Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Barcelona posa en marxa el primer pla de salut mental

    Entre l’any 2005 i el 2014 ha augmentat un 7% el nombre de veïns de Barcelona afectats per un trastorn mental sever. Segons l’Enquesta de Salut de Barcelona del 2011 l’11% dels homes i el 17% de les dones presenta risc de patir un trastorn mental. Per tots aquests motius l’Ajuntament de Barcelona he decidit incorporar aquest tema en una posició important de les polítiques municipals.

    El consistori ha presentat aquest dimecres el primer Pla de Salut Mental de la ciutat que estarà vigent els pròxims set anys i que comptarà amb 51,2 milions d’euros pel primer any de vida, la resta de pressupost s’anirà definint segons les necessitats i l’aprovació del pressupost municipal en cada exercici. El pla proposa 111 accions a desenvolupar a curt i mitjà termini i defineix les línies estratègiques que marcaran les actuacions dirigides a afrontar aquest tema. “Per primera vegada la salut mental no és la germana pobre de les polítiques socials”, ha manifestat Laia Ortiz, segona tinent d’alcalde del consistori durant la presentació del document.

    La primera d’elles és la de millorar el benestar psicològic de la població abordant els determinants socials de la salut mental, és a dir, duent a terme accions preventives que ajudin a treballar tots aquells aspectes de la vida que poden provocar molèsties en la salut mental de la població. “No podem abordar el benestar dels veïns sense abordar els determinants socials”, ha assegurat Ortiz.

    El document presentat aquest dimecres es el resultat del treball elaborat durant sis mesos per la taula de salut mental de Barcelona, constituïda el gener passat i que inclou diversos agents del sector com l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), grups polítics municipals, representants d’entitats socials en salut mental o el Consorci Sanitari de Barcelona, entre d’altres.

    Per fer-ho aquest pla proposa que les accions vagin molt més enllà dels serveis sanitaris i que es duguin a terme de forma transversal i no només des del comissionat de salut. Per això s’hi veuran implicades altres àrees del Govern municipal que poden dur a terme projectes que previnguin els problemes que causen aquestes malalties. Com pot ser l’àrea d’habitatge, drets socials, infància i joventut o d’altres.

    Els determinants socials de la salut mental

    El pla posa l’accent, segons ha explicat aquest dimecres la comissionada de salut, Gemma Tarafa, en tres grups de població que es troben en una situació més vulnerable. Els infantis, els adolescents i els adults joves.

    Segons el document presentat aquest dimecres les condicions de vida adverses durant la infància estan associades a temes de salut mental. L’assetjament escolar també pot tenir un impacte important en la salut de la població infantil i adolescent. Per això una de les accions que planteja aquest pla és ampliar els recursos dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i garantir una cartera de serveis equitativa, i sobretot, adaptada a la realitat de cada barri.

    Un altre determinat de la salut mental que afecta les persones adultes joves és sobretot l’atur, un factor relacionat directament amb això. I és sobretot l’atur de llarga durada el que s’associa a un pitjor mal estar. El gener del 2016 el 49,4% de les persones aturades de Barcelona portava dos anys o més buscant feina, mentre que aquesta xifra al 2007 era només del 8,1%. Per fer front això l’Ajuntament proposa plans com el de reforçar la inserció laboral de joves als districtes amb més necessitat d’inserció.

    L’habitatge és un altre dels factors que determina la vulnerabilitat de les persones. El 13,4% de les llars amb menors ha tingut algun endarreriment a l’hora de pagar l’import de la hipoteca o el lloguer durant els últims 12 mesos, una situació que pot causar malalties mentals. Per fer-ho l’ajuntament també proposa en aquest nou pla accions dirigides a pal·liar aquest tema, com ara prevenir i intervenir en els desnonaments oferint mediació entre les parts –ja en marxa- o adjudicar 2.000 habitatges públics a col·lectius en situació de vulnerabilitat. A més volen potenciar els programes dirigits a facilitar l’accés al’ habitatge a les persones que pateixen malaltia mental.

    El document recorda que la majoria de recursos dedicats a fer front aquest tema s’havien destinat fins ara en l’atenció i al tractament de la malaltia. Unes polítiques que segons aquest govern no havien posat prou èmfasi en la prevenció comunitària.

    Altres eixos del pla de salut

    A més a més d’abordar els determinants socials de la salut mental aquest pla proposa accions per garantir l’accés als serveis de salut mental, sense que hi hagi discriminació de cap tipus, respectar els drets de les persones amb malaltia mental i lluitar contra l’estigma i per últim, assegurar l’avaluació de l’impacte de les actuacions i garantir la governança del pla.

    Per garantir aquesta governança Gemma Tarafa ha explicat que la previsió és reunir-se periòdicament amb el grup promotor del pla per anar avaluant l’efectivitat de les accions dutes a terme.

    Tarafa també ha explicat que alguns dels projectes que incorpora el pla ja s’estan duent a terme, com és el cas de les activitats dirigides a reforçar la convivència veïnal amb persones amb malaltia mental o consolidar la inserció laboral de les persones amb malaltia mental en el mercat ordinari.

  • Els infants són un exponent de la precarietat familiar i social

    Els fills de les famílies en situació de precarietat econòmica i social són els membres més vulnerables a nivell emocional. Com a infants, no tenen prou recursos per entomar ni adaptar-se adequadament a les situacions de crisi que els envolten. Tampoc disposen de suficient maduresa psicològica per elaborar les vivències traumàtiques viscudes, com són els desnonaments, la violència masclista, les migracions, l’atur parental, la malaltia mental i/o física dels pares, etc.

    Les manifestacions de patiment emocional i desadaptació de nens i nenes són molt variades. Des de trastorns somàtics sobtats -i a vegades crònics-  com dolors o trastorns intestinals que ocasionen reiterades visites als pediatres, fins a trastorns conductuals severs, absentisme escolar o agressions als pares que requereixen un abordatge individual i/o familiar intens.

    Aquesta interdependència entre l’estat emocional dels fills amb el dels seus familiars és important tenir-la present per tal d’entendre que l’augment de consultes per trastorns psicològics a la infància està directament relacionat amb un increment del malestar psíquic i social de les famílies en el seu conjunt. Els nens, a través dels seus símptomes, denuncien una situació social deteriorada que provoca que els adults se sentin desbordats i no els puguin atendre com caldria. De manera recíproca, els problemes mentals dels fills repercuteixen en la salut i l’equilibri emocional dels pares i de tot l’entorn familiar i social, en especial, de l’escola. Sovint, els propis pares i mares, com també les escoles, tenen poca capacitat per interpretar les alteracions de les criatures, per comprendre les seves causes i per trobar-hi solucions. En la línia de la cultura prevalent del marc del nostre sistema sanitari, es tendeix a buscar una explicació mèdica i una solució farmacològica.

    Les dades ens indiquen que en els últims anys han augmentat els infants i adolescents atesos tant als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) com als serveis d’hospitalització. Segons informa la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM), en base a dades extretes d’informes del Departament de Salut, la població atesa en els CSMIJ durant l’any 2014 (no s’han publicat encara les dades del 2015) ha estat de 62.634, una xifra superior en un 11,5% a la de l’any 2011. Especialment rellevant és l’increment de diagnòstics considerats trastorns mentals greus (TMG), que suposen un 11,7% del total de persones ateses, quan el 2011 eren el 9,3%.

    Ens trobem doncs, amb més criatures amb problemes mentals, i més greus. Si ens fixem en les hospitalitzacions, en els últims tres anys ha augmentat el nombre de menors ingressats en centres hospitalaris; un 18,8% en aguts i un 4,9% en subaguts. Aquestes dades corresponen a les persones ateses a la xarxa pública. Si hi sumem les que són ateses en centres privats, el volum seria molt superior.

    Malgrat l’augment de persones ateses en els dispositius de salut mental de la xarxa pública, aquestes reben menys recursos que fa quatre anys, en concret un 8% menys. El decrement financer es tradueix en la reducció de personal en els diferents centres (psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials). És fàcil deduir que si hi ha més pacients per atendre i menys professionals per fer-ho, es posa en perill la qualitat de l’atenció. Una de les conseqüències de la disminució de professionals és que es poden fer menys visites a cada pacient i de menys durada, perjudicant –i deteriorant- el procés terapèutic necessari. Per exemple, s’acaben prioritzant els tractaments farmacològics per sobre dels psicoterapèutics, d’enfocament sistèmic o comunitari, amb el greu perjudici que els estudis ja denuncien de la sobremedicació a la infància. Segons la informació facilitada per la Central de Resultats de l’Observatori de Salut de Catalunya, només a la meitat dels casos atesos en els CSMIJ se’ls ofereix tractament familiar.

    Els moments de crisi són una oportunitat per fer canvis. Ara, doncs, és el moment d’enfocar un replantejament dels serveis d’atenció a la salut mental, en especial de la infància i l’adolescència, cap a una perspectiva més globalitzadora, més integradora, més social i més comunitària. La fragmentació de la xarxa ho dificulta. Tenim plans directors, plans integrals, comissió interdepartamental, taules de salut mental, CSMIJ, equips d’assessorament i orientació psicopèdagògica (EAP), centres de desenvolupament infantil i estimulació precoç (CDIAP), programes d’intervenció de la Direcció General d’Atenció a  la Infància (DGAIA), els hospitals de dia, les unitats d’hospitalització, les unitats de crisi per a adolescents, els centres privats que tenen convenis  amb escoles… i segurament alguns altres. S’empren molts serveis, moltes persones i molts esforços per fer funcionar totes aquestes estructures, però manquen professionals assistencials i efectivitat en la coordinació i integració de les xarxes.

    I per què ens preocupa aquesta situació? Ens cal recordar que si no es dóna una atenció adequada i suficient a la infància, els trastorns s’agreugen i es cronifiquen. I també, que a l’edat adulta no tot és reversible.

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

  • Desigualtats socials i risc sobre la salut a Catalunya

    Vivim en una societat dividida en classes socials i nombrosos indicadors ens mostren que, com a conseqüència de les polítiques econòmiques i socials neoliberals dominants a Espanya i els països de la Unió Europea, han crescut enormement les desigualtats socials, s’ha reduït substancialment l’anomenada classe mitjana i ha augmentat la pobresa a les classes baixes.

    D’acord amb l’Enquesta de Condicions de Vida de 2014 l’Institut Nacional d’Estadística, la població amb risc de pobresa en les llars espanyoles va arribar al 22,2%. Aconsegueix el 30,1% en els menors de 16 anys (1 de cada 3) i el 45,1% en els aturats. El 16,1% arriba a final de mes amb dificultat, i el 42,4% (gairebé la meitat) no té capacitat d’afrontar despeses imprevistes.

    No obstant això, l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya, no presenta informació sobre la distribució de factors de risc per a la salut en relació al nivell social o educacional. Només la proporciona per sexe, edat, o comunitat. Per tant, no podem comprovar, a nivell de la població espanyola, quin és l’impacte que té el creixement de les desigualtats socials sobre els principals factors de risc de malaltia.

    Sí que podem comprovar-ho en la població de Catalunya, atès que l’Enquesta de Salut Catalunya de 2014 del Departament de Salut ens permet conèixer la distribució d’una sèrie de factors de risc segons la classe social -categoritzada en baixa, mitja i alta, segons l’ocupació-. La classe baixa inclou treballadors manuals semi-qualificats i no qualificats, mentre que la classe alta comprèn directius d’empreses i administracions públiques i professionals.

    La població de 15 a 69 anys, que realitza activitat física moderada o alta- considerada com saludable- és del 73,5% en la classe alta i del 65,3% a la classe baixa. La població infantil de 3 a 14 anys que consumeix 2 hores o més televisió, és del 12,2% en la classe alta i del 30,2% a la classe baixa. És a dir, 2,47 vegades més. Les diferències socials respecte a la prevalença d’obesitat són encara més marcades. En els homes de 18 a 74 anys arriba al 8,3% en la classe alta i gairebé es triplica (20,2%) en la classe baixa. El mateix passa en les dones, sent del 7,6% en la classe alta i del 19,4% a la classe baixa.

    Pel que fa a hàbits molt perjudicials per a la salut com el consum de tabac i alcohol també s’observen importants desigualtats. La població de 15 anys o més que és fumadora és del 22,3% en la classe alta i del 26,7% a la classe baixa; 1,19 vegades més. Pel que fa al consum d’alcohol, el 3,7% dels majors de 15 anys pertanyents a la classe alta, tenen un consum considerat de risc (280 g d’etanol per setmana en homes i 170 g en dones), mentre que aquest percentatge arriba al 4,4% en la classe baixa; 1,18 vegades més. L’única informació disponible sobre hàbits alimentaris per classe social es refereix al consum de fruites i verdures. La ingesta diària recomanada de fruita i / o verdura a la població major de 5 anys és del 13,2% en la classe alta i de només el 9,8% en la classe baixa; 1,34 vegades menys.

    El mateix s’observa quan en lloc de comparar la classe alta amb la baixa, es compara per nivell d’estudis assolits. Els individus amb estudis universitaris tenen hàbits més saludables de vida que els individus amb nivells d’estudis primaris o sense estudis.

    Aquests factors de risc per a la salut, són de gran importància en l’ocurrència de diverses malalties. En un estudi internacional, publicat a la prestigiosa revista Lancet, fa ja 10 anys, es va estimar que de les 7 milions de morts per càncer al món, el 35% són atribuïbles a nou factors de risc modificables, i per tant evitables, entre els quals els més importants són l’alt consum de tabac i alcohol i el baix consum de fruites i verdures. Però aquests factors de risc són determinants en l’aparició no només de càncer, sinó de la majoria d’altres malalties cròniques com les cardiovasculars i la diabetis.

    Hi ha importants estudis internacionals que mostren que les desigualtats en l’exposició a factors de risc originen importants diferències de vulnerabilitat a la majoria de les malalties cròniques. És a dir, la prevalença de tabac és més alta en individus de classe baixa, però alhora les conseqüències sobre la salut de ser un fumador són pitjors en aquests individus. Això s’ha demostrat, tant en relació al risc de malaltia coronària, com de malaltia cerebrovascular, malaltia pulmonar crònica i càncer de pulmó.

    Es comprova llavors que els factors de risc relacionats amb les condicions de vida, que són els més importants en l’origen del càncer i altres malalties cròniques, es distribueixen desigualment en la població catalana i afecten especialment els individus de classe baixa, que tenen com a conseqüència un major risc de malaltia. D’acord a aquestes evidències es fa imprescindible que les polítiques de promoció de la salut i prevenció de la malaltia s’orientin prioritàriament a reduir o eliminar aquestes desigualtats.

  • Atenció a la salut mental: més pacients i menys recursos

    La Plataforma per a la Defensa de l’Atenció Pública en Salut Mental a Catalunya (PSM) va presentar el passat 15 de juny, davant la Comissió de Salut del Parlament, els resultats d’un document que ha elaborat sobre la situació actual en l’àmbit de la salut mental: L’atenció a la salut mental: retallades i model.

    La compareixença va ser sol·licitada per la PSM, però cal destacar que aquesta va tenir el suport de tots els grups parlamentaris. Això ens fa pensar que l’estat de la salut mental de la població comença a ser un tema d’especial interès, i està sortint de les zones fosques i marginals on es trobava durant les dues últimes dècades. Aquest interès no només el manifesten els parlamentaris, sinó també, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona amb la constitució de la Taula de Salut Mental, a través de la qual escolta les preocupacions dels representants d’entitats professionals, de familiars i d’usuaris sobre aquest tema.

    Però, què és el que ens preocupa? La PSM ha volgut fer una anàlisi de la situació actual dels serveis especialitzats d’atenció a la salut mental i addiccions i la seva evolució en els anys de restricció pressupostària del govern de la Generalitat a partir de l’any 2010. Evolució que cal interpretar no sols en el vessant quantitatiu, sinó també en les implicacions que tenen sobre la qualitat de l’atenció i del model assistencial subjacent. Ens preocupa doncs, el progressiu deteriorament de la qualitat assistencial.

    Efectivament, la qualitat de l’atenció ha resultat greument perjudicada més enllà de què els professionals prioritzin l’ètica de les intervencions terapèutiques per sobre dels recursos disponibles. Les retallades i la dotació insuficient dels recursos han afectat ja el model assistencial, i en aquest sentit, es podria dir que més que retallades han sigut mutilacions del model comunitari necessari d’atenció a la salut mental.

    A la xarxa pública de Centres de Salut Mental d’adults (CSMA) s’ha disparat la demanda assistencial: més pacients atesos, amb augment de la proporció de trastorns mentals severs i més casos nous. Més persones ateses i menys professionals per atendre-les comporta menys visites per pacient i any.

    En l’àmbit hospitalari ha crescut el nombre dels ingressos, però amb reducció del nombre de dies d’estada. En canvi, i com a conseqüència, s’ha observat un increment en els reingressos 30 dies després de l’alta, fet que apunta a què els pacients estan menys dies ingressats dels que poden necessitar. També cal destacar que hi ha un augment significatiu dels ingressos en unitats de subaguts, que pot atribuir-se a dificultats de seguiment en els serveis ordinaris dels CSMA per part dels seus professionals de referència. I aquest augment de l’activitat assistencial es realitza amb menys recursos. Això vol dir que els professionals fan el que «poden» en lloc de fer el que cal.

    Les xifres mostren la situació real: El pressupost global del Departament de Salut dedicat a l’atenció de salut mental i addiccions va ser de 384 M € l’any 2010, i de 350 M € l’any 2014, el que suposa una reducció del 9% i el 4% del pressupost total de Salut. Pel que fa a les set regions sanitàries de Catalunya, les retallades pressupostàries no són homogènies. Oscil·len entre un -4 % per a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre a un -15,5% per a la regió sanitària de Girona. Desconeixem els criteris en què es basen aquestes diferències territorials. La distribució del pressupost per a la salut mental i addiccions té una orientació clarament hospitalària, com la de tot el sistema sanitari català. La partida per a serveis hospitalaris d’aguts, subaguts i crònics és 1,5 vegades més elevada que la dedicada a l’atenció comunitària en els CSMA, els centres de dia i els serveis de rehabilitació.

    Cal destacar com a dada positiva que els serveis d’atenció a les drogodependències han rebut un 8% més que l’any 2010. Encara que la considerem «positiva», segurament es deu a què s’ha incrementat l’abús d’alcohol i drogues entre la població. Per contra, els «programes especials», que afecten diversos àmbits com la detecció precoç de la psicosi i el suport a l’atenció primària, són els més afectats, amb una disminució del 22%.

    Una anàlisi inicial dels recursos assignats a cada CSMA de la ciutat de Barcelona, agrupats per zones de renda alta, mitjana i baixa, indica uns resultats molt dispars, observant-se importants desigualtats en la dedicació de recursos en el finançament per cada persona atesa. En concret, la mitjana de l’import que el CatSalut destina a les entitats proveïdores de CSMA dels districtes de renda alta és un 42% més elevat que la mitjana dels CSMA de renda baixa. Queda en evidència que les diferències suposen un agreujament de les desigualtats socials i de salut en la població.

    És necessari aprofundir en l’estudi d’aquesta situació a Barcelona i valorar si es produeixen les mateixes desigualtats en la resta del país. Caldrà replantejar els criteris de finançament amb més equitat i reforçar l’atenció i els programes específics allà on hi ha més risc i necessitat, segons els determinants de la salut mental reconeguts.

    La disminució de recursos i l’augment de l’activitat afecta la qualitat assistencial que poden oferir els serveis especialitzats de salut mental. Això comporta un gran augment de la pressió per als professionals perquè els posa en una situació de vulnerabilitat i risc per a la seva pròpia salut. Aquest tema i l’especial afectació de l’atenció als infants amb problemes de salut mental seran objecte de nous articles.

     

    Francesca Zapater és llicenciada en Medicina i Cirurgia l’any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d’Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. 

    Regina Bayo és psicòloga clínica – psicoanalista. Membre de la Plataforma per la defensa de l’atenció pública en salut mental. Impulsora del Grup Psicoanàlisi i Societat, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Forma part de la Red Mujeres Profesionales de Salud, i col·labora en la Revista Mujeres y Salud (MyS). Participa en l’Eix Salut de Barcelona en Comú. En l’actualitat, vinculada al Grup Promotor de la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

  • Generalitat i Ajuntament portaran nous equipaments sanitaris als barris més pobres de Barcelona

    El nou conveni d’inversions 2016-2023 per la millora de les infraestructures sanitàries a la ciutat de Barcelona, que preveu actuacions com construir nous Centres d’Atenció Primària (CAP) o fer ampliacions i reformes en centres com l’Hospital Vall d’Hebron, entre altres, tindrà un finançament de 187 milions d’euros. La majoria de les 37 actuacions en les què es concreta el conveni són obres d’ampliació, construcció o reforma estrictament d’equipaments sanitaris que està previst enllestir abans de 2020 -algunes com el CAP de Gràcia o les obres a l’Hospital del Mar ja estan en marxa- tot i que el marge per completar-les totes s’estén fins al 2023.

    El conveni és fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut, a través del Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens on comparteixen taula les dues institucions i on poden arribar a consensos en matèria de salut i equipaments a la ciutat– i posa especial èmfasi en atacar les desigualtats en salut a la capital catalana. «Estem davant d’un dels principals acords de mandat per una de les prioritats evidents de la ciutadania: la salut», ha assenyalat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau al costat del conseller de Salut Toni Comín, amb qui s’han felicitat per la feina conjunta i els esforços de cooperació per avançar en matèria de salut.

    Atacar les desigualtats en salut

    «Les desigualtats tenen un impacte directe en la salut», ha apuntat Colau, que ha recordat que a l’octubre es va fer un informe sobre les desigualtats en salut a la ciutat de Barcelona en què ja es va detectar en quins barris era prioritari actuar. Segons aquest informe, en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut i indicadors com l’esperança de vida varien molt en funció del barri; entre Pedralbes i Torre Baró, per exemple, hi ha onze anys de diferència en l’esperança de vida.

    Dels 187 milions previstos, el 77% seran inversions en «barris prioritaris», que es concretaran en 20 actuacions. Ja en una entrevista amb aquest diari la comissionada de Salut a l’Ajuntament, Gemma Tarafa, avançava que es posaria un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella, Sant Martí i Sant Andreu. «Hem de ser capaços de lluitar contra les causes de les desigualtats en salut però també contra les conseqüències», ha afegit Comín.

    Millores també en salut mental i atenció sociosanitària

    Les principals actuacions es concentren en quatre grans àmbits: l’atenció especialitzada (71% del pressupost), l’atenció primària i comunitària (13%), l’atenció sociosanitària (11%), l’atenció a la salut mental i les addiccions (6%). Quant al primer, s’aposta per continuar amb la millora dels hospitals de la ciutat. Destaquen per exemple l’ampliació de les urgències de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, on també s’equiparà amb nou material el Bloc Quirúrgic i la UCI i es millorarà l’Àrea Maternoinfantil. A més, s’enllestiran les noves urgències de l’Hospital del Mar i una nova maternitat, i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es construirà un nou edifici de recerca.

    En matèria d’atenció primària el pla inclou la construcció de 4 centres nous: el CAP Barceloneta, el CAP Fort Pienc -Eixample Dreta Sud, el CAP Badal i el CAP Parc i Llacuna del Poblenou. També es remodelaran centres com el CAP Bon Pastor, que incorporarà un espai per activitats de salut comunitària, i s’adequaran els CUAPs de Ciutat Vella i Gràcia, entre altres.

    Per primera vegada un conveni d’aquest tipus inclou els centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS) amb l’ampliació del CAS Fòrum i el CAS de la Barceloneta així com els nous centres CAS Baluard i CAS Nou Barris -actualment a Barcelona hi ha 19 centres que donen assistència en l’àmbit d’atenció a les drogodependències. En salut mental destaquen nous espais dels centres de salut mental de l’Eixample, que està previst que s’integrin a les instal·lacions del CAP Manso.

    En atenció sociosanitària, un àmbit en què bona part de l’activitat queda en mans d’entitats privades amb ànim de lucre -segons un informe de l’Ajuntament- destaca la previsió de construir un nou centre públic per apropar places sociosanitàries a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra -encara no s’ha decidit la ubicació exacta- així com també la reobertura de 65 llits del Centre Fòrum i l’adequació d’un nou espai de rehabilitació ambulatòria després que fa uns mesos la comissionada de Salut denunciés que «té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre».

    Menys finançament però més esforços municipals

    Dels 187 milions compromesos, la Generalitat n’aporta 116 (62%) i l’Ajuntament de Barcelona 45 (24%) mentre que els restants provenen entre d’altres d’entitats proveïdores de serveis sanitaris. El total de finançament suposa en termes comparatius menys que l’anterior conveni 2008-2015- que preveia 237 milions d’euros més 300 milions per la remodelació de l’Hospital Sant Pau. Comín ho ha justificat pel context en què es va dissenyar ja que «era situació d’expansió pressupostària», ha afegit. Preguntat per l’origen de la partida que aporta la Generalitat i si aquesta corre perill -en el context de pròrroga pressupostària actual- el conseller de Salut ha sortit al pas de la pregunta i ha assegurat que els diners compromesos ja estan compromesos tot i que no ha donat més detalls.  Amb tot l’aportació que fa el consistori sí que suposa un major esforç pressupostari en relació al govern municipal de Jordi Hereu, que llavors només va dedicar-hi 16 milions d’euros, ha recordat Ada Colau. A més, com ja va informar aquest diari, del pla anterior, el conveni 2008-2015, només s’haurien finalitzat un 55% dels projectes previstos.

    De moment, fora del pla i pendent que se n’aprovi la viabilitat en comissions específiques hi ha altres obres com la segona fase d’obres del Mar, el nou edifici de consultes externes de Vall d’Hebron o l’ampliació de l’Hospital Clínic així com sis o set CAPs a reformar o construir. La comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, ha explicat que cada any es farà com a mínim una reunió de seguiment del pla que preveu el conveni 2016-2023, un pla que assegura, s’ha fet tenint en compte projeccions de població dels propers anys i els plans urbanístics. «Si cal, es reorientaran passos durant el conveni», ha assenyalat Tarafa.

  • La salut, la gran perjudicada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica que va esclatar el 2008 ha tingut greus conseqüències en l’àmbit social per la majoria dels ciutadans. La salut ha estat un dels aspectes de la vida humana que més s’ha vist afectat per aquest problema. “La crisi ha tingut efectes sobre la salut, per temes com l’atur, i també efectes sobre el sistema sanitari”, reflexionava Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, aquest dilluns a la tarda.

    La crisi ha afectat de manera significativa a les desigualtats, a Espanya, recordava Valcárcel, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat econòmica d’un país, va passar del 30 al 34,7 en pocs anys. Valcárcel, que ha fet aquestes reflexions en un acte a l’Ateneu Barcelonès organitzat juntament amb l’Associació d’Amics de la UAB, amb col·laboració d’El Diari de la Sanitat i amb Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural –editora d’El Diari de la Sanitat- com a moderador ha recordat que el sector sanitari ha estat un dels sectors públics més afectats per les retallades.

    “La despesa sanitària pública s’ha reduït més que la resta de despesa pública, ha caigut un 20%”,  reflexionava. Aquest fet ha provocat que s’hagin pres una sèrie de mesures que han modificat el sistema sanitari existent fins al moment de la crisi. El reial decret 16/2012 va implementar la possibilitat d’establir copagaments pel que fa als productes farmacèutics, carregant sobre els pacients encara més aquesta despesa, i va fomentar la desuniversalització de la cobertura sanitària.  Les retallades al sector sanitari, recordava Valcárcel han provocat un augment de les llistes d’espera i un augment de les assegurances privades.

    Beatriz González López-Valcárcel durant l'acte / SANDRA LÁZARO
    Beatriz González López-Valcárcel durant l’acte / SANDRA LÁZARO

    En la mateixa línia, Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, que aprofitava per fer una reflexió conceptual sobre el terme crisi i salut, recordava que els problemes lligats amb la crisi, com l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral o les desigualtats socials, estan clarament lligats als indicadors del salut.

    “Amb la crisi hi ha una sèrie de factors que clarament sabem que estan relacionats amb la salut. Un dels més clars és l’augment dels suïcidis. O l’augment de la violència, o l’empitjorament de la salut mental”, explicava.

    Malgrat l’impacta negatiu sobre la salut que tenen aquests indicadors socials relacionats amb la crisi, Benach ha explicat que, segons mostren alguns estudis, en èpoques de crisi la mortalitat es manté o fins i tot disminueix. Per què? “Quan hi ha una crisi hi ha menys producció, menys accidents de treball, menys contaminació atmosfèrica i per tant menys asma o menys consum de productes nocius”, reflexionava.

    Intervenció de Joan Benach / SANDRA LÁZARO
    Intervenció de Joan Benach / SANDRA LÁZARO

    Amb tot Benach està convençut que és necessari que quan es parla de crisi es miri una mica més enllà. “Quan parlem de crisi hem de parlar del que hi ha al darrere, que és el capitalisme i hem d’entendre el neoliberalisme, necessitem millors indicadors i mesures que ens permetin entendre l’equitat en salut, un dels millors indicadors de justícia social que hi ha”, senyalava.

    Benach està convençut que aquesta crisi econòmica és només “una nota a peu de pàgina de la crisi de civilització i la crisi ecològica que estem vivint”.

  • «La indústria del tabac és pionera en el lobbisme en el pitjor sentit de la paraula»

    El tabac mata entre cinc i sis milions de persones cada any, unes 60.000 són espanyoles. En total el consum d’aquesta substància ha causat la mort d’un milió de persones a tot l’estat els últims 30 anys. Aquest producte ha estat acceptat al llarg de la història per molts ciutadans i alguns governs, que a vegades han ajudat a impulsar una indústria que com més creixia més afectava la salut de la ciutadania. Carlos Escolà, periodista i autor de “Licencia para matar. Una historia del tabaco en España”, analitza en aquest llibre el recorregut històric que ha tingut el tabac a l’estat espanyol. Escolà parla del poder de la indústria del tabac i explica com el sistema polític i judicial espanyol han protegit en moltes ocasions l’enorme poder econòmic que representen les grans multinacionals de la nicotina enfront dels milers de malalts que demanaven justícia als tribunals per sentir-se enganyats.

    El tabac mata a més persones en un any que la sida, l’alcohol, les drogues il·legals, els accidents de tràfic i els homicidis junts. En canvi sembla que la controvèrsia sigui menor quan es parla del tabac. Hi ha una visió social oposada al tabac com hi és envers als accidents o als homicidis?

    L’hàbit de consumir tabac és una cosa ancestral, que ha canviat la cultura nostra i l’europea. Al ser un hàbit que té tants anys ha estat sempre socialment molt acceptat i assumit. Però les regulacions que s’han fet han comptat sempre amb el suport de la població. Perquè a la vegada que s’ha acceptat històricament l’hàbit també s’és molt conscient, i cada cop més, de les conseqüències que té fumar. És una gran contradicció.

    Va haver-hi una època en la qual fumar era quelcom que aportava prestigi, una moda. L’any 1980, explica al llibre, el 68% de la població fumava. Seguim igual?

    Podem dir tot el contrari, fumar s’ha passat de moda, s’ha quedat antic. Tot i que molts joves s’enganxen al tabac cada dia i que continua sent un problema gravíssim, hi ha menys joves que fumen que abans, de fet, si ho mirem a nivell global, a l’última dècada a Espanya hi ha un milió menys de fumadors. Abans de la llei Salgado -2006-, un 30% dels majors de 16 anys fumava diàriament, hem baixat al 24-25% a nivell espanyol. Això no vol dir però que el problema no sigui de primera magnitud, perquè encara fumen set milions de persones a Espanya.

    Es manté aquesta lluita contra el tabac iniciada l’any 2006 i potenciada amb la llei de 2011?

    En els últims anys crec que hi ha hagut un cert fre vers les polítiques contràries al tabaquisme, sobretot en l’última etapa del govern del PP. No s’ha fet ni una sola campanya de prevenció, no s’ha fet cap regulació nova, inclús ara hem hagut de transposar la directiva europea de tabac i el senyor ministre diu que no hi ha hagut temps. Hi ha una certa desídia. També he detectat que hi ha una certa reorganització per part del lobby tabaquer a Espanya a través de la Taula del Tabac, en la qual hi ha la indústria, productors, cultivadors i amb una major acceptació per determinades institucions. Estem en un moment delicat. També hi ha una petita relaxació pel que fa al compliment de la normativa. Mentre que Espanya va arribar a tenir un punt de certa innovació i cert lideratge de les polítiques contra el tabaquisme, ara ens hem quedat una altra vegada enrere.

    De fet, Espanya va ser la seu de la Primera Conferència Europea sobre tabac i salut, què va representar això? I per què es va fer a Espanya?

    Va ser molt important, perquè es va donar dintre d’un context de modernització del país en general. Vam tenir un ministre que no ha estat prou reconegut en les polítiques sanitàries a aquest país, Julián García Vargas. Va ser el ministre que va haver de transposar les primeres grans directives europees del tabac a Espanya que van prohibir la publicitat, i posaven les primeres advertències a les caixes de tabac. Tot allò va fer que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decidís que el primer gran congres per la lluita contra el tabaquisme es celebres a Madrid. Va ser un moment important de reconeixement i d’impuls de les polítiques contra el tabaquisme a Espanya, que era un dels països que més preocupava l’OMS perquè era un dels països on més es fumava, juntament amb Grècia.

    Una de les raons per les quals costa tant fer front a la indústria és el fet de que molts dels seus dirigents estiguin estretament relacionats amb el poder? Parla del cas d’un alt directiu del sector del tabac que va ser eurodiputat del PP.

    Crec que la indústria del tabac és pionera en el lobbisme en el pitjor sentit de la paraula. I és pionera amb la pràctica de portes giratòries. En aquest cas parlem de portes giratòries de 180 graus: gent que ve de la indústria del tabac, després passa a un partit polític, treballa per exemple com eurodiputat al parlament europeu i quan acaba torna al seu lloc de treball a la indústria.

    Això segueix passant? Quines són les estratègies avui de la indústria?

    Avui dia és més difícil fer això, però la indústria continua fent la seva activitat de lobby. Ells lluiten perquè es pugui vendre un producte que té la contradicció de què com més benefici té a més gent mata. És a dir, com més diners guanyi Philip Morris voldrà dir que a més gent haurà matat. El truc del tema està en fer una constant regeneració del consumidor, a mesura que es van morint els clients agafar-ne de nous. I sobretot anar orientant el negoci cap als països del tercer món on hi ha menys regulacions i per tant poden trobar amb més facilitat més consumidors i amb menys problemes de regulació i de limitacions de consumir el seu producte.

    El periodista Carlos Escolà
    El periodista Carlos Escolà

    Les dues lleis més recents, la del 2006 i la del 2011, són les accions més rellevants per posar barreres a aquesta indústria?

    Les dues grans regulacions són aquestes. Jo li dono molta importància a la del 2006, tot i així es va aprovar d’una manera una mica fallida perquè no prohibia fumar en l’hostaleria, obligava als locals petits a escollir si eren per fumadors o no i als grans a separar els espais. Això va ser un greu error, dit per la mateixa ministra Salgado, perquè no va ser una llei completa. Però sí que va suposar el gran canvi cultural a Espanya. Va suposar treure el tabac de determinats espais comuns, com per exemple a les zones de treball.

    Va ser en aquell moment quan la societat va començar a prendre consciència de les repercussions de consumir tabac?

    L’administració ha de vetllar per la salut dels seus ciutadans i quan un govern tira endavant una mesura com aquesta sempre genera polèmica i per tant surten moltes informacions per justificar i argumentar el motiu de la mesura i això fa que els mitjans en parlem i que la gent es conscienciï més del problema. Totes les enquestes que va fer el CIS en el seu moment comptaven, sempre, amb un grandíssim suport de la població vers les polítiques contra el tabac.

    Pensa que els fumadors són conscients dels efectes reals que té aquesta pràctica sobre la seva salut?

    Les dades són molt fredes. La majoria de gent s’enganxa al tabac als 13 anys i en aquella edat un veu molt lluny qualsevol possibilitat de que li passi res, sempre pensa que no li passarà. Quan un veu tan lluny la possibilitat de que li toqui una malaltia fa que es relaxi i no sigui conscient. La decisió de començar a ser fumador es pren a una edat en la que un no té tota la informació o si la té no la madura prou per valorar els pros i els contres. Quan un és prou madur ja s’ha convertit en un addicte. Fumar o no fumar és una cosa molt més subjectiva.

    Quina informació té el consumidor?

    La indústria sap des dels anys 50 que fumar provoca càncer, però no va reconèixer públicament que ho sabia fins a finals del 90, 50 anys després gairebé. Ara ens estan tornant a enganyar amb els additius. La indústria no informa del que posa a les cigarretes perquè la gent pugui estar-ne informada. Saben que els provocarà moltes malalties però del cert no saben el que estan prenent, ni els metges saben el què estan tractant. La cigarreta s’ha convertit en un producte d’enginyeria química i ningú coneix tots els additius perquè la indústria no informa.

    Com s’ha de combatre això?

    El futur és seguir per la via de la regulació, guanyar espais sense fum, prohibir fumar en els cotxes amb menors, prohibir fumar en espais comuns naturals com les platges o altres llocs. L’Institut Català d’Oncologia (ICO) informava fa poc que fumar a les portes dels centres hospitalaris o a les portes d’oficines fa que entri el fum a les instal·lacions a través del corrent d’aire i acaba perjudicant la qualitat de l’aire, per tant encara es poden fer moltes més coses per protegir el fumador passiu. També s’ha d’incrementar el preu del tabac, a Espanya costa la meitat que al Regne Unit. Està demostrat que l’increment del preu del tabac és una de les coses determinants perquè els adolescents no s’enganxin al tabac.

  • Quina ha estat la incidència de la crisi econòmica en la salut?

    La incidència de la crisi econòmica en la salut s’ha fet evident en els darrers anys. Davant la recessió, des de 2009 s’han pres mesures restrictives sobre la despesa en les polítiques públiques de benestar social i sanitat que han portat el sistema sanitari públic a una notable tensió i han carregat més pressió sobre els professionals sanitaris alhora que han augmentat les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció. A més, els riscos més importants sobre la salut – que depenen sobretot de l’evolució negativa de determinants socials com són l’atur o el volum de persones en risc de pobresa- han augmentat. Per abordar aquest assumpte amb profunditat i reflexionar sobre quin ha estat l’impacte de la crisi o com incideixen els determinants socials de la salut, l’Associació d’Amics de la UAB organitza el proper dilluns dia 20 de juny el debat ‘Crisi econòmica i salut’.

    En l’acte, que tindrà lloc a l’Ateneu Barcelonès, hi participaran com a ponents Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut. El debat serà moderat per Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, editora d’El Diari de la Sanitat.

    El paper dels determinants socials

    «La desocupació és un problema de salut i encara que la crisi econòmica estigui remuntant, l’atur estructural tan elevat i de llarga durada seguirà fent efecte perquè segueix sent un problema», assegurava en una entrevista amb aquest mitjà al gener Beatriz González López-Valcárcel. I és que tal com recull l’últim informe sobre els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població a Catalunya, elaborat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, l’atur de més de dos anys mostra una tendència creixent, passant del 16% (2007) al 27,5% (2014) i la població aturada presenta pitjors resultats que la població ocupada tant a l’any 2006 com al període 2013-2014, en la prevalença del risc de mala salut mental. Sobre la importància dels determinants socials per a la salut mental, fa unes setmanes el president de la Federació Salut Mental Catalunya, Israel Molinero, alertava en una entrevista amb El Diari de la Sanitat que «no tindrem salut mental si la gent continua sense tenir resolts l’habitatge o la feina».

    Conretament sobre l’habitatge en parla també l’informe que fa uns mesos van presentar l’Observatori DESC i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. En el document s’alerta dels efectes que tenen per a la salut els desnonaments i Laia Palència, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) recordava que el 90% de les persones que no poden fer front a la seva hipoteca estan en risc de patir una trastorn mental.

     

  • Les entitats de salut mental denuncien manca de coordinació i saturació en l’atenció infantil

    Prenem massa decisions soles, sense acompanyament, i això genera molta inseguretat”. Aquest és el testimoni de Lídia Garcia, mare d’un preadolescent amb autisme. El seu viacrucis pel sistema d’atenció a la salut mental –els primers anys per la detecció, després per al tractament– és un exemple de com la manca de coordinació entre els diferents actors deixa sovint a l’estacada moltes famílies. Escoles, centres d’atenció primària (CAP), pediatres, esplais… “Hem de fer un abordatge integral de la salut mental, d’una vegada per totes”, expressava aquest dijous el president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero en la presentació de l’informe Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya, elaborat juntament amb la Fundació Pere Tarrés.

    La necessitat d’un abordatge integral és una de les principals conclusions de l’informe, que constata que falta més coordinació entre agents socials, a l’espera que es desplegui el Pla Integral d’atenció a les persones amb trastorns i addiccions, que depèn de la conselleria de Presidència i en coordina d’altres com Salut, Ensenyament, Empresa o Benestar. “Hi ha iniciatives disperses, però falta un coneixement general sobre què s’està fent”, expressava Rosa Coscolla, una de les autores de l’estudi, que afegia: “Ara mateix no se sap del cert quina incidència té el paper de les escoles, dels espais de lleure o dels centres socioeducatius en el treball sobre salut mental”.

    Les entitats denunien que el gruix de la inversió en salut mental per part de l’Administració –menys d’un 4% del pressupost de la conselleria de Salut– es destina principalment a l’assistència, i no a la prevenció. “La salut mental no és una prioritat en l’Atenció Primària”, lamenten, malgrat que constitueix el 25% de la demanda (de la qual un 5,4% correspon a menors de 15 anys). La supervisió prematura dels casos de salut mental és especialment necessària tenint en compte que el 50% dels trastorns afloren abans dels 14 anys, segons l’OMS.

    L’altra gran mancança del sistema, segons l’informe, és la saturació dels centres de salut mental, que han vist com augmentaven el volum de visites en els últims anys sense incrementar recursos. Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) reben un 28% més de joves que fa cinc anys, una xifra que, portada al detall, equival a uns 35 casos més de mitjana per cada centre. Amb tot, però, Sandra Poll, també autora de l’estudi, matisa: “L’increment no es deu a un augment dels trastorns, sinó de la detecció i, per tant, de la derivació”.

    Les visites anuals en els CSMIJ no han variat substancialment en els últims anys. Si el 2009 eren 7 consultes a l’any per cada nen,les últimes dades, de 2014, n’indiquen 6,2. El que sí que denuncien les autores de l’informe és que les llistes d’espera per accedir-hi són més llargues, també en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), pensat per detectar trastorns entre els infants de 0 a 6 anys.

    “La manca de recursos públics per a la continuïtat assistencial provoca que moltes famílies acabin acudint a centres privats”, conclouen. És a dir, que si bé moltes famílies fan el recorregut públic fins a la detecció o el diagnòstic, i després han de pagar-se de la seva butxaca tot el que té a veure amb personal especialitzat, teràpies o recursos materials.

  • 7,5 milions de persones a Catalunya van respirar aire contaminat el 2015

    Tota la població Catalana i tot el territori es van veure afectats per l’aire contaminat l’any 2015. Així es desprèn d’un nou informe de l’organització Ecologistas en Acción que analitza els nivells de contaminació de l’aire a l’estat espanyol.

    Si es pren com a referència els estàndards fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 7,5 milions de catalans es van veure afectats per l’aire contaminat. Si es vol ser menys exigent i es fixen els estendards legals que marca la Unió Europea –més baixos que els que recomana l’OMS- , 5 milions de ciutadans catalans van respirar aire contaminat el 2015.

    El mateix any, segons aquesta organització que ha recollit dades de 700 estacions de mesurament de l’aire, 120 d’elles a Catalunya, es va produir un augment de la contaminació de partícules en suspensió, les anomenades PM10 i PM2,5 a Catalunya. També va augmentar el nivell de diòxid de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i el diòxid de sofre (SO2), tots ells contaminants de l’aire amb conseqüències per la salut de les persones i pel medi ambient.

    En el conjunt de l’estat espanyol, i segons els nivells fixats per la directiva europea, dos de cada cinc espanyols van respirar el 2015 aire que incompleix aquesta normativa. En total 18,5 milions de persones, el que va suposar un augment de 3 milions de ciutadans comparat amb el 2014.

    Les àrees metropolitanes de les grans ciutats són les més afectades per aquesta problemàtica. Des de Ecologiastas en Acción exigeixen als governs català i espanyol que prenguin mesures per reduir la contaminació i respectar la legislació vigent.

    Precisament fa dos mesos el Parlament de Catalunya aprovava una moció instant al Govern a prendre mesures per complir amb els límits europeus de contaminació de l’aire. Per tal de què aquesta comunitat compleixi amb la legalitat europea hauria de reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020.

    Conseqüències per la salut

    Cada any es registren més de 25.000 morts prematures a tot Espanya per afectacions derivades de la contaminació de l’aire, segons les dades de l’Agència Europea de Mediambient, que recull l’informe.  “La contaminació de l’aire hauria d’abordar-se com un problema de primer ordre” exigeixen des de la plataforma Ecologistas en Acción.

    Però més enllà de les morts, el cost sanitari derivat d’aquesta contaminació representen almenys 32.000 milions d’euros l’any, el que suposa un 2,8% del PIB espanyol, segons l’OMS i l’OCDE. A més d’això s’ha d’afegir el cost que es deriva de les problemàtiques causades per aquesta contaminació en els cultius i els ecosistemes naturals.

    L’organització també creu que la informació que es dóna a la ciutadania per part de les administracions públiques respecte a aquest tema no és “ni adequada ni ajustada a la gravetat del problema”. I denuncien que per evitar que algunes zones apareguin com a contaminades, es fixen uns límits de contaminació més laxes que els recomanats per la comunitat científica i l’OMS, el que suposa que es facin passar per saludable uns nivells de contaminació que segons l’organització són “nocius per la salut”.