Just Deploy It!

Autor: Sandra Vicente

  • “El medicament contra la Covid ha de costar menys de 10 euros, no el podem deixar en mans privades”

    Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.

    Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.

    En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?

    Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.

    Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.

    No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.

    Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%

    També parlen d’analgèsics o els sedants

    Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.

    Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.

    Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?

    Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.

    És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.

    Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?

    L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…

    A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?

    La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.

    El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar

    Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?

    Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?

    Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?

    Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.

    Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.

    Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?

    Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.

    Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.

    No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí

    Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?

    L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.

    Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.

    Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.

    Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?

    Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.

    Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?

    Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.

    Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients

    A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?

    Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?

    Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.

    Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.

    El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…

    Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.

  • “Fins que no siguem immunes al virus no recuperarem l’ús de l’espai públic”

    oan Subirats, catedràtic de ciències polítiques a la UAB, diputat a la Diputació de Barcelona i comissionat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, planteja la crisi del coronavirus com una avantsala que obre un escenari de riscos i possibilitats. El perill de cedir la nostra intimitat en pro del bé comú i acabar cedint a lògiques controladores i totalitàries es contraposa a l’oportunitat d’implementar les xarxes de solidaritat.

    Sigui com sigui, però, la sortida de la crisi, Subirats assegura que “no és tan fàcil tornar a la normalitat” i, és més, considera que “potser tampoc volem tornar-hi”. Com seran les ciutats quan puguem sortir de casa en la nova normalitat? Tindrem por els uns dels altres i primarà la por al contagi abans que el contacte? Si no es poden reprendre els espais públics i no es poden fer manifestacions, com serà la protesta? Parlem de com serà, al cap i a la fi, el nostre tracte amb la ciutat, amb l’altre, desprès de la pandèmia

    Fa unes setmanes va publicar un article a Ctxt en què citava a Boaventura de Sousa Santos, qui deia que la normalitat era una crisi permanent. Com creu que aquesta pandèmia ha evidenciat que la nostra normalitat era, precisament, una excepcionalitat?

    Boaventura diu que portem molt temps en crisi, però el concepte crisi té un problema i és que dóna la sensació de ser conjuntural. Una crisi és com si tinguessis, ara mai millor dit, una grip: la tens durant un temps i després la superes. Però l’organització mundial que impera actualment va ser gestada en el 2008, des del discurs que la superació de la crisi ho justificava tot. Va justificar les retallades en sanitat pública, la precarietat laboral o els problemes d’habitatge. Ja ho diu la Naomi Klein a La doctrina del xoc: normalitzem coses que de normal no tenen res.

    És ara, que patim una crisi d’una altra magnitud, que parlem d’emergència i de perill vital. Això ho trobem excepcional, però no ha estat fins a aquesta excepcionalitat que hem redescobert coses que havíem perdut durant la ‘normalitat’ anterior. Hem redescobert el temps, la importància de serveis i activitats a la llar, la salut i la vida en relació al treball. La normalitat hauria de ser més segura, però ara ens adonem que estàvem rodejats de riscos. Ara, en aquesta excepcionalitat, aparentment hauríem d’estar insegurs, però resulta que hem recuperat seguretats que havíem perdut.

    El fet de recuperar seguretats, que entenc que exclou les persones malaltes, depèn molt de les condicions en què es visqui aquesta excepcionalitat.

    Evidentment, les desigualtats continuen existint

    Adonar-nos en, no vol dir necessàriament posar-hi remei. El 2008 es va tirar de solucions curtplacistes. Creu que n’haurem après res?

    La crisi del 2008 no va tenir el nivell d’aquesta. Va ser molt grossa i va tenir molts efectes, però no va tenir tant impacte sobre la quotidianitat. Això ens està fent redescobrir més que llavors, el poder de l’articulació comunitària. Repensem coses que no vam tenir temps de repensar el 2008, perquè impacta molt més en els hàbits i maneres de viure i relacionar-nos.

    Hi ha el risc de fer com al 2008 i tornar al business as usual, reafirmant les desigualtats d’aquells qui més van patir la crisi, tot rescatant els bancs i recuperant el sistema econòmic de la manera més ortodoxa possible. Però crec que no passarà. D’aquella crisi van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta crisi de manera diferent.

    Del 2008 van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta diferent

    La crisi ajuda a evidenciar desigualtats i inseguretats, com la precarietat laboral, la crisi habitacional o la violència de gènere. Però per a un cert gruix social, aquest confinament no ha suposat només posar-les de relleu, sinó conviure-hi 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.

    És evident que la desigualtat juga un paper en els efectes d’aquesta crisi. Es veu, no només en les condicions físiques o materials amb les quals la gent és capaç de subsistir, sinó també amb la distribució dels contagis. No és veritat que el virus sigui democràtic.

    Per això no serà tan fàcil tornar a la normalitat i, a més, la pandèmia ens deixa la reflexió que no volem tornar a la normalitat. Després de les grans crisi mai no es torna al que hi havia abans: després de l’11S vam veure un canvi brutal en la seguretat del món i, ara, és possible que s’incorporin mesures de control tecnològic de la població. Se’ns plantegen perills i oportunitats i que la sortida sigui millor o pitjor dependrà de l’atenció que parem als més perjudicats. Podem acabar en un escenari amb un control brutal de la conducta o bé en un altre en què s’hagi recuperat la importància de la xarxa.

    Correm el risc de cedir les dades sobre la nostra intimitat de manera voluntària, en pro del bé comú?

    És una possibilitat. Les aplicacions mòbils que han creat la Generalitat i el Gobierno són apps en les que, de manera voluntària, expliques com et trobes. Pot semblar evident que ara cal fer-ho, ja que contribueix només a tenir més controlada la salut pública. Però, a la vegada, no sabem si aquestes dades poden ser usades de manera negativa.

    A la Xina, per exemple, quan una persona en un vagó de tren té uns nivells de temperatura alts, que es detecten a través d’un sensor, s’avisa als telèfons de tots els passatgers. Això es pot veure com una intromissió brutal, però també és una garantia per la salut pública. És el que Focault denominava biopolítica, la capacitat de control. Normalment no cediríem tan fàcilment la nostra intimitat, però quan parlem de salut, la cosa canvia.

    El que no podem fer és deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic. I quan dic polititzar no vull dir parlar sobre si ho fa millor Junts per Catalunya, el PP o el PSOE. Vull dir discutir sobre qui guanya i qui perd amb cada decisió, quins són els costos i els beneficis i com es distribueixen. Que no hi ha res neutral.

    No podem deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic

    Com creu que ens relacionarem, un cop acabi el contagi? Ara que parlava del vagó a la Xina, creu que manarà la por al contagi? I si és així, això podria augmentar les desigualtats i discriminacions socials?

    Històricament això ja ha passat: el call jueu de Barcelona es va destruir al segle XIV perquè va córrer la veu que la pesta s’havia originat allà. A la Índia hi ha el rumor que una bona part de la pandèmia va néixer a una mesquita i, amb tot el conflicte que hi ha entre hindús i musulmans, això és un barril de pólvora. En aquestes situacions, buscar un culpable és senzill i això es notarà a la llarga. Ens costarà tornar a sortir a l’espai públic per a celebracions multitudinàries. Fins que no siguem immunes al virus o hi hagi una bona part de la població amb immunitat adquirida, no recuperarem la normalitat de l’ús dels espais.

    És un aspecte del desconfinament que caldrà ser regulat, sobretot tenint en compte les ganes que tenim de recuperar el contacte. Serà una decisió científica, mèdica i política, que haurà de buscar la manera que no acabi repercutint més sobre uns que sobre altres. I aquí, la tornada a l’escola també tindrà un paper importantíssim.

    Les diferències en l’accés a la tecnologia i el temps i capacitat que tenen les famílies per acompanyar els infants en l’estudi durant el confinament generaran desigualtats que perduraran en la vida acadèmica dels nens i nenes?

    Sabem que el grau d’èxit educatiu depèn de la formació de les famílies. És una variable important, així com la disponibilitat d’aparells tecnològics. I caldrà continuar amb aquests debats al futur, ja que s’haurà de reforçar l’equipament tecnològic de la societat quan sortim d’aquesta pandèmia. Igual que al segle XIX es van fer xarxes de sanejament i clavegueram, demà caldrà una xarxa oberta per a la ciutadania, democràtica, i no controlada de manera privativa.

    Pel que fa als efectes que tindrà la pandèmia als infants, dependran de la nostra capacitat de treballar durant els mesos posteriors. L’estiu serà un escenari importantíssim: les colònies i els esplais poden ser una gran eina per a eliminar els efectes de la pandèmia i les dificultats que s’hagin adquirit aquests mesos. Ara bé, caldrà garantir-ne un accés democràtic de la mà d’ajudes públiques. L’oci serà un element central per a reduir els efectes de la pandèmia.

    Els esplais i l’oci durant l’estiu seran importants per a eliminar els efectes de la pandèmia sobre els infants

    Durant aquests mesos, sembla que la situació ha canviat però els continguts i la manera d’estudiar s’ha mantingut. Creu que és moment per a replantejar metodologies pedagògiques?

    La crisi actual posa més de relleu aquesta necessitat, però ja fa temps que tenim un problema al sistema educatiu. Cal introduir més elements artístics, experimentals, propis d’una lògica que no es basi en la reproducció del coneixement. Hi ha un gran desajust entre el canvi d’època que vivim, plena d’incerteses, i els currículums escolars. Ens cal incorporar aquestes paraules màgiques, com la creativitat, la innovació o l’emprenedoria per a educar persones que siguin flexibles en èpoques canviants, com la nostra. I això, la Covid-19 ens ho demostra.

    Parla de la necessitat d’introduir més art i cultura a l’educació. Precisament la cultura té un paper rellevant durant aquest confinament. Estem acostumats a consumir cultura gratis i aquests dies s’està demostrant com de vulnerable és el sector. És moment per a donar més veu a la cultura?

    La situació ho demana. La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica. Hem assumit una cultura d’accés lliure que no té en compte la supervivència dels creadors. Cal posar de relleu la importància de la subsistència econòmica de la cultura, no només en termes de pressupostos: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar.

    Però el que està clar que és un sector que sortirà molt tocat d’aquesta crisi. Encara ara no tenim clar quin és el futur de grans esdeveniments com festivals o festes. Tenim Sant Jordi aplaçat fins el juny. I se’ns ve el dubte a sobre de com celebrar grans festes com el Grec, la Mercè o, fins i tot, cap d’any. Som molt conscients que els efectes del coronavirus es perllongaran en el temps i hem de trobar l’equilibri entre la necessitat de recuperar el pols de ciutat i els requeriments sanitaris: entre la salut i el gaudi.

    La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar

    Recuperar els espais públics és recuperar la sobirania com a ciutadania. Al principi de l’entrevista parlava dels aprenentatges de la crisi del 2008, a través del 15M o l’Occupy Wall Street. Ambdós basats en la mobilització. Si en un futur recent s’imposibiliten les manifestacions o la mobilització, com serà la protesta?

    A tot el món patim la mateixa excepcionalitat i crec que es generaran processos de cooperació i aprenentatges globals creuats. Això es va donar al 2008 amb l’Ocuppy i crec que es tornarà a donar, tot i que no de manera física. Les xarxes seran un element importantíssim, però la mobilització al carrer se seguirà donant i haurem de valorar els riscos. Tornem al que parlàvem abans: en moments d’incertesa hi ha el risc que es valori la seguretat i la salut pública per sobre de tot; pot ser que les lògiques autoritàries aprofitin aquesta incertesa per a delimitar les possibilitats de la protesta.

    Aquests dies es dóna el debat sobre la presència de l’exèrcit als carrers. Per una banda la imatge violenta i de despesa pública associada als militars i per una altra les tasques de desinfecció de l’UME. Què pesa més?

    Cal pensar en la capacitat d’aprofitament polític que uns i altres puguin fer d’aquest debat. Però crec que ara el que correspon és aprofitar tots els recursos disponibles per a fer front a una situació excepcional que pot superar-nos. En aquest sentit, em sorprèn la politització d’aquest debat, que ens distreuen dels veritables objectius d’aquests dies.

    Això, però, no vol dir ser naïf i que ens sigui igual d’on vingui l’ajuda i qui ens l’ofereixi. No comparteixo la retòrica militarista a les rodes de premsa i no simpatitzo amb com la monarquia s’aprofita de la situació per intentar sortir de la situació patètica en la qual està. Però són detalls relativament petits en relació a la dimensió del problema. És absurd és que hi hagi bucs militars hospitals o dispositius de desinfecció i que no els usem. I això no justifica l’existència de l’exèrcit.

  • Barcelona posa a disposició de persones vulnerables 385 noves places per a confinar-se

    La tarda de dimecres es posaran en funcionament diversos equipaments municipals pensats per atendre les necessitats bàsiques de persones vulnerables i persones sense llar. Així, entra en funcionament el pavelló Victòria Eugènia, cedit per la Fira de Barcelona, amb 225 llits, ampliables fins a 1.000. De la mateixa manera, també s’inauguren 72 places a l’Hospital Dos de Maig, exclusives per a dones sense llar i un espai de 30 llits a Sant Joan de Déu Seveis Socials, pensat per atendre persones sense llar, derivades d’algun equipament municipal, que hagi donat positiu en Coronavirus però que no requereixi d’hospitalització.

    Aquestes 327 places que estrena Barcelona, se sumen a les 58 que, des de divendres passat va a posar a disposició l’Espai Pere Calafell, cedit pel centre Assís. D’aquesta manera, les -de moment- 385 places “garantiran que les persones que fins ara no podien, facin el confinament amb dignitat”, segons ha apuntat Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. La zona de la Fira de Barcelona, que és el que més destaca per la seva magnitud, ha estat muntat per la Guàrdia Urbana, els Bombers i l’Exèrcit i compta amb més de 6.000m². “Avui iniciem amb 225 llits i la setmana que ve ampliarem amb 225 més, fins a arribar a una xifra total de 1.000 llits, en funció de la demanda”, ha informat Tarafa.

    Les persones que accedeixin a qualsevol dels espais facilitats per l’Ajuntament seran sotmeses a un test de temperatura -que no a una prova del Covid-19- per a evitar contagis. De la mateixa manera, la disposició dels llits, les dutxes i zones com la bugaderia o la cuina, estan pensades per mantenir la distància de seguretat i, per això, no s’hi contempla la presència de famílies. Respecte aquestes, Tarafa ha recordat l’acord que l’Ajuntament manté amb l’operadora Apartur, que ha cedit 200 habitatges turístics al consistori -a preu d’habitatge social- per acollir famílies vulnerables.

    “La política més important de l’Ajuntament de Barcelona és la de l’habitatge”, ha assenyalat Tarafa, qui ha explicat que aquesta tasca se suma a l’acompanyament a 2.200 persones sense llar que ja eren usuàries d’equipaments municipals abans de la crisi del Coronavirus. Així, els agents de carrer de l’Ajuntament aniran informant a totes les persones sense llar de la possibilitat de realitzar el confinament en aquestes instal·lacions i, “els que vulguin, s’hi dirigiran de manera voluntària”, ha afirmat el referent de la Creu Roja a Barcelona, Javier Jaén.

    I és que les persones sense llar que no vulguin confinar-se en les instal·lacions facilitades per l’Ajuntament no hauran de fer-ho. Segons ha recordat Tarafa, remetent-se a les paraules del tinent d’alcalde Abert Batlle, “no hi ha cap instrucció que digui que s’ha de multar a persones sense llar que continuïn al carrer”.

    “Estem enmig d’una crisi sanitària amb un doble impacte per a les persones vulnerables”, ha assegurat Tarafa, qui ha equiparat la importància de frenar la corva de contagis i la de l’impacte socioeconòmic del Coronavirus. D’aquesta manera, i pensant en les persones vulnerables, la comissionada de Salut ha posat èmfasi en la “bona sintonia” de l’Ajuntament amb Creu Roja i Metges Sense Fronteres, amb els qui treballa per a poder tenir preparada la ciutat en cas de ser necessari.

    Igualment, Tarafa ha anunciat que el consistori està en reunions amb el Consorci Sanitari, per a poder posar a disposició dels hospitals equipaments necessaris per a ampliar-los en cas de ser necessari. “Ens hem d’anticipar com a ciutat”, ha afirmat.

  • Com fer front a la incertesa del confinament?

    Diumenge passat, Pedro Sánchez va anunciar que el confinament, de la mà de l’estat d’alarma decretat el passat dia 14 de març, s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Això marca una data -provisional- al calendari: l’11 d’abril. Aquest confinament, que té unes excepcions marcades, presenta diversos escenaris i realitats de les persones que han de quedar-se a casa. Els qui poden fer teletreball i els que han aturat la seva ocupació. Els qui han patit un ERTO o els qui encara han d’anar a treballar. Aquells que tenen criatures o persones dependents a càrrec. Els qui pateixen alguna malaltia. Els qui conviuen amb algun contagiat -o pateixen- de Coronavirus.

    Mil i un escenaris i una raó: frenar la corba del contagi. Tot i que l’objectiu sigui clar, el camí a través d’un confinament a casa pot fer-se dur. “Quan fem alguna cosa voluntàriament és senzill. El problema ve quan no depèn de nosaltres i, sobretot, quan no sabem quan finalitzarà aquesta situació”, exposa Jaume Descarrega, psicòleg clínic i membre de la Junta Directiva del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    No existeix una cura universal ni un consell que serveixi per a tothom, però els experts consultats focalitzen en mantenir rutines. Mantenir la higiène i vestir-se ajuda a mantenir l’estabilitat, així com fer una mica d’exercici. “Fer activitat millora la condició física i el benestar emocional, encara que sigui poc temps”, expliquen des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). No es tracta tant de posar-se en forma -que també- sinó que l’exercici també cansa, per la qual cosa es combat l’insomni.

    I és que l’aparició de sentiments negatius com l’angoixa, la por o, fins i tot, l’apatia és “normal en situacions difícils, però hem d’evitar que es converteixin en sentiments extrems i no entrar en pànic”, segons Descarrega. Per a intentar controlar-les, el primer que s’ha de fer és “explicar i donar sentit a la situació de confinament”, diu el psicòleg.

    En aquesta línia pren molta importància la informació que consumim i com la consumim. La informació adequada i veraç “ajuda a rebaixar l’angoixa”, diu Descarrega, però adverteix que no hem d’estar “24 hores al dia amb el monotema”. El psicòleg reconeix que cal estar alerta de les novetats, però que no podem estar “tot el dia pendents de les xarxes socials i de cada nou missatge”. Sobretot, cal parar atenció al temps dedicats als xats i a les xarxes, com Twitter o Facebook, ja que poden ser “un element de desinformaicó i solen ser espais on hi ha tendència al malestar”.

    Ara bé, aquestes eines també poden ser de gran ajut per a retrobar-se amb aquells dels qui estem lluny i trencar amb la monotonia de la convivència amb les persones amb les que estem confinats -o amb la solitud. I, tal com adverteix Descarrega, hem d’evitar ser alarmistes o fatalistes quan parlem amb les persones properes. Sobretot amb les criatures. “Els més petits han d’estar informats, sense mentides i amb dades concises i adaptades a la seva edat”, apunta el psicòleg, qui recomana el conte Rosa contra el virus, editat pel COPC.

    Confinats dins el confinament

    “Cal recordar que una persona amb coronavirus que no hagui estat hospitalitzada s’ha d’aillar en una habitació individual”, recorden des de l’AIFiCC. Això, doncs, suposa estar confinat dins del confinament a la pròpia llar. Aquesta situació pot ser la que produeixi més angoixa i és quan les tecnologies poden prendre més importància: “truca o envia missatges”, recomanen des de l’associació d’infermeria.

    En cas que una persona senti símptomes però la saturació del sistema de salut impossibiliti fer-se la prova, Descarrega recomana per tots els mitjans possibles “evitar la sobreinformació, per tal de controlar l’angoixa”. En aquests casos, ressalta la importància d’establir xarxes de suport psicosocial amb persones properes per tal de “disminuir l’impacte emocional de la situació”.

    I és que no parar de donar volta als símptomes o lamentar-se de la situació de confinament “genera una angoixa innecessària que és perjudicial per a la salut”, explica Descarrega, qui assenyala que “no s’han de prendre més precaucions que les necessàries: cal mantenir la calma i seguir les mesures de protecció que determinin les institucions sanitàries”.

    Que no ens prenguin l’humor

    “La por és una emoció bàsica i una reacció normal i saludable davant situacions desconegudes, una resposta adaptativa que ajuda a mantenir-nos alerta i a prendre les mesures necessàries per evitar riscos”. Així comença la guia del COPC per a la gestió psicològica de la quarantena. “La por és necessària, igual que la tristesa”, explica Descarrega. Ara bé, la por també es pot convertir en un “bloqueig que impedeixi gestionar amenaces amb eficàcia”, adverteix la guia.

    Per evitar que els sentiments negatius dominin aquesta quarantena, el psicòleg assegura que cal acceptar que “hi ha una part de la situació que no depèn d’un mateix, que no es pot controlar ni preveure, però les decisions que prenguem aquests dies sí son nostres. Això, en el fons, no canvia mai, ja sigui en quarantena o no”.

    Així, la lliçó positiva d’aquesta situació és “poder recuperar allò que abans no podíem fer”, diu el psicòleg, fent referència a tenir temps per fer tasques de cures amb les persones del nostre voltant, posar en valor les feines invisibilitzades, “sovint realitzades per les dones”. És temps per a donar ales als “projectes que neixen de la capacitat creadora i per a valorar el poder de l’empatia i la solidaritat”.

    I és que el col·lectiu és imprescindible per a superar moments de crisi, igual que l’humor. “És una eina indispensable per a alliberar la tensió i la incertesa”, apunta. Des dels memes sobre el paper de vàter fins als veïns que es troben per a tocar música o jugar al bingo des dels balcons, “cal valorar la creativitat i la comunió de qualsevol activitat i potenciar tot allò que ens ajudi a superar la situació i connectar-nos als altres”.

  • Un matí a un CAP el primer día de confinament per Coronavirus

    És l’hora de l’esmorzar i les terrasses dels bars que normalment són plenes de treballadors i treballadores que baixen a fer-se l’entrepà avui són gairebé buides. Molts locals tancats i els carrers tranquils. Som a la zona de Vila Olímpica i, sorprenentment, la massa de turistes que passegen vora el mar s’ha reduït. A mesura que s’avança pel carrer Joan Miró, es comencen a veure algunes persones, la majoria amb mascaretes, i alguns sanitaris. Estem a les portes del CAP de la Vila Olímpica.

    És el primer matí d’ençà que el Govern de la Generalitat va decretar mesures de contenció per frenar el coronavirus, tals com el tancament dels col·legis, el confinament de la Conca d’Òdena o l’increment del teletreball. Lluny del que podria semblar, el Centre d’Atenció Primària és pràcticament buit.

    Aquest espai, que normalment té una afluència destacada de persones d’edat avançada, avui només comptava amb dues persones a la cua de recepció. Primera conseqüència visible del coronavirus. La segona, el perímetre de seguretat, elaborat amb cadires entre la taula de recepció i els usuaris, que han de recollir les receptes o entregar la targeta sanitària a les treballadores -equipades amb mascaretes, però sense guants- tot estirant els músculs.

    Els ascensors, les escales i les sales són plenes de cartells que ajuden a identificar els símptomes del Covid-19, però no hi ha ningú que els llegeixi. I aquesta evidència del moment d’excepcionalitat es fa més palesa durant el viatge en elevador. La planta 2, on es fan les rehabilitacions, està deserta. No hi ha ni els llums encesos. A la planta 4, on hi ha els metges de capçalera i infermeria d’adults, la situació no és diferent. Totes les cadires són buides, i només s’emplenaran amb dues persones durant el temps que aquesta periodista passa al CAP.

    Una de les portes d’atenció d’infermeria és entreoberta i, davant l’ordinador, hi ha una infermera. S’està traient els guants, però la mascareta ja forma part de la seva fisonomia. Prefereix no donar el seu nom, però tant és, perquè ella podria ser qualsevol infermera i aquest podria ser qualsevol CAP de la ciutat. S’aixeca per rebre’ns i ens fa passar, mostrant-se impecablement vestida de blanc. Mai no hi va. Normalment duu roba de carrer sota la bata. “Ja em veus, ara això és el que ens toca”, explica, tot reconeixent que es troba “agobiadíssima”.

    La sala d’espera del CAP de la Vila Olímpica, buida | SVB

    Aquest sentiment d’angoixa, òbviament, no es deu a un excés de feina, sinó al sentiment d’incertesa generalitzat. Explica que han anul·lat gairebé totes les visites. Ella, que normalment va de bòlid i acumula -com tots els professionals de l’Atenció Primària- retards deguts a la sobrecàrrega de pacients, avui només té dues persones a l’agenda. “Només atendré un avi que ve a fer-se cures, perquè les necessita, i una noia jove a la qual, previsiblement, podré donar l’alta”, comenta.

    L’avi és en Josep, que ve acompanyat de la seva dona. Es desplaça recolzat en un caminador i explica que venir al CAP li suposa tot un esforç físic. “No hi puc fer res, si fos per mi no vindria, no només pel virus, sinó perquè em costa caminar”, comenta. Però necessita venir. Ell és una de les dues persones que hi haurà a la sala d’espera durant el temps que som al CAP. L’altre és en Zacharias, que ha tingut un mareig a la feina. Treballa a la construcció i ha hagut de venir al centre d’urgències.

    Aquests són els únics casos que s’atenen al CAP de Vila Olímpica avui. Urgències i visites inaplaçables. De fet, no hi fan pas la prova del Covid-19. “Si vinguessis aquí explicant-me que tens símptomes de coronavirus no et deixaria ni seure a la cadira”, reconeix la infermera. El protocol estableix atenció telefònica i derivació a Salut Pública. “M’expliques els símptomes i si quadren amb els del virus, et decreto confinament a casa i a trucar al 061 fins que te l’agafin”, explica.

    Però sap que els temps d’espera són llargs. “Calma”, diu. A no ser que hi hagi patologies respiratòries prèvies o sigui una persona d’edat avançada, no hi ha risc elevat. Cal tenir calma i no estressar-nos, ni a nosaltres ni al sistema de salut. Sobretot, quedar-se a casa, prega mentre ensenya uns papers que, juntament amb el gel desinfectant hidroalcohòlic, donen la benvinguda a qualsevol que s’assegui a la seva consulta. Són una guia d’ús del portal lamevasalut.gencat.cat. “Això és la nostra gran arma: si aconseguim que tothom sigui derivat via telemàtica o telefònica, podrem frenar molt els contagis”, assegura.

    Porta d’entrada del CAP de la Vila Olímpica amb un cartell informatiu | SVB

    Confinament i passivitat

    Davant la poca activitat del CAP, aquesta infermera llegeix, estudia i repassa casos pendents. “Poc més podem fer”, i assegura sentir-se una mica “inútil”. Per una banda, es necessiten sanitaris a hospitals o zones d’alt risc com Igualada, que ahir va demanar reforços al Departament de Salut, i per altra, “nosaltres estem aquí, sense feina”, reflexiona, tot i que reconeix que entén que “hi hem de ser, clar, però així i tot crec que no s’estan organitzant bé els recursos”.

    Hi ha incongruències, diu. Al CAP Vila Olímpica, tot i que no s’hi ha diagnosticat ningú directament, sí que tenen dues infermeres i dos metges en aïllament per haver estat amb una persona infectada. Fa 10 dies que es van fer la prova i encara esperen. “Veus que als polítics els donen els resultats en un dia i els sanitaris esperem setmanes? Som nosaltres els que estem en primera línia, nosaltres som necessaris!”, exclama, enrabiada.

    Deixem la infermera, que ha de sortir de la consulta per atendre el Josep. Just quan està a punt de travessar la porta fa mitja volta: “els guants! No recordo mai que per a qualsevol cosa fora de consulta m’haig de posar els guants, ara”. Un cop vestida, només els ulls visibles, surt a buscar l’avi a la sala d’espera, on només se sent l’eco de l’ascensor que anuncia el “tancament de portes”. Per la resta, silenci.

    Però tota la calma que es destil·la del CAP, que a priori podria semblar un dels planters del caos pel coronavirus, es canvia per frenesi a les farmàcies. A pocs metres del Centre d’Atenció Primària, una farmàcia ha creat un cordó de seguretat amb unes cintes de l’Ajuntament de Barcelona que resen “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta”. Les cintes adhesives, enganxades a caixes a banda i banda de l’establiment, a uns dos metres del mostrador, creen un perímetre de seguretat entre les farmacèutiques i els clients.

    Mascaretes i gels desinfectants és tot el que demana qui entra per la porta. No en tenen, així que el client no passa més de vint segons dins la farmàcia. Als pocs qui van buscant altres productes, a l’hora de pagar se’ls demana prudència. “Per seguretat”, diuen a una noia, tot fent un gest amb la mà demanant-li distància quan atansava la targeta de crèdit.

  • “Que als hospitals no ens deixin portar el vel no ens protegeix, sinó que ens racialitza més”

    Khadije Sakho té 26 anys; viu a Granollers i, tot i que va néixer aquí, la seva família prové de Mauritània. Té dos fills, la major de les quals té només dos anys, motiu pel qual ha aparcat durant algun temps la seva formació. Treballa com sociosanitària, encara que la seva veritable vocació és esdevenir integradora social, per ajudar les persones que passen “pel mateix pel que he passat jo. He patit molt durant aquests 26 anys”, diu.

    Es refereix a les dificultats inherents a qualsevol família migrada, amb pares i mares de classe treballadora, amb poques garanties laborals i menys estabilitat econòmica. La mateixa situació que Sayoh Ceesare; ella va néixer a Gàmbia i al cap de poc va arribar a Barcelona. Ara, amb 21 anys, està acabant la carrera d’infermeria, trencant així una estadística que jugava en contra seu. Segons un estudi realitzat per la UAB, el fracàs escolar entre fills de migrants dobla el dels autòctons. L’abandonament escolar prematur és elevadíssim entre dones en diversos països de l’Àfrica Subsahariana, però un cop a Catalunya aquesta realitat no canvia necessàriament.

    “Necessitem lluitar per demostrar que, tot i ser les últimes de la cua, som capaces del mateix que qualsevol noia blanca”, apunta Sayoh, qui es prepara per a aquesta entrevista posant-se el vel. Durant el seu dia a dia, no sempre el duu, però ara decideix vestir-lo per visibilitzar totes aquelles “dones racialitzades que volen formar-se i tirar endavant”. Parlem amb Khadije i Sayoh en el marc de la presentació del projecte ‘Dret a l’educació de qualitat i lliure de violència al Senegal i Catalunya’, impulsat per la Fundació Guné, que lluita per garantir el dret a l’educació i reduir el nombre de noies que abandona el sistema educatiu, treballant simultàniament a Kolda (Senegal) i Canovelles (Catalunya).

    Quan supereu les dificultats per poder accedir a una educació superior, què us fa decantar-vos per l’àmbit sanitari?

    Sayoh Ceesay [SC]: Vaig tenir el coratge de decidir ser infermera per dues raons: la primera era ajudar els altres i la segona les ànsies de demostrar que, malgrat tots els handicap, podia fer-ho. Hi ha molts problemes en el món sanitari i un d’ells és la mala gestió de les diferències culturals, tot i que la sanitat és responsable d’arribar a tots els ciutadans.

    A la universitat només som dues dones negres i és una lluita constant, amb els altres alumnes i part de l’professorat, contra l’estereotip que els immigrants consumim, malbaratem i gastem massa sanitat pública, cosa que no és certa. Els estudis diuen que són els que menys assisteixen a la sanitat, bé perquè estan treballant o bé perquè no es poden permetre el luxe de perdre una tarda al metge per un constipat, quan tenen una família que mantenir.
    M’he trobat amb que he de fer arribar als meus companys, futurs sanitaris, que les coses no són com les creuen. Si un professional es forma amb aquests estereotips, quan hagi d’atendre demà als ciutadans, no ho farà amb la professionalitat deguda.

    Khadije Sakho | Fundació Guné (MS)

    Heu comentat la manca de referents negres en el món educatiu. Això es complica més en el món professional?

    Khadije Sakho [KS]: Jo vaig passar una molt mala època a l’institut; em van derivar a un centre per a nens en exclusió social. Puc dir que per a mi aquest centre em va suposar una experiència positiva, perquè gràcies a ella vaig descobrir què volia ser. Sense les assistents no sé què seria de mi ara; elles em van ajudar a descobrir-me a mi mateixa i per això vaig triar el camí de sociosanitària, per poder ajudar altres persones. Realment vull arribar a ser integradora social, per poder estar al costat de gent que pateix l’exclusió que jo vaig patir… a l’institut em deien que patia bullying  però crec que era més complex que això.

    [SC]: Era racisme. La societat ens convenç que només hi ha racisme quan se’ns agredeix, però el racisme comença des de baix, des del mínim comentari. És la manca de valor cap a una persona, des del fet que et mirin malament fins a que et cridin ‘negra de merda’.

    Sou dones, negres i musulmanes. Amb quines discriminacions us heu trobat en els vostres processos formatius?

    [SC]: Parteixo de la base que sent dona, negra i musulmana sóc l’última de la cua, qui ningú s’espera mai que arribarà enlloc. He sentit barbaritats sobre les dones com; la meva motivació és la meva mare. Les mares subsaharianes, en general, perquè totes estan tallades pel mateix patró i escoltes el mateix d’una que de l’altra. Ella em va fer acceptar el que sóc. “Si estàs orgullosa de qui ets és perquè qui ets no és res dolent, simplement és diferent. Si tens clares les dificultats, tu ets l’única que pot canviar-les. Ets l’última de la fila? Hauràs de lluitar per demostrar que pots fer el que vulguis”. Aquesta reflexió és la que em dóna la força per lluitar contra l’estigma social, començant per mi mateixa i seguint, per exemple, amb les meves amigues blanques

    Concretament en l’àmbit sanitari, amb quina discriminacions us trobeu, tant com usuàries com professionals?

    [SC]: A part de l’estereotip que comentàvem abans que els migrants consumeixen massa sanitat pública, moltes vegades ens trobem amb dificultats per tractar pacients crònics de diabetis o hipertensió d’altres cultures. No pots dir-li a algú d’origen asiàtic que ha de menjar sa d’acord amb una dieta mediterrània, perquè aquest pacient a casa no consumeix aquests productes. Ja els pots facilitar els menús que vulguis, que no seguiran el tractament i ens trobem amb una manca d’adherència terapèutica.

    Si canvien els usuaris, han de canviar els professionals. I això també és important pel que fa a la barrera idiomàtica: si ja és difícil transmetre en el teu idioma què li passa a algú i com curar-lo, si has de fer-ho en un altre idioma ja es perd massa informació.

    Sayoh Ceesay | Fundació Guné (MS)

    Imagino que una de les reivindicacions és tenir traductors, a el menys en zones amb molta població migrada.

    [SC]: Però no n’hi ha. Vaig tenir una professora a la universitat que treballava a un CAP de Santa Coloma, una de les zones amb més immigració, i la barrera idiomàtica era un gran problema per arribar a certs pacients. Amb el tema dels costums, intentem formar-nos per conèixer, per exemple, les dietes de diferents cultures, però amb els idiomes hi ha poc a fer. Encara que, de tota manera, tots els esforços que fem, els fem per pròpia iniciativa, perquè, per ser migrades o filles de migrants, tenim aquesta sensibilitat. Haurien de formar-nos per això a les universitats, perquè demà hi haurà moltíssims més pacients migrats que els que ja hi ha ara.

    [KS]: Jo crec que la gent aquí fomenta el racisme. He estat treballant amb gent gran, totes elles persones blanques, perquè acostumo a treballar en residències i no són espais en que hi hagi persones migrades. Algunes d’aquestes persones són racistes i m’he trobat força vegades amb que em diguin que no volen que els atengui jo perquè sóc negra. Això em fa mal, però el que em sembla realment malament és que companys i companyes els ho posin fàcil i accedeixin a que els atengui un professional blanc.

    Si ets el meu company, has de donar-me suport, ajudar-me a fer que m’accepti, perquè demà passarà el mateix i, si no ho canviem, és una manera com qualsevol altra de fomentar el racisme.

    [SC]: És un problema gran; no serveix de res que et vinguin els companys a demanar-te disculpes, o que et demanin que no t’enfadis perquè és una persona gran o que està malalta… Encara que cal dir que crec que en el món sanitari ens trobem una mica menys aquests problemes perquè, de base, estem envoltades de persones que, si es volen dedicar a la sanitat, és perquè parteixen d’uns valors, de voler ajudar o arribar a les persones. Però, d’altra banda, pel simple fet que són els professionals que han de curar i tractar la societat, és important que no deixem passar ni un sol d’aquests comentaris.

    Ara, les dues porteu el vel. Us ha comportat problemes?

    [SC]: Jo he volgut posar-me’l per a aquesta entrevista per visibilitzar-nos. Perquè, per exemple, a mi no em deixen portar el vel durant les pràctiques en hospitals. És una norma. ¿La raó? Avui és una i demà una altra. Simplement no volen. Quan vaig a un hospital i veig a una treballadora amb el vel, m’emociono tant que fins i tot truco la meva mare. Això del vel és complex: la gent aquí creu que ens obliguen a dur-lo, però el que ens passa és que la societat autòctona no ens deixa portar-lo. És igual d’important que no ens obliguin a que ens deixin fer-ho. Més quan no hi ha cap raó per no vestir-lo.

    Per l’entrevista he volgut portar el vel per representar aquestes dones, dones negres i d’arreu, que porten el vel, que es volen formar i que valen exactament el mateix que les altres. El sistema blanc ens ajuda a nosaltres, a les dones racialitzades, per a que no ens obliguin a portar el vel. M’has preguntat a mi si vull dur-lo? En el món sanitari, és veritat que en alguns hospitals com la Vall d’Hebron sí que ens deixen, però en la majoria és impensable. I això produeix l’efecte contrari: ens racializa més, alhora que ens priva de la nostra identitat i els fills de migrants ja tenim un problema bastant gran d’identificació.

    Sou filles de famílies que van migrar i que van haver de treballar, sense poder estudiar. Quin valor doneu vosaltres a poder-vos formar?

    [SC]: Cap a les nostres famílies, és un orgull. Ho hem aconseguit gràcies a l’esforç dels nostres pares i malgrat totes les dificultats.

    [KS]: Per a mi, estudiar és una importantíssim. Veig la vida de la meva mare, que treballa netejant habitacions d’hotel; arriba a casa esgotada i t’ensenya una nòmina de 600 euros. Si arriba a 700 és perquè durant tot el mes potser només ha tingut un dia de descans. I això a mi no m’ho poden fer. És aquí quan m’adono que l’educació és fonamental.

  • “Les baixes després d’una agressió sexual solen ser per malaltia comú, no per incident laboral, com si haguessis enganxat un refredat”

    20.300 dones pateixen assetjament sexual a la feina cada any a Catalunya. La impunitat i vulnerabilitat de l’ambient de treball, a causa d’unes relacions de poder desiguals i uns alts càrrecs molt masculinitzats, situen l’àmbit laboral com l’escenari en què el 12% de les dones pateixen violència.

    No hi ha un perfil concret d’agressor; tant pot ser un company de treball, com un cap o un contractador. Així com tampoc no hi ha perfil d’agredida: alts càrrecs i treballadores de base, col·laboradores o fixes, contractades o falses autònomes… Però, sens dubte, les més vulnerables són aquelles dones que treballen en negre, les que no tenen permís de residència i les que treballen en l’àmbit de les cures i de la llar, dones amb les que les lògiques de poder encara es manifesten de manera més masclista i cruel.

    I és que si ja és difícil per a la inspecció de treball provar una agressió sexista en una oficina, en el cas d’una treballadora domèstica costa fins i tot entrar a la llar, ja que abans que un lloc de treball és considerada un domicili particular. Això dóna temps als presumptes agressors de netejar qualsevol tipus de prova que pogués haver de l’agressió. Sempre tenint en compte que, per arribar a aquest punt, hi ha hagut d’haver denúncia. I això no sempre passa.

    Però quan sí que passa, “el relat de la víctima en principi mai no es qüestiona i treballem des de la base que es diu la veritat”, apunta Telma Vega, inspectora de treball. Vega va participar en la jornada ‘Setge a l’Assetjament’, organitzada pel Departament de Treball i en la qual es van abordar els principals reptes per eliminar aquesta xacra.

    “L’administració s’ha construït sobre uns principis i estaments pensats per i per a homes? Sí, però això no vol dir que siguem l’enemic. La llei està feta per homes, però no podem renunciar als instruments que tenim, ja siguin inspecció de treball o el sistema judicial. Si no els fem servir, si no els fem nostres, no els podrem reivindicar”, apunta Vega.

    Amb quin tipus de denúncies o casos us trobeu?
    Normalment són denúncies de persones que diuen haver estat assetjades sexualment, encara que també se’ns notifica des d’organismes com l’Institut de la Dona o l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que ens deriva casos que els han arribat. El que ens trobem en menor mesura són denúncies per raó de sexe, perquè encara que són les vulneracions més freqüents, moltes vegades se les normalitza i no es té la consciència d’estar davant d’un cas d’assetjament; per tant no es denuncia com a tal.
    Respecte a això, tenim el cas paradigmàtic de les hostesses del torneig de tennis Godó. Es va presentar denúncia, però no van ser les dones treballadores les que ho van fer, sinó que va ser el sindicat UGT que va presentar una denúncia basant-se en el que s’havia publicat a la premsa. Però, com dic, no és l’habitual. El més normal és rebre denúncies de persones que han hagut de marxar per no suportar l’ambient de treball o que estan de baixa a causa de l’assetjament sofert.

    Entenem, doncs, que es denúncia quan ja no hi ha una relació laboral o quan la relació de poder entre treballadora i empresa ja no és tan patent

    Exacte. Les més nombroses són les denúncies que es donen durant una baixa i després de la qual la persona no vol tornar al lloc de treball. En aquests casos, el més freqüent és que s’hagi donat una agressió que ha causat una baixa mèdica. Però aquesta baixa es registra com a baixa per malaltia comuna, com quan agafes un refredat, no com a accident laboral, tot i que les causes de la baixa siguin depressió o estrès degut a l’agressió.

    En aquests casos, com la persona no vol tornar, és quan s’inicia un procediment, que pot passar per una denúncia a inspecció de treball.

    Quan es registra una baixa per motiu d’assetjament, sempre és una baixa per malaltia, encara que les causes de la baixa estiguin íntimament relacionades amb l’ambient de treball?

    Normalment. És una cosa que hauria de canviar, ja que la baixa mèdica es qualifica com a malaltia comuna, cosa que implicaria que no ha tingut res a veure amb la feina. Així que, en aquest cas, són les treballadores les que haurien de fer un procediment per canviar la qualificació de la seva baixa, avisant l’INSS que les causes de la malaltia s’han donat a la feina.

    Només en aquest cas rebríem una notificació de l’INSS, que ens demanaria investigar si hi ha hagut un accident. Quan estem en aquest punt i la persona ens presenta la denúncia, en principi mai qüestionem el seu relat. En termes jurídics no pots assegurar que aquest relat dels fets sigui cert, per la presumpció d’innocència, però sí donem per fet que ha passat. És el nostre punt de partida.

    Treballem d’aquesta manera perquè, des del punt de vista d’una persona que va a una entitat que no coneix i sense saber fins on arribarà la investigació, normalment no menteix. I menys quan mentir suposaria jugar-se un futur laboral inadequat, perdre la feina o tenir dificultats per a ser contractada en el futur.

    Comentes que quan comenceu a investigar, no s’insisteix tant en l’agressió en si, com en el context en què s’ha produït.

    Sí, en la conducta. En el que ha permès que aquesta agressió es produeixi. La part difícil és quan ens citem amb l’empresa i entrem en matèria, amb la convicció que s’ha donat assetjament sexual i els preguntem si han investigat. Si no ho han fet, han de fer-ho. I si han investigat però no prenen mesures, se’ls imposen sancions econòmiques.

    Jornada ‘Setge a l’Assetjament’ | Departament de Treball

    Què passa en els casos en què la persona denunciant continua treballant a l’empresa i ha rebut represàlies per haver denunciat?

    En principi la persona denunciant està protegida i té la garantia que no hi haurà represàlies, però… El problema amb l’assetjament sexual és que la presumpció d’innocència s’articula dins d’un ordenament jurídic que exigeix ​​que, per a imputar alguna cosa a algú, imposar una sanció o pena de presó, s’ha de poder demostrar. Per aquest motiu, és possible que la persona denunciant, en cas de no deixar el lloc de treball i no poder-se provar l’agressió, segueixi compartint espai amb la persona a la qual acusa.

    Per parlar de la conducta que permet l’agressió, hem de parlar de les relacions de poder entre ocupador i treballadora

    Són clars els casos de tocaments o agressió a canvi d’un augment, una contractació o evitar un acomiadament. Però sempre poso com a exemple un cas d’una dona que va denunciar una agressió sexual per part d’un superior, qui li va proposar fer hores extres -remunerades- per poder abordar junts un assumpte de treball. Fins aquí, tot sembla normal. Però el que hem de fer és investigar si és freqüent que es donin aquestes proposicions i si podrien ser l’escenari d’una possible agressió, en base al comportament que exhibeix el superior en qüestió al lloc de treball.

    Si constatem que la persona acusada sol tenir aquests comportaments o sol fer aquest tipus de propostes, ho comuniquem a l’empresa que, segons la Llei Orgànica d’Igualtat, està obligada a tenir un protocol que asseguri un entorn de treball que no permeti l’assetjament, una bona política de prevenció i mecanismes per al seu abordatge. Però els protocols solen fallar molt…

    Com hauria de ser un bon protocol?

    Ha d’abordar molt bé la part preventiva i no ser només una declaració de principis. Ha de garantir la formació dels i les treballadores, establir un entorn de treball segur i definir com es realitzaria la investigació en cas de denúncia o sospita.

    En l’exemple que proposava abans d’un cap que aprofita unes hores extra per abusar d’una empleada, com s’hauria d’aplicar el protocol de prevenció per evitar-ho?

    El protocol hauria d’ajudar a identificar els entorns inadequats. Sabem que és difícil, perquè cada cas és un món, però evita les estructures permeses per l’empresa que generen punts cecs i que permeten una conducta individual inapropiada per part d’una persona que ja ha aixecat queixes.

    Així que, s’hauria de començar la prevenció, d’una banda identificant conductes inapropiades i un entorn que permet que es donin aquestes actituds. Un cop fet això, l’empresa hauria d’investigar. En principi és normal que se’m proposi fer hores extra, pot ser adequat. Però pot ser un escenari d’una agressió. D’altra banda, la persona que el proposa ha tingut alguna actitud reprovable abans?

    Hi ha sectors més afectats que altres? És rellevant la feminització d’una professió?

    Quan hi ha molta feminització, es dóna la segregació vertical: la impossibilitat d’ascendir a càrrecs de responsabilitat, tot i ser que la majoria de treballadores són dones. I això és el més difícil de treballar: l’assetjament o discriminació per raó de sexe. Problemes arran d’un embaràs, irregularitats a l’hora d’escollir les dones que ascendeixen…

    El punt cec de la inspecció de treball és la feina de la llar, per la dificultat a l’hora d’entrar a el domicili per investigar, però imagino que també a l’hora de provar una agressió

    És difícil entrar, si. I quan ho fas has de buscar el mateix que en qualsevol altre entorn de treball. El procediment consisteix en què la persona denunciant digui què i on ha passat.

    Però pot ser que no hi hagi proves, al no haver-hi companys de treball que facin de testimoni …

    Per això és important el fet que nosaltres, en principi, donem per fet el discurs del denunciant. És, doncs, la persona denunciada que ha de provar que el seu comportament ha estat correcte. Ara bé, és fàcil provar que no tens, per exemple, vídeos d’una empleada de la llar, si els has eliminat abans.

    Si no es troba res, què passa?

    Res. A no ser que tinguis un informe de lesions. Però en aquest cas ja estaríem parlant de violació o agressió.

    Què passa si no hi ha contracte?

    El pitjor de tot seria si la persona que denúncia no tingués papers. En aquest cas estaria venuda. Si tens papers, però no tens contracte, és més fàcil, perquè es podria arribar a provar una relació laboral i, en aquest cas, es podria seguir la denúncia per una falta d’alta a la Seguretat Social, falta de cotització, etc.

    Seria com la detenció d’Al Capone, llavors… una sanció per un delicte que sí pot provar, a causa de la impossibilitat de demostrar l’inicial

    Una mica. Però cal veure que en algunes ocasions, per poder provar alguna cosa, has de tirar-te a la piscina. Fa poc vaig atendre un cas d’una noia que va causar baixa mèdica a causa que un company la toqués amb el seu penis, davant de tota l’oficina. Ella assegura que al centre de treball, constantment, es fan bromes sexuals; que en un xat de treball s’envien vídeos porno…

    Vaig pensar que podia centrar la investigació en aquestes actituds per poder, després, provar l’agressió que va motivar la denúncia. Però no va ser necessari, perquè en arribar, el primer que van fer els treballadors va ser fer-me bromes sexuals a mi. Així que, a falta de proves per a aquesta agressió, el que segur hi ha en aquest lloc de treball és un ambient que ella no havia demanat i que propiciava conductes inapropiades.

  • El 10N més enllà del Procés: quines propostes tenen els partits per millorar la situació dels treballadors públics?

    Durant el pitjor moment de les retallades associades a la crisi, es va aprovar una mesura “excepcional de reducció de despeses de personal a l’Administració i el sector públic” que es basava en la reducció del 5% de la retribució, segons establia el Reial Decret 8/2010. Set anys després que la Generalitat apliqués aquesta mesura, diversos col·lectius de treballadors públics van crear la Plataforma 5% i més, que treballa per derogar aquesta mesura i que, aquest dimecres va organitzar un debat electoral per abordar la situació dels treballadors i treballadores públiques del país.

    Així, amb la presència d’ERC, JxCat, Catalunya en Comú Podem, la CUP, PSC, Ciutadans i Més País (el Partit Popular va anunciar la seva absència poc abans del debat) els candidats (tots ells homes), van celebrar una de les darreres trobades preelectorals a l’Hospital Clínic de Barcelona. I és que el sector sanitari és un dels més afectats per aquesta mesura del 5%, així com per les externalitzacions dels serveis públics o la manca de conciliació laboral, temes sobre els que va versar el debat, moderat per la periodista Mònica Hernández.

    Mesures per a recuperar el 5% del sou retallat

    El passat 30 de setembre, la CUP va presentar al Parlament de Catalunya una moció per a recuperar al gener del 2020 el 5% de les retribucions retallades. La moció va ser aprovada, tot i que Vidal Aragonés, diputat per la CUP, es lamenta que “hi ha massa mesures que s’aproven però després no es fan efectives” i considera que “no es resoldrà res si vosaltres no ho demaneu al Govern de manera organitzada”, apunta, dirigint-se al públic del debat, format principalment per personal sanitari.

    Arran del retret d’Aragonés, els partits del Govern, ERC i JxCat, representats per Bernat Solé (diputat i alcalde d’Agramunt) i Genís Boadella (número 4 a les llistes per Barcelona), respectivament, van tirar la pilota al terreny del Govern espanyol. “Moltes mesures, com la de la CUP, entren a registre sense que siguin viables. Demanem als grups responsables de presentar aquestes mesures que també siguin responsables de donar suport a uns pressupostos que les facin viables”, apunta Solé en referència als de la CUP. “Tot i això -afegeix- la legislació espanyola no ens ajuda”. Per la seva banda, Boadella assegura que el retorn del 5% “és una responsabilitat del PSOE i del PP, que han de millorar el finançament de Catalunya”.

    El PSC, amb Enric Fernández-Velilla (número 10 per Barcelona), que retorna la pilota a la Generalitat, apunta que el retorn no es pot fer si no és amb negociació col·lectiva i retreu els partits de Govern que no s’hagin assegut amb sindicats ni treballadors. En la mateixa línia, Martín Eusebio Barra, diputat de C’s, recorda que totes les Comunitats Autònomes han retornat el 5% a excepció de Catalunya. “No és qüestió d’una Espanya malvada que ens oprimeix; la culpa no es de Madrid ni de l’infrafinançament, perquè hi ha comunitats pitjor finançades que Catalunya”, apunta Barra.

    Sobre el sistema sanitari català, Emilio Rojo, de Més País, assegura que “si es posessin els sous al nivell que toca, aquest gran sistema passaria a ser el més car del món; això vol dir que algú se n’ha estat quedant els beneficis. I així, el que fem, és fabricar malalts”.

    La precarietat de l’interinatge i les externalitzacions

    “No pot ser que confiïs en la feina d’una persona durant 15 anys i després el facis fora amb unes oposicions. Ja s’ha resolt que no hi pot haver més d’un 8% de personal interí en places estructurals, però l’empresa pública fa trampes pròpies de la privada”, apunta Fernández-Velilla, del PSC. Però sobre les oposicions, Solé d’ERC, recalca que no sempre es poden convocar a instàncies de la Generalitat, i va tornar a relegar la responsabilitat en “la negociació col·lectiva” com a eina per a arribar a acords amb l’administració.

    A banda de la temporalitat i l’interinatge, un altre gran camp de batalla dels treballadors dels sectors públics és la manca d’equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els externalitzats. L’única solució, segons la CUP és que “els serveis públics es gestionin de manera 100% públics i fins que això no succeeixi, les retribucions dels treballadors externalitzats han de ser iguals que els de titularitat pública. Mateixa feina, mateix salari”.

    A l’extrem oposat de la balança, Boadella, de JxCat, assegura que “és molt fàcil jugar a arreglar-ho tot, però tirar enrere les externalitzacions no serà positiu”, apunta, tot i que sí es mostra d’acord amb l’equiparació. En un punt intermedi, ERC demana fugir del “dogmatisme” i demana no fixar-se només en l’element econòmic per a prendre una decisió sobre les externalitzacions: “si un servei funciona, no s’ha de canviar”. Així, des d’ERC (partit impulsor de la llei Aragonès) Solé apunta a que s’ha de tendir a que els serveis essencials siguin públics, però “no hem de caure en el dogmatisme de dir que tot ha de ser públic”.

    Per la seva banda, Josep Vendrell, número 10 per Barcelona d’En Comú Podem, apunta a que les externalitzacions es fan per “retallar, a costa dels treballadors, i per donar espai al sector privat” i apunta que no es fa per qüestions d’eficiència sinó econòmics i ideològics: “s’ha demostrat de sobres que la gestió pública és més eficient”. Per contra, de JxCat asseguren que el model privat ens ha portat èxits: “la gent oblida que quan els serveis municipals funcionen bé, normalment, estan gestionats per empreses privades”.

    Des de la CUP, en resposta a Boadella, Vidal Aragonès afirma que “no hi ha cap informe que digui que allò privat és més beneficiós que allò públic” i que, en tot cas, “el benefici és a costa dels treballadors”. Per Aragonès, la solució passa per serveis públics gestionats per “nosaltres mateixes i amb participació real de les treballadores”. Així, en el debat sobre quins serveis han de ser de titularitat pública, des de Més País asseguren que tot allò que siguin necessitats bàsiques, han de ser públiques: “la gent no va a escola o es posa malalta perquè vol. Si el ciutadà és qui paga, ha de decidir quin sistema vol”.

    Conciliació en condicions: 35 hores setmanals amb el mateix salari

    “100 anys després de la Canadenca i no avancem”, apunta Vendrell. En la línia, des de la CUP recorden que les 40 hores no les van guanyar els parlamentaris, sinó “els vaguistes, represaliats, que s’ho jugaven tot als carrers”. Així, ambdós a favor de la reducció horària sense rebaixa del salari, perquè “conciliar amb menys diners és impossible”.

    Sobre això, des de Més País, Rojo assegura que per conservar el salari s’han de trobar diners: “menys hores vol dir més plantilla: dividir la càrrega té molts beneficis però s’ha de planificar bé. Si s’aconsegueix, tots tindrem més temps per viure i no només milloraran les relacions socials sinó que es reactivarà l’economia”. Ara bé, Rojo apunta que “les despeses que es faran arran d’una reducció horària distribuiran els diners i faran que ja no es quedin sempre en les mateixes poques mans. Així que pensem a qui no li interessa”, reflexiona.

    “Hi ha gent que hi està en contra, perquè no li surten els números”, asseguren des del PSC. Però, segons el socialista “suposaria tenir menys gent en precari i més amb 35 hores a la setmana, però per això hem de conèixer bé el sistema i els seus recursos humans”. Per la seva banda, el d’ERC assegura que, tot i estar d’acord amb la reducció, s’ha de “prioritzar: davant la demanda del retorn del 5% i una reducció horària, un bon govern ha de ser responsable i veure quines són les millors solucions d’acord amb la viabilitat”.

    “Tothom voldria treballar menys hores amb els mateixos diners, però per això calen recursos i per tant, mentre no solucionem el dèficit fiscal serà impossible”, apunta Boadella, de JxCat. “No hem d’oblidar que vivim en una autonomia intervinguda…per`això sóc un ferm defensor de la cultura de l’esforç, un valor que és molt nostre”. En resposta, Vendrell, d’En Comú Podem, assegura que “la gent treballadora en té molta, de cultura de l’esforç, sobretot el 14% de treballadors pobres”

  • “La maternitat és, fins a cert punt, egoista: portes a terme una nova vida sense haver-li demanat permís per existir”

    “El llibre neix de la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar”. Així defineix la periodista Noemí López Trujillo els impulsos que la van portar a publicar el seu llibre ‘El vientre vacío’ (Capitain Swing, 2019), en què relata la seva “crisi personal” de no poder ser mare.

    És la (nova) precarietat, la de la manca d’estabilitat, la de no voler “esclavitzar” les persones que tenim a prop per fer front a la criança la que allunya aquesta generació de dones de ser mares. “No és que no puguem ser mares, és que no podem ser-ho com volem”, resumeix. López Trujillo reivindica en aquesta obra el desig (el de veritat, no el que ve induït pel rol social de dona-reproductora) de ser mare en coherència amb el discurs feminista i la lluita renovada de ‘donar als meus fills el que jo no vaig poder tenir ‘.

    Comences el llibre parlant del precariat, d’aquesta generació que, per primera vegada, viu pitjor que els seus pares i que les dones pateixen en doble instància, impedint alguns desitjos com la maternitat.

    Vull deixar clar que no acabo de comprar la idea que visquem pitjor que els nostres pares. Hi ha algunes circumstàncies que són més desfavorables que les seves, però altres que no. Nosaltres també tenim oportunitats que ells no van tenir, com viatjar o major accés als estudis… qüestions importants per al desenvolupament personal. Però això no deslegitima les nostres queixes: em molesta que no puguem dir que les condicions del sistema no ens facilitin una vida digna i una seguretat pel fet que sempre ve algú que et diu que ‘en altres èpoques es vivia pitjor’ o que ‘hauries d’haver passat una guerra’.

    El llibre és una reflexió en un moment en què entro en crisi personal i laboral i intento fer una lectura més enllà de l’individual. Més enllà del ‘en què he fallat jo?’, no perquè em vagi malament, sinó perquè no em vagi tan bé com em pensava que m’aniria. Perquè no estem en el punt en què ens havíem imaginat que estaríem a aquestes edats. Aquesta lectura em porta a adonar-me que l’escenari que s’ha quedat després de la crisi impedeix que desenvolupem projectes vitals. No només la maternitat, sinó emancipar-nos, viatjar més o estar estable en una projecció de més de tres mesos.

    El llibre neix de l’enuig i la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar i intentar millorar les coses que queden per fer.

    Alguns dels testimonis que aculls en el llibre parlen de la voluntat de les mares que les seves filles tinguin el que elles no van tenir. Creus que en l’escenari precari que planteges, el compromís d’una maternitat responsable ens fa preguntar-nos, ja no si puc ser mare, sinó si hauria de ser-ho?

    Amb la majoria de dones que apareixen en el llibre hem articulat un discurs feminista amb el que volem ser coherents. Algunes de les dones de la generació que em precedeix, quan m’expliquen les seves maternitats, em diuen que elles tampoc ho van tenir fàcil. Que sí, que elles tenien casa o uns ingressos estables, però que van haver de criar els seus fills a distància o sent mares solteres, amb dificultats. Però després ve el detall important: van ser les seves mares les van criar les seves filles.

    I aquí és on poso l’accent en ser coherent amb el discurs feminista: en la meva maternitat no vull tornar a reproduir el patró en què som nosaltres les que tenim cura, mentre els homes fan invisibles les cures, i fem treballar a les nostres mares. Perquè és una feina, encara que no estigui remunerat ni quantificat en el mercat laboral. No vull que ningú hagi de que cuidar els meus fills, perquè no és la idea feminista de la maternitat que tinc. Em sembla bàsic no esclavitzar ningú, no capitalitzar temps i treballs reproductius perquè ningú em criï el fill. Per això no el tinc. No és que no ens deixin ser mares, és que no ens deixen ser-ho com volem.

    La maternitat responsable passa també per l’escenari que deixarem als nostres fills i filles. La maternitat és, fins a cert punt, egoista: no estàs comptant amb l’altra persona. Duus a terme una existència a la qual no has demanat permís per fer-la existir, a la qual fas ocupar un lloc en el món i tu ets responsable de proveir-lo de les millors condicions. No només perquè, passats els anys jo no em penedeixi de tenir-lo, sinó perquè ell o ella no es penedeixi d’estar en aquest món.

    Un món que cada vegada ens atomitza més fa cada vegada més important la necessitat d’establir vincles i xarxes. La societat no és només precària pel que fa a les qüestions materials.
    És complicat: és difícil establir xarxes amb veïns perquè cada dos per tres t’estàs mudant. Mantenir amistats costa, però és que ni tan sols pots mantenir xarxa familiar: els meus pares viuen lluny quan abans el comú era trobar feina a la teva ciutat i, fent una hipèrbole, tu vivies en el primer i la teva mare en el quart. Però tot i això, encara que em sembla bé establir xarxes, crec que si no tenim una seguretat provinent d’un sistema polític, pot ser un parany. Una organització col·lectiva pot ser una concessió a l’absència de polítiques socials, una renúncia a que l’Estat faci el seu paper.

    Les xarxes enfront de la manca de garanties socials són molt boniques i estan molt bé, però li poden anar bé a l’Estat perquè teixeixes una alternativa als marges que permet que no es facin polítiques. Cal teixir xarxes, i el feminisme va d’això, però sempre que tinguin com a propòsit reclamar els drets als quals volem accedir.

    Des del moment en què la dona reclama un paper en l’econòmic, laboral i polític però la societat s’entesta a reservar-li en exclusivitat paper reproductor i de cures, com fem per jugar a aquests malabars?

    Sento que la responsabilitat torna a caure sobre nosaltres en haver de convèncer. És que no he de convèncer ningú de res. Ser conscient del discurs feminista, formar part d’ell i dur-lo a terme amb el menor nombre de contradiccions possible et porta a renunciar a coses i a ser més exigent amb qui t’envolta. Si arriba un moment en què els homes del teu voltant no són partícips, no es formen el seu propi discurs o no articulen un paper actiu en la lluita, no pots estar empenyent-los. Ens quedem soles, així que és fonamental que tinguin un canvi de mentalitat. El feminisme no és quelcom que hagi d’arribar, és quelcom que ja és aquí i són ells els que s’han d’adaptar.

    I, mentrestant?

    No acabo de compartir el component bèl·lic, però entenc i comparteixo el que es vol dir quan es diu que ‘estem en guerra’. No en diria guerra, però sí batalla. En aquestes situacions és difícil que tot vagi bé, sempre hi haurà alguna cosa irresoluble. Però el feminisme ens permet unir-nos cada vegada més entre nosaltres, mentre que seran ells els que s’acabin quedant sols i al descobert.

    Tu reivindiques el dret a ser mare de la manera en què vols ser-ho. Però, i el dret a no ser-ho? Creus que la societat encara dirigeix les dones als rols clàssics reproductors?

    Quan l’INE diu que la majoria de dones segueixen volent ser mares és com quan et diuen que en els treballs a temps parcial hi ha molta voluntarietat entre les dones, perquè elles no busquen feina a temps complet. Per què? Perquè no ho volen o perquè saben que han de tenir cura i no poden compaginar-s’ho? Que no et plantegis una altra possibilitat més enllà de la maternitat, no vol dir que sigui un desig exprés.

    La dissidència de les dones que no volen ser mares i estan constantment sent qüestionades és fonamental per no romantizar la maternitat. Ser mare és complicat i et penalitza en molts sentits: la teva identitat estarà lligada eternament a ser dona i mare, mentre que la d’un home no. Però, d’altra banda, tot i la injustícia, hi ha casos en què el desig no s’extingeix. Per això hem de construir aquests discursos i garanties, sense paraules buides, perquè volem que arribi un moment en què la maternitat sigui realment una opció. Tant si no vols tenir fills mai, com si vols avortar avui i parir demà, com si et vols congelar els òvuls o vols tenir cinc fills, amb parella o sense, ha d’haver un discurs per a tu. No només per a les que volen ser mares i per a les que no, aquesta dicotomia ja se’ns queda curta. I qualsevol dissidència en aquest sentit és molt positiva.

  • Les actuacions policials durant les mobilitzacions contra la sentència deixen 131 atencions sanitàries

    Segons informacions del SEM, ahir es van realitzar 131 atencions sanitàries a tota Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi va haver 7 altes i un trasllat a l’hospital. A Maçanet va haver-hi quatre atencions in situ amb alta, a Lleida 1 alta i 2 trasllats, a Reus una alta. A l’ocupació de l’Aeroport del Prat, hi va haver 91 atencions in situ i 24 trasllats a hospitals, entre els quals es troba la persona que va rebre un impacte d’una pilota de foam a l’ull. Segons l’Hospital de Bellvitge, ha perdut l’ull.

    Pel que fa al grup de voluntaris de Sanitaris per la República, afirmen que van atendre 81 persones a l’Aeroport del Prat, algunes de les quals van ser derivades al SEM. Així mateix, també destaca la lessió d’un jove de 30 anys al vestíbul de la T1, atès per un traumatisme testicular que li ha produït la pèrdua del 40% de massa testicular.

    Per altra banda, també s’han registrat diverses agressions a periodistes, degudament identificats, de diferents mitjans per cops de porra i bales de goma i salves que han estat denunciades tant pel Sindicat de Periodistes com pel Col·legi.

    Pel que fa als detinguts, segons el grup Alerta Solidària, se’n van quantificar tres: una a Mataró, que va acabar amb llibertat amb càrrecs al vespre. Una a Lleida, d’una persona menor d’edat, que va quedar en llibertat i que ha de declarar avui a la Fiscalia de menors. I una darrera a Barcelona, que es troba encara detinguda a la comissaria del Prat.

    Si voleu seguir l’actualitat que la sentència del procés ha dut als carrers, podeu seguir el minut a minut que estem realitzant des del Catalunya Plural.

    La Policia Nacional fent cordó després d’una càrrega que va fer desplaçar els manifestants de la planta de sortides de l’aeroport del Prat / Carla Benito