Just Deploy It!

Autor: Sandra Vicente

  • Menys carn i més llegums: Barcelona aposta per menjadors saludables i sostenibles

    Canviar unes salsitxes processades per unes mongetes guisades. Substituir les postres ensucrades per fruita de temporada i deixar que la carn vermella sigui la protagonista de només un àpat a la setmana. Aquesta és l’aposta de millora pels menús de les escoles de l’Ajuntament de Barcelona, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles. Aquesta iniciativa, supervisada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i que compta amb el suport del Consorci d’Educació, arribarà aquest curs a 30 centres de la capital catalana.

    “El menjador escolar és un espai educatiu importantíssim. La infància és un moment determinant per a la salut futura, perquè és quan s’aprenen els hàbits que perduraran. És per això que és clau que als menjadors ensenyem a menjar de manera saludable”, explica Maribel Pasarín, directora del departament de Promoció de la Salut de l’ASPB. Conscients de la importància de l’espai de menjador, l’Agència fa anys que acompanya l’Ajuntament i les escoles en la promoció d’àpats més saludables però ara, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles han fet una passa més i han elaborat menús equilibrats que supleixen les mancances que hi havia fins ara, tant a les escoles com a les llars.

    I és que, segons una avaluació dels centres escolars realitzada per l’ASPB, encara que el compliment dels criteris d’alimentació saludable és elevat, cap escola respectava la recomanació de l’OMS de servir màxim sis racions de carn al mes i mínim 6 racions de proteïna vegetal per dinar. De fet, el 67% dels centres no oferia cap àpat de llegums o cereals com a segon plat i el 33% restant només ho feia un cop per setmana. Així, una de les propostes de l’Agència de Salut Pública és convertir un dinar de mongetes guisades i peix enfarinat, per un altre amb arròs integral amb samfaina i mongetes guisades amb bolets.

    “No es tracta de deixar de menjar carn o peix; de fet no es tracta de deixar de menjar res. La proposta és consumir menys proteïna animal i canviar-la per proteïna vegetal, que té altres nutrients que d’altra manera no podem obtenir”, explica Pilar Ramos, psicòloga i responsable dels programes d’alimentació en àmbit escolar de l’ASPB. “Els nens i nenes no només van a l’escola a aprendre mates i català, sinó que els hem d’ensenyar hàbits que repercutiran en la seva salut futura”, afegeix. Per això, la pedagogia és una part important del programa de menjadors saludables. S’ha fet formació amb els serveis de cuina dels menjadors, amb l’equip de monitors i monitores que han “d’acompanyar els infants en l’educació del seu paladar”. I també amb les famílies.

    Proposta de canvi per a un menú saludable

    Un segon sense carn també és un segon

    L’escola Ramon Casas és un dels sis centres que, el curs passat, van participar de la prova pilot del programa Menjadors escolars més sans i sostenibles i asseguren que la implementació dels nous menús ha estat positiva, encara que “tots els canvis costen”, afirma Núria Buyreu, directora del centre. “Ens hem trobat amb famílies que no entenien un menú que, segons elles, no tenia primer i segon. Hi ha qui té molt posat al cap que un àpat, si no té carn, no té segon”, explica Buyreu. Per això, el centre va fer molta divulgació a través de mails i trobades amb les famílies sobre el projecte. Inclús van fer ús del diari del barri per a publicar articles explicant els beneficis de la proteïna vegetal.

    Des de l’Agència de Salut Pública també han fet un esforç pedagògic i comunicatiu de cara als centres i les famílies, destacant la importància d’una alimentació equilibrada. “Vam fer qüestionaris per saber què en pensaven les famílies dels nous menús i vam veure que hi havia assentats una sèrie de mites i falses creences sobre la proteïna vegetal”, explica Pilar Ramós. Aquests mites passen per creure que els infants es quedaran amb gana si no mengen carn o que les verdures i llegums no aporten l’energia necessària. “La carn té un valor cultural molt alt que roba espai a altres aliments que estem deixant de consumir i hem d’identificar per què”, afegeix la psicòloga.

    Si bé és cert que el 42% d’alumnes de Barcelona fan servir el servei de menjador i que el dinar és nutricionalment molt important, els infants realitzen el 90% dels àpats fora de l’escola. Per això, des de l’ASPB i els centres també es treballa en fer recomanacions de sopars saludables i equilibrats, tenint en compte els dinars del menjador. És el cas del centre Ramon Casas, que fa recomanacions d’àpats al seu web, on també hi publica ressenyes sobre aliments saludables i explicacions dels riscos de certs aliments processats. “No deixem que els infants portin sucs de brick, ni res processat: només entrepans i fruita. Ara bé, no sabem què mengen per esmorzar ni sopar a casa”, reflexiona la directora.

    El 90% dels àpats es fan fora de l’escola

    Segons dades de la mateixa Agència sobre els hàbits alimentaris a les llars, el 78% dels infants de 3 i 4 anys i el 42% dels adolescents de 13 a 19 mengen carn tres o més vegades a la setmana, llindar per sobre del qual es considera que se’n fa un consum excessiu. El 43% dels infants de 8 i 9 anys prenen brioixeria i el 80% dels adolescents prenen refrescs per sobre de la freqüència recomanada, la qual cosa vol dir més de tres vegades al mes. Així, el 13% dels infants de 8 i 9 anys pateixen obesitat.

    “Hem de fer molta pedagogia amb les famílies perquè, si bé l’escola és un actor important, no és l’únic determinant per a aconseguir un canvi”, apunta Maribel Pasarín. En aquesta línia, la directora del centre Ramon Casas recorda que a l’inici de curs, després de sis mesos sense assistir a classe degut al confinament, els nens i nenes tenien hàbits alimentaris diferents. “A les llars de famílies que no els agrada o no saben com incorporar-les, durant els mesos de confinament no es van menjar verdures ni llegums”, explica Buyreu.

    Per això, tot i que el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles preveu que els infants acabin sent part activa en el disseny dels menús, per ara han prioritzat fer pedagogia amb els adults: “són els centres, els serveis de cuina o les famílies les que decideixen què mengen els infants cada dia”, diu Ramos. Un canvi d’alimentació a la infància tindrà conseqüències positives per a la salut a llarg termini, però no només dels nens, sinó també dels adults que els acompanyen. “Sovint, els nens i nenes influeixen en la vida dels adults més del que ens pensem”, afegeix la psicòloga.

  • Avis i àvies, una mica menys sols per Nadal

    Més de 334.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya i corren el risc de patir soledat no desitjada. Són dades del darrer informe de l’associació Amics de la Gent Gran, realitzat per Elisa Sala, qui es lamenta que “la soledat és un fenomen tan subjectiu que és difícil tenir dades confiables i oficials”. Envellir i patir aïllament no és pas una situació nova, però és cert que arran de la pandèmia i el confinament, s’ha agreujat el sentiment de soledat no desitjada.

    Des del març passat, quan es va decretar el tancament i les residències de gent gran van començar a ser el polvorí del virus, la tercera edat ha estat al centre de l’atenció mediàtica, però com a subjecte passiu. “Les accions en el marc de la crisi i la comunicació han estat edatistes i han vulnerat drets de les persones grans de manera directa i indirecta”, denuncia Elisa Sala.

    Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 31,8% de persones de més de 65 anys van passar soles el confinament. “Són persones molt aïllades, que ja patien sentiment de soledat abans de la pandèmia i, precisament per això, s’han exposat menys al virus”, explica Daniel Salvador, president de l’associació Avismón, que acompanya i assisteix persones grans que viuen soles, amb pocs recursos i estan en risc d’exclusió. De les 730 persones que atenen, la Covid ha segat la vida de 28 avis i àvies en residències i només de 3 persones que vivien a casa seva.

    Els avis i àvies que viuen sols són aquells que, precisament, solen sortir poc de casa i rebre poques visites. Per això, en molts casos el patiment arran del confinament no va ser tant per no poder sortir de casa, sinó per saber-se totalment aïllats de l’exterior. “Ens va trucar molta gent nova que no havíem atès abans, que ens demanava de tot, però principalment ens requerien ajuda psicològica”, recorda Salvador. “Moltes vegades no eren els mateixos avis qui trucaven, sinó nebodes, fills o germanes preocupades”.

    Associacions que practiquen el voluntariat per acompanyar persones grans han vist aquest any com la seva tasca social s’ha vist extremadament afectada. Grups com Avismón van resoldre l’acompanyament via trucades telefòniques, ja que van haver d’anul·lar les visites que els voluntaris realitzaven a casa dels avis i àvies. “Tenim 400 voluntaris i la meitat d’ells són jubilats i tenen més de 70 anys. També són persones de risc a les quals hem de cuidar”, explica Salvador. Aquesta associació, com totes, ha hagut d’anul·lar gairebé totes les activitats d’aquest 2020: des de la festa major, fins a fer un Sant Jordi passat per aigua al juliol. Però han volgut salvar, com han pogut, el Nadal.

    Dinars amb la segona família

    “És una època complicada, emocionalment”, reconeix el director d’Avismón. Per això, cada any s’organitzen diverses activitats perquè aquelles persones que estan soles no passin en soledat aquestes dates. Enguany, però, la pandèmia complica la logística i més ara, que a pocs dies de Nadal la corba de la tercera onada s’enfila perillosament. “Necessitem que ens toquin, que ens abracin, veure’ns el somriure”, diu Daniel Salvador. Per això, els voluntaris i voluntàries d’Avismón han canviat la dinàmica del seu ja tradicional dinar de Nadal per a adaptar-lo als temps pandèmics.

    L’any passat es van ajuntar 275 persones, entre usuaris i voluntaris, a un hotel per a celebrar un àpat plegats. Enguany, aquesta celebració s’ha convertit en diversos dinars en grups de dos o tres. Però per la por al virus, només s’hi han apuntat 86. Els comensals són una o dues persones grans, acompanyades del voluntari que els acompanya recurrentment. “Són els voluntaris més grans, els que sabem que tenen una interacció social reduïda i que, per tant, no suposen un gran risc de contagi”. Un d’aquests grups el conformen la Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita, que s’ajuntaren el 17 de desembre per a dinar a un bar de Sants, a Barcelona.

    Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita | Sandra Vicente

    “Estem tan bé com podem estar”, diu la Dolors, just quan s’asseu a la taula, ja començant a fullejar la carta. Tant ella com la Teresa s’emocionen recordant el dinar de l’any passat: “era tan bonic estar tots junts, en aquell hotel tan gran…El menjar, la decoració i la companyia, tot va ser perfecte!”, rememoren. Avui, però, només són tres: “Quin remei -diu- toca cuidar-se”, apunta la Dolors.

    Saben que enguany serà un Nadal atípic, que passaran amb part de la família lluny. La Dolors, que viu sola, segurament ho celebrarà amb la seva neboda, que també és veïna i és qui l’ha ajudada tots aquests mesos. Però encara no ho tenen clar, perquè el seu marit és metge i “vés a saber com va tot”. El seu fill viu lluny i no el veurà, perquè no es volen arriscar. La Teresa viu amb el seu fill, que pateix una malaltia cardíaca que li fa fallar el cor. “Ja tinc el caldo i els canelons de Sant Esteve preparats i al congelador”, diu la Teresa. Tampoc veurà la seva altra filla, que viu fora de Barcelona. “Però posarà una videoconferència i ja ens felicitarem”, riu la Teresa. “Jo no me’n sé avenir d’aquestes coses, em pensava que no faria servir mai aquests aparells”, explica.

    “Ens hem hagut de tornar modernes!”, exclama la Conchita, de 60 anys. Fa tres anys que es va jubilar i dos que és voluntària d’Avismón, molt propera a la Teresa i la Dolors. “Anem a fer comandes, la compra…però sobretot ens expliquem xafarderies!”, apunta, múrria, la Dolors. “Ens fem companyia les unes a les altres”, assegura la Conchita. Aquest any, diu, han fet “allò que han pogut” i l’acompanyament s’ha reduït a l’àmbit telefònic. “Trobem a faltar estar tots junts”, es lamenta.

    Tancades a casa, “és el que toca”

    La Teresa fa punt de creu i, aquests dies, s’entreté teixint postals de Nadal per a les seves amigues d’Avismón. Posa poc les notícies, “jo no vull que em posin nerviosa, amb tanta Covid”, diu. Té 92 anys i als 70 va començar a fer de voluntària per l’associació, durant 8 anys. Ara n’és usuària i hi ha trobat “una família”. Recorda amb enyorança els dies en que podia trobar-se cada diumenge amb les amigues de l’associació de vídues. Ara només es poden trucar i, des que va començar la pandèmia, n’han mort tres. Tot i això, assegura que té “una vida plena”, perquè es truquen tot sovint.

    El telèfon i les videotrucades -per a qui no es veu afectat per la bretxa digital- han substituït les abraçades i els petons. “Però és per a cuidar-nos”, diu en Daniel Salvador, president d’Avismón, qui reconeix que “ens va costar decidir si fèiem els dinars o no. Finalment només els hem fet amb les persones que estan molt soles. Tal i com està la pandèmia, si els haguéssim tingut pensats per a la setmana que ve, no els haguéssim celebrat”, diu.

    Venen dates complicades, i ho saben. Les directrius dels governs a l’hora d’organitzar els Nadals són poc clares i amb moltes llacunes. “Però no per això hem de ser uns irresponsables”, alerta Salvador. “Nosaltres veiem la mort de prop sovint i per això sabem que ens hem de cuidar i evitar interaccions innecessàries: no ens hem de posar en risc per a un moment d’alegria”, diu, dirigint-se a aquells que se saltaran les restriccions per Nadal. “Per a ells potser és una grip, però per a un altre pot significar la mort. I ells, algun dia, també seran grans”. Grans com la Teresa i la Dolors que, avui, han celebrat el seu particular Nadal avançat. Eren poques, però ben avingudes. Aviat tornaran a casa, a fer ganxet o escoltar la ràdio, però havent compartit una bona estona amb bones amigues. Tot un petit luxe en aquests nadals pandèmics.

  • Sensellarisme en temps de pandèmia: més invisibles i desprotegits que mai

    Les botigues llueixen ja les decoracions típiques de l’època nadalenca i, tot i que ja fa una hora i mitja que ha sonat el toc de queda, els aparadors brillen amb força. Som a la vigília del Black Friday, la festa consumista per excel·lència prèvia a Nadal, i totes les botigues ens inciten a comprar. En contrast amb aquests excessos, en Mickey es prepara un refugi de capses de cartró per a protegir-se del fred a les portes d’una botiga de roba. Les mateixes caixes que es van fer servir ahir per a transportar la roba i les sabates de la botiga serviran de llit a aquest home francès que fa 8 anys que dorm als carrers de Barcelona.

    Va venir com a turista des de París dècades enllà i va decidir quedar-se a la ciutat. Va arribar a habitar un pis al carrer de la Boqueria, però “la mala sort” el va acabar duent a una vida de sensellarisme. Ens convida a seure amb ell a un banc de la Diagonal, on ha deixat, ordenades, totes les seves pertinences, guardades en bosses i a un carret de la compra, mentre es prepara el seu refugi de cartró. “Sóc aquí des de les cinc de la tarda, perquè si vens més tard és impossible dormir-hi”, explica. És un bon lloc, diu: els aparadors de les botigues i les àmplies entrades als portals resguarden del vent i la pluja.

    En Mickey és una de les 4.200 persones sense llar de la ciutat de Barcelona i una de les que ha vist empitjorar significativament la seva situació arran de la pandèmia. Més enllà de la saturació als albergs, serveis socials o menjadors, el que destaca aquest home francès és la dificultat per trobar espais per dormir. “Abans em deixaven quedar darrere les reixes d’un dels restaurants d’aquí la vora: venia quan tancaven i sortia quan obrien. Així estava protegit i tenia un lloc segur, però des que van tancar els bars al març que he anat deambulant”, es lamenta.

    I és que amb la pandèmia ha augmentat el sensellarisme a la ciutat: segons dades de la Fundació Arrels, 1.240 persones dormien al carrer en el marc del primer estat d’alarma. Aquestes xifres són lleugerament superiors a les 1.195 que es van comptabilitzar el maig de 2019, però “tenint en compte que han augmentat de places a albergs i els llits d’emplaçaments temporals com La Fira de Barcelona, la xifra és molt preocupant”, assegura la Fundació. I és que, a més, hi ha moltes persones que no poden accedir a aquests equipaments, ja sigui perquè pateixen addiccions o perquè no volen separar-se dels seus animals de companyia, que en aquests espais no estan permesos.

    Un altre dels problemes que s’han trobat persones com en Mickey durant els mesos de pandèmia ha estat la pressió rebuda per part de la policia. “Un dia van venir a veure’m i em van dir que tenia una hora per marxar”, recorda. Moltes persones sense llar han estat multades o “violentades” pels agents de policia. “S’han posat moltes sancions per dormir al carrer durant el confinament o el toc de queda”, explica Leila González, voluntària d’Arrels, qui afegeix que la Fundació ha repartit certificats de persona de carrer per a evitar les multes. I, tot i això, les que arriben, són gestionades pel seu equip jurídic.

    Invisibles

    En Mickey és una de les 350 persones sense llar que el dijous passat van ser enquestades per la Fundació Arrels, que cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona, cercant persones en situació de sensellarisme a les quals es pregunten qüestions diverses com el seu estat de salut, la seva història o la facilitat d’accés a equipaments municipals. L’enquesta es realitza un cop l’any, però amb motiu de la pandèmia, s’ha decidit fer un segon recompte el 2020 per a analitzar els efectes del confinament, el tancament de serveis i la saturació de la sanitat.

    “Són invisibles”, sentencia la Leila González. Si ja ho eren abans de la pandèmia, durant el confinament i el toc de queda, amb els carrers buits, encara s’ha fet més gran la solitud. “Es passen el dia, la vida, al carrer sense que gairebé ningú els dirigeixi la paraula”. És per això que la gran majoria de persones a les quals es proposa respondre a l’enquesta d’Arrels, accedeixen. “És una oportunitat d’explicar la seva història a algú que els vol escoltar”, diu. González, fins i tot narra que moltes de les persones amb les quals treballa als albergs i equipaments recorden i esperen la data quan centenars de voluntaris sortiran al carrer a fer les enquestes.

    Enguany han estat 750 les persones que ho han fet. La Nara Buchaca i la Núria Valls en són dues. Aquestes amigues, de 22 i 23 anys, es van apuntar com a voluntàries sense saber gaire res del sensellarisme a la ciutat, més enllà del fet que és un fenomen “criminalitzat”, diuen. “Coneixem el sensellarisme per les notícies, però hi ha molta desinformació”, apunta la Núria, qui reconeixia que quan trobessin la primera persona a enquestar “no sabré com actuar”. A la Nara li preocupa el “paternalisme” amb el qual se sol tractar les persones en situació de carrer: “tendim a pensar que tenen problemes amb les drogues o que poden ser violents… Ens hem de treballar aquests prejudicis”, alerta.

    Fotogaleria: La Fundació Arrels, cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona | Pol Rius

    350 persones enquestades

    És per això que faran el recompte, per a conèixer la situació de primera mà. Durant tres hores van pentinar la zona del barri de Gràcia que va des de Travessera a la Diagonal i fins la Via Augusta, on van trobar sis persones dormint al carrer. Una d’elles era en Hacine, un home marroquí de 62 anys. El trobem en un tram de la Via Augusta que, gairebé, sembla un complex: diverses illes de caixes de cartró es reparteixen per la vorera, resguardades sota uns pòrtics que els donen certa intimitat i protecció a les inclemències del clima.

    L’emplaçament és estratègicament a prop d’una botiga d’electrònica, que té a l’exterior de les seves portes un parell d’endolls on algunes persones hi tenen connectats els seus telèfons mòbils. Un dels veïns de l’Hacine aprofita per mirar un vídeo a Youtube, rodejat de les seves poques pertinences i arrepenjat a l’aparador de la botiga, on ha aprofitat per enganxar-hi una fotografia. Ell no vol respondre l’enquesta; només veure que se li acosten les voluntàries s’aixeca i marxa, fent que no amb el cap. Qui sí accedeix és l’Hacine, que ens atén darrere el seu mur de caixes.

    Va vestit amb màniga curta i mentre parla lluita contra el nus especialment tens de la bossa on ha desat la manta que el protegirà durant la nit. La Leila i ell es coneixen dels albergs on ella va a fer el voluntariat. “No sabia que dormís al carrer”, diu, contrariada. La situació de les persones sense llar és molt inestable i difícil de seguir pels voluntaris d’Arrels. També hi contribueix el fet que cap de les persones amb les quals la Nara i la Núria van parlar aquella nit tingués un tècnic de Serveis Socials assignat. Tot i això “se sobreviu”, diu l’Hacine, qui explica que li és relativament fàcil aconseguir menjar i dutxar-se. “El que costa més és poder anar al lavabo des que els bars estan tancats”, reconeix.

    Nòmades en un desert de ciment

    L’Hacine fa 25 anys que viu a Barcelona; té NIE i permís de treball, que de tant en tant fa servir per fer feines a Alemanya o França. Però la seva vida és a la capital catalana. Preguntat sobre si ha tingut mai problemes amb la policia, sembla sorprès. “Per què?”, pregunta. “La policia és racista, sí, però saben que no tenen motius per multar-me. El problema és que no són els únics racistes: fa molt de temps que estic aquí i veig passar cada dia les mateixes persones entrant i sortint de la feina. Mai ningú no m’ha preguntat com estic ni si em cal res. Si els molesta que estigui aquí, que m’aconsegueixin una habitació”, etziba.

    Així com l’Hacine i el Mickey tenen una zona predilecta per passar les nits, en Marian es va movent. “No en tinc més remei”, diu aquest romanès de 50 anys, a qui diuen Chivo. Avui dorm a un sortint d’una oficina del BBVA al carrer Neptú, però fa una setmana estava al centre i fa dues a prop del mar. “Els llocs bons volen”, explica. En Chivo va arribar fa 15 anys a Barcelona, on va decidir migrar després que la seva dona morís, però només en fa dos que viu al carrer. “Vaig estar vivint en alguns apartaments i albergs, però de cop i volta, res…i aquí estic”, explica, sense donar gaires més detalls, però sense deixar de parlar sobre la seva vida i la seva història prèvia als carrers.

    Per això fa una forta rialla quan la Núria i la Nara li pregunten si, durant la pandèmia, va poder allotjar-se en alguns dels espais facilitats pel consistori per passar el confinament. “Els de l’Ajuntament?”, pregunta, abans de tornar a esclafir a riure. En Chivo, com tants d’altres, ha passat tota la pandèmia sense un sostre, desemparat davant dels riscos de dormir al carrer als quals, avui, s’hi suma contraure el virus. Ell no va haver de fer servir la seva targeta sanitària, que mostra amb el mateix orgull amb el qual ens ensenya el seu document d’immigració, on consta que està empadronat a Valladolid, o la pantalla del seu telèfon mòbil, on hi figura un nom: Marta. “Ella m’ajudarà a tenir la renda bàsica garantida”, diu, esperançat. No sabem si la Marta és tècnica municipal, voluntària d’alguna entitat o simplement una veïna. En Chivo només repeteix, mentre mira fixament la pantalla del telèfon, que li il·lumina la cara, “amiga Marta”.

  • Aina Vidal: «No pot ser que les persones que ens han salvat la vida siguin les més precàries»

    Aina Vidal va deixar el Congrés el dia de la investidura del nou govern per a enfrontar-se a un càncer. Després d’un tractament llarg ha tornat a l’arena política per a fer front a la moció de censura presentada per Vox contra el govern al qual pertany. Aquella moció, que va néixer abocada al fracàs, va ser “una estratègia miserable per a donar una sortida racista i classista de la por que tots i totes sentim ara mateix”. Vidal va respondre a les paraules del partit d’extrema dreta reivindicant el dret a no sentir-se segur i a afrontar la por col·lectivament: “en nuestros miedos mandamos nosotras”, va etzibar.

    Vidal no va viure el primer estat d’alarma des del Congrés, sinó des dels hospitals. Per això fa una forta defensa de la sanitat pública, tot apel·lant a la necessitat de construir una sortida de la crisi que lloï tots els professionals que hi van fer front: “no pot ser que les persones més precàries siguin les que ens hagin salvat la vida”, diu. Però no només es tracta d’assegurar la qualitat de vida durant els anys laborals, sinó també quan s’acaben. Per això, dediquem l’última part de l’entrevista amb Aina Vidal, també portaveu d’Unidas Podemos a la comissió del Pacte de Toledo, a parlar d’aquest acord, aprovat la darrera setmana.

    Com es troba?

    Estic millor, queda molt tractament per endavant però per sort he superat el pitjor moment. Gràcies a la ciència, que ha evolucionat per aconseguir superar malalties que abans era impossible que poguessis arribar a explicar. Ja he deixat enrere la quimioteràpia i l’operació va ser un èxit. Ara estic fent immunoteràpia i ràdio. Però encara miro d’encaixar l’agenda mèdica i la meva vida normal: intento estar el mínim temps possible a Madrid perquè el meu cos no és el que era i coses que abans no em suposaven cap dificultat, ara són un problema.

    Una de les darreres entrevistes que va fer va ser just començada la pandèmia. En aquell moment ja feia una lloança de la sanitat pública.

    Si ja sabíem que era important, ara ho hem pogut comprovar més. Recordo la meva àvia que, com totes, al Nadal brinda per la salut, perquè no falti. Penso en aquell moment en què posava els ulls en blanc i pensava “què ha de passar?”. Fins que et passa. Fins que no sents dolor i pateixes una malaltia greu com és el càncer, no te n’adones que la salut és el bé més preuat i trobes a faltar els recursos per a poder dur un dia a dia normal. Jo, però, he tingut molta sort: he tingut un altaveu que m’ha permès sentir-me a prop de molta gent i acompanyada.

    També tinc sort perquè ningú m’ha posat problemes per no haver assistit presencialment a treballar, però molta gent ha de sumar a l’angoixa i la por de la malaltia la por a perdre la feina. I això és molt dur. No tenim ben travat el sistema: falta acompanyament per les persones que pateixen malalties llargues o cròniques i també per les persones que cuiden. Les malalties irradien en tot l’entorn perquè, quan no et pots valdre sola té conseqüències en el dia a dia de família i amics.

    No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

    Els cuidadors i cuidadores van ser aplaudits cada dia, però la seva situació laboral o administrativa encara no millora.

    Jo vivia els aplaudiments dins l’hospital. És preciós i important que ens haguem adonat que aquesta gent és fonamental però no n’hi ha prou amb copets a l’esquena. Hem de reconèixer econòmicament la seva tasca i això encara no passa. Tenim dèficit de metges i infermeres superiors, entre d’altres coses, perquè marxen perquè aquí no es guanyen bé la vida. La pandèmia ens hauria de fer replantejar-nos quin és el valor, més enllà dels aplaudiments, que donem a aquestes feines. I, si considerem que són essencials, han de tenir més reconeixement social i econòmic. No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

    Aina Vidal, durant l’entrevista | Pol Rius

    Alguns tractaments i operacions van ser postposats per donar atenció a la Covid. Vostè va veure alterat el seu tractament?

    No puc evitar pensar que si m’haguessin detectat el càncer tres o quatre mesos més tard no haguéssim arribat a temps i hi ha gent que va patir això. Jo vaig tenir sort, tot i que els problemes els estic tenint ara, amb la rehabilitació i prevenció. Estic preocupada perquè veig que són serveis que no funcionen. Per exemple, em volen fer rehabilitació per telèfon. Quan t’ho comuniquen se t’emporten els dimonis i li expliques a la senyora que truca que ja tens psicòleg i si vols tutorials, ja hi ha Youtube. Que el que necessites és un metge. Però no té sentit que m’enfadi amb una persona que aguanta horaris infernals i que no té la capacitat de desenvolupar la feina com segur que voldria. Estem molt obsessionats amb allò que passa avui i no parem atenció a les malalties que estan naixent i que s’haurien d’aturar des del principi.

    La saturació de la sanitat pública, en part, beu de les retallades que es van fer arran de la crisi del 2008. Ara vostès estan al Govern: quines són les línies vermelles per a no superar la crisi actual a costa dels serveis públics?

    La crisi del 2008 ens mostra allò que no s’ha de fer. Volem gestionar la crisi al revés, posant les persones al centre. Per això, en el moment en que es va decretar el primer estat d’alarma es va fer acompanyant-lo d’un escut social per pal·liar els seus efectes nocius. Si no garanteixes moratòries de desnonaments, ajudes socials, prestacions pels ERTOs i garanties per a que les famílies puguin continuar omplint la nevera, això serà un desastre. Fins ara ho hem fet raonablement bé, tot i que l’experiència ens està dient on són els forats de les polítiques que hem dut a terme fins ara.

    No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar unes polítiques austericides tan cruels

    Es va repetir molt el mantra de no deixar ningú enrere. És veritat que hi ha una diferència substancial en com s’han gestionat aquestes dues crisis, però s’està deixant gent enrere.

    Sempre. I per això hem de ser crítics i veure on són les insuficiències de les polítiques públiques per a fer que no passi. Però no té res a veure la gestió d’aquesta crisi amb l’anterior; i no només des del nostre govern, sinó també des d’Europa, que ha vist que les polítiques d’austeritat van ser un austericidi que van destrossar famílies i que, encara avui, en paguem les conseqüències. No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar aquelles polítiques tan cruels.

    Parlem de la seva tornada al Congrés. La darrera vegada que hi va anar va ser en la votació d’investidura i va tornar en una moció de censura proposada per Vox, als qui vostè va respondre “en nuestros miedos mandamos nosotras”.

    Vaig donar moltes voltes a què podia aportar jo i, desgraciadament, si alguna cosa he viscut aquests mesos que em connecta amb la majoria de persones del país és la por. He tingut temps de pensar-hi i la necessitat d’enfrontar-m’hi. Sobretot en qüestions mèdiques, no pots permetre’t el luxe d’estar espantat: t’has d’aixecar i lluitar, en aquest cas, per la teva vida. La por és un mecanisme d’autodefensa, és necessari i bo que la tinguem, de vegades. La qüestió és com ens hi enfrontem. No passa res per tenir por, però hi hem de respondre teixint llaços per ser més fortes. En un moment en que tothom té por, hem de caminar cap a un escenari en que puguem, com a mínim, reconèixer-nos entre nosaltres com a éssers humans.

    Aquest és un missatge important perquè Vox representa la gestió contrària a la por. Pretenen fomentar-la, partint dels nostres instints bàsics, i això em sembla miserable. És una gestió miserable i interessada de la por que pretenen que desconfiem de qui tenim al costat, aquell qui ens podria ajudar a ser més fortes. Pretenen construir una sortida racista i classista per a aquesta por. I això no és exclusiu de Vox, sinó que arreu d’Europa la ultradreta fomenta la xenofòbia.

    | Pol Rius

    És en les crisis quan l’extrema dreta més es creix. Aquesta moció va néixer abocada al desastre a nivell de vots, però va aconseguir obrir totes les portades de tots els diaris amb aquest discurs que vol capitalitzar la por. Creu que ho van aconseguir?

    Som davant de dos possibles escenaris: un de positiu i un de negatiu. I no tinc clar cap a quin anem. El positiu parteix de la base que la moció de censura va ser un fracàs, que va evidenciar que Vox no té capacitat per liderar un país. No van fer propostes ni van desenvolupar projectes de país; només van vomitar odi, fent al·legats nacionalistes extrems. Abascal, que es considerava preparat per presidir el país, no va parlar de res que pogués interessar al país. Es va desfer com un sucre en un cafè. Crec que després de la moció Vox queda debilitada i vull pensar que tenim l’oportunitat d’aïllar-los políticament i fer que les seves propostes quedin en res.

    L’escenari negatiu passa pel fet que, tot i que la moció va ser una derrota, ells s’ho van plantejar com una inversió. Creuen que les coses aniran a pitjor i és possible que Vox estigui preparant el terreny per a quan la gent estigui més cansada i abatuda poder dir que ells ja havien avisat. Sovint, quan més desesperat estàs és quan millor acceptes les respostes senzilles a problemes complexos. Vox juga a aquesta simplificació i a ampliar aquelles pulsions miserables que tots i totes tenim dins, en major o menor mesura. Per això crec que és important avançar en un compromís democràtic. Hi ha una majoria suficient al Congrés per a aïllar-los, però per això necessitem una dreta tranquil·la i solvent. Cal que el Partit Popular rectifiqui el seu gir de discurs i trenqui els governs que tenen amb Vox per tornar a la constitucionalitat que tant els agrada.

    A la moció de censura, Abascal es va desfer com un terró de sucre en un cafè

    La postura del PP va ser una incògnita fins l’últim moment

    El dia de la moció vaig dir al PP que ara l’oposició de dretes a Espanya l’està fent la CEOE, la patronal, que són els únics que s’asseuen a la taula, parlen amb sindicats i Govern i, des dels seus interessos legítims, que no tenen res a veure amb els meus, arriben a acords. Casado ha d’anar per aquest camí. És insostenible que segueixin al marge del que passa al seu propi país: necessitem la seva referencialitat. Han de tornar a l’espectre democràtic, constitucional, han de desbloquejar el Poder Judicial…

    Parles d’unitat i de la necessitat de fer un front comú contra la capitalització de la por. El Pacte de Toledo, aprovat fa uns dies, va en aquesta línia?

    N’estic especialment contenta: feia quatre anys que treballàvem en aquest acord i quasi havia perdut la fe. Cal recordar que el Pacte de Toledo no és una llei, és una proposta normativa a partir de la qual el Govern ha de fer una proposta legislativa: amb aquest pacte no cauen les reformes del PP. Però crec que és un document molt positiu: no és el nostre document, no és perfecte, però és bo. Hi ha molts elements en què haguéssim anat més lluny però té alguns elements positius.

    Per exemple, augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. És responsabilitat de l’estat garantir que les persones no s’empobreixin quan són més vulnerables. Per això, vincular les pensions a l’IPC és bàsic. Perquè la foto general de les persones jubilades al nostre país és de pobresa. I el Pacte de Toledo reconeix, per fi, que les pensions mínimes i no contributives han de créixer. I és que és insuportable que en un país democràtic la situació de pobresa sigui tan extrema en molts casos.

    També estic contenta perquè aquest pacte suposa una actualització al segle XXI en diferents aspectes. En termes de gènere, el Pacte anterior no cuidava prou la situació de les dones pensionistes que, a l’igual que durant la vida laboral tenen pitjors condicions i salaris, un cop jubilades tenen pitjors pensions. Les pensions no contributives, precisament, tenen molt a veure amb el gènere. També hem aconseguit, per fi (Segle XXI!) que la pensió de viudetat no estigui vinculada només al matrimoni.

    Així mateix, també hem avançat en termes intergeneracionals. Que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió ens hauria de preocupar. Per això, el pacte proposa que les cotitzacions no sigui l’únic que garanteixin la cobertura de les pensions, sinó que l’estat reconegui el seu paper. Crec que és un bon acord.

    Ens hauria de preocupar que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió

    Diu que no es “el seu pacte” i, de fet, no es tan diferent a l’anterior que es va proposar. Per què no van refrendar aquell i aquest sí?

    Entre d’altres coses, perquè estàvem a mitja discussió quan van venir unes eleccions i el treball se’n va anar a norris. Podíem haver intentat tancar les negociacions, que no estaven llestes, a corre cuita o acceptar que en aquell moment no es donaven les condicions per a un acord. Sí que és veritat que hi havia certa música que ja estava acordada i estàvem molt a prop. També és cert que els pactes no són tan diferents, però han desaparegut coses que han fet possible l’acord.

    Matissos?

    Concrecions, més aviat. Sobre com relacionar-nos amb els plans de pensions complementaris, per exemple. En la proposta anterior es donava més volada als plans privats i per nosaltres era inacceptable perquè enteníem que la major part de la població, amb salaris de misèria, no podia destinar una part del seu sou a una pensió privada. No podíem mentir la població. Però aquest pacte ha estat capaç de reconduir-ho i parla de plans de pensió col·lectius, gestionats per l’empresa i la negociació col·lectiva, com a la resta d’Europa. Sobre aquesta base sí que podem treballar.

    Creu que si haguessin tingut més temps abans de les eleccions haguessin arribat a un acord? O que vostès estiguin efectivament en el govern aquesta vegada ha canviat la situació?

    Amb més temps hauríem arribat a un acord, però el canvi de forces després de les eleccions ha ajudat a que les converses virin a un espectre més social que l’inicial.

    | Pol Rius

    Ja ho ha dit que el Pacte no legisla, sinó que marca una guia per a reformes. Em quedo amb un exemple: quan al Pacte es parla de la prevenció del racisme en ambients laborals, es diu que “l’administració exercirà el deure de cuidar per evitar racisme o doctrines en l’àmbit laboral”. Això ens remet directament a la necessitat de reformar lleis com la d’estrangeria, que també ajudaria a garantir les condicions laborals de moltes de les persones que es dediquen a les cures, com parlàvem al principi. Hi ha compromís real d’acabar amb la llei d’estrangeria?

    És un compromís que forma part de l’acord de govern inicial

    Igual que la derogació de la reforma laboral i allò no va sortir bé…

    Sí. Som conscients que el Govern està conformat per dos partits que no pensen igual i això té limitacions. Si Unides Podem tingués una majoria més àmplia, la reforma laboral probablement ja no existiria, però no la tenim. Malgrat tot, estem orgulloses de com s’està fent. És cert que en l’àmbit d’estrangeria és on més tibantor hi ha, però seguirem defensant el nostre programa electoral, que passa per la dignitat de les persones, el tancament dels CIE i la reforma de la llei d’estrangeria per a no seguir maltractant persones que són veïns i veïnes i que haurien de ser ciutadans de ple dret.

    Haurem de fer complir la paraula del pacte de Govern. Però si alguna cosa he aprés amb les pensions és que no és suficient amb tenir un pacte signat. Necessites la pressió del carrer mobilitzat que reclama canvis legislatius.

    Si parlem d’estrangeria o reforma laboral, aquesta pressió ja hi és.

    Sí, en les pensions també hi era i va ser determinant per poder canviar la norma. Igual que sense el Sindicat de Llogateres i els moviments d’habitatge no hauríem pogut fer complir els acords de regulació dels lloguers. Necessitem pressió social que apreti aquest govern progressista per modificar la llei.

  • Salut pública Vs privacitat: dubtes sobre Radar Covid

    Els nostres dispositius mòbils estan plens d’aplicacions, que fem servir per a tot. I estem acostumats a passar per alt les advertències sobre que l’app que ens volem baixar requereix tenir accés a la nostra galeria d’imatges, als nostres contactes o ubicació. És l’equivalent a les condicions d’ús, que afirmem haver llegit encara que -gairebé- mai no és així. Facebook, FaceApp o TikTok ja han protagonitzat polèmiques relacionades amb la protecció de dades però, recentment, el debat sobre privacitat ha anat guanyant terreny en el camp de l’àmbit públic.

    Arran de la pandèmia va guanyar pes la disquisició sobre què val més: el bé comú, en forma de salut, o la privacitat?. La filòsofa Marina Garcés deia en una entrevista a aquest mitjà, ja a principis d’abril, que “el control social seria un dels grans guanyadors de la pandèmia“. Amb l’objectiu de frenar els contagis, la tecnologia juga un paper clau en aquesta nova normalitat en què les càmeres tèrmiques o els rastrejos estan a l’ordre del dia. I per això últim han arribat les app.

    Són molts els països que ja han desenvolupat i llançat les seves aplicacions de rastreig de contactes per tancar el cercle sobre els contagis de coronavirus. Aquestes apps són de voluntària instal·lació i permeten enviar alertes a aquells usuaris que hagin estat a menys de dos metres, durant un determinat període de temps, d’una persona que s’hagi notificat -de nou, voluntàriament- com a positiva en Covid-19. Això ha despertat recels i dubtes sobre el respecte a la privacitat d’aquests programaris al voltant del món. A Espanya no ha estat menys: l’aplicació Radar Covid, que s’esperava per a mitjans de setembre i ha estat llançada a principis d’aquesta setmana, també presenta preguntes.

    No necessita geolocalitzar, però activa el GPS

    “La teva privacitat és la nostra prioritat”. Així resa la primera pantalla de Radar Covid, un cop s’ha instal·lat. L’aplicació informa que “funciona sense revelar la teva identitat ni la del teu smartphone. No recull el teu nom, email, geolocalització ni telèfon”. És cert que no demana cap permís a l’hora de ser instal·lada, però la cosa canvia quan l’app es posa en marxa. “Activa el teu Bluetooth. Això és tot el que et demanem”. Això ja no és tan cert. I és que quan s’activa la funció, apareix un pop up a la pantalla del telèfon que informa que l’aplicació “requereix la ubicació del dispositiu”.

    Segons l’app, la ubicació “permet que el Bluetooth detecti els dispositius propers” tot i que “no es comparteix ni fa servir la ubicació del dispositiu”. Simona Levi, fundadora d’Xnet, afirma que “no és cert que el Bluetooth no funcioni correctament si es desactiva la geolocalització”. Per Levi, això és preocupant i els dubtes estan justificats, ja que “qualsevol persona que vetlli per la seva privacitat, evita utilitzar el GPS”.

    No obstant això, Radar Covid informa que “pots consultar i canviar [el permís d’ubicació] a ‘Configuració’”. Això tampoc és cert, ja que si es desactiva el servei d’ubicació del telèfon (que s’activa automàticament quan l’aplicació comença a funcionar), salta un avís que diu que sense el GPS activat, Radar Covid “no és òptim”. Així i tot, “que el permís hagi de ser activat no vol dir que l’app l’utilitzi”, va explicar Carmela Troncoso, en declaracions a Newtral.

    Troncoso és la líder de l’equip europeu que ha desenvolupat la tecnologia en què es basa Radar Covid i la resta d’aplicacions de rastreig del continent. Es tracta d’una API (Interfície de Programació d’Aplicacions) respectuosa amb la privacitat i dissenyada per a Google i Apple. Si l’app usés la geolocalització “incompliria els termes d’ús de Google. En el nostre codi es pot veure clarament que no s’utilitza aquesta informació. Entenem que Radar Covid tampoc la fa servir, ja que Google ha autoritzat l’app, però no es pot comprovar”, aclareix Troncoso a Newtral. I això porta al segon gran dubte sobre Radar Covid.

    Codi tancat a la transparència

    La Secretaria d’Estat per a la Digitalització i la Intel·ligència Artificial (SEDIA) va informar reiteradament abans del llançament de l’app que no requeriria de dades personals, permisos de geolocalització i que seria de codi obert. Doncs bé, setmanes després d’aquestes declaracions, després de 48 hores del seu llançament i després de més de 500.000 descàrregues per Android, Radar Covid segueix amb el codi tancat i barrat.

    Són moltes les veus que, durant la pandèmia, han advertit sobre el perill del control social dels ciutadans, excusat en el control de virus. Per això, el dia abans del llançament de l’API, l’equip es va reunir amb diversos grups de civeractivistes europeus, entre ells Xnet. “Ens van dir que l’única cosa important era el bé comú i ens van assegurar que el codi es publicaria”, explica Simona Levi. Amb el codi a disposició de la ciutadania es poden veure les entranyes de l’aplicació i realment el que comporta. Levi descriu l’API de Google com privacy friendly, però alerta que s’ha fet pública “poca cosa” respecte les diverses apps que han sorgit d’aquesta interfície. “Poc i, per descomptat, res essencial per a una auditoria seriosa”, exposa.

    En aquest sentit, l’opacitat del codi també desperta recel sobre el real anonimat dels usuaris de l’aplicació. “No podem saber la teva identitat ni les persones amb les que has estat”, assegura l’app . Això és perquè, sempre segons Radar Covid, es genera una identitat ID -un codi- per a cada usuari, que es regenera cada determinat temps. Així, l’aplicació no estableix connexions entre persones, sinó entre codis. Tota aquesta informació s’emmagatzema al dispositiu mòbil i només s’usa en cas que entre aquests ID estigui el d’algú que hagi declarat ser positiu en Covid-19.

    “Aquesta gestió ha de ser descentralitzada, seguint les recomanacions europees, per evitar crear una base de dades que quedi sota el control de governs o empreses”, alerta Simona Levi, que afirma que, al menys fins que el codi no sigui obert, no se sabrà “com es creen aleatòriament les ID, ni com s’emmagatzemen ni s’esborren”. Saber com es generen aquestes identitats anònimes i fins a quin punt donem accés a l’app per emmagatzemar-les al nostre mòbil, cobra més sentit encara des del moment en què aquesta aplicació obliga a tenir la geolocalització activada.

    Licitació d’Indra, al portal de l’Ministeri d’Hisenda

    Un contracte a Indra ocult fins a l’últim moment

    El contracte per al “disseny, desenvolupament, pilot i avaluació d’un sistema que permeti el rastreig de contactes en relació a la pandèmia” es va adjudicar a Indra el 15 de juny de 2020. Només un mes abans del llançament de l’app i poques setmanes abans de la prova pilot a La Gomera. I la documentació no va ser pública al portal de contractació del Ministeri d’Hisenda fins dimarts passat. El contracte va ser de 330.537,52 euros i s’especificava que el termini d’execució seria de 5 mesos.

    Però l’interessant en el contracte no està en el quant, sinó en el com. Indra es va alçar amb l’adjudicació mitjançant una tramitació d’emergència i un negociat sense publicitat. Això vol dir que, en el context d’emergència pandèmica (justificat mitjançant l’article 16 de Reial Decret llei 7/2020 del passat mes de març), l’administració pot negociar directament amb els possibles contractistes sense que se’ls pugui exigir publicar l’expedient de contractació, ni els terminis, ni els candidats ni cap requisit de procediment. Tot això, per poder contractar l’empresa que, segons l’administració, pugui complir la tasca el més aviat possible. En nom d’actuar ràpid contra el virus. Ara bé, la tramitació d’emergència només afecta els requisits i tempos previs a la signatura de el contracte, de manera que aquest hauria d’haver estat públic des del dia 15 de juny.

    Segons Simona Levi, estem davant d’un problema clar de “transparència. Ens prometen totes les garanties democràtiques però hem de poder-les verificar”. I és que, segons la d’Xnet, hem de saber què instal·lem i es queixa que si els altres grans països eurpeos que també han basat les seves apps de rastreig en l’API de Google s’haguessin posat més ferms i haguessin pressionat més, ara sabríem tots els detalls d’aquestes aplicacions”. Levi conclou amb una afirmació múrria i contundent: “exigir transparència no és tant per esbrinar certes coses, sinó per vigilar els poderosos, perquè si no ens donen transparència és perquè hi ha gat amagat”.

  • 3.000 professionals sanitaris han mort per la Covid-19 arreu del món

    Fa més de mig any que el coronavirus va arribar a les nostres vides per copsar-ho tot. Fa mesos que no es parla de res més i la rutina està dibuixada amb la mateixa línia que la de la corva de contagis i morts. Mai la població general havia sabut tant d’epidemiologia i de mesures higièniques. I si aquest sotrac ha estat tal per a cualsevol ciutadà, més ho ha estat per als professionals sanitaris que, arreu del món, han hagut de batallar -i batallen- cada dia al peu del canó contra el virus.

    A xarxes socials són moltes les publicacions de metges, infermeres, auxiliars, treballadors socials, etc. que mostren els seus rostres marcats, després d’hores acumulades de feina, amb les senyals de les ulleres i les mascaretes i el pes de la responsabilitat i el cansanci. I també són molts els que han mort. A l’Estat espanyol han estat 63 professionals sanitaris els que han perdut la vida durant aquests mesos, arran de la Covid-19. Així, ens situem en el tercer lloc del pòdium europeu, només superats per Itàlia, amb 198 morts, i el Regne Unit, amb 540.

    Així ho destaca l’informe recent d’Amnistia Internacional, Exposats, silenciats, atacats, que relata les errades a l’hora de protegir els treballadors sanitaris durant la pandèmia. “Els governs han de retre comptes per les morts del personal sanitari i treballadors essencials als qui no han protegit del coronavirus”, han destacat des de l’entitat, que també lamenta que la xifra de 3.000 treballadors sanitaris morts, “probablement sigui molt inferior a la real”.

    La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507 professionals morts; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc

    I és que, com succeeix en el recompte de víctimes general, no existeix cap índex global que reculli les dades de la mortalitat del virus i, per tant, el rastreig és difícil. A més, les dades proporcionades per alguns per les associacions d’alguns països, com Egipte o Rússia, han estat qüestionades pels governs. Tot i l’opacitat, Amnistia ha analitzat les dades disponibles sobre professionals sanitaris morts de 79 països. La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc.

    Aquesta investigació, que té un abast global, busca ser un toc d’atenció als governs dels països en els quals la pandèmia encara no ha arribat al seu màxim exponent, “per tal que no repeteixin els errors de governs que no han protegit els drets dels seus treballadors, amb conseqüències desastroses”, alerta Sanhita Ambast, investigadora i assessora sobre drets econòmics, socials i culturals d’Aministia Internacional.

     

    Els EPIs, en el punt de mira

    “Trampejar”. Aquesta és la clau segons la qual Esther Moral, infermera a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) Apenins Montigalà de Badalona, s’ha aconseguit no posar -tant- en risc els professionals davant la manca d’Equips de Protecció Individual (EPI). Aquesta infermera relatava, en una entrevista recent en aquest diari, el “neguit” de no saber mai si el proveïdor tindria llest el material. Tot i que mai no es van quedar sense Equips de Protecció, “vam haver de valorar molt per a què fèiem servir cada material”. Així mateix, les donacions de particulars i voluntaris, segons Moral, “ens han salvat en algun moment en què anavem justos”.

    El cas català i espanyol no són pas aïllats. Segons Amnistia, del total de 79 països analitzats, a 63 s’han denunciat “greu escassetat d’EPI”. Entre aquests, l’entitat destaca territoris on encara no s’ha viscut el pitjor de la pandèmia, com l’Índia, Brasil i diversos països d’Àfrica. La situació ha arribat a casos tan extrems que en algunes zones, els professionals han hagut de proveir-se ells mateixos. “Dediquem prop del 12% del salari mensual a comprar de la nostra butxaca els EPIs”, relata un metge de Ciutat de Mèxic.

    A Mèxic els professionals sanitaris arriben a destinar de la seva butxaca un 12% del salari a la compra d’EPIs

    A més, en un context de pandèmia global, cal destacar també les restriccions comercials que impedien comprar materials provinents de diverses zones del món. Al juny, 52 països i dos blocs comercials (la Unió Europea i la Unió Econòmica Euroasiàtica) havien implantat mesures per prohibir o restringir l’exportació d’equips o components. “Aquestes restriccions van agreujar l’escasetat en els països que depenen de les importacions”, assenyala Ambast.

    En aquests moments, tal com relata Moral, la solidaritat va ser una de les vies d’alleujament del sistema sanitari. Un exemple el va posar la SEAT a Martorell on, a iniciativa dels treballadors, es van començar a produir mascaretes desinfectables per a professionals d’UCI, de la mà de l’assessorament d’experts de l’Hospital Clínic. En fabricaven entre 30 i 40 unitats diàries.

    Represàlies i amenaces

    “Resulta alarmant que s’hagin documentat casos en què professionals de la salut han denunciat problemes de seguretat en el context de la resposta a la Covid-19”, denuncia Amnistia. I és que l’entitat ha reportat represàlies que van des de l’arrest i la detenció, fins a amenaces i acomiadaments arran de la denúncia de les condicions en les quals els professionals havien de treballar. “És especialment preocupant veure com alguns governs castiguen els qui expressen la seva preocupació: els professionals sanitaris de primera línia són els primers a saber si la política del govern funciona i les autoritats que els silencien no poden afirmar que donen prioritat a la sanitat pública”, denuncia Amnistia.

    S’han documentat vagues i protestes a 31 dels 79 països, en molts dels quals es va respondre amb represàlies per part del govern. Un exemple n’és Egipte, on es van donar nou detencions “arbitràries” entre març i juny per “difusió de notícies falses” i “terrorisme”. Molts metges i metgesses egipcis reben amenaces i són sotmesos a interrogatoris de l’Agència de Seguretat Nacional. “Molts prefereixen pagar de la seva butxaca els EPIs per evitar aquest estira-i-arronsa. Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó”, va explicar un metge egipci a Amnistia.

    Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó

    Seguint amb la llista, als Estats Units, Tainika Somerville, una assistent d’infermeria, va ser acomiadada després de publicar un vídeo a Facebook en què reclamava més EPI. A Rússia, Yulia Volkova i Tatyana Reva poden ser represaliades amb multes de 1.500 euros i acomiadades per la difusió de “not´ñicies falses”, en queixar-se de la manca de proteccions. A Mèxic, es va llançar clor a una infermera que anava pel carrer i a Filipines es va llençar lleixiu a la cara d’un treballador d’un hospital. Al Pakistan s’han destrossat hospitals, s’han agredit professionals i, fins i tot, un membre de la Força Antiterrorista va disparar un metge.

    “Aquests incidents indiquen l’existència d’un clima de desinformació i estigma, i subratllen la importància que els governs facilitin informació precisa i accessible sobre la propagació de la Covid-19”, alerten des d’Aministia.

    A tota aquesta presió s’hi suma també la salarial, que no per menys violenta és més acceptable. Amnistia ha arribat a documentar casos de professionals als quals ni tan sols se’ls remunera la feina, com per exemple a Sudan del Sud, on porten sense cobrar des del febrer, sense accés a prestacions ni cobertura mèdica. Aquest és un dels països dels quals no es disposen dades de la mortalitat per Covid entre el professional sanitari.

    Per qüestions com aquestes, Amnistia Internacional demana que els estats considerin la Covid-19 com una malaltia professional, per tal de tenir accés a compensacions i ajudes. Igualment, també demana una compensació adequada pels professionals que hagin lluitat contra la Covid. A Catalunya, la Generalitat va aprovar una compensació econòmica que les plataformes van titllar de “ridícula i classista”. La malconeguda com a ‘pagueta Vergés’ va aixecar butllofes per establir diferenciacions salarials importants entre metges i auxiliars, que “no reconeix l’esforç continuat dels professionals”. Així, en el cas concret d’Espanya, amb 52.000 professionals contagiats i 63 morts, Amnistia prepara una campanya per exigir la protecció dels sanitaris i la dotació de més recursos a la sanitat pública.

  • El 88% de les dones amb problemes habitacionals pateix mala salut mental

    Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.

    La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.

    Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.

    I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).

    Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.

    Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).

    Desmuntar creences

    Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.

    Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.

    I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.

    Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).

    Una PAH gestionada per l’administració

    És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.

    Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.

  • Tijana Postic, de sobreviure a la guerra de Bòsnia a cap d’infermeria d’Igualada

    Costa trobar un moment per parlar amb la Tijana Postic; als torns de feina interminables s’hi sumen reunions que afegeix a l’agenda amb poques hores d’antelació. I no és per a menys, perquè és la directora del servei d’infermeria de l’Hospital d’Igualada. Fa just dos mesos que a la capital de l’Anoia van detectar els primers casos positius de coronavirus, que van expandir-se entre la població com un incendi i van fer d’Igualada el focus de la pandèmia a casa nostra.

    Igualada suma amb prou feines l’1% de la població de Catalunya, però les tres primeres setmanes de la pandèmia, aquesta ciutat comptava amb el 10% dels morts. Tot i això, quan la jove infermera, de 38 anys, parla d’un mes de març que defineix com a «caos», ho fa amb una fluïdesa i timbre de veu que deixen entreveure, amb totes les dificultats de la connexió telefònica, un somriure càndid. Les seves paraules són dures, i el relat esfereïdor, però Tijana Postic parla des de la calma. I és calma el que transmet.

    Explica que avui, a dos mesos de l’inici de la pandèmia a Catalunya, els professionals sanitaris estan millor, però sentencia, amb aplom, que «estan cansats». Ella, directora del servei d’infermeria, parla del seu equip en tercera persona, destaca el cansament dels seus, l’esforç dels seus. Però ella, que amb prou feines fa un any que ostenta el càrrec, va haver de fer mans i mànigues per a dirigir un servei en la lluita contra un adversari que no veien i no coneixien.

    «Cada dia canviava tot», diu, preguntada sobre l’organització de les primeres jornades. Tot i que aquí, a finals de febrer, el coronavirus semblava quelcom aliè, Tijana afirma que «ja estàvem al cas dels protocols de Xina i Itàlia i havíem preparat respostes, fase a fase…», recorda. Deixa respirar una mica la conversa i, després d’un breu silenci, continua: «ho teníem tot previst, però el que va passar va superar les nostres expectatives».

    «Poques hores». Aquesta és la franja de temps que, segons Tijana, va separar els primers casos detectats a Igualada amb el caos. Un caos que va durar moltes setmanes i que no ha començat a relaxar-se fins a «finals de la setmana passada». Estaven davant un virus que no coneixien i que, a la vegada que anava desbordant els hospitals de malalts i morts, també anava disminuint les forces dels professionals sanitaris. I és que «el problema de les primeres setmanes no va ser la càrrega assistencial, sinó la falta de professionals».

    El personal sanitari està cansat. Cansat perquè això encara no ha acabat

    A l’Hospital d’Igualada hi ha un equip de gairebé 400 persones. Durant el mes de març, el 40% estava fora de joc. Ja fos per haver donat positiu en les proves o per haver estat en contacte amb algun pacient o company malalt -o sospitós de ser-ho. Més de 150 professionals sanitaris van ser enviats a casa.

    «Gran part de la població era positiva i nosaltres, amb gairebé la meitat del personal contagiat o confinat», recorda la infermera. «Les primeres setmanes van ser duríssimes, el qui no estava confinat doblava o triplicava torns. La implicació va ser del 100%, fent el que fes falta per a atendre la població, sovint, deixant de banda la família», afirma la Tijana, qui té una filla que, amb prou feines arriba a l’any.

    «S’ha de fer el que s’ha de fer i s’ha de fer bé. No tenim més opció que seguir endavant», afirma, rotunda, mostrant agraïment als professionals que van respondre a la crida d’Igualada i van arribar-s’hi a donar ajuda. «Però estan cansats», repeteix la Tijana, en referència al personal sanitari, no només d’Igualada, sinó de tot el país. «Estan cansats, perquè això no ha acabat». Reconeix que treballen amb esperança, però amb el dubte, no ja de si hi haurà un rebrot, sinó de quan serà.

    Preparats, davant el rebrot

    Els primers dies, recorda Tijana, els protocols canviaven sobre la marxa. «Demà faràs el que avui no has fet perquè les recomanacions són unes altres. I el dia només té 24 hores…», es queixa, recordant que, a més de la feina assistencial, el dia se’ls esmunyia entre els dits a les reunions de planificació i en parar atenció a les noves recomanacions. «Hi havia metges que estaven en quarantena però es trobaven bé, que ens ajudaven a redactar nous protocols, perquè no donàvem més de si».

    «Ara estem més preparats», assegura la infermera, però no per això deixa d’estar preocupada per un rebrot que, assegura, arribarà. «Tots els sanitaris tenim por al desconfinament», reconeix, però també és conscient que la vida ha de tornar, d’alguna manera, a una certa normalitat. Però una normalitat poc rígida: «hem d’estar atents per a poder tirar enrere de seguida que veiem que tot plegat torna a començar».

    La igualadina es mostra tranquil·la i segura que, davant una segona onada, la cosa serà molt diferent. Els protocols ja estan clars, el personal organitzat i, sobretot, la població està conscienciada. «Tot i que mirem les notícies i sembli que la gent no respecta les normes, la vida ha canviat i la nostra manera de comportar-nos també», afirma. La gent gran anirà amb més cura i les mascaretes s’han convertit en part imprescindible del nostre outfit. Tot ajuda. «Però el personal està cansat. I després del que ha viscut, té por», reitera, de nou, en tercera persona.

    Però ella no ha estat pas aliena a la por i al cansament. Ni ella ni la seva mare i el seu germà, una infermera, i l’altre auxiliar d’infermeria, tots dos al mateix centre. «Cada dia fem una videotrucada per a veure’ns i explicar-nos el que vivim i el que sentim. Per a descarregar tensions, perquè per molt que paris algunes hores, el que vius és massa fort», explica, però sense perdre la vitalitat alegre a la veu.

    De Sarajevo a Igualada

    Aquesta família, a més d’acompanyar-se en la seva lluita contra la Covid, també es van acompanyar en la lluita de sobreviure a una guerra. I és que aquests igualadins són originaris de Bòsnia. Ens hem de remuntar a 1992 per a trobar una jove Tijana de 9 anys que arribava a Catalunya acompanyada del seu germà, amb un any de vida, i la seva mare. Van haver d’abandonar casa seva, a Sarajevo, per culpa del conflicte: «pensàvem que seria cosa de dos o tres mesos, perquè al cap i a la fi estàvem a Europa i allò no podia allargar-se». Però es va allargar.

    Va ser un comboi de la Creu Roja que els va dur a Igualada, després d’haver passat uns mesos a Belgrad (Sèrbia). «Se’ns va oferir la possibilitat de venir a Espanya i la meva mare em va preguntar què fer… Però jo només tenia nou anys!», recorda, mentre la seva veu denota un somriure. Els seus pares van decidir que havien d’allunyar les criatures del conflicte, així que van marxar, tots tres, perquè només permetien sortir del país a les mares amb els fills menuts. Pocs mesos després, al 1993, van perdre el pare a la guerra.

    Igualada havia de ser una llar temporal, però la seva mare va trobar feina de seguida: «per sort o per desgràcia, la feina d’un sanitari és necessària a qualsevol lloc del món». Poc després, els va acompanyar la seva àvia, perquè la mare havia de treballar a tres centres diferents per a poder arribar a final de mes. Així que ja hi eren tots, a Igualada, i els menuts van començar l’escola. «Esperarem a que la Tijana acabi l’escola. Esperarem a que acabi l’institut», recorda que deia la seva mare.

    I quan tot això va passar, la família Postic es va adonar que no volien tornar a una postguerra. «Fins que, de cop, te n’adones que no tornaràs mai», explica. Així que es van fer igualadins de totes totes i la Tijana va cursar els seus estudis, per casualitat o no, en infermeria. La seva mare va ser infermera a Bòsnia, i ella ara ho és en la batalla contra la Covid. Assegura que mai no va tenir clar que volgués ser infermera, però «l’experiència de la meva mare em va donar seguretat», afirma, tot acabant la conversa per poder recuperar, almenys, deu minuts de pau abans de tornar a l’hospital.

  • “Potser s’han deixat de vendre drogues, però qui té problemes amb l’alcohol troba cervesa al súper”

    Jordi Bernabeu-Farrús és psicòleg a la Divisió de Salut Mental, Fundació Althaia, a Manresa, especialitzat en atenció a les addiccions. Aquests dies, però, dedica part de la seva jornada a donar suport als companys i companyes sanitaris de l’hospital que s’encarreguen de lluitar contra la Covid. “No són bons temps”, afirma. I és que actualment “el sistema està centrat en la pandèmia” i hi ha altres serveis que, degut al confinament, “no estan podent fer tractament a malalties com tocaria”.

    Un d’ells és el servei d’atenció a persones amb problemes d’usos de drogues, que han vist un canvi en les seves rutines assistencials i vitals. Lluitar contra una addicció “requereix d’una força brutal”, diu Bernabeu, qui assenyala que “em trec el barret davant la feina que fan els usuaris”. I és que estar tancat entre quatre parets genera una angoixa creixent, sentiment que, moltes vegades, està darrera del mal ús d’una droga.

    El confinament ha afectat diversos tractaments mèdics, com s’estan donant les teràpies o tractaments per ús problemàtic de drogues?

    Ha afectat significativament pel que fa a ingressos per desintoxicació hospitalària i els contextos terapèutics. El seguiment es dóna en la lògica de la consulta externa, que és igual que quan vas a l’oncòleg o l’oftalmòleg. Són tractaments ambulatoris, que s’han reduït molt a causa de la pandèmia. Així que el seguiment mèdic i psicològic el fem telefònicament i amb fòrmules online. Pel que fa als serveis bàsics com la dispensació de metadona, continuen oberts, tot i que sempre evitant anades i tornades prescindibles.

    Parlem de tractaments complexos, que van des de la psiquiatria pel control de medicació, fins a la teràpia psicològica, passant per l’assistència sociosanitària per assessorar a persones amb dificultats per trobar feina o fer gestió penal. L’assistència social és la que ara està més parada, no per gust, sinó perquè els jutjats estan parats i per tant no hi ha desnonaments, ni judicis ni incapacitacions temporals…

    L’assistència psicològica la resolem per telèfon o videotrucada. Però ara mateix ningú no podria començar un procés de desintoxicació amb la mateixa atenció que abans de la pandèmia. A algunes de les persones que estaven ingressades se’ls va donar l’alta per prevenció (tot i que se’ls manté el seguiment), però s’ha de tenir en compte que parlem d’ingressos de 10 o 15 dies. El sistema de salut ha estat dedicat quasi exclusivament a la Covid. Ara s’estan estudiant quines fórmules cal abordar en un escenari de futur a curt-mig termini.

    Com està afectant el confinament a les persones que han de fer un tractament des de casa?

    Hem de començar aclarint que normalment parlem de persones amb problemes amb l’alcohol, que és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya. I això canvia molt les regles, perquè encara que se sentin comentaris aquests dies sobre que els camells ja no venen droga, hem de recordar que als súpers continua havent-hi cervesa.

    El confinament fa que no se segueixi el tractament com tocaria, però com a totes les malalties. En línies generals, ens trobem amb tres tipus de casos. Primer, les persones a les quals el confinament els va bé: ja havien iniciat un procés de tractament, així que el fet de no sortir és una barrera més per ajudar a mantenir l’abstinència. Segon, els que tota la vida han consumit drogues i ho seguiran fent, i si no tenen accés a la cocaïna, possiblement segueixin consumint o ho compensin amb altres substàncies.

    I els tercers, que són els que no ho porten gaire bé: persones amb usos problemàtics que estan alterats i que senten la necessitat de consumir per compensar el malestar d’estar tancat entre quatre parets. Per a tots aquests casos, el gran dubte és què passarà quan s’aixequi el confinament. Esperem que aquesta contenció també hagi estat terapèutica.

    L’alcohol és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya

    Deu ser determinant si el confinament es passa sol o acompanyat. Teniu cap tipus de contacte amb qui conviu amb persones amb usos problemàtics de drogues?

    El sistema català de salut protegeix molt la privacitat del pacient, per tant jo no puc trucar ningú del seu entorn sense el seu permís, però tot sovint el tenim, perquè s’entén que les persones que hi conviuen són rellevants pel tractament. I és que darrere d’un ús problemàtic, acostuma a haver-hi persones amb molt malestar que consumeixen per compensar-ho. Per això no creiem que l’abstinència sigui la única estratègia per a tothom aquests dies, sinó que intentem treballar el sostrat emocional, psicològic i regular l’equilibri durant el confinament.

    Tancats entre quatre parets hi ha dos grans perfils: aquell que externalitza la ràbia cap a fora i qui l’internalitza i es matxaca a si mateix. Quan contactem amb els pacients no els demanem només si estan consumint o no aquests dies, sinó com estan. Perquè drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o si et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir.

    Em preocupa la gent que està sola, perquè domina el discurs que la solitud és una manera de saber estar bé amb tu mateix, però per això has de tenir uns recursos mentals determinats. Les persones que han tingut problemes de drogues viuen sota la permanent lupa de la desconfiança i la recaiguda i, si aquests mesos hi ha algú que recau, no s’han de flagelar, sinó que cal aprendre’n i, sobretot, procurar no aïllar-se.

    Drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir

    Considereu rellevant la possibilitat que, quan s’acabi el confinament, us trobeu una alta demanda de gent que hagi començat a fer un ús problemàtic de drogues aquests dies?

    Ara estem col·lapsats pel present, però haurem d’estar preparats, perquè passaran diverses coses. Per una banda haurem d’atendre els que encara segueixen el tractament; la gent que l’ha deixat per la pressió del moment, però que recuperarem. I també hi haurà gent que durant el confinament haurà introduït l’ús de drogues o medicació com a mecanisme de gestió del malestar. L’estrès d’aquests dies genera una sensació d’impotència i tensió brutal i això tindrà un impacte en el consum.

    I és que normalment quan algú desenvolupa un problema amb les drogues, és perquè ja coneixia aquesta droga i en algun moment crític el consum augmenta perquè compensa. Pot ser que hi hagi gent que abans bevia, no de manera problemàtica, però aquests dies augmenta el consum i comença a entrar en un llindar de risc. Haurem de veure com es gestiona aquest consum un cop s’aixequi el confinament.

    Em preocupa, però, si la xarxa tindrà recursos per a atendre tota aquesta gent. Si ja tenim llistes d’espera, què passarà quan tot això s’acabi? Aquesta crisi ha posat sobre la taula que la planificació en termes sanitaris, socials o educatius hauria d’haver estat millor. No es podia tenir resposta pel coronavirus, perquè ningú no l’esperava, però el que no és de rebut és no tenir recursos suficients per fer front a aquesta crisi o la que vindrà.

    Considera que les televisites són una bona manera de fer tractaments?

    Sembla que acabem de descobrir les televisites, però fa 20 anys que existeix Internet, el problema és que no teníem protocols per a fer-les. Això durà a repensar com s’atén la gent i reflexionar sobre si amb alguns usuaris hem estat, fins i tot, paternalistes. Perquè ens pensàvem que alguns, sense nosaltres, no sabrien funcionar, però estic molt content de com ho estan fent. De vegades tractem l’usuari com algú que no és capaç de ser autònom, però és una persona com qualsevol altra que, de vegades, necessita acompanyament.

    Deixar-se acompanyar és un procés i es nota quan es perden les rutines. Aquests dies, molts ens diuen que les sessions setmanals són el mateix que anar al gimnàs. És gimnàstica emocional i ara l’han perduda. Igual que ara tenim un munt de runners que sembla que necessiten sortir sí o sí, hi ha molta gent que ha perdut un espai de seguretat i acompanyament emocional. El confinament, com a tothom, ens ha obligat a repensar-nos, però mai no em refiaria de ningú que em digués que una crisi com aquesta és una oportunitat.

    Per exemple, no diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació. Sortir de les drogues és una lluita brutal, perquè és mental, i hi ha persones que conviuen 24 hores al dia amb els seus malestars. Em trec el barret per la feina que estan fent. Per això hem de demanar-los que el desconfinament sigui encara més exigent que el confinament, perquè, si no, es poden donar uns “homenatges” que després patirem…

    No diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació

    En el sistema públic atenen persones amb diversitat de recursos? Quines diferències marca la classe social en el tractament per abús de drogues?

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar. Ni és el mateix demanar que es compleixin unes rutines quan es té el dia ocupat a la feina que quan es lleva a les 10 del matí i no ha de fer res en tot el dia i l’únic que té són imputs negatius.

    Viure permanentment en estrès crònic per si et desnonaran, per anar al banc d’aliments, per veure que tots els nens van de colònies i els teus no poden…això genera un malestar que, en confinament, s’agreuja. S’ha de treballar l’atenció plena i tractar també coses que poden venir. Conviure amb el que pot ser. Molts dels usuaris tenien pendent un desnonament durant el mes d’abril o maig i, ara que s’han aturat, treballem amb la ‘bona notícia’ de la treva, però pensant en les respostes que haurem de donar.

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar

    Durant l’entrevista hem parlat de persones que estan en tractament per deixar les drogues, però què passa amb les persones dependents que, a causa del confinament, passen una abstinència involuntària?

    Si et vols drogar aquests dies, et drogues. És més difícil, t’exposes més i és caríssim, però ho aconsegueixes. No sé com evolucionarà el consum després del confinament, però el que no m’agradaria és que acabéssim reduint temes vinculats a recaigudes o augment de delinqüència a responsabilitats individuals de les persones amb usos problemàtics. Es tracta d’una crisi estructural. No seria just. És fàcil comprar binomis com el de droga-delinqüència o droga-problema.

    L’experiència ens diu que en èpoques de restriccions, quan el mercat restringeix l’accés a les drogues, les continua oferint, però de pitjor qualitat i això vol dir que situa els consumidors en un escenari de més vulnerabilitat. Parlem de consums més clandestins, amb risc de multa per saltar-se el confinament, o de perill a la salut per drogues adulterades. El mercat facilita enganys i, de vegades, aquests són els que maten. El problema de les drogues, en gran part, radica en les polítiques que hi ha al darrera sobre el seu accés. Les drogues són una qüestió vinculada amb la salut pública, però entenent aquesta des d’una perspectiva molt global.

    La història ens ha ensenyat que amb restriccions sovint incrementen els problemes, com ara que estem confinats. A més, s’ha de tenir en compte que amb algunes drogues concretes, com els opiacis, es perd molt ràpid la tolerància. Això vol dir que quan deixes de prendre les quantitats que prenies o ho fas amb menys freqüència, el cos perd capacitat per assumir-les i això va lligat al risc de sobredosi quan es torni a tenir accés a la droga. I és que hi ha drogues que no es poden retirar de cop, perquè si la persona no està monitorada mèdicament ni acompanyada professionalment, pot haver-hi un desajust vital que es pot traduir un problema de salut molt greu, que fins i tot pot acabar tenint un final tràgic.

    Què recomaneu, doncs, per a aquests consumidors?

    Als que no poden ni volen deixar-ho, els recomanem recòrrer només als consums imprescindibles. Per a entendre’ns: treure’s el mono i ja està. I que la reducció en el consum pugui ser un primer pas per a plantejar-se abordar els usos problemàtics.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no les respectes mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan. Serveis de reduccions de danys, com les sales de venopunció i consum, més conegudes com narcosales, estan pensades des d’un llindar d’exigència baix, en relació als de tractamen: no els que el primer sigui l’abstinència, sinó que simplement els garanteixes unes condicions mínimes d’ús de drogues. No es tracta d’entaforar-los a aquests espais per a que es droguin allà i punt, sinó que es busca acompanyament amb professionals de referència i també certa pau social. Si tens controlades conductes de risc, hi ha menys problemes.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no, mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan

    Creu que, després del confinament, podria ser un moment per reprendre amb força el debat sobre la legalització d’algunes drogues, per a garantir un consum més controlat?

    El problema d’aquest debat és que és molt complex perquè es pot entendre des de moltes perspectives, encara que actualment només es plantegi la regulació de la marihuana. No es pot assegurar què passaria, però algunes experiències ens diuen que allà on hi ha relativa facilitat d’accés no hi ha més usos problemàtics que en altres indrets amb més restriccions: on les polítiques són molt criminalitzadores, la gent se segueix drogant i sovint els problemes de salut públic augmenten a propòsit de la pròpia prohibició.

    Voldria deixar clar que tots aquests escenaris són hipòtesis. I jo no sóc un expert en polítiques sobre drogues. I menys en termes de regulació. Sí que se’m plantegen algunes qüestions a tenir presents:
    Qui controla el mercat: on es vendria i qui en tindria la llicència? Com es faria la dispensació, amb una perspectiva liberal o més discreta? Com es controlaria l’accés de persones, per exemple, amb problemes de salut mental o menors d’edat? El primer pas, crec, és deixar de sancionar algunes conductes i deixar de criminalitzar el consum. Crec que la legalització és un debat polític que, encara avui, no dóna prou vots com per posar-lo sobre la taula. I els qui sí el posen ho fan per la voluntat de controlar el mercat negre.

    Encara ens costa regulartizar substàncies com l’alcohol o el tabac… pas a pas. Però el que sí hem de tenir clar és que si es regularitza un producte que genera addiccions, col la beguda o el joc, també s’ha de pensar en les conseqüències. Si tens problemes se t’ha de garantir un servei d’atenció, perquè ara per ara, sembla que si generes una addicció problemàtica amb una droga, encara que sigui legal, t’has de menjar sol el teu propi problema. Les pròpies polítiques de regulació contemplaran la inversió en tractament dels usos problemàtics?

  • El turisme i l’hostaleria, els primers en beneficiar-se del desconfinament

    El govern de l’Estat espanyol ha posat sobre la taula les tres fases en les que es basarà la desescalada del confinament (a més d’una fase zero de preparació) per a arribar a la “nova normalitat” que, segons ha anunciat Pedro Sánchez, podria arribar a finals de juny, “en el millor dels escenaris”. Així, aquest període que, segons el president hauria de durar entre sis i vuit setmanes, no és incompatible amb el manteniment de l’estat d’alarma. En aquesta línia, Sánchez ha anunciat que proposarà una nova pròrroga a l’estat d’alarma, fins el 15 de maig.

    Precisament les províncies seran les unitats bàsiques d’organització d’aquesta desescalada, tot i l’oposició de diversos presidents i presidentes de comunitats autònomes, que han demanat la recuperació de les competències de gestió de la desescalada. “Serà un calendari específic per a cada zona i desigual en els ritmes però igual en les normes”, ha apuntat Sánchez.

    Així, a excepció de les illes Balears i Canàries, que el 4 de maig passaran directament a la Fase 1 de la desescalada, la resta de l’Estat entrarà en la Fase 0 o de “preparació de la desescalada”. Aquesta, que en principi haurà de durar dues setmanes, suposarà “mesures d’alleugeriment del confinament”, com els passeig d’una hora diària o l’esport individual. Pel que fa als comerços, es planteja que es pugui atendre els clients amb cita prèvia i que locals de restauració puguin dispensar menjar per emportar.

    Fase 1: tornen els bars i hotels
    De tot anar segons el previst, a partir de l’11 de maig començarà la fase d’inici parcial d’activitats comercials, sempre “sota estrictes condicions de seguretat”, a excepció dels centres comercials, ja que són espais propicis a les aglomeracions. En aquesta línia, el Gobierno ha anunciat que es decretaran horaris comercials preferents per a persones majors de 65 anys.

    En aquesta fase començaran a obrir-se les terrasses dels bars amb limitacions del 30% d’aforament. Així mateix, també tornaran a l’activitat els hotels i establiments turístics, mantenint però tancades les zones comuns. Tot i això, Sánchez ha anunciat que fins a la tornada a la “nova normalitat” no es permetrà la mobilitat entre províncies. També reobriran els espais de culte, amb una capacitat d’un terç de l’aforament.

    Fase 2: la tornada de la cultura
    Si es compleix el calendari, a partir del 25 de maig, els locals culturals com teatres, sales de concerts o cinemes podrien reobrir les portes. Això sí, amb estrictes restriccions: s’ha de mantenir un aforament baix i seran sales amb butaques (no es podran realitzar, doncs, concerts de peu ni obriran sales de discoteques). Així, pel que fa als esdeveniments en espais i recintes tancats l’aforament serà d’un màxim de 50 persones i menys de 400 persones a l’aire lliure.

    Pel que fa als centres escolars, Sánchez ha reafirmat que el curs no serà presencial fins al setembre vinent, però ha anunciat que a partir d’aquesta segona fase es reprendran les activitats de reforç escolar i, així mateix, els nens i nenes menors de sis anys podran assistir al centre escolar en cas que la família hagués d’anar a treballar i per evitar que la criatura hagués de quedar-se sola a casa.

    Fase 3: es podrà anar a la platja
    En aquesta nova fase, que podria començar a partir del 8 de juny, es “flexibilitzarà la mobilitat general”, però sempre mantenint les distàncies de seguretat i destacant la necessitat l’ús de la mascareta. Així, es relaxaran les mesures per a restringir els aforaments, com als sectors comercials, que s’ampliaran al 50%. Una de les mesures destacades d’aquesta fase serà l’obertura d’algunes zones d’esbarjo com les platges, tot i que Sánchez ha alertat que, per garantir les mesures de seguretat, serà imprescindible comptar amb el recolzament dels ajuntaments.

    Sobre la mobilitat, el president no ha donat detalls sobre com, on i amb quines condicions es podran desplaçar els i les ciutadanes durant tot aquest procés. Tampoc no ha declarat com s’hauran de donar les relacions amb les persones amb les quals no es conviu, però sí ha declarat que el teletreball, per exemple, serà “preferent” fins a aquesta fase.

    La ‘nova normalitat’
    Aquestes tres fases de desescalada duraran un mínim de dues setmanes i serà el Ministerio de Sanidad qui determinarà el compliment o no dels criteris per a passar al següent estadi. Sánchez no ha donat massa detalls sobre els mateixos, però ha destacat que un dels marcadors essencials serà que no se sobrepassin les capacitats de l’Atenció Primària i que no es col·lapsin els llits a les UCIs dels hospitals.

    Tampoc no ha donat detalls sobre la mobilitat, més enllà d’afirmar que els desplaçament entre províncies no es podran donar fins la ‘nova normalitat’. Tampoc no ha volgut aclarir quan es podrà començar a fer visites a cases de familiars o amics, encara que es trobin en la mateixa província.