El càncer de pulmó és el més letal de tots: de les 10 milions de defuncions relacionades amb tumors arreu del món, un 18% corresponen a aquesta malaltia. Li segueixen el càncer colorectal (9%), l’hepàtic (8%), el d’estómac (7%) i el de mama (7%).
Aquest 17 de novembre se celebra el Dia Mundial del Càncer de Pulmó i, segons l’últim informe de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), a Espanya moren prop de 22.000 persones per aquest càncer, de les quals més de 16.600 són homes i més de 5.300 són dones.
Per gènere, el càncer de pulmó és la primera causa de mort per càncer en el cas dels homes i la segona en el cas de les dones, després del càncer de mama, que provoca unes 6.500 defuncions.
Si bé la mortalitat per càncer a Espanya ha experimentat un descens en les últimes dècades a causa de les activitats preventives, les campanyes de diagnòstic precoç i les millores terapèutiques, el càncer de pulmó continua augmentant. La primera causa relacionada amb aquesta patologia és el tabaquisme (un 85% dels malalts), però els experts relacionen l’increment del càncer de pulmó amb la contaminació.
Segons la SEOM, els càncers més freqüents seran els de còlon i recte, amb 43.300 nous casos anuals, els de mama (34.700), pulmó (30.900) i pròstata (30.800). Des del 2019, el càncer de pulmó va passar de ser el quart entre la població femenina a ser el tercer, a causa de l’augment de l’hàbit fumador de la dona a partir dels anys 70.
“Les incidències dels càncers relacionats amb el tabac són encara molt superiors en els homes. Tot i això, és molt probable que la incidència d’aquests càncers en les dones continuï incrementant-se en els pròxims anys”, explica l’informe.
Avenços científics
Però no tot són males notícies. Aquesta setmana s’ha donat a conèixer un estudi d’investigadors del Cima Universitat de Navarra, juntament amb la Universitat Colònia i l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron, segons el qual han aconseguit que els tumors de pulmó resistents a la immunoteràpia responguin al tractament.
L’equip mèdic ha descobert que el ‘taló d’Aquil·les’ d’aquest tumor estaria en la inhibició d’un tipus de proteïna involucrada en el desenvolupament del tumor que es diu DSTYK.
L’investigador principal, Luis Montuega, remarca que “prioritzar aquesta nova diana posaria la base per al desenvolupament de fàrmacs i assajos clínics que pot ampliar el percentatge de pacients que es beneficien dels tractaments basats en immunoteràpia”. L’estudi s’ha publicat a la revista científica ‘Journal of Experimental Medicine’.
L’equip investigador del Cima format per Andrea Pasquier, Mirari Echepare, Karmele Valencia, Luis Montuenga i Álvaro Teijeira
Segons la investigadora Karmele Valencia, aquest nou estudi demostra que “la proteïna DSTYK és un regulador central de l’autofàgia”, un mecanisme natural de regeneració a nivell cel·lular. “En inhibir aquesta proteïna, el procés d’autofàgia es col·lapsa aconseguint augmentar la sensibilitat de les cèl·lules tumorals a les teràpies basades en la immunitat. Aquest descobriment dona suport a la rellevància d’aquesta proteïna com a diana terapèutica per avançar en els esforços de medecina personalitzada per al tractament del càncer de pulmó”, afegeix.
El 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada
Des de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, alerten que el 40% dels pacients diagnosticats de càncer de pulmó avançat no presenten cap símptoma de sospita, i més del 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada o localment avançada, quan ja no hi ha opcions de tractament radical.
“Implementar programes de cribratge nacionals en càncer de pulmó és cabdal: aquest tumor és el més mortal, supera els de mama, còlon i pròstata junts, i fins al 85% dels casos es diagnostiquen en fase avançada, quan hi ha poques opcions de curació, perquè és un càncer que no dona símptomes clínics. De fet, es calcula que fins a un 40% dels pacients en estadi IV no té cap símptoma, i això dificulta molt el diagnòstic”, afirma doctor Juan Carlos Trujillo, cap clínic del Servei de Cirurgia Toràcica de Sant Pau.
Si bé el primer factor de risc continua sent el tabaquisme, un 15% dels pacients amb càncer de pulmó no són fumadors i presenten tumors amb alteracions moleculars. Per a la doctora Margarita Majem, metge adjunta del Servei d’Oncologia Mèdica de Sant Pau i vicepresidenta de l’Associació per a la investigació del càncer de pulmó en dones (ICAPEM), “això és molt important, ja que aquestes persones no s’inclouen en els programes de cribratge i és quelcom a tenir present”.
En aquest sentit, l’Hospital de Sant Pau té un Comitè Molecular que revisa tots els estudis moleculars i defineix el tipus de teràpia dirigida que cal aplicar en cada càncer de pulmó que presenta aquestes alteracions.
Diversos estudis europeus i nord-americans ja han demostrat que els programes de cribratge redueixen entre un 20% i un 40% la mortalitat per càncer de pulmó i entre un 7 i un 20% la mortalitat global. El doctor Trujillo coordina, juntament amb el doctor Luis Seijo, pneumòleg de la Clínica Universitària de Navarra, un projecte pilot que es diu CASSANDRA (Cancer Screening, Smoking Cessation AND Respiratory Assessment) i que està liderat per la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR).
CASSANDRA, indica Trujillo, “vol anar de la mà de la prevenció primària i fer un cribratge en càncer de pulmó i aquelles malalties associades al tabaquisme amb la participació de més de 10 societats científiques espanyoles, d’associacions de pacients i de diversos centres assistencials -avui, una vintena d’hospitals procedents de fins a 14 comunitats autònomes, ja s’hi han adherit”.
Aquest projecte pilot està previst que comenci el primer trimestre del 2023. Contempla un cribratge de càncer de pulmó anual d’àmbit nacional amb tomografia computeritzada a baixes dosis (TCBD), que és la prova indicada per detectar aquest tumor, però també un programa de deshabituació tabàquica. Segons dades de la SEPAR, un 34% de la població espanyola fuma, la mateixa xifra de l’any 1997, si bé hi ha tendències diferents: l’hàbit s’ha reduït en els homes de més de 50 anys, però ha augmentat entre el jovent i les dones.
En els últims anys, la presència a les aules d’alumnat amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) ha anat augmentant de forma molt pronunciada, fins al punt que ja és un fet pràcticament normalitzat. El curs 2020-21, segons l’estudi Situación del alumnado con trastorno del espectro del autismo en España, hi havia un total de 60.198 alumnes amb TEA a tot l’Estat, una xifra que suposa un 216% més que la de fa deu anys i que representa una quarta part del total d’alumnat amb NESE derivada d’una discapacitat. Aquest creixement s’explica, en part, per les millores en l’apartat de detecció.
Aproximadament el 80% d’aquest alumnat està escolaritzat en centres ordinaris durant l’etapa obligatòria. El 20% restant ho està en centres d’educació especial, on curiosament la presència de les noies és, proporcionalment, més elevada (ja que, en general, tres de cada quatre persones amb TEA són homes). Els autors de l’estudi alerten també sobre el fet que, d’acord amb les dades del Ministeri d’Educació, l’alumnat amb TEA desapareix considerablement en la formació postobligatòria. L’estudi conclou que aquest alumnat “està present, però la seva inclusió encara no és una realitat”.
Una diapositiva de la presentació de l’estudi
Felicitat i assetjament
En l’estudi, realitzat el curs 2020-21, hi han participat 229 nois i noies amb autisme, 442 mares i pares d’alumnes amb autisme i 471 professionals de l’educació, que han contestat una enquesta sobre diverses qüestions relacionades amb aquest alumnat. Moltes d’aquestes preguntes tenien a veure amb la seva situació al centre i destaca el fet que un 70% dels alumnes (dos de cada tres) afirmin que els fa feliç anar a l’escola, en tots els seus aspectes (els companys, la ruta, el pati, els professors, el menjador…).
En canvi, hi ha una disparitat important quan s’aborda el tema del bullying. Un 12% dels alumnes afirma que n’ha patit, un 6,5% diu que més d’un cop, i un 33,5% diu que “no sap” si els seus companys parlen malament d’ells o els insulten. A la vegada, els professionals de l’educació consideren que la prevalença de l’assetjament escolar entre l’alumnat amb TEA se situa entre el 0,8% i el 9,6%, mentre que només un 40% de les famílies considera que els protocols contra el bullying són útils.
Dels 299 estudiants que han contestat l’enquesta, només 36 eren noies. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, això fa que “calgui prendre alguns resultats amb una certa prudència”. Sobretot, els que tenen a veure amb possibles situacions d’assetjament o violència. I és que el 22% de les noies que han respost comenten que no saben identificar si les obliguen a fer alguna cosa que no volen. Al mateix temps que el 26% no saben si els seus companys es mofen dels seus pits o dels seus genitals.
Per a l’experta, l’alumnat TEA està doblement exposat a l’assetjament relacional, és a dir, el joc de “ser amics o no”, en el qual aquestes noies i nois no saben si els donen un consell o els prenen el pèl. Per això reafirma que hi ha marge de millora en els centres perquè es parli de “habilitats per a la socialització i identificació d’aquesta mena de situacions” que, en definitiva “ajudarien a tot l’alumnat”. Verde recomana que els centres facin un treball d’incidència des de l’acció tutorial i els departaments d’orientació per donar claus a noies i nois a l’hora d’identificar aquest tipus de situacions. “No sols ajudarien a l’alumnat TEA sinó a tot el grup”, opina.
Participació i socialització
Un altre aspecte en el qual se centra l’enquesta és la participació d’aquest alumnat en les activitats de l’escoles, amb dades igualment reveladores. Per exemple, mentre que el 86% de l’alumnat amb TEA que va respondre a l’enquesta assegura que participa en les excursions organitzades pel centre, el 43% assegura passar en solitud els esbarjos. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, aquesta situació no té per què ser viscuda com a negativa per part d’aquestes noies i nois, ja que pot ser que sigui buscada. Però sí que posa de manifest una situació bastant comuna, que és les dificultats de socialització.
Maria Verde explica que aquestes noies i nois tenen dificultats durant “les relacions socials espontànies entre companys”, enfront de les que són estructurades. I l’enquesta ho corrobora. El 86% dels enquestats assegura anar a excursions organitzades pel centre, el 77% va a festes també organitzades i 60% participa en grups de treball. Per contra, el 43% manifesta que durant les estones del pati està sol i només un 14% diu que queda amb companys fora del centre educatiu. La percepció de les famílies i dels professionals sobre aquesta participació és, però, menys optimista.
Aquestes dificultats podrien millorar-se, entén Verde, amb la realització d’unes certes activitats estructurades en els esbarjos, per exemple, si bé amb una certa prudència perquè “no és natural que aquests temps estiguin dinamitzats per una figura mediadora”, explica. També comenta que, ja que els temps lliures “són moments de tensió que donen lloc a situacions d’aïllaments per a alguns alumnes”, programes com els d’alumnat mediador podrien venir bé, no sols per a aquests alumnes amb TEA, sinó per al conjunt de l’alumnat.
A les dificultats per a socialitzar en el centre educatiu se sumen les de fer-lo fora de classe. Per Verde, d’això no s’ha de culpabilitzar ningú, ja que pot dependre dels casos. Hi haurà nois i noies que no necessitin socialitzar i per això poden estar més aïllats, encara que també pot succeir el contrari, “que volen socialitzar però no ho fan de manera reeixida perquè la seva manera de fer-ho és poc natural o és massa poc recíproca”, comenta.
Des que l’Hospital de Bellvitge, ubicat a l’Hospitalet de Llobregat, es va inaugurar el 8 de novembre del 1972, el centre ha efectuat unes 1.363.000 hospitalitzacions, 1.148.000 intervencions quirúrgiques, 5.834.000 atencions a Urgències, i 15.735.000 visites de consultes externes.
Durant aquest any, s’han dut a terme diferents activitats commemoratives, i coincidint amb l’aniversari de la inauguració de l’hospital, s’ha presentat el llibre ‘Hospital Universitari de Bellvitge. 50 anys’ a la sala d’actes del centre, on la gerent ha destacat que “la celebració d’aquest aniversari ha servit per homenatjar les generacions que ens han precedit i han fet possible l’hospital actual, però també per renovar el compromís de servei públic dels més de cinc mil professionals que ara treballem aquí”.
Vista aèria de la construcció de l’Hospital de Bellvitge | TAF Helicòpters S.A. / Arxiu Nacional de Catalunya
Al llarg de 164 pàgines, el llibre fa un recorregut per tota la història del centre hospitalari en el marc del context polític, social, econòmic i cultural d’aquestes cinc dècades. Inclou més de 150 fotografies de totes les èpoques, procedents majoritàriament del fons audiovisual de l’hospital.
Un edifici en zona agrícola
El llibre comença resseguint les circumstàncies de la planificació i construcció de l’hospital, que es va aixecar com un edifici aïllat enmig d’una zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, i es fa ressò de les protestes i vagues que en els darrers anys del franquisme van imprimir-li un caràcter reivindicatiu i lluitador.
El capítol dedicat als anys vuitanta recull els canvis que va implicar el traspàs de l’hospital a la Generalitat, així com el primer trasplantament hepàtic de l’Espanya. Dels anys noranta destaca el creixement de l’entorn hospitalari amb l’arribada, entre d’altres institucions, de la Universitat de Barcelona i la progressiva obertura de l’Hospital Duran i Reynals.
Un dels primers trasplantaments hepàtics de l’Hospital de Bellvitge dus a terme per l’equip dels doctors Jaurrieta i Margarit
Els dos capítols sobre el segle XXI se centren en la renovació d’infraestructures, però també en l’època de les retallades (2011-2014) i en els esforços dels mesos més complicats de la pandèmia sanitària de la Covid-19.
L’obra, publicada en català i castellà, ha anat a càrrec del periodista Albert Lladó i és un projecte del Gabinet de Comunicació i Relacions Institucionals de l’Hospital de Bellvitge i Ars Satèl·lit, amb el suport de la Diputació de Barcelona.
En l’actualitat, a l’Hospital de Bellvitge hi treballen 5.200 professionals. Cada any registra unes 20.000 intervencions de cirurgia major, 485.000 visites ambulatòries i unes 100.000 proves diagnòstiques.
La presentació del llibre s’afegeix a tot un conjunt d’activitats que s’han portat a terme aquest any per celebrar els cinquanta anys de l’hospital, com l’acte i el vídeo commemoratiu amb què van arrencar les celebracions el novembre de 2021, les tres exposicions històriques –50 anys, 50 retrats, Pioneres HUB i Hospital de Bellvitge: un viatge en el temps– l’acte de reconeixement a l’hospital de la Universitat de Barcelona al Paranimf de la UB el 27 d’octubre, el lliurament de la Medalla de la Ciutat del Prat, o el cicle de xerrades educatives i divulgatives portades a terme per professionals de l’hospital amb la col·laboració dels ajuntaments de l’Hospitalet i del Prat, entre d’altres. Les celebracions culminen amb un sopar de gala el dia 11 de novembre a les Drassanes Reials.
Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Foto: VS
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Foto: VS
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.
Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.
La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.
Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.
La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona: “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.
Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.
D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.
Targeta cuidadora
Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.
Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.
La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores
Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).
Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.
Més de 120.000 persones a Espanya estan en risc de viure amb discapacitat o morir aquest any per no cuidar la salut cerebral. És una afirmació de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), que argumenta que hi ha prop de 20 milions de persones de més de 50 anys i, a partir d’aquesta edat, més de la meitat pateix una malaltia crònica.
Segons dades de la SEN, les malalties neurològiques són les responsables del 44% de la discapacitat per malalties cròniques. El vicepresident de l’entitat, el doctor Jesús Porta, afirma que “a mesura que fem anys, més gran és la possibilitat que patim algun tipus de malaltia neurològica crònica, ja que l’edat és un dels factors de risc que amb més freqüència s’associa a l’aparició d’aquestes malalties”.
Per al doctor, si bé no es pot modificar l’edat, sí es poden canviar hàbits quotidians per evitar factors de risc: “Està comprovat que portant hàbits de vida cerebro-saludables es podrien prevenir moltes malalties neurològiques. Per exemple, fins al 90% dels casos d’ictus o més del 30% dels casos d’Alzheimer i epilèpsia es podrien arribar a evitar –la qual cosa suposaria reduir en més de 120.000 els nous casos que es produeixen cada any a Espanya, només d’aquestes tres malalties– si la població comença a prendre consciència sobre la importància que té cuidar el nostre cervell”.
Amb aquest objectiu, la SEN celebra la Setmana del Cervell del 31 d’octubre al 4 de novembre, una iniciativa que va sorgir fa més de 10 anys. El president de la SEN, el doctor José Miguel Láinez, remarca que “una de les claus a l’hora de prevenir l’aparició de malalties neurològiques és fomentar la reserva cognitiva, és a dir, estimular el cervell amb activitats que ajuden a augmentar la connectivitat entre neurones”, entre les quals cita llegir, estudiar, socialitzar i jugar. “Igual que tots sabem que és necessari dedicar temps a fer exercici per millorar la nostra salut corporal, tots hauríem de saber també que hem de dedicar temps a millorar la nostra salut cerebral”.
Altres factors involucrats en l’aparició de malalties neurològiques són la inactivitat física, el tabaquisme, la hipertensió, l’alcohol, la depressió, la diabetis o la contaminació de l’aire. “Evitant aquests factors, seguin la dieta mediterrània, intentant tenir un bon estat anímic i buscant la socialització, estarem ajudant a reduir la prevalença i progressió de moltes malalties neurològiques”, comenta el doctor Porta.
Segons explica la SEN en un comunicat, les malalties neurològiques són responsables del 23% dels anys de vida perduts per mort prematura i del 19% de les malalties que es produeixen cada any a Espanya. Per a Láinez, “tenint en compte que s’estima que el 2050 més del 30% de la població espanyola tindrà més de 65 anys, si no es prenen mesures, el nombre de pacients amb malalties neurològiques augmentarà de forma molt considerable”.
Les previsions apunten que el 2050 es triplicarà la incidència d’Alzheimer i en els pròxims deu anys augmentaran un 45% les morts per ictus. Entre les malalties més conegudes, també figuren el Parkinson, l’ELA, la migranya, l’esclerosi múltiple i la demència frontotemporal.
Aquests són els set consells de la SEN per mantenir un cervell sa:
Fer activitats que estimulin l’activitat cerebral i et mantinguin mentalment actiu, com llegir, escriure, memoritzar números de telèfon, participar en jocs de taula, fer activitats manuals, completar mots encreuats i practicar un nou idioma.
Fer algun tipus d’activitat física de manera regular, sigui un esport o caminar com a mínim 30 minuts al dia.
Potenciar les relacions socials i afectives, evitant l’aïllament social i l’estrès.
Seguir una dieta equilibrada, tot oblidant-nos de l’excés de greixos animals i de sal, i potenciant el consum de fruites i verdures.
Portar hàbits de vida saludables sense consum d’alcohol, tabac i drogues, i dormint 8 hores.
Controlar la hipertensió, que és un dels principals factors de risc de malalties cerebrovasculars com l’ictus.
Protegir el cervell de possibles agressions físiques exteriors fent servir el cinturó de seguretat en els vehicles i el casc quan es viatgi en moto.
Es diu que patim una epidèmia de depressió i ansietat com si es parlés d’una epidèmia vírica. En una sanitat i una societat que abusen dels antidepressius i els ansiolítics, en què aquests sovint representen un problema més que una solució, podem llegir a la premsa general coses com: «El Observatorio del Medicamento señala que en 2021 se dispensaron casi 51 millones de recetas de estos fármacos, un incremento que responde al aumento de esas patologías psicológicas y psiquiátricas de los últimos dos años”. O també: «La pandemia ha incrementado las enfermedades mentales graves como las psicosis en un 7%,». EL Observatorio del Medicamento és una publicació de la Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles que, pel que es pot veure, defineix el nivell de malaltia en funció de la venda de medicaments. La majoria de mitjans han recollit el titular sense fer-ne una valoració crítica.
Les paraules les carrega el diable, o millor dit, el poder, que amb la intenció de dominar el relat social s’apodera del llenguatge mèdic i mitjançant la metàfora transforma el contingut i el significat d’un determinat fenomen. També va dir-ho Sontag: «Les malalties sempre han estat utilitzades per donar vida a càrrecs de culpabilitat quan una societat ha estat corrupta i injusta».
Poques vegades ens preguntem d’on ve tanta ansietat, tanta «depressió» i tanta «psicosi», o si l’ús de psicofàrmacs està justificat i serveix per a alguna cosa més que per millorar temporalment els símptomes. Es dona per suposat que el trastorn mental té unes causes bioquímiques alienes a elements emocionals i al context social en què es produeix. És l’enfocament biomèdic, que en realitat és una fal·làcia perquè mai no s’ha arribat a demostrar la teoria del desequilibri bioquímic del cervell. En la lògica reduccionista de la biomedicina, a qualsevol trastorn li correspon una etiqueta diagnòstica i un tractament farmacològic.
La pandèmia i les successives crisis del capitalisme han suposat un pas més en els nivells de desigualtat, en l’acumulació de la riquesa i en la concentració del poder de decisió. Cada vegada hi ha més pobres o persones en risc de pobresa i creixen els riscos climàtics que ens pinten un no-futur. Cada vegada hi ha més persones que els costa arribar a finals de mes, mengen pitjor o no poden, encara que treballin, pagar el lloguer. Totes aquestes persones, que són amplis sectors de població, no estan precisament contentes i felices, els costa veure sortides per al seu futur immediat o el dels seus fills, tenen dificultats per dormir (qui no?), estan inquietes i algunes poden pensar que la mort és l’única solució. En podem dir depressió a aquests sentiments? Ja es va veure en la crisi financera de finals dels 2000: l’augment de suïcidis estava directament relacionat amb situacions de pèrdues econòmiques i laborals i la falta de perspectiva de futur, generades tant per la mateixa crisi, com per les mesures que es van prendre per fer-hi front.
Més que depressió, és agressió econòmica, política i social, que no afecta tothom de la mateixa manera. Tornant als psicofàrmacs, a l’Observatori de salut i impacte de polítiques de l’Ajuntament de Barcelona s’ofereixen dades dels eixos de desigualtat que travessen el seu consum. Segons l’enquesta de salut de l’any 2021, refereixen haver consumit psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics i hipnòtics) un 32% de dones en front del 22% dels homes. Les persones de més de 65 anys consumeixen el doble que les de 15 a 44 anys en el cas dels homes, i quatre vegades més en el cas de les dones. També les dones de classe social més baixa es mediquen més que les de classe social més alta. Per a un altre eix de desigualtat com és el nivell d’estudis, les dones sense estudis consumeixen 2,5 vegades més que les dones amb estudis universitaris. El consum de psicofàrmacs té cara de dona, gran, sense estudis i de classe social baixa.
De fet, moltes de les persones a qui s’anomena «deprimides» i «ansioses» són dones que assumeixen tasques de cures sense cobrar o treballen amb sous baixos en el sector de serveis poc qualificats. Són dones -i homes- que pateixen sobrecàrrega i desigualtats. Són infants, adolescents i joves als que es va tancar a casa, als qui es va privar de l’espai de relació i socialització que és l’escola. Alguns van estar reclosos en una habitació amb altres tres o quatre o cinc persones més, en ocasions en un entorn de violència masclista. Són, en definitiva, persones que han perdut referències, vincles i relacions en un món cada vegada més volàtil, efímer i incert, en el que sembla que la realitat es construeix al marge d’un mateix.
Parlar de depressió en aquest context suposa una transformació gens innocent ni arbitrària. Segueix les regles de la medicalització: transformar allò social en individual, i allò individual en biològic. D’aquesta manera, es posa la causa -i la culpa- en la persona, no en la societat, i en comptes de construir discursos col·lectius i llaços i accions comunitaris, se cerquen solucions personals en el consum de psicofàrmacs i les actuacions sanitàries que, amb els seus límits, se centren en intervencions individuals.
Estem davant d’una «epidèmia» de patiment social que requereix abordatges i solucions socials des de les polítiques públiques. Polítiques que protegeixin les persones, que s’interessin de manera especial en la infància i la joventut, que siguin honestes, que tinguin en compte la realitat individual però també la familiar, escolar, laboral, econòmica i comunitària.
Seguir utilitzant metàfores ens allunya de la comprensió i la construcció social de la realitat i perpetua l’opressió i el relat que es fa des del poder, sigui polític, econòmic o mediàtic. Més que metàfores necessitem avançar cap a una narrativa social que digui les coses pel seu nom, que interpreti el malestar emocional, que busqui accions de solidaritat i lluita contra les diverses formes d’opressió. Com ens ha ensenyat l’experiència de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), l’acció col·lectiva té un gran poder de millorar la salut mental, de transformació i d’alliberament dels discursos dominants.
Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Salut Mental, un dia en què tothom corre a penjar a les seves xarxes socials el seu suport a la causa. Les xarxes s’inunden de posts, likes, tuits i reels per exposar que la salut mental és salut i que, sense ella, no es pot avançar dignament en el transcurs de la vida.
Són molts els i les influencers que tenen marcada la data en vermell per a —suposem que amb tota la bona fe— llançar als seus followers un missatge de suport, de xarxa, i de reivindicació a la normalització de les malalties del cervell; malalties que molts d’aquests influencers sofreixen i que, com ells bé diuen, han estat agreujades per l’ús de les xarxes socials, la sobreexposició i la pressió estètica que sofreixen constantment.
No obstant això, no és tasca complicada indagar en el perfil d’aquests mateixos influencers i trobar-se, entre tants filtres, amb un contingut totalment diferent del que reivindiquen el Dia de la Salut Mental: fotos retocades, cossos modificats, operacions estètiques, cares de porcellana, anuncis de bàlsams que eliminen la fam, dietes extremes, toxicitat normalitzada i, com a conseqüència, plors desconsolats.
Fins a quin punt tenen responsabilitat aquests influencers envers la salut mental de tots els seus fidels seguidors? Vivim en una societat superficial, on els likes, l’eliminació de les imperfeccions i els cossos normatius modificats són la norma, són el correcte, són el que fa feliç a una gran part de la societat.
Si no comencem a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui ‘likeable’, difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps
Les xarxes socials han arribat al seu punt més àlgid, al punt més àlgid pel que fa a la destrucció de la salut mental. La imposició d’uns cànons de bellesa irreals fan que, actualment, a Espanya hi hagi més de 400.000 persones joves diagnosticades amb un TCA i que aquests trastorns hagin augmentat un 15% en menors de 12 anys, especialment entre les dones i les nenes.
Així doncs, ¿quina responsabilitat tenen els influencers que prediquen uns cànons de bellesa irreals així com les xarxes socials que deixen impunement postejar la modificació de la realitat? Fins i tot sabent que dits influencers també són víctimes de la violència estètica, de la sobreexposició, dels haters i d’un assetjament difícil de gestionar, si no fem un intent col·lectiu per començar a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui likeable, sigui trend; difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps: la crisi de la salut mental.
Són moltes les persones joves que pateixen en silenci, entre post i post, problemes greus de salut mental que no han sabut verbalitzar; per això mateix, totes les persones, com a col·lectiu, tenim una petita responsabilitat envers la lluita real de la salut mental. Deixem-nos de posts impostats del Dia de la Salut Mental i comencem, a poc a poc i diàriament, a aportar el nostre granet de sorra per a fer un món digital en el qual viure valgui la pena.
El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.
L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?
Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?
Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?
Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.
Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.
A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?
Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.
El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana
La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.
Respectar el menjar és una forma de respectar el món?
Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.
Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?
Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.
«Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients» | Capitán Swing
Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.
Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.
Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?
Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?
Si no valores el menjar, no valores la vida
Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?
Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.
Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?
Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.
I com lliga això amb ‘Sitopía’?
Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.
Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?
Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.
Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.
La situació de sequera que està patint Catalunya, amb els pantans en mínims històrics, pot provocar els pròxims mesos que s’hagin d’adoptar per a certes zones del país, restriccions horàries o altres limitacions d’accés a l’aigua potable, un element fonamental per menjar, rentar-se o beure. Tanmateix, la realitat que ens envolta és encara molt més dramàtica i milions de persones a tot el món no tenen un servei bàsic de subministrament d’aigua potable o s’han de proveir des de fonts d’aigua no segures i contaminades.
L’any 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer expressament el dret humà a l’aigua i al sanejament. Es reafirmava així que una aigua potable neta i el sanejament són essencials per a la realització de tots els drets humans i que el dret humà a l’aigua és indispensable per a una vida humana digna.
Amb aquest reconeixement, es demanava també a tots els Estats a aportar recursos financers per tal de proporcionar un subministrament d’aigua potable i sanejament saludable, net, accessible i assequible per a tothom. Això també s’ha incorporat en l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 6 dels aprovats el 2015 i que preveu assolir el 2030 la disponibilitat d’aigua i la gestió sostenible i el sanejament per a tothom. A hores d’ara, però, queden reptes molt importants encara per l’assoliment d’aquest Objectiu.
El plantejament és que aquest abastament d’aigua per persona havia de ser suficient i continu per a ús personal i domèstic. Aquests usos inclouen de manera general l’aigua de beure, el sanejament personal, l’aigua per fer la bugada, la preparació d’aliments, la neteja de la llar i la higiene personal. De fet, d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), calen entre 50 i 100 litres d’aigua per persona i dia per garantir que es cobreixen les necessitats més bàsiques i que sorgeixin així poques preocupacions en matèria de salut. A més de suficient, l’aigua ha de ser físicament accessible, és a dir, que la font d’aigua s’hauria de trobar no més lluny d’un desplaçament de 30 minuts, i assequible per a tothom, en el sentit que el seu cost no hauria de superar el 3% dels ingressos de la llar.
Ara bé, en realitat, l’accés a l’aigua s’ha convertit per a milions de persones, més que en un dret, en un privilegi. En aquest sentit, l’actual escassetat d’aigua afecta més del 40% de la població mundial, és a dir, més de 2.000 milions de persones. Es tracta d’una xifra alarmant que probablement creixerà amb l’augment de les temperatures globals a causa del canvi climàtic. Tot i que hi ha hagut avenços importants en les darreres dècades, la decreixent disponibilitat d’aigua potable de qualitat és un problema important que afecta tots els continents.
Segons les Nacions Unides, assegurar l’aigua potable segura i assequible universal implica arribar a més de 800 milions de persones que no tenen els mínims serveis bàsics i millorar l’accessibilitat i la seguretat dels serveis per aquests més de dos mil milions. Dit d’altra manera, això vol dir que 3 de cada 10 persones no tenen accés a aigua potable segura i que 6 de cada 10 persones no tenen accés a instal·lacions bàsiques de sanejament. Són persones que s’enfronten a nivells extremadament alts de vulnerabilitat hídrica.
El risc per a la salut
El fet de no tenir accés a aigua segura i fàcilment disponible des de casa o no disposar d’un sanejament gestionat de manera segura afecta directament a la salut de les persones. Es calcula que més del 80% de les aigües residuals resultants de les activitats humanes s’aboquen als rius o al mar sense cap mena de tractament, cosa que en provoca la contaminació. L’aigua contaminada pot transmetre malalties com la diarrea, el còlera o la disenteria. Cada any, més de 500.000 persones moren per diarrea a tot el món.
Això impacta especialment a les persones que no tenen accés segur a aigua potable i que estan afectades per la sequera a Etiòpia, Kenya i Somàlia. El nombre de persones que pateixen aquesta situació ha augmentat de 9,5 milions a 16,2 milions de persones en cinc mesos, segons dades d’UNICEF. A Somàlia s’han notificat brots de diarrea aquosa aguda i còlera a gairebé tots els districtes afectats per la sequera, amb 8.200 casos notificats entre gener i juny d’aquest any, més del doble del nombre de casos notificats durant el mateix període de l’any passat.
Gairebé dos terços dels afectats en aquesta regió són nens menors de cinc anys. Entre el juny del 2021 i el juny del 2022, UNICEF ha tractat més d’1,2 milions de casos de diarrea en nens menors de cinc anys a les regions d’Etiòpia més afectades per la sequera. A tot el Sahel, la disponibilitat d’aigua també s’ha reduït en més del 40% en els últims 20 anys a causa del canvi climàtic i factors complexos com els conflictes, cosa que posa milions de nens i les seves famílies amb més risc de contraure malalties transmeses per l’aigua. Només l’any passat, l’Àfrica occidental i central van registrar el pitjor brot de còlera de la regió en els últims sis anys, inclosos 5.610 casos i 170 morts al Sahel central.
A Burkina Faso, Txad, Mali, Níger i Nigèria, la sequera, el conflicte i la inseguretat estan generant inseguretat hídrica, amb 40 milions de nens enfrontant nivells alts o extremadament alts de vulnerabilitat hídrica. Ja moren més nens com a resultat de l’aigua i el sanejament insegurs al Sahel que a qualsevol altra part del món, segons les últimes dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Quan es combinen alts nivells de desnutrició aguda greu amb brots mortals de malalties com el còlera o la diarrea, la mortalitat infantil augmenta de forma espectacular i tràgica. Conflueixen així, el risc a patir desnutrició aguda i el de patir malalties transmeses per l’aigua.
Quan l’aigua no està disponible o no és segura, els riscos per als infants es multipliquen exponencialment. Com explica la directora executiva d’UNICEF, Catherine Russell, «a la Banya d’Àfrica i el Sahel, milions de nens estan a només una malaltia de distància de la catàstrofe». Al voltant de 1000 nens moren cada dia a causa de malalties diarreiques associades a la manca d’higiene.
L’impacte de la crisi alimentària
Si tota aquesta situació ja és greu, un dels desafiaments internacionals més urgents és la crisi alimentària que afecta actualment moltes zones del món. Només a l’Àfrica Oriental, més de 50 milions de persones pateixen inseguretat alimentària aguda, en gran part a causa de la sequera. Això es pot agreujar més encara a conseqüència de la guerra d’Ucraïna i les limitacions per a la importació de gra des d’aquest país.
UNICEF és una de les organitzacions que proporciona ajuda per millorar l’accés a serveis d’aigua, sanejament i higiene resistents al clima com, per exemple, perforant fonts de confiança d’aigua subterrània. Segons un informe recent de la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD), es poden tallar les sequeres a través de la restauració de les terres i d’una millor gestió de l’aigua. La clau per això és restaurar i protegir la humitat i la fertilitat del sòl a través, per exemple, d’unes pràctiques agrícoles més sostenibles.
