Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Emergència climàtica significa crisi en salut pública

    El canvi climàtic no crea noves malalties, sinó que amplifica i redistribueix les ja existents i això influeix en les característiques i les condicions de salut d’una població determinada. Ens referim als increments en la mortalitat i la malaltia que ocasionen directament l’augment de fenòmens meteorològics extrems, les onades de calor i fred, les sequeres, les inundacions, els incendis forestals i l’agreujament de la contaminació atmosfèrica.

    Però també cal tenir en compte els efectes indirectes de l’emergència climàtica, que produeix canvis en els ecosistemes –extensió de malalties transmeses per vectors com mosquits/garrapades o reducció de la disponibilitat i qualitat de l’aigua– i en els sistemes socials –reducció de la producció d’aliments i inseguretat alimentària, menor capacitat laboral, deteriorament de la salut mental, migracions climàtiques, augment de pressió als sistemes i infraestructures de salut–. Per això, es pot dir que l’emergència climàtica és una crisi en salut pública.

    Si ens fixem en les desigualtats, totes les poblacions estan exposades als impactes negatius en salut provocats pel canvi climàtic, però hi ha circumstàncies que incrementen la vulnerabilitat, com són la ubicació geogràfica i les desigualtats socioeconòmiques, augmentant també les inequitats en salut.

    L’impacte difereix totalment en funció del nivell socioeconòmic de la zona geogràfica afectada i, per tant, de les condicions prexistents de salut de la seva població, contribuint de manera rellevant a un empitjorament de les condicions generals de salut ia la cronificació de determinades malalties, per cosa que hauríem de modificar la manera com hem de considerar la protecció de les poblacions vulnerables.

    La diferent incidència a les diferents regions, a les persones amb diferents nivells socioeconòmics i la possibilitat d’adaptar-se als canvis produïts seran essencials perquè les poblacions minimitzin els impactes en salut derivats de l’escalfament global.

    Grups d’especial susceptibilitat són els ancians, les dones i els nens, les persones amb baix nivell de renda, persones amb malalties de crònic (cardiovasculars i pulmonars, mentals, obesitat, neurològiques) o treballadors a l’aire lliure, per exemple.

    A Espanya, amb alta probabilitat, seran les onades de calor cada cop més intenses, l’increment dels efectes atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, l’augment de la freqüència dels incendis forestals i les sequeres els impactes que tinguin més conseqüències a nivell sanitari.

    Adaptar la vigilància epidemiològica al canvi climàtic

    A les ciutats, aquests efectes en la salut poden agreujar-se, especialment per les diferències socioeconòmiques existents més grans, les inadequades condicions de l’habitatge i una major exposició als contaminants atmosfèrics. Les poblacions amb baix poder adquisitiu viuen, generalment, en pitjors habitatges al centre de les ciutats, augmentant la seva vulnerabilitat a les altes temperatures. Hauríem de ser capaços d’identificar la població diana a través dels serveis d’ajuda a domicili, teleassistència i centres socials.

    El principal problema a què ens enfrontem és que els nostres sistemes de vigilància epidemiològica encara no estan especialitzats a quantificar aquestes causes associades als impactes del canvi climàtic i atribuir-les correctament. Cal implementar sistemes d’alerta i vigilància que integrin tots els impactes derivats del canvi climàtic que incideixen en un mateix lloc simultàniament.

    Per exemple, aquest estiu s’han batut els rècords de superfície cremada i cap sistema epidemiològic no està quantificant els efectes en salut associats, no només d’agreujaments a curt termini de problemes respiratoris sinó, a llarg termini, l’empitjorament de malaltia cardiovascular o malalties mentals associades com a estrès posttraumàtic, ansietat, depressió, adherència a tractaments, etc.

    És responsabilitat de les administracions competents articular les mesures de mitigació i dadaptació que siguin necessàries per evitar que augmenti limpacte dels riscos climàtics sobre la població vulnerable. A més, cal gestionar aquests riscos de manera adequada per minimitzar els efectes en la salut. Entre les mesures dadaptació es troba el disseny d’implementació de plans de prevenció locals adaptats a cada àrea geogràfica en base a les seves característiques sociodemogràfiques.

    Pel que fa als impactes de les onades de calor, per exemple, l’adaptació passa per invertir en la creació de refugis climàtics de caràcter públic i redissenyar les ciutats per disminuir especialment l’efecte illa tèrmica, que es pot aconseguir a través de diferents estratègies com augmentar l’albedo (percentatge de radiació que qualsevol superfície reflecteix respecte a la radiació que hi incideix) dels edificis i del sòl; incloure teulades o cobertes verdes; augmentar les zones verdes com a parcs o arbrat, i crear “zones blaves” com llacs, fonts o estanys.

    Plans nacionals i locals davant dels moments crítics

    Des del punt de vista de la salut, caldria elaborar, desenvolupar i implementar plans nacionals integrats d’adaptació al canvi climàtic en salut. Això implica la detecció geogràfica de vulnerabilitats segons el grau dimpacte. Descendir a nivell local és fonamental per adequar-se a les característiques sociodemogràfiques heterogènies de la població i fer avaluacions de riscos dels efectes del canvi climàtic a nivell local en relació amb factors de salut de la població.

    Es tracta de dissenyar i desenvolupar plans integrats, que aborden els impactes sinèrgics en salut de diferents factors ambientals que potencien els impactes del canvi climàtic (contaminació atmosfèrica, intrusions de pols, sequeres, incendis forestals, etc.), en comptes de ser abordats de manera individual, reforçant el sistema de salut i les infraestructures de salut perquè siguin resilients als impactes de la crisi climàtica.

    Cal aprendre a gestionar aquests riscos mitjançant programes específics perquè els serveis de salut puguin continuar protegint la població fins i tot en moments crítics.

    Si alguna cosa ha quedat clara en l’adaptació a les temperatures extremes, és el paper clau que juga l’educació ambiental en el desenvolupament de l’anomenada “cultura de la calor”. S’hauria d’incrementar la despesa en programes i activitats d’educació ambiental i educació per a la salut relacionades amb l’adaptació de la població als riscos climàtics, explicant no només el que passa, sinó perquè s’ha produït aquesta crisi climàtica i informar dels nombrosos beneficis. de l’acció climàtica al benestar de les poblacions.

    És una realitat que els informes de l’IPCC són cada cop més descoratjadors pel que fa a que ja s’han superat uns límits de no retorn, fins i tot abans del pronosticat, però cada dècima de grau que s’aconsegueixi reduir, l’increment de les temperatures és rellevant per minimitzar tots els impactes del canvi climàtic.

    És important transmetre a la societat que l’acció pel clima, a través de l’adaptació, la mitigació i la gestió dels riscos, tenen beneficis directes i indirectes molt importants sobre la salut de les persones i les comunitats, i pot prevenir i evitar malalties i morts relacionades amb el canvi climàtic, salvant la vida de milions de persones. Potser així reaccionem.

    Cristina Linares Gil i Julio Díaz són Codirectors de la Unitat de Referència en Canvi Climàtic, Salut i Medi Ambient Urbà de l’Institut de Salut Carlos III.

    Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
    The Conversation

  • Emergència global

    Segons el programa de Nacions Unides pel desenvolupament, l’Índex de desenvolupament humà ha retrocedit cinc anys al món a partir de la pandèmia de la Covid-19. Empitjora l’esperança de vida, el nivell educatiu i els estàndards i qualitat de vida dels països. A més, els efectes de la guerra d’Ucraïna i les crisis polítiques, econòmiques i ambientals fan que les previsions pel 2023 siguin encara pitjors.

    S’ha produït una caiguda global de l’esperança de vida, que ha passat de 73 anys el 2019 a 71,4 anys el 2021. L’informe també descriu com a qüestions molt preocupants el canvi climàtic, la globalització i la polarització política, que presenten un complex nivell d’incertesa «mai vist en la història de la humanitat», fet que porta a sentiments d’inseguretat creixents.

    «No podem seguir amb les regles del segle passat», urgeix al final de l’informe Achim Steiner, administrador del Programa de l’ONU per al Desenvolupament, que prefereix posar el focus en la transformació econòmica més que fer del creixement una panacea. «Parlant francament, les transformacions que necessitem ara requereixen que nosaltres introduïm els objectius de futur: baixes emissions de carboni, menys desigualtat, més sostenibilitat», sosté.

    Fins i tot, el Papa actual, en l’última encíclica, diu: «Si algú creu que només es tracta de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l’únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat». Cal canviar radicalment el sistema econòmic i les regles, el polític i cultural, d’un creixement econòmic d’uns quants, per sobre de les capacitats i l’espoli del planeta, junts a la creixent precarietat de la majoria de la gent, l’augment de l’emergència climàtica, l’empixonament de la salut, la qualitat i l’esperança de vida.

    Cal parlar i enfrontar el repte de prosperitat i qualitat de vida i de salut igual per a tothom. Cal parar el mite del creixement econòmic (l’indicador el PIB), que només està al servei del capitalisme i els beneficis d’uns quants, i que és insostenible en un món de recursos finits. Cal parlar de creixement, no en termes de consum i de recursos econòmics d’una minoria, sinó en coneixements, en uns millors servis públics equitatius i de qualitat, en un treball digne i una renda bàsica de ciutadania.

    Segons Lucía Muñoz Sueiro i Giorgos Kallis, «el decreixement aposta per l’abolició del creixement econòmic com a objectiu de les societats i planteja un procés de transició cap a un altre sistema socioeconòmic en què la disminució del PIB sigui sostenible des del punt de vista social i ambiental. El decreixement pot definir-se, per tant, com el procés de reorganització econòmica, política i social que té com a finalitat la reducció dràstica de la producció i el consum d’energia i materials, alhora que es millora la qualitat de vida de les persones. Per assolir-lo, cal començar a crear, com abans millor, un futur en què les necessitats humanes se satisfacin amb una fracció de l’energia que utilitzen avui dia les nacions industrials i en què el progrés, la felicitat, el benestar o la idea de ‘vida bona’ es desvinculin del creixement econòmic».

    Les Nacions Unides ens ho tornen a proposar amb els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que són una crida universal a acabar amb la pobresa, protegir el planeta i garantir pau i prosperitat per a tota la població. L’anomenada Agenda 2030, que conté 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, constitueix el full de ruta del desenvolupament global per als pròxims anys. Aquests objectius globals (i les seves 169 metes) completen l’agenda dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, però van molt més enllà, en incloure reptes com el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, el consum sostenible, la pau i la justícia, entre d’altres. Aquesta agenda inclusiv, llançada el 2015 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, aplica a tots els països, pobres i rics, encara que cada país podrà impulsar diferents metes, segons les seves prioritats.

    Aquí, a Catalunya, tenim una bona referència en el tema amb l’Institut de Salut Global, que fa seus aquests objectius i els treballant en el concepte de Salut Global, que diu que no podem estar sans, ni els humans, ni tota la biosfera, si no millorem els determinants econòmics, socials i polítics actuals.

    Enfront dels interessos d’una minoria que vol seguir amb els seus beneficis, malgrat que comporten el retrocés de la salut i la vida de la majoria, la força per canviar de model de desenvolupament amb valors republicans està en la majoria de la gent, sobretot dels més vulnerables i desafavorits. Cal ser actius en aquest canvi, confluir en valors i interessos i exigir al nivell polític i de poder econòmic actual aquest canvi radical i urgent.

  • Anar a l’escola en bicicleta: una eina de salut

    Coincidint amb la Setmana Europea de la Mobilitat, aquest divendres 16 de setembre s’ha presentat la campanya ‘Pedalem cap a l’escola’, impulsada pel Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria. Aquesta iniciativa pretén ajudar a comprendre els beneficis de la bicicleta per a la salut de la infància i aportar solucions i propostes de millora per a poder dur a terme aquest canvi de model de mobilitat.

    La campanya s’ha presentat a l’Escola Sant Roc d’Olot, un dels múltiples centres educatius catalans que es van unir a la iniciativa de mobilitat escolar en bicicleta anomenada “Bicibús”, promoguda per l’entitat osonenca Canvis en Cadena. L’objectiu del «Bicibús», que ja s’ha entès a diversos territoris de Catalunya, és reclamar canvis de mobilitat al territori perquè moure’s de manera sostenible sigui més fàcil i segur.

    «La iniciativa sorgeix davant els problemes actuals de salut relacionats amb el sedentarisme. Només un de cada tres infants fa activitat física diària o duu a terme un oci actiu. A més, les xifres mostres que al voltant d’un 40% dels nens i nenes tenen problemes d’excés de pes, amb totes les implicacions que això suposa per la salut, no només durant la infància sinó en un futur, ja que pot traduir-se en un augment del risc cardiovascular i diabetis, per exemple», assenyala Ferran Campillo, pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria.

    Segons la Societat Catalana de Pediatria, promocionar la mobilitat activa entre els infants actua com una potent eina de salut pels seus múltiples beneficis per als infants, com ara la millora de la condició física i del rendiment escolar, la disminució del sobrepès, l’obesitat i del risc cardiovascular. «A més, també hem trobat beneficis relacionats amb l’augment del benestar emocional, com una major motivació, autoestima i sentiment de pertinença en un grup», remarca Campillo.

    | Cedida

    La vulnerabilitat pròpia de la infància fa que sigui un dels col·lectius més afectats pel canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica i acústica i l’accidentalitat viària, dels quals el trànsit motoritzat n’és un dels principals responsables. Per aquest motiu, la Societat Catalana de Pediatria reclama a l’administració la creació d’infraestructura ciclista perquè els infants puguin desplaçar-se a l’escola de manera segura i restringir l’accés als vehicles motoritzats al voltant dels centres educatius.

    «A Copenhaguen, prop del 60% dels infants es desplacen en bici a l’escola, mentre que a Catalunya, segons les xifres del Departament de Salut, aquesta xifra és d’un 0,8%, és a dir, un percentatge ínfim. Les dades ens mostren que quan es disposa d’un carril bici que arriba directament a l’escola es multiplica per tres la probabilitat que els nens i nenes hi arribin en bicicleta. Per tant, fem una crida a l’administració a què afavoreixi aquest canvi de mobilitat, que repercutirà no només en la salut dels infants, sinó en la salut de tota la comunitat, millorant la qualitat de l’aire i reduint la contaminació acústica, a més del risc d’accidents», destaca el coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria.

    La campanya ‘Pedalem cap a l’escola’ s’acompanya de diversos materials i pretén arribar tant a infants i famílies com a professionals de la salut i a l’administració per impulsar la mobilitat escolar en bicicleta com una estratègia de millora de la salut pediàtrica. El document principal de la iniciativa repassa els principals avantatges de la bicicleta per a la salut i medi ambient de la infància i recull propostes per al seu foment al voltant de l’escola. La iniciativa compta amb la col·laboració de diverses entitats com el BACC, Canvis en Cadena, Osona en bici, Bicibús Sarrià o la plataforma Eixample Respira.

  • La meitat de les persones sense llar pateixen malalties psiquiàtriques

    El sensellarisme és una situació d’exclusió social severa que afecta greument la salut de qui ho pateix, especialment la salut mental, ja que amplifica els factors de risc de patir trastorns mentals i incrementa la simptomatologia quan es pateixen.

    Ara, un estudi liderat per l’equip infermer d’un CAP de Girona ha determinat que la meitat de les persones sense llar pateixen malalties psiquiàtriques. Els resultats de la investigació, que ha analitzat el perfil clínic de les persones en situació de sensellarisme residents d’un centre d’acollida, s’han presentat recentment al XVIII Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    La mitjana d’edat de les persones sense llar s’estableix en 54,4 anys i les patologies més prevalents són l’alcoholisme, que pateix un 54%; el tabaquisme (50%) i les malalties psiquiàtriques (50%), sent la depressió, l’esquizofrènia i el trastorn límit de personalitat, les malalties més freqüents. De fet, d’aquests malalts amb patologies psiquiàtriques, un 15% ha realitzat intents de suïcidi.

    Les addiccions a substàncies com el cànnabis, la cocaïna i l’heroïna representen un 19%. Pel que fa a les malalties cròniques, un 46,2% presenten hipertensió arterial, un 26,9% Diabetis Mellitus i el 23%, obesitat. En aquest sentit, els investigadors avisen que el pacient en situació de sense llar amb patologia crònica és un «pacient vulnerable i amb alta dependència, que necessita més recursos dels que ara estan disponibles».

    Quant a la metodologia, els investigadors van recollir les dades amb el programa d’història clínica ECAP dels residents del centre d’acollida que hi fossin des de feia almenys sis mesos i que haguessin estat visitats a la consulta d’infermeria del febrer del 2021 al gener del 2022. El total de la mostra van ser 26 persones.

    Segons explica la infermera de l’AIFiCC i investigadora principal de l’estudi, Mariàngels Fernández, el perfil dels residents del centre està determinat per les malalties mentals, les addiccions i la cronicitat. «Aquest fet es tradueix en un l’increment l’ús del sistema sanitari. Creiem, doncs, que és necessària la coordinació entre els serveix sanitaris i socials per garantir una adequada atenció d’aquest pacients”, conclou la infermera.

  • Ens hem enverinat jugant a bruixots

    És molt sorprenent la gran quantitat de verins que la humanitat ha inventat i que ha acabat vessant a la Terra. Molts s’han acabat incorporant a la xarxa tròfica i ha arribat fins als consumidors finals de moltes d’elles, que som nosaltres mateixos. Es tracta de molècules o compostos que no existien de manera natural i que han estat producte de la «civilització».

    La llista és molt llarga, però posaré alguns exemples molt coneguts. El DDT, un potent insecticida contra plagues agrícoles i domèstiques que va acabar prohibit (als EUA l’any 1972) pels perjudicis causats al medi ambient i a la seva acumulació en l’home. Els PCB’s (policlor bifenils) que es van fer servir a partir dels anys trenta per la fabricació de condensadors i transformador per la seva baixa conductivitat tèrmica i alta resistència a la calor; es va prohibir el seu ús l’any 1986 a causa de la seva elevada permanència en el medi i els efectes tòxics i cancerígens. L’amiant o «uralita» (un d’aquells casos en el que el fabricant dona nom a la cosa, com el dònut o el chupa-chups) a base de ciment i de fibres d’asbest, que es van fer servir molt en el passat per la construcció de teulades i cobertes; les fibres poden produir greus problemes de salut, també càncer si són inhalades, raó que va decidir la prohibició del seu ús a Espanya l’any 2002. També podríem parlar dels plàstics en general, uns productes amb molts avantatges (lleugers, emmotllables, impermeables, resistents, etc.) i que cada cop el seu ús es fa més restrictiu deguda la seva acumulació en el medi ambient i als problemes de salut que generen alguns productes de degradació (els anomenats microplàstics, que s’escampen per arreu i que estan presents en molts dels aliments que consumim).

    L’objectiu en inventar unes molècules que abans no estaven a la Terra no va ser enverinar-nos. Ben el contrari, es van obtenir magnífics resultats al control de plagues que feien disminuir greument la producció d’aliments, o fer possible les xarxes elèctriques, o aconseguir cobrir cases i naus industrials amb un producte fàcil de fer servir o tenir borses per anar a comprar i joguines fàcils de construir. Però en el seu moment ningú va pensar els greus inconvenients que tindria el seu ús massiu (uns veritables danys col·laterals). Fins i tot a la seva fabricació, com a l’accident a una planta química de fabricació de plaguicides a Bhopal (Indià) s’estima que va produir almenys 16000 morts.

    La majoria d’aquests productes són molt persistents i malgrat la seva prohibició, poden estar pressents durant molts anys a la natura. La seva retirada i eliminació en condicions requereix grans quantitats econòmiques com és el cas de les plaques d’uralita, amb un protocol molt rigorós per acabar enterrant aquest material tan tòxic, ja que no és reciclable.

    Molt hem avançat. Recordeu aquelles imatges de fa uns anys de vaixells que alliberaven bidons amb residus nuclears al mig del mar i que simplement anaven a parar al fons? Però encara queda molt per fer. Hem jugat a alquimistes que inventàvem allò que ens feia falta encara que fossin compostos mai presents a la natura. I gran part del nostre desenvolupament com a societat (en termes de creixement de PIB, és clar) ha estat basat en un forçament de la natura que sovint ha produït desequilibris. Al llarg de la història ens hem adonat que allò que ens era útil a la vegada ens enverinava. Han calgut complexos processos per arribar a la prohibició (i no sempre) mentre hem anat produint el mal. Aquest és també el terrible cas de la talidomida: un producte que evitava les nàusees a les dones embarassades i que va produir greus malformacions als fetus.

    Sovint penso si darrere d’aquests exemples tan dramàtics hi ha quelcom més que un cas de mala sort o de valoració equivocada dels riscos; potser els interessos econòmics han estat superiors a la prudència. I ens hem enverinat a nosaltres mateixos cercant productes que mai la natura va crear. És una paradoxa sobre la qual val la pena reflexionar.

    I també ens estem enverinant amb canvis a la concentració de compostos naturals. Per exemple, hem incrementat de moment en més d’un 50% el CO₂ atmosfèric des de la revolució industrial i sembla que l’ecosistema global de la Terra ha reaccionat de mala manera, provocant un canvi climàtic que estem començant a patir. Però aquest tema el deixo per un altre dia.

    Cal reconèixer que com a bruixots hem estat poc encertats.

    Els papers de Monsanto: com es va aconseguir destapar la corrupció de la major empresa mundial d’herbicides

     

  • Més de la meitat de les malalties infeccioses conegudes es poden agreujar pel canvi climàtic

    L’angoixa mundial causada per l’aparició de la Covid-19 va revelar clarament la considerable vulnerabilitat humana davant les malalties infeccioses. Aquests tipus de malalties tenen la capacitat no només de causar malalties i morts en un gran nombre de persones, sinó que també poden desencadenar conseqüències socioeconòmiques més àmplies, com s’ha evidenciat amb la pandèmia de la Covid.

    La contínua emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEI) intensifica nombrosos riscos climàtics que, alhora, poden exacerbar les malalties infeccioses. Malgrat que aquest fet és relativament conegut i acceptat, encara no s’ha quantificat del tot l’abast total de la vulnerabilitat humana al canvi climàtic pel que fa a aquestes malalties.

    Recentment, un equip de científics especialistes en medi ambient i salut han revisat dècades de documents científics sobre tots els patògens coneguts per crear un mapa dels riscos humans agreujats pels perills relacionats amb el clima. Els resultats de la investigació, publicats a la revista Nature, mostren que el 58% de les malalties infeccioses a què s’enfronta la humanitat a tot el món (és a dir, 218 de les 375 malalties infeccioses documentades) s’han vist agreujades en algun moment pels fenòmens climàtics. Només en un 16% dels casos s’ha produït l’efecte contrari.

    L’estudi ha trobat 3.213 exemples de casos empírics en què els riscos climàtics estaven implicats en el desenvolupament de malalties patògenes, en intensificar-se la proximitat i interacció entre els microorganismes i els humans. Concretament, l’escalfament del planeta es relaciona amb 160 malalties, les precipitacions i les inundacions amb 122 i la sequera amb altres 81 malalties. També fenòmens com els incendis, les onades de calor i els canvis en el nivell del mar han influït en les malalties provocades per virus, bacteris, animals, fongs o protozous. Les malalties es van transmetre principalment per vectors, tot i que també es van trobar exemples de casos de vies de transmissió que incloïen l’aigua, l’aire, el contacte directe i els aliments.

    Segons els investigadors, el gran nombre de malalties patògenes i de vies de transmissió agreujades pels perills climàtics revela la magnitud de l’amenaça per a la salut humana que suposa el canvi climàtic i la necessitat urgent d’adoptar mesures enèrgiques per tal de mitigar les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH).

    Una cartografia dels riscos climàtics per a la salut

    Els perills relacionats amb el clima estan canviant també les àrees de distribució d’animals i organismes que poden actuar com a vectors de malalties infeccioses perilloses. Per exemple, l’escalfament i els canvis en els patrons de precipitació poden alterar la distribució de vectors transmissors, com ara els mosquits, les paparres, les puces, les aus i diversos mamífers implicats en brots de malalties com el dengue, el chikungunya, la malaltia de Lyme, el Zika, la tripanosomiasi, l’equinococcosi o la malària.

    Així, la propagació dels virus com el Nipah i l’Ebola, per exemple, es va associar a ratpenats, rosegadors i primats que es desplacen per zones més àmplies a la recerca de recursos alimentaris que s’han vist limitats a causa de les sequeres o que troben nous hàbitats després dels incendis forestals. Per altra banda, l’aigua estancada que deixen les fortes precipitacions i les inundacions pot proporcionar un nínxol de desenvolupament per als mosquits, el que es tradueix en un augment de la transmissió d’algunes malalties com la febre groga o el virus del Nil Occidental.

    L’escalfament també s’ha relacionat amb el desgel i la descongelació del permafrost, la terra gelada, exposant-nos així davant de patògens abans congelats, un fet que podria considerar-se com una «capsa de Pandora», atès el gran nombre de patògens que podrien haver-se acumulat al llarg del temps i que són, ara per ara, completaments desconeguts pels ésser humans.

    Les zoonosis, cada vegada més freqüents

    Les zoonosis, és a dir, les malalties transmeses dels animals als humans, representen un gran percentatge de totes les malalties infeccioses recentment identificades. Algunes malalties, com la causada pel VIH, van començar com una zoonosi, però després van mutar en soques exclusives dels humans. Altres zoonosis poden provocar brots recurrents de malalties, com l’Ebola o la salmonel·losi. I altres, com la Covid-19, tenen el potencial de provocar pandèmies globals.

    La realitat evidencia que les zoonosis s’han multiplicat molt aquests últims anys, elevant el risc que emergeixin noves pandèmies. Per això, des de principis dels anys 2000, s’insisteix des de les institucions internacionals en el concepte One Health («Una sola salut»), que promou un enfocament multidisciplinari i global dels desafiaments sanitaris, amb vincles estrets entre la salut humana, la salut dels animals i l’estat ecològic global. Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, aquest concepte global de la salut ha pres encara més força.

    Com a part d’aquest enfocament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) col·labora amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) al Sistema mundial d’alerta anticipada davant les principals malalties dels animals (GLEWS). Aquest sistema conjunt es basa en el valor afegit de combinar i coordinar els mecanismes d’alerta dels tres organismes per ajudar a l’alerta primerenca, la prevenció i el control de les amenaces de malalties animals, incloses les zoonosis, mitjançant l’intercanvi de dades i l’avaluació de riscos.

  • No és només la calor, és la Nèmesis per l’emergència climàtica i la mala política

    Ja ens n’avisava l’estimat Pep Cabayol des de feia temps, fins uns dies abans de morir aquest estiu. Només pels cops de calor, han mort a Espanya (comptabilitzades) 4.600 persones, tres vegades més que la mitjana dels tres darrers anys. A més dels morts per contaminació ambiental i dels danys pels incendis forestal i les tempestes o la sequera. Això és també una epidèmia. Sense comptar les contínues epidèmies víriques que també creixen amb la influència dels animals.

    Aquests efectes per la salut no són casuals ni imprevistos, és la venjança dels Déus i la vida de la natura, que els humans hem provocat amb l’espoli i les males polítiques. Afecten la salut, sobretot als majors d’edat i a les persones més vulnerables, amb mala alimentació, habitatge precari i pobresa creixent.

    Això es veu agreujat per la mala salut del Sistema Sanitari Públic, que aquest estiu ha augmentat les seves llistes d’espera, de visites, tractaments i proves diagnòstiques, per la precarietat del personal i les vacances no cobertes, que se sumen a la situació de retallades cròniques acumulades. Sobretot a l’Atenció Primària, podríem repetir el que deia aquell pagès: «Ara que teníem acostumat al burro a treballar sense menjar, s’ha mort».

    Aquesta situació de la sanitat pública és fruit de la Nèmesis provocada pel model parasitat per la privada, la corrupció (recordem les darreres compres i contractes amb l’excusa de l’emergència pandèmica), la manca de recursos suficients i la mala gestió.

    Totes aquestes causes sumades, i les que aniran venint per la situació econòmica i de guerra, juntament amb l’increment de l’emergència climàtica que creixerà per culpa de la situació crítica també de l’energia, configuren una situació molt preocupant de múltiple pandèmia sobre la salut (de les persones i del medi). Potser es podran escapar algunes de les persones amb patrimoni suficient, però el «poble», la majoria de la gent (els primers, els vells i els pobres), s’ho passarà malament.

    Ens hem de posar dempeus, els afectats, ciutadans i ciutadanes de les classes més perjudicades, dels que veuen -ja que les mútues privades no solucionaran aquests problemes-, els treballadors i treballadores, deixant la temptació del corporativisme, i els altres moviments i plataformes que defensen com nosaltres els drets i béns comuns. Tots junts, hem d’exigir uns autèntics serveis públics de qualitat i un model social i econòmic radicalment al servei de la vida i la salut de les persones i el planeta.

    Ara que s’acosten períodes electorals, no feu cas dels «programes», les propostes i les moltes mentides. Mireu el que han fet aquest darrers anys els que han manat: ensenyar als burros a treballar sense menjar. Nosaltres volem menjar, per treballar i viure bé i, per això, cal canviar el model econòmic i social. A mi també em podreu dir que soc un somiador, però no soc l’únic, cada dia hi ha més gent que ho ha entès.

  • El que ens fa diferents als humans és també la nostra principal amenaça

    Potser alguna vegada us heu preguntat què ens fa diferents (als homes i les dones) de la resta d’espècies animals. No és ni el volum de cervell (altres espècies el tenen més gran), ni caminar drets (els goril·les també ho fan), ni la parla (molts animals emeten sons que sens dubte els hi permeten la comunicació), ni tampoc la capacitat de fer servir estris (alguns corbs utilitzen petites branques per accedir al menjar), ni tan sols la construcció d’infraestructures (els castors poden construir autèntiques preses). L’únic que realment ens diferencia de tota la resta d’animals és la nostra capacitat per fer servir energia externa.

    La humanitat va descobrir el foc, la primera energia externa que va fer servir, amb un poder que permetia no només viure sota condicions extremes sinó a la vegada desforestar amb rapidesa grans espais per conrear i deixar de ser simplement recol·lector-caçador, ofici amb moltes incerteses per obtenir aliments. Més endavant, va aprendre a fer servir l’energia de l’aigua i del vent, que a més de moure estris fantàstics (molins per fer farina, per exemple) li va permetre viatjar i descobrir noves terres. I finalment va descobrir els combustibles fòssils: primer el carbó, fa uns 400 anys (encara que sembla que els xinesos ja el feien servir fa 2.000 anys) i, després, el petroli, uns 160 anys enrere.

    Els combustibles fòssils eren un tresor que la Terra havia amagat durant centenars de milions d’anys, procedent de grans quantitats de biomassa, sobretot vegetal, emmagatzemada al seu interior i transformada per complexos processos bacterians. Els combustibles fòssils eren un immens reservori d’energia i a la vegada de carboni que havia estat retirat de l’atmosfera i segrestat a l’interior de la Terra.

    Tant el carbó com el petroli eren barats, fàcils de fer servir i que a més tenien un elevat poder energètic. I com si fos una droga, la civilització va quedar enganxada a l’ús dels combustibles fòssils i el seu ús massiu explicar el gran creixement econòmic des de la revolució industrial. La humanitat es va convertir en dependent dels combustibles fòssils per tot: pel confort (no passar ni fred ni calor), per la indústria de produir béns, per moure’s i fins i tot per obtenir nous materials mai somiats (els plàstics per exemple).

    Tant ha estat així que, com explicava el professor Margalef, malgrat que tota la nostra energia interna (la procedent del metabolisme que ens permet estar vius) tot just suposa uns 150 watts, cadascú de nosaltres som capaços de mobilitzar grans quantitats d’energia externa (repasseu els vostres consums d’electricitat, gas i benzina o gasoil i us adonareu de la gran quantitat de kilowatts que fem servir). Per tant, l’home (i la dona) som uns animalots estrambòtics: tenim poca energia interna (endògena) i ens hem muntat un sistema de vida que depèn del consum de grans quantitats d’energia exterior (exògena). I en aquesta capacitat, única en el món animal, rau l’èxit de la nostra civilització mesurat en termes d’un creixement continu del PIB.

    Però de sobte, tot ens està trontollant. En un món finit, res pot ser infinit i, per tant, hi hauria un moment que els combustibles fòssils s’esgotarien; no ha calgut arribar a aquest escenari per a tenir greus problemes, n’hi ha prou en atansar la situació de «peak» (quan la demanda supera l’oferta, malgrat que encara tinguem existències) anunciada pels experts fa anys. La conseqüència ha estat un fort encariment dels preus (malauradament estem a l’inici) i la guerra a Ucraïna no ho ha fet fàcil, però no és la principal causa que hi ha darrere de tot plegat.

    A més del problema econòmic, en tenim un altre encara de més greu: l’ús dels combustibles fòssils ha alliberat grans quantitats de carboni a l’atmosfera, en forma de CO₂, que és un gas amb efecte hivernacle i principal causant del canvi climàtic: ha passat d’uns 300 ppm a l’època preindustrial a 419 ppm l’any 2021. És a dir, hem deixat anar la bèstia que els combustibles fòssils tenien dins. Els resultats ja els estem patint: estius cada cop més càlids, onades de calor més fortes i perllongades, sequeres, turmentes cada cop més extremes, afectació a la vida a la Terra, etc.

    És evident que el mateix element responsable del desenvolupament humà està posant en perill la vida a la Terra: l’ús de l’energia fòssil. No em negareu que és una paradoxa que sembla increïble!

  • Sense salut global no hi ha salut individual

    Quan la ciutat xinesa de Wuhan explicava al món que una espècie de ratpenat havia infectat persones amb un virus que mata, s’estava passant un missatge molt més global: la salut és un tot inseparable entre salut humana, salut animal i salut de l’ecosistema global planetari: terra, mar i l’aire i tota la vida que hi ha en les tres dimensions. Basant-se en això, l’any 2008, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Organització Mundial de Salut Animal (OIE) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) van publicar els ‘Dotze principis de Manhattan‘. Són les conclusions d’una prèvia reunió a Nova York d’experts en diferents disciplines de tot el món, el pont a un mètode holístic (One world, onehealth) per prevenir malalties en persones i animals que respecti la integritat dels ecosistemes en benefici de persones, animals i tota la biodiversitat.

    Aquesta estreta interdependència entre salut pública, sanitat animal i estat dels ecosistemes ha batejat i ha estat fil argumental de les ponències i participació dels 250 assistents al congrés nacional de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària (SEMPSPGS), celebrat a la ciutat de Girona del 15 al 17 de juny amb el títol One Health: Del desafío a la vanguardia.

    «Hem avançat molt en medicina els darrers 50-70 anys. Sabem molt de patologies, què les provoca i quines són eines terapèutiques, però ens hem centrat en la salut només com a tractament de la malaltia i hem deixat de banda l’entorn», explica la ponent del congrés, presidenta de la Plataforma One Health i degana de Veterinària de la UAB, Maite Martín, que també presideix la conferència de degans i deganes veterinaris de tot l’Estat.

    Martín considera que «som una societat que hem anat fent les coses entenent la salut com l’oposat a la malaltia i, per tant, hem fet abordatge centrat bàsicament en les patologies, on hem avançat i millorat moltíssim l’esperança de vida. Però el món ha canviat moltíssim i ara l’entorn exerceix una gran pressió sobre la salut. En part per la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat a conseqüència del model d’economia lineal en el que ens trobem, basat en l’extracció de recursos naturals que un cop transformats i utilitzats generen uns residus que són abocats al medi ambient. També per la sobreconcentració de gent en les grans ciutats i la pèrdua dels recursos ecosistèmics dels quals depenem, com ara per l’obtenció d’aigua. Avançar en tecnologia ha estat positiu, però ara ens cal trobar solucions per actuar sobre l’entorn i disminuir la pressió. Si fem un abordatge patogènic només, no podrem. La pandèmia de la Covid ens ha ensenyat que no podem contemplar només l’àmbit sanitari».

    Per això, en ple context pandèmic va néixer la Plataforma One Health (Una sola salut), amb la voluntat d’esdevenir connexió entre tots els àmbits que haurien de participar en l’abordatge integral de la salut. Establir sistemes de prevenció amb millor coordinació de la salut animal i humana i la seguretat alimentària per crear mecanismes d’alerta precoç és un dels seus objectius. «És un problema tan complex que necessites gent de totes les disciplines. I la millor solució és impossible perquè s’han de tenir en compte grans diferències de recursos econòmics, factors socials, culturals… S’ha de trobar la solució més eficient», precisa Maite Martín. «La dificultat no és entendre la definició d’una sola salut, sinó portar-la a la pràctica. Declaracions a les cimeres del clima ja se’n fan, però qui les promou no té poder executiu sobre els països. Malgrat els esforços perquè els governs ho implementin, els compromisos no són vinculants i, si un país no redueix les emissions de carboni, per molt que s’hi hagi compromès, no té cap sanció», assenyala.

    Per assolir l’abordatge integral de la salut de tot el planeta i de qualsevol ésser que hi viu, serien necessàries polítiques en xarxa a través d’una estratègia mundial, regional i local a tots els nivells. «La verola del mico, per què la tenim? Si hi ha països endèmics d’això, per què no s’ha erradicat? Si els altres països haguéssim ajudat, no hi hauria malalties tropicals desateses», puntualitza la degana de Veterinària de la UAB. «I per què ens fa por ara tot això? El canvi climàtic, la desforestació, tot el que varia el planeta fa que es desplacin els vectors, i les malalties ens arriben a nosaltres», afegeix.

    Equips multidisciplinaris

    Treballar tots a l’una i ben coordinats. Els ministeris d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Sanitat i Transició ecològica com a pilars-base -diu Martín-, haurien de compondre els equips multidisciplinaris per a l’abordatge necessari. «Però després també Economia, per decidir on es destinen els pressupostos que fan falta; el ministeri de Recerca, per ampliar coneixement, i el ministeri d’Educació, fonamental. Per aconseguir el compromís de la societat, has de formar i educar bé, perquè dos cartells al carrer no fan una campanya de sensibilització», diu.

    La gestió dels plàstics i com arriben a l’organisme humà a través del consum de peix, o el perill de la desaparició de la tortuga marina, un dels depredadors principals de les meduses, i la consegüent amenaça per a les persones i els negocis turístics de la invasió a les platges d’aquests invertebrats són només dos exemples que demostren que una petita pertorbació en un dels elements que formen part de la complexa xarxa d’interaccions que conforma la vida en el nostre planeta repercuteix en multitud d’aspectes i de forma amplificada. En definitiva, com afirma Maite Martín, «no està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada. Tot és complex, però l’essència és senzilla. Jo entenc la vida al planeta com les fitxes del dòmino. Si en cau una, van caient les altres, i hi ha peces que ni tan sols sabem que hi són».

    No està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada.

    Aconseguir que el que necessita el medi ambient ho aprengui a garantir cada ciutadà en la seva rutina diària seria l’òptim per revertir la situació. Però pel que fa als governs, i segons explica la degana dels veterinaris, caldria tenir en compte la salut animal, «tenim establerta una vigilància epidemiològica animal, però les dades no s’interconnecten amb l’àmbit sanitari de les persones», diu. I posa com a exemple la febre del Nil del 2020. «És una malaltia d’aus migratòries que es transmet als cavalls i a les persones per la picada de mosquit. A Andalusia, en sanitat animal s’estaven comprovant brots en cavalls des de molt abans, ja se sabia que el virus estava al territori, però l’intercanvi d’informació amb sanitat no està automatitzat. Tenim un sistema fragmentat, ‘en caixetes’, i això és un obstacle per assolir aquesta salut global planetària i, en conseqüència, la salut de cadascú».

    En la trobada a Girona també es va exposar que els implants de femta considerats tan nous i revolucionaris en humans ja s’utilitzen des de fa anys amb èxit amb animals. Això evidencia que compartir coneixements suposaria més dreceres beneficioses per a la salut.

    La plataforma One Health que presideix Maite Martín compta amb més de 130 entitats i associacions de tot l’Estat inscrites. Hi ha biòlegs, ecòlegs, veterinaris, metges, i moltes associacions d’infermeria, que es considera clau en aquest abordatge integral de la salut, perquè les infermeres són a tots els àmbits». La plataforma ja ha començat a aportar les seves idees, per exemple, en el Pla Estratègic de Salut i Mediambient que el ministeri de Transició ecològica va portar a consulta pública.»El nostre objectiu fonamental és tenir certa influència política perquè es produeixi el trànsit per a la transversalitat de concebre de manera integral la salut de totes les parts implicades. Facilitar col·laboració entre diferents disciplines i que això esdevingui un element estructural dels nostres sistemes, posant la salut al centre de totes les polítiques», conclou la presidenta de la plataforma, protagonista de la ponència «Redimensionant el concepte de salut pública» al congrés de Girona.

    Reptes exposats

    La desigualtat en l’accés a les vacunes en un món globalitzat però complex per les desigualtats no només econòmiques, també culturals i socials va ser un dels temes tractats a la cita de la medicina preventiva a Girona. La presidenta del congrés, Laura Gavaldà, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge, explica que malgrat les inevitables referències a la pandèmia de la Covid, el congrés no s’ha volgut centrar en ella. «Hem volgut fer entrar aire fresc i obrir l’esperança a canviar les coses», afirma.

    Sí que es va aprofitar per a recollir aprenentatges de la pandèmia. «Trencar el paradigma sobre el mecanisme de transmissió de les malalties n’ha estat un», precisa Gavaldà. «D’aquell gran pànic per la possible transmissió del virus per les mans en superfícies, vam veure que sí és important, però en un nivell secundari. El gran canvi ha estat evidenciar el paper principal dels aerosols en la transmissió, aplicable a moltes malalties. Això té implicacions enormes, per exemple en els canvis en el sistema de climatització dels edificis, en l’estructura arquitectònica, i també en canvis individuals, en el comportament de les persones. Si portar mascareta ens semblava estranyíssim, ara sabem que quan estiguem refredats o amb símptomes de certes malalties, hauríem de ser suficientment responsables per posar-nos la mascareta per no contagiar».

    Gavaldà també insisteix en la necessitat d’un enfocament col·lectiu i donar prioritat a la prevenció planificada. «Si no es planifica, no hi ha prevenció. Planificació i prevenció han de ser a primera línia, si volem evitar allaus de pacients als serveis sanitaris». L’especialista reconeix un altre benefici de la pandèmia quant a la prevenció. «Jo fa 25 anys que explico el que faig, i la pandèmia ha servit perquè s’entengui el que fem a nivell població i societat. El següent pas és veure la imperiosa necessitat d’apostar per aquesta especialitat».

    Això passa, segons Gavaldà, per repensar les actuals condicions de promoció i prestigi professional dels especialistes en Medicina Preventiva i Salut Pública, i també les retributives, així com el cost del coneixement sobre la nostra matèria de treball, que afecta directament el futur de la salut de tots, així com l’estalvi a llarg termini. «Això involucra tota l’administració, l’atenció primària, els hospitals i els municipis. Cal empoderar-los a tots i treballar conjuntament en la mateixa direcció sobre aquesta única salut», diu Laura Gavaldà.

    Una novetat introduïda en aquest congrés a Girona ha estat crear espais de controvèrsia perquè els professionals de diferents disciplines poguessin exposar i confrontar els seus punts de vista divergents. Un dels temes tractats va ser la pandèmia silenciosa dels microorganismes resistents als antibiòtics. Dubtes, controvèrsies sobre mesures que caldria aplicar van posar-se sobre la taula i, segons explica la presidenta del congrés, «tot el que s’hi va dir serà recollit pels diferents grups de treball de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària per elaborar documents de consens i recomanacions».

    Enfocaments col·laboratius

    La prevenció en salut, en mans de tots, també s’ha vist reflectida en l’obertura del congrés de Girona a altres disciplines, a banda de la preventivista. I la infermeria ha tingut també el seu reconeixement com a força clau en tot el sistema sanitari. «A part de el vessant assistencial, les infermeres fem formació per a la salut, recerca i investigació, i participem en projectes per a la vigilància i la prevenció de les infeccions. Col·laborem en la realització del treball de camp, en la detecció de les accions de millora a aplicar, i en les decisions per portar-les a terme», puntualitza la infermera referent del Servei de Medicina Preventiva de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona, Dolors Domènech. «Ara mateix al Trueta col·laborem en un estudi multicèntric per a la prevenció de la infecció per catèter. Hem recollit dades per detectar les mesures a aplicar per reduir les taxes d’infecció», comenta.

    Com assistent al congrés de Girona, de la trobada destaca la voluntat d’obertura de la societat científica de medicina preventiva a les infermeres i també als companys veterinaris i d’altres especialitats mèdiques, amb la qual cosa s’han pogut establir vincles amb altres associacions. «Compartir coneixements entre diferents col·lectius de professionals enriqueix tothom. I també és essencial recuperar aquest enfocament holístic de la salut, tan esmentat durant les jornades, i que hem pogut veure al llarg del temps en altres medicines, com ara la medicina tradicional xinesa, que no ha deixat mai de tenir aquesta visió».

    L’aposta de la SEMPSPGS per a visibilitzar les infermeres -subratlla també Domènech- ha permès que hi hagués una taula dedicada a la desinfecció, esterilització i seguretat del pacient, en la qual moderadora i ponents han estat infermers. «Trobo important que les societats mèdiques com la de Medicina Preventiva hagi pres la iniciativa de tenir en consideració les infermeres, tant a l’hora d’organitzar com d’aportar coneixement en aquests tipus d’esdeveniments», afirma. I el tercer punt remarcable, afegeix, ha estat «posar de manifest la necessitat d’avançar cap a nous models de treball en equip, d’innovar en la seva organització i, per què no, que els equips multidisciplinaris també puguin ser liderats per infermeres, que som part essencial dels equips d’atenció en salut».

  • El soroll del trànsit a les escoles empitjora l’atenció i la memòria dels infants

    El soroll procedent del trànsit rodat és un problema estès a les ciutats, però les evidències sobre les seves conseqüències en la salut dels infants encara són escasses. Ara, un estudi realitzat en 38 centres escolars de Barcelona ha observat que el soroll del trànsit en els col·legis té un efecte perjudicial sobre el desenvolupament de la memòria de treball i la capacitat d’atenció de l’alumnat de primària. Els resultats d’aquesta recerca, liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, s’han publicat a la revista PLoS Medicine.

    L’estudi, emmarcat en el projecte BREATHE, i liderat pels investigadors Maria Foraster i Jordi Sunyer, va comptar amb la participació de 2.680 nens i nenes de 38 centres escolars. L’equip científic es va centrar en dues habilitats que es desenvolupen amb rapidesa en la preadolescència i que resulten essencials per a l’aprenentatge i el rendiment escolar: la capacitat d’atenció (fa possible que atenguem estímuls específics de manera selectiva) i la memòria de treball (que ens permet mantenir i manipular informació en períodes curts de temps).

    Durant 2012 i 2013, els menors, d’entre 6 i 10 anys, van realitzar quatre vegades els tests cognitius. L’objectiu d’aquestes proves no era només avaluar la memòria de treball i capacitat d’atenció, sinó estudiar la seva evolució al llarg del temps. En paral·lel, es van efectuar mesuraments de soroll tant a l’exterior de l’escola com als patis i a l’interior de les aules.

    Els resultats mostren que, transcorregut l’any d’estudi, la progressió de la memòria de treball, de la memòria de treball complexa i de la capacitat d’atenció va ser més lenta en alumnes que assistien a escoles amb major soroll de trànsit. Per exemple, un increment de 5 dB en els nivells de soroll exterior es va traduir en un desenvolupament de la memòria de treball un 11,4% més lent que la mitjana i en un desenvolupament de la memòria de treball complexa un 23,5% inferior a la mitjana. Així mateix, aquesta exposició es va traduir en un desenvolupament de la capacitat d’atenció un 4,8% més lent que la mitjana.

    “El nostre estudi reforça la hipòtesi que la infància és un període vulnerable en el qual estímuls externs com el soroll poden afectar el ràpid procés de desenvolupament cognitiu que té lloc abans de l’adolescència”, explica Jordi Sunyer, investigador d’ISGlobal i últim autor de l’estudi.

    Diferències entre l’interior i l’exterior de l’aula

    En l’anàlisi del soroll exterior, tant un major nivell mitjà de soroll com una major fluctuació en els nivells de soroll a l’escola es van associar amb una pitjor evolució en els resultats de l’alumnat en totes les proves. A l’interior de les aules, una major fluctuació en els nivells de soroll també es va associar a una evolució més lenta al llarg d’un any en tots els tests cognitius. En canvi, els nens i nenes exposats a majors nivells mitjans de soroll en classe durant l’any només van tenir pitjors resultats que l’alumnat en aules més silencioses en la prova de la capacitat d’atenció, però no en els tests de memòria de treball.

    “Aquest resultat apunta al fet que els pics de soroll a l’interior de l’aula podrien resultar més disruptius per al neurodesenvolupament que la mitjana de decibels. Això és important, perquè reforça la hipòtesi que potser influeixen més les característiques del soroll que els seus nivells mitjans, quan actualment les polítiques només es basen en la mitjana de decibels”, puntualitza Maria Foraster, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

    El soroll al domicili, menys influent

    Partint del mapa de soroll de trànsit rodat de la ciutat de Barcelona de l’any 2012, l’equip va estimar els nivells mitjans de soroll en el domicili de cada participant. No obstant això, en aquest cas no es va observar cap relació entre el soroll en el lloc de residència i el desenvolupament cognitiu.

    “Això podria deure’s al fet que l’exposició al soroll a l’escola és més perjudicial perquè afecta finestres vulnerables de concentració i a processos d’aprenentatge. D’altra banda, mentre que en els centres escolars es van efectuar mesuraments de soroll, en els domicilis es van realitzar estimacions a partir d’un mapa de soroll que podria ser menys precís i que únicament reflectia el soroll en l’exterior, cosa que també podria haver influït en els resultats”, apunta Maria Foraster.

    Segons els investigadors, aquest estudi amplia l’evidència amb relació a l’efecte del transport sobre el desenvolupament cognitiu infantil, que fins avui s’havia observat en escoles exposades a soroll d’avions i també a contaminació atmosfèrica procedent del trànsit rodat. L’equip científic subratlla la necessitat de dur a terme nous estudis sobre el soroll de trànsit en altres poblacions per a determinar si els primers resultats d’aquest estudi són extrapolables a altres ciutats i contextos.