Just Deploy It!

Autor: Sandra Vicente

  • “Per cada història d’un científic n’hi ha una d’una dona. No és que no existissin, és que les hem silenciades”

    Zoe Philpott s’asseu a la terrassa del CosmoCaixa de Barcelona i tanca els ulls mentre dirigeix el rostre al sol. És un dels primers dies càlids de l’any i per a ella, “una de les poques londinenques de naixement que viu a la capital britànica” el sol és un bé preuat. És una dona precedida pel seu somriure i la seva postura relaxada i expressiva, segurament conseqüència d’una de les seves grans passions i part de la seva professió: el teatre. Durant l’entrevista vesteix amb un discret vestit negre, que contrasta fortament amb l’atuell amb què la van conèixer els assistents al STEAMConf 2018. Philpott va realitzar una performance en què es va enfundar un vestit del segle XIX replet de bombetes. Concretament 4.400 llums led la van ajudar a fer un homenatge a la matemàtica i física Ada Lovelace.

    Es tracta d’una peça de vestir equipada amb Wi-Fi i amb totes les bombetes autònomes que es poden programar una a una. El show Ada.Ada.Ada és una mena d’interacció entre ella i el públic, que pot experimentar una sort de programació com el que va fer famosa Lovelace, autora del primer algoritme complet de la història. El vestit és, també, una manera de reconciliar-se amb la memòria perduda d’aquesta científica que, com la de moltes altres dones, “ha estat esborrada de la història”. Ara, Philpott, encarnant perfectament l’esperit STEAM (que fa referència al treball conjunt de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i l’art) dedica la seva vida a “explicar històries valuoses”. Històries de dones oblidades per a animar les nenes d’avui a convertir-se demà en dones que ningú no oblidarà.

    La teva feina té una base científica -en tant que rememores a científiques oblidades-, treballes amb tècnica i tecnologia i, tot plegat, des de el vessant d’explicar històries des del teatre. Com s’arriba a aquest esperit STEAM tant en estat pur?

    Crec que aquestes sinèrgies em vénen de manera natural, perquè els meus orígens són al teatre, que és un àmbit on combines tot d’elements per a crear una història. Comptes amb tècnics de llum, guionistes, sonidistes, fusters o enginyers que fan els escenaris… Val a dir que sempre vaig tenir una gran passió per la tecnologia, però qui m’havia de dir que l’acabaria convertint també en part de la meva feina? De fet, la meva feina no existia quan jo estudiava, així que no m’hi vaig poder preparar.

    A la universitat era molt curiosa; vaig fer teatre, italià, literatura txeca, filosofia, anglès, un munt de coses. I també volia estudiar informàtica, però aquí em van parar els peus. Creien que, sent tan creativa, la tecnologia no era per mi i jo, com que era jove, ho vaig acceptar. Però això no va parar la meva curiositat i vaig començar a entrar en contacte amb informàtics i enginyers per a començar a combinar habilitats que no sabíem que es podien combinar, per a crear projectes teatrals que no podrien ser si no sortien d’un equip multidisciplinari.

    Sempre he tingut una gran passió per l’educació així que un dels nostres grans projectes va ser crear eines pedagògiques a través de la gamificació en temàtiques tan diverses com l’educació religiosa, sexual, escriptura creativa… Era donar eines als nanos per apoderar-se i que aprenguessin de manera col·laborativa.

    Allò era a principis dels 2000, com va acceptar aquesta innovació la comunitat educativa?

    Era completament nou, explicar històries amb tecnologia! Havies d’estar molt segur que volies innovar en aquesta línia perquè era complicat trobar espais en què ho acceptessin de ple. I jo n’estava seguríssima, perquè amb aquests projectes feia el que realment m’agradava: ajuntar l’art, el disseny, el pensament creatiu amb tecnologia per a crear una manera atractiva d’explicar històries. I històries valuoses: ho fèiem a museus, a les classes, a les biblioteques, a qualsevol lloc on poguéssim involucrar a la gent.

    I com aquestes històries valuoses, que anaven de transmetre coneixements a través del teatre i les arts participatives, acaben incloent la vida d’Ada Lovelace i altres dones oblidades?

    Un dia estava caminant per Londres i vaig veure un grup de turistes posant davant una estàtua que havia estat allà sempre. I vaig pensar que no sabia qui era i per què la gent volia fer-se una foto amb ell? Probablement era famós per haver mort un munt de gent feia 200 anys. On estaven les estàtues de les persones amb les quals em podia sentir identificada? I llavors em vaig adonar que no hi havia dones.

    Vaig fer una cerca a Google del mot ‘estàtua’: pàgines i pàgines de senyors. Les úniques dones eren l’Estàtua de la Llibertat, un munt d’àngels o figures clàssiques. Idees del que és o ha de ser una dona, però no dones de veritat. La idea inicial, potser per l’escalfor del moment, va ser la de crear estàtues, però aquell no era el meu camp. Així que vaig decidir que començaria a explicar històries de dones que havíem oblidat a través de la tecnologia. I així vaig trobar una dona que, definitivament podia respectar, la primera dona en tecnologia. És com si l’univers em portés directa a Ada Lovelace.

    Zoe Philpott amb el vestit de la performance Ada.Ada.Ada

    I aquí neix el projecte Ada.Ada.Ada i el famós vestit?

    Volia crear quelcom que arribés a la gent, que fos excitant, interessant i accessible, que prengués fàcilment l’atenció de la gent. I volia usar una tecnologia que fes que l’Ada estigués orgullosa. Aquest vestit s’ha acabat convertint en un catalitzador que inspira al canvi sense que te n’adonis: és un cavall de Troya meravellós que portem a escoles, conferències, empreses o biblioteques. I el que és millor, atrau moltíssim l’atenció de les noies perquè, si ho penses, és el millor vestit de princesa del món!

    L’atrezzo és la manera creativa d’explicar la seva història però també els fonaments tècnics de la programació. Quan la gent interactua amb el vestit el que els estem dient és que ells també poden ser físics, enginyers o informàtics. I no només a través d’Ada Lovelace; no és que no hi hagués dones en ciència, és que les hem silenciat.

    Els estudis en aquestes àrees continuen apel·lant més els homes que les dones.

    És una qüestió cultural que cala a l’educació, però si hi penses, per cada història d’un home en tecnologia, també hi ha la d’una dona, encara que no la coneguem. Hem d’aconseguir que Einstein deixi de ser l’únic físic de referència i que parlem de Lisie Meitner, per exemple. El problema de l’educació és que està influenciada per les indústries, que busquen només treballadors. Necessitem potenciar l’aprenentatge creatiu, donar poder als joves perquè aprenguin el que volen aprendre, encara que no hi hagi cap feina existent avui en dia per al que ells els interessa. Les feines evolucionen amb la societat. En educació hem de deixar de demanar permís a les institucions, al currículum, per canviar i innovar.

    Està clar que prendre les regnes així costa…

    Perquè estem rodejats de dinosaures! Hem de deixar de memoritzar coses per a començar a aprendre coses. No necessitem saber quan es van extingir els dinosaures, sinó aprendre com evitar que ens passi a nosaltres. I la combinació que proposa l’STEAM és perfecte, perquè l’única manera d’arribar al futur és combinar els pensaments científics i artístics. No cal que siguem com Da Vinci, que sabia dibuixar, matemàtiques, construïa màquines i segurament també cantava o cuinava… Podem ser només una d’aquestes parts que, dins un equip de persones diferents, forma el millor Da Vinci. I això ens diu que a les aules hem de poder incentivar totes les habilitats que tinguin tots els alumnes, per inusuals que ens semblin, perquè totes tenen una sortida.

    Tornant a les nenes, com podem fer que s’interessin per les ciències i tecnologies?

    Com he dit, ha de canviar la cultura. A països com Rússia, Índia o la Xina no hi ha aquesta divisió per gènere. Hi ha moltes dones estudiant i treballant en aquestes àrees, per això és tan important com es parla a les noies. És important explicar-los que si podem volar és gràcies als càlculs d’Ada Lovelace o que qui va permetre que les càpsules arribessin a l’espai va ser Katherine Johnson. Dir-les que una sola persona pot marcar una gran diferència a la història.

  • El 30% d’estudiants de secundària van patir agressions sexuals durant el curs 2016/2017

    A Catalunya milers de nens i nenes són víctimes de violència cada dia. A la vulnerabilitat lligada a la infància s’hi poden sumar molts factors com la pobresa o els desplaçaments migratoris, que porten al no compliment dels drets dels Infants. Tot i que la normativa catalana en relació a la infància es mostra “compromesa i alineada amb els estàndards internacionals vigents”, encara no hi ha materialitzacions d’aquestes iniciatives, segons l’ONG Save the Children.

    Aquesta organització ha presentat el seu informe anual sobre l’estat dels drets dels infants a Catalunya, elaborant una radiografia sobre les violències patides pels més menuts. “Es tracta del col·lectiu més vulnerable a la pobresa i a la violència, per això requereixen tota la nostra atenció”, exposa Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save The Children. Precisament la pobresa creixent a Catalunya (1 de cada 4 infants viu en situació de pobresa) contrasta amb el 0.8% del PIB que inverteix Catalunya en Infància, essent de les més baixes (la mitjana europea ronda el 2.4%).

    “La primera acció que proposem al nou Govern és augmentar les despeses en infància per a poder millorar les tècniques de prevenció i acompanyament dels menors als quals s’han vulnerat els drets”, afirma Rivas. I és que la prevenció és imprescindible per a aquelles violències que es consideren invisibles, com les que es produeixen en el sí familiar o les que pateixen menors sense nexes socials ni familiars ferms, com és el cas dels Menors Estrangers No Acompanyats (MENA).

    “Tot el que no sigui prevenció vol dir que ja és tard, perquè ens trobem davant de casos d’agressió”, apunta Rivas. Es refereix, per exemple als 946 casos de maltractament a la llar que es van donar el 2016 a Catalunya. I és que som davant d’unes xifres que creixen. Des del 2011 al 2017 han augmentat en un 68.5% el nombre de nens i nenes víctimes de violència masclista a casa seva. Tot i que, tal com puntualitza Rivas, “no és tant que hagin crescut les agressions, sinó que han augmentat les denúncies”.

    Però, segons denuncia l’ONG, les violències a la llar encara es continuen encobrint i confonent amb disciplina: “acabem davant de danys físics i emocionals produïts de manera crònica, ja que la intimitat de la residència dificulta la detecció”. I és que les denúncies per maltractament infantil a la llar suposen el 0.06% del total, mentre que la xifra de prevalença relativa als menors d’entre 8 i 17 anys se situa al 4.25%. En només sis anys han mort 15 infants a causa de la violència domèstica.

    Tota aquesta situació porta també a un augment en el masclisme adolescent. Només al 2016 33 menors van ser detinguts per violència a la parella i 92 a la llar. Tot i que “les violències extremes són cada cop més rebutjades entre joves, les subtils encara són tolerades”, afirmen des de Save the Children. Així ho demostra el fet que el 25% de noies d’entre 16 i 19 afirmin haver patit violència de control.

    “El sistema revictimitza els infants que han patit abusos sexuals”

    El 30% d’alumnes de l’ESO i Batxillerat va assegurar haver patit una agressió sexual durant el curs passat. Aquesta dada s’engloba dins les 713 denúncies d’abusos que hi va haver el 2016 i les 254 agressions sexuals a menors d’edat. I és que el 50% de víctimes d’abús sexual té menys de 18 anys. “El pitjor problema referent a aquestes agressions són els secrets i els tabús”, assegura Rivas, referint-se a una xacra “difícil d’avaluar degut a la manca de dades i la no existència de recursos especialitzats en diagnosi i rehabilitació”.

    Els abusos a menors estan “clarament infradetectats”, segons l’ONG, que denuncia que la xifra de prevalença apunta que el 17% de la població infantil ha patit abusos sexuals, mentre que les xifres oficials només parlen d’un 2%. “La majoria de casos es queden silenciats, però quan surten a la llum es topen amb una sèrie de dificultats que afegeixen patiment a les víctimes”. Rivas es refereix a un sistema judicial “farragós i complex que fa que els infants hagin d’explicar la seva experiència fins a quatre vegades als diferents serveis que els atenen”.

    Així, des de Save the Children proposen crear recursos d’atenció especialitzada en abusos sexuals a la infància, com els models de cases d’infants als països nòrdics, on es coordinen tots els sistemes d’atenció i rehabilitació. “D’aquesta manera podríem atacar una altra mancança del sistema, que és que no hi ha una garantia legal de justícia, ja que el 70% dels casos d’abusos sexuals a menors acaben sobreseïts”.

    Els MENA, immigrants abans que infants

    Els Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) són un dels col·lectius més vulnerables, ja que “a més de patir situacions de violència concreta, estan cada cop més estigmatitzats socialment”, apunta Rivas. Quan aquests menors arriben a Catalunya ho fan en situació de desemparament i, per tant, és la Generalitat qui admet la seva tutela per a garantir-los els mateixos drets i deures que a la resta d’infants.

    Però, segons recorden des de Save the Children, l’any passat van arribar a Catalunya 1489 MENA, mentre que el 2016 van ser 684. Això fa que el sistema de protecció estigui saturat i que “no es pugui atendre les necessitats dels menors ni garantir els seus drets, només degut a la seva condició de migrats. I és que el sistema anteposa la seva condició d’estranger a la d’infant”, denuncia Rivas qui recorda que haver complert els 18 anys no és sinònim de tenir capacitat de sobreviure autònomament sense cap vincle familiar ni social ferm.

    Així, la seva situació “d’extrema vulnerabilitat reclama recursos molt adaptats que el sistema de protecció no està proporcionant”, apunten des de l’ONG. Per això, davant de “ràtios de professionals molt baixes i assignació de recursos humans i infraestructures insuficients”, proposen seguir la figura del “Guardian” propi d’alguns països europeus. Es tracta d’una persona de referència que acompanyi cada menor durant tot el seu camí fins a l’emancipació i que sigui capaç de proporcionar ajuda emocional, mèdica i legal per a informar-los de tots els processos que hauran de seguir.

    Així, amb aquest informe que inclou els punts febles i les potencialitats de la situació catalana, Save the Children ha volgut fer una radiografia de l’estat dels drets dels infants a Catalunya per a elaborar “un full de ruta en matèria d’infància pel futur Govern”.

  • xAire, un projecte de ciència ciutadana per conscienciar els infants sobre la contaminació

    Divendres a la tarda, tocades les tres, el barri barceloní de l’Eixample va ser recorregut per diversos grups d’una desena de nens que caminaven pels seus carrers, mirant al cel i guiats per un adult que carreteja una escala. Molts dels nens i nenes juguen i observen el que tenen a les mans, d’altres fan fotos…però no estan distrets: estan fent ciència.

    En David és un alumne de quart de primària de l’Escola Sagrada Família i és un dels encarregats de portar un mapa del barri, on hi ha cinc punts marcats amb un dibuixet d’un núvol. Indiquen els llocs on han de col·locar sensors que mesuraran els índex de contaminació per diòxid de nitrògen -NO2- de l’aire. En arribar davant del fanal assenyalat, la Maria extrau un tubet d’una bossa zip que porta i l’Ania proveeix d’una brida a l’adult encarregat de pujar-se a l’escala i col·locar el mesurador.

    Aquesta activitat s’emmarca en el projecte xAire, una acció de monitoratge de la contaminació de l’aire per NO2 a Barcelona, un dels contaminants més importants a la ciutat degut als vehicles motoritzats. El projecte està impulsat per l’Estació Ciutat, que proveeix d’infraestructures per a la realització d’accions ciutadanes participatives per contribuir en la millora de la salut ambiental, una coproducció del CCCB i l’institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí.

    Així, el passat divendres es van col·locar 810 sensors per vint escoles diferents -dues de cada districte- que cobreixen 800 hectàrees, un 10% de la ciutat, que pretenen millorar el detall de les set estacions fixes que hi ha actualment. “Aquestes estacions estan col·locades a indrets que no sempre són als llocs de pas i els tubs de mesura són una alternativa fiable i senzilla per a mesurar la qualitat de l’aire en els punts que interessen”, explica Josep Perelló, director de l’activitat.

    Perelló és professor de física a la UB i treballa des de fa anys en la participació ciutadana en la ciència. Destaca que aquest tipus d’investigacions, com les relatives a la salut ambiental, “no es poden fer si no és de manera col·lectiva perquè és quelcom que ens afecta a tots. Com l’escola, un espai que vehicula molta vida i acció social”. Així, col·laborant amb els centres educatius, es pot ser sensible i mesurar la contaminació allà on realment cal saber quina és la qualitat de l’aire, com els camins escolars.

    Els alumnes de l’Escola Sagrada Família registren la col·locació dels mesuradors de la qualitat de l’aire | SANDRA VICENTE

    “La conscienciació passa per l’acció”

    Perelló també incideix en el component intergeneracional de la iniciativa, que implica tant a pares, mares i professorat, com als infants. En Carles i l’Anna són un pare i una mare coordinadors de l’activitat a l’Escola Sagrada Família, que van rebre una formació de la mà del mateix Perelló i van participar en tota la preparació que hi ha darrera de la jornada de col·locació dels mesuradors, “com preparar i dissenyar els mapes per a un bon mapeig”, explica l’Anna.

    “És una molt bona iniciativa perquè sensibilitzem els nens i nenes envers la contaminació i els expliquem que ells poden fer coses per a revertir-la. Que no és només un assumpte de científics”, explica en Carles mentre subjecta l’escala amb la que s’ha pujat als fanals. A més, diu, si els pares i mares s’hi impliquen, “els demostrem que no és només quelcom que se’ls ensenya a classe i que es queda a l’aula, sinó que ens afecta a tots”.

    En aquesta línia s’expressa també Perelló, qui considera que la conscienciació passa per l’acció: no s’ha de dir que hi ha un problema amb la qualitat de l’aire, sinó identificar-lo amb les persones a les qui afecta, que som tots”. És per això que la tarda passejant pel barri per a col·locar els sensors no ha estat una activitat aïllada, sinó que ha vingut acompanyada per diverses sessions de formació impartides per mestres com la Marta, tutora que, a més a més, és biòloga de formació.

    Així, la Marta i els seus ‘pepinos’ -com anomena els seus alumnes- van estudiar les matrícules dels cotxes que tenen a casa i quant contaminen i van repassar el camí que feien fins l’escola per a ser conscients de les fonts de contaminació que s’hi troben. De fet, els punts on es van col·locar els sensors van ser triats pels mateixos alumnes, tenint en compte la seva ruta fins a classe. “Els mesuradors no podien estar a cantonades, ni davant de pàrquings perquè les frenades i accelerades dels cotxes podrien canviar els resultats”, explica contenta l’Aina, una de les alumnes que participa de l’activitat.

    L’Aina porta un cordill lligat a una petita figura de la Torre Eiffel, que servirà per marcar l’alçada a la qual col·locar el sensor al fanal. “Ens van demanar que poséssim un a un parc, lluny dels cotxes, per comparar resultats. Però en aquesta zona no en tenim cap”, explica agenollada, posant amb cura la seva Torre Eiffel al terra d’un petit parc allunyat, amb prou feines, uns 100 metres dels cotxes.

    Col·locació dels tubs mesuradors de la qualitat de l’aire a un carrer amb molt transit | SANDRA VICENTE

    L’Eixample, un barri 8 vegades més contaminat que la resta de la ciutat

    L’Eixample és un dels barris més contaminats de Barcelona. Amb voreres estretes, que permeten molta circulació de cotxes, i carrers molt encaixonats. Només a la confluència dels carrers Gran Via i Balmes hi circulen uns 40.000 vehicles al dia, generant una contaminació 8 vegades superior a la de la resta de la ciutat. “La pol·lució en aquest barri es nota fins i tot en l’olor”, afirma la Marta.

    “En aquesta zona hi ha molt transit, no només perquè sigui de pas, sinó perquè també hi ha molt turisme: estem rodejats dels cotxets grocs per a turistes i de busos que a l’estiu fan que no puguem obrir les finestres”, denuncia la mestra. En aquesta escola han col·locat també sensors al pati i a les aules per a demostrar els efectes de la contaminació dins les classes.

    I és que la pol·lució no té efectes només en la salut física, sinó que diversos estudis conclouen que la contaminació al voltant dels centres i els camins escolars disminueix l’atenció i la memòria de treball en els alumnes. Aquells qui estudien a prop del transit mostren menys desenvolupament cognitiu, segons l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    Tots els ‘pepinos’ de la Marta tenen molt clar que la contaminació té a veure amb els cotxes; en Leandro, per exemple, sap que els nivells d’N02 que recolliran seran altíssims. En canvi, la Maria no ho veu tan clar: “la contaminació ve dels cotxes, però aquí no n’hi ha massa…”. Per a ella, que sempre ha viscut i estudiat a l’Eixample, aquests nivells de transit són normals i canviar aquesta normalització del cotxe com a únic mètode de transport és un dels objectius de la iniciativa.

    Els sensors es recolliran el 6 d’abril i es presentaran els resultats de l’informe químic que DKV elaborarà, a mitjans de març, fent que les “dades tornin a les escoles. Perquè les dades són de qui les recull”, assegura Perelló. Així, els centres podran treballar sobre els resultats i prendran decisions per combatre la contaminació com “evitar que els camins escolars passin per certes vies o promoure que els pares i mares no aparquin en segona fila davant l’entrada”, proposa Perelló.

  • “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris»

     

    Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.

    Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.

    En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.

    La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.

    Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.

    Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.

    Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.

    Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.

    Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.

    A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?

    És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?

    Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.

    La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.

    Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.

    La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…

    El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?

    Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.

    En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.

    Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.

    Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.

    El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?

    És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.

    Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.

  • “Mama, jo també moriré?”: la mort, el gran tabú de l’ensenyament

    “Un dia, davant una escola, vaig veure com un nen petit, d’uns sis anys, corria cap a la seva mare per preguntar-li: ‘mama, jo també moriré?’. Ella, amb tota la serenor del món li va dir: ‘Sí. Com tothom’. En vista d’aquesta resposta sincera i simple, l’àvia, escandalitzada, va reprendre la mare per haver espantat el menut”. Begoña Elizalde, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, narra aquesta escena per a explicar les raons per les quals la mort és un tabú a l’ensenyament.

    L’educació, segons la psicòloga, és un reflex de com vivim en la societat. Les aules no són pas espais aïllats de la resta del món: “els adults no parlem de la mort, al contrari: ens n’amaguem. I què hem de fer amb els nens si no ho fem entre adults?”, es pregunta. Elizalde posa el focus en que els nens, igual que la gent gran, els malalts o els discapacitats, “són un col·lectiu que considerem fràgil, sense plantejar-nos si realment ho són o no, i intentem allunyar-los de qualsevol patiment, enlloc de donar-los eines per afrontar-ho”.

    En aquesta línia, Nani Hidalgo, vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD) Catalunya, observa que “l’escola, més enllà d’ensenyar coneixements, ha d’acompanyar en el creixement de persones responsables, autònomes i conscients”. Així, considera que la mort és essencial per a aquest desenvolupament però troba que a les aules hi ha silenci al voltant d’aquest tema. Per això DMD, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, organitza la tarda de dimarts 23 la xerrada ‘Trencar el Tabú de la mort a l’ensenyament: Tenim dret d’apartar a les criatures de la vivència de la mort?’

    I és que Hidalgo assegura que l’únic moment en què es tracta la mort a l’aula és després que s’hagi donat una pèrdua propera, però “en aquests casos es tracta el dol, a posteriori. Veiem, doncs, que hi ha una part important de drets i de la vida que no es tracten a l’escola. Els preparem per anar a la universitat, per l’edat adulta, però no per una altra etapa important de la seva vida que és la mort”, assegura.

    Els silencis a les aules són relativament freqüents en relació a temes polèmics, ja sigui la mort, o el sexe i les drogues, temes que fa anys eren tabú però ara es tracten amb certa normalitat a les tutories. El problema, però, és que la polèmica que aixequen aquests temes es dóna “al món dels adults i el traspassem al dels infants. A classe hauríem de parlar de tot el que no es parla i no es parla d’allò que és lleig”, assegura Elizalde. Afegeix, també, que la mentalitat dels menuts és molt més “simple” i que aquests temes són molt més fàcils per a ells que per als adults, “però som nosaltres els qui dissenyem l’agenda educativa”, lamenta.

    La mort és una realitat per a la què els nens han d’estar preparats, perquè “tendim a pensar que només es moren els ancians, però això no és cert”, opina Hidalgo. Així, des de DMD asseguren que “no tenim dret a robar els nens la reflexió sobre una part integral de la seva vida que és la mort, només perquè als adults ens faci por”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Gemma Capdevila

    Canviar les imatges associades a la mort per a que ja no faci por

    “Has intentat il·lustrar mai un dossier pedagògic o una xerrada sobre la mort? És dificilíssim. Tot són xiprers, mans que s’agafen, imatges fosques i horroroses…”. Aquesta reflexió de l’Alba Falgarona (Wäwa Illustrations) va ser la que va donar peu a l’exposició ‘La Mort Il·lustrada’, en col·laboració amb Dret a Morir Dignament Figueres. Es tracta d’un treball en el què han participat més de 30 artistes que donen una visió particular i personal de la mort a través de dibuixos tan diversos com diverses són les experiències relatives a la mort: des de propostes íntimes i sòbries fins a composicions abstractes amb colors més foscos, passant per il·lustracions entranyables i introspectives.

    L’objectiu del treball de Wäwä és “poder usar l’art per parlar de la mort, per a canviar-ne el llenguatge i normalitzar-la”. Així, DMD ha realitzat un dossier que acompanyarà la visita de les escoles que assisteixin a l’exposició, per a posar pautes al debat sobre el què senten davant aquestes imatges i “poder eliminar els pensaments negatius associats sempre a la mort”, explica.

    Falgarona, com a artista, ha fet ella mateixa aquest exercici de canvi de llenguatge i assegura que “ha estat un viatge molt personal. M’he trobat davant de reflexions que mai no havia abordat així d’obertament. Tinc més de trenta anys i ara veig que la mort és igual de digna que la vida. Vull que els nens tinguin aquesta visió abans dels trenta per a que puguin viure sense por”.

    Aquesta idea de por ve associada a la de patiment i desconeixement que envolta el moment de la defunció. Per això, Hidalgo assegura que introduir la idea a l’aula de l’autonomia sobre el propi cos i la vida “vol dir ensenyar a viure i morir dignament. Ajudar a desenvolupar l’empatia respecte els qui pateixen per ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. Parlem molt de la sobirania dels pobles, però poc de la dels cossos”, denuncia Hidalgo.

    Però, per la seva banda, Elizalde alerta que, si bé no s’ha de viure obsessionat, la por al patiment es sana. “S’ha de tenir por, però mai por a la por”, puntualitza. “Els canvis importants de la vida comporten patiment: si tant la mare com la criatura pateixen en el moment del naixement, hem d’assumir que una transició tan important com la mort també ens farà patir, ja sigui físicament o emocional”.

    Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Jaume Montserrat

    Morts enllaunades: més exposició però menys reflexió

    Ara, com a societat, estem menys en contacte amb la mort, segons opina Hidalgo. “S’ha anat traient de les cases i allunyant els menuts quan es dóna una defunció en l’àmbit personal. Ara bé, els nens estan més exposats que mai a una mort que els és indirecta i freda”. Es refereix al que Elizalde defineix com a morts enllaunades, aquelles que es veuen a la televisió i els videojocs. És una idea de la mort que “no els fa madurs, perquè no és real si es pot ressuscitar com si res”, reflexionen des de DMD.

    Per a Elizalde la banalitat d’aquesta idea col·lectiva de mort és més greu encara perquè es relaciona amb l’entreteniment: “els jocs o les pel·lícules són una eina d’esbarjo i, si en algun moment ens violenten massa, sempre els podem apagar i passar a una altra cosa”, opina. Així, per la psicòloga, la veritable maduresa respecte la mort no s’entén si no es transita per la idea del patiment “i no ho podem fer si la televisió ens entreté”.

    Totes dues professionals coincideixen en que és difícil afrontar idees doloroses amb els més menuts, però s’ha d’ensenyar des de ben petits que els éssers vius moren per a que la mort no es converteixi en una obsessió. “I se’ls ha de fer entendre que ells també moriran”, reitera Elizalde, qui assegura que això no generarà pas un trauma perquè els nens “tenen una ment més oberta que els adults i no tenen les preconcepcions que els dificulten entendre que el seu pas per la vida acabarà algun dia”. Així, sempre s’ha de dir la veritat, perquè el que mou els nens és la curiositat i el que els espanta és no saber. Per això, aquell nen que corria cap a la seva mare a preguntar-li si ell també moriria, per a sorpresa de la seva àvia escandalitzada, va assentir, dient “vale” per després tornar trotant amb els seus amics a jugar.

  • Polèmica amb ‘Un infant que creix’, un llibre distribuït a escoles per la Generalitat, per “publicitat encoberta”

    ‘Un infant que creix’ és el títol d’un llibre editat per la Generalitat de Catalunya en el que s’aborden diversos aspectes claus en l’educació d’un nen o nena que tot just comença l’escola. És un document pensat per a ser lliurat a les escoles i explicar a les famílies de P3 com gestionar la cooperació amb els altres nens i nenes, ensenyar en la no discriminació o donar pautes per a dur vida sana.

    Aquest llibre, però, ha despertat polèmica durant aquesta setmana arran de publicacions de diversos mestres i educadors a les xarxes socials que, en rebre’l, n’han criticat el contingut. Inclús l’associació VSF Justícia Alimentaria Global ha demanat a la Generalitat que el retiri. El motiu? “Conté publicitat encoberta”, segons denuncia l’entitat en un comunicat.

    I és que ‘Un infant que creix’ ha estat finançat per grans empreses com Colacao, Knorr, Nocilla, Banc Sabadell, Font Vella i, inclús, l’empresa de serveis funeraris integrats ALTIMA, els logotips de les quals figuren a la contraportada del document. Però les queixes venen donades per les últimes sis pàgines, en les que aquestes companyies compten amb un espai en el que parlen de temes com el berenar, el consum de verdures o la necessitat d’estalviar. Tot plegat d’una manera en què “implícitament en alguns casos o explícitament en d’altres, s’usa la publicitat subliminal per a promoure iniciatives clarament insanes”, assegura VSF.

    I és que en les pàgina en les que es parla de l’esmorzar i el berenar, on s’assegura que és “imprescindible educar l’infant en l’adquisició d’hàbits dietètics adequats i un estil de vida saludable”, es menciona la paraula “cacau” 8 vegades. I, a més, els logotips de les empreses apareixen tant a la cantonada de la pàgina com als dibuixos que il·lustren el llibre.

    Tenint en compte que l’Organització Mundial de la Salut recomana una ingesta diària de sucre de fins a 25 grams en adults i que “el principal ingredient d’aquests productes no és el cacau, sinó sucre en un 70%, la recomanació està fora de joc”, sentencia VSF. Afegeixen també que és inadequat incloure “publicitat de productes tan processats com Danonino” a l’apartat de Puc fer les coses jo solet o de cremes Knorr per a recomanar la ingesta de fruites i verdures, essent que hi ha “maneres molt més naturals de consumir aquests tipus d’aliments”.

    L’edició nova del llibre: sense logotips però el mateix missatge

    L’edició d’’Un infant que creix’ que ha aixecat aquesta polèmica va ser editada al 2015 i, per tant “no va ser dissenyada per aquest Govern”, assenyalen des del Departament d’Afers Socials i Família -responsables del document, juntament amb Ensenyament i Salut. Asseguren, a més, que tot i que era un disseny que havia de seguir vigent fins el 2019, l’any passat el “vam “revisar i vam considerar adequat retirar els logotips de l’interior del llibre” -encara que el text continua sent el mateix.

    L’edició de 2017 a l’esquerra, sense el logotip de l’empresa, i la del 2015 a la dreta

    Però, tot i tractar-se d’una edició antiga i encara que des d’Afers Socials i Família assegurin que “a priori els llibres editats el 2015 no s’haurien de distribuir més”, les fotografies i queixes a les xarxes dels llibres que alguns educadors han estat rebent als seus centres aquesta setmana corresponen a l’edició antiga. Un d’aquests és en Daniel Xavier, un educador d’educació especial de Vilafranca que, en rebre el document, va crear un fil que s’ha fet molt popular a Twitter. ‘Un infant que creix’ va arribar al seu centre de mans de professionals del CAP que, d’aquí pocs dies han d’anar-hi a fer una xerrada i van considerar que “era un bon material per donar a les famílies”, explica Xavier.

    Considera que incloure els logotips d’aquestes empreses en un document infantil “és un missatge equivocat”. A més, opina que els “temes que es tracten no han estat triats per motius professionals o pedagògics sinó econòmics. En funció dels patrocinadors han triat el contingut”. “És el que passa quan el capital privat entra en allò públic”, sentencia.

    Des d’Afers Socials lamenten que s’hagi aixecat la polèmica, sobretot tractant-se d’un document que “ja no hauria de ser distribuït”, però recorden que el llibre compta amb 66 pàgines més “lliures de qualsevol tipus de contingut patrocinat”. Però per alguns, com Xavier, les últimes sis pàgines ja “invaliden tota la resta del contingut”.

  • STEM Preparades, un projecte per fomentar la igualtat de gènere a la ciència des de l’escola

    “Com creieu que és un científic?”. La Christina va fer aquesta pregunta, en aparença simple, als alumnes de l’escola Barri Besòs de Barcelona durant una xerrada que va fer al centre. Els joves, estudiants d’ESO, van començar a dibuixar un retrat robot amb els trets més característics que, segons ells, tenia un científic. El que no sabien és que la Christina és biòloga, treballa al Sincrotró ALBA i la seva imatge és completament oposada a la que van dibuixar els joves.

    “Els dibuixos representaven, òbviament, homes en la seva majoria. Senyors d’edat avançada amb ulleres i barba. I, sorprenentment, molts pensaven en orígens nòrdics. Doncs bé, jo sóc dona, jove, no duc ulleres i sóc de Grècia. Res a veure!”, exclama la Christina. Aquesta científica va visitar l’escola Barri Besòs en el marc d’una iniciativa divulgativa del Sincrotró ALBA, anomenada STEM preparades, que pretén combatre la desigualtat de gènere en ciència i tecnologia. “I, pel que sembla, tenim molta feina a fer”, reconeix.

    El projecte, que ha estat desenvolupat de la mà de la cooperativa educativa Eduxarxa, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i del projecte europeu Hypatia, busca conscienciar els més joves de les dificultats amb les que es troben les dones al món de la ciència i “intentar visibilitzar els estereotips, així com fer veure a les noies que la investigació també és per a elles”, explica Ana Belén Martínez, responsable de comunicació i divulgació del Sincrotró ALBA.

    I és que aquesta infraestructura, formada per una sèrie d’acceleradors d’electrons que generen llum sincrotró, és un bon interlocutor per a parlar de dones i ciència: la seva directora, Caterina Biscari, és una dona però “encara ens falten dones en moltes àrees i tenim una majoria d’homes”, reconeix Martínez.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / ©SANDRA LÁZARO

    L’STEM Preparades consta de diversos tallers, en els que diverses investigadores del centre han anat “d’incògnit a les escoles”. Els joves no sabien que amb les seves convidades afrontarien les desigualtats de gènere, sinó que pensaven que es tractava d’una xerrada de divulgació científica més. Però, les activitats que realitzaven després de la ponència deixaven entreveure tots els estereotips que cauen sobre les dones en el món de la investigació.

    La presència de les dones a les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) només representa el 15% de tots els estudiants universitaris, segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport corresponents al curs 2015-2016. L’explicació d’aquesta realitat s’ha de buscar, en part, a l’etapa educativa anterior: la secundària. Segons un estudi de la UOC,  les noies tendeixen a menystenir-se quan pensen en quines notes trauran en un examen, al contrari que els nois. I després es desvela que els resultats en ciència són bastant similars entre els dos gèneres, amb una lleugera avantatja en les noies.

    “Les dones tendim a infravalorar-nos en aquestes àrees. Per exemple, la família ens tira enrere però aquest és un tema que no hem volgut tractar als tallers, perquè considerem que mai no parlaríem de conciliació laboral amb un home”, explica Martínez. I, per aquest motiu, la part final del projecte va ser una visita de les 5 escoles participants -amb un total de 140 alumnes- a les instal·lacions del Sincrotró Alba per a que “entenguin de manera pràctica com funciona i per a que vegin l’important paper que hi tenen les dones”.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / © SANDRA LÁZARO

    “Som molt poques dones i estem discriminades”

    Dues setmanes després que la Christina visités l’escola Barri Besòs, es va tornar a trobar amb els seus alumnes a les instal·lacions del Sincrotró per a ensenyar-los tota la dimensió de la seva feina. Així, els va acompanyar a les entranyes del recinte, on es realitzen els experiments amb llum sincrotró. Pas rere pas, estança rere estança, la Christina els anava presentant tots els seus companys de feina, tot ressaltant la importància de la seva tasca per a que “tot funcioni com un rellotge”, explica.

    La biòloga recorda com, al taller celebrat a l’escola, “els nois i noies van destacar que pensaven que el científic era una persona solitària. Avui, crec, que han pogut entendre que no és així: la ciència només es pot fer en equip, ells depenen de mi i jo d’ells”, assegura. També han pogut entendre que “aquests tipus d’investigacions, com la de l’ALBA, necessiten de perfils femenins”, considera Martínez. Però “la balança no està equilibrada: a enginyeria o informàtica tenim només dues dones en un equip de 50 persones. També trobem departaments formats exclusivament per dones però comandats per homes”, assegura la Christina, qui reitera que “som moltes menys dones i estem més discriminades”.

    Així, aquesta biòloga considera que “cal anar a les bases, als joves i als alumnes, per a ensenyar-los que hi ha un espai a la ciència per a les dones”. Ara només cal veure si el projecte ha tingut efecte. Per això, l’última part del projecte serà un informe realitzat en base a dues enquestes realitzades als joves participants: una abans de les activitats a l’escola i l’altra just després de la visita al Sincrotró, tot preguntant sobre qüestions relatives a gènere i ciència.

    La Christina espera que el resultat sigui positiu i, és que, “de vegades només ens falten referents femenins per a veure aquestes desigualtats”, explica mentre observa els joves realitzar la última activitat de la jornada. Es tracta d’un speed dating en el que els alumnes tenen un temps per a preguntar a tres dones diferents, totes elles treballadores del Sincrotró. “T’ha costat molt arribar fins aquí?”, “Has tingut molts problemes per ser dona?”, els pregunten. “I aquí comença la sensibilitat”, comenta la Christina.

  • “Als hospitals de Síria no hi havia recursos. No podíem atendre els ferits, però ho fèiem”

    “Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.

    Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.

    Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.

    Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.

    Un infermer sota les bombes

    “A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.

    Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.

    “Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.

    La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.

    D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona

    Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.

    Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.

    Mohamad AbdulMajid durant l’entrevista / ©SANDRA LÁZARO

    Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.

    Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.

    Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.

    Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.

  • Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

    Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

    Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

    L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

    Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

    «A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions», opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

    Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

    «Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció», explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan «la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció», explica.

    I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que «fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat» i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

    «El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!», explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. «Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe», confessa.

    Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar «per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats».

    L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

    «Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia»

    Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: «jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden», explica.

    La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, «jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar». Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que «un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió».

    I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa «el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar», explica Bernabeu.

    Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. «Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai», explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. «Que què faig? Doncs jugar amb ell!», exclama.

  • «La cerca és la substitució d’un dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts»

    «Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavors». Aquest vers pertany a una poesia que va néixer en memòria dels 43 estudiants normalistes que van ser desapareguts a Ayotzinapa (estat de Guerrero, Mèxic) el 26 de setembre de 2014. Es va convertir, també, en consigna de les manifestacions, marxes i moviments reivindicatius que reclamaven l’aparició amb vida dels joves.

    Aquesta frase, igual que les accions de protesta sorgides del cas Ayotzinapa, es van convertir en referència de molts dels moviments de familiars de desapareguts que estan sembrant Mèxic des de fa dècades. No hi ha xifres oficials de quantes persones estan en lloc desconegut però, diverses organitzacions sumen més de 30.000 desapareguts en només deu anys, des que el president Calderón va iniciar la Guerra contra el Narcotràfic el 2006.

    Però la desaparició forçada –s’entén com ‘forçada’ quan participen agents estatals- es va començar a documentar a Mèxic durant la Guerra Bruta com a forma de repressió contra els moviments socials i polítics dels anys 70 i 80. En aquesta època s’expliquen 1.200 persones desaparegudes: «va haver-hi zones molt afectades, com l’estat de Guerrero, amb alguns pobles que van quedar completament devastats, en els quals es van emportar a tots els varons», explica Ximena Antillón, psicòloga especialitzada en acompanyament psicosocial en situacions de violacions dels drets humans i en salut mental comunitària.

    Forma part del centre de recerca mexicà Fundar i, durant tres anys, va estar acompanyant als familiars dels 43 estudiants. D’aquesta experiència va néixer un informe del que n’ha vingut a parlar a Barcelona, en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Murmuris del Mèxic Oblidat’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona.

    Les xifres ens diuen que, a mesura que passa el temps, la desaparició forçada a Mèxic creix: com podem entendre això?

    El president Felipe Calderón (Partit d’Acció Nacional –PA) el 2006 dissol la Fiscalia especialitzada en moviments socials i polítics del passat, creada per investigar els crims de la Guerra Bruta que va ser creada en els ‘90 però que mai va investigar ni va trobar als desapareguts. Aquí es dóna un pacte d’impunitat perquè no s’arribi al fons de l’assumpte i tractar el passat com a passat. Però, en aquesta mateixa època es comencen a documentar desaparicions, ja en el marc de la Guerra contra el Narco, que deixen de ser per motius polítics i tenen a veure amb les accions d’actors criminals no estatals, com el crim organitzat, però que estan col·ludides amb l’aparell de l’Estat. I es donen desaparicions perpetrades per agents de l’Estat que lliuren a la gent a la delinqüència organitzada perquè realitzin l’execució i al revés.

    I com afronten els moviments de suport a les víctimes aquesta nova ona de desaparicions?

    Vèiem dia a dia que la Guerra contra el Narco estava incrementant el nombre d’executats i desapareguts vertiginosament. És llavors quan, el 2013, comencen a créixer nous moviments de familiars que exigeixen l’atenció de les autoritats així com mecanismes d’interlocució per generar polítiques de cerca. I, poc després, el 26 de setembre d’aquest mateix any, ocorre la desaparició dels 43 estudiants normalistes.

    Aquesta desaparició forçada es dóna en aquest context de connivència de les xarxes criminals i les autoritats de diversos nivells, amb participació de la Policia Federal, Estatal i Municipal, presència de militars i Policia Ministerial, tots ells col·ludits amb el Cartel Guerreros Unidos.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Quina és la resposta de l’Estat a aquest cas en el qual s’acusa directament a les seves forces de seguretat?

    La primera reacció de les autoritats és criminalitzar als estudiants; van dir que eren infiltrats del Cartel de los Rojos i que per això Guerreros Unidos els havia fet desaparèixer. Però el fet que fossin joves, pobres i estudiants va generar molta empatia entre la societat i es va poder neutralitzar aquest discurs.

    A més, tot el seguiment mediàtic internacional que va tenir el cas va aconseguir que l’Estat tingués una reacció particular amb els 43 i es va aconseguir impulsar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que van intentar desmuntar la veritat històrica llançada pel govern, que era que els estudiants havien estat assassinats i cremats en deixalleria de Cocula. Gràcies a aquest Grup, es documenten els mecanismes d’impunitat de l’Estat, que va sembrar restes humanes en un riu per fer tot aquest muntatge.

    En l’àmbit psicològic, com afecta la criminalització dels estudiants i aquesta veritat històrica als seus familiars i companys supervivents?

    Quan vem començar a treballar amb els supervivents vam veure moltes conseqüències com a impactes propis de l’estrès posttraumàtic –insomni, por a sortir al carrer o espantar-se amb qualsevol soroll o en veure policia, etc. A més, van viure un procés de dol alterat per totes les manipulacions que s’estaven duent a terme del cas.

    Els normalistes estan units per un vincle molt profund: viuen a l’escola i molts procedeixen del mateix poble. Per això, la resposta durant els atacs va ser admirable: tornaven enrere per recollir als companys que quedaven enrere i els ferits de mort se sacrificaven per aquells que encara podien sortir amb vida.

    La culpa va ser la part més dura, perquè sobreviure va ser alguna cosa totalment aleatòria, així li van donar sentit al fet d’estar amb vida: trobar als seus companys.

    Com és la gestió d’un dol que s’acaba convertint en una lluita en comunitat?

    Quan les famílies s’assabenten del què ha succeït comencen a arribar a l’escola; ells no es coneixien i al principi es dóna una situació molt caòtica. A poc a poc es van organitzant en grups de cerca que no donen resultat.

    És llavors quan decideixen anar a viure a l’escola i comencen les conseqüències psicològiques amb efectes a més llarg termini: deixen les seves cases, les seves collites, la seva comunitat…i es dóna el que cridem temps detingut: perden els referents del pas del temps perquè tota la seva vida es basa en una cerca que no dóna resultat.

    Molts d’ells no tenien experiència organitzativa ni referències de les desaparicions que estaven succeint al país però comencen a mobilitzar-se per buscar als seus fills, la qual cosa, en termes psicosocials, els permet tramitar el seu buit i reorganitzar la seva vida quotidiana. La cerca es converteix en una substitució del dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts.

    Ximena Antillón ha visitat Barcelona en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Susurros del México Olvidado’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona / ©SANDRA LÁZARO

    Els familiars dels 43 van començar la seva mobilització amb l’únic objectiu de trobar als seus fills i s’han convertit en activistes pels drets humans. Els compensa aquesta lluita? Com segueixen, tres anys després?

    Es van desgastant i van perdent visibilitat, la qual cosa genera tensions dins del mateix col·lectiu. Ells sabien que s’haurien de preparar per a una lluita llarga, però no s’imaginaven que ho seria tant. Ara segueixen amb la cerca però comencen a tornar a les seves cases, la qual cosa els resulta molt dolorós, perquè senten com que abandonen, però necessiten administrar les energies.

    A més, necessiten mantenir les seves activitats econòmiques donat que no s’han volgut visibilitzar com a víctimes ni com a subjectes d’assistència de l’Estat: van rebre oferiments de diners per part de funcionaris amb l’objectiu de silenciar la seva lluita, però això els ofenia perquè els feia considerar que els seus fills estaven en venda. De l’Estat només volen garanties de recerca per a la veritat i la justícia.

    Les desaparicions busquen eliminar dissidències però els familiars, s’acaben mobilitzant, així que es passa a parlar de l’activisme de les víctimes.

    És el mateix que diuen les mares de Plaça de Maig: elles van ser parides pels seus fills. Van començar a fer caravanes, visites a pobles que són víctimes de violències i s’identifiquen amb altres moviments, no només de desapareguts sinó contra els megaprojectes, feminicidis… Se’ls va obrir els ulls al que passava a Mèxic.

    Hi ha un altre tema important referent a l’activisme a Mèxic que és la criminalització. Com porten els familiars que els ataquin per defensar uns drets que ja els han llevat?

    Aquest fenomen es diu cadena de greuges: tenim un context de violència estructural que té a veure amb la pobresa, el racisme…i després els atacs com el de l’escola Normal, que són esdeveniments traumàtics. A partir d’aquí, es donen situacions que cridem retraumatitzants, com la impunitat, l’estigmatització de les víctimes, la criminalització o el maltractament institucional que segueix després. I el pic més alt d’aquesta violència i revictimització és la veritat històrica.

    Els familiars sempre estan bregant amb la possibilitat que els seus desapareguts estiguin morts però la veritat històrica li dóna forma a aquest temor i els fa imaginar-se com va succeir; assassinats o calcinats, com en el cas dels 43. I això és tortura.

    La veritat històrica o la desaparició forçada són realitats que aquí sonen extremes però que per a Mèxic són recurrents. I no es pot parlar d’això sense esmentar la impunitat

    Des de Fundar, abordem la impunitat més enllà de la definició jurídica que és l’omissió a investigar i sancionar, però també es pot donar de forma activa, amb estratègies per protegir als responsables. Així, es desvia l’atenció o s’inventen proves per canviar la versió dels fets i tancar el cas. També es va documentar tortura als detinguts, per fer-los confessar de manera que les seves versions coincidissin amb la veritat històrica.

    I aquesta impunitat legitimada té a veure amb el maneig dels mitjans de comunicació, que no són independents, perquè estan controlats per l’Estat mitjançant subvencions. L’entramat és enorme, perquè no és tan fàcil no investigar amb tot el moviment de familiars organitzats.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Són els mateixos familiars els que investiguen el que l’Estat no fa?

    Veiem a molts familiars especialitzats en la cerca de fosses clandestines: usen el mètode de la vareta, clavant-la en irregularitats del terreny i si surt una olor fètida és que hi ha restes humanes. Però malgrat ser ells els qui els troben, són les autoritats les que han de fer l’aixecament de proves. Però van veure que ho feien malament i perdien evidències: ells descobrien les fosses i les autoritats les tapaven.

    O el que és pitjor, s’emportaven els cossos i perdien la pista d’on estaven i com els tractaven. Molts familiars expliquen que les restes estan més segures a les fosses que quan les té l’Estat perquè el perill és que tornin a desaparèixer. Desapareixem físicament, dels registres… És la lògica de la desaparició duta a l’extrem.

    La mobilització a Mèxic és enorme, però després hi ha tota una part de la societat civil que no està organitzada. És per passivitat o perquè es normalitza la situació i la por i el cansament paralitzen les mobilitzacions?

    En el terratrèmol, amb Fundar vam anar a donar atenció psicosocial a aquells que esperaven que els rescatadors traguessin a gent dels enderrocs. Va haver-hi un maneig molt revictimitzant sense cap sentit: no donaven informació, treien els cossos d’amagat…

    La gent va començar a organitzar-se, van parlar amb els mitjans de comunicació i van aconseguir que les autoritats responguessin mínimament. Però, en un moment donat, la gent va començar a dir-me que tenien por perquè pensaven que anaven a desaparèixer als seus familiars. Llavors vaig veure com la desaparició havia calat en l’imaginari fins al punt de pensar que li pot passar a qualsevol. I quan sortien a denunciar la situació em deien: «i si ara em desapareixen a mi?».

    La por a Mèxic està sempre present com a forma de control: és el discurs que les víctimes en alguna cosa caminaven, per la qual cosa hi ha una bona part de la gent que pensa que si callen no els hi passarà res. Això l’única cosa que fa és deixar-nos més desemparats, però la por moltes vegades és més forta que la ràbia.