Autor: Víctor Saura

  • Javier Onrubia: «Ens hem de capacitar per anar a uns objectius més vinculats al benestar que a l’excel·lència»

    Javier Onrubia: «Ens hem de capacitar per anar a uns objectius més vinculats al benestar que a l’excel·lència»

    Javier Onrubia (Pamplona, 1963) és professor del Departament de Cognició, Desenvolupament i Psicologia de l’Educació de la Universitat de Barcelona, on fa més de trenta anys que fa classe de psicologia de l’educació tant a futurs psicòlegs com a futurs mestres. Forma part també de l’Institut de Recerca en Educació i del Grup de Recerca en Interacció i Influència Educativa d’aquesta universitat, i ha escrit un munt de llibres i articles sobre orientació i millora de la pràctica educativa. El passat 29 de juny va participar en la jornada de cloenda de la Xarxa de Competències, en la qual també es va presentar un manifest sobre benestar en els centres educatius elaborat per Onrubia i altres experts com Neus Sanmartí, David Duran o Fernando Hernández.

    Quin és l’origen i què diu el vostre manifest?

    És una reflexió sobre tot el tema del benestar en els centres en el context i les condicions actuals. Bàsicament el que el manifest assenyala són un seguit d’eixos a partir dels quals es pot intentar anar construint una resposta més positiva en relació a les diverses dificultats i inquietuds que entren al centre i que jo particularment penso que cal no ignorar-les ni fer veure que no existeixen. Quan vas a un centre el primer que et diuen els docents és que estan saturats, la sensació és que en el dia a dia hi ha molts elements de microcrisi que demanen una resposta.

    Aquestes serien les causes del malestar? 

    Segurament, hi ha un seguit d’elements estructurals que incideixen en les condicions en els centres, com per exemple el poc temps per coordinar-se, compartir, parlar. Però també crec que hi ha una prèvia, i és que l’educació obligatòria rep l’impacte de tot el malestar social, començant per les situacions de pobresa. L’escola s’ho troba, i a la vegada ha de generar unes condicions que permetin als alumnes aprendre, i això és molt complicat. Per tant, les causes del malestar tenen a veure amb diferents nivells, des de nivells molt macro i molt de societat fins a elements relacionats amb les característiques de l’organització i de l’estructura de les escoles, o fins a elements sobre necessitats de formació del professorat.

    El malestar en els centres té causes estructurals, com és la manca de temps dels docents per coordinar-se i parlar, però també sorgeix de l’impacte que rep de la societat

    Però aquest malestar als centres no existia fa uns anys, o com a mínim abans de la pandèmia no era tan evident, mentre que les situacions socials complexes ja existien. I és un malestar que es contagia a les famílies. 

    Aquí sempre hi ha dos nivells: hi ha un malestar i hi ha un malestar que es manifesta. No tinc dades com per dir si el que ha augmentat és el malestar, el malestar manifestat als mitjans o totes dues coses. Sí que és veritat, i crec que d’això sí que hi ha alguns indicadors clars, que la pandèmia va comportar tota una sèrie de conseqüències de les quals no som molt conscients encara. Quan parles sobretot amb gent que està en la intervenció psicopedagògica et comenten que des de la pandèmia hi ha hagut un augment de problemes de salut mental i de convivència, i que aquesta és una de les causes que fa que tot sigui més difícil d’entomar.

    Aleshores, heu fet una proposta d’accions per afrontar aquest malestar?

    Més que una proposta en el sentit programàtic, el que s’ha intentat és identificar alguns dels elements que poden ajudar a contrarestar aquest malestar, com posar en valor tot el tema del vincle i la relació, la cura, l’acollida, l’acompanyament, o la pertinença i comunitat en els centres. Posar en valor elements que tenen a veure amb determinades formes d’organització, amb determinades formes de lideratge, o posar en valor elements que tenen relació amb el fet de prioritzar determinats continguts, o elements que tenen a veure amb tot el que és la construcció de relacions amb les famílies i amb la comunitat, o el treball en xarxa. És a dir, posar en valor tot un seguit d’elements que d’alguna manera poden ajudar a enfrontar el malestar amb més eines i millors condicions. Crec que aquesta seria la idea.

    No he acabat d’entendre la part dels continguts.

    La idea és que una part de la construcció del benestar té a veure amb ensenyar determinades coses als alumnes. O sigui, continguts que tenen a veure amb aprendre a relacionar-se amb l’altre, amb conviure i gestionar el conflicte, amb aprendre a participar en la vida comunitària, amb aprendre competències d’equilibri personal com ara les competències socioemocionals, tota aquesta mena de coses. Treballar tots aquests continguts ajuda a donar eines perquè els alumnes estiguin millor i tothom estigui millor en el centre.

    Quan parlen de benestar entenc que es refereixen al de tota la comunitat, oi? 

    Sí. La qüestió de fons és si posem el focus com a institució escolar i com a sistema fonamentalment en l’excel·lència acadèmica, és a dir, en els resultats acadèmics en determinades matèries entesos d’una manera molt quantitativa, o si posem l’èmfasi en una mirada una mica més global sobre el que hauria de promoure l’educació escolar i en aquests continguts que tradicionalment han estat coses de més a més. Jo crec que hi ha un canvi de mirada sobre quins són els objectius de l’escola, molt més vinculada a construir persones que siguin capaces d’afrontar determinats reptes i d’enfrontar-se a la complexitat social i personal que tenim. I això passa per capacitar l’alumnat i capacitar tothom, capacitar-nos els docents i capacitar tot el sistema, per anar cap a uns objectius molt més vinculats al benestar que a l’excel·lència, en el sentit més tradicional del terme.

    Hi ha un sector de docents que aquest punt de vista el troba horrorós, i que considera que s’està desvirtuant l’escola perquè s’estan deixant totalment al marge coneixements bàsics que l’alumne hauria d’haver adquirit al sortir de l’ensenyament obligatori.

    Aquí hi ha com a mínim dues qüestions. Una és quins són aquests coneixements bàsics. I, probablement, des de la perspectiva que estem plantejant, aprendre a col·laborar amb els altres, aprendre a moure’t en un entorn multicultural, aprendre a entomar el fracàs o les dificultats, aprendre a resoldre problemes nous, a enfrontar-te amb la incertesa… Tot això són continguts fonamentals i bàsics. Clar, probablement hi ha un debat sobre si l’objectiu fonamental del sistema educatiu és preparar per a les etapes educatives posteriors i, per tant, amb un objectiu més eficientista i vinculat al mercat laboral, o si l’objectiu de l’educació bàsica i obligatòria és fonamentalment preparar les persones per viure en una determinada societat. Jo crec que tan important és saber utilitzar determinats instruments matemàtics com saber col·laborar amb algú que és diferent de mi i que a més té posicions i mirades diverses. Són igual d’importants, o com a mínim no és menys important aquest segon que el primer.

    L’altra qüestió és que jo també soc dels que pensa que per aprendre aquests continguts més tradicionals m’ajuda el fet de disposar d’aquestes eines que tenen a veure amb treballar amb mi mateix i amb els altres. O sigui, de vegades es fa com una falsa oposició entre l’aprenentatge de continguts en el sentit tradicional o tots aquests altres aprenentatges necessaris per a la vida. És com la famosa discussió entre competències i continguts. Hi ha gent que opina que si ensenyem competències no ensenyem continguts. Això no té cap sentit. Al final, una competència és un contingut en acció.

    Hi ha qui diu que si ensenyem competències no ensenyem continguts, i això no té cap sentit

    Aquest debat és ben viu i també és un focus de malestar, el to de la discussió és agre. 

    Perquè no és només una discussió acadèmica o conceptual, sinó que és una discussió vivencial, que al final té a veure amb la identitat docent. El tema fonamental és si jo soc un expert d’un contingut i d’uns sabers que transmeto als alumnes o si soc algú que ajuda al desenvolupament integral de les persones. Aquesta és la discussió de fons. Jo entenc que, en el cas de la secundària, hi hagi professorat que pugui pensar que li han canviat les regles del joc —no ara, sinó des del 90—, professorat que pugui pensar que jo soc llicenciat en Químiques i a mi m’havien dit que la meva funció era ensenyar química. Bé, doncs potser ara és una altra. Entenc el malestar, però probablement forma part d’una dinàmica en la qual ens hi trobem tots. Han canviat les regles del joc a la gran majoria de professions. Però en tot cas aquesta font de malestar s’ha d’identificar i s’ha de reconèixer i s’ha de valorar. Com diu Michael Fullan, cal escoltar les raons dels que no volen canviar. Intentar fer veure que no existeixen i imposar les teves tampoc penso que sigui una bona via.

    A la conferència de la jornada de cloenda de la Xarxa de Competències vostè va vincular la idea d’escola inclusiva amb la de benestar, va arribar a dir que una i altra anaven de la mà, i això em va sorprendre perquè avui sembla que la creixent diversitat de les aules és un altre dels focus de malestar. 

    És evident que la incorporació de determinat alumnat als centres ordinaris i el fet d’haver d’atendre una pluralitat de necessitats educatives molt més grans genera reptes i dificultats. Crec que, davant d’això, la millor sortida és aquest procés de transformació que ens permetrà fer de les escoles espais molt més capaços d’incloure i proporcionar benestar. De nou, per sota hi ha el dilema de si la resposta a aquest alumnat i la transformació que comporta em concerneix o no com a docent. Sovint aquest malestar que genera el fet d’incorporar aquest alumnat parteix de la idea de fons que això no és la meva feina. Per tant, tornem a la discussió d’abans. Com que això no és la meva feina i m’estan posant una feina que no és la meva, doncs ho rebutjo. Després hi ha una altra part d’aquests processos de malestar que estan associats amb la formació del professorat. I ho dic jo, que estic en formació inicial, i per tant no em fico amb ningú que no sigui amb mi mateix. Crec que moltes vegades els docents no tenen la formació suficient per atendre determinades situacions. I no em refereixo tant a tècniques específiques per a determinades coses, que també són importants, sinó en el sentit d’atendre determinades coses que són molt fonamentals.

    Poso un exemple sobre els meus alumnes que es preparen com a futurs mestres. Jo soc tutor de les últimes pràctiques que fan i això em permet preguntar-los en què es senten més capaços i què creuen que els hi cal encara. I el que em diuen de forma bastant sistemàtica és que necessiten saber més de gestió de l’aula, de gestió del conflicte, del treball amb alumnat de diferents cultures… I els meus alumnes són de la menció d’atenció a la diversitat, és a dir, han fet un treball addicional en aquest àmbit. I tot i així m’estan dient que a les pràctiques es troben amb realitats que no saben com gestionar, o que veuen com les ha gestionat el mestre però que els cal més formació amb models teòrics sobre això.

    Onrubia, durant la seva conferència a la XCB, dissabte 29 de juny | Xarxa de Competències

    No sé si m’ha contestat del tot. Li preguntava sobre la relació entre benestar i inclusió. 

    D’acord. Jo penso que el programa de transformació de l’educació que demana una escola més orientada al benestar i una escola més inclusiva és molt semblant. Tenen moltes coincidències. Estar i sentir-se inclòs i estar i sentir-se bé tenen molt a veure. El que passa és que és veritat que, tant des del punt de vista del que passa a les aules com del que passa en les estructures de coordinació de treball compartit entre mestres, com en altres nivells més alts, hi ha molta feina a fer. Per posar un exemple, també molt vinculat al tema de les pràctiques dels meus alumnes. La coordinació entre el professorat especialista i el professorat ordinari no té espais establerts en els centres. Hi ha coordinacions de cicle, hi ha una comissió d’atenció a la diversitat o de suport a l’educació inclusiva que coordina una sèrie de coses. Però els espais habituals, és a dir, allò que permet que jo, tutor de tercer A, pugui parlar amb la codocent o amb l’especialista corresponent d’una manera més sistemàtica i continuada, o puguem planificar codocència… aquest espai no hi és.

    A l’hora de dinar, potser… 

    Clar, clar. Aquestes coordinacions informals les fan a l’hora de dinar, o a l’hora del pati, o al passadís, o posant-hi hores personals… En el manifest una de les dimensions que se subratlla com a més important és també aquesta idea de treball compartit, de poder col·laborar, de poder establir cicles de reflexió i acció sobre la pròpia pràctica. Però tot això demana temps i demana espais que s’han de generar.

    Entenc que hi hagi professorat que pugui pensar que li han canviat les regles del joc, però això ha passat a la gran majoria de professions

    Sabem que la diversitat a les aules ha augmentat molt en tres vessants: l’alumnat amb TEA, l’alumnat amb problemes de salut mental i l’alumnat amb malalties minoritàries. Aquest darrer grup és clarament conseqüència dels avenços mèdics, però, pel que fa als altres dos, com a psicòleg, té alguna explicació? 

    No tinc cap hipòtesi que pugui avalar amb dades. Evidentment, a banda dels elements mèdics, crec que hi ha temes relacionats amb l’estil de vida. Per exemple, crec que l’atenció ha canviat absolutament, és a dir, tots funcionem amb cicles d’atenció molt més curts, i amb necessitats de recompenses molt més ràpides, i això evidentment té a veure amb les pantalles i amb la nova cultura digital. Una de les característiques d’aquesta cultura digital és que deixa molt poc temps per a la reflexió. Ho veig amb els meus alumnes: estan molt poc acostumats a llegir, em refereixo a textos llargs, a llegir reflexionant, a llegir apuntant, a llegir interrogant o vinculant o connectant amb altres coses. I, clar, no és difícil pensar que tota aquesta diferent manera de gestionar l’atenció té a veure amb alguna de les coses que després passen.

    Això també connecta amb el tema dels recursos, un altre focus de malestar. Mai el sistema n’ha tingut tants com ara, però sembla que no es noti, precisament per aquest augment exponencial de la complexitat.  

    Això sobretot té a veure amb quin ús en fem. Moltes vegades no es fa un ús inclusiu dels recursos pensats per a la inclusió. Ho simplifico molt, però hi ha dues grans maneres d’entendre l’ús dels recursos: una té a veure amb una mirada bàsicament individual. Jo vaig responent individualment a les dificultats sense tocar les condicions socials o contextuals que generen i on s’ha de respondre a aquestes dificultats. Crec que aquest model no ens porta enlloc. De fet, ens porta al que tu dius, al fet que sempre ens guanya la generació de dificultats sobre la resposta compensatòria que podem fer. L’altre model és posar els recursos de suport allà on sí que hi ha d’haver una resposta a les necessitats, que és a l’aula. O sigui, a l’aula i al centre, però bàsicament a l’aula, a l’activitat conjunta. És a dir, fer que tota aquesta gent que està donant suport, ho faci a través del docent, és a dir, a través del suport i de l’ajuda al docent, a fi de generar contextos d’aula molt més capaços d’assumir aquesta diversitat. I crec que això no s’està fent. Per a mi, aquesta és la discussió de fons important. I amb això no estic dient que no hi hagi la necessitat de donar suports individuals en determinats moments a determinats perfils d’alumne, no estic dient això. Però crec que el gruix dels recursos s’ha de posar en el suport al professorat i en el suport al que passa i a l’aula. I aquí entrem en una altra discussió. Què és una aula?

    Sovint no es fa un ús inclusiu dels recursos pensats per a la inclusió, això passa sobretot quan s’orienten a donar una resposta individual a una dificultat sense tocar les condicions o el context

    Digui’m-ho vostè. 

    Tradicionalment, s’ha entès com una filera de cadires, una darrere de l’altra, mirant cap endavant, a una persona que està transmetent o presentant contingut. Si aquest és el model d’aula, efectivament no podem atendre a les diversitats que ens podem trobar. Ara bé, si l’aula és més aviat una activitat conjunta que pot fer-se en diferents espais, on diferents persones o grups poden estar fent diferents parts de l’activitat,  amb diferents ritmes, on pot haver-hi més d’una i més de dues persones que estiguin donant suport… Si entenem l’aula així, potser no hi ha cap problema en què jo estigui treballant amb dos alumnes donant-los suport per una pregunta específica, o que es pugui fer una mini lliçó a algun alumnat que ho necessita per reforçar determinades coses o que un grup d’alumnes estiguin a l’ordinador buscant no sé què, però tot això es fa dins d’un context i d’un procés. És a dir, crec hem de flexibilitzar l’aula i en aquest sentit m’agrada com uns autors nord-americans defensen l’organització de l’aula com a contextos múltiples i diversificats. És aquesta idea que diferents persones poden estar fent diferents coses en un mateix moment. I és l’activitat al final, en el seu conjunt i a mitjà termini, la que permet que tothom aprenguin les mateixes coses. Aquesta idea em sembla molt potent, però demana una modificació molt radical. Algunes coses que estan apareixent van en aquesta línia, perquè hi ha escoles on entres i no saps ben bé què és aula i què no (perquè tot ho és), però no són la norma.

    L’aprenentatge basat per projectes és objecte de moltes crítiques per part d’alguns sectors. 

    A mi m’agrada més parlar del treball per metodologies d’indagació. Crec que això és més precís conceptualment, i que dona lloc a una família de metodologies: l’aprenentatge basat en projectes, l’aprenentatge basat en problemes, l’aprenentatge basat en reptes, el mateix aprenentatge servei, l’aprenentatge basat en el disseny… Ho dic perquè amb els projectes ha passat com amb totes aquestes etiquetes que triomfen en un moment donat, el preu de l’èxit moltes vegades és perdre una mica el nucli del que fem. De vegades tinc la sensació que s’anomena treball per projectes a qualsevol cosa, entre les quals coses que clarament no ho són.

    Tot això que em comenta es refereix més a primària que a secundària, oi? 

    Igual. El fet que a secundària el canvi sigui més gran no vol dir que el model no sigui aplicable. Per exemple, hi ha experiències de treball amb racons amb matemàtiques a secundària. Una altra cosa és que potser té sentit que a secundària la globalització de continguts sigui més perfilada per àmbits, o que es combinin determinades coses, com el treball de les STEM, però el model és perfectament aplicable i, de fet, crec que recuperaria molt d’aquest alumnat que ha desconnectat de l’escola.

    Com a docent novell crec que aquest alumnat és el que més m’ha sobtat: trobar nanos de 13 i 14 anys als quals els és tot indiferent. Els importa un rave que els amenacin amb la nota, amb un càstig, amb anar als pares, i també els rellisca que els clavin un sermó sobre el seu futur i que a la vida cal esforç per tirar endavant…  

    Exactament. Doncs jo crec que, si més no a una part d’aquest perfil d’alumnat, tenim moltes més possibilitats de reconciliar-lo amb la idea de l’escola des d’aquesta aproximació que des de les aproximacions tradicionals. Crec que les aproximacions tradicionals només porten a l’exclusió sistemàtica d’aquest grup i de molts altres. I tornem al que dèiem abans, si creus que l’educació obligatòria està per formar ciutadans o si creus que l’educació obligatòria està per seleccionar la gent que formarà les elits socials.

    El bon docent ha de ser molt dialogant, i això no ho fomenta el model d’ensenyament transmissiu

    La recerca que feu en psicologia de l’educació és sobre com s’aprèn, veritat?

    Bàsicament sí. També s’ha de dir que la psicologia de l’educació, com tota la resta de la psicologia, és molt dispersa. La psicologia de l’educació que nosaltres fem bàsicament el que intenta és entendre com algú ajuda algú altre a aprendre. Aprendre en aquest sentit ampli que dèiem abans. Aquest acte educatiu és el nucli fonamental del nostre treball. I en aquest nucli hi ha una paradoxa, ja que, per una banda, qui aprèn és l’alumne i ningú pot aprendre per ell, ni des del punt de vista cognitiu, ni des del punt de vista motivacional, però, al mateix temps, l’alumne no pot aprendre sol, perquè si el deixo sol hi ha moltes possibilitats que no aprengui —o no ho faci de la millor manera— aquells continguts que necessita per inserir-se socialment i per desenvolupar-se personalment. Per tant, la pregunta clau és com ajudem a que l’alumne vagi fent aquesta construcció personal a la vegada que respectem el seu espai. I això és complicat. Hi ha qui pensa que el que s’ha de fer és simplement generar les condicions perquè l’alumne es trobi amb el contingut i aprengui. Jo crec que amb això no n’hi ha prou. Però, al mateix temps, no combrego amb la posició transmissiva del “jo t’ho explico i segur que tu ho entens”. Perquè entre el que jo t’explico i el que tu entens hi ha moltíssims processos. Per tant, el tema és com fem coses conjuntament perquè jo et pugui ajudar i tu puguis aprofitar l’ajuda que et dono. I això ens porta a estudiar tots els processos del que nosaltres anomenem activitat conjunta, i per això, per nosaltres, la clau de tots els processos és com es dona aquesta activitat conjunta. I dintre d’aquesta activitat conjunta és fonamental tot l’element comunicatiu, conversacional, dialògic. O sigui, la idea és que molta part d’aquesta ajuda —no tota, però sí molta— es juga a través del llenguatge, a través de com parlem. I tot això també es pot aplicar a l’aprenentatge professional dels mestres, i per tant això genera un model de formació permanent determinat, molt allunyat dels models típics de formació individual, amb continguts aïllats i descontextualitzats de la pràctica.

    Ara em feia pensar amb els ritmes d’aprenentatge. Sabem que cadascú té el seu, però no sé si el sistema no ens deixa respectar-los. Al cap i a la fi, els agrupem per any de naixement i els avaluem segons uns criteris estandarditzats. 

    Hi va haver la idea dels cicles, és a dir, que la unitat de seqüenciació del contingut no fossin els cursos, o encara menys els temes o les unitats, sinó que es poguessin marcar un seguit  d’objectius d’aprenentatge al final d’un període de temps relativament llarg. Aquesta idea, que penso que era interessant perquè permetia jugar amb els diferents ritmes, s’ha anat perdent, i hem recuperat la idea que al curs tal es fa tal i s’avalua. Aquí hi tenim una contradicció. Necessitem altres tipus d’unitats de gestió temporal i hem de baixar molt la pressió en l’avaluació. És a dir, hauríem de distingir molt bé la dimensió acreditativa de l’avaluació de la dimensió formativa de l’avaluació. Sí que necessitem molta avaluació, però necessitem avaluació formativa. En realitat, només al final de l’educació escolar obligatòria és quan necessitem aquesta avaluació acreditativa.

    Però necessites anar tenint inputs sobre l’evolució de cada alumne.

    Sí, hi estic d’acord, però inputs formatius. Inputs d’on estem. En tot cas, crec que aquest és un debat que valdria la pena tenir, perquè molta de la pressió té a veure amb aquesta obsessió per haver d’anar al mateix ritme dels altres. Aquella famosa idea del “progressa adequadament” o “necessita millorar”, que pràcticament ha quedat com un meme, potser no era la millor solució tècnica, però la idea implícita que tenia de desquantificar l’avaluació crec que ens l’hauríem de prendre seriosament. I ja entenc que hi ha una mística amb els nombres, i que quan et diuen que tens un 7 sembla que t’estiguin donant tota la informació precisa i necessària, quan en realitat no t’estan dient res. És només un número, però quan intentem fer una avaluació més qualitativa a tothom li sembla que no donem prou informació. I en canvi la recerca ens diu que un feedback qualitatiu i dialògic és clau per a la millora de l’aprenentatge.

    Ningú pot aprendre per l’alumne, però l’alumne no ho pot fer sol i necessita al docent, per això la clau dels processos d’ensenyament i aprenentatge es troba en l’activitat conjunta

    Abans em deia que el seu treball consisteix a investigar com algú ajuda algú a aprendre. Per tant, entenc que tenen ben identificat les característiques del bon docent.  

    El que tenim modelitzat no són tant les característiques del bon docent com les característiques dels bons processos d’ensenyament i aprenentatge. El que dóna lloc a millors processos d’aprenentatge o d’influència són determinats mecanismes de fons. Per posar un exemple: el fet de fer preguntes. De vegades pot ajudar molt i de vegades pot no ajudar gens. Depèn del tipus de pregunta que facis, de quan la facis, en funció de què, i també depèn de la reacció de l’alumne a la pregunta i de quina és la teva repregunta. Per tant, no es tracta tant de fer un llistat de comportaments eficaços del professor —aquest és un paradigma que va tenir molt d’èxit en un moment donat en la psicologia de l’educació—, sinó de tenir alguns criteris sobre com el professor pot prendre decisions en un moment donat sobre quina ajuda pot ser més útil. Això, en realitat, ens porta a una idea del docent com a professional reflexiu, d’algú que decideix en un entorn complex i amb un cert grau d’incertesa sempre, quin tipus d’ajuda pot valer la pena.

    És a dir, per posar un altre exemple, quan un alumne em fa una pregunta, jo tinc tot un ventall de possibilitats de resposta. Puc donar-li la informació que em demana directament. Puc donar-li pistes perquè ell intenti trobar-la amb la meva ajuda. Puc, simplement, retornar-li la pregunta i dir-li tu què en penses. Puc donar-li materials o elements addicionals, puc dir-li que això t’ho contesto més tard… Com a professor, he de ser molt conscient de quina opció trio, i molt probablement a dos alumnes diferents que formulen la mateixa pregunta, o al mateix alumne amb diferents moments, els hi he de respondre de manera diferent si els vull ajudar. Aquesta és una mica la modelització que intentem desenvolupar.

    És una decisió que s’ha de prendre en fraccions de segons. 

    Hi ha situacions que es poden anticipar, preveure que passaran. Això molts docents amb experiència ja ho fan de manera intuïtiva, i la idea seria que ho poguessin fer d’una manera més reflexionada, més informada pel coneixement teòric. És a dir, no només faig el que m’ha funcionat bé en altres moments, sinó que ho faig perquè respon a determinats objectius.

    O sigui que les característiques del bon docent no les saben, però aquest diàleg docent-alumne és molt important. 

    Totalment. Per anar a algun consell concret, un bon docent és un docent molt dialogant. Això no és un concepte nostre. Hi ha molts autors que diuen que la clau de l’acte educatiu és la conversa educativa, entesa com aquella que permet connectar el discurs intuïtiu, espontani i propi de l’alumnat amb el discurs cultural, social, de les disciplines i dels sabers. I això, evidentment, no és qüestió d’una conversa, sinó d’anar parlant i d’anar comunicant-se. No hi ha un altre: hem de parlar i hem d’escoltar. El problema fonamental del model transmissiu no és que no es pugui aprendre a partir d’una exposició, que lògicament es pot, sinó que si només fas això estàs perdent el diàleg, i és a través del diàleg com reconeixes l’altra persona i valides la seva veu.

  • Juan Fortea: «Ara comencem a entendre bé la malaltia d’Alzheimer en la síndrome de Down»

    El neuròleg càntabre Juan Fortea (1979) ha estat durant anys, diu, portador de males notícies per a les persones amb síndrome de Down i les seves famílies, però l’escenari està començant a canviar i ara s’obre un horitzó d’optimisme pel que fa a la millora de la seva qualitat i esperança de vida. Fortea és especialista en malalties neurodegeneratives, pertany a la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau des de 2011 i des de 2017 dirigeix la Unitat Alzheimer Down del mateix centre sanitari, la qual cosa l’ha convertit en un dels referents internacionals en un camp de recerca que té una importància cabdal per a les persones amb trisomia 21 però també per a la població en general. Conversem amb Fortea coincidint amb el Dia Mundial de la Síndrome de Down.

    A què es dedica la Unitat Alzheimer-Down de l’Hospital de Sant Pau?

    Es tracta d’una aliança entre la Fundació Catalana Síndrome Down i l’Hospital de Sant Pau que ha estat pionera a l’hora de generar un pla de salut de cribratge actiu de persones per a la detecció de patologies neurològiques. Però també mirem qualsevol patologia mèdica en general associada a la síndrome de Down. Posem l’èmfasi en la malaltia d’Alzheimer per l’altíssim risc que tenen les persones amb síndrome de Down de desenvolupar-la, però no només, per la qual cosa animem la gent a venir a partir dels 18 anys, i sobretot a partir dels 35 considerem que és molt important que tinguin un seguiment mèdic més intensiu. Crec que hi ha bons plans de salut pediàtrics per als infants amb síndrome de Down, però a partir dels 18 anys perden aquesta atenció mèdica tan proactiva i preventiva.

    A partir dels 18 cadascú va al seu ambulatori o a la seva mútua…

    I és cert que a aquesta edat, tret que tinguis alguna fallada de desenvolupament de qualsevol òrgan o algun accident, acostumes a estar sa i no requereixes d’un seguiment terapèutic. Però les persones amb síndrome de Down tenen un risc molt més elevat de tenir problemes sensorials, de visió-audició, hipotiroïdismes, etc., per la qual cosa convé fer un programa de salut com el que estem desenvolupant a l’hospital amb els companys de medicina interna. Els metges de capçalera normalment ni estan del tot entrenats en la síndrome de Down ni tenen el temps que es precisa per desenvolupar aquests programes. Alhora, és veritat que els adults joves no tenen un risc de malaltia d’Alzheimer, però a partir dels 35 ja pots començar a tenir els primers signes de declivi cognitiu i per això insistim moltíssim en la necessitat de fer seguiments anuals a partir dels 35.

    En què consisteix el programa de salut?

    Aquest pla de salut assistencial se centra sobretot en seguir aquestes persones de manera normal, amb avaluacions neurològiques i neuropsicològiques per intentar detectar els símptomes i signes més precoços de la malaltia d’Alzheimer, i si detectem la patologia acompanyem i fem un tractament. I lligat amb aquest pla de salut el que fem també és un programa molt intensiu de recerca que hem anomenat DABNI (Down Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative), per la seva similitud amb ADNI (Alzheimer Disease Neuroimaging Initiative), que és el programa més gran que s’està realitzant amb biomarcadors d’Alzheimer a nivell mundial i que és al qual ens volem semblar. ADNI és un estudi per estudiar la malaltia d’Alzheimer en la població general, i nosaltres volem estudiar la història natural i facilitar els diagnòstics en la síndrome de Down.

    L’estudi DABNI (Down Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative) està ajudant a entendre quina és la seqüència de canvis que estan esdevenint en el cervell que condueixen a la deterioració cognitiva i a la demència, i això en un futur ha de permetre dissenyar fàrmacs

    Sobre això tenia previst preguntar-li, però abans deixi’m rebobinar una mica. Llavors qualsevol persona amb síndrome de Down més gran de 18 anys pot trucar a la seva porta?

    Sí, perquè hem aconseguit ser centre de referència per a persones amb síndrome de Down a Catalunya. N’hi ha prou amb demanar una cita. Fem una mica de metge de capçalera, encara que amb més temps. Intentem fer una avaluació completa de la salut de la persona en el Centre Mèdic Down, fem una revisió estructurada dels problemes mèdics que pugui un tenir i fem les analítiques. I aspirem al fet que en el futur totes les especialitats es puguin concentrar aquí, per facilitar la vida a les famílies, però això encara no ho hem aconseguit.

    Hi ha alguna altra unitat com aquesta a Espanya?

    El que més se li sembla, i estem treballant molt bé amb ells, és l’Hospital de La Princesa de Madrid, gràcies a les ganes que hi han posat els doctors Fernando Moldenhauer i Diego Real de Asúa, que són dos metges internistes que van impulsar un model pioner d’atenció integral a qualsevol persona amb síndrome de Down. A nosaltres una de les coses que més ens va costar a Catalunya va ser trencar amb la sectorització de la sanitat, és a dir, aconseguir ser supraterritorials –és com se’n diu aquí– i que es pogués visitar qualsevol persona encara que no visqués a la zona de l’Hospital de Sant Pau.

    Tornem a la recerca que m’explicava.

    Ens interessa moltíssim l’estudi del que és la història natural. És a dir, la malaltia d’Alzheimer comença 20 anys abans que n’apareguin els primers símptomes, i per això també tenim molts voluntaris de 20 anys que participen en aquest estudi. Es fan totes les proves com si tinguessin Alzheimer sense tenir-lo. I això és el que ens ha permès entendre quins són els canvis que esdevenen durant més de dues dècades abans de l’inici de símptomes. Òbviament, és totalment voluntari. Ho dic perquè ens vam adonar que hi havia famílies que creien que si no participaven en la recerca no tindrien dret al programa de salut, i no té res a veure. El pla de salut s’ofereix com una part de medicina preventiva, és gratuït i no passa res si no es participa en la recerca. Encara que, evidentment, nosaltres els animem a fer-ho.

    L’estudi DABNI té alguna cosa a veure amb l’assaig clínic per a la prevenció de l’Alzheimer en la població amb SD del qual parlava en 2020 en una entrevista que va concedir a Down España?

    No és el mateix, encara que els participants puguin coincidir. DABNI és un estudi de cohorts longitudinal i observacional sobre la malaltia d’Alzheimer; és a dir, veiem i fem proves, però no donem fàrmacs. En la població general, l’Alzheimer es manifesta als 70 o 80 anys, encara que els canvis s’han començat a produir als 50. Perquè en la població amb síndrome de Down la demència se sol manifestar a partir dels 50, encara que els canvis comencen molt abans. I el que aquest estudi està ajudant a entendre és quina és la seqüència de canvis que estan esdevenint en el cervell que condueixen a la deterioració cognitiva i a la demència. I això és crucial perquè t’obre finestres per saber quan i com intervenir. És a dir, en una fase en la qual hi ha uns canvis d’amiloïdosis, doncs a lo millor cal intervenir amb antiamiloides. Quan hi ha uns canvis inflamatoris, llavors entendre què i com està canviant és el que ens permetrà dissenyar assajos clínics.

    Per tant, DABNI és un estudi longitudinal per estudiar el sistema natural i poder, en un futur, dissenyar fàrmacs. L’estudi preventiu del qual parlava el 2020, que es va retardar per la pandèmia, és un estudi amb una vacuna activa contra l’amiloide. No anticossos passius, sinó una vacuna activa. I aquest és un assaig clínic de fase 2 que s’iniciarà als Estats Units i a Europa. És multicèntric i nosaltres som un dels sites seleccionats, i ara sí que és cert que es desenvoluparà en breu.

    Qui ho promou?

    El promotor és una companyia suïssa que es diu AC Immune, i l’investigador principal, amb el qual treballem moltíssim, és Mike Rafii, que està en la Universitat de Southern Califòrnia.

    En què consisteix la vacuna?

    El que es pretén és lluitar contra l’amiloide amb l’esperança que en llevar-lo s’aconsegueixi prevenir o retardar l’inici de la fase de símptomes. Es donarà sobretot en subjectes sense demència, és a dir, subjectes asimptomàtics adults o gent que tingui malaltia d’Alzheimer inicial però sense demència. En aquestes fases presimptomàtiques o amb símptomes molt lleus és quan es donarà la vacuna, i l’esperança és que la fase de demència es retardi, que la deterioració cognitiva sigui més lenta. És probablement poc raonable esperar que la curis, no som aquí en aquesta malaltia, però per primera vegada crec que tenim motius clars per a l’esperança.

    Que es pugui retardar l’aparició de l’Alzheimer en la síndrome de Down.

    Sí. A finals de l’any passat va sortir el primer assaig clínic sobre població general que, encara que modest, pel que fa a l’eficàcia va ser inequívocament positiu. Aquest estudi, que es diu Clarity, ha demostrat un alentiment de la progressió d’un 27%, que no és el que volem, perquè continua havent-hi un 73%, però és la primera vegada que aconseguim això, que és el realment esperançador, i també amb una teràpia antiamiloide. I tenint en compte la importància que l’amiloide té en la demència associada a la síndrome de Down, això és cabdal.

    En breu començarà un estudi multicèntric als EUA i Europa per desenvolupar una vacuna activa contra l’amiloide, que s’espera que no curi la malaltia però sí que pugui retardar l’aparició dels símptomes

    Totes les persones amb síndrome de Down acaben desenvolupant Alzheimer? Ho va comentar algun expert en una recent trobada de famílies de Down España i els assistents es van quedar de pedra.

    Per desgràcia, fa anys que ho dic. He estat un dels principals responsables de donar aquestes males notícies. I al començament era tremendament dolorós donar-les perquè les famílies no en tenien ni idea, com tampoc en tenien ni les associacions ni la majoria de metges. I nosaltres, quan fa uns 10 anys creem aquesta unitat, ho vam fer pensant a entendre millor aquesta fortíssima associació genètica que es dona entre la síndrome de Down i l’Alzheimer. I per què aquesta associació? En el cromosoma 21 hi ha molts gens, i un d’ells és la proteïna precursora de l’amiloide. És el gen que codifica aquest amiloide, que és crucial en la malaltia d’Alzheimer. Si tu o jo tinguéssim tres còpies d’aquest gen desenvoluparíem sí o sí un Alzheimer d’inici presenil. Al 100%. Què passa amb les persones amb síndrome de Down? Que la immensa majoria tenen tres còpies d’aquest gen, i per això diem que és suficient la triplicació d’aquest gen per generar la malaltia d’Alzheimer. Existeixen molt pocs casos de síndrome de Down que no tenen aquest gen triplicat, que jo sàpiga en el món s’han publicat dos, i aquests casos no tenen ni tan sols amiloide ni deterioració cognitiva.

    És obvi que el cromosoma és més gran, que la síndrome és més complexa i que això pot afegir alguna variació. Però la forma més fàcil d’entendre-ho és el que t’he dit: si tu o jo tinguéssim tres còpies d’aquest gen desenvoluparíem la malaltia. Com es tradueix això? Doncs en el fet que tots els cervells que s’han analitzat en el món de persones amb síndrome de Down de 40 anys que han mort tenien ja l’anatomia patològica de la malaltia. Que això no vol dir que tinguis la malaltia, perquè hi ha una fase preclínica molt gran en la qual es van acumulant lesions.

    Jo havia escoltat que la possibilitat de desenvolupar Alzheimer en la síndrome de Down era del 50%, però no del 100%.

    En aquests últims 10 anys hi ha hagut moltíssima polèmica, perquè hi havia sèries tremendament variables. Que si era un 30, que si un 50, que si un 70… Amb el temps, veient seguiments llargs i sèries més grans, com les de la investigadora irlandesa Mary McCarron, ens hem adonat que no, que tot això és autoenganyar-se i que el risc acumulat per a la setena dècada de la vida és de més d’un 95%. Amb sèries curtes el que passa és el que se’n diu biaix de supervivència. Si jo agafo 100 persones de 50 a 60 anys n’hi haurà que tindran Alzheimer i altres que no. Si les torno a agafar 5 anys després, moltes de les que tenien Alzheimer hauran mort i així et continua sortint que la prevalença és més baixa de la que realment és, perquè sobreviuen els que no tenen Alzheimer, i per això fins fa poc les estimacions en la síndrome de Down eren més baixes del que són. Com et dic, dir això ha estat tremendament dolorós, i hem rebut terribles crítiques, algunes fins i tot pujades de to, era com la reacció dels grecs de matar al missatger.

    Per tant, el risc és d’un 90-95%, si no et mors d’altres coses abans. Però és que nosaltres hem publicat un estudi sobre l’impacte de l’Alzheimer en la supervivència de les persones amb síndrome de Down i ara pensem que hi ha dades per justificar que fins a un 70% de totes les morts es deuen a la malaltia d’Alzheimer. I la resta de causes ens dona l’altre 30%. Per això diem que l’Alzheimer és la principal causa de mort en aquesta població, i és el que està limitant la seva supervivència.

    Però l’esperança de vida d’aquestes persones ha augmentat molt en les últimes dècades.

    És veritat, ha augmentat moltíssim, però veiem que s’ha arribat a un sostre. Aquesta diferència de més de 20 anys en esperança de vida entre la població general i la síndrome de Down està marcada per la malaltia d’Alzheimer. Si no la tractem no aconseguirem canviar aquest gap. Però ja dic que ara mateix estem en un escenari radicalment nou, perquè per primera vegada estem tenint teràpies que poden ser efectives contra la malaltia d’Alzheimer.

    L’esperança de vida de les persones amb síndrome de Down ha augmentat moltíssim en les últimes dècades, però ha tocat sostre; si no tractem l’Alzheimer no reduirem els 20 anys que separen a la població general de la que té SD

    És autoenganyar-se pensar que les persones amb síndrome de Down que ara tenen 20 o 30 anys han rebut una altra educació, han estat molt més inclosos en la societat, han tingut millors atencions pediàtriques, no han estat institucionalitzats i per tant el seu cervell ha rebut molts més estímuls des de petits, i que tot això provoqui un desenvolupament neurològic diferent dels que avui tenen 50 o 60 anys?

    Per descomptat que no. A això se’n diu reserva cognitiva. Com més estimulat hagis estat, com més saludable sigui la teva vida, millor podràs protegir-te. I això ho sabem de la població general. Ara mateix està augmentant la demència perquè estem envellint, però no ho està fent la incidència ajustada per edat. És a dir, el risc que una persona de 70 anys desenvolupi demència és menor ara del que tenia fa 40 anys. I això per què? Perquè ara et cuides millor la tensió, fas vida més saludable, etc. Amb la qual cosa, sí que confiem que tot això tindrà un impacte, encara que ara mateix no hi ha dades en síndrome de Down i és una cosa que nosaltres i altres grups volem investigar.

    Ara bé, sincerament dic que no serà suficient. És a dir, l’associació genètica és tan forta que jo crec que el que necessitarem són teràpies biològiques, tractaments que anomenem modificadors del curs de la malaltia que canviïn aquests aspectes biològics clau que són tan forts. Per tant, crec que tot això sí que tindrà un impacte, i que també tindrà un impacte grandíssim en la qualitat de vida, en què tinguin menys depressions i un millor rendiment cognitiu durant la seva vida, i és possible que tingui un impacte també sobre el outcome, és a dir, sobre el propi inici dels símptomes, però no el previndrem del tot amb això. Per això dic que necessitarem modificar la malaltia. Però ara la comencem a entendre bé i per això crec que el missatge d’optimisme ve de diverses vies.

    Llavors ara és més optimista?

    Clar, crec que hi ha tres motius per ser-ho. El primer és que fa només deu o dotze anys, quan vaig començar a dedicar-me a això, era terrible el poc que se sabia i que s’havia investigat. Recordo la sorpresa que em va causar, perquè jo venia del món de l’Alzheimer i de l’Alzheimer genètic, i coneixia molt bé aquestes mutacions perquè havia fet la meva tesi sobre això, i vaig anar a mirar i vaig pensar que era increïble, perquè no hi havia gairebé res, i el poc que hi havia era el treball d’autèntics pioners. Això ha canviat radicalment. Tens plataformes com pot ser la nostra, però hi ha altres grups i a més estem molt vinculats. Hi ha consorcis internacionals, parlem constantment entre nosaltres, estem harmonitzant protocols i això ja et dona una situació estructural molt diferent per a l’estudi i per a la lluita contra la malaltia.

    El segon motiu per mirar al futur amb esperança és que fa uns anys, d’estudis de biomarcadors, no hi havia res de res. En aquests anys, diversos grups hem contribuït a fer-los, gràcies als voluntaris, nois i noies joves, de 20, 30, 40 anys que encara que no tinguessin símptomes han participat en aquests estudis de recerca, s’han fet ressonàncies magnètiques, puncions lumbars, etc. A Barcelona tenim 300 persones, de les més de mil que hem vist en el programa de salut, que s’han fet voluntàriament una punció lumbar, i la majoria d’ells sense cap mena de símptomes. Per tant, ens hem posat al dia, i això és crucial per a dissenyar, per a intervenir i per a tot.

    I el tercer motiu per a l’esperança és que comença a haver-hi tractaments efectius en la malaltia d’Alzheimer. I jo sempre dic que la malaltia d’Alzheimer en la síndrome de Down és molt més fàcil de prevenir i de curar que en la població general, perquè és molt més homogènia. Sabem de forma més clara el que està passant. En la població general és una contribució de causes, i a més, com sabem que gairebé tots la desenvoluparan i serà a una certa edat, això ho converteix en la millor població del món per poder intervenir i prevenir la malaltia. A mi m’agrada veure-ho com un cercle virtuós. La síndrome de Down pot aprofitar-se moltíssim del que se sap de la població general sobre l’Alzheimer, i viceversa, la síndrome de Down pot ser un model fantàstic, en el bon sentit de la paraula, per també informar els tractaments.

    Llavors jo crec que aquests tres elements que són aquí, amb els tractaments que probablement s’aproven –als Estats Units ja s’han aprovat, i confio que s’aprovin a Europa, i espero que s’aprovin també per a les persones amb síndrome de Down– ja començarem a tenir tractaments i a tenir assajos clínics en aquesta població. Per això l’horitzó crec que és raonablement optimista, encara que evidentment hem d’ajustar les expectatives de la persona que ara mateix ja tingui símptomes, perquè és poc probable que es beneficïi d’aquests tractaments.

    Confiem que la major estimulació i atenció pediàtrica que han tingut les generacions joves de persones amb trisomia 21 tindrà un impacte neurològic positiu, però ara mateix no hi ha dades, és una cosa que volem investigar

    Abans ha comentat que una cosa és tenir la malaltia i una altra desenvolupar-la, m’ho pot explicar perquè un profà com jo ho entengui?

    Per entendre’ns, és com un iceberg. En el cervell es van acumulant lesions durant més de 20 anys. Això és exactament igual que la població general, i a més cada vegada estem més convençuts que el que se’n diu la cronopatología –l’acumulació de mal en el cervell, aquesta seqüència de canvis– és molt similar. I el que passa és que tu pots tenir lesions en el cervell, però encara no has desenvolupat símptomes. Això passa també amb la població general: un 33% dels més grans de 65 anys té una patologia d’Alzheimer, però encara no tenen símptomes. És a dir, si agafes ara a cent persones del carrer més grans de 65 anys, els decapites i els hi treus el cervell veuràs que n’hi ha 33 amb danys cerebrals.

    Com es veuen aquests danys?

    Els anys 80 es van començar a fer estudis anatòmics patològics de gent que moria, amb o sense símptomes, i en aquell moment es pensava que si tens les lesions tens Alzheimer i si no en tens no tens Alzheimer. Però després es van començar a fer molts més estudis i el patòleg es trobava que no podia distingir, ja que trobava lesions en pacients que no havien tingut demència. I va ser així com es van començar a adonar que no hi havia una correlació clínic-patològica perfecta. I després hem entès que el que passa és que hi ha un cúmul de lesions durant molts anys abans que desenvolupis símptomes. Llavors el que li passa a la síndrome de Down no és gens anormal, és el que passa en la població general.

    Però comença abans.

    Efectivament, comença molt abans i en una proporció molt més gran. El risc és més fort i més primerenc.

    Quin consell li donaria a una família que tingui a un membre amb síndrome de Down?

    El que hem comentat abans. És a dir, no curarem la malaltia d’Alzheimer amb dieta, exercici i amb major estimulació, probablement això no sigui suficient, però sens dubte serà important fer-ho. Nosaltres diem que el que és sa per al cor és sa per al cap, i aquí ens porten avantatge els cardiòlegs. Ara estem veient efectes beneficiosos en el cervell de mesures que es van dissenyar inicialment per al cor, amb la qual cosa tot exercici, tota estimulació, tota bona alimentació són bons per al cor, són bons per a l’Alzheimer, però són bons també per evitar la depressió, per tenir millor rendiment cognitiu i per millorar la qualitat de vida; és a dir, que cal ser molt proactius. Per tant, a les famílies els diria, primer, tenir una vida molt saludable; segon, veniu als plans de salut i a fer-vos aquestes revisions mèdiques anuals, perquè a més sabeu que són persones que es queixen molt poc. I després, participar en la recerca, ajudar-vos a vosaltres mateixos i a altra gent.

  • Quim Llisorgas porta al teatre els mals tràngols de l’alumne amb discapacitat

    “El teatre cura a les persones, a mi m’ha salvat”, explica l’actor Quim Llisorgas  (Barcelona, 1995). La seva primera incursió en aquest món va ser fa aproximadament 16 anys. La seva mare acabava de rebre una carta molt dolorosa enviada per altres mares i pares del club de futbol sala on jugava el Quim, i en la qual bàsicament li tiraven en cara que amb ell a l’equip no guanyarien mai. Va haver de deixar una activitat que el feia feliç, se sentia trist i incomprès, i llavors una mestra de la seva escola li va proposar que entrés a La Tropa Teatre, una companyia amateur del seu poble, Vilassar de Mar. “Des del primer moment que vaig començar amb el teatre vaig sentir una cosa diferent i vaig saber que volia ser actor”, diu.

    El trist episodi de l’equip de futbol és un dels que en Quim Llisorgas relata a Entre tu i jo no en fem un, una obra de teatre de butxaca concebuda i coescrita per ell mateix, i coprotagonitzada per Ester Nadal i Marc Pinyol. L’obra es va estrenar el 14 de desembre al Teatre Eòlia, durant aquestes festes s’ha representat gairebé cada dia, i encara es pot veure fins al 15 de gener. “La intenció és que a partir d’aquí fem bolos, però això ja es veurà si pot ser”, comenta el Quim.

    És una obra en la qual, amb una barreja d’humor i amargor, explica la seva discapacitat (té síndrome de Joubert, una alteració genètica que afecta el cerebel) i passa comptes amb els fantasmes del passat. “Aquest espectacle no és de ficció, i m’agradaria que tingués recorregut per poder continuar dient a altres persones en la mateixa situació que jo que no esteu sols, i que cal que en aquest país molta gent es posi les piles com abans millor”, afegeix.

    L’any 2013 es va viralitzar un vídeo de youtube en el qual el Quim, amb 18 anys, explicava la seva vida i deia que volia ser actor i que ningú no l’ajudava. Continuava amb la companyia del poble (encara ho fa), però volia anar més enllà de fer Els Pastorets i del teatre amateur. I gràcies a aquell vídeo la cantant i actriu Nina el va adreçar a ‘Teatre sense límits’, del Centre Superior d’Art Dramàtic Eòlia. Allà hi va conèixer l’Ester Nadal, una de les impulsores del projecte, i que ha estat des d’aleshores una de les persones més importants de la seva vida. A ella la va convèncer, uns anys més tard, que volia traslladar a l’escenari la seva experiència escolar. I s’hi van posar. Això passava abans de la pandèmia.

    “Si entre tots denunciem”

    Més enllà del futbol, l’etapa d’infantil i primària a l’Escola del Mar de Vilassar el Quim la recorda amb molta estima. Però després va venir el salt de primària a secundària, un salt al buit per a molts infants amb discapacitat intel·lectual. En el seu cas, diversos instituts de la zona directament no el van voler, li deien a la seva mare que no se sentien preparats o que el deixarien aparcat en un racó perquè no tenien recursos. Finalment un institut de Mataró es va oferir a escolaritzar el Quim, perquè sí que s’havien preparat per tenir alumnat amb discapacitat intel·lectual. En un entorn nou, amb companys nous, i amb el suport de l’ONCE perquè el Quim té baixa visió (10% i 5% en cada ull), tot va anar bé a 1r i 2n, però a 3r va canviar el tutor i les coses es van començar a tòrcer. El mateix Quim ho relata a l’obra amb una ganyota molt gràfica.

    Un moment de l’espectacle, amb Ester Nadal i Marc Pinyol al fons | Foto: Teatre Eòlia

    I llavors va venir un moment que el Quim i la seva mare tenen gravat a foc, segons es pot veure a l’espectacle. A 4t d’ESO, la mare va ser convocada a una reunió a l’institut, en la qual es va trobar amb una mena de tribunal format pel director, el cap d’estudis, el tutor, un representant dels serveis territorials, un de l’EAP i la mestra de l’USEE (avui SIEI). Sis persones van fer falta per comunicar-li que el Quim, malgrat superar tots els objectius del seu Pla Individual (PI), no obtindria el graduat de l’ESO. A la funció això ho explica Ester Nadal, que a estones fa el paper de mare del Quim, de mestra o d’ella mateixa, despullant les seves pròpies vulnerabilitats (ella és qui, sumada amb en Quim, no en fa un).

    Aquell dia va marcar l’inici d’una llarga lluita que aviat encararà la recta final, i que podria marcar un precedent, ja que la mare del Quim Llisorgas ha portat la reclamació del títol a la justícia ordinària, després que l’administració li ho hagi denegat un cop i un altre, malgrat que fa anys que la legislació, el Síndic de Greuges i ben recentment el Parlament de Catalunya estan dient que els alumnes amb discapacitat intel·lectual han de poder graduar.

    “Necessitem el títol perquè fa falta per accedir a algunes feines”, recorda l’actor. I afegeix: “Ara m’estic adonant que això li passa a molta gent, però molts no volen o no poden fer el pas de denunciar aquesta discriminació, perquè fer-ho val molts diners. Però si entre tots comencem a denunciar l’administració no sé si aconseguirem alguna cosa, espero que sí, però almenys no tindrem la sensació de no haver-ho intentat”, comenta.

    “Amb esforç ho puc fer”

    Quan es va endinsar en la interpretació, el Quim sortia d’un nou mal tràngol a la formació postobligatòria. Acabat l’institut, l’únic que van trobar va ser un PQPI (avui PFI) ofert per una fundació, i s’hi va matricular, però el resultat va ser una nova experiència per oblidar (… i per relatar a l’obra). “A jardineria em passava el dia recollint fulles, després hi havia altres dies que m’havia de dedicar a posar tota l’estona pastilles a dins d’un pot, i altres a posar etiquetes a capses de patates fregides, i per això la meva mare havia de pagar 450 euros al mes”, recorda. No hi va durar ni un any. I d’aquí és d’on sorgeix el seu crit viral: “Soc en Quim i vull ser actor”.

    Gràcies a la seva formació a Teatre sense Límits, i a la seva tossuderia (“puc ser molt pesat quan vull”, afirma), el Quim va sortir en algun capítol de La Riera de TV3, l’any 2015 va intervenir a la pel·lícula Requisitos para ser una persona normal, de Leticia Dolera, i des de fa tres temporades interpreta a l’Hèctor a la sèrie Com si fos ahir, també de TV3, un personatge que li agrada especialment “perquè és una persona amb discapacitat que fuig del victimisme i que fa el que fan els altres joves”. “Jo no sabia que podria fer totes aquestes coses que estic fent –conclou–, m’he sorprès a mi mateix, però ara sé que amb esforç ho puc fer”.

  • Funes: «Estem donant pastilles contra l’angoixa a persones que prèviament explotem»

    Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.

    Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?

    El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.

    Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.

    La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.

    Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.

    Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.

    Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.

    I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.

    Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental

    A tots els instituts hi ha un psicopedagog.

    I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.

    Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.

    La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.

    Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures

    Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?

    Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.

    Aquí hi entra l’escola, imagino.

    El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.

    Foto: VS

     

    Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?

    Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.

    Llavors?

    Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.

    Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa

    Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.

    No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.

    Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.

    Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.

    Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.

    I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?

    Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.

    En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre

    D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.

    Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.

    En anglès, drugs també vol dir medicaments.

    Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.

    Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.

    Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.   

    I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.

    Foto: VS

     

    Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.

    Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.

    I de què s’encarregaria?

    Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.

    A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.

    Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?  

    Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.

    En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.

    Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social

    Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?

    Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.

    En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.

    Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament  interactuant, la clau és saber mirar al mirall.

  • L’alumnat que rep atenció educativa domiciliària s’ha triplicat en deu anys

    La situació actual és crítica. Ho expliquen fonts del grup de treball de l’Atenció Educativa Domiciliària del Departament d’Educació. Crítica perquè, malgrat que la corba de casos s’ha enfilat, la seva estructura segueix sent ínfima. A Barcelona ciutat hi ha al voltant de 250 infants i joves escolaritzats a casa, però el servei el formen 9 docents de forma estable (3 de primària i 6 de secundària), als quals se sumen al voltant d’un centenar de docents domiciliaris passavolants que surten de la llista de la borsa d’interins i substituts, i que no tenen cap experiència ni preparació pel que suposa atendre alumnat amb problemes greus de salut. A la resta de SSTT només el Vallès Occidental disposa d’un equip estable.

    Al llarg dels últims anys, el nombre d’infants amb atenció domiciliària havia anat augmentant de forma progressiva, fins que va arribar la pandèmia i la xifra es va disparar, segons es pot veure en la següent gràfica amb dades facilitades pel Departament d’Educació. Segons aquestes fonts, l’increment s’explica perquè, arran de la covid, el curs 2020-21 el Departament va ampliar els criteris pels quals és possible sol·licitar l’atenció educativa domiciliària. L’any passat es va experimentar un lleuger decrement, del 17%, que el Departament atribueix a la baixada de demanda de casos relacionats amb la vulnerabilitat de la covid19.

    Docent inexpert amb l’infant més vulnerable

    Normalment, l’AED consisteix en una visita a casa d’un docent de dues hores diàries, de dilluns a dijous. 8 hores setmanals.  “En la majoria de casos –explica un membre del grup de treball del Consorci– estem enviant a domicilis persones que no han treballat mai com a docents o que no tenen cap tipus de formació ni experiència amb alumnat malalt ni amb temes de salut mental. Tot i això, aquest professorat posa tot l’esforç i les ganes. Però de veritat que el Departament d’Educació creu que no necessitem especialistes que sàpiguen el que fan, i puguin sostenir professional, psicològica i pedagògicament aquesta tasca?”.

    Aquest docent afegeix que “l’alumnat, nens, nenes i adolescents estan malalts i, per tant, les persones que estem en aquest equip també treballem i convivim amb la malaltia física i la mental. Aquesta última s’ha vist augmentada exponencialment en els últims cursos. Estem parlant de nois i noies amb un nivell de vulnerabilitat extrem, depressions, fòbies, trastorns alimentaris, maltractaments i abusos, intents de suïcidi, càncers, etc. Per tant, podem dir que treballem als domicilis amb el col·lectiu més vulnerable de tot el Departament”.

    Fa gairebé tres anys aquest diari va publicar un reportatge sobre l’AED, amb motiu de la presentació d’un conte escrit per un noi de 12 anys a qui la leucèmia havia apartat de les aules durant pràcticament els nou anys d’infantil i primària, i les reflexions i queixes del seu mestre domiciliari d’aleshores eren exactament les mateixes.

    A l’espera d’estructura legal i pressupost

    A començaments de setembre, en la seva roda de premsa d’inici de curs, CCOO va alertar també de la situació d’al·legalitat d’aquest servei. Fa dos anys que s’espera una resolució del Departament d’Educació que li doni estructura legal, en el qual estaria inclòs també el personal de les Aules Hospitalàries i els Hospitals de Dia. El sindicat reclamava una millora en les condicions laborals d’aquest personal (que no té ni complement d’itineràncies, ni de perillositat del lloc de treball, ni de tutories, ni tan sols la dotació d’ordinador portàtil), i sobretot professionalitzar el servei amb la definició d’un perfil docent amb una formació específica i la creació d’una estructura estable que compti amb un codi de centre i una dotació pressupostària per comprar, ja que “fins i tot molt sovint les treballadores han de pagar les fotocòpies de la seva butxaca i porten jocs i contes que tenen a casa”.

    Una mostra de l’escassa professionalitat del servei és que l’alumnat amb atenció domiciliària comença el curs amb força retràs. Ho relatava a través de les xarxes socials el pare d’un infant amb una malaltia minoritària que necessita respirador per traqueostomia les 24 hores, a més de bomba de nutrició. Aquest curs, tot i haver avançat molt la paperassa, van haver d’esperar fins al 15 de setembre per rebre la primera visita de la mestra domiciliària. 9 dies. Si bé aquest pare afirma que ha conegut casos de fins a 20 dies d’espera.

     

    Els membres del grup de treball de l’AED consideren que són la ventafocs del sistema. “Durant aquests anys –expliquen–, els membres de l’equip estable, a més de la tasca docent, hem coordinat recursos, gestionat xarxes, establert plans de treball, estructurat intervencions, creat documents, ens hem continuat formant, i hem fet recerca d’altres serveis similars inclús a nivell internacional. Però tot i això, continuem sent invisibles”. I afegeixen: “Necessitem que algú ens escolti. Algú que tingui interès pel nostre alumnat i poder decisori per revertir una situació d’emergència com la que estem vivint. El nostre alumnat no pot esperar més”.

  • Educació crea la figura de la ‘vetlladora sanitària’

    La demanda de cures de salut als centres educatius ha anat en augment en els últims anys, i en el mateix sentit ho ha fet la reivindicació de la infermera escolar, una figura que només existeix en alguns centres concertats i privats de grans dimensions i que és inexistent a la resta del sistema educatiu català, ja que només ocasionalment i davant dels casos més greus es resol amb la presència d’una infermera d’atenció primària durant unes hores en un centre educatiu per atendre alguna necessitat concreta d’un alumne. Per això, molt sovint les tasques de cures les fan les anomenades vetlladores, personal extern amb formació de monitors de lleure que l’administració subcontracta per fer tasques de suport als alumnes amb necessitats educatives especials.

    “Les vetlladores fa anys que fan funcions sanitàries sense estar qualificades per fer-ho, i ara volen aparentar que ho estan amb una mini formació que els hi fan al CAP”, explica Cristina Broto, responsable de lleure de CCOO. “Considerem inacceptable que es demani fer tasques de cura i infermeria a algú que no està en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ajudant tècnic sanitari, I que això es faci sota el paraigua del Conveni de Lleure i amb la categoria més baixa aplicable, que és la de monitor/a”, afegeix. A finals de juny, CCOO va interposar un recurs en matèria de contractació pública que no ha obtingut resposta, i ara, diu Broto, la federació es planteja la interposició d’una demanda.

    Formació i supervisió del CAP

    En concret, segons els termes de la licitació, les tasques que des de l’inici de curs duen a terme aquestes vetlladores sanitàries son: “Control, suport i seguiment de les activitats assistencials en l’àmbit de la salut de l’alumnat considerat pacient crònic complex (PCC), d’alta morbiditat, diabètic, amb epilèpsia incontrolada o amb dependència de dispositius, entre altres. Dur a terme activitats d’administració de medicaments, insulina, glucagó, dispensació d’epinefrina, entre d’altres, sempre amb la prescripció mèdica corresponent. Aplicar els protocols i les mesures preventives elaborades pel Departament de Salut”.

    Preguntat per aquest diari, el Departament d’Educació confirma que «els monitors i monitores que han de donar suport a l’alumnat amb necessitats especials en l’àmbit de la salut ho han de fet per atendre l’alumnat en relació amb les seves necessitats de salut en casos de malaltia crònica complexa». Per això, s’espeficica que «hauran de realitzar una capacitació/formació proporcionada pel Centre d’Atenció Primària (CAP) de referència del centre educatiu corresponent o de l’Hospital de referència, en cas que es consideri adient per part del Departament de Salut». Així mateix, la valoració sobre la necessitat i el grau de suport que requereixin els alumnes la farà «el servei d’infermeria corresponent al CAP de referència».

    Segons explica Broto, les vetlladores sanitàries son les mateixes vetlladores que durant unes hores cobren una mica més, ja que durant aquelles hores se les equipara amb algú que tingui un cicle formatiu. “Tampoc no entenem com les empreses del lleure estan acceptant aquest risc. De qui és la responsabilitat si hi ha un problema, de la treballadora o de l’empresa?”, es pregunta Broto. Les vetlladores estan contractades per una d’aquestes empreses o fundacions que opten a la licitació i no directament per l’administració.

    Externalitzades, precaritzades i invisibilitzades

    En la roda de premsa d’inici de curs, CCOO ha volgut posar l’accent en la situació precària d’aquest col·lectiu, que fa anys que reclamen que hauria de ser personal del Departament d’Educació ja que “les seves funcions no tenen res a veure amb el lleure educatiu i sí molt amb l’educació inclusiva, i en canvi en el decret 150/2017 ni se les esmenta”, diu Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació. L’any 2018, recorda, es van reunir amb el Departament per criticar aquesta invisibilització, “i en aquell moment la resposta de l’administració va ser que la raó és que no es volia cronificar aquesta externalització, però quatre anys més tard, tot segueix igual”. La proposta de CCOO és “crear una Taula de Negociació per internalitzar aquest perfil de professionals”.

    Sobre la nova figura de la vetlladora sanitària, comenta Esperabé que “és totalment inadmissible perquè aquest perfil està molt allunyat de la infermera escolar, que és la figura adient per l’alumnat amb necessitats sanitàries i també per fer funcions de promoció de la salut a tots els centres educatius. Insistim en la necessitat que el Departament presenti l’Acord marc de col·laboració entre el Departament d’Educació i el Departament de Salut que ja fa anys que se’ns diu que està en una fase molt avançada. Continuem tenim alumnat amb necessitats sanitàries als centres educatius, sense garantir-los el seu dret a l’atenció sanitària de qualitat que requereixen”.

    CCOO calcula que actualment hi ha 2.500 treballadores exercint aquesta tasca de vetlladora. “És la figura més feble de la cadena, la que ha d’acceptar qualsevol encàrrec perquè li va la feina, la que no té cap estabilitat ni seguretat laboral, pràcticament mai està a temps complet i un dia pot estar en un centre i que l’endemà li diguin que ha d’anar a un altre que està a 20 km de distància”, senyala Broto. Segons dades del Departament d’Educació, les hores de vetlladora no han deixat d’augmentar en els darrers cursos, tal com reflecteixen aquestes xifres.

    En la passada legislatura, el Parlament de Catalunya va votar i aprovar dues mocions al respecte: la primera, el novembre de 2019, instava el Govern a posar una infermera escolar a cada escola i institut (va comptar amb els vots a favor de tots els partits, tret d’alguns punts en què Junts i ERC hi van votar en contra). La segona, de principis de 2020, instava el Govern a establir “un calendari per la internalització del perfil professional de vetllador/a com a Auxiliars d’Educació Especial per tal que durant el curs 2020-21 aquests professionals passin a formar part de les plantilles dels centres”. Cap de les dues es va arribar mai a complir i, com passa amb tota l’activitat parlamentària, van decaure amb la fi d’aquella legislatura.

  • Salut mental a les escoles: treballar-la és parlar-ne

    Una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. En la meitat dels casos aquest problema sorgirà abans dels 14 anys, i en la meitat d’aquests casos aquesta persona ho amagarà per por a ser estigmatitzat i discriminat. Aquestes són dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que el mateix organisme reconeix que caldrà revisar perquè han quedat desfasades a causa de la pandèmia. Alguns indicadors reforcen aquesta idea: en l’últim any, els intents de suïcidi (la principal causa de mort no natural entre joves de 15 a 29 anys) han augmentat un 27%, les autolesions entre els adolescents han crescut un 180%, els casos de trastorns de conducta alimentària un 52%, els de trastorn d’ansietat entre joves de 18 a 24 anys un 30,3%, etc.

    Aquestes són dades exposades per l’ONG Obertament –una aliança entre les entitats socials de la salut mental de Catalunya, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació La Caixa– en un webinar adreçat a docents que va tenir lloc el passat juliol i que es tornarà a repetir el pròxim 7 de setembre. En aquest seminari, Obertament explica el funcionament i resultats del programa ‘What’us Up? Com vas de salut mental’, que es va començar a implementar el curs 2015/16 i que des d’aleshores ha arribat a 92 centres de secundària. El curs passat van ser 51 centres i 4.223 alumnes, si bé van ser pràcticament el doble el nombre de centres interessats, segons dades facilitades per l’oenegé, que per aquest curs demana «obrir les aules».

    “De la salut mental se n’ha de parlar, i no com a absència o presència de malaltia, sinó de quelcom que tothom té, igual que tenim salut física, salut social i ara també es comença a parlar de salut espiritual”, explica en el webinar Gemma Cantoni, creadora i assessora pedagògica del projecte What’s up. Aquest projecte permet precisament això: parlar-ne, i fer-ho a l’aula, d’una forma natural, i a través d’activitats que estan en línia amb el currículum (en diuen infusió curricular) de pràcticament totes les matèries. Al començament estava pensat especialment per a 3r d’ESO, i ara ja es pot implementar també a 1r.

    Posar noms i percentatges a les coses

    L’Escola Xarxa de Berga (del grup Escoles FEDAC) ja fa uns quants cursos que van incorporar el projecte a la planificació de 3r d’ESO. Segons explica la seva coordinadora pedagògica, Queralt Gonfaus, “el tema de les emocions i la salut mental el treballàvem molt poc, perquè no estàvem formats i per tant ens feia por fins i tot equivocar-nos amb el llenguatge, aleshores va arribar la proposta del Departament i ara s’ha convertit en un projecte que es desenvolupa al llarg de l’últim trimestre de 3r d’ESO a través de totes les assignatures, cadascuna amb un nombre diferent d’hores i que comença i acaba amb la de tutoria”.

    Per Gonfaus, el programa ha servit a docents i alumnes per familiaritzar-se el llenguatge i sentir-se segurs a l’hora d’abordar la matèria, i “a treure l’estigma i normalitzar el fet que, per exemple, una depressió la pot tenir tothom”. “Posar nom a les coses permet saber què t’està passant, i per tant verbalitzar-ho, i posar-li percentatges permet entendre que no ets un bitxo raro, sinó que allò que et passa és quelcom que passa a molta gent”, diu la coordinadora pedagògica de l’Escola Xarxa.

    A banda, per Gonfaus, “la pandèmia ha fet molt mal, molts adolescents ho passen malament, perquè han viscut en el món virtual i s’hi han estancat”. Aquest curs l’escola ha comptat amb el suport del Consell Comarcal del Berguedà, el qual ha proporcionat psicòlegs per ajudar els infants i joves a superar les situacions d’estrès derivades de la pandèmia.

    Les conseqüències d’amagar el problema

    El projecte What’s up posa molt l’èmfasi en la necessitat de “crear espais segurs per poder parlar de salut mental sense por a que ningú se’n rigui”, diu Gemma Cantoni, com a fórmula per trencar l’estigma, ja que aquest estigma és la causa que molts problemes de salut mental s’acabin amagant, per por de qui els pateix de ser catalogat amb els estereotips que en van associats (persona violenta, inestable, poc intel·ligent…) I en bona part dels casos el fet d’amagar el problema desemboca en situacions de baix rendiment escolar, retraïment social, abandonament dels estudis, aïllament… fins a arribar a la situació més extrema: el suïcidi.

    “Hi ha estereotips que tenim molt treballats, com els de gènere, i als quals probablement no donarem continuïtat quan se’ns presentin, i en canvi n’hi ha d’altres que tenim molt poc treballats, com els que estan associats a la salut mental, i aquí és més fàcil que donem continuïtat a aquestes idees a les quals assignem un valor negatiu i que estan generant primer el prejudici i després la discriminació”, comenta Cantoni a la xerrada.

    El programa inclou 5 unitats didàctiques que incorporen continguts de salut mental i emocional de forma transversal per a 1r d’ESO i 11 unitats didàctiques per a 3r d’ESO, totes elles “curriculars i competencials” i amb una proposta d’avaluació per a cada competència treballada. A 1r d’ESO es treballa en cinc àmbits (llengua catalana, llengua castellana, artístic, educació física, cultura i valors) i a 3r en set (científic-tecnològic, matemàtiques, llengua estrangera, llengua catalana, educació física, cultura i valors i tutoria). A banda, compta amb sis càpsules de treball, centrades en educació emocional desestigmatitzadora, amb propostes per a 1r, 2n i 4t d’ESO, i darrerament s’hi han afegit cinc càpsules específiques post-covid per a tractar a l’hora de tutoria sense cap curs específic assignat.

    A més a més, el programa aporta també testimonis, persones que van tenir problemes de salut mental durant la seva etapa escolar i que estan disposats a anar als centres educatius a parlar-ne amb els alumnes. En el cas de l’Escola La Xarxa, a banda dels testimonis proporcionats pel programa, ja en comencen a tenir de propis, segons explica Gonfaus. “Hem tingut dos exalumnes que ja estan a la universitat que ens han demanat venir per explicar el procés de depressió que van patir, i això ha estat molt enriquidor per la proximitat que s’establia entre ells”.

  • La ‘desaparició’ dels accidents i primers auxilis dels centres educatius

    L’enquesta de salut de Catalunya, que elabora el Departament de Salut, va deixar de preguntar sobre els accidents patits pels infants amb la categoria «a l’escola o centre de formació» l’any 2016, si bé els resultats d’aquesta pregunta, malgrat que es recollien, ja no es publicaven des de l’any 2006. Ara una resolució aprovada per la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC, demana al Departament de Salut que recuperi aquesta informació.

    A la resolució, aprovada per unanimitat, el Parlament insta també el Govern a «recollir a les memòries dels centres educatius i per part del Departament d’Educació les dades dels accidents produïts en els centres escolars i en horari lectiu o en activitats extraescolars, amb indicació de característiques de la persona que ha patit l’accident i tipologia del mateix». I, d’acord amb aquestes dades, a realitzar un estudi per tal de «minimitzar les dades d’accidents obtingudes».

    La iniciativa sorgeix de la demanda d’un ciutadà, que va entrar a la Comissió de Peticions de la Cambra una pregunta sobre per què la major part d’instituts han deixat d’organitzar jornades de prevenció d’accidents i primers auxilis. El diputat socialista Òscar Aparicio es va interessar per la qüestió i quan va voler trobar més informació al respecte va descobrir que no hi havia dades sobre el nombre i tipologia d’accidents que tenen lloc a les escoles i instituts perquè l’Idescat les havia deixat de recollir feia anys.

    «En aquests moments no sabem quants accidents hi ha ni on es produeixen ni en quines circumstàncies, i sense aquesta informació és molt difícil fer polítiques de prevenció», explica Aparicio a aquest diari. «Em va sorprendre que això no li interessés a ningú», afegeix. A Catalunya hi ha més d’1,3 milions d’alumnes en les etapes d’ensenyament no universitaris, i prop de 150.000 educadors.

    A banda de la primera resolució, aprovada fa uns dies, la Comissió d’Educació del Parlament en va aprovar ahir una segona, també per unanimitat, per la qual s’insta el Govern, per una banda, «a realitzar en el termini màxim de tres mesos un estudi comprensiu de tots els centres educatius en secundària que realitzen cursos de formació en primers auxilis, amb indicació de les característiques del curs», i per l’altra a «programar per curs escolar 2022/2023 cursos en primers auxilis adreçat a tota la comunitat educativa de secundària».

    A la resolució s’argumenta que amb el volum de gent que mou l’escola «és evident que hi ha la possibilitat de l’existència d’accidents, al mateix temps cal tenir en compte que en la majoria de centres escolars només hi ha farmaciola, però no existeixen serveis mèdics, pel que es fa necessari dotar de coneixements en primers auxilis al conjunt de la comunitat educativa».

    Consell Català de Ressuscitació

    A la resolució també es recorda que a Catalunya «existeix el Consell Català de Ressuscitació (CCR), que té com a finalitat promoure, coordinar i estandarditzar les activitats formatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital i ressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya (…) seguint les directrius de l’European Ressuscitation Council». En aquest sentit, el Parlament també insta el Govern a «signar conveni amb el Consell Català de Ressuscitació i qualsevol altre entitat del tercer sector que realitzin formació en primers auxilis» per realitzar aquesta formació.

    De fet, aquest conveni entre el CCR (entitat creada el 2003 per diverses societats científiques mèdiques, com les d’anestesiologia, cardiologia, medicina intensiva, pediatria, medicina d’urgències) i l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament ja va existir. Es va signar i començar a aplicar el 2015, després d’un llarg periode de proves pilot. Segons es pot veure al web del CCR, el curs 2018-19 el programa de Suport Vital en centres educatius (SVe) ja havia arribat a 500 centres i aproximadament 120.000 alumnes.

    El programa, òbviament voluntari, incloïa 15 hores de formació a docents (habitualment, d’educació física), a fi de convertir-los en instructors d’alumnes de qualsevol etapa començant per Infantil 3. Pels més petits, només implicava identificar les situacions de perill, i a partir del cicle superior de primària ja s’explicaven les tècniques de reanimació cardiopulmonar (RCP), si bé no es començaven a practicar fins a 1r d’ESO.

  • Toñy Castillo: «Quan un infant pregunta sobre sexualitat s’ha de respondre»

    El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (Copec) acaba d’editar la guia Orientacions Pedagògiques en l’àmbit de la sexualitat afectiva, elaborada pel Grup de Recerca de Pedagogia i Salut, que està coordinat per Toñy Castillo, doctora en pedagogia, autora, conferenciant i, sobretot, directora de l’Aula Hospitalària Dr. Camprubí de l’Hospital Arnau de Vilanova. La guia, que encara no està publicada, presenta 21 activitats agrupades en tres cicles (0-3, 3-6 i 6-12 anys), totes elles orientades a proporcionar coneixement i a millorar el benestar emocional de l’infant, i en la seva elaboració  també hi han participat la resta de membres del grup de recerca: Maria Victòria Gómez, Alba Bonmatí, Montse Bordes, Ana Rubio, Mª del Mar Serracanta i Cristina Portal.

    D’on surt la necessitat d’elaborar aquesta guia?

    En la formació integral dels nens i les nenes fa falta un abordatge educatiu de la sexualitat i l’afectivitat, com si fos un binomi complementari que formaria part de la salut. Des del Col·legi oficial de Pedagogia de Catalunya apostem per aquest dret que tenen els nens i les nenes a rebre aquesta educació integral, i dins d’ella, no ens podem oblidar que l’educació afectiva sexual és la base per aconseguir una igualtat social i de gènere.

    Aquest és l’objectiu?

    En la guia intentem recollir totes les recomanacions de l’OMS pel que fa a salut, i especialment els objectius bàsics sobre salut afectiva sexual. El tractament de la mateixa ha d’estar impregnada des d’un punt de vista cognitiu, però també afectiu i emocional.

    La mateixa OMS recorda que la sexualitat és un dels aspectes més centrals de la persona humana i que és present al llarg de tota la seva vida. Per tant, la salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu.

    Constateu que ara mateix és un tema que no es tracta o que no es tracta correctament?

    El que constatem és que és un tema que hem de treballar perquè forma part del que ha de ser l’educació integral del nen/a. La societat està evolucionant moltíssim i estem en aquest camí. Des del Col·legi partim del respecte a la diferència, la pluralitat i la necessitat de formació, d’informació, i creiem que una bona educació afectiva sexual pot afavorir les relacions entre els nois, les noies, les dones, els homes…

    L’objectiu que també és important tenir i no perdre de vista és que hem d’aprendre a conèixer, a acceptar i a relacionar-nos des del respecte mutu. Per tant, no és un tema oportunista, és un tema oportú que s’ha de treballar. Estem en un camí i hem de continuar treballant, insisteixo des del respecte. L’altre dia em preguntaven en una entrevista per aquest tema que genera tanta polèmica…

    La salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu

    Era la meva següent pregunta.

    Doncs bé, la meva resposta és que l’important no és posar etiquetes a les persones, sinó llevar-nos les etiquetes, ser persones i respectar-nos tal com som i ens mostrem: si respectes l’altra persona i ensenyes respectar a l’altra persona… No creus que seria tot més fàcil?

    Entenc que està dient que per a superar l’enfrontament que hi ha entre les persones que consideren que a edats primerenques ja es pot parlar a les criatures sobre les diferents identitats de gènere, i les que creuen que això suposa introduir elements de confusió a edats molt tendres la clau és simplement parlar de respecte i diversitat. És així?

    Partim de la base que cada nen i cada nena és diferent sempre. Cada persona sent d’una manera i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos. I les diferències de tot ésser cal veure-les com un camí que ens pot portar a una equitat i una igualtat. Però no des d’una o una altra posició, no des de l’autorització o de la tolerància.

    Hi ha materials didàctics en els quals es parla de nens que neixen amb vulva i nenes que neixen amb penis, i això hi ha un sector del feminisme que ho troba horrorós i acientífic. Jo haig de confessar el meu absolut desconeixement. Sobre això la guia es pronuncia?

    En aquest tema nosaltres no hi entrem així. Et llegiré una frase textual de la guia: “El paper de l’educador o educadora, o del pedagog, serà procurar que cada nen/a es conegui i s’accepti”. Establint bases per a una infància saludable per proveir als nens i les nenes d’un entorn segur, fins i tot també de prevenció, també hem volgut abordar el tema de la prevenció de l’abús i com comunicar-lo.

    Estem treballant des del màxim respecte a la pluralitat, però no entrant dins de la singularitat. El que és clar és que no hi ha graus de persones quant a sexe. Entrem dins del respecte al sentiment i a l’acceptació de tota persona.

    D’acord. No vull estancar-me en aquest tema. Quin tipus d’abordatge en relació a la sexualitat i afectivitat cal fer en les etapes més primerenques, en el 0-3?

    El que proposem és que els educadors donin una sèrie de coneixements als nens i nenes, lògicament adaptats a la seva edat. Jo sempre dic que s’han de respondre a totes les preguntes, però ni més ni menys el que t’estan preguntant. Cal poder parlar amb naturalitat d’aquests temes, perquè això pot incidir en un desenvolupament positiu de la sexualitat, però també de l’autoestima. Hem estat estudiant cada etapa, però el que és clar és que hem pretès donar força a l’empatia per captar, entendre, reconèixer el que serien els sentiments d’altres persones i tots els esdeveniments que els acompanyen.

    Això de l’autoestima ho pot desenvolupar una mica?

    L’afectivitat també l’hem volgut tractar com aquesta necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos importants i part d’un entorn. Això és quelcom que t’ajuda a enfrontar-te a les situacions que es van donant a la vida. Si a tu et valoren és molt més fàcil que estiguis més content amb la teva pròpia imatge; és molt important de vegades el que pensin els altres per a aquesta autoimatge i evidentment això influirà en els nostres nivells d’autoestima. Hem intentat subratllar també el que són els vincles emocionals com una base de desenvolupament del menor. Els nens/es necessiten sentir-se benvolguts/es i respectats/des.

    El que em sobta és que es tracta d’una guia sobre sexualitat per a edats en les quals se suposa que encara no s’ha despertat la sexualitat, o almenys no hi ha pràctica sexual.

    És que la sexualitat és una mica més que el sexe. Les persones som éssers sexuals. Una persona de 80 anys potser no té una pràctica sexual tan activa com la podia tenir als 40, però sí que té una sexualitat. Quan parlem d’una educació sexual no sols ens referim a temes com poden ser els genitals o la reproducció, estem parlant de molts més temes. No parlem sol de pràctica sexual.

    Cada nen i cada nena és diferent sempre, cadascú sent i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos

    La guia va més dirigida a mestres o a famílies?

    Les activitats que es proposen estan més aviat dirigides al grup classe. Però quan parles d’aspectes com l’acceptació, això és una formació que els pares i els professors han d’anar treballant conjuntament. No podem creure que existeix un divorci entre l’escola i la vida. Si no treballem tots junts minimitzem tot un projecte d’educació global. Cal treballar en equip sempre, i evidentment en aquest tema els pares també han de treballar en equip, perquè la família és la base de l’educació.

    Em van comentar fa temps que molts nens a dos anys ja tenen consciència de ser nens i que ja comencen a adoptar els estereotips de gènere. Entreu en el tema dels estereotips?

    No directament. Hem volgut basar-nos més en aquesta necessitat de sexualitat afectiva, independentment del gènere, perquè és per a tots/as. El respecte ha de ser per a tota persona. Ens basem en la persona, no en el gènere de la persona. Jo haig d’aprendre a respectar al company/a, tingui la identitat que tingui i se senti com se senti. Ho basem en la persona i no tant en l’etiqueta que un pugui posar-se o altres li posin. I sota el desig i necessitat que la sexualitat s’entengui com quelcom integral i que l’afectivitat hi ha de ser present, perquè si t’estimes a tu mateix, et coneixes i t’acceptes serà molt més fàcil que et sentis molt millor i que siguis més feliç.

    Em sembla que em repeteixo, però torno a preguntar: si en la guia es posa tant d’èmfasi en el respecte i l’empatia és perquè des del grup de recerca enteneu que això ara passa poc?

    Passa més que abans i som més conscients de la necessitat de treballar determinats temes. Si estem fent una guia és perquè creiem que hi ha necessitat de saber, l’educació integral és molt més que una educació cognitiva, és una educació global i aquí emmarquem la sexualitat, que no sols abasta el sexe, sinó que comprèn les identitats, la intimitat, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, i això no ens ho estem inventant.

    Però continua havent-hi una mica de tabú aquí, oi? Per exemple, molts pares aquest tema no ho sabem abordar amb els nostres fills, i al final en tota aquesta qüestió hi acaba havent molt d’autoaprenentatge.

    L’altre dia un pare li va dir a la seva filla que parlés amb mi perquè li feia una sèrie de preguntes que pensava que jo li contestaria millor. I la pregunta de la nena era, simplement, què és el sexe. Jo li ho vaig explicar i em va dir: “Ah val! Això ja ho sabia”. Torno a dir-ho: als infants se’ls ha de donar resposta a les seves preguntes, però a les que t’estan fent.

    I si no pregunten, perquè d’alguna manera detecten que això és una cosa de la qual no se’n parla o que forma part del misteri dels grans?

    Els nens/es faran això en funció del que vegin. Si detecten que els seus pares no en parlen, que a l’escola no se’n parla, o que al carrer no se’n parla, i que quan se’n parla no és amb tota la informació, doncs clar que ho viuran com un misteri. Per això cal treballar els temes d’una manera natural, basada en aquestes necessitats que puguin presentar. I desmuntar aquesta idea que és quelcom fosc. L’educació afectiva sexual no és quelcom a part de l’educació, sinó que forma part de l’educació.

    L’altre dia em feien una entrevista i em preguntaven: “Com tracteu les emocions en el context educatiu hospitalari on treball?” I la veritat és que estic una mica cansada de veure que per algunes persones l’educació emocional és tractada com un annex al procés educatiu. Podem educar sense educació emocional? Podem educar sense els sentiments? Podem ensenyar, podem instruir, però… educar? Doncs el mateix et dic. L’educació afectiva sexual és necessària perquè l’educació abasta moltes coses i l’afectivitat dins de la sexualitat creiem que és tan important que ajuda al creixement i evolució de les persones, i a millorar molts aspectes del que seria la vida de l’alumne/a, a la seva autoestima i les seves relacions amb la resta de companys/es, o amb les seves futures parelles. Però clar, per això li hem de donar un tractament de normalitat, responsabilitat i igualtat a la sexualitat.


     

    Degut a que la guia no està encara publicada, hem demanat a Castillo que ens faciliti un exemple d’activitat.

     

    Activitat 1. ¡Canvi de papers!

    Destinataris/es Cicle Inicial d’Educació Primària
    Continguts Competències clau Objectius
    ·         Estereotips de genere.

     

    · Autonomía i iniciativa personal

    · Aprender a aprender

    · Competència artística

    · Educació en valors

    · Competència lingüística

    · Identificar els estereotips de gènere.

    · Conèixer el missatge ocult dels contes.

    · Desenvolupar el pensament reflexiu i crític.

    Proposta de sessió
    En la primera sessió, a partir dels contes que tinguin a la seva disposició (seus, a l’aula, a la biblioteca), el/la docent elabora cartulines, de colors, descriptives en on es vegi alguna acció estereotipada de gènere. L’alumnat ha de buscar i identificar de quin conte es tracta.

    A partir d’aquells contes que tinguin accions estereotipades es crea un diàleg amb els nens i nenes sobre aquestes accions.

    En la segunda sessió, amb el grupo clase s’escull un conte dels comentats anteriormente i es genera, làmina a làmina, una nova redacció d’aquest conte, en la qual es treballa la igualtat (no diferenciació) i els valors del conte elegit. De manera que aquelles escenes estereotipades desapareguin. Per això, es divideix la classe en parelles, es recrea cada lámina i es consensua què dibuixar a cada full. D’aquesta manera, s’aconsegueix generar un conte propi evitant tots els possibles estereotips de gènere.

    Criteris:

    Reconèixer els estereotips de gènere.

    Pensar alguna altra acció en igualtat de gènere.

    Plasmar les idees compartides per l’alumnat en paper.

    Indicadors:

    Realitza un dibuix on es puguin observar actituds favorables a la igualtat.

    Escriu accions d’igualtat en un paper.

    • Fer una representació dels diferents rols i explica com se sent.

    • Procurar en tot moment actituds de normalització, equitat i inclusió.

    Adaptar les activitats segons el disseny universal per a l’aprenentatge (DUA) a les característiques específiques del grup.

    Observacions/ Suggeriments
    A continuació, es proposen unes preguntes per a facilitar el diàleg del professorat amb l’alumnat:

     

    • Com són els i les protagonistes del conte?
    • De què tracta el conte?
    • Ocorre algun problema o conflicte en el conte? Com el solucionen?
    • A algú de vosaltres us ocorre o ha ocorregut una cosa semblant? Com ho solucioneu o vau solucionar?
    • Quines accions fan els personatges del conte? Algú de vosaltres fa alguna d’aquestes o altres accions a casa (cuidar del germà o germana petit, cuinar, parar taula, recollir els plats, anar a comprar…)
    • Hi ha alguna tasca de casa que no us agradi fer? Per què?
    • De què treballen els personatges del conte?
    • Què us agradaria ser de major?
    • Quin és el vostre conte favorit? Per què?
    • Coneixeu algun conte on l’heroïna sigui una nena i un nen el rescatat?

    El professorat pot maquetar el treball realitzat perquè adopti la forma d’un conte estàndard i ampliar la biblioteca de l’aula.

    En el cas de no tenir contes estereotipats en classe, es poden usar contes tradicionals.

     

  • Infància i pantalles: la cara oculta del ‘nadiu digital’

    Coincidint amb el Dia d’Internet (17 de maig), dilluns vinent dia 16 es presenta a Barcelona el Manifest Infància i Pantalles 0-6, promogut per un grup d’experts i que neix amb un nombre considerable d’adhesions d’entitats de l’àmbit de la salut i l’educació, entre les quals cinc col·legis professionals (Metges, Doctors i Llicenciats, Pedagogia, Psicologia, i Dietistes i Nutricionistes), tres associacions de famílies (Affac, Fapel i CCAPAC), la Plataforma d’Infància de Catalunya, la Societat Catalana de Pediatria, etc. El manifest detalla els greus efectes que té sobre la salut de l’infant l’exposició a les pantalles, especialment accentuat en els entorns amb més vulnerabilitat, i s’adreça a institucions de tota mena perquè treballin conjuntament per crear una major conscienciació social.

    Aquests efectes contraproduents els divideix en tres categories: desenvolupament cerebral, salut física i salut emocional. Pel que fa al primer, diu el manifest que “l’exposició continuada a pantalles es relaciona amb menor grau d’aprenentatge, efectes negatius en l’adquisició i expressió del llenguatge i menor capacitat lectora als 6-7 anys”. Pel que fa als efectes en el desenvolupament físic, recorda que “les pantalles en mans de la petita infància afavoreixen un estil de vida sedentari i una alimentació menys saludable”, la qual cosa es tradueix amb sobrepès, major risc cardiovascular, problemes musculoesquelètics i s’associa a trastorns del son i cefalea. I pel que fa als efectes en la salut emocional, observa que l’infant necessita una relació positiva amb els seus cuidadors principals, i que quan el cangur és la pantalla hi ha més risc de patir estrès, problemes de conducta, TDAH, aïllament social i simptomatologia depressiva.

    “El concepte nadius digitals, que es va acceptar de manera acrítica i generalitzada, defensa la idea que els petits que han estat en contacte amb les tecnologies des de les primeres etapes de la infància saben utilitzar-les de forma espontània o instintiva. Aquesta creença és molt discutida en els entorns acadèmics i professionals”, diu el manifest, que ha estat impulsat per la mestra i pedagoga Anna Ramis (promotora de la campanya #de0a3PantallesRES); la neurocientífica Marta Portero; la sociòloga i experta en cultura digital Liliana Arroyo; el psicòleg infantil i formador Vicenç Arnaiz; l’educador social i pedagog Roger Llopart; o la pediatra i especialista en educació emocional Sílvia Urraca, entre altres.

    En l’última part es detallen tot un seguit de propostes, en els àmbits de la recerca, la regulació i la divulgació, que s’adrecen a tota mena d’institucions: Departaments d’Universitats i de Salut, ajuntaments i altres administracions locals, associacions per la regulació publicitària i control audiovisual, autoritats reguladores del contingut audiovisual, empreses de comunicació, creadors de software, proveïdors públics i privats de serveis i productes de lleure, professionals que treballen directament amb la petita infància, etc.

    Per exemple, el manifest demana que els serveis socials incloguin “l’abús de pantalles com a indicador de risc a l’hora de fer les valoracions de possibles situacions de risc d’infància amb l’objectiu d’incloure’l en els plans de treball amb les famílies”, que les empreses de hardware i software incloguin en els seus productes descriptors amb els quals adverteixin que el consum dels seus productes es desaconsella als menors de tres anys, o que els mitjans de comunicació “posin especial cura en no fer servir mai imatges on hi hagi menors de 6 anys fent servir una pantalla en cap situació ni context”.

    Adolescents: tres quarts del mateix

    El manifest coincideix amb l’informe El impacto de la tecnología en la adolescencia, presentat fa uns dies per Unicef, i que s’ha fet a Espanya amb la participació de 50.000 adolescents de 265 centres educatius. La principal conclusió d’aquest estudi és que “un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic de les xarxes socials i les pantalles associades a la tecnologia i que un de cada cinc està enganxat als videojocs”.

    L’edat mitjana en la qual un menor rep el seu primer mòbil amb internet és als 10,96 anys, sis de cada deu dorm amb el mòbil i un de cada cinc es connecta a internet més enllà de la mitjanit, “la qual cosa té una repercussió molt gran en els seus hàbits d’higiene i descans”, segons el responsable d’Educació d’Unicef España, Nacho Guadix. El mòbil, afegeix, “és un dels sortidors emocionals més potents als quals s’agafen” els adolescents, una via per trobar emocions positives com l’alegria o el plaer i que no obstant els exposa a perills com el ciberassetjament o l’abús sexual.

    A banda, també diu l’informe que el 50% juga a videojocs no aptes per la seva edat, que el 4,4% ho fa durant més de 30 hores setmanals, i que s’estima que més de 70.000 estudiants d’ESO a tot l’Estat han apostat diners en alguna ocasió en alguna plataforma online.

    En la presentació d’aquest informe que es va fer fa uns dies a Barcelona hi van participar també el director general d’Innovació, Digitalització i Currículum, Joan Cuevas, que va advocar per trobar solucions de forma conjunta entre administracions, entitats i experts; la directora de l’Affac, Lidon Gasull, segons la qual cal ajudar les famílies que tenen un menor coneixement a l’hora de limitar l’ús de les tecnologies, o el psicòleg i coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Roger Ballescà, el qual va advertir de la vinculació entre la tecnologia i els trastorns d’ansietat, depressius i de conducta alimentària, entre altres.