Els plàstics no només envolten els aliments que consumim, els productes que comprem i els líquids que bevem. També ens envolten a nosaltres, als éssers vius. Per molt que evitem els plàstics tot el que poguem, anem a comprar amb bosses de tela o fem servir ampolles de vidre, estem exposats a “una contaminació diària interna i invisible”, explica Rosa Garcia, biòloga i directora de Rezero, una fundació que treballa per la prevenció dels residus.
Així, els Ftalats -els químics que s’usen als envasats per donar flexibilitat i elasticitat als plàstics o per fixar els aromes dels perfums- i els Fenols, presents també en molts envasos, són els principals compostos relacionats amb les pautes alimentàries als que estem exposats. Petites substàncies que, tot i que no les veiem, poden causar problemes endocrins, de fertilitat, tiroïdals, cardiovasculars, parts prematurs o càncer de pròstata. Una llarga llista d’afectacions d’uns químics que duem al nostre organisme.
I així ho ha demostrat Rezero: amb la campanya Salut de Plàstic ha organitzat un estudi per a visibilitzar els efectes d’aquests productes. 20 líders d’opinió de l’àmbit de la cultura o la ciència, de Catalunya i les Illes Balears han col·laborat amb un experiment per mesurar aquests compostos a l’orina. Així, personalitats com l’actiru Silvia Abril, el meteoròleg i presentador Francesc Mauri o la doctora Elena Carreras han prestat les seves excreccions per a l’experiment.
El resultat: el 100% dels subjectes han donat positiu en compostos plàstics. Les mostres, que es van analitzar a l’Institut Norueg de Salut Pública, van detectar una mitjana de 21 substàncies en cada persona, de les 27 analitzades. “No ens pensàvem que tothom donaria positiu”, ha reconegut Garcia, durant la presentació de la campanya. Aquestes dades han provocat certa “preocupació” en alguns dels participants, com Francesc Mauri, que considera que el resultat manifesta que “estem completament envoltats i té molta influència”.
En aquesta línia, des de Rezero han destacat la importància de visibilitzar l’impacte a la salut de les persones de la “proliferació del sobreenvasat i de la cultura del take away, així com del sol ús”. L’Instagramer Joan Grivé, que també ha participat de l’estudi, afirma que “és normal tenir plàstics. Abans ho fèiem tot millor, però hem descobert el plàstic, que és tan versàtil, barat i pràctic que ens hem oblidat del que importa”, diu. Reconeix, així mateix que evitar el plàstic pot ser “farragòs: no portes carmanyola de vidre perquè pesa o se’t pot trencar, però després d’aquest estudi, crec que ho començaré a fer”.
Què podem fer per reduir l’exposició
Accions com evitar escalfar els aliments dins de recipients de plàstics, evitar les canyetes, no congelar aliments a les safates de plàstics o evitar l’aigua envasada són algunes de les accions individuals que ciutadans i ciutadanes poden dur a terme per a reduir l’exposició a aquestes substàncies. Però no depèn pas de l’individu erradicar-les. Per això la campanya Salut de Plàstic parla de “responsabilitza compartida: normalment es criminalitza el ciutadà, encara que sigui desconeixedor dels efectes. Hi ha un punt en què el ciutadà no pot fer més”, diu Garcia.
I aquí entra en joc una altra etapa de la campanya, que és la d’impulsar normatives que garanteixin la salut, que regulin l’ús del plàstic a la industria. “Ens adreçarem al sector econòmic per repensar el model de producció”, diu Garcia. Això passa, doncs, per aplicar el principi de protecció, segons el qual els ciutadans han de conèixer els efectes de les substàncies que s’usen. “Actualment es fan servir substàncies que no se sap si són nocives o no, però allà estan”, es queixen des de Rezero.
Un altre criteri a aplicar seria la jerarquia ecològica dels residus, en què es prioritza reduir els elements d’un sol ús i potenciar elements reutilitzables. “Una de les sortides és usar materials compostables, però això no acabaria amb la cultura del sol ús”, diu Garcia, qui reconeix que les propostes que es facin a la indústria, “segurament comptaran amb una negativa rotunda”.
Però és aquí on torna a entrar la participació ciutadana: “si tots ens neguem a comprar productes sobreenvasats o ens decantem pel vidre, la indústria ho entendrà”, diu la il·lustradora i participant de l’estudi Carme Solé i Vendrell. Per aquest motiu, la campanya Salut de Plàstic, insta a la ciutadania a signar a favor de realitzar una normativa reguladora de l’àmbit català. “Ens hem de posar les piles, perquè fa uns anys Catalunya era pionera en aquests aspectes i ara sembla que tothom ens avança per tots costats”, ha dit Garcia.
Barbara Stilwell és infermera, investigadora i acadèmica britànica. Els darrers 25 anys ha treballat internacionalment en la gestió del personal sanitari a espais tan importants com l’OMS. Fruit d’aquesta feina i conscient de la invisibilització a la que són sotmeses les infermeres, Stilwell ha estat una de les responsavles en reivindicar la necessitat de l’especialització de les infermeres, augmentant-ne els gastos de formació i repensant les lògiques que regeixen la migració entre els professionals de la salut.
Per tota aquesta tasca Stilwell, nombrada una de les 60 infermeres més influents, està al front, com a directora executiva, de la Campanya Nursing Now, una iniciativa del Consell Internacional d’Infermeres i l’OMS per a empoderar les infermeres per a liderar els reptes de la salut. Stilwell va visitar Barcelona, per l’acte en el que es va formalitzar l’adhesió del Departament de Salut i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya a Nursing Now.,
Quin és l’objectiu de Nurse Now i què suposa que Catalunya s’hi sumi?
Som una organització d’ajuda a les infermeres. Intentem posar llum sobre la nostra feina, que acostuma a ser invisibilitzada. Ni els polítics ni la societat ni el mateix sistema sanitari no ho mostren. Massa sovint es pensa que l’infermeria és una espècie de tasca de cura, gairebé domèstica, com una mare que cura una ferida al seu fill. Però el que fem és molt important: som majoria dins el sistema sanitari i omplim buits imprescindibles als que no arriben els metges.
Fem cures, sí, però també som el contacte més proper dins el sistema sanitari que tindrà el pacient. Per exemple, expliquem de manera propera la malaltia, el procés de cura o els tractaments, cosa que no fan els metges. El que fem sobrepassa el que ens demana el sistema.
Diu que les infermeres són majoria al sistema sanitari. Però a Catalunya, per arribar a la mitjana europea, cal que augmentem la quantitat en un 40%. Què caldria millorar?
Seria increïble per a Nurse Now tenir feedback des de Catalunya, per a poder fer un treball seriós basat en un estudi sobre els costos, les competències i la preparació de les infermeres. Dic això perquè, per exemple, a paísos com els EUA formar una infermera costa el 25% del que costa formar a un metge. Ens cal molta inversió en formació. Però, pel que he vist aquests dies a Catalunya, no és un problema greu. És un bon moment per a reformular la política per a incentivar la infermeria, perquè canviaran les competencies i, amb elles, la formació.
Mirant al futur, hi haurà un treball molt diferent del que hi ha ara, canviaran la maquinària, els estris i les necessitats. Però hi haurà coses que sempre es mantindran: sempre treballarem amb persones. I que les cures mèdiques necessitaran un suport euducatiu. Però d’aquí uns anys l’infermeria serà molt diferent de com la coneixem ara.
Com podem incentivar que hi hagi més infermeres?
Hem d’intentar fer-la més atractiva, donar-li més reconeixement. Tot i que ja és una professió meravellosa: fem coses que la resta de professionals sanitaris no fan. És una professió científica, però no és freda: hem d’usar la intel·ligència emocional. Això, que sovint fa que sigui considerada una professió ‘de dones’, és quelcom que els homes també poden fer perfectement. Són competències que s’aprenen.
La feminització de la professió és un factor perjudicial per a que no hi hagi més persones que es decantin per la infermeria?
Parlar de l’infermeria com una professió de dones és una tonteria: hi ha més dones metges que homes també! El problema de les dones no és amb feines concretes, sinó que és un problema del sistema laboral. Moltes, si no tenen ajuda, no es poden dedicar a feines tan sacrificades com les mèdiques. Però, definitivament, podem descartar que les dones no estiguin fetes per la ciència. I aquest és un altre assumpte: la infermeria no és considerada com una feina científica.
És un treball complex del que sovint només es destaquen les cures bàsiques o posar injeccions, però ser infermera vol dir fer matemàtiques per calcular les dosis; enginyeria per a controlar els estris i màquines; psicologia i fent gala d’inteligència emocional…És una tasca molt complicada que porta a lidiar amb situacions molt complicades, com drames personals, malalts terminals o nens malalts. S’ha de ser una gran professional per a fer-ho com toca.
Vostè és una de les que defensa l’especialització de les infermeres, però a Catalunya només el 8% ho estan. Què aporta a la professió?
Afegeix un què a les infermeres que, com he dit, treballen en condicions molt complexes. Els metges s’especialitzen, per què les infermeres no? Quan una persona té càncer se li ha de donar unes cures, un tractament i una atenció diferent. No pot ser que una infermera atengui desenes de persones amb malalties diferents i necessitats específiques. Necessitem dedicar temps de qualitat als pacients i, per això, cal que hi hagi certes nocions sobre un tipus de patologia que es donin per sabudes i que la professional. No té sentit que la professional s’hagi de preparar per a tractar un malalt amb càncer i després passar a l’habitació d’un que pateix paràlisi.
Aquests coneixements també són important si entenem que les infermeres sovint supleixen algunes funcions dels metges, que estan mancats de temps. Hem de treballar i formar-nos per donar qualitat de vida als pacients .
La medecina és un dels camps en els que es donen més mobilitat de professionals. Catalunya és un territori del que marxen metges i infermeres i Anglaterra és un país receptor. Com veu aquesta situació?
La majoria de professionals no volen marxar per sempre. És una qüestió de buscar una millor formació que la que tenen als seus països, o bé intentar trobar unes millors condicions laborals. En definitiva, han estat expulsats. Necessitem compromisos per a retenir a les persones allà on s’hi sentin còmodes, on se sentin a casa. Hem de ser creatius per a cobrir les seves necessitats i canviar el mercat.
Però, per molt que a Anglaterra rebem molts professionals sanitaris, nosaltres també marxem. Estats Units i Austàlia són territoris molt atractius, ho he de reconèixer. Però també és veritat que sovint hi ha massa mobilitat, dels que marxen i els que tornen. Hem de treballar per a que les persones se sentin còmodes per treballar i formar-se als seus països d’origen, però si tot i així volen marxar, hauriem de treballar per a que s’hi puguin quedar.
Per això, hem d’incentivar formacions per a que els que vulguin continuar la seva vida professional on han migrat, puguin fer-ho amb totes les garanties i que sigui una tria lliure. També els hem de formar, però, a la tornada per a que puguin aplicar bé el que han après als altres països.
Parlava de pressionar les institucions. Una de les maneres més clàssiques de pressió en el món laboral són les vagues. Però en el món de la sanitat no són freqüents. A Catalunya se n’havia de fer una la setmana passada però finalment es va arribar a un pacte. Com valora les vagues en l’àmbit sanitari?
Hem de mantenir alerta els polítics sempre i una vaga és un mecanisme molt vàlid. El problema, en el cas de la sanitat, és que deixar de treballar és deixar d’atendre persones que pateixen. Una aturada, si no es garanteixen bé els serveis mínims -que en medecina no responen a xifres sinó a necessitats de persones- pot significar posar en perill els pacients.
Però sempre que es pugui assegurar la plena atenció dels pacients s’han de fer aturades perquè la Salut és una cosa necessària i per a ser excercida amb garanties els professionals han de ser-hi agust.
Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.
La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.
Així parla Miquel Fernández, sociòleg i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.
CAP Raval Nord | Sandra Vicente
En què consistia el Pla del Seminiari?
Era fer un corredor cultural basat en la idea de la metàstasi benigna, que anés purificant el barri. Des dels anys 90 hem anat veient com s’han anat substituint els equipaments religiosos, sanitaris o caritatius per culturals. Però aquesta conversió és molt interessant des del punt de vista antropològic, perquè la intenció de tots aquests equipaments és la mateixa: purgar, descontaminar i purificar l’espai, ja sigui des de la religió o des de la cultura.
La Misericòrdia era un centre de reclusió per a persones sense recursos on es passava molt malament. Era un lloc terrorífic que s’ha anat desplaçant poc a poc cap a funcions culturals però amb la mateixa voluntat redemptora. Purificar l’espai respon a la voluntat de fer-lo més homogeni, més fàcil de controlar i dominar, per a atraure a la població amb més recursos.
Les reivindicacions del CAP Nord són paradigmàtiques de la confrontació típica del Raval: és com si fos un barri de tothom menys dels veïns. Una qüestió tan bàsica com facilitar que els equipaments culturals estiguin a disposició i prioritzin el benefici als veïns ni tan sols s’ha contemplat. Així, el veritable problema del menysteniment dels habitants del Raval ve de l’esquerra, la gauche divine, típica de Barcelona, que vi allunyada del Raval i no comprenen què hi passa.
Tenim la Filmoteca, que va costar una pasta que encara no s’ha pagat, al costat del carrer Robadors, un dels més maltrets del barri. Per què no reformem el barri, garantim habitatge per a tothom, abans de crear aquests productes culturals que no seran mai pels veïns? Perquè al Raval hi regna un inconscient col·lectiu que té una relació esquizofrènica amb el Raval: necessiten purgar-lo, però també desitgen posseir-lo, per tota la llegenda que té. Perquè si Barcelona és al mapa és pel Raval: la millor literatura del segle XX europea s’ha escrit allà, tot el que hi passava era bon material. Era la vida despullada…
Però és una adoració des del fetitxisme elitista, amb un punt de paternalisme…
I un sentiment calvinista religiós. Les mateixes persones que muntaven les festes boges eren els mateixos que als vespres escrivien articles deixant anant la mala llet, una manera d’expressar que, moralment, no podien acceptar allò que havien viscut al Raval, perquè en cas contrari la seva vida burgesa no tindria sentit. Encara no hem superat això.
La cultura amb la que intenten netejar el Raval té la forma de l’inconscient col·lectiu que vol generar un bé per a tothom però que exclou els veïns, que ja tenen la seva pròpia cultura però no els la deixen exercir. El mercadeig, estar al carrer, la creativitat artístico-musical alternativa, la rumba…en lloc de posar-la en valor, el canvi que es vol imposar al Raval parteix de la idea del barri com a gueto i el lideren mamuts culturals.
Aquesta destrucció del Raval no s’ha fet de la mà de la dreta reaccionària, sinó d’aquesta cultura, que s’interpreta com a progressista però deixa a la cuneta la població més vulnerable. Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut? Aquest tipus de gent, que ho té tot cobert, ni es planteja no poder posar-se malalt. El que està passant amb el CAP del Raval Nord és un nou capítol de la consciència (o inconsciència) col·lectiva de les elits en relació al Raval: per a ells, el que caldria és fer fora a la gent pobra i convertir el barri en una espècie de Soho.
Plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA i la capella de La Misericòrdia | Sandra Vicente
Aquesta cultura alternativa, com a element elititzador, acaba sent una excusa per a fer fora els veïns i veïnes pobres
Qui està en contra de la cultura? És un estilet per a obrir el barri i que té vàries funcions. Una és moralitzant, redimir les persones responsables d’aquestes gestions pensant que fan un bé pel Raval. L’altra és atraure gent que forci una pujada dels preus, amb un efecte crida per a l’especulació i, conseqüentment, fent fora a persones vulnerables. Qualsevol renovació urbanística sense pensar en la preservació del teixit, cultura i particularitats de la zona és fa per a salvar una inversió o un negoci. Així que aquest discurs salvífic se l’haurien de menjar.
El turisme porta llocs de feina, però per a qui? Pels veïns no. I és l’àurea del Xino la que ha permès que es puguin fer totes aquestes inversions al Raval. Tot i així, hem de celebrar que el CAP del Raval estigui sent controvertit i que el MACBA no s’ho pugui menjar tot sense que ningú no es queixi.
Era quelcom que es podia preveure: si signifiques tant el Raval com a barri de moda el poses al mapa, per tant, no es pot esperar que les reivindicacions dels veïns quedin silenciades.
Ho han fet molt bé a més. Per una banda tens el joc caspós dels de l’alta cultura, els gestors culturals, gent molt fina, que parla de coses molt abstracta. I per l’altra tens la gent de sempre, els del carrer, però que s’han reforçat amb un grup cultural alternatiu, crític i jove que els recolza. Però compte, perquè això també podria tenir conseqüències perverses, hem de vigilar que no sigui de nou la cultura (encara que alternativa) tutelant els veïns.
Hi ha diverses batalles; la de sempre és la de la gauche divine contra la ‘putrefacció’ del Raval, on hi ha des dels columnistes fins a catedràtics de ciències polítiques o filòsofs. Però ara hi ha aquests nous creadors, que viuen i treballen al Raval, que tenen sensibilitat social, però que no deixen de ser una mena de colonitzadors soft. Haurem de veure les complexitats i complicitats, però ara per ara el que cal destacar és aquesta oposició a l’aristocràcia cultural.
Un skater assegut a la Plaça dels Àngels, al Raval | Sandra Vicente
Ara que venen eleccions municipals, com s’instrumentalitzarà aquest conflicte?
Reitero que no em preocupa el bloc conservador. El problema del Raval són ICV i PSC, perquè són els qui han inflat la retòrica salvífica que considera que hi ha cert tipus de gent que sobra. La prioritat mai no són els veïns, és la impossibilitat de deixar de veure el barri com un bé de consum on hi viu gent amb necessitats bàsiques.
S’ha arribat a veure els i les veïnes del Raval com un atrezzo del show en que s’ha convertit el barri?
Oblidem que hi viuen. Per què aquests equipaments culturals necessiten més espai? Per què no comencem a fer tasca de reconeixement de la població del barri, de les seves formes de subsistència, cultura, reivindicació o celebració i fem l’ampliació del MACBA a Pedralbes, per exemple? Estem empatxats del model de turisme que s’imposa al Raval que encara ara continua amb la cantarella d’arrassar-lo.
Fins on pot arribar aquesta voluntat? Imposant un model de turisme gentrificador s’expulsarà del barri les veïnes que el fan atractiu i formen aquest paisatge exòtic, però controlat, que ha creat la Marca Barcelona.
Aquestes són les contradiccions del capitalisme especulatiu que deia David Harbey. Volem fer ciutats que aportin capital financer i acabes construint rèpliques. Espais clonats. Això encara no ha passat a Barcelona gràcies a lluites veïnals com les del Raval. Poc a poc el barri s’anirà revaloritzant, però els especuladors no funcionen amb tempos tan llargs, sinó que treballen en la immediatesa. Per això expulsen veïns pobres, col·lectius exclosos com prostitutes o drogadictes. Una de les imatges més eloqüents d’aquesta especulació accelerada està en el mític bar d’altern l’Alegria, situat al carrer Robadors [conegut per la prostitució i venta de drogues]. S’ha convertit en una oficina immobiliària!
Per a la majoria de gent és de sentit comú que a un espai que és atractiu no hi poden viure els pobres. La gentrificació es converteix en una reacció absolutament natural. Han arribat a un barri, pagant una morterada de calers, i ‘tenen el dret’ a viure sense estar rodejats de cert tipus de gent. Aquesta idea tan horrorosa acaba esdevenint coherent amb el temps. No cal ser racista ni aporòfob per a no voler pobres ni mesquites al teu barri. És perquè no quadra amb la concepció del valor que tens de la teva finca.
És un problema de mercat en una lògica global que explica per què deixem morir els refugiats al mar o per què Trump vol construir el mur. És la mateixa gent que et diria que no hi cabem tots a Europa la que no vol que hi hagi prostitutes al Raval. Aquestes dinàmiques micro ens ajuden a entendre problemes del sistema globals.
Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.
En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.
Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.
Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?
És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.
Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.
Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.
Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?
Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.
Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències?
Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.
Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.
Lisa Sánchez, activista per la legalització de les drogues | Sandra Vicente
Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?
Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.
En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.
La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?
Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.
Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.
Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?
Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.
Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.
Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.
Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?
Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.
“Com es finança la Sanitat Pública? És una pregunta que molts no ens fem. Però els diners surten de partides dels pressupostos de l’Estat. Així que les persones que no estem inscrites a la Seguretat Social però anem al súper a comprar o paguem un lloguer, també contribuïm al sistema sanitari amb els nostres impostos”. Amb aquestes paraules en Sam, nascut al Senegal i resident de Barcelona, resumeix els sis anys d’exclusió sanitària a l’Estat Espanyol, arran del Reial Decret de Llei 16/2012 que establia, entre d’altres requisits, que per accedir a la Sanitat Pública, s’havia d’estar inscrit al règim de la Seguretat Social. “Hem de conèixer i exigir els nostres drets”, opina Sam.
Així, són moltes les persones que, com el jove senegalès, veien allunyar-se el dret a l’atenció sanitària arran d’un decret impulsat pel Govern popular de Mariano Rajoy. El mateix que va aixecar un recurs al Tribunal Constitucional per la llei catalana 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària. “No existeixen dades oficials de les conseqüències d’aquesta exclusió, i aquesta és la mostra de la manca de voluntat política per posar solució a la problemàtica”, ha afirmat Alícia Rodríguez, portaveu de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat). És per això que la Plataforma, juntament amb la Campanya Jo Sí Sanitat Universal, han elaborat un informe amb casos recollits d’exclusió, presentat al Col·legi de Periodistes, el mateix dia que el BOE publicava la retirada definitiva del recurs del Tribunal Constitucional a la llei catalana de Salut Universal.
Però, encara que petita, aquesta mostra ha permès revelar una realitat “molt greu, i és que la mortalitat entre les persones que es troben en situació irregular ha augmentat un 15% des del 2012”, ha apuntat Rodríguez. I és més, l’informe també mostra que les incidències més importants i reiterades s’han donat contra els col·lectius que, segons el Real Decret de Llei, tenien una situació especial i als quals s’havia de garantir sempre l’accés a l’atenció sanitària. Aquests són les embarassades, els menors i els casos d’urgències.
En el cas de les embarassades, van suposar un 5.3% dels casos d’exclusió i els menors un 24.2%. Però les xifres més destacades per la PASUCat han estat el 12.2% que no va arribar a ser atès perquè no coneixia el seu dret a ser-ho i el 36.5% que va ser exclòs “per culpa de la burocràcia”, alerta Carlos Losana, també portaveu de la Plataforma. I és que la meitat de les persones excloses durant aquests sis anys detectades per la PASUCat (175) complien “la condició més difícil imposada pel Decret de Llei: tenir el padró”, ha explicat Losada.
Així, l’anomenada ‘buroexclusió’ és patida per gent que tindria tot el dret (establert per la legislació vigent) a ser atesa però a la que se li nega l’atenció, “moltes vegades perquè els i les treballadores públiques desconeixen quina és la llei actual, ja que canvia cada poc, o perquè s’aplica un racisme institucional”, apunten des de la Plataforma. Sigui com sigui, el fer pedagogia sobre el dret a la salut és una gran tasca pendent, perquè moltes de les persones a les que l’atenció els és negada, no arriben a reclamar mai.
Escarp (PSC), Aragonés (CUP), Espigarés (ERC) i Malmusi (BeC) en una taula de debat sobre la Sanitat Universal, moderada per Carla Benito / Sandra Vicente
Una nova normativa, però és realment universal?
Havent analitzat els efectes de l’exclusió sanitària al territori espanyol, la PASUCat ha plantat la base per a iniciar el debat sobre la nova legislació que, teòricament haurà de garantir l’accés universal a la salut. Tant el nou Reial Decret de Llei de l’estat espanyol, aprovat el setembre de 2018, com la llei catalana, suspesa l’abril del 2018 i acabada de recuperar, tenen pendent redactar el reglament que les farà efectives.
Recordant que les Comunitats Autònomes tenen competències sobre el seu sistema de salut, a Catalunya s’aplica la llei catalana. Però això no treu, que totes dues lleis comparteixin un aspecte que les plataformes i organitzacions titllen d’excloent: l’exigència de l’empadronament. En el cas espanyol, aquest requisit pot ser prescindible si des de Serveis Socials es presenta un informe, però, per contra, elimina el paràgraf en què es reconeixien certs col·lectius vulnerables (com les embarassades o menors) als que s’hauria de donar atenció sempre.
En el cas català, s’estableix que es pot esquivar la necessitat d’estar empadronant, demostrant arrelament al territori. Però “què és l’arrelament i qui l’acredita?”, es pregunta Losada. A més, la persistència en reclamar un padró, posa de relleu la necessitat de fer una política municipal comuna alhora de realitzar els padrons. “Hi ha municipis en que es tracta d’un mer tràmit burocràtic, i d’altres on es fa palès que es vol excloure persones d’una certa nacionalitat”, han afegit des de la PASUCat.
“Hem de perseguir els ajuntaments que no ho posin fàcil per a fer el padró. Quan tinguem una querella criminal a un municipi que no empadrona, una part del problema de l’exclusió s’haurà acabat”, ha afirmat Vidal Aragonés, diputat de la CUP, en una taula de debat amb representants parlamentaris, moderada per la coordinadora del Diari de la Sanitat, Carla Benito. Així, fent èmfasis en la qüestió del padró, Aragonés ha apuntat que “s’han de deixar clar quines són les proves per acreditar l’arrelament? I sobretot, no se li pot traslladar aquesta obligació a persones que estan en necessitat”.
Des del PSC, Assumpta Escarp, ha reclamat als partits de Govern que no s’hagi anat preparant el reglament de la llei catalana, per a tenir-lo llest quan s’aixequés el recurs del TC: “la llei no és suficient”, ha etzibat. Per al·lusions, Gemma Espigarés, infermera i diputada per ERC -estant absent Junts per Catalunya a la taula- ha acceptat que “anem tard amb la redacció però no en aplicar el contingut de les lleis” i ha atribuït el retard a la “lenta i farragosa” burocràcia.
Des de Barcelona en Comú, Davide Malmusi, ha insistit en la força de l’organització popular per a fer possible aquestes lleis: “tot i que la voluntat política al voltant d’un tema canvia molt, la societat ens ha ajudat a no baixar la guàrdia. No hem de deixar que el discurs de la xenofòbia cali a l’opinió pública, ens hem d’aferrar a la inclusió i lluitar per a que tothom sàpiga que té un dret”, ha apuntat.
El Departament d’Ensenyament deixarà de col·laborar en la difusió de la guia Un infant que creix de cara al curs 2018-19, segons es desprèn d’una resposta per escrit del conseller Josep Bargalló publicada al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) del 3 d’agost. El mateix passa amb la guia Un infant, quina il·lusió. En una resposta per escrit publicada al mateix BOPC per part del conseller de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El-Homrani, s’informa de la rescissió del contracte amb l’empresa editora. Es tracta de llibres que eren distribuïts de forma gratuïta a les escoles, editats de manera conjunta entre els departaments d’Ensenyament, Afers Socials i Família i Salut, en el que es donaven consells de bones pràctiques per a una vida saludable, el primer, i de criança, el segon.
Un infant que creix era editat des del 2015 i finalitza el seu recorregut arran d’una polèmica despertada a inicis de 2018 en la que diverses entitats, organitzacions i docents denunciaven que contenia “publicitat encoberta”. Així, logotips de grans empreses com Nocilla, Knorr o Danonino, acompanyaven pàgines de consells sobre alimentació saludable. “Implícitament en alguns casos o explícitament en d’altres, s’usa la publicitat subliminal per a promoure iniciatives clarament insanes”, assegura l’associació VSF Justícia Alimentaria Global. Davant les crítiques, els departaments responsables de l’edició de la guia van argumentar que el disseny d’aquesta va ser plantejat per l’anterior govern (2015) i per això es va decidir retirar els logotips de les empreses de dins del llibre per a deixar-los només a la contraportada, a manera de patrocinadors.
El departament d’Afers Socials assegura que, tot i que era un disseny que havia de seguir vigent fins el 2019, l’any passat el “vam revisar i vam considerar adequat retirar els logotips de l’interior del llibre” -encara que el text continuava sent el mateix i, per tant, fent referència a recomanacions que, segons VSF, estaven “fora de lloc”. A més, van ser molts els centres que van denunciar que el gener passat van rebre l’edició antiga del document. Per això, entitats com la FaPaC van demanar la seva retirada i, inclús, es va arribar a realitzar una campanya de Change.org per a denunciar el document.
Un infant, quina il·lusió també va ser qüestionat pels logotips d’empreses que figuraven a les darreres pàgines del llibre, a l’apartat ‘Els Nostres Consells’ i que venien a càrrec de marques com Dodot, Licor del Polo o Danone. El Homrani assegura que “la Direcció General de Famílies sempre ha volgut separar els seus consells sobre criança de la visió més comercial de les empreses patrocinadores. Atès que els seus consells no coincideixen amb la visió que tenim des del Govern, es va insistir en diferenciar la part institucional (consells i orientacions de contingut pedagògic) de la part final del llibret on hi ha els consells dels patrocinadors” i, es va canviar l’apartat ‘Els Nostres Consells” per “Els Consells dels Patrocinadors”.
Així, davant aquestes polèmiques de publicitat encoberta, recomanacions qüestionades i promoció d’hàbits poc saludables, la discussió sobre ambdues guies de criança es va tornar a plantejar en seu Parlamentària, ja amb el nou govern en funcionament i a poques setmanes de començar el curs. Arran de les preguntes formulades per les diputades Esther Niubó (PSC) i Marta Ribas (CatECP), els consellers d’Ensenyament, Josep Bargalló, i d’Afers Socials, Chakir el Homrani, asseguren que el Govern deixa de col·laborar en la difusió d’aquests documents.
Bargalló, responent a la polèmica de la publicitat encoberta, assegura que el Departament d’Ensenyament va dur a terme “la revisió pedagògica dels continguts de la guia” i va alertar a la Direcció general d’Atenció a les Famílies respecte l’article 40.7 de la Llei 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició que estableix que “les escoles infantils i els centres escolars seran espais protegits de publicitat”, motiu pel qual es va retirar la publicitat de l’interior del document.
Així i tot, les diputades van fer referència a la difusió de llibrets amb patrocinis “que tenen interessos en les recomanacions relatives a la salut o criança dels infants” i que, a més, “contradiuen directrius del Departament i de l’OMS, distribuït a infants de 3 anys”. Davant d’aquestes bateries de preguntes, Bargalló assegura que “tots els documents que difon el Departament d’Ensenyament sobre alimentació als centres educatius segueixen les directrius fixades pel Departament de Salut i les recomanacions recollides per l’OMS”.
Així mateix, també es demanava els consellers quines havien estat les aportacions de les empreses patrocinadores i el cost que havia suposat per a la Generalitat l’edició dels documents, editats ambdós per l’editorial Brot72, propietat de les filles de Roser Capdevila (autora de Les Tres Bessones). Bargalló, responent només a una de les dues qüestions, assegura que Un infant que creix no va suposar cap despesa per al Govern. El Homrani dóna alguns detalls més i afirma que “la creació i publicació del llibret suposava uns costos que van ser finançats amb les aportacions fetes per les empreses col·laboradores. Com a contraprestació s’oferien espais per als patrocinadors”, que eren també els encarregats de la distribució dels textos.
La Selectivitat 2018 està a tocar i milers d’alumnes ultimen les darreres hores per preparar els exàmens que els obriran les portes a les carreres i les facultats que desitgen. Però no tot depèn d’ells i elles. Les notes de tall, elaborades a partir de la demanda i l’oferta de places de cada grau, poden ser una barrera d’entrada per a molts alumnes. La Generalitat ha elaborat un catàleg per a consultar les notes de tall en base a la demanda de l’any passat; aquí publiquem el TOP 5 amb les carreres amb menys i més nota, tant de la branca de lletres com de ciències.
La nota de tall de Matemàtiques puja sis punts i mig en vuit anys
Si mirem a les ciències, la de Medicina continua essent la carrera amb la nota de tall més alta amb diferència. La UPF torna a liderar el rànquing demanant un 12.84 pels futurs metges, superant Medecina al Campus Clínic de la UB amb un 12.72. Tot i que la diferència de nota no és tanta, l’oferta de les dues universitats sí que divergeix: mentre que la UPF només té lloc per a 60 estudiants, la UB en disposa de 259 entre els Campus Clínic i Bellvitge.
Seguint la llista hi ha Odontologia i Veterinària, totes dues de la Universitat de Barcelona, amb un 11.61 i un 11.53 de nota de tall respectivament després d’haver pujat un punt des del curs 2015-16. En la quarta posició hi ha Matemàtiques, que és una de les carreres que més ha variat la seva nota de tall: des del 2010, quan només requeria un 5, el llistó ha anat pujant progressivament. El 2014 ja es demanava un 7.9 i el 2016 un 10.61. Ara, la nota de tall demanada és de 11.42. Per últim, la llista la tanca Microbiologia, amb un 11.05, a la Universitat Autònoma de Barcelona.
I, començant per la cua en la branca científica i tecnològica, s’hi troben Òptica i Optometria (UPC), Tecnologies Marines (UPC), Geologia (UB i UAB) i Innovació i Seguretat Alimentària (UdG), totes elles amb un 5 de nota de tall.
La UPF, la facultat amb les notes més exigents en lletres
La Universitat Pompeu Fabra, degut a les seves aules reduïdes (que acullen normalment una vuitantena d’estudiants), és la universitat catalana amb les notes de tall més altes en les carreres de lletres. El grau més exigent per als que es plantegin aquesta sortida és Estudis Internacionals. Economia i Empresa, amb un 12,44 sobre 14. Seguida de prop, està el grau en Estudis Globals, una carrera que contempla la cooperació entre universitats internacionals i per la qual, els estudiants catalans, compten amb només 40 places.
Baixant segueix el grau en Dret/Administració i Direcció d’Empreses, una carrera que conté tres graus i demana un 11.9 de nota. Les dues darreres carreres del Top5 es troben a la facultat de Comunicació: Publicitat i Relacions Públiques compta amb una nota de tall de 11.3 i Periodisme amb un 1179.
Pel que fa a la cua de la llista en la branca de lletres i Humanitats, les universitats de Girona, Lleida i la Rovira i Virgili, hi comencen a tenir presència. Així, les notes més baixes corresponen als graus de Turisme (UdG i UdLl), Treball Social (URV i UdLl) i Traducció i Interpretació (UAB i UPF), totes elles amb un 5 sobre 14 de nota de tall. Seguint la llista trobem Sociologia, amb un 5.9 a la UB i un 5.77 a la UAB, i tancant-la, el grau en Relacions Públiques i Ocupació, que oscil·la entre el 5 i el 6.42 depenent la universitat que la imparteixi.
Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3.
Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?
En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.
En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.
I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?
La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.
L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.
Es pot arribar a una sobreestimulació?
És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.
Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.
Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?
Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.
I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?
Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.
David Bueno, moments abans de la seva xerrada al 28è Fòrum Local d’Educació | SANDRA VICENTE
La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?
El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.
L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.
Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…
Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.
Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?
Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.
A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.
No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.
A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?
Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.
Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.
I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?
A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.
Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…
Així, què en penses dels deures?
Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.
“A mi m’agrada la ciència, però no quan et passes tot el dia estudiant davant un llibre”. Aquesta és l’opinió de la Júlia, alumna de 5è de primària de l’Escola Lavínia de Barcelona. Ella no vol ser científica però això no impedeix que se senti atreta, com molts infants, per la part més experimental i manipulativa lligada a la ciència. El problema, d’aquest àmbit i de moltes altres assignatures, és que sovint es basen en la memorització i l’estudi teòric més que no pas en la pràctica i en el desenvolupament d’habilitats.
Aquesta escola del barri de Les Corts de Barcelona té experiència en l’Aprenentatge i Servei i en el treball per projectes: “tenim llibres, però els fem servir de consulta. Intentem que els alumnes aprenguin a partir de feines per grups que a més es caracteritzin per l’aprenentatge transversal”, explica la Teresa Rascón, tutora de 5è. Per això, porten des del febrer estudiant el sistema respiratori d’una manera que no surt als llibres, perquè “fer ciència no és només estudiar ciència”. Aquest és el lema de la segona edició de Recerkids, un programa que fomenta la recerca científica a grups de grau superior de primària, treballada des de l’aprenentatge per projectes.
Respecte l’escola Lavínia, quan van veure la convocatòria de Recerkids, impulsat per la Direcció Catalana de Recerca i organitzat per Eduxarxa, van saber que aquell projecte era per a ells. Aquesta edició, en la que han participat més de 3.000 alumnes de 75 escoles de tota Catalunya, s’ha proposat el tema de la salut. “Són temes molt genèrics, però que es poden adaptar bé als interessos dels nens i nenes. Ells es fan preguntes respecte la seva salut a partir de la qual han de formular hipòtesis i idear experiments”, explica Anna Llucia, coordinadora de Recerkids a Eduxarxa.
Els dubtes formulats pels alumnes respecte a la salut són diversos: per què ens vacunen a 6è? Per què ens posem morenos? O si mengen bé a l’escola. Els nens i nenes del Lavínia també es preguntaven moltes coses, com per què fem pipí? O per què hem de menjar tres vegades al dia? Però finalment, la pregunta que es va emportar el premi i sobre la que fa dos mesos que treballen és: “Tenim tots la mateixa capacitat pulmonar?”.
D’aquesta pregunta naixeria tot un trimestre de feina en equip elaborant les hipòtesis, els experiments i, sobretot i per començar, una profunda anàlisi sobre el sistema respiratori que la Laia, la Laura i en Víctor expliquen de manera diligent davant la pissarra. “Estan encantadíssims amb aquest projecte, perquè els està donant molta autonomia per a investigar, per a pensar per ells mateixos, formular hipòtesis i descobrir si són o no són correctes”, apunta Rascón.
Aquest procés de recerca és guiat pel material pedagògic que proporcionen des d’Eduxarxa, que proposa metodologies i explica les correspondències curriculars perquè “l’aprenentatge sigui transversal i, encara que les observacions i investigacions siguin casolanes, es basin en una metodologia científica rigorosa”, puntualitza Llucia.
Precisament, la transversalitat del projecte de recerca és un dels punts més destacats, tant per Eduxarxa com per les escoles: “hi hem dedicat sobretot sessions de coneixement del medi, però també ho hem tractat a llengua, i a matemàtiques, on s’ha treballat l’anàlisi de dades i l’exposició i comunicació de les mateixes”, expliquen des de l’Escola Lavínia.
Els alumnes de cinquè de l’escola Lavínia estudien el sistema respiratori | SANDRA VICENTE
Dues garrafes d’aigua, un tub i un globus: “ja tenim respiròmetre”
Els i les alumnes de cinquè de l’escola de Les Corts van plantejar dues hipòtesis que els semblaven bastant “òbvies”: els nens tenen major capacitat pulmonar que les nenes i el mateix passa amb els qui fan més esport. Doncs es van equivocar. I com ho van saber? Van construir un respiròmetre amb dues garrafes d’aigua, un tub i un globus. Es tracta d’un aparell molt simple que mesura la capacitat pulmonar d’acord amb l’aigua que es desplaça d’una garrafa a una altra després de bufar per un tubet.
En Ricard fa una petita demostració de com funciona: agafa aire i omple bé les galtes mentre bufa a poc a poc al respiròmetre. Desplaça just 100 mil·lilitres d’aigua, poc per sota de la mitjana de tots els companys. I per sota de les seves companyes: “ens vam equivocar, les nenes tenen més capacitat pulmonar. No vam pensar que elles creixen abans que els nens i que són més altes i pesen més que nosaltres”, explica el Víctor. Però desmentir una hipòtesi forma part del procés científic, “l’important ha estat que han investigat per què s’han equivocat i han reformulat els experiments”, explica, orgullosa, la seva tutora.
Un congrés amb científics, com a colofó del projecte
L’Escola Lavínia forma part del grup de 9 centres que assistiran al congrés científic que se celebrarà el 31 de maig a Barcelona i Girona, en el qual els nens i nenes podran exposar els seus resultats davant científics professionals. A més de poder presentar els seus treballs, els alumnes tindran l’oportunitat de participar d’una activitat de recerca real per tal de “fomentar la vocació científica i despertar la curiositat intel·lectual dels joves”, afirma Llucia.
Així, el congrés a Barcelona, realitzat en col·laboració amb la UPF, se celebrarà al Campus Mar i el grup de recerca Transnational Synthetic Biology organitzarà uns tallers en els quals els joves podran fer extracció i visualització d’ADN. Pel que fa a Girona, en col·laboració amb l’UdG, el congrés se celebrarà al Parc Científic i Tecnològic i es faran tallers sobre promoció de la salut, ADN i salut cardiovascular i sobre la màgia dels aliments.
Els congressos, igual que tot el procés de recerca, es realitzarà sempre en equips i de manera col·laborativa, perquè “aquesta és una de les bases del treball científic. De vegades es té la sensació que la recerca es fa en solitari, però no és veritat: no pot ser si no és en equip”, explica Llucia. Així, aquest trimestre científic, per a les escoles participants ha estat un període per fomentar la cooperació i treballar la ciència des d’una altra perspectiva que també aporta a altres valors i habilitats.
La Júlia, tot i haver gaudit molt d’aquests tres mesos de feina en equip, continua sense voler ser científica. Molts dels seus companys, que també s’han entusiasmat amb els experiments, sí s’ho plantegen. “Però sabeu que per ser científics cal estudiar molt i estar moltes hores llegint llibres, oi?”, els pregunta l’Alejandro, un dels professors que han ajudat a desenvolupar el projecte. “Sí, però també fan experiments i per saber si volem ser científics també hem d’experimentar i no només llegir!”, exclama un dels menuts. I, segurament, té raó.
“Què són les partícules sòlides en suspensió?”, “Creieu que la contaminació arriba a tot arreu per igual?” o “La pol·lució de l’aire no preocupa a la gent” són algunes de les motivacions i afirmacions que flotaven a l’ambient el passat dijous a la Universitat Pompeu Fabra, on 300 alumnes de 10 instituts de Barcelona van exposar els resultats de tres mesos de feina analitzant la contaminació. Diversos cartells i pòsters científics penjaven de les parets de la facultat resumint les investigacions dels grups d’estudiants des de primer d’ESO a cicles formatius.
Aquesta va ser la jornada que va culminar el projecte Enlaira’t, organitzat conjuntament per Eduxarxa i la Plataforma de la Qualitat de l’Aire, que pretenien conscienciar els joves de la ciutat sobre els alts nivells de contaminació, els efectes d’aquesta sobre la salut. Així, com a objectiu final, la intenció era que els 300 alumnes participants fossin ciutadans conscients de la petjada que petites accions i decisions del dia a dia deixen al medi ambient i a la salut de la ciutat.
“Hem dedicat algunes hores de classe de ciències a parlar sobre la pol·lució de l’aire, què la provoca i quins efectes té de la mà del material didàctic proporcionat pels organitzadors d’Enlaira’t”, explica la Núria, professora de biologia i geografia de l’Institut Jaume Balmes. Davant la pregunta de si els seus alumnes es veuen més conscienciats sobre la contaminació que abans, la Núria afirma que de conscients ja n’eren abans: “la nostra escola està al cor de la ciutat i el trànsit i, amb ell, la contaminació, són el pa de cada dia”, respon.
El cartell dels alumnes de l’Institut Jaume Balmes a l’exposició del projecte Enlaira’t / Sandra Vicente
Així ho explica també en Mitja, alumne de primer d’ESO d’aquest centre que explica, molt concentrat i diligent, el pòster científic del seu equip. Ells ja sabien que la seva escola està en una zona “molt contaminada de Barcelona” i suposaven que “la contaminació arriba a tot arreu, però volíem saber fins a on arribava. Si podia entrar dins l’escola i si afecta a la nostra salut”, apunta, assenyalant el cartell. I com es comprova això? L’equip del Mitja, així com els altres nou centres participants, van realitzar un experiment senzill però esclaridor: penjar a diversos punts trossos de cartolina amb vaselina per a que s’hi enganxessin les partícules en suspensió de l’aire.
Així com l’experiment i les propostes didàctiques eren les mateixes per a tots els grups, cada centre, depenent del curs, va realitzar uns experiments i hipòtesis de diversa complexitat. Per exemple, els alumnes d’FP del Narcís Monturiol van fer un anàlisi força exhaustiu dels components contaminants i tòxics de la pol·lució, els nivells de contaminació de Barcelona i els efectes d’aquests sobre la salut, arribant a desgranar, inclús, el tipus de morts que causa.
Tots els assistents a aquesta jornada tenen clar quina és la causa principal d’aquesta contaminació: el trànsit. Però, és un assumpte que es tracta sovint a l’aula? La Sílvia Casorran, ambientòloga i tècnica de Mobilitat Sostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona té clar que no amb tanta freqüència com caldria. “Cal que els joves vegin que els nostres hàbits quotidians i la manera com ens desplacem cada dia tenen un impacte directe sobre la salut que es pot quantificar de manera científica”, assegura.
Els alumnes exposen els seus resultats sobre els experiments de la contaminació de l’aire / Sandra Vicente
El vehicle privat motoritzat, una minoria excloent
Casorran va participar com a una de les expertes en el col·loqui que també es va celebrar a la Universitat Pompeu Fabra, en el que els 300 alumnes van poder plantejar preguntes més tècniques relatives a les seves investigacions. “Si pensem en canvi climàtic pensem en els ossos de l’Àrtic, però no en les nostres ciutats. Per tant, si volem fer que els joves siguin conscients del drama ambiental que estem vivint hem d’apoderar-los a ells per a que ho descobreixin. No ha de venir un científic ni un llibre a explicar-los-ho, ho han d’investigar ells”, conclou l’ambientòloga.
Una de les paraules que més va sonar durant la jornada va ser ‘trànsit’, i és que tots els joves van relacionar els cotxes i les motos com a principal font d’emissions. I no és per menys, ja que segons dades del 2017, a l’AMB, un 22% de la població es mou en cotxe i un 6% en moto. “Això significa que hi ha un munt de vehicles privats motoritzats, però si mirem les xifres absolutes, són una minoria”, reflexiona Casorran. Una minoria “excloent”, però, ja que les ciutats destinen “molt més espai públic a la gent que es mou en cotxe que no pas al 40% que va caminant. I molt menys al 2% que es desplaça en bicicleta”, apunta.
Per això, els experts i tècnics com Casorran asseguren que és “imprescindible que els joves prenguin consciència perquè són ells els qui poden fer un gran canvi d’hàbits socials”. La tècnica afirma que ja s’està donant un canvi de prioritats i que, avui en dia, estar connectat constantment o poder estalviar per a viatjar, són necessitats que passen per davant d’adquirir un cotxe. I, tot i que els efectes nocius pel medi ambient, potser no eren un factor rellevant per a aquest canvi de prioritats, potser després de l’experiment realitzat de la mà d’Enlaira’t comença a ser-ho.
“I si tota aquesta contaminació s’enganxa als nostres pulmons?”, reflexionava preocupada una alumna d’un centre del barri d’Horta. Però el projecte no es basava només en analitzar la part negativa de la realitat i els efectes nocius dels elevats nivells de pol·lució, sinó que finalitzava amb una tercera part enfocada a les propostes de futur. “Com creieu que ha de ser una ciutat del futur?”, era la pregunta.
Així, tot de dibuixos penjats per les parets resumien les idees i propostes dels alumnes, que anaven des de la clàssica de prohibir els cotxes vells circular fins a alguna de bastant més imaginativa que s’il·lustrava amb un dibuix d’un Doraemon amb un casquet volador com a mètode de transport. La idea general que planava a la jornada era la d’incentivar la mobilitat sostenible -algú proper a la política municipal clamava per l’unificació del tram- però n’hi havia qui contemplava la contaminació des d’un punt de vista més general i més enllà dels efectes del transit i reclamava: “deixem de matar animals!”.
