Just Deploy It!

Autor: Laura Casamitjana

  • S’aproven els pressupostos amb un increment de dotació per a l’àmbit sanitari

    L’acord per als pressupostos catalans es confirma després d’una setmana de mobilitzacions de la sanitat i educació catalanes per reivindicar millores en les seves condicions professionals. Els comptes disposen d’una dotació històrica amb 41.025 milions d’euros que “permetran intensificar el procés de transformació” de Catalunya i “disposar del múscul suficient per afrontar el context econòmic, social i ambiental fent avançar el país i a la vegada sense deixar ningú enrere”, afirmen des del Govern. L’acord pressupostari contempla un increment del 8% de les prestacions socials, que no creixien des de fa tretze anys i que destinaran prop de 140 milions d’euros a reduir les llistes d’espera de la Llei de Dependència “uns deures pendents”, esgrimeixen des de l’Executiu.

    Les demandes dels sindicats sanitaris, reflectides al projecte de llei

    “La crisi demogràfica es una crisi mèdica”, deia Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya a la primera jornada de protestes de la setmana passada. Precisament l’impacte del coronavirus i un augment de la demanda als centres sanitaris motivat per l’envelliment de la població son factors que —més enllà de la manca de recursos— han precipitat al sistema públic de salut a l’abisme.

    L’aprovació dels pressupostos pot ser un dels elements claus pels quals l’organització sindical va desconvocar a última hora les noves jornades de vagues previstes per a l’1, 2 i 3 de febrer. La Generalitat de Catalunya fa públic el projecte de llei per als pressupostos del 2023 pactats amb el PSC, després d’un acord el mes de desembre amb els comuns,  i en aquest, les millores per a la salut ocupen un paper rellevant.

    El Departamental de Salut assoleix un increment de 1.284 milions d’euros, fins a arribar als 12.212,8 milions d’euros. L’augment d’inversió ha de repercutir en diversos factors, molts d’ells, relacionats amb les demandes negociades aquestes últimes setmanes convulses en el sector sanitari.

    L’increment salarial i la rebaixa de pressió assistencial, eren dues peticions claus dels sindicats de personal sanitari. Mitjançant la inversió, el pressupost es compromet a garantir l’aplicació de l’increment retributiu del 2,5%. En aquesta línia, l’acord estipula que «en el cas d’assolir-se, durant el 2023, els objectius d’IPC que estableix l’acord, el 0,5% d’increment addicional es faria efectiu també durant el 2023. El restant 0,5% d’increment addicional que consta a l’acord entre el Ministeri d’Hisenda i la Secretaria d’Administració i Funció Pública, vinculat als propòsits de PIB, s’avaluarà i s’abonarà, si s’escau, el 2024». Els 12212,8 milions d’euros previstos per al Departament de Salut han de servir també per a complir el compromís en garantir el nivell de l’activitat ordinària, tant en l’àmbit hospitalari com en l’atenció primària, així com atendre el volum de llistes d’espera i mecanismes per recuperar l’infradiagnòstic.

    Un augment de partida del 24% per a l’atenció primària

    «L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada», explicava el portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat, Xavier Tarragón, abans de l’inici de les protestes. Aquest reforçament de l’atenció primària ha estat un clam unitari que en els pressupostos es tradueix en un 24% més d’inversió amb una dotació de 2100 milions d’euros. Dins l’àmbit concret, es proposa l’impuls d’una comissió d’estudi parlamentària sobre el finançament de l’atenció primària (per tal d’establir criteris pels quals s’ha de basar el compromís) i elaborar i desplegar un Pla individual per als equips d’atenció primària (EAP) que es troben en els pitjors percentils d’accessibilitat. Aquesta proposta forma part d’una demanda concreta recorrent des de l’atenció primària, i es el fet d’avaluar el context de cada CAP per a poder intercedir d’una manera més adequada en les necessitats específiques de cadascun d’ells. Altres de les millores que s’han d’obtenir amb l’increment d’inversió venen del reforçament de l’atenció telefònica, reduir el nombre d’incapacitats temporals (IT) que han de gestionar els metges i metgesses des que l’Atenció Primària, i facilitar la capacitat diagnòstica als CAP.

    Més inversió en salut mental, la demanda social que quedava pendent

    Dins el pressupost també es destina una partida de 30 milions d’euros a la salut mental i les addiccions per reforçar-ne les actuacions d’àmbit comunitari. Aquests diners han de servir per a reforçar el desplegament del Pla de Prevenció del Suïcidi i el programa d’atenció a la crisi dels trastorns mentals a infants i joves. També es pretén posar en marxa un nou equipament (Acompanya’m), incrementar places i resolució dels hospitals de dia i apostar pels Centres de Salut mental i els Serveis de rehabilitació comunitària.

    Els pressupostos més enllà de sanitat

    El departament d’Igualtat i Feminismes també es veu beneficiat amb un augment del 27% del pressupost. Un dels altres eixos és la transició energètica, que amb una dotació de 180 milions d’euros pretén accelerar l’autoconsum domèstic i industrial, a més de la dotació de 25 milions per a la ubicació de panells solars en edificis públics del Govern. La Generalitat es compromet amb el Pacte Nacional per la Indústria, subscrit amb els agents socials, amb on destina  680 milions d’euros per al 2023.

    Els sindicats ja havien arribat a un acord amb la Generalitat en l’elaboració dels comptes catalans. Tot i que lamenten que s’hagi “perdut un trimestre” d’aplicació de les polítiques socials pactades, “considerem que és una molt bona notícia que obre el camí a la recuperació de drets i a les polítiques socials”, afirmen des d’UGT, que afegeixen que “s’han de revertir les retallades i obrir la porta a polítiques de reactivació econòmica que posin fi a les situacions de vulnerabilitat”. En la mateixa línia, des de CCOO creuen que “és una aposta ferma per incrementar les polítiques públiques, sobretot vinculades als drets socials i es comprometen amb la ciutadania de Catalunya”.

  • Desconvocada a última hora la vaga prevista per Metges de Catalunya

    L’aturada parcial i vaga de l’atenció primària i els hospitals dels dies 1, 2 i 3 de febrer de 2023 ha estat cancel·lada a última hora. El sindicat de metges de Catalunya ha retirat la convocatòria de vaga després que s’hagi arribat a un acord quasi en temps de descompte (pràcticament hores abans de l’inici de la vaga) amb el Departament de Salut. Després de la vaga de la setmana passada (que va arreplegar 9500 persones el primer dia i 5000 el segon) i les negociacions constants dels últims dies, s’ha arribat a acords. Els punts principals son la millora salarial i la descàrrega de pressió assistencial.

    Al llarg de les diverses trobades entre les dues bandes, els dos principals eixos de debat han estat les condicions econòmiques i assistencials. D’una banda, l’augment de sou arribarà de la mà de complements directes a les nòmines dels metges. La qüestió de l’agenda dels professionals santiaris, el límit que demanava el sindicat acaba en acord mitjançant l’aposta del Departament per l’autoorganització.

    L’organització sindical volia blindar jurídicament durant les reunions els acords que s’anessin negociant, per tal que, com ha declarat Xavier Lleonart en diverses ocasions, assegurar-se que s’apliquin els pactes i no quedi tot en una voluntat política intangible. Per aquest motiu Metges de Catalunya volia la presència dels seus assessors legals a les negociacions, però el Departament no estava d’acord amb la presència d’advocats. Es així com a la reunió de dilluns, els equips van haver de fer recessos per a consultar els canvis substancials amb l’equip jurídic, alhora generant un encaix jurídic de les mesures pactades.

  • Els metges tornen a ocupar els carrers per la dignificació del sistema

    La marxa blanca ha tingut el seu punt d’inici a les 10h a la Plaça Sant Jaume, on els metges i facultatius han fet sentir la seva veu, per després ficar rumb i direcció al Parlament, a on a les 12h ha començat una reivindicació molt visual i sonora. Els decibels dels crits i xiulades dels professionals fan impossible que des de dins de l’edifici no s’escoltés el bullici, alguns polítics -amb comptagotes- han sortit a fer acte de presència i mostrar respecte als manifestants. El parc de la Ciutadella ha quedat tenyit de blanc quan els facultatius han representat el seu punt de no retorn fent una plantada de bates blanques, aixecant-les per l’aire i llençant-les davant del Parlament.

    Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya, ha estat de nou l’encarregat de parlar davant els companys arreplegats, i ha encoratjat a la multitud amb fermesa a més de reclamar moviments polítics: «ara ja han de tenir clar que estem emprenyats i cohesionats. Necessitem solucions ja, no es pot demorar ni un minut més. Bé faria el govern i el Departament de Salut en atendre les reivindicacions mèdiques, perquè la crisi de demografia es mèdica. Han de seure amb els representants legítims dels facultatius d’aquest país i aportar solucions específiques», reclama Lleonart davant del Parlament.

    Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya, parla davant els manifestants | Pol Rius

    Reforçar l’Atenció Primària com a garantia de qualitat

    Com bé declarava fa tan sols uns dies el portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat, Xavier Tarragón, el pressupost està destinat un 17’9% en Atenció Primària i reclamen que arribi fins al 25%. La situació precària de l’Atenció Primària genera un efecte papallona i incentiva el col·lapse de les urgències hospitalàries.

    «Venir a plantar les bates al Parlament es simbòlic perquè al final les polítiques per la salut son les que han de canviar. La ciutadania veu que hi ha un problema, son els primers afectats per aquest col·lapse. Son els partits polítics els que molts cops no compleixen, hi ha acords de vagues anteriors que no s’estan duent a terme», explica una metgessa del CAP de la Pau que es manifesta amb un company de l’Hospital de Figueres. «Hem de mantenir la vaga perquè un dia no es prou, no tindrà repercussió real sobre les polítiques, hem de ser fermes i venir a les manifestacions per pal·liar els afers transversals que son insostenibles», afegeix el professional de serveis hospitalaris.

    Venir a plantar les bates al Parlament es simbòlic perquè al final les polítiques per la salut son les que han de canviar

    «Necessitem solucions específiques, també treballem les generals, però s’ha d’atendre a la concreció», declara Xavier Lleonart. Precisament les idiosincràsies dels diferents facultatius i els seus contextos, fan de les protestes un batibull de reclamacions que han de respondre a les necessitats de cada part del col·lectiu mèdic. Dos metges del CAP de Sant Martí parlen de com el biaix de classe també els hi afecta: «treballem a un barri amb un nivell socioeconòmic mig-baix i molt envellit, de fet es el districte més envellit. La gent no té mútues, la pressió es insostenible». A més expliquen com la seva cartera de serveis ha anat augmentant, però les seves condicions han anat en detriment: «fem infiltracions, fem ecografies, atenem psiquiàtricament, atenem als residents… ens carreguem de molta feina pel mateix sou i hores i per donar no ens donen ni les gràcies. Fa 25 anys que soc allà i tot va a pitjor», detalla un dels metges. La companya afegeix com els hi afecta la manca de suplents i com han normalitzat coses que no haurien de ser normals, com el fet d’atendre pacients per visita telefònica fora d’horari laboral.

    Manifestants xiulen i llancen bates com a símbol de protesta | Pol Rius

    «Els especialistes, que se suposa que son el nostre suport al CAP, també fan fallida, tenen també els seus problemes. Cada dia es una guerra per poder tirar el servei endavant», declaren, i es per aquest motiu que com bé diuen, han hagut d’aprendre a fer coses que no els hi pertoquen, com el cas de les ecografies. Actualment, al seu CAP, una ecografia via radiòleg te una llista d’espera d’un any. «Fins i tot acabem tensos entre nosaltres perquè aquest estrès no ajuda gens i acabem pagant-ho entre nosaltres. Tenim vuit especialitats que ens venen de l’Hospital del Mar un cop a la setmana. No hi ha un àrbitre que digui: això toca a Atenció Primària o a l’especialista, i amb aquestes condicions molts cops acabem assumint una part que no ens toca i genera una crispació que en realitat es culpa de la manca d’inversió», conclouen.

    Cada dia es una guerra per poder tirar el servei endavant

    Pediatres en perill d’extinció

    Algunes pancartes deixen veure reclamacions específiques de facultatius: odontòlegs, anestesistes… tots plegats per un clam unitari. «Els pediatres estan en perill d’extinció», diu una d’elles. Les xifres donen la raó, i es que Metges de Catalunya denunciava a finals del 2022 que la jubilació prevista de 128 pediatres els pròxims cinc anys genera una crisi perquè no hi ha previsió de substitució. En la mateixa línia es pronunciava L’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), que coincidia en els mals presagis i alertava que «al voltant de dos milions de nens i adolescents de l’Estat no són atesos per pediatres, ja que no hi ha suficients especialistes en salut infantil, sobretot en els centres d’atenció primària», segons recull Metges de Catalunya.

    Cúmul de bates blanques a les portes del Parlament | Pol Rius

    «Falten pediatres a totes bandes, els que es graduen evidentment marxen a treballar a l’estranger perquè la proposta de condicions d’aquí no es ni molt menys atractiva. Molta feina i molt mal pagada», explica una especialista infantil del CAP de Sant Joan Despí. S’està manifestant amb un company, també pediatra, del CAP de Molins de Rei, que conta com evidentment no es pot atendre a un nen en cinc minuts: «acabem pràcticament fent fora als pacients i no hem estudiat per a això», diu indignat. «Tu compares la nòmina d’un pediatre d’Atenció Primària amb un que treballi per a la privada o per una mútua, el que els hi permet treballar en diversos llocs, doncs la comparació per a la càrrega de treball i l’horari…», afegeix sense ànims d’acabar la frase. «Ens diuen de fer doblatges, però no estan ben pagats i en l’àmbit de conciliació familiar no surt a compte fer-ho, si has de pagar cangur pels nens, altres temes… no surten els números, a més, es esgotador. Si en una jornada laboral veus 40/50 nens i l’has de duplicar… no hi ha cap que ho aguanti», explica la metgessa del CAP de Sant Joan Despí.

    Acabem pràcticament fent fora als pacients i no hem estudiat per a això

    Les protestes continuen

    Metges de Catalunya pretén mantenir la protesta sempre que no hi hagi solucions polítiques. La previsió es per als dies 1, 2 i 3 de febrer. Durant aquests tres dies, hi ha convocades aturades l’1 de febrer, als hospitals de 8 a 11 hores i de 17 a 20 hores, i als centres d’atenció primària d’11 a 14 hores i de 17 a 20 hores. El 2 de febrer, serà de 8 del matí a la mitjanit tant als hospitals com als CAP, i el 3 de febrer repetiran els horaris del dia 1.

     

  • El personal sanitari es mobilitza per a exigir un servei de qualitat i unes condicions dignes

    “Vocació no es explotació”, corejava a l’uníson la protesta tenyida de blanc. Milers de professionals facultatius —9500 segons xifres dels Mossos d’Esquadra— abarrotaven els carrers en una manifestació convocada per Metges de Catalunya que ha tingut el seu punt d’origen al Departament de Salut i ha acabat davant de l’estació de Sants.

    «Necessitem millorar el temps d’assistència, necessitem professionals i condicions perquè el personal no marxi», explica una psiquiatra de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Precisament la salut mental està en el centre del debat i a Espanya es mantenen unes xifres aproximades de 10 psiquiatres per cada 100000 habitants. En el Libro Blanco de la Psiquiatría en España s’afirma que només cinc comunitats autònomes estan per sobre del 11 psiquiatres cada 100000 habitants, a més que el 20% dels especialistes tenen més de 60 anys i es jubilaran en uns 5 o 7 anys. En el cas dels psicòlegs clínics la taxa es d’aproximadament 6 per cada 100000 habitants: «es literalment impossible donar un servei de qualitat, per això soc avui aquí», declara una psicòloga clínica del mateix hospital de Manresa.

    Milers de facultatius reclamen la dignificació del sistema sanitari | Pol Rius

    Sobre el servei de qualitat, una reclamació unitària entre els facultatius, es pronuncia una metgessa de l’Hospital de Bellvitge que explica com si bé les llistes d’espera son eternes, les patologies no entenen de burocràcies: “a mi em poden apuntar a quatre pacients a la vegada, però es evident que no puc atendre a quatre pacients a la vegada. Les cirurgies no poden esperar pel fet que no hi hagi quiròfans, anestesistes ni infermers”, diu amb contundència. Dues joves residents de sisè de medicina a l’Hospital de Sant Pau, clamen amb força entre la multitud: “som aquí perquè som el futur”, manifesten. “Jo soc de les balears, estic a Catalunya d’intercanvi, i crec amb fermesa que les protestes aquí poden ser també una clau per a les millores a tot l’estat”, diu una de les residents. Sobre l’ambient que es respira a les universitats, tenen clar que es més aviat pessimista: “el que més veiem es molta gent cremada, que t’explica les seves condicions com a professionals que acaben de començar i diuen que no poden més. Ens parlen de guàrdies de pediatria que per exemple només hi ha un resident, que de 24h dormen 30 minuts, que han de doblar guàrdies… es un panorama desencoratjador i el missatge que ens donen moltes vegades es que si podem marxar a un altre país, ho fem”. El fet de doblar guàrdies forma part d’un marc mental a on “hem fet quotidianes coses que son anormals, problemes que venen d’abans de la pandèmia i que a partir d’aquesta s’han agreujat i convertit en insostenibles”, afegeix la metgessa de Bellvitge.

    Concentració final davant l’estació de Sants | Pol Rius

    Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya ha estat l’encarregat de concloure la manifestació amb un parlament davant dels manifestants. «Si tot continua així, mantindrem les mobilitzacions previstes per a principis de febrer», declara Lleonart davant dels mitjans abans de pujar a l’escenari. «La vaga ha estat un èxit rotund, el que s’està veient avui aquí desmenteix les xifres donades pel Departament de Salut pel que fa a seguiment i per tant crec que es un missatge clar i directe a la conselleria i al govern. S’han d’implicar ja en la greu crisi mèdica que vivim i que afecta de manera directa a la qualitat assistencial», explica el secretari general entre els aplaudiments dels facultatius. Desde Metges de Catalunya calculen un 79% de seguiment de la vaga a l’Atenció Primària i un 73% als hospitals —un 30% del personal estrictament mèdic, el personal assistencial ha tingut xifres més baixes, d’un 1% aproximadament—.

    La temptació dels altres països europeus a on els contractes que ofereixen milloren exponencialment les condicions d’aquí, han estat part de la performance simbòlica final a on els manifestants, amb simulacions d’aquests contractes a les mans, han escenificat una fugida en filera cap a l’estació de Sants. Allà, a la sortida del país, es a on veuen actualment l’horitzó d’unes condicions dignes.

     

    Sanitat i educació s’han manifestat paral·lelament i de manera conjunta fins al Parlament

    “Educació i sanitat, pública i de qualitat”. Amb aquest lema ha començat passades les 11 hores la manifestació de sindicats d’educació i sanitat a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que ha continuat per la Via Laietana i ha arribat a les portes del Parlament de Catalunya. La Guàrdia Urbana ha quantificat la participació en 6.500 persones, mentre que l’organització n’ha comptabilitzat 10.000.

    La pancarta principal resumia l’objectiu de la protesta: “Salvem els serveis públics. Defensem l’educació i la sanitat”, amb el logo de diferents sindicats: Ustec-STEs, Intersindical, Catac, CGT, CNT, COS, Csif, Fapic, FTC, Infermeres de Catalunya, PSI, SAE i USOC. Aquesta setmana, les seccions d’educació de CC.OO i UGT de Catalunya també s’hi ha sumat, al igual que altres organitzacions del sector.

    Durant més de dues hores, s’han sentit crits com “Revertiu les retallades, o vaga, vaga, vaga”, “No, no, no a la privatització”, “Els diners públics, als serveis públics”, “Menys declaracions i més contractacions”, “Més personal amb estabilitat, per uns serveis públics de qualitat”, “Exigim al Govern, més finançament”, “Més personal amb estabilitat, per uns serveis públics de qualitat” o “Per una educació inclusiva”.

    D’aquesta manera, mentre la mobilització es movia pels carrers del centre de Barcelona, feien referència a alguns dels motius pels quals fan vaga aquests dos sectors públics: revertir les retallades que pateixen des del 2010, contractar més personal per atendre millor pacients i alumnes, i dignificar els salaris.

    Sindicats d’estudiants donen suport a la vaga del 25 i 26 de gener | A.B.

    Amb l’eslògan “Mateixa feina, mateix salari” han demanat equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema de salut, i amb “Una sanitat, un conveni” han reclamat que no hi hagi tants convenis en el sector sanitari, ja que hi ha el de les treballadores de l’Institut Català de la Salut (ICS), de la sanitat concertada del SISCAT, i de diferents centres sanitaris que tenen les seves pròpies negociacions laborals.

    Les organitzacions convocants han insistit en que volen negociar amb els departaments d’Educació i de Salut. Des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, una de les portaveus, Anna Alcalà, ha considerat que els serveis públics estan “molt devaluats i se’ls està donant poca importància” a Catalunya i ha fet una crida a la unió sindical de diversos sectors per tenir més força.

    El personal sanitari es manifesta contra l’esgotament de professionals i del sistema | A.B.

    Alcalà ha destacat que representen totes les categories que treballen a sanitat, des d’administració fins a infermeria i facultatius: “Demanem una jornada de 35 hores, l’equiparació a l’alça de convenis de tots els treballadors de la sanitat pública i que s’equiparin a nivells dels països europeus, poder-nos jubilar als 60 anys, igual que poden fer la policia o els toreros”, ha resumit.

    En arribar a les portes del Parlament de Catalunya, els manifestants han continuat corejant els seus lemes, entre ells “Salut i ensenyament, que escolti el Parlament’, ‘Més finançament’ o “Vaga, vaga, vaga”. Els diputats de la CUP i comuns han abandonat el ple del Parlament i han baixat per donar suport a les protestes, així com també ho ha fet la presidenta suspesa de la cambra catalana, Laura Borràs, i la secretària segona de la Mesa, Aurora Madaula.

    Els sindicats han llegit un manifest en què han fet una crida a “salvar el sector públic” i han fet èmfasi en el fet que, després de la Comunitat de Madrid, Catalunya és la comunitat amb més mútues privades de salut de tot l’Estat. Pel que fa a Educació, han censurat que no s’hagi aconseguit encara l’objectiu que el 6% del pressupost català es destini a ensenyament.

    Més protestes

    Les protestes continuen dijous 26 amb diverses accions descentralitzades per diferents ciutats de Catalunya: al migdia hi ha concentració davant la Conselleria d’Educació a Barcelona, i a les 10:30 hi ha concentracions i manifestacions a Girona (plaça Pompeu Fabra) i Tarragona (plaça dels Carros). Pel que fa a sanitat, Metges de Catalunya convoca un recorregut de plaça Sant Jaume a les 10h fins a les portes del Parlament de Catalunya a les 12h, on es te previst escenificar una plantada de bates blanques, i la Mesa Sindical organitza accions descentralitzades per tot el territori i a Barcelona a les portes dels hospitals.

    Diversos col·lectius com Marea Blanca donen suport a les mobilitzacions a favor dels serveis públics de qualitat | A.B.

    A Lleida, hi ha accions a les 10 i les 12 davant les seus d’Educació i Sanitat, respectivament. A Mataró, hi ha protestes a les 8:30 a l’Hospital Sant Jaume de Mataró i a les 9:30 als serveis territorials.

    A Sant Feliu de Llobregat, hi ha mobilitzacions a les 10 davant els serveis territorials d’Educació, i a Manresa a les 8:30 davant els serveis territorials de la Catalunya Central.

    Dissabte 28 a les 11, té lloc la concentració unitària amb agents socials a la plaça Sant Jaume de Barcelona en defensa d’uns serveis públics de qualitat.

  • Un brot de tinya s’acarnissa amb els pentinats de moda

    L’artista canari Quevedo —també conegut com el de «Quéeeeedate«, èxit d’estiu al costat del productor de moda Bizarrap— es feia viral pel seu nou pentinat. No té res estrany, és un com el que porten el 90% dels nois joves, un degradat amb el cabell més llarg en el tupè. En el vídeo pujat pel seu perruquer, a més de veure’s al cantant amb una cara seriosa que ha acabat generant riures en la comunitat virtual, hi ha una cosa particular: té vermellors per tot el coll. Twitter no ha trigat molt a fer la seva màgia, i és que si el video de Quevedo a la perruqueria era trend, s’ha disparat més encara quan saltava la notícia que l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia anunciava l’existència d’un brot de tinya en les perruqueries per tot el país.

    Fotograma del video i coll viral de Quevedo | Twitter

    La tendència com a propagadora del fong

    La tinya pot formar part d’un procés de zoonosi —infecció d’animals a humans—, però es més comú la propagació directament entre humans. El contacte físic amb una persona contagiada és suficient per a contreure el fong, però també el contacte amb eines, roba, o qualsevol element que hagi passat per una persona amb tinya. Aquest últim element és el que ha facilitat la propagació del fong per les perruqueries, i és que els talls degradats —que estan molt de moda— requereixen un manteniment exhaustiu. Tanta gent assistint amb freqüència a repassar-se i màquines d’afaitar mal desinfectades han estat l’espurna que han encès la metxa sense fre.

    Una espècie de fongs dermatòfits són els culpables del contagi. Segons el Control de Qualitat SEIMC, la principal característica d’ells és que envaeixen les capes superficials queratinitzades de la pell, pèls i ungles. No és perillosa, però si no es tracta, pot generar dolor, irritació, butllofes i duresa en la pell, a més de propagar-se per més parts del cos. En aquest cas, es requeriria antibiòtic per a pal·liar la situació. Amb un tractament antifúngic adequat —fins i tot amb suport de pomades i locions que no requereixen recepta mèdica—, la tinya deixa de ser contagiosa en unes 48h, i s’elimina per complet entre les dues i les quatre setmanes.

    De l’»Hospital de la Tinya» a solucions farmacèutiques

    En un estudi del Departament de Dermatologia de l’Hospital General de Mèxic daten el primer cas conegut de tinya en el 30 a.c., amb una inflamació del cuir cabellut i sortida de material purulent —drenatge de color groc o similars que surt d’una ferida infectada—. Es coneix així la tinya com Quèrion de Cels, ja que aquest primer diagnòstic datat va ser a Cels, enciclopedista i escriptor. El que ara és un contagi sense gravetat, va ser un veritable problema de salut pública per allà en el segle XIX, quan era titllat d’epidèmia. Els seus antecedents apunten al fet que els europeus introduïssin el fong al continent americà amb la colonització. Actualment, la tinya —exceptuant el «brot dels degradats»— es propaga principalment en nens, ja que les modificacions en el pH i increment d’àcids grassos en el cuir cabellut amb l’adultesa actuen com a capa protectora.

    Si bé ara veiem aquesta propagació com una cosa «anecdòtica» —cal no oblidar que el fet que no sigui greu no li treu gravetat—, va haver-hi èpoques en les quals el fong podia arribar a l’extrem. Exemple d’això és l’»Hospital de la Tinya» —el nom real de la qual és Hospital de La nostra Senyora del Pilar de Saragossa—, en el qual fins ben entrat el segle XX es dedicaven de manera monogràfica a atendre pacients tinyosos. En el centre sanitari es van datar 4 tipus diferents de tinya de diferents gravetats, i les quals han mutat molt fins a l’actualitat: la modalitat més greu requeria un any o fins i tot més per a sanar.

  • Sindicats de sanitat i educació criden a la vaga per salvar els serveis públics

    Les èpoques de crisi són en les que més s’exposen les vulnerabilitats. La tensió insostenible —portada als seus màxims durant la pandèmia— que denuncien sindicats de serveis públics ha esclatat en forma de convocatòria de vaga. Els dies 25 i 26 de gener s’ha cridat a la mobilització de tot el personal sanitari i de l’àmbit educatiu per la defensa de la millora de condicions. Per part de sanitat, s’hi adhereix la Mesa Sindical de Sanitat (formada per CATAC-CTS/IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC, PSI Lluitem, COS, CSIF i Infermeres de Catalunya). En Educació sumen USTEC–STEs(IAC), CGT Ensenyament, CNT Ensenyament i Sindicat d’Estudiants. La posició unitària d’aquestes organitzacions respecte a la convocatòria fa preveure una de les vagues amb més seguiment, si més no, des del final de la pandèmia.

    Sanitat i unes urgències tensionades al límit

    Xavier Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, apunta com a assumpte prioritari reformular el sistema sanitari, primer de tot, invertint un 25% del pressupost en l’Atenció Primària —actualment s’hi destina un 17,9%— per tal de destensionar els serveis d’urgències. I és que el portaveu afirma que “l’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada”.

    La Mesa Sindical exposa també com a element primordial de negociació l’equiparació de condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari de Catalunya. En aquesta qüestió rau un conflicte estructural, que és el fet que, com afirma Tarragón, un 80% dels centres hospitalaris estiguin sota concertació. “Per oferir el millor servei hauríem de recuperar tota aquesta sanitat oferida directament pel Catsalut, que garanteix salut a tots els ciutadans, ara bé, el que fa actualment és comprar serveis de salut a diferents proveïdors”, explica el portaveu. La temporalitat dels contractes i condicions d’interins és un altre problema que propicia la fuga dels professionals, sotmetent a més el servei de salut a una lògica competitiva en un context de manca de personal.

    Xavi Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat | Laura Casamitjana

    El final de l’any 2022 venia amb la proposta del Conveni SISCAT, signat per diversos sindicats però no per Metges de Catalunya ni la Mesa Sindical, “ni tan sols vam tenir representació, però igual no hauríem signat, ja qué no va en la línia del que plantegem”, aclareix Tarragón. Les mancances del conveni segons Metges de Catalunya són diverses, definides com a “millores deficients”, com per exemple amb el tema de les guàrdies, ja què manifesten que “s’incrementa el preu de l’hora de guàrdia, però no arriba a igualar-se a l’import amb el qual es retribueix l’hora ordinària de treball”.

    Precisament, els sobreesforços i les hores de més són el que, segons la Mesa Sindical, estan sustentant el sistema sanitari actualment: “durant aquest any passat, només a l’Hospital del Mar s’han fet vint mil hores extra. Només cal imaginar tota l’activitat que s’hauria deixat de banda sense aquesta quantitat d’hores”, argumenta el portaveu sindical i auxiliar d’infermeria del mateix hospital esmentat.

    De moment, les negociacions no van enlloc ja què aclareixen que la Conselleria de Salut no s’ha manifestat, “no hem tingut notícies ni abans ni després de convocar la vaga, però estaríem encantats de seure, traslladar les demandes i negociar”, conclou Xavi Tarragón.

    Educació i un personal sense garanties estables

    El que va començar com una convocatòria de mobilitzacions del personal sanitari, ha acabat estant un moviment transversal en què educació s’hi ha afegit com a un altre dels serveis públics indispensables al llindar del col·lapse. Iolanda Segura, portaveu sindical d’USTEC, senyala dos punts necessaris en la negociació: el calendari i l’estabilitat.

    Ingrid Chavarria, delegada de CGT Ensenyament (esquerra) i Iolanda Segura, portaveu d’USTEC (dreta) | Laura Casamitjana

    “D’una banda, el personal interí està molt angoixat per la possibilitat de quedar-se sense feina. Després està també la necessitat d’estabilitzar i equiparar, com seria l’exemple dels professors de Formació Professional, que no queden integrats al cos de secundària i estan cobrant menys per la mateixa feina, cal incorporar un complement salarial”, diu la portaveu sindical. Paula Leyva, portaveu del Sindicat d’Estudiants, manifesta que convoquen també als estudiants a la vaga -el sindicat té representació universitària, però sobretot secundària- per a defensar el servei:  “cal una educació 100% gratuïta i de qualitat, que hi hagi places per a les FP, ja què el curs passat es van quedar 16.000 places buides en la privada i unes 18.000 estudiants es van quedar sense poder estudiar. Calen assignatures d’educació sexual, calen psicopedagogs als centres. Governa Esquerra Republicana però sense polítiques d’esquerres, només es fan pactes polítics que afavoreixen una minoria més rica”, declara als periodistes.

    Paula Leyva, portaveu del Sindicat d’Estudiants | Laura Casamitjana

    Ingrid Chavarria, delegada de CGT Ensenyament, mostra la indignació de la comunitat educativa amb la maniobra del conseller Cambray respecte al calendari escolar. I és que si bé el conseller va dir a premsa que aquesta demanda es negociaria amb els sindicats, als mateixos sindicats no els ha arribat cap notícia: “ells deien que era una decisió política intocable. Hauria de parlar amb la comunitat educativa, passar-ho pel consell escolar, fer debat a la mesa i després ja fer la roda de premsa que tant li agrada”, assevera la delegada de CGT. Segura conclou que, l’única manera que la vaga es pogués desconvocar seria arribant a acords en les demandes esmentades, ara bé, si això succeís, se sumarien a les mobilitzacions per fer suport als companys de sanitat.

  • Acabar amb l’amiant per a acabar amb la malaltia

    La presència d’amiant a les ciutats no és tangible. No es poden capturar ni veure les fibres. Però són allà, vagant per l’aire, i entren als nostres cossos a través de la via respiratòria.

    No es poden capturar ni veure les fibres, és veritat. Però, si acabem amb l’amiant, acabem amb la malaltia. Aquesta afirmació és l’eix transversal que vehicula la Convenció per un País Lliure d’Amiant, organitzada per la Comissió contra l’Amiant de la FAVB i els Jubilats de MACOSA-ALSTOM afectats per l’Amiant.

    Des dels vessants sanitari, jurídic, tècnic i ciutadà, la convenció ha disposat de diferents espais de debat centrats en cada tema, i que al final s’han posat en comú en les conclusions a través dels coordinadors de cada comissió. El desamiantat com a via per a pal·liar l’emergència que suposa el material per a la salut pública, és una idea comuna i clau que alhora esdevé una reivindicació històrica dels experts i afectats.

    Una oficina, una llei i 10 milions d’euros

    El 2023 es l’any que Pere Aragonès ha establert com a punt d’inflexió en l’acció institucional per l’eliminació de l’amiant: “aprovarem l’oficina d’erradicació de l’amiant a Catalunya, una oficina pionera, i un pla nacional per l’erradicació de l’amiant que aprovarem els primers mesos del 2023”. Les circumstàncies de Badia del Vallès, ciutat edificada a base d’amiant, és també segons el president un objectiu en l’agenda per acabar amb el material tòxic, i confirma el seu compromís en destinar fons i esforços per pal·liar la situació. Per part del govern, Aragonès es reafirma en aquesta línia anunciant que la propera llei de pressupostos destinarà 10 milions d’euros a accions contra l’amiant, i es que “el 2023 hem de fer un salt endavant” que també implicarà impulsar la Llei d’erradicació de l’amiant a Catalunya, explica el president.

    Ara bé, l’ambiciosa proposta transversal del govern, queda a  esperes que s’executi, i es que el 27 de desembre del 2019 ja es va anunciar que s’impulsaria una normativa que encara no ha arribat. A més, el desamiantat de Badia es una reivindicació històrica del veïnat, i es que tot el parc d’habitatge està construït amb fibrociment. A finals del 2021 es van anunciar fons per al desamiantat del municipi, objectiu el qual era estar lliure de fibrociment el 2025, però sembla que, de moment, la meta a dos anys vista queda esborrada en l’horitzó. La FAVB calcula que a Catalunya hi ha 4,2 tones d’amiant, una xifra que necessita un gran desplegament de recursos immediats si es vol arribar a l’erradicació de l’amiant abans de deu anys, com demana la Unió Europea.

    Aragonès durant la seva intervenció | Laura Casamitjana

    “S’ha d’estar quan s’ha d’estar”

    “L’amiant es una realitat que avui dia ha sobrepassat el camp de les malalties laborals per a passar a ser un problema de salut pública i ambiental”, exposa Josep Tarrés, metge coordinador de la comissió sanitària. Durant el debat sanitari de la Convenció, els metges han anunciat que els estudis epidemiològics actuals apunten al fet que la incidència anual de mesotelioma —patologia que té com a únic origen reconegut l’exposició al fibrociment— va en augment, la corba segueix una tendència ascendent sense senyals d’estabilització. Aquest increment de casos a més d’ascendir al Vallès, afecta a tota Catalunya i tota Espanya.

    Per a evitar nous casos, cal eliminar la causa, és a dir, cal erradicar l’amiant instal·lat. Per aquest motiu, des de la taula on s’ha parlat d’assumptes jurídics, apunten que es urgent impulsar una acció legislativa que permeti l’aprovació d’un pla integral contra l’amiant. Aquesta eina hauria de servir per a actuar en l’àmbit legal i obligar a uns baròmetres exigents per a tal d’arribar al termini imposat per la UE, que posa el 2028 com a data límit per a haver eliminat l’amiant de tots els edificis públics, i el 2032 per a la resta d’infraestructures. “Hem d’anar mirant d’homogeneïtzar les relacions institucionals per a agilitzar el camí. També hem d’assumir que avui en dia no podem aspirar a l’erradicació de l’amiant, més aviat a la retirada”, explica Lluis Mallart, geògraf i higienista industrial especialitzat en el tractament de l’asbest. “Hi ha tipus d’amiant que no els podrem treure mai, els haurem d’intentar confinar fins que existeixi una tecnologia superior”, apunta l’expert com a una de les conclusions claus del debat tècnic.

    “A Catalunya tenim el pla nacional d’erradicació de l’amiant aprovat de l’any passat, però encara no té contingut definitiu. Hauria d’incloure una millora pel que fa a informació sobre amiant i les conseqüències que te l’exposició al material”, diu Marta Barrera, advocada del col·lectiu Ronda, i afegeix que s’ha de ser ambiciós per a complir objectius: “s’ha de fer un cens, no només d’edificis públics, si no de tots, perquè quan venguis o lloguis un pis tinguis un certificat d’absència d’amiant. La finalitat seria reduir dràsticament l’exposició domèstica”.

    Per a l’advocada, la lluita social “es la manera d’aconseguir que les polítiques econòmiques i ambientals tinguin formes tangibles”, i es precisament aquesta lluita social la que organitza i abandera l’activisme per a un país lliure d’amiant. En la primera fila de l’auditori, les butaques estan reservades per a familiars dels quals ja no hi son. “Si us diuen que l’amiant no es veu, mireu cap aquí”, diu Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i coorganitzador de la Convenció mentre demana als familiars de les víctimes que s’aixequin de la butaca. “Cal un acord nacional, un pacte d’estat, que tots els partits parlin, estiguin d’acord. Perquè avui governen uns, i demà uns altres” expressa Moreno sota la mirada d’Aragonès i d’Eloi Badia, conseller de l’Ajuntament de Barcelona. “Gràcies per estar aquí Eloi Badia, però avui hauria de ser-hi Ada Colau. Si els màxims representants no col·laboren, això no funciona”, expressa l’activista. “Gràcies a les famílies que sou avui aquí, benvinguts els que esteu i els que ja no hi són. Per a les famílies que son aquí, acabem com hem començat, donem una lliçó institucional: s’ha d’estar quan s’ha d’estar”, conclou Moreno entre aplaudiments.

    Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i organitzador de l’esdeveniment | Laura Casamitjana

    Sobre l’amiant

    L’entrada a l’any 2000 inaugurava amb un decret de la Unió Europea que prohibia l’ús i comercialització de l’amiant que Espanya, mitjançant moratòries, va posposar fins el 2002. Ara bé, en aquest cas, acabar amb la producció del material no acaba amb el problema, i es que es calcula que fins a la seva prohibició, es van importar a l’estat 2600000 tones d’amiant. És a dir: el material segueix present als espais públics i privats, generant una emergència sanitària de primer nivell. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), al mon cada any moriran 107000 persones per causes relacionades amb l’amiant.

    El material es un potent cancerigen que pot provocar tumor de faringe i de laringe, càncer pulmonar, càncer peritoneal, asbestosis —fibrosis pulmonar—, vessament pleural, càncer pleural, mesotelioma i altres tipus de malalties. Contra la vella idea que es tenia de “si això no es toca, no passa res”, la retirada de sostres, plaques i qualsevol construcció d’amiant es imprescindible per a baixar la futura taxa de patologies i mort. Construccions, materials i qualsevol cosa feta a base de fibrociment, es desgasta amb el pas del temps i les condicions meteorològiques, motiu pel qual el asbestos comença a vagar per l’aire i exposar a tothom a riscos. Les malalties poden aparèixer entre 10 i 40 anys després d’haver estat en contacte amb el fibrociment, i aquí, una altre realitat que desmenteix una vella idea, i es que no hi ha dosi mínima de seguretat: tothom està en risc per haver inhalat fibres. Sense necessitat de que sigui una gran dosi, es poden desenvolupar les patologies. “Els nens son els més vulnerables per una raó lògica, i es que si el període de latència de la malaltia es entre 10 i 40 anys, per esperança de vida tenen més possibilitats d’acabar desenvolupant una patologia”, explica el metge Josep Tarrés, pneumòleg coordinador de la comissió sobre salut i amiant de la convenció.

  • La Morada de les cures, el feminisme i el comunitari

    Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, ​​van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.

    A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.

    Més enllà d’un edifici

    “Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.

    El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.

    La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear

    Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.

    Disseny de futurs espais comuns a La Morada | Lacol

    Contra l’ús especulatiu del sòl

    El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.

    La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.

    Disseny de La Morada | Lacol

    L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones

    “L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.

    Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.

    Sòcies de La Morada al solar on actualment s’han iniciat les obres | Dinamo Fundació

    La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge

    L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcid i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    https://www.instagram.com/p/CdbQNHhLkB2/?utm_source=ig_web_copy_link

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg deRedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • Una fàbrica de malalties: el cas d’Uralita s.a

    La incidència de càncers de pleura a Cerdanyola del Vallès és la més alta a tot l’Estat—almenys fins al 2018, ja que la recopilació de dades es va aturar en sec per manca de recursos—. Càncer de laringe, de pulmó, asbestosi, vessaments pleurals, carcinomes gastrointestinals. Mesotelioma pleural, un càncer molt virulent que només es pot desenvolupar per un motiu: l’exposició a l’amiant. L’esperança de vida des del diagnòstic sol ésser de quinze mesos, però oscil·la entre l’any o dos anys.

    L’amiant es coneix de manera popular i informal com a Uralita—ja que el material procedeix dels Urals—, empresa principal fabricant durant dècades. Les naus es van allotjar al poble del Vallès Occidental durant noranta anys, gairebé un segle que deixa un rastre de malaltia i mort a la localitat que no cessarà fins a un horitzó que no s’entreveu.

    Són quaranta anys els que pot trigar la pols assassí a despertar de la seva letargia.Què passa si la pressió al pit aclapara, i cadascuna de les quinze respiracions per minut són un suplici? Si els pulmons han esdevingut blocs de formigó inamovibles? La tos seca i constant fueteja el tòrax com un martell perforador que intenta trencar el ciment. L’asbest clavat als pulmons roman latent fins que s’endureix i es manifesta en forma de malaltia en molts casos, al cap de molt de temps. El maig del 2021, el Suprem va desestimar els recursos que havia presentat Uralita i va fallar a favor de les víctimes, que fa anys que estan en processos de demandes col·lectiva. El jutge va determinar que l’empresa va exposar a riscos greus la població i els treballadors amb coneixement que el material era nociu.

    Font: Josep Tarrés

    Es parlava de silicosi

    “Les patologies per amiant als llibres de pneumologia dels anys setanta ocupaven l’espai que pot ocupar una esquela en un diari. Es parlava de silicosi, però… d’asbestosi? No se n’havia parlat res”

    Josep Tarrés va acabar la carrera de medicina el 1973. Va anar a col·legiar-s’hi i hi va trobar un anunci al tauler: “cal metge d’urgències a l’ajuntament de Sardañola del Vallès”. Va fer la sol·licitud i el van enviar a parlar amb el regidor de sanitat del poble en aquell moment, del que seria darrer govern franquista: “l’home, el regidor, va morir anys després de mesotelioma”. Tarrés parla des del petit despatx al CAP Fontetes, on ja jubilat, té títol d’emèrit i continua disposant d’un espai per als seus treballs de recerca i sensibilització.

    Les vies del tren es van construir en base a les naus per la descàrrega de material | Laura Casamitjana

    Com a metge de capçalera, amb tendència a fixar-se en els casos de la seva especialitat en pneumologia, va començar a lligar caporals. Patologies respiratòries indescriptibles que arribaven a la consulta van fer saltar l’alarma. Comença a estudiar què passa, què és tot això. Tota una carrera dedicada a investigar i denunciar les pràctiques de l’empresa, les investigacions han estat clau per determinar l’existència dels malalts ambientals—habitants del voltant de les naus—. Va fer els seus estudis malgrat oposicions molt poderoses, com la de l’alcalde que va estar al poder gairebé 20 anys després de les primeres eleccions democràtiques. Alhora, Uralita li enviava advocats que preguntaven què estava investigant en concret, que potser seria més gratificant centrar-se en altres coses. Més endavant va poder formar un equip de metges centrats en continuar els estudis, van fundar l’Observatori per la Patologia de l’Amiant al Vallès Occidental, però les retallades de la crisi del 2008 ho van acabar tancant.

    Una oportunitat a Uralita

    Agustín al seu terreny d’Hostalric | Cedida

    “Si li fa mal el pit, deixi d’anar amb moto amb la camisa oberta. Li dóna el vent i agafi fred”. La pressió que Agustín sentia al pit no tenia res a veure que l’home carregués diàriament sacs de 25 quilos de fibrociment sense cap mena de protecció. Això, si més no, és el que plantejaven les revisions dels metges de l’empresa. Els pocs mesos que va treballar a la nau van ser suficients per gestar l’embrió de la malaltia.

    Anunciación Rodríguez i Agustín Ruiz van abandonar el seu poble natal, Hinojosa del Duque (Còrdova) com a part de l’èxode andalús als anys cinquanta. Venien del treball al camp, i Agustín va trobar en arribar a Catalunya una oportunitat com a peó a Uralita sa Les bonances de la industrialització no es van fer esperar, les condicions del lloc eren dures, però el sou digne.

    Va estar menys d’un any fins que va canviar de feina. Nou mesos. Amb dos-cents setanta dies de respirar fibres tòxiques va ser suficient perquè el 2010 Agustín morís víctima d’un càncer de pulmó que el va mantenir dos anys a l’hospital amb dolors constants i insuficiència respiratòria. Anunciación va perdre el seu marit per un motiu: Uralita s.a

    Del gueto de malaltia a universalitzar la problemàtica

    Les víctimes de l’asbest a Cerdanyola són incomptables. Hi ha un registre, un mapeig de casos que va començar un jove Tarrés en una llibreta, i que amb el pas dels anys es va acabar convertint en una gran base de dades. Hi ha estudis que diuen que després del 2020, les malalties de la Uralita anirien en descens fins a taxes gairebé eradicades el 2040. Però Josep Tarrés apunta que aquests estudis s’han de llegir amb una interpretació concreta, i que només podrien ser vàlids per al que anomena “ la primera etapa de la Uralita”.

    Font: Josep Tarrés

    Les malalties es divideixen en tres blocs, hi ha el primer, que el pneumòleg anomena com els del contacte directe: treballadors productors de plaques de fibrociment, els seus familiars, i veïns de la zona. La segona fase són els empleats que treballen amb les plaques produïdes, és a dir, molta gent del sector de la construcció, com podrien ser paletes.

    Per acabar, tenim la fase més perillosa per la dificultat que suposa controlar-la, la de les plaques desgastades: “hi ha milions, milions i milions de sostres que començaran, o ja han començat, a actuar com a petits focus. Els malalts per aquesta última etapa cada vegada seran més, ja que, si no es pren seriosament el desamiantat a tot el món, aquestes teulades cada cop es faran més velles i produiran més malaltia. Hem passat del gueto de malaltia al poble, a universalitzar la problemàtica”, conclou el metge.

    Placa de fibrociment desgastada. Quan el ciment es deteriora es deixen anar les fibres tòxiques | Tomas Ragina

    Veure el sol i respirar

    El desig d’ Agustín era veure una sentència ferma sobre el seu cas, però no se li va donar l’ oportunitat de descansar en pau després de veure culminada la seva última voluntat. Les al·legacions i les tàctiques jurídiques de l’empresa no deixaven d’allargar el plet. Van ser dotze els anys que Anunciación va passar en procés judicial. Finalment, quan ja havien passat anys des de la mort del seu marit, el jutge va fallar a favor de les víctimes i van haver de ser indemnitzades. “Una vergonya” és la breu opinió de la dona, dita amb aquest to de ràbia i desídia d’algú que ha hagut de processar el duel entre togues i malls.

    Sense conèixer Anunciación, Miguel l’entén bé. Ell va perdre la seva dona de 51 anys, la procedència del qual era el mateix poblet que el dels Ruiz Rodríguez, Hinojosa del Duc. Rafaela va ser una víctima domèstica. Aquesta categoria es dóna a totes aquelles persones que han emmalaltit per conviure amb un treballador de la fàbrica.

    Rafael, pare de Rafaela, tenia una cabellera que no passava desapercebuda. Quan l’home arribava de treballar a la fàbrica, la filla —hereva del nom parental i ullet dret del mateix— el pentinava amb devoció. La petita va créixer, i amb el temps es van anar petrificant les fibres d’amiant que havia respirat empolainant la cabellera plena d’asbestos. Un dia, el 2015, Rafaela va anar al centre comercial amb el seu pare. Van comprar una taula de planxar i mentre la transportaven, van anar de cara contra el terra a l’escala mecànica. La vergonya es va passar ràpid perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix perquè la resta també ho faci. Però aquí hi va haver una mica més que ridícul: a Rafaela li va començar a fer mal el costat.

    Radiografia amb mesotelioma maligne | Topdoctors

    La dona no va aprendre mai a anar amb bicicleta. Va ser en aquestes dates quan Miguel va emprendre la missió d’ensenyar-li, ella ho intentava, però ho deixava ràpid per aquell dolor que anava apareixent. “Serà del cop”. Un dia, va anar al CAP. D’allà la van traslladar immediatament a l’hospital. No era un esquinç a les costelles, era un mesotelioma.

    Rafaela va viure fins al 29 de desembre del 2017. Van passar poc més de dos anys del diagnòstic fins aquell dia. “Sóc feliç de veure el sol i respirar”, Rafaela solia dir aquesta frase abans d’emmalaltir. Miguel la cuidava a casa, al principi fins i tot podien sortir a passejar a la llum del seu apreciat sol. Però va arribar un moment en què el pit li impedia respirar i va deixar de sortir. S’esgotava. Es va anar deteriorant. Rafaela era i continua sent moltes coses més que víctima d’un genocidi laboral, però la malaltia es va encarregar de fer-li perdre l’autonomia, els cabells, la massa muscular i la brillantor als ulls. Una cosa macabre és que la culpa cau a les espatlles de qui no li pertany. En aquest cas, va caure com una llosa a l’esquena del seu pare, el peó d’Uralita. Va morir abans que ella, mesos després de saber el diagnòstic de la seva filla: estava acostumat a anar a enterraments de companys, però el pronòstic de Rafaela el va fer caure en una depressió en què va deixar de menjar, parlar i sortir de casa. Tot i la mort del seu pare i els seus anys d’intentar recuperar-se d’una malaltia terminal provant tractaments experimentals nord-americans, Rafaela mai no va deixar de creure a la vida.

    Postergar el dol

    “A mi aquesta sentència no em dóna res. Sempre que no em torni a la meva dona, aquesta sentència no em dóna res”. Miguel i la seva família formen part de la tercera demanda col·lectiva interposada contra Uralita a través del Col·lectiu Ronda. El març del 2021 es va fallar una sentència pionera: el Tribunal Suprem desestimava els recursos presentats per Uralita sa sota la premissa quel’ús d’amiant en els processos industrials “conformava un risc indiscutible per a la salut perfectament conegut si més no a la dècada dels 40”, a més de destacar que l’empresa era coneixedora dels riscos que suposava per a “la plantilla i tercers”. Així es va reconèixer legalment Rafaela com a víctima domèstica. L’empresa no està disposada a perdre el pols, s’ha declarat insolvent. Els diners “si és que arriben”, com diuen els afectats, arribaran després d’haver de batallar fins i tot amb un reconeixement legal a favor seu. Un cop traumàtic per allargar i postergar els processos de gestió del dolor, la ràbia i el dol.

    Si en una altra cosa coincideixen tant Anunciación com Miguel, és que l’última cosa que els interessa són els diners d’aquesta gent. Només volen justícia, cosa que tots dos creuen una cosa no possible. Agustín i Rafaela no tornaran.