Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

    La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

    Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

    El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

    Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

    Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

    Aquests són alguns dels mecanismes que reiteradament obstaculitzen aconseguir la prestació  per risc en l’embaràs:

    • L’empresa, els departaments de personal, els encarregats… no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i, per tant, no informen les treballadores d’aquest dret.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no li dóna permís per anar a la mútua a iniciar el procediment, assimilant la situació als accidents laborals, en què els treballadors han de rebre autorització per anar a la mútua laboral. Aquest permís no és necessari perquè la dona és qui inicia el tràmit.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no pateixi, que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • L’empresa li diu a la treballadora que va tard, que probablement no tindrà temps de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa dóna llargues a l’hora de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa extingeix el contracte de la treballadora, amb la qual cosa s’extingeix la prestació per risc en l’embaràs.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que va tard, que en el seu estat no tindran temps de certificar el risc.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que mentre estudia la situació, vagi a la metgessa de capçalera a demanar la incapacitat temporal (IT). Posteriorment aquesta incapacitat temporal dificulta molt que es reconegui el dret a la prestació per risc en l’embaràs, donat que IT i prestació són incompatibles. A més com que la prestació per risc en l’embaràs pressuposa que no hi ha cap patologia derivada de la gestació ni de malaltia comuna, la IT s’utilitza d’excusa per no concedir la prestació.
    • Les dones no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i com que són elles qui han de començar la tramitació, la ignorància els impedeix exercir el dret.
    • Les dones se senten en posició d’inferioritat i tenen por dels seus superiors quan la informació que els donen va contra el seu dret.
    • Davant totes les traves, moltes dones troben en la IT indicada per la metgessa de família, l’única manera de protegir la seva salut i la del fetus davant els riscos que comporten algunes feines en l’embaràs.
    • Algunes metgesses de família desconeixen la prestació per risc en l’embaràs i els tràmits que comporta. La ignorància fa que, amb bona voluntat per protegir la dona i el fetus, s’iniciï una IT que impedirà rebre la prestació per risc en l’embaràs. És la nostra obligació conèixer els tràmits que depenen de nosaltres, informar les dones i ajudar-les a exercir els seus drets. A més la prestació per risc en l’embaràs és una prestació directa, que no necessita cap control ni seguiment per part nostra, a diferència de la IT.
    • Moltes vegades la IT és l’única manera que tenim les metgesses de protegir a les dones perquè som conscients de l’angoixa que genera a la dona tot aquest periple.
    • Davant totes aquestes irregularitats a les dones només els queda la denúncia davant la Inspecció de Treball. Denúncia que no fan per raons òbvies.

    El que acabem d’exposar retrata la situació actual d’una prestació que fa molts anys que existeix. Deixant de banda altres consideracions respecte a una veritable protecció de la dona durant l’embaràs i la criança que, sense ser malalties, són esdeveniments exigents amb “costos” (físics i d’altres menes) que recauen només en les dones, qui té interès que la prestació per risc en l’embaràs no es conegui? Qui posa en mans de les mútues laborals, amb conflictes d’interès evidents, la possibilitat d’exercir un dret que té tota dona embarassada? Qui protegeix les dones i els seus fills dels riscos que molts treballs comporten durant l’embaràs? És evident que la nostra societat no ho fa.

    Proposta: Una mesura fàcil i que ajudaria les dones a poder exercir el seu dret seria que en la primera visita de seguiment de l’embaràs s’entregués un díptic informatiu sobre la prestació per risc laboral durant l’embaràs.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP.

  • 2018, un any per a l’esperança a l’atenció primària

    2018 ha estat un any de molta denúncia. La consulta és un mirador privilegiat de les injustícies socials i les disfuncions del sistema sanitari. Les metgesses i infermeres de família no podem renunciar a la nostra missió de testimoni i altaveu de la repercussió que tenen sobre la salut i el patiment que generen. Així hem denunciat la fragmentació de l’atenció concretada en els dispositius de cronicitat que està duent a la irrellevància dels Equips d’Atenció Primària que acabarà repercutint en la qualitat i l’equitat de l’atenció; un any més hem tornat a dir que la grip no pot sorprendre i col·lapsar els centres sanitaris perquè no és cap sorpresa; que les condicions laborals de la indústria càrnia al territori estan perjudicant la salut d’uns treballadors desprotegits dels abusos; que el sistema sanitari exerceix violència de diferents tipus envers les dones; que el dret a la prestació per risc en l’embaràs està volgudament ocultat; que l’austeritat neoliberal emmalalteix i mata i que l’exclusió sanitària continua; que s’ha de buscar la conciliació laboral dels professionals preservant l’accessibilitat i la longitudinalitat de l’atenció a la ciutadania; que la registritis està envaint les nostres consultes i que hi ha direccions d’Equips d’Atenció Primària anti-líders i departaments de recursos in-humans.

    2018 ha estat un any de molta reflexió i propostes. Hem aprofundit en l’abordatge social i sanitari del suïcidi. Hem fet un retrat dels bons lideratges per als equips d’atenció primària, alhora que, mentre arriben, fèiem propostes per sobreviure als mals lideratges que patim. Hem reflexionat sobre l’atenció domiciliària urgent des de la pràctica real, sobre la presència i el paper dels psicòlegs en els Equips d’Atenció Primària, sobre la precarietat laboral que en l’atenció primària es tradueix en precarietat d’atenció i sobre la invisibilitat de les infermeres d’atenció primària en el sistema sanitari malgrat la creació de l’especialitat via EIR ja fa 12 anys. Esperem que el nou decret de prescripció infermera suposi un punt d’inflexió i reivindiquem el document “La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat” amb què vam acabar 2017 com a referència per al present i el futur.

    2018 ha estat un any de molta feina col·laborativa. La confluència amb la ciutadania a la Marea Blanca i amb els companys i companyes de Rebel·lió d’Atenció Primària i la Capçalera ha donat molts fruits i satisfaccions. Juntes vàrem començar l’any amb la intenció de “Reconstruir l’atenció primària” “defensant un sistema sanitari primarista”. Hem estat als barris fent pedagogia de l’atenció primària amb els veïns i les veïnes i des del setembre hem volgut “Donar vida a l’atenció primària”. Hem recordat, juntament amb l’AIFiCC, que l’atenció a la cronicitat és competència dels Equips d’Atenció Primària. I ens hem afegit a moltes reivindicacions justes i necessàries (1, 2, 3) per un sistema sanitari millor. Perquè lluitar val la pena.

    I en arribar la tardor, la convocatòria de vaga de Metges de Catalunya per un costat i de CGT/Rebel·lió d’Atenció Primària per un altre ha fet possible la més gran mobilització de l’atenció primària que recordem. Ens hem trobat als carrers, ens hem reconegut i hem sentit orgull de ser de primària i la força dels joves reclamant poder visitar “…bien y despacito…”. Hem exigit l’aposta per un model primarista, condicions laborals que volen dir qualitat d’atenció i recursos per fer bé la nostra feina. Hem parlat d’equip de primària: administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses, com a servei públic per a fer possible el dret a la salut.

    Perquè creiem que el moment és ara, vam dir que no n’hi ha prou, amb el que va oferir l’ICS el tercer dia de vaga. Perquè creiem que el moment és ara, entre totes hem de seguir empenyent perquè després del despertar de l’atenció primària, de veritat tot recomenci. La força fonamental de la nostra lluita és la feina diària a les consultes. Hem de seguir treballant, intentant atendre els nostres pacients amb la millor ciència i el tracte i la cura que mereixen. Però hem de seguir lluitant, als CAPs generant debat i crítica constructiva, als carrers i als barris amb la ciutadania, i fer més fortes plataformes professionals com la nostra, que defensen la professionalitat, el model i els recursos necessaris per poder fer més i millor atenció primària. Ens hi juguem la salut de les persones i comunitats, la nostra salut, la il·lusió i la motivació professional, i la sostenibilitat del sistema sanitari.

    Acabem 2018, l’any en què entre totes hem fet possible l’esperança per l’atenció primària. L’any del seu comiat no oblidem les paraules que Julian Tudor Hart ens ha deixat com a llegat: “Aquí i sobre el terreny, pel que fa a la feina i els resultats de l’atenció clínica, vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar”.

    Feliç i primarista 2019!

     

    Aquest és un article original del web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Salut avaluarà els equips d’atenció primària concertada per aplicar-hi millores

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha enviat avui una carta a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè «avaluïn cadascun dels equips d’atenció primària, detectin què necessiten i, si cal, proposin millores per a seguir garantint una atenció de màxim nivell».

    Així ho han comunicat per explicar que volen assegurar que tota la ciutadania a Catalunya sigui atesa amb el mateix nivell de qualitat en l’atenció primària: en tot el territori i sigui quin sigui el centre i l’entitat proveïdora que presti el servei de salut.

    El moviment, per donar sortir als acords als que es van comprometre el passat mes de novembre en el context de vaga a tota l’Atenció Primària, la de l’Institut Català de la Salut però també la concertada, i també als centres concertats. Segons expliquen, la idea és que aquest procés culmini durant el primer trimestre de l’any. El procés començarà amb un recull d’informació al llarg del mes de gener per avaluar la situació de cada equip. Després, el febrer s’analitzarien les propostes de solució, si s’escauen, i, finalment, el mes de març s’implantarien les accions proposades.

    A la carta han destacat que «el Departament de Salut i el CatSalut han de garantir que tots els ciutadans siguin atesos amb mateix nivell de qualitat en l’atenció primària, evitant que es poguessin arribar a produir diferents nivells de servei en funció del proveïdor sanitari que el prestés». A més afegeixen que «assegurar aquesta qualitat en tot el país, no vol dir haver d’homogenitzar els models de gestió de tots els proveïdors, cal mantenir el respecte a l’autonomia de gestió de les empreses proveïdores».

    Aquesta carta arriba setmanes després que l’ICS, que és el principal proveïdor de l’atenció primària a Catalunya, de comú acord amb el CatSalut, plantegés un conjunt mesures a curt, mitjà i llarg termini per revertir la situació de la primària.

  • Schwartz i Schwitzer

    La doctora Lisa M. Schwartz i el periodista de salut Gary Schwitzer, tots dos estatunidencs, han estat dos dels més fecunds ambaixadors del pensament crític en la comunicació mèdica. Utilitzo el temps passat perquè Schwartz va morir el 29 de novembre, a l’edat de 55 anys, després de tota una vida alertant sobre els excessos de la medicina i la informació mèdica, i Schwitzer va anunciar el 18 de desembre el tancament de la web Healthnewsreview.org per falta de finançament, després de 13 anys al capdavant d’aquest projecte d’anàlisi crítica de les notícies de salut. Encara que amb trajectòries molt diferents, tots dos han realitzat valuoses aportacions per a interpretar i millorar la informació de salut que arriba al públic. Els seus beneficiaris principals han estat els ciutadans i els periodistes, però el seu llegat aconsegueix també a metges i institucions sanitàries i científiques.

    El nom de Schwartz està íntimament associat al del seu marit, Steven Woloshin, amb qui codirigia el Center for Medicine and Mitjana del Dartmouth Institute. Junts han desenvolupat una prolífica carrera com a metges, professors i investigadors en la Facultat de Medicina del Dartmouth College. El seu interès per la comunicació dels beneficis i riscos de les intervencions mèdiques aviat va derivar en recerques sobre les deficiències informatives a tots els nivells (articles científics, notes de premsa, notícies, informació governamental, publicitat, prospectes de medicaments, congressos mèdics), els efectes de la mala informació (sobrediagnòstics, sobretractaments) i les possibles solucions. Han escrit –juntament amb Gilbert Welch– un dels llibres més clars i útils perquè la gent corrent entengui les estadístiques mèdiques i pugui prendre decisions informades sobre els tractaments i proves diagnòstiques: Know Your Chances: Understanding Health Statistics; han liderat la creació de les taules de riscos de mort Know Your Chances del National Cancer Institute; han proposat a la Food and Drug Administration la iniciativa Drugs Fact Box, per a incloure en els medicaments una taula resumeixen dels seus riscos i beneficis, i han instruït a més de 500 periodistes sobre com informar amb rigor sobre els resultats de la recerca. Per tot això, no és exagerat dir que Schwartz i Woloshin són una de les principals referències mundials en comunicació mèdica.

    HealthNewsReview és també una referència, encara que en el camp més reduït del periodisme mèdic. Durant 13 anys, l’equip de Schwitzer ha analitzat la qualitat de més de 2.600 articles periodístics i més de 600 comunicats de premsa. Cada anàlisi es puntua amb entre una i cinc estrelles, segons el compliment de 10 criteris de qualitat, i s’acompanya d’una explicació detallada de l’avaluació. Encara que la idea no és original (es basa en el projecte Media Doctor Australia de David Henry), l’aportació del projecte és fabulosa. El digital Vox és el que obté millors avaluacions (4,46/5 de mitjana), mentre que The Guardian no arriba a l’aprovat (2,29/5 de mitjana). Després del tancament de la web, Schwitzer ha anunciat que es retira després de 45 anys com a periodista.

    Vaig conèixer a Lisa el 2013, a Madrid, en un curs que vaig dirigir sobre Bioestadística per a periodistes i comunicadors, i en el qual ella i Steven van ser les estrelles de la jornada; després van col·laborar cadascun amb un capítol en un llibre del mateix títol. A Gary ho havia conegut en 2011, a Barcelona, en un Simposi internacional sobre periodisme biomèdic. El treball de tots dos ha servit de guia a molts periodistes i comunicadors per a millorar els seus articles i comunicats, i ha contribuït a estimular el pensament crític davant la informació de salut. Com deien Schwartz i Woloshin en Know Your Chances, el seu desig és «ajudar a enfrontar-nos als missatges de salut críticament; no amb cinisme, sinó amb un escepticisme saludable (…) L’escepticisme saludable t’ajuda a combatre les afirmacions infundades i exagerades, i a evitar pors innecessàries i falses esperances».

  • L’altra cara de La Marató

    El 16 de desembre vam viure a casa nostra una altra jornada de solidaritat en majúscules. La integració de “La Marató de TV3” en el calendari de festivitats del país és quelcom indiscutible. Solidaritat i altruisme recollits en forma de donatius tant individuals com col·lectius per a la recerca mèdica. Enguany, per exemple, ja eren més de 3500 les activitats programades arreu de Catalunya promogudes per la ciutadania per recaptar fons per aquesta edició. Encara no estan tancades les donacions, però la quantitat obtinguda durant el programa ja ha batut el rècord, amb 10,7 milions d’euros i ha superat els 10 milions que es van recollir en l’edició del 2012, també dedicada al càncer.

    La Marató és un fenomen social que, tal com diu l’eslògan: «diu molt de tu», diu molt de nosaltres. La cara més visible és la de la il·lusió i l’orgull que suposa formar part activa d’una societat que es mou per una causa noble. Professionals del sector salut i artistes diversos participen en nombroses activitats de forma desinteressada i, fins i tot, polítics de tots colors dediquen un temps en contestar trucades per replegar donacions.

    Però què hi ha a l’altra cara de La Marató?

    La societat ha de saber que la recerca científic-mèdica no pot finançar-se gràcies a la solidaritat de la ciutadania. Una societat madura és aquella que cuida les seves persones, en especial les més vulnerables, com ho són les malaltes i les seves famílies; ho preveuen els pressupostos de les administracions i destinen part important en despesa sanitària, social i en R+D (recerca i desenvolupament). A aquest últim camp, el 2016 Catalunya hi va destinar 3.100 milions d’euros, el 1,46% del seu PIB, molt per sota de la mitjana europea que va ser del 2,03.

    És responsabilitat del sistema dotar aquesta àrea de coneixement de la inversió adequada per satisfer les necessitats i que no calguin iniciatives que supleixin el que els governs no fan. Un dels missatges implícits que arriba a la població és que la recerca depèn de la implicació de la ciutadania més que de les esferes públiques. Aquesta idea està en sintonia amb unes altres nocions equivocades: que la salut depèn més de la persona que de les condicions en què viu, o que l’obtenció de l’assistència sanitària és responsabilitat dels individus, no del sistema sanitari públic. Conceptes, tots ells, en la línia del pensament imperant de caràcter neoliberal.

    Una altra realitat és que les professionals de la salut i del món científic que desenvolupen la seva tasca exclusiva o bàsicament en recerca pateixen de forma estructural una important precarietat laboral. Aquesta situació, en lloc de millorar, s’ha agreujat en els darrers anys provocant que moltes professionals hagin de compaginar aquesta feina amb d’altres per tal de poder subsistir, o estan destinades a un exili científic com molts joves talents (i no tant joves ja) en altres àrees de coneixement. Sovint, els mitjans (especialment la televisió) creen la il·lusió que les persones que es dediquen a la ciència viuen una carrera d’èxits professionals meteòrica i, desgraciadament, no és així. S’entrevista sempre als mateixos científics “mediàtics” i, mentre un grup reduït acapara els focus, són moltes les que lluiten per tirar endavant el dia a dia.

    Quant a la destinació dels fons de la Marató, cal dir que es dediquen quasi exclusivament a la recerca biomèdica, en els camps de la genètica, biologia molecular, proteïnes, principis farmacològics i altres. Evidentment que aquestes àrees de coneixement són cabdals, però n’existeixen d’altres d’igual o major interès per a les millores en salut. En són exemples les que tenen a veure amb el medi ambient, les condicions de vida i de treball, la prevenció de la malaltia, la promoció de la salut, o la salut pública. Dels 33 ajuts concedits per la Fundació la Marató de TV3 el 2017 només 5 es van destinar a aquests temes, quan està demostrat que les condicions de vida i els hàbits que se’n deriven tenen un major pes en la capacitat d’emmalaltir que les causes genètiques i biològiques. La recerca biomèdica està mediatitzada per interessos privats i corporatius que, massa sovint, busquen el benefici econòmic personal o empresarial més que l’interès comú o l’impacte en la salut poblacional. La decisió sobre els temes i les línies d’investigació haurien d’estar en mans d’ens públics i comptar amb control ciutadà com a garantia del seu benefici general.

    A cada edició podem veure alguns personatges polítics que aprofiten el dia de la Marató per donar-se visibilitat i exposar la seva cara «solidària» aportant algunes hores de treball que són recollides puntualment per les càmeres. La majoria d’aquests polítics, fins i tot amb altes responsabilitats de govern, han estat callats i invisibles durant la recent vaga que ha paralitzat un servei essencial per a la salut com és el de l’atenció primària.

    Malgrat tots els aspectes bons que conté la Marató, ens mostra una imatge esbiaixada de la realitat. Sembla que existeix una excel·lència com a país quan actualment estem molt lluny d’assolir-la. Es necessita una inversió seriosa per part dels governs en recerca sobre els reptes en salut que afecten i preocupen a la societat, sense conflictes d’interès amb la indústria. Es necessiten polítiques que permetin desenvolupar línies sòlides de recerca a mig i llarg termini, eliminant la precarietat i la inestabilitat de les nostres científiques i que puguin apropar-nos al vertader objectiu: avançar en recerca per millorar la salut de la ciutadania.

  • El xarampió es dispara a Europa coincidint amb l’auge del moviment antivacunes

    Una anàlisi recent de dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) realitzat per theGuardian conclou que a Europa s’han donat aquest any 60.000 casos de xarampió, més del doble que en 2017 i el número més alt del segle. S’han produït 72 morts, el doble que en 2017. Són les pitjors dades en 20 anys.

    Experts en sanitat adverteixen que el moviment antivacunes estan fomentant una disminució del nivell d’immunització contra el xarampió, contra el virus del papil·loma humà (VPH), contra el càncer de coll uterí, la grip i altres malalties. També adverteixen que les seves opinions es difonen àmpliament per les xarxes socials i per moviments de nova dreta també escèptics amb les autoritats sanitàries. El comissari de salut de la Unió Europea, Vytenis Andriukaitis, va acusar els polítics populistes de dretes de ser uns irresponsables que difonen «notícies falses» sobre la seguretat de les vacunes i que generen un clima d’escepticisme.

    Andriukaitis, excirurgià cardíac, està molt preocupat: «No només jo. Tota la comunitat científica està preocupada: epidemiòlegs, pediatres, experts en malalties infeccioses i molts ministres de salut». «És inconcebible que tinguem morts per xarampió, nens que moren de xarampió. Vam prometre que el 2020 Europa estaria lliure de xarampió», afegeix.

    Seth Berkley, director de l’aliança mundial per a bovines Gavi, assenyala que l’escepticisme és tan contagiós com una malaltia: «És molt difícil vacunar-se contra l’escepticisme atès que actualment no hi ha cap autoritat estable en el món, que les institucions i les dades es qüestionen constantment i que mentir està bé».

    «En aquest moment ens trobem molt vulnerables», assenyala Heidi Larsen, directora del Projecte per la Confiança en les Vacunes de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres.

    «Als Estats Units s’exagera més, però no conec ni un país en el món en el qual no s’estigui qüestionant aquest assumpte», denúncia. En cada país són diferents les vacunes que generen resistència, des de la MMR (xarampió, galteres i rubèola) a la vacuna contra la grip o contra el virus del papil·loma humà, que causa la majoria dels casos de càncer d’úter.

    L’OMS, la UE i els Estats Units han conformat grups per a investigar les causes de l’oposició a les vacunes i buscar formes de donar-li seguretat a la població. «La raó per la qual l’OMS va canviar el discurs sobre l’important i greu que és això és perquè molts països membres s’acosten a demanar ajuda», explica Larsen.

    Polítics des dels Estats Units fins a Itàlia, Polònia i França s’han apujat al tren antivacunes, donant suport als escèptics i advocant pel dret dels pares de no vacunar als seus fills en països on és obligatori fer-ho abans de començar l’escola.

    «Són molt irresponsables», assenyala Andriukaitis. «Què és el que veiem en aquest moviment populista? Irresponsabilitat. Ara [que estan en el poder] és molt important veure el que fan. Ja veurem què succeeix amb els brots de xarampió amb governants que des del començament han utilitzat les notícies falses».

    Dades recents han demostrat fefaentment l’estreta relació entre els índexs de vacunació i els brots de xarampió. Un descens brusc dels índexs de vacunació a França el 2010 va ser succeït per un pic de brots de xarampió a l’any següent. A Itàlia, on els índexs d’immunització van caure el 2014, els casos van passar d’unes desenes cada mes a centenars. A Romania, les vacunes van caure per sota del 90% el 2014. El 2017 es van registrar més de mil casos per mes, quan anteriorment només es donaven un o dos.

    Polítics a la caça de vots amb les vacunes

    Els polítics populistes de dretes i altres líders de partits antisistema han afirmat estar contra la globalització i els negocis de les grans corporacions multinacionals, afirma el comissari. Li donen credibilitat a les notícies falses de les xarxes socials que asseguren que les empreses farmacèutiques estan disseminant virus en la població per a vendre vacunes. I donen suport a les peticions per a eliminar la vacunació obligatòria en aquells districtes on això pot traduir-se en més vots.

    «És molt perillós. El meu missatge és molt simple: vosaltres heu triat als polítics antivacunes per al Parlament i ara estan en alguns governs. Esteu preparats per a prendre les seves decisions basades en notícies falses o preferiu les decisions basades en proves? Hi ha només dues opcions: notícies falses o l’evidència», afirma Andriukaitis.

    A Itàlia, membres del Moviment Cinc Estrelles (M5S) i els seus aliats en el govern, la Lliga, d’extrema dreta, van proclamar abans d’arribar al poder que les vacunes no eren segures. El 2015, el M5S va proposar prohibir les vacunes, citant una falsa «connexió entre les vacunes i malalties específiques com la leucèmia, l’enverinament, la inflamació, la immunodepressió, les mutacions genètiques hereditàries, el càncer, l’autisme i les al·lèrgies».

    Una vegada en el govern, enfront del que l’any passat va ser el segon major brot de xarampió a Europa després de Romania, el M5S semblava haver suavitzat la seva postura, encara que analistes van dir que no queda clar quina és la posició de la coalició italiana. A principis de desembre, la ministra de salut Giulia Grill, del M5S, va tirar a tota la junta directiva del comitè d’experts tecnicocientífics més important del país.

    A Polònia, un petit però ressonant nombre de polítics populistes dóna suport als antivacunes que volen eliminar la seva obligatorietat. Els més prominents han estat els membres del Kukiz’15, un partit polític antisistema similar al M5S italià. Van rebre el suport de Justyna Socha, líder del grup antivacunes Stop NOP (un acrònim en polonès per a Reaccions Posvacunas no Desitjades), que ha afirmat que existeix una conspiració entre els metges que accepten diners de les empreses farmacèutiques a canvi d’amagar els efectes secundaris de les vacunes.

    Als Estats Units, els antivacunes van celebrar el triomf electoral de Donald Trump, qui ha manifestat escepticisme cap a les vacunes i va convidar a Andrew Wakefield, el desacreditat gastroenteròleg que va afirmar que la bovina MMR estava relacionada amb l’autisme, a la seva festa d’investidura. També es va dir que Trump estava estudiant conformar un comitè per a investigar vacunes sota la direcció de Robert F Kennedy Jr, que és obertament contrari a les vacunes.

    L’escepticisme és altíssim a França, segons revela una recerca del Projecte per a la Confiança en les Vacunes. Els dubtes sobre la vacunació han alimentat les sospites en relació a les empreses farmacèutiques. La líder populista d’extrema dreta, Marini Le Pen, ha donat suport a aquells que volen eliminar les vacunes obligatòries, afirmant que no se sap molt sobre les seves conseqüències a llarg termini i assenyalant els beneficis econòmics dels fabricants de vacunes.

    Lisa Menning, que treballa en l’acceptació de les vacunes a nivell mundial en l’OMS, compte que alguns populistes i antivacunes «comparteixen una desconfiança en les autoritats i fins i tot en els científics».

    «Hem vist que les vacunes s’han transformat cada vegada més en un tema fàcilment polititzat, ja sigui en períodes electorals o per l’oposició. Fins i tot exploten el tema grups religiosos, individus o altres grups que tenen algun interès a utilitzar les vacunes per a les seves finalitats polítiques o financeres o per a fer-se famosos o guanyar prestigi».

    Menning assegura que també es pot donar la situació contrària. Així, altres polítics populistes han pressionat per l’obligatorietat de les vacunes com una solució fàcil i sovint reaccionària contra els baixos índexs d’immunització.

    Larson explica que l’índex de vacunació mundial s’ha estancat. «En alguns llocs està baixant i tenim zones de baixa immunització. No serà fàcil, especialment quan estem incorporant més i més bovines i combinacions de vacunes», afirma.

    «Part del desafiament és que són moltes coses i moltes d’elles estan fora de l’abast d’un programa d’immunització. És una qüestió política, religiosa i cada vegada més relacionada amb la identitat de les persones».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • El biaix del llenguatge

    La possibilitat d’explorar el desenvolupament d’un organisme cèl·lula a cèl·lula, gràcies a un conjunt de noves tècniques, ha estat reconegut per la revista Science com el descobriment científic de 2018. Encara que no reparem en això, els articles científics que constitueixen el nucli d’aquest descobriment, la col·laboració d’investigadors de diferents països que l’ha fet possible i, finalment, l’anunci d’aquest reconeixement per part de Science s’han produït pràcticament en una sola llengua, l’anglès. Tot el procés de desenvolupament i difusió de la ciència de la majoria de les grans troballes transcorre majorment en anglès, perquè aquesta és la lingua franca de la ciència actual, com ho va ser el llatí en els temps en què Newton va publicar els seus PrincipiaMathematica. No obstant això, aquesta llengua representa una barrera molt important per a una majoria de científics la llengua materna dels quals és una altra, però que es veuen obligats a publicar en anglès per a tenir presència internacional.

    Una recent enquesta de la companyia estatunidenca Editage, especialitzada en serveis professionals per a la publicació científica, mostra que el 77% dels investigadors té dificultats (moderades, importants o extremes) per a escriure articles en anglès. A l’enquesta han respost gairebé 7.000 investigadors de 100 països, dels quals l’11% era de països anglòfons i el 70% de potències científiques emergents, com la Xina, el Brasil, l’Índia, el Japó i Corea del Sud, amb altres llengües oficials. Un alt percentatge d’investigadors d’aquests països reconeix que li resulta difícil escriure un article en anglès: a Corea del Sud, el 88%; al Japó, el 86%; al Brasil, el 85%, i a la Xina, el 81%. L’enquesta, que aborda molts diferents problemes, des del plagi i la coautoria a la correspondència amb els editors, posa en relleu el desavantatge dels autors amb una altra llengua materna i planteja la necessitat que la indústria editorial elimini o minimitzi aquesta limitació i el peatge de temps i esforç que suposa. D’una altra manera, podria ser que l’actual predomini de l’anglès comencés a alterar-se, perquè l’escenari està canviant.

    Encara que el 80% de les més de 20.000 revistes científiques incloses en Scopus estan escrites en anglès (les publicades en altres llengües han de tenir almenys el resum en anglès), la quota de producció científica dels països anglòfons és cada vegada menor en termes relatius. Però és que, en valors absoluts, els Estats Units ha estat superat per la Xina en 2018 com primer productor d’articles científics del món. La ciència és cada vegada menys una activitat occidental o euroamericana. La Xina, Corea del Sud i el Japó pertanyen al grup de 15 països que més percentatge del producte interior brut dediquen a recerca i desenvolupament, i això es tradueix directament en producció científica, encara que no necessàriament en major qualitat.

    A Alemanya, França i Espanya la ràtio d’articles en anglès respecte a la llengua oficial del país és major de 5 a 1, a Itàlia arriba a ser de 30 a 1, i a Holanda de 40 a 1; a la Xina, en canvi, és de 2 a 1. Amb tot, hi ha molta ciència escrita en altres llengües, encara que varia per països en funció de l’àrea de recerca. Així, a Espanya, el 44% de la producció en espanyol es concentra en ciències de la vida, mentre que a la Xina el 72,5% de la producció en xinès es concentra en ciències físiques. Aquesta ciència no és necessàriament de segon nivell, sinó en molts casos ciència necessària per a arribar a la societat que la finança; i, la qual cosa no és menys important, per a evitar l’anomenat biaix lingüístic. I és que llegir i usar només la ciència escrita en anglès pot oferir una imatge parcial i distorsionada.

  • La despesa en medicaments no pot millorar amb les polítiques sanitàries actuals

    La despesa pública en medicaments a Espanya va tornar a pujar l’any 2013 un 4,8%. Estava continguda des del 2010 amb les mesures, injustes i impopulars, dels governs de l’estat i de Catalunya, com van ser: l’ampliació del co-pagament i l’euro per recepta, per primera vegada a la història dels pensionistes, que va representar per a molta gent, sobretot persones amb pocs recursos, gent gran i malalts crònics, una despesa que no van poder afrontar (donant-se el cas que fins a un 16% dels fàrmacs que es recepten no eren comprats pel pacient). Unes altres causes de la contenció van ser l’exclusió d’immigrants, el nou sistema de preus de referència i la retirada del finançament públic per Decret, de 400 medicaments, essent substituïts com era d’esperar per la indústria farmacèutica i els prescriptors, per medicaments més cars. Però des del 2013 fins ara aquesta despesa ha seguit augmentant.

    Per què es dóna aquesta situació, que malgrat totes les mesures, moltes d’elles simples retallades injustes que queden amortitzades en pocs mesos i el negoci per uns quants segueix creixent? Com analitzava el Dr. Joan Ramón Laporte en l’apartat de Política del Medicament del document fruit d’un seminari del CAPS “Per un millor sistema públic de salut”, del desembre 2011, “falta una política del medicament radical”, que passi de l’hegemonia de la indústria del fàrmac a la gestió per part del professional de la salut, sobretot d’Atenció Primària, amb formació, recursos i temps suficient.

    A Catalunya l’any 2017 es varen pressupostar a càrrec del sistema públic: 1.086 milions de farmàcia ambulatòria i més de 666 milions de farmàcia hospitalària (amb un augment respecte al 2016 del 13,5%); el que dóna un total de despesa en fàrmacs del 19,9% del pressupost total del departament de salut.

    En els darrers 20 anys la despesa pública en medicaments sempre ha crescut per sobre de l’IPC malgrat totes les mesures aplicades pels governs: regulació de preus 1964, co-pagament del 10% el 1967, del 20% al 1978, del 30% al 1979 i del 40% al 1980, nova regulació de preus al 1991, 93 i 97, llistes negatives, introducció de genèrics i preus de referència al 2000. Fins a les mesures recents del 2010 i 2011 que ja hem vist que també han estat amortitzades.

    És per aquests reiterats fracassos que les polítiques han de canviar. A més de les mesures de només pagar amb diners públics aquells medicaments seleccionats pel seu cost-efectivitat, cal negociació centralitzada dels preus, caldrà fer èmfasi en totes les mesures que reforcin als professionals com a gestors independents dels fàrmacs, amb la seva informació i formació continuada organitzada pel sistema públic i no per la indústria, no acreditar cursos patrocinats per la indústria, prohibició de l’activitat comercial sobre medicaments als centres sanitaris públics, constitució de comissions fàrmaco-terapèutiques en els centres sanitaris que garanteixin la participació real dels professionals, la fixació de criteris i l’avaluació de tractaments, etc. i potenciar la participació de la ciutadania en aquestes polítiques.

    La despesa en medicaments a Catalunya se’ns emporta quasi el 20% del pressupost de salut! No es tracta només de no gastar tants recursos públics, de ser més eficients, sinó que això vol dir fer bona política, redistribuir els recursos prioritzant el més important, significa un canvi radical de política sanitària, inclús de model del Sistema, ara centrat molt en el tractament especialitzat, passant a un nou paradigma de promoció de salut, d’atenció Primària i salut comunitària amb suficients mitjans perquè es pugui donar un autèntic professionalisme amb sentit social.

  • Valors i preferències

    En els seus més de 25 anys de vida, la medicina basada en l’evidència (MBE) s’ha consolidat com un dels grans avanços de la història de la medicina (el setè, segons una enquesta del BMJ). A hores d’ara, gairebé tots els metges són conscients que no totes les proves o evidències tenen la mateixa importància i que existeix una jerarquia, així com de la necessitat de disposar de revisions sistemàtiques, guies de pràctica clínica i resums dels resultats de la recerca. Però la MBE té un tercer principi no menys important: «les evidències mai són suficients», segons ho va enunciar el passat 12 de desembre a Barcelona el professor de la McMaster University Gordon Guyatt, el primer a formular aquest concepte el 1991 en la seva editorial Evidence-based medicine d’ACP Journal Club (avui Annals of Internal Medicine). De les evidències a la pràctica hi ha, efectivament, un llarg camí d’obstacles, resistències i condicionants. I un dels més importants és el de tenir en compte els valors i preferències dels pacients, una àrea en el qual hi ha molt per aprendre, innovar i millorar.

    La qüestió és com estar segurs que realment es tenen en compte els valors i preferències de cada pacient, entre altres factors individuals, a l’hora de dur a terme una intervenció mèdica. En la seva conferència de Barcelona, celebrada a l’Hospital Sant Pau en col·laboració amb la Fundació Dr. Antoni Esteve, Guyatt va recordar que la força o solidesa de les recomanacions de les autoritats sanitàries (en les seves guies de pràctica clínica i altres documents) i dels metges als seus pacients no solament depenen de les evidències científiques. A més, han de considerar el balanç de beneficis i riscos (totes les intervencions els tenen, no solament els tractaments), el cost de la intervenció i els valors i preferències dels pacients. Si no existeix entre els malalts una àmplia acceptació d’una determinada intervenció, que Guyatt xifra en almenys un 90%, la recomanació hauria de ser detingudament explicada a cada pacient abans de prendre una decisió.

    El concepte «valors i preferències» etiqueta un emergent camp d’estudi que pretén situar al pacient al centre de l’atenció mèdica, i que enllaça amb la medicina personalitzada i l’anomenada recerca orientada al pacient. A PubMed hi ha ja centenars d’articles que aporten resultats i discussió sobre com integrar la perspectiva del pacient en les intervencions mèdiques. La general falta de temps en la consulta mèdica és un factor limitant per a la discussió dels riscos i beneficis de les intervencions i per considerar els valors i preferències del malalt, però hi ha molt espai per donar respostes innovadores a aquesta necessitat. Com a exemple, Guyatt va projectar un vídeo que mostra una senzilla estratègia per decidir amb un malalt diabètic la millor opció terapèutica entre diferents alternatives, tenint en compte les seves prioritats en aspectes com la influència en el pes, les rutines diàries i el control de la glucèmia.

    El desenvolupament del sistema GRADE per jerarquitzar l’evidència ha representat un gran avanç. Però queda molt per fer quant a l’elaboració de guies, resums i mètodes d’ajuda a la presa de decisions per part del pacient, així com a l’accés a tota aquesta informació. El projecte MAGIC (Making GRADE the Irresistible Choice) és una resposta a aquesta necessitat aprofitant el potencial dels nous formats electrònics. L’evolució de l’EMB apunta, segons Guyatt, cap al desenvolupament de sistemes, mètodes i aplicacions més eficaces per formar i informar els metges i per incorporar els valors i preferències individuals en la presa de decisions dels pacients. Si això es va aconseguint, les crítiques de despersonalització que ha rebut la MBE quedarien superades.

  • La Salut és el que importa

    Per ara, els serveis sanitaris estan dedicats fonamentalment a l’atenció a la malaltia, algunes vegades a la prevenció i generalment actuen quan ja hi ha símptomes fent diagnòstics, posant tractaments (molts cops sofisticats, amb ingressos hospitalaris i intervencions que comporten també riscos) i al final acompanyant a pacients crònics i amb sort ajudant a una bona mort (molts cops allargant l’esperança de vida però amb molt mala qualitat d’aquesta, quant no amb aferrissament terapèutic).

    Tot això està molt bé, molts cops és necessari, però la Salut és una altra cosa. Si paguéssim als professionals només quan estem malalts aniríem malament (hi ha països que ho fan i així els hi va). Els hem de pagar amb bons salaris perquè ens ajudin a vetllar per la nostra salut i la de la comunitat, per això el millor nivell d’atenció sanitària és el de l’Atenció Primària i Comunitària pública, el nostre equip de professionals, proper, que atén la nostra salut al llarg de tota la vida, ens coneix i coneix el nostre entorn, i quant ho necessitin (en algunes ocasions per patologies greus o rares) ja demanaran consulta als especialistes.

    Però que és la Salut? L’OMS la definia l’any 1946 com L’estat de complert benestar físic, mental i social i no sols absència de malaltia, una definició utòpica i poc realista, és el tot o res, difícil un «complet estat de benestar» (potser només assolible en determinats moments de la vida, o també complet benestar sota els efectes de les drogues). «Amb absència de malaltia», vol dir que si estem una mica malalts, amb un refredat per exemple, ja no tenim salut? Han passat més de 70 anys d’aquesta definició.

    A Catalunya el doctor Jordi Gol, coordinador d’una ponència que definia la salut, en el X Congrés de Metges i Biòlegs, celebrat a Perpinyà el 1976, va proposar una definició nova de salut que fruit del debat del Congrés i publicada al llibre d’actes del mateix (publicades per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques) deia això: La Salut és aquella manera de viure que és autònoma (amb suficient autonomia personal per portar a terme raonablement els nostres projectes de vida) solidària (amb la salut dels altres i per tant en la lluita contra els determinants negatius per la salut, socials, econòmics, de gènere, ambientals, etc.) i joiosa (manera de viure amb alegria, optimisme, esperança). Aquesta nova definició va ampliar i millorar molt la proposta de definició de l’OMS, fa el concepte de salut més dinàmic i introdueix altres valors (no només somàtics) i no parla d’estat ni d’absència de malaltia. Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna discapacitat i tenir força salut encara, de fet podem considerar la malaltia com un determinat mes de la salut (de vegades important).

    32 anys després del Congrés de Perpinyà, en el 18è Congrés de Metges i Biòlegs del 2008 a Girona, la taula rodona sobre aquest tema coordinada pel Dr. Oriol Ramis, accepta la definició de salut esmentada com a vigent tot reconeixent el seu caràcter ideològic (i que no ho és?) i que cal seguir treballant per la seva hegemonia en la societat i el Sistema Sanitari.

    Creieu que avui es pot canviar la ideologia dominant en la societat i els professionals de què el sistema sanitari s’ha de dedicar fonamentalment a la malaltia? El camí de la malaltia porta a la medicalització creixent de tots els aspectes de la vida, a l’expropiació de la salut com a autonomia i solidaritat de la persona, només serveix als interessos de qui volen guanyar diners amb els negocis de la malaltia i portar al Sistema Sanitari públic a la seva insostenibilitat.

    Serà difícil canviar el paradigma, possiblement quasi impossible si el model social i econòmic global és el que és: capitalisme financer hegemònic, consumisme, creixement depredador dels recursos i del medi, individualisme en contra de la solidaritat, submissió per contes d’autonomia, desigualtats acceptades i dificultats creixents per ser lliures. Per això diem que la lluita per la Salut és necessàriament la lluita per recuperar els valors republicans, els valors del bé comú i els drets socials. Sense una societat sana no podrem aspirar a la salut individual ni col·lectiva. Cal treballar aquest tema i afiliar-nos al Club de la salut i la Primària.