Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Les ferides de l’1 d’octubre un any després

    Emocions positives i negatives es combinaven dins de cadascun dels participants del referèndum celebrat el passat 1 d’octubre. El regust que torna un any després segueix tenint una mica de cada. En Xavi, del Comitè en Defensa de la República del barri de Les Corts a Barcelona, on han organitzat tot d’actes per l’aniversari, explica que «hi ha gent que diu que no va ser una celebració, que va ser un dia molt trist». Aquest sentiment que ha quedat entre algunes persones s’origina, segons en Xavi, perquè al llarg de l’1 d’octubre «tan bon punt estaves molt emocionat en veure la gent que hi havia i la col·lectivitat com que queies per terra en veure les imatges que arribaven d’altres escoles».

    Paral·lelament a l’espiral d’emocions que molts van viure just fa un any on membres dels CDR inclouen per igual alegria com decepció i frustració, també va quedar gravat per molts el sentiment de la por. És el cas de l’Escola Pau Romeva, on la Policia Nacional va desallotjar les 300 persones que s’hi trobaven fent un ús extrem de la violència com es va poder veure per l’estat de les infraestructures del centre i la quantitat de ferits que va haver-hi. «Nosaltres teníem butlletes i ells porres… els companys que van estar a Pau Romeva encara no han oblidat aquesta por», descriu en Xavi.

    Una por que barrejada amb altres sentiments pot generar un impacte psicològic sever. Davant aquesta realitat, l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Oficina per la No Discriminació va crear el Servei d’Atenció a les víctimes d’agressions policials de l’1 d’octubre que va funcionar des de just l’endemà i fins el 20 d’octubre. Ho va fer amb la col·laboració d’Irídia, Centre per la Defensa de Drets Humans, i el seu Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI).

    A través de les primeres visites de valoració es va recollir la informació bàsica necessària de la situació d’agressió policial patida per tal de, posteriorment, poder fer una valoració i determinar l’atenció psico-jurídica que es  requereix en cada cas. Aquesta informació aglutinava tot tipus d’aspectes tals com: el tipus d’agressió policial, l’afectació física i psicosocial que ha suposat, com també el context en què s’ha produït, la identificació de l’autor o autors d’aquesta, la situació concreta de la persona afectada, els instruments utilitzats, els informes mèdics, les imatges, gravacions videogràfiques, i testimonis presencials dels fets que permetin provar en seu judicial tant l’agressió policial com les lesions produïdes.

    Entre les lesions més registrades trobem en 49 denúncies cops de puny, bufetades o patades, en 35 casos estrebades i empentes i en 22 persones cops de porra a la part superior del cos. A més, entre altres, també va haver-hi dues denúncies per agressions sexuals i dues per ferides per bala de goma.

    Donat el que s’havia viscut calia doncs incloure en totes les entrevistes l’atenció psicosocial per tal de poder identificar simptomatologia relacionada amb el trauma. Des de l’Ajuntament indicaven que valorar el tipus d’impacte i dany ocasionat en la persona era necessari «per enfortir la prevenció i tenir criteri per realitzar derivacions a serveis especialitzats si fos el cas».

    Així, dues de les tasques primordials d’aquest servei va ser donar atenció i suport psicosocial a les víctimes i familiars d’agressions policials. També van realitzar intervenció comunitària a través de tallers grupals en col·legis electorals i barris on es van produir càrregues policials oferint suport psicosocials i/o orientació jurídica. No és d’estranyar doncs que la majoria de persones que van fer ús del servei fossin de centres com el CEIP Mediterrània a la Barceloneta (8), de l’IES Escola Pau Claris, (7) o de l’Escola Pau Romeva (6).

    Mou el ratolí per sobre la infografia per saber-ne més | Victòria Oliveres

    «Dotar d’eines per a reconstruir i entendre allò que van viure»

    L’Oficina per la No Discriminació i el SAIDAVI va atendre a un total de 294 persones. D’aquestes, 49 van rebre atenció jurídica i psicològica presencial, 11 persones van rebre atenció només psicològica i 5 només jurídica. A més, 41 persones van contactar amb el servei per aportar informació i/o material audiovisual i 17 van demanar informació. Elisenda Pradell, coordinadora de psicosocial d’Irídia, explica que de tots els casos jurídics que s’han agafat des del servei s’ha intentat fer un acompanyament, ja que «és important que la persona pugui sentir-se enfortida, que es senti part del procés i pugui tenir un paper actiu. Ella també és una defensora pel que li ha tocat viure».

    Seguint aquesta lògica, fins a 171 persones agrupades a partir de barris o escoles electorals van participar en els tallers grupals que des del SAIDAVI oferien i van rebre atenció psicosocial i, si calia, assessorament jurídic. Pradell relata que «durant els primers dies, setmanes i mesos la gent va viure una necessitat de veure’s i agrupar-se». Explica així que l’objectiu en si dels tallers no era oferir una teràpia psicològica en si, «sinó dotar d’eines a les persones perquè poguessin reconstruir i entendre allò que van viure d’una manera beneficiosa per a ells».

    La finalitat dels tallers doncs era crear grups de suport que després funcionessin sols donat que la necessitat de molts dels participants, com comenta Pradell, era trobar un lloc on s’entengués el que havien viscut. Així va passar per exemple a Nou Barris. Des del SAIDAVI troben important fer entendre que la necessitat de crear aquests espais no és només tractar la por del moment o les agressions, sinó fer que la gent es senti escoltada i validada al llarg d’un procés que ha de ser reparador.

    Les Corts va ser un dels barris que va realitzar un taller amb Irídia de caràcter únicament psicosocial. Si bé es va fer al pati de l’Escola Ausias March, va ser organitzat per a tot el barri. En Xavi valora un any després que el «taller de cures» va servir per fer aflorar molts sentiments i resoldre dubtes sobre com gestionar-los. De fet, l’informe que va realitzar l’Oficina per la No Discriminació mostra que respecte del grau d’utilitat dels tallers, aquests van ser valorats amb una mitjana de 9.17 sobre 10 i el grau de satisfacció arribava al 9.15. A més, 9 de cada 10 persones assistents van manifestar que «el taller els va servir per tenir més eines d’afrontament per aquest tipus de situació i a tenir més informació sobre on anar a demanar ajuda si els hi cal».

    Contusions, ferides o ansietat: 1066 ferits per l’1-O

    Dies després de l’1 d’octubre el Departament de Salut facilitava un informe on detallava les lesions dels 1.066 ferits per les càrregues policials. Aquestes van ser ateses pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i diversos centres sanitaris: van ser 991 persones el mateix dia per danys derivats de les càrregues policials en col·legis i 75 més que es van apropar a centres amb lesions del dia 1 entre el dia 2 i el 4 d’octubre.

    Així, l’informe concreta que durant el dia del referèndum les lesions més comunes derivades de les càrregues van ser les contusions, amb un 43,9%, les policontusions en un 38,6%, i les ferides, en un 5%. També es van comptabilitzar 64 casos relacionats amb episodis d’angoixa o lipotímies que es van donar en el mateix lloc de les càrregues. Un 68,3% dels atesos van ser homes i un 31,7% dones. A més, també es va atendre a dos menors de menys d’11 anys i 23 persones majors de 79 anys. Va haver-hi 5 ferits greus. Entre ells Roger Español, qui va perdre la visió d’un ull per l’impacte d’una pilota de goma.

  • Les retallades deterioren l’atenció a la violència de gènere

    Un estudi liderat per Laura Otero-García, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i del CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP), mostra que la crisi econòmica i les mesures d’austeritat han influït negativament en la resposta a la violència de parella donada des d’atenció primària a Espanya.

    En concret, el treball, publicat a l’European Journal of Public Health, demostra que la disminució de personal en les plantilles dels centres de salut ha fet que els professionals hagin de reduir encara més el temps de consulta, i que per tant trobin dificultats per atendre problemes complexos com el de la violència de gènere.

    La recerca presenta dades que mostren que cada vegada són més escassos els recursos per a les dones que necessiten ajuda. També exposa que la violència pot agreujar-se segons augmenta la dependència econòmica de les dones, així com per la pèrdua del paper tradicional de «cap de família» en els homes en atur de llarga durada.

    A més, l’estudi basat en entrevistes en profunditat a professionals de la salut d’atenció primària revela que «la formació continuada per donar una resposta adequada a la violència de parella és cada vegada més escassa, i l’excés de càrrega laboral impedeix poder assistir a aquestes activitats quan es convoquen», assenyalen les autores.

    «La recerca permet treure a la llum com s’han contrarestat en part les manques esdevingudes per les retallades, sent la motivació dels professionals sanitaris fonamental per donar resposta des del Sistema Sanitari Públic a la violència de gènere», declaren.

    Economia, retallades i violència de gènere

    D’acord amb les autores, la recerca constata tres aspectes en la relació crisi econòmica-retallis-violència de gènere. «En primer lloc, en el context de la crisi econòmica a Espanya, les i els professionals de la salut perceben que hi ha un augment de la càrrega de treball i una pèrdua de qualitat de l’atenció en atenció primària de salut, fent més difícil la detecció de la violència de parella contra les dones», subratllen.

    «Segon –continuen les autores–, les retallades dificulten el treball en equip i minven la formació continuada de les i els professionals, sent ambdues circumstàncies obstacles per abordar adequadament la violència de gènere».

    «El tercer aspecte –agreguen– té a veure amb els programes de sensibilització i capacitació del personal sanitari, que són encara necessaris per millorar i promoure el diagnòstic precoç, l’atenció i rehabilitació de dones exposades a violència de parella. L’estratègia a nivell governamental ha de canviar, proporcionant més recursos als serveis que han de respondre a la violència contra les dones exercida per les seves parelles».

    L’estudi mostra els resultats de 145 entrevistes a professionals de salut d’atenció primària (109 dones i 36 homes) en 16 centres de salut de quatre comunitats autònomes.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • «L’ajuda mèdica i psicològica que MSF apliquem a gent que transita per Amèrica Llatina no és diferent que la que podem oferir aquí al Mediterrani»

    Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.

    Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.

    Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.

    Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?

    Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.

    Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.

    Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.

    La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?

    És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.

    Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.

    Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.

    Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…

    En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?

    Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.

    Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.

    Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.

    El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?

    Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.

    Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.

    Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.

    A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…

    Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.

    En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.

    Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.

    Marc Bosch, responsable
    de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito

    Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?

    Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.

    A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?

    Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.

    El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.

    En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?

    El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.

    Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.

  • Catalunya, davant un repunt del tractament per addicció a la cocaïna després d’una dècada en declivi

    Les entitats que ajuden a drogodependents ho van alertant des de fa un temps: torna a créixer el consum de cocaïna. O, almenys, la demanda de tractament per desintoxicar-se. Això últim ho acaba de constatar també l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que assenyala que des de 2015 està pujant el nombre de persones que demanen ajuda per deixar aquesta substància, alguna cosa que no passava des de 2009.

    La progressiva sortida de la crisi econòmica, el pes de sectors com el turisme o la restauració o una major disponibilitat al carrer d’aquesta droga estan entre les possibles causes d’un repunt sobre el qual l’Administració es mostra prudent, però que alerta a associacions com Projecte Home.

    El 2017, segons les últimes dades disponibles, van ser 3.041 persones les que es van dirigir als centres de salut públics catalans per sol·licitar tractament, al voltant d’un 25% més que fa dos anys. Joan Colom, sotsdirector general de Drogodependències de la Generalitat, adverteix que no obstant això caldria esperar algun any més per assegurar amb certesa que el consum està pujant. «No podem parlar d’una tendència encara, però estem alerta a la seva evolució», resumeix.

    El repunt en les xifres oficials no ha agafat per sorpresa a ONG com Projecte Home, que han detectat en els seus pacients un patró semblant. El 2016, l’addicció a la cocaïna va superar l’alcohol com el principal motiu de tractament als seus centres, un pronunciat repunt després d’una dècada de decreixement. «El consum de cocaïna va baixar amb la crisi, que va fer que molts consumidors passessin a substàncies més barates o que alguns ja ni la provessin; així que la millora econòmica pot haver estat un factor influent», valora Oriol Escúlies, director de l’entitat a Catalunya.

    Més enllà de les dades, les causes a les quals es pot atribuir aquest increment entren en el terreny de les hipòtesis. Una d’elles és la citada recuperació econòmica, però hi ha unes altres. L’Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies, dependent de la Unió Europea, va alertar en el seu informe de 2018 d’un «augment de la disponibilitat de la cocaïna» en tot el continent. En primer lloc, a causa d’un major cultiu i producció a Amèrica Llatina, però també pel preu de venda: el gram de cocaïna costa ara el mateix que fa deu anys, entre 57 i 76 euros de mitjana, mentre que la puresa de la droga sí que ha augmentat, i les dosis necessàries per al mateix efecte són menors.

    Barcelona, capital del consum?

    Va ser precisament aquest informe de l’Observatori Europeu de Drogues i Toxicomanies el que va fer saltar les alarmes a Barcelona en situar la ciutat com la capital del consum de cocaïna de tota Europa. En una anàlisi de les aigües residuals de les principals urbs del continent, les de la capital catalana eren les que tenien una taxa més elevada de cocaïna per habitant i dia.

    Però Barcelona no és una excepció al seu entorn. Ho desmenteixen les dades de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que situen la ciutat en la mitjana de Catalunya, amb 4,1 casos per cada 1.000 habitants, superada fins i tot per regions sanitàries com Terres de l’Ebre (4,3) o Camp de Tarragona (4,6). «L’àrea metropolitana i sectors del litoral solen coincidir amb un un major consum de la cocaïna, a causa que té més pes el turisme, la restauració o l’oci diürn i nocturn, sectors històricament més vinculats a aquesta droga que uns altres», sosté Escúlies.

    Això explicaria per què Catalunya és la comunitat autònoma on s’han demanat en els últims anys més tractaments per addició a la cocaïna, encara que insisteix Escúlies que es tracta solament de possibles factors. Del que no hi ha dubte és que, segons les dades de Projecte Home, a Catalunya gairebé el 50% dels casos que assisteixen són per aquest tòxic, mentre que en la resta de regions el percentatge no sol arribar al 40%.

    Finalment, Escúlies recorda que un element que sol condicionar el consum de drogues és si aquestes són percebudes per la societat com a nocives. «Assumint que la ciutadania espanyola considera la cocaïna com una substància perillosa des de fa 20 anys, no està de més recordar que provoca greus problemes en la salut i la vida de les persones», conclou.

    «Vaig arribar a gastar 500 euros al dia en cocaïna»

    Als seus 33 anys, Javier porta una dècada i mitja consumint cocaïna. Encara que durant molt temps va ser de forma esporàdica, associada a l’oci nocturn, en els últims anys va entrar en una espiral de consum compulsiu. «Pensava que ho tenia sota control, encara que en el fons sabia que no», expressa aquest jove veí de Badalona. En el seu cas és la primera vegada que demana ajuda per deixar la droga, però això no sol ser l’habitual: un 60% dels qui estan en tractament per cocaïna no és la primera vegada que se sotmeten a ell, segons dades de la Generalitat.

    Ara en mans de Projecte Home, fa deu mesos que no consumeix. Però quan va arribar a l’entitat la seva situació era límit. La cocaïna havia fet mossa ja en el seu treball i el seu entorn familiar i social. «Anava a treballar només en dies concrets, per pagar-me el tòxic», relata Javier, que és electricista autònom. «També vaig començar a acudir a reunions familiars sota els efectes, alguna cosa que sempre havia pensat que no faria», reconeix.

    En els moments més durs, explica que va arribar a gastar fins a 500 euros al dia en aquesta substància. «Fuges i quan tornes a la realitat, aquesta no t’agrada i tornes a fugir. És un maleït cercle viciós», lamenta.

    En el seu cas, va ser el seu cosí qui va concertar a les seves esquenes una entrevista amb Projecte Home i després es va dirigir a ell per demanar-li per favor que acudís. «La primera entrevista va ser dura, la segona una miqueta menys… I vaig entrar aquí. Va ser un alleujament. No em sentia de gust, però em vaig adonar que l’única ambició d’aquests professionals és ajudar a gent com jo», afirma.

    Ara segueix en tractament, però assegura sentir-se molt millor, sobretot a nivell emocional, un factor tan clau per caure en l’espiral de consum com per sortir d’ella. «És el creixement personal el que em portarà a tenir una vida una mica normalitzada. Diuen que l’addicte ho és per a tota la vida. No ho sé, però tinc moltes ganes de conèixer-me, i si no hagués entrat aquí mai ho hauria fet», celebra Javier.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Escòcia serà pionera a Europa a combatre la «pobresa menstrual»: tampons i compreses gratis per a les estudiants

    Comprar tampons i compreses cada mes pot ser un luxe per a moltes dones. Tant que la dificultat per accedir a aquest tipus de productes higiènics pot portar a algunes a l’anomenada «pobresa menstrual»: la impossibilitat d’utilitzar productes adequats i en la quantitat necessària per cobrir les seves regles mensuals. Escòcia ha pres la davantera per combatre aquest fenomen: es convertirà en el primer país desenvolupat a oferir productes sanitaris gratuïts a les alumnes de col·legis, instituts i universitats. En total, 395.000 dones es beneficiaran d’aquest pla del Govern per combatre la pobresa menstrual que costarà 5,2 milions de lliures (uns 5,7 milions d’euros).

    Associacions i ONG adverteixen amb freqüència de les conseqüències que té per a adolescents i adultes no tenir accés a productes o instal·lacions adequades quan tenen la regla: problemes d’higiene i salut, però també absentisme escolar o la seva reclusió en espais privats. Són afirmacions que solen fer-se en parlar de països d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia. El cas d’Escòcia mostra, no obstant això, que la pobresa menstrual també existeix als països rics.

    Un estudi de Pla Internacional a Regne Unit fet el 2017 va mostrar que el 10% de les noies d’entre 14 i 21 anys no pot permetre’s productes sanitaris durant la seva regla. Una de cada set demana tampons o comprimeses a amigues per poder utilitzar-los. Almenys el 12% havia hagut d’improvisar una solució higiènica en no poder permetre’s aquests productes. I el 19% havia canviat l’ús de productes per uns altres menys idonis però més barats.

    El pla del govern escocès arriba després d’una enquesta que va llançar aquest resultat: una de cada quatre estudiants «lluita» per accedir a aquest tipus de béns de primera necessitat. «En un país tan ric com Escòcia és inacceptable que algú hagi de batallar per comprar productes sanitaris», va dir la secretària de Govern Local de l’Executiu, Aileen Campbell.

    Per al comitè d’autoritats locals escoceses (COSLA), garantir l’accés a aquests productes busca assegurar «que cap jove vegi afectada la seva educació» per aquest motiu, però també contribuir a una «conversa més oberta sobre el tema i a reduir l’estigma associat amb la regla», en paraules de la seva presidenta, Alison Evison.

    Baixar els impostos als tampons

    A diversos països, el debat s’ha dirigit cap als impostos amb els quals estan gravats els productes d’higiene femenina. El 2015, França va reduir l’impost a tampons i compreses fins al 5,5%, la meitat que a Espanya. Canadà ha eliminat els impostos a aquests productes, igual que Índia. A Regne Unit o Austràlia també hi ha hagut intensos debats sobre aquest tema, impulsats per moviments de dones.

    A Espanya, els productes d’higiene femenina suporten un IVA reduït del 10%. Són moltes les veus que reclamen que passin a formar part de productes gravats amb el tipus súper reduït d’aquest impost, del 4%. El 2016, la campanya Tampons from Canada reclamava als llavors candidats a la presidència de Govern abans de les eleccions el seu compromís amb gravar aquests productes amb l’IVA super reduït. En cas que això no succeeixi, deien, farien una comanda massiva de tampons a Canadà.

    La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va assegurar al juny que el Govern tenia en ment estudiar la rebaixa de l’IVA d’aquests productes «per raons de discriminació».

    L’associació de consumidors Facua també ha reclamat que aquests articles estiguin gravats amb l’IVA superreduït, perquè són productes «bàsics per a la higiene de les dones». En un estudi, l’associació va trobar diferències de fins al 400% en el preu dels paquets de comprimeses en funció de marques i establiments, i del 185,3% en el cas dels tampons.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Baluard i la reducció de danys: la tasca dels professionals enfocada a millores biopsicosocials de les persones drogodependents

    Una porta discreta a l’edifici lateral del laboratori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona situat en una zona ajardinada de l’Avinguda de les Drassanes. Un rètol modest indica que ens trobem al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard. A dins, una infermeria i sales de tractament amb altres professionals sanitaris i socials,  sales de consum injectable i fumat i una sala calor-cafè on els usuaris disposen de taules per xerrar i menjar, dutxes, un espai on deixar les seves pertinences i on realitzen tallers diaris.

    L’objectiu dels CAS? Segons Diego Arànega, psicòleg i coordinador de Baluard, la cartera de serveis de prestació i atenció a drogodepèndencies de Barcelona procura i reclama que tots els serveis de drogodependències tinguin una part de reducció de danys i una de tractament i que aquestes dues copsin un servei d’atenció integral, que és el que fa Baluard. «Tu com a usuari comences un inici de tractament baix i vas evolucionant. No tot va destinat a avançar ni hi ha el resultat finalista del tractament com a abstinència entesa», explica Arànega. Com ell mateix especifica, «a vegades l’abstinència extrema és el consum extrem i no tot és blanc ni és negre. Cal veure tot l’espectre per veure les necessitats i potser reduir el consum molt bèstia per normalitzar altres aspectes de la vida ja és prou perquè algú trobi una millora o una estabilitat».

    Com produir aquests canvis sense eliminar el consum dràsticament té un nom: reducció de danys. Aquest tipus de projectes fa anys que duren però sovint són invisibilitzats o desconeguts per la societat. Amb el canvi d’emplaçament del CAS Baluard, Arànega i el director cinematogràfic José González Morandi, qui ja a través de dues pel·lícules documental ha relatat les drogodependències a Barcelona, van tenir la idea de fer el seguiment de la feina professional al Centre.

    José González Morandi,, director del documental, i Diego Arànega, coordinador del CAS Baluard / Carla Benito

    Per González Morandi, la idea del documental, que agafa el nom del centre, és mostrar uns professionals que estan fent una «feina indispensable i que respon a una qüestió ètica i de drets humans». González Morandi acusa al sistema en el que vivim de la gravetat en la que es troben les persones: «com es gestiona el conflicte, el consum, l’amor… hi ha gent que té dèficits per gestionar res perquè vivim en una societat competitiva i no inclusiva. Aquesta gent té uns drets com éssers humans i l’estat ha de donar resposta a què aquesta gent no pugui desenvolupar la seva vida d’una manera digna. L’estat té els recursos i l’obligació de donar resposta a aquest problema».

    Reducció de danys per a la millora biopsicosocial

    Quan una persona amb drogodependència creua les portes de Baluard se li fa un cribatge inicial sociosanitari. Es defineix si és major d’edat i consumidor de drogues en actiu per vies problemàtiques, si pren substàncies psicoactives sense finalitat terapèutica ni ús hospitalari.

    L’atén primer l’educador social que li fa una primera entrevista, a vegades amb un sanitari que normalment procedeix d’infermeria i després se li assigna un treballador social de torn i un sanitari referent. Aquestes persones vehicularan el procés de l’usuari. Tindrà una anamnesi de tractament, se li oferiran proves ràpides de VIH, tuberculosi, analítiques de sang… «qualsevol demanada que es pot fer en un espai de salut sanitari es fa aquí perquè l’usuari vegi de quin estat de salut parteix», explica Arànega.

    A partir del cribatge multidisciplinar des d’una perspectiva biopsicosocial es fa l’abordatge depenent de les necessitats de l’usuari. «És aquí on es produeix una interacció i comença l’engranatge de la reducció de danys: necessitats bàsiques, millores i per tant evolució».

    Mentre al primer pis es fa seguiment dels tractaments, a la planta principal els usuaris, que han rebut un codi el primer dia en trepitjar el centre, fan ús de múltiples espais. La zona de dutxes i el dia dedicat a la perruqueria són una gran ajuda per a molts d’ells. També el tenir accés a diaris, revistes, jocs de taula i menjar per esmorzar i berenar a la sala calor-cafè. Cada dia poden arribar a passar pel centre unes 80-120-150 persones. La diferència, segons Arànega «depèn del dia, de l’època de l’any, del mercat, de la pressió policial, depèn d’infinitat de coses».

    Només entrar, a una mena de recepció, qualsevol persona pot dipositar xeringues usades i agafar un kit nou. Entrant, a través de la infermeria, es pot accedir a dues sales. Una d’elles de consum injectable on hi ha sis cubicles individuals perquè les usuàries puguin estar tranquil·les. A cada taula hi ha un kit totalment nou per a l’ús. A l’altra banda de la infermeria hi ha la sala de consum fumat. Quan un usuari vol accedir per consumir, els professionals del centre apunten el seu codi a uns quadres i afegeixen també quina substància és la que prendran. Un treballador del centre controla tota l’estona les persones que estan consumint per si alguna d’elles necessités sobtadament una intervenció sanitària. A més disposen de pipes de vidre per a diferents drogues que les presten perquè els usuaris eviten l’ús de pipes de plàstic o d’altres productes perjudicials.

    Kit d’ús per a consum injectable que els usuaris troben a cada cubicle / Carla Benito

    Pel que fa als dos tipus d’espai, Arànega opina que potser «el fumat és nou per la gent que no entén la reducció de danys des d’una via que no és la injectada» i, a més, valora que «hi ha molts usuaris que tenen veritables dificultats en consumir fumat tot i que l’autonomia és major i és menys perjudicial i hi ha menys probabilitats d’un dany emergent vinculat a la praxis immediata: una sobredosi per exemple». Les drogues que més es consumeixen i per aquest ordre, segons el coordinador del CAS, són cocaïna, heroïna, speedball, en un 0,001 metamfetamina i altres substàncies psicoactives. Fer seguiment del que es consumeix i les quantitats ajuda a treballar la reducció de danys.

    Com expliquen a la pàgina de micromecenatge del documental, els dispositius de Reducció de Danys sorgeixen a Europa a finals dels anys 80 com a estratègia per respondre als problemes associats al consum, i especialment a l’elevada mortalitat per sobredosi i epidèmia de la VIH/Sida entre les persones usuàries de drogues per via injectada. A Catalunya la implementació d’aquestes estratègies es produeix ja als anys 90. L’objectiu deixa d’estar enfocat a l’abstinència (plantejant-la com a opció), i es parteix de la idea que moltes persones continuaran en el consum. Es defineix doncs, com totes aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades principalment a reduir les conseqüències adverses sanitàries, socials i econòmiques derivades del consum de substàncies psicoactives legals i il·legals, sense reduir necessàriament el consum de drogues”.

    És un concepte que engloba tant a la salut pública com als drets humans. Una estratègia fortament arrelada al humanitarisme que rebutja tot tipus de discriminació, estereotip i estigmatització de la persona consumidora, i que contrasta amb les arrels basades en l’abstinència com a única opció.

    El CAS Baluard compta amb una infermeria d’accés directe des de les sales de consum per a les necessitats dels usuaris / Carla Benito

    «Baluard», el documental

    «La idea era fer la pel·lícula sobre els professionals perquè els altres aspectes ja els he tractat». González Morandi tancarà amb aquest projecte una trilogia documental que va iniciar al 2004 amb «Can Tunis» que tractava els venedors de droga i va seguir amb «Troll» que tractava el consum a través d’una toxicòmana que es diu Yolanda i que, a més, fa anys que és usuària de Baluard. Ara, «Baluard» és la cura.

    «M’agrada molt com diuen a Baluard que aquí es fa una gestió sobre els plaers i els perjudicis que provoca la droga, ja que la droga provoca plaer però també conflicte i cal saber gestionar això», opina González Morandi. «No volia doncs fer un retrat d’un toxicòman perquè ja ho he fet sinó que m’interessava mostrar com treballen els equips per la cura i la reducció de danys», afegeix.

    Sobre les dificultats per mostrar això i moure’s lliurement, després de tants anys, González Morandi explica que ha normalitzat aquest ambient. «Estic immunitzat a més que sóc molt respectuós, tinc molt clar qui no vol sortir. També hi ha moments que no els hi pots preguntar si volen sortir perquè si estan molt drogats o amb molt dolor no pots fer-ho», afegeix. Així, les estratègies de rodatge que ha fet servir han estat filmar l’actuació del professional i de l’usuari agafar només mans i braços, sense que se li vegi la cara mentre s’escolta la veu del professional que anava en tot moment amb un micròfon. Als usuaris sí que els ha filmat en moments positius com ara el taller de perruqueria o de boxa però explica que, donat que el documental va orientat a la reducció de danys, no volia «ensenyar aquesta part truculenta i morbosa del món de les drogues».

    Horaris d’activitats a la sala calor-cafè del CAS Baluard / Carla Benito

    Ara el documental, ja gravat, es troba a pocs dies de tancar un procés de micromecenatge i pretén estrenar-se al desembre. Amb la col·laboració de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, el productor principal de la pel·lícula és l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i el Districte de Ciutat Vella. El motiu d’haver obert a part un procés de micromecenatge és, en boca del director, donar resposta al «problema del món cultural i del documental en aquest país: que no hi ha finançament». El director del documental ens explica els dos models existents al món: el francès i l’anglosaxó. «El model francès entén que, encara que sigui deficitari, la cultura és la grandière de la France i val la pena pagar-la. És una mica aquest cas: aquest documental no generarà beneficis però contribuirà a la memòria històrica de la ciutat de Barcelona. A França ho tirarien endavant perquè qui té memòria té poder», explica González Morandi.

  • La salut mental de les persones a l’atur millora amb l’acompanyament durant la reinserció laboral

    No només són els serveis sanitaris qui depenen de la salut de les persones, hi ha determinants socials al darrere i l’atur és un dels determinants significatius. Així ho valora Vanessa Puig, investigadora a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que a través d’un estudi ha comprovat que la salut mental i el benestar emocional de les persones en una situació d’atur millora notablement si existeix un acompanyament personalitzat durant el procés de reinserció laboral. La investigació científica que ho ha constatat l’ha desenvolupat l’ASPB i Barcelona Activa, que s’han centrat en el programa Treball als Barris.

    En termes generals, el que s’està fent per reduir l’atur es pot explicar mitjançant polítiques actives i passives. Puig comenta que és evident que, pel que fa a les polítiques passives, la contribució directe té un impacte positiu, ja que pots cobrir necessitats bàsiques. Ara bé, també afegeix el següent per explicar el per què de la investigació: «no havíem mirat si les polítiques actives com aquestes tenien un impacte positiu en la salut i vam creure que seria interessant analitzar Treball als Barris».

    El programa d’inserció laboral Treball als Barris vol millorar l’ocupabilitat i afavorir la reinserció sociolaboral de persones que es troben en una situació d’atur i només es realitza a zones on hi ha protecció de la Llei de Barris. És a dir, en barris on les persones que hi viuen tenen poques capacitats econòmiques. L’any 2015, l’ASPB va agafar totes aquelles persones que van entrar dins el programa, i van voler participar-hi voluntàriament, i van realitzar un seguit d’enquestes amb algunes preguntes de salut i altres sociodemogràfiques. La mateixa enquesta se’ls hi va repetir en passar un any per analitzar les diferències. Fins a un 41% dels homes i el 47% de les dones que van participar en l’estudi científic havien trobat feina després de participar del projecte però, més enllà de les taxes d’ocupació, les xifres demostren que  millora de la salut mental i emocional és encara més gran i té efectes positius fins i tot en aquells casos en que l’atur es prolonga.

    L’acompanyament fa mantenir un millor estat en la salut de les persones a l’atur

    D’acord amb els resultats, la millora en la salut mental després de passar pel Treball als Barris és fa palesa tant en homes com en dones, tot i que és més accentuada en aquelles persones que han trobat feina, les quals també emfatitzen les seves capacitat tècniques adquirides i una millor xarxa social.

    Així, s’ha pogut observar una disminució notable en el risc de patir mala salut mental, que passa del 61% al 27% en el cas dels homes i del 73% al 34% en el cas de les dones. La millora va més enllà, com demostra que també es redueix el percentatge de persones que consumeixen medicaments com tranquil·litzants o antidepressius: del 20,8% al 12,7% en el cas dels homes i del 28,2% al 17,3% en el cas de les dones.

    Tot i això, Puig remarca que hi ha una prevalença de risc de mala salut mental, fins i tot si comparem la salut mental entre gent aturada dels barris inclosos dins el programa amb els altres barris de Barcelona «veiem que està molt pitjor». De fet, l’estudi en avaluar científicament els efectes del programa en la salut i la qualitat de vida dels participants entre 2015 i 2017 ha vist que els participants ja en el moment inicial presentaven un risc de mala salut mental el doble d’alt que la resta de persones aturades a Barcelona.

    En relació a com s’assoleix aquesta millora en la salut, les persones participants en el programa han manifestat que van aconseguir reduir l’estrès, millorar la seva xarxa social i augmentar els seus coneixements en la recerca de feina, l’ús de noves tecnologies i drets laborals, i van expressar igualment que sentien que rebien suport i acompanyament que millorava la seva situació prèvia.

    «Les enquestes ens relaten un acompanyament, una sensació de contacte humà i que gràcies a això noten els canvis en la seva autoestima i també en viure suport social», confirma Puig qui també destaca que el discurs és diferent entre homes i dones. Així com els primers atribueixen les millores pel fet d’haver trobat feina, les dones valoren molt mes l’acompanyament.

    A nivell tècnic, s’ha vist que l’estudi ha servit per veure que existeixen millores en el benestar emocional i en l’apoderament de les persones que també adquireixen experiència tpecnica com ara saber què els hi poden preguntar i què no. «Les sessions formatives que reben els ajuden a saber què estan obligats a contestar i què no els hi podran preguntar mai en una entrevista i això els fa buscar feina amb més seguretat i tranquil·litat».

    Ara, tot i haver donat per finalitzat l’estudi, les conclusions ajuden a que l’equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona incideixin perquè es realitzin polítiques de millora de la qualitat de l’ocupació, ja que, com observa Puig, «per molt que de primeres millori la salut, a la llarga no haurà servit de res». Això passa, com apunten, perquè «per molt que els programes d’ocupació laboral puguin ajudar, totes les millores que es podrien fer xoquen amb una realitat d’un mercat super precari». Com indica Puig, la situació de precarietat laboral pot fer disminuir els efectes positius d’aquest programa, perquè aquesta situació té un efecte nociu en la salut de les persones treballadores.

  • Ventres de lloguer o gestació subrogada: les claus d’un debat enquistat que emergeix cada poc

    Una vegada més el debat ha tornat a ocupar un buit en l’agenda i l’opinió pública. Les paraules de la nova vicepresidenta del Govern i ministra d’Igualtat Carmen Calvo han avivat la polèmica que envolta a un tema polaritzat que sol emergir de tant en tant: Gestació subrogada o ventres de lloguer? Les paraules no són innocents. De fet, per a la socialista no caben «eufemismes amb el llenguatge» i així es va referir a aquesta pràctica en una entrevista en El País: «Els ventres de lloguer són la utilització del cos de les dones més pobres».

    A partir d’aquí, va passar el que passa habitualment. Les xarxes es van omplir d’opinions a un costat i a l’altre per reafirmar una vegada més el stand by en el qual es troba el debat. Aquestes són algunes claus:

    Una pràctica prohibida a Espanya

    A Espanya la gestació per substitució està prohibida tal com estableix la Llei 14/2006 de 26 de maig sobre Tècniques de Reproducció Humana Assistida. La norma fixa que «la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució serà determinada pel part» i declara «nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer».

    No obstant això, des de fa anys hi ha col·lectius demanant la regulació a Espanya, la qual cosa fins al moment ha cristal·litzat en una proposta de Ciutadans que haurà de ser debatuda al Congrés. Mentre el debat ha anat guanyant presència, els partits polítics s’han enfrontat a un debat intern que, en el cas del PSOE, va donar lloc a una postura oficial de partit contraria a la regulació. Podem, també dividit, finalment es va unir al «no» i el PP ha anunciat que obrirà el meló en les seves files per determinar la seva posició, encara que aclareix que «la majoria» no recolza la regulació.

    Si està prohibida, per què hi ha menors nascuts mitjançant aquesta pràctica?

    Actualment hi ha persones que accedeixen a la gestació per substitució fora de les nostres fronteres, en països que sí que la permeten. Malgrat estar prohibida a Espanya, una instrucció de 2010 va instaurar que aquests nens podien ser inscrits com a espanyols en el Registre Civil. A més, el Govern va reconèixer a principis del passat any el dret a rebre prestacions de maternitat i paternitat en la gestació per substitució després d’una sentència del Tribunal Suprem que les avala sobre la base de l’argument que l’atenció dels menors ha de ser «el punt de vista predominant».

    El diàleg calmat com a tercera via

    Tant la jurista Violeta Assiego com la sociòloga i investigadora del CSIC Sara Lafuente aposten per escapar de l’»a favor o en contra» i prefereixen emmarcar el debat en «una reflexió assossegada» allunyada d’un escenari polaritzat «que no beneficia a ningú», apunta Assiego.

    «És absurd obviar alguna cosa que està sobre la taula: que ja hi ha nens i nenes en aquest país nascuts mitjançant gestació subrogada. A partir d’aquí caldrà abordar si hi ha dones que volen gestar sense ser silenciades per això i estudiar si se’ls pot atorgar una compensació econòmica i en concepte de què. El que és urgent és evitar el negoci de les empreses que s’estan aprofitant d’aquest buit legal propiciat per un diàleg bloquejat», argumenta.

    Lafuente mostra la seva inquietud sobre «l’altruisme» de les dones al que alguns arguments al·ludeixen per justificar una possible regulació i assegura que les tasques feminitzades «es valoren més com menys es paguen i, per tant, es poden pagar misèries per a treballs d’una càrrega brutal».

    I resumeix el que considera les claus: «Si, com planteja Ciutadans, és bona idea la gestació per substitució, com seria reconèixer-ho i pensar-ho com un treball? Parem-nos a pensar què implica, quant caldria pagar per cobrir riscos, un treball 24/7 durant més d’un any… Si per contra creiem que és explotació de les dones més pobres no serveix de res dir que no volem regular: caldria regular-ho per limitar-ho aquí i fora. El que no volem per a les dones aquí no podem permetre que es normalitzi en altres llocs i sobre altres cossos».

    Què motiva la possible regulació?

    Aquest és un altre dels punts calents del debat. Lafuente aposta per centrar l’atenció en què «no és el dret de les dones a decidir sobre els seus cossos» el que motiva les regulacions favorables, sinó «la llibertat de les empreses per fer grans negocis o, en el millor dels casos, la llibertat dels potencials pares i mares per accedir a un servei».

    Davant aquest escenari, també s’alcen veus que demanen el canvi de focus. Entre elles, Violeta Assiego, que considera plausible una regulació que posi el focus en la llibertat de les dones i no en el desig de ser progenitors –»el dret a ser pares no existeix», enuncia– ni en el benefici econòmic de les empreses intermediàries. «És possible abordar si hi ha dones que vulguin gestar per a uns altres i al mateix temps frenar el negoci neoliberal que hi ha entorn d’aquest tema».

    «El principal motor que impulsa aquestes regulacions és l’expansió del negoci entorn d’una bioeconomia, la reproductiva, que està creixent moltíssim en els últims anys, particularment en l’Estat espanyol», afegeix Lafuente.

    Els arguments a favor i en contra

    Algunes opinions crítiques circumscriuen aquesta pràctica en «el control sexual de les dones», segons el manifest del moviment #NoSomosVasijas, al qual pertanyen sociòlogues, juristes i acadèmiques contràries a la regulació. «Les dones no es poden llogar o comprar de manera total o parcial», argumenten després d’apuntar a la «diferent relació de poder» que, al seu judici, es dóna entre la mare gestant i els que acudeixen a això.

    A l’altre costat es troben els col·lectius de famílies com Son Nuestros Hijos. Antonio Vila Coro, pare per gestació per substitució i fundador de l’organització, qualifica les paraules de Carmen Calvo com una forma d’»estigmatitzar i criminalitzar a les nostres famílies» i apunta al fet que «des de certs sectors es retorcen els arguments per dir que això és una comercialització. És com si dius que adoptant estàs comprant un nen perquè et gastes uns diners. Els que ens tracten d’explotadors no contemplen que es pot fer respectant els drets de totes les parts amb una regulació garantista».

    Des de Son Nuestros Hijos prefereixen no posicionar-se sobre si ha d’haver-hi o no empreses intermediàries. «Això dependrà del model de sanitat en el qual es vulgui emmarcar», explica el seu portaveu, que lamenta «el desconeixement» que, al seu judici, hi ha sobre la relació que pot establir-se amb la gestant. «Precisament defensem que es reguli a Espanya per evitar la mala praxi que pot donar-se en altres països».

    Alicia Miyares, portaveu de #NoSomosVasijas afirma que «el que fan els ventres de lloguer és revocar un dret fonamental de les dones, el que la filiació la determina el part», explica la també filòsofa, que emmarca la pràctica en un sistema patriarcal en el qual «existeix l’apropiació del cos de les dones».

    I la llibertat de la dona?

    Un dels elements més nomenats és el de la llibertat de la dona gestant. Pot tractar-se d’una decisió lliure? Vila Cor assegura que la gestació subrogada «defensa la llibertat de la dona per decidir sobre el seu propi cos. És una decisió personal que forma part de la seva autonomia i d’això deriva la possibilitat de regular una tècnica emmarcada en la medicina reproductiva que ja a Espanya compta amb la intervenció de terceres persones: donació d’òvuls o esperma. Ara del que parlem és de donar la capacitat de gestar».

    Miyares assegura que la clau radica que «la dona deixa de ser lliure en el moment que signa aquest contracte i perd la llibertat de decisió sobre si mateixa».

    Lafuente també qüestiona la forma en què es tracta l’element de la llibertat de la dona en parlar d’aquest tema, alguna cosa que en la seva opinió sol fer-se «de manera molt desenganxada de la realitat de la majoria de dones gestants, sense parar esment a les condicions materials ni al fet que la normalització d’aquest tipus de treballs biològics pot limitar més que ampliar aquesta llibertat». Per la seva banda, Assiego aposta per una possible regulació «sense que la situació de vulnerabilitat de la dona sigui el motiu pel qual es presta. Solament és possible partint de la seva lliure elecció». El debat està servit.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Els problemes de salut mental i ansietat es multipliquen sota l’amenaça d’un desnonament

    Un home s’ha suïcidat aquest dijous a Cornellà quan estaven a punt de desnonar-lo. El que el va portar a llançar-se pel balcó, més enllà del desallotjament imminent, és encara una incògnita, però després d’anys de crisis a Espanya ja hi ha algunes certeses sobre el patiment dels qui veuen que perdran casa seva. La seva salut mental i el seu benestar solen veure’s minvats en un grau molt superior al de la resta de la població.

    Ho evidencia un recent estudi de l’Observatori DESC de Barcelona, amb dades de 2018. Entre el 70% i el 80% d’una mostra d’un centenar d’afectats per la hipoteca –o per la pèrdua del pis per impagament de lloguer– presenten problemes de salut mental, una prevalença que en la població general es redueix a taxes per sota del 30%. Ansietat, maldecaps, mal humor, vertigen, insomni o esgotament són alguns dels símptomes, que a més són més freqüents en dones que en homes.

    «No estaríem parlant estrictament de problemes mentals, en el sentit que no tenen a veure amb problemes del cervell, sinó d’un patiment psíquic social que la majoria de les vegades és legítim i proporcionat a la situació que s’està vivint», explica el psiquiatre Alberto Ortiz, del centre de salut mental de Salamanca a Madrid. A causa del que explica aquest professional sanitari, els problemes de salut associats a l’exclusió residència no tenen una resposta mèdica més enllà de pal·liar alguns dels seus símptomes concrets.

    Les dades recollides per l’Observatori DESC de 2018 parteixen de les respostes al Qüestionari General de Salut de Goldberg d’un centenar de persones que es van acostar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Es tracta, per tant, d’un estat de salut autopercebut, segons el que fins a 4 de cada 5 persones va manifestar almenys tres símptomes de patiment mental. Però aquests problemes no tenen a veure únicament amb la situació d’exclusió residencial, sinó amb problemes laborals, per mantenir els subministraments bàsics en l’habitatge i, en general, situacions de pobresa i precarietat.

    Ansietat en el circuit institucional

    Les situacions de patiment mental associats a la possible pèrdua de l’habitatge són diferents en les diverses fases del procés. Segons explica Irene Escorihuela, directora del DESC, quan es produeix la primera perspectiva de desnonament «els sentiments són de por i d’incertesa», ja que «tenir una llar és el pilar que dóna accés a tots els altres drets».

    Però no menys dur és el circuit que s’obre a partir d’aquest moment, tant per tractar de no ser desnonat com per buscar alternatives. «Comença una batalla institucional que pot ser esgotadora, amb molta pressió personal per aconseguir entrar en una taula d’emergència, tenir tots els papers en regla… i pot haver-hi una llista d’espera d’entre 9 mesos i un any i mig per aconseguir un reallotjament efectiu», relata Escorihuela.

    Per aquesta raó la pressió mental associada a un procés de desnonament no acaba ni molt menys en el fet de ser expulsat de casa, que en molts casos obre una etapa crítica de mesos i fins i tot d’anys de conseqüències en la salut mental. L’anomenada «inseguretat residencial» sostinguda en el temps abans i després del desnonament pot ser més traumàtica que el mateix llançament, segons els experts. Entre unes altres, pot derivar en processos de depressió. «Que deixi seqüeles té a veure amb la intensitat d’un esdeveniment, però també amb el durador que sigui i, sobretot, que no hi hagi un final de la situació social que ho ha causat», explica el psiquiatre Alberto Ortiz.

    Més xarxa de suport i menys patologització

    El DESC ve alertant a més que la tipologia de desnonaments ha canviat en els últims anys. Si la PAH va popularitzar en el seu naixement els problemes relacionats amb la hipoteca, en una ciutat com Barcelona la majoria dels desallotjaments estan ja motivats per l’impagament del lloguer, fruit de la bombolla de preus en aquest mercat. Això genera problemàtiques una mica diferents, com és l’expulsió del desnonat lluny del seu entorn social, a la recerca de lloguer a preu assequible, el què pot derivar en desarrelament.

    «La nostra principal recomanació i l’única cosa que hem comprovat que pot funcionar és afrontar la situació de desnonament de forma col·lectiva», explica Escorihuela. La directora del DESC es refereix al vessant social i econòmic d’un procés d’exclusió residencial, però la recepta per pal·liar el dany psicològic no és diferent. De fet, l’ideal és combinar-ho, segons Ortiz: «Els grups de suport mutu amb persones en les mateixes circumstàncies serveixen per rebaixar la pressió psicològica. Si a més aquests grups promouen canvis estructurals que ataquin el focus del problema, encara millor».

    Segons explica el psiquiatre, són grups com la PAH o xarxes de suport veïnal els qui fan una part del treball terapèutic en situacions d’exclusió, en coordinació amb els serveis socials. Per això Ortiz assegura que en moltes ocasions són els propis metges d’atenció primària els qui són la porta d’entrada a l’atenció sociosanitària i rebutgen la patologització. «Un metge de capçalera t’escoltarà i atendrà els teus símptomes, sobretot si t’estan condicionant, però sobretot pot ser clau a l’hora de dirigir-te cap als serveis socials o potser cap a grups com la PAH», explica el psiquiatre.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”

    Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.

    Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.

    Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.

    Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.

    Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població

    «Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal», apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per «on tira» aquesta voluntat i «quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal».

    Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè «encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària». Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que «ni el que diu el RD han aplicat». En aquest sentit, «com ens hem de creure el que digui una consellera?»

    El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és «que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?». Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d’»imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs».

    Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. «La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,» explica Elvira, «la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys». Per exemple, «ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar».

    Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: «que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana». Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.

    Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD

    Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, «confiar en la classe política és infantil». Veuen necessari «mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes».

    Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. «A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies». Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.

    Cartell a l’entrada a l’Espai dels Inmigrants al Raval / Carla Benito

    Els diners com motiu no serveix

    Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, «va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat».

    A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. «Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal», denúncia Elvira.

    La conclusió que obtenen és que es tracta d’una «llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no» on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, «ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint», opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: «s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més».

    La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió

    «El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes», creu Elvira.

    És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.

    Entenen que «des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis». «El problema d’això», diu Elvira, «és que el resultat del joc és la salut de les persones».

    Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: «hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar». «Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre», segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè «tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades».

    Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: «si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria».