Just Deploy It!

Autor: Víctor Saura

  • «Llegim informes de l’Agència de Salut Pública o l’ISGlobal i com a famílies no ens podem quedar amb els braços plegats»

    Aquest divendres, a la sortida d’escola, les famílies del moviment Revolta Escolar tornaran a tallar els carrers més pròxims al seu centre educatiu per protestar contra la contaminació atmosfèrica i acústica que han de suportar els seus fills i filles. Serà el dotzè i darrer tall del curs. Seran un total de 117 talls, dels quals 53 a Barcelona, i com a fi de festa les AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona s’han organitzat per sortir de cadascuna de les escoles a les 16.30h per fer una rua reivindicativa i trobar-se totes davant l’escola Llorers a les 17h.

    El creixement d’aquest moviment al llarg del curs ha estat exponencial i en certa manera insòlit, tenint en compte la seva base voluntària, des del primer tall solitari que va tenir lloc el 27 de novembre al costat de l’Escola Auró (Esquerra de l’Eixample). A partir d’aquí s’hi van anar sumant més i més AFA, de dins i fora de Barcelona, fins a arribar a la fotografia actual, amb gairebé 200 AFA adherides a la Revolta Escolar, que compta també amb el suport de l’Affac. A Barcelona en són una setantena, però també tallen carrers associacions de famílies de diversos centres de Badalona, Girona, Sabadell, Olot, Cardedeu, Mollet i Sant Cugat, i fora de Catalunya el moviment s’ha anat estenent fins a arribar a Madrid (on ja són prop de 50 AFA), València, Bilbao, Saragossa, Lugo, Guadalajara, Getafe i Melilla.

    Parlem amb Guille López, veí de l’Eixample, pare de dos nens de 5 i 8 anys que van a l’escola Auró, enginyer informàtic, portaveu de Revolta Escolar i un dels artífex d’aquest fenomen.

    Quin balanç feu del curs?

    Doncs estem molt contents d’haver-ho impulsat i de com ha arrelat, i com hem fet pinya entre totes les AFA. Hem crescut molt i ara el repte és veure com ens reinventem per donar-li continuïtat. El curs vinent la reivindicació no desapareix, però sí que creiem que ens cal seguir innovant amb els formats i que es continuï visualitzant que aquí tenim un problema.

    Com heu aconseguit créixer tant i tant ràpidament?

    Crec que la clau és que a la plataforma veïnal Eixample Respira ja portàvem dos anys funcionant, vam començar a fer xerrades a escoles i d’aquí va sorgir la Revolta Escolar. I també el fet que després del primer tall vam fer com una guia explicant tot el que s’havia de fer per organitzar-ne un, que no és gaire complex (com el formulari per notificar-lo a Interior), però al final les famílies anem súper saturades i necessitem aquestes empentes. Això va permetre que comencessin els talls coordinats, i donar-li seriositat i credibilitat a la protesta. I això al final ens ha servit per fer difusió, i que gent d’altres ciutats i pobles hagi vist que això existeix i que és una cosa seriosa. I quan vam veure que creixíem molt també ens vam decidir a fer la web de revoltaescolar.cat, perquè veiem que havíem trobat una fórmula que connectava bé amb les AFA i permetia que les famílies conscienciades de cada AFA poguessin arrossegar a la resta.

    Estem parlant d’un problema enquistat, que es remunta a diverses dècades. Us heu preguntat per què això no ha esclatat abans i per què tants anys de conformisme?

    És un procés que tota la societat estem fent, i al final nosaltres tampoc hem estat els primers. A Barcelona i a altres ciutats ja van sortir fa temps les iniciatives dels camins amics, per exemple, per fomentar una mobilitat segura a l’escola. A banda, els mitjans de comunicació potser ajuden més ara en la difusió de l’afectació, perquè al final nosaltres no ho tractem tant com un tema d’ecologisme sinó de salut i potser això també fa que es despertin moltes consciències. Comences a llegir informes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona o de l’Institut de Salut Global i com a famílies ens diem que no ens podem quedar amb els braços plegats.

    Quines són les dades que més ajuden a conscienciar la gent?

    Cadascú té el seu moment en què deixa de normalitzar aquesta situació. També t’he de dir que quan organitzàvem xerrades a escoles hi havia mares i pares que se’ns apropaven i ens deien: “Aquest tema em preocupa, però no hi aniré perquè ja tinc prou problemes a la meva vida com per haver-ne d’afegir un altre”. Hi ha una dada que jo crec que a molts ens ha impactat, que és l’estudi que va fer Jordi Sunyer, investigador de l’Institut de Salut Global, sobre l’impacte pel que fa a l’aprenentatge, memòria i desenvolupament cognitiu d’infants que estaven en escoles més o menys exposades al trànsit, perquè aquella recerca que es fa en 20 o 30 escoles de Barcelona demostra que realment hi ha un impacte, i que la capacitat d’atenció i memòria es veu afectada. I són amb aquests estudis que arriba un punt que veus que la salut dels teus fills es veu afectada i et fa qüestionar la teva responsabilitat com a pare, de si has triat el lloc adequat per criar-los.

    Guille López, a la dreta, en un tall recent al costat de l’escola dels seus fills | Foto: Revolta Escolar

    Hi ha escoles o AFA que no s’hagin volgut sumar al vostre moviment?

    Hi ha escoles on el debat és més complex. La majoria de les escoles mobilitzades són centres de proximitat, on la majoria de famílies portem els nostres fills caminant o com a molt en transport públic. Però hi ha centres on hi ha un gruix important de famílies que fan servir el vehicle privat per arribar-hi, i en aquests no hi ha un consens per afegir-se a una protesta d’aquesta mena, més que res perquè posa en risc la pau social del mateix centre.

    Hi ha escoles on l’AFA s’hagi adherit a la revolta però la direcció del centre no ho vegi bé?

    Alguna n’hi ha, ara mateix penso en una escola concertada en la qual les famílies ho veien bé i la direcció no. Però també perquè hi havia el tema covid, que ho complicava tot una mica. Però en la majoria de casos la direcció es queda al marge de les protestes, perquè es fan a l’espai públic, fora de l’horari lectiu, i perquè al final les direccions ja van fins amunt d’històries de portes endins.

    Les AFA dels centres concertats són més reticents, doncs?

    No va tant de si l’escola és concertada o no, sinó d’on està ubicada. Per exemple, hi ha concertades com l’Escola Pia de Balmes o els Escolapis de Casp que estan participant a la protesta. I, en canvi, hi ha escoles públiques situades més a la muntanya on les famílies estan més dividides i per això no hi participen, perquè les famílies conscienciades no volen enfrontar-se a altres famílies del mateix centre.

    Us ha costat més arribar a les AFA de secundària? Ho pregunto perquè normalment estan menys mobilitzades, potser perquè els nanos són més grans i autònoms.

    Així és. La protesta pràcticament no ha tingut incidència als instituts. Principalment perquè a aquestes edats la implicació de les famílies a les AFA no és tan intensa, i també perquè ha coincidit amb un període que molts feien classe de forma telemàtica.

    L’Ajuntament va presentar el Pla Protegim Les Escoles fa un any i mig, vosaltres heu dit reiteradament que era poc ambiciós, i fa unes setmanes l’Ajuntament va anunciar que el modificava per intensificar-lo. Com el veieu ara?

    La nostra protesta sorgeix a posteriori de la presentació d’aquest pla. De fet, abans de començar-la ja ens havíem reunit amb l’Ajuntament, amb el Xavi Matilla, l’arquitecte en cap que l’està coordinant, i nosaltres des del principi vam celebrar aquesta actuació, com no pot ser d’altra manera, però ja vam veure els problemes que tindríem. Quan vam veure la primera actuació a l’Escola Grèvol, on malauradament havia mort un nen de 5 anys atropellat, vam tenir clar que allò estava molt bé, però també que no s’actuaria amb la mateixa contundència amb els carrers amb més trànsit, com així ha passat. Però, clar, el fet que l’Ajuntament hagi començat a actuar també ens ha obert els ulls: des del moment que demostres que pots fer-ho et fas qüestionar per què no ho fas amb més urgència, perquè realment estem en entorns molt hostils i realment es pot canviar aquesta situació.

    Per això preguntava. L’heu estat qüestionant i de resultes d’això el Pla s’ha ampliat, oi?

    L’han accelerat una mica. El pla que van presentar va ser actuar en una de cada tres escoles durant aquesta legislatura i sí que és veritat que les actuacions planificades pel 2021 s’han ampliat respecte al que s’havia dit, amb la qual cosa segurament acabarem una mica per sobre d’una de cada tres escoles. Però al final, si estem d’acord que això és un problema de salut, i que aquests entorns tenen un risc per la seguretat dels infants, no entenem com no s’actua amb més contundència, quan per altra banda veiem actuacions d’urgència com l’ampliació de terrasses per bars i restaurants que es van executar en qüestió de mesos. Estem parlant d’actuar a 500 escoles, i en canvi durant el postconfinament en tres mesos van actuar en més de 3.000 ampliacions de terrasses. Lògicament no són actuacions semblants, però el que ens demostra és que no és tant un tema tècnic sinó de prioritat política.

    Aquesta comparació amb les terrasses ja us l’he sentit altres cops i suposo que l’heu exposat directament a ells. Què us han contestat?

    Curiosament, tots els partits estan d’acord a fer aquestes actuacions, però tots també estan d’acord que s’han de fer a poc a poc. Consideren que la ciutat ja està molt tensionada – aquesta és l’expressió que fan servir– pel que fa a la mobilitat, i que no es pot anar més ràpid del que s’està anant. Aquest és el seu argument, però nosaltres insistim en les prioritats: què poses per davant?

    Infants en un tall de carrer promogut per Revolta Escolar | Foto: Revolta Escolar

    El vostre moviment l’impulsen les escoles que més pateixen la contaminació, situades sobretot a l’Eixample. S’estan prioritzant aquestes escoles?

    S’està actuant en alguna d’aquestes escoles, però el criteri de la contaminació no és l’únic. També s’està tenint en compte el criteri de sinistralitat en base a informes aportats per Guàrdia Urbana i els districtes, i s’estan fent actuacions a tots els districtes de forma equitativa, però no prioritzant els que estan en una situació més vulnerable. Al final veiem que s’està actuant allà on l’actuació és més fàcil, en carrers que ja estaven molt pacificats i s’estan pacificats del tot. Són actuacions correctes i que nosaltres també aplaudim, però en tot cas no s’han prioritzat les actuacions més complicades i necessàries, les de les escoles que estem al que s’anomena la xarxa viària bàsica.

    També us vau reunir amb l’alcaldessa. Què us va dir?

    El mateix. Crec que ella és la primera convençuda que s’ha d’actuar, però també que s’ha d’anar fent a poc a poc, però no ens va donar cap motiu concret. I el que també ens sap greu és que els partits que són a l’oposició i podrien agafar aquest tema tampoc se l’estan fent seu, amb la qual cosa afavoreixen que els Comuns capitalitzin el poc que s’està fent. Al final tenim clar que els partits polítics no es mouran fins que no hi hagi una massa crítica molt clara a favor d’aquests canvis, perquè molts van amb peus de plom ja que no saben on s’ubica la ciutadania. I la ciutadania estem transicionant des d’un model en el qual la contaminació estava molt normalitzada cap a un altre model amb una nova mobilitat i distribució de l’espai públic, i el que intentem és que es visualitzi que cada cop som més.

    Tota la protesta es focalitza molt en l’àmbit municipal. Amb la Generalitat no heu tingut cap contacte?

    No, no hem fet cap contacte. Al tractar-se d’una protesta de transformació de l’entorn escolar, qui té les competències son els Ajuntaments. Això no treu que sí que seria interessant parlar amb la Generalitat, ja que la mobilitat al país i la xarxa d’infraestructures sí que és competència seva.

  • José Manuel Caffarena: «La cirurgia cardíaca infantil és com una lluita, al davant tens un cor que et posa a prova en tot moment»

    Em retrobo amb el doctor Caffarena vint anys després que el veiés un únic cop. Va ser després de les quatre o cinc hores d’intervenció a cor obert del meu fill Martí, per dir-nos que tot havia anat bé. El Martí va néixer amb el que es coneix com un canal auroventricular complet, una patologia freqüent entre els nadons amb síndrome de Down, i, segons ens havien dit els cardiòlegs, si no s’operava abans de fer l’any no viuria més enllà dels 14 o 15. Per circumstàncies diverses la cosa es va anar endarrerint i finalment va entrar al quiròfan amb vuit mesos. Una d’aquestes circumstàncies és que un d’aquests cardiòlegs de Sant Joan de Déu ens va aconsellar que ens esperéssim que la intervenció la pogués fer aquell metge de l’Hospital La Fe de València que passava un cop al mes per Barcelona a fer unes quantes operacions complicades. Si el fill fos seu, no s’ho pensaria, ens va dir. José Manuel Caffarena tenia aleshores 37 anys, una edat molt jove per un cirurgià especialitzat en el cor dels nadons, però la fama ja el precedia. I vam fer cas. El vam esperar.

    Durant aquests dos decennis, el meu fill ha tingut revisió del cor pràcticament cada any. I cada vegada, després de mirar-se’l amunt i avall amb l’ecògraf, el cardiòleg de torn ha deixat caure el mateix comentari: “Aquest cor va quedar molt bé”. Per això és difícil que un pare oblidi el nom del doctor que va salvar la vida del seu fill (i la seva!). I per això he demanat una entrevista sense tenir gaire idea del que vull preguntar. Perquè això no és una entrevista, sinó un agraïment. És una excusa per dir-li que tenia raó, que tot va anar molt bé. I que tots els bons moments que m’han donat aquests darrers vint anys no ho haurien estat si no s’hagués creuat a les nostres vides el 4 d’abril de 2001.

    Fa uns anys que Caffarena es va instal·lar definitivament a Barcelona, i ara dirigeix tota l’àrea del cor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Però segueix operant cada dia. Li porto l’informe de l’operació, que òbviament no recorda. I li pregunto a quants nadons més ha operat. S’ho rumia. Diu que es va decantar per aquesta especialitat el 1992, i que ara més aviat operen 5-6 cors per setmana (sempre parla en plural), però que durant uns deu anys en podien arribar a fer 10, que vol dir 400 anuals. Segueix amb el càlcul mental i arriba a l’estimació que per les seves mans (i del seu equip) han passat els cors diminuts d’uns 6.500 bebès, que són molts més dels gols que ha marcat Messi a la seva vida. I jo em pregunto per dins com ho podríem fer totes aquestes famílies per aixecar-li un monument. Però faré com que l’entrevisto.

    Com arriba a dedicar-se a això?

    Primer és per vocació, que em va inculcar el meu pare. Ell va ser un dels pioners en la cirurgia de cor d’aquest país. Parlem del Madrid dels anys seixanta, i ell va estar en un dels centres on va començar tot això. Un va ser a Barcelona, amb el doctor Massana, i un altre a Madrid, amb els doctors Rábago, Ortiguera i el meu pare. Ells van desenvolupar l’especialitat al país i a poc a poc la van anar expandint. Parlem d’adults, la cirurgia del nen en aquells dies era pràcticament prohibitiva. És a dir, que la meva infància és veure al meu pare amb els seus llibres, la seva biblioteca a casa, les pel·lícules que portava en format V8, i així és com em vaig anar enamorant d’aquesta feina. Fins avui.

    El seu pare portava pel·lícules a casa… de les seves operacions?

    Clar, per repassar el que havien fet. I m’apassionava veure-les. Em fascinaven tant com els dibuixos animats dels Picapiedra.

    Però vostè es va decantar pel més difícil encara…

    En l’especialitat et formes en cirurgia cardiovascular general, però quan vaig acabar la formació em vaig adonar que en el món de les cardiopaties congènites hi havia molt més a explorar, més reptes. Ja hi havia molta gent que es dedicava a l’adult i aquesta cirurgia havia progressat molt més ràpid que la pediàtrica, és a dir, que em va apassionar pel que suposava de repte i per la creativitat de la cirurgia, com es podien fer tantes coses sobre un cor tan petitó i com hi havia tants defectes estructurals tan diferents i complexos. I així va ser quan, poc després d’acabar la meva formació, vaig decidir dedicar-me plenament als infants.

    La comunicació amb pares joves que veuen que perilla la vida del seu fill petit ha de ser complicada.

    Aquest és un matís molt important de la nostra especialitat. En qualsevol cirurgia del cor existeix el risc que el pacient pugui morir. És evident que el motor ha de tornar a funcionar després, i que si no ho fa les coses es posen molt lletges. Una característica molt important del nostre treball és que nosaltres no podem informar directament el pacient, perquè és un nen i no és capaç d’assimilar el que els diràs, i per tant has d’informar els pares. Però aquesta sensació de no estar informant directament el pacient és difícil, perquè cal saber exactament a cada moment ajustar molt bé la informació per guanyar-te la confiança dels pares, que són els que al final decidiran si el teu fill s’operarà aquí o allà. D’altra banda, acostumen a ser pares molt joves, i no és el mateix estar informant una persona amb una certa edat i més formada que a papàs que estan encara en xoc, perquè els acaba de néixer un bebè amb un problema de cor greu. El fet que un nen s’hagi d’operar de cor i es pugui perdre és molt difícil d’assumir.

    Ho passes molt malament, ho sé.

    Per la qual cosa, a més de la dificultat que té el nostre treball en el quiròfan, hi ha una part sensible que és molt més forta. Per això a la gent que comença a formar-se en aquesta especialitat jo sempre els dic dues coses. La primera, dedicació absoluta o gairebé absoluta a aquesta professió, perquè estan jugant amb vides de persones, i per tant no valen mitges tintes. Dedicació absoluta que lògicament ha d’anar acompanyada d’una vocació. I, en segon lloc, qualitats. Moltes s’han de tenir i les altres es van adquirint. Però qualsevol no pot fer amb destresa aquesta professió. Fa falta que s’ajuntin una sèrie de circumstàncies per treure un cirurgià que realment resolgui els problemes i treballi amb uns resultats efectius. En aquesta especialitat els mals resultats se’t mengen.

    A què es refereix?

    Doncs que has de fer el teu treball amb eficiència i uns resultats òptims, disminuint els temps perquè físicament puguis aguantar. Perquè imagina’t el que suposa si els nens que operes no van bé, es compliquen a l’UCI, entren en fallada cardíaca, algun pot ser que mori, uns altres els has de reoperar perquè han quedat amb defectes importants… Això és insuportable, no ho pot aguantar ningú. Això és una càrrega assistencial i a més hospitalària que al final t’has d’apartar. Per això als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats. Les qualitats segurament les tens perquè has arribat fins aquí, però cal desenvolupar-les a base de molt d’esforç, treball, compromís i estudi. Com a cap d’aquest equip, jo no em puc permetre el luxe de posar la vida de cap nen en mans d’una persona que jo consideri que pot posar-la en perill. Hi ha uns esglaons en el procés de formació que cal anar passant i això ens toca controlar-ho als cirurgians sènior, perquè els joves es puguin formar, però sense risc per als pacients.

    És a dir que dedicació absoluta i qualitats. Però això de les qualitats no m’ha quedat massa clar què vol dir.

    Per què els pintors pinten o els tenistes juguen al tenis? Segur que s’han preparat molt, però després hi ha una cosa innata en un pintor o en un músic, oi? Doncs en un cirurgià exactament igual. En un cirurgià cardíac infantil també hi ha una cosa innata. Hi ha quelcom que es porta dins i en algunes persones agafa més expressió que en altres. De vegades he tingut amb mi a gent formant-se amb una gran vocació i una gran dedicació, però potser li faltaven una mica aquestes qualitats per als reptes i exigències que té la nostra cirurgia, i llavors has de fer-los veure que no han d’intentar arribar a passes més complicades sinó quedar-se en el nivell on estiguin a gust i la vida del pacient estigui assegurada.

     

    Foto: VS

     

    Ha de ser de les poques professions on la plenitud s’aconsegueix molt gran. A Espanya hem tingut presidents amb quaranta i pocs anys, i en governs autonòmics de trenta i poc. Això en medicina ha de ser impensable…

    Absolutament. En cirurgia pediàtrica, que engloba des del nounat –fins i tot fem alguns tractaments intra-úter– fins a la resta de la vida del pacient, en tot aquest període hem d’estar actuant nosaltres, i per arribar a una qualificació com a cirurgià cardíac de cardiopaties congènites com a mínim cal passar cinc o sis anys d’especialitat, i cinc anys més d’especialització en cirurgia cardíaca infantil, per tenir una acreditació i poder operar nens del cor. Estem parlant d’una formació que, si incloem la carrera de Medicina, és d’un mínim de 15-16 anys. Això és el que necessita un cirurgià cardíac infantil per operar amb desimboltura i de manera autònoma. Aquí és o caixa o faixa. Els errors es paguen.

    Alguna mala notícia li haurà tocat donar en tots aquests anys.

    Clar, és que si no tindria una vareta màgica. Però sí que podem reportar que en aquest centre les xifres de mortalitat oscil·len entre el 0,5% i l’1,5% anual, que són uns resultats equiparables als millors centres del món, i això a Sant Joan de Déu ho tenim des de fa molts anys. I per això aquesta institució té el prestigi que té en l’àrea del cor i el camp de les cardiopaties congènites, i per això rebem pacients de tota Espanya i també internacionals.

    Als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats

    Vaig llegir fa anys que va intervenir a un nounat de molt pocs mesos amb èxit…

    N’hem intervingut ja a uns quants. De vegades s’ajunta la cardiopatia congènita, estructural i complexa, que precisa un tractament només néixer, amb un bebè que neix prematur, és a dir, que la gestació no està acabada, i a més amb baix pes. I de sobte et trobes a la incubadora de l’UCI neonatal amb un bebè que pesa 1 quilo 100, que té 36 setmanes de gestació i que a més té una cardiopatia molt complexa. I que si no es fa alguna cosa no sobreviurà. I hi ha vegades que hem hagut de treballar en aquestes condicions, la qual cosa és filar encara més prim de la dificultat. Però hem tingut bons resultats.

    Si ho recordo bé, la intervenció del meu fill tenia un risc del 20 o el 30% de mortalitat. Avui ja no tenen risc aquestes intervencions?

    El teu fill va néixer amb una cardiopatia que és freqüent en la trisomia 21, i és que hi ha un defecte dels coixinets del cor, el cor no se septa bé i es produeix el que es diu comunment un canal auriculo-ventricular complet, que comporta també la formació d’una sola vàlvula entre les aurícules i els ventricles. En el 2001 era una cardiopatia complexa que al nostre país tenia una mortalitat no menyspreable. Avui dia, evidentment, la situació ha millorat, ja no sols per la nostra experiència i habilitat quirúrgica i els mitjans que tenim en el quiròfan, sinó que també ha millorat l’anestèsia, els intensius, la perfusió… tot el que es mou al voltant d’una operació de cor, i això ha fet que els resultats millorin. Si llavors, en aquella època, un canal AV complet podria tenir una mortalitat del 15-20%, ara podem estar parlant d’un 2-3%, o fins i tot en centres d’experiència per sota de l’1%. És a dir, que el panorama en 20 anys ha canviat de forma molt important.

    Jo sempre li dic a la gent que s’està formant que un cirurgià cardíac infantil no està definitivament format i fet fins que no domina bé la cirurgia del canal auroventricular complet, perquè és un defecte estructural del cor que comporta tots els seus elements: aurícules, ventricles, vàlvules, tracte de sortida… És una cardiopatia que distingeix al cirurgià cardíac que ja està preparat i format, i que es mou bé dins d’aquest cor i no es deixa dominar.

    No es deixa dominar?

    De vegades la cirurgia cardíaca infantil és com una lluita, al davant tens un cor que intentarà posar-te a prova en tot moment; és a dir, tu comences a operar fins al final, i ell intentarà veure per on t’enxampa, per on veu els teus punts febles, i a mesura que vas tenint experiència i formació tots aquests defectes que vas veient –perquè no hi ha dos canals iguals–, totes aquestes anomalies que et vas trobant, les vas entenent millor i saps millor com tractar-les.

    Però amb l’edat suposo que aquesta precisió va a menys… Si més no és el que es veu a les pel·lícules de metges.

    Clar que sí. Des que comencem la formació fins a la nostra jubilació és com una campana de Gauss: comences pujant, guanyes experiència, habilitat quirúrgica, qualitats, i arriba un moment que els teus coneixements i qualitats les has desenvolupat al màxim, per la qual cosa la campana s’aplana, i allà hi estàs molt temps, i després arriba un moment de l’impacte inexorable de l’edat: la teva experiència segueix, els teus coneixements segueixen, però la teva destresa manual, la teva resistència en el quiròfan, la teva habilitat quirúrgica lògicament van disminuint, i és a partir dels 65 anys quan jo dic que un cirurgià cardíac infantil ja ha de deixar passar al que en té 50 que és al seu costat, que segur que l’ha format i l’ha preparat i ja està fet. Jo diria que entre els 50 i els 60 és quan aconseguim el màxim nivell.

    Ha parlat de la resistència en el quiròfan. Es refereix a la condició física perquè les operacions són llargues?

    No són només llargues, sinó també estressants. Cal prendre decisions molt ràpidament, en un segon has de prendre la decisió de si obres per aquí o per allà, i si t’equivoques ho pots pagar car. I sí, moltes tenen durades molt llargues. De vegades fem reintervencions, i són intervencions que comencen a les 8.30 i acaben a les 5 de la tarda. Has de tenir resistència a tots els nivells. Física i mental. I estar preparat per estar de vegades set i vuit hores. Això ho pots fer un dia, però l’endemà, si ja tens 65 anys, et costarà estar una altra vegada vuit hores en el quiròfan. Per això dic que hi ha una determinada edat en la qual evidentment el coneixement i l’experiència són molt importants, però tal vegada l’habilitat i la resistència a l’estrès ja va baixant.

    Si no estàs bé físicament tampoc pots pensar amb claredat.

    Efectivament. Fixa’t en el contrast amb la política. Una persona que no ha treballat mai en res o no ha tingut mai cap càrrec de responsabilitat pot arribar a ser ministre, però aquí parlem de vides humanes. Seria impensable. Aquí s’imposen els teus resultats. I més en aquesta especialitat. Perquè un mal resultat pot ser que al pacient s’hagi de reoperar, o que es quedi amb una lesió cerebral, o que es quedi amb un cor fos que s’hagi de trasplantar dins de cinc anys, però és que un mal resultat també pot ser que el pacient no surti del quiròfan, i això és insuportable per un centre. Per això, un cirurgià cardíac, o és bo i ho fa bé, o no pot continuar. Hi ha polítics que poden estar anys i anys fent barbaritats i no passa res.

    Mai vaig entendre una cosa: si li van reconstruir les cavitats internes a un cor de vuit mesos, per què segueix sense problemes si ara és molt més gran?

    El material sintètic protètic que es col·loca per tancar els defectes intracardíacs lògicament no creix, aquest material és allà i té la mateixa grandària ara que tenia en el moment quan es va col·locar. Però la resta del cor, els seus teixits autòlegs sí que van creixent. Si ara veiéssim aquest cor i llevéssim el pegat que nosaltres hi vam col·locar, quedaria un defecte a les aurícules que seria només d’una cinquena part, quan en aquell moment podia suposar les dues terceres parts. Perquè la resta del cor sí que ha anat creixent i aquest forat s’ha fet proporcionalment molt més petit respecte a la grandària del cor. Però clar, això passa perquè ja està tancat, en el cas que no estigués tancat la proporció no canvia i per això els pacients acaben desenvolupant insuficiència cardíaca, hipertensió pulmonar i moren. Un pacient amb un canal AV comú complet sense tractament, en el millor dels casos podria viure fins que acabés desenvolupant una síndrome d’Eisenmenger, una hipertensió pulmonar retractaria irreversible que acaba provocant una insuficiència cardíaca i la mort. Pot variar, però més enllà dels 14-15 anys no sobreviuria, és impossible.

    Així ens ho van explicar llavors. No hi havia més opció que operar.

    La veritat és que aquest hospital ha desenvolupat una capacitat brutal al voltant d’aquesta especialitat, s’ha bolcat en ella i hi ha destinat un munt de recursos, tant a nivell quirúrgic com cardiològic; tenim uns quiròfans, unes sales d’hemodinàmica, uns còrtex, uns laboratoris, una sala de radiologia, una de diagnòstic per la imatge… de primer nivell tot. I tot això acompanyat d’una estructura de metges, de material humà, d’altíssim nivell. I, és just dir-ho, l’aposta tan forta que ha fet Sant Joan de Déu és el que el converteix en un dels centres més importants d’Espanya i d’Europa en aquesta especialitat. És mèrit de l’hospital i del gerent el fet d’haver vist la possibilitat d’incentivar determinades àrees que necessiten uns recursos especials per al final aconseguir uns resultats també especials.

    Als polítics els diria que valorin molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com a referència del que haurien de ser ells: responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació…

    Algú criticarà que la gestió és privada…

    Jo no puc estar més allunyat d’aquesta teoria. Nosaltres som un hospital concertat, i els recursos que s’utilitzen pel concert aconsegueixen descongestionar els altres hospitals públics perquè també en aquests hospitals hi hagi més recursos. I aquest hospital el que fa és potenciar una especialitat per sobre de les possibilitats que potser pot tenir la sanitat pública, ja que també destina uns recursos propis, molt especials, a desenvolupar aquesta especialitat al màxim, i per tant jo crec que són coses que es complementen i que es potencien mútuament. Si al final tenim un concert aquí i es paga un forfet per tenir un pacient en aquest hospital, el fet de tenir una gestió privada al final aconsegueix que el cost sigui molt baix, perquè aquí es treballa molt l’eficiència, mentre que en un hospital públic es treballa la qualitat però no tant l’eficiència. Amb la qual cosa al final per l’administració és un estalvi concertar amb nosaltres, perquè un pacient operat aquí li surt barat.

    On més es fa cirurgia cardíaca infantil a Catalunya?

    En aquest hospital i a l’Hospital Vall d’Hebron. No hi ha més. I per això dic que no és una privatització de la sanitat i que aquest hospital té un rol tan important que se l’hauria de portar a collibè, perquè aporta prestigi a la sanitat catalana i espanyola el fet que hagi aconseguit les cotes de qualitat assistencial que té. No sols en la cirurgia cardíaca pediàtrica, sinó també en altres especialitats tan complexes i difícils com poden ser la neurociència pediàtrica o l’oncologia pediàtrica, entre altres. El que fa això és enriquir la sanitat, és igual que sigui pública o que sigui privada, i tots els catalans ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un hospital com aquest, que és una veritable referència nacional i internacional.

    Foto: VS

     

    La Covid els ha afectat?

    No directament, però ens ha afectat. Afortunadament el virus ha respectat la població pediàtrica i, sorprenentment, els nens amb defectes congènits són igual de resistents a la Covid que qualsevol altre nen normal. I hem tingut nens que han donat positiu i eren completament asimptomàtics, com la resta de la població pediàtrica en general. No obstant això, sí que ens ha afectat des del punt de vista de l’ocupació hospitalària, perquè hem hagut de dedicar llits d’intensius a portar pacients quan les UCI estaven plenes en altres hospitals, i a causa d’això nosaltres hem hagut de baixar la nostra activitat, perquè tots els pacients que operem van després a les UCI, i calia deixar els llits lliures per pacients amb aplicació greu de Covid.

    És a dir, que les UCI s’han usat per adults que venien d’altres hospitals?

    Així és. La conselleria va dir que aquí calia guardar un sector de llits per adults que no ens càpiguen en altres hospitals. En l’època aguda aquí hem tingut tots els llits plens, i encara n’hi havia cinc o sis fa unes setmanes.

    Amb la qual cosa això haurà obligat a posposar intervencions.

    Clar, encara que al final l’any passat l’activitat en cirurgia cardíaca infantil només va baixar un 20%. La qual cosa, tenint en compte l’afectació tan brutal que hi va haver, crec que és una baixada relativament petita, i que vam poder mantenir relativament bé l’activitat sobretot gràcies al fet que és un hospital purament pediàtric. En els altres hospitals l’activitat quirúrgica cardíaca infantil va baixar del 40 al 50%.

    Si hi ha algun missatge que vulgui enviar a les administracions, aquest és un bon moment.

    Doncs sí que vull apuntar una cosa. Afortunadament, el nostre estatus professional ha millorat molt amb la pandèmia. Crec que el món sanitari ara té un respecte i una consideració que abans no tenia, però el que jo els diria als polítics és que valorin molt, molt, molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com una referència del que haurien de ser ells. Responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació… Aquests valors en la política jo moltes vegades no els veig. I no vull dir que no hi hagi grans polítics, que n’hi ha, però en general sembla que no van als interessos de tots, sinó als seus interessos personals, important-los poc el mal que de vegades fan a la convivència.

  • “Acabarem el curs amb tot el personal educatiu vacunat i començarem el vinent amb tothom immunitzat”

    Acabarem el curs amb tot el personal vacunat i començarem el vinent amb tothom immunitzat, i això ens fa pensar que el curs vinent les mesures de prevenció a les escoles i instituts podran ser diferents”. Així es va expressar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa que va oferir ahir a la tarda juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés, i el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, per fer balanç del desenvolupament del segon trimestre, quan ha passat un mes de la tornada a les aules després de les festes de Nadal.

    Tots dos consellers van refermar la voluntat de mantenir les escoles obertes fins a finals de curs, i es van congratular del resultat que aquesta aposta està tenint fins al moment, ja que, malgrat el que va semblar els primers dies, en aquesta tercera onada el pic dels grups i persones confinades ha estat inferior a la primera. “Hem salvat el curs 2020/21 i s’ha demostrat que l’escola no és propagadora del virus, però sí que és molt sensible al que passa en el seu entorn”, va subratllar el conseller, el qual ha demanat a la comunitat educativa “que ningú es relaxi malgrat que puguem tenir la sensació que tot va bé”.

    Nou de cada deu alumnes i nou de cada deu grups estables han fet educació presencial en aquest segon trimestre, en el qual s’han hagut de tancar en algun moment 27 centres, gairebé tots llars d’infants o escoles rurals. En el primer trimestre el pic màxim de grups confinats va ser de 3.504 i en aquest segon ha estat de 2.701, sempre sobre un total estimat de 72.000. Ara mateix són 1.477, d’acord amb l’aplicació traçacovid.

    Cribratge als centres: detectats 1.790 asimptomàtics

    Amb aquestes dades, la consellera Vergés va tornar a insistir que l’aposta per mantenir les escoles obertes, lluny de multiplicar l’epidèmia, ha estat un factor clau en el seu control i seguiment. “Les aules no són llocs expansius del virus”, va apuntar Vergès. En el segon trimestre, en el 79% dels grups confinats a causa d’un positiu no es va trobar cap més cas després de fer la prova PCR a la resta dels membres del grup bombolla, un percentatge fins i tot més elevat que en el primer trimestre (75%).

    Pel que fa al cribratge amb automostres de PCR que s’ha efectuat al llarg d’aquestes primeres quatre setmanes de curs, el resultat és que s’han fet la prova 112.377 persones, de les quals 1.790 (1,59%) eren positius asimptomàtics. El cribratge als centres educatius ja ha finalitzat i es calcula que l’han passat al voltant del 75% del total de les 150.000 persones que podien haver-se fet la prova. El 25% restant o bé no ha volgut o bé no era al centre el dia que tocava pel motiu que fos. Per aquests últims hi haurà una “repesca”, segons va dir Bargalló, ja que podran anar al seu CAP a fer-se-la.

    Segons va apuntar la consellera Vergés, aquesta aposta per mantenir les escoles obertes s’ha traduït en el fet que s’han fet més d’un milió de proves a tota la comunitat educativa des que ha començat el curs 2020-2021.

    Vacunació i logística

    La vacunació al personal dels centres educatius no començarà immediatament, ja que primer cal vacunar altres col·lectius que són més prioritaris (personal sanitari que treballa en segona línia, personal de farmàcies, policies i bombers, etc). Sí que començaran a rebre la vacuna de forma molt immediata el personal docent que treballa en centres penitenciaris.

    Segons va explicar Argimon, l’estratègia no està del tot definida perquè segurament també anirà variant en funció del ritme al que vagin arribant les dosis. Aquesta setmana se n’esperen 112.000 sumant les de les tres farmacèutiques que ja la tenen aprovada per l’Agència Europea del Medicament: Pfizer, Moderna i AstraZeneca. Bargalló va recordar que el personal dels centres educatius està repartit per tot el territori i que per tant la logística, en la qual ja s’està treballant, no és senzilla: “Necessitem 150.000 primeres dosis i 150.000 segones dosis per garantir que a final de curs tot el personal està vacunat i que quan comenci el vinent ja estigui immunitzat”, en el sentit que ja haurà transcorregut el temps necessari perquè les vacunes facin efecte.

    El que sí que va confirmar el secretari de Salut Pública és que el personal que tingui més de 56 anys no podrà rebre, ara per ara, la vacuna d’AstraZeneca, que se suposa que serà la més habitual a partir d’ara, ja que només està autoritzada per a les persones amb 55 anys o menys. Amb tot, segons Argimon, aquest criteri podria també canviar durant els propers mesos, i en tot cas això voldrà dir que a aquest personal se li haurà de subministrar la vacuna de Pfizer o de Moderna “i potser hagin d’esperar una mica més”.

    Les restriccions educatives es mantenen

    L’horitzó que no es divisa encara és el del relaxament de les mesures de restricció que afecten l’educació, tant pel que fa als ensenyaments postobligatoris com les extraescolars o el lleure, segons ha admès Bargalló. El conseller va recordar que el batxillerat i els cicles formatius van passar a modalitat híbrida el mes de novembre amb la voluntat de tornar a la presencialitat al gener, la qual cosa no ha succeït a causa de la situació sanitària. I tampoc està previst que això canvïi en breu, “però serà el primer que demanarem quan poguem”.

    Tampoc canviaran els criteris sobre el tipus de mascaretes autoritzades, i per tant no se seguirà l’exemple de França, que ha prohibit les de roba a les escoles. Argimon va assenyalar que els informes que han encarregat a experts en EPIs apunten que les mascaretes de roba homologades segueixen sent vàlides, i que cal tenir en compte el balanç entre el benefici i el risc d’aplicar alguna mesura com aquesta, ja que, per exemple, les mascaretes quirúrgiques els alumnes se les haurien de canviar cada dia, i podria passar que un sector de l’alumnat no ho fes.

  • Arriben les dues setmanes que posaran a prova l’aposta per les escoles obertes

    El segon trimestre del curs 2020-21 “comença amb l’objectiu de sempre, que és mantenir les escoles obertes, perquè és l’única manera de mantenir la cohesió social i les oportunitats necessàries per superar la crisi”, va afirmar ahir en roda de premsa la secretària general d’Educació, Núria Cuenca. Una setmana després de la tornada a l’escola, ja hi ha 1.650 grups estables (39.000 alumnes) confinats, segons l’aplicació traçacovid, una xifra que representa el 2,29% del total i que està en línia amb el que s’esperava. Segons les previsions del Departament, les dues properes setmanes aquestes xifres encara experimentaran un “creixement vertical” i a partir d’aleshores s’estabilitzarà.

    En el primer trimestre va fer falta tot un mes per superar la xifra dels 1.600 grups confinats. Aquest cop n’hi ha hagut prou amb set dies. El contrast és significatiu, però això té dues explicacions, segons la secretària general d’Educació: la primera és que el nivell de contagis a la societat és molt alt i “nosaltres partíem de zero”, i la segona és que s’està fent el cribratge a tots els treballadors i treballadores del sistema a través de l’automostra que es prenen els mateixos professionals després de visionar un tutorial. De les més de 170.000 proves PCR que hi ha previst fer en tres setmanes, en la primera se’n van fer 32.892 (19% del total) i es van detectar 565 positius asimptomàtics (1,7%).

    En aquests moments hi ha set centres educatius confinats, dels quals tres són escoles rurals, tres més són llars d’infants i per últim hi ha una escola especial de Barcelona el confinament de la qual s’ha decidit precisament arran del cribratge als seus treballadors; en canvi, ja no en queda cap com a conseqüència del temporal Filomena. Per Cuenca, “estem a nivells sostenibles i manejables pel que fa al sistema educatiu”. De fet, a partir de l’anàlisi de tot el que va succeir el primer trimestre, el Departament ha arribat a la conclusió que la situació de la pandèmia en l’àmbit comunitari té un reflex directe al sistema educatiu amb cinc dies de retard, però amb un impacte menor. Per això, després d’aquestes dues setmanes de creixement vertical, la previsió és que l’evolució de grups confinats “vagi fent un recorregut paral·lel” al de la pandèmia en l’àmbit general.

    Sense problemes a les borses de substituts

    Un total de 940 centres educatius tenen algun grup confinat, una xifra que representa el 18,42% dels 5.104 que hi ha en total. També hi ha 2.032 professionals en aquesta situació (divendres eren 472), entre professors, PAS i PAE. Amb tot, segons la secretària general les substitucions s’estan fent amb normalitat, en part perquè no tots els confinaments impliquen una baixa laboral.

    La sectària general també ha recordat que “les dades i els experts en pediatria avalen que les escoles no suposen un amplificador de la pandèmia, fet que es va demostrar el primer trimestre”. Ha afegit que “la comunitat educativa està compromesa i convençuda com nosaltres que la crisi la superarem amb les escoles obertes”, i ha agraït aquest “suport de la comunitat educativa, el compromís dels docents i de les famílies, i sobretot dels alumnes, que és per qui estem seguint aquest objectiu, per assegurar els eu desenvolupament personal”.

    A la roda de premsa, però, no es va fer cap al·lusió explícita a la carta dels experts en salut que advocaven per endarrerir el començament presencial del segon semestre, i que va ser replicada per un manifest signat per un centenar d’acadèmics que advocaven per tot el contrari.

    Jornades de portes obertes

    Durant la roda de premsa Cuenca va subratllar que la setmana passada es va enviar als centres educatius unes pautes per organitzar les jornades de portes obertes, que el curs passat no es van poder dur a terme perquè els centres estaven tancats per la pandèmia. Va ressaltar que “és important que els centres es puguin organitzar, sobretot perquè les famílies rebin informació de primera mà per fer la tria”. En les pautes s’indica de quina manera s’han d’organitzar: reunions d’un màxim de 10 persones i 3 de personal propi del centre, que es facin fora de l’horari lectiu i amb cita prèvia. La secretària general ha explicat també que “a les famílies se’ls prendrà la temperatura, hauran de dur mascareta i guardar la distància de seguretat” i que, si pot ser, s’han de fer en espais a l’aire lliure o bé permanentment ventilats, que després es desinfectaran.

    Una altra qüestió a la qual s’ha referit són les noves mesures de ventilació, que es van ampliar la setmana passada amb un nou document, que s’ha complementat amb les noves aportacions científiques dels estudis del CSIC. La ventilació, ha dit Cuenca, “és una de les mesures que millor garanteix la prevenció de contagis i és per això que és important que els centres facin una bona ventilació”. Ha concretat que, els documents clarifiquen una mica més com fer una ventilació idònia, sobretot pel fet “d’establir equilibri entre contaminació i confort tèrmic: és important que els edificis estiguin escalfats abans que entrin els alumnes per poder fer després aquesta ventilació creuada, perquè es garanteixi una certa temperatura i a la vegada la prevenció”.

  • “Hem de ser capaços de detectar la discalcúlia i la dislèxia al llarg de 1r de primària”

    Josep Maria Serra Grabulosa és professor del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB i fa anys que la recerca l’ha dut a convertir-se en un dels principals referents a Catalunya en discalcúlia, i per extensió també en dislèxia i TDAH. En associació amb un altre professor de la UVic, fa uns mesos va posar en marxa NeurekaLAB, que es defineix com “una empresa social, constituïda com a spin-off de la UB i la UVic, que neix amb el compromís d’investigar el procés d’aprenentatge així com les dificultats associades per tal d’anticipar les necessitats dels nens i nenes en edat escolar”. La web de NeurekaLAB permet accedir a uns tests (diferenciats per cursos, de 1r a 6è) perquè les escoles i les famílies puguin veure si es dona un cas de discalcúlia, i que també permet accedir a un primer tractament de reeducació sobretot pensat pels infants de 6 a 8 anys. Tant el diagnòstic com el tractament sorgeixen d’anys de recerca de Serra, amb la col·laboració de diverses escoles. L’accés a aquests materials té un petit cost econòmic, que és ínfim al costat del que diu Serra que cobren les editorials que venen proves d’avaluació, i la idea és que aquests diners serveixin per seguir millorant l’eina.

    Crec que he de començar preguntant-li pel que vol dir discalcúlia, ja que suposo que encara és un concepte poc conegut.

    Davant d’aquesta pregunta sempre dic que la definició més fàcil és que és la dislèxia de les matemàtiques. De la mateixa manera que hi ha nens i nenes que a l’hora de llegir s’entrebanquen o van molt a poc a poc, n’hi ha d’altres que amb les matemàtiques no se’n surten, i que per molt que els hi expliquis del dret i del revés no hi ha manera que ho acabin entenent. I no és un problema de qui ho explica, sinó que l’origen del problema, com en el cas de la lectura, és que el seu cervell no està preparat per interioritzar tot allò en el moment i de la manera que ho estem explicant.

    Com i quan es detecta?

    Normalment ho detecten molt les famílies, perquè veuen que coses que hi ha coses que hauria de saber per la seva edat, que els seus amics ja saben, o fins i tot que sap fer la seva germana petita i ell no se’n surt. A l’escola també se n’adonen, perquè veuen que hi ha nens i nenes que van més endarrerits que altres, i en canvi en altres matèries van bé. Però al final cal una visita a un professional, ja sigui a dins o fora de l’escola, per passar unes proves i veure que el rendiment d’aquell infant no és el que li tocaria ni per l’edat ni pel temps que porta a l’escola.

    Però la idea que es defensa des de la neuroeducació és que no tothom té el mateix ritme d’aprenentatge i que s’han de respectar els diversos ritmes. Això no dificulta la detecció precoç de la discalcúlia?

    Aquest és un argument de doble fil, perquè evidentment tothom té un ritme de creixement diferent, però estem posant a tots els nens i nenes des de P3 en un sistema estàndard. Per tant, per molt ritme que tinguis diferent t’acabes adaptant al que hi ha. Però si, per exemple, en una escala de 100 punts hi ha una distància de 30 i 40 punts, això ja no depèn dels ritmes de creixement, sinó que un té una dificultat i l’altre no la té. El ritme de creixement diferent es compensa amb les explicacions addicionals que dona el mestre, amb el reforç, hi ha moltes estratègies per intentar compensar aquest menor ritme. Però en el cas dels nens i nenes amb discalcúlia això no s’acaba compensant, com tampoc passa amb la dislèxia. I, per tant, ens trobem que si posem l’excusa que “ja ho aprendrà” o “ja canviarà” el que fem és anar dilatant aquella detecció i intervenció que necessita aquell nen o aquella nena.

    Es troben casos de ‘falsa discalcúlia’? Em refereixo a famílies alarmades perquè el nen no sap fer encara segons quines operacions, però en realitat no té cap problema.

    Sobre això, dues coses: si amb el ritme de creixement diferent i amb la pressió de l’escola un infant comença a quedar-se endarrerit, si no fem una intervenció en aquell moment aquesta distància és cada vegada més gran, i això pot acabar sent pràcticament igual a una discalcúlia. En canvi si ho veiem i comencem a intervenir, ho podrem recuperar. De vegades es parla en termes d’una veritable discalcúlia o una veritable dislèxia. Doncs depèn. Tots els nens i nenes inicialment mostren dificultats, si les intervenim podrem recuperar. Aquells amb els quals recuperarem poc són els que diagnostiquem com a discalcúlics o dislèxics. Però això només ho podem saber si fem detecció precoç i intervenció precoç; si no, arribarà un moment que les dificultats seran tan severes que no sabré si això és perquè no he fet la intervenció que hauria d’haver fet o perquè encara que l’hagués fet aquell nen o nena no se n’hagués sortit.

    I l’altra cosa que ens trobem és que la discalcúlia és molt comòrbida, es dona simultàniament amb les dificultats lectores o les dificultats atencionals o el TDAH. Aquests nens i nenes tant amb TDAH com amb dislèxia ens trobem que intrínsecament també presenten dificultats numèriques.

    En el cas del TDAH hi ha la sospita que hi ha molta sobrediagnosticació. Per no dir que hi ha un sector de la pedagogia que considera que la tendència a posar etiquetes als infants no els ajuda. No sé com ho veu…

    És un tema complex. El TDAH és un trastorn que està descrit i hi ha molta evidència científica. El diagnòstic del TDAH és clínic. Això què vol dir? Que s’han de passar un seguit de proves, s’ha d’obtenir informació de la família, de l’escola… i al final és l’ull clínic el qui acaba fent el diagnòstic. Jo crec que barregem la idea de sobrediagnòstic amb quin tipus de diagnòstic es fa. El problema que tenim és que de vegades hi pot haver algú que vol fer un diagnòstic determinat i potser no té prou formació per fer un diagnòstic de TDAH. No cal només enumerar quins ítems són els del diagnòstic, i veure quants es compleixen o no, sinó que calen anys d’haver estat en contacte amb aquests nens i nens, cal poder relacionar aquella simptomatologia amb altres possibles disfuncions que hi hagi, i això només t’ho dona una formació molt específica i una experiència treballant al costat de gent que estigui molt ben formada en això, i no tothom ho està.

    Quan surts del Grau de Psicologia t’especialitzes en un màster en Psicologia General Sanitària, i això vol dir que ja pots fer diagnòstics de TDAH i altres trastorns, però quina formació tens en realitat? I és clar, si tens un diagnòstic mal fet sí que pot causar la impressió que hi ha molt sobrediagnòstic. Diagnosticar no és fàcil i s’ha d’anar molt amb compte. No tots els nens i nenes que són moguts són TDAH i no tots els nens i nenes amb TDAH són moguts. Hi ha molta variabilitat amb els símptomes. I tampoc hi juga a favor que la medicació malauradament encara no és prou fina com per poder garantir que amb tots aquests nens i nenes els ajuda al 100%. O sigui que, quan no els ajuda, es reforça aquesta idea del sobrediagnòstic. Però això només té una solució, que és seguir investigant.

    Per què TDAH i discalcúlia estan tan relacionats?

    Entre ells i amb la dislèxia. Per entendre-ho hem de pensar en l’evolució de l’espècie humana. L’origen del llenguatge –les primeres vocalitzacions, els primers sons– alguns autors el situen fa dos milions d’anys. Des d’aleshores fins ara, el cervell ha tingut temps de reconfigurar-se per crear unes àrees que són exclusives del llenguatge humà. En el cas dels nadons, tenen unes àrees de llenguatge que són sensibles a tots els sons de la parla de qualsevol idioma, i a mesura que creixen i estan en una cultura determinada aquella finestra tan àmplia es va restringint i va sent selectiva pel seu propi idioma.

    En canvi, l’escriptura, la lectura i les matemàtiques són molt més recents. Com a molt ens hauríem de remuntar 10.000 anys enrere. I, en aquest temps, el cervell no ha creat una zona que estigui especialitzada únicament i exclusivament en el procediment numèric. Què hem fet per dotar l’espècie humana d’aquesta capacitat, igual que la lectura? El cervell ha agafat format una xarxa entre diverses àrees per sustentar la lectura i les matemàtiques. Però el fet que sigui una xarxa, que no sigui propi intrínsecament, vol dir que utilitza zones implicades en altres funcions, i una d’aquestes àrees és l’escorça prefrontal, que és la regió que es dedica a solucionar les coses, que analitza l’origen dels problemes, comprova si s’ha equivocat…

    El procediment numèric, en la seva forma més simple (per exemple, jo tinc tres elements a la dreta i un a l’esquerra, on n’hi ha més?), els bebès de pocs mesos ja ho saben només mirant. Però el coneixement matemàtic, que parteix d’aquí, s’estén molt més enllà. I això vol dir que la part del cervell que intrínsecament està relacionada d’alguna manera amb el procediment numèric és una part tan simple a la qual no li ha donat temps a evolucionar per explicar tot allò que hem après. Quan aquesta zona prefrontal falla, ho fa la planificació en general, que és el que passa amb el TDAH, però falla també la planificació en matemàtiques. I les matemàtiques, sobretot a partir del cicle mitjà de l’educació primària, requereixen molta activitat prefrontal. Com que en el TDAH fallen les qüestions relacionades amb planificar, buscar solucions, buscar comparacions, això s’estén a tota l’àrea de les matemàtiques. No podem fer matemàtiques si no ens organitzem, però com que qui ens organitza és el prefrontal, si aquest falla, les matemàtiques quedaran tocades. I aquesta és la raó per la qual intrínsecament en el TDAH hi ha dificultats matemàtiques.

    Hi ha alguna estimació sobre el percentatge d’alumnat que deu tenir discalcúlia i no ho sap? Imagino que no saber-ho deu estar també lligat a un possible cas de futur fracàs escolar…

    El problema que tenim és precisament aquest, que no ho sabem. Hi ha estudis epidemiològics fets en altres països que ens diuen que entre un 3 i un 5% de nens i nenes en edat escolar presenten discalcúlia i entre el 5 i el 7% dislèxia. Nosaltres en trobem entre un 3 i un 5% a totes les aules? No. I per què no els trobem? Perquè no s’han fet les proves adequades. És a dir, pràcticament a cap escola es fan avaluacions cognitives per saber quins són els punts forts o febles de cadascun dels alumnes. En canvi, de tant en tant agafem el cotxe i li fem una revisió, per veure si falla alguna cosa. I aquí estem parlant dels nens i les nenes. Penso que valdria la pena fer una avaluació cognitiva per veure punts forts i punts febles, i això permetria una educació molt més fina.

    Li poso un exemple: jo vaig estar fa un temps a Finlàndia, i allà em deien que només tenen un 1% de dislèxia i quelcom semblant de discalcúlia. Què fan els finlandesos? Detecció precoç des del moment que comencen l’educació primària, que ho fan als 7 anys. I amb aquests nens i nenes que els costa més ja fan de seguida una intervenció.

    L’edat ideal de la detecció són els 7 anys?

    Això depèn del sistema educatiu. En el nostre cas, a partir de P3 ja comencem a ensenyar les lletres i els números, a fer “1, 2, 3…”, o sigui que a finals de P5 ja podrien passar una petita prova, un qüestionari de 10 ítems, i només amb això (per exemple, posar un 7 i un 3 i preguntar quin número és més alt) ja podem saber quins nens i nenes van millor i quins van pitjor. I els que estan a la cua són els que, començant 1r, ja haurien de tenir una atenció especial. Si aconseguíssim això veuríem que potser al voltant d’un 3% tenen moltes dificultats amb les matemàtiques. Si ens esperem a 4t, 5è o 6è de primària per mirar-ho ens podem trobar amb un 20% de nens i nenes amb dificultats matemàtiques. Sense arribar al diagnòstic, però amb dificultats.

    A un amic del meu fill li van detectar la dislèxia quan estava acabant la primària. Pot ser que la dislèxia també es vagi tard en la detecció?

    Tant amb la dislèxia com amb la discalcúlia hem de ser capaços de detectar-la al llarg de 1r de primària. Perquè al principi de l’educació primària veiem quin és el nivell lector, la consciència fonològica, la identificació de lletres, la manipulació de lletres… i el mateix amb els números, identificació de xifres de l’1 al 10, comparació de l’1 al 10, que són coses que la majoria d’escoles han fet. Jo no demanaré que quan comencen 1r ja sàpiguen sumar i restar, però sí que sàpiguen identificar el número 7. Molts nens a aquesta edat ja saben fer sumes per sota de cinc, saben fer comparacions (quina és més gran, quina és més petita), a finals de P5 i principis de primària, en aquesta avaluació qualitativa ja podem saber a qui hem de prestar una mica més d’atenció, i a finals de 1r, com que has estat més per ells, han de ser capaços de fer el que fa la resta de nens i nenes. I els que no ho siguin ja els pots fer una avaluació completa i a partir d’aquí ja poder fer el diagnòstic. I amb la lectura igual, sobretot en termes de velocitat lectora, no hem d’esperar a 3r de primària, a finals de 1r ja et podria dir quins nens i nenes tenen risc de tenir dislèxia. I molt clarament.

    El procés de reeducació que necessita un infant amb discalcúlia o dislèxia el troba fora de l’escola. No està previst. Quines passes ha de fer un mestre quan sap que té un alumne amb el diagnòstic de discalcúlia?

    Nosaltres apostem perquè es creï un triangle entre família, escola i professional. L’ideal seria que aquesta intervenció es fes a l’aula. Però la realitat és que això no passa. Els EAP validen el diagnòstic, fan avaluacions i proposen un seguit d’adaptacions, de vegades metodològiques i de vegades curriculars en funció del tipus d’infant i el tipus de dificultat. Per això creiem que hi hauria d’haver aquest triangle i s’hauria de treballar en funció de les dificultats d’aquell nen o nena: s’ha de seguir treballant al ritme de classe, però s’ha de complementar amb allò que no ha après fins llavors aquell nen o nena. Poso un exemple: podem començar a fer multiplicacions sense haver entès el sistema de base 10? No. Hem de reforçar el sistema de base 10, les unitats, les desenes, les centenes, els milers… ho hem de treballar molt bé per poder passar a les multiplicacions.

    Una altra cosa que és molt important és quants deures se li han de posar a aquest alumne. Perquè els que tenen dificultats moltes vegades no acaben les tasques a classe i se les han d’emportar a casa, i a sobre tenen els deures. Potser val la pena, en comptes de fer tres activitats diferents i tres exercicis de cada cosa, fer les tres activitats i un exercici únicament de cada cosa.

    I una cosa que s’ha de demanar és que el mestre o la mestra de reforç estigui a l’aula. Perquè de vegades ens diuen que tenen 24 alumnes més, amb altres casuístiques diferents. El que no podem pretendre és que siguin supermans o superwomens que ho controlin tot. Hi ha d’haver la figura del reforç i sense treure el nen de l’aula. Perquè un dels problemes que tenim és que constantment l’estem traient de l’aula. I posem en una aula a 4 o 5 que van malament en matemàtiques però per raons diferents. Potser un és perquè acaba d’arribar, un altre potser perquè té una discapacitat intel·lectual… el treball ha de ser específic per cadascú segons les seves característiques i això es pot aconseguir amb el mestre de reforç a l’aula, que és el que fan a Finlàndia.

    I un dels problemes quan intentem establir aquests triangles és que els equips docents veuen al professional com algú que ens intenta explicar què hem de fer, i el miren malament, però de vegades també és el professional qui diu “has de fer això, això i això”, sense tenir en compte la realitat de l’aula. Cal més diàleg perquè aquest triangle és clau perquè la informació flueixi.

    Funciona la reeducació? Per exemple, quant de temps pot trigar un infant de 8 anys amb discalcúlia per tornar al nivell del seu grup?

    La reeducació cognitiva funciona, però té les seves limitacions. Un nen discalcúlic és algú amb dificultats severes amb les matemàtiques, això vol dir que si agafem tots els nens i nenes i els posem en una escala de 0 a 100, tots els qui tenen discalcúlia estan en el valor 7 i cap a baix. Els hi costa moltíssim. Nosaltres els reeduquem… fins a on? Tenint en compte que el rendiment normal i esperable està entre el 25-30 i cap amunt, podem fer un salt des del punt 5 al 35? Ja et dic que no, fem salts de deu-quinze punts, no de trenta. Si l’aconseguim fer saltar fins al 15 o el 18 segueix estant per sota del 25 i per tant segueix tenint dificultats. La discalcúlia és com la dislèxia o com el TDAH, és intrínsec a un mateix i el tens de per vida. El que hem de fer és intentar minimitzar-la, i la reeducació aconsegueix estirar aquest rendiment de tal manera que en algunes coses millores molt i en altres potser millores poc. Pensa que el nivell de l’escola és molt exigent. Quan saps A, et demanen A+B; quan saps A+B, et demanen AxB; i quan saps AxB et demanen AxB/C; i així anem in crescendo. La dificultat de la discalcúlia és també que a mi em costa generalitzar, i això vol dir que la reeducació ha d’anar per objectius molt concrets, intentant modular cadascuna d’aquelles àrees, però mentrestant el curs va avançant, per tant es forma una mena de carrera contrarellotge en la qual vas recuperant terreny però no arribes mai a recuperar-lo del tot. I amb això no vull desanimar. Aquests petits canvis de 10-15 punts realment són molt positius. A nivell acadèmic i pel que fa a l’autoestima, perquè veuen que hi havia coses que els costaven molt i que ja les poden fer.

    Com funciona Neurekalab?

    Neix després de molts anys de recerca i de col·laboració amb clínica. I sorgeix d’adonar-te que les eines de detecció precoç o d’avaluació disponibles no han evolucionat: són en format paper, tenen un cost molt elevat, i els barems que tenen alguna d’aquestes proves són de començaments dels anys noranta o del 2000. I també neix d’adonar-te que a l’hora de corregir una avaluació ens podem equivocar. Ens vam proposar fer una cosa que fos actualitzable periòdicament, que fos de molt fàcil ús, que fer la correcció automàticament… i a partir d’aquí va sortir NeurekaLAB. Vam començar creant una sèrie de test per l’avaluació dels processos bàsics que integren l’aprenentatge, que són la lectura, el processament numèric, atenció i memòria de treball. I amb això fer un perfil cognitiu: quins són els punts forts i els punts febles. Amb la qual cosa saps què pots demanar a cada nen o nena. I en paral·lel, veient que per les dificultats lectores ja hi ha tecnologia (com el Glifing, el Binding o el GraphoGame, que han estat provats i funcionen), per matemàtiques pràcticament no n’hi ha. Sí que hi ha programes que es comercialitzen, però normalment s’orienten al currículum escolar, i hi ha escoles que els utilitzen per substituir els llibres. Però per les dificultats en si, i específicament per la discalcúlia, hi ha molt poc material. O sigui que vam dir: fem una plataforma on els professionals de les escoles i les famílies podran fer una avaluació ràpida i a partir d’aquí, si cal, ja començar a intervenir.

    Entenc que amb NeurekaLAB ja es pot fer aquesta detecció precoç de finals de P5.

    Nosaltres proposem una bateria d’aquestes proves per les escoles, perquè puguin avaluar els seus alumnes des de 1r a 6è en uns 20-25 minuts. És molt ràpid. Avalues processament numèric, lectura, atenció i memòria prevalent. I ho tens a l’ordinador, saps com ho va fer aquell alumne a 1r, llavors pots fer una intervenció i cada dos mesos tornar-lo a avaluar i comparar si hi ha hagut una evolució. Com a escola pots comparar línies, i veure com van creixent al llarg dels cursos. Al final el que ens interessa és el data mining, tenir molta informació i poder saber a cada moment què és el millor segons les dificultats que té cadascú. I això qui ho pot fer? Les escoles, que és on hi ha el gran gruix de nens i nenes.

    Exactament què s’aconseguiria amb tota aquesta informació?

    La idea seria que, més que passar les proves de competències bàsiques cada cert temps, que tu a cada moment sabessis com tens cadascun dels teus alumnes. I fins i tot podries saber quins van millor per escoles o per àrees, i això ho podries relacionar amb moltes altres variables sociodemogràfiques. El data mining és posar moltes i moltes dades, i veure com les relacionem. I de vegades surten coses que ens sorprenen. Per exemple, amb tota la bateria de tests que hem passat a 1.200 nens i nenes, hem agafat les dades de lectures i de processament numèric i les hem correlacionat, i això per cada curs, i ens hem adonat que el rendiment amb matemàtiques correlaciona molt amb el rendiment amb la lectura. És a dir, són dues funcions que van de la mà, i això explica també aquesta comorbiditat. Per què quan vaig malament amb matemàtiques vaig també malament amb la lectura o vaig malament amb atenció? No has d’esperar a veure un trastorn, tot això va creixent en paral·lel. Una altra cosa que ens hem adonat és que no hi ha diferències entre nens i nenes. Allò que es diu “els nens són més bons amb matemàtiques”. De 1r a 6è, ni per càlcul mental, ni per línia numèrica mental ni per estimació ni per resolució de problemes ni per sistema en base 10 hi ha diferències entre nens i nenes. Pot ser que en algun curs hi hagi diferències mínimes, però a 6è estan tots iguals. Per això l’educació l’hem d’enfocar amb independència del gènere, no té sentit pensar que els nens són més bons en les matemàtiques i les nenes amb les altres coses.

    Sí que hi ha aquest clixé, oi? Els nens són millors en ciències i les nenes en lletres.

    Doncs és un biaix que hem anat introduint perquè quan els avalues això no surt. Els mateixos nens i nenes tenen la creença que les nenes són pitjors que els nens amb matemàtiques, i com que hi ha aquesta idea quan elles tenen dificultats ho viuen com que és normal.

    Un cop el vaig sentir parlant de l’ansietat matemàtica, ens pot explicar aquest concepte?

    Anar desenvolupant cada cop ansietat cap a les matemàtiques, de tal manera que pot ser un quadre clínic que impedeix als nens i nenes fer un examen de mates. Es queden bloquejats, es queden en blanc, presenten sudoració, es posen a plorar… Això és l’extrem. Entre aquest extrem i els qui es prenen tranquil·lament les matemàtiques, també n’hi ha altres que també ho passen molt malament: diarrees, mals de panxa, mal de cap… És a dir, un tipus de somatització vinculat al fet que s’adonen que fent poc esforç fan moltes coses i que en canvi aquí fent molt esforç no arriben als mínims que es demanen. I això un alumne de 2n de primària no ho entén per què li passa, i si a sobre en algunes ocasions es barreja amb comentaris, dels companys o fins i tot del mateix mestre, i no cal arribar al bullying, això acaba generant aquesta por, una emoció negativa molt intensa que augmenta cap a l’ansietat. També hi ha tests per mesurar ansietat. I en el cas de nens i nenes amb reeducació s’ha vist que abans i després hi ha una millora significativa, perquè l’ansietat la vius com una cosa interna. Als adults ja ens costa tenir eines per redireccionar-la, doncs imagina’t en el cas dels nens petits, se’ls hi escapa del tot i això se’n va cap a altres àmbits de l’esfera escolar fàcilment.

  • Tothom que treballi en un centre educatiu es podrà fer la PCR al llarg del mes de gener

    El primer trimestre del curs ha estat un èxit, davant dels mals auguris que hi havia a l’agost i gràcies a la col·laboració de tota la comunitat educativa. Aquest ha estat el missatge que aquesta tarda ha volgut subratllar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa de balanç d’aquest període, que ha ofert juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés. Tots dos han insistit, un cop més, que, d’acord amb les dades, les escoles són segures, i que, en el cas que l’evolució de la pandèmia vagi a pitjor, seran l’últim que s’hagi de tancar. “Gràcies als professionals per vetllar pels protocols i mesures sanitàries, a l’alumnat per la paciència perquè les condicions no són les millors, i a les famílies per confiar en l’escola”, ha dit Bargalló.

    “Hem estat molt transparents i hem donat informació clara i entenedora, com no ha fet cap altra comunitat autònoma de l’Estat”, ha comentat Bargalló, visiblement satisfet pel balanç de les dades d’aquest primer trimestre del curs 2020/21: només s’han hagut de tancar 31 centres en algun moment (el 0,61% del total), i tots ells han estat escoles rurals o llars d’infants que tenien un o dos grups. “Això vol dir que el 99,39% dels centres no ha hagut de tancar, però a més 4 de cada 5 alumnes no han deixat mai d’anar a l’escola i 9 de cada 10 professionals no han hagut de passar cap confinament”, ha afegit el conseller.

    L’escola torna l’11 de gener

    Bargalló ha explicat les raons per les quals s’ha decidit posposar la represa del curs escolar a l’11 de gener, dilluns, en comptes del dia 8, divendres, com estava previst inicialment. Es perd un dia lectiu, que no es recupera, però d’aquesta manera “aconseguim que els hipotètics contagis que es produeixin com a conseqüència dels contactes que es produiran entre el dia de Nadal i el dia de reis arribin a l’escola en la seva mínima expressió, i així afecti el mínim als grups estables. Es tracta d’una mesura de reducció de riscos”. La mesura respon a una demanda dels sindicats i és també una mesura preventiva recomanada per la Comissió Europea.

    L’altra mesura anunciada avui, i que ja va avançar en part en l’entrevista que va concedir dilluns a TV3, és que passat festes s’iniciarà un procés de cribratges massius al personal de tots els centres educatius catalans, la qual cosa inclou tots els territoris, totes les etapes educatives, tots els models (pública, concertat, privat) i tot el personal: docents, educadors, administratius, monitors de menjador i lleure, etc. Segons ha explicat el director general de Centres Educatius, Josep González Cambray, es preveu que es faran 170.000 tests en les tres setmanes que van de l’11 al 29 de gener, a un ritme del 45% la primera setmana, el 35% la segona i el 20% restant la tercera. El test serà una automostra de frotis nasal (no nasofaríngic) i serà voluntària. González Cambray ha explicat que una de les raons de fer-ho en tres setmanes és per garantir les substitucions del personal asimptomàtic que es detecti gràcies a aquests cribratges. L’altra és no col·lapsar els laboratoris.

    En el cas de l’alumnat, les proves d’automostra (que tanta polseguera van aixecar inicialment, ja que se suposava que les havien de vigilar els mateixos docents), de moment segueixen en fase de prova pilot. Les que s’han fet fins ara han comptat amb l’assistència de personal sanitari i així seguiran quan es generalitzin, malgrat que no s’ha precisat quan succeirà això.

    Absentisme poc significatiu

    En el balanç del trimestre, al conseller d’Educació se li ha preguntat per l’absentisme. Per primer cop, Bargalló hi ha posat xifres. L’absentisme estructural és del 2% de l’alumnat i aquest trimestre ha estat del 2,4%, per tant “ha tingut molt poca afectació i molt menor a la que s’havia anunciat als mitjans”. Segons el conseller, hi ha un sector de famílies que han optat per no dur els seus fills a les escoles perquè pensen que no són segures, però també n’hi ha que ho han fet perquè opinen que les mesures de prevenció són excessives, com el fet d’haver d’anar sempre amb mascareta, un aspecte que no està previst variar a curt termini, segons ha afegit en resposta a una altra pregunta: “Als centres educatius se seguirà usant la mascareta mentre no hi hagi un canvi de criteri de les autoritats sanitàries”.

    Segons ha explicat la consellera Vergés, al llarg d’aquests mesos s’han fet 615.000 proves PCR a l’entorn escolar, amb la participació de 300 professionals repartits en diverses unitats mòbils, i el que s’ha constatat és que per cada cas positiu, el 75% dels membres del grup bombolla ha sortit negatiu, percentatge que s’eleva al 82% en el cas de l’educació infantil. “Aquest primer trimestre demostra que les escoles no han estat focus d’infecció, ans el contrari, des del punt de vista de salut ens han ajudat molt al control i seguiment de l’epidèmia, per això aquest compromís de mantenir les escoles obertes sempre”, ha comentat la consellera.

    Extraescolars, esport formatiu i postobligatòria

    Pel que fa a altres vessants vinculades a l’educació i la formació d’infants i joves, en especial el lleure i l’esport, no sembla que hi hagi cap avenç a la vista. S’afirma amb contundència que les escoles són segures, però aquesta contundència desapareix quan es pregunta per les extraescolars, que per tant segueixen relegades a la fase 4 de la hipotètica desescalada, si és que s’hi torna a pensar, perquè les dades epidemiològiques més recents fan pensar més aviat en el contrari. A altres comunitats les competicions a l’aire lliure de l’esport base no s’han prohibit en cap moment, i no consta que això hagi incidit negativament en l’evolució de la pandèmia. Per la consellera Vergés, això es deu a que han restringit altres coses que aquí no s’han restringit. La consellera també ha dit que s’està estudiant un pla per fer cribratges massius en l’esport, però no n’ha donat cap detall.

    Bargalló no ha volgut aventurar gran cosa sobre el que queda de curs, ja que “si alguna cosa hem après d’epidemiologia és que no pots fer cap previsió més enllà de 7-10 dies”. De moment, els ensenyaments postobligatoris, que en teoria mantenien el format híbrid només fins al final del trimestre, continuaran igual “fins que no s’arribi a la quarta fase de la desescalada, que és el que marca el Procicat”.

  • Educació confirma que l’alumnat de secundària s’autoprendrà la mostra PCR amb la supervisió del professor

    Serà un procediment molt senzill, ha assegurat Núria Cuenca, que l’ha descrit així: “Únicament caldrà vigilar que hi hagi un bon rentat de mans previ a la presa de la mostra, després col·locar bé l’escovilló a les foses nasals, primer una i després l’altra, posar l’escovilló dins del tub, segellar-la en una bossa, etiquetar-la i posar-la en un contenidor que recolliran els professionals sanitaris”. I també ha subratllat que “no hi ha cap risc biològic per part dels professors, perquè qui realitzarà aquestes proves seran els mateixos alumnes, amb el guiatge i supervisió dels professors, que en cada moment els aniran indicant quins són els passos que han de fer”.

    Aquest canvi de protocol no serà immediat, però sí ràpid. Ja se n’ha informat a la Junta de Directors i aquesta mateixa setmana s’informarà als sindicats. I ja s’està preparant la formació (normalment, via videotutorial) que han de rebre els docents per poder fer aquest guiatge. “Fins que no tinguem planificada aquesta formació, no posarem en marxa les proves en aquesta modalitat. Estem preparant la transició a aquest canvi”, ha precisat Cuenca. S’utilitzaran en tots els cribratges que es fan quan un membre d’un grup bombolla dona positiu, seguint la mateixa organització que ja fa el centre quan això passa. És a dir, el grup es confina, se’ls crida un dia, prenen la mostra i segueixen confinats fins que passen els 10 dies de quarantena.

    L’objectiu d’aquesta mesura, que ja s’avançava en un document del Departament de Salut fa uns dies, tal com ja va informar aquest diari, és alliberar mans de l’atenció primària per poder-les dedicar a altres fronts en la lluita contra la pandèmia. Amb tot, no se soluciona el problema de l’endarreriment en els resultats de les proves PCR, que la mateixa secretària general ha reconegut que existeix.
    Oposició sindical

    Un dels primers sindicats d’ensenyants a reaccionar ha estat CCOO, que en un comunicat posterior a la roda de premsa de la secretària general ha reclamat que la supervisió d’aquestes automostres als centres les continuï fent el personal sanitari. “Si el Govern no ha volgut acordar amb els agents socials aquest procediment d’actuació, li correspon la contractació del personal sanitari adequat per a la supervisió de la presa d’automostres, que estigui capacitat per respondre en els casos de possibles complicacions”, afirma el comunicat, en el qual també s’argumenta que “no es pot continuar sobrecarregant els equips educatius amb tasques que no els hi són pròpies, com és el cas del seguiment de contactes, que hauria de realitzar personal contractat a l’efecte”.

    “Malauradament, aquesta nova instrucció del Departament d’Educació respon a la mateixa dinàmica que hem vist des de l’inici de la pandèmia. El Govern torna a mostrar un absolut menyspreu a la interlocució social, ja que obvia la negociació amb la representació sindical. En un moment de tanta gravetat com el que estem vivint, els grans acords i consensos serien el desitjable, però el nostre govern ha optat per la unilateralitat”, afegeix CCOO.

    El dia 3, quan la mesura encara era una “recomanació” de Salut que no havia estat beneïda per Educació, UGT ja va fer un altre comunicat en un sentit molt similar. “Els professionals docents no tenen la capacitat per supervisar proves de salut, no tenen la formació necessària i, sobretot, no han d’acceptar aquesta responsabilitat”. Què passsarà si cometen errors com a conseqüència de la inexperiència i la manca d’informació en matèria de salut? Estan les famílies disposades a que personal no sanitari supervisi les proves mèdiques dels seus fills i filles?”, es preguntava UGT Educació Pública, que recomanava als docents “no assumir” aquesta tasca.

    Tercer dia consecutiu amb menys grups confinats

    Ahir les dades del traçacovid tornaven a ser bones, ja que en els darrers tres dies el nombre de grups, alumnes i professors confinats descendeix (es passa de 86.000 persones confinades divendres a 69.000 ahir, una reducció del 19%), i per tant per Cuenca el més important és que en el pitjor moment de la segona onada “més del 95% dels alumnes van a l’escola presencialment”, per la qual cosa, “estem garantint el dret a l’educació de la majoria dels nostres alumnes”. Amb tot, una part d’aquest alumnat, el de batxillerat i FP, des d’aquesta setmana i fins el Nadal farà un ensenyament híbrid, amb un mínim del 50% a distància.

    Segons ha afegit la secretària general, “això ens confirma que les mesures que estem prenent a les escoles estan funcionant. Seguim sense tenir contagis intraescolars. Tots els contagis ens venen de fora de les escoles”. Aquestes xifres, per tant, “reafirmen els estudis científics que conclouen que el virus té poca incidència en els infants i joves” i per aquest motiu, ha afirmat Núria Cuenca, “preveiem que, en la mesura que els indicadors de la pandèmia vagin millorant, aquesta mateixa lògica seguirà en el sistema educatiu”.

    Ajuts de 20 milions d’euros per la suspensió de les extraescolars

    D’altra banda, la secretària general d’Educació ha anunciat una partida de 20 milions d’euros per a les entitats, empreses i institucions que s’hagin vist afectades per la suspensió de les activitats extraescolars decretada pel Govern en la resolució de la setmana passada com a mesura per contenir els contagis. Segons Cuenca, aquests ajuts, que es publicaran aquesta setmana, “han de servir per mitigar els efectes d’aquesta suspensió”.

    Cuenca ha justificat l’aturada de les extraescolars perquè, en primer lloc, acostumen a comportar mobilitat, i en segon lloc a barrejar infants de diversa procedència, i ha recordat que només hi ha una excepció per poder continuar organitzant extraescolars, que és que es duguin a terme als centres educatius dins dels mateixos grups estables.

    Suspensió de les eleccions als consells escolars

    La secretària general d’Educació ha anunciat també la suspensió de les eleccions als consells escolars, que se celebren cada dos anys i que havien de fer-se aquest mes de novembre. “Suspenem les eleccions durant un any. Per tant, els membres escollits dels centres escolars prorrogaran el seu mandat un any més, fins que l’any vinent puguin tornar a realitzar-se en condicions, esperem, de normalitat”, ha explicat Cuenca. Segons ha dit, la suspensió de les eleccions respon a l’objectiu de “no afegir complexitat als centres” i “mantenir l’organització dels grups bombolla i, per tant, la seguretat de les nostres escoles”.

    Nou document sobre la ventilació de les aules

    D’altra banda, Núria Cuenca també ha explicat que aquesta setmana el Departament d’Educació publicarà un document on es concreta les mesures que s’han d’adoptar als centres en relació a la ventilació dels espais. Segons ha avançat Cuenca, en el protocol s’especificarà que “les portes i les finestres han d’estar obertes. Les finestres han de tenir una obertura mínima de 20 centímetres, entre 10 i 15 minuts cada hora lectiva”. Ahir, en canvi, el conseller Bargalló va parlar al Parlament de mantenir les finestres obertes 10 cm de forma permanent.

    “Hem de recordar que la ventilació és una mesura complementària a les que ja hi ha establertes, i que ja estava prevista” en els plans d’organització de cada centre, ha afegit la secretària general d’Educació. “A la vista dels darrers estudis científics, hem convingut fer un document més concret en relació a com els centres han d’organitzar o preveure aquesta ventilació, amb l’objectiu que els espais estiguin ben ventilats, i garantir la ventilació creuada, que és la que garanteix la renovació de l’aire”, ha explicat Cuenca.

  • Alumnat sord, classe a cegues: el drama de les mascaretes transparents

    Fa sis setmanes que ha començat el curs escolar i les mascaretes transparents segueixen sense arribar. L’alumnat sord escolaritzat en modalitat oral (el que es comunica en llengua oral, amb le suport de pròtesis auditives i lectura labial) les necessita, les administracions ho saben i quan són preguntades ho qualifiquen de prioritat. Però passen els dies i les setmanes, i segueixen sense arribar. En realitat, ja han passat mesos des que ACAPPS, la federació d’entitats de sords oralistes, es va adonar que aquí hi hauria un problema i ho va comunicar ràpidament a la Generalitat. Segons Raimon Jané, president de l’ACAPPS, a finals d’abril i començaments de maig ja en van començar a parlar. Sis mesos, doncs.

    El principal problema, segons explica ACAPPS en una secció de preguntes freqüents que ha penjat al seu web, és que la norma que permet homologar mascaretes higièniques (UNE0065) no contempla l’ús del plàstic davant les vies respiratòries. És a dir, la norma diu que per homologar una mascareta higiènica cal que aquesta demostri la seva eficàcia a l’hora de filtrar partícules de 3 o més micres que expulsem amb la respiració, i que garanteixin un nivell de respirabilitat que cap tipus de plàstic permet. I encara caldria un tercer requisit, que és que no es degradi després de passar per cinc rentats a 60 graus.

    Molts adults sords oralistes s’han fet fabricar una mascareta transparent, a partir d’un patró i un tutorial penjat per la mateixa federació, o les han comprat a algun dels pocs fabricants que n’han fet. Però els docents que tenen alumnes sords a l’aula segueixen impartint classe amb la cara tapada, ja que l’administració educativa només pot enviar als seus treballadors material que hagi estat homologat. Segons explica Jané, l’Ajuntament del Vendrell va tirar pel dret i va subministrar mascaretes transparents als centres educatius del seu municipi. El Departament d’Educació va demanar que no es fessin servir a l’aula.

    Davant d’aquest carreró sense sortida, s’està investigant amb nous plàstics, s’estan analitzant altres materials transparents, s’està mirant la viabilitat jurídica d’altres normes que potser permetrien una certificació que no fos la UNE0065, i fins i tot han aparegut unes mascaretes fabricades amb un teixit semitransparent. Amb tot, un estudi de funcionalitat realitzat per la mateixa federació ha demostrat que només són útils quan la distància és curta i el lloc està ben il·luminat.

    “Parlem amb Educació i amb Salut diversos cops per setmana, i ens van dient sempre que es tracta d’un tema prioritari i que aviat tindrem una solució, però seguim igual”, explica Jané. En l’àmbit estatal, el col·lectiu de sords oralistes té el mateix problema. “La nostra confederació estatal ha parlat amb el Ministeri de Sanitat, que l’ha enviat a l’Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios, però allà els han dit que no poden canviar la norma perquè això no és un producte sanitari i que s’ha d’anar al Ministeri de Consum”, afegeix.

    Amb l’etiqueta #VullLlegirElsLlavis, en les darreres setmanes ACAPPS ha fet una campanya de difusió a les xarxes socials per sensibilitzar a la població sobre aquesta problemàtica. Amb vídeos com aquest:

    Ni permet llegir ni permet sentir

    De retruc, la inesperada crisi de les mascaretes ha fet aflorar altres dèficits educatius que fa anys arrossega el col·lectiu d’alumnes sords oralistes, segons va exposar recentment Jané en una compareixença virtual davant la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya. L’alumnat sord que tria l’escolarització en modalitat oral (1.993 infants i joves, segons dades de la Generalitat) basa la seva comunicació en una combinació de lectura labial i pròtesis auditiva, ja sigui a través d’un audífon o d’un implant coclear. Però perquè aquesta comunicació sigui plena cal que el professor dugui penjat al coll un aparell emissor que fa arribar la seva veu directament a l’oïda de l’alumne. Les mascaretes també dificulten l’emissió d’aquest senyal, en especial, diu Jané, “les FFP2 apaguen el so i distorsionen la veu”. I aquestes són les mascaretes preferides dels docents, perquè protegeixen més que les higièniques.

    Segons Raimon Jané, “fa anys que l’administració fa un mínima inversió en emissores FM i en bucles magnètics als centres educatius, així com tampoc té pressupost per la subtitulació de materials i continguts audiovisuals”. Els alumnes que disposen d’aquestes emissores, i per tant poden demanar als seus professors que l’utilitzin, és perquè les han pagat de la seva butxaca. Jané estima que no seran més del 20% del total.

    Per sortir de l’atzucac, i mentre no arriba l’esperada mascareta accessible homologada (que sí que s’està usant, per exemple, als EUA), l’ACAPPS ha proposat a Educació que en aquelles aules on hi hagi un alumne sord oralista es proposi al seu professor l’ús d’una pantalla transparent combinat amb una distància de més de dos metres. “I Educació i Salut ens diuen que han parlat d’això, que ho veuen bé, i que els han d’acabar d’aprovar el canvi en el protocol, i així van passant els dies…”

  • Moderat optimisme davant les dades d’incidència del virus a l’escola

    En la quarta setmana de curs escolar, el nombre de grups bombolla, alumnes i professors contagiats i confinats sembla haver-se estabilitzat. Avui hi ha 1.165 grups bombolla de 750 centres en aïllament, la qual cosa es tradueix en 26.353 alumnes i 1.433 docents. El 4 d’octubre, que era un diumenge, es va arribar al pic de 1.316 grups bombolla de 836 centres confinats, amb 29.530 alumnes i 1.664 docents, segons les dades que ha donat a conèixer avui el Departament d’Educació en el balanç setmanal que ofereixen els secretaris generals d’Educació, Núria Cuenca, i Salut, Marc Ramentol. Evidentment, però, encara és d’hora per saber si aquesta tendència es consolida o si hi haurà un repunt en el futur. En tot cas, segons les dades del Departament, fins ara s’han hagut de confinar 2.261 grups estables, dels quals 1.096 han estat ja desconfinats i per als pròxims set dies està previst el desconfinament de 900 més.

    “Aquesta crisi la superarem amb les escoles obertes”, ha afirmat Núria Cuenca, la qual ha recordat que són diverses les raons per mantenir oberts els centres educatius. “Ens ajuda a contenir els contagis i a tallar les cadenes de transmissió. Però sobretot perquè l’escola garanteix la igualtat d’oportunitats i ens ajudarà a pal·liar les desigualtats socials que la pandèmia ha creat en l’alumnat”, ha assegurat. Cuenca ha volgut subratllar que, en aquestes tres setmanes i mitja de curs, el 97% de l’alumnat no ha vist alterada la seva vida, ja que ha pogut assistir al seu centre amb normalitat.

    Per la seva banda, Marc Ramentol ha destacat que en les primeres tres setmanes del curs s’han fet prop de 100.000 PCR a persones del cens escolar (alumnes i professors), de les quals 52.284 als mateixos centres i 46.414 a fora. Però més enllà d’això, el més significatiu és que, en relació al conjunt de la població, des de l’inici de curs s’estan fent moltes més PCR entre la població escolar, i això podria ajudar a explicar perquè el comportament del virus és tan bo als centres educatius, ja que la detecció és més ràpida i també la reacció. A banda que els centres segueixen en general unes mesures de seguretat més estrictes que les del carrer (a excepció, esclar, de la limitació de reunions de més de sis persones).

    Gràfica del Departament de Salut

    En xifres, en el cas de la població general s’estan fent diàriament al voltant dels 1.500 PCR per cada 100.000 persones, i en el de la població escolar aquesta taxa s’enfila als 3.000 PCR per cada 100.000 persones. En relació a les dades de la setmana passada, ha augmentat lleugerament el nombre de segons positius en un grup confinat, però això és degut, segons Ramentol, al fet que els cribratges s’estan fent en els territoris on la transmissió comunitària és més elevada.

    Taxa de positivitat més alta a fora

    Una altra estadística que permet als responsables polítics insistir en la idea que l’escola és segura és que han pogut comparar els casos de tests PCR en població escolar fets fora de l’àmbit escolar (per exemple, en cribatges territorials) i els que s’han fet dins de l’àmbit escolar (els dels alumnes confinats per un positiu al seu grup). El percentatge de positivitat és sempre molt inferior en el segon cas, tant li fa la franja d’edat. “Quan anem a buscar contagis dins de les escoles en trobem molts menys que quan els busquem fora”, ha explicat Ramentol, per al qual “l’escola continua no sent una font important de contagi de la Covid19, i això és vàlid des d’infantil fins a batxillerat, i també fins als professionals que hi treballen”.

    Per exemple, de tots els PCR que s’han fet a alumnes de batxillerat fora dels centres, el 6,44% han donat positiu, mentre que en els que s’han fet a dins perquè s’havia detectat un positiu en el grup estable, el 3,05% ha donat positiu. Més o menys aquest és el patró que se segueix a totes les franges d’edat, però en el cas del personal del centre en comptes de ser la meitat és una tercera part. És a dir, el 7,2% de personal educatiu que s’ha fet proves PCR per qualsevol motiu ha donat positiu, mentre que entre els que s’han fet amb motiu del confinament d’un grup bombolla aquest percentatge ha baixat al 2,6%. D’altra banda, i en relació a l’estimació feta ahir pel sindicat Aspepc, l’administració afirma no tenir cap indicador que faci pensar que l’alumnat d’institut s’està contagiant més que la resta.

    El secretari general de Salut també ha remarcat que “més del 90% de positius s’estan comunicant en les primeres 24 hores de la realització de la prova, que és el que més ens interessa” i ha recordat que aquesta setmana el Departament de Salut ha posat en marxa un nou vehicle de comunicació dels resultats, a través d’un SMS, per agilitzar-ne la comunicació, sobretot dels resultats negatius.

  • “Ens hem preparat per un increment de positius a les escoles els propers dies”

    El 91,49% dels centres educatius segueixen operant amb total normalitat, segons les darreres dades ofertes aquests matí pels Departaments d’Educació i Salut, que a més a partir d’avui les renovaran diàriament a través d’una web (escolasegura) que està oberta a tothom i en la qual es pot veure la situació general, per municipis i centre per centre. També hi ha un apartat de preguntes freqüents. En tot cas, això vol dir que el 8,51% dels centres tenen un o més grups confinats. Encara és un percentatge aparentment baix… o no tant si es té en compte que només han passat vuit dies des de l’inici de curs. Avui són 437 centres amb alguna afectació, ahir n’eren 348, abans d’ahir 218…

    La xifra de grups confinats i centres afectats creix cada dia en progressió geomètrica, però això no espanta les autoritats, que consideren que estem dins de l’escenari que era previsible. “Els protocols estan funcionant correctament”, han assegurat aquest matí els secretaris generals dels Departaments de Salut i Educació, Marc Ramentol i Núria Cuenca, en la compareixença setmanal que s’han compromès a fer mentre duri l’emergència educativa. “Fem una valoració positiva perquè les escoles a dia d’avui poden seguir fent la seva funció social. Poden garantir el dret a d’educació dels infants per tal que puguin anar físicament a fer el seu desenvolupament personal”, ha assenyalat Cuenca.

    “Nosaltres ens hem preparat des del primer moment per un gran volum de sospites i de casos, el plantejament del protocol sempre s’ha fet pensant que haurem de gestionar grans volums de casos”, ha assegurat Ramentol. “Esperem que en els propers dies i setmanes continuï el ritme de nous positius”, i fins i tot aquest ritme es podria incrementar, ha afegit, perquè aquesta setmana i la passada les taxes de transmissió eren “relativament estables, per sota d’1”, mentre que “això pot estar canviant, perquè els indicadors estan empitjorant lleugerament aquests últims dies”. I si no sabem contenir aquest creixement “òbviament augmentarà molt ràpidament el nombre de casos a les escoles. Estem preparats però no és una situació desitjable”.

    Per això, ha dit, aviat hi haurà notícies sobre un increment dels equips mòbils amb capacitat de desplaçar-se als centres educatius, ja que els disponibles actualment, que són els que en el seu dia es van habilitar per anar a les residències de gent gran, es troben molt a prop al límit. “Estem en converses amb entitats del tercer sector i aviat veurem la incorporació de persones que habitualment no formen part del sistema públic de salut”, ha comentat el secretari general.

    El cribatge comença a Manlleu i L’Hospitalet

    La setmana vinent començarà el cribatge a les escoles que es va anunciar a començaments de mes, amb l’objectiu de realitzar 500.000 tests PCR a la comunitat educativa, i que s’anirà determinant en funció de l’evolució de l’epidèmia. Els primers objectius seran els centres que es troben a Manlleu i al barri de La Florida de l’Hospitalet (a més de l’Escola Barrufet del barri de Sants), on la incidència de la covid està sent especialment alta. Aquest cribatge es farà amb una tècnica menys invasiva que fins ara, ja que el frotis és només nasal i no nasofaringi.

    Per Ramentol, “la situació epidèmica avui dia no és positiva, hem assistit a una certa tendència a l’alça en els darrers dies, però és massa d’hora per dir si això és atribuïble o no a l’obertura de les escoles”. Amb tot, segons ha dit també, “l’evidència científica que hi ha disponible fins ara ens diu que les escoles no són un focus de transmissió de la malaltia, sinó que son espais segurs, i cal fer una crida perquè siguem autoexigents amb les escoles però també quan sortim de l’escola i traslladem els infants fora del centre”. Avui hi ha 970 alumnes (sobre un milió i mig) i 147 docents i personal educatiu i administratiu (sobre uns 120.000) i 6 personal extern que han donat positiu, però se suposa que el contagi s’ha produït a fora del centre. Com a conseqüència, hi ha 10.595 persones confinades (de les quals 9.628 són alumnes, 837 docents o personal dels centres, i 129 personal extern).

    Ramentol ha assegurat també que la setmana vinent tindrien més dades sobre el percentatge d’alumnes que donen positiu després que se’ls hi faci una pcr perquè ha sorgit un positiu previ en el seu grup bombolla. Aquesta dada, que podria indicar la incidència dels contagis als centres, on se suposa que es prenen totes les mesures de seguretat (mans, distància, mascareta), encara no la tenen. Sí que han pogut observar que la incidència de contagis en població infantil és menor que en el conjunt de la població en els cribatges massius que s’han fet les darreres setmanes a diferents barris i ciutats amb una alta incidència de casos. Sobre un total de 16.259 PCR a ciutadans en edat pediàtrica (0-15 anys), el 6% van resultar positiu, mentre que la mitjana va ser del 7,5%.