Just Deploy It!

Autor: Sandra Vicente

  • Els infants no són de goma: com afecta la violència als seus cervells?

    «Els infants no són de goma”. Amb aquestes paraules Jaume Lanaspa, assessor de presidència de la Fundació ‘La Caixa’ s’ha referit a la creença popular que diu que les criatures superen amb molta facilitat qualsevol problema o impediment, sense repercussions greus. “I, en tot cas, les gomes, quan les poses al sol s’esquerden i es trenquen”, afegeix Violant Cervera, consellera de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Ambdós han estat encarregats d’inaugurar la primera sessió del cicle Violència contra la infància, prevenció i reparació, organitzat pel CaixaForum Macaya i el Club de Roma i celebrat a Barcelona.

    En la primera de les trobades s’ha pres per objectiu analitzar les conseqüències del maltractament infantil en la neurobiologia del cervell. És a dir: quins efectes té la violència sobre la conducta i la manera de relacionar-se de les criatures. I és que “allò que ens fa emmalaltir mentalment està molt relacionat amb el nostre entorn. El cervell humà és un intermediari entre l’entorn i la conducta que desenvolupem per sobreviure, tot amanit amb la consciència, que ens permet anticipar-nos de les conseqüències de les nostres accions”, ha apuntat Lourdes Fañanás, catedràtica de la UB i investigadora principal del CIBERSAM.

    Amb aquesta afirmació, Fañanás apunta a que hi ha una relació directa i científica entre haver viscut una situació traumàtica i acabar desenvolupant dificultats per relacionar-se o per controlar els impulsos. I aquests efectes s’intensifiquen en la infància per una senzilla raó: “els models mentals es construeixen en bona part a la infància, moment en què el vincle amb la realitat és la família. Si hi ha violència familiar de qualsevol tipus, els nens aprenen -i així ho ensenyen al seu cervell- que el món és hostil”, ha apuntat la investigadora.

    Una de les grans complicacions de la violència intrafamiliar és que els infants necessiten els seus agressors per sobreviure.

    Així, els símptomes més freqüents acostumen a ser el mal comportament, la manca de concentració, l’agressivitat i, en alguns casos, actituds autolesives o depressives. Però aquests només són la punta de l’iceberg. “Les criatures que s’han enfrontat a diverses situacions traumàtiques, més o menys sostingudes en el temps, pateixen el que anomenem trauma complex”, diu Soledad Moreno, psiquiatra infantil de l’Hospital Clínic de Barcelona. “Ens referim a traumes causats per una altra persona, que succeeixen en un entorn que, teòricament, hauria de ser de confiança i del qual no es pot fugir”, afegeix. I és que aquesta és una de les grans complicacions de la violència a la infància: les víctimes necessiten els seus agressors per sobreviure.

    “Els éssers humans estem pensats per buscar solucions. Però les criatures no tenen aquesta oportunitat perquè tenen la necessitat de conservar el vincle amb els seus pares, encara que siguin els seus agressors. I, arran d’això, construeixen un autoconcepte negatiu, se senten culpables i mereixedors de la violència, fet que els ajuda a conservar el vincle”, apunta la psiquiatra. Tot aquest context de trauma genera una Síndrome de l’Estrès Posttraumàtic Complex, que es tradueix en regressions, alteracions extremes i desregulació emocional. “Que ningú els hagi acompanyat en aquestes experiències, que els digui que el que senten és normal, fa que invalidin el trauma o que intentin enterrar les seves emocions, perquè no creuen que estigui bé sentir-se com se senten”, afegeix Moreno.

    D’esquerra a dreta: les ponents L. Fañanás, S. Moreno i L. Marquès, i Ester Cabanes, directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència | CaixaForum

    Alteracions en el cervell

    La psiquiatra assegura que els adolescents que han patit violència acostumen a reaccionar de manera que es podria entendre com exagerada a situacions normals. “Sovint una olor, sensació o record els poden provocar una regressió a una situació de violència que faci que reaccionin de manera descontrolada”, explica. Aquest comportament, que és una manera d’escapar d’una situació que els fa rememorar el trauma, no és voluntària, sinó que ve causada per una alteració del cervell, recorrent en infants que han sofert violència en una edat primerenca.

    Els infants víctimes de maltractament presenten nivells més elevats de cortisol que els fa més sensibles a la por i viure permanentment alerta i estressats.

    Així ho afirma Laia Marquès, investigadora de la UB especialitzada en conseqüències neurobiològiques del maltractament infantil. Per explicar-ho ens hem de remetre a la petita infància: durant els primers dos anys, el cervell es desenvolupa en un 80% en base a les experiències viscudes. Una de les més importants és la corregulació: “el vincle entre l’adult més proper i la criatura marca moltíssim. Si el menut no se sent protegit i consolat, el seu cervell es formarà al voltant del dubte de si és o no mereixedor d’ajuda i protecció”. Si això passa, el nadó creix amb uns alts nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès, que ens fa estar alerta en situacions hostils. “Un mecanisme de supervivència que, en alts nivells, és neurotòxic i pot provocar malalties mentals”, apunta Marquès.

    Segons s’extreu d’una investigació realitzada al Departament de Biologia Evolutiva de la UB, els infants que han patit maltractament mostren uns nivells constants i més elevats de cortisol, especialment a la nit. És a dir: estan més estressats i acostumen a patir d’insomni. Aquesta alteració també afecta a com es formen els seus cervells. Segons la investigació, “un sobre desenvolupament del cervell primitiu, que gestiona la por, no deixa pas a la formació del cervell racional, que dóna sentit a les coses. També es detecta menys evolució en la zona que regeix la memòria, per tal d’oblidar els episodis traumàtics”, apunta Marquès.

    Les conseqüències del trauma, però, no són irreversibles. Així almenys ho destaca Marquès, que apunta que, segons la investigació, els infants víctimes de maltractament que van ser adoptats abans dels cinc anys van ser capaços de reestructurar els eixos dels seus cervells abans de la pubertat. “Com abans reaccionem, millor. La psicoteràpia és efectiva, com també ho és l’educació. Hem de refer els vincles des de l’afecte, no des del discurs. Els cervells danyats són un mecanisme d’autodefensa, que han servit perquè una criatura pogués sobreviure, però que ara els causa problemes. I això mai no és una tria personal. Hem d’acompanyar-los, entendre la seva por des del respecte perquè el nen pugui viure, no només sobreviure”, assegura Laia Marquès.

  • PERTES: un mecanisme per la resiliència o la privatització?

    El 15 de novembre del 2021 es presentava públicament el PERTE Salud de Vanguardia, amb una inversió de 1.469 milions d’euros. Aquest mecanisme econòmic s’emmarca en els Fons Europeus Next Generation EU i està recollit com una de les joies de la corona del Plan de Recuperación y Resiliencia España Puede. Així, aquests fons europeus, que estan arribant als estats com a mecanisme de recuperació davant la crisi econòmica derivada de la Covid, han d’ajudar a pal·liar els efectes d’aquests dos anys de pandèmia. Però, tot i tenir l’Atenció Primària desbordada i els hospitals col·lapsats, el PERTE de Salut no està pas pensat per reforçar la sanitat pública.

    “Ens equivocaríem si pensem en el PERTE com un projecte que ajudi a impulsar l’activitat sanitària. En un primer moment podríem haver pensat que aniria dirigit a l’activitat assistencial, però en realitat servirà per promoure el sector i la industrialització”. Amb aquestes paraules ha definit el PERTE Ramon Maspons, director de l’àrea d’Innovació i Prospectiva de l’Agència de Qualitat i Avaluació de Catalunya (AQuAS), un grup consultiu creat per la Generalitat per analitzar projectes i oportunitats econòmiques en un futur post Covid. I és que, tal i com ha deixat clar Maspons en un acte de presentació del PERTE a les empreses catalanes, aquests fons no estan pensats per impulsar la sanitat com a servei públic, sinó com a negoci privat.

    En aquest sentit, no és baladí que el ministeri que gestiona aquest projecte tractor no sigui pas el Ministerio de Sanidad, sinó el Ministerio de Ciencia e Inovación. I és que la salut de la població és “l’objectiu últim a aconseguir a través de les inversions”, tal com ha assegurat Cristobal Belda, director de l’Instituto de Salud Carlos III. I, per assolir aquesta fita, els gairebé 1.500 milions d’euros aniran destinats a la digitalització de la salut, tot implantant tècniques d’Intel·ligència Artificial als hospitals i centres d’atenció; millorant les infraestructures i la maquinària hospitalària i implementant teràpies emergents i medecina personalitzada.

    Per fer això possible, la implicació de l’empresa privada és fonamental. És per això que els 1.500 milions del PERTE són una suma de 982 milions de diners públics i gairebé 487 milions d’inversió privada. Així, l’empresa i els lobbies mèdics, en tant que finançadors d’un terç del PERTE de Salut, tenen també un paper decisiu en la presa de decisions i en la detecció dels projectes que, presentats per altres empreses privades, s’enduran part del capital. A tal efecte s’ha creat l’Alianza Salud de Vanguardia, formada pels ministeris de Ciència i Sanitat, per representants de les Comunitats Autònomes, per patronals com Farmaindustria i associacions empresarials com els lobbies farmacèutics AseBio i Fenin. Cal mencionar, igualment, que aquests noms ja apareixen al document que el Gobierno espanyol va publicar per presentar el PERTE, ja que figuraven com a empreses “que ja havien mostrat el seu interès en col·laborar” i eren potencialment beneficiàries de les ajudes, conformant així un potencial conflicte d’interès, en el cas que, finalment, aquestes empreses acabessin rebent fons públics.

    Qui s’endurà els milions?

    “El sector de la salut a Espanya és un gran dinamitzador de la nostra economia, amb un clar potencial de desenvolupament i innovació”. Aquestes van ser paraules de Pedro Sánchez en la presentació del PERTE, encara al bell mig d’una pandèmia que ha arrasat amb el sistema de salut pública i que no és capaç d’atendre tota la ciutadania. “Volem desenvolupar procediments i mecanismes que siguin capaços d’afegir valor veritable a allò real: tractaments, rehabilitacions, diagnosis i prevenció”, deia Belda. En altres paraules: el PERTE vol capitalitzar i monetitzar la salut pública. I per això “la col·laboració de tots els sectors de la Salut és essencial. I el camí és la col·laboració público privada”, ha afegit.

    Aquest tipus d’unió entre empresa pública i privada és un mecanisme d’inversió arriscat que posa tot el pes del risc en les arques públiques, mentre que el potencial gran beneficiari és l’inversor privat, que queda salvaguardat en cas de fallida. I per a mostra, només cal recordar què va passar amb el projecte Castor, que va suposar un deute milionari que es paga a la factura del gas de tota la ciutadania, mentre que els empresaris que van invertir-hi -entre ells Florentino Pérez- van rebre compensacions per valor de 1.755 milions d’euros. Això és una col·laboració público privada i aquest és el camí que han triat les administracions espanyoles per sortir de la crisi econòmica.

    Davant d’aquest mecanisme, diverses organitzacions reclamen al govern espanyol i a les administracions garanties de transparència per saber a quines empreses aniran a parar els diners i per què. En aquesta línia, entitats com la Plataforma Open Generation EU denuncia manca de garanties d’accés a la informació ja des del disseny dels fons europeus, plasmat al Reial Decret Llei 36/2020 segons el qual es regula l’execució d’aquests diners. Però, segons denuncien membres de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), el govern està incomplint les poques garanties de transparència que ell mateix va fixar en aquest decret llei.

    I és que, tal com s’estableix al text legislatiu al seu article 9, el Ministerio de Hacienda es compromet a crear un “Registre estatal d’entitats interessades en els PERTE”, en el qual “s’hi inscriuran totes les entitats vinculades al desenvolupament d’un PERTE”. Aquest registre, que segons el Reial Decret Llei “serà públic”, encara no ha estat creat ni publicat, tot i que el govern espanyol ja ha aprovat tres PERTE, que es troben en marxa.

    “Ens preocupa que no hi hagi cap mecanisme d’escrutini públic que ofereixi els noms de les empreses interessades i beneficiàries dels fons europeus”, asseguren des de l’ODG. Davant d’aquesta preocupació, l’entitat ha decidit interposar una queixa a la Sindicatura de Greuges de Barcelona per incompliment de la llei. El Síndic i ex president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), David Bondia, ha assegurat que, tot i que la queixa sobrepassa les competències de la sindicatura, “l’elevarem als òrgans competents acompanyada d’una investigació pròpia per tal de vetllar pel dret a la informació de la ciutadania”.

  • Barcelona pregunta als seus infants com se senten

    “Estàs satisfet/a amb la teva vida?”, “Ets sents segur/a a casa?”, “Et sents exclòs/a?”, “Fas amics amb facilitat?”. Aquestes són algunes de les preguntes que més de 5.000 infants de 58 escoles diferents de Barcelona estan responent en el marc de la segona Enquesta de Benestar Subjectiu, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut Infància i Adolescència. L’objectiu del programa, anomenat Parlen els nens i nenes, és conèixer el punt de vista i l’estat emocional dels infants de la ciutat, per tal de poder plantejar propostes de millora.

    I és que, tal com es va fer a la darrera entrega, el 2017, un cop s’hagin analitzat les dades, es farà un retorn dels resultats de l’Enquesta a les aules, per tal que l’alumnat pugui dir la seva. Durant els següents dos cursos es promourà un procés participatiu en què els infants n’interpretaran els resultats i faran propostes d’actuació per millorar el seu benestar. Aquestes propostes acabaran constituint la nova Agenda dels Infants de Barcelona i prendrà el relleu de les 115 propostes que els nens i nenes de la ciutat van alçar arran de l’Enquesta de fa quatre anys.

    “Aquesta enquesta, si realment entenem la infància com un engranatge important de la societat, hauria de ser periòdica”, apunta Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència, qui destaca la importància, no només el resultat d’aquest procés participatiu, sinó de poder comparar les dades entre enquestes de diferents anys per saber com evoluciona l’estat dels infants. I és que l’enquesta d’enguany tindrà un pes encara més rellevant, en tant que avaluarà per primera vegada la salut emocional de la infància després de la pandèmia.

    “El benestar de molts nens i nenes s’ha vist trasbalsat. Com a societat vam reaccionar el millor que vam poder, però hem de ser conscients que no és gratis reduir els espais de joc, de trobada o empitjorar les situacions materials de moltes llars”, adverteix Pineda. Així, davant el trasbals que va suposar el confinament i la pandèmia, l’Enquesta de Benestar Subjectiu d’enguany ha incorporat algunes preguntes noves per tal d’avaluar-ne les conseqüències. Però la pandèmia no ha estat l’únic tema que s’ha afegit a la bateria de preguntes. Fruit del procés de participació que va precedir l’enquesta anterior, es van detectar altres qüestions de rellevància tals com les violències entre iguals a l’escola, l’ús del temps i expectatives de futur.

    L’escolta adulta és un dels elements més significatius per la satisfacció vital | SVB

    La importància de sentir-se escoltats

    “Aquesta enquesta es basa en el principi de l’escolta activa, en què l’infant no només respon, sinó que planteja dubtes i aporta. També treballem en base als principis de la recerca ètica: som conscients que algunes de les preguntes poden remoure sentiments. Per això a les sessions hi ha una part important d’acompanyament emocional”, diu Pineda. És ben cert que molts dels temes poden posar tristos o neguitosos els nens i nenes a l’hora de respondre-les, i això és precisament el què els enquestadors van preguntar al final de la sessió als nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Turó Blau.

    “A mi m’ha posat trist la pregunta sobre el balcó, perquè m’ha recordat el confinament”, va respondre un dels nens. Ara bé, la tristesa no és l’única emoció que es va despertar; altres preguntes també van posar contents els infants. “M’ha agradat que em preguntin sobre els meus amics, perquè m’agrada pensar en ells. Els amics són importants a la vida”, va dir una nena. Així, altres companys i companyes de la classe van corroborar aquest sentiment i, de fet, van suggerir als enquestadors més preguntes sobre les seves relacions interpersonals.

    Moltes d’aquestes suggerències tenien a veure amb l’entorn adult i amb els vincles. Per exemple, alguns van proposar preguntar “què prefereixes, quedar-te a casa amb la família o anar a jugar amb els amics”. Aquestes propostes poden ajudar a enriquir l’enquesta del futur, però també revelen alguns neguits o mancances. Per exemple, un altre va proposar: “Estàs segur que la gent del voltant t’ajudaria si tens un problema?”. Segons Laia Pineda, “molts nens i nenes no s’acaben de sentir segurs i valorats pels adults del seu voltant. Si no els escoltem, ni els preguntem, els estem dient que els seus problemes no són importants i, per tant, no estarem al seu costat quan sigui necessari”.

    I és que, segons es va posar de relleu amb els resultats de l’enquesta anterior, l’escolta adulta és un dels elements més rellevants per una satisfacció amb la vida en general. I un 38% dels infants va assegurar que no se sentia prou escoltat. “Això ens diu que els infants són molt conscients de com els tractem. Si no els escoltem, ells entenen que no ens importen”, explica la directora de l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta sensació genera una insatisfacció i un malestar amb els nens i nenes que pot tenir greus conseqüències en el futur, i és que, segons dades d’un informe d’Unicef, el 50% de trastorns entre persones adultes es van originar a la infància.

    El 8% d’infants diuen no estar satisfets amb la seva vida | SVB

    Biaix d’optimisme vital

    “Ens passem la vida dient són coses de nens, però no ho podem deixar aquí. Allò que preocupa un infant no es pot posar mai a l’alçada d’allò que preocupa un adult”, assegura Pineda. Així, restar importància a un problema o queixa no ajuda a solucionar-lo. I la mateixa distorsió respecte la perspectiva adulta la trobem en les emocions positives. “Els infants parteixen del biaix d’optimisme vital, que fan que valorin les coses molt millor del que realment són”, apunta Pineda. Així, segons dades de l’Enquesta de Benestar Subjectiu del 2017, el 69% dels infants van assegurar que estaven molt satisfets amb la seva vida; un 23% ho estava bastant i un 8% poc o gens.

    “La lògica diria que aquest 8% és l’únic que ens hauria de preocupar, però quan un infant valora “bastant bé” una cosa, ja ens haurien de saltar les alarmes”, explica Laia Pineda. “Tendim a minimitzar les inquietuds dels infants i això duu a problemes”, afegeix. Per això, l’objectiu d’aquesta enquesta va més enllà d’una anàlisi de dades i de tants per cents: va de llegir entre línies, de saber escoltar i entendre què hi ha darrera d’un nen que es posa trist en recordar el confinament o d’una nena que prefereix que li preguntin per la germana que pels amics. Les senyals hi són, només cal escoltar-les.

  • La lluita pels drets d’una maternitat invisible

    Fa dues setmanes, un jutjat de Barcelona va decretar una sentència pionera en el seu àmbit: reconeix, per primera vegada, el dret a la compensació per maternitat a les dones que perdin la criatura durant el part. Aquesta compensació es basa en el fet que les dones reben un plus a la seva pensió de jubilació per cada criatura que han tingut i, fins ara, els nadons que morien durant el part no comptaven per aquesta ajuda. En aquesta sentència, que prové d’una demanda del Col·lectiu Ronda, el magistrat declara que no tenia sentit la norma anterior, “basada en una perspectiva purament mercantilista, com si s’estiguessin fabricant unitats productives d’éssers humans”.

    La clau d’aquesta nova norma es basa en el fet que, fins ara, els nadons havien de romandre vius durant 24 hores per tal que se’ls reconegués una personalitat jurídica pròpia. Ara, independentment de si criatura sobreviu al part o no, comptarà per la compensació de la seva mare quan aquesta es jubili. I és que s’entén que, encara que la criatura no visqui, la mare ha de ser compensada perquè tindrà dificultats per conciliar vida laboral i embaràs igualment. A més, “s’ha de compensar totes les mares per l’esforç laboral i físic de tenir una criatura i recuperar-se del part”, va afirmar la jutgessa Gloria Poyatos.

    Però hi ha una altra qüestió que també s’hauria de compensar: el dol. Si només es contempla la contraprestació en termes productius i en base al temps que la mare haurà d’estar fora del mercat laboral, es deixa de banda el procés de cura i sanació que ha de venir després de la pèrdua d’un fill o filla. “Hi ha dones que han perdut la seva criatura fa més de 10 anys i encara arrosseguen la pèrdua, perquè es tracta d’un dol invisible. I, a més, com que afecta principalment les dones, encara està més amagat”, explica la Cristina Cruz, psicòloga perinatal i presidenta de l’Associació Petits amb Llum, que acompanya dones que han passat per aquesta situació.

    Les criatures que neixen mortes no són considerades nadons, sinó fetus i, per tant, no poden registrar-se al llibre de família

    Per aquesta associació, la sentència recent és una molt bona notícia, però alerten que encara deixa fora moltes mares i molts supòsits com el de la pròpia Cristina. Ella va perdre la seva criatura fa tres anys, a la setmana 28 d’embaràs. El seu fill no va morir durant el part, sinó que va néixer ja mort. “Em van fer una sèrie de proves i el bebè estava malalt. Em van haver de fer una interrupció de l’embaràs”, recorda la Cristina. Per això, al seu fill no se’l va considerar un nadó, sinó un fetus i, per tant, no va poder registrar la seva criatura al llibre de família, sinó que va ser inscrit a l’anomenat Llegat d’Avortaments, un registre de les morts perinatals.

    Aquest és el cas també de la Raquel Franquesa, secretària de l’associació Petits amb Llum, on va conèixer la Cristina. Ella també va perdre la seva filla Ona abans que nasqués, degut a una preeclàmpsia que va aturar el cor de la petita quan encara no havia nascut. “Al cap i a la fi, jo vaig tenir una filla, jo era mare, encara que hagués nascut morta. Aquesta nova notícia està molt bé, perquè ajudarà a que moltes mares no hagin de passar pel que hem passat nosaltres i qualsevol avenç, per petit que sigui, és bo. Però necessitem que es reconegui que nosaltres no hem tingut un avortament, sinó un fill”, diu Franquesa.

    Una maternitat invisible

    La Cristina i la Raquel es van conèixer als grups d’ajuda mútua que organitza Petits amb Llum, per parlar i compartir el dol i la pèrdua. Al cap d’un temps, es van tornar a quedar embarassades. Juntes, de nou. “Ens vam acompanyar molt. Teníem la sort de tenir família i amics, però cal parlar amb algú que hagi passat el mateix que tu i puguis compartir aquesta maternitat que és invisible pels altres. Perquè, encara que no hi hagi la teva criatura, tu ets mare igual”, explica la Cristina. Aquesta pèrdua, encara que cada cop se’n parli més, continua sent un tabú a la nostra societat.

    “Et diuen frases clixé amb les que et volen ajudar però només ho empitjoren, com passa pàgina, encara ets jove, ja tindràs un altre fill. O podria haver estat pitjor. Pensa que ni tan sols l’has conegut”, apunta la Raquel, qui recorda que el seu segon embaràs va ser “molt dur psicològica i emocionalment”. Avui, torna a estar embarassada i, tot i que el darrer part va anar bé, “no puc evitar pensar que, en qualsevol moment, podria perdre la meva filla”, diu.

    Els equips mèdics i la violència obstètrica tenen un paper més important del que es pensa en la magnitud del dol perinatal

    Aquest dol i aquesta maternitat invisible pesen molt. I el patiment que té una mare està molt relacionat amb la violència obstètrica a la qual es veu sotmesa. “En situacions de mort perinatal és quan més violència hi ha”, assegura la Cristina Cruz, qui afirma que els equips mèdics tenen un paper “més important del que es pensen en les conseqüències i magnitud del dol que patirà una dona”. Tot i que, des de l’associació asseguren que a Catalunya i especialment a Barcelona, hi ha grans protocols d’actuació i atenció, això no és així ni en tots els casos ni a la resta de l’estat espanyol. “Jo vaig rebre una bona atenció, però van tractar el meu cas com si hagués estat un avortament fruit de la mala sort, sense l’empatia que esperaries quan es parla d’una criatura morta”, recorda.

    La manca d’acompanyament i atenció genera “estrès posttraumàtic” en moltes dones, assegura la psicòloga. Però, tot i que la gran càrrega d’aquesta pèrdua se l’enduen les dones, des de l’associació també reclamen el dret dels pares a ser correctament atesos. Així com les mares tenen dret a baixa per maternitat en cas que la criatura neixi morta (sempre que hagin passat 180 dies de gestació), aquest no és el cas dels homes. “El meu marit va haver de demanar la baixa per depressió. Se suposava que havia d’anar a treballar després que la seva filla naixés morta i estant la seva dona feta un drap?”, es pregunta la Raquel.

    Així, tant la Cristina com la Raquel reconeixen que aquesta resolució del jutjat de Barcelona és una bona notícia, però asseguren que encara queden moltes millores a fer. “Ens hagués donat més pau una resolució més completa, però ens alegra saber que hi haurà mares se’n beneficiaran i que no hauran de viure el mateix que nosaltres”, afirma la Cristina. Aquest camí que manca per fer, diuen, es construirà gràcies a la valentia de moltes dones que, cada cop més, s’animen a explicar la seva història i a reclamar els drets que, com a mares, els pertanyen.

  • Un ‘estic bé’ no és suficient: detectar problemes de salut mental en joves, el repte de la postpandèmia

    «Estic bé”, diu la Laia. Té 15 anys i es mira les mans mentre reflexiona un moment. “A veure, bé del tot no estic. Ningú no ho està, no?”, pregunta. Ella va passar el confinament a un pis de no més de 70 metres quadrats, juntament amb els seus pares i un germà. “Hi havia baralles sovint. Res de l’altre món, però la tensió anava creixent després de tants dies”, recorda. Diu que poder sortir de casa va ser un respir, però encara troba a faltar moltes coses. “Hi ha amics que fa molt de temps que no veig. Tinc ganes de tornar al poble i poder trobar-me amb ells, veure els meus avis, com abans. Com si res d’això no hagués passat”, explica.

    La Laia reconeix que se sent més trista del normal i que, de tant en tant, “sense que hagi passat res especial”, s’enfada o plora sense motiu. Aquestes són conseqüències de l’any llarg que fa que estem en pandèmia i que afecta tant joves com adults, amb la diferència que aquests darrers acostumen a estar més desatesos. Segons una enquesta a joves d’U-Report Unicef, el 25% dels consultats havia patit casos d’angoixa arran de la pandèmia. Un 15% havia passat per una depressió. L’adolescència és una etapa de canvis emocionals, dubtes i incerteses, però segons alerten els experts, això pot amagar altres malestars més seriosos que, si no són detectats ràpidament, poden derivar en problemes a futur.

    “Hem d’estar més atents: són els grans oblidats. La pandèmia els ha robat la vida. La vitamina de la salut mental són les relacions socials i, aquestes, són essencials durant l’adolescència. Hem parlat molt dels infants, però sobre els adolescents només parlem per culpabilitzar-los”, opina Pilar Solanes, directora del servei d’Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona. L’augment de malestar i consultes per problemes de salut mental ha crescut considerablement d’ençà que va començar la Covid. Segons dades del SEM, a Catalunya les atencions per trastorn d’ansietat es van quadruplicar durant el 2020.

    Les atencions a joves també ha crescut de manera preocupant. El servei Konsulta’m, de l’Ajuntament de Barcelona, va fer un 138% més d’atencions durant l’any passat. Van ser 734 consultes de 448 joves diferents: el 18% tenia entre 12 i 14 anys, el 40% entre 15 i 17 i el 42% tenia més de 18 anys. Konsulta’m és un servei que forma part del Pla de Salut Mental 2016-2022 de la ciutat i està pensat per oferir una resposta especialitzada i immediata, sense necessitat de derivació o cita prèvia, als malestars del jovent. Per a fer això possible, Konsulta’m situa professionals als centres cívics, que s’integren en la dinàmica del centre per tal que els joves els sentin més propers. “Un adolescent difícilment trucarà per demanar ajuda a un professional”, explica Solanes.

    D’aquesta manera, els joves se senten més segurs d’apropar-se a professionals que no duen bata blanca ni els obren un expedient. “No demanem el DNI ni cap acreditació, per tant poden dir-nos o no el seu nom”, afegeix la directora, qui assegura que “els centres veuen infants i joves en risc, que no es comporten com abans. Amb Konsulta’m podem fer una ràpida atenció i, en cas que sigui necessari, es pot fer una derivació a un centre de salut mental”. De totes maneres, l’experiència de Konsulta’m posa sobre la taula que, amb una atenció adequada, la derivació no sol ser necessària. Durant els quatre anys de la seva existència, Konsulta’m només ha derivat el 8,4% dels joves atesos.

    Cartell promocional del Konsulta’m

    Reforçar la salut mental

    Durant el darrer any el servei Konsulta’m s’ha multiplicat degut a l’emergència: s’ha passat de tenir 5 centres de referència a 11. Igualment, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, arran de la greu crisi de salut mental, obrir un nou servei que estigués pensat específicament per la situació actual. Així va néixer l’agost passat Cabàs Emocional, un portal web que ofereix tota una sèrie de recursos online. “El vam crear analitzant les necessitats de la població en aquell moment: es requeria suport en temes emocionals per poder gestionar la por, la ràbia, el dol i les conseqüències del confinament”, apunta Solanes.

    El web de Cabàs Emocional compta amb diversos recursos com tallers online, documents amb consells o vídeos amb testimonis que ajuden a superar la pèrdua, l’angoixa o la convivència en família. Aquests recursos són oferts pels més de 400 socis de la Taula de Salut Mental. “Ha tingut una bona rebuda, perquè era necessari, però sabem perfectament que la modalitat online té els seus inconvenients i som conscients que no arribem a tothom”, reconeix Solanes. Aquest tothom fa referència, en part, als joves.

    Apropar l’assistència als infants i joves

    “Anar al psicòleg? Ni de conya! Si a mi no em passa res greu, ja se’m passarà quan arribi l’estiu o quan pugui veure els meus amics”. La Laia es posa nerviosa davant la possibilitat de parlar dels seus sentiments i malestars amb un professional. “Quina vergonya…”. I és que l’assistència psicològica és un tabú, igual que els problemes emocionals i, per això, els joves tendeixen a no parlar-ne i, molt menys, a demanar ajuda. “Si a això hi afegim que les persones adultes que haurien de detectar que alguna cosa no va bé tampoc no estan passant pel seu millor moment, veiem que els joves corren un gran risc”, reflexiona Solanes, qui assumeix que “hem d’aprendre a parlar el seu llenguatge perquè s’ens apropin ells i no a la inversa”.

    “Fins ara hem dut a terme una resposta d’emergència i avui ja treballem pensant amb mirada llarga”, reconeix la directora. I és que des del servei saben que atendre els infants i joves és prioritari. Una anàlisi de la Universitat Miguel Hernández amb enquestes a famílies a nivell estatal assenyala que un 86% han detectat canvis d’actitud i d’estats emocionals en els seus joves. En la mateixa línia, l’enquesta de la Joventut de Barcelona 2020 recull que el 60% de joves creuen que la Covid els afectarà personalment de manera negativa.

    És per això que aquestes eines de l’Ajuntament arribaran als centres escolars a partir de l’any vinent. Per la seva banda, tots els recursos de Cabàs Emocional seran posats a disposició de les escoles i es mantindrà un diàleg obert amb el professorat per tal de veure quines temàtiques s’han de tractar més. Igualment, s’ha creat un mapa de recursos de salut mental per la comunitat educativa amb propostes com programes per treballar a l’aula com 1,2,3, emoció!, els Konsulta’m de referència i diferents serveis d’atenció a joves.

    Conscients també que actualment molts espais d’oci romanen tancats per les restriccions i que molts joves no faran consultes sobre salut mental des de casa seva, l’Ajuntament posarà a disposició de 81 escoles educadors emocionals a partir del proper curs. Aquesta mesura arribarà als 66 centres ubicats dins del Pla de Barris i, amb l’aportació del Consorci d’Educació, s’ampliarà a 15 escoles més que, sense estar al Pla, presenten nivells alts de vulnerabilitat socioeconòmica. Aquesta mesura segueix la lògica del Konsulta’m: els professionals participaran de les activitats del grup classe amb l’objectiu de detectar comportaments preocupants i faran atenció directa a l’alumnat.

  • Llestos per emocionar-se: Barcelona presenta un programa d’educació emocional a escoles d’infantil

    A l’escola El Carmel hi ha una bústia de les emocions, on els nens i nenes posen, quan els ve de gust, un paperet explicant com se senten. Quan acaba la setmana, tots plegats ho llegeixen i comparteixen les seves emocions. També hi ha un pot de les paraules boniques, on els infants expliquen coses que els agraden dels seus companys. De tant en tant, també, fan funcions de titelles amb les quals representen conflictes que s’han donat a les aules entre infants, intentant explicar què ha passat i com s’hauria de solucionar.

    Aquestes són només algunes de les activitats que aquest centre realitza en el marc del programa 1,2,3, emoció!, desenvolupat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) per tal de treballar les competències emocionals amb les criatures d’educació infantil. El projecte va néixer el 2017 i va ser aplicat a 11 escoles públiques i concertades de la ciutat. El curs següent s’hi van sumar 37 centres més. Avui, aquest projecte és present a 57 escoles, arribant a més de 3.200 infants. “Des del punt de vista de la salut pública, l’escola és clau i estratègica per disminuir les desigualtats i promoure hàbits i entorns saludables”, explica Carme Borrell, gerent de l’ASPB.

    Tal com afirmen des de l’Agència, els programes de desenvolupament de competències emocionals a l’escola solen estar enfocats a etapes més avançades, com primària o secundària. En aquest cas, però, s’ha volgut començar abans. “Hi ha moltes evidències que constaten que treballar amb infants petits millora els resultats a l’hora de prevenir riscos per la salut mental, conductes violentes, consum de substàncies i millorar l’èxit escolar”, apunta Borrell. El programa 1,2,3, emoció! és una adaptació del programa SEAL (Social and Emotional Aspects of Learning) del departament d’educació del Regne Unit, a causa dels seus resultats positius.

    L’adaptació s’ha fet a través d’un procés participatiu entre mestres, persones expertes en salut, ensenyament, així com entitats especialitzades en perspectiva de gènere, multiculturalitat, diversitat funcional i prevenció de l’abús infantil, per tal de crear un programa que contemplés totes les casuístiques i fos flexible per adaptar-se a qualsevol aula. El resultat és una proposta de 48 activitats per realitzar a l’aula, 12 a l’entorn escolar en general i 6 per a fer en família. Aquestes activitats es divideixen en sis blocs didàctics a treballar durant tot el curs: la pertinença, l’autoestima, l’amistat, els reptes i les reaccions davant l’adversitat i la frustració, la percepció de la justícia i l’afrontament del canvi, la pèrdua i la mort.

    “Són blocs que van creixent en complexitat, però també són flexibles i s’ajusten a les diferents necessitats”, apunta Montse Bartrolí, psicòloga i cap del servei de prevenció a les drogodependències de l’ASPB. “Estem contentes amb el resultat perquè hem dissenyat el programa de la mà de les mestres d’educació infantil i són elles les que saben de veritat què necessiten i com podem introduir aquestes activitats a les aules”, afegeix. Mitjançant aquestes propostes, des de l’Agència es pretén treballar l’increment de l’autoconsciència i autoestima dels petits i petites, així com donar-los eines per a resoldre conflictes i tolerar el canvi.
    Formació a mestres

    “Quan treballes amb tu mateix és més fàcil tenir recursos per ajudar als altres. Els dos mons interiors es connecten. Sent conscients de les pròpies emocions, les podem regular millor”, explica la Míriam Morales, mestra de l’escola El Carmel. I és que els i les mestres de les escoles que participen en el programa 1,2,3, emoció! reben una formació de 20 hores que els dóna eines per treballar les pròpies competències. “Treballar les emocions no és senzill, per això és important que, abans d’intentar ajudar algú altre, fem treball personal”, explica Bartrolí.

    Aquest programa està tenint resultats molt positius i ha suposat una millora significativa de les competències emocionals, tant del professorat com dels infants, en finalitzar el curs. Pel que fa a les mestres, abans de la formació, el 44% tenia un nivell de competències emocionals alt. Després de la formació, el va assolir el 70%, tal com es mostra als resultats del test d’avaluació Profile of Emocional Competences (PEC). Amb relació als infants, els resultats han estat igualment satisfactoris.

    El programa 1,2,3, emoció! s’aplica a 57 centres d’educació infantil de Barcelona

    El curs 2018 es va realitzar una avaluació comparant el desenvolupament emocional d’infants d’escoles que participaven del programa 1,2,3, emoció!, amb centres que no hi participaven. El resultat és que tots els infants van millorar les seves competències a final de curs, independentment del barri on estiguessin i de la seva tipologia de centre. Ara bé, aquells infants que estaven dins el programa havien millorat el doble. “Els nens i nenes són més conscients d’allò que senten i hi poden posar paraules”, explica la Míriam Morales.

    I és que una de les coses que més valora aquesta mestra és que, després de participar del programa, els infants són capaços de reconèixer les emocions en ells mateixos i en els altres, també. “D’aquesta manera, poden abordar i controlar millor què senten ells i poden ajudar els seus companys i acompanyar-los emocions de manera autònoma, sense que les mestres intervinguin”, afegeix Morales, qui considera que aquest programa ha estat una “gran oportunitat” pel centre i ha millorat el dia a dia i les relacions entre alumnes, mestres, famílies i la resta de la comunitat educativa.

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.

  • Els riscos per la salut de sobreviure a la Covid

    Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.

    Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.

    Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania

    “Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.

    La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.

    Menys deteccions no vol dir més salut

    Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.

    Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.

    Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci

    “S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.

    Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida

    “Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.

    El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.

    Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.

    La salut mental també és salut

    Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.

    Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.

    Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions

    Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.

    Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.

    Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.

  • La Covid afecta greument les treballadores sexuals: “No tinc ni per omplir la nevera”

    Luisa María fa una dècada que va aterrar a Barcelona des de Colòmbia buscant una vida millor. Els treballs precaris, l’espera per a aconseguir regularitzar la seva situació i el preu del lloguer eren problemes que s’amuntegaven en el seu dia a dia. La solució que va trobar va ser dedicar-se a la prostitució. Treballava a clubs i cases de noies, la qual cosa li donava els diners justos per a arribar a fi de mes. “No és un treball agradable, així que quan vaig aconseguir els papers ho vaig anar deixant a poc a poc. Vaig arribar a poder treballar legalment i va ser el millor que m’ha va passar a la vida”, explica.

    Luisa María va aconseguir un treball amb contracte en una agència de neteja i aquí va ser quan va sentir que la seva vida començava a encarrilar-se. Però va arribar la Covid i al juny de 2020 es va quedar a l’atur. No ha tornat a treballar. Va començar a buscar ocupació però la situació era crítica; fins i tot va tornar a intentar trobar alguna cosa en el treball sexual. “No estan agafant noies, al contrari, perquè amb el toc de queda no es pot treballar de nit, així que redueixen el nombre de treballadores”, explica.

    Comparteixo l’habitació on visc amb la meva filla i no vull que sàpiga a què em dedicava. És molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai.

    Va aconseguir fer algunes hores en una casa de noies, però aviat ho va deixar. “Ens van entrar a robar a punta de pistola i ens van emmanillar a totes. El risc no compensa el poc que es guanya en aquests llocs”, diu Luisa Maria, qui tampoc vol arriscar-se a contagiar-se de Covid. A més, fa poc la seva filla de 16 anys ha arribat a Barcelona i comparteixen la petita habitació que lloga. “No vull que la meva filla sàpiga a què em dedicava, i és molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai”, compte.

    Els intents de Luisa María d’aconseguir treball no donen fruits perquè, al dur de la crisi, se li suma que sofreix una baixa per ansietat, derivada de la seva situació. Va perdre l’habitació que tenia per no poder pagar-la i va trobar una altra més barata, però que se li enduu tots els estalvis que té. “Si pago l’habitació no tinc per a comprar menjar. Tampoc he pogut pagar una escola per a que la meva filla continuï estudiant”, es lamenta. La situació d’aquesta jove colombiana és la de centenars de treballadores sexuals que, a causa de la crisi de la Covid, s’han quedat sense font d’ingressos. Tampoc compten amb dret a una prestació per desocupació que les ajudi a sobrevenir el sot.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

    Bons per a omplir la nevera

    Davant aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona va signar un conveni amb Creu Roja per a atorgar bons alimentaris a treballadores sexuals que han perdut les seves ocupacions. Aquesta iniciativa s’ha finançat amb els fons d’ajudes post Covid de l’àrea de Drets Socials i Feminismes amb un total de 180.000 euros que s’han transformat en ajudes a més de 340 dones que han rebut dos bons mensuals per valor d’entre 150 i 200 euros a canviar per menjar. Luisa María va rebre la seva ajuda els mesos de novembre i desembre: “va ser un respir enorme, però ja va acabar. Just avui he pagat el lloguer i ja no tinc per a menjar”, diu.

    La situació de les treballadores sexuals ja era precària abans de la crisi, pel fet que no es tracta d’una professió regularitzada, la qual cosa exposa a les dones a una situació de vulnerabilitat, clandestinitat i solitud. Això s’ha agreujat amb les restriccions de mobilitat i les normatives que els impedeixen exercir al carrer, fet que les obliga a treballar en clubs i cases, de manera que són menys visibles i les exposa a condicions laborals molt diverses.

    Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió.

    “Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió, la qual cosa provoca que moltes administracions no les tinguin en compte per a evitar-se el soroll mediàtic o, encara pitjor, obstaculitzin les seves formes de subsistència”, afirma Laura Pérez Castaño, regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Barcelona.

    Des del consistori asseguren estar molt compromeses amb “la defensa d’aquestes dones a les quals la societat durant tant de temps ha donat l’esquena”. Reconeixen que les ajudes són “insuficients, però són un pas endavant”. Encara que és el primer any que l’Ajuntament concedeix aquest bo per a alimentació, el seu company en la iniciativa, Creu Roja, ja fa 8 anys que treballa en projectes d’ajuda per a les treballadores sexuals. “Abans de la pandèmia ens plantàvem als locals i, des de la bona fe, establíem vincles amb les noies”, explica Maria Blasco, tècnica de la Creu Roja.

    A través d’aquestes accions, l’entitat recomanava tallers de salut, les assessorava per a aconseguir ajudes o facilitava targetes sanitàries a aquelles dones que no estaven empadronades. Després de la Covid, el treball de carrer es dificulta, però això no ha estat impediment: el boca orella ha fet la seva funció i Creu Roja s’ha erigit com un actor reconegut. Ara, sabedors de la situació de precarietat de moltes treballadores sexuals que s’han quedat sense ingressos, ofereixen suport per a la reinserció laboral, ajudes per a finançar escoles bressol i, fins i tot, bitllets de tren per a aquelles que, després de la pandèmia, van voler retrobar-se amb amics o familiars que es troben en altres ciutats.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

    Ajuda per a demanar ajuda

    “Elles saben que no som agents fiscalitzadors, sinó una entitat d’ajuda humanitària, i confien en nosaltres”, explica Blasco. Jenny Paola és una d’aquestes dones que fa anys que està en contacte amb la Creu Roja. Va arribar fa dos anys de Colòmbia. “Vaig venir amb la promesa d’un treball que va resultar ser en la prostitució. Vaig durar tres mesos i va ser terrible”, relata. Jenny Paola va aconseguir, pel boca orella, el telèfon de María Blasco, de Creu Roja. “Em va col·laborar molt i em vaig estabilitzar en una habitació i vaig aconseguir un treball per dies cuidant d’un nen”, explica.

    Em passo el dia penjant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por.

    La Jenny també es va quedar a l’atur després de la Covid. Des d’abril no rep més ingressos ni ajudes que el bo alimentari que li van donar Creu Roja i l’Ajuntament. “Em passo el dia posant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por”, explica. Jenny és conscient que per a trobar un treball “seriós” necessita regularitzar la seva situació, però li preocupa el mentrestant fins que no aconsegueixi els papers. Tant Jenny com Luisa María descriuen com a traumàtiques les seves visites a Serveis Socials.

    Maria Blasco explica que a moltes treballadores sexuals els costa acudir a demanar ajuda; de fet, moltes d’elles no han rebut cap mena de suport fins que van arribar els bons alimentaris. “Saben de l’estigma que té la seva professió, no saben com plantar-se allí, explicar com es guanyen la vida i en què inverteixen els diners”, apunta. Així que des de Creu Roja es posen en contacte amb Serveis Socials per a assessorar-los en l’atenció a treballadores sexuals. “El personal de Serveis Socials té una càrrega de feina increïble, així que els ajudem a entendre com és millor atendre uns certs col·lectius”, explica Blasco.

    I és que la situació de moltes treballadores sexuals passa per la invisibilització. El focus d’atenció en el debat sobre la prostitució es posa en l’estigma cap a la seva professió, mentre es passa per alt que es tracta d’un treball que no està regulat, en el qual no es gaudeix de drets laborals ni prestacions per baixa o desocupació. “S’instrumentalitza les treballadores sexuals per a qüestions polítiques i se les victimitza quan, en realitat, són supervivents”, afirma Blasco.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

     

  • “És trist que al 2021 encara tinguem un dia per recordar que la nena i la dona han de tenir accés a la ciència”

    na dona té la meitat de possibilitats que un home d’acabar una llicenciatura o un màster en ciències. Si parlem de doctorats, els homes tripliquen les dones. Aquestes dades mostren la realitat de la bretxa d’accés als estudis i a les feines relacionades amb les ciències que pateixen les nenes i les dones. Tot i que les notes de les noies són millors, tendeixen a sentir-se menys qualificades que els seus companys homes, començant així una carrera plena d’estereotips i impediments.

    El Dia Internacional de la Nena i la Dona a la Ciència té per objectiu treballar per a igualar l’accés i les oportunitats, però “tant de bo puguem deixar de commemorar-lo aviat”, es lamenta Montserrat Pedreira. Psicòloga, doctora en Educació i mestra del grau d’Educació Infantil a la Uvic especialitzada en Didàctica de les Ciències, Pedreira opina que no hem d’esperar a que els joves triïn una formació postobligatòria per a inculcar la passió per la ciència.

    És per això que va impulsar els projectes Niu de Ciència, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el Lab 0-6, un centre de descobriment i investigació sobre l’educació científica en les primeres edats.

    Quina és la importància de començar en edats primerenques a inculcar la passió i la vocació per la ciència?

    Tenim un lema que ens agrada molt que és Ciència des del néixer. La ciència és interpretar els fenòmens del món i això és precisament el que fan els infants, des del moment en què neixen. A partir d’experiències, del contacte amb altres persones i la seva maduració desenvolupen la seva manera de pensar. I aquí hi ha ciència. Tenim claríssim que s’ha de començar bé, perquè ara ens preocupa que els joves, quan acaben la secundària, no li veuen la gràcia a la ciència i no tenen vocació científica. Si en lloc de preocupar-nos-en als 16 anys, quan ja no ho arreglarem, comencem bé i motivem les seves capacitats, la ciència es convertirà en una disciplina que els pugui agradar i els sembli engrescadora.

    A tots els humans ens meravella poder entendre com funciona el món, poder-lo anticipar i controlar. Com és, doncs, que els joves acaben l’escola sense que els agradi la ciència? Pensen que no és per a ells, que no té cap gràcia ni utilitat i és molt important canviar això, ja no tant perquè es converteixin en científics, sinó perquè vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no. Què ens creiem i què no.

    Vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no

    Fotografia cedida per Lab 0_6

    Lab 0_6 treballa des de l’educació no formal, aprofitant la curiositat innata de les criatures. La manca de vocació científica està relacionada amb l’enfocament curricular de les ciències?

    És un problema que es gesta a l’escola, principalment. Per això, el nostre espai és no formal i formal alhora. Venen els nens i nenes amb les seves escoles i també fem molta formació a mestres, a famílies i a diverses entitats del lleure i el tercer sector, perquè creiem fermament que no s’educa només a l’escola, sinó en qualsevol moment. Però a l’escola la ciència ve lligada a un llibre de text, a haver de respondre a problemes que no veus enlloc més i que no saps per a què serveixen. I això ha fet que les ciències agafin mala premsa entre els alumnes.

    Hem d’enfocar l’estudi de les ciències des de l’aprenentatge servei. Què fa un nen petit, el posis on el posis? Remena, busca, tira a terra, mira si pot obrir, sacseja, explora… I hem d’aprofitar aquest desig exploratori per a facilitar propostes educatives que incentivin el pensament científic. Al Lab 0_6 tenim rampes que es poden inclinar més o menys i busquem veure si se n’adonen que la inclinació té a veure amb la velocitat que agafa un objecte quan cau. També els proposem que posin boletes dins de líquids que semblen iguals però tenen diferents densitats per a generar-los la curiositat i pensin com pot ser que la bola caigui a diferent ritme. És l’adult el qui ha de tenir la ciència al cap i fer propostes per a que els nens juguin i experimentin. Per això és tan important la formació a mestres.

    La revista Science va publicar un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja comencen a pensar que la ciència no és per elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens

    Sempre s’ha pensat que les ciències són cosa de nois. Vosaltres, que treballeu amb la primera infància, veieu diferències entre nens i nenes a l’hora de relacionar-se amb els objectes o experimentar?

    Intentem que els materials siguin atractius per a tothom, sense connotacions lligades al gènere. Però hem acollit algun treball final de grau orientat a veure si hi ha diferències entre nens i nenes i vam descobrir algunes coses. Per exemple, a les rampes hi tenim cotxes i és veritat que això sembla que atreu més els nens que les nenes. I quan els nens hi són i ocupen l’espai, les nenes es retreuen una mica. Tot això és intuïtiu a partir de la nostra experiència, però és veritat que la revista Science ja va publicar el 2017 un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja començaven a pensar que la ciència no és per a elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens.

    Hem de treballar des de ja per a canviar això, perquè està molt bé que tinguem un dia per a reivindicar el paper de la nena i la dona a la ciència, però espero que d’aquí uns anys puguem deixar de tenir-lo. És trist que al 2021 encara haguem de tenir una jornada per a recordar que les nenes i les dones també han de tenir accés a la ciència.

    Fotografia cedida per Lab 0_6

    Com pot ser que, a aquestes edats, pensin que els nens són més llestos?

    Quan un nen diu alguna cosa, tendim a donar-li més importància que si ho diu una nena. També acostumem a donar-los més la paraula. Cada any fem una fira d’experimentació i demanem que els mestres gravin seqüències interessants per a analitzar-les, com a part de la seva formació. El 2019, de les 21 gravacions que vam tenir, 18 estaven protagonitzades per nens. Només hi sortien nenes en 3 d’elles. Em costa creure que no hi hagi més nenes que facin coses interessants. És la mirada adulta, que, des de l’inconscient, valora molt més allò que fa un nen que allò que fa una nena.

    I això ens passa també a la vida adulta. Quants noms d’epidemiòlogues dones em pots dir? Molts menys que d’homes. És veritat que han sortit menys a les notícies, però quan se’ls dóna la paraula a les dones, no les recordem. Tenen menys visibilitat i, a sobre, els donem menys valor.

    És el que es coneix com a efecte Matilda. Com afecta la manca de referents a les nenes?

    Durant molt de temps les dones no podien estudiar, ni votar, ni fer descobriments. Així que s’amagaven darrere el nom d’un home. Són ells qui s’emportaven el reconeixement i són ells els qui surten als llibres de text. Les nostres nenes no tenen un referent que els faci pensar que poden ser com elles. Així és molt difícil que es dediquin a la ciència. I aquesta concepció no només la tenen les nenes i joves, sinó que ens ha calat als adults i a tota la societat.

    Per això és important que les mestres prenguin consciència dels seus biaixos com a educadores. Hi ha un projecte europeu, el Communities for Science, que treballa l’educació científica inclusiva, no només per a les dones, sinó per a qualsevol persona, sigui de la cultura i de l’origen que sigui. I per a assolir-ho s’han de repensar els materials que usem, com organitzem els espais, quin llenguatge fem servir i si és lliure d’estereotips. La clau és fer que la ciència escolar sigui atractiva per a tothom i que ningú cregui que se l’està excloent des de bon inici.

    Les dones científiques tenen menys visibilitat que els homes i, quan se’ls dona la paraula, els hi donem menys valor

    La invisibilització de les dones científiques es va notar molt durant el confinament. Al maig es va publicar un informe que evidenciava que, durant els mesos de tancament, el número de publicacions signades per dones va caure en picat. La perspectiva d’un futur laboral amb dificultats i discriminacions també afecta la vocació científica de les nenes?

    Les dones són les que es continuen fent càrrec de les cures. I a la impossibilitat de publicar i investigar en una situació com aquesta, hi hem de sumar la invisibilització que comentàvem. Els papers i investigacions se signen amb el cognom i la inicial. Ningú no sap qui hi ha al darrera, però tendim a pensar que són homes. A sobre, als països anglosaxons, les dones adopten el cognom del seu marit, com si deixessin d’existir per elles mateixes.

    Fotografia cedida per Lab 0_6

     

    La ciència sovint deixa de banda les dones, no només com a estudiants i treballadores, sinó també com a subjecte d’estudi. La doctora Carme Valls denunciava, en una entrevista recent, que els experiments mèdics prenen com a model el cos dels homes.

    Quanta raó té aquesta dona! Es té la idea que estudiar un cos d’home serveix per a tots els humans i, en canvi, estudiar un cos de dona ja és una especialització. Les dones som la meitat de la població, no pot ser que siguem una especialització! S’ha d’estudiar per què un infart té símptomes i efectes diferents en les dones. Hem de revisar el menyspreu cap a les malalties associades a la feminitat i que se’ns deixi de tractar com a neuròtiques o histèriques. Hem de pensar en les conseqüències que els ninots que s’usen per testar els accidents de cotxe siguin a imatge d’un home blanc. Tot això és ciència sense perspectiva de gènere.

    Hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

    Les nenes i les dones també estan influenciades pel sistema patriarcal, que els diu que no són tan vàlides. Però les notes de les nenes són més altes que les dels nois. I també ho són en ciències.

    Tenen millors notes però es pensen que són pitjors. I aquí tornem als adults: quan una nena és bona, diem que és molt treballadora o aplicada però, quan un noi destaca, diem simplement que és brillant. I si fa mala lletra ningú diu res, i si es comporta malament és que té caràcter… hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

    Parlava de la formació a docents. Els primers referents dels infants són els seus mestres; com és la seva relació amb la ciència i com afecta els nens i nenes?

    Hem de començar a ensenyar bé les ciències des del principi. Si els infants no entenen les ciències, es bloquegen i no veuen per a què serveixen, com podem pretendre que les mestres, que van rebre una petitíssima formació a la universitat, transmetin la passió per la ciència? Les mestres són conscients de la passió exploradora i la curiositat dels infants, però si elles no tenen vocació científica, no la transmetran mai. Hem de canviar els adults per a poder canviar els infants. Hi tenim per uns quants anys, encara, del dia de la nena i la dona a la ciència.

    Durant els darrers anys s’ha fet una tasca per a recuperar figures històriques de dones a la ciència. Heu treballat en desenterrar referents femenins?

    Hem treballat en buscar referents, però sense desenterrar ningú. Vam fer una exposició al Lab 0_6 sobre dones del territori, algunes joves i d’altres no tant, que segueixen vives. Vam fer un mural on explicàvem la seva vida i recerca i ho acompanyàvem d’una foto d’ella de petita, explicant un joc que li agradava. Ho vam fer així perquè tenim el costum de donar crèdit només a persones que són mortes; és veritat que hi ha clàssics que han fet molt bona feina, però també hem de reconèixer la tasca de la gent que segueix viva, perquè així construïm referents amb els quals els nens i nenes es poden identificar millor.

    Un nen em va dir una vegada que no volia ser músic perquè tots acabaven morts. Els seus referents dels llibres de text eren Mozart, Beethoven o Bach…És per això que reivindicar científiques dones i que siguin vives és importantíssim. Si no deixem que les nenes siguin científiques estem perdent el 50% del potencial de la humanitat.