Just Deploy It!

Autor: Laura Casamitjana

  • Els metges d’atenció primària fent ecografies podrien reduir un 52% les derivacions a radiologia

    Els metges i metgesses de família de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) reivindiquen adquirir competències  en diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària. Defensen que comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries.

    “Els ginecòlegs fan les seves pròpies ecos, els endocrinòlegs fan tiroides, també fan les seves pròpies ecos, els traumes també… i així podria seguir” diu Pere Guirado, coordinador del grup d’Ecografia Clínica a l’Atenció Primària de la CAMFiC. “El tema bàsicament és que això és una habilitat,  és una competència tècnica que tothom ha anat adaptant a la seva especialitat”, afegeix. “Segons els radiòlegs, els metges d’Atenció Primària no podríem fer aquestes ecos. Però clar, existeix el dubte clínic, i dins d’una exploració es pot ampliar. Doncs, si jo tinc coneixements i tinc la màquina, et faig per exemple una ecografia pulmonar,  miro allà on tinc el dubte clínic. T’exploro, t’ausculto, tinc dubtes,  allà on tinc dubtes de l’auscultació,  poso la sonda i miro si tens una pneumònia”.

    És una competència tècnica que tothom ha anat adaptant a la seva especialitat

    Els avenços tecnològics han permès ecògrafs més petits i transportables, el que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Tot això fa que, segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i els recursos per fer ecografies, es redueixi en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents. De fet, són moltes les patologies que es veuen en les consultes del primer nivell assistencial i que són susceptibles de ser valorades mitjançant un ecògraf: massa abdominal palpable, sospita de líquid lliure com ascites o vessament pleural, còlic biliar, alteració significativa de les proves hepàtiques, còlic nefrític, síndrome prostàtic, estudi de les infeccions urinàries de repetició en l’adult, valoració de masses de parts toves, valoració de espatlla dolorosa o estudi tiroidal, entre d’altres.

    Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents

    El Dr. Guirado, diu que «formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges; potser la més destacada és que ens augmenta la seguretat en la presa de decisions reduint la incertesa clínica i ens permet filtrar millor la derivació per visita o exploracions complementàries». En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles «.  Les llistes d’espera i aquesta manca d’accessibilitat son problemes clau: “jo soc de Terrassa, aquí hi ha una llista d’espera de 8 mesos. Després, per altra banda, jo treballo a Pallejà.  Quan nosaltres, a l’ICS, comprem proves fora…  les ecografies que es compren fora de Pallejà es fan a la Quirón.  Si tu tens 80 anys, o et porta algú, o has d’agafar ferrocarrils i un bus rere un altre”.

    Formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges

    Igualment, el Dr. Guirado vol destacar que «la concordança diagnòstica entre les ecografies realitzades per un metge de família i repetides posteriorment per un radiòleg, és molt elevada, arribant al 90%, per exemple en ecografia abdominal». Per tot això, es reafirma en què «la realització d’ecografies per part del metge de família és de gran utilitat, hem de poder mirar als pacients per dins a través dels ultrasons per a completar la nostra exploració «.

    De fet, segons els experts de CAMFIC, entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.

    Entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació

    Des de l’any 2013 que CAMFIC va iniciar la formació dels seus socis en ecografia clínica, explica el Dr.Guirado que “al 2015 vam demanar al conseller que hi havia llavors, que ens reunís, que fes d’àrbitre, que ens assentés a nosaltres i a Radiològics de Catalunya  per arribar a un acord, per un consens”, explica.  “Vam estar, jo et diria que gairebé dos anys, en reunions mensuals, començament molt tenses, i després ens vam anar posant d’acord  i vam acabar consensuant 23 escenaris en els que podíem intervenir.  Llavors, va haver-hi la pandèmia pel mig,  llavors vam començar a fer reunions telemàtiques i va passar que, per exemple, els radiòlegs no saben fer ecografia pulmonar perquè ells consideraven que no era cosa seva.  I l’ecografia pulmonar és molt clínica,  o sigui, si tu tens tos i mocs i t’ofegues,  no puc enviar-te a fer una ecografia dels vuit mesos, no em serveix de res, necessito fer-la ja. Doncs això, ells no es van formar amb això  i ens vam formar nosaltres”. Sobre tot aquest procés, al final, els radiòlegs van reivindicar que d’aquests 23 escenaris en els que els metges d’AP podien intervenir, quedaven dos.

    Guirado explica com la col·laboració i la formació mèdica en ecografia pot ser un avenç per a tots, més que un motiu de conflicte: “Per exemple, a un hospital comarcal, el cap de servei tenia encallades ecografies de feia 3 anys.  Per dir-ho d’alguna manera, el 2020 estava fent les ecografies programades el 2017.  Al final, s’ho va plantejar, va parar i va formar dos metges de dues àrees bàsiques del seu entorn.  Al cap d’un any, van acabar formant-ne dos més”.

  • El col·lectiu LGTBIQ+ presenta una major prevalença en problemes de salut mental

    Espanya és el segon país amb més població LGTBIQ+ del món. Un estudi d’Ipsos data que un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu, i aquesta prevalença es dispara entre el jovent: un 18% de la Generació Z té una orientació i/o identitat no normativa.

    Un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu

    Alhora són els «zeta» els qui també presenten una prevalença per sobre de la mitja en salut mental precària. L’Informe Salud Mental Espanya data que són les persones més joves (18 a 24 anys), les que refereixen, en més proporció, ideació o intent de suïcidi (31,8%) i autolesions (30,7%). A més una majoria diu haver patit depressió (56,2% dels/les joves de 18 a 24 anys i 47,4% de les persones de 25 a 34) i ansietat perllongada (56,5% i 46,4%, respectivament). Dins del mateix informe, s’indica que un 62,5% de les persones cishetero qualifiquen la seva salut mental com a bona o molt bona, aquest percentatge baixa a 43,6% en el cas de les persones LGTB.

    Un sector poblacional en situació d’infraatenció

    En el mes de l’orgull, VOX penjava enmig de Madrid una lona gegant batejada com «la lona de l’odi». A la capital no s’han fet actes commemoratius el 28J ni llueix l’arc de Sant Martí. Un petit municipi valencià s’estrenava en la retirada de banderes LGTB dels balcons d’edificis públics, que s’ha reproduït a altres localitats. Segons un estudi de la consultora LLYC els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny: augmenten un 130% entre 2019 i 2022. El clima desfavorable, la impunitat del discurs promogut per sectors polítics i l’horitzó del possible retrocés en drets, s’ajunten amb una sèrie de punts que incentiven una pitjor salut mental: «el col·lectiu LGTBIQ+ continua patint els efectes de l’odi d’una part de la societat en forma de discriminació, de violència física i verbal, de rebuig, d’abusos sexuals… amb les consegüents seqüeles que això té sobre la salut mental», expliquen des de la Confederación Salud Mental España.

    Els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny

    Les dificultats que afronta una minoria discriminada es tradueix també en simptomatologia més evident, segons el mateix informe, els membres del col·lectiu reporten en grau més alt haver patit depressió (55,4%), ansietat perllongada (48,2%), ideació o intent de suïcidi (32,1%), i autolesions (19,5%). Un punt que destaca és que les dones i el col·lectiu LGTB «té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs». La medicalització no va necessàriament acompanyada d’una atenció digna, i es que «tanmateix, no s’observen diferències significatives sobre la probabilitat d’acudir al psicòleg o al psiquiatre». La conclusió que l’informe extreu d’aquestes dues dades, es que «és un sector poblacional en situació d’infraatenció pels especialistes en salut mental».

    Les dones i el col·lectiu LGTB té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs

    El context social i les ferides emocionals

    Alejandro Alder, membre del Consell Consultiu a la FELGTB i psicòleg general sanitari, explica per a la Confederación Salud Mental España la influència del context social en el desenvolupament del benestar emocional: «La teva família, a l’escola o a l’institut rebutgen la teva orientació o identitat sexuals. Això genera un dany a les persones que estan rebent el missatge que l’afecte no és incondicional, sinó que és condicional. Jo t’estimo, però si tu ets heterosexual». Apunta com aquest fet, perllongat en el temps, deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament.

    Deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament

    Sobre l’estat psicosocial del col·lectiu, la Asociación Nacional de Psicólogos en Acción de España explica que «diversos estudis conclouen amb una llarga llista de conseqüències psicològiques que pateixen una part de les persones LGTB», i elabora una llista sobre les que detecten com a més freqüents:

    • Trastorns de l’estat d’ànim, sobretot depressió.
    • Trastorns d´ansietat.
    • Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
    • Augment de la LGTBfòbia interioritzada. Aquest concepte fa referència a l’acceptació de l’estigma, els estereotips i els prejudicis associats a l’orientació o identitat sexual com a part de la identitat personal.
    • Problemes d’autoestima, autoconcepte i autoimatge.
    • Sentiments de culpa, vergonya, frustració i ira.
    • Insatisfacció vital o disminució de benestar.
    • Augment d’ideació suïcida, intents de suïcidi i casos de suïcidi.
    • Consum d’ alcohol i altres drogues.

  • Rere els “vagos y maleantes”: l’evolució dels drets LGBTI+ a Espanya

    Article sisè. Número segon: Als homosexuals [sic], rufians i proxenetes, als captaires professionals i als quals visquin de la mendicitat aliena, explotin menors d’edat, malalts o lesionats, se’ls aplicaran perquè les compleixin totes successivament, les mesures següents:

    a) Internat en un establiment de treball o colònia agrícola. Els homosexuals [sic] sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i, en tot cas, amb absoluta separació dels altres.

    b) Prohibició de residir en determinat lloc o territori i obligació de declarar el seu domicili.

    c) Submissió a la vigilància dels delegats.

    El 15 de juliol de 1954, es va modificar “la Gandula”, coneguda de manera oficial com a Llei de “Vagos y Maleantes”. Aquesta normativa franquista vigent des del 1933, es va modelar per a poder reprimir de manera explícita al col·lectiu LGBTI. Si bé els avanços des d’aquell moment són crucials, alguns “detalls” com la prohibició de les anomenades “teràpies de conversió” no han arribat fins pràcticament enguany.

    Llei trans, despatologització del col·lectiu

    La Llei Trans, aprovada enguany, suposa un gran pas en la despatologització de les persones trans: s’elimina la hormonació obligatòria i els diagnòstics psiquiàtrics per a l’autodeterminació de gènere, a més de rebaixar l’edat i poder fer-ho amb 16 anys. Els menors d’entre 14 i 16 anys podran exercir aquest dret acompanyats pels seus pares o tutors legals, i els compresos entre els 12 i 14 amb autorització judicial.

    Un gran pas en la despatologització de les persones trans

    Respecte a les persones intersexuals, aquesta normativa els brinda visibilitat i protecció, ja que queda prohibida la modificació genital que, en el cas dels menors d’entre 12 i 16 anys, només es permetrà si la persona ho sol·licita i es constata que té capacitat per a prendre aquesta decisió. S’acaba així amb la normalització d’intervencions mèdiques en persones amb variacions de les característiques sexuals sent menors i sense tenir en compte la seva opinió una vegada ja tenint consciència i maduresa. Suposa un abans i un després en la despatologització de les persones intersexuals.

    També arriba amb aquesta normativa la prohibició de les “teràpies de conversió”, i les mares lesbianes i bisexuals podran inscriure als seus fills sense l’obligació d’estar casades, a més de tenir garantit l’accés a tècniques de reproducció assistida. Perquè les institucions estiguin preparades per a tots aquests canvis, es promouen programes d’educació sexual i reproductiva, amb especial èmfasi a la inclusió en totes les etapes educatives de la diversitat sexual i de gènere. Professorat i personal sanitari seran primordials en la sensibilització amb el tema, a més de que s’inclouran accions positives per al col·lectiu també en l’àmbit laboral.

    L’assumpció de drets des de la democràcia

    Amnistia Internacional manifesta que la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGBTI, coneguda com la Llei Trans, al costat de lleis LGBTI autonòmiques, han fet possible que Espanya estigui posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI, segons dades d’ ILGA-Europa. Cal recordar que la democràcia espanyola és recent, i que fins a 1978 la “caça” de l’homosexual era més norma que excepció, ja que ser-ho era delicte.

    Espanya està posicionat com a quart país europeu en drets LGBTI

    No seria fins el 1995 que l’anomenada Llei de Perillositat Social ―herència de la Llei de “Vagos y Maleantes”― no es derogaria del tot, donant pas a un avanç crucial per als drets LGBTI a les portes del s.XXI. Tan sols una dècada després, en 2005, arriba l’aprovació del matrimoni homosexual sota el govern de Zapatero i amb el gran impuls del polític Pedro Zerolo. En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits, canvis que van de la mà amb els canvis socials respecte al col·lectiu.

    En 2007, començaria a prendre forma la inclusió legislativa per a les persones trans, ja que s’aprovaria una normativa que permet el canvi de casella de sexe legal en el Registre Civil. Això sí, la patologització trans s’entreveu en aquesta llei, ja que per a això es requeria un diagnòstic de disfòria de gènere i portar dos anys en hormonació.

    En aquest moment, el canvi de paradigma encadena una sèrie de nous drets cada vegada més rellevants i més seguits

    Pedro Zerolo va morir el 2015, però la seva figura en els drets del col·lectiu a Espanya es veuria homenatjada en la “llei Zerolo” del 2022 que busca la fi de la discriminació, una regulació que al costat de la Llei Estatal LGBTI el mateix mes estableix un esquema unitari dels drets del col·lectiu, a més de puntualitzar nous elements específics per a les persones trans.

    La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i més (FELGTBI+) constata en l’enquesta “Estat LGTBI+ 2023” que entre 283.000 i 325.000 persones LGBTI+ han estat víctimes d’agressions per motiu de la seva orientació o identitat sexual en els últims cinc anys. Aquestes xifres arriben en un clima de polarització per on d’una banda, l’aprovació de la Llei Trans es converteix en capdavantera per a moltes persones ―sobretot les trans―, i per un altre, l’extrema dreta promou la prohibició de banderes LGBT en edificis públics. Avenç i retrocés caminen en paral·lel.

  • Els Col·legis de Metges impulsen accions europees davant l’augment d’agressions a personal sanitari

    Des del 2010, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges d’Espanya (CGCOM) impulsa l’Observatori contra les Agressions a l’àmbit sanitari. La pandèmia va ser un punt d’inflexió, i és que tal com expliquen des del mateix òrgan, l’any 2019 es va assentar la xifra més alta d’agressions dels darrers deu anys, amb un total de 677. Segons va dir el Dr. José María Rodríguez Vicente, aquestes xifres podrien tenir la seva explicació a la situació viscuda durant el primer estat d’alarma i el confinament entre març i juny del 2020.

    L’ any 2019 es va assentar la xifra més alta d’agressions dels darrers deu anys

    Tot i que les xifres posteriors van anar baixant conforme la crispació de la pandèmia i la seva escalada s’anaven estabilitzant, el CGCOM a l’informe d’aquest any ha datat un nou augment: el 2022 han incrementat un 38% les agressions a metges respecte a l’any anterior.

    El masclisme també s’acarnissa en aquest àmbit, i és que el 61% d’aquestes agressions han estat comeses contra dones. L’Atenció Primària és especialment vulnerable, ja que gairebé la meitat de la violència va cap a aquest sector (43%), els insults són la principal problemàtica a què es veu sotmesa el personal sanitari, comptant que aquesta tipologia d’agressió en constitueix el 47% del total. Dins d’aquestes, són novament les dones les més afectades, ja que el 64% de les vexacions van contra elles.

    Promoure una legislació específica en l’àmbit europeu

    A la darrera reunió del Consell Europeu d’Ordres Mèdiques (CEOM) a Brussel·les, s’ha acordat que el CGCOM i el Col·legi de Metges de França treballin en un formulari únic per registrar les agressions mèdiques a tot Europa. De moment, només Espanya, França, Itàlia, Portugal i Bèlgica demanen dades d’aquest tipus, l’objectiu del formulari seria generar un registre únic per tal de promoure una legislació específica en l’àmbit europeu. La idea és tenir el projecte del formulari llest per presentar a la següent reunió del CEOM, que serà a París.

    S’ha acordat que el CGCOM i el Col·legi de Metges de França treballin en un formulari únic per registrar les agressions mèdiques a tot Europa

    A la reunió de Brussel·les, el Dr. José Mª Rodríguez Vicente va animar tots els països que encara no recullen les dades d’agressions a facultatius que ho facin «per poder elaborar una petició multinacional al Parlament Europeu que generi lleis específiques de protecció al personal sanitari. Aquesta xacra no és un problema nacional, és internacional, i per això és important la unió i el treball en equip».

    Des de la creació de l’observatori el 2010, la CGOM reivindica que s’ha aconseguit la modificació de l’article 550 del Codi Penal pel qual es consideraran actes d’atemptat les comeses contra els funcionaris docents o sanitaris que es trobin en l’exercici de les funcions pròpies del seu càrrec, o en ocasió». Des de l’Observatori també parlen d’haver assolit la publicació de la Instrucció 3/2017 del Ministeri d’Interior que dona origen a la creació de la figura de l’Interlocutor policial nacional sanitari contra les agressions en col·laboració amb el Ministeri de Sanitat, més conscienciació de les Conselleries de Salut i dels professionals sanitaris a l’hora de denunciar les agressions».

    A finals del 2022 el Congrés dels Diputats tombava una proposta de llei sobre la violència al personal sanitari presentada pel Partit Popular. Els grups parlamentaris la van rebutjar sota la premissa que els riscos laborals ja contemplen i garanteixen aquest marc normatiu.

  • El personal de l’Hospital Santa Caterina intensifica la vaga entre demandes creuades

    El 22 de maig iniciava una vaga per franges horàries a l’Hospital Sta. Caterina (Salt, Gironès), convocada pel Comitè d’empresa i la Secció sindical de CATAC-CTS/IAC del Comitè d’empresa de la Xarxa de Salut Mental (i a la que al final s’hi va adherir el grup complet).

    El motiu principal dels treballadors per anar a la vaga és la situació de doble escala salarial. CCOO, UGT, SATSE i MC s’han querellat per aquesta qüestió i com a resposta a la demanda, l’IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa en els que es reconeix el dret de les persones treballadores (que venien del conveni previ a la XHUP, de centres concertats) de conservar la meritació de l’antiguitat per triennis i quinquennis. Des de CATAC-CTS/IAC, si bé no s’hi han adherit a la demanda, declaren haver-se «vist obligats» a posar denúncia a Inspecció de treball per tal que l’IAS «aboni els endarreriments d’ajuts per fills amb discapacitat des de gener de 2021». A banda, també manifesten que l’empresa «no ha fet l’augment salarial del 2,5% al sou base dels treballadors, que és un augment de conveni i que hauria de sortir en nòmina des del març i s’hauria d’haver pagat amb retroactivitat des del gener».

    L’ IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa

    Per tractar totes aquestes qüestions al voltant del conflicte, parlem amb una de les representants de les mobilitzacions, Anna Alcalà. És auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest mateix hospital.

    Quin és l’origen del conflicte?

    El conflicte s’origina al moment que els sindicats UGT, CCOO, MC i SATSE interposen una demanda per doble escala salarial.

    A l’IAS, hi ha uns pactes d’empresa, del 1994 i 2004, que se signen al moment de passar de l’antic conveni propi tant de Xarxa de Salut Mental com de l’Hospital Sta. Caterina al conveni XHUP de la sanitat concertada. En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats per triennis i quinquennis tal com ho estaven fent. Això ha provocat una diferència salarial important dins la mateixa empresa amb diferències que poden arribar als 700 euros fins i tot en el cas dels treballadors més antics.

    En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats

    Aquests sindicats interposen la demanda no per fer perdre aquest dret, sinó demanant que aquesta antiguitat es faci extensiva a la resta de treballadors.

    En aquest moment l’empresa demanda als 3 Comitès d’empresa de l’IAS (Hospital Sta. Caterina i SSCC, Xarxa de Salut Mental i Addiccions i Sociosanitari, i Atenció Primària) «autodemandant-se», demanant la nul·litat dels pactes d’empresa ex tunc (com si mai haguessin existit). Diuen que no els consta que l’IAS demanés cap informe del departament de finances ni de cap altre organisme per determinar quines condicions laborals serien d’aplicació i que, per tant, potser han estat fent pagaments indeguts des de fa 20 i 30 anys, amenacen de deixar de pagar-la i reclamar fins a cinc anys d’antiguitats als treballadors que la perceben. Amb això pretenen fer el xantatge: «si retireu la vostra demanda, retirem la nostra». Però aplicant l’absorció i compensació a l’antiguitat dels antics, cosa que podria suposar congelar-los el sou durant uns deu anys.

    En quin punt legal es troba tota aquesta situació? Quines posicions s’han pres?

    Com que a l’acte de conciliació del Tribunal Laboral de Catalunya no se’n van sortir amb això, l’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors, que són modificacions substancials de les condicions de treball (salari i horari) que afectaria la totalitat dels treballadors. Un dels objectius era la supressió del sistema d’antiguitat contingut en els pactes. La justificació no s’aguantava per enlloc, perquè es basava en un hipotètic escenari econòmic futur, cosa que no es preveu en l’aplicació d’aquest article, ja que han de ser problemes ja existents.

    L’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors

    En la primera sessió de converses de l’article 41, sortim amb l’article retirat, cosa totalment inusual i que ens confirma que no és res més que un altre xantatge de l’empresa, amb la condició de deixar en suspens les demandes per les dues parts i obrir una taula de negociació entre els Comitès i l’Empresa. A partir d’aquí comencen les negociacions en què tenim punts de partida totalment allunyats.

    La vaga fa dies que està en peu, i ara de manera indefinida. Com van les negociacions? S’ha enquistat el conflicte?

    La vaga comença quan veiem el tarannà que pren l’empresa. No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari. Des dels Comitès d’Empresa es demana una compensació econòmica pels treballadors que no cobren l’antiguitat segons pactes i hi ha una negació rotunda basant-se en la impossibilitat econòmica. Per més que demanem la previsió de comptes oficial, es neguen a donar-nos-la i només ens donen un informe elaborat per una assessoria privada que es basa en els números que demanem i que és el que van fer servir per justificar el 41.

    No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari

    També es neguen a donar-nos les actes de les reunions i, per tant, cada dia que entrem contradiuen el que han dit a la reunió anterior. La gota que fa vessar el got és quan en plenes negociacions apliquen l’article 10 del conveni d’absorció i compensació, per la qual cosa congelen els sous dels més antics i les pujades salarials de conveni les van descomptant de l’antiguitat. Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura.

    Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura

    Les ofertes de l’empresa, tot i que van variant mínimament, es basen a donar un o dos dies lliures quan el treballador faci 18 o 25 anys que és a l’empresa, per tant, no tenen res a veure amb el que demanem nosaltres. Són totalment ridícules i fins i tot diria que insultants.

    El conflicte s’ha enquistat perquè tot i que nosaltres hem dit que la compensació econòmica pot ser gradual i que estaríem disposats a fer que fos un percentatge de les antiguitats… l’empresa no es mou de la seva oferta.

    Per què CATAC-CTS/IAC va decidir no adherir-se a la demanda principal amb la resta de sindicats?

    Tot i que compartim amb la resta de sindicats la necessitat d’alguna compensació econòmica per equilibrar els salaris, no acabàvem de veure’n la viabilitat, però estem valorant la possibilitat d’adherir-nos-hi en funció de com vagi el conflicte. Així i tot, creiem que els sindicats que la van presentar estaven en tot el seu dret a fer-ho, sense que l’empresa contra-demandés. Fins i tot creiem que aquesta resposta podria ser una vulneració de la tutela judicial.

    Quines són les principals reclamacions per tal de desconvocar la vaga?

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics. A hores d’ara, és que retirin la mesura d’absorció i compensació que la mateixa empresa ha reconegut que no els suposa pràcticament res econòmicament, que no en tenen la necessitat i, per tant, és una mesura repressiva. La segona demanda és que elaborin un document amb el compromís de buscar algun tipus de compensació econòmica. També hi ha altres punts no tan relacionats amb aquest conflicte però sí amb la manera de fer de l’empresa.

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics

    Tenen uns diners d’uns fons addicionals dels anys 2018, 2019 i 2020, que ens havien de pagar un cop signat un acord. L’acord ja va costar d’aconseguir perquè d’aquests fons es volien cobrar un deute que van contreure en nom dels treballadors per una mala gestió del retorn de les DPO (pagues per objectius). Nosaltres no vam voler avalar aquest cobrament, i per això vam trigar temps a posar-nos d’acord, però fa més d’un any que tenim finalment el document acordat i cada dos per tres l’estem reclamant amb les xifres posades i sempre hi ha alguna excusa: que se n’han oblidat, que es pensaven que ja estava enviat… ara ens diuen a la primera reunió de negociació amb el Comitè de Vaga, que van haver de desaprovisionar aquests diners. O sigui, que ja no els tenen.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses: errors a les nòmines, contractes parcials amb ampliacions constants, sobrecàrrega… de fet els problemes de la majoria dels treballadors de la sanitat, amb l’afegit d’unes direccions molt poc sensibles amb els treballadors.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses

    Per això creiem que hi ha hagut molt de seguiment comparat amb altres vagues. Sobretot a l’àrea quirúrgica on els serveis mínims són més petits i on realment es veu l’afectació d’una vaga. La primera setmana es van haver de suspendre unes 50 intervencions.

    Quin horitzó presenten les negociacions?

    La veritat és que com dic l’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou, no s’ha mogut de la seva oferta inicial i no s’ha preocupat d’oferir-nos altres coses tampoc. De tota manera, crec que han de saber llegir el malestar que hi ha entre els treballadors. Han de veure la quantitat de gent que està a la borsa de l’ICS fins i tot gent fixa, o que porta molts anys, i que es planteja marxar. Han de fer alguna oferta per desbloquejar la negociació, però que no sigui ofensiva com les que han fet fins ara. Han de tenir clar que no estem fent una vaga perquè ens donin un dia quan faci divuit anys que som a l’empresa.

    L’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou

    Encara més, crec que el CatSalut és qui ha de saber llegir això i entendre que el problema tot deriva de tenir tantes relacions laborals diferents dins els centres que fan activitat pública. Diuen que han fet una taula d’harmonització, però és totalment opaca. El problema és urgent de resoldre perquè la manca de sanitaris és ara, no d’aquí a tres anys com s’estan plantejant els resultats de la taula, si és que realment hi ha resultats.

  • Els Refugis Climàtics es reforcen davant la previsió de calor extrema

    La previsió anual de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) apunta al que ja es sospitava: aquest estiu serà molt calorós a Espanya. Si bé l’any passat es van batre rècords (es va registrar l’estiu més càlid des de que existeix el seguiment), aquest any ja s’ha establert la primavera més calorosa en els últims seixanta anys. Tot i que es preveuen algunes tempestes, no serà suficient per pal·liar les temperatures ni la sequera, per al juliol i agost s’ha pronosticat una probabilitat molt alta de situacions de calor extrema.

    Davant els estius durs, cada cop més recurrents i més extrems, els coneguts com a «Refugis Climàtics», espais que proporcionen confort tèrmic a la població, mentre mantenen els seus usos i funcionalitats, s’estan erigint en una de les polítiques públiques per protegir els ciutadans més vulnerables. A Barcelona ciutat, amb el finançament de l’Urban Innovation Action (UIA), un programa de la Comissió Europea per al projecte «Adaptar escoles al canvi climàtic a través del verd, el blau i el gris», s’ha fomentat els Refugis Climàtics a les Escoles. Sota aquest projecte iniciat l’any passat es plantegen intervencions a onze escoles amb un paquet de mesures blaves (incorporació de punts d’aigua), verdes (espais d’ombra i vegetació) i grises (actuacions sobre els edificis per millorar-ne l’aïllament). Sota l’emparament dels fons Next Generation, altres ciutats com Reus, Hospitalet o Lleida han pogut impulsar també el desplegament d’equipaments per protegir de les temperatures extremes.

    L’àrea metropolitana enforteix la xarxa de Refugis Climàtics

    En els últims 36 anys s’han comptabilitzat 10 onades de calor al territori metropolità, de manera que cada 4 anys es produeix un episodi d’altes temperatures extremes. D’aquestes 10 onades, 7 s’han produït en els últims 16 anys, fet que comporta una freqüència de més d’una onada de calor cada 2 anys. Enguany, a causa de la sequera, els parcs metropolitans estan menys humits que altres anys i tenen menys capacitat de proveir de confort tèrmic. Per aquest motiu, el 2021 l’àrea metropolitana de Barcelona impulsava la xarxa metropolitana de refugis climàtics (XMRC), un conjunt d’espais accessibles, públics i d’accés gratuït, que proporcionen confort tèrmic, descans i seguretat davant dels calorosos estius metropolitans. Des de la seva posada en marxa l’estiu del 2021, la XMRC ha crescut dels 20 refugis inicials als 74 actuals. Com la majoria de Refugis Climàtics, els de la XMRC inclouen espais tant interiors (biblioteques, escoles…) com exteriors (parcs, places…). Els refugis romandran actius entre el 15 de juny i el 31 d’agost (cal consultar els horaris específics de cada refugi).

    Els refugis climàtics interiors, conformats bàsicament per equipaments públics repartits arreu de la metròpolis, estan equipats amb refrigeració, de manera que poden garantir unes condicions adequades per apaivagar la forta calor, amb una temperatura que es manté al voltant dels 27 °C.

    Els refugis climàtics exteriors, situats en alguns parcs del territori metropolità, disposen d’una regulació tèrmica natural, ja que la presència d’aigua, de vegetació arbòria densa i de terreny permeable actuen com a reguladors de la temperatura i permeten gaudir d’un ambient més fresc. En general, els espais verds amb una presència de vegetació moderada poden tenir uns 2-3 °C (durant el dia) menys que les zones sense vegetació. Aquesta diferència de temperatura s’incrementa després de la posta de sol, sobretot en llocs menys humits, on pot arribar fins a 5 °C, i en alguns casos a 6,5 °C.

    Els refugis climàtics de la XMRC pretenen acollir la població en general, però prioritzen les persones vulnerables a les altes temperatures, com la gent gran, els nadons o els malalts crònics. La XMRC té un conveni amb Teleassistència que permet establir un canal directe amb aquesta població vulnerable, facilitant que puguin fer ús dels espais de la xarxa.

    Ubicacions dels Refugis Climàtics de la XMRC per a l’estiu del 2023

    Badia del Vallès: parc de les Illes Balears, Casal d’avis i biblioteca Vicente Aleixandre

    Castelldefels: parc del Castell, parc de la Muntanyeta, centre cívic Vista Alegre, Espai del Mar, edifici de la República, biblioteca Ramón Fernández Jurado i centre Frederic Mompou

    Cornellà de Llobregat: parc del Canal de la Infanta, parc de Can Mercader, parc de Rosa Sensat, biblioteca Central, biblioteca Marta Mata, biblioteca de Sant Ildefons, centre cívic de Sant Ildefons, parc esportiu Llobregat, complex aquàtic i esportiu Can Mercader i Citilab

    L’Hospitalet de Llobregat: parc de les Planes, parc de Can Buxeres, parc de l’Alhambra, centre cultural metropolità Tecla Sala, Torre Barrina, poliesportiu Gornal, poliesportiu Marcel·lí Maneja, centre cultural Santa Eulàlia, mercat municipal La Florida, casal de gent gran Pubilla Casas, casal de gent gran de Bellvitge i casal de gent gran Ca n’Arús.

    Montcada i Reixac: parc de Joan Fuster, biblioteca Elisenda, Casa de la Vila, Ajuntament de Montcada i Reixac, espai cultural Kursaal, centre cívic Antigues Escoles de Mas Rampinyo i casal de gent gran Casa de la Mina.

    Sant Boi de Llobregat: parc de la Muntanyeta, parc Can Julià, plaça Marianao, plaça Focs de Sant Joan, casal Can Massallera, biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, Cal Ninyo i biblioteca Maria Aurèlia Capmany.

    Viladecans: parc del Torrent Ballester, parc de la Torre Roja, casal de barri Montserratina.

    Sant Feliu de Llobregat: parc d’Europa, parc Llobregat, parc de Can Falguera i biblioteca Montserrat Roig.

    Sant Adrià de Besòs: Arbreda Rambleta, biblioteca Font de la Mina, biblioteca de Sant Adrià, centre cultural Besòs, casal Dalt de la Vila, centre cívic carrer Joan Fiveller.

    Tiana: parc de l’antic camp de futbol, parc de Joan Armengol, plaça Salvador Espriu i Llar de persones grans

    Santa Coloma de Gramenet: parc de Can Zam, biblioteca pública de Can Peixauet, biblioteca pública del Fondo, biblioteca pública de Singuerlín (Salvador Cabré), biblioteca Central.

    Altres parcs metropolitans: parc Nou (El Prat de Llobregat), parc del Pi Gros (Sant Vicenç dels Horts), parc de Can Solei i Ca l’Arnús (Badalona), parc de Can Vidalet (Esplugues de Llobregat), parc de Torreblanca (Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat).

  • Dret a l’oblit oncològic, una reclamació històrica amb forma de llei

    El ‘dret a l’oblit’ és un concepte legal que arriba des de la normativitat de protecció de dades. És el dret de les persones al fet que «determinat contingut que ja no és rellevant, ja sigui perquè ha passat molt de temps o qualsevol altra circumstància, es desindexi dels cercadors de Google», explica Sergio de Juan-Creix, advocat fundador de Croma Legal. En el cas dels supervivents de càncer, concreta que aquest mecanisme tindria la funció de garantir que persones que han superat un càncer «no quedin atrapades, condicionades i discriminades per aquest passat a l’hora, per exemple, de sol·licitar finançament bancari o d’una assegurança de salut».

    Fa tan sols uns dies, Pedro Sánchez anunciava el nou dret a l’oblit oncològic que entrarà en vigor a partir de juny. Aquesta normativa pretén pal·liar una sèrie de discriminacions que pateixen els supervivents de càncer. Alguns punts van en la línia d’assegurar que aquestes persones no hagin de declarar haver passat la malaltia en contractar una hipoteca, evitar les clàusules abusives en contractes d’assegurança o declarar nul·les les clàusules que es basin en els antecedents oncològics per a excloure a aquestes persones a l’hora de contractar serveis.

    El nou dret a l’oblit oncològic

    La reforma legislativa es durà a terme a través de la modificació del Reial decret legislatiu 1/2007, aprovant el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, i de la Llei del Contracte de l’Assegurança. “Una cosa similar va passar amb els malalts de VIH, també es queixaven que hi havia una discriminació i al final la Llei del Contracte de l’Assegurança es va modificar”, diu Sergio de Juan-Creix.

    Espanya, amb l’entrada en vigor al juny de la normativa, sortirà de la llista de països pendents per complir la resolució del Parlament europeu 2020-2267 (INI) —on ja només queden per complir Islàndia i Malta— per la qual en 2022 instava que els països europeus legislessin sobre el dret a l’oblit oncològic abans de 2025. Malgrat arribar tard, la normativa arriba en bones condicions segons De Juan-Creix: “És una reclamació històrica dels pacients oncològics i les associacions. Hi ha països que havien regulat fa ja anys, Espanya arriba tard, però ho ha fet en termes més avantatjosos. Ha establert un termini únicament de cinc anys després d’haver superat la malaltia per a poder acollir-se a això, quan altres països tenen aquest termini de deu anys”.

    Malgrat arribar tard, la normativa arriba en bones condicions

    Teresa López-Fando, coordinadora de Programes i Serveis de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona, explica que, amb aquesta llei, “el que demanen els supervivents de càncer és que no se’ls tracti de manera diferent que a la resta de persones que han superat una malaltia”, mitjançant la garantia que “no existeixin greuges a l’hora de contractar serveis”. A més, en matèria laboral, on els supervivents denuncien també un eix de discriminació, López-Fando aposta perquè la reinserció de la persona que ha passat per una malaltia oncològica sigui “incentivada fiscalment a les empreses que facilitin llocs de treball a aquest col·lectiu, a més de la conciliació i flexibilitat per als cuidadors”. La reincorporació al treball és un punt clau per a l’associació, la coordinadora de Programes i Serveis explica com han vist casos de persones que no han estat contractades per haver passat una malaltia oncològica o que no se’ls ha pogut adequar el lloc de treball quan han tornat de la baixa.

    Càncer infantil, un estigma per a tota la vida

    Un 41% dels supervivents de càncer infantil que van intentar contractar una assegurança de salut o de vida van ser rebutjats per les asseguradores segons un estudi de la Federació Espanyola de Pares de Nens amb Càncer. L’associació denuncia a més que existeixen casos de persones que fins i tot 23 anys després d’haver sobreviscut al càncer infantil sense recaigudes, continuen sent discriminats quan demanen una hipoteca, es treuen el permís de conduir o demanen una assegurança de vida. Sobre aquest tema, la Fundació Josep Carreras data en l’estudi “joves i leucèmia: més enllà de sobreviure”, que el 50% dels joves d’entre 18 i 35 anys que han patit un càncer en la sang es troben amb inconvenients a l’hora de tornar al mercat laboral i el 80%, per a contractar un producte bancari o segur.

    Un 41% dels supervivents de càncer infantil que van intentar contractar una assegurança de salut o de vida van ser rebutjats per les asseguradores

    «Aquestes discriminacions en el cas dels joves són encara més flagrants perquè el càncer és considerat una malaltia rara a aquesta edat», explica Teresa López-Fando, coordinadora de Programes i Serveis de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. «Ser supervivent de càncer infantil comporta un estigma que sovint els acompanya tota la vida. Ser tractat de manera diferent que la resta dels joves suposa un desavantatge a l’hora d’incorporar-se al món adult», esmenta sobre l’entrada al món laboral dels supervivents adults-joves. A gairebé 8 de cada 10 pacients la malaltia els ha impactat negativament en l’àmbit laboral i 6 de cada 10 han d’abandonar o discontinuar el seu treball durant el tractament. Després de gairebé dos anys (vint mesos de mitjana), només 1 de cada 2 (el 53%) s’ha reincorporat al treball i el 30% ho farà amb condicions diferents a les quals tenia, esmenta l’estudi sobre joves i leucèmia.

    Viure en la incomprensió

    «La Llei de Protecció de Dades promulga que els responsables del tractament, és a dir, qui et demana les dades, t’ha de demanar els mínims i imprescindibles per a la finalitat per a la qual els està sol·licitant», esmenta l’advocat de Croma Legal. Sota aquesta premissa, quan s’extralimita la petició de dades, la finalitat pot ser la de discriminar per raons no justificades: «cal recordar que la Constitució, en l’Article 14, garanteix el principi d’Igualtat», afegeix. No obstant això, aquest principi constitucional sembla quedar lluny per als supervivents de càncer, a escala institucional i també social: «El sentiment que acompanya a les persones que es troben en aquestes situacions és el d’incomprensió. El de viure en una societat on no es valora el fet d’haver passat per una situació crítica en la qual es trenquen estructures mentals molt centrals com els valors personals, les prioritats. Se’ls posa més traves, es castiga amb dificultats o fins i tot negant-los l’accés a determinats serveis, i això és difícil de gestionar», explica López-Fando, que és també psicooncòloga.

    Quan s’extralimita la petició de dades, la finalitat pot ser la de discriminar per raons no justificades

    «Encara tenim ‘sort’ de disposar d’una sanitat pública i que el fet d’accedir a una assegurança privada no sigui tan determinant com en altres sistemes, però això no és un consol», afegeix la membre de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. «Hem de treballar per una societat més compassiva i comprensiva, on no se’ls prejutgi com a persones que faltaran molt al treball per visites mèdiques, on se’ls adaptin les eines per a poder desenvolupar la seva feina, i en general el desenvolupament de la seva vida i la dels seus cuidadors», conclou López-Fando.

  • Eleccions municipals 28M: les propostes dels partits per a la sanitat a Barcelona

    1. Atenció primària

    Per al partit de Colau, és clau apostar per la continuïtat del Pla d’Equipaments Sanitaris a la Ciutat de Barcelona 2023-2027, en marc col·laboratiu amb el Departament de Salut, el Consorci Sanitari de Barcelona i el mateix Ajuntament de Barcelona. A més de proposar augmentar el finançament del sistema un 25%, concreta mesures com ampliar en un 50% els programes de salut comunitària als barris de la ciutat. Apunta als CAPs deficitaris com a prioritat per a la seva millora i renovació: d’una banda, suggereix obrir o començar les obres dels nous CAPs Raval Nord, Gòtic, Barceloneta, Fort Pienc, Horta-La Clota, la Marina, Sagrera, Congrés, Besòs, Parc i la Llacuna. També en aquesta línia, parla d’identificar espais pels nous CAPs Casanova, Roquetes, Casc Antic, Sardenya, la Verneda i la Pau i impulsar els programes d’integració social i comunitària que reforcin els vincles de la primària de salut i els serveis socials d’atenció primària.

    Per al PSC la millora d’infraestructures és també el bastió de les seves propostes respecte a l’atenció primària: proposen l’obertura del nou CAP del Parc i La Llacuna al Districte de Sant Martí, el nou projecte equipament de salut del CAP Barceloneta i CAP Casc Antic/Rec Comtal. També aposten per un nou projecte d’equipament de salut en Sant Gervasi – Bonanova i l’ampliació del CAP La Pau amb incorporació de servei de pediatria, a més de la reobertura del Centre d’urgències d’atenció primària del CAP Numància i CAP Doctor Carles Ribas a Sants Montjuïc. Altres propostes de Collboni i el seu equip per a l’atenció primària són treballar amb la Generalitat perquè doti a cada districte d’almenys un CAP amb alta tecnologia amb l’objectiu d’apropar les proves diagnòstiques a la ciutadania, en la línia de l’experiència al CAP Manso, o impulsar la millora de l’eficàcia del Consorci de Salut amb la Generalitat de Catalunya. Un altre eix que presenten és el suport a la creació d’una agència sociosanitària consorciada que integri tant serveis socials com sanitaris i on puguin participar també les entitats i empreses del sector, a més de fer una provar pilot per situar en un mateix edifici els serveis socials amb els serveis sanitaris d’atenció primària.

    El partit de Maragall proposa també el reforçament i millora de CAPs: construir el nou CAP de la Barceloneta i un centre de dia per a gent gran, accelerar la construcció del CAP Fort Pienc pendent al solar de Gran Via-Nàpols, pacificar els entorns del CAP Roger de Sants-Badal, cercar una nova ubicació per a la construcció de l’Equip d’Atenció Primària (EAP) Sardenya, assolir l’obertura del CAP Bolívia i allargar el bus del barri Verdum fins al CAP de Rio de Janeiro. Sobre atenció primària, la llista encapçalada per Trias parla de treballar en un Pla de connectivitat entre els diversos centres sanitaris (centres d’atenció primària i sociosanitaris), aplicant les noves tecnologies que vagin sorgint per garantir que s’hi pugui accedir de manera accessible en transport públic, i l’ampliació de CAPs i la construcció de nous centres. La CUP esmenta com salut i sanitat corresponen a la Generalitat, i la necessitat de l’Ajuntament d’intervenir i revertir les retallades i les mancances incrementades amb la pandèmia a través de la seva participació en el Consorci Sanitari de Barcelona. El seu programa basa com a eix l’augment del pressupost de la primària, salut comunitària i pública exigint a la Generalitat almenys el 25%, i municipalitzar o remunicipalitzar els serveis sociosanitaris i serveis de dependència municipals, amb una gestió 100% pública que garanteixi “l’equitat d’accés i la reversió de la privatització del sector”, fent especial rellevància en el cas de les residències.

    Ciutadans, Valents i PP no fan esmenes concretes a l’atenció primària, i VOX parla d’establir “un número mínim de CAP per habitants i obrir equipaments nous en les zones rurals i desafavorides”.

    2. Hospitals

    Les eleccions arriben l’any que es donarà per finalitzat el Pacte de Ciutat Ajuntament-Generalitat 2016-23 per planificar la construcció i la millora dels equipaments sanitaris a Barcelona. Ampliacions com les de l’Hospital del Mar o Vall Hebron, a més del nou Clínic, són algunes de les obres centrals que afecten la ciutat (i a l’ecosistema sanitari de tota Catalunya). BCN en Comú, actual partit de l’alcaldia, vol continuar amb l’impuls de millora de les infraestructures: projectar la tercera fase d’ampliació de l’Hospital del Mar, definir la transformació urbanística que diuen «ha d’acompanyar» la construcció de la nova seu de l’Hospital Clínic a la Zona Universitària i construir la nova seu de l’Agència de Salut Pública de Barcelona a la Llosa de la Vall d’Hebron.

    Sobre aquests punts concrets, el PSC aposta per un nou pacte per restablir el full de ruta de les prioritats sanitàries, el qual ha d’incloure les fases per desenvolupar el nou Hospital Clínic i també les obres pendents dels grans hospitals (Hospital del Mar, Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, etc). Trias, sobre aquest tema, fa constar al programa que fomentarà les millores urbanístiques que permetin acollir infraestructures sanitàries cabdals a Barcelona, amb l’ampliació dels centres d’atenció primària i la construcció de centres nous, col·laborant amb la Generalitat per millorar les instal·lacions dels hospitals terciaris de Barcelona. Per a ERC, en sintonia amb el tema de la transformació urbana, creu que aquesta s’ha de coordinar amb el projecte de trasllat de l’Hospital Clínic al Campus d’Esports de la Universitat de Barcelona.

    En relació amb algunes propostes de Colau sobre pacificació, Maragall també apunta cap a reduir la circulació de vehicles al voltant de les escoles i hospitals per protegir la salut dels més vulnerables. Aquesta proposta també va en comú amb el programa de la CUP, que esmenta la necessitat de prioritzar les pacificacions de carrers amb equipaments relacionats amb persones vulnerables (hospitals, infants, gent gran, etc.), i garantir-hi nivells de contaminació i soroll d’acord amb els estàndards establerts. Ciutadans, Valents, PP i VOX no esmenten mesures concretes respecte als hospitals a Barcelona. Més enllà de parlar d’»hospitals ben dotats» i la «revisió de suficiència de mitjans als hospitals» (VOX) i «oferir un servei de qualitat amb un finançament adequat» (PP).

    3. Salut mental

    La probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011. Aquest creixement s’ha accentuat als últims 3 anys passant de menys del 6% l’any 2018 a percentatges propers al 10% el 2021 segons un estudi d’ACCIÓ —l’agència per la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball—, elaborat amb la col·laboració del Clúster de Salut Mental de Catalunya. La pandèmia i factors com la precarietat i la manca de perspectiva de futur han generat estralls en la salut mental d’infants, adolescents i adults joves.

    La problemàtica de la salut mental s’ha fet un lloc a l’agenda política: Barcelona és la primera ciutat de l’estat en impulsar un pla de salut mental, el I Pla de Salut Mental (2016-2022) que ara tindrà continuïtat amb l’aprovació fa poc més d’un mes del segon Pla de Salut Mental (2023-2030). Aquest protocol, impulsat durant el govern Colau, és una de les puntes de llança en aquesta matèria per als comuns, que proposen el reforçament de les polítiques encarades a les cures i el benestar: incorporar més psicòlegs al Konsulta’m (programa per a suport emocional de joves), i crear un Konsulta’m infantil serien algunes de les propostes en aquesta línia. Des d’ERC proposen la continuïtat del pla, garantint amb els «recursos necessaris» el creixement dels espais Konsulta’m i Konsulta’m +22 per tal d’ampliar-ne el nombre de punts a la ciutat. Per a la CUP, en aquesta línia cal «vetllar per l’aplicació dels programes municipals enfocats a promoure i protegir la salut mental entre el jovent de manera adequada», i a més, aposta per complementar aquests recursos d’atenció i assessorament en salut mental existents amb serveis, programes i recursos municipals i comarcals, vinculant-hi la Diputació i el Consell Comarcal.

    Més enllà del pla municipal, diversos partits, com és el cas d’ERC, es posicionen a favor de col·laborar en el desenvolupament del Pacte Nacional de Salut Mental i complir el darrer Pla de salut mental i emocional 2021-2024 de la Generalitat de Catalunya. El programa de Trias considera la continuïtat del pla de la Generalitat, si bé no esmenta res del pla municipal, la llista pretén reforçar la proposta governamental a través d’enfortir la Xarxa de Prevenció de la Conducta Suïcida de Barcelona i l’impuls d’un Pla de lluita contra l’estigma associat a la salut mental. Per al PSC, la línia es dirigeix més en sintonia amb el govern central, i és que la seva proposta implica actualitzar el Pla de Salut Mental de Barcelona en relació amb el pla d’acció en Salut Mental 2022-2024 del Ministerio de Sanidad, tot i que aposta per conservar i ampliar serveis municipals com l’»Aquí t’Escoltem» (ATE) i el Konsulta’m.

    Ciutadans esmenta com a proposta “millorar el Servei d’Atenció a Domicili (SAD) i de salut mental”, i Valents fa constar al seu programa que “lideraran programes de prevenció d’addiccions i salut mental”. Respecte al PP i VOX, no consta als seus programes res vinculat amb la salut mental.

  • L’augment de trastorns mentals i la manca de recursos públics incentiven el creixement de l’oferta privada

    Catalunya compta amb 772 empreses dedicades al sector de la salut mental i de l’autonomia personal, segons un estudi d’ACCIÓ —l’agència per la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball—, elaborat amb la col·laboració del Clúster de Salut Mental de Catalunya. Les empreses catalanes d’aquest àmbit facturen 9.244 euros de manera agregada, xifra que representa el 3,79% del total del PIB català. Val a dir que les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat, en comparació amb el 2017, la darrera vegada en què es va quantificar aquest àmbit, tot i que llavors no es van tenir en compte les companyies dedicades a l’autonomia personal [definint autonomia personal com la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d’acord amb les normes i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària].

    Les empreses dedicades al sector català de la salut mental s’han triplicat

    Quant al volum de facturació, aquest és sis vegades superior que fa sis anys. Aquestes dades indiquen que aquest creixement empresarial es vincula també a un augment de la demanda de serveis d’aquest tipus. És a dir, els problemes de salut mental han augmentat i amb ells l’oferta privada, que també està incentivada per una manca de recursos al servei públic. A Espanya es mantenen unes xifres aproximades de 10 psiquiatres per cada 100000 habitants. En el Libro Blanco de la Psiquiatría en España s’afirma que només cinc comunitats autònomes estan per sobre dels 11 psiquiatres cada 100000 habitants, a més que el 20% dels especialistes tenen més de 60 anys i es jubilaran en uns 5 o 7 anys. En el cas dels psicòlegs clínics la taxa és d’aproximadament 6 per cada 100000 habitants.

    Infància i joventut en el focus de la voràgine

    Dins de l’estudi, citant fonts de la Confederación Salud Mental España, OMS, Barómetro Juvenil de Salud y Bienestar de la FAD, es data que a Espanya entre el 2,5% i el 3% de la població adulta té un trastorn mental greu, fet que suposa més d’un milió de persones, i gairebé la meitat dels joves espanyols d’entre 15 i 29 anys (48,9%) considera que ha tingut algun problema de salut mental. A més, el 6,7% de la població espanyola està afectada per l’ansietat, exactament la mateixa xifra de persones amb depressió i 8 de cada 10 persones amb problemes de salut mental no tenen feina (83,1%).

    La precarietat de la salut mental entre la població s’han ubicat també al debat polític, i es que s’ha convertit en una problemàtica de primer nivell: repassant les dades de l’última dècada, la probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011. Aquest creixement s’ha accentuat als últims 3 anys passant de menys del 6% l’any 2018 a percentatges propers al 10% el 2021.

    La probabilitat de patir un problema de salut mental en el total de nenes i nens ha anat creixent progressivament des del 2011

    La joventut es veu especialment afectada, i es que una combinació entre la falta d’expectatives de futur, la precarietat a diversos nivells i factors com la pandèmia han disparat les patologies. Indicadors de l’Enquesta de Salut de Barcelona 2021 de l’ASPB corroboren aquesta tendència, i es que es recull que el risc de mala salut mental marca el seu màxim històric en haver passat del 19,9% al 31,4% en les dones durant els últims cinc anys i del 16,5% al 21,6% en el cas dels homes, uns percentatges que empitjoren en totes les franges d’edat i són especialment elevats entre la població jove i adolescent. L’estudi “El sector de la salut mental i l’autonomia personal a Catalunya” afegeix que a Catalunya, més del 9 % de la població infantil (de 4 a 14 anys) té probabilitats de patir un problema de salut mental. D’aquesta població amb risc de patir problemes de saluts mentals, hi ha més nens (11,4%) que nenes (7,2%).

    La classe social, un factor diferencial en la salut mental

    Els problemes de salut mental s’han de considerar també molt lligats a conseqüències com les addiccions, i també a la inversa. Durant el 2021 van augmentar els inicis de tractaments de totes les drogues, a excepció de l’heroïna, que ha patit un lleuger decreixement. La suma de totes ha augmentat en més de 2 mil inicis de tractaments a Catalunya de l’any 2020 al 2021. La substància que més ha crescut en nombre d’inicis de tractaments ha sigut la cocaïna.

    Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social

    Les addiccions i patologies mentals tenen també una forta càrrega de classe social. El CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències) de Sant Cugat és un dels que registra un menor percentatge de pacients crònics de salut mental (19,0), davant el CAS de la Mina, que registra una de les tasses més altes (60,5). Cal esmentar que en municipi del Vallès té una renta familiar bruta de 17553 euros, i el barri de Sant Adrià del Besòs s’ubica amb una renda familiar bruta de 3626 euros.

  • Les futures infermeres preserven el llegat de l’ofici

    Els conflictes bèl·lics són la trinxera on la vida i la mort es dilueixen de manera més evident. A les guerres d’abans, la mortalitat més enllà de les armes arribava per la mateixa insalubritat, hospitals de campanya convertits en llit de bacteris, sang i infeccions. El 1853 va començar la guerra de Crimea, i entre les armes, un halo de pau amb nom i cognoms: Florence Nightinale.

    Nascuda a Florència el 12 de maig del 1820, es diu que des de petita va mostrar interès en l’atenció als malalts. Tal és així que es va oferir com a infermera voluntària per al conflicte de Crimea, on sense saber-ho, revolucionaria la història de l’ofici per sempre. Va ser la pionera a elevar la professió a través de tècnica, dedicació i gran dosi de solidaritat. Juntament amb conceptes com la higiene, l’assistència i la manera de cuidar els pacients, Florence es va convertir en un àngel per als soldats aconseguint reduir la mortalitat amb la professionalització de la infermeria.

    Després de la guerra, Nightingale va fundar l’Escola d’Infermeria a l’Hospital St. Thomas de Londres, la primera institució d’infermeria professional del món. El seu treball en el camp de la salut pública també va ser fonamental, millorant les condicions sanitàries i reduint la mortalitat també als hospitals i comunitats afins. Abans de Florence, la infermeria s’exercia sense formació específica, normalment grups de dones feien el que podien i no era un ofici reconegut com allò que és: la base del sistema sanitari.

    Ara, també en temps de guerres i crisis sanitàries, les infermeres continuen reivindicant el seu ofici. Commemorant el naixement de la madrina de les infermeres, el 12 de maig el col·lectiu celebra el seu dia internacional. Després d’una pandèmia on el personal sanitari es va encarregar d’intentar traçar una barrera de ferro entre la vida i la mort, les infermeres futures preserven el llegat de Nightingale.

    «Estic orgullós de ser infermer»

    «És una cosa molt vocacional, com que no pots fer sense més ni més, saps?» diu Eloi Egea, que té 24 anys i està a l’últim any de la carrera. «Et trobes moltes coses… però per mi al final és satisfactori, cuidar les persones així en un moment difícil per a ells. És molt agraït malgrat tot el que comporta. Al final t’adones que la infermeria és en gran part l’acompanyament i el tracte amb el pacient». Cristina Flores és una noia de 26 anys que comparteix classe amb Eloi, per a ella, els seus motius per voler ser a la professió són clars i concisos: «vull ser infermera perquè sento que és el meu. M’agrada ajudar els altres i poder formar part de la gran institució sanitària. És el que m’omple, em sento realitzada». Abans de tenir el títol, l’Eloi i la Cristina ja se senten part de la comunitat.

    Sense estar del tot encara amb els dos peus al sistema sanitari, ja han detectat algunes coses que els fan defensar a capa i espasa el que ja senten com la seva professió. «Estic orgullós de ser infermer, m’agrada un munt. Que, encara que hi hagi un classisme d’ ‘ah, infermer’, que sembla fins i tot despectiu, jo sé el que valc, jo sé les funcions que faig i reivindicaré la professió d’infermera perquè és molt top«, diu l’ Eloi sobre les jerarquies que ja ha començat a detectar al seu pas per hospitals. «És que sembla que si no ets metge ets un xurro, saps?«, explica el jove amb to reivindicador, «per a l’assistència al pacient es necessiten els perfils diferents, metges fan una cosa i infermers una altra. Igual que per exemple, és molt important la figura de les TCAE, i de la resta. Totes aportem a partir del nostre ofici la cura que necessita el pacient», afegeix. Aquestes dinàmiques dins del sector també les veuen a la carrera, i és que diuen que, inventant-se una estadística, apostarien perquè almenys un 30% dels seus companys de classe estan estudiant infermeria perquè no els ha arribat la nota per a medicina.

    «Tinc clar que la infermeria no és per a tots, és una cosa vocacional», diu la Cristina, «no se n’hauria de ficar un en una carrera així per fer alguna cosa, ja que tenim a les nostres mans la vida de persones i no és una cosa fàcil». L’estudiant és a les urgències pediàtriques a Can Ruti, lloc on s’està començant a curtir: «com que de vegades és dur, has de tenir clar que és el teu. Triaria mil i una vegades més aquesta professió. Tant pels bons moments com els dolents, ja que aquests són els que m’han fet ser la infermera que soc avui dia».

    L’ Eloi va desenvolupar part de les pràctiques a l’UCI pediàtrica de Vall Hebron, on va començar l’impacte mental de passar dels estudis teòrics a la formació sobre el camp: «Sento que, des de la carrera, el que es veu i s’explica és una mica flower power, superbonic, i que sí que ho és, però veus moltes coses desagradables. Veure patir i morir un nen no està pagat. Haver de ficar a una bossa algú no està pagat. Però és que no hi ha manera de pagar-ho. Això no t’ho expliquen tant, t’ho trobes de cop quan passes de l’aula a l’hospital». De certa manera, per a l’Eloi és primordial compartir aquest esperit de Nightingale si de debò vols ser infermera, sobretot en aquest moment crucial d’entrar a la palestra: «això t’ha de compensar molt, perquè veus i fas unes barbaritats que tu mateix a vegades dius… ‘wtf, estic ficant un tub per la tita a un senyor’. T’ha d’agradar tant que fins i tot siguis capaç d’acompanyar en el procés de mort algú i veure’l com una part més del procés vital. Hi ha coses dures com el patiment i la mort que no es parlen tant, però hi són molt presents».

    «Al que em vull dedicar tota la vida»

    «No espero res més de la meva feina que el fet de poder continuar fent-ho durant molts anys més i ser una bona infermera», diu Cristina sobre el seu futur. Explica també que les seves metes al sector no les té del tot definides: «vull veure què m’ofereix el temps, però una mica enfocat a les urgències sanitàries o la infermeria escolar… m’agradaria. Són dues coses molt diferents, però les que encaixen més amb mi». Per a l’Eloi, la seva visió del futur passa per fer-se un nom dins de l’hospital, i poder fer també investigació i docència: «m’agradaria tocar una mica de tot. Al final, no sé com anirà el pas dels anys i si per exemple quan en tingui cinquanta em veuré encara fent coses vinculades a l’assistencial. La part de gestió, direcció, també em criden l’atenció».

    «La meva situació laboral, ara com ara crec que estarà bé, hi ha oferta. Una altra cosa són les condicions, hi ha feina, però són contractes curts i és molt difícil aconseguir quelcom una mica més fix, i pitjor encara fix del tot», diu la Cristina sobre la projecció laboral que li dona l’ofici, «més endavant doncs… és clar que és difícil aconseguir una plaça fixa on vulguis», afegeix. L’ Eloi afirma que, veient el seu entorn i com està el món, el seu li sembla un panorama estable: «sé que almenys a Catalunya no em faltarà feina, potser algunes vegades no amb les millors condicions, però no em faltarà, i a l’època en què estem, això em dona molta tranquil·litat». Els joves es mostren orgullosos i determinats sobre el que fan, Eloi conclou amb una frase de la qual la Florence s’enorgulliria: «encara no he començat a dedicar-me i ja sé que és al que em vull dedicar tota la vida”.