Just Deploy It!

Autor: Tomeu Ferrer

  • Recursos, dotació i previsió, pistes del desastre de les residències geriàtriques

    Les dades d’afectació de l’epidèmia del coronavirus a residències de la tercera edat són esgarrifoses. El mes de març s’han registrat 362 morts d’usuaris a Catalunya a causa de la Covid -19, segons un informe del Departament de Treball, Afers Socials i famílies.

    Fins a l’últim dia de març hi havia 158 residències amb casos detectats de coronavirus. El total d’infectats confirmats era de 830. Els residents hospitalitzats eren 189 i el nombre de professionals aïllats preventivament o amb simptomatologia, ascendeixen a 3.184, segons fonts oficials.

    A Catalunya hi ha un total de 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En les residències es concentra un col·lectiu molt vulnerable per la seva edat avançada –l’edat mitjana dels residents és de 84 anys-, la majoria dependents i grans dependents, amb 90% d’usuaris que presenten malalties prèvies.

    En roda de premsa posterior a la presentació de l’informe, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies explicava que la tipologia de les residències d’ancians més afectades pel coronavirus era la de centres petits, amb poca capacitat de resposta davant de l’epidèmia, especialment perquè no tenien personal sanitari fix de plantilla.

    La gent gran com a negoci

    La versió dels treballadors només coincideix en part amb la versió oficial. Josep Maria Martínez, responsable de l’àrea de geriàtrics de CCOO, indica que la situació extraordinària té a veure amb la concepció de l’atenció a la gent gran com un negoci: “ha faltat molta prevenció. Moltes empreses no tenien Equips de Protecció Individual (EPI) i això ho han patit tant els residents com els treballadors”. Quan l’epidèmia es va estendre, el poc material de protecció que hi havia es va esgotar.

    Llavors els treballadors van haver d’improvisar amb donacions o bé les empreses van obtenir equips no adequats per les necessitats: “sabem que es necessiten guants de nitril, que no són porosos, però quan s’han esgotat a moltes residències només es lliuren guants de vinil, que no impedeixen el contagi”, afirma. Això vulnera la normativa que diu taxativament que cal usar material sense risc biològic.

    La reducció de costos en un sector infrafinançat marca fins i tot la resposta a la crisi. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, diu Martínez. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, amb el pretext d’estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix Cinta Pasqual, la portaveu de la patronal Acra”, destaca.

    Petits centres, els més febles

    Els centres petits són els més afectats per la pandèmia. Hi ha instal·lacions que de vegades no permeten l’aïllament individual, tenen molt poc personal i no han aconseguit material de protecció per als seus treballadors. Llavors queden a l’albur d’un contagi. “En molts casos sembla que tot i les instruccions de tancar els centres de dia, es desobeïa la mesura perquè són ingressos importants per a les empreses que les gestionen”, afirma el sindicalista.

    Les residències públiques gestionades directament tenen una millor dotació de personal, tot i que no hi ha dades d’afectació de l’epidèmia en aquest àmbit. Després hi ha residències concertades per grans i mitjanes empreses, “Eulen, Domus Vi i Mutuam, són noms que es repeteixen entre els propietaris”, diu el responsable sindical. En aquest subsector hi ha instal·lacions on es compleixen tots els protocols i altres amb situacions més crítiques, diu Martínez. Finalment, hi ha les residències privades pures, amb tarifes molt altes que “estan fent un gran esforç perquè l’epidèmia no els afecti”. La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos, diu Martínez.

    La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos

    Segons els càlculs de l’Associació Catalana de Residències Assistencials (Acra), el 2016, de les aproximadament 57.000 places que hi havia a residències (avui ja en són poc més de 64.000), només unes 5.000 eren directament públiques

    Després de la pandèmia el sector canviarà. Les empreses amb més múscul econòmic i que hagin superat la crisi sense efectes greus podran menjar-se el mercat a costa de les petites empreses familiars, o entitats sense ànim de lucre. L’afectació sobre el personal pot ser dantesca, es temen els sindicalistes consultats.

    Igual que en el sector sanitari, en l’àmbit de les residències de la tercera edat hi ha realitats molt diferents, cosa que explicaria, en el cas de la pandèmia actual, les diferents respostes que s’han donat a aquesta crisi. Les fonts consultades consideren que la proporció es deu mantenir o fins i tot pot haver augmentat a favor de les entitats privades o concertades

    Deu anys de retallades

    A banda del sector econòmicament més potent, que pot assumir les tarifes dels grups estrictament privats, el finançament és bàsicament públic amb aportacions dels familiars. La llei de la dependència havia de ser la clau de volta de la suficiència de les cures a la gent gran, però ha patit una evolució absolutament negativa. L’any 2008, quan es va estrenar, s’hi van dedicar 367 milions a Catalunya  dels quals l’Estat en va aportar el 34,4% i la Generalitat el 65,6% restant.

    El 2009, els fons van ser 867 milions i la proporció un 37,2% de l’Estat i un 62,8% de la Generalitat. El 2010, s’hi van dedicar 1.024,8 milions que van aportar en un 32,7% l’Estat i un 67,2% la Generalitat. Però és a partir de 2011 quan la desproporció és més forta: llavors l’Estat baixa la seva aportació a un 22,2% del total i la Generalitat la puja fins al 77,08% d’una quantitat que supera els 1.173 milions. Des d’aquell any la xifra total oscil·la poc, però la proporció dels aportadors segueix desequilibrant-se. Així, el 2017 la Generalitat aportava el 84,2% i el Govern central el 15,3% restant.

    La situació, doncs, està marcada per diversos components. Cada any la demanda de places residencials ha estat més alta i les aportacions públiques, des del 2013, més baixes. Això ha dut a les residències del sector concertat a aplicar una política econòmica restrictiva, especialment pel que fa a personal. Aquesta actuació s’ha reforçat per les normatives de ràtios que marquen el nombre de treballadors i la seva qualificació segons els tipus de residències.Un dels efectes de l’escanyament econòmic ha estat que les treballadores i els treballadors fa 10 anys que tenen els salaris congelats.

    Personal, poc i mal pagat

    El tipus de treball, molt desgastant, la manca de mitjans i la falta de personal expliquen la situació en què es troba el sector a Catalunya. Fa anys que tant les patronals com els sindicats demanaven 300 milions per a un pla de xoc que permetés parar la sagnia laboral i millorar el servei. La xifra no s’ha aportat, tot i l’existència de manifestos i actuacions de tot el sector reclamant a les autoritats públiques fons per dignificar el servei.

    Davant del panorama de carència hi ha el fet que els últims anys el sector de la geriatria ha estat en el punt de mira d’inversors locals i internacionals. Constructores, fons d’inversió, empreses de la sanitat privada han posat els seus ulls en l’atenció a la gent gran. Aquest és un negoci clar, segons expliquen fonts bancàries. Segons els seus estudis, invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Invertir en residències és negoci clar perquè són “negocis recurrents” o d’ingressos fixos que, a més,  presenten una baixa morositat

    Fons d’inversió com Blackstone ja fa temps que han posat els seus ulls en la geriatria, en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits. Entre els grups espanyols destaquen Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores o Domus Vi. Totes coincideixen en el fet que han adquirit desenes de residències, tenen milers de treballadores i treballadors i facturen totes per sobre del centenar de milions i gestionen milers de places.

  • Sindicats critiquen que es recorri a hospitals de campanya mentre clíniques privades fan ERTOs

    Comissions Obreres considera que el govern català i també l’espanyol “no han gosat prendre el comandament de totes les entitats privades, que han quedat sense fer gairebé res i que disposen d’espai, material i professionals absolutament indispensables pel combat contra la pandèmia”. El sindicat ho diu en un dur comunicat en el qual denuncia el desbordament que pateix el sistema sanitari català que, afirma, s’està convertint en el punt dèbil per contenir la pandèmia del coronavirus.

    “Ens diuen que ara mateix tot és públic en el sistema de salut a Catalunya, però veiem coses paradoxals com que s’hagin presentat Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) en entitats sanitàries privades com la Clínica Dexeus, o la Clínica Planas, o Dentix, cosa que suposa enviar a casa un miler de sanitaris, mentre al mateix temps s’ha de recórrer a estudiants de cicle mitjà de formació professional per atendre les persones malaltes” explica, Toni Mora, responsable de Política Territorial, Acció Social, Barcelonès i Migracions a CCOO de Catalunya.

    Segons el sindicat, “no s’aprofita al màxim la sanitat privada” en aquesta situació d’estat d’alarma per coronavirus. Això en un moment en què les estructures de la sanitat pública estan saturades. “Jo he preguntat a les autoritats del país perquè no s’aprofita al màxim el potencial que té la sanitat privada, més enllà d’allò que es diu de fer-ne una coordinació. La resposta que m’han dit, sense afegir-hi detalls, és que ho fan per ser més operatius”, diu Mora. En aquest sentit contraposa la imatge d’hospitals perfectament equipats al recurs de muntar instal·lacions de campanya en poliesportius o a la Fira de Barcelona.

    Mercat ineficaç

    Mora es pregunta en veu alta si, ni en una situació excepcional com la que es viu, el govern de Catalunya no mostra prou energia per a fer que les empreses que hi ha darrere d’hospitals com Clínica Dexeus passin a formar plenament i no parcialment, del dispositiu de lluita contra la pandèmia. En aquest sentit, el sindicat afirma que l’arquitectura de gestió d’àmbit públic, públic – privat i privat tampoc no ha resultat eficient per a preservar el dret a la salut de la població en un moment de forta tensió. “El mercat ha resultat ineficaç i immoral per proveir els productes necessaris”, afirma CCOO.

    Per això, CCOO reclama una reunió urgent del Consell de Direcció del CatSalut perquè el Govern doni informació precisa de la distribució de material i la mobilització de recursos i persones per contenir la pandèmia de coronavirus. Recorda que la secretària general de la federació de sanitat del sindicat ha enviat dues cartes exposant a la Generalitat la situació dels professionals sanitaris i sociosanitaris.

    CCOO de Catalunya acaba afirmant que quan acabi l’emergència exigirà reorganitzar l’àmbit públic de salut a Catalunya i integrar l’àmbit sociosanitari i les residències en una sola conselleria. També assegura que caldrà parlar del creixement de l’Institut Català de la Salut i de la necessària inversió pública i gestió directa d’equipaments a l’àmbit sociosanitari.

  • Treballadores i treballadors de la geriatria: herois sense aplaudiments

    Cada vespre la gent surt als balcons de casa a aplaudir justament les treballadores de la sanitat pública. Però també hi ha altres treballadors, com els de la geriatria, amb comportament heroic en aquesta crisi als quals ningú en fa un reconeixement.

    El daltabaix produït pel coronavirus ha agreujat la dramàtica situació de manca de personal de les residències geriàtriques. L’acarnissament de l’epidèmia amb els més grans ha posat el focus en l’estat de moltes instal·lacions i en les molt difícils condicions de treball que pateixen els professionals. El punt més dramàtic és que tot plegat havia estat anunciat pels treballadors i ningú els va fer cas.

    La situació que pateixen les dones i homes que treballen a les residències geriàtriques de Catalunya és molt greu. Ho diu una responsable sindical de CCOO del ram: “falten Equips de Protecció Individual (EPIS) i els substituïm com podem”. El mecanisme concret ha estat demanar a persones conegudes que fabriquin mascaretes amb doble capa de cotó i aquesta responsable les reparteix a les residències on les treballadores i treballadors han de reciclar la roba i les mascaretes, cosa que fa perdre l’eficàcia.

    Sense protecció

    “Si no hi ha material de protecció per als hospitals, imagineu que és el que arriba a les residències”, assegura. De fet, entre les anècdotes que explica hi ha el fet que molts treballadors han cedit als avis dels quals tenen cura les poques mascaretes quirúrgiques que havien aconseguit pel seu compte.

    En residències que han patit el flagell de Covid-19, com la de la població d’Àger, a la Noguera, l’única solució que s’ha trobat ha estat partir les instal·lacions en dos blocs, en un hi ha els interns i cuidadors que pateixen la infecció en un grau o altre i a l’altra banda les persones que no tenen símptomes del coronavirus.

    Aquest diari ha pogut saber de casos esgarrifosos com el que ha passat a la residència situada al carrer Mare de Déu del Coll de Barcelona, on un resident ha donat positiu per coronavirus i ha estat confinat. Com altres avis han mostrat símptomes de la malaltia, la direcció els ha confinat a tots en les seves habitacions. A partir d’aquell moment molts han començat a plorar i a demanar que si els havien de mantenir en aquella situació, valia més que els deixessin morir, segons han explicat fonts de la plantilla, que també es queixa de la tensió que han de patir perquè són molt poques persones per atendre gairebé 30 residents sense mesures de protecció ni suport.

    Només el poble salva el poble

    Com els treballadors dels geriàtrics semblen ser els últims de la fila en les polítiques de protecció s’han hagut d’espavilar, diversos indrets la gent s’autoorganitza. A les comarques de Ponent ha sorgit una autèntica xarxa solidària que té com a objectiu proporcionar mecanismes de protecció casolans als treballadors que tenen cura de la gent gran: “a l’hostal Catalunya i Aragó, de Soses, com que han hagut de tancar, estan cosint material, també ho fan grups de dones de Les Borges i fins i tot consultes de dentistes o esteticistes estan facilitant mascaretes seves, i jo, quan vaig a les residències a donar ànims i ajudar en el que calgui, els hi porto”, diu la sindicalista.

    Perquè una de les coses de les quals es queixen les treballadores i els treballadors de la geriatria a Catalunya és que: “Es fan moltes coses només per postureig, com quan s’ha anunciat que ens donen vestits de protecció d’un sol ús i en duen només un parell a cada residència”.

    El fet que a Catalunya la majoria del servei de geriatria funcioni amb concertació amb la Generalitat i que des de fa anys els treballadors i les treballades tinguin els salaris pràcticament congelat ha implicat que, amb la tímida recuperació econòmica, molts operaris canviessin de feina. En uns casos cap a centres geriàtrics públics que paguen molt millor, i en altres cap a dependències de la sanitat pública. Per tant, molts centres i residències han vist en aquesta epidèmia com, de vegades un 50% dels treballadors havien de confinar-se per haver estat en contacte amb persones amb el coronavirus i la resta havien de doblar torns per cobrir l’emergència. Per això, no és d’estranyar que s’hagi flexibilitzat el requisit per accedir a la geriatria, si abans feia falta una formació especialitzada, ara ja no caldrà aquesta titulació.

    Una altra queixa dels qui tenen cura de la gent gran era la dificultat de què els netegessin la roba de treball a la mateixa residència i així evitar, si passava, endur-se a casa el virus. Després de diverses queixes això s’està aconseguint, indiquen.

    Servei públic del qual se’n fa negoci

    Els problemes econòmics de la geriatria conviuen amb un fet indiscutible, la gran demanda de places fa que empreses, de vegades multinacionals, i de vegades d’altres àmbits com la construcció inverteixen en el sector, cosa que fa pensar que hi deuen veure negoci.

    Igual com passa a la sanitat, les treballadores de les residències geriàtriques treballen sense tenir la seguretat que no s’han encomanat del Covid-19. No ho poden saber. No els fan els tests, perquè no n’hi ha. Això permet que persones amb símptomes molt lleus continuïn treballant i, potser, contagiant companys i usuaris, fins que apareixen les molèsties, llavors els envien a casa, però sense la seguretat que realment tenen el coronavirus.

    Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies fins al 24 de març hi havia 212 persones ingressades en residències de gent gran que tenen diagnòstic de coronavirus. A Catalunya hi ha 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En total hi ha 70 residències amb persones diagnosticades de coronavirus SARS-CoV-2. El sistema català està format per 1.073 residències de gent gran.

    Contra aquestes informacions les treballadores responen repetint que la manca de controls fa que hi pugui haver usuaris i també cuidadors encomanats però no comptabilitzats perquè no s’han fet els controls corresponents.

  • Petroquímica de Tarragona: 4 morts en 4 accidents en només 8 mesos

    Quatre morts i almenys catorze ferits de diversa consideració és saldo dels quatre accidents produïts a la zona petroquímica de Tarragona des de maig de 2019. Per això, avui, la societat del camp de Tarragona, en especial els sindicats i els veïns propers a la petroquímica, estan convocats a una jornada de vaga i de mobilització general. La clau de volta d’una coincidència tan gran és la sensació d’inseguretat que tenen els treballadors de la zona i també els veïns dels barris propers a una de les concentracions industrials químiques més importants d’Europa.

    El 14 de gener passat es va produir un accident a l’empresa Industrias Químicas del Óxido de Etileno (IQOXE). De resultes de l’explosió van morir dos treballadors de la companyia i es va produir una tercera mort al barri de Torreforta. Una tapa del reactor que va explotar va impactar en el domicili d’aquest tarragoní, situat al número 7 de la plaça García Lorca. La reacció al sinistre ha estat la que ha causat la insòlita on participaran els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT i I-CSC, a més d’organitzacions cíviques i socials del camp de Tarragona.

    Tot això, però, no hauria passat si el desgraciat accident no hagués estat precedit per altres sinistres que han encomanat la sensació d’inseguretat a treballadors, veïns dels barris circumdants i també als dels pobles que són a tocar dels polígons petroquímics.

    Els accidents que han precedit IQOXE

    Divendres 31 de maig de 2019, una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de la Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador de 44 anys, pare de dos fills i resident al barri tarragoní de l’Albada. Un altre treballador va ser hospitalitzat en estat crític. Segons es va informar, l’accident va deixar 13 ferits més, inclosos diversos bombers i tècnics de la Generalitat que havien acudit a centre de treball després rebre l’avís de l’accident.

    El juliol de l’any passat es produïa un altre accident: l’incendi a l’empresa Miasa Logística, al polígon Entrevies de Tarragona, situat entre aquesta ciutat i Salou. En aquella ocasió hi va haver sort i no es van produir víctimes, encara que a conseqüència de l’accident es va activar el pla d’emergències químiques (PLASEQCAT).

    A mitjan juliol es produïa un altre accident, en aquest cas a l’empresa Clariant, situada també al polígon tarragoní d’Entrevies. Va ser, un altre cop, un incendi en una caldera d’oli tèrmic. Hi va haver fortuna i no es van produir afectacions personals, ni tampoc danys materials d’importància. Ara bé, els serveis d’emergència es van activar perquè un veí que passava a prop de la fàbrica va veure l’incendi i va avisar els bombers. Aquesta circumstància, més que tranquil·litzar els treballadors, els neguiteja, segons ha explicat a Diari del Treball, José Manuel Martín, secretari general de CCOO d’Indústria de Tarragona.

    Confinament sense que sonin les alarmes

    El gener de 2020 es va produir l’accident més greu de la sèrie descrita, l’explosió a IQOXE, amb els tres mort ja coneguts i la sensació d’inseguretat que van sentir els treballadors de la indústria química de Tarragona i també dels veïns de la zona, que van veure com s’activava el PLASEQCAT, es confinava la població però, no sonaven les alarmes, mentre un núvol químic afectava l’indret.

    Martín, líder de CCOO, explica que una de les raons del reguitzell d’accidents que es produeix a l’àrea petroquímica de Tarragona “és la visió mercantilista de les direccions de les empreses que, en lloc d’apostar per la seguretat i l’excel·lència, busquen essencialment rebaixar costos”. Això “es tradueix en retallades en les despeses de manteniment i en les inversions que ajuden a fer que la producció eviti riscos innecessaris”.

    La precarietat laboral genera inseguretat

    En el mateix sentit opina Ángel Clúa de la Federació d’Indústria Construcció i Afins de la UGT a les comarques tarragonines. “Els accidents no s’haurien produït si no haguessin proliferat tantes indústries auxiliars que assumeixen bona part de la feina que abans feien les empreses de capçalera. Això comporta més precarietat, perquè els treballadors no acaben d’especialitzar-se, ja que estan una setmana en un lloc i al cap de poc en una altra empresa, cosa que evita que coneguin a fons el funcionament dels processos de producció i de la seguretat que això suposa”.

    Martín abunda en el concepte d’externalització. “Les empreses intenten subcontractar molts dels processos que abans formaven part del cor de la seva producció”, diu. En aquest sentit, hi ha una baralla sorda entre sindicats i empreses pel que seria fixar quines parts de la producció es poden subrogar o no. “El nostre conveni diu que les feines continuades que duren més de sis mesos es poden subrogar. Per tant, les empreses intenten estirar les feines per mirar de delegar-les a companyies auxiliars”.

    En el cas d’IQOXE, els treballadors s’havien queixat abans del tràgic accident que els va afectar de la gran càrrega de feina que havien de suportar. “Quan hi havia algú malalt, ens feien doblar el torn”, explica un dels operaris. Martín, de CCOO, esgrimeix que una recerca feta als treballadors va donar com a resultat que el 98,5% consideraven que en la seva feina hi havia riscos psicosocials i només un 1,5% pensaven que el risc era mitjà baix. Quan ho van comunicar a la direcció els van respondre “que era una enquesta i que no era significativa”. De fet, l’empresa accidentada va patir una vaga just uns mesos abans del sinistre. Els treballadors denunciaven que havien fet fora sis companys pel simple fet de presentar una candidatura al comitè d’empresa.

  • El Constitucional declara il·legal que les comunitats autònomes forcin la jubilació dels seus metges

    Les comunitats autònomes no són tenen competència per decidir sobre la jubilació forçosa del seu personal laboral. Aquesta la conclusió d’una sentència pronunciada pel Ple del Tribunal Constitucional, del 18 de desembre de 2019.

    Els magistrats han estimat la qüestió d’inconstitucionalitat promoguda per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En la resolució declaren inconstitucional i nul l’incís “i del personal laboral de l’Institut Català de la Salut a què són aplicables les mateixes condicions que al personal estatutari” de l’ap. 1 de la DA 13a de la Llei de Parlament de Catalunya 5/2012 de 20 març., de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre estades en establiments turístics.

    La resolució del Constitucional dóna la raó a cinc facultatius, que havien estat forçats a jubilar-se l’any 2012 quan gaudien d’una pròrroga de dos anys de servei actiu autoritzada per l’Institut Català de Salut (ICS). Segons el TC, aquesta competència correspon a l’Estat, i no a l’administració autonòmica.

    Vulnera la competència de l’Estat

    Com apunta la resolució, l’incís en qüestió, pel qual s’estableix la jubilació forçosa del personal laboral al servei de l’Institut Català de la Salut als 65 anys, vulnera l’art. 149.1.7 CE, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de legislació laboral.

    El Constitucional recorda que d’acord amb l’art. 7 EBEP 2015, el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix, a més de per la legislació laboral i per les altres normes convencionalment aplicables, pels preceptes de l’Estatut que així ho disposin. Atès que, en matèria d’extinció del contracte de treball de personal laboral, l’EBEP no conté cap previsió específica, resulta aplicable el disposat amb caràcter general per la legislació laboral, i pel que respecta al cas, l’art. 49.1 f) TR ET 2015, que preveu que el contracte de treball s’extingirà “per jubilació del treballador”, sense ulteriors precisions que determinin, en concret, l’edat de jubilació.

    Per tant, el Ple estima que la disposició qüestionada, que preveu la jubilació forçosa de personal laboral a 65 anys, entra en contradicció amb la normativa estatal, que no fixa una edat màxima de jubilació per als treballadors, i descarta que el legislador autonòmic tingui competència per regular aquesta matèria. Subratlla que el precepte qüestionat modifica un aspecte bàsic de la regulació laboral general com és l’extinció del contracte de treball, i posa de manifest que en crear un supòsit d’extintiu no previst en el TR ET, com és la jubilació forçosa a 65 anys, envaeix la competència exclusiva de l’Estat en matèria de legislació laboral.

    Per acabar, afirma que l’incís en qüestió constitueix legislació laboral de caràcter general que ve a regular una modalitat d’extinció de la relació laboral en l’àmbit dels treballadors de sector públic, tractant-se a més de la regulació d’un aspecte nuclear d’aquesta relació laboral, és a dir, un element essencial del contracte de treball, com és el relatiu a les causes d’extinció, de manera que aquesta regulació forma part de la competència exclusiva atribuïda a l’Estat en l’art. 149.1.7. En conseqüència, aquest incís ha de declarar-se inconstitucional.

  • L’empresa d’ambulàncies TSC desconvoca la vaga en aconseguir el compromís de pagament dels salaris

    La vaga que havien convocat els sindicats CCOO i USOC a l’empresa de transport sanitari TSC per als dies 13 i 17 de gener ha quedat cancel·lada després d’una reunió de mediació instada pel Departament de Treball el 7 de gener.

    Els treballadors havien convocat l’aturada de 5 dies per reclamar el pagament puntual dels seus salaris. TSC devia fins fa poc el 50% de la mensualitat de desembre als seus operaris. A més l’empresa no garantia el pagament puntual dels salaris en el primer trimestre del 2020.

    En l’acord al qual han arribat les dues parts, l’empresa es compromet a pagar el 100% de la nòmina del mes de gener l’últim dia del mes, abans de les 11 del matí, cosa que faria que la majoria dels empleats poguessin rebre puntualment el seu salari. L’empresa es compromet també a comunicar als representants dels treballadors dels diferents lots qualsevol retard en el pagament l’últim dia hàbil de cada mes.

    Per la seva banda, la part social ha informat que convocarà la setmana del 14 de febrer de 2020 una conciliació al si del Tribunal Laboral de Catalunya (TLC), amb l’objectiu de garantir el cobrament del 100% de la nòmina de febrer.

    En el pacte hi ha una ombra, l’empresa supedita l’acord al fet que la companyia pugui regularitzar els pagaments amb els seus principals clients i fins i tot recuperar els endarreriments.

    No obstant això, les dues parts han pactat uns serveis mínims que s’aplicarien en cas que el compromís no es complís. Els representants dels treballadors han plantejat uns serveis essencials per al transport sanitari urgent, equivalents al 75% rdels recursos, i per al transport sanitari no urgent prestar serveis equivalents als que es proporcionen durant els caps de setmana cobrint en tot cas els serveis corresponents a hemodiàlisi i oncologia, la realització de les proves complementàries urgents, necessàries a criteri facultatiu, així com els trasllats intrahospitalaris de caràcter urgent.

    Per la banda empresarial s’ha demanat que els serveis mínims sigui anàlegs als establerts en altres conflictes en els quals el Departament de Treball ha emès les ordres corresponents.

    Grups inversors

    Els grups inversors Proa Capital i Investindustrial, el fons de capital privat de la família Bonomi (amos de Port Aventura), van signar la fusió de les companyies Ambuibérica i Emeru a la fi de 2017, aquest darrer grup havia aconseguit fa cinc anys l’adjudicació d’una gran part dels lots del concurs sanitari de la Generalitat per crear l’operador de transport sanitari HTC. Ambuibérica manté la seva seu a Valladolid i Emeru a Barcelona, i els seus principals executius, Carlos Magdaleno i Stefano Pellegri, respectivament, continuen a el front d’ambdues societats.

    Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2,556 milions d’euros. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC, és propietat d’un fons fons de capital de risc controlat per la família Bonomi, també propietària de part de Port Aventura.

  • Els empleats d’AVIS al World Trade Center faran aturades per denunciar la concentració de CO2 amb la qual han de treballar

    Els treballadors de les oficines centrals per a Europa de la multinacional de lloguer d’automòbils AVIS han decidit convocat dues vagues parcials per instar l’empresa i també la direcció de l’edifici on hi ha la seu de la companyia a Barcelona, el World Trade Center, a causa de l’alt nivell de diòxid de carboni, CO2 que hi ha a l’interior de les instal·lacions, segons han informat fonts del sindicat CGT i del comitè d’empresa de la companyia.

    El comitè d’empresa, format per CGT, CCOO i UGT, ha convocat vagues parcials dilluns i divendres de les dues setmanes de nadal començant pel 23 de desembre, de 10 a 11 del matí, i / o de 17 a 18 de la tarda. Es vol, a més, exterioritzar la situació amb concentracions a l’exterior del singular edifici barceloní.

    El portaveu sindical explica que “a les oficines hi treballem, només per AVIS, unes 500 persones en els moments punta, i un mínim de 350 persones habitualment”. Segons conten els sindicalistes, l’edifici es va construir amb unes determinades capacitats d’hostatjar treballadors i entre les seves característiques hi ha que les finestres no es poden obrir, cosa que fa que la seva ventilació s’hagi de fer mecànicament. Però amb els anys, la capacitat s’ha superat hostatjar treballadors amb escreix a causa de la insuficiència del sistema d’evacuació d’aire de l’edifici contribueixen al que ara viuen com un risc per a la salut.

    Les fonts consultades expliquen que a AVIS és normal que treballadors hagin de marxar durant la jornada pel fet que “la situació a la feina és de gran angoixa, perquè senten que s’ofeguen”, afirmen els informants. Aquesta situació ha afectat de manera important la plantilla, de manera que han demanat, a través del comitè seguretat i salut al treball que es mesurin les concentracions de CO2 a l’edifici. En aquest sentit els resultats són que en totes les plantes ocupades per les oficines d’AVIS se superen les recomanacions tècniques sobre la concentració de CO2.

    Ofec causat per l’amuntegament

    Un dels aspectes que segons els sindicalistes d’AVIS contribueix a la sensació d’ofec que pateixen els treballadors és l’amuntegament amb el qual treballen. A la cinquena planta hi treballen 300 persones, a la tercera planta hi hauria un centenar de persones i a la quarta unes 50 persones.

    Des de la representació dels treballadors s’ha instat la realització d’inspeccions de treball perquè certifiquin la situació i ajudin a millorar la qualitat de vida els treballadors. “Hem demanat tres vegades la presència de la inspecció i no han vingut mai” expliquen. En el comitè de salut laboral tenen la sensació que davant del problema tant AVIS com el Wold Trade Center, es passen la pilota i no solucionen la situació.

    Emmalaltir treballant i ser acomiadats per posar-se malalts

    Segons expliquen la situació que causa el malestar dels treballadors d’AVIS també es dóna en altres empreses que tenen les oficines en l’edifici del World Trade Center. Un cas en aquest sentit serien les instal·lacions de Google a Barcelona i també la societat Teleperformance, tot i que els seus treballadors no han plantejat encara cap mobilització.

    El malestar de la plantilla d’AVIS té una derivada que fa que els treballadors tinguin la indignació a flor de pell. Segons el comitè d’empresa, la direcció està acomiadant treballadors per estar malalts. Ho fa emparant-se en l’article 52d de l’Estatut dels Treballadors que, segons una recent sentència, permet acomiadar operaris d’una empresa un cop han superat un nombre determinat de dies de baixa, encara que aquesta baixa laboral estigui mèdicament motivada. Doncs, bé, “mentre ens estan fent fora perquè ens posem malalts, resulta que l’empresa no fa res per millorar la salut i les condicions de treball a les oficines. És un peix que es menja la cua i en tots els casos els que en resultem perjudicats som els treballadors”, afirmen.

  • L’INSS reconeix com a malaltia professional el càncer de pulmó d’un treballador de Metro que va estar en contacte amb amiant

    L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha reconegut per primer cop la situació d’incapacitat permanent en grau d’absolut, derivada de contingència professional per exposició a l’amiant a un treballador, actualment jubilat, afectat de càncer de pulmó, que va prestar serveis a Metro de Barcelona entre els anys 1975 i 2011, 32 anys. Es tracta de la primera resolució de l’INSS que atribueix a la presència d’amiant al suburbà de la capital catalana l’origen de la situació d’incapacitat permanent d’un treballador de Metro.

    El cas del treballador, de nom Antonio, forma part d’un conjunt de 8 expedients oberts per diverses situacions vinculades amb la presència d’amiant a Metro de Barcelona. Entre aquests hi ha un cas d’Incapacitat Absoluta. Quatre casos més de treballadors morts per malalties vinculades amb l’amiant, 3 fruit de càncer de pulmó i un per una afectació a la pleura. Un càncer de pulmó que està recorregut per l’empresa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), 2 asbestosis, una de les quals està pendent de reconeixement administratiu, segons ha explicat, en roda de premsa, Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda encarregat dels procediments legals.

    l’Antonio, present a la roda de premsa, ha explicat: “durant 32 anys vaig estar treballant als túnels, fins que ja jubilat, a rel d’unes molèsties en forma de tos, em vaig visitar i em van trobar primer una taca als pulmons que després s’ha diagnosticat com a càncer de pulmó”, ha dit. Després de la notícia, la lluita d’aquest antic treballador de Metro és aconseguir que es reconegui legalment la seva malaltia professional, fruit d’haver treballat en contacte, per exemple, amb la pols d’amiant que s’ha demostrat que desprenien els frens dels trens. “Vull que es reconegui plenament l’existència de la malaltia i tot el que comporta, especialment perquè així l’empresa doni proteccions als meus companys”, ha explicat amb gran aplom.

    Segons l’advocat, el fet que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) reconegui que el càncer de l’Antonio està vinculat amb el fet que va treballar en contacte amb amiant obre el ventall de les possibles afectacions. Fins ara els treballadors als quals s’ha diagnosticat afectacions als pulmons eren operaris de l’àrea de manteniment, que havien treballat directament en contacte amb l’amiant dels frens. El nou cas obre la porta a més afectacions, per exemple, entre els treballadors de manteniment. L’Antonio ha explicat que durant tots els anys que va treballar “als túnels”, a més de la pols que hi havia a les vies, també operaven amb peces d’Uralita per treballar en cel·les

    Cortés ha considerat que el primer efecte de la resolució oficial afectarà la credibilitat de l’empresa i de l’Ajuntament de Barcelona, que sempre han negat que hi hagués afectats per la presència a les instal·lacions de productes prohibits com l’amiant.

    Llarg recorregut judicial

    El procés que s’obre a partir d’ara és llarg. La resolució que afecta l’Antonio, pot ser recorreguda per l’empresa, que en segon terme pot arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Si finalment l’alt tribunal català reconeix la malaltia com a professional, els advocats dels treballadors poden denunciar legalment l’empresa per no haver proporcionat mecanismes de protecció al treballador. La denúncia pot ser recorreguda també fins al TSJC. Si el resultat és favorable als treballador, llavors es podria denunciar també per danys i perjudicis i reclamar també un increment de la pensió per a l’afectat. “Aquests procediment ja els hem viscut en casos semblants que afecten a treballadors en contacte amb l’amiant en empreses com Uralita o Rocalla”, ha dit el defensor dels treballadors.

    Hi ha un tràmit que es podria obviar i és el reconeixement de la malaltia professional en els 4 casos de treballadors de Metro que van morir, 3 per càncer de pulmó i 1 per càncer de pleura. Segons el lletrat de Ronda, la llei espanyola ja deixa clar que en cas de mort, si abans s’ha documentat, com ha passat a Metro, que els operaris finats havien estat en contacte amb amiant, es considera automàticament que aquests operaris tenien malaltia professional. No obstant això, en algun cas el jutge no ho ha considerat així i s’ha hagut de recórrer la seva decisió, ha reconegut Cortés.

    Tot i les diverses resolucions que es van produint, Metro de Barcelona segueix negant que els treballadors amb les malalties objecte de denúncia hagin estat exposats a l’amiant. Això fa pensar tant al comitè d’empresa com als seus serveis jurídics, que els processos duraran, pel capbaix entre 4 i 5 anys fins que, com ha passat amb altres empreses, hi hagi sentències definitives.

    Cortés ha fet una crida a Metro perquè no allargui el problema. “Si fa un any fèiem una roda de premsa aquí per denunciar els primers casos, avui parlem de 8 expedients, amb un que ja té el reconeixement de l’INSS, i en poc temps la xifra d’afectats es pot multiplicar”, ha dit.

    Un dels problemes amb els quals s’enfronta el comitè d’empresa de Metro és el fet que la majoria dels casos que es produeixen afecten antics treballadors amb els quals no tenen contacte directe, ja que el contacte amb l’amiant pot aparèixer en forma de greus malalties fins 20 anys després d’haver-hi estat en contacte.

    Metro de Barcelona va retirar tot l’amiant dels antics trens i ha substituït els vagons per altres ja nets per partícules d’amiant, però fa poc es va descobrir que a les instal·lacions fixes també hi havia amiant. Segons Ángel Muñoz, del comitè d’empresa, s’han retirat fins a 300 tones de productes amb traces d’amiant, que estaven a les estacions o als passadissos del Metro de Barcelona. S’ha fet un inventari de peces que podrien tenir amiant i quan n’apareix alguna es tracta per empreses especialitzades.

    TMB sempre ha negat que la presència d’amiant al metro causés afectacions de salut. L’empresa també s’ha negat a reconèixer l’exposició de la globalitat de la plantilla. Aquesta continua sent la principal demanda del comitè d’empresa, que durant el 2019 ha convocat nou vagues per la crisi de l’amiant.

  • La ‘llei Aragonès’ : norma per garantir la qualitat de les externalitzacions o Cavall de Troia contra el sector públic?

    El debat sobre la gestió futura dels serveis públics a Catalunya pren protagonisme. El projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut com a Llei Aragonès, en referència al Vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, centra la polèmica. Per uns es tracta d’una norma de caràcter tècnic. Per als detractors seria una mena de cavall de Troia que desregularia la gestió pública dels serveis de les administracions a Catalunya fins a punts difícilment imaginables.

    Com no havia passat des de l’inici del procés independentista, en el posicionament de les forces polítiques i socials respecte a la normativa es difuminen els blocs de tipus nacional i es dibuixen amb traç gruixut plantejaments sobre al paper de la gestió pública directa o indirecta dels serveis i el control o no dels serveis al ciutadà per part de l’administració.

    La Llei Aragonès pretén, segons afirma, regular els contractes onerosos que liciten les administracions públiques. Afecta, doncs el conjunt d’estaments governamentals: Generalitat, Diputacions, consells comarcals i ajuntaments.

    Com ha emergit la polèmica? La redacció de la norma va seguir un camí somort, a l’ombra de la tensió política prèvia a l’1 d’Octubre. Va superar filtres com la negociació amb els sindicats CCOO i UGT i els informes preceptius del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC). En l’àmbit parlamentari només va rebre crítiques de la CUP. L’aplicació de l’article 155 va fer que la norma quedés tancada en un calaix. Posteriorment el text va passar a mans d’Aragonès, nou responsable d’Economia. A finals de l’any passat la llei va superar un debat inicial al Parlament sense cap esmena a la totalitat. Però posteriorment les crítiques van aparèixer amb força.

    L’oposició al projecte de llei es basa en la creença que obrirà la porta a una privatització més gran que l’actual en la gestió dels serveis públics. Aquesta argumentació la sustenten la CUP, també Catalunya en Comú Podem, el sindicat CGT i els sindicats independentistes COS i Intersindical-CSC i la IAC, a més organitzacions socials com la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) i sindicats i sectors defensors de la sanitat pública catalana.

    Per la seva banda, des de l’òrbita governamental (ERC-JuntsxCat) es posa èmfasi en un altre enfocament inclòs en la normativa. La llei estableix, afirmen, com s’han de licitar els contractes de serveis, la seva adjudicació i com es controlarien.

    La normativa, que ha estat precedida per una Directiva de la Unió Europea i per un projecte de llei estatal, a Catalunya estipula que els seu abast afectaria camps com els serveis sanitaris, els serveis socials, d’ocupació i comunitaris, els menjadors, els serveis esportius o els de transport escolar. Des de l’executiu s’argumenta que això no ha de voler dir que s’ampliïn les externalitzacions ja existents i que en tot cas cada administració decidiria si manté la situació actual o la incrementa. Els opositors veuen en aquest darrer punt una via d’aigua que pot acabar per enfonsar el sector públic català.

    Coherents en la seva argumentació, els impulsors de la normativa posen èmfasi en el fet que la norma suposa un canvi important en els requisits per atorgar una adjudicació d’un servei públic a la gestió privada. S’afirma que si fins ara el criteri dominant era el preu. Però, en el futur rel pes en l’adjudicació passaria al 40% i baixaria fins al 30% en salut.

    També es recull que es donarà una millor puntuació a les empreses que millorin als seus treballadors les condicions del conveni col·lectiu, a banda de mesures d’igualtat de gènere, responsabilitat ambiental o d’inserció laboral de persones amb discapacitat. Albert Castellanos, secretari general de Vicepresidència, indicava en declaracions a Nació Digital que cada administración decidirá si externalitza serveis, però si això passa la norma en garantirà la qualitat per als ciutadans.

    CCOO i UGT reclamen garanties

    UGT considera que al voltant del projecte de llei d’externalitzacions s’ha creat una falsa polèmica. José Antonio Pasadas, secretari de polítiques sectorials de la UGT de Catalunya, recorda que els sindicats majoritaris van ser consultats durant el procés de redacció inicial de la llei. Que hi van donar el seu vistiplau i que ara s’ha recuperat el debat a partir d’aquell text sobre el qual, en el seu conjunt, la UGT no s’ha manifestat perquè “es podria pensar que la nostra posició és un suport al Govern de la Generalitat”, diu.

    Protesta de treballadors de l'àmbit d'ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona

    Protesta de treballadors de l’àmbit d’ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona

    El dirigent ugetista creu que la norma pretén donar resposta a la Directiva 24/2014 de la Unió Europea (UE), que incorpora clàusules socials als processos de contractació pública. Això, segons Pasadas, “té molta transcendència pel que fa als àmbits d’atenció a les persones”. En aquest àmbit, la nova normativa catalana tindria la voluntat d’assegurar condicions dignes als treballadors i evitar que aquest sector sigui sinònim de treball precari.

    Considera Pasadas que la nova norma no fa altra cosa que incloure garanties sobre els àmbits que l’administració pot externalitzar i que aquests estan llistats en la llei estatal aprovada mentre la normativa catalana dormia el somni dels justos durant la intervenció de la Generalitat.

    Per la seva banda, Toni Mora, responsable de Política Territorial, Acció Social, Barcelonès i Migracions a CCOO de Catalunya, afirma d’entrada, “en la nostra opinió els serveis d’atenció a les persones són serveis públics essencials i per tant hauríem de partir de la condició preferent d’una gestió pública directa per part de les administracions”. Immediatament afegeix: “la convivència actual, però, d’àmbits de gestió privada o pública d’aquests serveis ens obliga, com agent social més representatiu al territori, a vetllar perquè les condicions en les quals es produeixi aquesta contractació de serveis tingui les màximes garanties de satisfacció per a la ciutadania i que les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores que els fan realitat siguin de qualitat i dignitat”.

    D’acord amb els posicionaments adoptats en altres ocasions, CCOO i també UGT, consideren que la llei hauria d’evitar que els serveis d’ocupació deixin de ser exercits directament des de l’Administració. En la seva valoració matisada, CCOO afirma també: “No ens agrada la redacció de l’article 9.2, que deixa la porta oberta a una generalització de les diverses figures d’aportacions per part del ciutadà o ciutadana que ha d’utilitzar el servei”. En un altre punt referit a “l’article 30, sobre condicions d’execució dels contractes de serveis sanitaris, però caldria pel conjunt de la contractació pública a la qual ens referim, l’adequació dels mitjans personals adscrits al contracte, en aquest sentit hem de fer una clara objecció a com pateixen els treballadors i les treballadores del sector una regulació global de les ràtios de personal que, a la pràctica, suposen minoració de plantilles i sobrecàrrega de treball”. El sindicat fa una remarca: CCOO veu aquesta normativa com una bona eina per potenciar l’economia social en l’àrea de l’atenció a les persones. “Defensem la contractació pública i ens agradaria que la col·laboració público-privada no existís però la realitat és una altra”, ha resumit Mora.

    I què hi diu el Tercer Sector, que gestiona actualment bona part dels serveis que han estat externalitzats fins ara? La Confederació, la patronal del tercer sector social de Catalunya, ha defensat amb matisos la llei, “És una norma d’àmbit català necessària, però no resol la mercantilització dels serveis, perquè els grans operadors poden concórrer al procés d’adjudicació”,en declaracions de, Joan Segarra, president de les entitats. En aquest sentit, el Tercer Sector veuria prioritària una acció concertada, és a dir, sortir de l’adjudicació per contracte públic i que els serveis passessin “d’una vegada per totes a les entitats d’iniciativa social”.

    Oposició contundent

    La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és el partit que des del primer moment s’ha oposat a la nova normativa. L’organització que ha vinculat la llei al vicepresident de la Generalitat, ha fet de l’oposició a la Llei Aragonès un mot d’ordre.

    El partit de l’esquerra independentista afirma que “La nova llei consolida i obre la porta a noves privatitzacions de serveis públics”. També assegura que tot i les afirmacions del Govern, “segueix posant el focus en el preu i no en la qualitat dels serveis, un fet que degrada el servei i aprofundeix la precarietat laboral”. Com a conseqüència de l’expressat, “la CUP defensa que els serveis han de ser 100% de titularitat i gestió pública”.

    Igualment Catalunya en Comú Podem, ha virat des d’una visió expectant d’abans de l’aplicació de l’article 155 a una oposició neta defensada ara. La presidenta del grup, Jéssica Albiach, ha declarat: “ja sabem què passa quan qui vol fer negoci entra en els serveis públics, baixa la qualitat del servei públic i empitjoren les condicions laborals”. La llei en tramitació recull, assegura, més de 150 serveis d’educació, de salut i de dependència, entre els quals hi ha, per exemple, l’educació infantil de 3 a 6 anys, l’atenció primària en salut o els serveis socials municipals o comarcals, “que en funció de quina és la voluntat del Govern de torn podrien quedar en mans de les empreses”, ha alertat Albiach.

    Per a la presidenta de Catalunya en Comú Podem cal “blindar els serveis públics, i això es fa prioritàriament amb la gestió directa”. “I per aquells serveis que ja estan externalitzats, creiem que s’han de fer amb el tercer sector i l’economia social, comunitària i arrelada al territori”, ha afegit.

    Altres sindicats com CGT s’han mostrat totalment en contra de la norma sobre externalitzacions. Aquesta organització considera que la norma “està feta a mida de les patronals del sector per garantir la seguretat jurídica de les futures concessions”.

    Igualment, la Intersindical-CSC amb una gran implantació al sector públic, aposta directament per la gestió dels serveis directament des de l’Administració.

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    També Metges de Catalunya, sindicat majoritari en aquest àmbit estratègic, s’ha situat en contra de la llei Aragonès. Creu que obre la porta a la privatització de la sanitat. El sindicat recorda que la sanitat catalana ja està “infrafinançada” i que una externalització de serveis empitjorarà, al seu parer, el servei que es presta.

    I sense sortir de la sanitat, el moviment en defensa de la sanitat pública,Marea Blanca, s’ha mostrat contrari a la llei i assegura que “no hi ha cap directiva europea que obligui els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis”.

    D’altra banda, metges amb una trajectòria clara de defensa de la sanitat pública, com Josep Martí, també s’han posicionat contra la llei que prepara el govern .

    Educació: la Fapac lidera l’oposició

    En el camp de l’educació La Fapac va ser, probablement, la primera entitat que va llençar el crit d’alerta sobre la tramitació d’aquest avantprojecte de llei, ja al desembre de 2018. En aquell moment el Departament d’Educació havia aturat el projecte de decret de menjadors escolars (o de temps del migdia), davant l’oposició que s’havia trobat, però també perquè aquest és un dels serveis inclosos en el projecte de llei de contractes de serveis a les persones. Per la presidenta de la Fapac, Belén Tascón, “intenten revestir d’un caràcter tècnic el que és una llei amb una gran càrrega política, ja que permet a l’administració externalitzar el que vulgui”. “Per exemple -diu- la llei et permet mantenir la titularitat pública de les escoles però introduir la gestió privada”, informa Diari de l’Educació.

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Segons la Fapac, la Directiva europea 2014/24 no obliga cap estat membre a regular d’una manera determinada el model de contractació dels serveis a les persones; al contrari, diu Tascón, “ho deixa a la lliure elecció de cada país”. La prova, afegeix, és que “cap altra comunitat autònoma està legislant en el sentit que ho està fent Catalunya”.

    “El Govern pot continuar operant amb el marc legislatiu actual, però si el que vol és donar una major seguretat jurídica a les empreses que contracta, podria haver presentat un projecte que blindés determinats serveis que afecten drets fonamentals, i que aquests fossin obligadament de gestió directa per part de l’administració, però amb el projecte actual no es blinda res”, afegeix Belén Tascón, per a la qual les clàusules socials que introdueix el decret no frenaran la penetració dels grans grups empresarials en el mercat dels serveis a les persones. “S’ha de ser molt ingenu per pensar que una empresa com ACS no tindrà la forma de presentar un pla d’igualtat, o dir que pagarà per sobre del conveni o que fa no sé quina aportació a la millora del medi ambient”, opina Tascón.

  • “A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

    Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

    Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

    Quines coses fixa aquest conveni?

    És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

    No té altres implicacions això

    Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

    En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

    El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

    Quan parles d’això què vols dir?

    Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

    Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

    És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l'entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l’entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Vols dir que ara l’exigència és més alta?

    A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

    Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

    Aquests preus es paguen?

    I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

    També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

    Això passa cada any?

    Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

    A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

    Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

    I el paper de l’administració?

    Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

    Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

    Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

    Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

    No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

    A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

    Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

    Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

    Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

    Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

    I la foto no és estàtica, oi?

    S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

    A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

    Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

    Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

    Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

    Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

    Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?