Sandra Cuevas fa 21 anys que tracta addictes al joc. Psicòloga de l’associació de tractament d’addicció al joc Ajupareva, a Valladolid, Cuevas mira cada dia a la cara dels efectes del joc en la població. En els casos més extrems ho veu a la presó de Villanubla, on acaben alguns ludòpates per robatoris o estafes per pagar deutes o continuar jugant. Durant la conversa, la psicòloga adverteix reiterades vegades com és de fàcil caure en el joc (no necessàriament en la ludopatia), com de difícil que és detectar l’addicció per a les persones properes a un ludòpata i introdueix una variable de gènere: les dones també juguen, explica, encara que pugui semblar que no perquè estan invisibilitzades. I és que elles mateixes es fan invisibles per l’estigma social que té per a una dona gastar els diners “dels seus fills” (segons les jutja la societat, encara que per a ells no apliquin aquests criteris) i perquè les seves motivacions per jugar són diferents de les dels homes, normalment lligades a la solitud i en edats més avançades.
Per què juguem?
S’han fet molts estudis. Els més joves sobretot comencen a jugar per intentar aconseguir diners. Sobretot els homes, perquè hi ha una diferència molt clara amb les dones. Elles ho fan per omplir el seu buit, la seva soledat o sentiment de depressió en molts casos. Els homes ho fan també per l’excitació del joc i aquesta visió econòmica. En una enquesta que hem passat al grup jove que tenim, ens deien que la majoria jugaven per superar l’avorriment -una cosa que crida l’atenció en un jove-, per tenir més diners i perquè ho feien tots els seus amics. Ara ho veuen com una forma d’oci, sobretot les apostes esportives. Queden, aposten… La majoria no acabarà sent ludòpata, però algú sí. Comencen jugant junts, però acaben anant-hi sols.
Dius que les dones tenen diferents motivacions per començar a jugar. A què es deu?
La dona comença a jugar per un buit, per un sentiment de solitud. Tenen un estigma important i per a elles reconèixer-ho és molt més difícil. Vénen un 9% de dones a l’associació i sabem que el nombre de ludòpates és més gran, no només cal anar a un bingo als matins… La ludopatia és una cosa més d’homes, en dones està més mal vist. Ara està canviant, però elles solien venir soles, mentre que ells vénen amb la seva parella normalment. I les dones vénen més grans.
I juguen a diferents jocs.
Juguen sobretot al bingo i a les màquines, encara que això menys perquè les veu tothom al bar. És veritat que ara estan sorgint ludòpates de bingo en línia. En les xerrades que dono a instituts, quan trec un bingo en línia, molts xavals em diuen: “A això juga la meva àvia”. D’aquí sorgirà un nou problema, encara que tant de bo m’equivoqui.
Per què està socialment mal vist per elles?
Hi ha un estigma important perquè se les veu més com vicioses, malgastadores, males mares si tenen fills. Entre els professionals, fins i tot. L’any passat comentàvem el cas d’una dona i els mateixos companys preguntaven on era el fill i qui feia el menjar. Nosaltres mateixos ens vam adonar que això no es fa amb els homes. Hi ha un estigma, està més mal vist que les dones es juguin els diners. Això està canviant perquè hi ha dones que estan sortint als diaris o les televisions i això és clau per facilitar el tractament a moltes més.
Hi ha un perfil de risc o unes característiques que et facin més procliu a caure?
Hi ha factors de risc, com la baixa autoestima. Quan són persones que no saben dir que no, és una cosa que hem de treballar amb els joves. Són persones amb una alta impulsivitat que cal treballar durant la teràpia. Tenen estats depressius, recerca de sensacions noves… L’ambient familiar influeix també, encara que ara això no és tan important. Ens arriba gent de famílies estables, però que busquen noves sensacions i que els excita el joc. Però sobretot són persones que no saben tolerar la frustració i davant de qualsevol problema comencen a jugar. Tot i que el perfil del ludòpata ha canviat molt en els últims anys. Abans era una persona molt narcisista, egocèntrica. Ara són xavals amb una personalitat molt estructurada, però amb una immaduresa i un pensament fantasiós que els porta a la ludopatia.
A què diria que es deu aquest canvi en el perfil? A una major facilitat d’accés al joc?
Hi ha una facilitat d’accés terrible al joc, a tot arreu hi ha cases d’apostes prop dels instituts i els llocs d’oci dels joves. Aquest és un altre dels problemes, s’associa el joc a l’oci i els xavals queden per apostar. La facilitat per jugar -es pot apostar 1 euro-, l’horari d’obertura -les cases d’apostes estan obertes tot el dia-, el mòbil també, no me’n puc oblidar, es pot apostar en qualsevol moment, lloc i hora. Sempre poso l’exemple que abans calia posar una excusa per anar a jugar. Un jugador d’escurabutxaques havia d’inventar-se alguna cosa per estar fora tres hores. Però un jugador en línia no ha d’inventar-se res, pot estar a casa amb el mòbil al costat dels seus pares apostant sense que ningú se n’adoni.
Com definiria la ludopatia quant al seu impacte social?
Considero que és un dels majors problemes que tenim amb la nostra joventut. Estan perdent quantitats de diners terribles, i no és només la conseqüència econòmica. És en l’àmbit personal, escolar, social. El joc patològic, l’addicció, té unes conseqüències terribles. S’aïllen dels altres, perden feines… Són persones molt formades les que vénen amb aquest problema i acaben perdent-ho absolutament tot pel joc. No tots acabaran com a jugadors patològics, però els que ho fan és terrible. Arriben [a la teràpia] amb un sentiment de tristesa, de culpa, de soledat… Amb uns deutes molt diferents dels que juguen a les escurabutxaques, molt més grans en les apostes esportives, tot i que sovint són estudiants que no tenen diners. Acaben demanant préstecs, targetes de crèdits que han de pagar els pares…
Per què són més grans deutes? Perquè és més fàcil jugar?
Es comença a jugar com a forma de diversió per aconseguir diners per la facilitat que ofereix, i acabes jugant per recuperar el perdut. El ludòpata sempre està jugant. Si guanya, per seguir la ratxa. Si perd, per recuperar el perdut. Mai deixa de jugar. El ludòpata, encara que guanyi molts diners, s’ho torna a jugar, a més en el moment.
Hi ha senyals a les quals hem de parar atenció?
Hi ha signes d’alerta que ens poden fer pensar que algú té una ludopatia. Són coses com la irritabilitat, fer-se més esquerp, expressar menys emocions, comunicar-se menys… Que són típics de qualsevol adolescent també. Però si són més grans del normal, per dir-ho d’alguna manera, i s’ajunten amb la mentida i l’ocultació que és una de les bases del ludòpata, que menteix molt… És molt difícil per a una família detectar, sobretot, una addicció a les apostes esportives perquè el noi segueix sent una persona normal, fent vida, sortint amb els amics… No es veu com una addicció i quan apareix pot venir amb més coses, com que no hagi anat a classe en tot l’any o que ho hagi suspès tot. A més, es desenvolupa molt de pressa aquest tipus de ludopatia. Hi ha altres que triguen més, però aquí el temps de latència [des que es comença a apostar fins que apareix la ludopatia] és molt curt.
Això és característic del joc en línia, de la societat moderna…?
Parlem de les apostes en general. És veritat que l’online comporta més riscos per l’accessibilitat, però ho és per totes. La velocitat de l’aposta és un altre dels grans perills, poden passar dos minuts des que s’aposta fins que se sap el resultat. No cal esperar 90 minuts a què s’acabi el partit. Van apostant en un partit de futbol a un córner, una falta… Cada vegada es pot apostar a més coses i la possibilitat de guanyar diners molt ràpid a un cost molt baix hi és. I és veritat que es pot guanyar, hi ha xavals que ho fan. El perill és que ho guanyin, hi tornin a jugar pensant que ho guanyaran una altra vegada i ho perdin.
Què et sembla el projecte del Ministeri de Consum relatiu a limitar la publicitat de les cases d’apostes?
Em sembla un bon començament. Espero que estiguem davant d’un canvi imminent i es facin coses, hi ha hagut reunions importants. La publicitat és un dels principals factors. Encara que diferents estudis diuen que no afecten tant els xavals, però el bombardeig és terrible. Jo acostumo a preguntar als nois si els semblaria normal que, durant els anuncis d’una pel·lícula a la televisió, els diguessin tota l’estona que beguin alcohol. Deien que no. Doncs és el mateix amb les apostes i les quotes en els esports.
Fins on arribaria amb la regulació de les cases d’apostes?
És una resposta arriscada. Caldria limitar l’horari almenys, que obrissin més tard i menys temps. No poden estar obertes tot el dia a la banda d’un institut. Seria un començament. També restringir l’entrada. Encara que se suposa que demanen el DNI, molts menors ens diuen que segueixen entrant, el que ens fa pensar que no està tan restringida. Ens segueixen arribant menors que juguen i el joc està prohibit.
Entenc que serà més fàcil per als menors el joc online.
També et demanen el DNI. Però ho fan igual, amb el d’un amic o el dels seus pares. Gairebé 140.000 nois d’entre 14 i 18 han jugat en línia en l’últim any, segons l’informe Estudes. I el 20% dels menors de 14 ja han provat les apostes de manera presencial o online, segons la FAD.
Com es tracta a algú amb problemes en el joc?
La primera part del tractament és fer una acollida. I això ho fa sempre un malalt en rehabilitació i un familiar. Intentem que sigui una persona més o menys de la seva edat. Amb aquesta acollida el pacient se sent identificat. La segona part és l’estudi psicosocial, es fa una història clínica, per què juga i a què. Es fa una bateria de test, després passen a la consulta amb el psiquiatre, que fa el diagnòstic i deriva a la psicòloga que correspongui. I després van a les teràpies. Hi ha un grup específic de dones, un altre de joves. I des de fa temps hi ha un grup d’iniciació abans de les generals. Es fa perquè els resulti més fàcil. Però la teràpia base de l’associació és la de grup. Després tenim les individuals, en què treballem les distorsions cognitives que es donen amb el joc, tipus “jo controlo el joc”.
És la ludopatia una addicció més difícil de detectar per la pròpia persona que la pateix? Dic, per exemple, els fumadors saben que són addictes. Després faran alguna cosa o no per posar-hi remei. No sé si passa el mateix amb el joc.
La majoria ve amb un nivell de consciència de la malaltia molt baix. La majoria -en les apostes esportives, sobretot- creuen que controlen el joc. Que saben de futbol, d’estadística. Gairebé tots vénen empesos per la família, és molt estrany que vingui un addicte reconeixent que té un problema. Després de vegades estan desitjant que els enxampin, però reconèixer-ho i demanar tractament és molt rar, sobretot per aquesta il·lusió de control pel que fa al joc, especialment els més joves.
Les dones i els homes de Catalunya tenen una de les esperances de vida més altes d’Europa (86,2 i 80,7 respectivament) però les dones passen més anys amb mal estat de salut, concretament 20,1 davant dels 14,1 dels homes. Les dones de més edat, amb nivell socioeconòmic i d’estudis baix són les que declaren tenir pitjor salut. Ho assenyala l’Informe de salut de Catalunya 2019, elaborat pel Departament de Salut i que ha de servir com a base pel proper Pla de salut que es desenvoluparà al llarg d’aquest any.
Amb caràcter general, les dones tenen unes conductes més saludables que els homes. El consum de tabac és menor en les dones (20,5% respecte 30,9% d’homes; també fan un consum de risc d’alcohol menor (1,7% davant de 6,4% d’homes); segueixen més la dieta mediterrània (67,2% per 57,7% dels homes), i en proporció tenen menys excés de pes (43,2% respecte un 59,3% dels homes), si bé els homes fan més activitat física saludable (81,1% de dones davant d’un 84,5% d’homes).
La implicació en les tasques domèstiques no és equitativa entre homes i dones. El 41% de les dones declaren ser-ne les úniques responsables, enfront de l’11% dels homes. En els grups d’edat més jove comparteixen més aquestes tasques amb la parella (31% de dones i 29,7% d’homes de 15 a 44 anys), mentre que en els grups de més edat, particularment en el de 65 anys i més, les tasques són assumides en solitari en més proporció per les dones (49,5%, i 10,3% d’homes). Les persones amb estudis universitaris comparteixen més les tasques que les que tenen menys nivell d’estudis.
De mitjana, les dones dediquen més hores que els homes a les tasques de la llar tant els dies laborables (2,0 les dones i 1,0 hores els homes) com els festius (3,1 les dones i 1,7 els homes). La diferent implicació d’homes i dones en les tasques domèstiques es palesa, entre d’altres, en el lloc on més freqüentment ocorren els accidents. Les dones, a dins la llar i els homes, a la feina.
Una altra dada destacada de l’Informe és que gairebé 3 de cada 10 noies, de 14 a 18 anys, fa un ús compulsiu d’internet (28,6% enfront d’un 22,6% dels nois). En la població adulta de 15 a 64 anys, la prevalença és molt més baixa, el 3,2% de dones i el 2,7% d’homes.
Un altre dels problemes de salut emergents és l’augment de la incidència de diverses malalties de transmissió sexual. Entre 2009 i 2018 la incidència de gonocòccia s’ha multiplicat més de deu vegades (10,8) i la de sífilis més de quatre (4,7), en tots dos casos, molt més freqüents en homes. I pel que fa a la incidència de clamídia, aquesta és creixent i és més elevada en dones que en homes i en persones nascudes a l’estranger. Entre 2011 i 2018 la incidència s’ha multiplicat més de catorze vegades.
Els trastorns crònics són el problema de salut més freqüent, i més en les dones que en els homes. Concretament, en pateixen el 41,4% de les dones davant el 35,2% dels homes. L’Informe alerta que les patologies cròniques poden desembocar en situacions de dependència, sobretot en les dones. En aquest sentit, l’Informe indica, per exemple, que gairebé la meitat de les dones de 75 anys i més són dependents, és a dir, necessiten ajuda o companyia per fer activitats bàsiques de la vida diària a causa d’un problema de salut (el 46,3%, per un 28,1% dels homes) i alhora són les que més sovint declaren un baix suport social (el 13,3% les dones i 4,4% els homes de 75 anys i més). Les dones de més edat, amb nivell socioeconòmic i d’estudis baix són les que declaren tenir pitjor salut. L’estudi assenyala que l’envelliment progressiu de la població, tot i ser un guany com a societat, comporta l’augment de la multimorbiditat, de la dependència i de les necessitats socials de les persones.
D’altra banda, l’Informe també indica que la proporció de dones que té depressió és més del doble que la dels homes (11,2% de dones enfront d’un 3,9% d’homes). Les dones amb estudis primaris o sense estudis són les que tenen depressió en una proporció més elevada.
La població de Catalunya ha augmentat com a conseqüència de la immigració Tanmateix, segueix envellint. El creixement de la població dependrà principalment del resultat del saldo migratori.
Però de què ens morim? Catalunya se situa entre els països de la Unió Europea amb les taxes més baixes de mortalitat infantil (2,36 defuncions per cada mil nadons nascuts vius). i de mortalitat estandarditzada (10,6 defuncions per cada mil homes l’any i en 6,3 defuncions per cada mil dones l’any).
Les dones tenen més proporció de defuncions per malalties de l’aparell circulatori i per malalties neurològiques, mentre que la proporció d’homes que moren de càncer i de malalties de l’aparell respiratori són més elevades.
En els darrers deu anys les causes de mortalitat que mostren una tendència creixent, tant en homes com en dones, són el grup de les malalties mentals, que inclou les demències, i les del grup de malalties del sistema nerviós, que inclou la malaltia d’Alzheimer.
L’informe també constata que l’emergència climàtica ja està afectant la salut de la població, i les onades de calor en són un exemple. L’estiu de 2018 es van notificar a la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya 65 persones afectades per cop de calor, 28 de les quals van morir.
Que la proliferació de cases d’apostes als carrers de l’Estat és un problema greu ja poca gent ho discuteix, més enllà de la patronal que defensa els interessos del sector del joc. I ara ho fa més que mai, precisament després de la creació d’un Ministeri de Consum que s’ha fixat, entre les seves tasques, la regulació d’aquest tipus d’activitat. El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent, per als quals suposa un risc, en especial per als menors d’edat.
La Fundació d’Ajuda contra la Drogaddicció (FAD) acaba de presentar un estudi qualitatiu sobre la percepció que tenen noies i nois d’entre 18 i 24 anys sobre el joc i les apostes, sobre quins són els seus hàbits, com comencen a jugar o si perceben i com quins són els riscos als quals s’exposen. Segons les seves conclusions, els joves, a banda de començar aquesta activitat quan encara són menors, la perceben com una part més del seu oci, comencen realitzant-la en grup, de manera que socialitzen pèrdues i guanys, i s’hi dediquen per diversió.
L’enquesta ESTUDES, realitzada dins del Pla Nacional contra la Droga, va dedicar en la seva última edició un espai al joc i les apostes. L’estudi, centrat en població de 14 a 18 anys, donava ja fa unes setmanes la xifra que el 2018 el 30,7% dels nois enquestats havia jugat de manera presencial en l’últim any (el 2016 el percentatge era del 21,6%), mentre que els qui jugaven online suposaven un 17,4%, enfront del 10,2% de 2016. El percentatge de noies havia passat del 5,4 al 15,3% i del 2,5 al 3,6% respectivament. Segons la FAD, les noies, principalment, han augmentat la seva activitat en el joc i les apostes per igualació amb els seus companys nois.
Les enquestes i grups de discussió realitzats per la FAD aclareixen que les i els joves espanyols entren en aquesta activitat sense apostar diners, sinó que accedeixen a quotes i bons de diners ficticis i que no poden canviar-se. I ho fan per la il·lusió de guanyar i per demostrar que tenen certes habilitats a l’hora de jugar. Com és habitual amb moltes activitats en la joventut, la introducció es fa dins del grup de parells, amb algun germà o germana i, fins i tot, a través de la parella.
Segons recull l’estudi, sembla bastant senzill per al jovent accedir a locals d’apostes malgrat ser menors d’edat. Segons afirmen alguns testimonis, «hi ha llocs on no et demanen el DNI, hi entres i no passa res. Això està a l’ordre del dia. Allà on vas, sempre hi ha algun menor».
Segons les responsables de l’estudi, Beatriz Martín, secretària general de la FAD, i Eulalia Alemany, directora tècnica de la fundació, alguns dels reptes que cal tenir en compte per evitar que aquesta situació pugui derivar en importants problemes com la ludopatia a edats primerenques, és necessari que les famílies exerceixin un major control de les activitats que els seus fills i filles amb les tecnologies; que augmenti la sensibilització dels riscos i les conseqüències que assumeixen els joves a l’hora de jugar; que hi hagi un major control en els nuclis urbans sobre les llicències que es concedeixen a l’obertura dels locals d’apostes; tenir la mirada posada en el desenvolupament de jocs que utilitzen les mateixes lògiques que les apostes encara que no utilitzin els diners; i una substantiva millora de les eines d’avaluació de la incidència del joc i les apostes entre la població jove.
Un cop s’ha començat a jugar, l’habitual és que la motivació econòmica vagi guanyant pes enfront d’altres, com la diversió. Si s’aposta, a més de perdre, és possible guanyar diners. La FAD alerta que aquesta motivació pot derivar en pretensions majors, com aconseguir independència econòmica de la família.
Als riscos relatius a la possibilitat de tenir problemes com l’addicció al joc, se suma l’accés més o menys fàcil al consum d’altres substàncies en els locals d’apostes, «sobretot –apunten des de la FAD– quan el joc és grupal o social». Segons els i les joves que han participat en l’estudi, és relativament freqüent que en els locals d’apostes es consumeixi alcohol gratuïtament. Els diners que no es gasten en beguda, s’aposten.
«Per nosaltres pot arribar a ser un problema de salut pública», comenta un psicòleg que ha participat en l’estudi de la FAD. Quelcom que ara la Comunitat de Madrid, per exemple, sembla haver entès, ja que ha paralitzat les noves llicències d’obertura de locals d’apostes a la regió.
Per als joves existeixen, d’una banda, els jocs de pur atzar i, per l’altra, aquells en els quals cal saber per poder guanyar, com les apostes esportives o jocs de cartes com el pòquer. El problema d’aquesta segona percepció és la generació de l’expectativa d’una possible «professionalització» de qui juga o, si més no, «fantasies intermèdies» que poden alimentar el joc, segons recull l’informe de FAD.
Un altre dels problemes que apareixen en l’estudi és l’escassa percepció de noies i nois sobre la possibilitat de caure en la ludopatia. Creuen que no tenen res a veure amb aquesta mena de consums perquè quan juguen ho fan de manera visible i en grup, aquesta activitat únicament té riscos econòmics, i creuen que per acabar sent addictes és necessari un temps prolongat d’exposició al joc.
Bombardeig publicitari i poca informació
Les persones joves tenen clar que la publicitat sobre apostes es dirigeix a ells directament com a col·lectiu i la qualifiquen de bombardeig. Aquest és un altre dels punts forts dels qui critiquen la proliferació de cases d’apostes, així com les pàgines web de joc. Per no parlar de l’aparició en aquestes campanyes de personatges públics amb més o menys impacte entre el jovent, com esportistes o estrelles de la televisió i el cinema.
En aquest sentit, tenen clar que la publicitat exagera les possibilitats de guanyar en les apostes, així com reforça la idea del «jugador d’èxit» (una figura molt masculinitzada, asseguren des de la FAD) i que centra el focus en la part lúdica del joc i les apostes, obviant la part més arriscada. A aquest bombardeig se suma la percepció que tenen de la falta d’informació i educació sobre els riscos del joc. Això sí, afirmen que la informació, si més no en els moments inicials de l’activitat, no és tan necessària.
Tota la situació descrita ve a alimentar-se, a més, en el context tecnològic actual, que afavoreix les apostes i el joc amb la utilització de diferents dispositius. Sembla que les famílies estan més preocupades per la quantitat de temps que els seus fills i filles dediquen als mòbils i no tant pel què fan durant aquest temps.
Encara que les dades d’ESTUDES mostren una menor quantitat de menors que utilitzen les tecnologies per jugar, el joc online, recull la FAD, ajuda a multiplicar l’hàbit i dificulta la capacitat de control (és a dir, el temps que es dedica al joc, o la identitat i edat dels que hi participen, ja que saltar-se aquests controls és senzill).
En aquest sentit, Eulalia Alemany va destacar durant la presentació de l’estudi la decisió del govern britànic de prohibir l’ús de les targetes de crèdit en els jocs online per evitar l’endeutament entre els qui utilitzen aquesta modalitat d’apostes.
Ara falta saber quines seran les decisions que prendrà en aquest assumpte el nou Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, el qual ja ha manifestat la seva voluntat de regular la publicitat de les cases d’apostes, perquè la ludopatia “és un problema de salut pública”. I també falta saber com s’aniran desenvolupant les legislacions autonòmiques sobre aquest assumpte, ja que la legislació sobre els jocs d’atzar està transferida des de fa molts anys als governs autonòmics.
Khadije Sakho té 26 anys; viu a Granollers i, tot i que va néixer aquí, la seva família prové de Mauritània. Té dos fills, la major de les quals té només dos anys, motiu pel qual ha aparcat durant algun temps la seva formació. Treballa com sociosanitària, encara que la seva veritable vocació és esdevenir integradora social, per ajudar les persones que passen “pel mateix pel que he passat jo. He patit molt durant aquests 26 anys”, diu.
Es refereix a les dificultats inherents a qualsevol família migrada, amb pares i mares de classe treballadora, amb poques garanties laborals i menys estabilitat econòmica. La mateixa situació que Sayoh Ceesare; ella va néixer a Gàmbia i al cap de poc va arribar a Barcelona. Ara, amb 21 anys, està acabant la carrera d’infermeria, trencant així una estadística que jugava en contra seu. Segons un estudi realitzat per la UAB, el fracàs escolar entre fills de migrants dobla el dels autòctons. L’abandonament escolar prematur és elevadíssim entre dones en diversos països de l’Àfrica Subsahariana, però un cop a Catalunya aquesta realitat no canvia necessàriament.
“Necessitem lluitar per demostrar que, tot i ser les últimes de la cua, som capaces del mateix que qualsevol noia blanca”, apunta Sayoh, qui es prepara per a aquesta entrevista posant-se el vel. Durant el seu dia a dia, no sempre el duu, però ara decideix vestir-lo per visibilitzar totes aquelles “dones racialitzades que volen formar-se i tirar endavant”. Parlem amb Khadije i Sayoh en el marc de la presentació del projecte ‘Dret a l’educació de qualitat i lliure de violència al Senegal i Catalunya’, impulsat per la Fundació Guné, que lluita per garantir el dret a l’educació i reduir el nombre de noies que abandona el sistema educatiu, treballant simultàniament a Kolda (Senegal) i Canovelles (Catalunya).
Quan supereu les dificultats per poder accedir a una educació superior, què us fa decantar-vos per l’àmbit sanitari?
Sayoh Ceesay [SC]: Vaig tenir el coratge de decidir ser infermera per dues raons: la primera era ajudar els altres i la segona les ànsies de demostrar que, malgrat tots els handicap, podia fer-ho. Hi ha molts problemes en el món sanitari i un d’ells és la mala gestió de les diferències culturals, tot i que la sanitat és responsable d’arribar a tots els ciutadans.
A la universitat només som dues dones negres i és una lluita constant, amb els altres alumnes i part de l’professorat, contra l’estereotip que els immigrants consumim, malbaratem i gastem massa sanitat pública, cosa que no és certa. Els estudis diuen que són els que menys assisteixen a la sanitat, bé perquè estan treballant o bé perquè no es poden permetre el luxe de perdre una tarda al metge per un constipat, quan tenen una família que mantenir.
M’he trobat amb que he de fer arribar als meus companys, futurs sanitaris, que les coses no són com les creuen. Si un professional es forma amb aquests estereotips, quan hagi d’atendre demà als ciutadans, no ho farà amb la professionalitat deguda.
Khadije Sakho | Fundació Guné (MS)
Heu comentat la manca de referents negres en el món educatiu. Això es complica més en el món professional?
Khadije Sakho [KS]: Jo vaig passar una molt mala època a l’institut; em van derivar a un centre per a nens en exclusió social. Puc dir que per a mi aquest centre em va suposar una experiència positiva, perquè gràcies a ella vaig descobrir què volia ser. Sense les assistents no sé què seria de mi ara; elles em van ajudar a descobrir-me a mi mateixa i per això vaig triar el camí de sociosanitària, per poder ajudar altres persones. Realment vull arribar a ser integradora social, per poder estar al costat de gent que pateix l’exclusió que jo vaig patir… a l’institut em deien que patia bullying però crec que era més complex que això.
[SC]: Era racisme. La societat ens convenç que només hi ha racisme quan se’ns agredeix, però el racisme comença des de baix, des del mínim comentari. És la manca de valor cap a una persona, des del fet que et mirin malament fins a que et cridin ‘negra de merda’.
Sou dones, negres i musulmanes. Amb quines discriminacions us heu trobat en els vostres processos formatius?
[SC]: Parteixo de la base que sent dona, negra i musulmana sóc l’última de la cua, qui ningú s’espera mai que arribarà enlloc. He sentit barbaritats sobre les dones com; la meva motivació és la meva mare. Les mares subsaharianes, en general, perquè totes estan tallades pel mateix patró i escoltes el mateix d’una que de l’altra. Ella em va fer acceptar el que sóc. “Si estàs orgullosa de qui ets és perquè qui ets no és res dolent, simplement és diferent. Si tens clares les dificultats, tu ets l’única que pot canviar-les. Ets l’última de la fila? Hauràs de lluitar per demostrar que pots fer el que vulguis”. Aquesta reflexió és la que em dóna la força per lluitar contra l’estigma social, començant per mi mateixa i seguint, per exemple, amb les meves amigues blanques
Concretament en l’àmbit sanitari, amb quina discriminacions us trobeu, tant com usuàries com professionals?
[SC]: A part de l’estereotip que comentàvem abans que els migrants consumeixen massa sanitat pública, moltes vegades ens trobem amb dificultats per tractar pacients crònics de diabetis o hipertensió d’altres cultures. No pots dir-li a algú d’origen asiàtic que ha de menjar sa d’acord amb una dieta mediterrània, perquè aquest pacient a casa no consumeix aquests productes. Ja els pots facilitar els menús que vulguis, que no seguiran el tractament i ens trobem amb una manca d’adherència terapèutica.
Si canvien els usuaris, han de canviar els professionals. I això també és important pel que fa a la barrera idiomàtica: si ja és difícil transmetre en el teu idioma què li passa a algú i com curar-lo, si has de fer-ho en un altre idioma ja es perd massa informació.
Sayoh Ceesay | Fundació Guné (MS)
Imagino que una de les reivindicacions és tenir traductors, a el menys en zones amb molta població migrada.
[SC]: Però no n’hi ha. Vaig tenir una professora a la universitat que treballava a un CAP de Santa Coloma, una de les zones amb més immigració, i la barrera idiomàtica era un gran problema per arribar a certs pacients. Amb el tema dels costums, intentem formar-nos per conèixer, per exemple, les dietes de diferents cultures, però amb els idiomes hi ha poc a fer. Encara que, de tota manera, tots els esforços que fem, els fem per pròpia iniciativa, perquè, per ser migrades o filles de migrants, tenim aquesta sensibilitat. Haurien de formar-nos per això a les universitats, perquè demà hi haurà moltíssims més pacients migrats que els que ja hi ha ara.
[KS]: Jo crec que la gent aquí fomenta el racisme. He estat treballant amb gent gran, totes elles persones blanques, perquè acostumo a treballar en residències i no són espais en que hi hagi persones migrades. Algunes d’aquestes persones són racistes i m’he trobat força vegades amb que em diguin que no volen que els atengui jo perquè sóc negra. Això em fa mal, però el que em sembla realment malament és que companys i companyes els ho posin fàcil i accedeixin a que els atengui un professional blanc.
Si ets el meu company, has de donar-me suport, ajudar-me a fer que m’accepti, perquè demà passarà el mateix i, si no ho canviem, és una manera com qualsevol altra de fomentar el racisme.
[SC]: És un problema gran; no serveix de res que et vinguin els companys a demanar-te disculpes, o que et demanin que no t’enfadis perquè és una persona gran o que està malalta… Encara que cal dir que crec que en el món sanitari ens trobem una mica menys aquests problemes perquè, de base, estem envoltades de persones que, si es volen dedicar a la sanitat, és perquè parteixen d’uns valors, de voler ajudar o arribar a les persones. Però, d’altra banda, pel simple fet que són els professionals que han de curar i tractar la societat, és important que no deixem passar ni un sol d’aquests comentaris.
Ara, les dues porteu el vel. Us ha comportat problemes?
[SC]: Jo he volgut posar-me’l per a aquesta entrevista per visibilitzar-nos. Perquè, per exemple, a mi no em deixen portar el vel durant les pràctiques en hospitals. És una norma. ¿La raó? Avui és una i demà una altra. Simplement no volen. Quan vaig a un hospital i veig a una treballadora amb el vel, m’emociono tant que fins i tot truco la meva mare. Això del vel és complex: la gent aquí creu que ens obliguen a dur-lo, però el que ens passa és que la societat autòctona no ens deixa portar-lo. És igual d’important que no ens obliguin a que ens deixin fer-ho. Més quan no hi ha cap raó per no vestir-lo.
Per l’entrevista he volgut portar el vel per representar aquestes dones, dones negres i d’arreu, que porten el vel, que es volen formar i que valen exactament el mateix que les altres. El sistema blanc ens ajuda a nosaltres, a les dones racialitzades, per a que no ens obliguin a portar el vel. M’has preguntat a mi si vull dur-lo? En el món sanitari, és veritat que en alguns hospitals com la Vall d’Hebron sí que ens deixen, però en la majoria és impensable. I això produeix l’efecte contrari: ens racializa més, alhora que ens priva de la nostra identitat i els fills de migrants ja tenim un problema bastant gran d’identificació.
Sou filles de famílies que van migrar i que van haver de treballar, sense poder estudiar. Quin valor doneu vosaltres a poder-vos formar?
[SC]: Cap a les nostres famílies, és un orgull. Ho hem aconseguit gràcies a l’esforç dels nostres pares i malgrat totes les dificultats.
[KS]: Per a mi, estudiar és una importantíssim. Veig la vida de la meva mare, que treballa netejant habitacions d’hotel; arriba a casa esgotada i t’ensenya una nòmina de 600 euros. Si arriba a 700 és perquè durant tot el mes potser només ha tingut un dia de descans. I això a mi no m’ho poden fer. És aquí quan m’adono que l’educació és fonamental.
«Hola! Una de les nostres donants va tenir una sorpresa molt especial a una de les seves visites. Vols saber més?».
Irene (tots els noms de donants seran ficticis) té ara 26 anys i en fa dos que va donar òvuls, però encara segueix rebent missatges de la clínica animant-la a tornar. En aquesta ocasió li arriba a través de Whatsapp juntament amb un vídeo en què un famós cantant de pop espanyol apareix, sense previ avís, en la consulta d’una noia. Com ella és el seu fan, li fa una il·lusió tremenda. El missatge acaba un comiat emotiu: «Agraïm un cop més la teva generositat. Donar és estimar».
És una cosa habitual, les clíniques de reproducció basen el seu màrqueting -tant per captar donants d’òvuls, com perquè repeteixin les que ja ho van fer- a ressaltar que es tracta d’un acte d’amor desinteressat amb el qual ajudar a una altra dona a ser mare – «un gest teu pot canviar la vida d’una altra persona,» diu la clínica Barcelona IVF. Això, però, contrasta amb l’opinió generalitzada entre les donants: ningú se sotmetria a un procés com aquest si no fos pels diners que et donen en finalitzar: entre 600 i 1.000 euros.
Entre elles hi ha dones com Carolina, que va donar òvuls quan tenia 18 anys per una simple raó: era estudiant, no tenia diners i li va semblar una forma fàcil de guanyar-lo. O Nerea, donant amb 23: «En aquell moment estava sense treballar i el que em va animar a fer-ho van ser els diners fàcils; em sortien moltíssimes publicacions en xarxes socials, sobretot a Instagram, on s’anunciava que seria un procés senzill i poc molest, i també que seria un bon gest que ajudaria a una altra dona».
A més de potenciar el caràcter altruista del procés -les referències al tema econòmic únicament es fan a través del terme «recompensa» – també hi ha missatges que combinen una estètica juvenil amb la idea d’empoderament femení. Al web d’Eudona, per exemple, ens rep una dona amb els braços enlaire, i al seu costat llegim: «mai hi va haver un millor moment per ser dona». A continuació apareixen tres noies de festa, «únete a la revolución del…»; i en el slide final un hashtag: #YoDonoPorque, al costat d’un botó rosa on llegim la paraula donar amb majúscules.
Flavia Rodríguez, directora mèdica d’aquest centre, explica que el que pretenen és «reflectir el perfil actual» de les dones que donen òvuls, mentre que la informació mèdica detallada s’ofereix de forma presencial a la primera consulta.
Que aquestes fórmules puguin vorejar el purplewashing (estratègies de màrqueting que utilitzen eslògans feministes buidant-los de la seva reivindicació original) és problemàtic quan generen un sentiment de vergonya entre les donants; i fins i tot després, també de culpa, quan les seves experiències no es corresponen amb el relat publicitari.
«Recordo que abans de començar el procés vaig anar a una xerrada informativa que donava la clínica a les futures donants, però més que informar-nos sobre el procés, no feien més que repetir-nos el feliç que anava a ser una altra persona gràcies a nosaltres, com si la felicitat d’altres dones fos la nostra responsabilitat», explica Carolina, que va viure tot el procés sola, i només ho va explicar a la seva mare la nit anterior a la punció perquè tenia por de l’anestèsia general. «Ella es va afartar de plorar», recorda.
La seva experiència tampoc va millorar en rebre els diners: «Vaig sortir de la clínica, vaig ingressar els 900 euros al banc i em vaig comprar una bossa i una bufanda. En aquest ordre. Recordo que els dies posteriors a tot això em sentia tan bruta que em van passar a semblar poquíssims diners, no parava de menjar-me el cap amb què el que havia fet era la versió light dels ventres de lloguer i, en estar en contra, sentia que m’havia fallat com a dona. D’aquí ve la vergonya».
Quan arriben a la clínica
Un cop passat aquest primer filtre de captació, la llei actual de reproducció assistida obliga que a la primera visita la clínica informi amb claredat a les possibles donants sobre les proves a què s’han de sotmetre prèviament, les condicions del procés i els canvis físics que experimentaran. Tot això queda plasmat en un consentiment per escrit que la donant haurà de signar.
Des de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia valoren positivament la rigorositat d’aquest procés: «La informació que es dóna les donants és estricta, concreta i veraç. Els consentiments donen informació fefaent del procés i els seus possibles riscos o complicacions. Totes les donants accepten conscientment i lliurement el procés», resumeix la doctora Corazón Hernández, secretària de la SEGO.
En general, les donants també confirmen que van rebre una informació que es va ajustar als canvis que després van viure. «El primer dia van estar amb mi més de dues hores explicant-me tot amb detall, i en cada visita em van dir quines podrien ser les molèsties més comunes. A més em van oferir un número de Whatsapp a què podia enviar els meus dubtes», resumeix Tatiana, que va donar per primera vegada amb 24 anys i ja ho ha fet en tres ocasions més.
Per això, els casos en què les seves experiències no van ser del tot positives, això no va tenir a veure tant amb la falta d’explicacions mèdiques, sinó amb l’absència d’un acompanyament emocional i d’un tracte més proper. «Les visites que feia a la clínica durant el procés seguien una dinàmica bastant estricta en què gairebé no hi havia marge per parlar sobre com m’havia sentit durant els dies que havien passat des de l’última revisió», explica Susana, que ha estat donant dues vegades, la primera amb 21 anys i la segona amb 22.
«En la majoria d’ocasions només veia el ginecòleg quan era a la llitera nua de cintura cap avall i quant acabava de revisar-me se n’anava i ja no el veia fins a la pròxima revisió, de manera que no existia un espai en el qual almenys estigués completament vestida i relaxada per fer les preguntes que tenia. Quan em vestia de nou les infermeres em donaven la medicació, m’explicaven com prendre-la, em donaven cita i pràcticament m’acomiadaven en el moment».
Mentre que la llei obliga que les donants passin una enquesta per comprovar que no tenen cap patologia mental prèvia, no preveu cap mesura respecte als aspectes psicològics involucrats en el procés de donació. Les clíniques no són alienes a aquest problema i per això en algunes, com és el cas del centre de reproducció assistida Juana Crespo a València, compten amb una psicòloga clínica que està amb elles en una segona visita per parlar del procediment i com els afectarà.
La doctora Paloma Baviera, responsable del programa d’ovodonació, explica que tenen «una línia de telèfon de contacte directe amb les donants perquè elles puguin preguntar el que vulguin, abans i durant el procés». Admet que aquest procediment respon al fet que, tot i que sempre es dóna la mateixa medicació, els cossos responen de manera diferent, i també els estats d’ànims són molt variables. Es tractaria d’una atenció que no forma part de les obligacions legals i que, de fet, no és estandarditzable.
«Fa set anys que treballo amb donants i és veritat que no en totes les clíniques es treballa igual i que l’acompanyament no és el mateix. Nosaltres les consentim molt i això fa que acostumin a repetir després de la primera vegada. Jo mateixa barallo perquè mai se’ls consideri pacients de segona, perquè estan fent una tasca imprescindible perquè funcioni l’altre costat de la clínica», explica Baviera.
L’experiència de la Sandra, que ja ha donat en quatre ocasions -la primera amb 18 anys- i tornaria a fer-ho si tingués una necessitat econòmica, podria servir com a exemple des de l’altre costat: «Em van informar dels riscos que existien. Però més que explicar-me’ls de viva veu em van donar un dossier perquè m’ho llegís i firmés a casa i després van respondre totes les meves preguntes». Per això afirma també que no té cap queixa en aquest sentit: «van ser súper propers i em van tractar amb la màxima amabilitat i atenció en tot moment».
Després de donar
Un cop realitzada la punció (mètode d’extracció d’òvuls), el més habitual és que es citi a la donant uns dies després, quan ve la regla, per tal de comprovar que l’estimulació ovàrica no ha produït cap dany i els ovaris han recuperat la seva grandària. No obstant això, aquestes cures es consideren un extra i no sempre es donen: la primera vegada que Claudia va donar òvuls tenia 21 anys i es va despertar després de la punció amb molt de dolor en els ovaris, gairebé sense poder aixecar-se.
Però com aquest mateix dia li van dir tot havia anat segons el previst, va donar òvuls una segona vegada quan va necessitar els diners. «Vaig tenir una experiència molt dolenta, molt pitjor que la primera, després de la punció vaig perdre molta sang i tenia molts dolors, no podia aixecar-me i en la mateixa clínica em van haver de fer una endoscòpia. Després d’unes hores només em van dir que podria ser al·lèrgica a l’anestèsia general, que el meu cos no l’havia acceptat i no parava de moure’m durant la punció, però sense moltes més explicacions».
I afegeix amb resignació: «El pitjor és que els vaig demanar una fitxa mèdica per tenir consciència de tot el que m’havia passat i la clínica no volia donar-me-la, no volien que comentés res perquè no hi hagués problemes amb les donants que estaven en el procés o aquelles que anaven a començar».
Des del centre IVI a València, una de les clíniques amb més experiència en tractaments de fertilitat a Espanya, la doctora Pilar Alamá, responsable del programa de donació d’òvuls, entén que resoldre aquest tipus de complicacions i explicar-les ha de ser responsabilitat de la clínica. En aquest centre, a més de fer una crida per veure que estan bé a les 24 hores, i una altra als dos o tres mesos, sempre atenen de forma gratuïta les reclamacions post donació que pugui haver-hi per part de les donants. Així mateix, tenen en compte un altre tema d’especial preocupació per a elles com és la possibilitat que hi hagi efectes secundaris a llarg termini. «A IVI vam fer un estudi basat en el seguiment d’algunes de les seves donants, que confirma que el nombre repetit de donacions, a priori, i a curt termini,
És una informació que també repeteixen des de la clínica Juana Crespo – «no hi ha cap evidència que a causa de l’augment d’estrògens es produeixin malalties, encara que som conscients d’aquestes denúncies» – i des de la SEGO: «L’estimulació ovàrica amb gonadotropines de forma controlada és un procés àmpliament estudiat en milions de dones, donants o no, sotmeses a tècniques de reproducció assistida, en cap cas s’han pogut observar riscos a mitjà o llarg termini relacionats amb ella».
L’estudi més ampli a què es remeten és un que va dur a terme mitjançant el seguiment a dones que s’han sotmès a un o dos cicles d’estimulació ovàrica -el mateix tractament pel qual passa una donant però fins en sis ocasions- per poder ser mares mitjançant fecundació in vitro, i que efectivament, nega que a llarg termini hi hagi evidències que provin la relació entre aquest tractament i l’aparició de càncer de còlon o càncer de mama.
Però si algunes donants segueixen tenint dubtes sobre els efectes secundaris és perquè els seus períodes no han tornat a ser iguals, o fins i tot han tingut complicacions més greus que altres especialistes han atribuït a la donació. Entre elles està Elena, donant amb 18 anys, que va ser diagnosticada amb ovaris poliquístics i un ovari gandul just un any després de la donació: «En preguntar-li a la ginecòloga de la seguretat social si podia ser conseqüència de la donació, em va dir que, si bé no s’ha establert que la hiperestimulació causi aquest tipus de malalties, si es creu que estan relacionades». Tot i que no recorda haver llegit res d’ovaris poliquístics o mandrosos en la informació que li van donar a la clínica – «i sé que no patia de cap d’aquestes patologies perquè em faig revisions habitualment».
Per altres, no són les molèsties o canvis físics el que els recorda que van donar òvuls, sinó un sentiment de penediment. «A nivell personal, m’he replantejat sovint la moralitat del que vaig fer i la veritat és que encara no he arribat a una conclusió clara. No em refereixo al fet de donar òvuls en si -això no em genera cap debat, ja que va ser una decisió que vaig prendre lliurement (encara que per diners) – sinó a contribuir, d’alguna manera, al fet que només les persones que sí que tenen els diners suficients per fer-ho s’ho puguin permetre», explica Maria, l’experiència (amb 21 anys) no va ser complicada, però admet que li costaria molt tornar a donar. «El debat amb mi mateixa ha anat en aquesta direcció. És la transacció de diners i el negoci a què contribuïm el que em genera dubtes».
Li preguntes a algú de l’entorn sobre qui és Javier Padilla i la resposta és «un metge que sap molt de sistemes sanitaris i polítiques sanitàries». I és que fa anys que debat i escriu sobre les desigualtats en salut, les iniquitats del sistema, l’exclusió sanitària, les polítiques de salut pública, sobre quines són les principals amenaces per al Sistema Nacional de Salut i quin hauria de ser el paper dels professionals en la política sanitària. Un paper que ell ha dut a la pràctica.
Javier Padilla és metge de família i comunitària i té formació en l’àmbit de la salut pública, la gestió sanitària i l’economia de la salut. També va ser assessor de Marta Sibina per al grup d’En Comú Podem al Congrés de Diputats
En l’àmbit de la comunicació, va coordinar l’edició del llibre ‘Salubrismo o barbarie. Un mapa entre la salud y sus determinantes sociales’. També ha escrit al blog Médico Crítico i a diverses revistes en l’àmbit de la medicina familiar i l’atenció primària.
L’últim treball que ha fet públic és el llibre sobre ‘sanitat pública, crisis i la importància d’allò polític’ sota el nom «¿A quién vamos a dejar morir?». Javier Padilla va visitar Barcelona per fer-ne la presentació i nosaltres hi vam quedar.
Vas presentar el llibre al costat de la Plataforma CAP Raval Nord Digne a la Capella de la Misericòrdia. Què va significar per a tu?
La Capella és un exemple de gent en contacte amb el territori comunitari i associatiu. Movent-se per intentar dirigir decisions institucionals cap a un bé que és entès com a comú. Era tota una oportunitat presentar-lo allà.
A molts dels presents ja els coneixies.
Sí. Va participar Antònia Raya que és un exemple de professionals que treballen en Atenció Primària amb molta implicació en la comunitat i transcendint les parets de la feina a la consulta.
I justament en un barri caracteritzat per les seves desigualtats
Això per descomptat. El Raval té aquestes connotacions tan diferencials i està clar que la feina que es fa allà i l’afecció a la comunitat no és el mateix que si es treballa a l’Eixample o a Gràcia.
En el llibre el què fas és marcar una base de com està el sistema i també dónes propostes. Si haguessis de definir en una frase el sistema sanitari espanyol, com ho faries?
És un sistema molt bo en els números grans perquè és bastant eficient i notablement inclusiu però té unes amenaces importants sobretot en la seva relació amb l’àmbit del mercantil i el lucre.
I si haguessis de citar aquestes amenaces?
Una té a veure amb la permeable relació que té la institució pública amb l’empresa amb ànim de lucre. Quan es va aprovar el 1997 la llei 15/97 va començar un procés de parasitació de l’empresa privada cap a les institucions públiques. Així l’empresa privada ha aconseguit una estabilització dels seus ingressos a llarg termini sabent que no incorre cap mena de risc. S’aïlla de tots els vaivens dels cicles econòmics, de l’oferta i la demanda… I les institucions públiques li proveeixen uns ingressos a llarg termini.
El problema d’això és que, mentrestant, la institució pública no està invertint en la millora de les seves infraestructures. Per exemple, hem vist que hi ha comunitats autònomes que des de l’any 2010 han disminuït a la meitat la despesa en infraestructura i en renovació d’equipament o tecnologies però no obstant això han mantingut estable o han augmentat la despesa en concerts. Està clar que estem gastant diners en portar de fora, en contractar cap a fora el que hauríem d’estar utilitzant en renovar el nostre equipament i en aconseguir unes institucions públiques sanitàries amb una major capacitat per donar resposta.
Un altre dels problemes que assenyales en el llibre és la medicalització.
El sistema sanitari per bé o per mal és un dels serveis públics on no es demana a ningú uns requisits per entrar més enllà que els requisits de cobertura, cosa que si es fa en altres de serveis de protecció social. Això fa que la via sanitària estigui vehiculitzant moltes problemàtiques que no estan relacionats amb l’àmbit de la patologia o l’àmbit mèdic. Per exemple tota la problemàtica laboral o relacionada amb la renda en general. Tenim uns sistemes de protecció social en l’àmbit de la pobresa que generen malaltia però les seves causes cal enfrontar-les fora d’allò sanitari. Això posa en risc la sostenibilitat de sistema. Si estem vehiculitzant problemàtiques a les quals no podem donar resposta o que, si la donem, és d’una forma molta menys eficient i totalment subòptima, realment estem omplint de problemes no sanitaris del que és la sanitat. El problema de respondre és que desactivem la resposta política i comunitària a desnonaments o temes laborals.
No hi ha participació suficient?
De fet un altre dels problemes és la manca total de participació en el sistema tant dels professionals d’una banda com de la ciutadania per una altra. Això de Raval és un exemple de participació social en salut. Aquí a Barcelona tenim tot el que està relacionat amb el centre de salut de la Mina que és un focus de participació comunitària. La ciutadania és el què roman, els càrrecs polítics van i vénen. Un sistema sanitari que aconsegueixi integrar la visió de la ciutadania, que és molt més a llarg termini,, que no està preocupada pels vaivens ‘d’aquí a 4 anys què ens passarà’ i poden pensar estratègies a molt més llarg termini.
Una altra de les amenaces per les quals preguntaves és que la nostra sanitat està molt fixada en aquells àmbits que tenen capacitat per atreure la inversió. Quan parlem d’hospitalocentrisme no parlem només que els decisors polítics estiguin molt encegats per l’hospital, estem parlant que si al sistema el deixem funcionar sol, els diners aniran cap a l’hospital perquè és qui té tecnologies per atreure finançament de forma gairebé automàtica. Les apostes polítiques han de tenir aquesta capacitat per sospesar aquests fluxos espontanis que van cap a l’hospital. Per què? Perquè la salut pública i l’atenció primària no tindran aquestes tecnologies que atreguin diners perquè és el capital humà la seva tecnologia principal. Aquesta aposta política que es necessita és una cosa que hem de revertir perquè avui en dia no existeix.
Javier Padilla acaba de publicar ¿A quién vamos a dejar morir?, un llibre sobre sistema sanitari públic i desigualtats / Carla Benito
Cal que siguin els mateixos professionals els que liderin aquestes demandes per conèixer-les de primera mà?
Hi ha hagut una transició de la protesta a la proposta en l’àmbit de la salut i la sanitat. En l’acte a la Capella, Carme Borrell agafava al Diari de la Sanitat i llegia un decàleg de propostes d’un grup on ella havia participat. El problema és que hi ha un desacoblament entre la proposta i l’acció. Ho deia Marina Garcés. Un dels signes de la nostra societat és que hi ha hagut un desacoblament entre el saber i el poder. En moltes ocasions fem aquestes propostes des d’un àmbit del saber que no té cap capacitat de poder. Hem d’intentar que aquests dos àmbits s’acoblin. Una de les formes és participar de forma directa en els òrgans de decisió. Posant el cos en l’acció política d’una forma més determinada. Aquests dies es compleix un any de la vaga de l’atenció primària. Propostes hi havia milions, es va aconseguir desactivar la vaga i canvis materials hi ha hagut molt pocs.
Quin ha de ser el paper dels professionals en la política sanitària? L’imaginari col·lectiu separa el metge lliurat a l’assistència i la investigació d’aquell que es fica en política…
En l’àmbit dels professionals sanitaris el que hi ha és una manca absoluta de consciència de classe. Hi ha un desclassament. Per termes generals, qui es preocupa per les propostes i les eleva a l’àmbit de la política real és fins i tot assenyalat com una persona que deixa la puresa de l’assistència.
Hi ha una espècie de compromís entre la vinculació de dur a terme aquestes propostes reals i aquesta puresa del clínic que és un home de ciència… Perquè a més aquesta figura segueix sent una figura molt patriarcal: aquest home de ciència pura que no es taca amb altres coses. Però és que cal tacar-se. Quan parlem de repolititzar la salut estem parlant que cal despolititzar aquests àmbits del càrrecdel partit que assenyala amb el dit al cap de servei per canviar-lo quan canviï el partit al comandament. Hem de repolititzar just això: que jo tingui pacients migrants indocumentats que no estan rebent assistència per a mi és un problema clínic. Jo entenc que hi ha gent que pensa que només ha de preocupar-se per allò que li ve de la consulta cap a dins però, per a mi, que una part important de la població a la qual jo hauria d’estar prestant assistència tingui un problema d’accés, em sembla que és un problema purament mèdic també.
Hi ha una frase de Rudolf Virchow que deia que la medicina és una ciència social i la política no és més que medicina a gran escala. Això vol dir que hem d’implicar-nos més enllà.
A la contraportada dius que hem de preguntar-nos en quina mesura el sistema sanitari és un reductor o amplificar de les desigualtats socials. T’has respost?
La majoria de les desigualtats socials són pre sanitàries, es gesten en això que després són determinants socials de salut: l’educació, l’habitatge, la renda, la igualtat de gènere… I així arriben al sistema de salut. I aquí en comptes de corregir-les el que es fa és augmentar-les. Les pot corregir mitjançant l’accés: hi ha moltes iniciatives que el que fan és per exemple donar lliure elecció de centre sanitari. Normalment és per pàgines webs o per apps i així ja de per si estàs generant una desigualtat perquè no tothom té la mateixa capacitat per entrar a sistema.
Després hi ha la desigualtat que hi ha dins la consulta. El personal sanitari a la fi som persones humanes amb biaixos. Està molt estudiat que tendim a explorar menys, deixar menor lloc en la presa de decisions o fer entrevistes més curtes a les persones de rendes més baixes. Això és un biaix de què hem de ser conscients per intentar revertir-ho. No pot ser que el sistema de salut sigui reproductor de les mateixes desigualtats que es donen fora del sistema.
En el mateix sentit parles d’un article titulat «L’assalt a la universalitat: com destruir l’Estat del Benestar». En ell descriuen els quatre passos fonamentals per desmantellar els serveis públics.
Això es va produir aquí l’any 2012 bàsicament. Primer, identificar un grup que socialment s’ha vist com no mereixedor d’assistència, que aquí van ser els immigrants indocumentats, excloure’ls. Després fer que la gent de rendes altes tingui la sensació que no rep cap benefici pels impostos que paguen, aquí es van excloure de l’assistència sanitària les rendes de més de 100.000 euros que no fossin derivades de la feina. Posteriorment s’ha de desactivar qualsevol intent d’iniciativa col·lectiva de negociació sigui en l’àmbit sindical o altres àmbits. I, finalment, donar la sensació que no hi ha altra alternativa.
Aquí es va intentar vendre la pèrdua de la universalitat de l’assistència sanitària dins d’un reial decret de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari. Van vendre que s’havia de fer això perquè si no el sistema es desmunta. És un artifici discursiu perquè és mentida. Sabem que els sistemes sanitaris són més sostenibles si són més inclusius perquè tenen la capacitat per prestar l’assistència en el lloc que s’és més eficient i més necessari. Està clar que és una estratègia de desmuntatge de la universalitat del sistema. La pèrdua de la universalitat és una de les majors amenaces dels sistemes públics a llarg termini.
Sobre el tercer punt, la desactivació de les iniciatives, la pregunta és: de qui és la culpa. Té a veure en com estan dibuixats avui en dia els sindicats?
En l’àmbit sanitari ens trobem una divisió per castes dels sindicats: metges, infermeria, treballadors no clínics… I després el paper dels sindicats més majoritaris com podrien ser CCOO o UGT que a la sanitat també està molt desdibuixat i tot això sempre des de la defensa d’interessos corporatius més que des d’una mirada de la sanitat com un bé col·lectiu i un bé públic que hauria d’estar vetllant una mica més enllà que els interessos gairebé gremials.
Hi ha d’una banda un mea culpa individual i col·lectiu de desclassament però tampoc podem deixar passar que les iniciatives polítiques i legislatives en l’última dècada han anat encaminades a què els sindicats cada vegada tinguin un poder menor. La taxa de sindicació és de les menors de tot Europa. Els únics llocs on és una mica més alta com a Euskadi els sindicats tenen un poder més efectiu. Cal conjugar aquesta sensació de mea culpa dels treballadors amb la consciència que l’estructura realment està portant al fet que els sindicats cada vegada tinguin un pes menor. No ens serveix assenyalar al treballador quan l’estructura està portant cap a això.
Relacionat amb el quart punt sobre fer polítiques desdibuixades: des del RD 2012 i algun canvi que hi ha hagut a nivell vox populi no sembla que es faci res en sanitat. Has pogut conèixer al Congrés durant la teva etapa d’assessor de Marta Sibina quan era portaveu d’En Comú Podem. Quina valoració fas d’aquesta etapa i ara de la ministra Carcero?
Ha estat ministra en funcions més que ministra real i hi ha hagut poca possibilitat per a canvi. Una de les grans decepcions que hi ha hagut ha estat el Reial Decret 7/2018 en el qual es va vendre que s’havia aconseguit la universalitat però després tots els col·lectius que tracten amb persones migrants en situació d’irregularitat documental diuen que els problemes segueixen sent els mateixos o fins i tot majors.
Quan un llegeix aquest Reial Decret és curiós perquè si no veu l’exposició de motius,realment té unes ànsies d’universalitat totals i absolutes. Empren el concepte de dret i no d’assegurament … si veus el cos legislatiu segueix sent molt més garantista que el RD 2012.
Jo crec que això ha estat una equivocació política i el mateix PSOE s’ha adonat perquè la seva primera proposta sanitària per a les últimes eleccions era recuperar la sanitat universal. D’una banda deien que ja l’havien recuperat i per un altre que l’anaven a recuperar. La universalitat de Shrodinger que dic jo, que no se sabia si estava o si no hi era.
D’altra banda s’han fet passos positius en altres aspectes. Especialment en l’àmbit del medicament: Espanya ha impulsat a través de l’OMS una iniciativa de transparència en investigació de nous medicaments, de preus… S’estan fent passos cap endavant aquí. Hi ha una comissió per avaluar el tema de preus de nous medicaments. Crec que en política farmacèutica és on s’estan fent passos més prometedors.
I esperem que el tema de la universalitat sigui una de les primeres coses a arreglar quan tinguem un govern estable.
És clar que aquest és un altre tema. La inestabilitat de tot.
És clar. No es pot legislar si no hi ha un govern amb capacitat de legislar. Cal un govern ja. Per reial decret es pot governar però només fins a un punt. Per tenir polítiques que siguin innovadores i amb capacitat de ser ambicioses necessitem un govern.
I mentrestant? No podem buscar fórmules?
La capacitat de decisió resideix en l’òrgan representatiu democràtic. Intentar buscar vies alternatives no ve a ser altra cosa que subvertir la capacitat del congrés de ser el reflex de la voluntat popular. Hem de ser conscients dels escenaris polítics als quals avancem que són de consens són escenaris diferents dels de partit únic que portem. Caldrà canviar aquesta cultura de diàleg democràtic però en general les polítiques sanitàries són unes de les polítiques en la història de la democràcia que han generat el consens més ampli.
Sobre polítiques, hi ha algunes eternament estancades com l’eutanàsia.
La llei d’eutanàsia és un exemple de llei i dret conquerit i dret que socialment està totalment establert. La gent de tot l’àmbit ideològic segueix creient de forma majoritària que cal regular-ho i aquest és un exemple de com la inestabilitat política arriba a una limitació dels drets. Hi ha una llei que està bloquejada perquè no hi ha govern. Crec que si no vivim una conversió cap a una ultradretització de l’arc parlamentari, l’eutanàsia serà sens dubte el pròxim gran dret conquerit en l’àmbit de la salut.
Javier Padilla amb Antonia Raya i Carme Borrell durant l’acte de presentació del llibre a la Capella/ Rebelionprimaria @rebelioprimaria
Canviem d’àmbit. Al principi d’aquesta entrevista parlàvem sobre la intrusió del sistema sanitari privat dins del sistema públic. Fins a quin punt domines la Llei Aragonès?
Sabent que venia aquí m’ho vaig mirar tot.
Quina lectura fem d’aquest tipus de lleis?
D’una banda, cal ser conscients que la contractació d’empreses privades des de l’àmbit d’alló públic existeix avui dia i és preferible que sigui amb criteri d’interès públic, d’igualtat i de condicions laborals dignes per a les empreses que s’estan contractant i que disminueixi el criteri preu respecte a altres criteris de qualitat per exemple. En fer això de vegades estem obrint portes a coses sense saber què passarà.
En certs punts, trobo paral·lelismes respecte a la llei 15/97 d’inclusió de les noves formes de gestió en el sistema nacional de salut. En aquell moment era una llei aprovada per partits com el PSOE. En veure el preàmbul i l’exposició de motius es veu que no hi ha una motivació de privatització del sistema però el resultat va ser la privatització de la gestió d’una part important del sistema. Hem de ser conscients que per molt benintencionats que siguin alguns marcs legislatius, l’empresa privada sempre anirà un pas endavant per al seu aprofitament.
Parlant amb gent d’aquí que està en plataformes contra la Llei Aragonès em comentaven com pot ser que hi hagi partits d’esquerres que estiguin enarborant aquesta llei. Això ho explica molt bé Nancy Freisher quan parla que a les últimes dècades hem viscut una transició i una alternança entre governs que són neoliberals reaccionaris i altres que són neoliberals progressistes. Els primers plantegen mesures que els neoliberals progressistes acaben legitimant amb les seves accions perquè la diferència entre uns i altres no està en l’àmbit de la redistribució i de les polítiques econòmiques sinó que està en el reconeixement i les polítiques culturals identitàries.
Sense voluntat d’intentar identificar els partits, especialment al Parlament de Catalunya, hem de ser conscients que hi ha una esquerra que nosaltres anomenem esquerra que en l’àmbit econòmic té poques diferències amb allò que nosaltres anomenem dreta.
No vull afirmar cap relació a aquesta última frase teva però Catalunya és la Comunitat autònoma amb un percentatge més alt de persones amb mútua. Què fem amb el negoci de les mútues.
Catalunya sempre ha estat un exemple de fragmentació de l’assistència amb mil i una formes de provisió i barreges entre el privat i el públic i de connivència dins el mateix centre. D’altra banda ha estat sempre un laboratori d’experimentació de noves iniciatives privades en l’àmbit de la salut.
D’altra banda hi ha aquest doble assegurament. La sanitat privada pel que fa a pòlisses d’assegurances sanitàries a Espanya i a Catalunya especialment és un model low cost: és un model de pòlisses de baix cost amb baixes cobertures que bàsicament se centren a facilitar l’accés a agilitzar llistes d’espera.
La sanitat privada és una sanitat deslligada de la necessitat i més propera al consum. Es promou una assistència sanitària molt encaminada a la revisió, lligada a aquesta necessitat de controlar-se i de la revisió perpetua sense cap evidència científica. Desvinculada de la necessitat clínica diguem. Això legitima el sistema perquè la població té la sensació que és necessari tenir un doble assegurament perquè el públic no arriba.
També dóna la sensació de fortalesa del sistema privat quan presten una assistència totalment uberitzada, on la longitudinalitat està bastant perduda i la precarització dels seus treballadors és notable. Els treballadors de les mútues cobren una autèntica misèria per cada pacient que veuen i en condicions força precàries. La mutualització suposa major perjudici que benefici per als sistemes públics de salut. En el nostre entorn més no té una capacitat de lideratge ni de competició, perquè no estan intentant competir. Estan intentant parasitar beneficiant els nínxols de major desprotecció del sistema públic.
Si en la pròxima legislatura s’introduís la salut bucodental dins el sistema públic de salut de les mútues, veuríem una de les oposicions. Ja parlen que no seria possible. Un dels seus grans beneficis és beneficiar-se d’aquests llocs on el sistema públic no aquesta arribant
Boca, ulls i pell.
I atenció a la salut mental. Cal ser conscients també que aquest sistema mutualista és un amplificador de desigualtats socials. Al sistema privat arriba qui arriba i, si ja és de qualitat, són classes molt altes. Les mútues obtenen una quantitat relativament fixa d’ingressos que també provenen del que és públic que és el mutualisme funcionarial com MUFACE. Moltes pòlisses d’assegurament pagades amb diners públics de molts ajuntaments… Barcelona va ser una de les pioneres en desmuntar això quan va arribar el nou govern municipal. Els diners públics que estem utilitzant perquè empleats públics tinguin una assistència privada sostinguda amb diners de tots… Això és una deslegitimació de sistema que no tenen lligar i és d’una herència franquista que no hauríem de permetre.
Per què vas fer el llibre?
Primer perquè m’ho va proposar l’editorial
Portava 10-12 anys escrivint en diferents llocs. Però el fet diferencial és la situació. Després l’any 2008 i l’inici de les retallades hi havia una situació conjuntural en els canvis en despesa, copagament, participació… Fins a l’any 2009-2010 la despesa sanitària creixia per sobre de les variacions del producte interior brut i cada vegada era més important dins l’economia general de país. Des de llavors amb les retallades es produïen més retallades que el que queia l’economia i la despesa sanitària pública cada vegada estava més diluït dins l’economia de país.
De passar d’una situació conjuntural a una estructural és d’on sorgeix el llibre per veure on som i quina interacció poden tenir amb el sistema les polítiques que es plantejaran. Una de les claus seria la relació amb la medicina personalitzada i una altra seria tot el que té a veure amb la renda bàsica. Si mirem a llarg termini, és un dels punts on es pot transformar la nostra visió de la salut i aquesta forma d’intentar desvincular la subsistència diària de la necessitat de la feina assalariada.
La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.
Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.
El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.
Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.
Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?
La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…
Per què van decidir crear-la?
De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.
Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.
En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.
Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.
Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…
Vosaltres com a dones vols dir.
La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.
Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?
La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.
Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?
Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.
En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.
Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito
Per què sanació i no cures?
Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.
Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?
És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.
Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.
Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.
La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.
Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?
És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.
A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.
Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?
Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.
Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.
Ens hem trobat amb el Manel Anoro i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.
Quan neix “La trifulga dels fútils” ?
Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.
Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?
MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.
Com us coneixeu vosaltres dos?
Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.
Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?
MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.
És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…
MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.
En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?
CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.
Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?
MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.
Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?
MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.
Estreneu i feu temporada com una companyia?
CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.
Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.
MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.
Com es finança la Trifulga del Fútils?
MA: Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.
Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?
CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.
MA: Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada, ens acaben deixant un espai per assajar.
Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?
CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.
MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.
També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no, però que no tractessin sobre salut mental.
Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?
CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.
MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.
Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?
MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.
CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot. De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts. Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.
Com s’entra a forma part de la Trifulga?
MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.
I el futur de la Trifulga?
CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i tenim futur.
Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.
MA i CL: (a l’uníson) Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!
“Malgrat els avenços tecnològics, culturals i socials de les últimes dècades, hem perdut de vista aquest fet fonamental: si els infants mengen malament, viuen malament”, explica Henrietta Fore, directora executiva d’Unicef. “Milions d’infants subsisteixen amb una dieta poc saludable perquè simplement no tenen una opció millor. La manera que entenem i responem a la malnutrició ha de canviar: no es tracta només d’aconseguir que els infants mengin suficient; es tracta sobretot d’aconseguir que mengin els aliments adequats. Aquest és el desafiament de tots avui en dia”.
Al món encara hi ha 149 milions de nens i nenes amb desnutrició crònica, 50 que pateixen emaciació (aprimament patològic) i 340 que passen gana oculta (mancança de vitamines i minerals essencials a la dieta). I gairebé 2 de cada 3 infants d’entre sis mesos i dos anys no reben aliments adequats, situació que perjudica el seu desenvolupament cerebral, interfereix en la seva capacitat d’aprenentatge, debilita el seu sistema immunitari i augmenta el risc d’infeccions i, en molts casos, de mort. Aquestes és una de les crues realitats que retrata L’Estat Mundial de la Infància 2019: Infants, alimentació i nutrició, que Unicef presenta amb motiu (aquest dimecres 16) del Dia Mundial de l’Alimentació. Amb tot, la xifra de la desnutrició infantil al món ha disminuït: l’any 2000 era de 198 milions.
Hi ha, però, un altre contingent d’infants que no reben els aliments adequats. Segons l’organisme de Nacions Unides, hi ha 40 milions d’infants de menys de 5 anys que tenen sobrepès o són obesos. La major part són del primer món, però el sobrepès creix a tota arreu, fins i tot a l’Àfrica. En el cas d’Espanya, Unicef Comitè Espanyol juntament amb la Fundació Gasol publiquen un altre informe, Malnutrició, obesitat infantil i drets de la infància a Espanya, en el qual situen el percentatge d’infants i joves d’entre 8 i 16 anys amb excés de pes en el 34,9% (20,7% sobrepès i 14,2% obesos). En un llistat dels 41 països membres de l’OCDE i la UE, Espanya se situa en la desena posició pel que fa a percentatge d’infants amb massa pes. El rànquing el lideren, per aquest ordre, Estats Units i Nova Zelanda, i el tanquen Lituània, Estònia i Japó.
Trastorns metabòlics i d’autoestima
A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2017-18), un 31,2% de nens i nenes de 0 a 17 anys tenen excés de pes, dels quals 20,3% pateixen sobrepès i el 10,9% obesitat. D’altra banda, d’acord amb l’Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE 2017), Catalunya ocupa el 8è lloc entre les Comunitats Autònomes pel que fa al percentatge d’infants i adolescents amb sobrepès i obesitat. Segons Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “la forma més eficaç de revertir l’obesitat infantil és la prevenció. Aquí hi intervenen les famílies, l’àmbit educatiu, el sanitari i per suposat les decisions polítiques i econòmiques que han de tenir la infància en el centre”.
“Les xifres són preocupants. Que els nostres infants i adolescents tinguin una alimentació no adequada implica riscos per a la seva salut” diu Javier Martos, director executiu d’Unicef Comitè Espanyol. “I no es tracta només de la salut física dels infants: l’obesitat es relaciona també amb un pitjor rendiment escolar i augmenta les possibilitats de patir trastorns d’autoestima”. L’excés de pes a edats primerenques pot dur a desenvolupar diabetis tipus 2 i altres trastorns metabòlics, a més de ser la causa de l’aparició de problemes de salut mental, com la depressió.
Per lluitar contra la situació i prevenir l’obesitat infantil, Unicef i la Fundació Gasol proposen una sèrie de recomanacions que inclouen la sensibilització dels infants i les seves famílies, construir entorns d’alimentació sans i justos, establir un etiquetatge fàcilment llegible en els productes que informi de la seva qualitat nutricional, respectar les hores de son adequades a cada edat i fer dels entorns escolars indrets més sans. Això vol dir que s’hi faci més exercici físic, que el menjar sigui més saludable i respectar les hores de son adequades segons l’edat i que “es limiti la venda i publicitat de productes nocius en les proximitats de les escoles i els esbarjos”.
Una beguda ensucrada al dia
L’informe adverteix que, a mesura que els infants creixen, la seva exposició als aliments poc saludables és alarmant, a causa en gran mesura de la publicitat i la comercialització inadequada, l’abundància d’aliments ultra processats tant a les ciutats com a les zones remotes, i l’augment de l’accés al menjar ràpid i a les begudes altament edulcorades. Per exemple, s’hi diu que el 42% dels adolescents que assisteixen a l’escola en els països d’ingressos mitjans i alts consumeixen begudes gasoses ensucrades com a mínim un cop al dia i el 46% ingereix menjar ràpid com a mínim un cop per setmana. Aquestes taxes creixen al 62% i al 49%, respectivament, en el cas dels adolescents dels països d’alts ingressos.
Un altre aspecte que senyala l’estudi és que, en l’àmbit escolar, es detecta un percentatge més elevat d’alumnes obesos a les escoles situades en barris amb més pobresa (les famílies amb menys recursos tendeixen a comprar aliments més barats i, per tant, de pitjor qualitat), però paradoxalment el percentatge cau en aquells entorns de més extrema pobresa. L’informe apunta que una de les causes podria ser que molts dels infants d’aquell barri gaudeixen de beques de menjador.
En conseqüència, els nivells de sobrepès i obesitat a la infància i l’adolescència estan augmentant a tot el món. Entre el 2000 i el 2016, la proporció d’infants d’entre 5 i 19 anys amb sobrepès es va duplicar, passant d’1 de cada 10 a gairebé 1 de cada 5. Hi ha 10 vegades més nenes i 12 vegades més nens d’aquest grup que pateixen obesitat avui que l’any 1975.
El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.
Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».
En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.
Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.
Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS
En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».
Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».
La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.
Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.
Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.
Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió
Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.
Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.
