Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • La contaminació a Mollet és insostenible

    Mollet del Vallés és una de les ciutats amb un índex més alt de contaminació. Així ho corroboren els últims mesuraments i estudis d’entitats solvents. Alguns estudis fins i tot plantegen que som la tercera ciutat de l’estat espanyol quant a índexs de contaminació, la segona de Catalunya i entre les primeres d’Europa, al costat de Barcelona.

    Fa uns mesos que s’ha constituït la nostra plataforma per a lluitar per un Mollet lliure de contaminació i respirable. A part de la contaminació atmosfèrica, lluitem també per l’eliminació de l’amiant en canonades d’aigua i edificis públics i privats, un material molt tòxic i que provoca milers de morts cada any.

    És necessari que l’Ajuntament de Mollet del Vallés prengui mesures eficaces per reduir dràsticament els nivells de contaminació a la nostra ciutat, com pot ser continuar convertint en zona de vianants els carrers i fer «superilles», crear un veritable carril bici segur, potenciant la bicicleta, i crear un sistema de bicicletes compartides. També és necessari ampliar el servei de transport públic i instar a la Generalitat de Catalunya a limitar la velocitat als vehicles a 80 km/h en autovies i autopistes.

    Cal limitar el creixement urbanístic i, per això, diem NO al nou Barri del Calderi i diem NO a la construcció de centenars de pisos al costat de l’Hospital de Mollet del Vallés. NO AQUEST POUM.

    Cal assegurar a la ciutat una circulació de màxim 30 km/h i cal crear aparcaments dissuasius, entre altres mesures necessàries per a aconseguir una ciutat saludable i deixar de ser una de les ciutats amb més mortalitat per contaminació de Catalunya, Espanya i Europa.

    #FEMMOLLETSALUDABLE

  • El laberint de la pobresa

    Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.

    En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.

    Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.

    La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.

    L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del «frau» de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.

    Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.

    Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.

  • Cau un 19% l’esperança de vida entre la gent gran, però segueixen en augment les pensions

    «L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides».

    Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.

    Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.

    A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.

    L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça

    Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. «Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població», diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.

    El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.

    Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que «després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant». I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. «És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control», assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències «ha estat brutal». Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.

    Desigualtats de gènere a les pensions

    Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
    pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.

    Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.

    Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.

    En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.

    Ràtios insuficients a la sanitat pública

    Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.

    Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.

    Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que «tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades». Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: «si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible». Per acabar, Bellera afirma que «queda molt recorregut per fer», que «l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast», però que «dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social».

  • La contaminació de l’aire podria accelerar el desenvolupament de l’Alzheimer

    L’exposició a la contaminació de l’aire estaria relacionada amb nivells més alts de biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer, segons un estudi liderat per Investigadors del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, en col·laboració amb ISGlobal. Els resultats de la investigació, que ha comptat amb l’impuls de la Fundació ”la Caixa”, s’han publicat a la revista Environment International.

    “L’estudi aporta evidència que la contaminació atmosfèrica afectaria especialment a aquelles persones que ja presenten indicis biològics de l’inici de la malaltia en forma d’acumulació de proteïna beta amiloide al seu cervell. La pol·lució de l’aire podria contribuir en l’avenç o progressió de la malaltia”, destaca Marta Crous-Bou, una de les autores de l’estudi i científica col·laboradora del BBRC.

    A l’estudi han participat 156 persones adultes sense alteracions cognitives amb una mitjana d’edat de 57 anys i moltes d’elles familiars de malalts d’Alzheimer. Els resultats de la investigació indiquen, en concret, que una major exposició a diòxid de nitrogen i a partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2.5) s’associaria amb nivells més alts de deposició de la proteïna beta amiloide al cervell, una de les alteracions biològiques que es produeixen en la malaltia d’Alzheimer.

    Aquestes troballes, segons els investigadors, encaixarien amb hipòtesis que suggereixen que les partícules fines podrien arribar al cervell travessant la barrera hematoencefàlica. A més, la contaminació de l’aire és una de les fonts més rellevants d’inflamació i estrès oxidatiu induïts pel medi ambient, tots dos implicats en processos neurodegeneratius.

    Així doncs, la investigació reforça l’evidència científica emergent que apunta que la contaminació de l’aire seria un factor de risc pel desenvolupament de l’Alzheimer. “És important destacar que es tracta d’un factor modificable al qual una gran part de la població està exposada. Encara que els riscs associats siguin petits, una reducció en l’exposició implicaria també una disminució en la morbiditat associada a la malaltia”, explica Silvia Alemany, investigadora d’ISGlobal.

    Futurs estudis permetran demostrar si els seus efectes estan relacionats amb la progressió de la malaltia. «Els resultats de l’estudi obren les portes també a estudiar l’impacte a llarg termini de la contaminació en mecanismes involucrats en la malaltia de l’Alzheimer, i a estendre la investigació fora de la ciutat de Barcelona i en un ventall de població més ampli”, conclou Natàlia Vilor-Tejedor, co-autora de l’estudi i membre del Grup de Recerca en Neuroimatge del BBRC.

  • La població que pateix fam al món va créixer un 10% el 2020

    L’últim informe de l’estat d’inseguretat alimentària i nutrició al món 2021, emès per la FAO en col·laboració amb UNICEF, OMS i altres organitzacions internacionals, descriu una evolució dramàtica del sistema alimentari mundial.

    La prevalença de fam, que en els últims cinc anys estava més o menys estable, va patir un increment brusc el 2020, amb 118 milions més d’habitants que pateixen gana i posen en greu risc complir amb objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (Objectiu 1: fi de la pobresa; Objectiu 2: fam zero, per al 2030). La fam va afectar el 21% de la població d’Àfrica (1 de cada 5 habitants), el 9% de la població d’Àsia i el 9,1% de la població d’Amèrica Llatina i el Carib.

    La prevalença d’“inseguretat alimentària” (sense accés a una quantitat suficient, estable i adequada d’aliments nutritius), mesurada per l’Escala d’Experiència d’Inseguretat Alimentària (amb 8 indicadors), que tenia un lleuger augment des del 2014, va patir el 2020 un increment brusc de gairebé 320 milions d’habitants en només un any i, com a conseqüència, un de cada 3 habitants al món (més de 2.300 milions d’habitants) no van tenir accés a una alimentació adequada el 2020. La meitat es troba a Àsia (més de 1.200 milions), un terç a l’Àfrica (gairebé 800 milions) i un 11% (267 milions) a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com és esperat, atès que les dones són més vulnerables socialment que els homes, la proporció de dones que pateixen una moderada o severa inseguretat alimentària és un 10% més alta. Globalment, el 2020, hi havia 149,2 milions (22%) de nens menors de cinc anys patint un retard del creixement. Tres quarts d’aquests viuen justament en dues regions: el sud-est i el centre d’Àsia (un 37% amb retard de creixement) i a l’Àfrica subsahariana (també un 37%).

    L’informe ressalta que l’alt cost d’una dieta saludable al costat d’una persistent desigualtat en els ingressos econòmics posa una dieta saludable fora de l’abast d’uns tres mil milions d’habitants, especialment els més pobres a totes les regions del món, principalment a Àfrica i Amèrica Llatina, entre 2017 i 2019. S’espera un agreujament de la situació a la majoria de les regions el 2020, com a conseqüència de la pandèmia del Covid-19.

    Els conflictes armats, generats majoritàriament actualment pel canvi climàtic (guerres climàtiques), que incrementa les zones desertitzades i de manca d’aigua per al consum i el reg per les sequeres persistents o afectades per inundacions, tempestes i tifons, tenen un efecte negatiu en els sistemes alimentaris, en l’agricultura i la ramaderia, des de la producció, la collita (disminució del rendiment), el transport, el comerç i el consum.

    Tot això redunda en un augment dels preus dels aliments i reducció de la disponibilitat, augmentant la gana i la inseguretat alimentària. Es produeixen obligadament moviments massius de població a la recerca de terres explotables i s’originen conflictes armats amb els pobladors originaris que rebutgen els qui intenten envair el seu territori.

    No tots els conflictes armats s’originen, però, pel canvi climàtic; també s’originen per interessos geoestratègics, com l’actual del Iemen (país que pateix la crisi humanitària més gran del món), en una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita i amb armes proporcionades, principalment, per Espanya.

    Més de 16 milions de persones s’enfronten a la gana i n’hi ha 50.000 morint en condicions de fam, davant la indiferència de la premsa i del món occidental. En la mesura que persisteixin aquestes profundes desigualtats socials i els multimilionaris d’occident gastin alegrement en viatges espacials centenars de milions de dòlars, l’emigració massiva irregular a Europa i els EUA continuarà sent imparable encara que milers morin en l’intent.

    Aquestes tremendes desigualtats socials afecten també la nostra societat. A Espanya s’estima que 12,5 milions d’habitants (un de cada quatre adults i tres nens) està en risc de pobresa i d’exclusió social i més de dos milions pateixen inseguretat alimentària. La FAO proposa diverses mesures per transformar aquesta dura realitat mundial, entre les quals assenyala integrar polítiques de desenvolupament humanitari i pacificació en àrees de conflicte i augmentar la resiliència dels més vulnerables a l’adversitat econòmica. Tancant els ulls a aquesta crítica i greu situació alimentària al món, no aconseguirem més que agreujar-la.

  • La dieta mediterrània o el mindfulness durant l’embaràs redueixen el risc de tenir un nadó amb baix pes

    El baix pes al naixement, produït per un retard en el creixement fetal, afecta fins al 10% dels embarassos. És reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una de les causes més importants de mortalitat perinatal en el món i s’associa amb un pitjor neurodesenvolupament durant la infància i amb una major predisposició a patir malalties i problemes de salut metabòlica i cardiovascular durant l’edat adulta. Fins al moment, no hi havia cap tractament que pogués prevenir o millorar el baix pes dels nounats.

    Ara, un estudi liderat per investigadors de BCNatal -un centre d’investigació que uneix l’Hospital Clínic – IDIBAPS i l’Hospital Sant Joan de Déu- i la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació «la Caixa», demostra per primera vegada que el creixement fetal es pot millorar aplicant canvis en l’estil de vida de l’embarassada. Concretament, la investigació ha demostrat una reducció d’entre el 29 i el 36% dels nounats amb baix pes quan es fan intervencions basades en la dieta mediterrània o en el mindfulness -o atenció plena- per reduir l’estrès durant l’embaràs. Els resultats de la recerca s’han publicat a la revista JAMA.

    «Vam veure que les mares dels nadons que neixen amb baix pes moltes vegades tenien una dieta subòptima i alts nivells d’estrès», explica el Dr. Eduard Gratacós, director de BCNatal i del grup Medicina Fetal i Perinatal de l’IDIBAPS i del CIBERER. Així va sorgir la idea de fer un assaig clínic per estudiar si intervencions estructurades de dieta mediterrània o de reducció de l’estrès podien reduir la possibilitat de tenir un nadó amb baix pes i altres complicacions de l’embaràs. «Aquesta investigació és pionera i representa un canvi de paradigma, ja que demostra per primera vegada que una intervenció estructurada sobre l’estil de vida redueix complicacions de l’embaràs per a les quals cap tractament anterior havia demostrat tenir efectes positius. Per tant, els canvis en l’estil de vida no només tenen efectes en la mare, sinó en el nadó», remarca Gratacós.

    A l’estudi, batejat amb el nom d’IMPACT Barcelona, hi han participat més de 1.200 dones embarassades amb alt risc de tenir un nadó amb baix pes a causa de diversos factors, com l’edat avançada, complicacions en embarassos previs, tensió alta o malalties com la diabetis. Les dones embarassades es van dividir en tres grups a l’atzar: un grup va fer visites amb una nutricionista per seguir una dieta mediterrània, un altre va dur a terme un programa de mindfulness per reduir l’estrès i a un tercer grup no se li va fer cap intervenció. Després se’n va fer un seguiment per veure com es desenvolupava el nadó i si hi havia complicacions en l’embaràs i el part.

    Els resultats de la investigació són clars. «Les embarassades del grup control van tenir un 21,9% de nadons amb baix pes, i aquest percentatge es va reduir fins a un 15,6 en els grups de mindfulness i un 14% en els grups de dieta mediterrània», afirma la Dra. Fàtima Crispi, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de la recerca. «A més, també es va veure una reducció del 19% de les complicacions en l’embaràs en tots dos grups», afegeix.

    Josefin Berg, Fàtima Crispi, Àngel Font, Eduard Gratacós, Francesca Crovetto i M. Carmen González Sánchez a la presentació de l’estudi | Fundació «La Caixa»

    El primer grup de dones va fer visites mensuals amb una nutricionista per canviar el patró de la dieta i adaptar-lo a la dieta mediterrània, incorporant-hi més fruita i verdura, carn blanca, peix blau, lactis i cereals integrals. A més, se’ls va proporcionar de manera gratuïta productes alts en omega-3 i polifenols, com oli d’oliva verge extra i nous. Josefin Berg, una de les participants, es mostra molt satisfeta amb l’experiència. «Tot ha sortit molt bé. La dieta ha estat molt abundant i ha sigut molt fàcil seguir-la», assenyala.

    Per la seva banda, la M. Carmen González va participar en el programa de mindfulness, basat en un desenvolupat per la Universitat de Massachusetts i adaptat a l’embaràs. «El mindfulness em va ajudar a tenir consciència del moment present i no estar tota l’estona pensant, per exemple, en el moment del part. M’ha aportat una sèrie de tècniques que m’han ajudat a no estar tan estressada i poder millorar el meu benestar», destaca.

    «En grups de 20 o 25 persones i amb una duració de vuit setmanes, les participants feien meditacions guiades, una part activa de ioga i se’ls hi donava eines per gestionar emocions i situacions d’estrès», explica Francesca Crovetto, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de l’estudi. Per saber si hi havia una reducció de l’estrès, les dones participants van emplenar uns qüestionaris a l’inici i al final del programa, i es van mesurar els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès, el cortisol i la cortisona.

    Actualment, l’equip de BCNatal està dissenyant un estudi multicèntric per aplicar els resultats d’aquest estudi a qualsevol dona embarassada, sense la necessitat que hi hagi el risc de tenir un nadó amb baix pes. «L’aplicació de l’estudi no és senzilla i no es podrà fer d’un dia per l’altre. Aplicar-ho en l’àmbit protocol·lari requerirà una sèrie d’intervencions que han de ser validades científicament. També caldria veure l’efecte d’intervenir en altres factors, com la qualitat del son o l’activitat física. Serà un canvi progressiu», conclou Gratacós.

  • La contaminació de l’aire s’associa a un major risc de patir Covid greu

    L’exposició prolongada a la contaminació de l’aire no s’associa a un major risc d’infecció per Covid-19, però sí a emmalaltir més greument d’aquesta malaltia, segons un estudi coliderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i pel projecte GCAT de Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) de Badalona.

    En l’estudi, publicat a Environment Health Perspectives, es van mesurar un seguit d’anticossos antivirals en una cohort d’individus residents a Catalunya (la cohort COVICAT), amb informació sobre l’exposició d’aquests individus als contaminants atmosfèrics NO2, PM2.5, sutge i ozó.

    La investigació va incloure 9.605 participants, entre els quals hi havia 481 casos confirmats de Covid (5%). A més, es van prendre mostres de sang a poc més de 4.000 participants per determinar la presència i quantitat d’anticossos IgM, IgA i IgG davant de cinc antígens virals.

    Els resultats no revelen una relació entre exposició a la contaminació i infecció, però sí que es va trobar una associació entre una major exposició a diòxid de nitrogen (NO2) i partícules fines (PM2.5) i nivells més elevats d’IgG contra els cinc antígens virals, la qual cosa indica una major càrrega infecciosa o gravetat dels símptomes.

    Segons Manolis Kogevinas, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi, la investigació proporciona l’evidència més contundent fins ara sobre l’associació entre contaminació de l’aire i Covid-19. “Els resultats van en línia amb l’associació entre contaminació i hospitalització que s’ha descrit per a d’altres infeccions respiratòries com ara la grip o la pneumònia”, assenyala.

    L’equip investigador subratlla que la contaminació també podria contribuir afavorint condicions cròniques, com les cardiovasculars o les respiratòries, que augmenten el risc d’emmalaltir greument per Covid-19. Així doncs, els resultats de l’estudi proporcionen un argument addicional en relació als beneficis per a la salut pública de reduir els nivells de contaminació atmosfèrica i posen en evidència l’impacte dels factors ambientals sobre les malalties infeccioses.

  • La COP 26 de Glasgow i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

    Aquests dies es reuneix a Glasgow la conferència mundial pel clima amb la participació de caps de govern, científics i tècnics de tots els països. Per fora bramen les veus de Greta Thunberg i de desenes de milers d’activistes i ecologistes, al crit de «prou de bla…bla…bla… és l’hora de passar a l’acció». Per dins, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, adverteix que «de seguir així, estem cavant la nostra pròpia tomba». No és una exageració, el futur de la humanitat està en joc. Els científics ho confirmen, el 2020, els gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) causants de l’escalfament del planeta van augmentar, malgrat la restricció del trànsit i l’activitat econòmica produïda per la pandèmia.

    Les previsions de l’Acord de París d’aconseguir augmentar la temperatura mundial a no més d’1,5 graus i si és possible no més de 2 graus, a final de segle respecte a l’època preindustrial, no es compliran amb les mesures de reducció de GEH acordades actualment. En aquests moments, l’augment ja ha arribat a 1,1° i, en cas de seguir així, arribarà a 2,7°, cosa que causaria la desertització de gran part de la península Ibèrica.

    Paral·lelament a la COP26, s’ha reunit a Glasgow el C40, l’òrgan de govern dels municipis més grans del món, anomenat així perquè inicialment l’integraven 40 ciutats, però avui reuneix 97 ciutats que representen 700 milions d’habitants. En aquesta reunió, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat elegida vicepresidenta de l’organisme en substitució de l’alcalde de Londres. És indubtable que aquesta elecció va ser motivada per les importants mesures preses a Barcelona per reduir les contaminacions de l’aire pel trànsit automotriu, amb l’establiment de l’àmplia Zona de Baixes Emissions, i les illes que s’estan desenvolupant per apaivagar el trànsit i guanyar zones d’oci i esbarjo dels veïns a diversos barris de la ciutat. Barcelona havia guanyat, a més, el premi al Pla Clima, com la millor iniciativa de les ciutats Europees.

    En les seves declaracions a Glasgow, Ada Colau va assenyalar una cosa crucial per al nostre futur a Barcelona, ​​preguntant-se per què no es destinen els 1.700 milions que es volen destinar a ampliar l’aeroport (que transporta 50 milions de passatgers a l’any) a millorar i ampliar la xarxa pública de transport metropolità (que transporta més de 600 milions de passatgers per any). És evident que per reduir el trànsit de vehicles privats en imprescindible millorar el transport públic. S’imaginen una xarxa de trens de rodalies, puntual, modern, àgil i veloç? Per què no s’acaba la línia 6 del metro i s’estudia la possible ampliació de la xarxa de metro? A més, va proposar substituir els vols curts (com els de Barcelona-Madrid) pel tren, que contamina 20 vegades menys. Finalment, va fer una crida a destinar més recursos als municipis, perquè són un dels principals instruments de la lluita contra el canvi climàtic.

    Contrasta aquesta postura amb les posicions del Cercle d’Economia, amb la direcció del PSC, del PSOE i d’una part del Govern de Catalunya, que continuen insistint en l’ampliació de l’aeroport, que ha estat denunciat com un gran cop de pilota urbanístic. Són negacionistes encoberts del canvi climàtic? Quins interessos econòmics representen? Allò que és més greu, aquesta postura va en contra de l’opinió majoritària del poble espanyol. Una recent enquesta del diari El País sobre el Canvi Climàtic ha revelat que el 71% dels enquestats estan d’acord a prohibir els viatges curts amb avió si hi ha una alternativa amb tren, i el 63% està a favor d’avançar al 2035 la fi dels vehicles de benzina i dièsel. L’opinió pública està més conscienciada que alguns polítics.

  • Els EUA i la UE lideren a la COP26 una aliança de més de 100 països per reduir un 30% les emissions de metà el 2030

    Al voltant de 103 països –responsables del 46% de les emissions globals de metà i almenys el 60% del PIB mundial– han signat aquest dimarts el Compromís Mundial sobre el Metà a la COP26 de Glasgow. Liderat pels Estats Units juntament amb la Unió Europea, aquest compromís té com a objectiu reduir les emissions d’aquest gas d’efecte hivernacle en un 30% com a mínim fins al 2030.

    Fins ara, no existien objectius concrets sobre el metà, tot i ser un dels gasos més potents que escalfen el planeta, responsable d’això en un 25% i amb un potencial d’escalfament molt superior al diòxid de carboni, les emissions del qual solen ser més protagonistes de les converses climàtiques.

    Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE)  –un organisme que històricament ha donat suport a la indústria dels combustibles fòssils i s’ha mostrat reticent davant de les alternatives netes–, les emissions mundials de metà procedents dels combustibles fòssils es podrien reduir un 75% entre 2020 i 2030 si es posa en marxa una estratègia global. Tot i això, fins a la intervenció de Joe Biden aquest dimarts a Glasgow, era un assumpte omès per la indústria del petroli i el gas, i també pels governs.

    Es tracta, això sí, d’un avenç a mitges, ja que aquest compromís no és vinculant ni forma part de les negociacions de la COP26.

    Grans absències

    Entre els països que no hi són, destaquen la Xina ni Rússia  –absents de per si mateix a la COP26–. Tampoc Austràlia o la Índia, principals responsables de les emissions de metà procedents de les mines de carbó. El president d’aquest últim es va comprometre aquest dilluns a assolir les zero emissions netes de CO2 el 2070; vint anys després del que demana l’ONU.

    La setmana passada, diversos grups ecologistes assenyalaven com les empreses càrnies i làcties més grans estan llastant la reducció global d’emissions de metà: no tenen plans, objectius ni tampoc informen amb transparència sobre quant metà emeten.

    Accions sobre els sectors que més emeten

    En aquesta segona jornada de la COP26, més de 40 governs, inclosos Espanya, Estats Units, la Xina, Marroc, la Índia, Bangla Desh i Kenya, han signat un compromís per accelerar el desplegament i la viabilitat financera de solucions de zero emissions en alguns dels sectors que més emeten.

    Sota el lema Glasgow Brakthrough Agenda, aquest compromís està dissenyat per ampliar la implantació de polítiques climàtiques en sectors clau: l’acer, l’hidrogen, l’energia i el transport. Pretenen així estimular les associacions publicoprivades i la col·laboració entre països en aquests àmbits.

    És la primera vegada que l’hidrogen i el sector de l’acer –les emissions dels quals es consideren difícils de reduir– ocupen un lloc central en les negociacions.

    Aquest és un article original de Climàtica-La Marea.

  • COP 26: la crisi ecològica demana respostes urgents

    #JUNTS PEL NOSTRE PLANETA | @COP26

    Aquesta conferència número 26 és la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de 2021 i ha de tractar el risc més gran que tenim com a humanitat: la crisi ecològica. Té lloc a Glasgow, Escòcia, entre el 31 d’octubre i el 12 de novembre. Durant aquests dies hi ha diferents activitats que donen continuïtat a la feina que ja s’està fent. En un espai com aquest no només es troben les persones representats dels governs, també hi ha qui va en nom d’organitzacions socials, empreses… No tothom té la mateixa posició, ni els mateixos interessos, i convé que puguin debatre sobre allò que ens està passant.

    El conjunt de la humanitat des de fa anys no està fent els deures i va molt tard per fer front a aquesta crisis ecològica que ja ens està afectant. Ho podem veure, per exemple en el número de persones desplaçades en contextos de canvi climàtic, persones que  marxen de la seva llar perquè el canvi climàtic dificulta que hi puguin viure.  Es calcula que 20 milions ho van ser només el 2018. Un informe del Banc Mundial parla de la possibilitat de que l’any 2050, d’aquí només 30 anys, hi hagi 216 milions de persones que s’hauran de desplaçar per efectes de la crisi ecològica. També hi ha previsions més pessimistes.   

    A casa nostra també ens està afectant aquesta crisi ecològica, encara que potser no en siguem massa conscients. Ho podem veure en els millers de vides que moren abans d’hora per efecte de la contaminació al nostre país, o en l’agreujament dels fenòmens meteorològics extrems que també estem vivint… Tot això està motivat per com els éssers humans han afectat la vida al planeta: per la manera que tenim de produir, fabricar, consumir, desplaçar-nos… Ja és temps de que ho resolguem.

    D’aquesta COP26 hauria de sortir una convicció ferma del conjunt de països per tal que els seus plans nacionals d’acció climàtica (NDC per Nationally determined contributions) responguessin a les necessitats que tenim: frenar les emissions contaminants a l’atmosfera, frenar el canvi climàtic, frenar l’escalfament global… Cada país ha de fer un pla per donar resposta a la crisi que tenim. El coneixement científic no deixa lloc a dubtes, disposem del Panel Intergubernamental del Canvi Climàtic, IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) i els seus informes. L’IPCC és una organització de l’ONU que té per missió és proveir al món coneixement rigorós sobre el canvi climàtic, els seus impactes, riscos i les opcions que tenim per donar-hi resposta.  En el seu darrer informe l’IPCC, que incorpora 234 persones investigadores de 66 països diferents, ens diu que en l’escenari més optimista, l’increment de temperatura del planeta a finals d’aquest segle seria de  2,7 graus per sobre dels nivells pre-industrials. En el COP21,l’any 2015, es va arribar a l’anomenat Acord de París on s’estableix el Compromís per mantenir l’augment de temperatura global de mitjana per sota del 2 °C i continuar fent esforços per limitar l’augment a 1.5 °C. Estem lluny de poder mantenir aquest creixement i hem d’assumir que tot creixement ja és dolent.

    No fem els deures. No fem els deures en aquest compromís, ni en d’altres. Per exemple, el que portaria als països més enriquits a oferir recursos que permetin als països més afectats pel canvi climàtic poder donar-hi resposta. Els països més enriquits són els principals causants del canvi climàtic i els països més empobrits el que més el pateixen i els que tenen menys capacitat per actuar.

    Fa anys que ho saben i fa anys que hi ha qui ha reivindicat respostes. Si no ho hem fet ha estat per una clara falta de voluntat política que respon als interessos econòmics per mantenir el model econòmic que ens ha portat fins a aquesta crisi ecològica. ¿Hi ha alternatives? Sí, sempre han existit. Podem viure bé, podem aconseguir que tothom al planeta visqui millor del que ho fa avui, però hem de decidir viure d’una altra manera.

    Podem recordar les paraules de Rachel L. Carson (1922-1964), algú que ja aleshores va fer investigacions que ens avisava del mal camí que portàvem i portem:

    “L’ésser humà forma part de la natura, i la seva guerra contra la natura és inevitablement una guerra contra ell mateix”.

    Ara que ens apropem al centenari del seu naixement i al 60 aniversari de la publicació de la seva obra Primavera silenciosa, obra precursora de la consciència ecologista. S’ha publicat Rachel Carson y el libro que cambió el mundo. Obra molt recomanable per a gent gran i petita, per a fer front als reptes que tenim, per canviar veritablement el món.