Sota el lema ‘Ho has donat tot. No has rebut res’, Metges de Catalunya (MC) ha convocat mobilitzacions per a tots els facultatius dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la xarxa sanitària concertada (SISCAT) per a dimecres i dijous d’aquesta setmana.
Entre les reivindicacions del sector, destaquen que cal planificar els recursos, retenir el talent mèdic, oferir formació continuada als i les professionals i dignificar les condicions de treball, tal com va explicar el secretari general de MC, Xavier Lleonart. La sobrecàrrega de feina, denuncien, impedeix dedicar hores laborals a la formació, docència o recerca, a més de no poder oferir l’atenció que voldrien a les persones ateses.
En els últims dos mesos, diferents entitats han donat suport a MC, com per exemple el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), la Societat Catalana d’Especialistes en Psicologia Clínica (SCEPC), la Societat Catalana de Neuropsicologia (SCNPS), la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica – ANPIR o Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).
Amb l’objectiu que les protestes fossin del conjunt del sector sanitari, la Mesa Sindical Sanitària de Catalunya va presentar la seva pròpia convocatòria de vaga per als mateixos dies. Tot i això, el 23 de gener va informar que la desconvocava per un “possible defecte formal en l’avís de convocatòria a les patronals”, si bé animava a continuar amb les mobilitzacions previstes.
Recorreguts
MC es manifesta el 25 de gener a les 10 hores davant el Departament de Salut i es desplaçarà per la Gran Via Carles III, Rambla Brasil i Plaça de Sants per arribar al migdia a l’estació de Sants.
L’endemà, hi ha una altra manifestació de MC a les 10 hores a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que baixarà per Via Laietana i l’estació de França, i finalitzarà a les 12 davant del Parlament de Catalunya amb una plantada de bates blanques.
Recorregut de les manifestacions de MC dels dies 25 i 26 de gener
Per part seva, si bé la Mesa Sindical Sanitària no farà vaga com a tal, sí que fa una crida a participar en les accions previstes, que són: el 25 de gener a les 11 hores a plaça Sant Jaume per acabar al Parlament, mentre que el 26 a la mateixa hora hi ha concentracions descentralitzades pel territori.
A més, hi ha una concentració dissabte 28 a Sant Jaume amb altres organitzacions per tal de defensar els serveis públics, no només sanitaris sinó també educatius. La Mesa té el suport d’altres sindicats del sector de l’ensenyament en entendre que es tracta d’una crisi més global dels serveis públics.
Nova vaga mèdica 1, 2 i 3 de febrer
Les diverses organitzacions ja avisaven que les accions d’aquesta setmana suposaven l’inici d’un seguit de mobilitzacions a mitjà termini a Catalunya, i per això MC també ha convocat una nova vaga de personal facultatiu per als dies 1, 2 i 3 de febrer.
El sindicat mèdic ja havia alertat que el conflicte s’allargaria fins que Salut no aportés solucions als “greus problemes” que pateix el sistema, especialment la sobrecàrrega de treball i la crisi de facultatius derivada de les condicions assistencials, laborals i retributives que s’ofereixen als professionals.
Durant aquests tres dies, hi ha convocades aturades l’1 de febrer, als hospitals de 8 a 11 hores i de 17 a 20 hores, i als centres d’atenció primària d’11 a 14 hores i de 17 a 20 hores. El 2 de febrer, serà de 8 del matí a la mitjanit tant als hospitals com als CAP, i el 3 de febrer repetiran els horaris del dia 1.
Altres sindicats
La posició d’altres sindicats que també denuncien deficiències en el sistema sanitari públic i demanen millores laborals té algunes diferències amb MC. Així, per part seva, la Intersindical va convocar mobilitzacions per als dies 24 i 25 a tots els serveis sanitaris per tal que tots els sectors se sentin representats.
La secretària d’organització de la federació de serveis públics de la Intersindical, Monica Meroño, explica que l’objectiu és donar “protagonisme a la resta de personal sanitari, no només als metges”, com residents d’infermeria i medicina, administració, personal de serveis, zeladors, etc. “A sanitat, totes som un equip, i com a equip hem d ‘anar totes a una”, afegeix.
Sindicats com CC.OO. i UGT de Catalunya s’han desmarcat d’aquestes mobilitzacions. Es dona la circumstància que tots dos i el sindicat d’infermeria Satse, el passat 23 de desembre, van arribar a un acord en el sector de la sanitat concertada amb la Conselleria de Salut i amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC).
Es tracta del III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat). L’acord inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que MC no va signar per entendre que no responia als problemes del sistema sanitari públic.
Les consultes per l’ús excessiu de videojocs a la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge s’han quadruplicat en l’últim any en passar del 3,5% del total de consultes a aquest departament en el 2021 al 15,4% a finals de setembre del 2022.
Si bé tradicionalment s’havien associat aquestes consultes als nois, el nombre de noies també està en augment, tal com explica la psicòloga clínica Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions de l’hospital i investigadora de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).
“El risc problemàtic de l’ús de videojocs existeix en ambdós gèneres”, indica Jiménez. “Aquestes dades són una evidència de les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini pel que fa a l’ús abusiu de videojocs durant els períodes de confinament”.
Evolució de la freqüència de consultes per problemes relacionats amb l’ús excessiu de videojocs, entre gener de 2005 i fins a finals de setembre de 2022, a l’Hospital de Bellvitge
Segons les xifres de l’última dècada, hi havia un creixement de consultes per aquest motiu, però les xifres des del 2021, “s’han disparat”, i és que si bé els videojocs són entretinguts, motivadors, estimulants i divertits, el seu ús abusiu pot esdevenir un trastorn important, alerta l’Hospital de Bellvitge en un comunicat: “L’addicció als videojocs és una realitat clínica”.
En aquest sentit, argumenta que prop d’un 3% de la població està subjecta a patir aquest tipus d’addicció comportamental. Tal com apunta la psicòloga clínica, “fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda, i poden passar mesos”.
Senyals d’alerta
Segons l’equip de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals (sense substància) de l’Hospital de Bellvitge, hi ha diversos senyals d’alerta, com la pèrdua d’autocontrol sobre l’activitat, dedicar entre quatre o cinc hores diàries als videojocs, l’augment de la irritabilitat, l’ansietat i la tristesa en deixar de jugar, persistir en l’ús de videojocs malgrat les conseqüències negatives, i abandonar altres activitats socials, escolars, laborals i lúdiques.
“En el context adequat i amb un patró d’ús saludable, els videojocs poden ser educatius, augmentar determinades capacitats i habilitats, millorar l’autoestima i les relacions socials i fins i tot practicar idiomes. Però, alhora, hem de reconèixer i prevenir l’impacte negatiu que poden tenir arran d’un ús abusiu, i com a societat hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies”, insisteix Jiménez.
Jiménez: «Hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies»
La majoria dels estudis apunten que els videojocs de caràcter massiu, en línia, de rol i multijugador -coneguts com MMORPG- són els que més problemes d’ús excessiu generen. Alguns videojocs permeten comprar ‘loot boxes’ (caixes de botí), que són ítems virtuals que produeixen recompenses aleatòries quan són ‘comprades’, sigui amb hores de joc o bé pagant un import real en diners.
Des del punt de vista psicològic, “hi ha similituds entre l’addicció als jocs d’atzar i aquest tipus videojocs, ja que encoratgen el fet de gastar diners en ítems que no són comprats, sinó producte d’un algoritme informàtic”, segons l’experta en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge.
La incertesa i l’excitació de comprar aquestes ‘caixes de botí’ facilita la repetició de l’hàbit de buscar la recompensa desitjada. Com en els jocs d’atzar, el reforç positiu del premi té un patró intermitent i variable (amb un resultat desconegut), i cada cop es gasten més diners en un intent de compensar el que s’ha invertit. Alguns autors argumenten que les ‘caixes de botí’ poden representar la transició d’un ús de videojocs saludable a un ús problemàtic, o fins i tot la transició als jocs d’atzar.
Vivim en una accelerada degradació del medi ambient que, dia a dia, es concreta en una ingent pèrdua de diversitat -deguda a l’extinció massiva d’espècies- i un augment d’emissions de gasos d’hivernacle, inclosos el diòxid de carboni i el metà, que ens ha portat a una situació d’emergència climàtica. Paral·lelament, la pandèmia de la Covid-19 i la guerra entre Ucraïna i Rússia han colpit l’economia mundial, dirigint-nos de forma aparentment inexorable a una recessió profunda, caracteritzada per una major incidència de la desigualtat global i un augment dels preus. Segons la mirada experta, la Renda Bàsica s’ha consolidat com una possible via per abordar la crisi de la desigualtat, especialment en un context en què s’espera un augment de l’atur a causa dels nous processos d’automatització i digitalització. Però com es relaciona una mesura radical de redistribució de rendes amb l’objectiu d’assolir urgentment la sostenibilitat mediambiental?
Ara per ara, després de dècades de recerca, existeix una abundant i sòlida bibliografia d’estudis sobre la Renda Bàsica. No obstant això, el nostre coneixement sobre les conseqüències mediambientals d’una Renda Bàsica universal és més aviat escadusser. La Xarxa Renda Bàsica defineix aquesta mesura com a un ingrés pagat per l’estat a cada membre de ple dret -o resident- de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui.
Certes veus escèptiques argumenten que la Renda Bàsica podria tenir impactes mediambientals negatius. En general, sabem que els increments d’ingressos solen traduir-se en creixement de consum. Aquest efecte ha estat observat a escala nacional, però també a nivell de llar o individual. Fins i tot en l’hipotètic cas que la introducció d’una Renda Bàsica no signifiqués un augment de l’ingrés per càpita d’un país, i només es produís una redistribució des dels decils més rics als més pobres, el consum podria créixer. Com és sabut, els sectors econòmicament vulnerables tenen una propensió marginal al consum major que els més privilegiats. És a dir, de cada euro extra ingressat, les llars més pobres solen dedicar-ne una proporció major al consum. Seguint aquesta lògica, una alça de consum empès per l’aplicació d’una Renda Bàsica podria traduir-se en més emissions, contribuint així al desmillorament de l’ecosistema.
Ben mirat, existeixen igualment bones raons per a pensar que la Renda Bàsica podria esdevenir una eina profitosa per combatre l’actual crisi climàtica. Amb una Renda Bàsica, les persones amb menors ingressos podrien accedir a productes de major qualitat i durabilitat. Així mateix, diversos estudis fan palès que la Renda Bàsica genera canvis en els usos del temps que poden anar en benefici del medi ambient. L’experiència mostra que una Renda Bàsica universal, fins i tot quan s’assigna de manera temporal i en petites quantitats de diners, incrementa el benestar de les persones, la seva confiança i les fa més proclius a la recerca de noves maneres d’emprar el temps. Així, una Renda Bàsica podria fomentar el treball voluntari, projectes artístics o productius enfocats a cura del nostre planeta i, en definitiva, obre espais d’oportunitat per a l’emergència de noves formes d’innovació social orientades a la sostenibilitat.
La principal dificultat que tenim per a avaluar els possibles impactes mediambientals d’una RB és que no disposem de dades que ens permetin mesurar la seva relació amb el consum de productes sostenibles, amb l’adopció de tecnologies energètiques baixes en carboni o amb l’augment del reciclatge, entre altres comportaments. Donat el caràcter limitat dels projectes pilot de Renda Bàsica que s’han anat desenvolupant, només podem atansar-nos teòricament a aquest problema. Per això, és crític aconseguir incorporar innovacions metodològiques -ja sigui en el pla pilot de Catalunya, ja sigui en altres iniciatives futures- que permetin calibrar els vincles entre la RB i les actituds proambientals, d’una manera verificable i reproduïble.
Els patrons de consum d’una societat neixen d’agregats de comportaments individuals que, al seu torn, depenen de tot un seguit de factors que no poden ser abordats directament per la Renda Bàsica. Les ciències socials han evidenciat que les normes socials, l’accés a la informació, la influència de familiars i amics o variables actitudinals com ara l’autoeficàcia percebuda o el nivell de consciència expliquen per què unes persones orienten el seu consum cap a productes ecològics i tecnologies baixes en carboni i altres no. Per tant, l’èxit de la RB com a element catalitzador d’un sistema de producció i un consum que es mantingui dins dels límits planetaris, dependrà de la seva oportuna combinació amb un conjunt de mesures estructurals, normatives internacionals, estratègies de comunicació de risc i implicació ciutadana que posin fre, de manera efectiva, a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i la pèrdua de biodiversitat.
Així com la renda bàsica, per si mateixa, no pot (ni pretén) acabar amb el capitalisme o el patriarcat, tampoc és just demanar-li que sigui la solució a la crisi ecològica que ha generat la nostra espècie. No obstant això, hi ha un element que sembla poc qüestionable. Si la Renda Bàsica millora la capacitat de les persones per a prendre decisions de manera lliure i autònoma, també les habilita per orientar-se cap a formes de vida mediambientalment responsables. I això inclou el poder que la Renda Bàsica ens confereix per a resistir enfront de pràctiques empresarials mediambientalment insostenibles, ja sigui negant-nos a ser els seus bracers, ja sigui defugint els seus productes.
‘Cor de dona’ és un nou moviment nascut a Espanya i impulsat per metgesses que vol conscienciar sobre els riscos associats a les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort entre la població femenina.
Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa. La xifra és de cada 60 segons als Estats Units. A Espanya, el mateix any van morir 265 dones per cada 100.000 habitants per aquestes malalties, enfront de 241 homes per cada 100.000 habitants.
Arran d’aquesta realitat, ‘Cor de dona’ té com a objectiu crear hàbits de vida saludables per intentar reduir la mortalitat associada a les patologies cardíaques en dones. Està inspirat en el moviment ‘Go Red For Women’ de l’Associació Americana del Cor, creat el 2004, que ha aconseguit reduir la mortalitat cardiovascular als Estats Units en un 30%.
Una de les impulsores de ‘Cor de dona’ i de ‘Go Red For Women’ és la doctora Malissa Wood, professora de la Facultat de Medecina de Harvard, cardiòloga clínica del Cardiac Ultrasound Laboratory al Massachusetts General Hospital de Boston i codirectora del Programa Corrigan Women’s Heart Health al Massachusetts General Hospital Heart Center.
Segons la doctora Wood, “gràcies a aquestes campanyes s’han assolit millores en el reconeixement dels riscos de la malaltia cardiovascular en dones i crear subvencions per millorar la salut cardiovascular femenina”.
Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa | iStock
‘Cor de dona’ està liderat per la doctora Leticia Fernández-Friera, que és sòcia fundadora de la iniciativa i directora de la Unitat de Cardio-Dona a Atria Clinic. Segons afirma, “la creació de noves eines per a l’avaluació de risc, com l’ecografia vascular, la divulgació de directrius per al seu maneig i l’impuls de la investigació específica per sexe, constitueixen els objectius principals de ‘Cor de Dona’ al nostre país.”
Riscos
Les metgesses sostenen que les diferències basades en el gènere en la malaltia cardiovascular han estat tradicionalment poc apreciades i que les dones estan poc representades en la investigació i els assajos clínics. Així, Fernández-Friera remarca que “el risc en les dones sovint se subestima” i, per això, “és crucial un enfocament contemporani que se centri en la dona sana per a la identificació i el tractament precoç de les dones amb risc de malaltia cardiovascular”.
Argumenten que les patologies cardíaques són la primera causa de mortalitat entre les dones. Als riscos tradicionals, com el tabaquisme, l’obesitat, el sedentarisme i la hipertensió, s’afegeixen d’altres com la hipertensió en l’embaràs, la diabetis gestacional o la menopausa precoç.
Per a Fernández-Friera, “es coneixen poc els seus símptomes referencials, a més del típic dolor al braç i el pit, com són el dolor en la mandíbula, el decaïment, les molèsties a l’esquena i les dificultats per respirar”. “A més, acudeix més tard a l’especialista, fet que s’associa a una mortalitat més gran respecte als homes, ja que moren un 20% més després d’un infart”, afegeix la doctora.
Revisions gratuïtes
A més del nou moviment ‘Cor de dona’, hi ha campanyes que alerten que la majoria de les dones ignoren que poden patir patologies cardiovasculars greus. En aquest sentit, la fundació CardioDreams subratlla que un 11% de les dones que han participat en revisions cardiovasculars tenen alguna patologia greu que desconeixia. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn de les primeres 650 revisions gratuïtes que l’organització sense ànim de lucre ha realitzat en l’últim any a dones d’entre 50 i 70 anys amb motiu de la campanya ‘Directes al cor’, que va començar al setembre del 2021.
Si es traslladen aquestes xifres al conjunt de la població espanyola femenina d’entre 50 i 70 anys, que és la franja d’edat més sensible a patir aquestes malalties, és probable que més de 700.000 dones estiguin afectades i no ho sàpiguen.
“Aquestes dades són una mostra més de la necessitat de sensibilitzar i divulgar entre la societat l’impacte que tenen les malalties cardiovasculars en la dona, en les quals representa la principal causa de mort, molt per sobre del temut càncer de mama. Cada vuit minuts mor una dona a Espanya per malalties cardiovasculars i ni la societat ni les dones en són conscients”, afirma el fundador de CardioDreams i cap del Servei de Cirurgia Cardiovascular de l’Institut del Cor Quirónsalud Teknon, el doctor Xavier Ruyra.
La fundació indica que el 35% de les dones espanyoles moren per malalties cardiovasculars, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de la Societat Espanyola de Cardiologia, però només el 15% d’elles rep el tractament adequat. Davant aquesta realitat, CardioDreams, en col·laboració amb la fundació ‘la Caixa’, va posar en marxa la campanya ‘Directes al cor’, que preveu fer 2.000 revisions gratuïtes en tres anys.
Hospitalitzacions
Si bé les malalties cardiovasculars són especialment cruentes entre les dones, en el cas dels homes són la segona causa de mort. Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que, a la província, 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular, segons l’anàlisi de les dades dels municipis de més de 10.000 habitants, exclosa la ciutat de Barcelona.
Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular | GettyImages
En concret, van haver 50.000 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars. Les persones ateses tenien una mitjana d’edat de 71 anys en el cas dels homes i de 78 anys en el de les dones.
Pel que fa a les principals patologies que causen l’ingrés, en les dones són la hipertensió (22%), les malalties cerebrovasculars agudes (20%) i la insuficiència cardíaca congestiva (17%). En canvi, entre els homes són les malalties cerebrovasculars agudes (19%), la hipertensió (14%) i l’infart agut de miocardi (13%).
L’informe de la Diputació assegura que, en els últims 15 anys, tres de cada deu defuncions en dones i quatre de cada deu morts en homes es deuen a una malaltia cardiovascular. Per evitar-ho, es recomana mantenir una alimentació saludable i equilibrada, no fumar, eliminar o reduir el consum d’alcohol, fer exercici d’intensitat moderada, reduir l’estrès i controlar la pressió arterial i els nivells de sucre i colesterol en sang.
Les escoles bressol municipals de Barcelona tenen escolaritzats un total de 409 infants de 0 a 3 anys amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), xifra que representa un augment del 120% respecte als 186 del curs 2015-2016.
Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe “Petita infància i educació inclusiva a les Escoles Bressol Municipals” realitzat per l’Ajuntament de Barcelona, que indica que el 63% d’infants amb NESE escolaritzats a les bressol són nens i el 37% són nenes. En total, representen el 5% dels nadons escolaritzats a les escoles municipals.
En el conjunt de la ciutat, hi ha 448 infants amb necessitats específiques a les bressol, i 9 de cada 10 estan matriculats a la pública, mentre que els altres 39 estan a la privada.
Dificultats d’aprenentatge i socioeconòmiques
Dins dels infants amb NESE, hi ha dos grups. Els NESE A fan referència a persones amb discapacitat física, intel·lectual, sensorial, visual, auditiva, amb malalties degeneratives greus i minoritàries, amb trastorn greu de conducte, amb trastorn d’aprenentatge i de comunicació i amb autisme.
El grup dels NESE B inclou necessitats educatives de tipus social, com infants refugiats, en acollida i amb mares en centres penitenciaris, així com altres situacions socials, econòmiques i culturals de vulnerabilitat.
Dels 409 infants de les bressol municipals, 265 presenten algun trastorn en el desenvolupament (NESE A) i 144 tenen una situació social desfavorida (NESE B).
Detecció
D’altra banda, 1 de cada 10 infants reben un seguiment i recursos específics per a l’atenció precoç de possibles trastorns o discapacitats. En total, són 906 alumnes, que representen l’11% dels escolaritzats a les bressol.
Així, en l’orientació escolar per al pas al segon cicle d’educació infantil, gairebé la meitat dels infants amb NESE són detectats pels equips de les escoles bressol municipals.
Des del curs 2014/2015, la inversió de l’Ajuntament en les bressol municipals s’ha incrementat un 48% fins a arribar als 18 milions d’euros, dels quals 5 milions es destinen a la millora de la qualitat educativa amb més professionals especialistes i més formació. La resta es dediquen sobretot a l’ampliació del nombre d’escoles i educadores.
Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.
És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.
Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.
Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió, és a dir un u seguit de divuit zeros). L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros). És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.
Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.
I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori. Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.
L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050. Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.
Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.
Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…
Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.
El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.
Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.
El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.
Sicko, Michael Moore
A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.
Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.
L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?
Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.
Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documentalCapitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).
Sicko, Michael Moore
Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.
De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.
¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?
A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!
Brexit, Toby Haynes
Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.
Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.
És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?
El suïcidi és la primera causa de mort de les persones sense llar, seguit de la sida, malalties hepàtiques, malalties pulmonars, raons oncològiques, sobredosi, problemes cardiovasculars i infeccions. Així ho indica un informe realitzat en base a les dades de 562 dones sense llar ateses a centres d’acollida de Girona entre els anys 2006 i 2020.
L’’Estudi de les causes de mort en dones en situació de sensellarisme’ està realitzat per personal de medecina i infermeria del CAP Santa Clara de Girona i per membres de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), amb participació del Grup de recerca en psicologia de la salut de la Universitat de Girona (UdG).
Les conclusions de la investigació indiquen que el 15% de les 562 dones, un total de 82, van morir, i la causa en 34 d’elles va ser el suïcidi, mentre que 12 van morir de sida, 10 de malaltia hepàtica, 10 més de malalties pulmonars, 6 per raons oncològiques, 2 per sobredosi, 2 per problemes cardiovasculars, 2 per infeccions i 4 per causes desconegudes.
Menys esperança de vida
Rebeca Alfranca és metgessa de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la CAMFIC, i és la investigadora principal del projecte. Per a ella, “els resultats mostren que el sensellarisme provoca o incrementa els problemes de salut física i mental, disminueix dràsticament l’esperança de vida i augmenta la prevalença de suïcidi, entre d’altres”.
En aquest sentit, fa referència a un altre estudi del 2021, ‘Evolució homeless de Girona: Seguiment longitudinal’, segons el qual la mitjana de mort de les persones en situació de sensellarisme va ser de 49 anys, mentre que l’esperança de vida mitjana de la ciutadania general supera els 80.
Més vulnerabilitat
Alfranca alerta que “les persones en situació de sensellarisme tenen més risc de patir malalties mentals, addiccions i altres malalties infeccioses. Això suposa que comencin a patir patologies orgàniques i deteriorament cognitiu abans o que s’incrementi la simptomatologia de les malalties que ja pateixen, i tot plegat fa que hi hagi més risc de mortalitat en edats més primerenques”.
“El pacient en situació de sensellarisme amb patologia crònica és un pacient vulnerable i amb alta dependència que precisa més recursos dels ara disponibles, i per tant, cal seguir treballant i destinant recursos al seu seguiment i control”, afegeix.
L’informe conclou que les dones en situació de sensellarisme “sovint pateixen malalties mentals, addiccions, violència i abusos. L’atenció a aquestes dones d’especial vulnerabilitat és un repte pels metges de família, al que s’ha de fer front conjuntament amb els serveis socials i els professionals de la Xarxa de Salut Mental”, tanca l’estudi.
Amb l’entrada en vigor de la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (coneguda com la llei del ‘Només sí és sí’), la mutilació genital femenina es comença a considerar oficialment com una violència sexual i de gènere, així com el matrimoni forçat, l’assetjament amb connotació sexual i la tracta amb finalitats d’explotació sexual. La prevenció, protecció, formació, assistència integral i la reparació són essencials per acompanyar a les dones víctimes d’aquestes violències.
Així ho demanden les dones participants del Encuentro de Buenas Prácticas de la Red EstatalLibres de Mutilación Genital Femenina (MGF), celebrat a Madrid el passat 15 i 16 de novembre. “La mutilació genital femenina ve acompanyada de moltes altres violències, i és la gran desconeguda. En les violències de gènere no serveixen genèrics, fan falta tots els detalls”, comença una de les participants. Aquesta trobada és un espai de diàleg i d’intercanvi per al desenvolupament d’itineraris que comptin amb protocols que no revicitimizin a les dones que han sofert o sofreixen violència sexual, i per a garantir una atenció integral quan es requereixi. Es reuneixen dones migrants i entitats de Catalunya, Madrid, el País Basc, Aragó i València. Coincideixen en denunciar la desprotecció de les dones que han sofert la MGF i la necessitat de desvictimitzar-les; en la importància de garantir una atenció integral i promoure el paper de les mediadores culturals; i també manifesten la necessitat de formar al personal sanitari entorn les mutilacions genitals femenines per a prevenir múltiples violències més.
Segons dades d’Amnistia Internacional, la MGF afecta a 200 milions de dones i nenes arreu del món, i quatre milions més de nenes estan en risc de sofrir-la. Aquesta pràctica és una expressió de violència de gènere i sexual que s’estén a 29 països de tot el món, tot i que on més es concentra és a l’Àfrica subsahariana, seguit de països de l’Orient Mitjà, Àsia, Llatinoamèrica i també Europa. En el cas africà, UNICEFrecollia el 2020 que els sis països amb una prevalença de casos de MGF més elevats són Somàlia (98%), Guinea (95%), Djibouti (94%), Mali (89%), Egipte (87%) i Sudan (87%). Cal destacar que no totes les comunitats que habiten aquests països practiquen la MGF, i que els que la practiquen tampoc ho fan de la mateixa manera.
Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan
Atenció integral en els casos de MGF
“L’atenció que s’ha de garantir a les dones que han sofert la MGF ha de ser integral: això significa que ha de tenir un enfocament de drets humans, interseccional, amb atenció individualitzada a cada dona i adaptada a les necessitats de la salut holística, és a dir, amb atenció física, psicològica, emocional i econòmica”, reclamen les participants de la trobada. Les mutilacions genitals femenines comporten greus implicacions sanitàries i psicosocials: posen en risc la seva integritat física i psicològica, a més de violar els seus drets com a dones i nenes. Comporten des d’hemorràgies prolongades, infeccions, dolor intens durant el cicle, infertilitat, la negació del plaer sexual i fins i tot la mort. A més, pot augmentar el risc de transmissió del VIH.
El primer informed’avaluació de l’aplicació d’Espanya del Conveni d’Istanbul, realitzat pel Grup d’Experts en Acció contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica (GREVIO) del Consell d’Europa, apunta la seva preocupació per la concentració d’esforços en la violència en el si de la parella i no tant en altres formes de violència, en particular la violència sexual, com són el matrimoni forçat i la mutilació genital femenina, qüestions que la llei de la Llibertat Sexual sí que recull.
En concret, el GREVIO identifica una sèrie de qüestions que requereixen acció urgent, com ara enfortir les mesures per a prevenir i combatre la violència que afecta les dones exposades a discriminació interseccional. Pretén complir les obligacions globals en matèria de protecció dels drets humans de les dones, les nenes i els nens enfront de les violències sexuals, integrant-se també en la política exterior espanyola. I també, seguint el mandat de l’article 9.2 de la Constitució, pretén remoure els obstacles per a la prevenció d’aquestes violències, així com per a garantir una resposta adequada, integral i coordinada que proporcioni atenció, protecció, justícia i reparació a les víctimes.
Tot i així, és important estudiar cada cas de manera individualitzada, per a entendre i aplicar els protocols adequats segons les necessitats de cada dona i la seva situació de vulnerabilitat. Nerea Sancho, membre de la Unión de Asociaciones Familiares (UNAF), expressa la voluntat i finalitat de la Red per a generar itineraris que ajudin a l’administració i als serveis públics a “no caure en la revictimització i la improvisació”, ja que en molts casos pot haver-hi dones que no requereixin d’una atenció integral, i en molts altres casos que sí, perquè “avui dia tot es redueix a la cremada i la cicatriu, no hi ha una atenció integral real”, matisa.
Una pràctica que va evidenciar el doctor i coordinador de l’àrea de ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona durant el fòrum ‘La veu de les dones africanes contra la violència de gènere’, organitzat per Ahcama i celebrat a Barcelona a finals del mes d’octubre.
Va explicar que el protocol d’atenció integral a les dones que han sofert la MGF es desenvolupa durant un sol dia. Un temps insuficient, segons Metges del Món, ja que és impossible prestar atenció completa en tan poc temps i complir el que significa la paraula integral: atenció mèdica, física, psíquica, emocional i social. Totes les participants posen en rellevància la necessitat de formar als professionals sanitaris específicament sobre mutilacions genitals, per a evitar revictimitzacions i assegurar les voluntats i necessitats de cada dona.
Tenir referents comunitàries
L’atenció integral està directament relacionada amb una atenció individualitzada amb la dona que ha sofert la MGF i/o altres violències de gènere, i per això és necessària la prevenció i detecció de les dones que l’han sofert. Les diferents associacions de l’estat que treballen en aquest camp, com per exemple Ahcama, Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, Asociación Karibu, Asociación de Mujeres de Guinea de Madrid o la Fundació Wassu-UAB, coincideixen en la necessitat de tenir referents comunitàries per a poder acostar-se a les dones vulnerabilitzades. Tot i així, en molts casos les referents són voluntàries, i denuncien una clara falta de recursos econòmics per a atendre els casos. “Si nosaltres i les nostres associacions són espais de referència, i som les responsables de derivar les dones a una atenció integral, llavors és necessari que comptem amb recursos econòmics, i que estigui pressupostat per l’administració”, puntualitza l’Aissa, membre d’Ahcama. Legki Yakaru – Associació de Dones subsaharianes, per la seva part, atribueix la falta de recursos a un racisme institucional imperant: “Si la mutilació genital femenina depengués de les subvencions, llavors no faríem res. Les demanes a l’inici de l’any i te les donen a finals d’any, si és que te les donen. És un treball purament militant.”
Imatge del “Encuentro de Buenas Prácticas de la Red Estatal Libres de Mutilación Genital Femenina (MGF)” | Sara Aminiyan
El paper de les mediadores interculturals
L’article 22 de la llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual especifica la labor i responsabilitat per part de les administracions públiques per a establir protocols d’actuació que permetin la detecció i atenció de casos de mutilació genital femenina i de matrimoni forçat, per això es procurarà, apunta, la formació específica necessària per a l’especialització professional, podent incloure’s accions específiques en el marc de la cooperació internacional al desenvolupament.
La mediació intercultural és un element clau per a la inclusió i l’accés a la informació de les persones migrants. A Espanya, es tracta d’un fenomen bastant recent, que no està del tot definit ni professionalitzat, tal com denuncien investigadors i entitats, encara que segons el Reial decret 638/2000, va quedar reconeguda pel Ministeri d’Interior. A efectes pràctics, la mediació intercultural sol estar relacionada amb l’àmbit de treball social, i les poques opcions formatives s’han dut a terme per organitzacions, i a la voluntat d’algun departament de serveis socials d’ajuntaments. La mediació intercultural implica la interpretació i facilitació del llenguatge, els codis comunicatius i el sistema de valors entre dues parts culturalment diferents que es vulguin i/o hagin de comunicar.
A la trobada de la Red, es posa en valor el paper de les dones mediadores africanes com a facilitadores entre les dones migrants i professionals de serveis públics, així com receptores d’informació dins de la comunitat. Encara que denuncien la falta de reconeixement i fins i tot, a vegades, rebuig: “Sol passar que ens trobem a la consulta d’un metge, perquè la dona que ha de ser atesa ens ho ha sol·licitat, i hem de discutir amb el metge perquè ens deixi estar a la consulta. No sabem si per motius intencionats o per la falta de reconeixement.”
Així ho confirma la investigadora i filòloga de la Universitat Alcalá de Henares de Madrid, Carmen Valero Garcés: “Una responsabilitat que va a càrrec d’iniciatives individuals, amb poc suport estatal, escassa remuneració, falta de formació i de coordinació, així com d’ètics estandarditzats.”
Certificació MGF, què suposaria?
El tercer eix que es debat a la trobada de la Red és la possibilitat de disposar d’una certificació mèdica MGF. Podria tenir un impacte directe en la facilitació del tràmit per a aconseguir l’asil, per exemple, així com també es reconeixeria una vegada més com una violència masclista i sexual. Les dones que han sofert la MGF no tenen per què denunciar, però l’han sofert igualment, amb el que si es disposés d’aquest certificat mèdic es podrien evitar altres violències afegides i facilitar processos burocràtics i d’estrangeria. Tot i així, manifesten la importància d’acompanyar la certificació mèdica amb un informe psicosocial de cada cas, per a garantir que sempre es compleixi un procés integral i individualitzat de cada dona.
També cal destacar la importància de disposar d’unitats de referència a cada Comunitat Autònoma, liderades per entitats i persones especialitzades en la matèria. Fins al moment, no existeix una homogeneïtat de treball i protocol en aquests casos entre les diferents CCAA, i tampoc que garanteixi una atenció integral. L’estudi realitzat el 2020 sobre la mutilació genital femenina a Espanya per la Fundació Wassu-UAB, assenyalava el següent: “El Protocol comú per a l’actuació sanitària davant la MGF guia als professionals de la salut en la detecció, tractament i prevenció de la pràctica. El fet que aquest protocol només se centri en l’atenció mèdica no garanteix un enfocament integral del problema. A més, donada l’estructura política d’Espanya, existeix una falta d’homogeneïtat de polítiques i serveis públics entre les Comunitats Autònomes en matèria de prevenció, protecció i enjudiciament de casos de MGF”.
“És necessari fer incidència en tots els estrats, de macro a micro: des del nivell estatal, fins a les Comunitats Autònomes, municipis, professionals i les dones afectades”, afegeixen. L’acompanyament requereix un enfocament de gènere, comunitari. Sense estigmatitzacions, sense racisme, sense revictimització, que les dones afectades siguin la veu activa i protagonista, més enllà del 6 de febrer.
Les persones que sobreviuen a la leucèmia o a un limfoma agressiu i que han estat mesos o anys en tractaments demanen no haver de pagar les taxes d’exàmens als quals no han pogut assistir, tenir un retorn a la feina flexible, accedir a productes financers sense limitacions, rebre informació adequada sobre les possibilitats de fertilitat en el futur, i ser ateses per professionals de la psicooncologia durant i després de la malaltia.
Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Joves i leucèmia: més enllà de sobreviure’ de la Fundació Josep Carreras que s’ha presentat aquest dimarts 22 de novembre a l’Auditori de La Pedrera de la mà de la responsable del Programa d’Experiència del Pacient de l’entitat, Alexandra Carpentier de Changy.
L’estudi, en què han participat més 400 persones d’entre 18 i 35 anys, s’ha fet juntament amb l’entitat Proyecto Idun i l’agència d’estudis Punto de Fuga per tal de determinar com millorar la qualitat de vida de les persones que han sobreviscut a aquest tipus de càncer a nivell social, familiar i personal.
Cada any entre 4.000 i 5.000 joves són diagnosticats de leucèmia aguda o d’un limfoma agressiu a Espanya. La meitat ha de deixar els estudis, habitualment durant un any, i després tenen dificultats a nivell físic i de concentració, la qual cosa dificulta el retorn a classe i la relació amb la resta d’alumnes. El 40% de les persones enquestades assegura que ha hagut de pagar les taxes si han perdut una convocatòria d’examen.
Pel que fa a la feina, el 60% l’ha de deixar durant un temps llarg que pot arribar als dos anys (vint mesos de mitjana). Només la meitat es reincorpora i, de les persones que tornen al mercat laboral, 3 de cada 10 han de canviar de feina o d’horari o d’activitat.
En l’àmbit bancari i de les assegurances, tenen limitacions per accedir certs productes, com crèdits bancaris o hipoteques, encara que estiguin curats. Així, el 47% assegura haver tingut dificultats a l’hora d’intentar sol·licitar un préstec, el 70% en demanar una assegurança de decessos i el 83% quan intentava accedir a una assegurança de vida.
Es dona la circumstància, ha emfatitzat Carpentier de Changy, que a la Unió Europea només hi ha tres països que no tenen una regulació específica per blindar l’accés a productes financers de les persones supervivents de càncer: Espanya, Islàndia i Malta.
Resultats de l’informe ‘Joves i leucèmia’ sobre discriminació financera
L’estudi recalca que “el problema apareix quan l’asseguradora es nega a tramitar una pòlissa per malaltia o per haver-ne sofert una durant els anys anteriors, com pot ser el cas de les persones que han patit una malaltia oncològica”.
En qüestió d’habitatge, el 46% ha hagut de canviar de residència per rebre el tractament. “Les ciutats grans són les que acostumen a tenir hospitals de referència i hi ha un flux important de població que ha de mudar-se a una ciutat més gran i més cara”, remarca la responsable de presentar l’estudi. El 23% va haver de canviar de ciutat i el 22% va haver de tornar a casa dels pares.
A més, 3 de cada 10 persones van tenir problemes per contractar un lloguer. “Prou té amb la seva malaltia, que ha de canviar de ciutat, que és més cara, en què hi ha pisos d’acollida, però que no són suficients per a tota la demanda que hi ha”, subratlla.
Per això, des de la fundació reclamen facilitats per mantenir els estudis sense haver de tornar a abonar taxes, que el retorn a la feina sigui flexible, que es garanteixi el dret a l’oblit per contractar productes financers i que hi hagi accés a un habitatge social si s’han de desplaçar de ciutat per rebre el tractament.
La família i les cures
El segon gran capítol de l’estudi és el dedicat a l’àmbit familiar. Els pares i les mares són els qui majoritàriament assumeixen el rol de cuidador, fins al 88% del total. A més, 7 de cada 10 cuidadors i cuidadores van haver de modificar el seu horari o l’ocupació laboral. “Estem fent un altre cop problema sobre problema”, denuncia Carpentier de Changy.
En aquest sentit, l’informe recorda: “Són joves d’entre 18 i 35 anys. Rebre ajuda per a les cures bàsiques (vestir-se, dutxar-se, menjar, etc.) els fa sentir que han retrocedit en les seves etapes vitals a ser nens justament quan es començaven a enlairar, i és una cosa molt dura de gestionar emocionalment”. A més, habitualment la persona que cuida tampoc no té formació específica ni suport psicològic.
Segons l’enquesta, només el 22% va rebre informació adequada sobre possibles efectes del tractament relacionats amb la sexualitat
Les mateixes dades indiquen que només 2 de cada 10 persones enquestades han rebut informació sobre tractament relacionat amb la sexualitat, i només 1 de cada 4 va fer una congelació d’esperma o d’òvuls. En la majoria dels casos (42%) no es va poder congelar perquè no hi havia temps, però en un 34% no ho van poder fer perquè van conèixer molt tard aquesta possibilitat.
En aquesta mateixa línia, el doctor mèdic de la fundació, Enric Carreras, ha insistit en el fet que “una cosa és que es pugui fer o no (la congelació), però ha d’estar informat. Poden saber que el tenen guardat i que el poden fer servir. Forma part del tractament”.
Segons l’enquesta, el 22% va rebre informació adequada sobre possibles efectes del tractament relacionats amb la sexualitat i al 78% li hauria agradat rebre informació adequada sobre aquest tema.
La principal demanda en l’àmbit familiar és que les persones malaltes i el seu entorn rebin informació sobre quines ajudes tenen dret a rebre i de com tramitar-les.
Gestió emocional
El suport emocional en aquests casos esdevé imprescindible, però només la meitat de les persones afectades va rebre ajuda psicològica i, normalment, va ser a nivell privat. Molts pacients declaren que quan van necessitar ajuda va ser després del tractament, un cop han de conviure amb les seqüeles; en concret, 7 de cada 10 persones entrevistades van dir que els hagués agradat tenir més suport després del tractament.
Segons l’informe, “és especialment en la fase de remissió de la malaltia quan els pacients se senten completament abandonats. Pot ser que la malaltia hagi remès, però no se senten preparats emocionalment per afrontar el que ha de venir. A més, la por a una possible recaiguda els acompanyarà per sempre. Necessiten poder gestionar aquesta por”.
Durant l’estada hospitalària troben a faltar relacionar-se amb persones de la seva edat, ja que no pertanyen a pediatria, però tampoc al grup de gent gran que hi ha a la unitat d’hematologia d’adults. A més, en la gran majoria de casos, les persones ingressades a l’hospital no reben informació sobre fundacions i associacions que els poden ajudar, i les han de trobar a través de les xarxes socials.
En representació de les més de 400 persones enquestades, la Yaiza Cumelles ha intervingut durant la presentació de l’estudi. A ella li van diagnosticar un limfoma molt resistent als 21 anys i li van fer un trasplantament de medul·la òssia. Va conviure amb la malaltia fins als 27 anys i, ara, amb 30, confessa que està descobrint totes les seqüeles del càncer: “La part més gran se l’emporta els ulls. Depenc de col·liris que em poso cada hora. Tinc dolor articular, menopausa, cansament… No tots tenim els mateixos tractaments ni tenim les mateixes seqüeles, però compartim les mateixes pors, preocupacions i incertesa davant el futur”.
Segons la Yaiza, “hem superat una malaltia molt dura, però el que ve després no és molt millor”. Per a ella, llegir l’informe i veure els resultats va significar molt: “M’emociona saber que això canviarà, que això servirà per a alguna cosa. Ja no serà una cosa que comentem entre nosaltres, ‘ah, t’han acomiadat, a mi també’ o ‘ah, no pots tenir fills’”. Supervivents com la Yaiza confien que es faci un pas endavant per a l’eliminació de barreres.
