Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • El que vius de petit condiciona com desenvoluparàs la teva vida: l’impacte en la salut de la pobresa infantil

    Fa uns mesos trèiem una notícia que explicava que la majoria dels infants que viuen en risc de pobresa tenen problemes bucodentals i no van al dentista. Això ho concloïa l’informe Necessitats de la infància en situació vulnerable, elaborat per la Fundació Pere Tarrés en veure que el 66% dels infants dels seus centres socioeducatius presenten afectacions bucodentals que requereixen tractament mèdic. D’aquests, la majoria, el 65,2%, no ha visitat mai el dentista. A més, ja alertaven que si no es tractaven a temps no només això afectava la seva salut actual, sinó que també podien tenir un impacte en l’àmbit social i emocional.

    Ara, l’Hospital Sant Joan de Déu junt a l’Associació Educativa Nou Quitxalles han organitzat la primera Jornada sobre pobresa infantil i salut que convocava més d’un centenar d’entitats socials per debatre sobre com frenar aquesta tendència. A més, han redactat una declaració conjunta que s’ha presentat al Síndic de Greuges i al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya on recullen tres evidències i tres reptes.

    Entre els reptes demanen una necessària cooperació entre administració, entitats sanitàries i socials i la societat civil; incorporar una integració integral on hi hagi una intervenció comunitària que englobi diferents entorns; i dedicar més esforços a augmentar i prioritzar els recursos existents per aquells que ho necessitin més.

    El nivell socioeconòmic influeix directament a la salut dels infants

    En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida. Dolors Navarro, Directora d’Experiència al pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu, explica que la Jornada i la Declaració busquen donar veu a les problemàtiques de la infància i l’adolescència, «una població invisible, ja que no es parla de com la pobresa està afectant d’una manera flagrant la salut i el desenvolupament».

    Els nens de famílies amb un nivell socioeconòmic baix presenten doncs més problemes de salut però, com explica Navarro, això s’agreuja encara més en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques per què en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar. Això reverteix en la utilització dels serveis del sistema sanitari. Anna García Altés, responsable de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat (AQuAS), explica que el gradient socioeconòmic és més rellevant en la utilització dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil i en l’hospitalització psiquiàtrica.

    Els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment als centres psiquiàtrics.

    El Director de l’associació educativa Nou Quitxalles José Carlos González denuncia que aquesta situació no és nova però que el què és nou és que «tot i que fa temps que es denuncia les ments polítiques no fan res i cal treballar en un marc de canvi per una correcta intervenció socio-sanitària». Orientar i prioritzar aquestes intervencions és essencial després d’haver fet un correcte anàlisis. González comenta que avui «el llindar de la pobresa ha canviat. Quan fem un dibuix de la pobresa anem a l’exclusió i ara hi ha nous perfils: professionals autònoms que no tenen una cobertura més enllà de la seva caixa o gent que treballa, assalariada, que no arriba». Insisteix que cal augmentar i prioritzar la intervenció doncs «per molt que diguin que ja ha acabat la crisi», afegeix González, «si un nen té un problema de salut, aquest no s’atura: no pots retornar-li la salut en un futur i per això cal dedicar tot l’esforç en minimitzar l’impacte de la crisi quan hi ha infants».

    L’alimentació, la salut mental, la boca i els ulls: on més afectacions tenen els nens que pateixen pobresa

    Els infants en risc d’exclusió social presenten més obesitat que la resta de la població infantil i, per tant, tenen més risc de patir-ne altres malalties en arribar a l’edat adulta. Un estudi de Save the Children xifra en un 10% més el percentatge d’infants amb pocs recursos que són obesos respecte a la resta de la població infantil: un 33% enfront d’un 23%. Uns mals hàbits alimentaris i la manca de recursos en són les causes. Alguns infants no mengen adequadament, no practiquen activitats extraescolars esportives per manca de recursos, mengen molts productes rics en greixos pel seu preu o es salten àpats perquè les seves famílies no disposen de recursos per comprar-ne.

    Pel que a la salut mental, l’Hospital Sant Joan de Déu ha constatat que en els darrers anys s’ha produït un notable augment dels infants que presenten trastorns d’adaptació i que es manifesten a través d’ansietat o conductes agressives, per exemple. Una exposició perllongada a situacions d’estrès, com la que viuen molts nens que pertanyen a famílies sense recursos, impedeix als infants aprendre a gestionar les seves emocions i els incapacita per fer front a noves situacions d’estrès, perquè en el seu entorn no disposen d’eines per fer-ho. A més, diversos estudis demostren que l’estrès fa augmentar la hormona del cortisol i que una exposició perllongada en el temps pot predisposar a la persona a patir més problemes de salut, no tan sols mentals sinó també físics.

    En salut mental és on el gradient socioeconòmic és més diferenciat. Separats per sexe, l’any 2008 un 6,3% de nens entre 10 i 14 anys anaven a un CSMIJ. Al 2015 la xifra era d’un 9,9%. Les nenes de la mateixa edat que acudien a un CSMIJ eren un 3,9% al 2008 i un 5,5% al 2015. Per classe social, aspecte que no s’ha pogut registrar fins que no es va incorporar el copagament, cosa que García Altés lamenta tot i que ha ajudat a diferenciar per classe, «els nens pobres que anaven al 2015 a un CSMIJ eren un 11,4% i en canvi els rics un 2,2%. En nenes el percentatge era de 5,9% en nenes pobres i d’un 1,3% en riques».

    El 66% dels infants de la xarxa centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, segons un estudi per avaluar la salut bucodental dels infants de famílies amb rendes per sota de la mitjana de Barcelona, presentaven afeccions que requerien tractament; tenien càries en una mitjana de 4 dents i el 65% no havia anat mai al dentista ni tenia l’hàbit de respatllar-se la dentadura.

    A més, en la Declaració sorgida de la Jornada sobre pobresa infantil i salut denuncien que alguns infants de famílies amb renda baixa presenten fracàs escolar com a conseqüència dels problemes de visió. Com no veuen el que s’escriu a la pissarra o no poden llegir amb nitidesa un llibre, no segueixen el ritme de les classes. Sovint els seus pares o no detecten el problema o no disposen de recursos per resoldre’l, per comprar-li unes ulleres.

  • L’Operació Fred, mesura insuficient per les 3.000 persones que viuen al carrer a Barcelona

    L’Operació fred que es trobava en fase d’alerta des de dilluns 26 ja ha estat desactivada després de gestionar 398 estades nocturnes a la ciutat de Barcelona. Ara per ara, continua activada en fase preventiva durant els pròxims dies amb les 72 places addicionals del Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE).

    L’Ajuntament de Barcelona ha gestionat durant les nits de dilluns 26 a dimecres 28 un total de 398 estades nocturnes de 201 persones diferents, que s’han allotjat al Centre d’Estades Breus ubicat al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). El fet d’haver habilitat 56 places addicionals ha fet que durant les tres nits que ha durat la fase d’alerta no es desestimés ningú per manca de places.

    Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, celebra que s’obrin les portes però creu que l’alerta que dóna protecció civil s’hauria de donar molt abans que les temperatures baixin als 0 °C a banda que aquestes prestacions, opina Busquets, s’haurien de donar durant tot l’any pel que pot causar en la vida i la salut de les persones.

    L’Ajuntament explica que l’actuació dels equips que han estat actius durant aquestes tres nits s’ha adreçat especialment a persones en situació de sensellarisme que pernocten a la via pública. La majoria de places s’ofereixen al Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE) situat al carrer de la Llacuna, al barri del Poblenou.

    Un centre que no acaba de convèncer del tot a Busquets, ja que recomana que s’obrin espais més petits i més repartits per tota la ciutat i que ho facin durant tot l’any. Pel que fa a la mesura? Perquè tothom necessita el seu espai i la seva intimitat i una nau gran despersonalitza molt. Pel que fa a la zona? Busquets comenta que el carrer Llacuna per moltes persones queda lluny i abans de moure totes les seves pertinences prefereixen seguir al seu carrer. I pel que fa a donar-hi continuïtat? «El fred el notem molt de pressa i ens alarmem però a vegades es queixen més de la pluja, ja que si fa fred, es tapen més», explica Busquets que afegeix que «cap època és millor per dormir al carrer doncs a l’estiu, amb la calor, dormen més desprotegits i així hi ha risc de més robatoris».

    Segons el director de la Fundació Arrels, una fundació que es dedica a les persones sense llar, perquè deixi d’haver-hi gent dormint al carrer cal que deixi d’haver-hi gent sense lloc on viure i, per tant, cal abordar el problema de l’habitatge en una ciutat on el percentatge d’habitatge social és molt baix.

  • La falta d’atenció mèdica a l’embaràs i el part al món provoca la mort de 800 dones al dia

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de 800 dones moren cada dia per causes relacionades amb l’embaràs i el part. Això suma gairebé 300.000 a l’any, 35 cada hora. La majoria d’aquestes morts es produeixen en països en desenvolupament o que es troben en situació d’emergència com ara conflictes armats, desastres naturals o crisis humanitàries. Els motius: no rebre l’atenció mèdica que necessitaven. Això significa que si l’haguessin tingut, les seves morts podrien haver-se evitat.

    Les principals causes de la mortalitat materna relacionades directament amb l’embaràs i el part i responsables de fins al 75% de totes les morts són les hemorràgies postpart (27%), els trastorns hipertensius (14%), infeccions (11%), les complicacions provocades pels avortaments en condicions no segures (8-13%) i les obstruccions de part (9%). El 25% restant es deuen a causes indirectes que es veuen agreujades per la gestació, com la trombosi, embolisme, malària, i infeccions provocades pel VIH.

    A banda de les 800 morts diàries, per cadascuna d’aquestes morts 30 es queden amb seqüeles, com esterilitat o fístules obstètriques. A més, s’enfronten a moltes amenaces més per a la seva salut: violència sexual i de gènere, avortaments no segurs, malalties com la malària o la tuberculosi, infeccions de transmissió sexual, com el Virus de la immunodeficiència humana (VIH) o el Virus del papil·loma humà (VPH), i altres problemes relacionats amb la salut reproductiva.

    Sobre tot això es va parlar en una jornada organitzada en motiu de la XIV edició del Premi que cada any concedeix la Fundació Dexeus Dona a una entitat, institució o personalitat que hagi destacat per la seva trajectòria o contribució en el camp de les Ciències de la Salut, especialment referides a la dona i particularment en l’àmbit de l’obstetrícia, la ginecologia i la medicina de la reproducció. Aquest any, qui s’ha endut el Premi ha estat Metges sense Fronteres (MSF) per engegar més de 250 programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva que ha engegat a escala global.

    «En el 2017, 1.309 llevadores i 142 ginecòlegs de MSF han treballat directament sobre el terreny en diversos programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva i en tots ells s’ha demostrat que intervencions amb mètodes senzills i econòmics, dutes a terme per personal capacitat, poden salvar la vida de moltes dones», afirma Sonia Guinovart, referent d’Obstetrícia i Ginecologia de MSF Espanya. «A més, el fet que la mare mori augmenta el risc de mort del seu bebè. En el 2015, 2,7 milions de nounats van morir abans de complir el primer mes de vida, també per causes que es podrien prevenir», afegeix Sonia Guinovart.

    Els problemes en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva poden augmentar en un futur a escala global, ja que segons dades facilitades per l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), dels més de 65 milions de desplaçats reportats en el 2016, un 49% són dones i un 51% són menors de 18 anys, que són els col·lectius més vulnerables. Els focus que actualment concentren una situació més preocupant se centren a Síria, Iemen, l’Iraq, República Democràtica del Congo, Suen del Sud i la crisi dels rohingyes.

    Iniciatives per acabar amb la mortalitat materna

    De cara al 2030, l’objectiu establert per Nacions Unides, en l’Agenda de Desenvolupament Sostenible, és aconseguir que la taxa de mortalitat materna sigui inferior a 70 defuncions per cada 100.000 naixements (actualment supera les 200 defuncions). Una meta difícil, analitzen els experts, ja que, per aconseguir-ho, el ritme actual de reducció d’aquesta taxa hauria de ser de, com a mínim, un 7,5%, més del doble de la mitjana registrada entre el 2000 i el 2015.

    Ara mateix hi ha diverses entitats o ONG treballant en aquesta direcció: Clara Menéndez, directora de la Iniciativa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva d’ISGlobal, que l’any 2013 va ser distingida amb el Premi Fundació Dexeus Dona destaca que «acabar amb la desigualtat en l’accés a l’atenció sanitària bàsica és clau per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) relacionats amb la salut materna i infantil. Com a exemple, en 2018 gairebé la meitat de les dones a Àfrica Subsahariana no tindran accés a un part atès per un professional o a planificació familiar. Solament aconseguirem complir els ODS si ens focalitzem en les necessitats dels grups de dones més vulnerables als països de menys rendes».

    Una altra ONG que fa temps que treballa en aquest àmbit és Matres Mundi. Uns dels seus objectius és impulsar la formació del personal sanitari dels països en els quals hi ha més mancances en aquest àmbit. «Per cada dona que al nostre país mor a causa de l’embaràs o el part, a Àfrica subsahariana moren 90, i per cada cinc nounats que moren a Europa, a Àfrica moren 100 i en algunes zones 160. Mentre a Europa tenim un metge per cada 350 habitants, a Àfrica Subsahariana tenen un metge per cada 30.000 habitants, i en alguns llocs un per cada 50.000», explica Jose M. Carrera, fundador de Matres Mundi i antic cap del Servei d’Obstetrícia de Dexeus Dona. «Per atallar aquesta situació és fonamental augmentar substancialment el nombre i la formació del personal sanitari local en salut matern infantil». En aquest sentit, i a través de la iniciativa «Life for Africa», un dels seus projectes més destacats, Matres Mundi acaba d’inaugurar un Hospital Escola de Medicina Perinatal a Addis Abeba (Etiòpia) «que aviat iniciarà les seves activitats assistencials i de formació al personal local», explica el Dr. Carrera. «Calculem que a través d’aquesta iniciativa podrem formar a més de 140 professionals sanitaris cada any, la labor del qual podria evitar la mort de 400 dones i 3.500 nounats», afegeix.

    L’any 2010 l’OMS recomanava que tots els països tinguessin almenys un metge per cada 1.000 habitants. Però actualment un 44% dels països no aconsegueix aquesta xifra i gairebé la meitat compta amb menys de tres infermers o llevadores per cada 1.000 habitants. Àfrica pateix el 24% de la càrrega mundial per malaltia, però solament disposa del 3% del personal sanitari mundial.

  • La soledat agreuja els efectes nocius de les malalties sobre la salut

    «La vida sola és molt trista. Però molt trista. Al matí encara, entre que fas el desdejuni i t’endreces. Però a la nit quan et fiques al llit… és el pitjor que hi ha. No hauria de ser així, i som moltíssims perquè ens estan allargant la vida perquè estem més cuidats que abans. I arriba una edat a la que tota la gent que coneixies se n’ha anat. Conec famílies senceres que s’han anat tots».

    Isabel Martín Bravo té 96 anys. Viu sola en un pis a Madrid del que no pot sortir a les tardes perquè no té amb qui i el seu estat de salut no li permet fer-ho per si mateixa. Malgrat el seu discurs, Isabel és alegre. Riu mentre parla amb el periodista, no dramatitza la seva situació, encara que li agradaria que fos una altra.

    Isabel és una entre els 4,6 milions de persones que viuen soles a Espanya (una de cada quatre llars és unipersonal, segons l’INE) i per aquesta simple raó tenen més possibilitats de morir-se. Bé, per ser precisos, no per viure sols. Per estar sols. Per sentir-se sols —que no és el mateix que viure sols—, si és que algú pot definir què significa això o com quantificar-ho més enllà de la subjectivitat de cadascun. Sigui com sigui, un de cada deu ciutadans diu sentir-se sol «amb molta freqüència», segons un estudi que va intentar llançar una mica de llum sobre el tema.

    La soledat mata. Ho diuen les recerques. O, almenys, és un factor de risc per a la mortalitat, segons conclou l’estudi conjunt de la Universitat Autònoma de Madrid i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). El treball, titulat Associació entre la solitud i la mortalitat, ha estat desenvolupat pels investigadors Laura Rico-Uribe, Francisco Félix Caballero, Natalia Martín-María, María Cabello, José Luis Ayuso-Mateos i Marta Miret.

    Els autors han creuat la informació de 35 articles previs sobre la matèria en una meta-anàlisi de la que conclouen que la soledat té relació amb diversos problemes de salut, tan física com mental, que es tradueixen en depressió, alcoholisme, problemes cardiovasculars, amb el sistema immunològic, Alzheimer o insomni. I, avís a navegants, el factor de risc per a la mortalitat «és més forta en homes que en dones».

    Més comú en homes

    «La relació és més forta en homes, possiblement per diverses raons», explica Laura Rico, una de les autores de l’article. «La primera és que les dones tendeixen a admetre més fàcilment sentiments de soledat, i els homes reconeixen sentir-se sols quan la severitat i l’impacte d’aquests sentiments són majors», comença.

    Isabel no ha fet cap meta-anàlisi, però coincideix amb Rico. «Un home sol no s’apanya com una dona. Una dona es queda vídua amb dos o tres nens i tira endavant lluitant, treballant, el que sigui. Un home es queda vidu i ho passa malament», afirma.

    Isabel Martín Bravo té 96 anys i viu sola. En la imatge, al costat de Gloria, la voluntària de Amigos de los Mayores que la visita cada setmana

    La segona raó que al·ludeix la investigadora fa referència al fet que la solitud està relacionada amb la salut i «a vegades els homes tenen actituds negatives per acudir als serveis de salut».

    «També –afegeix– podem dir que alguns estils de vida poc saludables, per exemple, el consum de tabac i l’alcohol, estan associats amb la solitud, i aquests són més freqüents en homes que en dones».

    La mateixa investigadora assenyala la necessitat d’estrènyer la col·laboració entre serveis socials i de salut, així com entrenar a professionals de la salut per identificar les necessitats socials dels pacients i referir-los a serveis adequats a temps, amb la finalitat d’evitar majors problemes de salut, despesa sanitària i augment de risc de mortalitat.

    El jutge ho va avisar

    L’estudi no ho esmenta, però els qui sofreixen la solitud, treballen a la seva al voltant d’alguna manera o intenten pal·liar-la citen, encara que ningú els pregunti específicament, per la deriva d’una societat cada vegada més individualista i menys preocupada pel veí del costat.

    El magistrat Joaquim Bosch va posar l’assumpte sobre la palestra amb prou feines 279 caràcters en Twitter: «Cada vegada em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers d’ancians que fa molts dies que estan morts, en avançat estat de descomposició. No sé si està fallant la intervenció social o els llaços familiars. Però indica el tipus de societat cap a la que ens dirigim».

    Si se li pregunta a Isabel, respon que més que dirigir-nos, ja estem en ella. «Ja no hi ha aquest afecte, com ha canviat tot», observa. Ella troba a faltar conèixer als seus veïns, tenir relació amb ells. El progrés en forma d’ascensor tampoc va ajudar. «Abans els veies per l’escala, tenies més contacte. Ara no veus a ningú. I si et creues, saludes i ja», lamenta.

    Isabel pal·lia aquesta situació amb Gloria, la voluntària que la visita setmanalment a través de l’associació Amigos de los Mayores i per la que solament té bones paraules. «Estic molt contenta amb ella i amb l’associació. Xerro amb Gloria, prenem cafè. Fins i tot conec al seu noi! El dia de l’Almudena de fa un parell d’anys em van portar a menjar a un restaurant», explica.

    Des de l’associació Amigos de los Mayores —que treballa a generar vincles afectius i d’amistat, d’igual a igual, entre persones grans i voluntaris, en una experiència intergeneracional que produeix beneficis a tots dos, segons la seva pròpia definició— també han detectat com aquesta deriva social afecta als majors, els més vulnerables. «S’ha arribat a tal impersonalització a les ciutats que no coneixes a qui viu al teu costat i això pot influir en les situacions de solitud», explica José Ángel Palacios, el seu responsable de comunicació.

    El seu projecte Grandes Vecinos pretén posar en contacte a residents en un mateix barri perquè es facin companyia i estiguin una mica pendents uns d’uns altres. «És important recuperar les relacions veïnals», diu Palacios, «però també volem que es regenerin els espais públics comunitaris», afegeix. «En aquesta individualització de les ciutats s’han anat perdent espais que posaven en contacte i en comú a les persones, espais que facilitaven l’intercanvi. Pot semblar una ximpleria, però per exemple els bancs del carrer a més de per descansar poden servir per conèixer, per desenvolupar una conversa», explica.

    I això pot ser un factor diferencial, explica Palacios: «L’amistat amb Gloria i la seva participació en les activitats de socialització que organitzem en l’associació proveeix de benestar i millora de la seva salut física i mental».

    El Ministeri de la Soledat

    El problema ha aconseguit tal magnitud que a Regne Unit la Premier britànica, Theresa May, va anunciar fa un mes la creació d’una Secretaria d’Estat de la Soledat per combatre un mal que a les illes afecta 9 milions de persones. Fins a 200.000 ancians no han tingut una conversa en l’últim mes amb algun amic o familiar, segons dades del Govern.

    Segons la comissió del Parlament britànic que ha estudiat l’assumpte, l’»epidèmia» de la solitud té relació amb la pèrdua d’importància en la vida d’institucions que mantenien la societat articulada i connectada com l’església, la família, els centres de treball o els sindicats. Fins i tot els bars o els supermercats.

    En l’estudi de la UAM sobre la solitud també es refereixen a l’assumpte, i citen que a Regne Unit creuen que «si la soledat no es considera una prioritat, en 2030 la depressió i altres problemes de salut poden augmentar, donada la seva relació amb la solitud».

    El problema que detecta Palacios és que aquests problemes no li importen a (gairebé) ningú fins que no els pateix. «Ens preocupa la conscienciació social, que es vegi a la gent gran amb una altra òptica. Sembla que ens hem convertit en una societat on solament triomfa el jove, qui no tingui arrugues, quan els majors són persones capaces, apoderades i que segueixen aportant molt a la societat», reflexiona.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La precarietat doblega als científics espanyols, que passen d’emigrar a abandonar la recerca

    Aquest és un article original de eldiario.es

    La setmana passada el líder de la Federació de Joves Investigadors ‘Precaris’ anunciava el seu abandonament definitiu de la carrera investigadora. En realitat, José Manuel Fernández va deixar la ciència el 2015. I el seu cas tampoc és únic. Cada any un nombre indeterminat d’investigadors acaba renunciant a la seva carrera. El problema és que ningú sap exactament quants són, en quin moment abandonen la recerca o a quins camps emigren. Només sabem, per un informe de la Comissió Europea, que Espanya ha perdut uns 12.000 científics des de l’inici d’aquesta dècada.

    La notícia publicada pel diari El País incideix en un fenomen que, per al portaveu de la plataforma Ciencia con Futuro, Javier Sánchez, és «alguna cosa molt habitual». «L’abandó de la carrera investigadora i els problemes de la ciència a Espanya no es van originar amb les retallades de 2010, solament es van incrementar», puntualitza. Sánchez recorda que ja el 2001 varis dels seus companys de tesis van abandonar la recerca, encara que creu que «avui dia la situació és molt més evident», ja que «ara hi ha persones que s’estan plantejant deixar la ciència, no recentment acabada la tesi, sinó en moments de la seva carrera molt més avançats».

    Un d’aquests investigadors és Enrique, un informàtic de 39 anys que després d’acabar la seva tesi va estar enllaçant contractes postdoctorals durant diversos anys. «Llavors vaig veure que no hi havia més opcions i vaig haver de dedicar-me a una altra cosa», assegura a eldiario.es.

    Avui Enrique és professor de secundària i, malgrat tenir l’acreditació que li valida per fer classe a la universitat, no es penedeix del canvi. «Ara mateix estic bé, m’agrada la docència, el sou és molt millor que a la universitat i estic sotmès a menys pressió», comenta. No obstant això, insisteix que va marxar «forçat». «Jo mai hauria deixat la universitat sinó fos per la falta d’oportunitats», sentència.

    Precarietat i competitivitat

    Existeixen molts factors que porten als investigadors a abandonar una carrera que cada vegada és més competitiva. «Ara mateix la competència comença fins i tot abans del primer contracte predoctoral», assegura Sánchez. «Gairebé s’està exigint tenir articles publicats a persones que encara no han començat la seva carrera científica».

    Davant aquesta situació, és habitual que els investigadors dubtin sobre les seves capacitats per continuar amb la seva vocació, tal com reflectia una enquesta realitzada per la revista Nature a la fi de 2016. Segons els resultats, gairebé dos terços dels investigadors enquestats (més d’un 60%) havia pensat alguna vegada a deixar la recerca.

    No obstant això, a Espanya «aquesta situació s’ha vist agreujada per la situació de precarietat de la ciència espanyola i per les retallades que s’han viscut des de 2010», assegura Sánchez. El passat any, Ciencia con Futuro va llançar una enquesta sobre la situació dels científics espanyols que mostrava que 7 de cada 10 investigadors havien considerat en alguna ocasió abandonar la ciència, una xifra que ascendia a 8 de cada 10 en el grup d’entre 25 i 35 anys. «La competitivitat que hi ha i l’escassetat de places fan que això es converteixi en alguna cosa impossible i estressant», assegura Enrique.

    A més, un 74% dels enquestats afirma sentir-se desprotegit pel sistema científic espanyol, un percentatge que aconsegueix el 84% entre les dones de 30 a 35 anys. Les diferències són també importants a l’hora de valorar la principal preocupació dels científics. Entre els lectors de Nature, un 44% considera que el desafiament més important al que s’enfronten és la lluita pel finançament, mentre que a Espanya la xifra arriba a un 59%.

    Un mercat incapaç d’absorbir el talent científic

    L’orientador laboral i caçatalents per a empreses d’R+D Manuel Castellano també es mostra crític amb la situació actual. «La ciència a Espanya no està en el seu millor moment i la meva sensació és que estem pitjor que fa cinc anys», assegura, encara que insisteix en la falta de dades reals sobre ocupació i en la necessitat de fer «un seguiment per saber què està ocorrent amb els científics».

    Castellano és un altre dels molts científics que ha abandonat la carrera investigadora. «Vaig estar set anys treballant com a investigador als EUA, però quan vaig tornar no em van sortir moltes opcions laborals», explica. «Finalment, vaig aconseguir un contracte de tres anys en una universitat, però abans d’acabar vaig veure que no tenia possibilitat de progressar professionalment, així que vaig buscar altres vies», sentència.

    No obstant això, Castellano no considera el canvi d’activitat com un problema, sinó com una oportunitat perquè els científics utilitzin les seves capacitats en altres sectors professionals, encara que assenyala la poca flexibilitat del sistema d’R+D espanyol. «Jo no vaig canviar de treball sol per la falta d’oportunitats, sinó també perquè em van començar a agradar altres camins». El problema, assegura, és que «abans de deixar la carrera investigadora vaig començar a preguntar què podia fer i ningú em sabia dir».

    Aquest doctor en neurobiologia també assenyala la falta de flexibilitat dels mateixos investigadors. «A Espanya, vam seguir pensant que la persona que entra en la carrera investigadora amb un contracte predoctoral arribarà a ser un cap de grup i això és un error», assegura, perquè «els científics poden liderar molts sectors professionals».

    No obstant això, el panorama al qual s’enfronten els investigadors que, com Castellano, volen canviar d’aires tampoc és molt encoratjador. Segons un informe elaborat per l’Observatori Social de la Caixa el passat mes de setembre, les empreses espanyoles destinen a l’R+D la meitat que la mitjana europea. «No té sentit seguir generant joves investigadors per a després no donar-los alternatives professionals. És un drama invertir tants diners a formar a una persona per a després no aprofitar aquest capital humà, que moltes vegades s’acaba marxant a l’estranger», conclou Castellano.

  • «Els joves saben què és un ‘bukake’ però no saben dibuixar bé els seus genitals»

    El sexe està a tot arreu: des de la publicitat o xarxes socials, de manera més subtil, fins a la pornografia o les relacions explícites a les sèries o pel·lícules. El sexe és un producte cultural que està a tot arreu, excepte a les escoles. Des que va entrar en vigor la LOMCE (2013) l’educació sexual es va esborrar dels currículums, deixant enrere una estela d’apertura que va començar el 1990 amb la LOGSE (que obria la porta a una educació sexual, afectiva i reproductiva) i que va seguir el 2006 amb la LOE, que la incloïa a Educació per la Ciutadania.

    Així, l’educació sexual queda en mans de cada centre, que decideix si la imparteix i com. De fet, la LOMCE entra en contradicció amb la llei de Salut Sexual i Reproductiva del 2010, que diu que aquests ensenyaments han de quedar plasmats al currículum escolar, tot i que no especifica com. “Els joves no tenen garantits els seus drets sexuals i reproductius perquè no se’ls proporciona una educació sexual fonamentada”, opina Francina Costa, responsable de promoció de la Salut Sexual de SidaStudi.

    SidaStudi és una ONG que treballa en la promoció de l’educació i la sensibilització sobre la salut sexual. L’any 2017 van realitzar un total de 1865 intervencions a centres escolars de tota Catalunya. Asseguren que un altre problema, a banda de si es tracta l’educació sexual o no, és el com: “s’acostuma a enfocar en la prevenció. El sexe encara és un tabú i molts centres pensen que si en parlem fomentem que els joves practiquin sexe”, assegura.

    Però, com diu Costa, molts joves ja han practicat sexe quan es troben davant de la classe d’educació sexual, que acostuma a ser a segon o tercer d’ESO -i la mitjana d’edat per a la primera penetració vaginal els als 16. “Els adolescents faran sexe independentment del què els diguem els adults. Hem de confiar en ells perquè ells saben com cuidar-se però no els hem de deixar tota la feina”, exposa.

    Està clar que els joves saben trobar informació respecte al sexe, per suplir mancances educatives o respondre dubtes. En aquesta línia 2.334 joves van visitar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) el 2017, un centre d’atenció de referència complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials. Però Jordi Baroja, el seu director, considera que els seus serveis no poden ser un complement educatiu perquè no hi ha una base sòlida als centres.

    Baroja també critica l’enfocament “purament sanitari i de prevenció” que es dóna a les escoles i troba a faltar “una base afectiva ja que són les emocions les que ens porten a prendre certes decisions”. Assegura que només es tracta una esfera de la vida sexual: “parlem des de la por als riscos, però quan decidim realitzar una pràctica i usar (o no) un determinat mètode de protecció, moltes vegades, ens mouen qüestions afectives”, argumenta.

    “L’educació sexual hauria de ser transversal i començar a bressol”

    Tant SidaStudi com CJAS coincideixen en que l’educació sexual ha de tenir un enfocament més profund i formar els joves “per a que puguin tenir cura dels seu cos i decidir sobre ell”, opina Baroja. En aquesta línia, és important que tot el professorat, i no només els mestres d’Educació per la Ciutadania, Biologia o els tutors, estiguin formats. “L’educació sexual hauria de ser transversal i és més important que les mates”, assegura Costa.

    Per això precisament es considera que realitzar les classes d’educació sexual a secundària és massa tard perquè la majoria de joves ja han “començat a remenar Internet. Hauríem de començar a bressol per educar en autoestima i el coneixement del propi cos i, poc a poc, sofisticar el discurs”, assegura Baroja. A més, la hipersexualització de la cultura i Internet exposa els nens i joves al sexe molt abans dels 15 anys.

    “Aquesta sobreexposició ens podria fer pensar que el tabú al sexe a la societat està superat, però en realitat estem sobre una base de fang. Els nois que venen a les consultes saben què és un bukake però no saben dibuixar els seus propis genitals”, exposa Baroja. I és que la informació que s’obté de la pornografia o les xarxes socials és esbiaixada, però tot i així aquestes són les principals fonts d’informació entre els joves.

    Segons dades de l’última memòria d’accions de SidaStudi del 2016, el 75.1% dels nois de 2n d’ESO s’informen de sexe a través d’Internet, mentre que el 56.5% de les noies ho fan a través de les amigues. I són precisament elles les que suposen un repte dins l’assignatura pendent de l’educació sexual perquè “en el sexe la responsabilitat, el plaer, l’èxit i la culpa recauen en la noia i una bona educació sexual afectiva les descarregaria d’això”, opina Costa.

    El 2016 el 87% de les usuàries del CJAS van ser noies. Tot i que compten amb serveis específics per a elles, com els post-coitals o les proves d’embaràs, “hem de demanar els nois que es coresponsabilitzin més, però costa que es mostrin vulnerables i vinguin a preguntar”, considera Baroja, qui no creu que aquest sigui el cas de les noies. Acostumen a dispensar unes 1.000 píndoles del dia després a l’any i cada cop que ve una noia “li donem les gàcies. Per perdre la por i per cuidar-se. Es mereixen un homenatge per això, independentment de les raons per les quals no van practicar sexe segur.

    Trencar l’estigma de les ITS per a fomentar la detecció

    Les últimes dades que recull l’Agència de Salut Pública de Barcelona per a l’Ajuntament de la ciutat recollien que l’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins al 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola de l’endemà.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona opinava que “les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça”. En aquest sentit, Baroja creu que no és que les ITS hagin augmentat, sinó que s’ha millorat les tècniques de detecció. Així, la presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH.

    Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), explicava que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, “no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge”. Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard.

    La detecció precoç és aleshores el més necessari per frenar un increment d’ITS però sempre ha de venir acompanyada de sexe responsable. Baroja destaca la importància de “canviar la visió estigmatitzadora” cap als joves. Opina que la mirada que es té cap a ells és molt paternalista. “Sempre ens fixem en el tant per cent que no fa servir preservatiu encara que només sigui el 20%. Els joves són un reflex dels adults i quin és el tant per cent d’adults que es posen condó?”, qüestiona Baroja. Amb aquesta pregunta retorna a la idea de treballar amb els joves aspectes més enllà dels purament sanitaris: “si aconseguim que tinguin una vida sexual molt més plena prendran decisions més racionals per aconseguir el mateix goig i es previndran dels efectes no desitjats del sexe. El preservatiu hauria de ser la conseqüència d’una decisió per plaer, no per por a les conseqüències negatives del sexe”, conclou el director del CJAS.

  • Dia de la dona i la nena a la ciència: “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”

    Sònia Estradé forma part del 14% de dones científiques que, a nivell internacional, treballen en el camp de la neurociència i de la nanotecnologia, una especialitat altament masculinitzada. Avui dia la majoria de les persones que finalitzen estudis universitaris a Espanya i que obtenen les millors qualificacions són dones però la participació de les dones a l’activitat investigadora i docent està lluny de ser igualitària respecte de la dels homes i decreix notablement a les escales professionals més altes.

    Estradé, així com les seves companyes científiques i tecnològiques, es troben diàriament amb dos tipus de segregacions. La segregació horitzontal: les diferents dones que treballen en ciència es troben repartides en diferents camps. I la segregació vertical, el famós sostre de vidre, on les dones no ocupen ni el 20% dels càrrecs, “ni sumant els àmbits on hi ha molta feminització com la biomedicina”, comenta Estradé.

    L’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques (AMIT per les seves sigles en castellà), de la que forma part Estradé, vol ser “la veu i la xarxa de suport per a totes les investigadores i universitàries conscienciades a treballar juntes per aconseguir la plena participació de les dones en la Recerca, la Ciència i la Tecnologia”. En un món altament masculinitzat la sororitat pren molta importància. AMIT treballa per donar visibilitat a les dones científiques tant a la societat com als mitjans de comunicació.

    “La societat té unes expectatives i uns prejudicis que també es reflecteixen en la ciència”

    Justament en donar visibilitat treballa On Són les Dones, un col·lectiu que analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia l’absència. Isabel Muntané, coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre d’On Són les Dones i de la cooperativa feminista Almena, sentencia que “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”.

    Per Muntané, “opinar és crear un altre imaginari” i per això és important que els espais que generen opinió pública siguin espais on quedin reflectides totes les visions. “Això genera reflexió i la reflexió aporta eines a la ciutadania i cal assumir que les dones formen part d’aquesta ciutadania i que, a més, som el 51% d’aquesta”, creu Muntané que afegeix que obviar les dones d’aquests espais fa que sembli que les dones “no podem opinar, ni que tinguem pensament propi, ni que fem res”.

    En aquest sentit, Sònia Estradé considera que tot el que fan com a científiques torna a la societat a través de la premsa. “La proporció de dones i homes científics és de 40% – 60% respectivament, independentment de quins càrrecs ocupa cadascú, en premsa el 90% de les vegades apareixen senyors”, denuncia Estradé. A més a més, analitza que quan es realitza un reportatge on l’investigador és home, “es dibuixa més el personatge com a líder, gurú i la seva trajectòria mentre se’l qualifica”. En canvi, si el reportatge tracta un estudi realitzat per una dona científica, opina Estradé, aquest se centra purament en descriure el cas.

    Les tasques de divulgació són molt importants per revertir aquesta situació de desigualtat. Des d’AMIT emplacen als mitjans a veure com i quan tracten cada notícia científica però a banda també treballen amb joves. “Intentem arribar a la gent jove, a la societat en general i també treballem per canviar les polítiques universitàries”, explica Estradé que assenyala que “ara per ara, no hi ha polítiques de recerca en gènere”. Una de les iniciatives de l’Associació pel que fa a la divulgació entre els joves consisteix en una entrega de premis per a Treballs de Recerca de Batxillerat que porta com a títol Dones en Ciència i Tecnologia.

    “O els referents te’ls introdueixen els professors, o no els tindran”

    El que ve denunciant On Són les Dones és que aquestes no apareixen enlloc. Isabel Muntané diu que “ja des de la infantesa ho veiem: en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Ara per ara, amb els llibres de text que s’usen a les escoles, la responsabilitat recau en els programes escolars. Muntané opina al respecte que “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no els tindran”.

    Des de la cooperativa d’educació Eduxarxa també destaquen la importància dels referents, tant escolars com mediàtics: “quan preguntes als nens què volen ser de grans responen que policia o cuiner. Aquí veiem la importància dels mitjans i la televisió que, quan volen, poden influir molt”, assegura Àngela Garcia, sòcia d’Eduxarxa. Aquesta cooperativa va realitzar al novembre el programa STEMPreparades, en el qual científiques del Sincrotró ALBA -l’accelerador de partícules ubicat a Cerdanyola del Vallès- visitaven diversos instituts de Barcelona per a conscienciar els estudiants del paper de la dona a la ciència i es va realitzar un qüestionari abans i després dels tallers per veure com evolucionava la percepció dels joves respecte les dones a la ciència.

    “Vam veure que a les noies els agrada molt la ciència i els joves en general no tendeixen a masculinitzar la figura del científic quan se’ls pregunta explícitament, però per contra, inconscientment hi ha un biaix de gènere”. Es va donar la nota mitjana de les assignatures que es cursen en un institut, extretes d’un estudi desenvolupat pel grup de recerca GenTIC de ciències, separades per gènere, però sense especificar-los-hi i “tot i que les noies sempre estaven per sobre, la classe solia dir que els nois tenien més èxit. En tecnologia, per exemple, cap institut va considerar que les noies poguessin tenir una mitjana més alta”.

    Per Eduxarxa és estrany que els joves tinguessin una percepció d’inferioritat implícita de les noies en ciència quan, explícitament consideraven que eren iguals que els nois. Així, van voler esbrinar si a la seva infància se’ls havien marcat els rols de gènere a través del joc o els dibuixos que miraven. “Moltes noies havien jugat a futbol i molts nois havien jugat amb ninos. No hi havia aparentment uns rols marcats que justifiquessin aquestes percepcions”, comenta. Així que els ho van preguntar directament i la resposta els va sorprendre: “ens van dir que, a la societat, a la tele, als anuncis o les sèries no hi havia tants referents de dones exitoses en ciència com d’homes”.

    Així, Garcia diu que, si bé la resposta que els van donar els nens i nenes amaga una realitat que no els va agradar, van quedar gratament sorpreses que els “nanos fossin conscients del biaix al qual els exposa la societat”. Aquesta, segons Eduxarxa és la base per a canviar moltes coses i, com a prova, en acabar els tallers, un dels nois als que es va preguntar si havia canviat la seva percepció de la dona científica va respondre: “Sí, ara considero que les dones poden fer-ho tot”.

  • Les desigualtats econòmiques marquen el nivell de supervivència dels pacients de càncer

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

    «L’oncoplutocràcia ha de parar». Amb aquest terme, el professor del King’s College de Londres, Richard Sullivan, ha denunciat l’existència d’importants desigualtats en la lluita contra el càncer a escala mundial. «Solament els pacients i països rics s’estan beneficiant dels progressos que s’han aconseguit», assegura aquest oncòleg en un text que ha estat publicat en la revista mèdica The Lancet. Les afirmacions de Sullivan no són gratuïtes, ja que el seu article ve acompanyat de l’estudi més gran realitzat fins avui sobre la supervivència del càncer a tot el món.

    En 2016, l’OMS va recomanar l’enfortiment dels sistemes de salut per garantir un diagnòstic primerenc i una atenció accessible, assequible i d’alta qualitat per a tots els pacients amb càncer. Amb prou feines un any després, l’Assemblea Mundial de la Salut va emetre una resolució sobre el control del càncer, que incloïa recomanacions per intentar reduir els diagnòstics tardans i garantir el tractament i l’atenció adequats per als càncers potencialment curables.

    El nou estudi mostra que molts països han seguit les indicacions marcades i que la supervivència al cap de 5 anys, període a partir del que es considera superada la malaltia, està augmentant a tot el món, fins i tot per a alguns dels càncers més mortals. No obstant això, les taxes de supervivència difereixen molt entre els diferents països.

    Els investigadors assenyalen que existeixen «disparitats àmplies i persistents» per als tipus de càncer més habituals, com el de mama que té una taxa de supervivència superior al 90% als EUA, mentre que és solament del 66% a Índia o del 65% a Malàisia. De la mateixa manera, el càncer de pròstata té una taxa de supervivència a Espanya pràcticament del 90%, mentre que a Sud-àfrica és amb prou feines d’un 37%.

    Grans desigualtats en càncer infantil

    Les noves dades també indiquen que encara hi ha diferències importants en accessibilitat i diagnòstic per als càncers infantils, malgrat l’augment en les taxes de supervivència en la majoria dels països des de mitjan dècada de 1990. La supervivència a 5 anys per als nens diagnosticats amb el tipus més comú de càncer infantil (leucèmia limfoblàstica aguda) varia des del 95% a Finlàndia, a menys d’un 50% a l’Equador, la qual cosa, segons els autors de l’estudi, indica «deficiències importants en el diagnòstic i tractament d’una malaltia que generalment es considera com curable».

    També la supervivència dels tumors cerebrals en nens ha millorat en molts països, però s’ha mantingut estancada en uns altres i en l’actualitat és dues vegades més alta a Dinamarca i Suècia (al voltant del 80%) que a la Xina, Mèxic i Brasil, on amb prou feines aconsegueix el 41%, el 36% i el 29% respectivament.

    Els autors de l’estudi han demanat una millora dels registres de càncer a tot el món, ja que, malgrat les millores en els tractaments, el càncer segueix matant a més de 100.000 nens cada any. «Si volem garantir que més nens sobrevisquin al càncer per més temps, necessitem dades fiables sobre el cost i l’efectivitat dels serveis de salut en tots els països», ha assegurat un dels coautors de l’estudi, el professor de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres, Michel Coleman.

    Més de la meitat dels espanyols es guareixen

    A Espanya, mentre que els tipus de càncer amb taxes més altes de curació es mantenen estables, com els de mama (85%), pròstata (90%) o melanoma (87%), en uns altres s’ha detectat una millora substancial en la supervivència. En aquest sentit, destaquen els avanços en els pacients amb càncer de còlon, la supervivència del qual ha passat del 56% al 63%, i els que tenen de tumors cerebrals, que han passat del 21% al 27%.

    Entre els de pitjor pronòstic, com el càncer de pàncrees, també s’han detectat millores, amb un increment de la taxa de supervivència del 5,6% al 7,7%, o el càncer d’esòfag que ha passat del 9% al 13%.

    Els bons resultats d’Espanya ja van ser avançats ahir per la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica en la presentació del seu informe anual, Les xifres del càncer a Espanya 2018, que indica que la supervivència dels pacients amb càncer ha augmentat de forma contínua en els últims anys a Espanya, «situant-se en un 53% al cap de 5 anys», una xifra similar a la de la resta de països del nostre entorn.

    Els especialistes espanyols també han volgut incidir en l’alta taxa de càncers, fins a un 40%, que són evitables adoptant hàbits de vida saludables, per la qual cosa la SEOM ha iniciat una campanya amb el lema «Prevenir el càncer està a les nostres mans». Durant l’acte de presentació, la presidenta de la SEOM, Ruth Vera, ha assegurat que «9 de cada 10 persones desconeixen que beure o fumar augmenta el risc de desenvolupar un càncer i que 15 de cada 20 persones no saben que l’obesitat està associada a diversos tipus de tumors».

    L’estudi: CONCORD-3

    El CONCORD-3 ha realitzat una anàlisi global de 15 càncers comuns en adults i tres càncers comuns en nens, que representen el 75% dels càncers diagnosticats a escala global. Els investigadors han analitzat l’evolució de les taxes de supervivència al càncer durant en un període de 15 anys que abasta des de 2000 a 2014 i inclou dades de més de 37,5 milions de pacients diagnosticats en 71 països, que alberguen al 67% de la població mundial.

  • L’impacte de la renda sobre la salut en dos municipis veïns: Badia dobla les malalties derivades de la pobresa energètica de Castellar

    Viure de forma continuada en un habitatge amb temperatures inadequades té un impacte negatiu a la salut, especialment a grups vulnerables, com nens, adolescents, persones grans o malalts crònics.

    El fet de viure en temperatures fredes a la llar pot portar a situacions d’estrès tèrmic i afectar no només al sistema immunològic sinó també al cardiovascular, augmentant la probabilitat de patir malalties cardiovasculars i infarts. Aquestes són les conclusions que s’extreuen dels estudis sobre la relació entre pobresa energètica i salut.

    Pot crear, o empitjorar, malalties osteoarticulars o reumatològiques, com l’artritis i les humitats que genera un habitatge fred poden generar un agreujament de certes malalties respiratòries com l’asma o al·lèrgies.

    S’han demostrat dades tant alarmants com que en habitatges amb pobresa energètica el risc per als nens d’haver d’anar a l’ambulatori o hospital augmenta en un 30%.

    Badia del Vallès té un 19,9% més de casos de malalties cardiovasculars i un 73,4% més de malalties pulmonars que Castellar del Vallès

    Badia del Vallès i Castellar del Vallès són dos municipis amb característiques climàtiques i demogràfiques similars però amb un risc a la pobresa energètica molt diferent, valorant els indicadors bàsics, renda i qualitat de l’habitatge (tenint en compte que el preu de l’energia és el mateix).

    A les malalties cardiovasculars és on costa més veure la diferència entre municipis ja que moltes malalties no estan relacionades amb la pobresa energètica. Tot i això estem parlant d’un percentatge 19,7% més alt de malalts a Badia del Vallès. Les malalties on es veu més clara la diferència entre el municipis són:

    La hipertensió arterial no complicada, vinculada a l’exposició continuada al fred, té una diferència d’un 19,33% més alta a Badia del Vallès, sent escandalosament més gran en els nens (de 0 a 14 anys) on hi ha un 706,2% més de casos en proporció a la població.

    La cardiopatia isquèmica sense angor, on hi ha un 53,95% més de casos a Badia del Vallès. On es nota més la diferència és a la franja d’edat de 15 a 65 anys, on hi ha un 60% més de casos en proporció a la població.

    Comparació de malalties cardiovasculars a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès/ Daniel Serrano Serrat

    Les malalties pulmonars representen la part més important del problema. En aquest cas hi ha un 73,35% més de malalts.

    En el cas del síndrome d’apnea del son hi ha un 178,4% més de casos a Badia del Vallès, cosa que crida bastant l’atenció, però torna a ser en el cas dels nens on la dada és més alarmant ja que hi ha un 605,4% més de casos.

    La diferència entre casos de pneumònia (trastorn inflamatori del pulmó) és del 34,62%, havent-t’hi més casos a Badia del Vallès, i és especialment curiós que la diferència només es percep en els grups més vulnerables de població, tenint un 55,5% més de casos en nens (de 0 a 14 anys) i un 61,3% més de casos en gent gran (més de 65 anys). Passa quelcom semblant en el cas de la grip, on la diferència entre municipis no és massa alta (un 16,07% més de casos a Badia del Vallès) però si ho analitzem per grups d’edat veiem que la diferència entre nens és de 55,5% i entre gent gran de un 69,8%.

    En el cas de la bronquitis, que també és una malaltia molt relacionada amb l’exposició continuada al fred, hi ha el doble de casos a Badia del Vallès que a Castellar del Vallès, sent especialment greu en el cas dels nens on hi ha un 201,7% més de casos.

    En el cas de l’asma, segurament més vinculada a la mala salubritat dels habitatges que al fred dins de la llar, hi ha un 61,98% més de casos a Badia del Vallès i és rellevant que no afecta més als grups de població vulnerables sinó que no hi ha diferència entre les edats.

    Comparació de malalties pulmonars a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès / Daniel Serrano Serrat

    Els resultats de la comparació entre malalties pulmonars entre els dos municipis és molt rellevant, ja que les diferències són enormes. En el cas de Badia del Vallès, això ens pot conduir a pensar que probablement a part de l’exposició continuada al fred, la humitat i la mala salubritat, també pot venir donada per l’amiant, un fibrociment que acaba sent tòxic quan entre en descomposició, i que a Badia del Vallès n’hi ha a tots els blocs.

    Per altre banda, els nivells de tabaquisme a Badia del Vallès són molt alts (50,85% més de casos que a Castellar del Vallès), de manera que poden afectar als nivells de salut pulmonar del municipi. Tot i així, tal com s’ha explicat, les diferències més notables són en grups d’edat de nens de fins a catorze anys, de manera que aquesta variable no els hi afecta.

    En quan a la salut mental, és un capítol a part, ja que són patologies més multicausals i on atribuir un motiu de forma clara és impossible. Els resultats són tant alarmants que costa treure una conclusió sobre el tema. Hi ha un 54,43% més de casos a Badia que a Castellar del Vallès (cal tenir en compte que el tabaquisme i l’abús de l’alcohol estan inclosos a aquest percentatge, i la diferència en aquests casos és molt important). Ens centrem en els resultats de malalties vinculades a persones amb risc de vulnerabilitat; depressió i ansietat.

    Comparació de malalties salut mental i addiccions a Badia del Vallès i a Castellar del Vallès / Daniel Serrano Serrat

    Curiosament, a la depressió la diferència entre municipis és només de un 10% més a Badia del Vallès. Tot i així, cal tenir en compte que en el cas dels nens surten un 19,4% més de casos a Castellar del Vallès, cosa que també es pot interpretar de manera que la gent dels municipis més acomodats tendeixen més a portar als seus fills al psicòleg que els de municipis més pobres.

    Si ens fixem en l’ansietat, angoixa i estat ansiós, que són malalties molt lligades a les persones vulnerables, veiem que hi ha un 71,13% més de casos a Badia del Vallès afectant igual a nens i gent gran, amb un 40% més de casos, i de forma més clara a la gent adulta (de quinze a seixanta cinc anys) amb un 78,2%.

    La ineficiència energètica a la llar combinada amb ingressos baixos i un augment del preu dels subministres provoquen pobresa energètica

    Entre finals dels anys setanta i la dècada dels vuitanta hi han varis autors que proposen varies definicions, però no és fins 1991 que Brenda Boardman teoritza la definició que ha sigut la més acceptada de forma majoritària.

    La definició original és: “la incapacitat d’un habitatge per assolir una temperatura adequada degut a la ineficiència energètica de la llar”. El mètode per determinar aquesta situació era, en primer lloc, ser pobre, i en segon lloc tenir una despesa energètica superior al doble de la mitja del percentatge gastat pels habitatges de la zona. En el cas d’Anglaterra la mitja del cost de l’energia per un habitatge era un 5% del sou en aquell moment, de manera que el doble era un 10% i aquesta va ser la línia vermella que es va marcar. Això no vol dir que sempre s’hagi d’utilitzar el 10% per fer la diagnosi.

    Aquestes teories es van publicar l’any 1991, però tot i això la pobresa energètica no va tenir el seu lloc dins de la legislació fins l’any 2000, amb l’aprovació de Warm Homes and Energy Conservation Act. Aquesta normativa exigia al govern d’Anglaterra crear una estratègia a nivell estatal per afrontar el problema. Això es va traduir amb la presentació del primer pla contra la pobresa energètica, al 2001.

    El nivell de risc de patir pobresa energètica del municipi de Badia del Vallès és molt alt, ja que les persones que hi viuen tenen ingressos baixos de mitjana i hi han bosses de pobresa així com un atur molt alt i una població envellida, amb molts pensionistes. A part, aquestes persones viuen en habitatges que tèrmicament són deficients, ja que no tenen quasi aïllant tèrmic i tota la pell és de formigó armat prefabricat, amb una transmitància tèrmica molt alta, amb unes fusteries que en la majoria del casos són d’acer, sense trencament de pont tèrmic ni doble vidre ni càmera d’aire. Això sumat a l’augment del preu de l’energia fa que es reuneixin totes les condicions perquè els nivells de pobresa energètica es disparin al municipi, cosa que queda reflectida amb els nivells de salut del mateix.

    Tot i això, cal tenir clar que factor de risc no és sinònim de causa de malaltia o mort. Per relacionar tots dos fenòmens l’OMS utilitza grups de control i càlcul estadístic per assignar a cada factor de risc un percentatge sobre el nombre de morts totals i, així, calcular el nombre de morts atribuïbles. Per exemple, el càncer de pulmó pot ser causat per la contaminació interior, però també per la contaminació exterior o el consum de tabac (entre altres factors), per això és necessari aïllar l’efecte de cadascun dels factors de risc.

  • L’augment de la mortalitat a l’hivern es dóna tres vegades més a les cases exposades al fred

    La mort addicional d’hivern (MAH) és l’augment de mortalitat que es produeix durant els mesos freds. La diferencia entre la mitjana del percentatge de morts de tot l’any amb el percentatge de morts els mesos d’hivern.

    Segons estudis referents de MARMOT TEAM la mort addicional d’hivern (MAH) és tres cops més alta a les cases fredes que a les càlides. El 21,5% de la mort addicional d’hivern és imputable a les cases exposades al fred, sent el 40% per problemes cardiovasculars i el 33% per problemes respiratoris, malalties també relacionades amb l’exposició continuada al fred.

    Les persones més vulnerables a la mortalitat addicional a l’hivern són la gent de més de 75 anys i els nens. Segons els estudis d’Anglaterra, a l’hivern de l’any 2005/06 hi van haver 20.200 morts addicionals entre la gent de més de 75 anys. La majoria de persones d’aquesta edat són més vulnerables al fred i a tenir problemes mèdics. A part el control de la temperatura subcutània és més dèbil degut a que tenen menys grassa subcutània que els fa més vulnerables a la hipotèrmia. En la gent gran, 1ºC de reducció de la temperatura de la sala d’estar s’associa amb un augment de la pressió arterial en 1,3mmHg, degut a les extremitats fredes i la baixa temperatura del cos.

    /Daniel Serrano Serrat

    Les persones més grans d’edat també tenen més probabilitats de ser pobres energètics, ja que són més propensos a passar més temps a la llar i per tant necessiten confort tèrmic durant més hores, cosa que és més cara i difícil de pagar amb ingressos de pensionista. En el cas dels nens i les persones amb malalties cròniques, tenen més risc degut a que encara estan en procés de desenvolupament físic o tenen mancances en el seu metabolisme.

    Les dades que es poden veure al gràfic mostren el nombre de morts per any en proporció a la població (morts per cada 100 habitants a l’any) i és la mitjana des de l’any 1998 fins 2014. Les temperatures mínimes són la mitjana de la comarca dels últims 10 anys (ja que no hi han registrades les dades del municipi).

    Hi ha un 56,82% més de Mort Addicional d’Hivern a Badia del Vallès que a Castellar del Vallès

    La mort addicional d’hivern és molt diferent als dos municipis. Cal tenir en compte que cada mes que es veu a la gràfica és la mitjana de morts per cada 100 habitants d’aquell mes des de l’any 1994 fins l’actualitat, de manera que són dades sòlides que no es distorsionen si un any hi ha hagut més o menys mortalitat per temes puntuals.

    En el cas de Badia del Vallès podem veure clarament que a partir de l’octubre, quan comencen a baixar les temperatures és quan les morts addicionals comencen a augmentar de forma significativa. Això també passa en el sentit contrari, ja que quan comencen a augmentar les temperatures a partir de febrer-març, la mortalitat baixa de forma molt significativa.

    Si ens fixem en els punts d’inflexió veiem que cada cop que les temperatures mínimes baixen de la seva mitjana anual les morts per habitant comencen a augmentar. L’època de l’any on hi han menys morts són agost i setembre mentre que els mesos on n’hi ha més són desembre i gener. Així doncs, podem veure de forma clara que les baixes temperatures fan augmentar la mortalitat al municipi.

    En el cas de Castellar del Vallès, podem veure que a octubre, novembre i desembre pràcticament no puja la mortalitat amb el descens de temperatura. Podem veure que durant el mes de febrer la mortalitat es manté en la mitjana de morts de tot l’any. El que si que es pot apreciar és que el mes de gener, que és el que té temperatures mínimes més baixes, és on la mortalitat és més alta de forma clara. Tot i això, cal dir que durant el març, que és un mes amb temperatures molt més suaus la mortalitat té uns nivells pràcticament iguals. A diferència de Badia del Vallès, Castellar té un augment de morts molt significatiu durant el mes de Juny, quan comencen a pujar les temperatures.

    Relació entre temperatura i mortalitat / Daniel Serrano Serrat

    Així doncs, podem veure que la relació entre la mortalitat i les baixes temperatures no és tant clara a Castellar del Vallès, ja que tot i que durant el gener, que és el mes amb mínimes més baixes hi ha un nivell de mortalitat més alt, la resta de mesos no tenen una relació entre mortalitat i temperatura. A Badia de Vallès en canvi hi ha una relació pràcticament lineal entre la mortalitat i les temperatures (menys temperatures es tradueixen amb més morts).

    El fet que a Badia del Vallès li afecti molt més la baixada de temperatures, afectant així al nivell de mortalitat té una relació claríssima amb la pobresa energètica i demostra que els veïns d’aquesta població viuen en cases més mal aïllades i tenen menys capacitat de pagar climatització, de manera que a l’estar de forma continuada més exposats al fred fa es posin més malalts i es morin més durant els mesos freds de l’any.

    La pobresa energètica, agreujada pel deteriorament dels habitatges, la baixada de rendes disponibles i l’augment de preu de l’energia han fet augmentar notablement la MAH des de 2002

    Abans del 2002 quan baixava la temperatura no es veia un augment de mortalitat addicional a l’hivern, mentre que a partir de llavors cada cop que han baixat les temperatures mínimes ha augmentat la mortalitat, i viceversa, quan les temperatures mínimes han pujat la mortalitat ha baixat.

    El què ha canviat és el preu de l’energia que des de 2002 ha pujat sense parar, a part d’un envelliment de la població, que cada cop té un percentatge més gran d’habitants de més de 75 anys.

    Les diferències més grans, i per tant relacions més clares, entre temperatures i morts es produeixen entre 2006 i 2012 que són les dates que tenen lloc entre el principi de la crisis i el principi de pagament de factures energètiques per part de l’administració a persones vulnerables.

    Aquest resultat ens fa intuir una relació entre el fred i la mort addicional d’hivern en aquest municipi, degut a la seva vulnerabilitat a la pobresa energètica, al mal aïllament dels blocs i l’augment de preu de l’energia.