S’ha dut a terme la primera trobada entre Departament de Salut i Metges de Catalunya, que Xavier Lleonart, secretari general de l’organització sindical, valora com a “molt positiva però amb prudència”. La reunió de la taula de negociació bilateral esdevé la primera d’una sèrie prevista a on es tractaran diversos temes, en aquesta, la millora de les condicions dels metges residents ha estat l’eix: “hem detectat una bona predisposició de l’administració a atendre tot allò que els hi exposem per millorar la situació actual i de fet ja s’ha pogut tancar un acord en el tema de retribucions del preu a la guàrdia dels MIR”.
En aquest sentit, l’organització sindical remarca l’entesa assolida perquè la millora del preu de l’hora de guàrdia dels metges adjunts, aprovada al III Conveni laboral del SISCAT, es faci extensiva als MIR, tant de la xarxa sanitària concertada com de l’Institut Català de la Salut (ICS). A conseqüència de les negociacions de la setmana passada, aquesta setmana la reunió de la comissió negociadora del III Conveni SISCAT ha aprovat que, amb efectes des de l’1 de gener de 2023, el preu de l’hora de guàrdia dels MIR dels centres sanitaris concertats s’incrementi un 25%. «Pel que fa a les condicions dels MIR, hem pogut tancar aquest primer acord que feia referència a un aspecte molt concret en el qual creiem que s’havia actuat injustament», explica Lleonart, «però evidentment la millora de les condicions dels MIR està englobada dintre de tota l’estratègia que hem de desenvolupar conjuntament», afegeix.
Les millores qualitatives per als metges residents ha de repercutir en el que el secretari general de Metges de Catalunya considera primordial, que és «retenir i captar el talent mèdic i que les condicions assistencials, laborals i retributives d’aquests professionals en concret i de tot el col·lectiu en general siguin tan atractives com sigui possible per evitar que hi hagi una fuga de professionals a altres àmbits». L’organització sindical reivindica a més que es negociarà per tal que la millora del preu de l’hora de guàrdia dels metges adjunts, aprovada al III Conveni laboral del SISCAT, es faci extensiva als MIR, tant de la xarxa sanitària concertada com de l’Institut Català de la Salut (ICS), per tal que no es produeixin desigualtats retributives entre el col·lectiu.
La creació d’un grup específic de treball amb un doble objectiu
A més de les millores per als MIR, que va ser l’eix central de la negociació i que s’ha traduït en pactes aquesta setmana, durant la reunió també ha acordat la creació d’un grup específic de treball. Neix per definir mesures que permetin racionalitzar les agendes assistencials dels facultatius d’atenció primària. Aquesta comissió està en marxa desde el dia 1 de març: “aquest grup té un doble encàrrec”, declara Lleonart. El primer, seria el d’intentar “articular mesures en el més curt termini possible per mirar de millorar de forma pràcticament immediata aspectes concrets de l’atenció que es dona en el dia a dia”, explica el líder sindical. D’ altra banda, també té un treball de fons que “requerirà més temps i més esforços per reordenar i reorganitzar el sistema d’agendes mèdiques, per tal que es pugui donar una atenció de qualitat tal com es mereix als professionals i a la ciutadania”, conclou.
El 28 de febrer es commemora el Dia Mundial de les Malalties Rares. Són considerades com a tal les patologies que tenen una prevalença baixa entre la població, afecten menys de 5 persones per cada 10000 habitants segons dades de la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER). S’estima que hi ha unes 7000 patologies d’aquest tipus, i que en total a escala mundial hi ha 300 milions de persones que en pateixen.
Gran quantitat de les malalties rares tenen un caràcter crònic i degeneratiu, i fins a un 65% poden ser greus i invalidants. La majoria de diagnòstics es fan quan la persona té poc temps de vida, 2 de cada 3 casos es detecten abans dels tres anys de vida. Tanmateix, la casuística d’aquestes patologies també pot produir una manca de recursos per a la detecció. Segons FEDER, la mitjana de temps estimat que transcorre entre l’aparició dels primers símptomes fins a la consecució del diagnòstic és de 5 anys. En un de cada cinc casos transcorren 10 o més anys fins a aconseguir el diagnòstic adequat. El retard diagnòstic té diverses conseqüències. La més freqüent és no rebre cap suport ni tractament (40,9%), encara que també destaquen el fet d’haver rebut un tractament inadequat (26,7%) i l’agreujament de la malaltia (26,8%). La complexitat que comporta la baixa prevalença de casos i la gran diversitat de malalties ha produït que unitats sanitàries i hospitals hagin de dedicar programes concrets per a tractar-les.
La XUEC, l’impuls a Catalunya per les malalties minoritàries
A Catalunya el 2017 es va impulsar la xarxa d’unitats d’expertesa clínica (XUEC), formada pels Hospitals Parc Taulí de Sabadell, Sant Joan de Déu de Barcelona i a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Avui dia, molts hospitals de referència com podrien ser Bellvitge o Sant Pau hi formen part. Cada XUEC està especialitzada en un tipus concret d’afeccions minoritàries, i es que hi ha agrupacions per cada tipus: XUEC en malalties minoritàries metabòliques hereditàries, en malalties minoritàries renals, en malalties minoritàries respiratòries… Aquesta acreditació permet que aquests centres liderin la investigació i diagnòstic a nens a través de programes i grups experts multidisciplinaris. El 2015 l’Hospital Sant Joan de Déu va crear un servei transversal, l’Institut Pediàtric de Malalties Minoritàries (IPER), unitat integrada a la XUEC en malalties cognitivoconductuals. A l’hospital fa anys que atenen pacients complexos derivats de molts llocs de Catalunya, d’Espanya i d’altres llocs del món, que arriben també a l’IPER com a centre de referència. Si hi ha uns 7000 tipus de malalties minoritàries, el centre sanitari barceloní ha tractat amb 1200 d’aquestes.
Dins de les malalties minoritàries cognitivoconductuals en l’edat pediàtrica, es consideren les que són malalties minoritàries cròniques, d’origen genètic, que es presenten a una edat primerenca amb gran variabilitat clínica. Es tracta d’un grup nombrós que inclou desordres minoritaris com la Síndrome del cromosoma X fràgil, la síndrome de Williams, la síndrome de Down o les anomalies dels cromosomes sexuals com la síndrome de Klinefelter, la Síndrome de Turner i Trisomia X, la síndrome de Rett, la síndrome d’Angelman, la síndrome de Noonan, la síndrome de Prader-Willi, la Monosomia 22q11 o la síndrome de Sotos.
Diversos centres arreu de Catalunya investiguen i diagnostiquen a través de professionals experts, que agrupats a través de les XUEC temàtiques, esperen arribar al grau més gran de precisió i població possibles.
El Govern ha aprovat impulsar el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya. Per a fer-ho efectiu, s’han triat set unitats territorials per a l’atenció en l’àmbit domiciliari i comunitari a Amposta, el Prat de Llobregat, Barcelona, Manresa, Osona, Garrotxa/Ripollès i el Gironès.
En un context d’envelliment de la població, la necessitat d’unir els sistemes social i sanitari es converteix en una urgència per tal d’arribar a cobrir les necessitats d’atenció de la població. «Actualment, hi ha un milió de persones al nostre país que necessiten una atenció integrada, des de nens i joves amb cronicitat complexa o persones grans amb multipatologia«, explica en roda de premsa el conseller de Salut, Manel Balcells.
El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, destaca la rellevància de l’acord: “L’atenció integrada social i sanitària és un procés de modernització de l’estat del benestar clau, que posa les polítiques socials i sanitàries al segle XXI i avança cap a una atenció de més qualitat, més amable i més personalitzada que millorarà la vida de les persones amb necessitats complexes, els seus cuidadors i els professionals que les atenen».
El desplegament arreu del territori està previst que sigui efectiu en mesura de les dinàmiques i necessitats particulars de cada zona. Per aquest motiu, per a establir una primera fase, els set llocs escollits són els que s’han considerat que tenen més maduresa com per a iniciar el protocol i consolidar el seu funcionament.
Atenció integral sociosanitària, una aposta per al benestar dels pacients amb complexitats
L’objectiu de l’atenció integral social i sanitària radica principalment en oferir una atenció més centrada en un sistema de valoració i un pla d’atenció únic. Actualment, el perfil més destacat de pacient que es podrà beneficiar d’aquest pla són persones d’edat avançada i sense suport familiar, és a dir, persones que necessiten ajuda en el seu dia a dia per a activitats quotidianes, o bé que tinguin una patologia crònica. En la línia d’oferir atenció més personalitzada, l’acord estipula que es fomentarà el model de gestió de cas, que implica que cada persona disposi d’interlocutors concrets que seran els que es coordinaran entre ells i els qui organitzaran la resposta entre els diferents dispositius i professionals. Aquests gestors de cas es coordinaran amb els equips d’atenció primària de salut i de serveis socials, així com amb la resta de professionals.
L’acord aprovat dona compliment al protocol signat el 16/01/2023 entre el Departament de Salut, el Departament de Drets Socials, l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, per tal d’incorporar el món local al desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària.
Un acord amb deu anys de cua
En el marc del Pla de Govern 2013-2016, mitjançant l’Acord GOV/120/2013, de 3 de setembre, es va crear el Pla interdepartamental d’interacció dels serveis sanitaris i socials, i posteriorment, es va aprofundir en el model dissenyat i, mitjançant l’Acord GOV/28/2014, de 25 de febrer, es va crear el Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària (PIAISS).
En el Pla de Govern per a la XII legislatura, aprovat el 25 setembre de 2018, s’esmenta la necessitat de desplegar una estratègia única d’atenció integrada social i sanitària a causa de les necessitats sanitàries i socials de la població, especialment per a aquelles persones que són grans o tenen necessitats complexes.
L’actual acord es converteix així en una nova mostra de voluntat per a efectuar quelcom sobre la urgència de la reforma del sistema. Després d’una dècada, l’aplicació i efectivitat del protocol, sembla de nou més a prop.
La paraula llatina hospes és l’origen d’hoste. D’aquesta mateixa arrel parteixen les paraules hospitalitat o hospital, i ara, un concepte que s’està explorant:hospice.
La Fundació Enriqueta Villavecchia impulsa un espai anomenat «Pavelló de la Victòria», que espera inaugurar-se el 2025 i que té la voluntat de funcionar com a hospice, és a dir, donar suport integral a les famílies i als seus infants amb malalties cròniques complexes, avançades i en els últims dies de vida. Així el Pavelló de la Victòria es convertirà en el primer hospice pediàtric del país amb l’objectiu de garantir la millor qualitat de vida, ajudar a l’infant malalt i la seva família en tot el procés de la malaltia i donar el suport necessari en el final de la vida, en el comiat i en el dol. «El nostre objectiu és ajudar i acompanyar en tot el procés, des d’una mirada innovadora i complementària als recursos existents, no enfocada en el tractament de la malaltia sinó en el procés de cuidar la vida», explica Anna Varderi, gerent de la Fundació Villavecchia.
El pavelló per a prioritzar les cures més enllà de la pauta mèdica
La iniciativa forma part del projecte «Compta amb mi», que en col·laboració amb l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Hospital Vall d’Hebron, Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Germans Trias i Pujol i Hospital Universitari Parc Taulí, busca el benestar més gran possible per als infants i joves amb limitacions vitals. Segons Varderi ha arribat el moment de fer un pas endavant i «crear un espai de suport integral, que ofereixi places residencials i suport de dia, i que faciliti espais de respir que incloguin teràpies, estimulació sensorial, zona d’aigües, grups d’ajuda i activitats entre d’altres».
La doctora Núria Pardo, presidenta de la Fundació Enriqueta Villavecchia, apunta que aquest recurs hauria de ser un model a integrar al territori: «és important disposar d’un centre preparat per ajudar i atendre de manera integral l’infant i la seva família en els moments més crítics i en els darrers dies de vida. Volem que a Catalunya hi hagi un hospice pediàtric, un recurs molt present a altres països d’Europa i del món.»
Un edifici amb història
El centre estarà situat al recinte històric de Sant Pau, un espai emblemàtic de Barcelona, de llarga tradició i compromís social amb els col·lectius més vulnerables. L’edifici es va construir el 1921 per donar atenció a nens i nenes malalts. Després de més d’un segle, la construcció acollirà el primer hospicepediàtric de Catalunya.
La iniciativa està impulsada per la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia i per la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en col·laboració amb la Fundació de Gestió Sanitària Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
L’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), ubicat a l’Hospital Germans Trias i Pujol, ha coordinat un tractament amb el consorci IciStem que ha donat com a resultat la cura d’infecció de VIH a un pacient de 53 anys.
La retirada controlada de la medicació es va fer per tal de tractar una leucèmia mieloide, el pacient va ser sotmès a un trasplantament de cèl·lules mare d’una dona. La complexitat del cas de l’home fa que sigui conegut com a «el pacient de Düsseldorf», i es que després del diagnòstic de VIH el 2008, al 2012 va ser diagnosticat amb la leucèmia. Han passat més de cinc anys des de el trasplantament de cèl·lules mare, després de dues recaigudes del càncer i altres complicacions, el pacient s’ha estabilitzat. Maria Salgado, investigadora IGTP a IrsiCaixa i coautora de l’estudi explica que «quan va deixar de prendre el tractament, li vam fer un seguiment durant 44 mesos i no vam detectar cap rastre de virus a la sang ni als teixits del pacient».
En la mateixa línia de la singularitat del cas, les cèl·lules mares requerides per al pacient de Düsseldorf havien de tenir la mutació «CCR5Δ32«, una alteració genètica que dificulta la infecció per VIH. La dona que va resultar donant ha estat la peça clau de l’engranatge: «només un 1% de la població té aquesta mutació i, a més, cal que sigui un donant compatible sanguíniament per evitar el rebuig del trasplantament», afegeix Salgado.
El cas del pacient de Düsseldorf té dos antecedents, el pacient de Londres i el de Berlín. Amb la publicació de l’estudi el IrsiCaixa comptabilitza el tercer pacient amb curació a nivell mundial. Ara bé, el tractament d’aquest cas no es pot extrapolar, i es que els investigadors apunten que l’estratègia aplicada és molt agressiva i això fa que no sigui quelcom extrapolable a tota la població. «Una possible estratègia amb què ja s’està treballant és introduir la mutació CCR5Δ32 mitjançant teràpia gènica per aconseguir la curació del VIH sense haver de passar per un trasplantament», afegeix sobre aquest punt Javier Martínez-Picado, investigador ICREA en IrsiCaixa, codirector de IciStem, i coautor de l’article.
Hi ha pacients que per les seves necessitats, poden estar exposats a més risc si son ingressats en un hospital: persones grans, amb patologies concretes… hi ha infinits factors que poden influir en aquest fet. A Catalunya, el Parc Sanitari Pere Virgili (PSPV) ha multiplicat per quatre la capacitat del seu servei d’hospitalització a domicili (HaD) de persones grans des de la seva posada en marxa el gener de 2018. A dia d’avui les persones ateses superen el miler i aquesta modalitat d’atenció gaudeix ja d’una proporció del 13 % en relació amb les hospitalitzacions totals, quan el 2018 només era del 4 %. Un estudi publicat recentment a una revista científica internacional, el Journal of the American Medical Directors Association, posa en valor que l’augment numèric d’aquest servei també va de la mà de nombrosos avantatges qualitatius.
Equips multidisciplinars per a garantir les cures
Per a poder intervenir de manera òptima als usuaris, cada equip que es trasllada al domicili està format per una metgessa geriatra, dues infermeres especialistes en geriatria, una fisioterapeuta, una terapeuta ocupacional, una treballadora social i una logopeda que presta atenció virtual. Aquestes unitats gestionen uns quinze pacients a les seves pròpies llars a la manera d’un pavelló virtual. Els requisits d’admissió estableixen que els pacients han de ser hemodinàmicament estables i tenir un cuidador a casa que pugui tutelar el pla a mida establert pels equips d’HaD. La durada de referència d’aquesta atenció és d’unes cinc o sis setmanes.
Anna Monso, terapeuta ocupacional d’un dels equips d’atenció domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, explica que “al recurs de hospitalització domiciliaria principalment arriben pacients per fer una convalescència domiciliària, amb perfil ortogeriàtric. Majoritàriament son fractures de fèmur; perfil neurològic com el ictus desprès de la fase aguda; a més de perfil mèdic i quirúrgic aquests darrers sovint amb la conseqüent davallada funcional associada a l’ingrés hospitalari”. A banda de reduir la durada mitja de la intervenció, aquest servei a domicili evita les complicacions que comporta, sovint, per a les persones grans, l’atenció hospitalària en centres sanitaris. La doctora Laura Mónica Pérez, cap clínica de Geriatria ambulatòria i domiciliària del Parc Sanitari Pere Virgili, posa el relleu en les complicacions dels ingressos: “en persones grans sanes, l’allitament durant deu dies d’hospitalització pot causar la pèrdua de fins a 10 % de la massa muscular”, assegura. “Això pot dur conseqüències negatives associades, com úlceres per pressió, pèrdua de la capacitat per caminar o d’autonomia”.
Un sistema amb projecció
El doctor Marco Inzitari, director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, cap del grup de recerca en Envelliment, Fragilitat i Transicions a Barcelona del VHIR i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, destaca que aquest servei s’ha anat adaptant durant la pandèmia, en benefici del sistema: “S’ha atès més diversitat de perfils mèdics i progressivament més complexos però, malgrat aquest augment de la complexitat clínica, resultats assistencials com la mortalitat i la millora funcional han mantingut un patró estable durant tot el període”. Així, poden afirmar que els pacients atesos a l’HaD del Parc Sanitari Pere Virgili assoleixen una millora funcional en un temps més reduït, amb un major benestar i amb un cost menor que el que suposa un ingrés a un centre sanitari.
Anna Monso defen el model com a possibilitat a establir a tot el territori, ja que que “són moltes les millores a les què ens podem referir”. Meciona la més bàsica i potser la més discreta, que “és la sensació subjectiva, però molt necessària, de confiança, confort i benestar que habitualment se sent quan ‘s’està a casa’. Iniciar qualsevol de les intervencions que es duen a terme al domicili, ja sigui mèdica, rehabilitadora, cures de infermeria, atenció social… si la persona a la què ens dirigim no té interferències ambientals [qualsevol entorn hospitalari, de per sí, pot resultar distractor i inclús estressant] tenim més probabilitats de garantir la efectivitat de la intervenció. Jo sóc terapeuta ocupacional i, des del meu àmbit, el de la rehabilitació, aquest component és bàsic per garantir el desenvolupament de les activitats i l’assoliment dels objectius, consensuats amb el pacient i familiars/cuidadors a l’ingrés”.
Baixar el risc d’admissió a urgències de l’hospital
Pel que fa als perfils dels pacients l’estudi posa de manifest l’increment de les derivacions des d’atenció primària, que han acabat suposant gairebé 40 % del total dels pacients atesos per l’HaD. “Aquest servei ha estat de gran utilitat en el context pandèmic i en períodes en els quals els hospitals han estat menys accessibles, ja que ha estalviat un nombre significatiu d’ingressos hospitalaris convencionals”, afirma la doctora Laura Mónica Pérez.
Aquest model ajuda, segons el Dr. Inzitari, a abordar un moment de crisi de salut en pacients complexos sense treure’ls del seu equip d’atenció primària habitual, és a dir, sense trencar la longitudinalitat. Cal recordar que estudis recents demostren que els pacients que experimenten més continuïtat assistencial a l’atenció primària tenen menys risc d’admissió a urgències de l’hospital.
La convocatòria del personal sanitari a serveis mínims és una qüestió que porta cua. A les mobilitzacions convocades per Metges de Catalunya i la Mesa Sindical de Sanitat el passat mes de gener, és un debat que els protestants portaven a peu de carrer. “Jo no vaig poder venir ahir, estava de serveis mínims”, declarava un pediatre d’Atenció Primària. Si bé és evident que els centres mèdics no poden quedar buits durant una vaga —les malalties no entenen de drets laborals—, una queixa recorrent és la poca antelació amb la qual es decreta la quota de serveis mínims i el volum de la mateixa. “Ens han convocat al mateix personal que tenim normalment, ells mateixos reconeixen així que estem treballant amb mínims”, deia un altre metge d’Atenció Primària.
Però, què passa amb els estudiants de medicina MIR? Si bé contribueixen al paper fonamental en atendre i sostenir la salut pública —sobretot ara que es denuncia la manca de personal i recursos—, cal no oblidar que es troben en una etapa de formació. Estan subjectes a tutors que supervisen i assignen tasques adequades respecte al nivell formatiu en el qual es troben. Això genera que, convocar-los com a personal estructural quan són personal no estructural, no només es fiqui en risc la salut dels pacients, sinó la mateixa salut dels estudiants sotmesos a responsabilitats que no els hi pertany.
El Reial decret 1/1995 del 24 de març que regula les vagues del sector públic, estableix que els serveis mínims s’han de cobrir per part de personal estructural amb relació laboral estable. Teòricament, aquesta normativa protegeix al personal formatiu regulant l’ensenyament sanitari oficial, és a dir, cal tenir en consideració que són estudiants i no pas treballadors. A més, segons l’acord de sortida de vaga del 2020, es va pactar considerar com a personal no estructural als residents i a l’últim cicle de mobilitzacions al gener van ser cridats a serveis mínims almenys a l’Hospital de la Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Parc Taulí i Sant Pau. També denuncien que en molts casos ni tan sols reben un llistat oficial i que són amenaçats verbalment en cas de no assistir.
Hi ha sentències que els hi donen la raó, com les del maig passat que va condemnar el Consorci Hospitalari de Vic per vulnerar el dret a vaga de tres metgesses MIR. Però des de Treball, el conseller Roger Torrent adverteix que hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que avala que els MIR no quedin exclosos dels serveis essencials, perquè “tot són metges”, asseguren des de la conselleria.
Una vulneració sistemàtica de la normativa europea als drets dels MIR
Més enllà de la situació catalana i la recent polèmica amb la inclusió dels MIR a serveis mínims de guàrdia durant la vaga, s’ha presentat un informe recentment elaborat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos. Aquesta investigació apunta a la vulneració sistemàtica de la normativa europea pel que fa als drets del MIR a tot l’estat. Álvaro Cerame, portaveu de European Junior Doctors, expressa que veuen amb gran preocupació les dades d’aquest estudi, ja que “mostren un incompliment generalitzat de la legislació laboral en aquest col·lectiu”. En aquesta línia, el representant de l’organització juvenil explica que per protegir als residents, han impulsat una resolució on s’insta als governs de l’estat a prendre mesures urgents per a garantir un compliment de la legislació. “S’ha demostrat que els residents treballen més de les 48h setmanals establertes per la normativa europea”, diu Domingo Sánchez, representant de metges joves de la Organización Médica Colegial de España (OMC). Per tal de garantir una millora i adequació de les condicions dels MIR, Sánchez aposta per “implementar un sistema de control per al compliment de les mesures necessàries, com ajustar els temps de formació a l’adquisició de competències”, un fet que explica s’està fent a la resta d’Europa.
Un 80% excedeix la seva jornada
En més del 80% dels casos els residents excedeixen la seva jornada, fet que vulnera la normativa. Les Comunitats Autònomes amb major número de guàrdies al mes són Asturies, La Rioja, Extremadura i Castella La Manxa. Un 13% dels descansos obligatoris postguàrdia no es compleixen a tot l’estat, i el 47% dels MIR no tenen un descans ininterromput d’almenys 36 hores.
Si bé els MIR haurien de ser tractats com a personal en formació, l’estudi corrobora l’existència de les “llistes negres”. Aquestes són llistes de substitució a on han d’estar disponibles 24h els 365 dies de l’any en cas de necessitat de cobrir una eventual guàrdia.
El 50% dels MIR estan inclosos a les «llistes negres». A Ceuta el 100% en llistes de substitució; un 94% a les Illes Balears, un 73% dels de La Rioja i un 66% dels de Galícia. Per especialitats, un 60% d’especialitats quirúrgiques estan a les llistes, un 55% de medicina familiar i un 52% d’especialitats no assistencials, segons OMC.
Les infermeres, metges, i altres professionals sanitaris, van sortir a la vaga els dies 25 i 26 de gener en unes jornades de protesta que van concentrar a milers de treballadors de serveis públics. Després de les mobilitzacions, el Departament de Salut va negociar durant jornades intenses i a contrarellotge —Metges de Catalunya tenia previst tornar a la vaga els dies 1, 2 i 3 de febrer— per tal de tancar acords que permetessin la desconvocatòria. Una bona entesa entre Salut i Metges de Catalunya i l’aprovació dels pressupostos al dia posterior a l’última reunió, semblaven l’inici de la calma. Però només per a uns quants. Organitzacions sindicals de diversos perfils sanitaris, expressaven el seu malestar amb les negociacions bilaterals, ja que, com expressa la presidenta d’Infermeres de Catalunya, Núria Guirado, “la sanitat som totes”.
Quina es la situació actual del col·lectiu d’infermeres a Catalunya?
Les infermeres ens sentim poc reconegudes a escala laboral i social. Per això vam formar la vaga i vam sortir al carrer. Reivindiquem millores de condicions que considerem no es poden demorar més, i, d’altra banda, també una reestructuració que comporti la millora del model sanitari actual. És primordial que la població estigui ben atesa, i això implica enfortir el sistema sanitari a través de donar condicions òptimes que impactin en tots els perfils professionals que treballen a la salut.
Com deixa a la resta de professionals sanitaris els acords fruit de la negociació entre Departament de Salut i Metges de Catalunya?
Ens deixen en una situació en la qual no es compta ni amb la veu de les infermeres, ni de la resta de treballadores de la sanitat. Les infermeres, en número, constituïm la base del sistema sanitari. No només nosaltres, també altres perfils professionals més enllà dels metges. Les negociacions bilaterals ens deixen fora de joc i fan perdre de vista que la sanitat ha d’englobar una millora per a tota la ciutadania i tots els professionals, no només focalitzar-se en un col·lectiu de treballadors concret.
Les negociacions bilaterals ens deixen fora de joc
Des d’ Infermeres de Catalunya, igual que d’altres organitzacions sindicals, heu manifestat la vostra molèstia respecte a les negociacions bilaterals…
Infermeres de Catalunya forma part de la Mesa Sindical de Sanitat, en la que treballem de manera sinèrgica amb diferents sindicats professionals que engloben part de perfils professionals diversos de la sanitat. Per a nosaltres és molt important treballar en aquesta línia, perquè la sanitat som totes. Una sanitat que no es vegi d’aquesta manera, no és el concepte de sanitat que defensem des d’Infermeres de Catalunya. Precisament per aquest motiu formem part de la Mesa Sindical de Sanitat, perquè creiem en la diversitat que sustenta el sistema, i per això vam col·laborar també amb les mobilitzacions d’educació, per la defensa transversal dels serveis públics.
Si el Departament només mira la sanitat a través dels ulls d’un col·lectiu, es perd tot el ventall de colors que implica la sanitat pública. Ens agradaria que fessin una mirada molt més àmplia en aquest aspecte. Es perden una gran part de la història si no compten amb tothom.
Si el Departament només mira la sanitat a través dels ulls d’un col·lectiu, es perd tot el ventall de colors que implica la sanitat pública
A les multitudinàries vagues convocades pel 25 i 26 de gener, Metges de Catalunya i Mesa Sindical de Sanitat (de la que forma part Infermeres de Catalunya), no vau unificar marxes. A què respon el fet d’anar per separat?
Nosaltres teníem previst fer una vaga i unes mobilitzacions en massa de tota la sanitat. Va haver-hi intenció d’apropament amb Metges de Catalunya, però no hi va haver entesa. Tenien establert el seu full de ruta i les seves reivindicacions i teníem plans diferents.
Com s’ha pogut arribar al punt en el que Metges de Catalunya i Departament de Salut facin negociacions de manera bilateral? Quin ha estat el paper d’altres sindicats?
De moment les negociacions no s’han resolt amb un pacte. Ara el Departament de Salut, amb les molèsties expressades per altres col·lectius sanitaris, han decidit cridar a un altre sindicat majoritari [SATSE]. Em sorprèn molt, perquè com he expressat, nosaltres defensem una taula interdisciplinària on tinguin cabuda totes les treballadores de la salut. Que després de negociar amb Metges de Catalunya ara afegeixin a SATSE, és una forma de treballar que no ens sembla operativa ni òptima.
Defensem una taula interdisciplinària on tinguin cabuda totes les treballadores de la salut
Ara el Departament ha obert la bilateralitat, com bé dius, incloent a SATSE, que es un sindicat d’infermeres…
Vull creure que ho han fet perquè, certament, pel que fa a nombre, SATSE és el sindicat majoritari que representa a infermeres. I les infermeres, com a col·lectiu, són les més nombroses en termes quantitatius. Entenem que deuen haver seguit aquesta lògica, i si hi ha d’altres motius, els desconeixem. De totes maneres, des d’Infermeres de Catalunya, no creiem que actualment aquest sindicat estigui representant els interessos de la majoria de les infermeres catalanes.
Creiem fermament en una taula de pacte, diàleg, harmonització o com se li vulgui dir. Però en aquesta taula han d’estar representades totes les treballadores de la sanitat, des de les senyores de la neteja, les TCAI, infermeres, metges, treballadors socials… cadascú és una part i entre tots fem la sanitat. Si ho fem de manera interdisciplinària, és més possible que puguem formular una sanitat renovada, que doni resposta a les necessitats actuals de la ciutadania.
Quines son les principals reclamacions i demandes d’Infermeres de Catalunya?
Necessitem augmentar la ràtio d’infermeres per pacients, ja que estem infradotades per a treballar amb seguretat per a nosaltres i per als pacients. A més, cada vegada es van requerint més tasques, més responsabilitats i més competències [per les mateixes condicions]. Cada cop anem més saturades de feina, i això posa en risc la salut de les infermeres i de la ciutadania, som humans i no podem amb tot.
Cada cop anem més saturades de feina, i això posa en risc la salut de les infermeres i de la ciutadania
D’altra banda, des del pla Bolonya el 2009, la titulació universitària és en grau. Les infermeres, actualment, tenim reconeguda la titulació de diplomades. Això repercuteix en el reconeixement professional. Hi ha moltes infermeres que a més, tenen una especialitat, però que tampoc té reconeixement a Catalunya, però sí a altres comunitats. La reclamació aniria en la línia d’unificar i entrar totes en la categoria A1, ja que la diplomatura i el grau serien equivalents. Aquest problema porta també al fet que moltes vegades, infermeres que volen ascendir, no puguin fer-ho per la manca de reconeixement de la seva titulació.
Quant a càrrega de feina i condicions, reclamem l’ajustament de la jornada a 35 hores setmanals i l’edat de jubilació als 60 anys, com poden fer-ho els policies, bombers i toreros.
Hi ha diferències notables en les condicions laborals dins del propi col·lectiu d’infermeres?
Hi ha moltes diferències dins del mateix col·lectiu d’infermeres, per exemple, les que treballen en àmbits residencials, sociosanitaris, les que estan emmarcades en el SISCAT, les que treballen a l’Institut Català de la Salut… Nosaltres també demanem un sol conveni: tu per ser infermera a Catalunya tens aquest conveni amb aquestes prescripcions i ja està. No pot ser que ens trobem amb infermeres de primera, segona o tercera categoria desenvolupant la mateixa feina. Això no passa en altres professions, com per exemple Mossos d’Esquadra o bombers.
No pot ser que ens trobem amb infermeres de primera, segona o tercera categoria
Respecte al conveni SISCAT, Infermeres Catalunya no s’hi va adherir…
No estem còmodes amb el tercer acord signat per SISCAT, creiem que té moltes mancances, que s’han pactat unes millores irrisòries i estem preparant un document amb la Mesa Sindical de Sanitat perquè les treballadores puguin visualitzar realment el que s’està signant.
El Consell General de Col·legis Farmacèutics (CGCOF), a partir del balanç obtingut del seu sistema d’informació CisMED, detecta un increment d’incidències en la distribució de fàrmacs, concretament en 403 —el que representa un 150% més que l’any passat—. Així es com, després d’uns anys convulsos amb el coronavirus i posterior estabilització, els medicaments tornen a estar en una situació complicada.
La regulació governamental espanyola sobre la distribució de medicaments està a les mans de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Davant l’escassetat d’alguns fàrmacs, l’ens regulador ha dictaminat algunes mesures per tal de pal·liar els efectes que aquesta problemàtica pot comportar. El prioritari: identificar els medicaments essencials per al tractament de malalties greus i garantir la seva distribució. La AEMPS aposta per assegurar la producció de tots aquells fàrmacs que siguin bàsics per a la supervivència d’algunes persones, en la mateixa línia, s’ha sol·licitat la importació de medicaments per complementar i arribar a la disponibilitat requerida pel mercat espanyol. La CGCOF data que el número més gran d’incidències (un 20%) han estat pels medicaments del sistema nerviós, seguit dels cardiovasculars (19%) i els digestius (14%) i respiratoris (13%). Pel que fa a les causes que originarien aquesta escassetat, respondria a factors diversos: des de la interrupció en la cadena de subministrament que va haver-hi durant la pandèmia de COVID-19, a l’escassetat de matèries primeres i productes químics utilitzats en la fabricació de medicaments, fins a la falta de capacitat de producció en alguns casos.
Altres estats europeus també estan tenint problemes per abastir les seves farmàcies. Entre 2000 i 2018, l’escassetat a la UE va augmentar 20 vegades i, segons una nota de la Comissió, està incrementant per a productes essencials àmpliament utilitzats. El Grup Farmacèutic de la Unió Europea (PGUE) notifica que la situació en 2022 ha empitjorat i que tots els països i totes les classes de medicaments continuen veient-se afectats. Respecte a l’origen de la problemàtica, el PGUE apunta a causes diverses, com podria ser la naturalesa cada cop més globalitzada de la fabricació farmacèutica, les estratègies de preus i altres dinàmiques del mercat, així com l’actual crisi de les matèries primeres, que també afecta els materials d’embalatge, com l’alumini per a blísters o el cartó, que són essencials per a la distribució.
Per contribuir a fer que l’impacte de l’escassetat sigui més lleuger, farmàcies catalanes ja s’han adherit al projecte FarmaHelp. Es una plataforma pensada per a donar suport a les farmàcies quan un pacient demana un medicament que presenta problemes de subministrament i no està a l’establiment on se sol·licita. La idea es tenir a les farmàcies connectades entre elles per poder localitzar les medicines. Així si el pacient té una emergència i no pot esperar a obtenir el seu tractament o son medicines necessàries per al benestar de l’usuari, les pugui obtenir al moment mitjançant un altre establiment que ho tingui disponible.
Un problema amb greus conseqüències per a la salut
Un estudi de la farmacòloga experta en toxicologia Yalitza Aular apunta que l’escassetat de medicaments molt necessaris com podrien ser oncològics, antiretrovirals i antibiòtics, poden portar greus problemes per a la salut. Si bé, com s’ha esmentat, l’AEMPS està treballant per garantir el subministrament dels fàrmacs d’aquest tipus, el risc de saltar-se la pauta mèdica al peu de la lletra pot comportar complicacions de primer nivell. I es que per a compensar les falles produïdes per l’escassetat —cal recordar que hi ha països on l’escassetat es la norma i no l’excepció— els pacients redueixen les dosis de medicaments amb la finalitat de tenir tractament per a més dies, produint nivells no òptims d’antibiòtics i antiretrovirals en l’organisme, amb la qual cosa podria sorgir, molt fàcilment, la resistència. També pot passar que els malalts suspenguin els tractaments de manera abrupta, ocasionat reaccions adverses severes, com per exemple la hipertensió de rebot per supressió brusca de beta bloquejant —medicaments que redueixen la pressió arterial—.
La desconvocatòria de vaga «in extremis» per part de Metges de Catalunya a l’arribar a bona entesa amb el Departament de Salut semblava l’inici de la calma després de la tempesta. L’aprovació dels pressupostos, una altre balsa pacificadora de l’ambient. Però aquest pressumpte oasi no era més que un efecte òptic: l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya considera «un greu error que les infermeres i resta de professionals de la salut no siguin presents en la taula estable de treball pactada entre el Sindicat de Metges i el Departament de Salut».
El Consell de Col·legis d’Infermeres per la seva banda també manifesta la seva molestia perquè les propostes de millora del sistema sanitari es facin «amb preacords entre un sindicat uniprofessional i la conselleria». Es així com, després de la unitat mostrada pel personal sanitari durant la pandèmia, es tornen a reobrir velles ferides: «si només tenim en consideració a un col·lectiu professional ens estem deixant una part molt important», declara Ester Gimenez, presidenta d’AIFiCC.
Infermeres de Catalunya està disconforme amb els pactes, en la mateixa línia que els altres col·lectius i sindicats mèdics: «entenem que es puguin crear taules específiques per tractar temes específics d’una professió o col·lectiu sanitari, però no entenem que es creï una taula on decidir com s’ha de transformar el sistema sanitari només amb el col·lectiu mèdic». FTC-IAC valora l’acord com a «tracte de favor» i afegeixen que «si no millorem totes, res no millorarà». Giménez, presidenta d’AIFiCC apunta a que «això s’ha de parlar amb tots els agents implicats i amb la resta de societats científiques, amb la resta de sindicats i amb la resta de professionals sanitaris que som els que englobem el sistema en general», afegint que aquest tracte concret amb els metges pot generar tensions, el que repercuteix en l’atenció als usuaris.
