Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Glifosat i càncer

    Milions de treballadors i centenars de milions de persones estan exposades a l’ús de pesticides i herbicides en el món. Recents revisions sobre exposició a pesticides i herbicides, per als que treballen en la seva fabricació, l’apliquen en l’agricultura i jardineria o estan exposats per proximitat al seu ús, han mostrat clarament que augmenten el risc de tumors hematològics com leucèmies, limfomes i mielomes. Alguns com el DDT s’han prohibit i la indústria productora busca nous compostos sense efectes perjudicials.

    El glifosat es va introduir al mercat europeu el 1974, patentat per la multinacional Monsanto, s’ha convertit en l’herbicida de major producció i venda al món, utilitzat en l’agricultura, boscos, parcs urbans i jardins familiars, i fins i tot en vies de ferrocarril. Actua interferint la producció enzimàtica de certs aminoàcids que són essencials pel creixement de les plantes. Es detecta en l’aire (per les fumigacions àrees) i en l’aigua. Es pot mesurar així mateix en la sang i orina dels treballadors que l’apliquen, el que indica la seva absorció. Un estudi en diferents àrees de Colòmbia ha detectat, en la sang de residents en comunitats properes a les àrees de fumigació, alguns marcadors de dany cromosòmic.

    Té la particularitat que varietats de cultius genèticament modificats (com la soja) han estat modificats per resistir a l’aplicació de glifosat. És a dir, la seva aplicació en un cultiu, elimina les males herbes indesitjables, excepte a les plantes genèticament modificades, el que ha fet que el seu ús hagi tingut un creixement exponencial. Les llavors de plantes genèticament modificades són produïdes en la seva majoria per Monsanto, que controla una part molt important del procés de cultiu i comercialització de grans genèticament modificats.

    Al març del 2015, un comitè de l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer (IARC) de l’OMS, integrat per 17 experts de 11 països va avaluar l’evidència de carcinogènesi del Glifosat i altres herbicides. El comitè va concloure classificant al glifosat com a «probable cancerigen per humans (categoria 2A) a causa de l’evidència suficient de carcinogènesi en animals, limitada evidència de carcinogènesi en humans i forta evidència d’efecte a través de dos mecanismes de carcinogènesi.»

    L’evidència d’estudis epidemiològics en humans indica un augment de risc del limfoma no-Hodgkin (NHL), encara que els resultats no són totalment consistents i hi ha relativament pocs estudis. Un ampli estudi cas-control de base poblacional a Suècia, amb més de 900 casos, va trobar una duplicació del risc del NHL per l’ús de glifosat, en comparació al no ús, amb certa evidència d’una augment d’efecte davant d’un augment de la intensitat d’exposició.

    Un altre ampli estudi cas-control de base poblacional a Canadà, amb més de 500 casos de NHL, va trobar un augment del 20% de risc, tot i que no va ser significatiu. Finalment una anàlisi conjunta de 3 estudis cas-control sobre l’ús de 47 pesticides en l’agricultura per homes als EUA, realitzats per l’Institut Nacional del Càncer, amb més de 3.400 casos de NHL va observar un augment significatiu de risc de NHL per a agricultors que han utilitzat el glifosat, respecte als que no l’han utilitzat. No obstant això un altre estudi prospectiu sobre l’ús de pesticides en l’agricultura als EUA, (Agricultural Health Study) realitzat també per l’Institut Nacional del Càncer no va observar en canvi un augment de risc de NHL per als aplicadors de glifosat. Cal assenyalar que aquest resultat està basat només en un reduït nombre de 36 casos de NHL amb exposició a glifosat i amb un relativament curt període de seguiment (6.5 anys), que és menor al període de latència habitual d’aquests tumors. Els resultats suggereixen en canvi una associació amb el mieloma múltiple. Finalment, un recent meta-anàlisi que ha combinat els diversos estudis realitzats, va observar un augment del risc de NHL del 30%, en el límit de la significació estadística.

    Les investigacions en animals han mostrat que el glifosat indueix l’aparició de tumors renals, hemangiosarcoma, adenomes de pàncrees i tumors de pell. En els estudis sobre mecanismes de carcinogènesi s’ha demostrat que el glifosat indueix estrès oxidatiu en estudis en cèl·lules humanes i d’animals, i indueix a més dany en el DNA i en els cromosomes.

    Aquesta evidència en conjunt, no arriba per classificar al glifosat com a segur cancerigen per l’home, però si que és suficient per considerar-lo com a probable cancerigen i requerir l’aplicació d’uns mínims principi de precaució fins a disposar d’evidències definitives. No obstant això, sorprenentment, poc després de l’avaluació de la IARC-OMS, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), va publicar una avaluació preparada per l’Institut Federal Alemany d’Avaluació de Riscos (BfR), que conclou que «és poc probable que el glifosat comporti un risc de carcinogènesi per a humans i l’evidència no suporta una classificació en relació al seu potencial carcinogenicitat».

    Un recent article signat per 94 investigadors de prestigi i amb àmplia experiència en riscos ambientals i ocupacionals, de diversos països del món, analitza les diferències entre l’informe de la IARC i el de l’EFSA. Descriuen meticulosament els arguments utilitzats pels dos informes i consideren que hi ha serioses deficiències científiques tant metodològiques com conceptuals en l’informe de l’EFSA que el porten a caracteritzar incorrectament la manca de potencial carcinogenicitat del glifosat. Assenyalen com a exemple que l’EFSA utilitza dades d’investigació animal d’estudis proporcionats per la indústria que no estan publicats, ni sotmesos a la mínima transparència científica i que qüestiona sense una clara justificació les troballes dels estudis epidemiològics que s’han realitzat d’acord a criteris científics establerts.

    Tinguem present que la qüestió és molt seriosa pel potencial impacte del glifosat, donat el seu ús intensiu i extensiu com a pesticida. Ningú pot ignorar les profundes repercussions econòmiques que té l’avaluació d’un dels herbicides més utilitzats al món i que és comercialitzat per més de 40 companyies a Europa. Hi ha moltíssims exemples en la història recent d’avaluació de riscos ambientals amb enormes conflictes d’interessos. Les notícies de premsa ens informen que si bé el Parlament Europeu va aprovar recentment una moció en què se sol·licitava restringir l’autorització de l’ús del glifosat a 7 anys i prohibir el producte en zones escolars i parcs públics, la Comissió Europea planeja renovar la llicència del glifosat per 10 anys, gairebé sense restriccions. El que és més greu, és que en les filtracions sobre el tractat de lliure comerç entre els EUA i Europa (TTIP) que negocia la CE amb tant sigil, s’ha assenyalat que contemplaria l’eliminació del principi de precaució per a substàncies químiques i pesticides perillosos, el que eliminaria les barreres per protegir els consumidors i treballadors. Seria indubtablement un greu atemptat a la salut de la població. És una obligació de tots impedir-ho.

  • «No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolts l’habitatge o la feina»

    Israel Molinero és biòleg i treballa en una empresa d’educació ambiental al Montseny. Tot i que no té un lligam professional en el camp de la salut mental ha presidit durant prop de deu anys l’Associació per a la rehabilitació de les persones amb malaltia mental (Arep), lloc que ha deixat per passar a presidir, des del passat 30 de gener, la Federació Salut Mental Catalunya, on va arribar com a germà d’una persona que ha viscut la malaltia mental en primera persona. La federació, que agrupa entitats de tot el territori, treballa per la millora de la qualitat de vida, la no discriminació i la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental  i de les seves famílies.

    El passat mes d’abril es van complir trenta anys de la Llei General de Sanitat, que entre les diferents reformes que incorporava suposava el tancament dels anomenats ‘manicomis’. Com ha evolucionat l’abordatge de la salut mental des de llavors?

    Allò va ser la gran revolució en la salut mental. Malauradament tots els serveis necessaris per fer un tractament comunitari, és a dir, tractament que es fa sense que la persona hagi de sortir del seu entorn social, no han estat possibles i en molts casos encara hi ha centres de llarga estada. Malgrat que han passat 30 anys, calien molts recursos perfer un tractament comunitari i no sempre els hem tingut. La iniciativa més important dels darrers anys, el projecte Obertament, està encara en plena efervescència. És una iniciativa en la qual ens hem unit tot el sector i hem fet aquesta aliança a través d’Obertament per fer tota una sèrie d’activitats per lluitar contra l’estigma.

    Sí, precisament una de les lluites de la federació ha estat contra l’estigma al voltant dels trastorns mentals. Com valoreu els resultats d’aquesta lluita? Encara és present l’estigma?

    Comencem a veure una mica els resultats però encara és molt d’hora. Acabar amb l’estigma és una feina que necessita temps. Hem fet algunes enquestes per veure quina és la percepció de la societat, la idea és que a la llarga la gent canvïi aquesta percepció i no tingui un comportament estigmatitzant, que puguin tenir una conversa fluida i normal. Que creguin plenament que una persona amb un trastorn mental pot viure plenament en societat i treballar en una empresa normalitzada. No és que la gent que envii missatges conscientment estigmatitzants, al contrari, el més greu és que de vegades comentaris o actuacions estigmatitzants es fan perquè precisament està molt interioritzat en el subconscient. Altres vegades és que no se sap com afrontar quan tenim algú proper en aquesta situació perquè tenim prejudicis o pensem que li passen moltes més coses que el que realment li passa.

    Com afecten els prejudicis i les percepcions en l’accés al tractament? Hi ha problemes, per exemple, a l’hora de demanar ajuda?

    I tant. De fet, una de les coses que ens costa és que es visualitzi la quantitat de gent afectada, perquè més enllà de les persones que acudeixen als centres de salut o a un psicòleg per demanar ajuda, hi ha molta gent que no fa aquest pas. D’altra banda, també hi ha famílies que ho neguen, ho amaguen o no volen que les persones afectades facin aquest pas. Paral·lelament sí que estem aconseguint que hi hagi més gent que doni la cara, una part de la gent que està vivint una problemàtica de salut mental en primera persona s’està autocapacitant per poder parlar-ne i fer-ho també en nom de la comunitat.

    Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
    Molinero, davant la seu de la Federació, a Barcelona. / SANDRA LÁZARO

    Quin paper juja en tot això l’atenció primària? Hi ha formació i eines suficients?

    Hi ha professionals i professionals, n’hi ha que sí que tenen capacitat de fer-ho i derivar als especialistes, sigui per coneixement o per experiència. N’hi ha d’altres que no tant. Ens hi trobem molt per exemple en el món infanto juvenil. Moltes vegades no són capaços de derivar-los o tractar-los correctament. Cal formació entre els metges de capçalera perquè siguin capaços per exemple de detectar una depressió. Si no es detecta bé un trastorn a temps s’atribueix a una altra cosa provoca que no es pugui tractar correctament.

    En una entrevista, l’anterior president de la Federació, Xavier Trabado, parlava fa prop d’un any i mig de la necessitat de desplegar a Catalunya la totalitat dels serveis públics d’atenció a la salut mental al territori. En quin punt estem?

    Estem una mica decebuts amb això. És evident que hem viscut un període de crisi i que l’administració té una manca de recursos que tothom sap, i per tant el desplegament de serveis s’està fent en comptagotes i en alguns àmbits no s’està fent. Però és que a més, darrerament, en el desplegament de recursos de serveis socials que s’ha definit, l’augment econòmic previst per implementar aquests nous serveis són insuficients clarament i ens deixen pitjor de la situació que teníem. En el cas de la salut mental hi ha un greuge comparatiu històric que en altres àmbits. La salut mental va en augment, cada vegada tenim més problemàtiques i menys capacitat de donar sortida perquè els recursos són els mateixos.

    Les últimes dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que la població adulta de Barcelona atesa als centres de salut mental s’ha doblat des de l’any 2001. A què podem atribuir-ho?

    És una multiplicitat de factors però un d’ells és que la gent ha vençut la recança de demanar ajuda i cal sumar-hi els efectes claríssims de la crisi econòmica. Les malalties mentals, al final, necessiten un desencadenant i els desencadenants són situacions traumàtiques, complicades, difícils, i per tant una d’elles són els efectes de la crisi. En línies generals sabem que hi ha un augment clar de la prevalença de les malalties mentals, hi ha un percentatge molt alt de la societat que pot acabar tenint una malaltia mental.

    Sí, és conegut que la situació de crisi econòmica comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat, per exemple, en aturats de llarga durada o amb situacions tan dures com pot ser un desnonament. S’està canviant en conseqüència els tipus de serveis que s’ofereixen en funció de realitats com aquestes?

    Sí, evidentment l’Administració hauria d’estar tenint present que les necessitats són diferents. Des del Pla Integral que s’està desenvolupant, alguns d’aquests aspectes s’estan abordant precisament en aquest sentit. En alguns àmbits s’ha avançat i s’estan fent coses interessants però s’ha avançat fins on s’ha pogut perquè el pla no té un pressupost associat. Ara, sembla que amb el nou govern es tornen a reactivar algunes línies però estem reclamant insistentment que s’associï un pressupost. Un exemple d’iniciativa que s’està fent és el projecte ‘Activa‘t per la salut mental’, que pretenem que a la llarga l’assumeixi l’administració. Aquest projecte posa l’accent en capacitar tant a familiars com a persones que viuen problemàtiques de salut mental i donar-los eines perquè puguin ser protagonistes de la seva lluita i les seves necessitats. La idea és que aquest projecte, que està en fase pilot en 12 territoris, estigui a la llarga en funcionament a tot el territori.

    El factor desigualtat segueix incidint molt en la salut mental?

    Sí. L’augment espectacular de casos tractats en els centres de salut els darrers anys ho indica. Estem en una conjuntura en què la situació social de molta gent ha canviat i això és un desencadenant important. Algú que pateix té moltes més probabilitats de patir un trastorn mental, això no vol dir que algú amb una situació benestant no pugui patir-ne, és clar.

    Quins són els trastorns que tenen més prevalença entre la població catalana?

    La depressió. La depressió afecta a moltíssima gent. Els problemes més greus, com l’esquizofrènia o la bipolaritat, normalment comencen en etapes diferents de la vida, la depressió afecta moltes etapes. Si parlem del món infanto juvenil tenim molts casos de TDAH i d’autisme.

    Israel_Molinero_03

    Quina és la coordinació entre els centres de salut, la família i l’escola en els casos de trastorns en els infants i els adolescents?

    Com a federació fins ara, no és un tema en el qual hem actuat de manera plena però en els darrers anys ens hem marcat ficar-nos-hi de ple i hem començat fent una aliança amb la Fundació Pere Tarrés, que treballa en aquest camp i porta molts centres oberts i molts esplais. Hem treballat en un informe que recull quina és la situació dels serveis que s’ofereixen, les mancances que detectem en els professionals que actuen amb joves, la formació que tenen i la coordinació que pugui haver-hi. L’informe el presentarem al juny i tenim clar que això era molt necessari perquè és un punt de partida important per tenir una diagnosi mínima i afrontar aquesta realitat. És veritat que la relació que pot haver-hi entre centres i escoles no sempre és la que hauria de ser i en aquest sentit sí que puc avançar que hi ha molta feina a fer.

    També en relació amb la crisi, com afecta als infants i adolescents els problemes socioeconòmics que es viuen a casa?

    Als joves i als infants una situació difícil a casa és a qui més afecta. Les famílies que han patit un canvi brusc arran de la crisi és molt desequilibrador i els infants i els joves són els primers que ho pateixen.

    És cert que una part important de la despesa farmacèutica és per problemes de salut mental? S’està tendint a la sobremedicalització també en salut mental?

    Clar que hi ha sobremedicalització però també hi ha gent que no vol prendre la medicació i potser ho necessitaria. S’ha tendit molt a posar per davant com a teràpia una teràpia basada en els medicaments només quan la teràpia passa per una medicació justa si és necessària i també per fer un altre tipus de teràpia psicològica. És un debat que té un fonament. De vegades se sobrediagnostica, per exemple en el món infanto-juvenil, però també hi ha tota una polèmica de vegades que no toca, no tots els medicaments són perversos. Les decisions les han de prendre els metges i no les farmacèutiques. Està clar que els problemes de salut mental no els resoldrem només amb medicació. Només ho farem garantint que la gent té feina digna, que té accés a l’habitatge i que se li garanteixen els seus drets.

    Ja en una panoràmica general, on ens situem respecte d’altres països europeus pel que fa a models d’atenció en salut mental? 

    Bé, el tema és que a Catalunya mateix tenim diversitat. El model aplicat a les comarques gironines, per exemple, han aconseguit un model més exportable, més comunitari, que el que s’ha fet en altres territoris catalans. Això ha passat per diverses raons, per exemple, perquè no hi ha una multiplicitat d’actors i és més fàcil que hi hagi bona entesa i coordinació entre les entitats socials i l’administració. A Girona hi ha una sola entitat, en canvi a les comarques barcelonines n’hi ha una quarantena. Avaluar si la salut mental funciona bé en un país o no és complicat, no és tan fàcil com fer unes proves, com passa en educació per exemple. La salut mental és una problemàtica molt transversal, amb la que cal treballar en diferents àrees. És important que acabi calant en la societat que per fer un bon abordament de la salut mental cal treballar molts aspectes. No tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolt el tema de l’habitatge o la feina.

  • Les dones, les més afectades per trastorns de salut derivats de situacions laborals

    “Abans de pagar els 16 anys d’indemnització et podriràs a l’arxiu”. Això és el que li va dir el cap d’una gestoria de Barcelona a una treballadora que feia 16 anys que estava empleada. El cap d’aquesta empresa volia substituir a la Maria, nom inventat, per una persona que era més avantatjosa per l’empresa. Per fer-ho la van forçar a acceptar un acomiadament sense compensacions. Abans d’això la van anar canviant de funcions i van deixar d’oferir-li suport, esperant que ella marxés. Quan la Maria va demanar una reducció de l’horari, perquè s’havia de fer càrrec de la seva llar, monoparental, i cuidar de la seva mare, el seu cap la va relegar a ordenar l’arxiu històric.

    La Maria té 57 anys, va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu causat per les seves condicions laborals. El seu, és un dels casos que recull la Unitat de Salut Laboral, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    L’any 2015 aquesta unitat va rebre 531 notificacions de malalties relacionades amb el treball, afectant sobretot a dones, un 64% corresponen a treballadores d’uns 44 anys de mitja. En total, l’agència va acumular un 14% més de notificacions que el 2014.

    Segons l’ASPB l’edat, malgrat ser un avantatge pels anys d’experiència i el coneixement adquirit, en moments de crisi es transforma en un vector de vulnerabilitat. “La por a perdre la feina fa que moltes persones acceptin condicions de treball molt dures. En les persones més grans, alguns factors relacionats amb l’entorn familiar i personal i amb el laboral, incrementen la seva vulnerabilitat”, asseguren des de l’entitat. Entre els casos estudiats per l’ASPB diversos responien a una situació similar a la de la Maria: empreses que volien acomiadar a treballadors sense haver de pagar indemnització.

    Una de les persones afectades que va notificar el seu cas al metge deia: “Al llarg d’aquests 32 anys que porto ho he donat tot per aquest centre. He fet molts cursos per reciclar-me, pagant-los jo i fora de l’horari de la feina, he fet de cuinera, de relacions públiques per informar els pares que venien demanant informació i he arribat a casa meva,  a vegades, a les 9 de la nit perquè ella [la directora] no podia fer-ho. He fet de secretària, de telefonista, de senyora de la neteja i ara no sé ben bé que té en contra meva que em trobo i em sento assetjada, menyspreada, amenaçada, insegura, amb por i amb la meva dignitat i estima per terra”.

    L’ASPB rep les notificacions a través dels metges i metgesses dels centres d’atenció primària. Quan un professional mèdic detecta una persona amb una malaltia que podria estar relacionada amb les condicions de treball envia la notificació a la unitat de salut laboral de l’ASPB. I aquesta elabora un informe de recomanacions que fa arribar al responsable de recursos humans de l’empresa.

    Els sectors més afectats

    Al Joan, nom inventat, la seva empresa també el volia acomiadar sense pagar-li indemnització. Tenia 59 anys i treballava com oficial qualificat de màquines offset en una empresa d’arts gràfiques. Portava 36 anys a l’empresa. L’ aïllament, els canvis de lloc de treball i la humiliació li van causar un malestar que finalment va ser diagnosticat pel seu metge com a ansietat generalitzada.

    Segons les dades de l’ASPB el sector que més notificacions d’aquest tipus ha generat a Barcelona és el de serveis i comerç. Entre els homes un 19,7% dels empleats pertany al sector de la indústria i la construcció, i en segon lloc al sector dels professionals de suport (19%). Pel que fa a les dones, el grup més afectat és el de les professionals de suport (22,3%) i en segon lloc el de professionals de la ciència i intel·lectuals (18%).

    Pel que fa l’anàlisi més concret d’aquestes dades, l’ocupació amb més notificacions de malalties causades pel treball en el cas dels homes correspon a peons de transport, descarregadors i similars, en segon lloc a empleats d’agències de viatges, recepcionistes d’hotels i telefonistes i a personal de seguretat privada. Entre les dones els perfils professionals més afectats són els d’assistents administratives i especialitzades, venedores de botigues i magatzems i personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars.

    Més d’un 80 % de les notificacions de 2015 feien referència a persones amb contracte indefinit.

    Els efectes sobre la salut

    Entre les notificacions que recull l’ASPB no hi entren les lesions per accident de treball o les malalties professionals, ja que es recullen en altres informes.

    Les dades de l’Agència mostren però que els trastorns mentals, sobretot de tipus ansiós-depressiu van ser els més notificats. Corresponen a un 73% dels casos en dones i a un 65% dels casos en homes. El personal de serveis i comerç va ser el perfil professional més freqüent entre les persones afectades per trastorns de salut mental.

    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB
    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB

    A aquests trastorns segueixen els problemes musculesquelètics, que van afectar un 21,5% del total dels homes que van notificar alguna malaltia relacionada amb el treball i a un 14,7% de les dones. Molt per sota d’aquestes dues patologies trobem les malalties d’ulls i les malalties del sistema respiratori.  

    Els factors de risc

    Els factors de risc més assenyalats, associats a problemes de salut mental dins de l’àmbit laboral, fan referència a aspectes psicosocials. La manca de suport per part dels superiors va ser l’element més repetit, al voltant de la meitat dels casos estudiats assenyalava aquest risc. A aquests factor li segueix les altes exigències i la manca d’autonomia. Entre les dones destaca un quart indicador, la manca de suport dels companys.

    Després dels riscos psicosocials es situen les causes ergonòmiques, com les postures forçades o la força en el desenvolupament del treball. Per últim els factors higiènics, menys presents però també assenyalats en el cas d’utilització de productes químics o d’ambients sorollosos.

  • El fum del tabac i la contaminació afecten greument la salut respiratòria dels infants

    L’asma és una de les malalties més freqüents entre els infants, un de cada deu nens a l’estat espanyol pateix aquesta patologia. L’asma es produeix per la inflamació dels bronquis i provoca dificultats a l’hora de respirar. “S’ha triplicat el nombre de nens amb asma en 25 anys”,  assegura Soledad Román directora general de la Fundació Roger Torné.

    És una patologia que sol diagnosticar-se entre els cinc i sis anys, tot i que Román assegura que cada cop es fan diagnòstics a edats més joves. La inflamació de les vies respiratòries provoca que l’aire passi amb dificultats generant tos, xiulets o problemes per respirar. És una malaltia crònica i per tant no té cura, però els mètodes existents permeten controlar-la. Un cop el nen arriba a una edat més avançada, als 12 o 13 anys, el seu aparell respiratori madura i pot ser que deixi de tenir asma, tot i que alguns ho arrosseguen tota la vida.

    La Fundació Roger Torné juntament amb la Fundació Lovexair han presentat aquest dimarts, a raó del dia Mundial de l’Asma, la campanya “Ciutats saludables, per la millora de l’asma infantil” amb la que volen conscienciar a la ciutadania de la necessitat de fer un esforç col·lectiu per combatre aquesta patologia. “Hi ha poca consciència en la societat, els nostres hàbits estan influint en la prevalença d’aquesta malaltia”, expressa Román.

    Quins són els determinants que influencien a la respiració dels infants?

    L’asma infantil el produeix diversos factors, però són sobretot la contaminació i el tabac dos dels determinants que més afecten la salut respiratòria dels menors.  “Els àcars, l’obesitat, alguns productes químics o la humitat són altres determinants”, assenyala Román, i explica que per això és molt important conèixer què és el provoca els atacs d’asma a cada un dels nens.

    Segons una informació elaborada per la Fundació Roger Torné un 22% dels habitatges espanyols tenen fum ambiental de tabac i un 42% dels nens asmàtics creixen en entorns on hi ha fum de tabac. Per això, explica Román, no n’hi ha prou amb que la mare deixi de fumar durant l’embaràs si el pare ho fa o que fumin quan el fill no hi és, ja que l’aire queda impregnat de fum que pot afectar igualment als fills. Prova de què el tabac és un factor determinant a l’hora d’aparèixer crisis d’asma és el fet que el nombre d’hospitalitzacions per aquesta patologia hagi disminuït un 10% des de la implementació de la llei antitabac a Espanya.

    “El sistema respiratori és l’últim en desenvolupar-se. Un nen respira, a més, 2,5 vegades més aire que un adult i està més a prop del terra, per tant dels tubs d’escap dels cotxes, això fa que arribin més ràpid a les fonts de contaminació”, explica la directora de la fundació.

    L’exposició dels nens a l’òxid de nitrogen i a les partícules de suspensió PM10 o PM2,5, dos contaminants generats sobretot pel tràfic, afecta greument la salut respiratòria infantil. Segons la fundació si es reduís aquesta contaminació en un indret amb un milió d’habitants es podrien evitar un 60% de les hospitalitzacions, un 60% de casos de bronquitis o un 60% de crisis d’asma. A més es podria reduir en un 40% els símptomes respiratoris provocats pel fet de viure en carrers propers al tràfic.

    “La contaminació de les ciutats produïda pel tràfic és un repte al qual les ciutats han de fer-hi front”, reivindica Román que recorda que Catalunya sobrepassa els límits de contaminació fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Unió Europea. “Hem d’anar a un model de ciutat on l’aire no sigui una amenaça pels ciutadans”, afegeix aquesta experta.

    Amb tot, la contaminació que reben els nens prové del seu viatge a l’escola (13%), de l’aire de la vivenda (46%) i de l’escola (32%).

    Fer front als atacs d’asma

    Román recorda que és molt important que les famílies coneguin bé què és l’asma i què el produeix i com poden evitar que els seus fills tinguin atacs d’aquest tipus. Coses que poden ajudar a prevenir-ho són evitar jugar als carrers a prop de la contaminació dels cotxes, endur-se els nens a espais fora de la ciutat al cap de setmana o evitar situacions d’estrès, ja que l’asma també té un componen psicosomàtic i a vegades es poden donar crisis per temes de nervis, angoixa o estrès.

    En un article al seu web la Fundació Roger Torné recorda que és molt important la comunicació entre la família, els centres educatius i els professionals sanitaris, per poder controlar l’asma a l’escola. També considera important que al centre educatiu hi hagi un kit de primers auxilis que inclogui un inhalador i una càmera d’administració i que hi hagi almenys dos professors que hagin rebut formació en primers auxilis d’asma.

    Román també creu que és molt important que l’escola estigui informada i tingui eines per fer-hi front. És important, explica, que els nens facin l’activitat esportiva adient segons la seva patologia, i de forma controlada. “L’escola ha de tenir coneixement de quina és la situació de cada nen, ha de tenir informació perquè pugui fer activitat física adaptada”, manifesta.

  • La Medicalització (II)

    Què és la medicalitzacio?

    És la forma en què la medicina s’ha expandit en els darrers anys i ara inclou molts problemes que abans no eren considerats com a entitats mèdiques. Marquez i Meneu diuen: procés pel qual problemes que formaven part d’altres camps com l’educació, l’economia, la llei, la religió, etc han estat redefinits com a problemes mèdics, com ara: les fases normals del procés reproductiu (menstruació, embaràs, part, menopausa), l’envelliment, la infelicitat (tristesa, soledat, problemes socials, l’atur, el dol, etc).

    De fet el concepte  medicalització de la vida i la seva crítica va començar amb el treball d’Ivan Illich, Nemesis Mèdica als anys 70, després la medicalització s’ha anat imposant solapadament fins ara fa pocs anys que ha començat de nou una denúncia i alarma sobre aquest fet, sobretot, jo diria, degut a la preocupació per la sostenibilitat econòmica del sistema sanitari actual i no tant per la salut de les persones.

    Si analitzem per què es medicalitza cada vegada més la nostra societat trobarem un primer factor que es l’error de definició de salut i de malaltia. Si considerem la salut com absència de malaltia i complert estat de benestar físic, mental i social, com deia l’OMS, podem medicalitzar tota la vida.

    La definició de l’OMS (utòpica) no ens serveix. La definició de salut del 10e Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà de 1976, també utòpica, ens serveix molt més per entendre la salut com una altra cosa que diferent de l’oposat a malaltia i entendre-la com a responsabilitat personal i no dels professionals sanitaris. A Perpinyà dèiem: “salut és una manera de viure, que és raonablement autònoma, solidaria i joiosa” (amb capacitat de fruir). Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna limitació i tenir molta salut (i al revés també).

    De fet avui ja sabem que els estils i condicions de vida, la qualitat del  medi, el  nivell de renda, d’educació i la biologia humana són tan importants o més per determinar el grau de salut que el sistema sanitari té.

    També en Vicente Ortun ens recorda que “ha estat el creixement econòmic i la millora de la nutrició el factor amb major força explicativa de l’espectacular caiguda secular de la mortalitat” i segueix: “la mesura reina en salut pública –el sanejament del subministrament d’aigua mitjançant filtrat i cloració, així com la disposició segura de les aigües residuals- explica la meitat de la reducció total de la mortalitat en les ciutats de EEUU a principis del segle XX”.

    De fet els serveis sanitaris tenen prestacions molt efectives en relació a la curació de malalties o atenció i qualitat de vida de les cròniques: des de l’aparició de les sulfamides i antibiòtics als anys 1940-50, amb el tractament de la tuberculosi, pneumònies, tifoides, i altres infeccions, que han salvat moltes vides; els tractaments quirúrgics de l’ apendicitis aguda i de la fractura del coll del fèmur, que també salven vides; el tractament precoç d’alguns càncers, el tractament amb insulina dels pacients diabètics o el tractament de la insuficiència renal, entre d’altres.

    L’error és considerar que la salut és cosa de metges, de tecnologia o de serveis sanitaris, quan aquests en realitat es dediquen fonamentalment a la malaltia. Si la salut es una vida amb autonomia, solidaritat i joia (o inclús amb benestar) els seus principals determinants estan fora del sistema sanitari. És mes, segons alguns autors com més gasta una societat en assistència sanitària, major és la probabilitat que els seus habitants es considerin malalts. El mateix que ens deia fa anys Illich i Huxley. De fet, la definició o el concepte de malaltia (com el de salut) és ambigu, és fruit d’una construcció social variable en cada temps i cultura. La definició d’un procés com a malaltia es pot fer des de fora (el professional) o des de dins (l’autopercepció). L’externa, si no es fa sota una important evidència científica i amb una gran precaució i component ètic, pot portar a la “medicalització” de processos o problemes que no són malalties. Però l’autopercepció imperant desgraciadament avui, interioritza els valors i discursos socials interessats de la primera visió (professional o indústria) i pot caure fàcilment també en la medicalització. Ho podem veure clarament en algunes formes d’“apoderament” de grups de pacients que s’apropien de la visió medicalitzada per aconseguir recursos pels seus problemes.

    L’augment de la tecnologia incrementa també la sensibilitat de la detecció de patologies o factors de risc (o predisposicions genètiques recentment) reduint els llindars de “tractaments”, augmentant la incidència del que considerem malaltia. L’ambigüitat del terme malaltia ve d’un equilibri inestable entre agressió i lluita per reparar l’homeòstasi (recuperar el màxim d’autonomia) o la “normalitat”, encara que el mateix terme de normalitat és també ambigu, ja que és un punt de referència situat en la mitjana estadística d’un grup ètnic o social, amb uns marges de variabilitat més o menys convencionals, i a més, transitoris, sotmesos a les variacions del grup.

  • Una de cada quatre empreses no fa formació en seguretat i salut a la feina als treballadors

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El nombre d’accidents laborals produïts a Catalunya l’any 2015 ha tornat a pujar i el 24,5% de les empreses (la majoria petites i molt petites) no compleix l’obligació establerta fa vint anys per establir mecanismes que garanteixin la seguretat i a salut dels seus treballadors. L’augment dels accidents suposa un canvi de tendència significatiu, ja que des de 2006 l’accidentalitat, en tots els seus aspectes -amb baixa, sense baixa i in itinere- no havien fet més que reduir-se. Segons CCOO la raó del nou creixement és que s’ha frenat l’esforç inversor en prevenció, segons ha assegurat Loly Fernández, responsable de Salut Laboral del sindicat, en una roda de premsa per fer balanç de la salut laboral a Catalunya el 2015.

    En total es van denunciar a Catalunya l’any passat 225.529 accidents de treball. D’aquests, 81.916 es va produir durant la jornada laboral. Altres 127.577 es van registrar també durant la jornada de treball, tot i no provocar baixa. Els accidents produïts durant el trajecte d’anar o tornar de la feina van ser 16.036 i 90 accidents han estat mortals, 6 més que l’any anterior. En l’apartat de sinistres mortals, aquest any, ha explicat Fernández, hi ha tingut un pes decisiu l’accident aeronàutic de Germanwings.

    La responsable de salut laboral de CCOO ha vinculat l’increment d’accidents que ha començat a notar-se des de l’any 2012 a què, tot i que la llei de prevenció de riscos laborals és essencialment positiva, “falten polítiques públiques per implementar-la”.

    Loly Fernández ha fet notar que la sinistralitat laboral té un biaix de sexe. És a dir: que els homes tenen més tendència a patir accidents laborals, mentre que les dones acostumen a estar més afectades per malalties laborals. Això s’explica perquè les tasques que acostumen a fer els homes tenen més a veure amb risc, mentre que les que fan les dones solen ser més repetitives i desgastants, i això es tradueix en una diferent casuística pel que fa a la salut laboral.

    El tipus de contractes també es vincula amb els accidents laborals. Així, l’any passat els treballadors que tenien contractes fixos va augmentar globalment un 2,5%, però els mortals van créixer un 28,21%. Al seu torn, els accidentats amb contractes temporals van veure incrementats els accidents en un 17,04% dels quals el 12,5% van ser accidents amb resultat de mort.

    Els redactors de l’estudi matisen les dades esmentades perquè indiquen que la proporció de persones que a Catalunya tenen contracte indefinit és molt més gran que la que té contractes eventuals.

    Poca prevenció a les petites empreses

    Usant com a base una enquesta de la Generalitat, CCOO ha remarcat alguns aspectes de la política de prevenció que li semblen preocupants. José Cachinero, secretari d’acció sindical i política sectorial, ha destacat que encara avui hi ha 144.414 treballadors que no ha fet cap mena d’activitat preventiva. Dit d’una altra manera, el 24,5% de les empreses (la majoria petites i molt petites) no compleix l’obligació establerta fa vint anys per establir mecanismes que garanteixin la seguretat i a salut dels seus treballadors.

    Una altra dada rellevant és que del conjunt de les empreses que tenen organitzada la prevenció, en el 70% dels casos ho fa a partir d’un servei aliè, cosa que afecta el 55% de la població treballadora.

    I encara més, en els casos que es contracta un servei de prevenció aliè a l’empresa, la dedicació que es fa de mitjana a cada societat no supera les 6,88% de les hores presencials. “Això mostra clarament la impossibilitat de donar un servei adequat per garantir la salut a la feina dels treballadors”, ha dit Cachinero.

    Conflicte d’interessos

    Aquest diari ha pogut saber que fins fa poc eren les mútues les que realitzaven la formació en prevenció. Quan la llei ha obligat aquestes companyies a desfer-se de les seves filials encarregades de la prevenció, en molts casos el comprador ha estat un grup de sanitat privada que té, segons Cachinero, “la seva principal activitat en un altre àmbit”. Això causa que hi pugui haver “en alguns casos conflictes d’interessos”, ha dit el sindicalista.

    Com a conclusions, CCOO proposa actuacions específiques de la inspecció de treball, autoritat laboral i autoritat sanitària per millorar la funció de control sobre el compliment de la normativa. També es reclama que es revisi la contractació dels serveis de prevenció aliens i del contingut dels contractes. Ja que s’ha constatat que s’ha reduït, amb l’excusa de la crisi, l’activitat preventiva.

    En l’apartat de la formació es reclama una activitat d’acompanyament, que “es realitzi finalment”. En aquest sentit es reconeix que el 80,46% dels delegats i delegades de prevenció han rebut formació, però la resta, no. En aquest sentit “la mancança principal la troben en la formació directa dels treballadors”, diu Loly Fernández, que recorda que la formació és una obligació empresarial que l’administració hauria de comprovar. També reclamen la creació d’un pacte català per la visualització,reconeixement i prevenció de les malalties relacionades amb el treball. En aquest acord hi haurien de ser presents l’administració laboral i sanitària, Inspecció de treball i els agents econòmics i socials.

  • Catalunya segueix incomplint els límits legals de contaminació de l’aire

    Catalunya segueix incomplint els límits legals europeus de contaminació de l’aire, així ho constata l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire publicat fa uns dies per la Generalitat de Catalunya. La contaminació no disminueix, i malgrat el Pla d’Actuació per a la millora de la Qualitat de l’Aire aprovat el 2014, la tendència no canvia.

    El Departament de Territori i Sostenibilitat, encarregat d’elaborar l’anuari, conclou que la qualitat de l’aire en general és bona a Catalunya. Però els resultats que presenta el mateix informe mostren que no és així. 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament a la salut dels ciutadans.

    En total hi ha cinc contaminants que no compleixen els límits fixats, a part d’aquests tres, també es sobrepassen els límits de sulfur d’hidrogen (H2S) i el benzo(a)pirè (BaP).

    “No podem afirmar que el 2015 la qualitat de l’aire ha estat bona perquè estem incomplint els principals condicionants que afecten la salut”, manifesta Maria Garcia, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire a El Diari de la Sanitat.

    NO2, PM10 i O3, els tres contaminants més rellevants

    El NO2 és un gas que sorgeix de determinats tipus de combustions, provinents de vehicles o de centrals de generació elèctrica. La major part d’aquest gas contaminant prové dels vehicles dièsel i en menor mesura dels de benzina. La legislació estableix el màxim anual en 40mg/m3 per una estació concreta. El 2015 les mitjanes anuals d’algunes zones catalanes han superat aquest valor, incomplint l’objectiu de qualitat de l’aire. Les estacions que superen el valor límit anual de NO2 han passat de 7 a 12. Segons l’informe del Departament una exposició prolongada a aquest gas augmenta els símptomes de bronquitis en nens asmàtics i pot reduir la funció pulmonar.

    L’ozó troposfèric (03) és un gas que es deriva del NO2 generat a les ciutats. Sol donar-se per l’expansió de gas de NO2 en zones residencials juntament amb una reacció química que provoca aquest gas. Segons la Generalitat pot causar tos, irritacions a la faringe, al coll i als ulls, dificultats respiratòries, empitjorament pulmonar, pot provocar asma i originar malalties pulmonars. El valor objectiu d’O3 fixat per la legislació (180 mg/m3) s’ha superat en total 115 hores durant el 2015, mentre que l’any anterior només es va superar 5 hores.

    Pel que fa a les partícules en suspensió PM10 s’ha duplicat el nombre d’estacions que superen el valor límit anual o el valor límit diari, de 2 a 4. Els principals causants d’aquest contaminant són les activitats industrials i el transport. Les partícules PM10 poden augmentar el risc de patir malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer de pulmó.

    El transport, el principal causant

    “Hi ha tres fonts generadores d’aquesta contaminació, per una banda, el més important, el transport, en segon lloc el port i el tercer la indústria”, explica Garcia.

    El transport segueix sent un dels principals causants d’aquesta problemàtica, és per això que des de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire demanen un canvi de model de mobilitat que prioritzi el vianant, la bicicleta i el transport públic. Algunes mesures per fomentar aquest tipus de transport menys contaminant van ser recollides en una moció presentada fa poques setmanes al Parlament i que insta al Govern a complir amb els límits legals de contaminació de l’aire.

    Aprofitant l’aparició de l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat, la Plataforma ha llançat una campanya acompanyada d’un vídeo per denunciar la situació de contaminació i la forma amb la qual es presenta en l’informe. “No podem dir que la qualitat de l’aire és bona si incomplim els límits legals. El Govern ha d’informar de la gravetat real del problema”, reivindica aquesta experta.

  • El cost de les malalties laborals a Catalunya supera els 2.000 milions anuals

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les malalties laborals existeixen, encara que oficialment no siguin visibles. Tenen un cost, tot i que aquest no apareix als llistats oficials. I sobretot afecten moltes, moltíssimes persones, encara que els seus mals no siguin reconeguts. El cost de les malalties laborals a Catalunya és de 2.011 milions d’euros. La xifra, si es vol comparar amb una altra més global, suposa el 21% de tota la despesa pública catalana, segons l’estudi presentat per CCOO de Catalunya i elaborat per la responsable de salut laboral del sindicat, Loly Fernández Carou.

    Per fixar el cost de les malalties, el sindicat suma tres apartats. Costos directes que impliquen la utilització de recursos per revenir detectar i tractar les esmentades malalties. Costos indirectes, relacionats amb la pèrdua de productivitat causada per la discapacitat i la mortalitat prematura, si és que acaba amb mort, i finalment efectes sobre la salut i el benestar, que tenen molt a veure amb aspectes intangibles com la incapacitat, l’angoixa, ansietat o patiment.

    Concepte difús

    Parlar de malalties laborals és endinsar-se en un món d’explicacions prèvies i de manca d’informació oficial. Les malalties professionals són aquelles que es recullen en un llistat oficial de la Seguretat Social. És clar que no totes les malalties causades pel treball estan en aquest recull, però perquè aquests danys siguin contemplats així, el pacient ha de litigar i, en cas de guanyar aquella malura serà reconeguda com a accident laboral.

    A Catalunya es van declarar l’any passat 3.316 casos relacionats amb malalties atribuïbles a la feina. Però CCOO considera que realment n’hi ha moltes més, en concret estimació és que la xifra només representa un 25% del total. Això passa perquè hi ha una infradeclaració de casos, afirma Loly Fernández.

    Quin impacte té el que no es reconeguin les malalties professionals? En opinió del sindicat, qui acaba pagant la diferència és el sistema públic de salut. En aquest sentit han indicat que des de l’any 2005 s’ha encarregat el reconeixement de malalties professionals a les mútues de treball. Això ha fet que disminuís dràsticament el nombre de malalties declarades i que, de retruc no s’acceptin les responsabilitats econòmiques que haurien d’assumir les esmentades entitats i que els casos que es reconeixen siguin considerats com a accidents de treball.

    L’estudi fet a partir de diversos paràmetres per CCOO considera que a Catalunya es produeixen a l’any 13.800 casos de malalties relacionades amb la feina, encara que només es declarin els 3.316 casos abans esmentats.

    Problemes osteomusculars

    La malaltia més representada en l’estudi és la relacionada amb mals osteomusculars, que representa el 35% del total. Segueixen les malalties de la pell i la sordesa per soroll.

    Un dels aspectes que fan difícil el reconeixement de les malalties professionals és la dificultat que tenen els afectats per provar que l’origen dels seus mals està en les condicions com es va desenvolupar la seva feina o aspectes ambientals. L’exemple que sempre es posa en aquest cas és el dels afectats per l’amiant. Els resultats de diversos estudis indiquen que les malalties greus, en molts casos desemboquen en càncers, apareixen fins 20 anys després de l’exposició a l’asbest. Però en aquests casos la prova del dany recau en l’afectat i gairebé sempre l’empresa ha tancat.

    Un altre cas que també s’ha destacat com a mostra de la falta de registre dels mals ocasionats per determinades condicions de feina és el cas dels tumors. L’estudi de CCOO parla de 903 casos a Catalunya, però l’any passat només se’n va declarar un.

  • La prevenció ha de ser la principal estratègia contra el càncer

    El càncer representa la primera causa de mortalitat en els homes i la segona en les dones, és  un dels principals problemes de salut pública al món. A Espanya es diagnostiquen més de 200.000 casos nous de càncer cada any, i s’estima que 1 de cada 3 habitants tindrà un càncer al llarg de la seva vida. Amb el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que determinen majoritàriament el nostre risc de càncer, sinó l’exposició a factors ambientals i d’estils de vida. Això s’ha comprovat amb estudis amb bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix a alt risc de càncer i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.

    Hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors amb el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. La gran majoria d’aquests factors formen part dels determinants de la malaltia i afecten de forma diferent a les diferents classes socials i com a conseqüència augmenten les desigualtats socials. Però el més important és que l’exposició a aquests factors és en gran part modificable i evitable, per això el càncer és pot prevenir en la majoria dels casos, mitjançant un estil de vida i un ambient apropiat.

    No obstant això, sembla que els esforços de les autoritats sanitàries s’orienten prioritàriament a trobar tractaments farmacològics curatius, més que a la prevenció. Només un 3% de la despesa en salut de la UE es destina a la prevenció de la malaltia, mentre que més del 80% es destina a tractaments mèdics. De la despesa sanitària pública a Espanya el 2103, el 60,6% es va destinar a Serveis Hospitalaris i Especialitats, el 17% a Farmàcia, només el 14,8% a Atenció Primària, que té un paper clau per a la promoció de la salut i sorprenentment, per als serveis de Salut Pública, essencials en la prevenció de la malaltia, només l’1,1% de tota la despesa sanitària. La tendència fins i tot és molt negativa perquè el pressupost per Salut Pública es va reduir de 1.158 milions d’euros el 2009 a 667 milions el 2013.

    La potencialitat de la modificació dels factors de risc per a la reducció del risc de càncer pot ser il·lustrada amb l’evolució de la mortalitat per càncer de pulmó a Espanya. Se sap que les campanyes i restriccions del consum de tabac han tingut un major efecte en els homes que en les dones. Com a conseqüència d’això la taxa ajustada de mortalitat per càncer de pulmó entre 2007 i 2013, es va reduir en aproximadament un 10% entre en els homes mentre que va augmentar en un 34% en les dones. Aquestes mesures van aconseguir evitar l’aparició de milers de casos de càncer de pulmó en els homes, demostrant la utilitat de la prevenció i alhora es comprova que cal redoblar els esforços amb les dones. Si s’eliminés la contaminació de l’aire que respirem, es podrien evitar uns 5.000 casos de càncer de pulmó, que corresponen al 20% dels casos que no són atribuïbles al tabac.

    Altres evidències científiques, molt consistents, mostren que una alta adhesió al tipus de dieta saludable com la mediterrània, amb elevat consum de fruites, verdures, cereals integrals, llegums i oli d’oliva, baix consum de carns vermelles i preservades, i moderat consum d’alcohol, disminueixen el risc d’un ampli tipus de tumors. No obstant això, paradoxalment comprovem una tendència a l’abandonament d’aquest tipus de dieta que va sent substituït per menjar no saludable. El quocient que mesura les calories consumides provinents d’aliments que són components de la dieta mediterrània, respecte als que no ho són, va baixar un 64% a Espanya des de 1961-1965 a 2000-2003. Aquest canvi de patró alimentari negatiu sembla que sigui indiferent per les autoritats sanitàries que no fan prou per preservar la dieta mediterrània, tot i que ha estat declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat.

    Hi ha així una clara evidència que mostra que el sobrepès i l’obesitat, associats principalment a una alta ingesta de calories (per l’excessiu consum de greixos d’origen animal i de begudes ensucrades) i a una baixa activitat física, podrien representar un 10 a un 15% dels casos de càncer. La prevalença d’obesitat i sobrepès es va duplicar a Espanya entre el 1990 i el 2004, afectant especialment a les classes baixes i hi ha estudis que demostren que un impost a les begudes ensucrades que disminuís el consum tindria un enorme impacte en la reducció de l’obesitat. Alguns països ho han començat a aplicar i desgraciadament no hi ha iniciatives d’aquest tipus a Espanya. Així mateix hi ha clars indicadors que mostren que el consum d’alcohol és excessiu en la població espanyola. S’estima que d’un 10 a un 15% de la incidència de càncer en homes i un 3% en les dones podria associar-se a un excessiu consum d’alcohol. Sembla que els interessos econòmics de la indústria són més potents que les autoritats sanitàries, perquè no es fa res per reduir-ho.

    Recordem que hi ha importants investigacions recents que han mostrat que mantenir un estil de vida saludable, consistent a seguir una dieta del tipus de la dieta mediterrània, consumir alcohol en forma moderada, no fumar, fer activitat física diària (caminar uns 30 minuts al dia), i evitar l’obesitat, possibilita reduir en un 30% el risc d’adquirir un càncer de còlon i recte, en un 25% el risc de tenir un càncer de mama i en més d’un 40% a tenir un càncer d’estómac. Sens dubte que mantenir una vida saludable val la pena i ha de ser la principal estratègia en la lluita contra el càncer. Però això no depèn només de decisions individuals, ha de ser abordat com un problema a nivell social, com a part de les polítiques de salut pública. Es requereix per això un canvi radical de prioritats en la distribució de la despesa sanitària.

  • El Parlament insta el Govern a complir amb els límits europeus de contaminació de l‘aire

    Només a l’àrea metropolitana de Barcelona moren cada any 3.500 persones de malalties vinculades directament amb la contaminació de l’aire, segons el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL). Catalunya supera els valors legals europeus i els valors límits fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de partícules contaminants i òxids de nitrogen a tot el territori. Aquesta setmana el ple del Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat una moció, presentada per Ciutadans amb esmenes de tots els partits excepte del PPC, sobre mediambient.

    El Parlament insta el govern a respectar els límits legals que marca la Unió Europea, és a dir, reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020. La moció també demana al govern que elabori un pla de reforç del transport públic, la creació de zones d’aparcament allunyades dels centres urbans i ben connectades amb el transport públic i la implementació de la xarxa BiciEstació. A més el Parlament exigeix al Govern que implementi un nou sistema tarifari pel transport públic que permeti afavorir la fidelització de l’usuari.

    A banda d’aquestes mesures i d’altres la moció incorpora també la necessitat de complir amb tots aquells acords que van quedar recollits en una moció presentada prèviament, el 2014, i de la qual van quedar molts punts per implementar. Segons explica Maria Garcia, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire, a El Diari de la Sanitat, una de les poques coses que s’ha dut a terme d’aquella moció és la millora de la freqüència dels metros.

    Aquesta experta en temes medioambientals recorda que Catalunya està incomplint amb els límits que marca la Unió Europea des de fa molts anys. “La contaminació de l’aire és la primera causa ambiental que afecta la salut”, recorda posant èmfasi en la importància que té aquest determinant social de la salut. I afegeix que pot provocar malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques o fins i tot càncers, ictus i infarts. “Està en la mateixa categoria que el tabac, i per tant, tota aquesta contaminació deriva en ingressos hospitalaris i baixes laborals”, recorda.

    Des de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire celebren la moció aprovada pel Parlament, però critiquen que, malgrat que alguns partits parlessin de la millora de rodalies durant el ple, no hagi quedat recollit en aquesta moció la millora de les infraestructures de rodalies, del tramvia i de la nova xarxa d’autobusos.

    Llarga lluita cap al compliment de la normativa europea

    El Govern de la Generalitat va aprovar finalment amb retard el 2014 el Pla d’actuació per la millora de la qualitat de l’aire. Amb tot, Maria Garcia assenyala que aquest pla conté bàsicament mesures voluntàries o incentius, i que en cap cas marcava els objectius fixats per la legislació europea.

    Aquest pla no va ser acceptat per la Comissió Europea. Això i els incompliments de Catalunya ha portat a l’organisme europeu a presentar procediments d’infracció que estan pendents de ser resolts al Tribunal Superior de Justícia Europeu.

    “El pla no va ser acceptat per la Comissió Europea perquè no conté mesures estrictes”, afegeix Garcia. Fruit d’aquesta acció poc concreta Iniciativa per Catalunya Verds va presentar la moció de 2014, amb esmenes fetes per Esquerra Republicana i Convergència i Unió.