Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Generalitat i Diputació acorden un solar annex al MACBA per al CAP Raval Nord però els veïns el reivindiquen a la Misericòrdia

    «Aquest manifest està firmat per diverses plataformes veïnals del Raval en les que hi ha votants de tots els colors». Així donaven inicia a la roda de premsa on la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne convocava a una manifestació que va aplegar ahir un centenar de veïns pels carrers del barri.

    Abans de començar quatre membres de la Plataforma donaven una notícia: potser demà s’elimina el punt de l’ordre del dia per un acord entre els Departaments de Cultura, Salut i la Diputació de Barcelona que cediria el cub annex al MACBA per al nou CAP. Aquest solar ara pertany a la Diputació de Barcelona i al CCCB. Davant això, en una reunió on també ha participat l’Ajuntament de Barcelona, que ha explicat als veïns no estar a favor de l’acord, Salut ha valora molt positivament l’oferiment de la Diputació de Barcelona per «desencallar la ubicació del CAP Raval Nord».

    En un comunicat el Departament de Salut ha explicat que per la consellera de Salut, Alba Vergés, l’espai ofert per la Diputació de Barcelona és una bona notícia perquè “és una urgència davant la situació de bloqueig. El CAP és prioritari pel barri del Raval. L’atenció sanitària és un pilar fonamental i un tema cabdal per la ciutadania i pels veïns i les veïnes del Raval”. Vergés ha insistit que aquest espai va ser ofert per l’Ajuntament i des del Departament de Salut es va fer un estudi  i es va considerar que podia ser òptim. “Tenim una altra alternativa viable sobre la taula i per tant ara l’hem de fer possible entre tots”, ha afegit.

    Per la seva banda, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha agraït aquest nou escenari que permet “trobar un espai per facilitar i poder resoldre el conflicte de la ubicació d’aquest cap del Raval, que és necessari”. Budó ha qualificat aquesta proposta com “un triple win” perquè “surt guanyant el Departament de Salut i el Departament de Cultura, amb l’ampliació del MACBA i del CCCB”. Ara, “l’Ajuntament de Barcelona ha de fer el seu planejament urbanístic i traslladar-nos una resposta en la pròxima reunió”, segons ha explicat la consellera de la Presidència. A més, com la construcció del nou CAP Raval Nord es faria en un solar del CCCB, on estava previst que fes una ampliació, aquest centre cultural utilitzarà l’antic edifici del CAP del Raval per poder créixer.

    La primera reacció de la Plataforma CAP Raval Nord Digne, que ha explicat la trobada que han tingut amb els dirigents polítics després de la seva reunió abans de la manifestació, han dit que seguiran batallant per la Misericòrdia o, si més no, per poder-hi optar amb igualtats de condicions que el MACBA. Perquè això passi és necessari que demà es revoqui la cessió d’ús. «Volem que es voti la revocació de l’acord perquè si no es fa es blinda directament la Capella pel MACBA. Volem estar en igualtat i que tant nosaltres com l’ampliació del MACBA siguem opcions per anar al cub», han demanat des de la Plataforma. A banda també han explicat que un acord «verbal moral» entre PDeCAT i ERC no els hi dóna massa confiança i que no es voti demà pressuposa posposar-ho fins el primer ple del proper mandat que, el més segur, és que no es celebri fins setembre.

    La manifestació, que ha acabat a plaça Sant Jaume i ha estat activa i plena de càntics i reivindicació tota l’estona, ha volgut explicar també que la Plataforma seguirà amb l’ocupació de l’espai fins que no es decideixi en una assemblea.

    La manifestació del CAP Raval Nord s’ha aturat davant el MACBA / Carla Benito

    Els veïns del Raval han passat a ser actors polítics en una lluita pel barri

    El manifest, així com la mateixa manifestació, volien deixar clar que els veïns que defensen el CAP a la Misericòrdia no estan instrumentalitzats ni volen que se’ls infantilitzi. La Plataforma recorda que el Raval però també la ciutat es troba davant un moment històric i que els polítics únicament el què han de fer és votar per aquesta iniciativa veïnal que ha arribat a l’Ajuntament de Barcelona. L’excusa del consens no els hi val: «nosaltres, les veïnes, us diem que mai no hem vist un consens tan gran al Raval com el que hi ha ara amb el CAP». Un CAP que es troba en el barri amb l’esperança de vida més curta de tota la ciutat. Des de la Plataforma defensaven a la roda de premsa del matí que «és urgent i l’opció més ràpida, i fins ara l’única, és construir-lo a la Capella de la Misericòrdia».

    L’altra excusa, la de la necessitat del MACBA, tampoc els hi val a la Plataforma. El MACBA aquesta setmana ha plantejat una altra vegada l’opció de la plaça Terenci Moix per a construir el CAP però per als veïns aquesta no és una opció vàlida. Entenen que sent un dels barris amb més densitat de població i menys espai públic de Barcelona, no es poden permetre perdre ni un metre d’espai públic en un barri en el que ja estan «ofegats». A més, la Plataforma assegura que no pot obviar que «el MACBA té espais infrautilitzats o que es destinen a finalitats no museístiques, com ara el Convent dels Àngels, el qual lloguen regularment per a festes i esdeveniments privats». «Podeu entrar a la web del MACBA, on hi diu «Lloguer d’espais» i fer-ne un ús privat», expliquen per exigir després a les «personalitats» del MACBA: «no insulteu a la nostra intel·ligència i no ens preneu més el pèl».

    L’exterior de la Capella de la Misericòrdia dijous abans del ple municipal / Carla Benito

    De fet, els treballadors del CAP es plantegen diverses accions a emprendre si la resposta de demà és no. Algunes serien accions legals contra la conselleria de Treball per les condicions que viuen cada dia a consultes i altres ampliables a tot el sector salut més enllà del mateix CAP. Opcions, totes elles, que han de desenvolupar, parlar i discutir amb calma en assemblees que vindran, ja que com han precisat «no podran amb nosaltres; estem cansades però no mortes».

    Així, en col·lectiu, al llarg de la setmana l’espai s’ha dotat d’activitats. Durant la jornada de dijous, prèviament a la manifestació, s’hi va instaurar una exposició temporal de l’artista feminista Mari Chordà, que va fundar el primer Bar-Biblioteca feminista de l’Estat, La Sal. L’exposició es presenta acompanyada del lema «Per un art contemporani amb els veïns i les veïnes del Raval i en defensa de la salut pública». Altres activitats que s’hi han donat tallers de primers auxilis, de relaxació o sessions clíniques sobre nutrició.

  • Quan un CAP esdevé un problema de ciutat

    Ens acostem a un moment crucial per a definir el futur del CAP del Raval Nord. Aquest divendres 29 de març els grups municipals votaran en el Plenari municipal la rescissió o no del conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal de que en aquest espai s’hi pugui construir el nou CAP Lluís Sayé.

    Si és així, es culminarà un procés en què, durant 13 anys, 3 governs municipals de colors polítics diferents han cercat un espai per a aquest equipament bàsic per la salut del barri valorant més d’una dotzena de possibilitats diferents; una necessitat que ja estava inclosa en els dos darrers convenis de planificació d’equipaments sanitaris signats entre la Generalitat de Catalunya, el Consorci Sanitari de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona (el corresponent al període 2008-2015 i el vigent, 2016-2023).

    Per donar compliment a aquesta necessitat, i d’acord amb la creixent urgència degut al progressiu deteriorament de les condicions del CAP, des de 2016 vam accelerar la cerca d’alternatives. S’han anat examinant diferents opcions –incloent diverses possibilitats d’ampliació de l’edifici actual- que han estat successivament descartades per part del Servei Català de la Salut, l’ens responsable de la política sanitària catalana. Veient aquesta situació, ja al 2017 l’Ajuntament va plantejar la possibilitat de que calgués rescindir el seu conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia en el cas de que les diverses opcions que s’estaven estudiant no fossin viables per a acollir el nou CAP, aquesta opció es va comunicar també al Museu d’art contemporani.

    La cessió de la Misericòrdia, aprovada el 2013 i vigent fins 2033, incloïa la possibilitat de ser rescindida per causes d’interés general i si en un termini de cinc anys no s’havien fet les obres –com efectivament es va complir el 2018. Tenint en compte que el Servei Català de la Salut s’ha ratificat en diverses ocasions en els darrers mesos sobre la urgència de construir el nou CAP i la manca d’altres alternatives viables a curt termini, a finals de 2018 finalment es va iniciar el procés per a revertir la cessió.

    En conseqüència, en paral·lel es va començar a treballar conjuntament amb el propi museu per a buscar alternatives per al MACBA per així donar compliment del projecte d’ampliació que preveu el seu pla estratègic aprovat també el 2017. Actualment s’han examinat 4 propostes diferents d’ampliació del museu en espais contigus a la plaça dels Àngels sobre les que se n’està avaluant la viabilitat i potencialitat: descartades dues, els estudis es centren ara mateix en el parking i l’anomenat «cub».

    Alhora, en aquests darrers mesos, treballadores del CAP i veïns i veïnes del Raval s’han anat organitzant en la Plataforma CAP Raval Nord Digne!. Van recollir més de 6.500 signatures instant a iniciar els tràmits per extingir la concessió de l’espai de la Capella de la Misericòrdia al MACBA. Per primera vegada a la història, doncs, i gràcies al nou reglament de participació aprovat el 2017, al Plenari municipal del 22 de febrer es va presentar una proposició d’iniciativa ciutadana (no jurídicament vinculant) en la que els partits polítics es van haver de posicionar i que va ser aprovada.

    A la Comissió d’Economia prèvia al Plenari del mes de març es va votar “a efectes de tràmit” –és a dir, de manera no vinculant-, portar la rescissió del conveni al Plenari, proposta que va comptar amb els vots en contra del PSC, PDCat, Ciutadans i PP i la reserva de vot d’ERC. En resposta, la Plataforma va decidir ocupar la Capella, ocupació que encara persisteix, per seguir exigint que es prengui una decisió ja per poder iniciar les obres el més aviat possible.

    Així doncs, en el moment actual ens trobem en un punt d’inflexió decisiu. És necessari prendre una decisió. Deixar-ho per al proper mandat, com demanen alguns partits, pot implicar allargar un procés fins després de l’estiu com a mínim, i el CAP no pot seguir esperant més per una solució incerta. Cal tenir en compte que en aquests anys han passat tres governs diferents, pel que un canvi de govern tampoc sembla que hagi de ser cap garantia de res. Les necessitats de salut dels veïns i veïnes del Raval no poden esperar més.

    No pot ser que els processos electorals paralitzin necessitats ciutadanes sobretot en els casos, com en aquesta cessió, que s’estan discutint des de ja fa més d’un any. Paral·lelament, s’han ofert alternatives a l’ampliació del MACBA. A nivell de temps, hi ha una de les dues qüestions que té prioritat. Malauradament, el debat s’ha enfocat com un enfrontament entre cultura i salut, un enfocament erroni que ha fet que hagi diferents actors del sector cultural que s’hagin manifestat a favor del CAP.

    La decisió al voltant de la ubicació del nou CAP del Raval ha cristal.litzat i exposat de forma meridiana múltiples tensions i conflictes que viu la ciutat i en concret el districte de Ciutat Vella.

    En primer lloc, és un símbol de la dificultat per a decidir com donar resposta a les diferents necessitats socials quan es disputen un bé intrínsecament escàs, com és l’espai al barri del Raval, un dels més densos d’Europa, amb gairebé 50.000 persones en poc més d’un km2 i que a més compta amb menys de la meitat d’espai públic que la mitjana de la ciutat (3,4 m2/habitant vs 8 m2/habitant de Barcelona).

    Exemplifica també una concepció de la política urbana que ha actuat en el seu centre històric des d’una perspectiva de promoure la centralitat sense tenir sempre prou en compte ni corregir els costos que té aquesta mirada en la vida dels veïns i veïnes. Una política de millora urbana que ha confós sovint l’urbanisme, el “posa’t guapa”, i la ubicació de grans equipaments poc porosos amb el territori amb la millora real de les condicions de vida dels veïns i veïnes.

    Les seves necessitats no sempre s’han prioritzat prou, en un Raval Nord on es concentren 100.000 m2 d’equipaments culturals de ciutat i/o de país i només 33.000 m2 d’equipaments de proximitat dirigits als residents, on l’especulació immobiliària d’abast nacional i internacional es viu de forma salvatge i quotidiana en forma de desnonaments i augment preus del lloguer, i on, en definitiva, es combina la ciutat aparador amb la persistència d’unes desigualtats socials que acaben generant una renda mitjana significativament menor i 6 anys de diferència en l’esperança de vida respecte els barris més benestants de la ciutat.

    Aquest conflicte exemplifica, així mateix, les contradiccions entre la cultura com a font de pensament i de cohesió social i uns posicionaments per part dels equipaments culturals no sempre prou sensibles a altres necessitats urgents i punyents. Això exemplifica clarament també les contradiccions entre el paper en la creació de debat i pensament crític que sens dubte compleix un museu com el MACBA, no només valuós sinó imprescindible, i les seves pràctiques i prioritats com a institució, així com les dificultats de la gestió público privada i de la rendició de comptes respecte la presa de decisions d’una institució com el MACBA, on el paper de les institucions públiques i la seva Fundació privada al seu sí mereix una reflexió detinguda.

    El cas del CAP del Raval nord ha fet evident també la manera com es percep la participació ciutadana, creant-se un debat en que uns i altres acusen els veïns i treballadores organitzades d’estar manipulats per diferents partits, com si la ciutadania no pogués pensar per sí mateixa.

    Finalment, constitueix un exemple de com les dinàmiques mediàtiques i partidistes, i segurament els cicles electorals, dificulten poder dur a terme debats assossegats, informats i realistes, necessaris per poder prendre una decisió complexa com aquesta, que requereix posar d’acord molts agents i institucions per tal de prioritzar entre diferents necessitats socials.

    És possible ampliar el MACBA i millorar el CAP Raval Nord? La resposta és que sí. Però ara, aquest divendres, cal donar resposta a les necessitats del CAP, llargament ajornades durant 13 anys. I la setmana que ve continuar treballant per aconseguir una solució pel MACBA, ja en marxa.

  • Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

    La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

    Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

    Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

    Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

    Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen.

    Aquestes poblacions visitants són ideals perquè es conformen com els “bons veïns” que reclamen més civisme i “més dignitat pel barri” i acceleren l’expulsió dels indígenes, impossible de posar-los al servei de l’especulació i el consum espuri. Encara millor resulten els turistes, poblacions que causen molèsties que afecten especialment els veïns amb menys recursos que veuen el seu dia a dia convertit en una gimcana en la que han d’evitar comiats de solters, festes
    privades, brutícia i sorolls i tot tipus d’actes típics d’un festival de música o un parc temàtic.

    Aquesta és la situació actual. Si va haver un moment en que els intel·lectuals de Barcelona van apostar per millorar les condicions de vida dels habitats del Raval (des del propi pla Cerdà fins al Centre de Tuberculosos) la nova esquerra capitanejada pels Maragall, Bohigas, Subirós o Subirats, han considerat que el problema del Raval era que “no tenien prou cultura” i que el que calia era farcir el Raval de Centres Culturals.

    Així, el barri el barri més associat a la pobresa i la delinqüència del Catalunya s’ha convertit -des del projecte del Liceu al Seminari-, en el Raval Cultural on hi ha més centres d’aquest tipus que en cap altre barri d’Europa. No els enumeraré tots, però sí que vull fer notar com aquests “mamuts culturals”, tal com els anomena Manuel Delgado, han ocupat eloqüentment els espais abans dedicats a la misericòrdia, a la reclusió i control de pobres o a la salut. Hospitals que esdevenen biblioteques, esglésies que esdevenen centres de documentació o llibreries, convents de reclusió de “dones penedides” que es converteixen en Residències d’Investigadors i un llarg etc…

    Els espais han canviat però les funcions s’han mantingut. Es tracta de temples on expiar les culpes d’uns i redimir els comportaments dels altres.

    Potser el Raval és paradigmàtic en donar compte d’aquest abandonament al que les elits culturals han condemnat les classes populars descapitalizades. Mig segle enrere es considerava -amb raó o sense- que les esquerres eren responsables de les classes més vulnerables i que, d’alguna manera les havien de guiar i recolzar per fer una societat millor.

    Però no és fins l’arribada del PSC a la ciutat, que aquest projecte s’abandona, iniciant-se, com perfectament reconeix el primer director del MACBA Miquel Molins, una “agressió en tota regla, una agressió il·lustrada però una agressió” contra els veïns.

    Perquè si alguna cosa sabem sobre el Raval és que s’han comés tot tipus d’agressions, violències i atropellaments en nom del bé….del benefici i darrerament en nom de la cultura. I sabem que els poders comtals mai no s’han estat der res per agredir al Raval per, amb l’excusa de millorar la ciutat, destruir tot el que no els hi semblava prou ‘xic’ per encabir-se en la postal…

    Això s’ha pogut fer perquè el barri ha estat sempre maleït per part de la dreta però abans que res, per part de l’esquerra, aquella que era capaç de dir el que mai no s’hagués pogut dir sobre cap altre barri d’europa: que “les intervencions de millora i sanejament del barri del Raval, tot i que van ser concebudes pels arquitectes del GATCPAC, les van fer les bombes feixistes del 37 i 37”.

    Ens trobem doncs en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d’un atracament, la cultura o la vida…i nosaltres diem, en el Raval estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública

  • El model sanitari que venci el 28A marcarà el futur del sistema públic la deterioració del qual alimenta al sector privat

    El sistema sanitari espanyol és, encara, bàsicament públic. El 70% de la despesa el cobreixen els impostos. Per això no és especialment onerós: va suposar el 8,8% del PIB en 2017, segons l’OCDE. Menys que la mitjana de la Unió Europea. També ho fa sensible a les decisions dels seus gestors polítics.

    Les competències en sanitat són autonòmiques. No obstant això, la convocatòria d’eleccions generals del 28A posarà en l’aparador les ideologies sanitàries que representen diferents maneres d’entendre l’assistència sanitària: major o menor pes dels serveis privatitzats, ampliació o restricció de prestacions públiques, autorització per a reposar o ampliar les plantilles de professionals… Elements que després es traslladen a la qualitat d’assistència als pacients.

    Així, l’aplicació de retallades sanitàries derivada de la reducció de la despesa pública que va dissenyar el PP ha fet que la inversió pública actual sigui molt semblant a la qual va haver-hi en 2008: 74.000 milions en 2016 (últimes dades oficials ajustats a inflació) pels 80.000 de gairebé una dècada abans. El pic de despesa va ser en 2009 amb 84.500 milions. A partir de 2010, amb Rodríguez Zapatero encara en la Moncloa, va començar a caure i romandre dos cursos en la franja dels 68.000 milions. Això és entorn del 15% menys de recursos. En 2015 es va iniciar una remuntada. Mentrestant, la sanitat privada ha anat a l’inrevés: 28.000 milions en 2008. 30.000 en 2016.

    Treure recursos ha fet, per exemple, que, a Espanya hi hagi actualment menys llits hospitalaris que el 2012. El Catàleg Nacional d’Hospitals del Ministeri de Sanitat mostra que 2018 es va tancar amb uns 158.000 llits per les 162.000 que hi havia el 2012.

    Les urgències

    Encara que no sigui una idea intuïtiva, els famosos col·lapses en els serveis d’urgències hospitalàries estan molt relacionades amb la capacitat en les plantes i els seus llits disponibles. Els pacients allotjats en la urgència, si han de rebre un tractament més prolongat, no es deriven fins que s’allibera alguna plaça en les, normalment, plantes superiors. Entre les primeres raons que saturen urgències, els professionals han assenyalat «l’espera per a hospitalització» o «l’atenció de pacients hospitalitzats sense llits». Dos assumptes estructurals. Entre els mites se subratlla que es pugui reduir els col·lapses a força d’inaugurar àrees d’urgències més grans.

    Entre els governs autonòmics (responsables últims de dissenyar els pressupostos per a sostenir l’atenció sanitària), els que més han recorregut a l’anomenada col·laboració públic-privada per a, en les seves paraules, promoure l’eficiència i sostenibilitat del sistema han estat els de la Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana al comandament del Partit Popular. En Llevant van estrenar el model Alzira de concessió a una societat privada de l’atenció sanitària amb l’hospital de la Ribera. Un sistema que es va estendre per la resta de departaments sanitaris valencians. El ja sortint executiu de Ximo Puig (Pspv) va revertir precisament aquest centre sanitari a la gestió pública directa.

    A Madrid, el model 100% externalitzat s’ha aplicat a cinc hospitals. Els tractaments resulten, finalment, més costosos segons va analitzar la Cámara de Cuentas en el seu informe preliminar sobre els processos de privatització, unes conclusions que es van evaporar de document final després de les al·legacions del Gobierno autonòmic per a les quals es va recórrer a l’actual cap de gabinet en el president del PP, Pablo Casado, Javier Fernández-Lasquetty, precisament un dels principals impulsors de la gestió privada de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid. Fórmules similars han estat aplicades per la Xunta de Galícia o la Junta de Castella i Lleó a l’hospital universitari de Burgos, l’HUBU, la factura del qual s’ha multiplicat diverses vegades.

    L’exemple de model de gestió més recent ha arribat amb el nou Govern andalús format per una coalició entre Partit Popular i Ciutadans. Allí, ja en la sessió d’investidura de Juan Manuel Moreno Bonilla, es va sentir l’argumentació pròpia del PP d’Esperanza Aguirre a Madrid sobre la manera de dirigir el sistema sanitari. Aquest mes de març l’Executiu de PP i Ciutadans ha anunciat que preveu ampliar aquesta fórmula dels concerts amb centres privats amb 15,5 milions més per a agilitar les llistes d’espera, i baralla ja «externalitzar» aquest servei «en benefici dels pacients».

    Amb tot, els últims exercicis han vist com els responsables polítics bolcaven els diners cap als hospitals mentre perdia força l’atenció primària. El 1982 representava el 20,2% de tot el pressupost sanitari públic. En un declivi sostingut, en 2017 es va col·locar en el 14,2%. La deterioració progressiva i acumulada en aquesta baula del sistema ha acabat per provocar l’últim remolí de protesta a la fi de 2018 i el començament de 2019.

    La sanitat espanyola disposa de menys mèdics de primària que a Europa: la mitjana està en uns 7,4 per cada 10.000 habitants pels 9,7 a la UE. Quant a infermeria, hi ha unes 6,6 professionals per les 8,8 a la UE. Fa només dues setmanes, els facultatius de centres de salut es van concentrar enfront del Ministeri de Sanitat oferint alguns relats sobre la càrrega de treball que les plantilles precàries i minvades els imposa.

    L’Atenció Primària és una peça clau per a, fins i tot, millorar l’eficiència del sistema perquè ara fins a un 20% de la despesa sanitària es malgasta per falta d’inversió en medicina família i medicaments genèrics. Aquesta setmana, el Ministeri de Sanitat va distribuir als consellers autonòmics de sanitat la seva proposta sobre Atenció Primària entre la qual inclou promoure un contracte, almenys de dos anys, per als MIR que acabin medicina de família. L’objectiu és que cada sanitari tingui un contingent de 1.500 pacients per professional.

    Precarització de plantilles sanitàries

    L’escassetat de metges en aquesta disciplina respon a una mescla de precarització en les condicions laborals i planificació totes dues sota la competència de responsables polítics. L’oferta de places MIR, el sistema d’especialització, va caure un 10% entre 2011 i 2014 al costat dels pressupostos sanitaris, i en 2019 no arriba encara al nivell de fa vuit anys. Hi ha un dèficit reconegut de 4.000 especialistes. Medicina de família és una de les principals damnificades.

    La desinversió va portar a l’exclusió d’amplis grups de persones del sistema sanitari públic (com els immigrants irregulars), l’eliminació de certes prestacions (com la reproducció assistida a lesbianes i dones sense parella) o a ampliar el copagament farmacèutic. Diverses d’aquestes mesures s’han revertit. Unes altres, com la reproducció, quedaran en l’aire.

    Les famílies paguen més

    Al mateix temps que es donava una deterioració del sistema públic, la sanitat privada no ha parat de créixer. Les clíniques privades no benèfiques van ingressar 1.615 milions d’euros públics en 2017, segons l’última anàlisi disponible de DBK, encadenant cinc anys seguits d’increment (un 13% més). Les asseguradores han passat de facturar 6.900 milions en pòlisses a uns 8.000 milions.

    El mercat engreixa. La facturació ha augmentat tant pels diners que arriba de les asseguradores com pel dels concerts o concessions amb els governs. El nínxol ha creat grans corporacions (algunes multinacionals) com Quironsalud, Vithas-Nisa, HM, HLA i Hospiten que sumen 3.900 milions en ingressos, dos terços d’un mercat a l’alça mentre decau el sistema públic.

    Amb aquest panorama, la despesa sanitària en el sector privat ha escalat de 27.450 milions el 2012 a 29.995 el 2016, segons reflecteixen les dades actualitzades a inflació de l’últim Sistema de Comptes de Salut del Ministeri de Sanitat. Les famílies són les que desemborsen la majoria d’aquests diners. 23.900 milions, el 81,5%. El camp s’ha adobat de tal manera que en aquests anys han proliferat noves formes de negoci com les plataformes pay-as-you-go, abones el que consumeixes. Fórmules destinades a captar el flux econòmic que no para d’arribar a l’assistència privada. Empreses que es publiciten subratllant la deterioració pública: «Amb les seves limitacions i esperes», «evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública». Reclam per a clients.

    A eldiario.es trobareu els gràfics interactius

  • L’assistència a la salut mental es perpetua com a luxe a Espanya davant els escassos recursos del sistema públic

    L’atenció a la salut mental a Espanya ha estat i continua sent oblidada. La mitjana europea està en 18 professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Les mitjanes espanyoles estan en 2,19 psicòlegs clínics o 1,96 infermers especialitzats, segons les dades que maneja l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN) i la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP) que són de 2011. Els recursos varien per comunitats, però totes quedaven lluny de la ràtio comunitària. Al seu torn, la Organització Mundial de la Salut recomana 8 psiquiatres per 100.000 habitants.

    Aquest panorama deriva en problemes concrets d’assistència sanitària com les llargues esperes per a obtenir una cita en el sistema públic el que redunda en un transvasament de pacients als serveis privats dels pacients que tingui renda suficient per a afrontar-lo.

    La situació actual és «greu no, molt greu», qualifica Fernando Chacón, Degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid. No ha canviat –les places PIR i MIR per a psiquiatria romanen estables– i és «de sempre. La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, li ho paga en el privat. Qui no els té, no. Tenint en compte, a més, que molts problemes de salut mental estan relacionats amb aspectes socioeconòmics».

    La falta de dades accessibles i actualitzades és un dels motius pels quals es va crear un Observatori en la AEN, que ara es troba en procés d’actualització. El Defensor del Poble també va demanar el juny de 2018 xifres a les comunitats autònomes per a conèixer al detall la falta de recursos en la matèria, però continuen «recaptant dades». «S’haurien de conèixer, però és un treball molt difícil i la diferència estructural entre comunitats el dificulta molt», explica Mikel Munarriz membre de la AEN.

    Tant ell com Nel González, president de la Confederació de Salut Mental Espanya, assenyalen aquesta falta de transparència com un problema en si mateix: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què». Mentrestant, l’Estratègia de Salut Mental continua sense ser renovada des de 2013.

    «Amb un trastorn, comença un pelegrinatge»

    La falta de recursos humans opera directament sobre el calendari de cites: fa unes setmanes, El País es feia ressò d’una resposta parlamentària del Govern de la Comunitat de Madrid en el qual es reconeixia que la mitjana per a la primera consulta en els centres de salut del territori estava en els tres mesos. Centenars d’adults havien arribat a esperar un any per a ser atesos i en nens i adolescents la situació és encara pitjor, entre altres motius perquè encara no existeixen especialistes.

    «El problema no és sol que trigui la primera visita des de la derivació en Atenció Primària, és que, per a una segona, el normal és esperar entre dos o tres mesos. Tot professional sap que perquè un tractament psicològic sigui eficaç s’ha de produir una visita per setmana. En els casos més greus, dos. Amb aquests temps d’espera, l’ansietat, la depressió i altres trastorns es cronifiquen o aguditzen», explica Chacón.

    Ho il·lustra Nel González, que des de la Confederació rep a pacients i famílies: «Quan un trastorn mental entra en una casa, en una família, s’inicia un pelegrinatge. Falta d’informació, derivacions, cridar a milers de portes… Sembla que això no existeix fins que et passa a tu».

    I, no obstant això, l’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada quatre persones sofrirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. «Quan ho vivim, ens adonem que a Espanya no hi ha cultura ni de la prevenció, ni de l’atenció, ni mitjans. Pensem que la salut mental és alguna cosa que es resol en un despatx d’un metge i no: requereix d’una atenció continuada, que moltes vegades comença en etapes primerenques de la vida», remata González.

    «Veiem un consum desorbitat de psicofàrmacs»

    En l’informe de 2017 de la Confederació sobre els Drets Humans de les persones amb trastorn de Salut Mental a Espanya destacaven que Espanya incompleix la Declaració Europea que va signar en 2005 i deixa «desproveïts de drets a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat». En aquest document es posa de manifest que la falta de recursos generals es tradueix en problemes específics: falta, per exemple, perspectiva de gènere en víctimes d’abusos sexuals, o tractaments per a salut maternoinfantil. «El creixement que s’ha donat en demanda d’assistència en salut mental no s’ha acompanyat en la dotació de plantilla, ni en psiquiatres ni en psicòlegs clínics ni en infermeria de salut mental», reproduïen de paraules de la Societat Espanyola de Psiquiatria.

    «La incidència de la depressió, de l’ansietat, dels trastorns de somni, ha anat augmentant els últims anys per aspectes com que les xarxes de suports familiars són més febles o per la pressió laboral», explica sobre això Chacón, «i estem veient l’augment de suïcidis, també entre adolescents. No podem donar-li l’esquena: cal prendre-li-ho com a salut pública». Una altra anotació que donava Mikel Munarriz, de l’AEN, és que els pocs mitjans «no es reparteixen equitativament. On hi ha més precarietat també augmenta la incidència i el nombre de persones que necessiten atenció i que no tenen recursos, i això no se sol tenir en compte».

    L’ideal, recalquen des del Col·legi de Psicòlegs i coincideixen des de la Federació, és que es posin esforços en què es pugui combinar el tractament psiquiàtric i les consultes psicològiques: «I el que estem veient és que una conseqüència és el consum desorbitat de psicofàrmarcs a Espanya. És lògic: si un metge de capçalera no té recursos per a remetre’t a l’especialista de salut mental, o trigarà molt, l’única cosa que té al seu abast per a remetre alguns símptomes és receptar, per exemple, un ansiolític».

    «Que no existeixin recursos suficients implica, clar, que no existeixin un altre tipus de tractaments que es podrien provar i alternar amb l’atenció farmacològica i clínica habitual», afegeix Nel González. Per exemple: que s’integri la psicoteràpia en atenció primària perquè «moltes malalties que arriben aquí tenen tints mentals». En la mateixa línia opina Chacón: «A més d’augmentar recursos, hi ha fórmules que es podrien incorporar ja mateix i que són eficients, que és alguna cosa que als economistes els agrada molt. Els tractaments grupals en segons quins processos poden ser molt beneficiosos. La reflexió és que incrementem els mitjans, però, encara que no fos possible, que revisem les nostres prioritats i a on va els diners».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Les tres tortures de Lucía: el cas de la nena violada a la qual negaven l’avortament i la denúncia als únics metges que la van ajudar

    «Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».

    Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.

    «Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.

    Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.

    Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.

    Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.

    Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.

    «Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.

    A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.

    Assetjament, amenaça, denúncies…

    Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.

    Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.

    De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.

    «Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.

    Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».

    Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La violència de dubtar del vot de les persones amb discapacitat

    Les persones amb discapacitat viuen cada dia situacions de microviolència. La instrucció de la Junta Electoral Central (JEC) és una demostració més de violència estructural cap el col·lectiu; i és que ha decidit permetre a les properes eleccions que els interventors i apoderats puguin assenyalar les persones amb discapacitat que considerin que no voten conscient, lliure o voluntàriament, anotant el seu DNI a l’acta.

    Per si no havíem tingut prou amb el fet de negar moltes persones amb discapacitat poder exercir el vot, ara que el poden portar a terme podran ser observats i valorats per persones que no tenen la més absoluta idea al respecte ni tenen capacitat per poder determinar si el vot es porta a terme de manera conscient o no.

    Violència és posar en dubte el valor de la teva votació quan tens el dret a efectuar-la.

    La reforma de la llei orgànica de règim electoral (LOREG) es va aprovar per una unanimitat al Congrés del Diputats el passat mes d’octubre per permetre el vot de persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser el resultat d’una llarga lluita de les persones amb discapacitat i les institucions. Això suposa que aproximadament unes 100.000 persones podran exercir el seu dret a vot quan abans no el tenien.

    Els apoderats dels mateixos partits polítics que es van fer la fotografia el dia que es va aprovar la llei, ara seran improvisats pèrits socials i psicopedagògics per determinar si una persona no exerceix el seu vot lliurement. Cap d’aquests hauria d’admetre aquesta funció que se’ls atribueix. En primer lloc per dignitat democràtica, en segon lloc per una qüestió d’igualtat entres les persones i en tercer lloc perquè no tenen cap mena de capacitat per fer-ho i se’ls està demanant que facin una acció totalment arbitrària basada en intuïcions sobre una qüestió tant important com és el vot democràtic.

    La resta de població sense certificat de discapacitat podrem anar a les urnes més tranquil·lament perquè a nosaltres ningú no ens jutjarà. Ningú no valorarà si anem de manera lliure i voluntària perquè simplement no es qüestionarà. Així doncs, com a novetat electoral aquest cop tindrem dues fileres metafòriques que diferenciaran els que voten sense haver de ser jutjats i els que hi ha la possibilitat de valorar-los.

    Estem acostumats a que les persones amb diversitat funcional tinguin una vida plena de microviolències. Una vida en la que han de demanar permís per moltes accions de la seva quotidianitat. Demanar permís per entrar a les estacions de metro que no garanteixen la igualtat d’oportunitats, demanant permís per passar pels carrers ocupats per terrasses que impedeixen el pas fluid, demanant permís per votar, per poder exercir un dret tant bàsic com a ciutadà.

    Posar en qüestió el vot no ve de nou al col·lectiu, perquè venen d’haver estat qüestionats al sistema escolar, al barri, o haver estat qüestionats com a treballadors i treballadores o fins i tot com a dones i homes. El sistema és el principal generador de discapacitat al nostre país i ho ha tornat a fer amb una acció destinada única i exclusivament a posar en dubte un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.

    Afortunadament a la resta de persones no se’ns qüestiona el per què i com exercim el nostre dret a vot. Ni tan sols es posa en dubte que tothom ho pugui fer de manera lliure i conscient, però el sistema sempre és capaç d’inventar-se alguna acció com per poder marcar d’alguna forma a tot aquell que se surt de la norma.

    Malgrat no es podrà impedir el vot, aquesta instrucció perpetua, un cop més, la discriminació social que com una llosa de formigó recau en totes les persones que tenen formes diferents de funcionar respecte a la normalitat estadística.

    El que veritablement hauríem d’assenyalar amb el dit és la falta de suports en la vida de les persones amb discapacitat com per poder tenir una vida plena com la de la resta. Ningú no s’atreveix a donar la consigna d’assenyalar en quin moment l’Estat no proporciona veritablement aquests suports com perquè totes les persones puguin tenir la possibilitat d’una vida independent i amb igualtat d’oportunitats. Ningú no donarà l’ordre d’assenyalar els causants de que tots els drets de les persones amb discapacitat no estiguin realment garantits. Sobre això ningú no rebrà l’encàrrec d’assenyalar perquè potser se li faria un esquinç al dit d’haver-ho de fer tantes vegades.

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Les llargues jornades laborals augmenten el risc de depressió en dones

    L’auge de la globalització i de l’economia 24/7 està demandant que la gent treballi llargues jornades i caps de setmana. Un estudi observacional dut a terme per universitats londinenques ha trobat que aquestes condicions laborals contribueixen a empitjorar la salut mental en general, però sobretot la de les dones.

    Segons les dades que manegen els autors, aquesta tendència de treball que denominen ‘antisocial’ s’està expandint a tot el món. Als països d’Àsia oriental ha augmentat el risc de mort per excés de treball. A Regne Unit, l’estrès laboral es tradueix en dies de treball perduts cada any. I en l’àmbit de la UE, gairebé una quarta part de la gent treballa la majoria dels dissabtes i una tercera part, almenys un diumenge al mes.

    Estudis previs havien trobat una relació entre aquestes fórmules laborals i la depressió, però la majoria s’havien centrat en homes i en certs tipus de treball. La recerca actual, els resultats de la qual s’han publicat en la revista Journal of Epidemiology& Community Health, té per objectiu indagar com afecten aquest tipus de jornades tant a homes com a dones.

    Per a esbrinar-ho, l’equip es va basar en dades d’un estudi longitudinal anomenat Understanding Society (UKHLS), que ha estat fent un seguiment de la salut i el benestar d’una mostra representativa de 40.000 llars en tot Regne Unit des de 2009.

    Major risc en cap de setmana

    Els investigadors es van centrar en les dades d’11.215 homes i 12.188 dones de la segona ona de l’UKHLS, entre 2010 i 2012, que incloïa informació sobre l’ocupació. Van tenir en compte l’edat, els ingressos, la salut i les característiques del treball.

    Les diferències per gènere són evidents: les dones que treballen unes 55 hores setmanals tenen un 7,3% més símptomes de depressió que les que tenen una setmana laboral estàndard de 35 a 40 hores. No obstant això, entre els homes no va haver-hi diferències en el nombre de símptomes depressius en funció de les hores setmanals treballades.

    L’estudi ha constatat diferències de gènere quant als patrons laborals. Per exemple, els homes treballen més hores en ocupacions remunerades que les dones. Gairebé la meitat dels homes, enfront de menys d’una de cada quatre dones, sobrepassa l’horari estàndard.

    A més, l’estudi subratlla que treballar en cap de setmana es relaciona amb un major risc de depressió en tots dos sexes, encara que és major en les dones.

    «Aquest és un estudi observacional, per la qual cosa, encara que no podem establir les causes exactes, sí que sabem que moltes dones s’enfronten a una doble càrrega perquè assumeixen una major proporció de tasques domèstiques que els homes, la qual cosa condueix a un total d’hores extensiu, pressions de temps addicionals i responsabilitats aclaparadores», destaca Gill Weston, investigadora de l’Institut d’Epidemiologia i Atenció de la Salut de la University College London i autora principal del treball.

    «Si es tenen en compte aquestes tasques domèstiques no remunerades i la cura d’altres persones, les dones treballen més temps que els homes, en mitjana, la qual cosa s’ha relacionat en recerques anteriors amb una salut física més deficient», agrega.

    Vida laboral i maternitat

    També es posa en evidència que tenir fills afecta la vida laboral d’homes i dones de diferents maneres. Els pares amb fills treballen més hores que els que no els tenen. En canvi, gairebé la meitat de les mares de l’estudi treballen a temps parcial, en comparació amb només un de cada set (15%) homes.

    «També trobem que els treballadors amb més símptomes de depressió són els de més edat, amb ingressos més baixos, fumadors i amb activitats físicament exigents –diu Weston–. I això es pot aplicar tant a homes com a dones».

    «Esperem que les nostres troballes animin als ocupadors i als responsables polítics a pensar en com reduir les càrregues i augmentar el suport a les dones que treballen moltes hores o de forma irregular, sense restringir la seva capacitat de treballar quan ho desitgin».

    En la seva opinió, «unes pràctiques de treball més justes podrien beneficiar tant als treballadors com als ocupadors de tots dos sexes».

    Per què les dones pateixen més amb els horaris antisocials?

    • Les dones que treballen moltes hores estan en minoria –sol el 4% en la mostra treballaven 55 hores o més a la setmana–. Això pot posar-les sota pressió addicional.
    • Les que treballen més hores tendeixen a estar emprades en ocupacions dominades per homes, i això també pot contribuir a l’estrès.
    • Els caps de setmana de treball de les dones tendeixen a concentrar-se en treballs del sector de serveis mal pagats, que s’han relacionat amb nivells més alts de depressió.
    • Moltes dones s’enfronten a la càrrega addicional de realitzar una major proporció de treball domèstic que els homes.

    Podeu visitar l’article en castellà aquí.

  • “Les dones que usen drogues es troben l’estigma de pensar que aquest fet les inhabilita per ser res més”

    La xarxa d’atenció a les persones que usen drogues té una mirada marcada per l’androcentrisme, motiu pel qual, les dones que usen drogues pateixen més estigma que els homes, fet que provoca el menor accés de les dones als recursos i serveis a la drogodependència. Quan les dones hi arriben, majoritàriament és tard perquè pateixen culpa, vergonya i, en el cas de ser mares, por a la retirada de la custòdia dels infants. A més, moltes vegades els serveis no són adequats per elles perquè no se les té en compte.

    Per intentar canviar aquesta situació va néixer ja fa uns anys, Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que hi acudeixen i les seves necessitats. Per Aura Roig, especialista en drogues, gènere i reducció de danys de Metzineres, cal un canvi en les polítiques i sobretot frenar la guerra contra segons quines drogues, ja que “les seves conseqüències són pitjors, més problemàtiques i han generat molt més dolor que les mateixes drogues”.

    Per què decidiu crear Metzineres?

    La idea era crear espais propis d’empoderament per a les dones que usen drogues, acompanyades d’una atenció holística que les posi al centre a elles i que no se les jutgi pel fet de ser consumidores. No volíem assistencialisme sinó activisme. Vam crear la Xarxa de Dones que Usen Drogues (XADUD) i amb la Fundació Salut i Comunitat vam projectar la idea de Metzineres plantejat com el primer entorn integral de reducció de danys exclusiu per dones a Catalunya. International Center for Ethnobotanical Education, Research & Service (ICEERS), pioners en el replantejament de les polítiques de drogues, ens fan d’aixopluc legal mentre ens constituïm com a cooperativa, que és el procés que tenim en marxa ara.

    Com està organitzat el projecte Metzineres?

    Apartir de tres entorns. El primer és el “de moment”, un espai on les dones hi tenen una entrada directa i on hi tenen totes les necessitats bàsiques que se’ns han ocorregut. Per exemple, hi ha lliteres on poden dormir durant el dia perquè sabem que moltes dones a la nit són al carrer i s’han de mantenir despertes. També poden entrar amb els gossos, això no passa a cap altre servei, i  incorporem el consum com una part de les seves necessitats perquè entenem que tot el consum que es fa al carrer o narcopisos és d’un risc extrem i, per tant, intentem acompanyar-les.

    El segon entorn és “la coberta”: és un pis pel que hi han passat 3 dones, dues d’elles encara hi són. La tercera pota és “l’osada” que és la part productiva. Cada mes anem a un mercadet del raval i estem treballant en una línia de marxandatge pròpia. La veritat és que hem tingut moltes aliances amb dissenyadores i volíem fer un material que fos innovador i que alhora tingués un missatge anti-estigma, perquè les majors barreres que es troben són l’estigma i el prejudici de pensar que pel fet d’utilitzar drogues estàs inhabilitada per ser res més.

    Els entorns són complementaris?

    Si però, ara estem al voltant de les 150 dones i és moltíssim amb un equip petit de persones amb moltes activitats contínues. Per tant, costa. La idea és que com tenim una heterogeneïtat tan gran dels serveis i d’activitats no es tracta que totes vagin a tot sinó que totes tinguin el seu lloc.

    Hi ha un perfil concret?

    No tenim un perfil concret, sí que és veritat que la majoria d’elles estan en una situació molt greu d’exclusió i estan al carrer. Tenim des de dones trans, treballadores sexuals, dones racialitzades, un índex molt gran de dones que tenen trastorns de salut mental i també moltes en situacions molt precàries o de violència. A aquestes dones els han posat l’etiqueta de les drogues drogues però quan analitzem cas per cas veiem que el seu problema no són les drogues. El problema és que són sense llar, que utilitzen el sexe per supervivència, tenen trastorns de salut mental, VIH, hepatitis, maltractament de parella i també institucional, injustícia social, pobresa… Tot això és l’entramat de problemes que elles tenen.

    Si posem èmfasi a les polítiques de reducció de danys, per què les dones hi acudeixen més tard?

    Són dones que sobreviuen a situacions de múltiples violències i la majoria de recursos per dones que usen drogues demanen que abandonin el seu consum. Per una banda, quan van als serveis de reducció de danys es troben que són poblacions completament masculinitzades i no ho senten com espais segurs. A més, veuen com no s’aborden les seves violències com a sexistes tot i que tenen un component de gènere molt important. El tipus d’intrusisme familiar, l’amenaça i retirada de custòdia, per exemple. Els serveis d’acolliment nocturn continuen sent espais masculinitzats on l’abordatge des de perspectives de gènere falta. I quan trobem que són espais només per dones ens trobem que són espais que vénen de lògiques igual de masclistes perquè estan pensats des de la lògica culpabilitzadora de la dona que consumeix drogues.

    No s’inclou la perspectiva de gènere en les polítiques de drogues?

    Les poques vegades que es xerra de dones que usen drogues sovint és en relació a la seva maternitat i moltes vegades posant per sobre la salut del menor. Nosaltres el que veiem és que hi ha una interacció, no pots contraposar la salut de la mare amb la del menor. Són dones que quan es visibilitzen només és en vers a una altra persona, no per elles mateixes. A més, com comentàvem són dones amb més problemes i els serveis no estan connectats. Per exemple, van a un recurs de reducció de danys i la seva treballadora social els diu una cosa que al final es contradiu amb la treballadora social que porta el servei de l’habitatge. No hi ha cap servei que les miri a elles en la seva totalitat i posi les seves necessitats al centre.

    Hi ha algun tipus d’interès per part de les institucions per seguir el model de Metzineres?

    Des del departament de Benestar i Família, des de la Subdirecció de drogodependències de la Generalitat ens han donat moltíssim de suport però no a nivell econòmic. A més, des de l’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública de Barcelona els interessa com a model perquè veuen que estem omplint un buit que ha estat aquí històricament. Si mirem els plans de drogues de fa anys, tots estan projectant la necessitat de més estudis i nosaltres tenim una branca és la part d’observatori, on fem recerca sobre quines dones estem atenent, com les estem atenent i si funciona o no funciona. Hem generat tot un sistema propi d’intranet que ens permet tenir totes aquestes dades actualitzades contínuament i ara per ara, crec que podríem dir que tenim la base de dades més gran sobre dones que usen drogues a nivell internacional, ningú ha recollit de manera específica.

    Valoreu de manera positiva haver engegat aquest projecte?

    Estem aconseguint molts més resultats dels que mai hauríem imaginat. Quan vam començar pensàvem que vendrien unes 40 dones en total i tenim 40 dones al dia. Elles mateixes et diuen que com més temps són a l’espai menys consumeixen. Tenim moltes dones que han aconseguit deixar les seves relacions amb companys que els exercien violència perquè ara tenen un espai i sobretot tenen un grup d’amigues. Hem posat l’èmfasi en la voluntat d’empoderament, de suport mutu, de solidaritat i d’activisme. Tenir aquest espai on es veuen entre elles ha fet que de sobte moltes d’elles tinguin un cercle social i moltes et diuen que al final són família a Metzineres.

    Nosaltres oferim l’espai i veiem com elles creen la màgia. Partim d’un món on totes usem drogues i qui digui el contrari està mentint. La diferència és on tu accedeixes a les drogues, si ho pots fer a una farmàcia, si te’ls dóna el metge o si et veus obligada a acudir a un camell que et donarà una droga que no saps ni quina és. Per tant, d’alguna manera no podem diferenciar-nos sinó que és una situació molt complexa d’injustícia social. Veiem que és tan complex que ho hem de fer totes plegades, sense distinció entre professionals i dones que acuden a Metzineres. Elles són les expertes.

    Les dones que usen drogues parteixen més desavantatges a l’hora d’accedir als recursos de drogues que els homes?

    El simple fet que per accedir als recursos i serveis es posi en dubte la custòdia d’aquelles que són mares ja és una barrera i per tant, triguen més a accedir-hi. A més, les dones pateixen més estigma que els homes, per tant, solen optar per recursos que no són específics de drogues, com per exemple, l’atenció primària. I quan arriben als recursos específics, hi arriben tard i sovint es troben que aquests serveis no estan adaptats a les seves necessitats. Això provoca que tinguin menys possibilitats d’acabar els tractaments i de vincular-se als serveis a la llarga.

    Manquen professionals formats en perspectiva de gènere?

    Falta formació professional, falta voluntat política, falta voluntat per part dels i les responsables dels serveis i falta possibilitat de formar-te acadèmicament. Hem de tenir en compte que actualment els màsters i les formacions específiques en drogodependències tenen un abordatge bastant obsolet del que és la reducció de danys. No hem de parlar només de drogues sinó d’habitatge, d’oci, salut, de feina, d’entorns de confiança, d’espais segurs… Jo no tinc legitimitat per poder treure’ls l’única eina que tenen i que elles controlen per copar amb el seu trauma. La característica principal de Metzineres és que precisament som un servei de reducció de danys però no posem el centre en les drogues, el posem en el trauma.

    Hi ha dos aspectes que en les polítiques de reducció de danys moltes vegades s’obliden. Per una banda, és molt important que les persones que usen drogues han d’estar en el disseny, implementació i l’avaluació del projecte. Per altra banda, cal tenir present que hem d’anar on elles estan, no podem esperar que elles venguin. Les nostres dones utilitzen meta-amfetamina injectada o fumada, utilitzen heroïna, cocaïna… i són les substàncies més estigmatitzades que hi ha. Tot i que sabem que n’hi ha de més perjudicials que s’han aconseguit regularitzar com és el tabac o alcohol. Quan dius utilitzo heroïna venen tots els fantasmes i l’estigma dels anys 80, persona que usa drogues i per això es dedica a robar. Sabem que ni amb l’heroïna ni cocaïna ni amb cap de les substàncies tots aquests monstres són reals:tenen més a veure amb la situació social, econòmica, familiar, de salut mental que no amb la mateixa substància.

    La guerra que molts països han jugat en contra de les drogues ha estat perjudicial?

    Les mateixes Nacions Unides reconeixen que la guerra contra les drogues té tot un seguit de conseqüències imprevisibles. Però diria que les polítiques de drogues són pitjors: han generat molt més dolor que les mateixes drogues. Les drogues en si sempre han estat eines que la societat ha tingut per copar amb el seu dia a dia, sigui per augmentar el plaer o per disminuir el patiment. La guerra contra les drogues comença vers poblacions que són considerades problemàtiques i aquestes són l’excusa per controlar poblacions senceres, per controlar fronteres, mercaderies i persones. Són una excusa perfecta que el que fan és estigmatitzar les poblacions que ja eren estigmatitzades.

    A més, la política de drogues actual continua sent molt perjudicial pels tractaments, trobem dones majors que usen el cànnabis per tractar el càncer o la fibromiàlgia i que són perseguides per tenir cultius propis i cultivar-se la seva pròpia medicina, quan és el que els hi ha funcionat. Al final el que es fa és deixar unes substàncies que evidentment tenen molt de riscos, en mans d’unes persones que volen fer negoci. Per tant, un tipus de regulació que tingui en compte la perspectiva social i no només la perspectiva econòmica és necessària. Per exemple, necessitem fer accessibles serveis on ens poden analitzar les drogues que comprem, les persones que estan al carrer difícilment arriben a aquests serveis. Cal ampliar els serveis de reducció de riscos i fer-los accessibles també en aquestes poblacions que estan en situacions de més vulnerabilitat.

    Al final, la guerra contra les drogues ha tingut pitjors conseqüències per a les dones?

    En tots els sentits. Hem de tenir en compte que la majoria de dones que estan empresonades ho estan per delictes relacionats amb drogues, són les que tenen un índex més alt de morts per sobredosis, de VIH, d’Hepatitis, són les que quan estan en situacions d’exclusió, viuen més situacions d’exclusió interrelacionades. Per exemple, pateixen tres vegades més que la resta de dones les violències per part de la seva parella.

    Quins serien els reptes de futur pel que fa a la qüestió de polítiques de drogues?

    Si comparem Catalunya amb l’àmbit internacional, veiem com en el seu moment es va apostar per una política de drogues basada en la salut perquè la gent moria. S’havien d’implementar programes d’intercanvi de xeringues, fer fàcil i accessible la metadona o obrir sales de consum amb condicions d’higiene favorables. En el seu moment Catalunya va innovar i va ser pionera però ara creiem que aquest model queda curt. Després de 20 anys trobem que la gent no mor però no tenim una societat que les accepti per continuar vives. Són persones que porten anys sense sortir del bucle perquè si bé s’han desenvolupat mesures per mantenir-se vives, la part de com desenvolupen aquestes vides, creant projeccions que siguin realistes, no s’han aconseguit. Hem de fer un salt més enllà i posar l’accent als drets d’aquestes persones.

    Des de Metzineres pensem que les polítiques de drogues han d’estar basades en els drets humans, basades en la transversalitat de gènere i en la reducció de danys. No per crear opcions per sobreviure sinó per fer una passa més enllà per poder crear vides dignes i felices. Al final el que ens interessa no és tant si usen o no usen drogues sinó que si la gent obté el benestar que vol. I si no ho fa, poder minimitzar les barreres estructurals d’accés a aquest benestar.