Just Deploy It!

Autor: Laura Casamitjana

  • El MIR reflecteix la degradació de la medicina familiar i les desigualtats territorials

    Representants sindicals ja ho anunciaven a les vagues de sanitat de finals de gener: cal pal·liar la crisi «demogràfica» que es produirà al sistema de salut amb les jubilacions previstes durant aquesta dècada. Després de la deficient planificació del govern Rajoy, on la tendència va acabar sent de més metges egressats que places MIR oferides, l’augment progressiu de vacants MIR intenta donar sortida a un problema que porta conseqüències al llarg i mitjà termini. Segons l’ «Informe Oferta-Necesidad de Especialistas Médicos 2021-2035″, la Medicina Familiar i Comunitària, Medicina del Treball, Immunologia, altres (inclosos metges d’urgències i emergències), Psiquiatria, Anàlisis Clíniques i Bioquímica i Microbiologia són les especialitats que, segons les projeccions, presentaran una tendència de dèficit superior al 10% cap al 2028.

    La resolució de places d’aquest any ha suposat un atzucac on la paradoxa és que metges s’han quedat sense places, i places s’han quedat sense metge. El dèficit que es va denunciant a la medicina familiar s’ha perpetuat un cop més: 202 places han quedat sense cobertura (un 8’2% del total). Dins de les places que han quedat desertes, existeix un biaix territorial que també ha estat una de les preocupacions que el personal sanitari havia expressat. L’últim resident en escollir plaça ha estat el número 10719 i ha estat a la Unitat Docent AFiC de Catalunya Central, a Sant Fruitós de Bages. Precisament allà s’ha produït un fenomen de «despoblació mèdica»: de les 37 places que s’oferien, han quedat 15 sense cobrir.

    Dins de les places que han quedat desertes, existeix un biaix territorial

    El programa d’incentius que la Generalitat ha dut a terme per a promocionar la medicina familiar no ha estat prou per capgirar aquesta tendència. Aquest pla contempla ajudes per als residents R1 en aquesta especialitat, i les ajudes són més grans per al territori més enllà de Barcelona i l’àrea metropolitana. Precisament per als estudiants que optessin per la UDM AFiC Catalunya Central ICS s’oferia un dels incentius més grans, de 7000 euros. Les ajudes oscil·len entre els 5000 i 9000 euros, les dotades amb més diners eren per als residents que anessin a les UDM de Lleida, Tarragona, Girona i Terres de l’Ebre. Tot i els incentius, la UDM AFic Girona ICS ha quedat amb 5 places lliures de les 33 oferides, la UDM AFiC Tarragona té 2 vacants desertes de les 24 que hi havia disponibles i la UDM AFiC Lleida ICS ha quedat amb un lloc sense cobertura dels 16 que hi havia.

    Jordi Mestre, vocal de la junta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), declara sobre aquesta desigualtat que «en el conjunt de Catalunya, podem veure que les places més vinculades a ruralitat s’han vist menys triades comparant amb zones més urbanes. Hem de posar mesures que ajudin a visibilitzar aquesta especialitat i especialment a aquestes àrees». David Arribas, vicesecretari general de Metges de Catalunya i metge de família, explica sobre el programa d’incentius que no està sent ben rebut com a compensador dels esforços que ha de fer la gent per «anar a treballar a un lloc en el qual creuen que no estaran capacitats d’una forma tan bona com ells desitgen». Aquest estigma existeix, diu Arribas, perquè el problema de la capacitació està vinculat a la «sobresaturació dels professionals que exerceixen de metges de família» i que la «sobrecàrrega de treball, la burocratització de les consultes, la cartera de serveis canviant i la falta de valor de la seva feina» són dinàmiques que perpetuen la carència.

    S’ha obert una convocatòria extraordinària fins a l’11 de maig amb l’objectiu d’omplir aquestes places. «Hem tingut a Catalunya 36 places de medicina familiar i comunitària que no s’han triat. Hem de veure també com anirà el procés de repesca, un cop triades aquestes places, quantes renúncies hi ha», explica Jordi Mestre, de CAMFiC. «La falta de cura cap a l’especialitat ha fet que la gent no la vulgui ni com a via per a entrar al sistema. El malbaratament d’energia que han fet els treballadors de l’Atenció Primària per explicar la seva feina i intentar donar-li valor ha estat mal utilitzat pels governants» diu Arribas, de Metges de Catalunya.

    La falta de cura cap a l’especialitat ha fet que la gent no la vulgui ni com a via per a entrar al sistema

    L’increment d’oferta de places i els incentius per arribar a les àrees rurals no són suficients, menys encara en l’atenció familiar, la fuga de talent cap a la privada o altres sectors continua estant a l’ordre del dia i reproduirà aquest patró. Segons l’ «Informe Oferta-Necesidad de Especialistas Médicos 2021-2035″ la MFiC té un perfil d’alta necessitat i de cara a futur, i és que menciona que pel costat de l’oferta, és la segona especialitat amb una piràmide etària més envellida actualment, amb els percentatges més grans de professionals amb 60 i més anys (33,2%, un de cada tres) i de 50 i més anys (60, 2%). La taxa de reposició és molt justa, pràcticament igual a 1. El problema s’aguditza perquè hi ha un gran nombre de metges de família que opten per exercir al sector sanitari privat o a la medicina d’urgències, pública i privada. Tot i això, les places de formació anuals de MFiC convocades el 2021 fins i tot van caure lleugerament respecte al 2020, mentre que l’oferta global de places MIR de totes les especialitats va créixer un 2,4%. Afortunadament, el percentatge de metges de família més grans de 60 anys, segons el model, passarà del 24,7% el 2021 a menys del 10% el 2035.

    Jordi Mestre, de CAMFiC apunta també que ara mateix, les dades comparades amb les de l’any anterior són «millors perquè han sobrat menys places tenint en compte que s’han oferit més places que l’any anterior». També explica sobre el sistema MIR que és estatal, de circumscripció única, per tant, qui hagi fet l’examen pot escollir plaça on vulgui: «són gairebé 2400 places, unes 112 més a tot el conjunt de l’estat respecte l’any anterior. Després hi ha les especialitats que tenen més oferta que són entre 300 i 500 i són quatre especialitats: pediatria, psiquiatria, medicina interna i anestesia. La resta estan sota de les 300 places. Per tant, comparar els números de la medicina de família amb la resta moltes vegades ens pot influir en el fet que hi hagi diferències importants».

    Som a un sistema de «competició global», explica el vicesecretari de Metges de Catalunya David Arribas. «Una comunitat que havia estat històricament puntera en formació als nous integrants de la sanitat ha perdut força», en aquest context, Arribas apunta com a primordial fer estudis de la càrrega de treball, apostar per la conciliació i oferir possibilitats de creixement a través de la docència i la investigació. Per a CAMFiC, tornar el valor a la feina és bàsic per fer-la atractiva, qüestió que pal·liaria el problema de la manca de professionals: «la medicina de família és l’única que treballa en un nivell assistencial que és l’atenció primària, que és la que pot garantir la sostenibilitat del sistema, l’equitat, la justícia… Hi ha d’haver major visibilitat als mitjans, a les universitats, perquè és més ‘sexy’ parlar de com treure un tumor pel melic, però no es parla de la feinada base que es fa des de l’atenció primària. Cal que el sistema treballi en aquesta via, que la medicina de família ocupi el lloc que li pertany a través de recursos i reconeixement. La medicina generalista està en un procés de degradació, i en la medicina familiar es veu molt clar», conclou Arribas.

  • Dones de la neteja, malalties laborals i precarietat feminitzada

    L’ONU data que durant la pandèmia 7 de cada 10 llocs de treball sanitàries i de neteja van ser ocupats per dones. La feminització del sector de la neteja és una història inherent al mateix ofici: a Espanya, el 76% d’empleades de la neteja són dones, segons l’Estudi Grans Xifres del Sector Neteja 2022 elaborat per IFMA i ASPEL.

    Si bé són les dones les que sustenten la higiene i les cures de la societat, és un dels sectors més precaritzats i invisibilitzats. L’Associació Espanyola de Serveis Personals i Domèstics (AESPD) recull que és un mercat que genera uns 6000 milions d’euros, un 80% del volum dels quals es troba en l’economia submergida.

    La pandèmia, allà on les dones ocupaven llocs base imprescindibles per sostenir la crisi sanitària, va ser on van sortir a la superfície tots els dimonis classistes: com que no eren considerades personal sanitari, les dones de la neteja dels hospitals no van ser gratificades amb les “pagues covid”. Això sí, eren personal essencial obligat a assistir al seu lloc de treball en un moment d’alt risc. No va ser fins dos anys després, després de múltiples bloquejos parlamentaris a les ajudes i les reivindicacions de les afectades, que el Consell Executiu va aprovar la paga extra per a les treballadores de la neteja que, com diuen, entraven a netejar les habitacions abans que hi entressin els metges. Aquesta retribució, concebuda per traduir a escala econòmica l’agraïment que s’expressava a les vuit del vespre als balcons, arribava per a les netejadores un any més tard que per a la resta. De mitjana van cobrar 336’7 euros, un pagament fins a quatre vegades inferior al que van percebre infermers i metges.

    Un pagament fins a quatre vegades inferior al que van percebre infermers i metges

    El 2019, ja abans de la pandèmia, dades del Ministeri de Treball i Afers Socials apuntaven que les malalties relacionades amb “paràlisi dels nervis a causa de la pressió” prevalien el doble en les dones. Aquestes malalties són dins dels trastorns musculoesquelètics (TME) —que implica ossos, músculs, articulacions, tendons, lligaments, nervis i vasos sanguinis—, i són precisament les patologies més recurrents entre les netejadores. Dins d’aquestes neuropaties, hi ha una de les més famoses entre les netejadores: la síndrome de túnel carpià.

    Germanes de sang, d’ofici i de ferides

    “Tinc una cicatriu de la intervenció, però va sortir molt bé. Quan em van donar l’alta, vaig donar la mà al metge i va fer broma que tenia molta força” explica Emilia García, que ha estat dues dècades al sector de la neteja. La van operar del túnel carpià després d’anys de moviments repetitius i força manual. Amb aquesta síndrome, la mà perd mobilitat i força, a més de sentir dolor, entumiment i formigueig. L’American Academy of Orthopaedic Surgeons explica que “l’afecció es presenta quan un dels nervis principals de la mà, el nervi mitjà, es pinça o comprimeix quan passa pel canell”.

    La mà perd mobilitat i força, a més de sentir dolor, entumiment i formigueig

    El motxo no perdona, i és que la seva germana Juana, que fa quinze anys que és al món de la neteja, ha passat per la mateixa intervenció. Tot i que Emilia va gaudir de la corresponent baixa per estar contractada de manera regular, Juana va haver de calcular el seu temps de recuperació sense retribució per la malaltia laboral. “No tinc bé l’olfacte, gairebé no en tinc”, comenta Juana, “és pels productes químics que he fet servir per netejar”, afegeix. Aquest trastorn és conegut com a hipòsmia, un dels efectes secundaris menys coneguts de la tasca de neteja. L’exposició perllongada als químics pot afectar la percepció de les olors i sabors, o fins i tot bloquejar-la per complet, trastorn que és conegut com a anòsmia.

    No tinc bé l’olfacte pels productes químics que he fet servir per netejar

    A més de l’olfactiu, la Juana té brots d’asma produïts per aquesta mateixa inhalació d’agents tòxics. Rosa García és una altra de les germanes que es dedica a la neteja, després de 30 anys al sector, ha desenvolupat problemes a la pell: “el lleixiu em fa al·lèrgia, això ha estat amb el pas dels anys, perquè abans no em passava. Em surt com una mena de granellada”. La patologia a què es refereix Rosa és la dermatitis de contacte, que Medline defineix com una afecció per la qual la pell resulta “envermellida, dolorida o inflamada després del contacte directe amb una substància”. Una altra de les conseqüències que pateix arran d’aquest trastorn són unes esquerdes cròniques als palmells de les mans.

    Classisme i raons de gènere com a eixos de discriminació laboral

    A finals del 2022, la Sala Quarta del Tribunal Suprem reconeixia a una treballadora de la neteja la malaltia professional després d’haver trencat el maneguet rotador de l’espatlla. Al Reial decret 1299/2006, els oficis que apareixen com a susceptibles de malaltia laboral són majoritàriament de sectors masculinitzats: mineria, construcció… però per a les netejadores no hi ha una menció específica malgrat el seu treball exposat a químics, moviments pesants i repetitius o alta exposició a riscos laborals.

    L’Alt Tribunal va sentenciar que la netejadora estava incapacitada laboralment fruit de malaltia professional, aplicant la perspectiva de gènere a través de la LO 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes. Sota aquesta premissa la sentència esmentava que el RD 1299/2006 no contempla les netejadores com a “professió susceptible de generar una determinada malaltia professional, malgrat les fortes exigències físiques que comporta, especialment moviments repetitius”. Així aquesta decisió judicial intenta pal·liar el biaix històric sobre el nul reconeixement de les professionals de la neteja.

    La netejadora estava incapacitada laboralment fruit de malaltia professional

    El Conveni 189 (Conveni sobre el treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics) existeix des del 2011, però la seva ratificació i aplicació ha estat una tasca que ha quedat pendent. No va ser fins a l’any passat que es va activar la ratificació després d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que reconeixia la “discriminació” de la legislació espanyola per “raons de gènere” a les treballadores de la llar. A més, es va establir la nova llei per la qual les treballadores de la llar tenen dret a atur i s’acaba amb l’acomiadament sense causa. Ara bé, l’ombra de la precarització i les dones netejadores sotmeses als desitjos de l’economia submergida continuen assolant el sector feminitzat.

  • Els professionals sanitaris reclamen millores per a les seves condicions laborals

    Les infermeres, metges, i altres professionals sanitaris, van sortir a la vaga els dies 25 i 26 de gener en unes jornades de protesta que van concentrar a milers de treballadors de serveis públics. Després de les mobilitzacions, el Departament de Salut va negociar durant jornades intenses i a contrarellotge —Metges de Catalunya tenia previst tornar a la vaga els dies 1, 2 i 3 de febrer— per tal de tancar acords que permetessin la desconvocatòria. Després que organitzacions d’altres perfils sanitaris demanessin la seva inclusió a les negociacions i pactes diversos, amb motiu de l’1 de maig els sindicats i agrupacions del sector expliquen la situació i reclamacions dels treballadors de la salut.

    Metges: les necessitats urgents per a preservar la qualitat assistencial

    Per a Metges de Catalunya, hi ha diversos punts clau que són primordials perquè els facultatius mèdics puguin desenvolupar la seva feina en unes condicions favorables. David Arribas, vicesecretari general de l’organització sindical, apunta a la necessitat de captar i retenir el talent: «s’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic». En un món on expressa, «hi ha una competència ferotge», cal marcar un full de ruta que garanteixi que «els professionals estiguin confortables i feliços». Cal revisar, diu Arribas, cap a on s’ha de mirar: «hem de tenir clar qui són els nostres ‘competidors’, si altres comunitats autònomes, altres models de gestió, països de l’entorn… analitzar i oferir condicions més avantatjoses on també juguin un paper important la investigació i la recerca».

    S’han d’establir mecanismes i fer temptador que la gent vulgui treballar al sistema públic

    Una de les reclamacions transversals que diversos col·lectius del sector sanitari van expressar durant les vagues -i que continuen reclamant- és la dotació de personal i la regulació de les càrregues de treball. Metges de Catalunya és contundent en aquesta línia, demanant estudis que «determinin quin és el màxim de feina que es pot realitzar per a cadascú dels rols del sistema, per tal de no esgotar-los, que no emmalalteixin i garantir la qualitat assistencial. Aquests estudis s’han de dur a terme com més aviat millor per tal que els professionals tinguin punts de referència sobre els que poder-se moure sense patir riscos per la seva integritat i tenir el focus en el pacient».

    L’augment de plantilla és bàsic perquè els professionals «puguin dimensionar la seva feina i estiguin ben compensats», a més de poder tenir la capacitat de conciliar, que és una de les altres reivindicacions clau. «Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin», diu David Arribas, «necessitem un resultat diferent del qual tenim ara sobre la taula, ja que hi ha un augment del 20% de la tassa de suïcidi entre el col·lectiu mèdic femení respecte la població general amb les mateixes característiques».

    Cal alliberar temps del dia a dia perquè els metges no es cremin

    Que el territori pateix desigualtats és una cosa que els metges saben bé, i és que com explica el vicesecretari de Metges de Catalunya, «un aspecte molt important és tenir clar quina és la cartera de serveis que el sistema sanitari públic vol donar als ciutadans i en quin punt del territori ho vol fer. No és el mateix el que puguem oferir a Barcelona que a Figueres». Per aquesta raó, explica que «és crucial poder dimensionar justament aquesta cartera de serveis que estem donant de forma universal en què ens garantim que els professionals puguin arribar a tot el territori. Quines condicions laborals, quines compensacions els donem a aquestes companyes perquè puguin exercir la seva professió a poblacions o a localitats llunyanes del seu lloc de residència o amb més aïllament», conclou el vicesecretari de Metges de Catalunya.

    Infermeres: les reclamacions de les que conformen la base del sistema sanitari

    Les infermeres són un col·lectiu majoritari, com diu Núria Guirado, presidenta d’Infermeres de Catalunya: «les infermeres, en número, constituïm la base del sistema sanitari». Per aquest motiu, les seves reivindicacions són d’especial interès.

    Per part del sindicat presidit per Guirado, les seves reclamacions per a la millora de condicions de les treballadores passen sobretot pel «reconeixement professional del grau i laboral de categoria A1, i també de les especialitats». La solució d’aquest conflicte laboral, que ve de fa temps, és també una de les peticions clau de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), com explica la seva presidenta, Ester Giménez, «d’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista». Per a l’agrupació d’infermeres comunitàries això és imprescindible per «mantenir el valor, i que aquest coneixement que tenen aquestes infermeres es retorni a la població. Tot el cost que suposa aquesta formació, ara mateix no hi ha un retorn fix. Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional i tenint en compte que a Catalunya, el sistema sanitari, té un gran valor i està reconegut a escala nacional i internacional… creiem que en aquest sentit està molt per darrere de com hauria de ser», afegeix Giménez.

    Som a la cua d’Espanya en el reconeixement de la categoria professional

    Sobre les tasques i la figura de la infermera, AIFiCC manifesta que «la prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar. I això és molt important també de cara a la població i l’accessibilitat, per poder ser més resolutives i evitar la burocràcia que no es pugui prescriure en els altres professionals». En la línia competencial, Infermeres de Catalunya insisteix en el fet que cal una LOPS [Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries] actualitzada i «adaptada a les competències i responsabilitats exercides amb el seu emparament legal, a més d’una llei del medicament adaptada a les nostres competències i també amb el seu emparament legal».

    La prescripció infermera ha d’evolucionar i s’ha d’ampliar

    Núria Guirado manifesta que des d’Infermeres de Catalunya, la jubilació als 60 anys és una de les lluites laborals que cal assolir. El sindicat d’Infermeres forma part de la Mesa Sindical de Sanitat, organització que aglutina professionals sanitaris de diversos perfils i afiliacions (CATAC-CTS/IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC, PSI Lluitem, COS, CSIF i Infermeres de Catalunya), per això aquesta reclamació està compartida amb la que expressa Xavi Tarragón, portaveu del grup: «cal començar a treballar per aconseguir rebaixar l’edat de jubilació als 60 anys per al personal sanitari públic, a causa de la penositat, perillositat i toxicitat de les condicions de treball».

    Les reivindicacions més transversals per al sistema sanitari públic

    Les reclamacions de la Mesa Sindical són transversals a tot el sistema: «s’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic de salut amb independència del prestador pel qual treballen», expliquen.

    S’han d’equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema públic

    Pel que fa a les ràtios, un factor primordial també per als sindicats representants del col·lectiu d’infermeres, Tarragón declara que cal establir unes ràtios professional-usuària «que contemplin les realitats econòmiques i socials dels territoris i que permetin una correcta assistència i redueixin l’actual càrrega laboral». En relació amb això, també demanen «dotar d’estabilitat el personal sanitari, augmentant l’oferta pública de places per posar fi als contractes temporals i eventuals, garantint una contractació estable i de qualitat».

    Per garantir les condicions dels professionals, expliquen que afegit a les altres millores, és necessari planificar la creació de «més professionals sanitaris atenent a les necessitats demogràfiques actuals, la demanda assistencial real i l’increment de plantilles estructurals necessàries per poder donar resposta a la necessitat de relleu del personal que es jubilarà els pròxims anys». Aquest punt passa per ampliar les places de formació especialitzada MIR i IIR. Per a abastir de servei assistencial a tota la població, la Mesa Sindical reclama que es proporcionin facilitats per tal que professionals de la medicina familiar i comunitària vulguin exercir a les zones rurals, a més de, com reclamen des de les vagues de gener, destinar el 25% del pressupost de Salut a l’Atenció Primària.

  • La Vall d’Hebron efectua amb èxit el primer trasplantament pulmonar robòtic

    La intervenció robòtica duta a terme a Vall Hebron esdevé una fita històrica amb un precedent a els Estats Units, a l’hospital Cedars–Sinai. Amb aquest mètode, el que és una operació molt agressiva i invasiva, permet que el que seria una obertura de 30 centímetres hagi estat de 8cm. Una màquina ha estat la responsable d’això: «Vaig valorar els pros i els contres i vaig acceptar. Vaig confiar totalment en les màquines perquè redueixen l’error humà». El pacient de 65 anys, de nom Xavier, va acceptar la proposta del seu metge d’intervenir via robòtica per sota de l’estèrnum.

    L’Hospital Vall d’Hebron defineix en roda de premsa aquest fet com a èxit històric que «suposarà la millora en qualitat de vida de molts pacients». Albert Jauregui, cap del Servei de Cirurgia Toràcica i Trasplantament Pulmonar confia en el fet que aquesta tecnologia es pugui aplicar aviat també en operacions bipulmonars. L’única intervenció humana va estar quan els metges van fer la incisió de 8cm a la xifoide [una part cartilaginosa de l’estèrnum], i a partir d’aquí, el robot Da Vinci va ser l’encarregat del trasplantament.

    Xavier va despertar de l’UCI a finals de febrer, i el postoperatori ha estat tot un èxit. Declara no patir molèsties i l’equip mèdic avala com la reducció de l’agressivitat de l’operació [sense el robot s’ha d’obrir pràcticament tot el tòrax] és una garantia de l’augment de la qualitat de vida dels pacients.

  • La Vall d’Hebron impulsa un programa per millorar el tractament d’ictus a Camerun

    El neuròleg Jesús María Juega Mariño, juntament amb altres especialistes de la seva unitat, participa en una iniciativa que acull i forma a un sanitari camerunès, Earnest Nshukwi, en diverses tècniques d’ecografia ecodoppler (troncs supraaòrtics, ecodoppler transcraneal i estudis d’ecografia cardíaca) per al tractament de pacients amb ictus.

    El Dr. Juega va treballar en terreny l’estiu passat visitant l’Hospital St. Vincent de Paul, on treballa l’Earnest. A través de l’intercanvi —posteriorment va ser el camerunés qui va estar a Barcelona—, es pretén enriquir les xarxes de suport i la garantía d’un accés a la salut més igualitari. L’entrevistem per conèixer millor la proposta.

    En què consisteix el programa de formació de l’Hospital Vall d´Hebron en el qual participes?

    El programa de formació en què col·laborem juntament amb la fundació Recover se centra en la formació de personal local de zones en desenvolupament. L’objectiu és impulsar programes sostenibles emprant els recursos actualment disponibles al seu centre d’origen, per tal de potenciar la promoció de la salut de patologies no transmissibles amb alta incidència a la seva comunitat.

    Per això s’ha dissenyat un programa de formació per a la capacitació en el cribratge diagnòstic i interpretació i imatges d’ecografia focalitzada de troncs supraaòrtics, ecografia transcranial i ecoscòpia cardíaca. Hem format durant dues setmanes l’Earnest, un tècnic en imatge que habitualment realitza ecografies ginecològiques, perquè pugui aprofitar els recursos ja disponibles al seu centre de l’Hospital St Vicent de Paul a Dschang (regió oest del Camerun). Amb aquestes formacions, la idea és que sigui capaç d’identificar lesions d’alt risc de patologia carotidea extracranial mitjançant ecodoppler, troncs supraaòrtics, estudis transcranials encaminats a la detecció de patologia intracranial i la detecció de fonts cardioembòliques majors mitjançant ecocardioscòpia focalitzada.

    L’objectiu és impulsar programes sostenibles emprant els recursos actualment disponibles al seu centre d’origen

    Quins són els avantatges de les tècniques ecodoppler en el tractament de pacients amb ictus?

    Les ecografies en general són tècniques altament disponibles a diversos països del continent africà, aquest és probablement el seu major atractiu, són dispositius que s’empren de manera habitual en centres intermedis per a estudis giencològics o de patologia abdominal. Un mateix dispositiu ecodoppler, afegint sondes de diferents característiques, permet realitzar estudis de diferents estructures i òrgans. Es tracta de proves que es poden realitzar a la capçalera del pacient, no són invasives, es poden repetir tantes vegades com es vulgui sense generar radiació.

    D’aquesta manera una sonda d’ecografia lineal d’alta freqüència permet realitzar l’estudi d’artèries grans superficials, això ens permet estudiar les artèries caròtides i vertebrals (que són els troncs que proveeixen circulació al cervell). Avaluem la integritat i morfologia de les artèries mitjançant ecografia 2D i a més fem anàlisis del flux arterial mitjançant traducció del senyal doppler, que ajuda a identificar artèries estretes que poden generar un potencial embolisme cerebral. Per això s’anomenen tècniques eco–doppler. Així mateix, emprant sondes de baixa freqüència, podem analitzar estructures més profundes podent fer estudi ecodoppler de circulació intracranial i estudis focalitzats de patologia cardíaca. És per això que amb tècniques ecodoppler podem avaluar les principals estructures de les quals depèn la circulació cerebral, és a dir, el cor i les artèries supraaòrtiques. Identificar malalties significatives en l’estructura o funció cardíaca permet derivar a especialistes per optimitzar la medicació i evitar complicacions majors com ictus o fallada cardíaca. Identificar lesions significatives caròtides permet també derivar a especialistes per plantejar reparació quirúrgica i optimitzar la medicació.

    Un mateix dispositiu ecodoppler, afegint sondes de diferents característiques, permet realitzar estudis de diferents estructures i òrgans

    Abans de l’estada de Nshuwki a la Vall d’Hebron, vostè va anar a l’hospital St. Vincent de Dschang. Quina és la situació allà?

    L’estiu passat vaig anar a fer una campanya de neurologia general en consultes externes, a més de valorar pacients a urgències i de visitar les regions de referència de la zona.

    La càrrega de malalties neurològiques globalment està augmentant, i a Àfrica en particular. No obstant això, hi ha poca gent entrenada per abordar aquestes patologies. Camerun té una ràtio estimada d’un neuròleg per cada milió d’habitants. Aquesta ràtio tan baixa està a més associada a una distribució desigual d’especialistes. El 80% dels neuròlegs exerceixen a les dues grans ciutats del país, Yaoundé i Douala.

    La càrrega de malalties neurològiques globalment està augmentant, i a Àfrica en particular

    El sistema sanitari de la regió oest del Camerun està molt fragmentat, sense un referent institucional, no hi ha dades de vigilància epidemiològica ni de control de factors de risc vascular. A l’hospital que vaig visitar no hi ha protocols extra ni intrahospitalaris de les patologies neurològiques més freqüents (ictus i epilèpsia) i l’accés a la medicació i al tractament depèn majoritàriament dels recursos familiars.

    Hi ha un neuròleg a l’hospital provincial de Bafoussam (CHR) referència a la regió oest del Camerun, on hi ha una àrea de cures intensives, però no es desenvolupen campanyes d’educació i conscienciació d’hàbits saludables, ni d’identificació d’ictus en l’àmbit extrahospitalari. Als centres grans com CHR el temps mitjà des de patir un ictus fins a ser atesos és d’unes 72 hores, cosa que provoca alta taxa de mortalitat i de discapacitat atès que l’ictus és una patologia temps dependent i no se subministren tractaments de reperfusió cerebral ni hi ha desenvolupades unitats d’ictus. Pel que fa a neurologia general hi ha una alta prevalença d’encefalopatia neonatal, trastorn del desenvolupament i epilèpsia infantil.

    L’únic tractament proporcionat als pacients de manera gratuïta en estar subvencionat per programes internacionals és el del control del VIH/SIDA i de control de la tuberculosi.

    Quins són els recursos de què disposen a l’hospital St. Vincent de Dschang?

    Dins aquest difícil context, l’organització de l’hospital St Vicent disposen de recursos rellevants com són laboratori general, quiròfan per a cirurgies urgents i atenció a gestants, disposen d’atenció a pediatria, urgències generals, atenció a malalties psiquiàtriques, atenció de patologia oftalmològica, campanyes i atenció estable d’otorrinolaringologia. Un cop al mes, el neuròleg de l’hospital provincial de CHR va a passar consulta de neurologia general a l’hospital St Vicent de Paul.

    Manquen de scanner (TAC) o ressonància, sí que disposen d’ecografia que habitualment empren per a gestants i dolors abdominals. El TAC més proper és a dues hores i mitja amb cotxe (hospital CHR) i el preu de cada estudi fa que el seu ús sigui limitat.

    Quines són les principals dificultats amb què es podrà enfrontar Nshuwki a l’hora d’aplicar al seu hospital els coneixements adquirits al programa de formació?

    Earnest Nshuwki és tècnic d’imatge i s’ha entrenat per realitzar les exploracions d’ecografia i dins d’ells els estudis de troncs supraaòrtics, transcranial i ecoscòpia focalitzada.

    Les ecografies són tècniques operador dependent, el repte és mantenir un grau d’entrenament continu i d’una xarxa de suport en la interpretació d’imatges juntament amb la col·laboració de la radiòloga del seu centre, i a través de plataforma de telemedicina i de suport clínic amb la resta de metges de l’Hospital St Vicent. La realització d’estudis de prevenció primària pot ser una manera de mantenir-se entrenat i de poder compartir les seves destreses amb altres sanitaris que es vulguin entrenar.

    La realització d’estudis de prevenció primària pot ser una manera de mantenir-se entrenat i de poder compartir les seves destreses

    Com podria millorar la vida dels pacients de St.Vincent de Dschang la formació de Nshuwki? Quins són els vostres objectius amb aquest programa formatiu?

    La idea és que els professionals sanitaris de la zona puguin desenvolupar programes sostenibles destinats a la promoció de la salut de patologies prevalents a la seva comunitat i amb els recursos disponibles el seu centre d’origen.

    Amb tot plegat, es podrà identificar patologies relacionades amb els ictus a la regió Oest del Camerun mitjançant la capacitació del personal sanitari local per a una interpretació diagnòstica correcta d’imatges d’ecografia de troncs supraaòrtics, ecografia transcranial i ecoscòpia cardíaca. Amb aquest fet, es pretén reduir la mortalitat i la morbiditat arran de la identificació de pacients que es beneficiïn del programa de cribratge d’estudis d’ecografia focalitzats.

    Es pretén reduir la mortalitat i la morbiditat arran de la identificació de pacients que es beneficiïn del programa de cribratge d’estudis d’ecografia focalitzats

    Altres objectius més concrets són desenvolupar un registre de pacients estudiats amb ecografia al seu centre d’origen amb la identificació de patologies prèviament definides, i fer un treball coordinat entre els metges generalistes i infermers de l’hospital St Vicent de Paul i el neuròleg que visita eventualment aquestes institucions. Aquest equip podrà implementar mesures de prevenció, detecció primerenca i tractament dirigit per als pacients que presenten risc o hagin patit un ictus. També es planteja la realització de base de dades exportable, el registre d’estratègies encaminades a control de risc vascular en especial el control de la hipertensió arterial a la seva institució d’origen amb suport a distància a la plataforma de Telemedicina de Fundació Recover. Tot això, sota el context concret: la identificació de problemes, biaixos, desafiaments per adaptar els protocols en funció de recursos financers i establiment protocols pragmàtics ajustats a realitat local.

  • Ester Giménez: “Hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals”

    Com és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari. Ha de tenir capacitat per poder resoldre molts problemes i, clar, ara la població és cada cop més gran, més envellida… Tenen més necessitat d’assistència per part de l’atenció primària. Això col·lapsa les consultes i no arribes a tota l’activitat que has de fer. L’atenció primària hauria de tenir un percentatge molt elevat de recursos.

    Ens dediquem a la prevenció i la promoció de la salut: prevenir, per tal d’evitar la malaltia, i, clar, en aquest moment estàs atenent molta malaltia i et queda poc marge per fer tota la prevenció i la promoció de la salut que s’hauria de fer. Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008, que ha deixat molta cua. Es van retallar molts professionals, s’ha anat ampliant, però es va a un ritme que no s’arriba, a la mínima que augmenta l’activitat per algun motiu, ja es desborda tot perquè no hi ha capacitat de drenatge.

    Un altre tema que afecta l’atenció primària són les llistes d’espera als hospitals, ja que això suposa més visites perquè no li pots donar sortida a aquella persona que té la molèstia o problema de salut.

    Aquest problema l’arrosseguem des de la crisi de 2008

    I pel que fa a la infermeria en concret?

    A escala d’infermeria, aquestes mancances es noten molt, ja que va ser un sector on es va retallar molt. Estem infradotades. En el cas de l’atenció primària cal moltes més infermeres pel fet que l’activitat consisteix en promoció i prevenció a la salut, què és una de les tasques clau de la infermeria: seguiment de patologies cròniques, cures de les persones (tant de la malaltia com de seguiment).

    Des de la pandèmia es va incorporar més personal perquè es va veure la necessitat, i també s’han incorporat altres perfils com higienistes dentals, nutricionistes, fisioterapeutes… Tot això està molt bé, però no s’ha reforçat la base, s’ha fet molt poc en comparació amb el que s’hauria d’haver fet. S’han d’augmentar les ràtios per tal que es pogués dedicar el temps al treball amb la comunitat.

    Què caldria reforçar per millorar les condicions laborals?

    Quant a condicions, amb el conveni [III Conveni SISCAT] s’ha millorat, ara el Departament de Salut està per la labor d’equiparar a tots els professionals, siguin d’ICS o no. Encara hi ha diferències notables amb els quals estan pel SISCAT. Les diferències de condicions laborals entre els serveis genera certa competència. En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat. Respecte condicions, un altre tema és el que comentava de les ràtios, hi ha poques infermeres per tot el que s’ha de fer, estem atenent només la malaltia com a tal i això va en detriment de les activitats de prevenció i promoció de la salut que hauríem de poder fer. En el sector de la infermeria, també cal esmentar que un altre problema és el del reconeixement de les categories, que no s’està duent a terme.

    En l’últim pla del Departament la intenció és l’equiparació, ara falta veure que això sigui una realitat

    Què passa amb les categories?

    D’una banda, està el reconeixement de la categoria professional i de l’altre el reconeixement de l’especialitat. Ja fa més de 10 anys que està l’especialitat, hi ha infermeres que són especialistes i actualment opten als mateixos llocs de treball que una infermera generalista.

    S’ha de començar a treballar perquè aquesta situació no pot ser. Hi ha un pla de formació, s’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat. En teoria això s’ha de solucionar també amb el pla, ho tenen contemplat, esperem que es faci ràpidament perquè amb les oposicions de l’ICS del 2018 infermeres que portaven dècades a l’atenció primària s’han vist havent d’escollir plaça a un hospital perquè la convocatòria era única. Es va crear l’especialitat i d’altra banda es van unificar les convocatòries. Estem anant en direccions totalment oposades.

    S’està invertint uns diners que no estan revertint a la comunitat

    La medicina ha de ser més especialitzada perquè l’atenció primària és molt complexa: s’atenen molts problemes de salut que abans no tenia, i això requereix una formació específica. No pots venir sense una formació bàsica a l’atenció primària perquè necessites un procés. I fins que aquella infermera, si comença a treballar a l’atenció primària, fins que et dona una atenció de qualitat que es pugui equiparar a una resident, passen més de dos anys. Hi ha un procés de formació del que surten les especialistes amb unes competències ja molt ben treballades i molt ben definides.

    Les infermeres sou també facultatives, us sentiu reconegudes com a tal?

    Ja fa molts anys que som facultatius. De fet, és un terme que s’utilitza només pels metges quan no és així. Això s’ha de reconèixer en aquest conveni i no s’ha reconegut. Relacionat amb això, cal més lideratge d’infermer en els centres: som el col·lectiu amb més volum i en percentatge ocupem molt pocs llocs de decisió.

    Sobre aquest tema, Metges de Catalunya presentava una demanda que s’ha resolt amb la cancel·lació del nomenament de dues infermeres com a directores de dos centres sanitaris…

    Fa anys que a les direccions hi ha infermeres. No són gaires, s’ha d’augmentar el nombre de professionals d’infermeria a direccions i llocs de decisió perquè s’ha de tenir visió global de tot el sistema. Els facultatius metges tenen una part de la visió, i les infermeres una altra: una visió global de la persona, no estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona. Amb això entra el context de la família, socioeconòmic… has de tenir en compte tot aquest ventall que acompanya a la persona.

    No estem formades només per la malaltia, sinó també per tot el que implica l’atenció a la persona

    Els professionals de Medicina no ho han estudiat a la carrera, han estudiat la malaltia. Això és molt important, perquè has de tenir en compte tota aquesta part a l’hora d’oferir unes cures. Per exemple, un diabètic ha de fer una dieta, tu li poses, però aquella persona no té recursos per poder fer aquella dieta, o un celíac, que els productes són més cars, o una persona que estigui a l’atur i que tingui un problema, una depressió, altres malalties quedaran secundàries, perquè té un problema més rellevant en el qual ha d’estar bé per poder abordar altres temes. Emocionalment s’ha de tenir en compte, i això s’ha de considerar també des de dalt.

    Respecte al tema de la cancel·lació dels nomenaments de dues infermeres a càrrecs de direcció, amb tot això dic que és una llàstima aquest fet, la demanda és una cosa que no havia passat en tots aquests anys. I és una llàstima perquè hauríem de treballar tots a una, no pot anar un col·lectiu per separat i vetllar per si mateix. A la primària es treballa en equip. No podem anar l’un sense l’altre, i s’ha de pensar en la globalitat dels professionals: administratius, medicina, infermeria, odontòlegs, tothom. S’ha de pensar en tothom a l’hora de qualsevol acció.

    Arran les vagues de gener, es van iniciar negociacions. Al principi aquestes van ser bilaterals, entre Metges de Catalunya i Departament de Salut, però altres sectors sanitaris vau mostrar el vostre malestar i van incloure al sindicat infermer majoritari. Quina percepció hi ha sobre els pactes?

    Quan tu pactes el conveni és on s’ha de treballar tot. SATSE va signar i forma part de les negociacions. La percepció és que realment hi ha hagut una millora respecte als anys anteriors, però hi ha moltes coses a treballar. Cal una dotació de recursos humans urgent, recomptar: quants professionals calen per a l’atenció primària? Perquè una cosa són les condicions laborals i l’altra són els recursos en general. Hi ha molts centres que tenen molts anys, que estan envellits, que tenen problemes d’espai. Tot això també s’ha de tenir en consideració, perquè al final també respon a condicions laborals. En el pla també consta que es rehabilitaran centres, que s’obrirà de nous… hem de veure que tot això es materialitzi. Fa molts anys que l’atenció primària ha estat deixada, I s’hi ha anat sumant aquest desgast amb més activitat. Aquest fet s’ha de visibilitzar, perquè l’hospital atreu més, es visualitza més, però hi ha moltes intervencions que es fan a l’atenció primària, es fan moltes visites, i es ressolen molts problemes. Cal posar-la en valor.

    Més enllà del detriment de l’atenció al pacient, com afecta la tensió constant sobre l’atenció primària?

    Últimament, amb tots els problemes que hi ha, la percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut. Abans de la pandèmia ja hi havia problemes, però encara arrosseguem més a partir d’aquí.

    Després de la pandèmia hem hagut de recuperar tota l’activitat de les persones amb patologies cròniques i amb problemes de salut, és a dir, posar-te al dia de tot: contactar a les persones, reprendre tota aquella part. S’ha normalitzat el sobreesforç, hem normalitzat anar al 150% de la capacitat, tot això funciona gràcies als professionals. Hi ha professionals sanitaris que han vist repercutida la seva salut mental per aquest motiu. Si estem fotuts, com hem de contribuir a la causa?

    Hi ha hagut moltes persones que han marxat a fora perquè no tenien les mateixes condicions que els metges. A Londres van marxar moltes, a Anglaterra, a França i a Alemanya. I hi ha infermers que es plantegen canviar de professió després de tot el que ha passat, de fet alguns han deixat l’ofici.

    La percepció és que la població no té bona opinió del sistema de salut

    Per on passa el futur de la infermeria a l’atenció primària?

    La infermeria és vocacional. Si no t’agrada la professió, no acabaràs la carrera. Des de la universitat s’hauria de treballar més l’atenció primària, s’hi hauria de donar més força, explicar-la més.

    Tant en medicina com infermeria, la gent de primeres vol «sang i fetge», I no s’explica bé tot el que es fa a l’atenció primària. Un problema també és l’especialitat, tenim moltes infermeres que són de fora del territori català, venen a formar-se aquí i marxen. I és normal, fer dos anys d’especialitat, cobrar menys I després optar igualment a les mateixes places de treball…

    Totes les infermeres de primària haurien de ser especialistes en infermeria comunitària en un futur, ser reconegudes com a tal.

     

  • Les infermeres denuncien el sostre de vidre per a ascendir a càrrecs amb poder de decisió

    El febrer Metges de Catalunya presentava una demanda contra el Consorci Sanitari de Terrassa pel nomenament de dues infermeres com a directores d’un centre d’atenció primària de Terrassa i de caps de servei de l’Hospital de Terrassa. El jutjat social número 3 de Terrassa ha dictaminat en favor del sindicat de metges sota l’argument que aquests càrrecs requereixen un nivell acadèmic i d’especialització tècnica en cap cas inferior al del personal mèdic, atenent la seva condició de facultatiu o facultativa.

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) manifesta que per llei, les infermeres i els infermers «també són facultatius, tal com determina la Llei 44/2003, d’Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS)». Una convocatòria d’aquest tipus requereix tenir un grau en ciències de la salut, la qual cosa entra en conflicte amb l’argumentari de la sentència que estipula la necessitat que sigui un «facultatiu especialitzat en medicina i cirurgia.» Ester Giménez, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), explica que «ara s’ha fet un recurs i s’ha paralitzat, però la resolució és l’anul·lació. Al que respon l’exclusió de les infermeres no s’entén, les infermeres ja fa anys que podem accedir als càrrecs de direcció de centres».

    La presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, Núria Guirado, apunta que Metges de Catalunya torna a «deixar-se en evidència quan manifesta que sols un metge pot ocupar càrrecs directius i de gestió com si la carrera de Medicina portés ad hoc aquesta capacitat». Per la seva banda, Giménez explica que des d’AIFiCC no entenen que Metges de Catalunya «s’hagi ficat en aquest tipus de denúncia, ja que això són processos de selecció que especifiquen el perfil que es requereix per aquell lloc de treball». El COIB manifesta que «de manera implícita, la sentència considera que les infermeres tenen un nivell acadèmic i de capacitats tècniques inferior al dels metges, cosa que no s’ajusta a la realitat», al que Ester Giménez apunta com a problema perquè «el que hauria de prevaldre és la persona més capacitada, en aquest cas en gestió, que és independent a la categoria professional que un tingui».

    El sostre de vidre frena l’ascens de les infermeres

    La presència d’infermeres en càrrecs directius és encara avui dia anecdòtica. Un dels centres demandats i dels quals s’ha anul·lat el nomenament d’una d’elles, havia estat anteriorment dirigit per una infermera durant 12 anys, segons explica Ester Giménez.

    «És veritat que les infermeres tenim un sostre de vidre per a ascendir, hi ha poques infermeres en llocs de decisió, hi ha poques infermeres com a directores de primària, però n’hi ha i fa anys. El que s’hauria de fer és augmentar aquest percentatge, no reduir-lo, perquè com es veu, aporta una visió diferent de la medicina i és important que hi hagi una variabilitat per enriquir i per millor la gestió dels centres», afegeix la presidenta d’ AIFiCC. «Malauradament, encara estem envoltats majoritàriament per un model jerarquitzat en què habitualment, si s’ha de decidir entre 2 candidats, es decideix pel que és metge», explica Núria Guirado sobre aquests processos de selecció.

    «Ens preocupa que constantment es prescindeixi d’infermeres al capdavant de càrrecs directius per substituir-les per metges, com si això fos garantia d’èxit. Com a exemple, només cal veure com ens va amb un sistema de salut obsolet, liderat per metges, amb una visió mèdic centrista sense la visió àmplia de l’equip interdisciplinari i de les persones, des de la multidimensió dels problemes de salut», declara la presidenta d’Infermeres de Catalunya.

    I ara què?

    Ester Giménez, sobre les passes a fer ara sobre el cas de la resolució judicial, mira endavant amb l’esperança que això no senti un precedent: «és la primera denúncia que coneguem hi ha hagut a Catalunya per un cas d’aquest tipus, esperem que el recurs sigui favorable per evitar en un futur noves denúncies d’aquest tipus».

    El COIB declara que ha posat el cas sota anàlisi dels seus serveis jurídics i que «en relació amb la sentència, que no és vinculant, els serveis jurídics de la corporació conclouen que la fonamentació del jutge no obeeix a la concepció actual de les professions sanitàries i que els raonaments jurídics continguts en la sentència són discutibles».

    El sindicat Infermeres de Catalunya també pretén moure fitxa, i és que Guirado afirma que «no ens quedarem de braços plegats i denunciarem qualsevol acte de coartació en la igualtat d’oportunitats per a ocupar llocs de direcció. A més defensem que la nostra visió és multidimensional de la persona i els equips, i podem oferir un bon lideratge. Animem al fet que altres perfils professionals manifestin el seu rebuig a aquests models de lideratge arcaics en què es valora una titulació per davant de les competències reals al càrrec que ocupen.»

     

  • Els ciberdelinqüents fan públiques dades segrestades a l’Hospital Clínic

    Durant la matinada, els perpetradors del robatori de dades a l’Hospital Clínic han penjat a la dark web una mostra de les dades que tenen sota el seu control. Tot sembla indicar que tenen disponibles 4,5 terabytes d’informació de tota mena: resultats de proves, tractaments, visites, agendes, contractes dels mateixos treballadors…

    El moviment dels ciberdelinqüents sembla ser una jugada per a exercir pressió sobre la Generalitat i el Clínic, que van declarar públicament que no pagarien el rescat de 4,5 milions d’euros que demanaven. Ransom House declara a la pàgina de descàrrega de les dades segrestades que les institucions entrin en negociacions per tal d’estalviar que dades més sensibles acabin sent públiques o venudes. D’aquesta manera, per primer cop el grup criminal es declara autor del segrest i amenaça per a forçar la negociació. Les xarxes socials de seguida se n’han fet ressó i l’Hospital Clínic ja ha emés un comunicat intern per als treballadors.

    Afectacions a l’Hospital Clínic pel ciberatac

     

  • Atenció Primària a l’àrea metropolitana: la ventafocs del sistema

    Finals de gener d’enguany va ser una època convulsa per la sanitat. Les vagues convocades per la Mesa Sindical de Sanitat i Metges de Catalunya, i el seu seguiment aclaparador, van ser mostra del malestar generalitzat per part dels professionals de la salut catalana. La mateixa setmana, a Sentmenat, petit municipi del Vallès Occidental, s’arribava al límit. Marea Blanca i Plataforma en defensa de la Sanitat Pública, en conjunt amb entitats veïnals, convocaven una tancada al Centre d’Atenció Primària de la localitat.

    Denunciaven la deficient atenció sanitària que declaren fer anys que pateixen, i és que van arribar a tal punt en el qual no hi havia pediatre disponible al municipi: «ens trobem sense pediatre perquè està de baixa i la seva vacant no es cobreix, o només es fa de forma parcial. Tenint en compte que gairebé es dobla la ràtio que ens correspon pel que fa a atenció pediàtrica, això és inadmissible. Pel que fa a la situació dels metges de família estem igual, tenim un metge de baixa i la seva plaça només es cobreix de forma parcial», declaraven els convocants. A més, apuntaven a un altre tema clau, llast que acumula com a eix general l’Atenció Primària a l’àrea metropolitana: «aquesta manca de personal i d’atenció primària al nostre CAP fa que molts usuaris hagin d’anar a les Urgències del Parc Taulí de Sabadell, el que fa que es col·lapsin encara més els serveis ja saturats d’aquest centre hospitalari del Vallès».

    “L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut”

    El col·lapse del Parc Taulí de Sabadell és una problemàtica històrica. El centre hospitalari disposa de gairebé 500 llits —xifra que s’ha incrementat en unes cent més amb el nou edifici Ripoll— i es el centre de referència de 9 municipis del Vallès Occidental. És a dir, abasteix a més de 400000 persones. Les queixes dels usuaris i dels mateixos professionals —que el 2017 van arribar a situacions límit i van denunciar públicament la manca de recursos, protesta que amb la covid va retornar i va agreujar el panorama— són un secret a veus. «L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada», declarava Xavi Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat en el marc previ a les vagues de gener.

    Com en el cas de Sentmenat, la manca d’especialistes, personal i recursos als centres d’Atenció Primària als municipis de l’àrea metropolitana, encenen el foc del col·lapse als centres hospitalaris de referència: “acabem pràcticament fent fora als pacients i no hem estudiat per a això”, explica un pediatre del CAP de Molins de Rei, “tu compares la nòmina d’un pediatre d’Atenció Primària amb un que treballi per a la privada o per una mútua, el que els hi permet treballar en diversos llocs, doncs la comparació per a la càrrega de treball i l’horari…”, afegeix. L’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), alertava que “al voltant de dos milions de nens i adolescents de l’Estat no són atesos per pediatres, ja que no hi ha suficients especialistes en salut infantil, sobretot en els centres d’atenció primària”, segons recull Metges de Catalunya.

    Enrike Ilundain, infermer de SAP Litoral BCN i delegat sindical (responsable de secció BCN) de CATAC-CTS, explica com aquest problema endèmic a la pediatria, és una mostra concreta d’un problema universal. «Ens trobem amb el problema de què no hi ha professionals per cobrir els llocs de feina. Les condicions laborals estan millorant a la sanitat privada i concertada mentre a la pública empitjora. Encara tenim les conseqüències de la crisi, estem perdent drets. Les últimes incorporacions del 2018 venien amb quatre anys de retard, i ens trobem que hi ha plantilles d’atenció primària que fan curt perquè encara no s’han assentat ni estabilitzat aquestes places. Falta personal als ambulatoris. Això forma part d’un ventall de males decisions i gestions», fa saber l’infermer sindicalista.

    Diners públics, benefici privat: la fal·làcia del concertat

    Terrassa, capital del Vallès Occidental —títol d’eterna confrontació amb Sabadell, també capital— s’unia clamorosament a les protestes del passat gener. La Núria, infermera jubilada i extreballadora de Mútua Terrassa, apuntava a la Mútua com a problema per al sistema sanitari de la ciutat i rodalia, tal com recull Malarrassa: «Defensem que ha de passar a ser 100% pública [Mútua Terrassa]. Diuen que són molts diners i que no els tenen. Nosaltres diem, però, que encara més diners s’escolen per les juntures del mecanisme d’aquesta dita gestió publicoprivada. Si el focus es posa sobre les raons i motius reals dels problemes, les solucions hi són i no tan complicades ni cares, al contrari. Perquè hem demanat moltes vegades i, primer, que s’havia de controlar això per part del CatSalut, que no ho controla ni vol controlar, ja ho sabem. Llavors què? Només ens queda passar a la següent opció: que sigui 100% pública de pública de gestió i de tot. No tenim cap altra opció, o això o anar al metge privat qui el pugui pagar».

    El detriment de les condicions laborals, juntament amb l’enfortiment del sistema concertat-privat, incentiven aquesta derivació del sistema públic al privat: «amb un conseller i un nou director gerent de l’ICS que venen de la sanitat privada, resulta que cada cop comencen a ser més atractives les ofertes laborals als centres concertats», declara Enrike Ilundain, delegat sindical de CATAC-CTS, sobre el fenomen que es produeix amb els centres privats. «Si no es fa tot un seguit de millores laborals per al personal de sanitat pública, continuarem perdent treballadors, les condicions assistencials seran cada cop més complicades i hi haurà més desviacions cap a la xarxa de centres privats i concertats. En tot aquest embolic el sistema públic sortirà perdent mentre augmenten els beneficis del mercat privat, que a hores d’ara ja absorbeix més capital públic que el mateix sistema públic», conclou l’infermer.

    Aquest paradigma “publicoprivat” que acaba incentivant el teixit sanitari amb ànim de lucre es una realitat. L’Autoritat Catalana de la Competència, en el seu informe de 2018, datava que en la província de Barcelona, ​​com el mercat més estret de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​la quota dels hospitals concentrats al mercat de assistència sanitària privada de lliure elecció, en mesura en termes de llits disponibles, supera clarament el 40%.

    El binomi de la densitat poblacional i el col·lapse a urgències

    El total d’habitants a Catalunya són 7.710.136, la població de l’àrea metropolitana de Barcelona consta de 3.303.297 censats segons Idescat. Per tant, aquest territori acumula pràcticament el 43% del total de població catalana. La densitat a la qual està sotmesa aquesta zona esdevé un punt de complexitat a l’atenció sanitària, i és que, els diners i recursos que requereix han de ser equivalents al servei que cal donar. Es genera així un problema de tensió ja inherent al mateix territori. Badalona, gran ciutat de l’àrea metropolitana, té 217714 habitants i 7 Centres d’Atenció Primària, és a dir, cada CAP està sotmès —fent una mitjana— a una densitat de 31102 usuaris. La sobrecàrrega es evident, i com denuncia l’Independent de Badalona, “manquen almenys dos centres a la ciutat, el del Gorg, que està previst des de l’any 2017 quan es va posar la primera pedra i el del barri del Sant Crist molt reivindicat però sense un compromís oficial per tirar-lo endavant”. Can Ruti, hospital de referència per a 120000 persones —considerant Badalona i les altres poblacions a qui dona servei—, veu les seves urgències hospitalàries ressentides per la manca de recursos i la tensió assistencial. És a dir, es repeteix el patró del Parc Taulí, que més que excepció sembla norma.

    La precarietat dels Centres d’Atenció Primària i el respectiu col·lapse a les urgències hospitalàries, formen part d’un efecte papallona que s’arrossega després de les retallades durant la dècada passada. El 2017, després de cinc anys de minvar el sistema públic de sanitari, el Departament de Salut datava que el 52% de les urgències hospitalàries es podien haver resolt en un CUAP i el 12% en el CAP.

  • El 8M reivindica la despatologització de les vides de totes les dones

    L’Assemblea 8-M ha convocat una manifestació feminista: de cures, laboral, estudiantil i de consum “contra el sistema cisheteropatriarcal, racista i classista”. L’acte central de la jornada ha començat a Plaça Universitat amb la participació de més de trenta col·lectius que han elaborat un manifest conjunt. A la marxa hi ha hagut representació d’organitzacions, sindical, política… i de la societat civil, que ha plenat Barcelona amb uns 100000 assistents segons dades de l’organització.

    Seguiment de la marxa | Pol Rius

    En matèria sanitària, l’ Assemblea 8-M demana garantir “un tractament de la salut de les dones, lesbianes, bisexuals, trans, no binàries, intersexuals des d’una perspectiva integral, diferencial, feminista i sense estigma”. Exigeixen, per tant, “la despatologització” de les vides de totes les dones amb el revertiment de les retallades i la desprivatització dels serveis públics. Per prevenir les violències masclistes demanen coeducació i educació sexoafectiva amb perspectiva de gènere amb una educació que fomenti l’empoderament de les noies i la creació de noves masculinitats.

    Bengala verd per l’avortament lliure i segur | Laura Casamitjana

    El 8M s’ha vist marcat, en diverses ocasions, per la divisió del moviment feminista entorn a les dones trans. L’Assemblea 8-M ha enviat un missatge clar al respecte: “El feminisme no és transfòbia” i denuncien els creixents discursos d’odi. Tot i que celebren l’aprovació de la llei trans i LGTBI afirmen que “cal anar més enllà”. En la reivindicació d’un moviment feminista transversal, no han faltat les reclamacions de les dones amb diversitat funcional i “el dret a la plena participació en la societat”. A la manifestació s’han deixat veure diversos lemes i pancartes vinculats a sectors LGTBI, “antes muerta que TERF”, o proclames en favor dels drets de les persones trans.

    Una pancarta del col·lectiu LGTBI | Laura Casamitjana

    El manifest, que forma part del tancament de la marxa, també reconeix els drets laborals i socials de les treballadores i denuncia “les condicions d’explotació” que pateixen les dones i la “criminalització” de les treballadores sexuals. A més, demanen recuperar els drets pendents de les treballadores de la llar, tot i la ratificació del conveni 189 de la OIT j més inspeccions de treball per garantir unes condicions dignes. A més, reivindiquen pensions mínimes en igualtat al salari mínim interprofessional i “que la pensió de viduïtat sigui el 100% de la pensió de la parella”.

    Representants de Sindihogar | Laura Casamitjana

    Altres reivindicacions

    Dins de la manifestació, la diversitat de les participants comporta una gran diversitat de reivindicacions i demandes. Un cop més, s’ha demanat la derogació de la llei d’estrangeria perquè representa “un aparell de violència institucional masclista” que “criminalitza les dones migrants”. Exigeixen el tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) i denuncien la recent obertura del mòdul de dones al CIE de la Zona Franca “on hi ha dotze companyes sotmeses a condicions de detenció violentes”. A més, reivindiquen el dret a emigrar i “la regularització de totes les persones que es troben sense papers al territori”. Sindihogar, Marea Verde o Furia Mexicana serien alguns dels col·lectius de caire antiracista, majoritàriament format per dones llatinoamericanes, que han aportat la seva lluita envers temes com el dret a l’avortament.

    Marea Verde | Laura Casamitjana

    L’any passat es van registrar 99 feminicidis i altres assassinats al país, motiu pel qual han reivindicat mantenir el consentiment al centre de la llei només sí és sí, després de la modificació del PSOE per la rebaixa de condemnes que han aplicat alguns jutges. La reforma ha sortit endavant en la votació al Congrés amb el suport del PP i amb els morats en contra. La representació política també s’ha fet notar, i es que Esquerra Republicana de Catalunya, amb alguns dels seus líders més destacats presents, reivindicaven el lema de la pròpia llei, “només sí és sí”.

    Teresa Jordà, Dolors Bassa, Alba Vergés i Oriol Junqueras, en primera línia de la representació d’ERC | Laura Casamitjana

    D’altra banda, tot i la recent llei d’avortament aprovada al Congrés dels diputats, el manifest lamenta que “és una oportunitat perduda” per trencar amb “l’estigma d’excepcionalitat social i sanitària que recau sobre l’avortament” al no despenalitzar-lo. A més, demanen “una resposta contundent davant la creixent amenaça i atac als drets sexuals i reproductius per part de l’extrema dreta”. Amb lemes com “mi copa menstrual en la boca de Abascal”, les manifestants han deixat clar la seva posició envers els debats que l’extrema dreta intenta obrir.

    Tampoc han faltat reivindicacions ecologistes a favor de la gestió de proximitat i en contra dels macroprojectes com l’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó, el Hard Rock o els Jocs Olímpics d’Hivern.

    Més imatges de la manifestació

    Manifestants coregen mentre s’ajupen: “a baix com el patriarcat”, proclamen | Laura Casamitjana
    Els sindicats estudiantils diuen la seva | Laura Casamitjana
    Participants amb torxes | Pol Rius
    Pancartes reivindicatives | Pol Rius
    Més pancartes reivindicatives | Laura Casamitjana
    L’organització a la capçalera | Pol Rius
    Reivindicacions pro-avortament | Laura Casamitjana
    Assemblea 8M, organització convocant, data en 100.000 les participants | Pol Rius