’ordenació de les professions sanitàries (LOPS) de la formació troncal, tot establint els dos primers anys de formació comuna amb el Títol de Medicina Familiar i Comunitària (i obert a altres especialitats).» Així mateix, el president de l’organització, Tato Vázquez Lima, ha comentat que la creació d’una Especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències a Espanya és per fi «una realitat cada cop més propera».

    En contraposició, la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) ha fet públic un comunicat on s’oposa de ple a aquesta nova especialitat: «ja hi ha especialitats (medicina de família, interna i intensiva) per atendre urgències, per tant, no cal crear una nova especialitat.» Reivindiquen que la majoria dels professionals d’urgències són metges de família, o de medicina interna i intensiva, i que «l’atenció primària, com a porta d’entrada del sistema sanitari, ha de ser el punt d’inici de l’atenció urgent».

    Infermeres de Catalunya es posiciona a favor de l’especialitat, la seva denúncia va en la linia de que aquesta proposta no apliqui també més enllà dels metges: «sembla que, de nou, les infermeres anirem després que els metges. Tot i que el RD d’especialitats en Ciències de la Salut determina la creació de noves especialitats també per a les infermeres, sembla que la proposta està únicament enfocada al col·lectiu mèdic».

    Urgències, desestimada com a Àrea de Capacitació Específica (ACE)

    Un dels temes que havia portat més cua era establir si calia l’especialitat nova o ara bé, una àrea de capacitació específica (ACE). El Ministeri de Sanitat ha desestimat aquesta proposta per ser considerada més ineficient i que allargaria el període de formació dels especialistes. Precisament és la denúncia de la semFYC: «el desenvolupament de la Troncalitat i la creació d’una Àrea de Capacitació Específica (ACE) d’Urgències com a disciplina d’alta especialització des de la formació en altres especialitats, és la proposta per la qual apostem». Al·leguen a favor d’aquesta que és com es preveu a la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS) i que «porta més de 10 anys sol·licitant el Consell Nacional d’Especialitats Mèdiques.»

  • Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    En el marc del primer any de la Taula de Prevenció de Risc Suïcidi, s’han presentat les dades sobre la situació del 2022, que reforça la tendència que ja es marcava durant la pandèmia: la salut mental dels adolescents es troba en una situació precària. Les dades apunten a les noies d’entre 12 i 25 anys com a grup més vulnerable a conductes suïcides, i les menors de divuit anys tenen una alta prevalença d’intent i pensament suïcida.

    Si bé aquesta franja poblacional és la que es troba en un punt més sensible, les trucades rebudes per part del 061 venen en gran part per persones més grans. Durant aquest any de funcionament del telèfon, han arribat 12000 consultes amb risc suïcida i s’han atès més d’11000 persones: d’aquestes, la majoria (gairebé 5000), pertanyen a la franja d’edat entre 41 i 65 anys. La intervenció mèdica directa a través d’ambulància i/o trasllat a urgències no s’ha activat en la majoria dels casos, ara bé, en un 7% de les trucades s’ha detectat risc imminent de suïcidi i un 17% un risc elevat. Fent retrospectiva de l’última dècada, el 2014 s’hi van registrar 465 conductes suïcides segons el Codi Risc Suïcidi, xifres que disten molt de les 7500 de l’any 2022. La incidència en la problemàtica i els esforços en deixar enrere el tabú són també elements que incentiven el creixement de les tasses.

    Comparant al mateix període de l’any anterior, a la primera meitat de l’any 2022 han baixat gairebé un 3% els intents de suïcidi. En contraposició, han augmentat un 9,7% dels pensaments. Ara bé, el conseller de Sanitat, Manel Balcells, fa una lectura positiva d’aquesta dada: «la ideació és el pas previ per a l’intent, per tant, detectar-ho ens ajuda a actuar precoçment», explica.

    El paper dels testimonis

    A la publicació de les dades, presentades per Diego Palao, coordinador del Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (PLAPRESC) 2021-2025 i president de la Comissió de Seguiment d’aquest pla, i Núria Casalé, cap del 061 Salut Respon, s’ha afegit la intervenció de Cecilia Borràs, presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents. “Les associacions hem aportat el testimoni personal davant de les xifres fredes, hem parlat de qui son els que pateixen aquesta tragedia”, pronuncia Borràs, que destaca la necessitat de tenir presents les entitats de supervivents a la hora de dissenyar polítiques públiques de prevenció.

    El conseller Balcells reafirma aquest paper i aquesta aliança, explicant que «és imprescindible comptar amb els testimonis» i que ara que es disposa de «xifres més reals», és primordial posar en el centre aquesta problemàtica, ja que «fer política és prioritzar, i ara cal prioritzar la prevenció del suïcidi». En aquesta línia, per a la presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents, cal continuar parlant, i apunta a l’augment de les tasses d’ideació com a símptoma d’aquesta tasca.

    «El 45% dels supervivents s’han sentit acompanyats, però encara han sentit un tabú al voltant del seu dol. El 30% no s’ha sentit acompanyats socialment degut al pes de l’estigma», avança Borràs sobre dades que es faran públiques en un informe de l’entitat.

    Línies concretes d’actuació

    Balcells anuncia que les següents accions aniran en la línia de centrar-se de manera directa i adaptada a contextos on es presenten riscos més alts d’ideació suïcida, com poden ser “universitats, escoles o presons”. A més, explicita que cal abordar sempre des de l’estadi més precoç possible, com per exemple, intervenir en salut mental per a millorar les xifres de prevalença de trastorns emocionals que podrien ser un pas previ a la ideació.

  • Espanya avança en la incorporació a la E-Health Network

    Espanya avança en la incorporació a la E-Health Network

    Amb tan sols un any de vida des de la seva creació i aplicació, aquest espai busca propiciar un ecosistema que «permeti a les persones controlar les seves dades sanitàries, tant si es troben al país d’origen com en un altre Estat membre«, tal com explica la Comissió. A més de garantir que les mateixes persones puguin tenir les seves dades a l’abast i la interoperabilitat entre països, es planteja un marc regulador per a una utilització òptima i ètica de macrodades per a investigació i innovació.

    L’entrada a la E-Health Network

    A finals d’agost el Ministeri de Sanitat signava els acords per la incorporació del país a la xarxa sanitària europea transfronterera.

    En el marc de la digitalització, la preservació de dades i la cooperació, des de la Moncloa es fa efectiva la incorporació de nou comunitats autònomes al servei d’interoperabilitat de la informació clínica amb països de la Unió Europea. Això suposa en exemples pràctics que si una persona de Barcelona té al·lèrgia a un medicament i necessita assistència a París, el personal sanitari podrà accedir a aquestes dades a través d’un sistema unificat d’historial resumit.

    Durant aquest any s’han incorporat a aquesta proposta Andalusia, Catalunya i Castella i Lleó, unint-se així a Aragó, Canàries, Comunitat Valenciana, Extremadura, Comunitat de Madrid i País Basc. La intenció governamental es continuar introduint cada regió europea a aquest sistema durant els mesos vinents.

    Aquesta integració forma part del projecte «My Health@EU«, que és la forma pràctica de l’Espai Sanitari de Dades Sanitàries, i que està previst que durant aquest any continuï agafant l’impuls per obtenir els objectius de digitalització sanitària unificats. En aquesta línia, també té rellevància el servei «ePrescription/eDispensation«, que es troba en estadis avançats i que busca que qualsevol ciutadà europeu pugui accedir als seus medicaments prescrits a qualsevol dels països de la Unió.

    Mancances en l’ àmbit espanyol

    Si bé en matèria europea s’avança en la mateixa direcció per tal de garantir l’accés a la sanitat dels ciutadans, l’eterna queixa és aquesta manca d’interoperabilitat entre les mateixes comunitats autònomes espanyoles. Si bé, com s’exemplificava, un barceloní accidentat a París tindrà garantit que el personal sanitari accedeixi a les seves dades, aquest mateix barceloní accidentat a Vigo no tindria les mateixes facilitats. I es que Galícia, Múrcia, Navarra, Comunitat Valenciana, La Rioja, Castella la Manxa, Cantàbria, Balears i Astúries no tenen aquesta interoperabilitat.

  • Tres sèries per a l’estiu amb la sanitat com a eix

    El món sanitari sempre ha estat present a sèries i pel·lícules ambientades a hospitals, amb trames vinculades a les mateixes dinàmiques que es viuen a l’ecosistema que es genera rere les portes del centre sanitari. Més enllà de l’èpica, els «salseos» entre els treballadors, dilemes ètics i tota la gamma de narratives pròpies d’aquest gènere audiovisual, portem una sèrie de recomanacions concebudes pel productor Ryan Murphy, és a dir, que surten del paradigma «Anatomía de Grey«.

    Ratched

    El productor Ryan Murphy s’aventura a explorar la història de Mildred Ratched, mítica cap d’infermeria del clàssic film “Algú va volar sobre el niu del cucut”. En aquesta sèrie d’una única temporada, el thriller psicològic es dirigeix a la dècada dels 40 per reconstruir el passat de Ratched, que arriba al nord de Califòrnia per a treballar en un reputat hospital psiquiàtric. Si bé es mostra com una infermera elegant, dedicada i professional, a mesura que s’implica en una missió clandestina que la fa entrar de ple en una tèrbia voràgine d’un sistema de salut mental pervers, el caràcter i l’obscuritat de la Ratched que es va conèixer al clàssic de 1975 va prenent forma.

    Fotograma de Ratched

    POSE

    També produïda per Ryan Murphy, POSE està ambientada en la Nova York de 1987. La comunitat LTBGIQ+ viu un cruent moment d’exclusió social, persecució i discriminació. En tota aquesta marginació, els ballrooms es converteixen en un punt de trobada: les competicions de ball i performance esdevenen l’eix conductor d’aquesta sèrie on la salut és un leitmotiv transversal. Cirurgies clandestines, drogodependència i problemes de salut mental assolen una comunitat que, davant el rebuig, crea les seves pròpies cases a on el paper de la «mare» és també un punt clau per entendre altres conceptes i realitats sobre les famílies. La Blanca, «mare» de família i una de les protagonistes, és una cuidadora nata que ja des del principi mostra el seu interès per les cures i la sanitat. En el transcurs dels capítols, aquest rol anirà agafant més pes, i és que la propagació de la sida, els seus efectes a escala humana i l’activisme que va dur a terme el col·lectiu a través d’organitzacions com Act Up, formen part imprescindible de la història.

    Fotograma de POSE en una protesta pel sida

    American Horror Story: Asylum

    Absolutament pertorbadora, la segona temporada de la franquícia AHS (l’obra per antonomàsia de Ryan Murphy i Brad Falchuk), ens porta a un viatge que sense dubte no és apte per a tots els públics. La mansió Briarcliff, un antic centre per a tuberculosos, comença a funcionar com a «hospital psiquiàtric» el 1964 sota el control de l’església catòlica. Allà arribarà internat un dels assassins més mediàtics del moment, anomenat «bloody face». La relació entre la medicina, la religió, la injustícia i l’absoluta obscuritat que assola aquell lloc converteixen els 13 capítols ―si es que la perversa trama permet acabar la sèrie― en un visionat que no deixa indiferent. Cada temporada d’AHS conté una trama diferent i es poden consumir per separat, tot i que contenen algunes referències entre elles, però que no fan perdre el fil. Asylum, estrenada ja fa més de 10 anys (2011), s’ha convertit en un clàssic que, qui va veure en el seu moment, segur que no ha oblidat aquella melodia perversa… «Dominique, nique, nique s’en allait tout simplement».

    Imatge promocional d’AHS Asylum

     

  • José Mansilla: «Els barris populars tenen un menor accés a elements vinculats a la salut»

    Doctor en Antropologia Social, investigador i professor universitari, José Mansilla estudia amb lupa les ciutats, la morfologia, els habitants i les dinàmiques pròpies urbanístiques: exclusió, expulsió, desplaçament, la composició dels territoris i les classes socials. Membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i autor del llibre La pandèmia de la desigualtat. Una antropologia des del confinament” (Bellaterra, 2020), Mansilla parla sobre gentrificació, els seus processos, causes i impactes.

    A què ens referim exactament quan parlem de gentrificació?
    És una dinàmica. Una acció que passa en determinat barri, ciutat o fins i tot carrer on hi ha una substitució de gent, diguem-ne, de classes populars per gent de classe mitjana-alta. Tradicionalment, això passava perquè hi havia una desinversió per part de les administracions, en la qual cosa el valor potencial de l’habitatge baixava per desatenció i desinversió a la zona. Això feia que fos molt més barat de comprar per part de la gent que tingués possibilitats, com ara fons d’inversió i capitals potents, i que amb una reforma d’unes petites característiques això permetés tornar a posar aquest mateix habitatge al mercat a un preu superior. Això és el que porta a la substitució poblacional.

    Succeïa per desinversió, però, veiem conceptes com “gentrificació verda”, la qual cosa dóna a entendre que hi ha diverses tipologies…

    Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa. El concepte de gentrificació, així en principi, sense cap mena d’adjectiu, ja que indueix a pensar que està oberta a les possibilitats de canvi, no? O sigui, que són aquests canvis que s’introdueixen els que desencadenen la dinàmica. Quan estem parlant de gentrificació verda ja no hi ha un procés de desinversió en què primer hi ha una baixada en el preu de l’habitatge que facilita la compra per part de gent amb interessos immobiliaris per després fer venda a preus superiors, sinó que el que hi ha és una millora.

    Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa

    Aquesta millora, en el cas de la gentrificació verda, es deu a la situació de l’entorn, normalment amb equipaments vinculats als parcs o als jardins o a qualsevol altre tipus d’elements, d’espais típics de la ciutat que, bé, es poden acollir a etiqueta de verd. Amb això no hi ha una baixada prèvia, sinó una millora. Però això passa en molts aspectes. És a dir, es pot parlar de gentrificació verda, però, per exemple, si apareix un port esportiu o alguna altra qüestió vinculada al món del mar, se sol parlar de gentrificació blava. Altres vegades se sol parlar potser de gentrificació marró fins i tot, però això en ambients més anglos, quan estan vinculats que antigues fàbriques que estan en aquest mateix veïnat són recuperades i transformades en una altra cosa.

    Aleshores, bé, diguem que pateix definicions diverses en funció de l’adjectiu. En el cas de la gentrificació verda, seria una forma especial de dinàmica de gentrificació en què l’increment del preu i, per tant, la substitució del grup o del col·lectiu poblacional no es deu tant a una baixada de les característiques del territori, sinó a unes millores. I aquestes millores normalment se solen anomenar inversions que generen rendes monopòliques.

    Quins impactes genera aquesta dinàmica?

    Genera tota una sèrie de dinàmiques que estan vinculades al tipus de teixit social que s’hi crea, que passa de ser un més vinculat a les classes populars i als seus propis requeriments materials i funcionaments ―i també a les seves propostes ideològiques―, a ser un altre vinculat amb les classes mitjanes altes. Aquestes tenen uns objectius o interessos diferents. Tot el panorama genera un canvi general. És a dir, un barri gentrificat mai no tindrà una botiga d’ultramarins típica de tota la vida, tret que aquesta es transformi en alguna cosa més. Tampoc no tindrà una cafeteria de treballadors que prendran el cafè i l’entrepà, perquè la gent del territori no tindrà demanda d’aquest tipus de serveis.

    Diferents espais, serveis, dinàmiques… planteges una mena de mutació de la morfologia del barri a diversos nivells, també comentaves sobre la ideologia

    Al final, el canvi que genera la transformació pel que fa al teixit social que habita acaba per impactar a la totalitat de l’espai en mil i una formes. Tant que al final acaba per ser bàsicament com una cosa molt desconeguda. Un daquests efectes és el canvi en el to polític. Per exemple, Barcelona, ​​l?auge de Trias, diguem que ha pogut passar alguna cosa per l?estil. Ell es dirigeix ​​a un públic molt determinat de zones que no estan gentrificades, sinó que bàsicament “van néixer així”, que és la zona alta. Però si de cara al futur continua aquesta mateixa inèrcia a altres barris i hi ha una substitució d’un tipus de població per un altre tipus de població concreta… no dic que Trias, perquè té un toc més conservador i tal, però sí partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències, o bé qualsevol partit que acabi sent capaç de vehicular aquest tipus de vot.

    Partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències

    Noves “zones altes”… Precisament aquest tipus de territoris estan vinculats a unes característiques, com més zones verdes, que atribueixen més benestar i condicions de vida per als habitants. Un barri gentrificat podria, per exemple, veure canvis en la mitjana d’esperança de vida? Quines dinàmiques pot generar aquest fenomen pel que fa a salut?

    Aquesta esperança de vida no passa únicament perquè les condicions físiques del barri són millors, que també, per exemple, quan s’hi introdueixen elements verds. Viure al costat d’un parc o d’una zona més natural té unes condicions beneficioses per al nostre estat físic i mental. Però també hi ha el fet que la gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies. No només per com s’alimenten, sinó també perquè solen ser gent que té hàbits de salut “millors”. Per exemple, són gent que practica esports o són gent que accedeix a un sistema sanitari paral·lel i privat, amb la qual cosa tenen un concepte de la sanitat com a consum que els porta també una mica a tenir una visió sobre la seva salut individual diferent de les de les classes populars.

    La gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies

    Si pensem al Raval en comparació, per exemple, amb la gent que viu a les zones altes, fins i tot a nivell d’equipaments públics la gent d’aquestes àrees, Sarrià o fins i tot per no marcar una tendència tan clara, la gent de l’Eixample, els barris populars tenen un menor accés a elements vinculats a qüestions com la salut, per exemple, equipaments esportius, zones verdes, parcs, jardins… o fins i tot menys accés al transport públic. Aquestes són coses que normalment estan molt vinculades precisament a un foment de la qualitat de vida i, per tant, una possible millora de la salut passa per tenir millors equipaments, en general, tants factors… la gent que viu en aquestes condicions viu més. Per què? Perquè les condicions materials són millors. Les seves, és a dir: ja de per si tenen més sous, l’accés a la seva sanitat, el concepte mateix de la vida.

    Aquest tipus de qüestions fan que sigui gent que al final pugui prolongar la vida a causa de les seves condicions materials individuals, que no col·lectives, que són les que depenen, per exemple, d’un accés comú a espais públics, a zones de parcs, de jardins, i tot aquest tipus de qüestions.

    Aleshores és una qüestió individual que alhora es converteix en un ecosistema col·lectiu concret. Les “superilles” [espais que busquen vianants i reconceptualitzar zones que tenien presència de vehicles] pretenen també reforçar teixit veïnal, poder fer més vida col·lectiva, però, s’està produint certa gentrificació verda que crida un tipus d’habitant amb més poder adquisitiu al qual apuntes com a estil de vida més individualitzat. On és la decisió perquè aquesta dinàmica es reprodueixi i continuï expulsant les classes populars?

    Aquí el problema o “la gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur. És així, aquest és el gran element. Es pot fer mitjançant una intervenció pública. I una altra cosa és que, per fer intervenció pública, les administracions responsables tinguin els instruments suficients per poder dur a terme una intervenció que aprofundeixi en aquest sentit. Fins ara era molt limitada, ara ja amb el tema l’habitatge, ja que tenen algun instrument més.

    “La gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur

    Jo per exemple visc al Poblenou. Quan em vaig venir a viure aquí a Barcelona, des de Sevilla l’any 2009, encara el barri mantenia unes certes característiques malgrat haver estat modificat pel tema de les Olimpíades i després per totes les transformacions que es produïen al voltant del 2004 amb el fòrum i després el 22@. Era un barri que mantenia caràcter popular. Fa gairebé catorze anys que visc aquí, i veig que és un barri vinculat a aquest tipus de transformacions. Per què? Doncs per desinterès o simplement no es pensava que la ciutat acabaria funcionant així. No hi ha hagut cap acció per evitar que les millores substancials acabessin en mans de gent que no era del barri. Qui se n’ha beneficiat són classes mitjanes de Barcelona i de fora, és típic que vinguin expatriats multinacionals i aquests perfils.

    Precisament Poblenou, el lloc on vius, és un gran paradigma de tot aquest fenomen, especialment amb el Projecte 22@…

    A través del 22@ s’ha incentivat força el tema de les startups tecnològiques. Se senten atrets per millorar l’espai. El 22@ suposa l’atracció d’un tipus de gent que no són els treballadors previs de la zona industrial, és gent d’alta qualificació. El que se’n diu “capital creatiu” o “classes creatives”. Un altre incentiu és que Barcelona és una ciutat molt consolidada on no necessites agafar cotxes per transportar-te, i en aquest cas, la gent que ve a 22@ moltes vegades té el desig i la possibilitat d’assentar-se a l’àrea propera. A més, Poblenou és un lloc que manté encara una mena de calidesa de barri de poble antic. Està al costat de la platja, està molt ben connectat, té tots els elements perquè aquest tipus de gent ho consideri atractiu.

    Per què Barcelona en concret té tants números al bingo de la gentrificació?

    Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada. La ciutat ho ha viscut tot, des del procés que comentàvem abans de la transformació per desinversió, que seria el Poblenou i altres zones, fins a la qual està vinculada al capital cultural. Exemple és Gràcia, on es comencen a establir determinats públics com a consumidors d’un barri amb unes característiques especials vinculades al món de l’art, i a certa bohèmia, etc.

    Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada

    També tindríem el capital simbòlic de viure en un barri com el Raval, on el que hi ha és aquest ambient mig cosmopolita, de molta gent de fora, també un cert rotllo més fosc, que és un ambient que en certa manera és segur, però a alhora té aquest to de perillositat, prostitució als carrers, menudeig de droga… i això a determinats col·lectius els posa. És tot un ventall complet.

    Tot i això, jo no em fixaria tant en els elements que desencadenen la dinàmica, sinó que al final el procés és el mateix, que és el fet que la població actual és substituïda per una població de major capacitat adquisitiva, bàsicament o per un deixament de funcions o bé per una transformació positiva que succeeix al barri. Això canvia el paisatge.

    Serà “mantenir-se lletjos” un mecanisme de supervivència per als barris?

    Les zones de classes populars són les primeres que cal millorar. Tots tenim dret que el nostre barri no sigui lleig. Si com a polític tens certa inclinació per la justícia social, doncs toca actuar així. Els recursos són limitats, ja que la lògica és començar pel que és més precari. A més d’això, si en algun moment cal arribar a invertir també a les zones bé de la ciutat, doncs aleshores tothom té el dret de viure en aquestes zones. La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals. Si la teva manera de protegir-te davant de l’expulsió és a dir que prefereixes que no facin res al teu barri… això no pot ser, perquè a més és contraproduent.

    La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals

    Pensa en un barri de polígon, de maó i asfalt cremant. L’habitatge és més barat, per exemple, 100.000 euros un pis de 70 metres, i una mica més enllà hi ha un barri que està molt millor i que comprar el pis costa 300.000 euros. D’acord? És que si tu, al barri dels 100.000 euros, fas una millora, la que sigui, i tu arregles aquests apartaments per una inversió, la que sigui, i en comptes de vendre’l per 100, ho pots passar a vendre a 200, estàs doblegant els diners del guany. Mentre que, a l’altre lloc, al de 300.000 euros, per doblar el guany, has de fer una inversió molt més gran.

    Amb això, aquests llocs que són més pobres, per dir-ho així, de partida, són molt més atractius per a les inversions del capital. Aleshores, què has de fer? Doncs has de fer que aquests barris millorin. Millorin sense expulsar. Perquè si no, serà més atractiu per al capital i el pal serà més gros. I generarà un benefici més gran en la gent que vol invertir, és clar.

  • L’Hospital de Mollet ha reduït un 85% les seves emissions

    El 2021 l’Hospital de Mollet es feia amb el guardó Plata als premis Ashikaga-Nikken Excellence Award for “Green Hospitals” de la International Hospital Federation (IHF). En 10 anys, la institució havia aconseguit reduir les emissions de CO2 en un 71%.

    L’Hospital va modificar la seva infraestructura per tal d’obtenir el seu objectiu dins del seu projecte “Green Hospitals”: es van instal·lar 1.368 plaques fotovoltaiques en la coberta de l’hospital que proporcionen el 12,5% del total de l’energia que consumeix, es va apostar per una arquitectura sostenible i celoberts que proporcionen llum natural a tot el centre i redueixen el consum energètic d’il·luminació en un 40% (a més d’un sostre radiant i cobertes sostenibles que permeten l’aïllament tèrmic i el control acústic) i l’energia geotèrmica a través de 148 pous de 146 metres de profunditat que redueixen el consum energètic de climatització en un 30%. El 100% d’energia és elèctrica renovable i es va instaurar un projecte de reciclatge i gestió de residus que va permetre en 10 anys passar de 9 a 29 tipus de residus que se segreguen i gestionen.

    Ara, l’Hospital de Mollet ha obtingut la fita de reduir un 85% les seves emissions, convertint-se en un dels centres sanitaris punters en l’aposta per la sostenibilitat. «Els centres hospitalaris són alguns dels centres públics amb major impacte energètic en el medi ambient. Per això, la cultura verda ha de formar part de l’estratègia i impregnar l’estructura i els processos dels nostres centres», expliquen des de la Fundació Sanitària Mollet. El treball en la sostenibilitat es basa en tres eixos de treball: l’estructura, els processos i la governança, cultura i entitat saludable.

    Des de l’entitat han datat que un dia d’hospitalització suposa 7 kg de residus. Per aquest motiu s’intenta reduir les estances hospitalàries innecessàries (que es podrien solucionar d’altres formes, com per exemple un Fast Track per a les pròtesis de genoll que permeten una recuperació més ràpida i eficient), i també la minimització de viatges. També s’ha implantat un sistema semiautomatitzat de dispensació de medicaments que permet reduir en un 29% la generació de residus de medicaments.

    «Tot va començar amb el compromís de l’alta direcció i la governança institucional per definir la nostra estratègia per a la mitigació del canvi climàtic i el compliment de l’agenda 2030», diuen des de la Fundació Sanitària Mollet. Expliquen que, per arribar a aquests objectius, és imprescindible el compromís de tothom: «hem fet obligatòria la formació ambiental per al nostre personal i realitzem una enquesta per a mesurar la seva percepció, coneixements, idees i formació sobre el canvi climàtic».