Categoría: Altres

Algú sap d’alguna iniciativa política de relleu de la conselleria de Salut en els darrers dos anys?

En cas afirmatiu que es posi en contacte amb la ciutadania, els mitjans de comunicació i el Parlament per donar difusió a la notícia. La paràlisi política del govern de la Generalitat i de la Conselleria de Salut en particular és una circumstància reconeguda per tothom, des de l’àmbit independentista al més centralista i constitucional. La defensa legítima de la independència de Catalunya no hauria de ser incompatible amb el govern quotidià de les coses però en aquest cas sembla que la intensitat amb què es propugna treu totes les energies als polítics i gestors i els impedeix dedicar, almenys, una part del seu temps al govern de Catalunya.

Penso que estem arribant al final del període en què ha estat possible sense grans problemes viure de les rendes que proporciona la inèrcia d’un sistema consolidat com el sanitari. Des d’aquestes mateixes línies ja he comentat i criticat la paràlisi política global i sectorial del govern de la Generalitat i no cal insistir en el tema. El que sembla necessari ara és senyalar els riscos per a la ciutadania i per als mateixos polítics que implica aquesta paràlisi.

La ciutadania ha començat a percebre el deteriorament de principis bàsics del sistema com els de manteniment de la qualitat i seguretat de l’atenció rebuda i la mateixa accessibilitat. La recent vaga de l’atenció primària i comunitària i, en el cas dels serveis concertats, també dels hospitals, ha incidit de forma prioritària en el risc per a la qualitat i seguretat que suposa prestar assistència en condicions cada vegada més precàries. L’accessibilitat global del sistema, tant als recursos i als professionals del primer nivell com als hospitalaris no solament no millora sinó que es deteriora dia a dia.

Els polítics, tant des de la perspectiva governamental global com del departament de salut, no donen respostes suficients als problemes de fons que tradueixen els cada cop més freqüents conflictes socials i es limiten a posar pedaços en els forats del sistema. La missió més important de la política és procurar millorar les condicions de vida de la ciutadania a partir d’accions estratègiques i de gestió. Quan els polítics perden de vista, totalment o parcialment, aquesta missió es posen en risc de perdre la confiança d’aquells que els han escollit, sobretot quan les seves condicions de vida en lloc de millorar empitjoren.

Tant en el camp sanitari com en altres sectors socials s’està arribant al límit. És cada cop més possible que s’entri en una situació de deteriorament de la qualitat de vida i dels serveis públics en un marc d’inquietud vers el futur convivencial.

L’encapçalament d’aquestes línies és indicatiu d’una situació caracteritzada per l’absència d’iniciatives polítiques en el sector sanitari (i en la resta) que millorin la qualitat de vida d’una ciutadania que, més aviat que tard, passarà factura als actors polítics actuals. Si aquests esperen que el deteriorament es faci encara més evident comprovaran que ja és massa tard per rectificar.

13/12/2018
Ens necessitem!

El Diari de la Sanitat està editat per la Fundació Periodisme Plural.
Una entitat sense ànim de lucre; i que té com a vocació ser útil a la comunitat professional que garanteix el dret universal a la salut. Per fer-ho, necessitem el vostre suport. Ens necessitem.

Fes-te’n mecenes

Per fer sostenible El Diari de la Sanitat, necessitem la implicació de tots
aquells que creieu necessari un periodisme lliure i independent dels poderosos interessos que es mouen al voltant de l’assistència sanitària. Per això, posem en marxa una campanya de mecenatge. Ens necessitem.

La vostra ajuda té retorn…

…perquè fareu possible El Diari de la Sanitat i perquè, atès que som una fundació
declarada d’interès públic, les persones que hi participeu teniu la possibilitat de desgravar fins a un 75 % de la vostra aportació. Per exemple, una aportació de 150 euros (que es repeteixi en tres exercicis) representa per a vosaltres, en realitat, un cost anual de 37,5 euros (tres euros al mes). En aquesta taula podeu veure les diferents opcions que teniu. Per a la fundació és una ajuda molt important, mentre que per al mecenes pot representar un esforç raonable.

Com fer la donació

Tan aviat com realitzeu la donació, rebreu un certificat perpoder desgravar-la en el proper exercici fiscal.

Feu constar en la donació una adreça electrònica perquè ens puguem posar en contacte amb vosaltres. Podeu ingressar la vostra donació (indicant’hi el vostre nom, DNI i una adreça electrònica) a aquests comptes corrents:

TRIODOS BANCA ÈTICA: ES43 1491 0001 2721 8787 3225
CAIXABANK: ES65 2100 1057 6002 0013 5709

Una altra opció és que us poseu en contacte amb nosaltres perquè puguem carregar
l’import en el vostre compte corrent. En aquest cas, ens heu de donar les següents dades: nom, DNI, adreça electrònica i número de compte.

El correu de contacte és fundació@periodismeplural.cat
Si teniu cap dubte, podeu trucar al telf. 932479350 (Maite Oró)

12/12/2018

La vostra ajuda té retorn…

Aquí podeu veure una taula amb les diferents possibilitats que teniu:

Import de la Donació	Deducció 1r i 2n any	Cost Net donant	Deducció a partir 3r any i posteriors	Cost Net donant
50	38	12	38	12
150	112.50	37,5	112,5	37,5
200	128	72	130	70
300	158	142	165	135
400	188	212	200	200
500	218	282	235	265
600	248	352	270	330
700	278	422	305	395
800	308	492	340	460
900	338	562	375	525
1000	368	632	410	590

12/12/2018

Eficàcia i eficiència del copagament

Són eficaces «les coses que produeixen l’efecte o presten el servei al fet que estan destinades» (Maria Moline, 1966 ‘Diccionari d’ús de l’espanyol’) i per això sense establir relació alguna amb el cost d’aconseguir aquests efectes. Maria Moline àmplia i qualifica aquesta acció quan defineix l’eficiència: «el que realitza complidament la funció a la qual està destinat». La pretensió és analitzar el copagament farmacèutic des d’aquestes dues perspectives i coadjuvar a avaluar el seu compliment, així com apuntar possibles accions més enllà del copagament, com a complementació de l’article anterior en el qual es transitava del risc moral a l’equitat.

Augmenta el copagament l’eficàcia del sistema sanitari?

L’oportunitat d’aplicar formes de copagament ha de sustentar-se en la capacitat per aconseguir els objectius pels quals s’estableixen, és a dir en la seva eficàcia. Al copagament farmacèutic se li assigna l’objectiu de regular la seva demanda, i de fer un millor ús dels recursos públics de la sanitat.

Els augments de la despesa pública en sanitat experimentat en els últims anys, està molt relacionat amb l’atenció especialitzada i amb la incorporació de tecnologia utilitzada als hospitals, on es concentra la major part de la despesa pública sanitària. No obstant això, són poques les propostes de copagament en aquest àmbit donades les dificultats de tot tipus que comporta la seva implantació. És difícil imaginar un sistema de copagament que, de forma consistent, incentivi la contracció de la demanda de cirurgia cardíaca, hemodinàmica, cirurgia vascular, trasplantaments, cremats, etc. Normalment són les prestacions sanitàries de poc valor econòmic i de poc valor en salut les que responen als efectes esperats del copagament.

En el cas del copagament farmacèutic, en tractar-se d’un percentatge sobre el preu del fàrmac, introdueix un factor de mercat que altera l’aportació econòmica del pacient. Quan es va aplicar l’ampliació del copagament als pensionistes, el juliol de 2012, l’índex de preus de farmàcia, el qual s’incrementa més ràpidament que les rendes familiars, va ser causa del 30% de l’increment interanual de l’IPC d’aquell mes, amb un increment interanual de l’índex de preus de farmàcia entre 2012 i 2011 del 50,17%.

L’evidència que el copagament pot incentivar un ús més racional dels recursos sanitaris i contribuir a la sostenibilitat del sistema a través de la contenció de la demanda és escassa. Steve Morgan (2007)ⁱ en un estudi sobre el programa d’Assistència Millorada Per a Majors a Columbia Britànica a Canadà, va constatar que després d’aplicar un copagament per a persones grans es va observar que la despesa farmacèutica no s’havia reduït substancialment, raó per la qual es va mantenir la gratuïtat per als medicaments per a gent gran.

Quan el copagament afecta a la medicina preventiva, o afecta de forma indiscriminada als processos sanitaris, tant si són valuosos o no, s’activen els efectes retardats a mig termini que pressionen a l’alça la despesa sanitària.

Puig-Junoy, i altres (2016)ⁱⁱ en un estudi per conèixer l’efecte de la modificació del copagament de 2012 en el consum de medicaments antidiabètics, antitrombòtics i fàrmacs contra patiments obstructives de les vies respiratòries, conclouen que el copagament de 2012 «va ocasionar una reducció immediata i significativa en el nombre de dosis diàries definides dels tres grups de malalties. Efecte que no va ser permanent i es va acompanyar d’un canvi de tendència de creixement en els mesos post-intervenció». Així mateix, González López de Valcárcel i altres (2016)ⁱⁱⁱ en un estudi sobre 10.563 pacients que han sofert una síndrome coronària aguda entre 2009 i 2011, i l’adherència al seu tractament fins a 2013. S’observa que, amb els fàrmacs més cars i essencials en la síndrome coronària aguda, les taxes d’adherència cauen un 6,8% pels IECA (inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotestina) i ARA II (antagonista dels receptors d’angiotensina II), i un 8,3% per les estatines, aquest últim cau el 7,8% en l’adherència en comparació dels pacients que no van sofrir modificació del copagament. Aquestes perdudes d’adherència als tractaments poden generar efectes negatius sobre el pacient i a mig termini generar més despesa sanitària.

El nombre de receptes anuals facturades pot considerar-se un indicador de consecució d’objectius del copagament: 890 milions el 2008, 914 milions el 2012 i 909 milions el 2017 (Gràfic RFarm_G4.2). Entre 2008 i 2012, abans de la modificació dels copagaments, les receptes van créixer en una mitjana anual de l’1,71%, mentre entre 2012 i 2017 van descendir en una mitjana anual del 0,07%.

Però els efectes de la reforma s’aprecien solament en el primer any d’aplicació, un descens de les receptes facturades del 5,9% entre 2012 i 2013, que s’inverteix a un creixement progressiu a partir de 2014, fins a gairebé igualar el 2017 el nombre de receptes facturades el 2012. El nombre de receptes ha crescut més que el creixement demogràfic perquè no depèn tant d’aquest com de la piràmide de població, de l’evolució dels segments de població amb més probabilitat de necessitar prestacions sanitàries.

No obstant això, l’objectiu de contenció de la despesa farmacèutica pública no es va complir. L’evolució de la despesa no ha estat correlativa amb la de les receptes facturades. La despesa mitjana per recepta, que entre 2008 i 2012 (Grafico DRFarm_G511) descendeix a una mitjana anual del 4,10%, no obstant això entre 2012 i 2017 es produeix un canvi de tendència, creixent a una mitjana del 0,72%. És a dir, entre 2008 i 2012, abans de l’ampliació del copagament, la despesa mitjana per recepta es redueix el 31,76%, i entre 2012 i 2017, després de l’ampliació augmenta el 3,56%.

La despesa farmacèutica pública total que, entre 2008 i 2012, abans de l’ampliació del copagament, descendia a una mitjana anual de l’1,76%, experimenta un increment mitjà anual del 0,68% entre 2012 i 2017. En el mateix sentit, la despesa farmacèutica pública mitjà per habitant, que entre 2008 i 2012 es redueix a un ritme mitjà anual del 2,49%, i entre 2012 i 2017 creix una mitjana anual del 0,78%.

La mateixa tendència s’observa en la despesa mitjana per habitant, entre 2008 i 2012 es va reduir a un ritme mitjà anual del 2,49%, i entre 2012 i 2017 va créixer una mitjana anual del 0,78%, i, en la despesa mitjana per recepta, entre 2008 i 2012 va descendir en una mitjana anual del 4,10%, entre 2012 i 2017 va canviar la tendència creixent a una mitjana del 0,72%.

La salut, pot dependre del mercat?

Entrar en un centre d’atenció primària, demanar assistència en un servei d’urgències o realitzar una trucada telefònica són les decisions que pot adoptar un pacient respecte al sistema sanitari públic. A partir d’aquest moment el pacient segueix el procés mèdic, terapèutic i farmacèutic programat en els protocols activats, sempre amb el seu consentiment, i pels professionals de la sanitat. El copagament, entès com un preu o un gravamen econòmic per condicionar les actituds individuals de pacients i professionals, pot identificar en ells, de forma injusta, l’assumpció de l’eficiència i eficàcia del sistema de salut, oblidant que gràcies al sentit de responsabilitat de la majoria d’aquests professionals s’han pogut esmorteir els efectes de les agressions que ha sofert en els últims anys el sistema públic de salut, i per tant els pacients.

El copagament com a mitjà de regulació de la demanda sanitària implica introduir elements de comportaments propis de mercat. L’accés a la sanitat no pot tractar-se com l’accés a un mercat convencional (Stiglitz, 1986), entre altres raons: per l’existència d’errors derivats que la informació és imperfecta. El consumidor no disposa de la informació necessària per decidir, no sap si renunciar al consum és una bona alternativa o no; perquè la competència és limitada, l’heterogeneïtat de serveis dificulta les comparacions; perquè el pacient adquireix el coneixement a través d’un metge; perquè els efectes d’un fàrmac són molt difícils d’avaluar. Aquests errors de mercat són els que justifiquen la intervenció de l’Estat i el finançament públic. En aquest sentit, conclou Stiglitz: els serveis mèdics són diferents d’altres mercaderies, el dret a la sanitat no pot ser controlat amb criteris de mercat, i a ningú se li pot negar l’assistència mèdica.

Un copagament dissuasiu que pot provocar ineficiència

L’eficiència és el grau d’optimització del resultat obtingut en relació amb els recursos emprats i amb els efectes causats. Des d’aquesta perspectiva el copagament és un incentiu dissuasiu del consum, però, amb destacables efectes col·laterals. L’Organització Mundial de la Salut a Europa (Manuel Martín, 2014) adverteix dos efectes: el primer, que qualsevol taxa de copagament, per petita que sigui, tenen un efecte negatiu sobre la salut dels sectors socialment més desfavorits, perquè dificulta l’accés al sistema sanitari; i el segon, el copagament té un efecte contrari a l’equitat, i incrementa la despesa sanitària, en comptes de disminuir-ho. Segons Puig-Junoy i González (2017) es produeix un efecte compensatori sobre la despesa que fàcilment pot superar a l’estalvi pel major copagament.

Les evidències disponibles, gairebé sense excepció, confirmen aquests efectes. Una referència clàssica és el conegut com a experiment RAND Health Insurance Experiment (HIE) que entre 1971 i 1982 va fer una avaluació sobre 2.750 famílies dels efectes d’introduir, o no, el copago en visites en pediatria i en pacients de més de 65 anys. Entre els pacients amb copagament es va reduir l’atenció ambulatòria el 20%, però van augmentar les hospitalitzacions el 2,2% i la durada de les estades hospitalàries en el 13,4%. En atenció pediàtrica a menors de 5 anys, es van perdre entre el 5% i el 15% de les visites, i en entre 5 i 13 anys, es van perdre entre el 15% i el 32%. Tots dos casos van generar augments de la despesa sanitària per introducció del copagament. Les despeses addicionals poden duplicar l’estalvi per l’augment del copagament segons un estudi que compara plans del Medicare en US amb, i sense copagament per majors de 65 anys, entre 2001 i 2006 (Trivedi, 2010)^iv.

Quan s’introdueixen copagaments en tractaments de persones afectades per hipertensió arterial, diabetis, dislipèmia, infart de miocardi, accidents cerebrovasculars, angina (Manuel Martin, 2014, cita a Gibson, Austvoll-Dahlgren, Cherry i Prjsmfa)^v o tractaments amb antihipertensius i estatines, s’observen abandonaments de l’adherència al tractament de l’11% que tenen com a conseqüència posterior l’augment d’ingressos hospitalaris, de creixement de la despesa sanitària i d’augment de la mortalitat.

El cost de transacció val la pena?

Al seu torn, la ineficiència derivada dels costos de transacció del copagament, poden neutralitzar els seus efectes per recaptació. Aquest efecte incideix especialment en l’atenció hospitalària de tercer nivell – per exemple, l’Hospital Universitari del Vall Hebron – on es realitzen anualment al voltant d’1,4 milions de prestacions sanitàries que es facturen en tretze factures anuals al Servei Català de la Salut. El copagament significaria la gestió de facturació i cobrament individualitzat de cadascun dels 1,4 milions de prestacions sanitàries. Les prestacions hospitalàries són les que consumeixen més recursos dels sistemes públics de salut, i romanen fora del copagament en la majoria dels països, la qual cosa porta a qüestionar el principi atribuït al copagament que contribueixi el pacient que consumeix més recursos. L’eficiència del copagament farmacèutic hauria de fer transparents els seus costos de transacció, el cost de la gestió creuada de 909 milions de receptes facturades (Ministeri Sanitat, Consum i Benestar Social) amb la corresponent informació fiscal sobre la renda dels pacients. Sorgeix la pregunta immediata: a la vista dels nuls o negatius resultats previstos en eficiència val la pena la seva aplicació?

___

i Steve Morgan (2007): Center for Health Service and Policy Ressearch of University of British Columbia. Fair PharmaCare.

ii Jaume Puig-Junoy, Santiago Rodriguez Feijóo, Beatriz González López-Valcárcel y Vanesa Gómez-Navarro (2016): “Impacto de la reforma del copago farmacéutico sobre la utilización de medicamentos antidiabéticos, antitrombóticos y para la obstrucción crónica del flujo aéreo”. Revista Española de Sanidad Pública, 2016; Vol. 90: 29 de abril: e1-e15.

iii Beatriz González López-Valcárcel, Julian Librero, Aníbal García-Sempere, Luz Maria Peña, Sofía Bauer, Jaume Puig-Junoy, Juan Oliva, Salvador Peiró, y Gabriel Sanfélix-Gimeno (2017): “Effect of cost sharing on adherence to evidencebased medications in patiens with acute coronary síndrome” Hearth Journal y Diario Médico, 19 de marzo de 2017

iv Trivedi, AN; Moloo, H; Mor, V. (2010): ” Increased Ambulatory Care Copayments and Hospitalizations among the Elderly Persons”. The New England Journal of Medicine. 2010; 362: 320-8

v Gibson TB, Ozminkowski RJ, Goetzel RZ (2005) The effects of prescription drug cost sharing: a review of the evidence. American Journal of Managed Care 11: 730–740. Citado por Manuel Martin Garcia (2016)

2008. Austvoll-Dahlgren, Aaserud M, Vist G, Ramsay C, Oxman AD, et al. (2008) Pharmaceutical policies: Effects of cap and co-payment on rational drug use. Cochrane Database of Systematic Reviews. Citado por Manuel Martín García (2016)

2009. Cherry SB, Benner JS, Hussein MA, Tang SSK, Nichol MB (2009) The Clinical and Economic Burden of Nonadherence with Antihypertensive and Lipid-Lowering Therapy in Hypertensive Patients. Value in Health 12: 489–497. Citado por Manuel Martín García (2016). Citado por Manuel Martín García (2016)

2006. HO Prjsmfa HO, et al. (2006) Effect of medication nonadherence on hospitalization and mortality among patients with diabetes mellitus. Archives of Internal Medicine 166: 1836–1841.

11/12/2018
Una alenada d’oxigen

S’ha acabat la vaga de l’atenció primària i amb ella una setmana plena d’esdeveniments i emocions. Un seguiment majoritari per part dels metges i prou significatiu de les infermeres en tot el territori ha demostrat que la convocatòria ha estat oportuna i que hi havia ganes de dir prou. Prou a les jornades carregades de més malalts dels que es podien visitar amb dignitat, a les humiliacions, al menyspreu i a les falses promeses.

Després d’anys de silenci i d’aguantar s’ha sortit al carrer a cridar consignes dirigides a l’administració i a la societat. El missatge ha estat clar: es demanen condicions per poder atendre millor els pacients. Aquests, en general, ho han entès perfectament i han fet costat als seus professionals. La indefensió apresa (que podia explicar la docilitat dels professionals maltractats) ha esclatat en un crit d’orgull per a l’atenció primària.

El fet que la vaga hagi durat 4-5 dies sense perdre quasi seguiment indica com de forts i de farts se sentien els professionals. Els programes de sindicats tan diferents com Metges de Catalunya i CGT tenien molts punts en comú, i això és una fortalesa. També ho és que entitats com Rebel·lió Atenció Primària, La Capçalera, FoCAP o Marea Blanca hi hagin donat suport. No s’ha aconseguit tot, però s’ha obert una escletxa al mur de ceguesa i de sordesa que l’administració ha aixecat durant molt temps.

Amb el conseller Toni Comín, i després amb la consellera Alba Vergés, hem escoltat declaracions sobre la rellevància de l’atenció primària de salut, però tot eren promeses i plans estratègics. Ha calgut una vaga d’una setmana per obtenir uns 60 milions dels prop de 500 que es necessiten per arribar al 20% del pressupost de sanitat. Una misèria. Sens dubte cal obtenir més recursos, que en part han de sortir de la reversió de pràctiques de poc valor i de la racionalització dels serveis secundaris i terciaris. Aquesta és una tasca que no es va abordar en temps de retallades ni després, en temps de recuperació econòmica.

Les millores en matèria de condicions laborals i econòmiques són discretes però serviran per alleugerir la sobrecàrrega d’alguns professionals. Són molt benvingudes les mesures que donen autonomia a l’atenció primària. Són mesures que no costen diners i el fet d’haver-les anunciat ara demostra fins a quin punt s’ha gestionat d’esquena als professionals. Tampoc costa diners solventar el maltracte que els professionals han patit al llarg d’aquests anys per part d’unes direccions grises i sense capacitat de lideratge. És una pena que només s’hagi volgut negociar amb el sindicat de metges i que no hi hagi cap acord específic per a la resta de col·lectius, tant o més castigats que el col·lectiu mèdic.

L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer. Les mesures a què s’han compromès el Departament de Salut i l’ICS poden quedar en paper mullat si no s’acompanyen d’altres que profunditzin en el desenvolupament d’un sistema més centrat en l’atenció primària que en els hospitals. És un tema de model ens diuen l’Andreu Segura i l’Amando Martín Zurro. Durant la vaga també s’ha parlat de model i de sistema, perquè els diferents àmbits assistencials són vasos comunicants. Doncs bé, hem d’aprofitar les oportunitats que s’han obert per començar a adaptar el nivell secundari i l’hospitalari al segle XXI. No es pot continuar amb uns hospitals dissenyats fa 200 anys. Ara, treballadors, societat, polítics i gestors podem estar més receptius a escoltar, qüestionar i repensar el sistema sanitari.

S’hauran de contestar algunes preguntes: Quin paper juguen i com s’interrelacionen els nivells primari i secundari? Com es reconeix la rellevància de l’atenció primària i dels seus professionals davant la societat i dins del mateix sistema? Volem seguir fent més del mateix o volem anar cap a una desmedicalització i una reducció d’intervencions innecessàries? Sorgiran molts més interrogants, perquè el debat està obert i res és igual a com era fa dues setmanes. Cal aprofitar l’oportunitat.

11/12/2018
Alfabetització determinant

Amb les enquestes sempre es pot veure el got mig ple o mig buit, encara que de vegades ni tan sols mostren el got que diuen mostrar, sinó una altra cosa. La recentment publicada novena enquesta sobre percepció social de la ciència de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) ens diu, per exemple, que quatre de cada cinc espanyols (80,4%) llegeix els prospectes dels medicaments abans d’usar-los, però un de cada cinc no els llegeix; i que mentre quatre de cada cinc (78,3%) tenen en compte l’opinió del metge en seguir una dieta, hi ha una cinquena part que no la té en compte. Amb aquesta i altres dades es tracta d’estimar l’alfabetització mèdico-científica de la població, però les enquestes, encara que ofereixen dades interessants, solen donar una aproximació limitada a aquesta qüestió. I resulten clarament insuficients per abordar un assumpte clau: en quina mesura l’alfabetització mèdico-científica influeix en les decisions sobre la mateixa salut.

La nova enquesta de la FECYT mostra també que quatre de cada cinc espanyols (79,5%) perceben que la seva salut és bona o molt bona, i solament el 2,9% la qualifica de dolenta o molt dolenta. A més, dos de cada tres (68,9%) creuen que la qualitat del sistema sanitari públic és bona o molt bona. Per als enquestats, els metges no solament són la professió millor valorada, per davant de científics i professors, sinó que són fins i tot més científics que els físics. Afirmen, a més, que els temes informatius que més els interessen són, per aquest ordre, els de medicina i salut, alimentació i consum, cultura, medi ambient, ciència i tecnologia, esports, economia, política i famosos; no obstant això, reconeixen que el nivell d’accés a la informació sobre aquests temes és inferior a l’interès mostrat per ells.

Si usem una altra enquesta per obrir més el focus, fins a abastar els 28 països de la Unió Europea, resulta que el 89% de la població està satisfet o molt satisfet amb la informació que troba en internet sobre salut i medicina, segons l’eurobaròmetre European Citizens’Digital Health Literacy, de 2014. Aquesta enquesta mostra que la informació de salut és fàcil de trobar pel 74% dels europeus i fàcil d’entendre pel 77%. El 83% dels entrevistats reconeix que la informació que troben és suficient i el 81% que pot discriminar sense problemes el contingut de qualitat. No obstant això, la proporció d’europeus que confia en la informació d’internet per prendre decisions sobre la seva salut es queda en el 59%. I, el què és més important, després d’informar-se a internet, la quarta part dels ciutadans es queda més confós del que estava.

La qüestió més rellevant sobre l’alfabetització és si la capacitat d’entendre i usar la informació mèdica pot ser considerada com un determinant social de la salut, és a dir, una característica o factor social que explicaria les diferències individuals i col·lectives. Alguns estudis semblen avalar-ho, però podria ser que l’alfabetització no fos exactament un determinant, sinó un mediador o un modulador d’altres factors. Un grup d’investigadors d’Àustria ha publicat ara un estudi que analitza aquestes hipòtesis amb dades de vuit països europeus, per concloure que l’alfabetització completa (no solament la funcional) és un determinant crític i directe de la salut. La implicació d’aquesta conclusió, que hauria de confirmar-se en estudis longitudinals, és clara: l’alfabetització mèdica és una eina poderosa per a la promoció de la salut, ja que, en principi, és més fàcilment modificable que altres factors socials, com el nivell econòmic. Solament cal invertir amb intel·ligència en educació.

10/12/2018
Ja és hora de parlar dels hospitals
Darrerament hem parlat molt de Salut comunitària, de determinants de salut, de la importància de l’Atenció primària i Comunitària, i ja està bé que se’n parli, ho teníem molt oblidat, però ara potser ja toca parlar dels hospitals (no en parlem en aquest diari des dels articles dels doctors Sitges i Varela), parlar de la medicina especialitzada, de l’alta tecnologia, perquè si no posem al dia les seves funcions, objectius, organització i gestió no podrem arreglar la resta del Sistema Sanitari. El sector d’hospitals d’aguts s’emporta el 55% del pressupost de Salut (un 14% la Primària, el 13% la farmàcia ambulatòria i el % restant altres). Per cert la farmàcia (ambulatòria 1.100 + hospitalària 700) representa una despesa total a l’any uns 1.800 milions, un dia els experts en el tema ens haurien de donar la seva opinió.

Què li hem de demanar a l’hospital d’avui:
1. El primer no fer més mal. Les actuacions a l’hospital poden causar més mal o inclús la mort del pacient per vàries causes: per aplicar procediments no procedents (que no toquen per la patologia a tractar) per sobre diagnòstic o sobre tractaments, per complicacions (esperables o per errors) per mala pràctica professional o negligències i altres causes.
  Segons l’OCDE els problemes de seguretat es donen fins al 10% dels ingressats (segons especialitats) i representen el 15% de les despeses hospitalàries, i segons la Universitat Johns Hopkins aquest problema representa la tercera causa de mort als EUA, on moren unes 250.000 persones a l’any per aquesta causa. Per tant, aquest problema és molt important i s’ha de demanar qualitat, seguretat, transparència (bon registre de casos) i plans rigorosos de prevenció i millora.
2. Definir molt bé les funcions i objectius dels hospitals dins del sistema. Determinar el que no és procedent fer a l’hospital i si a altres nivells assistencials. No és procedent el que es pot fer a l’Atenció Primària, amb menys riscos, més continuïtat, més proximitat, amb visió més generalista i comunitària. És a dir, amb més qualitat i sostenibilitat
  - No fer alta complexitat o totes les especialitats on no toca, és a dir, no tots els hospitals han de fer procediments complexos o tècniques sofisticades, s’ha de planificar en cada territori i ser rigorosos amb el terciarisme
  - Fer el que han de fer, amb qualitat, garantint:
    L’accessibilitat, amb bona coordinació i relacions amb l’Atenció Primària del territori. No són admissibles les llistes d’espera actuals de visites a l’especialista, de proves diagnòstiques i de tractaments. I no és només la manca de recursos sinó també la manca de voluntat política i bona gestió. Els parents dels polítics i dels gestors no esperen.
  - L’expertesa, la formació continuada, l’evidència científica, la pràctica, la vigilància i comparació de resultats han de ser exigits.
  - L’acolliment, les bones condicions estructurals, funcionals i d’organització. Perquè els pacients es sentin a l’hospital molt més a prop de les condicions de casa seva i no a un lloc inhòspit. Però també i sobretot, acolliment amb el tracte personal, amb dignitat, respecte per la seva autonomia, per la llibertat i igualtat de decisions amb els professionals (aquí també hi ha molta feina a fer).
  - Finalment l’hospital avui ha de ser solidari amb els altres actors del Sistema Sanitari, és un recurs més (sofisticat) d’aquest Sistema i està al servei dels altres.
3. Planificar i gestionar, tot això comporta que s’hauran de planificar i gestionar d’una manera molt diferent els hospitals (i tot el Sistema), als hospitals que tenim encara hi han inèrcies del segle passat. Els pacients, les necessitats i la demanda ha canviat, la població està cada cop més envellida i té problemes socials afegits (com sempre però poc contemplats). S’ha passat de malalties agudes com a principals causes a malalties cròniques i pluripatologia, oncològiques, cardíaques, respiratòries, neurològiques, i altres, que molts cops no necessiten ingressos hospitalaris ni especialistes, sinó més visites pel seu equip de Primària (metgesses i infermeres) sigui en els CAP i sobretot a domicili. I més serveis socials.
Fent un bon i complet diagnòstic podrem posar un bon tractament al Sistema de Salut, que està força malalt. No podem fer-ho amb anàlisi de fragments aïllats.
05/12/2018
La Comunitat de Madrid va adjudicar el 2017 el 99% dels contractes sense concurs en sanitat

Aquest és un article de La Marea

Durant 2017, la Comunitat de Madrid va assignar a través de la Conselleria de Sanitat 571.726 contractes per un import de 1.492.617.406,10€. La majoria, 570.031, eren contractacions menors, és a dir, no necessitaven concurs públic en no superar els 18.000 euros –en subministraments i serveis– o els 50.000 euros –si són obres–. Aquest tipus de contractes representen un valor del 57% dels diners emprats, o el que és el mateix, un 99% sobre el total de contractes tramitats. L’altra modalitat de contractació són els contractes mitjançant concurs de licitació, xifrats en 1.695 i amb un valor de 642.069.712,86 euros. Aquestes dades van ser presentades aquesta setmana en la llibreria Traficants de somnis per Audita Sanitat, una organització sense ànim de lucre formada per un grup de ciutadans i ciutadanes.

La major part dels contractes corresponents a concurs públic, 1.502, van ser assignats a la modalitat de subministraments, apartat corresponent, per exemple, als productes farmacèutics. Aquesta quantia va ser de 380.273.767,19 €. El següent concepte que va aglutinar major nombre d’adjudicacions per licitació va ser el referit a serveis amb 147. Aquests treballs fan referència, entre altres, al manteniment d’equips sanitaris.

Clece S.A., empresa que gestiona Florentino Pérez a través d’ACS, és la que major import de contractació ha obtingut, segons aquestes xifres, en sumar 69.106.410 euros en tres contractes. Unes altres de les companyies amb major benefici ha estat Gilead Sciences SA, encarregada de subministrar al nostre país els fàrmacs contra l’hepatitis C.

En aquesta llista de les 10 empreses que més diners han aconseguit mitjançant adjudicacions públiques es troba també Indra S.A., qui gestiona des de 2010 el servei de cites mèdiques. Aquesta funció ha reportat a la companyia, segons apunta l’informe, 41 milions d’euros en sis anys. Fins a aquest moment, la gestió la portaven els mateixos treballadors i treballadores del SERMA sense cap mena de problema que justifiqués aquesta privatització, apunten els responsables del document. «No sabem per què se’ls segueix adjudicant», va denunciar Vicente Losada en la presentació de l’informe.

Des de 2014, any en el qual Audita Sanitat va començar a investigar la contractació pública en sanitat, s’ha pogut comprovar com l’import de les contractacions s’ha vist incrementat en diverses de les modalitats estudiades. Ocorre amb subministraments, que si bé ha disminuït considerablement respecte a l’any passat, la xifra és major que en els inicis: 380 milions d’euros. Així mateix, és notori l’increment en serveis, passant dels 87 milions el 2014 a 185 milions en tan sols quatre anys. En canvi, la gestió de serveis públics ha disminuït en 64 milions.

Tenint en consideració el rànquing amb les 50 empreses que més contractacions han obtingut, un 45,68% es correspondria al sector farmacèutic, o el que és el mateix, 219 milions d’euros que s’han destinat a aquestes empreses. Unes altres de les grans beneficiades han estat les empreses de tecnologies mèdiques, l’import de les quals el 2017 va ser 39 milions d’euros, aglutinant un 8,18% del total dels contractes.

Els contractes menors, en el punt de mira

«Estem tenint contacte amb una sèrie d’advocats per veure en quina mesura això pot ser susceptible de ser denunciat davant la fiscalia anticorrupció», va afegir Vicente Losada. Audita Sanitat presentarà pròximament un informe el focus del qual d’anàlisi seran els contractes amb presumptes il·legalitats comeses a l’hora de fraccionar les contractacions, podent així adjudicar-les a dit. A més, aquest no serà l’únic treball que presenti l’organització. A principis de l’any que ve difondran un informe dedicat els lobbies del sector sanitari.

04/12/2018
El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença
Divendres (no dijous, malgrat moltes informacions interessades) es va acabar la vaga dels equips d’atenció primària (EAP), de què ens fèiem ressò en una recent entrada.

Un cop acabada, serà bo fer-ne un primer balanç (el pas del temps i els fets que es produeixin acabaran de donar-nos les claus de la seva importància).

El malestar ve de lluny i ja feia temps que es posava de manifest. La vaga era necessària i previsible. Les mancances i el menyspreu vers l’atenció primària de salut (APS) han estat tan greus que tot allò que s’aconsegueixi a partir d’aquesta setmana semblarà poc.

Sense cap mena de dubte la setmana ha estat molt positiva per a l’atenció primària del país. Més enllà de les possibles millores assolides, cal posar en valor el mateix moviment participatiu que ha generat i els notables impactes en premsa i a les xarxes socials. Aquest és un intangible de valor incalculable. Entre totes hem començat a deixar d’actuar com a ventafocsdel sistema sanitari, a posar de manifest la nostra desconfiança respecte dels gestors que ens han maltractat, i a explicitar clarament que totes tenim motius per dir prou. Hem sortit al carrer, ens hem manifestat, hem parlat amb els ciutadans (als qui cal agrair la seva comprensió i suport, hem cridat i hem cantat! Podríem dir, fins i tot, que aquesta setmana entre totes “ens hem agradat”. I això és molt bo!

A l’entorn social, polític institucional, finalment s’ha parlat de l’APS. Entitats veïnals, ajuntaments, comissió de salut del Parlament, alguns partits polítics, han debatut i fet declaracions arran de la vaga.

Cal reconèixer a Metges de Catalunya (MC) l’encert i l’oportunitat de la convocatòria de vaga. I a les companyes de Rebel·lió Atenció Primària(RAP) la capacitat estratègica de fer, a través de CGT-Catalunya, una segona convocatòria que permetia a tots els professionals (i no sols a metges) de tots els EAPs (i no sols els de l’ICS) participar de la vaga. Altres sindicats, com IAC i Intersindical CSC s’hi van sumar per un dia. La mobilització dels residents, a través de La Capçalera ha estat molt potent i ha trencat el silenci d’aquest col·lectiu amb missatges que reflectien la importància estratègica de l’APS. Però el mèrit de l’activa mobilització cal atorgar-lo al conjunt de professionals (infermeres, metgesses, administratives, treballadores socials…) dels EAPs. Cal sentir-nos orgulloses de treballar amb professionalitat i de voler millorar en benefici de tota la ciutadania i no sols de nosaltres mateixos. Aquesta llavor col·lectiva de segur que ha de donar més fruits!

Creiem que, a més de felicitar-nos per aquesta mostra d’energia dels professionals dels EAPs, són oportunes algunes altres reflexions:
- Les convocatòries de vaga sols poden ser fetes per sindicats i serveixen bàsicament per forçar a la negociació de millores laborals. Els problemes que arrossega l’APS són estructurals i derivats d’un model sanitari caduc (centrat en l’atenció secundària) i d’una progressiva descapitalització (pèrdua de pressupost i de professionals). Molts d’aquests problemes no es resoldran ni amb aquesta ni amb altres vagues. Cal que l’administració sanitària reaccioni i interpreti el malestar dels professionals i les disfuncions del sistema com a un problema de model sanitari i posi eines per resoldre els problemes estructurals, donant veu (i escoltant) els moviments socials i les organitzacions professionals i científiques que, des de fa molt de temps, li fan arribar les queixes i li proposen solucions.
- Malgrat que hi havia més d’un sindicat convocant, tant l’administració, com els mitjans públics (ràdio i televisió) de la Generalitat de Catalunya, han desinformat constantment ignorant aquest fet. Han atorgat, equivocadament, tot el protagonisme als metges i al sindicat MC, ignorant la convocatòria (més àmplia) de CGT-RAP-IAC-CSC. El Departament de Treball (que actuava com a mediador) ni tan sols els ha citat a negociar (malgrat haver-los-ho anunciat reiteradament). La participació de molts professionals (malgrat la sistemàtica desinformació) el darrer dia de vaga (divendres) mostra clarament que la convocatòria no era “sols” de MC i que el malestar va molt més enllà dels seus plantejaments i acords. La convocatòria de vaga per part de CGT-RAP ha estat molt profitosa: sense ella la mobilització no hagués estat tan important i sense ella, amb tota probabilitat, els acords a què hagués arribat MC serien diferents.
- L’APS (entesa com el conjunt dels EAPs) no pot ser representada, en el seu conjunt, per sindicats com MC o SATSE, més quan són incapaços de posar-se d’acord. O no poden defensar qüestions essencials per l’APS (el percentatge de pressupost de sanitat o els concursos d’infermeria sense participació de professionals dels hospitals, per exemple) perquè tenen un greu conflicte d’interessos (el que seria bo per l’APS podria no ser-ho tant per altres dels seus afiliats).
- A nivell pràctic, la finalització de la vaga s’ha fet en fals: tan sols un dels sindicats convocants (MC) ha signat un acord amb representants de l’ICS i del Departament. En l’acord hi ha aspectes positius i altres que no ho són tant. Però hi ha, sobretot mancances, moltes mancances. Algunes d’elles per manca de voluntat de les parts a pactar-les, i d’altres perquè no serien motiu de pacte sindical (però no per això deixen de ser molt importants per a la necessària millora de l’APS).
AMB ELS ACORDS SIGNATS HO HEM RESOLT TOT?

Cal contestar amb un rotund NO. No n’hi ha prou. Moltes de les raonables reivindicacions consensuades per professionals i ciutadania, explicitades en un dodecàleg, no s’han assolit. I molts dels acords, desgraciadament, afecten tan sols als metges, oblidant el conjunt de l’equip. I cap dels acords afecta al conjunt d’EAPs que no són gestionats per l’ICS.

A continuació revisem breument els principals acords, així com allò que creiem és important i no s’ha acordat.
1. Increment de pressupost: No tenim cap compromís sobre el percentatge de pressupost que el Departament ha de destinar a l’APS (els EAPs). I aquest fet és cabdal. Sense un pacte polític (probablement en el Parlament) sobre el percentatge de pressupost que necessita l’APS per a ser l’eix del sistema sanitari res canviarà. Podem estar tots d’acord en la insuficiència financera del nostre sistema sanitari, però seguir abocant recursos en pràctiques de poc valor (especialment en atenció secundària) no ajudarà a millorar la salut de la població i l’equitat. Aquest fet és ja reconegut fins i tot per societats científiques, com la CAMFIC, que ho explicita en el seu pla de xoc. Es fa del tot imprescindible aquest pacte (entorn del 25% del pressupost pels EAPs) si el sistema sanitari públic vol ser sostenible, equitatiu i revertir l’hospitalocentrisme i la medicalització (que augmenta la demanda inútil). Res canviarà de manera rellevant pels EAPs si no assolim aquest compromís, associat a la imprescindible reforma de l’atenció secundària i terciàra. Com que no s’aborda aquest tema, res es diu, tampoc, de la necessària limitació d’equips de suport (ASSIR, salut mental, PADES, ESIC…) que no són atenció primària (no presten atenció longitudinal i global) i sovint resten funcions (i pressupost) als EAPs.
1. Recuperar dotació de personal: És bo incorporar 250 metgesses de família, però això no permetrà (i no hi ha cap garantia en aquest sentit) recuperar, com a mínim, els professionals (infermeres, administratius i metges) perduts des del 2011. S’apunten algunes mesures per aconseguir aquests professionals (facilitar contractació a professionals extracomunitaris i als que treballen fora de l’ICS, facilitar allargar la vida professional més enllà de l’edat de jubilació i convocar més places MIR). Però res es diu sobre el “moll de l’os” de la qüestió: dignificar la professió per fer-la atractiva. Cal implementar amb urgència mesures a nivell dels graus (medicina i infermeria), així com mesures per promoure el prestigi social (i evitar les constants i públiques declaracions de menyspreu cap a la tasca dels professionals d’APS). A més cal augmentar de forma significativa (fins arribar al 50% de les places) el nombre de places MIR de medicina familiar i comunitària. I ja no diem pel que fa a les d’infermeria familiar i comunitària: és simplement vergonyós mantenir el ridícul nombre de places convocades i el nul reconeixement posterior de l’especialitat.
1. Condicions de treball dignes: Es milloren les condicions de dignitat laboral pels metges (contractes llargs, accés a carrera professional), però en queden exclosos els altres col·lectius (infermeres, treballadores socials, administratives…). Com veurem més endavant, l’acord preveu algunes mesures de dignificació de les guàrdies en els dispositius d’atenció continuada i urgències de base territorial (ACUT).
1. Salaris: El pacte preveu la recuperació del pagament de l’incentiu per assoliment de DPO (no es farà fins el 2020), però no altres pèrdues salarials (ni tan sols en el cas dels metges). Ni paraula de la resta de professionals.
1. Tancament CAPs (20 hores) i conciliació familiar: S’assoleix que l’horari d’obertura dels CAPs sigui de 8 a 20 hores. S’estableixen mesures de flexibilització horària a proposta dels mateixos professionals. Cal aprofitar-ho!: És una finestra oberta a l’esperança. Tot plegat garantint que tots els professionals de referència (entenem infermera i metgessa de família, especialment) ofereixin atenció lliscant (alguna tarda), superant els anacrònics torns de matí i tarda.
1. Accessibilitat, longitudinalitat i temps de visita suficient: Es dedica molta part de l’acord a recomanar temps d’atenció (entorn de 12’ per metges de família) i número màxim de visites (entorn de 28). El fet que sigui una recomanació, i no estrictament una limitació, ens sembla positiu. Estem d’acord en què cal temps per visitar les persones i que un excés de visites limita la qualitat de l’atenció. Evidentment. Però aquest objectiu (menys visites i més temps) no s’assolirà amb la signatura d’un acord sindical, perquè és molt més complex. El nombre de visites que atenem cada dia depèn del nombre de persones assignades (i del seu entorn social): l’acord estableix unes 1300 per adults, unes 11.000 per odontologia i unes 1000 per pediatria. Però també depèn de la limitació de les demandes innecessàries i a l’acord no es proposa cap mesura en aquest sentit. Ho podrien ser la desaparició de l’obligatorietat de signatura mèdica per justificar una baixa laboral de pocs dies (i impulsar la declaració responsable del treballador, vigent ja a altres països), les revisions anuals injustificades, o el canvi en la política de comunicació del Govern pel que fa a l’ús dels serveis sanitaris, promovent la desmedicalització enlloc d’afavorir-la. És més, el nombre de visites que atenem cada dia depèn, i molt, de la gestió que en fa el propi professional; tots sabem que en un mateix EAP i amb la mateixa població assignada alguns professionals tenen una agenda més buida (i generen menys espera) que altres; a l’acord tampoc no es fa cap esment, i seria bo plantejar-se, a mesures de formació pels professionals en aquest sentit. En definitiva, la disminució del nombre de pacients per professional (que no pot disminuir més perquè seria perillós per la pèrdua d’habilitats que suposaria) i l’estudi de càrregues de què es parla a l’acord, ajudaran a minimitzar la sobrecàrrega dels metges, però es diluiran com el sucre en el cafè si no fem res més. Amb tot això, l’acord es centra molt en els temps de visita i el nombre màxim de visites, en l’accessibilitat (i la seva limitació), però res parla de longitudinalitat (element essencial de l’APS i motor, també, de reducció de demanda innecessària). Queda lluny assegurar que la població pugui ser atesa per la seva infermera o metgessa de família en poc temps (un màxim 48 hores semblaria molt raonable). Seguim centrats en atendre, però ens hem oblidat de qui atèn; i a APS cal que atengui (preferentment) qui exerceix d’infermera o metgessa de família, com a garantia de la necessària atenció longitudinal.
1. Potenciar el reconeixement social, l’atenció comunitària i la participació ciutadana: Res hem avançat (potser no és motiu de pacte sindical) en temes de participació ciutadana, atenció comunitària ni reconeixement social de l’APS, dotant-la de capacitat per incidir en tot el procés assistencial, les llistes d’espera i de relacionar-se amb els serveis socials. En aquest sentit és urgent que s’eviti (per exemple, mitjançant una circular del Servei Català de la Salut) la derivació directa des d’un servei especialitzat a un altre (com la sistemàtica i ineficient derivació des d’oncologia a PADES).
2. Desaparició de les UGAPs i direccions independents: Encara que en l’acord signat no es citen, és d’esperar la imminent mort anunciada de les UGAPs, ja que es parla de direccions per EAP i de dedicació assistencial dels professionals que les exerceixin. S’apunten mesures d’autonomia dels EAPs relacionades amb l’elecció, avaluació i nomenament de directors (al gener cal valorar la continuïtat de tots aquells que portin més de 4 anys). És positiu. Serà molt important que els EAPs aprofitin aquest acord per regenerar la tasca directiva, per buscar i trobar bones líders. És urgent desterrar l’immens mal que moltes direccions anti-líders han fet als professionals. Preocupa que res es digui de la necessària separació de les gerències d’APS i d’atenció secundària (o hospitalària).
Hi ha un darrer aspecte de l’acord que ens preocupa especialment: l’abordatge que es fa dels dispositius ACUT (aquests sí d’APS). L’acord sembla contradir les mesures anteriors: volen 250 metges de família més, reconeixen que no serà fàcil tenir-los aviat (i fins i tot preveuen mesures per pal·liar-ho), però pacten que en els propers 5 anys posaran més metges que sols treballaran a l’ACUT (!). Sembla talment com disparar-se un mateix un tret al peu! Promoure que més professionals (fins a un 80%) treballin exclusivament a ACUT dificulta encara més trobar els metges de família necessaris pels EAPs. A més, precaritza a un conjunt de professionals que tindran llocs de treball menys atractius (a quants de nosaltres ens agradaria treballar exclusivament fent guàrdies a ACUT?). L’acord sí que preveu algunes mesures de millora de les condicions de treball, així com mesures de flexibilitat abans i després dels torns de guàrdia, que poden ser molt benvingudes. El camí per a la millora del treball en els dispositius d’urgències d’atenció primària (ACUT) no passa tant per contractar professionals específics per a ells sinó per un repartiment més equitatiu entre els professionals dels EAPs i per una millora substancial de les condicions de seguretat i de treball, incloent un pagament molt millor.

Entristeix veure que ha estat necessari convocar una vaga de 5 dies per assolir moltes qüestions de detall que, en bona part, ja anunciava el propi gerent de l’ICS arran de la convocatòria de vaga. Entristeix també veure com res hem avançat pel què fa a infermeria, auxiliars d’infermeria, treball social o en la millora del reconeixement a la important tasca dels administratius sanitaris

La vaga ha passat, ha deixat coses bones i d’altres no tan bones. Ha deixat regust “a poc”, perquè els temes essencials, com hem dit, no s’han abordat. Però ha estat especialment positiva perquè ha mobilitzat (massa temps fa que calia fer-ho!). Ha mobilitzat tots els equips d’atenció primària i bona part dels seus membres. Ens hem tornat a sentir “PRIMÀRIA”! Ens hem de creure fortes!

Aquest despertar just acaba de començar i l’important ha de venir a partir d’ara. Cal mantenir la mobilització per revertir, de veritat (i no amb un pegat de 60-70 milions) el pes dels equips d’atenció primària (de tots ells i de tots els professionals) dins del sistema sanitari públic.
04/12/2018
Dia mundial de la Sida: un any més…més reptes, més recursos

En els darrers anys, la incidència del VIH ha disminuït lleugerament a la ciutat de Barcelona. Malgrat això, amb l’increment significatiu de nous diagnòstics de sífilis i gonorrea entre l’any 2015 i 2016 (un 41,7% en sífilis, un 82% en gonorrea), ens trobem davant d’un diagnòstic de complex abordatge que planteja molts reptes futurs, sobretot dins del col·lectiu LGTBI.

Entre aquests nous desafiaments ens trobem davant d’una possible i controvertida implementació de la PrEP (Profilaxi PreExposició o administració de medicaments de forma continuada amb la finalitat d’evitar el contagi d’una possible infecció, especialment la del VIH), un emergent fenomen de consum de drogues associat a les relacions sexuals (‘chemsex’), que es troba en fase d’estudi al nostre país, i a una ciutat que destaca com a refugi per a persones LGTBI d’arreu del món.

Tot i que en els darrers dos anys l’Ajuntament de Barcelona ha incrementat un 42% el finançament destinat a la prevenció del VIH i les ITS (un total de 1.189.720 euros anuals invertits), es fa avui com mai palès que calen més recursos per tal que els organismes oficials i les entitats comunitàries puguin fer front a aquesta situació més enllà del punt de vista biomèdic.

Per una banda cal seguir confiant en estratègies com l’educació afectivo-sexual entre els joves, aprofundir en l’ús innovador de les Apps de contactes com a unitats de prevenció mòbil o les estratègies de reducció de riscos adaptades a cada individu.

D’altra banda hem de tenir en compte la complexitat i la diversitat existent a la ciutat tot fomentant-ne la participació i l’empoderament. Per aconseguir aquesta fita cal dotar de recursos les entitats comunitàries que treballen des de fa dècades per combatre les noves infeccions i millorar la qualitat de vida de les persones que conviuen amb el VIH.

Amb la imminent inauguració d’un centre de recursos LGTBI gestionat conjuntament amb diverses entitats comunitàries, l’Ajuntament de Barcelona sembla apostar clarament per aquesta via. Així mateix, la Taula de l’Estratègia Compartida de Salut Sexual i Reproductiva s’ha perfilat com una altra exemple d’aquesta política municipal on la col·laboració amb les entitats és prioritària

Només a partir d’aquest treball en equip serem capaços de fer front a aquests nous escenaris sense deixar ningú enrere.

03/12/2018